Universitat Autónoma deBarcelona Bibli it · lic amb els lléncols, rumiava formes de pecar i la...

2
r: t '.'. E L metge m'acabava de -dir que tenia vida per un . any i aixo (perqué es vegi com són les co- les) em donava una gran ~or¡;a. Per tal de parar una mica el cop -die jo- el doctor ern va ter una caricia a I'esquena en el mornent de cobrar. -Ara: nosaltres tarnbé ens equivo- quem... -digué. (Va riure com una hiena i va ate. gir): . , -Ja sabeu les histories d'analisis I de radiografies canviades per inferrne- res distretes. Aneu ten tino LIS hi amoíneu gaire. Us sorprerrdra compro- var la quantitat de gent que ha de morir en el transcurs daquest any de terme que teniu. Gent tranquilla .i des- previnguda, que no sospíta res Vós, almenys ... , . ":-1 iant, i tant! -vaig respondre amb una veu prirna=-. No sé pas con agrair- ho prou, Al .carrer, ern va passar allo tan co· negut de veúre-ho tot sota una nova Hum. Els anuncis, que sempre rn'ha- víen desvetllat el desf'icí de comprar (sobretot els lluminosos o els de molts colors) em deixaven indiferent Abans, havia d'entrar ' a les botigues adelerat, temorós que s'acabés la mercadería que desitjava, com si el temps fugís sense esperar-me. Aleshores, en can vi, em feia l'efecte que hi havia temps per a tot. Per que, Senyor? Per que? En arribar a casa, em va obrir la tia Assump ció, =-Bstas groc. Que tens ? -Res -vaig respondre per fora. Per dins pensava: "No poc!» El costat dret, que és per on m 'ha- vía de venir la fiblada segons el metge, no em feia gens de mal; m'hi cJavava els dits, me'] premia amb la ma i tro- baya la resposta de la caro de sempre, com si per allí no bagués de fugir cap ale. "A veure sí m'hauran trabucar la fitxal», em deia amb un raig d'espe- ran¡;a freda, sense refiar-rne'n. . =-Soparas ara o després? -pregun· ta la tia. -Després. Tinc una' Ieína urgent, A casa feiem dos torns per qiiestió de diferencia d'horaris, i jo era l'únic que podia escollir. La tia va mirar-me compungida i no es pogué estar de dir- me que a ella no l'errganyava. «Te'n passa alguna», afirma. . «I ,grossa!», responia jo mentalment, -No, no, No em passa res. Vaig tancar-me a la meya cambra de treball-dormitori. Allí ho tenia tot a ma: els papers, les pertinences persa- nals, els records que es podren arxivar i fotografíes de dones que, d'ací d'alla, m'havien fet bon efecte Assegut davant l'escrivania, amb els bracos encreuats i la mirada per- duda, pensava. "Si aixo no és una crullJa, ni mai!» EIs homes blancs som així. i ñns i tot en els moments que és millor estar-se quiet, tenirn el des- · fici de prendre decisions Jo, en aquells mornents, estava segur que m'hávia de tracar aixo tan estranv que en diern una línia de .conducta lnstintivament , vaig obrír el calaix on guardava la +libreta de la Caixa d'Estalvis, TOl tullejant-Ia, tenia una dolca. embriaguesa de fer el bé. Que es pogués dir de mi, en relleu: «Ha passat com una arada .benefactora», potser sota un R. 1. P de lletres de, bronze. Pero era notori que estirava més el brac que la maruga. perqué no- més tenia cinc mil tres-centes pessetes. La lapida que havia imaginat fugac- ment ja valdria més diners. Hi 'havia. és clar, el a base d'idees, pero no se me ri'acudia cap;' el bé és una carre- ra que, en un any i amb pocs recuro sos, no es pot cursar brillantment. Que · podia fer, dones, amb la poca vida que em quedava? Se m'acudí de sobte que S1 com a just ja no tenia temps d'arribar a. cap de brot, potser com a pecador se m'o- ferien bones perspectives. El pecat es pot improvisar i. des del punt de vista publicitari, és més agraít: a més, així com d'una bona persona se'n fa un ca- bal discret i per arribar a sant s'ha d'ésser un veritable geni, es pot arri- bar a pecador notable sense que calgui una inspiració excessiva. 1 el pecador (aixo va tacitament compres en el fons de moltes doctrines) és necessari, per- que sense ell no seria possible la re- dempció, que és una de les coses més sublims que es poden fer amb pocs diners. (La tia Assumpció va trucar a la porta.) ~Si vols sopar al"a -digué a través dels .batents=. et podria fer un buit entre el primer i el segon torn. Hi ha escalivada i truita de mongetes ... -No tinc gana. Només prendré un vas de llet abans de ficar-me al Hit. .La tia s'allunya i jo vaig reprendre les meves cavillacions. Sí, els homes bons tenen poca demanda, i per a feines senzilles: cobrar a domieili i vigilar de nits, o guardar calaixos i caixes de conipromís. tn canvi, els dolents- van buscadíssims: tnissioners, la policia, · I'Exercit de Salvació, solemnes institu- cions reformadores i tnilers i milers de mares solteres els van al darrera traient el tetge per la boca. Bé; en aquests pensaménts hi havia maldat, pero si volia ser pecador ha- vía de comencar d'una manera o altra, i de seguida. 