237

URTX

Virgínia Costafreda iPuigpinós

N VIATGE DEL PRESIDENTMACIÀ PER TERRES DE LLEIDAEN LA CAMPANYA DE L’ESTATUT(1931) I ALGUNES APORTACIONSSOBRE LA FIGURA D’ENRIC PÉREZFARRÀS, UN FIDEL COL·LABORADORSEU AMB ARRELS AGRAMUNTINES

U

238

VirgíniaCostafreda iPuigpinósProfessora de l'IESBarres i Ones deBadalona

UN VIATGE DEL PRESIDENT MACIÀPER TERRES DE LLEIDA EN LA CAMPANYADE L’ESTATUT (1931) I ALGUNESAPORTACIONS SOBRE LA FIGURA D’ENRICPÉREZ FARRÀS, UN FIDEL COL·LABORADORSEU AMB ARRELS AGRAMUNTINES

Moltes foren les visites que el president Fran-cesc Macià va fer a les comarques catalanesdurant la campanya de l’Estatut. El viatge queva fer per les terres de Lleida, el dia 25 de maigde 1931, tenia per finalitat assistir a l’Aplec deBonrepòs i també va visitar Cervera, Tàrrega,Agramunt i Artesa de Segre. La publicació d’al-gunes de les fotografies d’aquella visita, inèdi-tes fins ara, ens permet copsar la seva granpopularitat i l’entusiasme que despertava enla gent. Així mateix, la recerca en publicacionsde l’època fa que ens adonem de la intensitatamb què es van viure aquells moments i de laforta implicació de la major part de la població.

Aprofitant l’avinentesa que va venir acompa-nyat del llavors comandant dels mossos d’es-quadra, Enric Pérez Farràs, també afegiré al-gunes de les seves dades biogràfiques. Aquestoficial havia nascut a Lleida l’any 1885 i pro-cedia, per la banda paterna, d’una família demilitars liberals, i per la part materna era d’as-cendència agramuntina. El seu recull biogràficconstitueix un repàs dels moments importantsque van marcar la Segona República, ja queen ocasions en va ser un protagonista desta-cat i en molts un testimoni d’excepció.

L’Enric va estudiar el batxillerat a l’Institut deLleida i, després d’acabar la carrera d’enginyermilitar, va servir onze anys a l’exèrcit d’Àfrica.En tornar a Catalunya va retrobar-se amb Fran-cesc Macià, que sempre va sentir deferènciapels oficials del seu antic cos. L’exemple donatper Macià va marcar el punt de partida de l’evo-lució de Pérez Farràs vers el catalanisme.1

En iniciar-se la Dictadura de Primo de Rivera(1923-1930), Pérez Farràs estava destinat aMataró com a capità d’artilleria. Arran de lasublevació del seu cos, fou cessat per consi-derar-lo un oficial “revolucionari”.2 Des de laclandestinitat va intervenir amb altres oficialsartillers, polítics i sindicalistes en diversos in-tents d’enderrocar la Monarquia. El gener de

l’any 1929 participà en el fracassat movimentcontra el rei que impulsava Sánchez Guerra ique a Catalunya dirigia Lluís Companys.3 A latardor de l’any 1930 formava part del ComitéPro-llibertat, que reivindicava el retorn de Fran-cesc Macià, que es trobava exiliat a Brussel·les.A finals d’any tenien prevista una insurrecciócontra la Monarquia, que havia d’encapçalar aBarcelona Marcel·lí Domingo, però la precipi-tada sublevació de Jaca tres dies abans vafrustrar aquest moviment. El general LópezOchoa, que també havia coincidit a l’exili ambMacià, havia de posar-se al capdavant de lainsurrecció de la guarnició de Lleida. PérezFarràs va acompanyar López Ochoa a Lleidaamb l’objectiu de convèncer als militars queanessin a ajudar els de Jaca. Van trobar elsuport dels doctors Estadella i Humbert Tor-res, però no van aconseguir sublevar els ofici-als lleidatans.4 El fracàs del moviment suposàl’afusellament immediat dels oficials de Jaca imoltes detencions arreu de Catalunya.

LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA.LA GENERALITAT

Les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931configuraren un panorama polític dominat peltriomf dels republicans. La coalició guanyado-ra a Catalunya estava formada per EsquerraRepublicana de Catalunya (constituïda el mesde març amb la unió del Partit Republicà Ca-talà, Estat Català, el grup de l’Opinió i diver-sos sectors republicans i federals) i la UnióSocialista de Catalunya.

El dia 14 d’abril es coneixen els resultatsd’aquestes eleccions municipals i l’aclapara-dora victòria de l’Esquerra, que fou una sor-presa, va impulsar el seu líder, Francesc Macià,a proclamar la República Catalana. Tres diesdesprés es va convertir en Generalitat de Ca-talunya per un acord amb el govern provisio-nal republicà, amb la condició d’atorgar un

239

estatut d’autonomia. Aquest havia de ser rati-ficat primerament pel Parlament i pel poblecatalà, i finalment, per les Corts espanyoles.

Pérez Farràs també va recolzar des del pri-mer moment la República Catalana i aquellamateixa tarda del 14 d’abril, ell i altres oficialsvan desplaçar-se a la Diputació per posar-sea les ordres de Macià. Aquest va aconseguirla substitució del capità general de Catalunyapel general López Ochoa i es va nomenar go-vernador civil Lluís Companys, que, acompa-nyat de Pérez Farràs, va prendre possessiódel seu càrrec aquella mateixa nit.5 El suportd’aquests militars fou bàsic per aconseguir queles forces armades de Catalunya estiguessina les ordres de Macià durant aquelles prime-res jornades.

L’endemà, Pérez Farràs fou nomenat coman-dant de les Esquadres de Catalunya. Ell i elcapità dels mossos, Frederic Escofet, exer-ciren el control de la seguretat personal deMacià.6 Aquests dos militars van acompanyaral president en els seus desplaçaments perterres catalanes i en els actes institucionals.El cos dels mossos d’esquadra, que abanspertanyia a la Diputació de Barcelona, pas-sà a ser la força armada pròpia de la Gene-ralitat i també feia la funció de guàrdia presi-dencial.

ELS RESULTATS DELS COMICIS LOCALS

La Conferència d’Esquerres, per tal d’unificardiferents sectors del republicanisme, va con-vocar el mes de març a Lleida una assembleapresidida per Ricard Palacín; tan sols hi vanacudir dotze delegacions dels pobles. Els re-sultats triomfants de l’Esquerra de Macià enles eleccions d’abril van fer donar un tomb alrepublicanisme lleidatà. A l’Assemblea Cons-tituent de la Federació de Lleida de l’ERC delmes de maig ja hi acudiren delegacions de 103pobles de la província. Aquesta consolidaciódel partit de Macià a les comarques de Lleidaes mantindria també a les eleccions al Parla-ment de Catalunya de l’any següent.7

De tota manera, a nivell local els ajuntamentses van constituir segons els resultats de leseleccions del mes d’abril. Molts pobles vancontinuar regits per partits no republicans. Enpodríem donar alguns exemples.

A Agramunt, en les eleccions del 12 d’abril, de10 regidors que s’havien d’elegir, només tresrecaigueren en els republicans. Aquests forenJoan Carrera, Josep Nadal i Antoni Barril. Unavegada fou proclamada la república, els regi-dors republicans no van voler prendre posses-sió dels seus càrrecs fins deu dies més tard,ja que no volien formar part d’un consistori que

Arribada del presidentMacià a la plaça de laRepública de Tàrrega

(actual plaça Major)l’any 1931.

