UPF- Grau en Humanitats TFG –Curs 2013-2014

UN TRAÇ SATÍRIC PLE DE VERITATS

La caricatura social i política a través de L’Esquella

de la Torratxa (1898-1900): els inicis del debat

públic en una ciutat moderna

Nom: Elisabet Bohigas Parera

Tutor: Carlos Reyero Hermosilla

NIA: 120781

1

Agraïments

Per començar, vull agrair al personal de les biblioteques de la diputació de Barcelona

Manuel Arranz del Poblenou i Caterina Albert del Camp de l’Arpa per orientar-me en la

cerca bibliogràfica. A la Clara i a la Imma del personal de la biblioteca de Ciutadella de

la Universitat Pompeu Fabra per la seva bona voluntat d’orientar-me i ajudar-me amb

les gestions i préstecs de la bibliografia interbibliotecaria, així com pels seus consells

sempre benvinguts.

En segon lloc, no em puc estar d’agrair a la meva família el suport rebut en tot moment,

fins i tot quan van saber que aquest treball s’allargaria més del compte. Gràcies per

haver-me suportat durant tot aquest temps.

Finalment, al meu tutor Carlos Reyero, a qui li dedico aquest treball que tantes penes i

alegries ens ha fet viure, agrair-li la seva enorme paciència. Sé que no ha estat fàcil,

però espero i desitjo que aquest treball sigui una petita mostra que reflecteixi els teus

consells i les correccions sempre necessàries.

2

“La mena d’humorisme practicat a cada país té sempre les seves arrels

en les diverses circumstàncies històriques i polítiques que han ajudat a

configurar-lo”

Lluís Solà, 1973.

3

Índex

PART I

1. Introducció i Propòsit ....................................................................................... 4

2. Reflexions sobre l’art de la caricatura ............................................................ 6

3. Els inicis de la caricatura moderna, una breu aproximació ......................... 9

3.1 El cas català ................................................................................................... 15

4. La caricatura moderna a Catalunya .............................................................. 17

4.1 L’escenari: Barcelona, ciutat ideal ................................................................ 19

4.2 Context polític: del caciquisme català a la Setmana Tràgica (1898-1909) ... 22

5. La sàtira de L’Esquella de la Torratxa ........................................................... 26

PART II

6. Anàlisi de les caricatures a L’Esquella de la Torratxa .................................. 28

6.1 Polítics, tupinades i altres afers municipals.................................................... 30

6.1.2 La figura al·legòrica de la Pubilla .......................................................... 33

6.2 Signes de modernitat entre els carrers de la ciutat ......................................... 35

6.3 La caricaturització de la Mort ........................................................................ 36

7. Conclusions ....................................................................................................... 38

8. Bibliografia i altres fonts ................................................................................. 41

Annex I. Imatges .................................................................................................... 45

Annex II. Caricatures L’Esquella de la Torratxa ................................................ 46

Caricatures polítiques any 1898 ......................................................................... 46

Caricatures polítiques any 1899 ......................................................................... 49

Caricatures polítiques any 1900 ......................................................................... 54

Caricatures sobre la Pubilla ............................................................................... 56

Caricatures sobre la Modernitat i la Ciutat ........................................................ 61

Caricatures sobre la Mort ................................................................................... 66

4

PART I

1. Introducció i Propòsit

Tot i que avui en dia estem molt acostumats a tractar amb periòdics i publicacions de

premsa —tan en format paper com digital–, i sovint veure-hi publicades tires còmiques i

caricatures satiropolíques que ens mostren exageradament però d’una manera ben

realista la crua realitat de la nostre societat, i, sobretot, de l’entorn polític que la

conforma, ja fa molts anys que aquesta disciplina fou inventada, tot hi que s’ha anat

perfeccionant i reinventant amb el pas dels segles. Però, el que ja no està tan clar és

quan va començar, o quins foren els seus primers autors. Tots aquest dubtes sorgits al

principi d’aquest projecte, m’han portat a fer una recerca que ha finalitzat amb el

present treball de final de grau. Aquest treball doncs, té la pretensió d’establir fins a

quin punt el dibuix satíric s’ha mantingut des de fa molts anys i fins els nostres dies com

una eina de comunicació social, capaç de retratar els problemes socials i polítics d’una

societat catalana en plena construcció, i que ha aconseguit combregar una nombrosa

afició entre els lectors i a l’hora protagonistes ja sigui pels seu contingut humorístic com

pel missatge subliminal que se’n desprèn.

El treball consta de dos parts molt diferents però que, a la vegada, són ben

complementàries ja que sense la primera —de caràcter més introductori i esquemàtic–

no es podria entendre la segona part. Així, mentre que en la primera part només

s’introdueix el terme de la caricatura tot fent-ne un breu resum que engloba tota la

història de l’art, des dels seus inicis fins a l’aparició com a tal en els primers diaris

satírics espanyols i catalans, en la segona part del treball hi trobem una secció més

documental i on s’exposa la meva recerca personal, en la qual es pretén fer un anàlisi

comparatiu de les diferents caricatures seleccionades entre els anys 1898 i 1900 per tal

de representar l’evolució ciutadana i política de la ciutat comtal catalana. Bàsicament és

una reconstrucció dels aspectes polítics, i sobretot dels diferents alcaldes que passaren

per l’Ajuntament de Barcelona i com la seva gent es veia la política dels seus temps, tot

sempre des de la mirada burlesca d’uns ninotaires que varen omplir les pàgines

d’aquella revista amb tot tipus de caricatures satíriques on s’hi representaven els fets

més transcendentals que la societat catalana d’aleshores vivia durant el pas d’un segle ja

envellit que s’acabava i l’inici del nou segle XX, on totes les expectatives per avançar i

modernitzar-se estaven posades en aquell anomenat “lo fi de segle” tan desitjat i la

vegada temut.

5

Així doncs, en primera instància analitzarem breument la història de la il·lustració

còmica, així com també els seus principals inventors i mestres. Destacarem les figures

de Leonardo da Vinci, William Hogarth i de Honoré Daumier, destacant les seves

principals contribucions dins del món del dibuix grotesc i la caricatura. La distinció

entre allò còmic i satíric d’allò grotesc també se’ns plantejarà com un dilema, ja que no

tota la caricatura és necessàriament grotesca però en canvi si que ha de tenir un

component satíric. En aquest punt, caldrà fer esment de les definicions i dels estudis que

Charles Baudelaire feu sobre allò còmic i grotesc en la caricatura, tot reflectint una

modernitat cada vegada més palpable, i també ho posarem en contrapunt amb les

reflexions que feu Gombrich sobre el poder i els usos de les imatges, i la seva funció

social, sobretot en el cas de la sàtira pictòrica i política. Finalment, aprofundirem en el

concepte principal: què és la caricatura i quines són les seves característiques principals,

tot entrant en el debat encara vigent i polèmic sobre, si és o no una disciplina artística

com ho són el retrat o el gravat dins el gènere de la pintura i de les belles arts a grosso

modo i, en el cas que sí ho sigui, a quin gènere pertany i en quin moment apareix

mencionada ja com a tal. Per concloure aquesta primera part, parlarem del cas català i

de com els nostres mestres de l’humor gràfic, ninotaires (en el bon sentit de la paraula),

es van anar donant a conèixer entre el públic lector de les primeres revistes satíriques.

Amb ells s’inicia justament la història que pretenem explicar en aquest treball, en el

qual volem reviure episodis diversos del nostre país i de la seva capital, Barcelona, a

través dels dibuixos i de les caricatures que han anat apareixent a mesura que els mitjans

tècnics han permès la reproducció, cada cop més fidel, dels originals.

En una segona part, ja més enfocada al cas espanyol i concretament en el català,

mirarem d’analitzar i comparar les caricatures seleccionades entre moltes altres i

extretes del diari satíric i catalanista L’Esquella de la Torratxa, per tal de fer un retrat

exhaustiu de la societat de l’època i dels seus costums més nostrats, tot posant un èmfasi

especial en la vida quotidiana dels catalans, posant-ho en relació amb fets polítics però

també religiosos i socials del moment. Es pretén fer un esbós acurat i meticulós

mitjançant l’ús de la caricatura, l’anàlisi de la qual ens aporta molta realitat i certesa

verídica del moment. Quan a declaració d’intencions, deixem dit que aquest recull de

dibuixos i caricatures està fet des de l’òptica catalana i des del punt de vista de les

nostres publicacions i dels nostres artistes, donant prioritat als grans mestres del

grafisme humorístic que van plasmar el seu art en el diari de L’Esquella de la Torratxa.

Hem buscat en les portades principals i més rellevants, i en les publicacions mes

6

destacades de L’Esquella de la Torratxa ja que les reproduccions que hem seleccionat

són pràcticament omnipresents, atesa la seva extraordinària pervivència durant molts

anys. Així, assenyalarem els aspectes polítics del tres anys seleccionats per tal de

mostrar en quin moment es trobava la societat catalana, quins foren els alcaldes del

moment, veurem quin suport popular tingueren ells i les seves mesures i plans per

accentuar l’avanç cap a la modernitat i com tots aquests fets es veuen reflectits en una

ciutat encara estancada i tradicional però amb aires de canvi. Finalment, intentarem

desxifrar les principals característiques del traç d’aquests artistes que dibuixaren

caricatures en les publicacions de la premsa de Barcelona, entre els anys 1898 i 1900.

La selecció d’aquest període no és aleatòria sinó que rau en la nova situació cronològica

i històrica que emmarca un canvi de segle prou significatiu, com per exemple ho és el

fet que s’inicia una nova etapa moderna amb projecció internacional de la Barcelona

modernista, capital catalana i principal focus on s’hi desenvoluparan els fets polítics i

històrics més destacats del moment, i on la premsa satírica hi jugà un paper cabdal.

Només ens resta confessar que per força haurem deixat de fer referència a més

d’un esdeveniment important o a algun artista que potser hem pogut considerar no prou

transcendent com per ser esmentat. Confiem però, que el present treball pugui donar una

idea prou clara de la riquesa del nostre llegat en el camp de la sàtira política en

l’humorisme gràfic i el dibuix dins la premsa catalana, escrita en català, i sobretot, de la

gran professionalitat i rigor dels nostres autors, sovint un pèl massa oblidats o renegats a

un segon pla.

2. Reflexions sobre l’art de la caricatura

En defensa de grans caricaturistes com l’alemany Grosz, el francès Dupaquit o

l’espanyol López Rubio, l’expert Feliu Elias explica que “si bé no són gaire forts en el

dibuix, tenen el talent d’obligar llur poca traça de dibuixants a col·laborar en el grotesc

de les situacions que componen”1. Segons Elias, el bon caricaturista cal que presenti,

entre moltes virtuts, les següents qualitats: claríssima exposició, cal que el caricaturista

no vulgui expressar massa coses alhora, que sols l’idea central sigui sobresortint, encara

que aquesta es manifesti en un objecte inanimat. I afegeix que, cal sobretot que el

caricaturista no sigui home d’un sol estil, que posseeixi una ductilitat d’enteniment, de

sentiment i de tècnica que li permeti dir el que vol dir. També li cal saber simplificar, ja

que la simplificació que no resta, no fa sinó afegir significació al dibuix. En altres

1 Feliu Elias (1931), L’Art de la caricatura (Barcelona: Barcino) 31.

7

ocasions en canvi, Elias diu que cal exagerar, ja que “hom creu, en general, que la

caricatura és tota ella exageració; però això és un error”2 i afegeix que “el veritable

caricaturista ha d’ésser un home de molt tacte; ha de saber quan i fins a quin punt cal

simplificar o exagerar”. Aquesta afirmació d’Elias constata l’observació ja citada

anteriorment per Bergson, qui observava que hi ha caricatures-retrats que són més

semblants al personatge retratat que els millors retrats pròpiament dits.

Per a Elias, aquestes caricatures-retrats són aconseguides la major part de les

vegades amb lleugeres i petites desviacions, simplificacions o exageracions que en el

model no existeixen. Acaba dient que solen ser més grans retratistes aquells que

tendeixen, encara que sigui lleument a la caricatura, com ara Goya, Cranach, Holbein, el

Greco o Velázquez, ja que “són un bon exemple de pintors retratistes coneguts per

retratar les faccions i la psicologia dels seus clients”. Un bon exemple per il·lustrar

aquest fet en què el retrat és més fidel que el propi retratat, el trobem en les litografies

satíriques que Boilly3 ja dibuixava a inicis del segle XIX a França. El seu gust pel detall

i el seu interès per les coses quotidianes el feia pintar les activitats realitzades en grup i

els tipus i les situacions dels ambients urbans de l’època, destaca Siegfried4. Tal i com

podem observar en les imatges 3 i 4, Boilly, en els seus dibuixos de rostres macabres,

els exagera i els hi sotmet una càrrega de dramatisme humà i d’un cert absurd patètic,

com si de rodamóns teatrals de Samuel Beckett es tractessin. Concretament la litografia

Les amateurs de tableaux5 ens mostra clarament aquesta idea de Bergson: per una

banda, els diferents rostres que contemplen de tantes maneres diferents el retrat, i per

l’altre, com sense mostrar el retrat dibuixat l’espectador sap reconèixer en cada una de

les cares la caricatura que s’hi representa, fidelment a l’original.

Després d’aquest breu llistat de virtuts que segons Elias tot caricaturista ha de tenir per

tal d’oferir una obra d’alta qualitat, no ens podem deixar de citar a un altre dels grans

entesos pel que fa a les obres humorístiques, d’allò còmic i de la caricatura: Charles

Baudelaire. L’escriptor francès fou un magnífic coneixedor i entès d’un gènere moltes

vegades poc estimat o respectat. Baudelaire distingeix entre «lo cómico significativo» i

«lo grotesco cómico absoluto». En el primer cas, correspondria a allò còmic i ordinari,

2 Ibíd. 35.

3 Louis-Léopold Boilly (1761-1845) va ser un pintor d’una habilitat sorprenent que posseïa un gran sentit

de l’ humor. Ens ha deixat moltes escenes de la França dels anys que van del període revolucionari fins a

la restauració monàrquica passant per l’època napoleònica. 4 Susan Locke Siegfried (1995), The art of Louis-Léopold Boilly (New Haven i Londres: Universitat de

Yale) 97-98. 5 Vegeu Figures 3 i 4 de l’Annex 1, 44.

8

és un llenguatge més clar, més fàcil d’analitzar i entenedor pel poble, al ser el seu

element visiblement dual: l’art i la idea moral; però allò absolutament còmic, a

l’aproximar-se molt més a la naturalesa, es presenta com una classe que vol ser captat

per intuïció. Baudelaire també detalla que “lo cómico significativo llevado a su extremo

es lo cómico feroz y lo cómico inocente con un grado más es ya lo cómico absoluto”6.

D’aquesta manera tant estrambòtica, Baudelaire posa de manifest la diferenciació entre

dos termes sovint enfrontats i igualats, els conceptes de «còmic» i «grotesc». La

caricatura vindria a ser el terme entremig, ja que és el riure i per tant allò còmic el que la

fa tant característica, però també té quelcom de grotesc dins les seves escenes

estripades, i amb personatges estereotipats que recreen anècdotes o fets vertaders d’una

manera insolent i grollera, i per tant en el fons còmica i grotesca a la vegada.

Per altra banda, tenim les reflexions de Gombrich, les quals ens ajuden a diferenciar una

primera fase de la satírica pictòrica, més relacionada amb la màgia, el mite i la metàfora,

i tot allò relacionat amb la figura del Diable, i una segona fase més revolucionaria que

esdevindria la sàtira política, que s’iniciaria entre mitjans i finals del segle XVIII amb

autors tan destacats com James Gillray. Així, segons Gombrich:

Cuanto más nos acercamos a nuestra época, más parece que este aspecto restar

importancia de la sátira política ha saltado al primer plano. En términos generales, es más

importante para el satírico político lisonjear a su público que incitar al odio. La receta del

exito rar vez difiere de la utilizada por la prensa popular y la programación televisiva

popular. Refuerza su ego, confirma sus prejuicios y, sobre todo, les dice que no se

preocupen7.

El mateix Gombrich, al voler anar més enllà en la recerca de l’ús i el poder que les

imatges generen en l’espectador, acaba citant a Nicholas Garland, un caricaturista nord-

americà molt famós del segle passat, el qual sap resumir perfectament la finalitat bàsica

de tota caricatura tot dient:

Yo nunca pienso que las caricaturas políticas influyan en la gente ... pero pienso que

hacen otra cosa. Las caricaturas que recuerdo especialmente son caricaturas que de

alguna manera condensada expresan algo que ya sé, pero de una forma que es fácilmente

accesible para mí”. La caricatura “simplifica lo que a menudo son cuestiones políticas muy

complejas hasta convertirlas en imágenes muy sencillas, infantiles. Crea un mundo

6 Charles Baudelaire (1988), Lo cómico y la caricatura (Madrid: Visor) 35.

7 Ernst H. Gombrich (2003), Los usos de las imágenes: Estudios sobre la función social del arte y la

comunicacion visual (Madrid: Debate) 209-210.

