podien en barraques que ells mateixos es constru-ïen en ermots perifèrics. Aquelles barriades no re-unien cap condició ur-bana. No tenien aigua corrent ni clavegueram. Eren com les pitjors fa-veles o ranchitos de les ac-tuals ciutats subdesen-volupades. Encara més precàries, perquè les edi-ficacions no eren d’obra, sinó fetes amb taulons i materials d’enderroc. Segons Pons i Freixa, als anys vint del segle passat hi havia unes 6.000 barra-ques a Barcelona, distri-buïdes en diversos llocs marginals, la majoria al litoral, a Montjuïc, al peu de Collserola i als extrems de l’aleshores encara in-cipient Eixample. La no-va Barcelona creixia grà-cies a l’esforç de la ciuta-dania i al sobreesforç dels nouvinguts, que venien a ser una ciutadania de segona. O de tercera. Amb el franquisme, el problema s’agreujà. La misèria econòmica i so-cial empenyé milers d’andalusos i ex-tremenys, entre altres, a emigrar en massa cap als grans centres urbans. Barcelona fou un dels principals destins. En els anys cinquanta, unes 100.000 persones, el 7% dels barcelo-nins, vivien en barraques. N’hi havia unes 20.000, en 138 grups correspo-nents a una dotzena de zones. Val la pena recordar els principals: Can Tu-nis (Jesús i Maria), platja de la Barce-loneta (Somorrostro, Bogatell), platja del Besòs (Camp de la Bota, Pequín), Poblenou (Cementiri), Montjuïc (Tres

Un segle de barraquismeDesenes de milers de barcelonins van habitar vivendes més que precàries entre 1870 i 1990

El terme «aduar» és d’ori-gen àrab (duwwar). S’apli-ca als habitacles que els pastors nòmades ocupen temporalment. Per exten-

sió, també significa conjunt de cases precàries. Amb aquest sentit l’emprà el metge higienista Francesc Pons i Freixa (1863-1938) en la seva obra Los aduares de Barcelona, publicada l’any 1929. De fet, era una ponència escrita en col·laboració amb l’arquitecte mu-nicipal Josep M. Martino, presentada al Congrés Nacional d’Higiene i Sane-jament de l’Habitació, celebrat l’any 1922 a Barcelona. És el primer estudi sobre els barris de barraques de la ciu-tat, que aleshores ja eren impor-tants. Els primers barris barcelonins de barraques van aparèixer a la platja de la Barceloneta (devers 1870) i a Montjuïc (1885). Com tota ciutat in-dustrial del moment, Barcelona te-nia el seu lumpenproletariat i els seus marginals. Però també un proleta-riat d’al·luvió, immigrants sense recursos vinguts per treballar a les grans obres públiques (exposició de 1888, després construcció del me-tro, etc.). Molts procedien de Múrcia, i d’aquí el genèric de «murcià» apli-cat en aquella època a qualsevol im-migrant pobre (en la meva infantesa encara era corrent aquesta denomi-nació).

La ciUtat era incapaç de pro-veir d’habitatges dignes aquelles per-sones, que havien d’encabir-se com

Pins, Maricel, Can Valero, etc.), el Po-ble-sec, Diagonal (Santa Gemma), el Carmel (Turó de la Rovira, Can Baró), Sagrera (la Perona), Nou Barris (Ver-dum, Santa Engràcia) i el Guinardó (Sant Pau). A aquestes barriades de barraques caldria sumar l’anomenat «barra-quisme vertical», les cases formals, però de baixa qualitat, en què eren reallotjats els barraquistes a mesu-ra que el Servicio de Control y Re-presión del Barraquismo (quin nom, per favor!) enderrocava les barra-ques. I també caldria afegir altres zo-nes de la ciutat on creixien habitat-ges urbanísticament regulats, però més o menys autoconstruïts. O sigui,

una part considerable de la ciutat. Una subciutat que oficialment no existia, perquè el franquisme mira-va d’ocultar-la. Encara avui és més tranquil·litzador d’oblidar-se’n. Pe-rò seria indecent, entre altres raons perquè no s’entén la Barcelona mo-derna sense aquest fenomen social i urbanístic i perquè molts dels an-tics barraquistes són encara vius.

aqUestes persones van so-frir la ciutat insuficient. I van con-tribuir a fer-la excel·lent. Algunes van viure en llocs o moments de barraquisme ja molt evolucionat, com a la barriada de Rere Cementi-ri del Poblenou, feta de casetes hu-mils, però dignes. Altres o els seus pares, en canvi, van patir fred, mala comunicació i privacions en el bar-raquisme més ofensiu. Tot això ha de ser reconegut, agraït i recordat. És el propòsit de la Comissió Ciuta-dana per a la Recuperació de la Me-mòria dels Barris de Barraques de Barcelona, que ha organitzat expo-sicions, ha promogut reportatges i actualment col·loca plaques reme-moratives en llocs com el Somorros-tro, el Camp de la Bota, el Poblenou, el Poble-sec o Santa Engràcia. De l’aduar a la placa rememora-tiva: una història urbana que haurà durat un segle llarg, de 1870 a 1990. Potser vostè n’haurà estat protago-nista o haurà lluitat al costat dels que clamaven per un habitatge dig-ne. És la història de desenes de mi-lers de barcelonins. Paco Candel, Josep M. Huertas, Jaume Fabre, Josep Martí Gómez, Mercè Tatjer i molts altres l’han recollida en els seus llibres. La Comissió Ciutadana la ubica ara al lloc dels fets. Perquè no tornin a passar. HSocioecòleg. President d’ERF.