1 cree que tothom es tara carrec del meu estat d'esperit; cada vegada que pensava en els dotze mesos que em quedaven, em feia un salt el cor. A la nit, regirant-me i fent un embo- lic amb els lléncols, rumiava formes de pecar i la majoria em feien mandra. O' em semblaven massa corrents i no valien la pena. Per fi, a dos quarts d'una (acabava de sentir el toe del re- llotge de pesos de la sala), se/m va ocórrer una idea exceHent: enganyar l'Alícia, la veína del pis de sota. De sobte, vaig tenir l'evídencia que como binar I'obligació amb la devoció era una hábil manera de complír. L'Alícia tenia vint-i-un anys i era una noia bonica, més aviat plena. Per to- ra, en tot el que feia referencia al seu envoltant carnal, no tan sols m'agra- dava, sinó que em produía un veritable entusiasme, Pero per dins (en qües- tions d'esperit i d'estil) era un tros de quorriam, Que se'm perdoni una ex- pressió tan vulgar aplicada a un ésser aparentment adorable! L'Alícia i la se- .va mare feia temps que -em volien arreplegar amb finalitats nupcials i jo m'excusáva pretextant diferencies so- bre el dot. En realitat, el concepte ma- trrmonial «per tóta la vida» aplicat a la companyia de l' Alícia em causava esgarrifances. Tanmateix, era evident que, fins i tot considerant-la en la seva totalitat, la meya vida perrnetia ales- hores projectes que es podien abastar amb una mirada curta. Em sabria greu que algú .interpre· tés l'engany que em proposava com una simple murrieria de galant diu- menger, a110 que en diuen burlar-se d'una donzella, Mai' no se m'acudiria tractar "barroerament un objecte tal? delicat! No: la meva mentida atacava més l'esperit que el cos i centraría la trampa a donar al concepte «per sem- pre» una durada de dotze mesos. L'enderna a una hora adient, net i mudat, vaíg baixar a casa de l'Alícia. Solemne i amb gravetat deliberada; vaig emprendre el pare de, la noia amb aquestes' paraules: - Tinc l'honor de demanar la ma de la seva filla jn articulo mortis. Val a dir que m'emparava en una impunitat que treia heroisme a la meya empenta inicial, perqué els progeni- tors de l'Alícia eren senzills i no po- dien seguir segons quines agudeses. El pare era fuster de ribera (una profes- sió en crisi) i la mare tenia una parada d'herbes als afores d'un mercat. La mateixa Alícia només havia fet costura amb unes monges bosquetanes i sern- bla que no va acabar els .estudis. La mare, amb un somriure d'oreHa a orella, digué: '-Ara sí que em voldria morir! 1 el pare, recelós, va preguntar: -In articulo que diu? -Res, res! -vaig respondre-. Tot Ilis i de bon veure: ens casarem pel civil i per I'església, i si ha més mane- res de Iligar-ho, aquí em tenen dispo- sat a tot. =-Oh, darlingl -digué I'Alícia, que era la senyoreta més cursi del barrí. Jo l'hauria esclafada. Era per aques- tes coses que despertava en tni un odi primitiu i salvatge; pero em despertava també altres instints dels comenca- ments de I'especíe i una mirada a la seva silueta '-:"historiada i sinuosa-. em va convencer de la :imminencia .d'una agonia divertida i plena d'agra- . dables sobresalts. No cree que hi hagi gaires moribunds tan engrescats com ho estava jo en aquella circumstancia. u B Universitat Autónoma de Barcelona Bibli it Vam fer els tractes d'acord amb l'es- tira i afluixa avial: que si ella apor- taria l'arrnari tnirall i el matalas, i que si jo em comprometía a tals i tals des- peses, Sí: jo deia que sí a tot, perqué el que tenia per perdre era una vida que cabia en un bloc de calendari. Tres- cents seixanta-cinc fulls arnb santoral i un acudit al darrera, La mare de l'Alícia havia fet lID punt que .passéssím la lluna de mel aMa· llorca. A mi no em venia d'aquí, per les raons sabudes, i anarem a l'illa, Pero vaig veure el paisatge, de debo? No. M'alcava . del Hit a migdia, m'abocava al balcó, escabellat i mastegant el ras- pallet . de les dents; mirava el mar i els banyistes com si es tractés d'una postal de colors adrecada a un altre, L'Alícia, mentrestant, s'arríssava arnb els molls. De vegades tenia una angúnía difi- cil d'explicar. ¿Per on venia la mort? 1, sobretot, ¿per que venia tant de pun- tetes que ni tan sols en sentía el trepig? Perqué el cas és que em trobava bé i treia un ben partit de la situaeió. L'A- lícia, a mesura que s'assossegava, s'ana- va tornant més bestia i com que la illusió tendia cap a les etapes tran- quilles, sortia a, flor una normalitat alarmant. Recordo que, ele tornada, quan co- mentava amb els altres passatgers que, després de tot, eren unes, quantes ho- res de viatge, una pregunta de compa- ració interior em va aturar la respira-

