Unitat 11 - xtec.catjcampman/jjNietzchejj.pdf · – Què és un aforisme? – Quina intenió en...

Unitat 11

La filosofia de Nietzsche

1. Les claus per entendre la filosofia de Nietzsche 1.0. Introducció

A. Dades biogràfiques.

Friedrich Wilhelm Nieztsche, Röcken (1844) – (1900).

B. Introducció.

La filosofia de Nietzsche suposa una crítica total de la cultura occidental en la que podem destacar dos aspectes:

a) Aspecte crític. Qüestiona les bases de la filosofia, la ciència, la moral i la religió de la tradició de pensament europeu. És la anomenada filosofia del martell que suposa demolir i invertir tots els valors tradicionals.

b) Aspecte positiu. Formula una nova proposta de sentit amb la vida com a fonament: una total acceptació d’aquesta amb allò que és bo però també amb els seus aspectes foscos i terribles.

Pàgina 384

Text pàgina 384

Pren-ne nota! pàgina 384

1. Les claus per entendre la filosofia de Nietzsche 1.1. El vitalisme

• Corrent de pensament contemporani format per pensadors molt diferents però amb uns trets en comú:

a) Crisi de la raó il·lustrada.

– Reacció enfront la confiança excessiva en el poder de la raó per poder accedir al coneixement d’allò real, dominar la naturalesa o canviar la societat.

– Exemples n’havien estat tant:

a) Hegel (idealisme : raó absoluta : metafísica), com

b) Comte (positivisme : raó científica : ciència).

b) Crítica del racionalisme psicològic.

– Reacció davant la idea de que la raó és superior als sentiments, les emocions i les passions.

– La cultura, construïda d’acord amb aquesta visió, ha empobrit la vida, l’ha mutilat, n’ha impedit el seu desenvolupament: n’ha amagat la seva veritable naturalesa.

c) La vida com a centre de reflexió filosòfica.

– Crítica del mite modern d’una totpoderosa raó i dels seus grans sistemes que han estat impotents per poder explicar la vida.

– La vida esdevé l’element irracional rebel a tot concepte o raonament que és clau per entendre l’existència humana.

– La clau d’accés, que ens permetrà captar i expressar la vida, és l’art (les seves metàfores i imatges).

• Altres filòsofs vitalistes són el francès Henri Bergson (1859-1941) i l’espanyol José Ortega y Gasset (1883-1955).

Pàgina 385

1. Les claus per entendre la filosofia de Nietzsche 1.2. L’estil aforístic d’un filòsof de la sospita

A. Nietzsche, un dels “filòsofs de la sospita”.

– Denominació creada per Paul Ricouer (1913-2005) per a Marx, Nietzsche i Freud.

– En què consisteix la sospita formulada per aquests tres filòsofs?, en preguntar-se:

– Quines intencions s’amaguen darrere els valors i els ideals que formen la base de la nostra civilització? Què impulsos i instints?

B. El punt de vista axiològic i un mètode: la genealogia.

a) El punt de vista axiològic.

• Les idees ontològiques i morals són analitzades psicològicament com a símptoma de les posicions vitals del filòsof que les proposa:

• Quins valors (axiologia) amaguen?, Quin diagnòstic fan sobre la vida? (l’atrofien i la debiliten o la potencien i la intensifiquen?).

b) El mètode: La genealogia.

• S’investiga l’origen i l’evolució dels conceptes filosòfics i es descobreix sempre una paradoxa: Quines són les pulsions i els instints dels quals brollen? Justament els contraris als que volen expressar (per exemple el concepte de veritat neix de l’instint de mentida).

C. L’aforisme: un llampec que il·lumina la ment.

– Per què l’obra de Nietzsche no té un caràcter sistemàtic?

– Què és un aforisme?

– Quina intenció en té?: desafiar al lector (passar de l’exposició d’un saber explícit a un efecte).

– Identitat i contradicció (filosofia tradicional) versus analogia i polaritat (Nietzsche).

Pàgina 386

1. Les claus per entendre la filosofia de Nietzsche 1.3. Influències en la filosofia nietzscheana

a) Heràclit. – Concepció de l’ésser com a esdevenir, la seva compressió només és possible des de la

polaritat de la lluita dels contraris, l’estil aforístic.

b) Romanticisme alemany. – Davant la decadència europea cal recuperar el passat però les arrels no seran la Bíblia sinó

Grècia (des d’aquesta s’ha de repensar la nostra cultura)( Goethe i Humboldt).

– Nietzsche rep aquesta admiració per la cultura hel·lènica (i el rigor filològic) i intenta explicar com apareix l’obra d’art (la tragèdia grega), com l’artista es fa càrrec de l’herència popular i l’eleva a art, com neix, es transmet i mor.

c) Arthur Schopenhauer. – La seva obra “El món com a voluntat i representació”: reinterpreta la idea de la voluntat com

a fons originari, la concepció cíclica de l’esdevenir i la primacia dels instints sobre la raó.