9

pequeño en el que se puede tener otra visión de toda clase de cuestiones ... que pueden

afectarnos de manera seria. A veces surte el efecto de reducir un tanto nuestra ansiedad

por ello8.

3. Els inicis de la caricatura moderna, una breu aproximació

La caricatura, il·lustració satírica molt personal i vinculada a cada dibuixant, engloba

moltes perspectives des de les quals hom la pot analitzar: els antecedents, els aspectes

psicològics, l’elaboració, el parer dels grans mestres del gènere, el seu àmbit en les arts

plàstiques, etc. Segons Clapés9, en el seu article creu que “els inventors de la caricatura

van ser artistes que, renunciant al seu talent acadèmic, volien divertir i fer empipar els

seus amics”.

Si mirem d’on prové la paraula «caricatura» obtindrem un primer aclariment per

tal de determinar què és i des de quan es pot considerar que se’n fan. Així doncs, de

l’italià caricatura, la paraula deriva de caricare (carregar) i prové del llatí carricare,

que ve de carrus (carro). Una definició aproximada de «caricatura» seria: un retrat o un

escrit que, amb intencions còmiques o satíriques, accentua fins a la deformació els trets

característics d’un subjecte. En general, totes les definicions d’allò caricaturesc

confereixen a la caricatura un cert to despectiu en el camp de la creació artística, sent

doncs, tot allò contrari a la finalitat que aspiraven les Belles Arts: la bellesa. Molts

acadèmics i pintors tradicionals més pròxims al cànon establert per l’Acadèmia de les

Belles Arts van ser molt contraris a les primeres mostres de caricatures, ja que les

consideraven uns mers esbossos desordenats i incomplets, impropis de pintors o artistes

que així es feien anomenar tot i ser, segons els il·lustres acadèmics, contraris als valors

que perseguien les Belles Arts.

Si tenim en compte la bellesa, hi ha dos artistes que es van interessar especialment per

la bellesa però que, curiosament, s’esmenten sovint quan es parla dels inicis de la

caricatura: Leonardo da Vinci (1452-1519) i William Hogarth (1697-1764). Leonardo

va estudiar la fisonomia en el seu Tractat de la pintura (1498) ja que li interessaven la

morfologia del rostre humà i els factors fisiològics responsables de la bellesa i la lletjor,

del caràcter i de l’expressió. Segons Gombrich10, aquesta inquietud per ampliar el seu

repertori de tipus facials es devia a la voluntat de fugir de la uniformitat que es va

8 Íbid. 211.

9 Jordi Clapés (2011), “La caricatura: un traç carregat de caràcter” () 12.

10 Ernst H. Gombrich (1993), “Las cabezas grotescas” a El legado de Apeles (Madrid: Alianza) 115-119.

10

estendre entre els pintors del Quatroccento i, fins i tot, dels tipus que tot sovint traçava

en els seus componimentos incultos o caps grotescos, esbossos desordenats i barrejats

entre les seves notes, que potser el representaven a ell mateix, així com també a cares i

personatges anònims, tot i que d’altres semblen directament inspirats d’obres com les

del seu mestre Andrea Verrocchio. També afegeix que n’hi ha qui considera algun

d’aquests perfils com un autoretrat irònic i una mica autocompassiu, tot i que com bé

Bernard Berenson opinà en el seu moment, en cap cas s’hi observa cap voluntat

d’expressar comicitat. Així:

Informaciones contemporáneas confirman que Leonardo hacía rápidos aides-mémoire de

los rostros que veía, buscando sobre todo fisonomías y expresiones extremas. Gustaba en

especial de la carcajada rudamente desinhibida de los campesinos. Estos estudios de

campo constituían la materia prima de infinitos perfiles, grotescos o no, que luego

reconstruía en casa en sus dibujos Este recurso ponía a su disposición un inagotable

desfile de personajes, los signos faciales y el aire de cada uno de los cuales evocaban su

temperamento interno.

Martin Kemp, Leonardo da Vinci 11

El fet que aquests dibuixos no pretenguin representar ningú en concret i, per tant, sense

cap intenció de riure-se’n, ens confirma que es tracta d’un clar exemple de dibuix

carregat, però sense una intenció satírica o humorística. Així doncs, en aquesta mateixa

línia es podrien considerar altres imatges grotesques com les màscares africanes, els oni

i els tengu (monstres de l’antiga literatura japonesa) i els éssers fabulosos com els

gnoms i els nans. En tots aquest casos, es representen imatges grotesques, però sense

una forta carrega còmica, i encara menys amb una voluntat de retratar una realitat clara i

vigent, com sí ho fan les caricatures, tenint en compte també que el factor ambient és

diferent en cada cas; en els primers és un factor cultural situat en un ambient literari, i

per tant de ficció, mentre que en el cas de la caricatura, és la premsa el seu espai de

treball i on la realitat és un dels seus punts claus juntament amb l’objectiu de cercar l’

humor satíric i la burla. Així mateix, els dibuixos de Leonardo, tot i que són tot un

estudi de la fisonomia humana —a vegades massa extirpada–, no deixen de ser estudis

d’un artista, o mers dibuixos anotats al costat dels seus apunts, però en cap cas són

imatges amb una finalitat humorística, i tampoc podem corroborà si estan basats en

tipus reals, i encara que ho fossin, l’objectiu final tampoc és el de ridiculitzar-los, ja que

11

Martin Kemp (2011), Leonardo da Vinci: Las maravillosas obras de la naturaleza y del hombre. Citat

a l’article de Culturamas per Carlos Javier González Serrano, (Madrid: Akal) 12.

11

ni són personatges públics n’hi famosos, per tant podem afirmar que no es tracten de

caricatures humorístiques pròpiament dites.

L’altre artista esmentat per la seva possible proximitat amb els inicis de la caricatura,

William Hogarth, proposa en el seu estudi Anàlisi de la bellesa pictòrica (1753) l’ús de

la línia serpentina per tal d’aconseguir la bellesa pictòrica, ja que considerava que les

línies simples transmetien un cert aspecte ridícul i grotesc. Així, l’any 1743 va realitzar

el gravat Caràcters i Caricatures12 com a resposta a la popularitat creixent de la

caricatura, que ell considerava una recerca insignificant i amateur. Per a Hogarth la

caricatura es basa en la contemplació còmica, però el que ell busca és el coneixement

del caràcter, que suposa el domini de la veritat13. Així, podriem afirmar que si hi ha

caricatura en l’obra d’aquest pintor, es trobaria en el discurs i no en l’estil gràfic. En

aquesta altra línia hi podríem encabir algunes obres de Goya, Doré, Grosz i Junceda. Per

altra banda, Bernardo Barros escriu sobre l’evolució de la caricatura i ens diu que:

La caricatura ha sufrido una evolución. Los antiguos humoristas creyeron que la esencia

del género consistía en la estupenda exageración de algún defecto físico. Buscaban lo

aisladamente grotesco. Perseguían la idea descuidando la forma. Esto dio lugar á un

amaneramiento insoportable. No se pensó en la armonía de lo deforme. Se falseó el valor

de la línea. Y se olvidó que todo arte, para merecer el nombre de tal, debe sustentar un

canon estético14

.

Amb tot, hem analitzat fins a quin punt es podrien considerar caricatures a dos tipus

d’obres que, de fet, no ho són: els dibuixos carregats sense intenció humorística com

els de Leonardo, i ens els que el caràcter caricatures (la sàtira, en aquest cas) es troba en

el discurs i no en el dibuix, com a les obres de Hogarth. Ara bé, ¿quan podem

considerar que es comencen a dibuixar veritables caricatures, entenent caricatures com

un acudit o dibuix humorístic amb un fort caràcter satíric, i sovint de contingut polític?

Per tal de respondre a la pregunta, caldria fer-nos algunes consideracions, la

primera de les quals d’ordre psicològic, ja formulada per Gombrich en el seu estudi Els

principis de la caricatura (1958), en el que se’ns diu que “la caricatura no podia pas

convertir-se en un art mentre la creença en el poder màgic de la imatge conservés tota la

seva força, ja que deformar el rostre d’un ésser humà no es prenia com una broma sinó

12

Vegeu Figura 2 a l’Annex I, 44. 13

William Hogarth (1979), Hogarth (Madrid: Sarpe) 38-40. 14

Bernardo G. Barros (1940), La Caricatura contemporánea: el arte humorístico (Madrid: América) 116-

117.

12

com una possible manera de perjudicar-lo”15. Una altra consideració a tenir en compte

és que, com més enllà retrocedim en el temps, menys accés tenia la gent a les imatges.

Només estaven a l’abast de les poques persones que es podien permetre el luxe de

contractar el servei d’un artista prou dotat per fer un retrat satisfactori i al gust de

nobles, mecenes i clergues, els quals només desitjaven tenir un dibuix que els ennoblís i

els glorifiqués, cosa ben contrària a la finalitat de la caricatura.

Així doncs, fou en els segle XVI i a Itàlia on es van donar les condicions propícies

per afavorir el naixement de la nova disciplina artística. Però per alguns historiadors i

entesos, hi faltava el detonant principal: passar-s’ho bé. El inventors de la caricatura

eren artistes acadèmics de primer nivell que, renunciant aparentment a la seva habilitat

acadèmica, ho feien per divertir i empipar a les seves amistats. Segons Clapés,

possiblement inspirats per la fisiognòmica zoomòrfica (Della Porta va publicar la seva

primera obra l’any 1601) i servint-se del seu domini de la fisonomia, aquests grans

dibuixants retenien els trets més destacats d’un individu, els d’un artesà amb el que

treballaven carregant sobre les proporcions dels seus trets. Per tal d’il·lustrar aquests

fets millor, cal que ens fixem en Jean-François Revel, qui ho documenta perfectament a

l’article La invención de la Caricatura 16. Revel explica que el 1964 un tal Mossini va

fer un recull de gravats realitzats a partir de dibuixos del pintor bolonyès Annibale

Carracci (1560-1609), a qui no dubta a atribuir la invenció de la caricatura. En el pròleg,

un dels primers manifestos teòrics sobre la caricatura, Mossini explica: “Annibale tenia

el costum de dir, parlant d’aquest tipus d’imitació, que hi veiem la Natura quan altera

les coses, fent un nas enorme, una boca grossa,... indicant-nos la manera que té de

gaudir i de fer broma a costa d’ algú”. Annibale afegia divertit que quan un artista imita

aquests subjectes, no es pot estar de complaure’s i de complaure els altres... i conclou

que, en observar-les se’n treu un plaer tan gran de la seva mateixa realitat, que provoca

la rialla. Així, de Bolonya, la caricatura es va traslladar a Roma, on la va cultivar Gian

Lorenzo Bernini (1598-1680), el més destacat dels artistes-caricaturistes antics. Bernini,

una de les més destacades figures del barroc italià, fou també un còmic brillant que

escrivia comèdies i dibuixava caricatures, mostrant-se com un gran mestre en

l’economia del traç i l’expressió fisionòmica.

Tot i així, no seria fins un segle i mig més tard quan es faria l’aportació més

important dins del món de la caricatura: la reivindicació de la síntesi en el traç. En

15

Gombrich i Kris: Caricature (1958). 16

L’Oeil (1964), núm. 109.

13

aquest àmbit, hem de situar al mestre de l’experiment caricaturesc, el francès Honoré

Daumier (1808-1879), qui plasmà gran part de les seves escenes més còmiques en

litografies que semblen ben bé una inspiració fruit de la influència anglesa de Hogarth i

Rowlandson. Segons Gombrich:

Las conexiones entre Daumier y la escuela de caricaturistas políticos ingleses son tal vez

más numerosas de lo que se acostumbra a reconocer ... el modo como aquellas

fisonomías surgen de un trazo descuidado, a medida que el artista va tanteando por un

laberinto e líneas ... Rowaldson había hecho lo mismo con mucha mayor exuberancia,

Daumier lo hizo con genio. Pero el método es el mismo. No se apoya en formas

preexistentes, en esquemas del arte académico controlados y clarificados frente al

modelo, sino en configuraciones que afloran bajo la mano del artista como por

accidente17

.

Després de les definicions que donaren alguns entesos com André Felibien, qui ja al

1676 definia la caricatura com “un retrat fet amb poques línies”, o Rodolphe Töpffer,

qui en el seu Essay de Physiognomie o Assaig de fisiognomia (1845) anuncià clarament:

“un traç, per reduït que sigui, si forma part d’un dibuix semblant a una figura humana,

posseeix potencial expressiu”, Gombrich ha sabut unificar les diferents teories per tal de

formular-ne unes de pròpies, com la que ens diu que “no es faltar al respeto a los

logros del siglo XX, si lo entroncamos así con la emancipación respecto al estudio de la

naturaleza, que se ensayó primero en los dominios del humorismo y se explicó en los

experimentos de Töpffer”18.

Acompanyant-ho amb tot de caps dibuixats a la manera popular del “con un 6 y

un 4, aquí tienes tu retrato”, Töpffer explica “un mètode que ens aporta coneixements

fisiognòmics suficients, independentment de la disciplina del dibuix”, basat més en

l’observació i la perseverança que en l’estudi acadèmic de caps, nassos i orelles. Així,

tot hi semblar un dibuix simple i abstracte en quan a les formes i la línia, no deixa

d’afavorir el caràcter còmic de l’obra ja que, com tota manifestació humorística, com

més agut i directe sigui el missatge més sorprèn al receptor. Seguint en la mateixa línia,

tal i com va dir el pintor alemany Max Lieberman, possiblement les millors caricatures

siguin aquelles que et fan pensar: “una cara com aquesta la puc dibuixar pixant a la

neu”. Però potser, una de les millors lloances que s’han fet a la caricatura l’expressa

Henri Bergson a Le Rire (El riure) de 1899, dient que “és indubtablement un art que

17

Gombrich, Ernst H: Arte e Ilusión. Estudio sobre la Psicología de la representación pictórica (2002).

Pàg. 298. 18

Íbid. Pàg. 301.

14

exagera, però se la defineix malament quan se li atribueix aquesta exageració com a

únic objectiu, ja que hi ha caricatures que tenen més semblança (amb el model) que el

retrat”. Així doncs, finalment, després de recórrer un llarg camí entre el rebuig i l’afecte

que el públic ha experimentat al voltant de l’art humorístic, la caricatura va passar a ser

una potent i eficaç eina per transmetre missatges, sobretot per l’ús que en faria la sàtira

política plasmada a la premsa diària barcelonina, com ja anirem analitzant més endavant

amb exemples documentats i visuals de l’època.

Estudis més recents, com és el cas del dut a terme per Laurent Baridon i Martial

Guédron, apunten directament el fet cultural de la segona meitat del segle XIX com un

dels factors claus per propiciar el naixement de la caricatura moderna tal i com la

coneixem avui dia, tractant-la ja com “un veritable gènere artístic”. Així doncs ens

diuen:

Durant la seconde moitié du XIXª siècle, la caricature accéda au rang de véritable genre

artistique. Elle avait déjà ses théoriciens, avec, par exemple, Francis Grose dès la fin du

XVIIIe siècle. Elle eut désormais ses connaisseurs, ses collectionneurs, ses critiques, au

premier rang desquels figurait Baudelaire ... Durant cette période, elle fut plus que jamais

une pratique artistique, tout en traitant des sujets accessibles au plus large public ou

intéressant la société dans ses aspects politiques ou sociaux19

.

La caricatura com una eina social, que s’apropa a tots els públics també és una de les

seves característiques, segons comenta Baridon: “La caricature figurait alors en bonne

place dans les pratiques comme dans les usages sociaux et politiques des images” i

afegeix que “elle parlait en effet plus facilement à touttes les classes de la population et

jouait souvent un rôle informatif essentiel”. Finalment, ens acaba comparant la

caricatura amb la causa republicana, assimilant els valors compartits d’ambdós com ara

la cerca de llibertat o la democràcia: “Pour heaucoup d’historiens qui élaboraient une

historiographie républicaine de l’art, elle était devebue synonyme de liberté, symbole

même de la démocratie, se substituant aux discours obscurs”20.

Amb aquesta visió trencadora d’una caricatura popular i social, allunyada dels canons

de l’Escola de Belles Arts parisenca i dels dogmes de l’Acadèmia, cal recalcar el seu

caràcter polèmic. Tal i com en diu Baridon, és “un art savant, populaire et social”.

