Per l’Hugo,la meva puçeta,

que creix quasi sense adonar–me’nen el seu vuitè aniversari.

T’estimo.

Mama

Projecte editorial de Olga Sánchez AlcarazTextos, projecte gràfic i iŀlustracions de Olga Sánchez Alcaraz© 2014, Olga Sánchez Alcaraz

Primera edició: Setembre 2014

No es permet la reproducció total o parcial d’aquest llibre ni el recull en un sistema informàtic, ni la transmissió en qualsevol forma o per qualsevol mitjà, ja sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. La infracció dels drets esmentats pot constituir un delicte contra la propietat inteŀlectual (Arts. 270 i següents del Codi Penal).

8 9

Huguertel monstre valent

Quan el temps no era temps i la màgia corria a tort i a dret, vivia a Monstrilandia un petit monstre de vius colors que es deia Huguert.

Aquell petit i alegre monstre era feliç amb els seus pares monstres, tots tres s’ho passaven d’allò més bé jugant a endevinalles, rient de paraules marranes, com caca i pedo, i fent–se pessigolles i baralletes.

Però va passar, una nit molt i molt fosca, que van sentir que algú tocava a la porta: toc, toc, toc.

–Qui hi ha? –va dir la mare monstre. Però ningú no va contestar.Toc, toc, toc.

–Qui para!? –va cridà el pare monstre. Però ningú no va respirar.Toc, toc, toc.

I finalment l’Huguert, que era molt valent, va obrir la porta.

10 11

A fora no es veia res, estava tot fosc fosquíssim, però de sobte va sentir un: atchus! i quan abaixar el cap es trobà amb una cosa de color blau.

–Mare, aquí algú ha deixat una pilota amb ulls! –va dir el petit monstre.–Que no Huguert, que això és un bebè –va respondre la mare.–Ens han deixat una criatura!? –va cridar tot sorprès el pare.

Mare, aquí algú ha deixat una pi lota amb ull s!

10

12 13

Beveu Cocamonster, la beguda més refrescant!

A partir d’aquell moment un nou membre s’incorporà a la família. Menut, grassonet i molt rebufó, el Blavet va resultar un petit monstre molt entremaliat.

Va passar el temps i l’Huguert ja no estava tant content; el Blavet era molt petitonet i necessitava constantment l’atenció dels pares que ja no podien estar tant per ell. L’Huguert s’estimava el seu germanet però no podia deixar de pensar que estaria millor sol com abans, quan tot era només que per ell.

Un dia estava la família de monstres de visita al zoo, a l’Huguert ja no li agradava tant com abans anar a veure els animals, els coneixia a tots de memòria!, però es clar, com el Blavet era petit anaven per que a ell sí que li emocionava aquella excursió. Així que el germà gran estava tot avorrit mentre que el petit s’ho passava d’allò més bé: mirava els animals, els cridava pel nom, els hi deia hola amb la maneta i corria a munt i a vall d’habitat en habitat. Tant excitat estava que en una d’aquelles corregudes va desaparèixer de la vista dels pares i de l’Huguert. El Blavet s’havia perdut!.

Els pares es van espantar molt i van començar a cridar:

–Blavet on ets?, Blavet no t’amaguis que els pares s’espanten! –però el Blavet no apareixia.

Aleshores l’Huguert va tenir una pensada: ell que coneixia de pam a pam el zoo trobaria al seu germà

en un tres i no res!. I dit i fet, va començar pel lloc més espantós de tots: el terrari, on no només estava fosc i hi havia tot tipus de rèptils, sinó que, sobretot, es trobaven els COCODRILS amb la boca molt oberta i les dents ben esmolades.

L’Huguert va pujar les escales del terrari corrents per no perdre temps, la vida del seu germanet depenia d’ell. A dalt les escales hi havia una noia monstre cridant:

–Beveu Cocamonster, la beguda més refrescant!.

14 15

–Ui, què serà això? –va pensar. I al apropar–se a la noia, aquesta li encasquetà una samarreta vermella amb unes lletres grogues on deia “Cocamonster”.–Bé me la quedaré –va decidir. I se la va cordar al coll com si es tractés d’una capa d’heroi.

Després d’aquesta petita distracció, l’Huguert va seguir amb la seva missió: va recórrer tots els passadissos del terrari fins l’últim recó, però allà no va trobar el Blavet. El que si va veure era com un dels cocodrils obrí molt els ulls, agafà aire i es tirà a l’aigua a nedar, potser

volia caçar un peix o senzillament donar-se un banyet, per que ben pensat feia molta calor aquell dia.