– Rebuig del pessimisme vital i afirmació alegre i jovial de la vida (no il·lusa com la fe il·lustrada en el progrés).

d) Richard Wagner. – La seva música és l’obra d’art total equiparable a la tragèdia grega com a mode de

compressió de la vida.

e) Charles Darwin. – Pensament evolucionista: s’ha produït una evolució des dels homínids a l’ésser humà i

d’aquest es produirà, igualment, vers al superhome.

Pàgina 384

José Vidal González Barredo

http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/2.5/es/

2. La crítica de la tradició occidental: la filosofia del martell 2.1. El problema del coneixement: la crítica de la raó

• Quina és la millor manera de captar la veritable naturalesa de l’ésser?

• Naixement de la tragèdia (1871), dues qüestions fonamentals:

a) És possible trobar un model de cultura en el qual es produeixi una comprensió de la vida (no pas una negació o un sotmetiment a ideals?

b) Una comprensió d’aquest tipus pot proporcionar-nos un sentit, és a dir, mostrar-nos que val la pena viure la vida?

A. La comprensió artística del món com a joc tràgic: l'apol·lini i el dionisíac.

• La veritat de silè i la visió tràgica de l’existència.

– Punt de partida: l’origen de les dues formes principals de religiositat en els grecs està en el coneixement profund i terrible del sense sentit i l’absurditat de l’existència (La veritat de Silè):

Pàgina 389

Quadre pàgina 389

“El millor de tot és totalment inassolible: no haver nascut, no ser, ser res; i el millor en segon lloc és morir aviat”.

2. La crítica de la tradició occidental: la filosofia del martell

2.1. El problema del coneixement: la crítica de la raó

– Per poder viure amb aquesta terrible consciència van inventar, respectivament:

– Per tant, els grecs tenien dos tipus d’experiència de la vida, dues formes de sentir-la, en tensió permanent.

– No van negar cap d’elles ni les van condemnar (no van mutilar el sentit íntegre de la vida) sinó que les van fusionar i les van expressar en una obra d’art: la tragèdia antiga.

Pàgina 390

Els déus de la religió olímpica Apol·lo

• Individuació.

• Equilibri i autodomini.

• La vida com quelcom determinat (Bios) bonic però condemnat a la mort.

Les Bacanals en honor de Dionís

• Fons originari, pulsió de retorn.

• Aniquilació de la consciència individual i desmesura.

• La vida com a pura indeterminació (Zoé), indefinida però indestructible.


• La tragèdia expressa l’essència de la vida i del món.

– La tragèdia àtica és el moment de síntesi, equilibri sempre tens, d’aquestes dues formes

complementàries d’expressar la vida.

– Són dues forces o instints estètics que:

a) S’oposen entre si i viuen en conflicte permanent,

b) L’un no pot existir sense l’altre.

– Perquè són l’expressió d’una mateixa realitat: la vida.

Pàgina 391

Text pàgina 391


Ap

ol·

lo

• La vida individualitzada, determinada (bios)

• Instint figuratiu (les formes, l’escultura)

• Déu de la bellesa, la llum, la mesura, l’ordre i el límit

• Representa la civilització

• Déu del somni, la força creadora d’imatges, el món oníric de les aparences

• Particularització de tot el que existeix (principi d’individuació)

• Món lluminós de les individualitats i les diferències

Dio

nís

• La vida com a fons originari, indeterminada (zoé)

• La música

• Déu de l’oblit, la nit, la desmesura, el desordre i l'il·limitat

• Representa la naturalesa, el primitivisme, l’oblit de les regles socials

• Déu de l'embriaguesa

• Dilueix tot el que és finit i particularitzat en un únic i infinit mar original

• Aniquilació de la consciència individual que trenca el principi d’individuació i esborra les diferències

Pàgina 391



• La filosofia com a saviesa tràgica: la innocència de l’esdevenir – Què podem aprendre de la saviesa tràgica?

a) L'apol·lini i el dionisíac són els dos poders bàsics de la realitat del món.

b) Tot el que existeix és efímer i finit, i el fons dionisíac del món és inesgotable.

Argumentació:

– Sabem que en el naixement de cada cosa (individualitzada) ja està present també la seva decadència i la seva mort.

– La individuació és el principi del sofriment (perquè és consciència de finitud) però la seva desaparició no és aniquilació total, sinó retorn al fons originari de la vida.

– La individuació és resultat del joc innocent del fons primordial que juga contínuament a crear i destruir el món (des de la saviesa tràgica no en fem una interpretació moral).