El president apareixelegant i somrient com

era habitual en ell. Alfons s’observa la

portada de l’esglésiaparroquial, en aquella

època encarainacabada. Foto: Josep

Sagarra. (InstitutMunicipal d’Història de

Barcelona)

240

no estigués regit per ells. Josep Gassó haviaestat elegit alcalde i Ramon Viladàs i RamonRos, tinents d’alcalde.8

A Tàrrega el resultat de les eleccions donà unavictòria aclaparadora a la Candidatura Popular,que obtingué la majoria absoluta amb nou regi-dors, davant de tres llocs per a Acció Catalana iun per a Unió Republicana. L’ajuntament és cons-tituí el 21 d’abril després de dies de discussionsamb els republicans. Finalment fou elegit alcal-de Francesc Fité, de la Candidatura Popular.9

LA CAMPANYA DE L’ESTATUT

El 24 de maig tingueren lloc les eleccions de di-putats de la Generalitat, la missió primordial delsquals era la confecció de l’Estatut de Catalunya.No se celebraren per sufragi universal directe,sinó que foren efectuades pels ajuntaments, i elseu resultat, cosa molt natural, fou un reflex deles eleccions municipals del mes d’abril.

Aquestes eleccions foren celebrades en lespoblacions cap de partit judicial i els electorseren tots els regidors dels ajuntaments. ABalaguer sortí elegit Xavier Rúbies (indepen-dent); per Sort, Pere Coromines; per Lleida,Ricard Palacín, i per les Borges Blanques, PereMier, els tres darrers per ERC.

També s’havien de celebrar les eleccions aCorts Constituents de la República espanyo-la, convocades per al dia 28 de juny.

Paral·lelament, el president Macià recorreguéles terres catalanes en olor de multitud. Aixírelata en les seves memòries Maria Macià, laseva filla més jove, com van ser aquells viat-ges de la campanya pro Estatut: «El pare esva fer un tip de parlar no sols a Barcelona, sinótambé a comarques. La fascinació personal delmeu pare, al zenit de la popularitat, electritza-va les multituds, provocava grans manifestaci-ons d’adhesió a la seva persona. En els po-bles guarnien els carrers per on havia de pas-sar: li posaven cobrellits als balcons, li feienarcs de triomf amb flors... La seva sola presèn-cia arrossegava els pagesos fora dels camps...Les dones corrien per veure’l, per sentir-lo...Tothom s’abocava al seu pas. Les mares liapropaven les criatures... Molts ploraven emo-cionats, el volien tocar, palpar, besar-li lesmans... Pertot arreu s’enlairaven crits de “Vis-ca l’Avi!”... Era un veritable deliri col·lectiu.»10

LA PRIMERA VISITA: DE LES BORGESBLANQUES A REUS

La primera visita oficial del president de laGeneralitat per les terres catalanes havia es-

tat el recorregut del dia 10 de maig de 1931en què, sortint de Lleida, va fer un itinerari peruna vintena de pobles, des de les Borges Blan-ques fins a Reus, on l’ajuntament li volia retreun homenatge.11

Aquest recorregut triomfal per diversos poblesde les províncies de Lleida, Tarragona i Barce-lona va començar a les Borges Blanques, comuna mena d’homenatge de Macià a la confian-ça que els pobles d’aquest partit judicial li ha-vien demostrat durant tants anys. El van elegirdiputat per les Borges Blanques des de l’any1907 fins a la Dictadura. Així expressa ManuelCruells, testimoni presencial en la seva infan-tesa de les visites a les Borges Blanques, a-questa manera de Macià de relacionar-se ambel poble: «Parlava de la mateixa manera ambuna autoritat que amb un simple home delcamp, amb els doctes que amb els gairebéanalfabets o analfabets del tot. A tots atenia,amb tots es comunicava. I feia la sensació queconvivia amb tothom, que es feia seus els pro-blemes físics o morals que se li plantejaven.[...]Aquesta mena de fascinació personal estra-nya que produïa Macià entre les masses hu-mils i els homes i les dones senzilles, fou elsecret de la seva vida política i del seu triomfpersonal.»12

El president s’havia desplaçat el dia abans desde Barcelona a Vallmanya, la grandiosa fincade 3.700 hectàrees que la seva dona EugèniaLamarca posseïa al terme d’Alcarràs i que elsseus avantpassats havien comprat al mones-tir de Poblet. La comitiva va sortir el diumengeal matí de la casa dels Macià a Lleida i en for-maven part Josep Tarradellas, secretari de laPresidència, el comandant Enric Pérez Farràsi el capità dels mossos d’esquadra FredericEscofet. Els altres militars que els acompanya-ven, el comandant Jiménez i el tinent d’artille-ria Cabezas, també havien destacat pel seusuport des del primer moment a la causa de laRepública Catalana.

Les primeres parades del recorregut forenJuneda i les Borges Blanques. El president fourebut en aquesta vila amb els acords de LaMarsellesa i va pronunciar un discurs recoma-nant l’amor i la fraternitat com a base de launió i la prosperitat dels pobles. El viatge vacontinuar cap a Vinaixa i Vimbodí, i des de l’Es-pluga de Francolí s’hi van afegir la seva dona ila filla Maria. Després van traslladar-se cap aMontblanc, Valls i la Selva del Camp, on elsesperaven els senyors Ventura Gassol, con-seller d’Instrucció Pública, i l’escriptor Puig iFerrater, fills d’aquesta localitat. Arribats aReus, en la recepció i banquet que es va oferirMacià va brindar perquè perdurés la cordiali-tat entre Catalunya i la resta d’Espanya. Final-ment l’itinerari de tornada el van fer per

241

Tarragona i diverses localitats de la costa finsa Barcelona, on van arribar a mitjanit.13

EL RECORREGUT DEL 25 DE MAIG DE 1931I L’APLEC DE BONREPÒS

El segon viatge del president tenia per finalitatassistir a l’Aplec de Bonrepòs, que sempres’havia celebrat el dilluns de la segona Pas-qua i que l’any 1931 es va escaure un 25 demaig. La visita es feia a iniciativa del CentreRepublicà Federal d’Artesa de Segre, que,d’acord amb l’ajuntament de la mateixa vila,havia convidat al president a assistir a l’aplec.La premsa lleidatana va anunciar la visita eldissabte anterior i era de preveure que s’hicongregaria una gran quantitat de gent.14 Apro-fitant el viatge, el president va visitar diversesviles i ciutats que es trobaven en el trajecte,com Cervera, Tàrrega i Agramunt.

La comitiva va sortir de Barcelona a les vuitdel matí i acompanyaven el president: JaumeAiguader, alcalde de Barcelona, el consellerVentura Gassol, Josep Tarradellas i PérezFarràs. També havia confirmat l’assistència alviatge el cap de les Joventuts d’Estat Català,Miquel Badia, fill de Torregrossa, que va estarcinc anys empresonat pel fracassat complotdel Garraf contra el rei. A Cervera hi arribaren

després de les deu i foren rebuts per l’alcaldei altres autoritats. La banda de música els vatocar La Marsellesa i el nen Ramon Jové vaoferir un ram de flors al president. Els visitants,autoritats i una gran gernació, encapçaladapels músics, es van dirigir caminant cap a lacasa de la ciutat, on se’ls va oferir una recep-ció i on el senyor Macià pronuncià un discurs.També visitaren el museu local i el Centre deles Joventuts Republicanes.15

El recorregut del viatge segurament no es deu-ria haver preparat amb gaire temps i l’ajunta-ment de Tàrrega, per exemple, va assaben-tar-se’n el diumenge anterior a la nit, per unatelefonada del conseller de la Generalitat, Sr.Casanova. El poble no va poder ésser infor-mat fins el mateix dia. La visita a Tàrrega es-tava prevista per a un quart d’onze del matí,però el president va arribar-hi una hora méstard. Anava acompanyat del doctor Aiguader,del conseller Ventura Gassol, del comandantPérez Farràs i altres personalitats.