19

Baridon, Laurent: L’art et l’histoire de la Caricature (2006). Pàg. 177. 20

Ibid. Pàg. 190.

15

3.1 El cas català

Dels primers dibuixos, fets treballosament sobre la pedra litogràfica, generalment amb

línies tancades i carregats de detall, es va anar derivant cap al despullament dels

elements superflus i cap a una major simplicitat en el traç. Quan la fotografia no existia,

el dibuix havia de ser el més realista possible, havia de reflectir i mostrar les coses tal

com eren. Però amb l’arribada de la fotografia això ja no calia i el dibuix es podia anar

fent més esquemàtic i sobretot més caricaturesc. Es pot dir que com més avançava la

fotografia i més fidel era la reproducció gràfica, més se n’anava allunyant el dibuix

humorístic i satíric.

També és interessant observar l’evolució que patiren els peus de les il·lustracions

i dels acudits en el sentit d’una més gran implicació de l’artista. Dels primers

il·lustradors, que es limitaven a fer un dibuix en el qual a la redacció posterior hi

posaven el comentari, es va anar arribant a la plena autoria, on l’autor ho és tant del

dibuix com del peu que l’acompanya. En aquest sentit també val la pensa considerar

l’ús de les bafarades o núvols que surten de la boca dels personatges i dintre dels quals

s’hi encabeix el text, com un recurs que no fou gaire utilitzat a casa nostra fins ben

entrats els anys quaranta del segle passat.

Un altre dels elements importants que ha influït, a vegades de manera decisiva, en

la manera de fer dels nostres artistes gràfics, ha estat la censura o les diverses censures

de tota mena i que la nostra premsa ha hagut de patir de manera successiva al llarg de la

seva història. Però si en podem treure alguna reflexió positiva, direm que en aquest cas,

potser ha estat el fet que la censura ha provocat, en l’humorista gràfic, un esmolament

especial de l’enginy per deixar entreveure els seus missatges de manera prou entenedora

que, al mateix temps, evités la prohibició total de l’obra.

Fins a mitjans del segle XIX l’humor no s’havia expressat de cap altra manera que

no fos a través dels versos dels nostres poetes més o menys satírics; en les sessions de

teatre d’ombres; en representacions de sala i alcova, que es feien en cases particulars o

en tallers i pisos que alguns joves tenien llogats com a estudis i on les males llengües

deien que el que menys s’hi feia era treballar i que l’únic treball que tenien era el de

pagar el lloguer a finals de mes. Llavors també era l’època d’or de les auques de

rodolins, fetes al boix o pel procediments de la trepa, de les parades on es venia aquella

literatura popular i il·lustrada que s’anomenava de «canya i cordill» i de l’increment de

les societats recreatives, de les quals van sorgir els primers autors del teatre català

16

modern, com Frederic Soler, «Pitarra», que amb la Societat La Gata, va assolir èxits

multitudinaris. Era el final d’una època en la qual Barcelona encara vivia encotillada per

les muralles i conservava viu record de la duríssima repressió del 1714 que va

comportar la pèrdua de totes les nostres llibertats.

Si tenim en compte que “la Renaixença té els orígens vinculats al triomf i a la

perduració del Romanticisme” segons Manuel Jorba, poc a poc la Renaixença va fer que

la llengua catalana tornés a donar senyals de vida literària (el poble no l’havia

abandonat mai del tot) i que apareguessin les primeres revistes satíriques i els dibuixants

que van ajudar a fer-les populars. Des del procediment inicial amb litogràfic, que va

importar Carles Labielle, fins a les formes més modernes de reproducció, els nostres

dibuixants han creat mils d’originals, molts d’ells de mà mestra, perquè els nostres

ninotaires han estat de molta categoria. Si l’art del dibuix humorístic hagués tingut, a

nivell popular i fins i tot internacional, el reconeixement que sens dubte es mereix, la

gran majoria d’ells tindria molta més fama i projecció pública que la que ja han

aconseguit.

És en aquest moment quan la caricatura pot sorgir amb força i fer-se un lloc a la

premsa catalana. Segons un estudi recent, Rhiannon Elizabeth McGlade considera que

els inicis de la cultura ninotaire catalana neix l’any 1865:

The birth of modern Catalan satirical publications can be dated as far back as 1865 with

the arrival of Un Tros de Paper, the first humorous weekly publication produced exclusively

in the language. Previous attempts at satirical publications had been made during the early

nineteenth-century revivalist movement, the Renaixença, but these failed to survive the early

stages of production. Nevertheless, such attempts acted as the springboard for their creator

Albert Llanas – considered to be the founder of Catalan satire – and the prestigious figure

of the Catalan press, Innocenci López, to produce Un Tros de Paper in 186521.

Sigui com sigui, potser no cal posar una data concreta, però si és cert que

cronològicament, cal emmarcar els inicis de la caricatura moderna entre els inicis i

mitjans del segle XIX. Així doncs, tot aquest segle produí varies generacions

d’il·lustradors que forjaren les bases del que pocs anys després serien els famosos

‘ninotaires’, els quals es guanyaran la vida il·lustrant les pàgines de les principals

revistes satíriques de la premsa catalana.

21

Rhiannon Elizabeth McGlade (2013), Seriously Funny: Towards an Interpretative Framework for an

Analysis of Catalan Satirical Cartoons in the Twentieth Century (Tesi doctoral: University of Sheffield)

115.

17

4. La caricatura moderna a Catalunya

Es pot dir, a grans trets, que és en els temps moderns quan la caricatura es torna més

fecunda, més variada i també més intencionada, practicant-se més intensament que mai.

És evident que amb l’entrada a la modernitat, noves disciplines com la fotografia i el

cinema tenen el seu propi paper, influenciant a totes les arts, i és en el cartellisme on la

caricatura hi troba un reclam ben aviat pel teatre i el cinema. Així, la caricatura moderna

pren l’arrencada, a l’Anglaterra i a França, ja des dels primers anys del segle XIX.

A Espanya la caricatura moderna fou mansament i esporàdicament practicada, durant un

llarg període, a manera de passatemps, per a alguns pintors i dibuixants. A mig segle

XIX, Ortego fou el primer caricaturista professional, després però, no fou fins a la

regència de Maria Cristina quan aparegueren caricaturistes remarcables. Tot i així,

segons Elias22 era una caricatura de chiste i prou, força inferior, al començament, a l’art

del gran Ortego. Segons l’expert en caricatura, els caricaturistes valencians, andalusos i

catalans contribuïren més que els propis castellans a revifar la caricatura castellana.

A Catalunya la caricatura floreix esplèndidament ja a la segona meitat del segle

XIX, en ocasió de l’edició de grans periòdics polítics que en llengua castellana,

Barcelona escampava per la Península, així com els periòdics il·lustrats que en llengua

catalana, la ciutat comtal, publicava per al públic català. Aquells periòdics de llengua

castellana, com molt bé explica Solà, “anaven il·lustrats amb grans caricatures de doble

pàgina, perfectes litografies originals a tot color. Eren obres molt sòlides emmarcades

per un humorisme que no trobava millor forma de comicitat que la d’atorgar a les

figures caricaturitzades uns caps ben grossos, reflex de la caricatura francesa

contemporània”23. Un dels primers litògrafs d’aquestes obres fou Ramon Padró, però

encara fou més popular el seu successor Manuel Moliné, el qual va saber plasmar amb

molta gràcia i destresa una època clau de Barcelona: expressa el moment de la transició

de la ciutat capital de província alfonsina a gran ciutat cosmopolita. Aquell moment de

la Barcelona canviant es trasllueix molt bé en tots els dibuixos de Moliné, tal i com

analitzarem properament.

L’altre gran caricaturista i captador de la vida social i quotidiana del moment fou

Mariano Foix, qui va retratar la vida i els costums dels barcelonins a La nostre gent, una

col·lecció de tipus i escenes de la Barcelona de la seva època i que va publicà dins el

22

Feliu Elias (1931), L’Art de la caricatura (Barcelona: Barcino) 78. 23

Lluís Solà i Dachs (2005), La caricatura política i social a Catalunya 1865-2005 (Barcelona: Dux

Editorial) 23.

18

diari L’Esquella de la Torratxa. Aquesta sèrie de quadrets costumistes eren fruit de les

seves observacions diàries, formant així un mostrari completíssim de personatges i de

situacions populars cent per cent.

Tot això no hauria sigut possible sense la figura del gironí Inocenci López Bernagossi

(1829-1895), la persona més representativa i que ha fet més per la premsa d’un país. Va

arrelà a Barcelona, on va obrir la Llibreria Espanyola a la Rambla del Mig, en la qual

venia tota mena de llibres i revistes que provenien, sobretot, de l’estranger. També va

fer d’editor en nombroses ocasions, i l’èxit que va tenir amb els «Singlots poètics» de

Pitarra i amb l’Almanac de Lo Xanguet l’animarien a seguir publicant en català. Així

edità Un Tros de Paper i Lo Noi de la Mare, fet que li permetria comprovar que el

públic volia periòdics en el seu idioma. És ben significativa la data de 1870, quan va

treure al carrer un títol emblemàtic: La Campana de Gràcia, que ben aviat va ser

víctima de suspensions i penyores. En una d’aquestes, va editar una nova publicació per

tal de mirar de substituir l’anterior, i que amb el temps, encara esdevindria més famosa:

L’Esquella de la Torratxa, que apareixia per primera vegada el 5 de maig de 1872.

Després de comparèixer a la seva cita setmanal 3.097 vegades, va acabar la seva etapa

el 6 de gener de 1939. Tal i com senyala Solà i Dachs, “La Campana s’ocupava més

dels fets de la política estatal i fins i tot internacional, mentre que L’Esquella era notari

fidelíssim de tots els esdeveniments barcelonins”24. També afegeix que totes dues

publicacions eren republicanes i anticlericals, dirigides escrites i dibuixades gairebé pel

mateix equip, i que aquests dos títols de la nostra premsa humorística són fonamentals

per entendre el posterior desenvolupament de les publicacions d’aquest tipus i que per

elles van passar gairebé tots aquells que han representat alguna cosa en les nostres

lletres i en el nostre art. Un altre fet distintiu d’ambdues revistes és el que identifica

McGlade i que ens aporta una nova manera de relacionar el públic lector de cada revista

en funció de la temàtica que s’hi tracta. Així:

While La Campana concentrated on national and international politics,

L’Esquella was predominantly concerned with gossip and the derision of

Barcelona’s principal political figures. This different focus led to a slight class

distinction in readership which became apparent with decimalisation in Spain in

1879. La Campana’s more popular politics were accessible to all, while

24

Lluís Solà i Dachs (2005), La caricatura política i social a Catalunya 1865-2005 (Barcelona: Dux

Editorial) 24.

19

L’Esquella’s higher-brow levels of humour were aimed at the cultured and

artisan sectors of society25.

Totes aquestes idees, com la nova tendència de Catalunya cap a l’autonomisme, donaren

un impuls al catalanisme de dretes i culminaren amb la fundació d’un partit que tanta

presència tindria en el futur polític català, la Lliga. Pel que fa a la vida ciutadana, el

1882 es posa la primera pedra de la Sagrada Família, i al 1900 ja es va poder inaugurar

la façana del Naixement. Un altre fet important d’aquesta època va ser l’arribada de la

fil·loxera a l’Empordà cap al 1879. Aquesta plaga s’estendria ràpidament, fet que

comportà grans canvis en l’agricultura i en l’economia del nostre país. El 1888

Barcelona donar fe de la seva importància amb la celebració de la I Exposició

Universal, impulsada per l’ aleshores alcalde Francesc P. Rius i Taulet, que va patir la

crítica de bona part de la premsa, principalment de L’Esquella de la Torratxa, que va fer

de l’alcalde (representat amb panxeta i grans patilles) un dels principals caps de turc del

setmanari, sobretot molt conegut gràcies a les caricatures que Moliné s’especialitzà en

fer de l’alcalde, i que com comprovarem, no serà l’única figura en ser popularitzada pel

traç de Moliné.

4.1 L’escenari: Barcelona, ciutat ideal

A finals del segle XIX, Barcelona va afrontar dues operacions clau que li donaren les

dimensions de gran capital: l’annexió dels municipis veïns i la construcció de

l’Eixample. Pel que fa a la projecció de la ciutat com un nou eix urbà internacional,

Barcelona ja havia pres consciència de les seves possibilitats com a gran capital molt

abans, gràcies a l’impuls que tingué l’Exposició Universal del 1888, tot i que la

potència industrial li donà els mitjans per a realitzar-les físicament. En contrast amb

l’Espanya encara rural i el Madrid de la cort, Barcelona era una ciutat civil,

econòmicament puixant, i on hi aflorava un nou esperit fruit del tombant de segle, que

girà els ulls cap a Europa i la modernitat, i que encarnà aquest impuls cultural i polític

que es traduiria, pel que fa a la seva expressió artística, en el modernisme. La Barcelona

de l’època anirà donant pas doncs, a una nova societat urbana liderada per una burgesia

cada vegada més ascendent. Tal i com ens diu Patricia Gabancho, aquest ràpid

creixement de la ciutat fou un signe de l’urbanisme pensat per Ildefons Cerdà, que ideà

25

Rhiannon Elizabeth McGlade (2013), “The Pre-Twentieth-Century Catalan Satirical Tradition”, a

Seriously Funny: Towards an Interpretative Framework for an Analysis of Catalan Satirical Cartoons in

the Twentieth Century (Tesi Doctoral: University of Yale) 117.

20

un disseny racional de la trama urbana, sense jerarquies i basat en estudis científics. Per

tant, segons Gabancho, hi havia una “disfunció entre la ciutat real, i l’escenari intuït per

aquesta burgesia que buscava representació (política), lluïment (individual) i també

possibilitats d’especulació”26.

Un altre factor transcendental i que impulsà la ciutat cap a la seva projecció

internacional, fou el pensament que proclamava que “amb dues exposicions universals

farem la ciutat” ben explicat per Maria Ojuel27, i en el qual se’ns relata la nova visió i

catapultació de la ciutat. Així, el 1893 va sorgir una iniciativa per preparar una nova

exposició universal per al 1898, liderada per un grup heterogeni vinculat a sectors

republicans. Però després de presentar un projecte que la societat va acabar suspenent

abans de finalitzar l’any 1895, el projecte va quedar ajornat. Tot i això, d’alguna manera

pot afirmar-se que les exposicions internacionals de 1888 i la posterior de 1929

representaren una consolidació del prestigi que la ciutat comtal havia aconseguit com a

capital econòmica peninsular i com a urbs que aspirava, de la mà d’aquesta burgesia

que, sense oblidar, com és natural, els seus interessos de classe, pretenia impulsar una

política de modernitat i progrés.

Després del desastre de 1898, el nou segle s’inicià amb una certa eufòria, sobretot

les ganes per part de la nova elit municipal sorgida de la victòria catalanista del 1901, de

començar nous projectes per a la ciutat. L’any 1901, coincidint amb la inauguració del

monument a Rius i Taulet, un jove Prat de la Riba reivindicava que “el testament del

gran Alcalde està per complir [...] realisar el seu ideal, el seu somni d’una Barcelona

gran capital, extesa de riu en riu y desde la serra al mar”28.

És important destacar la figura de Prat de la Riba, ja que el trobarem nombroses

vegades caricaturitzat a la premsa de l’època i per diferents artistes com Picarol o Jaume

Carner. Durant les primeres dècades del segle XX, el catalanisme progressista i

d’esquerres va intentar presentar una alternativa a l’hegemonia política de la Lliga,

intent que es va veure dificultat per la interferència dels radicals de Lerroux, l’influencia

de l’anarco-sindicalisme en el proletariat català i l’augment de la conflictivitat social.

En síntesi, doncs, la Barcelona dels anys dels quals hem parlat des de l’exposició

de 1888 fins els primers anys del segle XX, és una ciutat que ha assolit la complexitat 26

Patricia Gabancho (1998), Joan Maragall i la Fi de segle a Barcelona (Barcelona: Edicions Proa i

Museu d’Història de la ciutat de Barcelona) 40. 27

Maria Ojuel (2012), La Barcelona prodigiosa de Carles Pirozzini 1852-1938, (Lleida: Pagès;

Barcelona: Ajuntament de Barcelona) 105. 28

Ibíd. Citant a Enric Prat de la Riba (1988), “L’enamorat de Barcelona”, La Veu de Catalunya, 28-9-

1901. Reproduït a Grau, Ramon, (1988) 369.

21

pròpia de les grans urbs contemporànies. És una ciutat viva, plena de contrastos

colpidors, capaç d’impulsar les més excelses creacions artístiques, de ser el receptacle

de les més fines expressions de l’esperit humà, de mirar més enllà de l’horitzó, d’acollir

totes les formes de progrés social i cultural, però també és “una ciutat amb xacres

col·lectives de tota mena, amb barris on s’amunteguen en condicions infrahumanes

milers de barcelonins d’origen i d’adopció, amb alguns grups socials tancats,

impenetrables, insolidaris, agressius, capaços de promoure atemptats salvatges, per una

banda, de ser mecenes de les més refinades creacions de l’art universal, per una altra”29.