Coneixement fonamental:

La unitat de tot el que és existent: vida i mort són dos aspectes d’una mateixa realitat (cal que unes figures es dissolguin perquè se’n puguin formar unes altres).

Conclusió:

Afirmació radical i integra de la vida en tots els seus aspectes, incloent-hi la decadència, la terribilitat, la lletjor i la mort.

Pàgina 392

Text pàgina 392



• L’art tràgic com a consol metafísic.

– Quin és l’efecte de la tragèdia (davant la veritat de Silè)?:

• No es tracta de negar-ho sinó de transfigurar-ho.

• L’art transforma la mirada aterridora (els sentiments de nàusea) en representacions amb les quals es pugui viure, converteix:

a) Allò espantós en sublim, i

b) Allò absurd en còmic.

• Enfront l’ingenu optimisme científic o el moralisme cristià, l’art esdevé “amor fati” (Amor al destí): una afirmació entusiàstica de tot el que està passant.

Pàgina 393




B. L’inici de la decadència de la tragèdia i l’aparició del socratisme.

1. El primer símptoma de la il·lustració grega, de la “malaltia de la raó”: la tragèdia en Eurípides.

Pàgina 393

Sentit inicial de la tragèdia

• Pura contemplació estètica

• Grau alt d’indeterminació moral

• Consol metafísic, catarsi (l’efecte)

Canvi amb Eurípides

• Judici racional, moral i polític

• L’espectador puja a escena i comença a utilitzar el llenguatge lògic i argumentatiu

• Judici crític (comença a jutjar i negar una part de la vida)



2. El personatge central i protagonista de la decadència del sentit tràgic: Sòcrates.

– Representa:

a) L’aparició de l’home teòric: no basta amb sentir, s’ha de saber.

b) L’optimisme racionalista: la raó és l’únic camí, tot, per ser bell, ha de ser racional.

c) Una actitud contranatural (inversió, degeneració) que nega:

a) Els aspectes obscurs i terribles de la vida.

b) El coneixement de la unitat entre la vida i la mort.

c) La tensió entre el que és individual i el fons vital primordial.

– Quina és la causa d’aquesta forma de pensar, valorar i procedir (punt de vista axiològic)?

a) La falta total de seguretat instintiva porta a Sòcrates a inventar un nou ideal (l’home teòric) que sedueix als joves i els fa oblidar la saviesa tràgica.

b) El pensament científic i socràtic amaga dues fal·làcies:

1) Una il·lusió metafísica: creure que és possible conèixer l’Ésser mitjançant la raó.

2) Una il·lusió moral: Creure que és possible corregir-lo.

c) La causa última que hi ha al darrera d’aquest instint de convertir-lo tot en quelcom pensable i lògic és la por a la mort .

Pàgina 394

2. La crítica de la tradició occidental:la filosofia del martell 2.1. El problema del coneixement: la crítica de la raó

C. Dues formes de ser al món: l’home artístic (intuïtiu) i l’home teòric (racional).

Pàgina 393

Text pàgina 395

L’home teòric (racional)

Es preocupa de sobreviure tot i costa de no “viure” la vida, de renuncia-hi

Utilitza els seus conceptes i abstraccions per

Intentar evitar els seus mals (prevenir) i procurar-se totes aquelles coses que li permetin una vida

més segura (preveure)

Per poder sentir-se segur està atent a les regularitats, és prudent i no arriscat

El seu coneixement “conjura la seva desgràcia” però no n’obté cap felicitat

L’home artístic (intuïtiu)

Només es preocupa de viure tot i costa de la seva pròpia supervivència

A través de les seves intuïcions i metàfores busca

La plenitud vital i fer de la seva pròpia vida un art (configura una cultura) (la realitat és contingència,

bellesa i aparença)

No pot preveure ni aprendre de l’experiència perquè veu cada cosa sempre des de l’alegria i la

innocència

La seva felicitat i la seva vida són plenes ja que malgrat que pateixi més i més sovint, se sent viu


D. La reflexió sobre els usos del llenguatge: la intuïció i el concepte.

– L’arrel profunda del socratisme està en una sobrevaloració de la raó que se sustenta en un determinat ús del llenguatge i el valor que es dona a les paraules.

– Nova polaritat: la forma intuïtiva i la forma conceptual de la comprensió de la realitat.

– Quina de les dues és capaç de captar i expressar de manera més fidel i integra la vida?:

– L’error del socratisme ha estat substituir la forma intuïtiva de comprensió de la vida (tragèdia grega) per la conceptual (discurs racional, abstracte, teòric i lògic).

Genealogia:

– Sòcrates considera que allò que les coses tenen en comú (essència) és allò més real.

– Plató ho objectiva, li atorga existència separada i s’oblida que ha estat ell mateix el que ha creat aquests conceptes (que no són més que paraules).