La comitiva va arribar en auto pel raval delCarme i, a mig carrer, van sortir a rebre’ls l’al-calde, els regidors i altres autoritats locals. Elbatlle, Sr. Fité, es va disculpar per no haverpogut preparar una rebuda més digna i li pre-gà , tot i el poc temps de què disposaven, s’ar-ribessin a l’ajuntament. La marxa en auto va

Vista de la plaça de laRepública de Tàrrega

amb Macià i altresautoritats al balcó de

l’ajuntament.La multitud omple la

plaça amb actitudexpectant. Foto: Josep

Sagarra. (IMHB)

242

continuar fins a la plaça de la República i, desdel balcó de la Casa de la Vila, el presidentpronuncià un breu parlament, extracte del qualsón les següents paraules que recollí el redac-tor de Crònica Targarina:

«Ciutadans: fa tot just un mes i mig que es vaproclamar la República a Espanya. Cada dia, ia passos ascendents, es va solidificant peranar a una República Federal. Ahir es van ce-lebrar les eleccions per elegir els homes quehan de redactar l’Estatut de Catalunya i espe-ro que tots vosaltres el votareu per aconseguirles llibertats de Catalunya que són el somnide tota la meva vida. Després aquest Estatutel lliurarem al Govern Provisional i aquest elpresentarà a les Corts Constituents com a obraseva. Quan ja el tindrem aprovat, ja no seràobligatori anar al servei de l’Exercit perquèaquest serà voluntari. El que sí serà obligatori,serà anar a l’escola tots els nois i noies finsals 14 anys. Acabà recomanant la unió de totsper a la defensa dels nostres drets.»16

Enmig de l’entusiasme i aplaudiments del pú-blic, es dirigí, convidat pel regidor SamuelPereña, a visitar el centre d’Unió Republica-na, on Macià i acompanyants foren obsequi-ats amb refrescos. Tot seguit emprenguerende nou el viatge i l’alcalde de Tàrrega tambées desplaçà fins a Bonrepòs, on acordaren unavisita al Palau de la Generalitat per al mes se-güent. El periodista remarca en la seva cròni-ca que Tàrrega adreçà al President una salu-tació cordialíssima, exempta aquesta vegadade la hipocresia que hi havia hagut en altresvisites en què tot semblava fer-se ben bé perforça.17

La visita continuà cap a Agramunt, on els doscotxes oficials van entrar per la plaça del Pou ion ja els esperava una gran gernació. En elprimer cotxe hi anaven Macià i Pérez Farràs,que van fer el recorregut fins la plaça de laRepública enmig de l’entusiasme popular. Alpeu de les escales de la Casa de la Vila, elpresident va baixar de l’automòbil i fou rebutpel líder republicà local, Joan Carrera, per l’al-calde, Josep Gassó, i per altres autoritats. Desdel balcó de Ca la Vila, Macià va adreçar unesparaules als agramuntins que omplien la pla-ça. Joan Carrera, que havia estat elegit regi-dor pel Partit Republicà Radical Socialista,18

fou implicat en el complot antimonàrquic delmes de desembre i havia estat empresonat finsa la proclamació de la República.

L’escriptor Guillem Viladot, que llavors teniaencara no deu anys, rememorava amb aques-tes paraules la visita de Francesc Macià: «Elnostre President era un home que vestia ambmolta cura, i la seva elegància era admiradaper tothom. Barret, vestit d’estil anglès, saba-

tes bicolors o de xarol, guants i bastó. Teniaun cap de molt bon veure amb el cabell abun-dós, blanc i ondulat, i amb un bigoti que de-nunciava l’antiga pertinença a l’exèrcit espa-nyol. Perquè no s’embrutés una figura tan po-lida en entrar en contacte amb el fangar delPou, els treballadors de la Farinera van impro-visar una catifa amb sacs. Un cop en terra seca,el president saludava la gent que el guaitavaamb molta sorpresa. La comitiva es dirigí a Cala Vila on se li oferí una recepció de benvingu-da al final de la qual es feren parlaments desdel balcó principal dirigits al poble que emple-nava tota la plaça. Del discurs del Presidentnomés en recordo que molt sovint deia: “Cata-lans! Catalans! Catalans!”. A mi m’estranyà queno visités l’església parroquial que, si més no,era monument nacional. Aquesta estranyesala vaig comunicar al pare a l’hora de sopar. Emconfessà que aleshores els republicans se lesdonaven de laics o ateus quan de fet eren elsmateixos que en rebre el rei es manifestavenmonàrquics i clericals. Fidel als seus planteja-ments, el pare féu: “Macià, Companys:Cambó!”. Durant la visita del President, un grupd’estirabaldats no parava de cridar consignesseparatistes amb un “mori Espanya!” que lespresidia. De tot plegat, el pare no sabia ave-nir-se que el President hagués preguntat permossèn Pons, un capellà d’esquerra que undiumenge d’eleccions fou capaç d’abandonarel rosari de la tarda per anar a dipositar un votque faltava, el seu.»19

Els resultats electorals a Agramunt canviarendel tot en les properes eleccions del mes dejuny i va resultar guanyadora la coalició queformaren els republicans de Lleida, encapça-lada per Macià. Aquests resultats favorables al’Esquerra es mantindrien a la vila del Sió du-rant tota la República.20

A Agramunt la família dels Pérez Farràs erenpropietaris d’una casa que havia pertangut al’avi agramuntí de l’Enric, Pere Farràs Mora.Aquest va fer construir la casa a la segonameitat del segle XIX, davant dels valls igeladors que hi havia d’antic a l’indret del por-tal de Sant Joan.21 Pere Farràs estava casatamb Rosa Vila, d’Iguadada, i en aquesta vilava néixer la seva filla. Teresa Farràs Vila es vacasar amb l’oficial d’infanteria lleidatà EnricPérez Dalmau, que havia estat amic del gene-ral Prim i amb ell havia conspirat diverses ve-gades. Van tenir tres fills: Enric, Teresa i Rosa.El pare, l’any 1931 era comandant retirat i vi-via a Lleida.

En observar les fotografies que el reporterbarceloní Josep Sagarra va realitzar en aque-lla jornada, es comprova la fascinació popularque despertava Francesc Macià, tot i els seussetanta-un anys. El cabell blanc i el bigoti tam-

243

bé blanquinós li donaven un aire venerable, queexplica la ràpida acceptació que tingué l’afec-tuós motiu de “l’Avi” que li aplicaren. Es vestiade forma sòbria, però elegant, gairebé sem-pre de gris clar, i la seva presència física pro-vocava immediatament respecte, fins i tot en-tre els seus adversaris polítics. El seu estil moltparticular d’entrar en contacte directe amb elpúblic, saludant personalment la gent i besantles criatures, era del tot innovador respecte ala resta dels polítics. Enric Ucelay Da Cal, enla seva tesi doctoral, expressa molt rotunda-ment la seva opinió sobre la discutida habilitatpolítica del president: «Macià no fou ni un boig,ni un Quixot, ni un soldadet de plom. Fou unpolític, potser poc ideològic, segurament pocintel·lectual, però amb un gens menyspreabletalent per a la mobilització del sentiment en uncontext de política de masses. En part deriva-ció del seu caràcter i tarannà, els seus dotsper a projectar imatge foren també el resultatd’un aprenentatge lent. El resultat, però, fouque Macià fou potser el primer polític en Es-panya a valorar més la imatge que el contin-gut, el gest vistós al verb recargolat, però detal manera que es podia arribar a milers depersones de manera individualitzada.»22

El recorregut presidencial continuà des d’Agra-munt cap a Artesa de Segre. En poc tempsels habitants d’aquestes viles havien assistit a

una substitució dels protagonistes de l’escenapolítica un tant peculiar. Feia tot just un anyque el rei Alfons XIII hi havia fet una visita dela mà del llavors president de la Diputació deBarcelona, Joan Maluquer i Viladot. Aquestprestigiós jurista, vinculat a les dues viles pervincles familiars i per les seves propietats, ha-via estat desposseït del seu càrrec direc-tament per Francesc Macià en proclamar laRepública.23

La comitiva va arribar a Artesa a dos quartsd’una. A l’entrada del poble els esperaven elbatlle, Josep M. Solé, i la resta d’autoritats. Lavila apareixia engalanada i tots els veïns enmassa acudiren a rebre l’il·lustre representantdel poble català. Enmig de visques i ovacions,s’encaminaren cap a l’ajuntament i, des del seuportal, per la insuficiència dels locals supe-riors, el senyor Macià dirigí unes breus parau-les al poble, agraint la rebuda que se li dispen-sava. A les dues de la tarda la comitiva vaemprendre la marxa cap a Bonrepòs que distad’Artesa uns 25 quilòmetres.24

Situat al vessant septentrional del Montsec, apoca distància de la collada de Comiols, enaquest antic priorat premostratenc i santuarimarià es venerava la imatge romànica de laMare de Déu de Bonrepòs. L’antic monestires convertí posteriorment en una gran masia i

Rebuda del presidentde la Generalitat i del

comandant delsmossos d’esquadra a

la plaça del Poud’Agramunt.