Transcript of Universitat Autónoma deBarcelona Bibli it · lic amb els lléncols, rumiava formes de pecar i la...

Page 1: Universitat Autónoma deBarcelona Bibli it · lic amb els lléncols, rumiava formes de pecar i la majoria em feien mandra. O' em semblaven massa corrents i no valien la pena. Per

r:

t

'.'.

EL metge m'acabava de -dir quetenia vida per un . any i aixo(perqué es vegi com són les co-

les) em donava una gran ~or¡;a.Per tal de parar una mica el cop

-die jo- el doctor ern va ter unacaricia a I'esquena en el mornent decobrar.

-Ara: nosaltres tarnbé ens equivo-quem... -digué.

(Va riure com una hiena i va ate.gir): .

, -Ja sabeu les histories d'analisis I

de radiografies canviades per inferrne-res distretes. Aneu ten tino LIS hiamoíneu gaire. Us sorprerrdra compro-var la quantitat de gent que ha demorir en el transcurs daquest any determe que teniu. Gent tranquilla .i des-previnguda, que no sospíta res Vós,almenys ..., . ":-1 iant, i tant! -vaig respondre ambuna veu prirna=-. No sé pas con agrair-ho prou,

Al .carrer, ern va passar allo tan co·negut de veúre-ho tot sota una novaHum. Els anuncis, que sempre rn'ha-víen desvetllat el desf'icí de comprar(sobretot els lluminosos o els de moltscolors) em deixaven indiferent Abans,havia d'entrar ' a les botigues adelerat,temorós que s'acabés la mercaderíaque desitjava, com si el temps fugíssense esperar-me. Aleshores, en can vi,em feia l'efecte que hi havia temps pera tot. Per que, Senyor? Per que?

En arribar a casa, em va obrir latia Assump ció ,

=-Bstas groc. Que tens ?-Res -vaig respondre per fora.Per dins pensava: "No poc!»El costat dret, que és per on m'ha-

vía de venir la fiblada segons el metge,no em feia gens de mal; m'hi cJavavaels dits, me'] premia amb la ma i tro-baya la resposta de la caro de sempre,com si per allí no bagués de fugir capale. "A veure sí m'hauran trabucar lafitxal», em deia amb un raig d'espe-ran¡;a freda, sense refiar-rne'n. .

=-Soparas ara o després? -pregun·ta la tia.

-Després. Tinc una' Ieína urgent,A casa feiem dos torns per qiiestió

de diferencia d'horaris, i jo era l'únicque podia escollir. La tia va mirar-mecompungida i no es pogué estar de dir-me que a ella no l'errganyava. «Te'npassa alguna», afirma. .