Pàgina 396

Text pàgina 397

Quadre pàgina 397



– Al darrera d’aquest gir gnoseològic hi ha un gir ontològic:

– El que és real:

1. Deixa de ser el que és individual i concret (ara es considerarà només aparença).

2. Passa a ser el que és comú (l’essència).

Conseqüència: D’aquesta manera s’esquematitza la vida i es buida de contingut.

Els conceptes passen a ser considerats l’autèntica realitat quan que només són invencions humanes, productes convencionals, creats amb la finalitat de poder preveure o poder comunicar-nos.

Pàgina 396



2. La crítica de la tradició occidental: la filosofia del martell 2.2. El problema de la realitat: la crítica de la metafísica tradicional

A. La filosofia de l’ésser i la filosofia de l’esdevenir. – “El capvespre dels déus” (1888): crítica de la metafísica tradicional.

– Quin ha estat el seu error fonamental?: la duplicació del que existeix:

– La filosofia de l’ésser (ontologia tradicional): a) Rebutja com a real el que en realitat és l’únic ésser real i efectiu.

b) Considera com a real un “trasmón” que en realitat és només una ficció de la raó.

• Nietzsche proposa invertir els atributs: és el que s’anomena la filosofia de l’esdevenir.

Pàgina 398

Quadre pàgina 398

Món vertader

(que realment és)

Món aparent

(que no és realment)


2.2. El problema de la realitat: la crítica de la metafísica tradicional

B. La genealogia de la filosofia de l’ésser.

– Com el món vertader acaba esdevenint una faula?

– Tesi: La història de la metafísica occidental no és res més que el desenvolupament i les posteriors conseqüències del platonisme.

Pàgina 398

Text pàgina 399

Sòcrates i Plató

Cristianisme (metafísica vulgar: “platonisme per al poble”)

Metafísica kantiana (versió il·lustrada)

Positivisme (versió cientificista)


– Argumentació:

1. Sòcrates.

• Equació socràtica: raó = virtut = felicitat.

• La racionalitat suplanta la seguretat dels instints.

• Combatre els instints és un signe de decadència (accelera un procés que ja havia començat abans).

• En tota “vida ascendent” la felicitat és igual a instints.

2. Plató.

• Afegeix dos errors més:

a) La negació del temps i de l’esdevenir (egipticisme). Té ,com a conseqüències, la duplicació de móns i la desconfiança dels sentits (Recordem que les Idees són eternes i immutables).

b) Confusió entre l’últim i el primer. La jerarquia de l’ésser és un món invertit on els conceptes metafísics (els més abstractes de tots) són els conceptes suprems: allò més real (quan són justament tot el contrari) (Recordem quines eren les Idees supremes?).

3. El cristianisme.

• Vulgaritza la metafísica platònica i la fa accessible al poble.

• Aguditza l’hostilitat vers els sentits i les passions.

• Introdueix la consideració sacerdotal de la vida: com a trànsit de dolor i prova per aconseguir la vida vertadera (el “trasmón platònic” com a motlle perfecte per la “transcendència cristiana”).

Pàgina 398


C. Desemmascarament axiològic de la filosofia de l’ésser.

– Per què la negació dels temps, l’esdevenir i el canvi?

– Per què el menyspreu dels sentits, les passions i els instints?

Intenció: Desemmascarar els motius autèntics i profunds del platonisme.

Tesi: Al darrere de tot això s’amaga:

a) Un judici negatiu sobre la vida.

b) La incapacitat per acceptar-la des d’un sentit tràgic (en els seus aspectes creatius i destructius: la finitud de l'existència, la mort, la vellesa, la procreació, la decadència, el terrible i fosc).

La clau explicativa (del platonisme): La invenció d’un “trasmón” on refugiar-se d’aquests aspectes s’articula a partir d’un conjunt d'antinòmies que suposen un judici moral sobre la vida (quan aquesta s’ha d’acceptar i no es pot jutjar):

Pàgina 400

Moral Bé Mal

Metafísica Món vertader Món aparent

2. La crítica de la tradició occidental: la filosofia del martell 2.3. El problema de la moral: la crítica de la moral judeocristiana

Objecte: Els valors de la moral judeocristiana.

Tesi: Neixen d’un judici negatiu sobre la vida (igual que les idees metafísiques), són una contranaturalesa i un verí per a la vida:

a) Han nascut de l’odi dels impotents, de l’intent de fer més suportable la vida als febles.

b) Ha limitat als més forts (els ha creat mala consciència, els ha pres la seguretat en si mateixos i en el seus instints).

A. La necessitat d’una crítica dels valors morals: la genealogia de la moral.

Objectiu: Fer una crítica dels valors morals.