El vehicle que elsconduïa va fer el

trajecte pels carrers dela vila enmig de

l’entusiasme popular.Foto: Josep Sagarra.

(IMHB)

244

explotació agrícola de propietat privada, peròl’arrelat costum de la gent dels pobles delsvoltants d’anar-hi a dinar per la segona Pas-qua es va mantenir al llarg dels anys. En elrecord de molta gent va quedar gravat l’espec-tacle impressionant de la immensa multitud ques’hi va congregar l’any 1931. Es va dir que hihavien assistit catorze mil persones, principal-ment habitants dels pobles de la Conca d’Allà,Vall de Meià i Artesa de Segre. La gent s’hi vadesplaçar en tot tipus de vehicles, fins i totcamionetes i autocars, i molts caminant.

La comitiva presidencial hi arribà a primerahora de la tarda i el senyor Macià fou acollitamb una sorollosa ovació, que va agrair visi-blement emocionat. A les tres de la tarda elsvan oferir un dinar a l’estil del país a casa dela senyora viuda de Gironella. Aquesta famíliaera llavors la propietària dels edificis i terrenysde Bonrepòs que més tard va comprar la Di-putació de Lleida. A la tarda d’aquell dia asso-lellat, van fer el míting a l’aire lliure; van parlarel president Macià, el conseller Gassol i l’al-calde de Barcelona, Jaume Aiguader.

Pel que fa a l’oratòria de Macià, s’ha dit que elseu discurs era més aviat pobre i reiteratiu,però fora dels àmbits estrictament polítics laparaula del president era molt eficaç. Com aorador aconseguia polsar la corda sentimen-tal del públic i aquest ja vibrava amb la sevasola presència física. En molts dels seus mí-tings i desplaçaments per les terres catalanes,l’acompanyà Ventura Gassol, amic fidel de l’exi-li. Aquest, en canvi, com a bon poeta que era,tenia una oratòria inflamada que entusiasma-va la gent i unes formes d’expressió religiosaherència de la seva època de seminarista. El con-seller era el que parlava més en els mítings, es-calfant l’auditori i preparant-lo per acollir les pa-raules més concretes de Macià, que només encomençar a parlar ja era molt ovacionat.

L’altre conferenciant, el doctor Jaume Aiguader,antic dir igent del par tit de Macià, EstatCatalà, havia participat en el pacte de SantSebastià i en la constitució de l’ERC i el mesd’abril fou proclamat alcalde de Barcelona.Jaume Aiguader era membre d’una societatque en aquells anys va gaudir de cer tarellevància, la maçoneria, que representavauna forma d’oposició al règim monàrquic i queimpulsava el moviment ll iurepensador ianticlerical. Pérez Farràs també hi havia estatiniciat aquell mateix mes de maig i per tanyiaa la lògia Redención. Hi havia molts càrrecsdel nou règim i dirigents polítics que enformaven part, com el general López Ochoa,Lluís Companys, Andreu Nin, Martí Barrera iManuel Azaña.25 Fins i tot més endavants’arribà a publicar que el president Maciàtambé hi pertanyia i ell mateix va haver de

desmentir públicament aquestes acusacionsi declarar el seu catolicisme.

Després de l’Aplec de Bonrepòs es van dirigircap a Barcelona, detenint-se a Ponts, Ribelles,Torà, Calaf, Jorba i Igualada. En la majoria delspobles el senyor Macià dirigí la paraula a la mul-titud que l’esperava. A Igualada la rebuda fouextraordinària, havent de travessar la comitiva totel poble a peu fins a les cases consistorials. Vanacabar l’itinerari a Martorell i d’allí fins a Barcelo-na, on hi arribaren a mitjanit.26

EL VIATGE DEL DIA DE SANT JOAN: DESOLSONA A LA SEU I A PONTS

En una sortida amb ocasió de les eleccionsde diputats a Corts Constituents, el presidentMacià féu un recorregut el dia 24 de juny desde Solsona cap a la Seu d’Urgell i Ponts. Ana-va acompanyat del comandant Pérez Farràs idel capità Medrano, un altre oficial que tambés’havia distingit en la lluita contra la Dictadurai en la instauració de la República.

També els acompanyava en la visita Pere Co-romines, que havia acceptat l’oferiment deMacià de col·laborar en l’elaboració de l’Esta-tut i aquest el va presentar com a candidat peldistricte de Sort. Posteriorment, en les elecci-ons de diputats a Corts, formà part de la can-didatura per la província de Lleida amb la fina-litat de defensar l’Estatut a Madrid. Corominesrecollí en el seu diari personal aquesta sortidadel dia de Sant Joan i va descriure amb moltdetall l’ambient d’aquells mítings electorals:

«Pels pobles ha corregut la veu que ve enMacià, i tothom surt a la carretera. No sé comho han pogut saber. A Tiurana el poble en pesvolta l’automòbil. Una dona jove abraça per lafinestra en Macià i li fa petons, amb tanta vio-lència que l’arrenca materialment, i l’hauria fetanar per terra si l’espessor de la gent no hohagués evitat.

“Visca Macià. Visca l’Avi!”

“En la fosca de la nit avancem com podem. Per-tot arreu, partides de gent, banderes i els nomsde Macià i de Catalunya com a oriflames.

“En arribant a Ponts, on només volíem sopar,en Macià és estirat per una banda i jo per l’al-tra, i ja som al mig de les empentes. Hi ha unque m’agarrota les mans i m’abraça, i no parade cridar: “Visca Coromines!” Té unes mansde pedra picada.

“No hi ha més remei que anar a la plaça. EnMacià els diu que estem cansats. Són dosquarts d’onze de la nit. Però ells no s’estan de

245

raons i volen oir la paraula. Els oradors de Lleidavan molt retrassats i el míting el farem en Maciài jo. El balcó és molt alt, la plaça és immensa.Allà, el quart discurs meu. És el que està més béde tots. Les idees i les paraules no toquen a ter-ra. El poble les toma, i esclata en espurnes d’en-tusiasme. Com les gotes d’aigua que cauen da-munt d’una planxa d’acer roenta.

“En el tombant del carrer que dóna a la plaça,veig tres capellans en un balcó petit. Són gras-sos, negres i no caben al minúscul balcó, quexarbota d’ells. Un hom diria que a aquella casali han fet un ull de vellut.

“A un quart de dotze sopem. I encara voldrienque anéssim al Centre Republicà Català. Comque ens hi neguem, ve la Junta. A l’últim, aquarts d’una, ens en podem anar. Ara no sa-brà ningú per on passarem, perquè tampoc hosabem nosaltres.» 27

En aquest viatge en què visitaren ciutats epis-copals, Solsona i la Seu d’Urgell, el presidenttractà els bisbes de Sa Il·lustríssima, però noels besà l’anell, i aquests no beneïren el po-ble, com era costum en semblants ocasions.Macià era creient, però no practicant, encaraque respectà sempre l’Església i hi tingué bo-nes relacions, especialment amb el cardenalVidal i Barraquer.

LES ELECCIONS A DIPUTATS A CORTS

El dia 28 de juny es van celebrar eleccionslegislatives a tot l’estat i els diputats catalanselegits haurien de defensar l’Estatut de Cata-lunya a les Corts. La candidatura de l’EntesaRepublicana per Lleida estava encapçaladaper Macià, Humbert Torres, Epifani Bellí i PereCoromines. Sortiren també elegits RicardPalacín i Josep Estadella.