«I ,grossa!», responia jo mentalment,-No, no, No em passa res.Vaig tancar-me a la meya cambra de

treball-dormitori. Allí ho tenia tot ama: els papers, les pertinences persa-

nals, els records que es podren arxivari fotografíes de dones que, d'ací d'alla,m'havien fet bon efecte

Assegut davant l'escrivania, ambels bracos encreuats i la mirada per-duda, pensava. "Si aixo no és unacrullJa, ni mai!» EIs homes blancs somaixí. i ñns i tot en els moments queés millor estar-se quiet, tenirn el des-

· fici de prendre decisions Jo, en aquellsmornents, estava segur que m'hávia detracar aixo tan estranv que en diern unalínia de .conducta

lnstintivament , vaig obrír el calaixon guardava la +libreta de la Caixad'Estalvis, TOl tullejant-Ia, tenia unadolca. embriaguesa de fer el bé. Quees pogués dir de mi, en relleu: «Hapassat com una arada .benefactora»,potser sota un R. 1. P de lletres de,bronze. Pero era notori que estiravamés el brac que la maruga. perqué no-més tenia cinc mil tres-centes pessetes.La lapida que havia imaginat fugac-ment ja valdria més diners. Hi 'havia.és clar, el bé a base d'idees, pero nose me ri'acudia cap;' el bé és una carre-ra que, en un any i amb pocs recurosos, no es pot cursar brillantment. Que

· podia fer, dones, amb la poca vida queem quedava?

Se m'acudí de sobte que S1 com ajust ja no tenia temps d'arribar a. capde brot, potser com a pecador se m'o-ferien bones perspectives. El pecat espot improvisar i. des del punt de vistapublicitari, és més agraít: a més, aixícom d'una bona persona se'n fa un ca-bal discret i per arribar a sant s'had'ésser un veritable geni, es pot arri-bar a pecador notable sense que calguiuna inspiració excessiva. 1 el pecador(aixo va tacitament compres en el fonsde moltes doctrines) és necessari, per-que sense ell no seria possible la re-dempció, que és una de les coses méssublims que es poden fer amb pocsdiners.

(La tia Assumpció va trucar a laporta.)

~Si vols sopar al"a -digué a travésdels .batents=. et podria fer un buitentre el primer i el segon torn. Hi haescalivada i truita de mongetes ...

-No tinc gana. Només prendré unvas de llet abans de ficar-me al Hit.

.La tia s'allunya i jo vaig reprendreles meves cavillacions. Sí, els homesbons tenen poca demanda, i per a feinessenzilles: cobrar a domieili i vigilar denits, o guardar calaixos i caixes deconipromís. tn canvi, els dolents- vanbuscadíssims: tnissioners, la policia,

· I'Exercit de Salvació, solemnes institu-

cions reformadores i tnilers i milersde mares solteres els van al darreratraient el tetge per la boca.

Bé; en aquests pensaménts hi haviamaldat, pero si volia ser pecador ha-vía de comencar d'una manera o altra,i de seguida. 1 cree que tothom es taracarrec del meu estat d'esperit; cadavegada que pensava en els dotze mesosque em quedaven, em feia un saltel cor.

A la nit, regirant-me i fent un embo-lic amb els lléncols, rumiava formesde pecar i la majoria em feien mandra.O' em semblaven massa corrents i novalien la pena. Per fi, a dos quartsd'una (acabava de sentir el toe del re-llotge de pesos de la sala), se/m vaocórrer una idea exceHent: enganyarl'Alícia, la veína del pis de sota. Desobte, vaig tenir l'evídencia que comobinar I'obligació amb la devoció erauna hábil manera de complír.

L'Alícia tenia vint-i-un anys i era unanoia bonica, més aviat plena. Per to-ra, en tot el que feia referencia al seuenvoltant carnal, no tan sols m'agra-dava, sinó que em produía un veritableentusiasme, Pero per dins (en qües-tions d'esperit i d'estil) era un tros dequorriam, Que se'm perdoni una ex-pressió tan vulgar aplicada a un ésseraparentment adorable! L'Alícia i la se-.va mare feia temps que -em volienarreplegar amb finalitats nupcials i jom'excusáva pretextant diferencies so-bre el dot. En realitat, el concepte ma-trrmonial «per tóta la vida» aplicat ala companyia de l'Alícia em causavaesgarrifances. Tanmateix, era evidentque, fins i tot considerant-la en la sevatotalitat, la meya vida perrnetia ales-hores projectes que es podien abastaramb una mirada curta.