És, en resum, una gran ciutat industrial, en la qual es fan colossals negocis immobiliaris

i on hi ha, per consegüent, una brutal especulació del sòl urbà, un fet que no ens bé tan

de nou si tenim en compte els casos destapats de corrupció pels mateixos fets en els

últims anys. Però és també una ciutat que se situà a l’avantguarda espanyola de la

reforma escolar i de l’assistència hospitalària. Així, a partir de l’any 1897 i fins l’any

1939 aproximadament, Barcelona es transformarà en una ciutat metropolitana. Pot ser

ben il·lustradora l’Oda a Barcelona de Joan Maragall, el qual volia una transformació

de la ciutat, potser un pèl massa ideal, el qual quan comença a trontollar, Maragall ens

diu:

“Corre enllà, corre enllà corre enllà, Barcelona,

que ja et cal esse’ una altra per ésser la que deus;

perquè ets alta i airosa i fas molta planta,

però bé et falta encara molt més del que tens.

Ets covarda, i crudel i grollera,

Barcelona, però ets riallera

Perquè tens un bell del al damunt;

Vanitosa arrauxada i traçuda:

Ets una menestrala previnguda

Que ho fa tot per punt”.

Joan Maragall, fragment de l’Oda a Barcelona (1909).

El poema va ser escrit el 1909, però abans de la Setmana Tràgica, quan la ciutat bullia

en conflictes socials i Maragall ja no tenia l’entusiasme intacte del principi. Però

conserva l’amor a la ciutat, com manté l’idealisme envers Catalunya. I és per aquest

motiu que la ciutat maragalliana és molt més molt més viva i autèntica que la impol·luta

«ciutat d’ivori» dels noucentistes.

29

Jaume Sobrequés i Callicó (1999), Barcelona aproximació a vint segles d’història (Barcelona: La

Busca) 152.

22

És en aquest marc social i polític en el qual la proliferació de la premsa en català

es desenvolupà, fet que ens porta a referir-nos necessàriament a una notable fracció de

la premsa barcelonina, que és la que es publicava en català. D’aquesta manera, és

freqüent trobar a la premsa catalana del segle passat un fort i creixent estil humorístic, la

qual cosa es deu segons el meu parer, als nombrosos canvis sociopolitics que patiren el

conjunt de la societat catalana del tombant de segle. Però, segons Pere Voltes, el motiu

pel qual sovinteja l’estil humorístic a la premsa catalana es degué “sens dubte, al seu

directe estroncament amb tertúlies i grups d’escriptors jocunds i optimistes”30.

Sigui com sigui, el cas és que ningú posa en dubte l’enorme creixement i la

posterior influència que tota aquesta cultura popular prengué gràcies ja des dels inicis a

la bona acceptació que tingué la premsa satírica entre el públic barceloní i de la resta de

l’estat. Cal veure doncs l’ús de la caricatura a la premsa, com un nou mitjà de

propaganda tan polític com informatiu, ja que el seu format humorístic però a la vegada

realista, i gràcies al llenguatge amè i proper entre les diferents classes (obreres,

burgeses, etc.) fou capaç de captivar a tota una societat i d’atorgar-li un nou medi on

poder informar-se de tot afer ja fos social, polític, històric com cultural, fins al punt que

es varen anar fent cada cop més populars i la premsa catalana va experimentar un auge

de revistes satíriques i de caràcter nacionalista que ens han arribat fins avui en dia.

4.2 Context polític: del caciquisme català a la Setmana Tràgica (1898-1909)

Arranquem en aquest punt, ja que és un període convuls dins la història de la ciutat i de

Catalunya, moment en que l’anarquisme barceloní cada vegada pren més força,

materialitzant-se amb els dos episodis on les bombes van ser protagonistes (al Liceu

l’any 1893, i a la processó de Corpus de 1896) i que van produir diversos morts i molta

alarma social. Aquestes repressions van aconseguir confondre el sindicalisme obrer amb

l’anarcoterrorista fins al punt que davant de l’opinió pública, van arribar a crear una sola

figura de tots dos. Com ja hem comentat anteriorment, l’actitud intransigent de la

burgesia catalana va fer empènyer la classe obrera cap a l’anarquisme i va anar adobant

el terreny pels greus fets que havien de venir (la Setmana Tràgica).

Amb tot aquest panorama les idees catalanistes anaven prenent increment i eren

posades a l’abast de l’opinió popular. I amb l’establiment del sufragi universal el 1889

va fer l’aparició un fenomen que donaria molt de joc a les revistes satíriques: el

30

Pere Voltes (1977), Barcelona i la seva premsa al segle XIX (Barcelona: Ajuntament de Barcelona) 22.

23

caciquisme, que consistia, segons ens diu Solà i Dachs, “a falsejar l’autèntica voluntat

del poble mitjançant un control i una previsió dels resultats electorals”31. Gràcies a

aquest caciquisme català, la premsa d’aquella època gaudí de grans escenes molt

pintoresques, ja que el caciquisme fou molt ben explotat pels humoristes gràfics, amb

les publicacions satíriques on es mostren grans moments com aquella pràctica de fer

votar tots els electors morts, en favor del partit patrocinat pel cacic. Darrere del

caciquisme però, s’insinuaven les dues grans forces que s’havien anat formant i que

prendrien el protagonisme en els propers anys: el catalanisme i les lluites socials que

donaven pas a l’anarquisme ja esmentat.

La pèrdua de la guerra amb els Estats Units va fer que s’assolissin les característiques

d’un desastre general. Segons el parer de Borja de Riquer32, tots els sectors econòmics,

socials i polítics del país en van ser afectats d’una forma o una altra. Les repercussions

econòmiques, no van ser les més importants segons Riquer, sinó que principalment hi

hagué una gran commoció política que repercutí sobre tots els grups socials, com molt

bé s’encarregarà la premsa d’il·lustrar. Així, el 1899, acabada ja la Guerra de Cuba,

molts comerciants i industrials de la ciutat van deixar de pagar la contribució com a

protesta: a més de mantenir els «recargos transitorios» imposats durant la guerra per fer

front a l’increment de despeses, es van implementar nous impostos progressius, com les

cèdules personals, amb tipus més alts a Barcelona que a Madrid. I tot plegat per

mantenir la maquinària burocràtica del govern central, ben inflada de recomanats en

plena època de les tupinades i el caciquisme, moltes de les despeses del qual eren vistes

com a supèrflues, fet que no deixa de ser recordatori d’altres fets més actuals.

També al 1899, el govern Silvela-Polavieja va nomenar Bartomeu Robert alcalde

de Barcelona. Tot i que només va durar set mesos al càrrec, la seva actuació sempre serà

recordada ja que va resultar decisiva per combatre el caciquisme i el frau electoral que

des de feia temps imperava dins l’Ajuntament de la ciutat. El Dr. Robert, com se’l

coneixia popularment, va destituir 109 alcaldes de barri i va fer actualitzar el padró. La

seva actitud li va permetre obtenir una àmplia victòria en les següents eleccions en la

candidatura anomenada «dels quatre presidents» a l’empara de la Lliga Regionalista.

Però per desgràcia seva, el Dr. Robert va morir el mes d’abril de 1902, any molt

important per les nombroses vagues i pel terrorisme. Si analitzem per sobre el paper del

31

Lluís Solà i Dachs (1969), L'Esquella de la Torratxa 1872-1939 (Barcelona: Bruguera, D. L.) 35. 32

Borja de Riquer (1977), Lliga regionalista: La burgesia catalana i el nacionalisme 1898-1904,

(Barcelona: Edicions 62) 103.

24

Dr. Robert al front de l’alcaldia de la ciutat, hem de dir que tot just ocupar l’alcaldia, la

seva personalitat aviat contrastà amb la d’uns regidors que, en la majoria dels casos,

devien el seu nomenament a les fraudulentes pràctiques caciquils i a les imposicions

ministerials. Tot i així, caldria destacar, com molt bé ens indica Izquierdo33 que , de

seguida deixà ben clar quins serien dos dels eixos fonamentals de la seva política

municipal: la introducció d’un canvi en el personal de l’Ajuntament amb l’objectiu

d’acabar amb el caciquisme i la depuració del cens electoral.

El govern central, en veure que Catalunya anava de debò pel que fa a

l’incompliment dels pagaments fins que aquest no suprimís tot recàrrec o augment sobre

la tributació ordinària de 1896 a1 1897, va mirar de pactar i va prolongar el termini de

pagament, però la intransigència del govern de Francisco Silvela va fer trencar les

negociacions. Finalment van començar els embargaments dels protestataris, i el doctor

Robert, amenaçat d’acusar-lo de desacatament, va haver de firmar les autoritzacions per

entrar als domicilis dels morosos. Després va presentar la dimissió. Amb els

embargaments, es van suspendre les garanties constitucionals a la província de

Barcelona el 21 d’octubre, i sis dies després declararen l’estat de guerra34. Es van

començar a detenir i empresonar morosos, i finalment, a mitjans de novembre, i davant

l’actitud inamovible del govern, els protestataris van acordar abandonar el conflicte.

Malgrat la derrota teòrica, l’anomenat «tancament de caixes» es va percebre com una

victòria popular: s’havia plantat cara al govern i mobilitzat l’opinió pública, el

catalanisme sortí enfortit de l’episodi i, d’acord amb Borja de Riquer, s’encetà llavors

un procés irreversible de distanciament polític entre bona part de l’opinió ciutadana

barcelonina i les polítiques governamentals espanyoles, que menà al canvi polític de

1901.

Les contínues reivindicacions, donaren lloc a nombrosos atemptats i a l’aparició

d’un nou partit social i republicà, encapçalat per Alejandro Lerroux García, el qual es

nodria de les capes més baixes del proletariat decebudes amb els ideals anarquistes. Els

periòdics satírics ben aviat se’l feren seu i l’anomenaren «l’emperador del Paral·lel».

Fou un dels personatges més populars del primer quart del segle XX i unes de les

figures que durant molts anys feu gastar una gran quantitat de tinta i de paper a les

nostres publicacions que, amb total i rara unanimitat, el combatien, fins i tot les que

33

Santiago Izquierdo (2002), El doctor Robert (1842-1902): Medicina i compromís polític (Barcelona:

Proa) 138. 34

Vegeu més informació a Lluís Solà i Dachs (2005), La caricatura política i social a Catalunya 1865-

2005 (Barcelona: Dux Editorial) 36-40.

25

havien començat al seu costat, com és el cas de L’Esquella de la Torratxa, que acabaria

sent un dels seus enemics més acarnissats.

Per una altra banda, aquest període marcà l’aparició del moviment modernista amb

revistes com Catalònia, Quatre Gats i Pèl i Ploma, que tenien col·laboracions literàries

i artístiques de molt alt reconeixement entre el públic. També és un fet important, des

d’un punt de vista de l’humor, l’aparició de tres títols que marcaren la història en el

nostre país. Es tracten de Cu-Cut! (1902), revista satiricopolítica, catalanista i

patrocinada per la Lliga; En Patufet (1904), també catalanista però moralitzadora i

instructiva de cara a la joventut, i finalment, Papitu (1908), la qual introduí l’erotisme

com un tema nou en el món satíric i humorístic. És igualment el moment de grans

campanyes catalanistes amb setmanaris com La Tralla i l’aparició d’un nou diari nou,

El Poble Català, que tot i que només durà fins al 1919, defensà la política de l’esquerra.

Amb l’anunci de la Llei de jurisdiccions es produí un enorme rebuig en tots els

partits catalanistes i va donar lloc a la formació del moviment anomenat Solidaritat

Catalana, del qual formaven part tots els partits tret del radical de Lerroux. Ben aviat la

Solidaritat guanyà les eleccions i Prat de la Riba era elegit president de la Diputació.

Però, un cop més, les tensions internes ràpidament van trencar aquesta força

mancomunada, i al desembre de 1908 van perdre davant el lerrouxistes i aquest

acabaren arribant a l’Ajuntament de Barcelona. A partir d’aleshores, les acusacions de

malversació de fons i de corrupció van ser un fet constant i habitual. Podem notar com

l’Ajuntament i la seva gestió duta a terme pels diferents governs són un dels motius més

representats a les revistes satíriques. Per què, com molt bé va dir L’Esquella de la

Torratxa en el seu moment, “és que a l’Ajuntament hi ha cada pàjaru!”.

5. La sàtira de L’Esquella de la Torratxa

L’Esquella de la Torratxa, com prou bé hem anat explicant, fou un setmanari satíric,

republicà i anticlerical editat entre el 6 de maig de 1872 i el 6 de gener de 1939 (en total

3.097 números). El seu format era de 28x18,8cm i 28,5x22,3cm. Així doncs, amb els

seus més de tres mil números i una seixantena d’anys publicant-se va aconseguir que

per les seves pàgines hi passessin la immensa majoria de dibuixants de premsa del seu

temps. En la seva col·lecció (que podeu consultar a l’arxiu digital en línia Arca tal hi

com s’ha fet en aquest treball) es pot descobrir l’evolució del nostre país, des de les

guerres carlines fins a la guerra civil, a través dels ulls de diverses generacions de

26

dibuixants excepcionals, com Apel·les Mestres, Josep Lluís Pellicer, Josep Costa

Picarol, Feliu Elias Apa, Ricard Opisso, Xavier Gosé, Josep Escobar, Josep Alloza,

Avel·lí Artís-Gener Tísner, Pere Calders o Antoni Clavé, entre molts d’altres, a banda

de col·laboracions de joves artistes, com Picasso o Juan Gris. En l’apartat periodístic

podem parlar de noms tan importants de l’època com: Serafí Pitarra, Prudenci

Bertrana, Santiago Rusiñol o Rovira i Virgili.

Amb tota aquesta amplia trajectòria al capdavant de la premsa humorística barcelonina,

no és d’estranyar que moltes de les seves il·lustracions més conegudes hagin servit per

il·lustrat llibres de text sobre història de Catalunya, ja que són una part important del

nostre passat més recent, però una gran majoria d’elles han quedat enterrades en els

arxius de la ciutat, renegades a un segon pla i sovint massa desconegudes pel públic

actual. Amb la idea de voler analitzar-ne unes quantes, hem acotat uns pocs anys per

així fer-ne una aproximació més individual i precisa.

Jaume Capdevila en una entrevista recent a Regio 735 ressalta el fet de que la

competència entre dos revistes satíriques Cu-cut! (1902-1912) i L’Esquella de la

Torratxa fos el detonant de la recerca de “l’excel·lència, no només la qualitat”

d’ambdues capçaleres. Aquesta guerra de dibuixos i de textos humorístics situaria a

Barcelona “al capdamunt de l’elit mundial de l’ humor gràfic durant la primera dècada

del segle XX”. “Estaven a mata-degolla, Cu-cut! era una publicació de línia més

burgesa, alineada políticament amb la Lliga Regionalista de Francesc Cambó”

i L’Esquella de la Torratxa s’adreçava a un públic, remarca Capdevila, més d’esquerres,

republicà, anticlerical, obrerista, etc. “Els lectors d’una eren acèrrims detractors de

l’altra” acaba dient Capdevila.

Cal recordar que L'Esquella de la Torratxa va aparèixer per substituir La

Campana de Gràcia, una altra revista del mateix editor, suspesa per les autoritats.

Innocenci López Bernagossi, fundador de la Llibreria Española de la Rambla del Mig i

republicà de pedra picada que editava aquesta revista des de 1870, va exclamar segons

ens recorda Capdevila36: “No volen sentir la Campana? Doncs tindran esquellots!”, i

repetí la operació que ja havia fet el 1872 i 1874: fer la mateixa revista, amb els

mateixos col·laboradors, però canviant el títol, i reduint la campana a una mida més

35

Vegeu l’enllaç Entrevista citada per Jordi Riera Pujal, del 15 d’octubre de 2013.

http://www.nuvol.com/noticies/lesquella-de-la-torratxa-60-anys-dhistoria-catalana/. 36

Vegeu l’enllaç: “135!” escrit per Jaume Capdevila (alies Kap), del 19 de gener de 2014.

http://kapdigital.blogspot.com/2014/01/135_19.html.