Mètode d’anàlisi:

– La genealogia: Anàlisi de les circumstàncies en les quals aquests van sorgir, es van desenvolupar i es van modificar.

– A partir del sentit original del que és “bo” i el que és “dolent” es descriu la inversió total dels valors cristiana i la seva conversió en el “malvat” i el “bo”.

Diagnosi: Tal com es conceben ara suposen un impediment perquè l’ésser humà pugui assolir les seves pròpies potencialitats vitals.

Pàgina 401


Text pàgina 401



2.3. El problema de la moral: la crítica de la moral judeocristiana

B. Sobre l’origen dels valors morals.

Tesi: Tot sistema de valors és una jerarquia velada dels instints que dominen la vida.

Segons dominen instints plens o dèbils podem diferenciar dos tipus de morals:

De manera que, el rang d’una moral (el seu valor) es defineix pel seu grau de veritat, és a dir, per la manera com s’ajusta a l’essència de la vida (la voluntat de poder).

– Però que entén Nietzsche aquí per vida?

L’impuls o força expansiva i invasiva de la naturalesa (voluntat de poder) que tendeix a la seva pròpia multiplicació a costa de l’aniquilació dels seus recursos de vida i dels seus competidors.

Pàgina 402

Les morals de vida ascendent (poderosa, de vitalitat elevada): les que són conformes a l’essència de la vida.

Les morals de vida descendent (impotent, d’atròfia dels instints): les que són contràries a l’essència de la vida.


2.3. El problema de la moral: la crítica de la moral judeocristiana

C. «Bo i dolent»: el sentit original dels valors morals. – Originalment estava vinculat a dues formes d’estar al món, de viure.

– La virtut significava força (força vital, no força física, poder econòmic o militar) entesa com a capacitat de viure amb totes les conseqüències, acceptant la vida com a joc tràgic (incloent-t’hi també el que és terrible i problemàtic) (un tipus d’individu intuïtiu i dionisíac).

– Més enllà del bé i del mal, en la seva consideració actual, originalment significaven:

– Hi ha una altra diferència: a qui té el poder de retornar el bé pel bé, o el mal per mal i ho fa, se l’anomena “bo”, a l’impotent, “dolent”.

Pàgina 402

El “bo” era aquell que posseïa fortalesa i salut de vida, era considerat el “noble”.

El “dolent” era aquell que, dèbil i malaltís, no tenia la força d’acceptar els aspectes dionisíacs de l’existència, era considerat “vulgar” i “inferior”.


D. La moral dels senyors i la moral dels esclaus.

– Aquestes dues maneres de ser al món generen dues morals, dos sistemes de valors:

Pàgina 403

Qui la segueix

Sorgeix de

Què busca?

Com són?

Què és bo?

Valors

Rang moral

Moral Uns quants, individualista

L’autodisciplina d’una voluntat audaç

Disposada heroicament a la grandesa i la catàstrofe

Forts, dominadors, tenen sentit de la plenitud

Afirmen la jerarquia: estimen els iguals i menyspreen els inferiors

El que eleva a l’individu i el porta a una existència noble i plena

Arrogància, activitat desbordant, fe en si mateixos i el seu propi destí, falta de compassió i simpatia

Moral activa, crea el seu propi sistema de valors

Senyors El ramat, gregària

El temor contra el que és superior i la vida mateixa

La seguretat, evita la lluita

Dèbils, vulgars, malalts, apocats i pusil·lànimes

Rebutgen la jerarquia i expressen la seva voluntat d’igualtat (desig d’anivellar tothom)

El que fa més suportable la vida en el seu estat de debilitat

Compassió, humilitat, resignació, obediència, renúncia i amor al proïsme

Moral reactiva que s’aliena davant un sistema de valors que no ha creat

Esclaus


E. «Bo i pervers»: La inversió dels valors judeocristians.

– Quin és l’origen de la moral judeocristiana?

– Per què hi apareix invertit el sentit original dels valors morals?

– Tesi: La història de la cultura occidental és el progressiu ascens dels valors de la moral dels esclaus: ha estat la rebel·lió dels esclaus en la moral (una malaltia de la vida).

– Genealogia:

Pàgina 403

Sòcrates: condemna dels instints i racionalisme malaltís

Il·lustració grega: igualitarisme democràtic

Plató: món de les Idees (base del trasmón cristià)

Ideals il·lustrats moderns i moviments socials (democràcia, socialisme, anarquisme i comunisme): proclamen la igualtat i la moral de la compassió


– Com s’ha produït aquesta rebel·lió dels esclaus en la moral?

1. L’origen de la moral es presenta com a una lluita per aconseguir el poder.

• Entre els senyors (valors del cos) i el sacerdots (que s’inventen l’esperit).