En saber-se el diumenge al vespre els resultatsd’aquestes eleccions i el triomf de l’EsquerraRepublicana de Catalunya, Macià féu unes de-claracions entusiastes, que foren contestadespocs dies després en un article d’opinió per JoanViladot i Puig, farmacèutic d’Agramunt28 , i on esmostrava més escèptic que aquest pogués acon-seguir els seus propòsits: «Es veu que “fer uneseleccions” és cosa que no costa gaire. El que jacostarà una mica més és que es tradueixin enrealitats tangibles, en fets palpables, tot allò ques’ha predicat com a aspiracions durant el perío-de electoral. [...] I com que les paraules del Mi-nistre del Treball i del President de la Generalitat- com ha succeït tantes vegades en els dos me-sos i mig de República - no van gaire paral·leles,temem que el “ara manem nosaltres” del Sr.Macià topi amb la “incapacitat d’obediència” delSr. Caballero. Altrament ja n’és un símptoma sig-nificatiu el text de l’avantprojecte de Constitu-

Arribada deFrancesc Macià i

Enric Pérez Farràs a laplaça de la República

d’Agramunt.El president fou rebut

pel líder republicà local,Joan Carrera, pel batlle,

Josep Gassó, i peraltres autoritats. Foto:

Josep Sagarra. (IMHB)

246

ció de l’Estat que acaben de publicar els dia-ris. I aquest símptoma és més remarcable imereixedor d’atenció pel moment en què esprodueix. Catalunya “afirmà” el diumenge laseva personalitat amb el triomf aclaparador delselements més radicals del catalanisme. Espa-nya “afirmà” el dimecres el seu unitarisme ambl’escampament de l’avantprojecte de Constitu-ció. La “qüestió catalana” continua encara.Quan acabarà?.»29

LA DARRERA VISITA:TREMP I LA POBLA DE SEGUR

Un altre viatge que Coromines realitzà acom-panyant Macià fou la visita a Tremp i a la Poblade Segur del dia 1 d’agost. Van sortir de Bar-celona i cap a les deu del matí es van aturar aTàrrega, perquè en Macià volia telefonar i de-manar als d’Estat Català que no fessin la sevamanifestació. Li havien dit que s’hi ajuntarienels comunistes i que hi hauria desordre, cosaque no convenia. En un moment tothom el vaconèixer i va venir gent de l’ajuntament i delpoble a saludar-lo. El redactor de Crònica Tar-garina, en Prenafeta, li fa una entrevista almateix cafè de La Alianza. El president esmostrava optimista en la unànime aprovació del’Estatut i en el suport de tots els partits polí-tics catalans en la seva discussió al Congrés.Ell mateix, acompanyat de tots els diputatscatalans, tenia intenció de desplaçar-se aMadrid a presentar l’Estatut. Tenia la confian-ça que, amb la capacitat d’aplicar la legislació,podrien resoldre millor els conflictes socials.30

Arribaren a Tremp al migdia, era un dia plujós ino hi havia ningú pel carrer. Tot i que no elshavien avisat de la visita, la gent, en desco-brir-los, van córrer a tocar les campanes i tot-hom sortí a les portes i finestres i començarena penjar domassos i a hissar banderes. Totsels autos, bicicletes i motocicletes foren utilit-zats per avisar els pobles veïns. Després dedinar a la fonda de Fargas, feren un míting a lasala d’espectacles que hi havia al darrere. Elviatge continuà cap a la Pobla de Segur, onels reberen amb l’Himne de Riego i Els Sega-dors i les campanes llançades al vol. Fan undiscurs de l’automòbil estant i, tot i que cauuna bona gotellada, ningú no fa cas de la plu-ja. És el darrer racó de Catalunya on hauranfet propaganda per la campanya de l’Estatut.Ja és de nit quan fan cap a Lleida i sopen acasa d’en Macià, per tornar després a Barce-lona on arriben a quarts de dues de la nit.31

EL REFERÈNDUM DE L’ESTATUT

El dia 2 d’agost es va fer la ratificació de l’Es-tatut de Núria pel poble català. El referèndum

popular va tenir una participació del 75 per centi el resultat fou de més del 99 per cent de votsafirmatius.

Una vegada aprovat l’Estatut pels catalans, esva organitzar el viatge de Macià a Madrid perpresentar-lo al president de la República. El viat-ge en tren fou llarguíssim i memorable. A totesles estacions on parava el tren hi havia una gen-tada impressionant que els esperava amb ban-deres, pancartes i visques a Macià i a Catalunya,i aquest havia de sortir a la finestra per saludartota aquella gent congregada al seu pas.

Aquesta ànsia dels catalans per gaudir de re-coneixement i autogovern no es corresponiaamb les intencions de la resta de diputats es-panyols. Les discussions al Congrés s’allarga-ren eternament. Finalment l’Estatut fou apro-vat, però molt retallat i modificat, el 9 de se-tembre de l’any següent.

EL PAPER DE LA DONA

En aquells primers temps de la República co-mençaren també les discussions sobre elsdrets que afectaven la meitat de la població, lafemenina, que fins llavors no havia tingut capimplicació en la vida política.

A les eleccions per a Corts Constituents del28 de juny de 1931, les dones no eren electo-res, però sí elegibles. Victòria Kent i ClaraCampoamor foren elegides diputades.32

La Generalitat de Catalunya va començar perimplicar molt més la població femenina i du-rant la campanya de l’Estatut va organitzar unacampanya dirigida a les dones en què es de-manà també el seu suport. Es van enganxarcartells per tot arreu amb el missatge que elseu deure era fer votar l’Estatut i signar els fullsdel plebiscit femení. El cartell amb aquest mis-satge anava signat pel mateix Francesc Macià,encara que ell personalment no veia prudentdonar el vot a les dones. També van sortir anun-cis a la premsa com el següent de La Humani-tat: “Dona: vota pels qui han pensat en els teusdrets i en la vida dels teus fills”. Així mateix, esvan organitzar mítings intentant mobilitzar totaquest sector de la població.

En el referèndum de l’Estatut, doncs, les do-nes, privades encara del vot, pogueren mani-festar el seu suport en un plebiscit popular enquè aconseguiren reunir unes 400.000 signa-tures d’adhesió al document de Núria.

L’article que atorgaria el vot a les dones foupresentat a debat el dia 31 de setembre de1931 i concedia el vot a tots els ciutadansd’un i altre sexe majors de 23 anys. Fou apro-

247

vat pel Congrés l’endemà. De tota manera,no van poder exercir el seu vot fins a les elec-cions legislatives del 19 de novembre de1933. El triomf de les dretes en aquelles elec-cions fou atribuït en general a les noves vo-tants i a l ’abstenció l l iber tàr ia. MercèVilanova, a partir del seus estudis electorals,pensa que cal tenir en compte la menor par-ticipació de la població analfabeta en gene-ral, i aquest factor tant afectava els homescom les dones. En el cas concret de la vila

d’Agramunt, tot i que la participació fou lamés baixa de totes les conteses electorals,els resultats no van ser gaire diferents de leseleccions de l’any anterior. Per tant, el votmajoritari al partit ERC es va mantenir tot ihaver augmentat més del doble el cens elec-toral ( de 785 electors va passar a 1700). Encanvi, a nivell comarcal el partit més votatfou la Unió de Dretes, que també va gua-nyar per un estret marge en el còmput pro-vincial.

El president de laGeneralitat adreçaunes paraules als

agramuntins des delbalcó de l’ajuntament

d’Agramunt.Foto: Josep Sagarra.

(IMHB)

248

ENRIC PÉREZ FARRÀSDESPRÉS DE MACIÀ

Els Fets d’Octubre

Després de la mort de Francesc Macià, el diade Nadal de 1933, Pérez Farràs i el capitàEscofet foren confirmats en els seus càrrecspel nou president Lluís Companys. En comen-çar els traspassos del cos superior de policia,guàrdies d’assalt i civils, la funció d’aquests ha-via d’ésser les zones urbanes i, en canvi, elsmossos havien de passar a guàrdies rurals. Elsesdeveniments del proper mes d’octubre no vanpermetre aquesta reorganització.

L’actuació més destacada de Pérez Farràs coma cap dels mossos d’esquadra fou en els fetsd’octubre de 1934, quan el president Com-panys, amb el suport unànime del seu govern,proclamà “l’Estat Català dintre de la Repúbli-ca Federal Espanyola”. Era un acte de protes-ta per l’intent de les forces monàrquiques ifeixistes d’assolir el govern de la República. Elcapità general de Catalunya, el general Batet,no acatà la decisió del govern català, declaràl’estat de guerra, i les forces militars atacarenel palau de la Generalitat. Pérez Farràs haviarebut l’ordre directa de Companys de defen-sar el Palau i estava disposat a fer-ho amb to-tes les conseqüències si el president, persua-

dit que no tenia el suport esperat, no s’haguésrendit al cap de poques hores. Tot el governfou destituït i empresonat i, a nivell de Cata-lunya, foren detingudes unes 3.000 personesentre dirigents polítics i sindicals d’esquerres.