27

portàtil. En les dues anteriors ocasions, la revista va ser prohibida de nou. Així les

gastaven els que manaven les espanyes d'abans, d'ara i de sempre. I quan

suspenien L'Esquella de la Torratxa, apareixia La Tomasa, que era el nom d'una altra

campana de Barcelona. En tot cas, la qüestió sempre era la mateixa: fer soroll. En

aquella ocasió, al recobrar el permís administratiu per editar La Campana de Gràcia,

l'editor no va deixar de publicar L'Esquella de la Torratxa, i així les dues revistes van

començar una vida paral·lela. La Campana va mantenir el seu to polític, mentre

que L'Esquella de la Torratxa es decantà per la cultura, la literatura i l'art, sense oblidar

la critica municipal. La Campana i L'Esquella, amb 64 i 60 anys respectivament, son

encara avui les dues publicacions fetes en llengua catalana que han tingut una vida més

llarga de forma ininterrompuda.

Tornant a la importància i el ressò que tingué L’Esquella de la Torratxa, cal destacar

com la sàtira és ben present en cada acudit, imatge, escrit, i crònica, però és important

remarcar com ja des de la portada, s’olora aquest aire humorístic que se’n desprèn al

llarg de les pàgines de cada exemplar. Molt sovint, potser no acabem d’entendre el

context en el qual es publicaren, però en tot cas, el dibuix còmic és prou visual i

representatiu com per parlar per ell sol. I si tot i així, ja qui encara no acaba d’ubicar

algun personatge, l’artista ja se’n encarrega o bé especificant-ho amb el text del peu

d’imatge, o bé atorgant al personatge els atributs necessaris i característics d’aquest

perquè sigui fàcil de reconèixer. De fet, en això consistia la majoria de casos: cada

artista es feia seva la manera de dibuixar cada personatge de l’orde públic del dia, el traç

es converteix en inconfusible en el cas dels més destacats, i sovint se’ls atribueixen

unes característiques que són pròpies de cadascun d’ells, com és el cas de Manuel

Moliné, Gaietà Cornet, R. Miró, M. Navarrete, J. Luis Pellicer, J. Pahissa, Pous Palau,

O. Junyent, L Alegret o Mariano Foix.

Així doncs, aquesta gran varietat d’artistes que acollí la revista, converteixen la

col·lecció d’aquestes il·lustracions satíriques en un vast mosaic de l’evolució dels estils

artístics i, especialment, de l’art de la caricatura, que evolucionà lentament però

significativament des dels minuciosos dibuixos de personatges macrocefàlics del segle

XIX fins als sintètics ninots del primer terç del segle vint.

28

PART II

6. Anàlisi de les caricatures a L’Esquella de la Torratxa

Com ja hem dit, L’esquella de la Torratxa constitueix per a la investigació actual una

crònica detallada del canvi de segle barceloní. És en aquell entresegle de finals del XIX

i principis del XX on s’imposà a Barcelona, i a bona part de Catalunya, el model de

societat industrial que transformà l’aspecte de la ciutat i capgirà les relacions socials

dels seus habitants.

Podem veure com L’esquella de la Torratxa s’afermà des de bon principi, com un

setmanari arrelat al teixit urbà i als barcelonins que hi habiten. El lector podia

identificar-se amb aquells ninots empipats per les qüestions del moment, com ara les

obres als carrers per la nova il·luminació elèctrica, admirats davant el progrés que

arribava a la ciutat, com en el cas de la bicicleta o els nous automòbils, i crítics envers

les despeses dels diversos regidors i batlles municipals. D’aquesta manera, la ciutat de

Barcelona acabà sent el centre de totes les gestions, cròniques i critiques que es

dibuixaven en cada pàgina. És per això, que aquest treball gira entorn la figura de

Barcelona, i com gràcies al llegat d’uns quants ninotaires, s’anà construint una ideologia

pròpia i una crònica que ens ha arribat als nostres dies traçada en les pàgines de

L’esquella de la Torratxa. Ens fixarem doncs, en quatre aspectes principals: polítics,

socials, religiosos i populars. Pel que fa als seus dibuixants, ens centrarem sobretot en

tres, ja que són els que van tenir una feina més activa durant aquest cinc anys: Moliné,

Cornet i Miró.

Tot i les diferents formes del traç, depenent del seu autor, la majoria de les

caricatures que apareixen a L’esquella de la Torratxa entre els anys 1899 i 1902, tenen

unes característiques comunes. Com en tota caricatura, sobre l’expressió fisonòmica cal,

sobretot, donar expressió al gest i a la fisonomia dels personatges dibuixats. Un altre tret

molt característic és el fet que la gran majoria de caricatures han anat sempre

acompanyades per un peu de pàgina, ja que a manera d’acudit satíric que és, una frase

humorística acaba d’ajudar a entendre l’obra i a la vegada aporta al públic lector

informació addicional que l’ajuda a emmarcar el dibuix amb la intenció corresponent

que vol transmetre el seu dibuixant. Així, en els anys en que s’han analitzat, podem

distingir sobretot tres grans tipus de caricatures, segons la seva presencia i grau

d’importància: les del traç metòdic i pulcre de Manuel Moliné —d’entre tots els

dibuixants, el de més prestigi i productivitat en aquests anys, sobretot en l’àmbit polític–

29

; en segon lloc, les de Gaietà Cornet —que aniran de menys a més i que aviat es

consolidarà com un dels màxims exponents de la caricatura, tot emprant un traç més

simple i abstracte–; i finalment, les de R. Miró —d’un caire més il·lustratiu i menys

caricaturesc–, tot plasmant la societat i sobretot les modes de l’època.

Pel que fa al contingut i l’estructuració de la revista, destaquen la portada com a font

principal per captar l’atenció del públic, molt sovint il·lustrada per Moliné, sempre

ocupant la meitat de la pàgina. Seguidament, les dos planes següents són destinades a la

Crònica, on s’hi explica la notícia de més interès del dia, acompanyada d’una caricatura,

i no és casualitat, sol representar a l’alcalde o els regidors de torn. Més endavant sovint

es parla de les ‘classes’ i els ‘tipus barcelonins’, especialitat de Marià Foix amb la sèrie

La nostre gent, qui retratà la societat barcelonina de l’època amb gran genialitat i amb

un humor fluït i comunicatiu. Hi trobem tot un ventall social que engloba des de les

classes mes opulents fins a les més pobres, passant pe les modes de les capes i els

barrets alts i les distraccions dels burgesos d’anar al Liceo, fins als pobres obrers que en

prou feines arriben a finals de més37.

Entre mig tindríem els diferents articles, degudament il·lustrats tan pels marges

superiors com inferiors, així com també trobem dibuixos entre mig del text. Després

vindrien els Esquellots, els Epigramas i els Cuentos, l’apartat dels passatemps anomenat

Trenca-caps i finalment en la penúltima pàgina, l’apartat dels anuncis. Tot un mostrari

de l’època i dels gustos del moment. Els titulars de les notícies apareixen destacats en

negreta i amb lletra majúscula. De la mateixa manera, tota il·lustració té el seu títol

superior acompanyada del peu de pàgina inferior amb la frase humorística pertinent. La

caricatura serveix doncs per acotar part de la notícia, n’és una part més que forma un tot

ben integrada amb la resta dels dibuixos satírics que composen la revista, i n’és

bàsicament l’element principal. Sense la caricatura, aquests setmanaris no haurien tingut

el ressò mediàtic que tingueren, és per això que les trobem en els llocs més importants

de tota revista: a la portada, a l’interior, a la part central normalment a doble pàgina, i a

la última pàgina (habitualment ocupant tota la pàgina) a manera de conclusió i on hi

trobem les reflexions més humanes de la setmana, com aquesta de R. Miró: “Pescar és

la ocupació del género humá”38.

37

Vegeu la imatge 34 ‘Balans de fi d’any’ de l’Annex II, 53. 38

Núm. 1031 de L’Esquella de la Torratxa del 14 d’octubre de 1898, pàg. 680.

30

6.1 Polítics, tupinades i altres afers municipals

Si parlem de l’esfera política de l’època, s’ha de parlar de les famoses campanyes en

contra del municipi de Barcelona. L’Esquella de la Torratxa ha ridiculitzat tots els

principals personatges polítics de l’època, d’entre els quals, les víctimes més comunes

dels humoristes gràfics van ser els alcaldes i els regidors municipals39. A través de

múltiples exemples d’humor publicats a L’Esquella de la Torratxa, podem endevinar

les actituds d’una bona part de la societat contemporània envers les figures dels alcaldes

i regidors, així com també de les seves accions, o bé altres afers com és el cas de les

famoses tupinades electorals. Entre els temes més populars, tenim doncs, la inflació dels

preus de les mercaderies, el problema amb el preu elevat del gas, l’incivisme i els

robatoris, o l’arribada de l’electricitat40. Davant d’això, veiem per part de l’Ajuntament i

dels seus regidors, una actitud passiva i desentesa enfront els problemes que pateix la

societat. Just en aquest anys, com que hi havia un dèficit financer molt gran que

s’arrossegava des dels anys posteriors de l’Exposició Universal del 1888, Barcelona va

haver de fer front a una nova crisi econòmica provocada per la doble desfeta espanyola

amb la pèrdua de Cuba i Filipines durant el desastre del 98, en acabar-se la guerra amb

els EUA. La puja de preus i l’encariment d’alguns sectors com el del gas, provocaren

enormes critiques al govern i al gremi encarregat del gas41, com be ho demostren les

nombroses caricatures que cada setmana omplien les pàgines de L’Esquella de la

Torratxa dels anys 1898 i 1899.

Així, tot i que L’Esquella de la Torratxa se centrava en els esdeveniments

barcelonins i, per tant, la majoria de l’humor sobre la guerra de Cuba es publicava a La

Campana de Gracia, no obstant això, també publicà una bona mostra de l’afecte

d’aquest conflicte a Catalunya, reflectint un sentiment general de desil·lusió. A més, la

revista s’ocupava de les conseqüències immediates de les pèrdues colonials que van

produir el tancament de caixes de l’any 1899, amb el suport de l’alcalde Dr. Bartomeu

Robert. Malgrat les protestes que van provocar la dimissió d’aquest, i a pesar de la poca

durada del seu mandat, la seva batalla contra el caciquisme i les tupinades electorals van

convertir al Dr. Robert42 en un dels polítics més elogiats de l’època. La seva caricatura,

principalment feta per Manuel Moliné, apareix molt sovint entre les pàgines de la

revista, fet que ens ha permès analitzar la figura de l’alcalde així com les bones

39

Vegeu les imatges 1 i 2 de l’Annex II. 40

Vegeu les imatge 8 i 10 de l’Annex II. 41

Vegeu les imatges 5 i 7 de l’Annex II. 42

Vegeu les imatges 23 i 28 de l’Annex II.

31

reaccions que causà entre la societat, fet que no comparteixen la majoria dels altres

alcaldes i, concretament tan del que el va precedir (Josep Griera i Dulcet, més conegut

com el Pagés43) com del que el va substituir (Josep Milà i Pi). Pel que fa a la caricatura

que Moliné va fer del Dr. Robert, cal dir que a diferència de les representacions de Rius

i Taulet (l’altre important alcalde que Moliné creà com a representació seva), la revista

acostumava a satiritzar els opositors de l’alcalde Bartomeu, sobretot els cacics com

Manuel Planas i Casals44. La pràctica del caciquisme45 va propiciar un allau de

caricatures i acudits que solien mofar-se de la pràctica de fer votar els electors morts. Si

bé a l’any 1898 les notícies internacionals parlaven de la Guerra amb els Estats Units i

la posterior pèrdua de les colònies, ja a finals del 1899 alguns titulars apunten ja a un

“Fi de sigle”46 degut per la crisi econòmica i que provocà la necessitat d’exigir una

urgent regeneració del sistema.

Si seguim avançant, a l’any 1899 hi seguim trobant molts dels principals

problemes que la ciutat i els seus habitants ja patien un any enrera: problemes

municipals pel que fa a les clavegueres, els comestibles adulterats, i ara s’hi afegirà el

problema de l’aigua contaminada provinent del Garraf. Segueixen les queixes per obres

que no acaben mai i que han suposat un elevat cost a les arques municipals, com la

“canonjía de Moncada del senyor Flaqués” que fou altament criticada pel seu baix

rendiment i l’elevat cost de producció. Continuà la pugna contra Morris, el gerent del

tramvia de Gràcia, i els seus “pals” de la Gran Via pel nou tramvia que aviat es posaria

en funcionament malgrat les fortes crítiques que rebé. Crida l’atenció, la nova mesura

que l’Ajuntament instaurà a partir de mitjans del 1899, on es prohibia demanar caritat al

carrer, una mesura que pretenia donar una més bona imatge de la ciutat, però que de

portes en dins no feia sinó amagar el problema real de la pobresa que hi habitava.

També augmenten les burles i crítiques envers l’Església, que com els regidors cobrava

massa pel poc servei que feien al poble. A poc a poc, es comença a valora la política que

s’aplicà sobre els antics càrrecs, corruptes i cacics, i les millores per desendeutar la Casa

de la Vila del Dr. Robert (o casa gran, com n’hi diuen a vegades a la premsa)47.

Concretament, el poble demanava a l’alcalde que “a tots aquells que cobravan sense

43

Vegeu les imatges 3, 4, 6, 9, 14 i 26 de l’Annex II. 44

Vegeu les imatges 12, 13 i 17 de l’Annex II, on es pot observar la figura del cacic Manuel Planas i

Casals (1837-1907). Fou un advocat i polític català del partit liberal-conservador. 45

Vegeu les imatges 18 i 33 de l’Annex II. 46

Vegeu la imatge 35 de l’Annex II. 47

Veure núm. 1070 de L’Esquella de la Torratxa del 7 de juliol de 1899, 443.

32

cumplir cap missió”48 se’ls posés a la presó. També va ser molt aplaudit el cop contra la

centralització del govern espanyol per part del Dr. Robert, ja que es veia com un primer

pas cap al trencament entre govern central i català, fet que la revista en tant que

republicana, donava suport49. Al núm. 1084 del 20 d’octubre de 1899 apareix en portada

la notícia de la retirada del Dr. Robert al front de l’Ajuntament. Aquesta dimissió fou

molt sentida per una part de la població que l’hi havien dipositat unes esperances de

canvi. Veiem com en les diverses caricatures dedicades al tema de la retirada de

l’alcalde, hi ha uns elements que es repeteixen com és el cas d’escenificar la retirada

davant mateix de l’ajuntament, escenari que apareix en moltes de les caricatures

dedicades als alcaldes de la ciutat. Si analitzem la imatge 29 de l’Annex II, veiem un

Dr. Robert caricaturitzar amb cos de gat i que es retira i que és aplaudit per bona part de

la gent que s’ha congregat a la plaça Sant Jaume, mentre al fons observem una colla de

rates que dansen felices per la marxa de l’alcalde. Tota la burlesca que ja parla per si

sola, acaba amb la frase del peu de la imatge on hi diu: “Al veure que ‘l gat se ‘n va,

¡quina alegria las ratas!”. Aquest dibuix de Moliné exemplifica a la perfecció la visió

crítica envers uns regidors corruptes que no volen marxar de l’Ajuntament (les rates) i la

imatge d’un alcalde que ha volgut fer alguns passos per millorar la feina municipal però

que no se n’ha sortit i que ha acabat marxant, per alegria de les rates que veuen com el

seu enemic (el gat) es retira.

Només puntualitzar que amb la seva retirada, la figura del Dr. Robert serà recordada

com la d’un bon home que va intentar introduir alguns canvis, fins al punt que un dels

fets polítics més destacats vingué donat per la seva mort l’any 1902. Així mateix fou

explicat a la Crònica50 de L’Esquella de la Torratxa:

També L’Esquella saluda amb adolorit respecte l’home eminent que se n’acaba d’anar entre

el dol unànime dels seus conciutadans, sense distinció de classes ni d’opinions.

—Pobre doctor Robert!— exclama tothom a una.

—Era un home que valia molt!— afirma la veu pública a cor; un cor de lloances com

poques vegades s’arriba a sentir, sense una sola nota discordant.

[...] Morir per tal de reviure amb més vida que mai, en el cor i en el sentiment de tot un

poble, és la realitat d’un cel humà, resplendent i lliure de núvols i de misteris.

La Barcelona de finals del XIX oferia un panorama no gaire esperançador, amb

constants aldarulls que s’escampaven per tota la ciutat, trencadisses de vidres dels 48

Núm. 1071 de L’Esquella de la Torratxa del 14 de juliol de 1999, 470. 49

Vegeu la imatge 28 de l’Annex II. 50

Crònica Núm. 1214 de L’Esquella de la Torratxa del 18 d’abril de 1902, pp. 60-61.