• Qui són els sacerdots? Una degeneració, primer, i una antítesi, després de la casta guerrera (dels senyors). Són senyors desposseïts, que esdevindran el prototip de la moral d’esclaus.

• La seva debilitat genera ressentiment, desig de venjança contra el que és superior.

• Lideren la lluita pel poder de la moral i mobilitzen contra els senyors a tots els dèbils, malalts i fracassats (que veuen en aquells un perill per a la seva pròpia existència).

2. El judaisme crea un ideal oposat que es consumarà amb el cristianisme.

• Representa el geni del rancor: esdevé creador i engendra nous valors: un ideal oposat a la moral dels senyors (que inverteix els seus valors).

• Com ho fan?: presenten la situació dels esclaus com quelcom positiu: aconsegueixen que les seves misèries apareguin com a virtuts.

• Així es produeix la inversió:

a) Les qualitats del fort i vital (el “bo”) ara es consideren atributs del “malvat”.

b) Les qualitats del malat i dèbil (el “dolent”) ara es consideren atributs del “bo”.

• Segons Nietzsche el que és autènticament “malvat” és el ressentiment i la impotència dels sacerdots (per viure la vida dels senyors).

Pàgina 404


• El cristianisme, que hereta la transvaloració feta pels jueus, no és la religió de l’amor sinó que és la religió de l’odi més profund contra els bons (els nobles, poderosos, veraços).

3. La il·lustració manté els valors religiosos secularitzats però intactes .

• Podria aparèixer com una superació dels valors religiosos cristians però els manté intactes secularitzats.

• Lluny d’una exaltació vital substitueix Déu per la Raó: el Progrés, la Humanitat i l’Estat són les noves veritats que esclavitzen a l’ésser humà.

4. Conclusió.

• Al final del camí els forts han estat vençuts per la massa, pels dèbils.

• Per això, cal retornar a la situació original: transvalorar tots els valors cristians.

Pàgina 404


Text Pàgina 405


3. La proposta nietzscheana: la realitat com a joc de perspectives i instints 3.1. La mort de Déu i el nihilisme

Introducció.

– Després de la crítica ara exposa la seva proposta.

– Dues obres cabdals: “Així parlà Zaratustra” i “La voluntat de poder”.

– L’exposició de les seves idees principals, segons l’ordre en què apareixen i el públic a qui s'adreça mostra una jerarquia:

Pàgina 406


A. La mort de Déu.

– És el saber fundacional de l'ensenyança de Zarathustra.

Pàgina 407

Text Pàgina 407

Déu significa 1. La idea religiosa 2. Una determinada ontologia (la filosofia de l’ésser) que ha

valorat: a) Allò intel·ligible, etern i immutable com a bo. b) Allò sensible, temporal i canviant es dolent.

Una metafísica hostil al sentit de la Terra perquè: 1. Implica un judici moral sobre la vida en negar el tems i l’esdevenir,

i inventar un trasmón imaginari on refugiar-se. 2. Limita les possibilitats existencials de l’ésser humà.

ha estat

per tant La “mort de Déu” significa la supressió de tota idealitat, transcendència i objectivitat.

Pot ser 1. Un perill: el nihilisme passiu de l’últim home. 2. Una oportunitat: (Nihilisme actiu) que l’ésser humà prengui

consciència de la seva naturalesa creadora i projecte nous valors, se superi a si mateix a través del superhome.

és 1. Una història que ja ha passat: la fi d’una forma de valorar → nihilisme. 2. Una tasca de futur: s’han de suprimir les restes → filosofia del martell.


B. L’«últim home» i el nihilisme.

Tesi: L’últim home reflecteix la situació de l’home modern on l’únic valor dominant és el no-res:

a) Ja no creu en res, ha perdut tot idealisme: res té valor.

b) En ell s’ha extingit la potència creadora de l’esser humà (expressió de la voluntat del no-res).

Genealogia :

1. L’essència de l’ésser humà (antropologia) consisteix en valorar, moure’s més o menys explícitament en un sistema de valors.

2. La patologia que ara sofreix (nihilisme passiu) no és un sentiment vital nou sinó que sorgeix del mateix germen de les valoracions de la metafísica i la moral tradicionals.

3. L’ idealisme (metafísic, moral i religiós) ha anat esgotant i aniquilant tots els impulsos vitals: allò que es presentava com un ajuda als dèbils per fer-los la vida més suportable (el més enllà salvador, la moral del ramat) ha acabat negant la pròpia vida.

4. La prova: Déu (en la seva versió cristiana o il·lustrada) ha anat perdent progressivament pes com a sentit en els diferents àmbits de la vida humana.

5. La “mort de Déu” deixa un buit (el no res) davant el qual l’últim home s’angoixa, no s’atreveix a pensar, a treure conclusions i s’abandona a un ateisme superficial i una indiferència moral.