El comandant, el capità Escofet i un altre ofici-al dels mossos, implicats en la resistència al’exèrcit, foren sotmesos a consell de guerra icondemnats a mort. A partir d’aquell moments’inicià una campanya des de tots els esta-ments de la societat catalana per demanar l’in-dult dels condemnats. Els despatxos dels mem-bres del govern de l’Estat es van omplir de te-legrames amb aquesta petició. La dona i la fi-lla de Pérez Farràs visitaren el president de laRepública, el cap del Govern, Lerroux, i fins itot Gil Robles, per demanar clemència, i elmateix va fer Maria Macià.33

Finalment el mateix president de la República,Alcalá Zamora, va exigir aquest indult com a con-dició per no dissoldre el govern, que llavors estrobava en mans de la CEDA. El dia 5 de novem-bre, les penes de mort foren commutades per lacadena perpètua, i Pérez Farràs la va haver decomplir al castell militar de Cartagena.34

El govern de la Generalitat i tots els altrescomdemnats pels Fets d’Octubre, foren am-nistiats els últims dies de febrer de 1936, des-

Una imatge de lesdones agramuntinesescoltant el discursde Macià des de lesescales de l’església.Durant la República esva iniciar eldesvetllament polític dela població femenina.Els resultats electoralsa Agramunt, en leseleccions en què lesdones van votar perprimer cop, vancontinuar donant laconfiança als partitsd’esquerres. Foto:Josep Sagarra. (IMHB)

249

prés de les eleccions a Corts del dia 16 delmateix mes, amb la victòria del Front Popular.El dia 2 de març, el novament elegit presidentde la Generalitat, Lluís Companys, amb elsconsellers i els militars amnistiats que torna-ven de presidi, van fer una entrada triomfal aBarcelona. Escofet i Pérez Farràs foren ele-gits diputats compromissaris per ERC a Bar-celona ciutat i província, respectivament, enles eleccions del 26 d’abril; amb els diputatsdel Parlament havien de participar en l’elecciódel nou president de la República, on sortíescollit Manuel Azaña.

El mes d’abril de 1936, Falange Española vaprojectar un atemptat contra el comandantPérez Farràs, en un acte d’homenatge que lifeien a Vilassar de Mar; no va arribar a dur-sea terme, gràcies a la intervenció casual delsmossos d’esquadra, que detingueren algunsdels implicats.35 Els primers dies de juny de1936, el capità Escofet va obtenir el reingrés al’exèrcit, però a Pérez Farràs l’obligaren a pas-sar a la reserva, com a penyora de les exigèn-cies de l’alta oficialitat.36

La guerra civil

A finals de juny, Companys encomanà la co-missaria d’Ordre Públic a Escofet, amb l’ajut

del comandant Vicenç Guarner com a cap deserveis; Pérez Farràs es quedà com a asses-sor militar del president. Els primers dies dejuliol, aquest es trobava de viatge a Brussel·les,on assistia, en representació de la Generali-tat, a un congrés internacional antifeixista,quan li van arribar rumors que el cop d’estatque temien ja era imminent.37 El dia 14 de ju-liol, de retorn a Barcelona, i després de po-sar-se a les ordres d’Escofet, Pérez Farràs vamantenir contactes amb els dirigents anarquis-tes i sindicals per estar al corrent de quin se-ria el paper d’aquestes organitzacions i va co-municar al líder anarquista Durruti la negativaa subministrar-los armes.

L’actuació més destacada de Pérez Farràs enl’aixafament a Barcelona de la revolta militardel 19 de juliol va succeir quan amb algunsguàrdies d’assalt va ocupar el quarter de laDivisió i personalment va aconseguir fer pre-soner el general Goded, que poques horesabans havia arribat des de Mallorca per dirigirla insurrecció. Tot seguit va aconseguir conduiramb vida el general davant del president Com-panys, que el va pressionar perquè dirigís undiscurs per ràdio comunicant la seva rendició ievitant així més enfrontaments.38 També fouimportant la intervenció en el quarter de laguàrdia civil de Consell de Cent, on va con-vèncer algun oficial indecís que la causa dels

Un altre aspecte de laplaça de la República

d’Agramunt, ambl’església romànica

de Santa Maria al’esquerra i

l’ajuntament a ladreta, durant el

parlament deFrancesc Macià.

Foto: Josep Sagarra.(IMHB)

250

insurrectes estava definitivament perduda.39

El 21 de juliol de 1936, la Generalitat va inten-tar formar un exèrcit català. Es nomenava Llu-ís Prunés comissari de Defensa i es creavenunes milícies ciutadanes a les ordres d’EnricPérez Farràs, però els anarquistes desmunta-ren l’intent i el Comité de Milícies, com a alter-nativa, començà a formar columnes de milici-ans, en lloc del reclutament. El dia 24 de juliolva sortir la primera columna, liderada perDurruti i que portava com a responsable mi-litar el comandant Pérez Farràs, amb la col·la-boració d’altres oficials d’artilleria. Van avan-çar via Lleida i una de les satisfaccions ínti-mes de Pérez Farràs en aquelles hores vaser passar pel carrer Major d’aquesta ciutat,carrer on havia nascut, al davant de la sevacolumna. Després d’alliberar Casp, tenien coma destí Saragossa, però poc abans d’arribar ala capital aragonesa foren sorpresos per l’atacd’alguns avions que els van fer deturar i retro-cedir a Bujaraloz.40 Van participar en els com-bats de Pina, Osera, Bujaraloz i Belchite, on,després de la presa d’aquestes poblacions, elfront va quedar estabilitzat durant molt detemps.41 El coronel Guarner, en les sevesmemòries de la guerra, fa un comentari moltadient sobre les personalitats enfrontades delsdos caps de la columna. «Pérez Farràs, lleida-tà, era d’un valor impulsiu, vehement en lesseves opinions, alt d’estatura, de front ample iamb un talent natural, enfosquit per obcecaci-ons momentànies. Al cap de poc temps, la for-ta personalitat d’aquests dos caps de les for-ces, l’un polític i l’altre militar, va donar lloc adissidències, i Pérez Farràs, que havia milita-ritzat considerablement la columna, l’abando-nà, i se’n tornà a Barcelona».42

Fins a finals de l’any 1936, els militars quehavien impulsat la República des del primermoment encara conservaven els seus càrrecsen el comandament. Pérez Farràs fou rehabili-tat oficialment i ascendit a tinent coronel. Així,el 16 de desembre la Generalitat reorganitza-va l’exèrcit català en tres divisions i PérezFarràs figurava com a cap del regiment d’arti-lleria de la tercera divisió. Durant l’any 1937,en una nova disciplina imposada pel Governde l’Estat a iniciativa del Partit Comunista, laplana major dels militars republicans foren pas-sats a càrrecs de la rereguarda i substituïtsper caps sorgits de les milícies o per altresmilitars més fàcilment manejables. El mes demaig, el recentment nomenat ministre de De-fensa, Indalecio Prieto, va nomenar PérezFarràs comandant militar de Tarragona. Al capd’un any encara continuava exercint aquestcàrrec, però amb la missió, des de finals demarç de l’any 1938, de formar un centre derecuperació de personal en la zona deGandesa, que havia de retrobar els pròfugsque desertaven. El mes de maig van aparèixer

nombrosos ascensos per mèrits de guerra iPérez Farràs fou ascendit a coronel.43 El mesde setembre de 1938 fou nomenat comandantmilitar de Girona i va ocupar aquest càrrec finsa principis de 1939, quan l’exèrcit franquistaja començava a ocupar Catalunya.

L’exili a Mèxic

Després de tres anys d’exili a França, l’abrilde 1942 Pérez Farràs i la seva família (la sevaesposa era violinista), s’embarcaren cap aAmèrica.