Em sabria greu que algú .interpre·tés l'engany que em proposava comuna simple murrieria de galant diu-menger, a110 que en diuen burlar-sed'una donzella, Mai' no se m'acudiriatractar "barroerament un objecte tal?delicat! No: la meva mentida atacavamés l'esperit que el cos i centraría latrampa a donar al concepte «per sem-pre» una durada de dotze mesos.

L'enderna a una hora adient, net imudat, vaíg baixar a casa de l'Alícia.Solemne i amb gravetat deliberada; vaigemprendre el pare de, la noia ambaquestes' paraules:

- Tinc l'honor de demanar la ma dela seva filla jn articulo mortis.

Val a dir que m'emparava en unaimpunitat que treia heroisme a la meyaempenta inicial, perqué els progeni-tors de l'Alícia eren senzills i no po-dien seguir segons quines agudeses. Elpare era fuster de ribera (una profes-sió en crisi) i la mare tenia una paradad'herbes als afores d'un mercat. Lamateixa Alícia només havia fet costuraamb unes monges bosquetanes i sern-bla que no va acabar els .estudis.

La mare, amb un somriure d'oreHaa orella, digué:

'-Ara sí que em voldria morir!1 el pare, recelós, va preguntar:-In articulo que diu?-Res, res! -vaig respondre-. Tot

Ilis i de bon veure: ens casarem pelcivil i per I'església, i si ha més mane-res de Iligar-ho, aquí em tenen dispo-sat a tot.

=-Oh, darlingl -digué I'Alícia, queera la senyoreta més cursi del barrí.

Jo l'hauria esclafada. Era per aques-tes coses que despertava en tni un odiprimitiu i salvatge; pero em despertavatambé altres instints dels comenca-ments de I'especíe i una mirada a laseva silueta '-:"historiada i sinuosa-.em va convencer de la :imminencia.d'una agonia divertida i plena d'agra-. dables sobresalts. No cree que hi hagigaires moribunds tan engrescats comho estava jo en aquella circumstancia.

u BUniversitat Autónoma de Barcelona

Bibli it

Vam fer els tractes d'acord amb l'es-tira i afluixa avial: que si ella apor-taria l'arrnari tnirall i el matalas, i quesi jo em comprometía a tals i tals des-peses, Sí: jo deia que sí a tot, perquéel que tenia per perdre era una vidaque cabia en un bloc de calendari. Tres-cents seixanta-cinc fulls arnb santorali un acudit al darrera,

La mare de l'Alícia havia fet lID puntque .passéssím la lluna de mel aMa·llorca. A mi no em venia d'aquí, perles raons sabudes, i anarem a l'illa, Perovaig veure el paisatge, de debo? No.M'alcava .del Hit a migdia, m'abocavaal balcó, escabellat i mastegant el ras-pallet . de les dents; mirava el mar iels banyistes com si es tractés d'unapostal de colors adrecada a un altre,L'Alícia, mentrestant, s'arríssava arnbels molls.

De vegades tenia una angúnía difi-cil d'explicar. ¿Per on venia la mort?1, sobretot, ¿per que venia tant de pun-tetes que ni tan sols en sentía el trepig?Perqué el cas és que em trobava bé itreia un ben partit de la situaeió. L'A-lícia, a mesura que s'assossegava, s'ana-va tornant més bestia i com que laillusió tendia cap a les etapes tran-quilles, sortia a, flor una normalitatalarmant.

Recordo que, ele tornada, quan co-mentava amb els altres passatgers que,després de tot, eren unes, quantes ho-res de viatge, una pregunta de compa-ració interior em va aturar la respira-

Page 2: Universitat Autónoma deBarcelona Bibli it · lic amb els lléncols, rumiava formes de pecar i la majoria em feien mandra. O' em semblaven massa corrents i no valien la pena. Per

ció: ¿I si, [ugant, jugant, m'hagués em-barcat per més de dotze mesos? VA-lícía, fent voleiar un tul, corria per co-berta i cantava amb veu de falset,d'una manera grotesca. .

Tant alarmat estava, que I'endemad'haver arribat a Barcelona vaig mara trobar el metge.

-Doctor --:que faig jo- ¿n'esta bensegur deIs meus microbis?

-Oh, microbís, microbis ... -respon-gué el metge, amb un vague gest de lesmans-. Són caparruts i arbitraris, Pe-ro el que se us menja a vós és una altracosa. Adelaida! -va cridar.

1 comparegué l'infermera.-Porti'm la fitxa d'aquest senyor

-va manar-li,L'hi porta i el doctor va contemplar-

la llargament,' en comptes d'examinar-me a mí. .