L’oportunitat: En morir Déu desapareix un sentit que oprimia la vida i ara l’ésser humà ha de donar-se ell mateix un sentit → ha de transformar la seva pròpia essència per passar de l’autoalienació en Déu a la llibertat creadora que es coneix a si mateixa: al superhome.

Pàgina 408

3. La proposta nietzscheana: la realitat com a joc de perspectives i instints 3.2. El superhome

A. «De les tres transformacions».

– Procés gracies al qual l’ésser humà se supera a si mateix:

Pàgina 409

Text Pàgina 409

Camell

• L’esperit respectuós i submís

• S’inclina davant l’omnipotència de Déu i la llei moral

• Carrega amb el més enllà transcendent i l’idealisme

• Ascetisme

• “Tens el deure”

• Model de moral hostil a la vida: cristianisme

Lleó

• L’esperit que es rebel·la

• Coneix la seva autoalienació anterior (valors objectius / moral idealista)

• S’allibera de les càrregues: crea la seva llibertat (negativa)

• Prepara l’arribada del superhome

• “Jo vull”

• Filòsof del martell

Nen

• L’esperit lliure i creador

• Concep l’existència com una aventura i un joc innocent

• És capaç de projectar nous valors (llibertat positiva)

• S’experimenta a si mateix.

• “Joc innocent” i “Sentit de la Terra”

• Superhome

3. La proposta nietzscheana: la realitat com a joc de perspectives i instints 3.2. El superhome

B. El superhome.

– Suposa:

1. La superació de l’autoalienació a la qual s’havia sotmès l’ésser humà.

2. La recuperació del “Sentit de la Terra”.

3. Una nova forma d’estar al món com a ésser creador i experimentador.

– Quin és el seu l'objectiu a vital?

Pàgina 409


Oblidat de si

mateix

“Esperit de pesadesa”

Vida oprimida per les càrregues (Déu /moral)

Mort de

Déu

“Esperit de lleugeresa”

L’ésser humà es recupera a si mateix: alliberament

Transcendència

“Oblit del món”

Superació de l’ésser humà orientada al més enllà →

infidelitats a la Terra

Mort de

Déu

“Obertura al món”

Allibera i projecta sobre la Terra la seva força creadora

de valors

“Mantenir-se en l’existència”

Seguretat, comoditat: “petita felicitat”

Mort de Déu

“Realitzar la seva essència existencial: la voluntat de poder”(Vida ascendent)

Fer vibrar a través de la seva vida la vastitud del món: plenitud i intensitat vitals


3. La proposta nietzscheana: la realitat com a joc de perspectives i instints 3.3. La voluntat de poder

• L’ésser humà s’ha transformat en un nen: és l’arribada del superhome.

a) La innocència del nen.

Per ell no existeix un món definit i ple de sentit sinó que es relaciona de manera originaria amb les coses (renova tots els criteris i valoracions): crea i projecta nous sentits (se sent únic i idèntic amb l’energia de la terra).

b) L'acceptació del temps i la caducitat.

Se situa de manera expressa i voluntària en el temps (que ja no es nega), coneix la seva finitud i accepta la seva caducitat però no deixa, per això, de projectar-se vers al futur amb noves metes finites i temporals.

c) Exerceix la voluntat de poder a la recerca de la plenitud.

Des de la capacitat libèrrima de dotar de sentit tot el que és, exercita la voluntat de poder: en cada nou projecte busca una vida més elevada en un continu destruir el que és per buscar el que encara no és.

• Com això és possible?

Això és possible perquè la voluntat de poder és també un principi còsmic.

Pàgina 411


A. La voluntat de poder com a principi còsmic.

– Les categories de la teoria del coneixement tradicional són incapaces d’aprehendre aquesta

concepció de la realitat com a esdevenir.

Pàgina 412

La realitat és un perpetu fluir en el temps.

Tot el que existeix, des del moment en què està en el temps, es projecta vers al futur, és moviment i vida, és voluntat de poder.

La Terra és el si de totes les coses: l’originari poder creador.

En el seu moviment productiu és anomenada vida (voluntat de poder de la Terra).

El “joc de la vida” és la seva lluita polar que genera allò existent.

El constant antagonisme de tot el que existeix que dona lloc a les diferències.

Aquest joc còsmic és la vertadera realitat (metafísica).

S’accepta tal qual és amb totes les seves contradiccions (que li són essencials) i no se’n fa una interpretació moral.


B. L’ésser com a esdevenir en el temps i la seva interpretació com a perspectiva.

– Què és la realitat?

– Per tant, la realitat de l’ésser es mostra canviant i no unívoca, es constitueix en perspectiva

(depèn de l’individu, els seus instints i el moment concret).