Des de l’exili a Mèxic, el coronel Pérez Farràsva promoure la necessitat de formar una uni-tat catalana combatent que lluités a les fileresdels aliats durant la Segona Guerra Mundial.Amb aquest propòsit va escriure la proclamaa la publicació de l’exili Full Català.44 Va rebreel suport de militars i tècnics catalans de di-verses armes i fins i tot va escriure al ConsellNacional Català, que funcionava a Londres ique després de l’afusellament de Companysera l’única representació del poder civil catalàa l’exili. El Consell, però, no li va donar capresposta, i els problemes de salut el van allu-nyar de l’activitat política.

També col·laborava en una altra publicació delsexiliats catalans a Mèxic, els Quaderns de l’Exi-li, mentre es guanyava la vida com a alt em-pleat d’un banc controlat pels empresaris ca-talans germans Bertran i Cusiné. Va morir aCuatla, després d’una llarga malaltia, l’any1949.45

Per finalitzar, són especialment adients les prò-pies paraules de Pérez Farràs en el darrer frag-ment d’un escrit publicat a l’exili i que tractensobre l’època en què va servir a les ordres deMacià:

«Quan repasso, en els racons de la meva me-mòria, la sèrie turbulent d’episodis que m’hatocat de viure, la quantitat de personatges po-lítics que he hagut de conèixer, el veig a ell, elPresident, tan alt, tan per damunt de tot i detots! Per això em desesperava de veure coml’enganyaven, explotant el seu prestigi, la tur-ba de petits intrigants que el voltaven. Sobreaixò li havia parlat més d’una vegada i sovinten termes violents. El fet que es negava a obrirels ulls a la realitat, em va obligar a dir-li undia: “Si el poble català, l’idolatra, don Francesc,no és pas per la seva habilitat política, perquèvostè és un ingenu; no és pas per la seva ora-tòria, que no en té; és per la seva bondat, perla seva vida de sacrificis, pel seu idealisme!Que pensarà, doncs, el poble si sempre el veuseguit i voltat de pillets?”

251

NOTES

1 BLADÉ DESUMVILA, Artur, “Don Enrique PérezFarràs”, España Nueva, Mèxic, dossier sobreCatalunya, 221-223, 23 d’abril de 1950, pàg. 25.Aquest article es basa en les converses que l’autorva tenir amb Pérez Farràs a l’exili. Van establir amistaten l’empresa on treballaven i Bladé el va visitar moltsovint durant la llarga malaltia del coronel.2 L’any 1926 Macià intentà invadir Catalunya des dePrats de Molló per proclamar la República Catalana.Pérez Farràs, en assabentar-se dels preparatiusd’aquest moviment, passà a França per afegir-s’hi. Ales vigílies es trobava a Tolosa de Llenguadoc, peròl’estació fou presa militarment i no va poder reunir-seamb Macià. Aquest complot fracassat va donar aMacià un gran ressò internacional. BLADÉ, A., op.cit., pàg. 190.3 CASANELLES, Joan, Memòries i biografia,Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1991, Col·leccióGent de la Casa Gran, 5, pàgs. 54 -78.4 POU, B. i MAGRIÑÀ, J.R., Un año de conspiración(antes de la República), Barcelona, Ediciones Rojo yNegro, 1933, pàgs. 249-264.5 SOLDEVILA, Ferran, Història de la proclamació dela República a Catalunya, Barcelona, Curial, 1977,La Mata de Jonc, 8, pàgs 249-264.6 RODRIGUEZ, Angels i UCELAY DA CAL, Enric, “Latrajectòria dels mossos d’Esquadra a la CatalunyaContemporànica”, Els Mossos d’Esquadra, Barcelona,L’Avenç estudis, 1981, pàgs. 51-137.7 BARRULL, J, Les comarques de Lleida durant laSegona República 1930-1936, Barcelona, L’Avenç,1986, pàg. 203.8 BERNAUS, R., PLANES, J.M. i PUIG, J., La guerra civila Agramunt, Agramunt, Revista Sió, 1994, pàg. 16.9 Tàrrega va respondre a una “tradició de vot”conservadora, heretada de la Restauració, i vacontinuar amb resultats favorables a la dreta al llargde tot el període republicà. COMA, Glòria, Tàrrega ala segona república, Lleida, Pagès editors, 1992, pàgs.50-57.10 SARDÀ, Zeneida, Francesc Macià vist per la sevafilla Maria, Barcelona, Edicions Destino, 1989, pàg.221.11“Viaje del Presidente de la Generalidad deCataluña”, El Día Gráfico, Barcelona, 12 de maig de1931, pàgs. 1, 5 i 12.12 CRUELLS, Manuel, Francesc Macià, Barcelona, Ed.Bruguera, 1971, pàg. 155-157. Aquesta veneració perMacià també es va donar entre els obrers de les zonesurbanes. Un metge molt catòlic recordava, amb uncert desgrat, trobar-se en llars humils barceloninesretrats de Macià servint com una mena d’altar familiaramb espelmes enceses. GISPERT, Ignasi de,Memòries d’un neuròleg, Barcelona, Ed. Selecta,1976, pàg. 73.13 “El triunfal viaje de Maciá”, El Diluvio, Barcelona,12 de maig de 1931, pàg. 7.14 “El Aplec del Mont-repós”, El País, Lleida, 23 demaig de 1931.15 “Visita de Maciá a Cervera”, El País, Lleida, 28 demaig de 1931.

16“La visita del Sr. Macià”, Crònica Targarina, Tàrrega,núm. 509, 30 de maig de 1931.17 En la reunió de l’ajuntament del dimecres següent,l’alcalde de Tàrrega explicà la seva actuació durantla visita de Macià. Davant de les queixes de l’oposició,va reconèixer que l’organització no fou del totadequada per la manca de temps. El consistori vaaprovar de donar el nom del president a la plaça delCarme. Crònica Targarina, Tàrrega, núm. 509, 30 demaig de 1931, pàgs. 7-11. Per a més informació sobreles discussions a la sessió de l’ajuntament, es potconsultar: ESPINAGOSA, J. i PLANES, J.M., TàrregaAproximació a la història dels seus Ajuntaments entre1884-1939, Lleida, Diputació de Lleida, 1988,Col·lecció Viles i Ciutats, 2, pàgs. 192-193.18 El Partit Republicà Radical Socialista estavaencapçalat per Marcel·lí Domingo, que fou nomenatministre d’Instrucció Pública del govern provisionalde la República. El mes de maig de 1931 havia estatmolt celebrat a Catalunya el seu decret de bilingüisme,en què tornava a implantar el català a les escoles.Domingo va exercir una gran influència en el sectorrepublicà d’Agramunt, ja que era fill d’un tinent de laGuàrdia Civil que fou destinat a aquesta vila l’any1899. Un altre dels germans que també va residir-hifou l’eminent biòleg Pere Domingo.19 VILADOT, Guillem, Ultramemòries, Francesc Macià,“Sió”, Agramunt, abril 1998. Mossèn Joan Pons, nata Agramunt el 1893, fou autor d’una extensamonografia sobre el temple parroquial que va sortirpublicada poc abans de la guerra civil.20 Respecte a les eleccions legislatives de juny de1931, els resultats electorals d’Agramunt, publicatsper Mercè Vilanova i per Conxita Mir, no sóncoincidents en les xifres, encara que sí en la victòriade la coalició encapçalada per Macià. MIR, Conxita,Lleida 1890-1936: caciquisme polític i lluita electoral,Abadia de Montserrat, 1985. VILANOVA, Mercè, Atlaselectoral de Catalunya durant la Segona República,Barcelona, J. Bofill-La Magrana, 1986, pàg. 340.21 La casa, actualment situada al carrer del Canal, vacontinuar en mans de la família fins l’any 1955, enquè la seva germana, Rosa Pérez Farràs, la va vendrea l’actual propietari, el meu pare, Pau Costafreda. Ala casa del davant hi residien els cosins de la marede l’Enric, els Mora del carrer de Sant Joan.22 UCELAY DA CAL, Enric, El nacionalisme radicalcatalà i la resistència a la Dictadura de Primo deRivera (1923-1931), tesi doctoral, UniversitatAutònoma de Barcelona, 1983, volum 2, pàg. 963.23 Joan Maluquer era fill de Rosa Viladot, de calMasvell d’Agramunt, i posseïa una extensa propietatprop d’Artesa de Segre. Tot i ser monàrquic, fou unhome molt respectat des de tots els àmbits polítics iva portar a terme una important tasca en catalanitzarnovament la Diputació de Barcelona després de laDictadura. Aquesta institució la va ocupar Macià el14 d’abril, amb un enfrontament directe, peròrespectuós, amb Maluquer. Fins a l’aprovació del’Estatut, fou l’únic organisme que va poder gestionarrealment.