33

aparadors de botigues en protesta pels nous impostos, i seus d’alguns diaris com és el

cas de El Noticiero Universal. Seguim notant un fort rebuig i crítica social en contra de

la figura dels regidors, vistos com uns animals rosegadors i que ‘mamen’ de l’arca

municipal pels seus propis interessos, oblidant la seva tasca de representar la veu del

poble. Segons la revista, “massa enganxats als seus seients, i fent massa poc”, reflex del

pensament majoritari del poble barceloní. També la nova figura de l’alcalde, Josep Milà

i Pi51 (mandat entre l’octubre de 1899 i el novembre de 1900) no es salva de les bromes

i acudits dels dibuixants, representant-lo com un senyor tibat i estirat, gens estimat pel

poble, i que té poques ganes de canviar o regenerar les coses.

Finalment, els inicis del segle XX no semblen gaire millors que els anys precedents.

Segueixen les protestes estudiantils a les universitats, així com les queixes per l’

incivisme i els robatoris que cada dia es produeixen a la ciutat, criticant la poca feina de

la policia o ‘xanxes’ per tal d’intentar reduir el nombre d’actes vandàlics i impropis

d’una ciutat cada vegada amb més ganes d’obrir-se al món.

6.1.2 La figura al·legòrica de la Pubilla

“La representació gràfica de la ciutat de Barcelona a L’Esquella de la Torratxa donà a

aquest espai escènic una altra dimensió, omplint-lo de personatges, símbols i atributs

que formaren una iconografia identitària rica, original i variada. A les pàgines de la

nostra premsa satírica, la ironia dels ninots ocupà també tot el terreny de l’ urbanisme

ideològic”52.

El personatge central d’aquesta iconografia és se’ns dubte l’al·legoria femenina

de la ciutat de Barcelona, anomenada ‘la pubilla’, i que a les pàgines de L’Esquella de

la Torratxa (i d’un bon nombre d’altres revistes satíriques de l’època) esdevingué la

narradora principal de la vida ciutadana d’aquells anys. La seva imatge és fàcilment

identificable gràcies als atributs que la caracteritzen: l’escut, símbol heràldic de la

ciutat, i la corona o diadema rematada per un ratpenat53, l’element identitari més marcat

de tots. Així, Barcelona va ser com una actriu dins la premsa satírica de la seva pròpia

gent, protagonista de drames, tragèdies i comèdies populars. La seva presència

51

Vegeu les imatges 30, 31 i 32 de l’Annex II. 52

Jaume Capdevila (2014), Capítol 06 “‘L’Esquella’: tribuna d’una Barcelona que viu i parla” de Josep

Pinyol i Vidal a L’Esquella de la Torratxa 1879-1939. 60 anys d’història catalana (Barcelona: Efadós)

104. 53

El ratpenat formà part de l’escut de la ciutat des del segle XVIII fins l’any 1931. Per a més informació:

Pinyol Vidal, Josep (2007), “Iconografia de la ciutat de Barcelona als dibuixos de premsa” a Butlletí del

Reial Cercle Artístic, núm. 25, Barcelona.

34

continuada als dibuixos i caricatures ha fet que sigui uns dels personatges més duradors

i representats durant tota la il·lustració de la premsa a Catalunya.

La imatge de la ciutat de Barcelona54 que hem vist, és la d’una dama elegant, que

malgrat tot, intentà guardar la dignitat enmig de situacions força delicades en què

l’emboliquen els especuladors i els regidors més aprofitats. Un cop més, el dibuixant

que li donà vida dins L’Esquella de la Torratxa fou el gran Manuel Moliné, qui donà

vida a una dama plena d’estereotips. Segons Pinyol, la Barcelona de Moliné destaca per

tres cares possibles. La primera, ens diu, és la cara d’una dama sensata, coherent, bona

consellera i digna representant del seny del país. La segona categoria, segons Pinyol, la

representava com “una pobra víctima impotent en mans de botxins sense escrúpols, on

sovint s’incloïa la metàfora bíblica per expressar les ofenses i els martiris que patia”55.

En tercer lloc, la imatge positiva, elegant i noble que feia de Barcelona l’ambaixadora

idealitzada d’una ciutat bella, moderna i cosmopolita que s’abocava precipitadament

cap al progrés i la modernitat.

Així és fàcil veure la pobra Barcelona queixant-se del mal que li fan les gestions

d’alcaldes i regidors, però també es queixa sovint de les males polítiques municipals

que la fan posar malalta, com bé ho il·lustren les imatges56. En aquest anys, trobem

sempre la dama de la segona categoria feta per Pinyol, ja que la època en la que

s’enfrontava a aldarulls constants, males gestions i polítiques que no ajudaven a una

millora del progrés, van portar als dibuixants a fer-la aparèixer quasi en cada setmanari.

És interessant veure com Moliné dibuixà a la dama visitant tots els batlles que van anar

passant cada any pel despatx, com una manera que té la Pubills d’imposar-se com a

comandant en cap de la ciutat i exigint-los a respectar els programes, o bé per renyar-los

perquè no complien amb les seves obligacions57. A poc a poc, la dama assolí un paper

de consciència moral de la ciutat i d’advocada de si mateixa, com molt bé comenta

Pinyol. Així ho veiem en moltes de les imatges, però sobretot se’n desprèn una imatge

de dona lluitadora, que protegeix el seu territori i els que hi viuen, com si d’una mare

defensant els seus fills es tractés. Tampoc podem estar de mencionar la idea de la figura

al·legòrica de Barcelona, com la d’una mestressa de casa que sap manar quan cal,

queixar-se quan toca i escombrar les males herbes si hi escau.

54

Veure imatges de l’Annex II, “Caricatures sobre la Pubilla”, 57-60. 55

Jaume Capdevila (2014), Capítol 06 “‘L’Esquella’: tribuna d’una Barcelona que viu i parla” de Josep

Pinyol i Vidal a L’Esquella de la Torratxa 1879-1939. 60 anys d’història catalana (Barcelona: Efadós)

105. 56

Vegeu imatges 45, 46, 48, 51 i 55 de l’Annex II, “Caricatures sobre la Pubilla”, 57-60. 57

Vegeu imatges 47, 49 i 54 de l’Annex II, “Caricatures sobre la Pubilla”, 57-60.

35

6.2 Signes de modernitat entre els carrers de la ciutat

En l’àmbit social hem de fer referència a uns quants esdeveniments que marcaren l’inici

de nous temps canviants. El 1899 el suís Hans Gamper va fundar el Futbol Club

Barcelona, i en pocs anys es fundava el Club Deportiu Espanyol, i això va donar lloc a

una encesa rivalitat que ens ha arribat fins als nostres dies i que ha fet vessar tones de

tinta i paper. Els esports, en definitiva, començaven la seva escalada fins que s’aniria

accentuant al llarg de tot el segle XX, acaparant l’interès cada cop més creixent i

fervorós de les masses i servint de distracció per allunyar-se, en alguns moments, dels

conflictes polítics. Tot hi això, resulta curiós que no haguem trobat ni una sola menció

ni il·lustració a aquest fet històric, segurament perquè ningú sabia aleshores que aquell

humil club de futbol s’acabaria convertint en un dels ocis més importants del moment i

en un dels millors clubs de tots els temps.

Sí que trobem una forta crítica a un fet que mobilitzà bona part de la premsa del

moment, sobretot entre els anys 1898 i 1899, ja que per Barcelona començava a circulà

el primer tramvia elèctric. L’enginy popular acabarà posant malnoms a les línies de

tramvia que s’anaren implantant, com l’anomenada “el rei Herodes”, pel gran nombre

de víctimes que causava cada any. També li deien “lo eléctrich”, i el seu impulsor

principal, qui rebé totes les crítiques de la premsa, fou un tal Morris o com l’anomenen

a la revista “l’Inglés”58. Seguint el ritme de modernització de la ciutat i dels seus

transports i comunicacions, seran tractats de moderns aquells que vagin en bicicletes o

automòbils, i la fascinació per tot tipus d’invents com els raigs X59.

Els anys de la primera dècada del segle XX la publicació manté i accentua la seva

dedicació especial a la política barcelonina i als esdeveniments ciutadans, de la mà

encara de Moliné, Cornet, Junyent, Miró o Picarol. Fullejant L’Esquella de la Torratxa,

ens diu Santi Barjau60, aprenem moltes coses sobre l’actualitat municipal barcelonina:

“els estira-i-arronsa entre els alcaldes i regidors, en un moment en què el catalanisme,

de dretes i d’esquerres, fa la seva irrupció per primer cop a l’Ajuntament; la posició

davant del Modernisme61 (són clàssiques les invectives contra l’arquitecte municipal,

Pere Flaqués, o les reaccions a la construcció de la Pedrera de Gaudí); els fraus

58

Vegeu imatges 10, 66, 79 i 81 de l’Annex II. 59

Vegeu imatge 64 de l’Annex II a “Caricatures sobre la modernitat i la ciutat”, 61-66. 60

Jaume Capdevila (2014), Capítol 08 “L’Esquella al segle XX: senyor Esteve, ‘xanxes’, multituds i

noies boniques” de Santi Barjau a L’Esquella de la Torratxa 1879-1939. 60 anys d’història catalana

(Barcelona: Efadós) 132. 61

Vegeu imatge 76 Agonia del modernisme de l’Annex II a “Caricatures sobre la modernitat i la ciutat”,

66.

36

alimentaris o els problemes de la seguretat pública, exemplificats en els maldecaps

quotidians de la Guàrdia Urbana, els membres de la qual són caricaturitzats parlant de

xanxes, una barreja curiosa de català i castellà”. Si bé alguns dels temes són exclusius

del moment, és curiós veure com el tarannà i algunes actituds seguiran estant a

l’actualitat del dia al cap d’uns anys més tard, cosa que ens fa veure com no tot canvia

al mateix ritme, com si ho feia la ciutat, físicament parlant. Així, trobem nombroses

publicacions satíriques que il·lustren perfectament tots aquests canvis que la ciutat

estava patint, alguns de tant importants com l’inici de l’ús de l’electricitat62 que

permetrà el funcionament del tramvia o de l’il·luminaria dels carrers, com ara la Gran

Via.

Pel que fa la seva gent, observem com els barcelonins estaven intranquils amb els

nous temps i el progrés que la ciutat estava experimentant, tot i que les quotidianitats

seguien com fins aleshores, intentant conviure amb la modernitat. Veiem com en

l’aspecte més cultural, els artistes s’han de guanyar la vida com poden i com les seves

obres exposades, sovint són incompreses per una societat acostumada a allò tradicional.

Els humoristes s’encargaren de fer-ne la crítica, tal i com s’observa en les imatges 61 i

62 de l’Annex II (pàg. 62).

En definitiva, la premsa de L’Esquella de la Torratxa i les seves imatges satíriques, i

com també ho feren moltes altres publicacions del moment, ens serveixen avui en dia

per veure com vivia la gent, i com si d’una finestra es tractés, ens deixa veure-hi tot el

que passava pels carrers de la ciutat, i els lectors ens convertim en espectadors en

primera persona de l’escenari que fou Barcelona en aquells primers anys moderns.

6.3 La caricaturització de la Mort

Un dels aspectes que més hem trobat de manera reiterada és la caricaturització de la

mort com un fet més de l’ideari català i que conviu amb tota naturalitat amb la societat

catalana de finals del XIX i principis del XX. Especialment, en els setmanaris dedicats

al dia dels mort és on les calaveres i els esquelets fan més acte de presència, ja que

s’arriben a dedicar números sencers a aquest fet. Si aquests símbols sovint apareixen

com un element metafòric despectiu per tractar a polítics, regidors municipals o altres

personatges famosos per tal de desacreditar-los pel que fa a les seves “brutes”

62

Vegeu imatges 60, 66, 68, 70 i 72 de l’Annex II.

37

gestions63, és en el setmanari de finals d’octubre o inicis de novembre quan els esquelets

inunden les pàgines humorístiques i els seus autors en treuen més profit, amb l’excusa

de la commemoració del dia dels morts. Els elements més repetitius i característics

solen ser els que fan referència a la mort amb més claredat. Així, tenim des de la imatge

d’un esquelet que porta una gran dalla de segar a la mà64, símbol de la dalla que sega

vides humanes, passant per representacions més humanes de la mort65, com ara persones

en forma d’esquelet però que només volen aparentar que estan mortes, fins a

representacions més burletes, sobretot en l’àmbit polític, de personatges importants

representats com esquelets, signes d’un càrrec mort o una mala gestió66, en tots els

sentits possibles, segons l’opinió del poble. En són un bon exemple tan els alcaldes67,

com la figura ja esmentada d’en Morris i les morts que provocava el seu tramvia68, com

podem veure en moltes de les imatges, on Morris apareix sempre victoriós en un primer

pla, i en un segons, tot una filera de cadàvers esquarterats pel pas del nou transport

públic.

Per altra banda l’any 1899 trobem un augment de la preocupació envers

l’amenaça i la por que es vivia per si arribava la pesta bubònica69 a Barcelona, originaria

del continent asiàtic. Per culpa de la por a les rates i a les puces, portadores de la

malaltia infecciosa, veurem com ràpidament es difonen imatges de tot tipus, d’aquests

animals sovint acompanyats de representacions de la Mort, ja sigui en forma

d’esquelets, calaveres, munts d’ossos, ocells carronyes o corbs. Així, els dibuixants

agafaren tot una simbologia relacionada amb la mort i l’escamparen en forma d’acudits

per tot arreu. Podem afirmar com l’ús de tot aquest simbolisme entorn la mort és una de

les més representades pels dibuixants, gràcies a tot el joc satíric que se’n pot treure no

només en termes sinó també en tot allò que està passat de moda, caduc o podrit. Sense

ella, no hi hauria tampoc vida, i les imatges de la societat intentant sobreviure tampoc

serien possibles.

63

Vegeu imatges 18 i 33 de l’Annex II. 64

Vegeu imatges 80, 82, 84 i 86 de l’Annex II “Caricatures sobre la Mort”, 66-69. 65

Vegeu imatge 83 (Geni y figura), 68. 66

Vegeu imatge 77 de l’Annex II “Caricatures sobre la Mort”, 66-69. 67

Vegeu imatge 44 i 85 referents al Pagés i l’enterrament del seu famós Plano Baixeras. 68

Vegeu imatges 63, 69, 71, 79 i 81 de l’Annex II. 69

Vegeu imatge 80 Peste bubónica, 67.

38

7. Conclusions

A Catalunya, al costat de la premsa informativa i interpretativa, existí, durant els passats

segles XIX i XX, una important presència de periòdics i revistes humorístiques que,

amb la sàtira, les ridiculitzacions, les crítiques excessives i les burles, expressaren la

necessitat que té l’ésser humà de la burla i la diversió per a poder superar els problemes

del dia a dia. El número de publicacions satíriques en aquests dos segles és elevadíssim,

motiu pel qual ens hem centrat en el cas d’una d’elles, L’Esquella de la Torratxa, un

setmanari orientat a la crítica municipal i amb un públic de botiguers i petita burgesia.

Si alguna cosa es pot treure de tanta caricatura és la idea que representen la vida

política i ciutadana d’una època. I és precisament per aquest motiu que aquest treball ha

volgut analitzar la funció social i comunicativa de la caricatura, així com el seu gran

poder visual. Perquè els temes d’història han estat, des de sempre, d’un interès ben viu

per al lector català, com ho demostra un simple cop d’ull a qualsevol repertori

bibliogràfic. Però el coneixement de la realitat històrica s’ha fet tradicionalment a través

gairebé només per mitjà del vehicle lingüístic (manuals, tractats, estudis generals o

monogràfics, etc.). Aquests han omplert i omplen els prestatges de moltes biblioteques,

però segons el meu parer, sovint ha mancat una “història” que ens entrés bàsicament

pels ulls.

Potser és per aquesta característica inherent en la caricatura que ens permet veure

tan clarament reflectida la realitat a partir de la sàtira, que actualment, i en els últims

anys encara més, Catalunya estigui vivint uns temps molt reivindicatius en termes

polítics i aquest fregament de tensions que es viu entre el govern de l’estat espanyol i la

nació catalana el podem veure àmpliament plasmat en diaris, les notícies diàries i també

en les xarxes socials, en molts formats diversos, però on la caricatura satírica hi té el seu

propi pes. No és d’estranyar veure entre les noticies que circulen per Internet nombroses

publicacions acompanyades per imatges caricaturesques per tal d’enviar un missatge

simple, però també clar i efectiu al màxim nombre de gent possible, fruit normalment,

després d’algun episodi de fricció ja habitual entre ambdós governs (el català i

l’espanyol), que acaben encenent l’esperit nacionalista català, donant peu a nombroses

imatges còmiques que il·lustren aquests episodis polítics i culturals amb total llibertat i

claredat, tal com ho feien ja fa més de cent anys.