– L’error es creure que alguna d’aquestes perspectives és l’única vertadera (i negar totes les altres). La veritat és saber que tota perspectiva és parcial.

– Però no és un simple relativisme: no totes les perspectives valen igual (hi ha a favor i contràries a la vida): quan el superhome exerceix la voluntat de poder crea i copsa noves perspectives i selecciona aquelles que intensifiquen i porten a la seva plenitud la vida mateixa.

Pàgina 412

L’ésser és sempre interpretació

(valoració)

Que es fa des de les forces, impulsos o

instints que dominen l’individu

(perspectiva)

En el precís moment en que es contempla un fet

(temps)

Els fets són formes buides que cada

individu o cultura s’encarrega d’omplir, de

dotar de sentit

El seu sentit varia segons l’individu i els

instints que el dominen a cada moment

Els instints estan en continua lluita i no

sempre són compatibles entre si

3. La proposta nietzscheana: la realitat com a joc de perspectives i instints 3.3. L’etern retorn

– És el seu pensament més profund i complex.

– Quina és la relació entre la voluntat de poder i el temps?

A. L’abisme del temps: la concepció lineal del temps.

– Quan el superhome exerceix la voluntat de poder busca superar-se a si mateix contínuament però la concepció del temps tradicional posa límits a aquest acte de creació:

a) La immutabilitat del passat (que no es pot canviar).

b) És possible seguir ascendint sobre si mateix infinitament (futur).

• Davant un temps infinit (l’abisme del temps) tots el projectes caduquen, tot risc és inútil, tota grandesa esdevé petita, tot sentit esdevé un sense sentit.

• Apareix l’«esperit de pesadesa» de nou, de gravetat que esgota totes les forces amb les quals podem projectar cap amunt les creacions de la nostra pròpia vida.

• Però, és comparable el temps amb una línia infinita dividida per l’ara en dues parts heterogènies, el passat i el futur?

• No serà això només és una determinada perspectiva? Podrem superar-la amb una nova valoració del temps?

Pàgina 413

Imatge Pàgina 413

Passat Ara (Present ) Futur


B. L’etern retorn d’allò que és idèntic: la concepció cíclica del temps.

– El temps és ara concebut com a un cercle (passat i futur fosos entre si): tot ha d’haver existit ja i tot ha de tornar a ser.

– Si, s’ha de comprendre que en l’instant resideix el centre de gravetat de l’existència.

– L’«esperit de pesadesa» es converteix en «alegre lleugeresa» : és l’instant el que decideix: cada instant posseeix un significat que transcendeix la vida individual i deixa la seva empremta en tot futur de repeticions que han de seguir.

Pàgina 414

Text Pàgina 414

Passat

Ara (Present )

Futur

Però apareix una nova paradoxa: -Si tot torna, tot esforç és inútil perquè no només es repeteix la grandesa, sinó també la nostra misèria. → És possible trobar un sentit que sostingui la voluntat de poder?


C. La fugacitat de l’instant enfront la metafísica de l’eternitat.

– «Sofriment del món»: l’experiència fonamental de l’existència humana és el coneixement bàsic de la seva caducitat: una vida minúscula comparada amb la immensitat del temps: “Tot passa, on alguna cosa brilla, espera ja la seva mort”. Però la fugacitat de l’existència només és un saber parcial sobre aquesta:

– «El plaer més gran i més profund del món»: Significació eterna de l’instant: “en cada cosa finita i única brilla l’eternitat de l’univers”. El coneixement de l’etern retorn d’allò que és idèntic porta a viure'l de la manera més profunda i decidida perquè no solament viu els curs del temps sinó que el configura a través dels actes creatius de la seva voluntat de poder.

– El superhome, en l’instant, experimenta el ferm assentament del que existeix a la Terra, el que és caduc i passatger substitueix el que és permanent: perquè tota caducitat de la vida coneix, no obstant això, la seva indestructibilitat.

D. L’amor fati: l’acceptació del positiu i el negatiu.

– La percepció del temps ha canviat: ara té un caràcter flotant, lleuger i dansarí.

– El superhome conserva la seva voluntat (fins i tot en la repetibilitat del temps) i la base del seu ímpetu creatiu és el plaer del món, «l’amor fati» (l’amor al destí):

Pàgina 415

Text Pàgina 415


“S’ha d’estimar la vida de manera que es desitgi tornar a viure-la, perquè, efectivament, tot torna a repetir-se. No s’ha de voler que res sigui diferent perquè

per poder dir sí autènticament a alguna cosa, cal dir sí a tot”


Unitat 11 - xtec.catjcampman/jjNietzchejj.pdf · – Què és un aforisme? – Quina intenió en...

Documents

Transcript of Unitat 11 - xtec.catjcampman/jjNietzchejj.pdf · – Què és un aforisme? – Quina intenió en...