-Sí -digué-. Dotze mesos. Entreels preparatius de la boda i el viat~~'de nuvis ja us n'heu barrotat un 1mig... '

=-Pero no em fa mal res. ¿Es normalaixo?

-Va com va. Us podría receptar unespastilles que fan punxades al costatdret, pero treuen la gana. No sóc partí-dari de la sobremedicació. Esforceu-vos! El malalt ha d'ajudar.

Es va plantar aquí i la .senyoretaAdelaida m'acompanya fins a la porta.

A casa, l'Alícia era un problema. Vadonar-Ii per portar-me la contraria.

-Jo et contradic i foral -deia.La conversa no existía entre nosal-

tres i, en sentit figurat, ens buscavemels ulls amb 'les ungles. Encara ens-quedaven algunes nits molt estimables,pero ja se sap: un extasi breu, un sonprofund i tot l'eridema per a lamentar-ho.

Jo no em cansava de tornar i tornar acasa del metge, tot i que les visites erena setanta-cinc pessetes cada una.

-Fa el seu curs aixo, doctor? -lípreguntáva-. Anem bé? .

-D'aquella manera -em resporn~desmenjat-, El cor aguanta molt 1tindrem feina. Pero vuit mesas passa-ran de seguida, i és tot el temps queus queda. De moment, res de vi ni detabac! . .

-No fumo ni bec, doctor ...-Malament! Dones priven-vos de les

coses que us agradin més. VÓSmateixlPenseu que el gust allarga la vida.

El doctor hávia endevinat alguna co-sa i em seguía el corrent. L'Alícia tam-bé: vull dir que l'Alícia endevinava,pero era molt lluny de seguir-me elcorrent. Amb el misteriós sentit pre-monitori que tenen de vegades els im-becils, I'Alícia em deia:

.--tu tens.pressa per anar-te'n a al-QU}1 lloc estrany: Tu a mi no me la,¿laves'!

1 .m'agafava les solapes í. Iorasse-nyada, afegia: .' .

-Pero. t'aguantesl Estas massa com-promes !, .

Un dijous a- migdia vaig tenir un ro-damenf de cap i, ple. d'esperan¡;:a;vaig anar a casa del metge. Per carm

.' (valía caminar .per aclarir-me les idees)pensava com són d'índesxífrables elsdies, les setmanes i els meses, de ve-sades tan curts i d'altres tan' llargs,~egons com /se'Is enfila. Encara em fal-tava mig any i ha veia com una mun-tanya.

Al carrer de Balmes, gairebé xamfraamb el de Mallorca, un autobús vaaixafar un jove molt ben vestit queduia un ram de clavells. Pel soro11queva fer-li I'esquelet, no hi havia dubte.Vaig pensar: «Vet aquí un que, sensenecessitat de dates fixes, ha mort em-polainat i digne, sense amollar lesflors».

1 no era pas ell tot sol, perqué enilles rnediterranies i en costes asía ti-ques, en ciutats americanes o en carre-teres europees, la gent moria diaria-ment a la impensada, amb un' gestd'estupefacció i, si els quedava temps,d'inútil protesta.

«I espera'tl», em deia tot fent via.«Ja rn'han previngut que mentre jofaig cua tocat de mort, milers de ciu-tadans plens de salut se n'aniran senseavisar». Tot rumiant si aixo era o noun consol, i en el punt que acordavaque a mi no em servía de res, vaigarribar a lloc.

El metge no es va afectar gens perla notícia del rodament de cap. Ésmés: em va mirar l'iris amb un lIumeti em pregunta si havia esmorzat bé.

-Doncs aqui ho temu. AL'{oés gana.A free de migdia, ja us ho podíeu pen-sar!-1 l'altra cosa com va, doctor?

-vaig dir, perdissimular la torbació.-Va fent. Madura com una poma ...

"....

Pero en el meu costat dret ni tansols pi posava les mans; la malaltiacentral se la rnirava de lIuny i a travésde la fitxa. «Aquest tipus -recelava'jo-, té por d'encornanar-s'ho.»

El metge, aquell dia, semblava ab-sort i preocupar. Em va espantar; vafer dues voItes pel consultori, amblesníans agafades al darrera í, de cóp, esva deixar caure a la butaca i es recol-za a Tescriptori.