La següent parada seria el lloc més sinistre del zoo, l’habitat del Dragó de Komodo, quina por!.

Va anar rapidíssim fins a l’entrada, va mirar per absolutament totes les gàbies i finalment, tot i que li feia una mica de por aquella peŀlícula, va entrar a la sala de l’audiovisual.

16 17

Estava tot fosc, no veia res, i a la pantalla es movien les imatges d’un drac caçant –que interessant –va pensar, hauria d’esperar a que encenguessin els llums per veure si hi era el Blavet.I allà es va quedar veient aquells animals que semblaven venir de la prehistòria, com si els dinosaures no haguessin desaparegut.

Quan va tornar la llum, tota la gent va sortir de la sala, però el Blavet no es trobava dins.

–Un bon lloc per amagar-se –va pensar l’Huguert– és el cim de les àligues, aniré a veure! –i tot i que estava una mica lluny va anar corrents cap a l’habitat de les rapinyaires.

Pel camí va veure coses super curioses: un elefant donant-se un bany de fang, una girafa estirant tant el coll que agafava les fulles més altes dels arbres i uns camells als quals se’ls hi queia la pell a trossos.

Finalment va arribar al peu de la muntanyeta on començava l’itinerari de les rapinyaires diürnes. Només havia de seguir el caminet fins a dalt de tot de la muntanya i segur trobaria al Blavet.

Va començar a pujar, va veure els voltors, el trencalòs i finalment l’àguila imperial, però al arribar al cim va comprovar que el seu germanet tampoc no hi era.

Des de allà a dalt es veia tot el zoo i com l’Huguert era molt observador va mirar atentament tot l’entorn a veure si descobria alguna pista que el portés al seu germà.

Aleshores es va adonar:

–Es clar!, quan s’ha perdut el Blavet estàvem a prop de la granja, i al Blavet li agraden molt les cabretes, segur que ha anat a veure-les!.

18 19

Des de les alçades va buscar el camí més curt per arribar al lloc on estaven els animalets de granja i corrents va anar cap allà.

Per entrar al estable de les cabres s’havia de pujar una escaleta, passar un muret i baixar de nou l’escala.

–El Blavet és molt petit per fer això tot sol –va pensar l’Huguert, però igualment va provar de mirar a l’estable.

A dins hi havien moltíssimes cabres petitonetes, alguna, fins i tot, va intentar menjar-se el jersei vermell

que semblava una capa de l’Huguert, però el seu germanet tampoc no hi era.

–Ara si que ja no el trobaré –va pensar tot trist el monstre, i de sobte va sentir un plor que venia del darrera d’uns arbustos d’allà a prop.

Tot decidit va anar cap al jardinet que hi havia tot just al final del mur de pedra que protegia les cabres. Es va atansar i, darrera d’uns matolls, va descobrir una cosa espantosa: un munt de vespes tapaven l’entrada a un foradet i entre les branques es veien uns ullets plorosos. Era el Blavet que no podia sortir.

20 21

–Zucor, no pu sotí, buaaaaa! –deia entre gemecs el petit monstre.

L’Huguert va reaccionar ràpidament: amb unes puntades de karate va fer fugir les vespes, tot i que li feia molta por que li piquessin: semblava un super heroi de veritat lluitant d’aquella manera i amb el jersei-capa posat.

Les vespes, al veure perillar la seva vida, van fugir espantadíssimes i l’Huguert va treure el seu germanet d’aquell foradet on s’havia ficat perseguint una papallona i d’on ja no va poder sortir per culpa d’aquells insectes voladors.

Zucor, no pu sotí, buaaaaa!

20 21

22

Quan van tornar amb els pares tots es van posar molt contents. Els pares van fer molts petons al Blavet de l’alegria de veure’l, molts petons a l’Huguert per haver sigut un heroi, i tots plegats van tornar a casa feliços d’estar junts una altra vegada.

A partir d’aquell dia, pel Blavet, el germà gran es va convertir en el seu heroi salvador i el seguia a tot arreu fent les mateixes coses que l’Huguert: imitant-lo en tot.

A partir d’aquell dia l’Huguert no va pensar mai més que estaria millor sol, sense el seu germanet, ja que va passar tanta por de perdre’l que se’n va adonar de quan l’estimava. I de passada també va decidir que el zoo podia ser un lloc molt divertit i emocionant.

I conte contat, ja s’ha acabat!