Amb aquesta idea, l’objectiu d’aquest treball ha sigut el d’oferir una panoràmica

de la vida barcelonina en uns anys concrets i que, a més d’una història gràfica, també

39

s’ha proposat ser una manera de reivindicar el lloc que aquest gènere, sovint massa

oblidat, es mereix dins la història de l’art, i més concretament de la nostra història de la

premsa catalana. Així doncs, l’elecció d’aquests anys rau expressament a uns criteris

polítics i socials, sent una època de contrastos, sovint violents, però que prepararen el

camí cap a l’entrada del nou segle. És l’època que fa de pont entre la Renaixença,

impulsada i vinculada pel romanticisme, i una Catalunya nova, europea, progressiva, i

que amb la seva capital transformant-se, fa acte d’afirmació de la seva personalitat

col·lectiva. Des de la crisi del 98, s’ha volgut analitzar concretament a la ciutat de

Barcelona i amb les publicacions de la revista satírica L’Esquella de la Torratxa, com la

societat catalana es va adaptar per fer front a un moment de la seva història molt

convuls, però alhora determinant per tal d’entendre els posteriors fets, siguin d’ordre

cultural, social o polític. Hem volgut també, retratar una societat on el regeneracionisme

estava de moda, però també les vagues i manifestacions en contra de les polítiques poc

encertades d’uns regidors corruptes i d’uns alcaldes titella que no pretenien impulsar

cap canvi. També la mateixa gent del poble sovint era escèptica pel que fa a l’onada de

nous invents moderns que poc a poc s’anaven introduint a la ciutat. Parlem de l’arribada

de l’electricitat als carrers, la inauguració del tramvia urbà, l’ús de bicicletes i

automòbils pels carrers en comtes dels antics carros conduïts per cavalls, etc.

Tot i que les noves modes s’anirien acceptant fins a arribar a transformar la ciutat de

Barcelona en la urbs cosmopolita d’avui en dia, en aquests primers anys, la incertesa

planava sobre la ciutat i els seus habitants, que miraven amb molt mals ulls alguns dels

nous invents que s’imposaren a la ciutat i que pertorbaven el son dels tradicionals

barcelonins. És el cas de l’enorme allau de burles i crítiques que rebé el tramvia, el qual

apareix molt sovint caricaturitzat i on els acudits solien representar-lo com una màquina

fatal i mortal que deixava morts i destrucció per allà on passava.

Actualment vivim en un context polític i social convuls, i per tant podríem dir que

una mica semblant al d’aquell moment de fa cent anys, ja que també som en un període

de despertar nacional, i on el catalanisme es reivindica a la premsa escrita. Podríem

identificar perfectament aquesta tradició ninotaire que es plasmava a la premsa de moda

de l’època, amb els programes televisius d’humor actuals com el Polònia a la televisió

pública catalana. En aquest context cal destacar per sobre de tot, com gran part d’aquest

llegat reposa en arxius municipals i és avui dia poc conegut i valorat. Tot i així, moltes

de les revistes satíriques del segle passat han sigut reivindicades des de la fi de la

40

dictadura per estudiosos com Lluís Solà i Dachs o Josep Maria Cadena, i cal sobretot,

agrair l’actual tasca de l’Ajuntament de Barcelona i l’editorial Efadós que, sota la

coordinació del ninotaire Jaume Capdevila (KAP) acaben de publicar un volum

il·lustrat sobre L’Esquella de la Torratxa i els seus 60 anys d’història catalana (1879-

1939). Calen més estudiosos i més ganes de voler conèixer aquest gènere còmic, tant

nostrat i sovint tant oblidat.

Així doncs, l’objectiu d’aquest treball ha sigut realitzat per les ganes de voler conèixer

com era la societat de finals del segle XIX i inicis del XX de la mà dels dibuixants més

coneguts i importants del moment, que dibuixaren amb els seus llapis i plomes la

crònica catalana amb tot detall i, tal com mana la tradició, amb humor. Perquè com se

sol dir, ens ho poden treure tot, però mai un somriure, i si d’alguna cosa es caracteritza

el poble català és precisament d’aquesta capacitat de tirar endavant, exercint la

democràcia a base d’humor.

Finalment, hem volgut traçar com la imatge satírica constitueix un dels recursos

comunicatius més efectius que existeixen. S’ha volgut reivindicar l’essència de l’art

satíric —la transgressió–, que pretén tocar to allò que és intocable i fer-ho, com ho han

fet els caricaturistes des dels temps de Hogarth, Goya i Daumier, per tal de despertar a

una societat sovint massa adormida per veure la realitat.

41

8. BIBLIOGRAFIA I ALTRES FONTS

Bibliografia

Angelón, Manuel. Guía satírica de Barcelona. Barcelona: Millá, 1954.

Baridon, Laurent. L’art et l’histoire de la Caricature. París: Citadelles&Mazenod, 2006.

Barros, Bernardo G. La Caricatura contemporánea: el arte humorístico. 2 vols. Vol. 2.

Madrid: América, 1940.

Baudelaire, Charles. Lo cómico y la caricatura. Madrid: Visor, 1988.

_____. Lo cómico y la caricatura. Colección dirigida por Valeriano Bozal, núm. 25.

Madrid: La balsa de la Medusa, 2001.

Bori, Salvador. Tres maestros del lápiz de la Barcelona ochocentista: Padró, Planas,

Pellicer. Barcelona: Ediciones Millá, 1945.

Bozal, Valeriano. La ilustración gráfica del siglo XIX en España. Madrid:

Comunicación, 1979.

_____. El siglo de los caricaturistas. Madrid: Historia 16, 2000.

Cadena, Josep Mª. Els alcaldes de Barcelona en caricatura. Barcelona: La Campana,

1991.

Capdevila, Jaume. Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912). Barcelona:

Efadós, 2012.

_____ (coord.). L’Esquella de la Torratxa 1879-1939. 60 anys d’història catalana.

Equip de col·laboradors: Santi Barjau, Josep Maria Cadena, Jaume Capdevila,

Jordi Farré, Rhianon McGlade, Víctor Oliva i Oriol Oliva, Josep Pinyol Vidal,

Lluís Solà i Dachs, Jordi Riera Pujal, Sebastià Roig, Albert Rossich i Joan

Manuel Soldevilla. Barcelona: Efadós, 2014.

Clapés, Jordi (2011). “La caricatura: un traç carregat de caràcter”. Quadern de les idees,

les arts i les lletres 182: 12-14.

Conde Martín, Luís. Historia del humor gráfico en España. Lleida: Milenio, 2002.

_____. El humor gráfico en España. La distorsión intencional. Madrid: APM, 2005.

Corredor-Matheos, J. Ninots i ninotaires del començament de segle. La medicina i

l’humor. Barcelona: MMCB (Mutual Mèdica de Catalunya i Balears), 1995.

Castillo, Montserrat. Grans Il·lustradors catalans. Barcelona: Barcanova, 1997.

DD.AA. Humor gráfico español del siglo XX. Madrid: Salvat/Alianza Editorial, 1970.

DD.AA. Història de la cultura catalana. Dir. Pere Gabriel. 10 vols. Vol.6: El

Modernisme 1890-1906. Barcelona: Edicions 62, 1995.

42

DD.AA. El dibuix a Catalunya: 100 dibuixants que cal conèixer. Barcelona: Pòrtic,

2004.

Elias, Feliu. L’Art de la caricatura. Barcelona: Barcino, 1931.

Freedberg, David. El poder de las imágenes. Madrid: Cátedra, 1989.

Fontbona, Francesc i Francesc Miralles. Història de l'art català Vol.7. Barcelona:

Edicions 62, 1985.

Gabancho, Patricia. Joan Maragall i la Fi de segle a Barcelona. Barcelona: Edicions

Proa i Museu d’Història de la ciutat de Barcelona, 1998.

Gabriel, Pere (1998). “Barcelona, al 1898”. Barcelona metròpolis mediterrània.

Barcelona: Ajuntament de Barcelona 40, 33-48.

Gombrich, Ernst H. El legado de Apeles. Madrid: Alianza Editorial, 1993.

_____. Arte e Ilusión. Estudio sobre la Psicología de la representación pictórica.

Madrid: Debate, 2002.

_____. Los usos de las imágenes. Estudios sobre la función social del arte y la

comunicacion visual. Madrid: Debate, 2003.

Gombrich, Ernst H. i E. Kris. Caricature. Londres: Penguin Books, 1958.

Hofmann, Werner. Caricature from Leonardo to Picasso. New York: Crown, 1957.

Hogarth, William. Hogarth. Direcció literaria: Rosa María Echevarría ; text de G. Oddi

; traducció i adaptació, Ana Rosa Semprún. Madrid: Sarpe, 1979.

Izquierdo, Santiago. El doctor Robert (1842-1902): Medicina i compromís polític.

Barcelona: Proa, 2002.

Jardí Casany, Enric. El cartellisme a Catalunya. Destino: Barcelona, 1983.

Junceda Supervia, Joan. Assaig sobre l'humorisme gràfic. Barcelona: Institut Català de

les arts del Llibre, 1936.

Kemp, Martín. Leonardo da Vinci. Las maravillosas obras de la naturaleza y del

hombre. Madrid: Akal, 2011.

Luján, Néstor i G. della Rocca. El humorismo. Barcelona: Salvat, 1979.

Marfany, Joan-Lluís. Historia de la literatura catalana. Dir. Martí de Riquer. 10 vols.

Vol. 8: El modernisme. Barcelona: Ariel, 1986.

_____. Aspectes del modernisme. Barcelona: Curial, 1987.

43

Mas Peinado, Ricard. Els artistes catalans i la publicitat (1888-1929). Barcelona:

Parsifal, 2002.

Mcglade, Rhiannon Elizabeth. “Seriously Funny: Towards an Interpretative Framework

for an Analysis of Catalan Satirical Cartoons in the Twentieth Century”. Tesi

doctoral. University of Sheffield, 2013.

Moreiro, Julián i Prieto Melquíades. El humor en la transición: Diciembre de 1973 -

Diciembre de 1978. Cinco años con mucha guasa. Madrid: EDAF, 2001.

Ojuel, Maria. La Barcelona prodigiosa de Carles Pirozzini 1852-1938. Lleida: Pagès;

Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2012.

Pirandello, Luigi. L’humorisme. Trad. de Joseph Alemany. Martorell: Adesiara, 2013.

Ràfols, Josep Francesc. Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña. Barcelona:

Millá, 1953.

_____. Modernisme i modernistes. Barcelona: Destino, 1982.

Riquer, Borja de. Lliga regionalista: La burgesia catalana i el nacionalisme 1898-1904.

Pròleg de Josep Fontana. Cultura Catalana Contemporània. Vol. 5. Barcelona:

Edicions 62, 1977.

Siegfried, Susan L. The art of Louis-Léopold Boilly. New Haven i Londres: Universitat

de Yale, 1995.

Sobrequés i Callicó, Jaume. Barcelona: aproximació a vint segles d’història. Barcelona:

La Busca, 1999.

Solà i Dachs, Lluís. L'Esquella de la torratxa (1872-1939). Barcelona: Bruguera, D.L.,

1969.

_____. Un segle d’humor català. Barcelona: Bruguera, 1973.

_____. La caricatura política i social a Catalunya 1865-2005. Barcelona: Dux

Editorial, 2005.

Torrent, Joan i Rafael Tasis. Història de la premsa catalana. Barcelona: Bruguera,

1966.

Vallès, Edmon. De l’Exposició universal a Solidaritat Catalana 1888-1907. Història

gràfica de la Catalunya contemporània 1888-1931. Vol. 1. Barcelona: Edicions

62, 1974.

Vilabella Guardiola, José Manuel. Los humoristas. Barcelona: Amaika, 1975.

Voltes, Pere. Barcelona i la seva premsa al segle XIX. Col·lecció A. Duran i Sanpere.

Núm.7. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1977.

44

Webgrafia consultada

ARCA: Arxiu de Revistes Catalanes. 10 de juny de 2014.

http://www.bnc.cat/digital/arca/index.html

Europeana. 7 d’abril de 2014 http://www.europeana.eu/portal/

Fons local de publicacions periòdiques digitalitzades. Diputació de Barcelona. 13 de

juny de 2014. http://www.diba.cat/xbcr/default.htm

Web actual sobre estudis d’imatgeria satírica. 2 de juny de 2014.

http://webnegre.wordpress.com/

Articles electrònics

Culturamas. “Leonardo da Vinci, Martin Kemp” Carlos Javier González Serrano. 5

d’octubre de 2011. http://www.culturamas.es/blog/2011/10/05/leonardo-da-

vinci-martin-kemp/

Núvol, el digital de Cultura. Entrevista a Jaume Capdevila, “L’Esquella de la Torratxa,

60 anys d’història catalana” Jordi Riera Pujal. 28 de febrer de 2014.

http://www.nuvol.com/noticies/lesquella-de-la-torratxa-60-anys-dhistoria-

catalana/.

45

ANNEX I. IMATGES

1. 2.

Componimentos incultos (caps grotescos). Caràcters i caricatures. William Hogarth, 1743.

Leonardo da Vinci, cap a 1490.

3. 4.

Les amateurs de tableaux. Litografia de 35 expressions diferents. Boilly, 1830.

Boilly, cap a 1830.

46

ANNEX II. CARICATURES DE L’ESQUELLA DE LA TORRATXA

CARICATURES POLÍTIQUES: ANY 1898

1. 2.

Un detall de la Manifestació: Com se reb al poble A la Cort —de brasset ab l’« enemich ». Al peu

á la Casa del poble. Al peu hi diu: “—M’ha dit el hi diu: “—Dí Angel, ¿qué has hecho de la Barre-

senor Alcalde que les diga que no hi es”. Núm. 0997 tina? —La deixo sempre allá... ¡Només la porto

del 18 de febrer. per anar per Barcelona!”. Núm. 1002 del 25 de març.

3. 4.

L’Arcalde en la inauguració de la Fira-Concurs Tribut de gratitut. Al peu hi diu: “Ovació que ’ls 8,756

Agrícola. Al peu hi diu: “Pajés I, batlle del poble pobres d’ofici que hi ha á Barcelona fan al arcalde, en

de Barcelona”. Núm. 1008 del 6 de maig. agrahiment i (...) protecció que ‘ls dispensa”. Núm.

1011 del 27 de maig.

47

5. 6.

Aument de preu. Al peu hi diu: “Ab aquest sol arma- El Pagés á Montserrat. Al peu hi diu: “—Ell,

ment —sabrém ventarnos las moscas: avants que allá dalt, vinga meditar, pero ‘ls comptes no li

pagar l’aument, —ens quedarém á les foscas”. Núm. volen sortir”. Núm. 1029 del 30 de setembre.

1017 del 8 de juliol. Dibuix de M. Moliné.

7. 8.

Bunyols gremials. Al peu hi diu: “—¿Aboco? Probant la solides de la instalació eléctrica. Al

—Sí: jo ja remenaré, y... á veure si s’ho empassan.” peu hi diu: “—Molt bé, Quimenes; no estiréu més:

Núm. 1032 del 21 d’octubre. Pàg. 683. ja veig qu’ es fort”. Núm. 1039 del 9 de desembre.

Pàg. 796. Dibuix de G. Cornet.

9.

Sangoneras municipals. Al peu hi diu: “Son de casta molt tranquila: lo séu únich pensament es xuclar

continuament del pressupost de la vila”. Núm 1038 del 2 de desembre. Pàg. 873. Detall del dibuix de M.

Moliné (firma “mmm”).

48

10.

Lo que s’ha de fer. Al peu de les dos imatges hi diu: “Quan un inglés te la barra de burlarse d’un país, no

li queda al municipi més remey que ferho aixís”. Núm. 1040 del 16 de desembre. Pàg. 811.

11. 12.

Nadal Municipal. Al peu hi diu: La ignocenta Barcelona. Al peu hi diu: “Ells gobernan, ells

“—Per ara encare suquém, disposan, y al téu darrera enganxats, cada un y tots plegats

L’any que vé... ja en parlarém”. ¡de quin modo te la posan!”. Núm. 1042 de 30 de desembre

Núm. 1041 del 23 de desembre. Moliné Pàg. 843. Dibuix de M. Moliné.

49

CARICATURES POLÍTIQUES: ANY 1899

13.

La festa de Sant Anton dels Ases. Al peu hi diu: “Portemlos a benehir, que be ho necessitan”. Núm. 1045

del 20 de desembre. Dibuix fet per M. Moliné.

14. 15.

Carnaval a Madrit. Al peu hi diu: “—No sé pas si Los candidats a l’arcaldía. Al peu hi diu: “Després

‘n surtiré d’asquest embull”. Núm. 1048 del 10 de de set ó vuyt días d’está estirantse ‘ls cabells, per

febrer. acabar la disputa s’ho han fet á blanchs y vermells”.