Digué:-Eo que hagiu vingut! Tot avui que

tinc mal de cap i me n'he distret, perous volia telefonar. Us he de comunicar -una notícia plena' de transcendencia.Per favor, tingueu calma.

Jo tremolava de cap a peus. Els met-ges, quan es posen així, em fan basar-da. Ja sé que algú m'acusara d'apren-siu i que la resignació (un cop s'haacceptat el que havia acceptat jo) ésuna forta muralla. Tanmateix, sem-pre temem el pitjor.. encara que siguid'una manera abstracta. Un cosa pitjor

qui especula, avui dial amb un recurstan condemnat pel dogma? Mal per'mal, m'atreia rnés la idea d'escanyarl'Alícia i fins i tot em vaig trobar fentrodona amb les mans per a emprovarla mida del seu coll. 1 el bo era que,nrenere ho feia, estava segur que maino toearia I'Alícia amb Iinalitats fune-raries, degu1 "segurament a la dolcesadel record dels contactes alegres. Eracuriós com, tot pensánt i derivant lescabales, aprotitava el viatge per a es-canyar també la mare de I'Alícía i amb:la' imaginació veia com el pare, im-pressionat per dues desaparicions tancruels, queia fulminat prement-se elpit amb totes dues manso Tot aixo .emconsolava, pero no cm feia gaire ser-vei.

Confús i pie de sentiments contra-dictoris, vaig prendre una orxata en unquiosc de la placa de la Universitat. 1tot .xuclant el tubet de plastic, se'mva ocórrer que, sense necessitat de sUI-cidar-me,' podia morir bonament per

que hi ha, precisament, darrera la pa-ret més prima. i més baixa de la mu-ralla.

El doctor -que tenia la sala d'espe-ra plena-, era partidari d'abreujar:

-Hi ha un remei específic contra lavostra malaltia -digué-, Una investí-gació ·recent que he seguit de prop ique, en bona part, m'és deguda.

-Ah, bah! -vaig respondre, sobta-dament tranquiHitzat-. Provatures!D'aquí a un parell de mesas diran quedispensem, que ha estat un erro:., .

-Amic meu: va de veres. Eficaciacomprovada clínicament i radiológica-mento .Es dur canviar d'idea, pero araque ja no temíeu la mort, l'haureu detornar a témer.

-No hi ha sortida?-Ni una! .Va omplir precipitadaJnent un full

del receptari i me'l va allargar.-Si és . a fi de bé, us felicito -di-

!!Ué--. Feu-vos-en carrec: com a metge,b , •el meu paper és claríssim.

-1 l'Alícia? -se'm va escapar dedir.

-Saludeu-la de part meva i recoma-neu-li que'es vigili el pes. , '

(El metge va riure de compliment 1

prosseguí:) .-Ara em preocupa més ella que no

pas vós!-A mi també!- vaig replicar amb

el cor a la roa.Sí era ben cert. L'Alícia em preocu-

pava. En el meu cas (cadascú se sap leseves coses) era pitjor un matrimoni

lIarg que una vida curta.Novament al carrer, canrinant amb el

cap cot, tenia el pensament pIe de fi-nals d'acte a base de suícidis. ¿Pero

inhibició. És dar! ¿Qui em Ieia enea-rregar la medicina? Aquestes coses, persort, encara són voluntaries. Sense des-plegar la recepta -ni tan soIs l'haviallegida-, vaig fer-Ia miques; l'anava aescampar per terra, pero la mirada se-vera d'un guardia urba va obligar-me adeixar-la en una paperera. .

En arribar a casa, va abrir-me laminyona, amb els ulls esbatanats i unaexpressió d'estupor. Sense engaltar, emdigué: .

-La senyoreta ha fugit amb el tin-torer!

-Com? Sense més ni més?-No. Ha deixat una carta.Va donar-me una nota perfumada

(sádica delicadesa), que deia:«Xato, a mi tu no rn'enganyes: t'es-

tas morint d'arnagat amb la illusiá dedeixar-rne plantada. Pero servidora noés d'aquestes que es deixen enredar.

Me'n vaig amb l'Ernest, el tintorerdé baix de casa, que és educat i té ga-nes de viatjar. A mi m'encanta vial-[ar, i no cal que em busquis. Ouandescansis, descansa en pan

Alicia.»

Em vaig ter creus de la saviesa delsarguments superiors, de com les videssón combinades a manera de pecesmogudes per un gran jugador d'escacs.Per tots aquells volts se sabia que eltintorer estava a punt de fer fallida, ies veu que a l'hora d'enfonsar-se Ii ha-vía vingut de gust naufragar amb l'Alí-cia. Fet i fet, com jo. No el podia pasrecriminar .