“A la fi de la seva vida, l’apòstol del nacionalis-me català anava comprenent el fracàs al quall’havien arrossegat els aprofitadors que s’ha-vien servit de la seva enorme popularitat. Capdels seus grans ideals no havia estat portat aterme. No es estrany que les seves darreres

paraules, en el llit de mort, fossin: “Pobra Ca-talunya!”

“Malauradament, el desastre del 1939 haviade donar la raó a les últimes paraules del Pre-sident».46

252

24 “El viaje del presidente a Montrepós”, El Diluvio, Bar-celona, 26 de maig de 1931, pàg. 11.25 SÁNCHEZ FERRÉ, Pere, La maçoneria en la socie-tat catalana del segle XX .1900-1947, Barcelona, Edi-cions 62, 1993.26 “Del viaje de Maciá”, El Diluvio, Barcelona, 27 demaig de 1931, pàg. 15.27 COROMINES, Pere, Diaris i records, Barcelona,Curial, 1974-75, La Mata de Jonc, 3,4 i 5, volum III, Larepública i la guerra civil, pàgs. 26-28.28 Joan Viladot era el pare del que també seria escrip-tor i farmacèutic, Guillem Viladot. Les seves idees polí-tiques estaven vinculades al partit de la Lliga Regiona-lista, que en aquestes eleccions havia retirat la candi-datura a Lleida. En aquesta època col·laborava ambarticles d’opinió al diari lleidatà El País, i a Crònica Tar-garina.29 VILADOT PUIG, Joan, “La qüestió catalana”, Cròni-ca Targarina, núm. 514, 4 de juliol de 1931.30 “En Francesc Macià a Tàrrega”, Crònica Targarina,Tàrrega, núm. 518, 1 d’agost de 1931, pàg. 22.31 COROMINES, op. cit., pàgs. 47-49.32 Victòria Kent fou designada, el mes de maig de 1931,directora general de presons i pertanyia al Partit Radi-cal-Socialista. Considerava prematura la concessió delvot a la dona, ja que podia afavorir les dretes i anarcontra la República. Clara Campoamor pertanyia a laminoria radical i formava part de la comissió que re-dactava el projecte de Constitució i allà insistí en ladefensa dels drets de les dones. Campoamor defensàenèrgicament a les Corts el vot de la dona i el principidel divorci. Si fins i tot entre les dues diputades hi ha-via posicions enfrontades, no es podia esperar altracosa en els partits i en les opinions de la gent.33 Els generals de l’Estat Major s’oposaren aferrissa-dament a aquest indult, sobretot en el cas de PérezFarràs, i només el van acceptar com a mal menor i acondició que no fos dissolt el govern de dretes. Tot ique la CEDA no havia pogut aconseguir que el gene-ral Franco fos nomenat cap d’Estat Major, si van obte-nir que aquest dirigís les operacions des del Ministeri,com si ostentés aquest càrrec. GIL ROBLES, José M.,No fué posible la paz, Ariel, Esplugues de Llobregat,1968, pàgs. 141-148.34 La campanya dels mitjans de comunicació de Madridcontra el comandant fou especialment acarnissada. Elvan arribar acusar d’haver disparat personalment i cau-sat la mort d’un oficial de l’exèrcit, quan en l’auto de lasentència del consell de guerra ni tan sols no es vamencionar que ell hagués disparat. Aquestes acusaci-ons calumnioses es van publicar l’any 1934 i següentsa diaris com ABC de Madrid i fins i tot autors molt re-cents han continuat donant crèdit a aquells rumorssense fonament. El capità Escofet, en les seves me-mòries, fa un relat detallat dels fets tal com ell els vaviure i publica el paràgraf de l’auto de la sentència perdesmentir aquestes acusacions. ESCOFET, Frederic,Al servei de Catalunya i de la República, vol. I, La des-feta 6 d’octubre 1934, Edicions Catalanes de Paris,1973, pàgs. 123-124.

35 Més endavant també en van dur a terme un altrecontra el coronel Moracho, que havia defensat PérezFarràs i Escofet en el consell de guerra i que es vasalvar sortosament de dues bombes de mà que li vanllançar en plena plaça de Catalunya. Aquest atemptatfou atribuït a membres de la Unión Militar Española(UME). FEBRÉS, Xavier, Frederic Escofet, l’últim exili-at, Barcelona, Pòrtic, 1979, pàg. 143.36 El mateix general Franco va enviar una carta el dia23 de juny al president del Consell de Ministres on esmanifestava contrari al reingrés d’aquests oficials i ne-gava que a l’exèrcit hi hagués moviments conspiradorscontra la República.37 PÉREZ FARRÀS, Enric, “El 19 de juliol del 1936”,Quaderns de l’Exili, núm. 14, Mèxic, juliol-agost 1945,pàgs. 8-9.38 BENAVIDES, Manuel, Guerra y revolución enCataluña, Mèxic, Ed. Roca, 1978, pàgs. 129-131.39 LACRUZ, Francisco, El Alzamiento, la Revolución yel Terror en Barcelona 19-7-1936, Librería Arysel, Bar-celona, 1943, pàgs. 103-104. En la declaració de LluísCompanys en el seu consell de guerra de l’any 1940consta que li van preguntar sobre l’actuació de PérezFarràs en aquest quarter de la guàrdia civil de Consellde Cent. El president, com es pot suposar, no va volerdonar cap dada rellevant sobre els fets d’aquell dia quepogués comprometre altres persones.40 L’atac de l’aviació havia provocat una desbandadaentre els milicians i a causa d’aquest seriós contra-temps ja es va produir l’enfrontament entre els dos capsde la columna. Pérez Farràs va comunicar a Durrutique amb els mètodes que volien seguir els anarquis-tes no es podia combatre, però el líder anarquista vaimposar els seus criteris. Pérez Farràs era de l’opinióque una guerra i alhora una revolució no podia ser. PAZ,Abel, Durruti, Barcelona, Editorial Bruguera, 1978,pàgs. 402-403.41 Segons el testimoni personal publicat pel mossènde Candasnos, Jesús Arnal, incorporat a la columna,el poder de Pérez Farràs a la columna Durruti fou mésteòric que real, ja que els anarquistes no acceptavenla disciplina de l’exèrcit ni l’autoritat dels oficials, queno tenien cap privilegi ni jerarquia. ARNAL, Jesús, Porqué fui secretario de Durruti, F. Camps Calmet, Tàr-rega, 1972, pàgs. 91-93.42 GUARNER, Vicenç, L’aixecament militar i la guerracivil a Catalunya, Abadia de Montserrat, 1980, pàg. 131.43 SALAS LARRAZABAL, Ramon, Historia del EjércitoPopular de la República, Madrid, 1973, Vol. I i III, pàgs.992-993 i 1.206-1.207.44 PÉREZ FARRÀS, Enric, “Amb mires al demà”, FullCatalà, núm. 13, Mèxic, D.F., octubre de 1942, pàg. 1.En aquest mateix número de la publicació va publicarun article sobre els records del 6 d’octubre de 1934.45 BLADÉ DESUMVILA, A., De l’exili a Mèxic, Barcelo-na, Curial, 1993, La Mata de Jonc, 23, pàgs. 187-232.46 PÉREZ FARRÀS, Enric, “De quan vaig servir a lesordres directes del president Macià”, Quaderns de l’Exi-li, Coyoacan, núm. 6, març-abril 1944, pàgs. 8-9.