Núm. 1053 del 17 de març.

50

16. 17.

Armonías regeneradoras. Al peu hi diu: “Solemne ad- Lo remat municipal. Al peu hi diu: “¡Ay

judicació de la vara d’arcalde de Barcelona”. Portada del Bartomeu, ab un bestiá tan rebregat, em

Núm. 1053 del 17 de març. sembla que faréu el negoci de’n Robert ab

las cabras!”. Núm. 1056 del 7 d’abril. P. 211

18. 19.

Última hora electoral. Al peu hi diu: “—¡Apa, al Juerga municipal. Al peu hi diu: “—¡Mira, mira

Colechi desseguida, que diu que falta chent de Cheroni, qué peces más grossos se pescan de vez en

confiansa!”. Núm.1057 del 14 d’abril. Pàg. 238. cuando!”. Núm. 1059 del 28 d’abril. P. 263. Cornet.

20.

Resultat de las derreras eleccions. Al peu hi diu: “¡Un femer com una casa!”. Núm. 1064

del 2 de juny. Pàg. 355.

51

21. 22.

A Madrit, l’Arcalde y ‘l Magiar. Al Los projectes del Arcalde. Al peu hi diu: “—Tots los meus

peu hi diu: “Don Bartomeu prou corria... plans económichs han anat al sot, germans: xavo més o xaxo

l’al-tre ¡tris-tras! sempre amatent vigi- menos, gastarém igual que avans”. Núm. 1065 del 9 de juny.

lantlo, sempre al detrás”. Núm. 1064 del Pàg. 370.

2 de juny. Pàg. 347.

23. 24.

Lo Sant de la Senmana. Al peu hi diu: Á la Casa de la Vila (histórich). Al peu hi diu: “Com traba-

“Gloriós Sant, ves si ab dos salts matas llan los nostres empleats”. Núm. del 8 de setembre. Pàg. 582.

als moros, (...) ves si ab dos salts matas

als moros municipals”. Núm. 1072 del

28 de juliol. Pàg. 477.

52

25. 26. 27.

¡Á Montserrat! Al peu hi diu: L’estiuheig del pagés. Al peu hi diu: Apuros del Arcalde. Al peu hi

“—Vaig á demanar á la Verge “Ell sempre cuydant lo seu hort!”. Diu: “—Aixó ja passa de bro-

que’m dongui més acert del que Núm. 1078 del 8 de setembre. Pàg. ma ¿Tants pendons per un sol

hi tingut fins ara”. Núm. 1078 573. home?”. Núm. 1079 del 15 de

del 8 de setembre. Pàg. 571. setembre. Pàg. 590.

28. 29.

El salt de la Garrotxa. Al peu hi diu: La retirada de ‘n Robert. Al peu hi diu: “Al veure que ‘l gat se

“—¡Bé, Bartoméu! D’aixó se’n diu ‘n va ¡quina alegria las ratas!”. Núm. 1084 del 20 d’octubre. Pàg.

saltar ab garbo”. Núm. 1083 del 13 de 665. Dibuix de M. Moliné.

octubre. Pàg. 651.

53

30. 31.

Lo nou arcalde y ‘l poble. Al peu hi diu: “Solemne presa Una opinió. Al peu hi diu: “—¡Qué tal,

de posessió de ‘n Milá y Pi”. Núm. 1084 del 20 d’octubre. Senyor batlle? ¿Li proba la vara? —No

Pàg. 667. hi tingut temps de tastarla encare. —¡Bé,

Home, ja la tastará; no ‘s desanimi!”.

Núm. 1085 del 29 d’octubre. Pàg. 687.

32. 33. 34.

El batlle al cementiri. Al peu hi Calaveras de la Casa Gran. Al peu hi Balans de fí d’any. Al peu hi

diu: “—¿Aquí la van enterrá? Diu: “—¡Alsa, noys, quina manera de diu: “De zero á zero...va zero”.

Donchs per mí, aquí ‘s quedará”. xupar!”. Núm. 1086 del 3 de Núm. 1094 del 29 de desembre

Núm. 1086 del 3 de novembre. novembre. Pàg. 699. Pàg. 840.

Pàg. 712.

35.

Rahons fi de sigle. Al peu hi diu: “Arguments de moda”. Núm. 1085

del 29 d’octubre. Pàg. 690.

54

CARICATURES POLÍTIQUES: ANY 1900

36.

¡Sigle XIX ó sigle XX?. Al peu hi diu: “En tant que per resoldre ‘l gran problema el mon s’está estobant

els dos sigles, que’s miran la batussa, ¡quin tip de riure’s fan!”. Núm1096 del 12 de gener. Pàg. 19.

Dibuix de M. Moliné.

37. 38.

La retirada d’un diestro. Al peu hi diu: “S’assegura que Lo que diu la vara. Al peu hi diu: “—

don Manuel se talla las pantorrillas”. Núm. 1098 del 26 Senyors, viure d’aquest modo no’m

de gener. Pàg. 51. convé, l’arcalde que ha d’empunyarme

¿vé ó no vé?”. Núm. 1102 del 23 de

febrer. Pàg. 116.

55

39. 40.

Lo que diu l’arcalde. Al peu hi diu: “—¿Qué ’n treuré En Nadal, senador. Al peu hi diu: “—

d’amohinarme y moure’ y traballá, si tot lo que avuy jo ¡Al ultim hauré trobat un lloch on ahont

fassi demá un altre ho desfará?”. Núm. 1098 del 26 de gener. poguer dormir tranquilament!”. Núm.

1101 del 15 de febrer. Pàg. 100.

41.

El que va fer tornanr la Senyera. Al peu hi diu: “—¡Aleluya, corsitas! ¡Aquí la teniu! Ja podeu cantar

tranquilament, y ja ‘l Liceo, quina junta presideixo, no corra perill d’escrostonarse”. Núm. 1107 del 30 de

març. Dibuix de Gaietà Cornet.

56

42. 43.

Els regidors y ‘l banquet de l’ Las maniobras de ‘n pantorrillas. Al peu hi diu: “—Que vajin

Ajuntament. Al peu hi diu: “Estich badant! Ja n’hi tenim sis cents més de refors”. Núm. 1111 del 27

que no puch dir faba, (...) ”. Núm. d’abril. Pàg. 263.

1106 del 26 de març. Pàg. 187.

44.

Enterro del carnestoltes municipal. Al peu hi diu: “¡De setze, de setze! ¡De setze ‘l ví! ¡El plano de

reforma s’acaba de morir!”. Núm. 1103 del 2 de març. Pàg. 130.

57

CARICATURES SOBRE LA PUBILLA

45. 46.

Passió Barcelonina. Al peu hi diu: “—Me sembla que de Repassant la llista. Al peu hi diu: “¡Pobra

Festas ja n’hi hem fet prou. ¿Qué voleu que li fem ara? Pubilla, quins comptes li arreglan! ¡Pobra

— ¡¡¡Crucificala!!!”. Núm. 1004 del 8 d’abril de 1898. Pubilla, quins comptes li fan! ¡Tam- pa-

tam-tam, tants diners com se cobran, tam

-pa-tam-tam, deseguida se’n van”. Núm.

1014 del 17 de juny de 1898. M. Moliné.

47. 48.

Barcelona Indignada. Al peu hi diu: “—Arri, fora Per què Barcelona no fa festas. Al peu hi diu:

D’aquí!... ¡A la meva fira no hi vull yankis!”. Núm. “—Creu que jo ho sento moltíssim, pero es la

1009 del 13 de maig de 1898. vritat, Mercé: entre gas, consums y... etcétera,

no’m deixan diners per ré”. Núm. 1028 del 23 de

setembre de 1898.

58

49. 50. L’últim cartutxo. Al peu hi diu: “—¡Ja que ho Arribada de la ‘Grossa’. Al peu hi diu: “—¡Ay ay!

Volen, juguémnos lo tot pel tot!”. Núm 1031 del ¿Que no’s queda á Barcelona? —No, filla: aquest

14 d’octubre de 1898. ajuntament que tens, aviat se’m xuclaría. Me’n vaig

a Manresa”. Núm. 1042 del 30 de desembre 1898.

51. 52.

La primera visita del metje. Al peu hi diu: La bona ventura. Al peu hi diu: “—¿Saps qué volen dir

“—¿Qué li sembla que tinch? Aquestas neulas que surten, Bartomeu?... Que si no t’espa-

—Una desadministracionitis aguda, que no vilas una mica, resultarás un arcalde tan manso com tots

sé pas si’n sortirém”. Núm. 1054 del 24 de els qu’hem tingut”. Núm 1067 de juny de 1899. Moliné.

març de 1899.

59

53.

1er de Juliol, ratas novas. Al peu hi diu: “—¿No li sembla, senyor doctor, que lo millor fora donar una

bona escombrada á las que quedan... y á las qu’ están entrant?”. Núm. 1068 del 30 de juny de 1899. Pàg.

411.

54.

La Pubilla y ‘ls regidors. Al peu hi diu: “Barcelona prou traballa, estirant per tots costats; pero ¿ells soltá

aquests assientos? ¡Hi están tan ben enganxats!”. Núm. 1085 del 29 d’octubre de 1899. Pàg. 683.

60

55.

Á la Rúa. —El carro de l’Ajuntament. Al peu hi diu: “—Una gracia de caritat per una pobra pubilla,

que ‘ls seus adminisradors li han acabat els quartos”. Portada del núm. 1102 del 23 de febrer de 1900.

56.

Barcelona y l’Arcalde interí. Al peu hi diu: “—¿Com está lo de las aiguas de Moncada? ¿Com está lo

dels terrenos de Jerusalem? —Tramitantse, Pubilla, tramitantse: aquí tot ho arreglém per medi de la

tramitació”. Portada del núm. 1104 del 9 de març de 1900. Dibuix de M. Moliné.

61

CARICATURES SOBRE LA MODERNITAT I LA CIUTAT

57.

Barcelona en remull. Núm. 0993 del 21 de gener de 1898. Pàg. 38.

58.

L’escut de la Vila. Núm. 1014 del 17 de juny de 1898. Dibuix de M. Moliné (firmat com 3M).

59.

Com estém a Barcelona. Al peu hi diu: “Si la vigilancia continúa sent tan escrupulosa, ¡hasta las casas

acabarán per endúrsen!”. Núm. 0993 del 21 de gener de 1898. Dibuix de M. Moliné

62

60.

Lo progrés barceloní. Núm. 0999 del 4 de març de 1898.

61. 62.

Murmuradoras. Al peu hi diu: L’últim recurs. Al peu hi diu: “Per escapar dels

“—¡Sabs qu’es bonich aixó? desqüentos y no pagar grans lloguers, un recurs us

—¿El quadro? queda, artistas: vendre’ls quadros pels carrers”.

—‘El march, el march!”. Núm. 1010 del 20 de maig de 1898.

Núm. 0999 del 4 de març de 1898.

63

63. 64. 65.

Tranvías eléctrics. Al peu hi Capritxos. Al peu hi diu: “Diguin Las defensas de Barcelona. Al

diu: “—Aquests grans fanals lo que diguin, aixó dels Raigs X es peu hi diu: “Un lloch estratégich,

que hi posan ¿per qué diu que una cosa diabólica”/ Bicicleta de en estat de guerra”. Núm. 1018

servirán? Per veure bé las familia. “(Pera us dels pares...que del 15 de juliol de 1898.

desgracias que farán”. Núm. Tenen fills)”. Núm. 1016 de l’1 de Pàg. 462.

1012 del 20 de maig de 1898. juliol de 1898. Pàg. 429.

66. 67. 68.

L’inglés del tranvía. “Morris I, el ¡Prou Colon!. “—Tira company: La electricitat. “Com anirém

Conquistador de Barcelona”. Núm. que ho donguin als Estats-Units, pels carrers de Barcelona: tra-

1022 del 12 d’agost de 1898. que nosaltres ja no n’hem de fer res”. yent xispas”. Núm. 1025 del 2

Núm. 1032 del 19 d’agost de 1898. de setembre de 1898. Moliné.

64

69.

La previsió de ‘n Morris. Al peu hi diu: “Quan gavi ‘l tranvía eléctrich, pel que pugui succehí, darrera de

cada cotxe diu que hi ‘nirá un vagó així”. Núm. 1027 del 16 de setembre de 1898. Pàg. 613.

70. 71.

La electricitat á Barcelona. Al peu hi diu: “Devega- Las estrabadas del eléctrich. Al peu hi diu: “Si al

das fará figa y ¡cucút! No ‘ns hi veurém. Altras cops pujarhi no van llestos, ó anirán rodant; de nassos,

ne darán massa y ¡cataplúm! saltarém”. Núm. 1031 ó serán arrossegats ó ‘s quedarán sense brassos”.

del 14 d’octubre de 1898. Pàg. 673. Dibuix de M. Núm. 1076 del 25 d’agost de 1899. Dibuix de G.

Moliné. Cornet.

65

72.

La grrran iluminació eléctrica de la Gran Vía. Al peu hi diu: “—El públich sembla que’s queixa ab

moltíssima rahó... ¡Potser tiranthi un xich d’oli farán més bona claró!”. Núm. 1075 del 18 d’agost de

1899. Pàg. 531. Dibuix de Gaietà Cornet.

73.

Serveis municipals. Al peu hi diu: “Passejar la quitxalla dels regidors, rentar los plats dels regidors”.

Núm. 1081 del 29 de setembre de 1899. Pàg. 626.

74.

Resistencia passiva. Al peu hi diu: “Las botigas dels barcelonins”. Núm. 1084 del 20 d’octubre de 1899.

Pàg. 672.

66

75. 76.

D’actualitat. Al peu hi diu: “—Aquests sí que Agonía del Modernisme. Al peu hi diu: “Segons noti-

m’agradaria que tanquessin. —¿Per què? —Per cias de bon origen, te j ‘ls moments contats”. Núm.

que tindríam més diners y gastaríam més salut”. 1092 del 15 de desembre de 1899. Pàg. 796. Dibuix de

Núm. 1088 del 17 de novembre de 1899. R. Miró.

CARICATURES SOBRE LA MORT

77.

La mort dels consums. Al peu hi diu: “—¡Abur! S’ha acabat el plet. ¡Deu t’aji perdonat, Meco! (Funerals,

no se n’han fet: tot ha anat á palo seco.)”. Núm. 1033 del 28 d’octubre de 1898. Pàg. 699.

67

78. 79. 80 .

Las clavegueras de Barcelona. Al peu L’héroe del dia. Al peu hi diu: Pesta bubónica. Al peu hi

Hi diu: “”Es clar, sense netejarlas, “Una figura bonica i de gran cele- diu: “—Ara que’l vent vé

¡ni’ls morts poden soportarlas!”. Núm. britat: ell, com ja haurán observat en popa, ‘nem á da una

1033 del 28 d’0ctubre de 1898. no es cap mort, pero‘n fabrica”. Volteta per Eurpa”. Núm.

Pàg. 707. Núm. 1033 del 28 d’octubre de 1898. 1066 del 16 de juny 1899.

81.

Hassanyas del tranvía eléctrich. Al peu hi diu: “—¿Hònt son aquests que deyan que’l meu hermós

tranvía trindría un fracás serio, per ser mal instalat? Apenas fa vuyt días que vaig inaugurarlo y, anéu

prenentne nota, ¡miréu quin resultat!”. Núm. 1055 del 31 de març de 1899. Pàg. 205.

68

82. 83.

Despedida de l’any. Al peu hi diu: “—¡Adéu siau, Geni y figura. Al peu hi diu: “—Jo sempre

mussols!... Y que aixó de la regeneració us fassi bon ‘l mateix: calavera en vida y en mort”.

profit”. Núm. 1042 del 30 de desembre de 1898. Pàg. Núm. 1086 del 3 de novembre de 1899.

856. Dibuix de M. Moliné. Pàg. 703.

84. 85.

Las dugas morts. Al peu hi diu: “La mort rica. La mort pobra”. Mort aprofitat. Al peu hi diu: “—Que ‘s

Núm. 1086 del 3 de novembre del 1899. Pàg. 700. quedi’ls ossos qui vulgui: jo prefereixo

la carn. Núm. 1086 del 3 de nov. 1899.

69

86.

El temps y l’any nou. Al peu hi diu: “L’ANY: —Digueume, ¿soch ó no soch fi de sigle? EL TEMPS:

—Arri, camina y deixat de romansos. Aquestas tonterias ja las discutirán els diaris”. Núm. 1095 de 5 de

gener de 1900. Pàg. 3. Dibuix de M. Moliné.

87.

El Dengue. Al peu hi diu: “Passeig triunfal per las alturas de Barcelona”. Núm. 1095 del 5 gener 1900.