Satisfet, felic, vaig respirar a fons ifou llavors, precisament, que vaig sen-tir una petita punxada al costat dret.

Universitat Autónoma de Barcelona«Ep, la 6~rn~a!~l vaig.JWliiro-.....Lx~ip;tses haviWIe1Mt~a~<t1J04;~IAft!Wil Si vaig telefonar de seguida a casa delmetge:

-Que hi ha el doctor?-Pobret! -va responde'm la senyo-

reta Adelaida, tata plorosa-. Encaraesta calent: acaba de morir d'un ataccerebral i feina hem tingut per treure'lde la cadira. .

Es veu que el metge era un delsapuntatsper a morir mentre jo ago-nitzava i, en el fans, no em podia es-tranyar una desaparició més entre tan-tes. > .

Pero la recepta em tenia amoinat.Vaig córrer de seguida a furgar la pa-perera pública on havia llencat elstras sos i ja l'havien buidada. Tothomem va dir qu~. era una causa perduda im'aconsellaren que em distragués pen-sant en altres coses.

Cornenca per a-omi un pesat trescarpels consultoris. El resultat sempre erael mateix.

-No tenim coneixement ,de cap re-mei per a aquesta malaltia -em deienels facultatius-. Pero el doctor X eramolt capac i estudiós, i si ell us va dizque n'hi ha algun, és que hi éso Oui

. sap si ell mateix ... Era un -home de la-boratori cal; buscar entre els seus pa-pers.

-Ja ho he intentat -deia jo-o Perola senyoreta Adelaida esta trastornadai ha ha capgirat tot.-1 els 'coHaboradors? Els parents o

els amics? -em pregunta ven de ve-gades.

-No en tenia. Era un home d'unapeca, un solitari.

-En aquest cas -el rnetge s'aixecavai em donava la ma=-, la resignació ésuna bona consellera. Després de tot,la vida ... Avui hi som i derna ... En fi:voste ja és prou gran. Si no ens veiemmés, que tingui un transit telíc:

El medí cament que rn'havia ele sal-var va convertir-se en un misteri im-penetrable

* * *Ara som a primeríes d'hívern i esticassegut davant de la fines tra , amb unamanta de dibuix escoces sobre les ca-mes, i duc un bufanda que més avi'l!m'engavanya. Si no s'assemblés massa·a un estat fernení de bona esperanca,diria que he passat del compte. Ja fasetze mesos i res... ' .

Cap al tard, a través dels vidres en-telats, llegeixo el diari lluminós de I'al-tra banda 'de la placa. Les lletres cami-nen apressades per una- mena de cor-nisa: "A Bogotá s'estimba un auto-bús .., Trenta morts ... Un avió cau a Ir-landa., Vint-i-dos morts... Explota untanc de gas a Gracia ... Cinc morts ...»

Sobre els genoUs, 'tinc estés el diari,que va ple dels morts del' Congo, i d'al-tres indrets geografics. "A veure si etdeixaran sol!», penso de vegades. rotencongit de cor.

Molt 'sovint somnio I'Alícia. Em !,·:iatanta companyia, després de tot, ervrrela roba nocturna! Quan brodo el sorn-ni, la veig brandantIa recepta i em .c1~s-.perto tot sacsejat .per l'esperanca: sivinguessin de' cap i volta tates dues,l'Alícia i la recepta! Que entressin pe]mateix forat oníric per 011 desapare-gués la tia Assumpció!

· Coses de malalt, és ciar. El-- cos iatdret em punxa de vegades, potser peraprensió o pel que sigui. M'arreglo Lamanta ¡continuo llegint l'alfahei de

· bombetes: «Ouinze morts a Franca.;Dotze a Italia ... Trenta-cinc a l'Argenti-na...» La veritat és que ja no hi treboplaer. Que en S0111 de' llepaf'ils! Comens arriben a ernbafar els requisirs! Janomés ero dóna gust plauyer-mc n mimateix. De tant en tant, em giro capal rniraíl de la consola i sorprenc unamirada trista i un sornriure furtiu, unplec de llavis eixuts que ern fa moltarompanyia.

EN EL NúMEROPRóX'M

TRES 1NO RESCONTE lNEDlT DE

MIQUEL lLOR