RAMON

Folch

Una comissió ciutadana per a la recuperació de la memòria col·loca plaques on correspon

MARÍA TITOS

La ciutat omesa

Un ministre de l’Interior és, juntament amb el di-rector del Centre Nacio-nal d’ Intel · l igència (CNI), el servidor de l’Es-

tat que disposa de més i millor infor-mació confidencial. A les investigaci-ons que desenvolupen la Policia i la Guàrdia Civil, per pròpia iniciativa o a les ordres de la justícia, s’hi sumen les dades que recullen els serveis d’informació d’aquests cossos, els col·laboradors i les agències d’intel-ligència, tant la pròpia com les de pa-ïsos aliats. Quan un titular de l’Inte-rior revela algun secret, doncs, se li ha de prestar molta atenció. «Sé molt bé que l’independentis-me no és gihadisme en absolut, pe-rò sé també molt bé que amb aques-tes coses no s’hi juga, i que intentar

Barcelona el mateix dia que els Mos-sos desarticulaven una cèl·lula giha-dista disposada, segons el jutge ins-tructor, a atemptar a Catalunya, i fins i tot a degollar un ostatge. La des-tinatària del dard ministerial, CDC i la seva fundació Nous Catalans, ja va repel·lir l’atac. El que interessa aquí és aclarir el següent misteri: per què tot un ministre de l’Interior, amb la informació sensible que atresora, es fica en un embolic com aquest. Per poderosa que fos la tempta-ció de criminalitzar l’independen-tisme, una persona amb les profun-des conviccions morals de Fernán-dez Díaz hauria d’haver sigut capaç de vèncer-la. Per irrefrenable que fos l’impuls d’entelar l’operació de la policia catalana –dirigida per l’Au-diència Nacional–, el seu sentit d’Es-

tat hauria d’haver-lo dissuadit de fer-ho. Sobretot, perquè al final el tret li va sortir per la culata.

Connexió antisobiranista

Potser el ministre ignorava –en-cara que podia saber-ho– que en-tre els catalans detinguts figura-va Diego Frías, interessat a atemp-tar contra una llibreria jueva. Frías milita i va ser candidat del neonazi Moviment Social Republicà (MSR), assidu a les protestes antisobira-nistes. Tan imprudent seria lligar l’unionisme al gihadisme com fer-ho amb l’independentisme. L’enig-ma Fernández Díaz ens resulta ca-da dia més inextricable.

L’enigma Fernández Díaz

@Enric_Hernandez

fer proselitisme amb determinades persones per incrementar la causa de l’independentisme no és una ac-tivitat recomanable ni prudent», va deixar anar Jorge Fernández Díaz a

La clau

director

eNric

Hernàndez

DIUMENGE

7

12 D’ABRIL DEL 2015

La roda

sobiranisme gihadista

oLGA

Merino

El meu amic Josep m’en-via per Whatsapp una vinyeta amb molt de bit-xo firmada per un il-lustrador anomenat

Shaun. El dibuix mostra la verge de Montserrat, la Moreneta, detingu-da a punta de metralleta per dos mossos, mentre un tercer demana per walkie-talkie que el posin amb el ministre de l’Interior perquè sospi-ta que la talla romànica no és sinó una «gihadista catalana», una «mo-ra amb vel»; al text inferior, l’agent agrega: «Sembla que té un ostatge (el nen sobre la falda) i una bomba (la bola del món que sosté la imat-ge a la mà dreta)». Sort que existeix l’humor com a vàlvula d’escapa-ment salvífica per expulsar el va-por de la doctrina Fernández Díaz, segons la qual els independentis-tes estarien llançant la canya entre l’islamisme radical amb el fi de guanyar adeptes, socis útils per marxar d’Espanya. Una altra d’aquestes barreges sulfuroses, com allò de l’11-M amb la pólvora d’ETA.

L’assumpte –el gihadisme a ca-sa– és prou greu per anar banalit-zant-lo i escampant brossa electo-ralista. El que es necessita és intel-ligència, mà dura quan convingui –sense demonitzar la comunitatislàmica, assenyada la majoria– i sobretot respostes. ¿És la pobresa el fracàs de la integració? O com s’explica que entre la cèl·lula sala-fista desarticulada hi hagi conver-sos amb cognoms tan espanyols com Martínez. ¿S’amaga la fissura en el relativisme occidental, on ja no hi ha res sagrat? I que expliquin per què els EUA, la UE i Espanya li segueixen fent la rosca a l’Aràbia Saudita, principal impulsora del wahhabisme, una ideologia in-compatible amb els valors demo-cràtics. El mes que ve visita el CCCB el periodista Patrick Cockburn, gran coneixedor del Pròxim Orient i del fenomen ISIS. Potser al ministre li convindria fer una volta per la con-ferència. O resar a la Moreneta, de-manar-li sentit comú per resoldre el problema del segle. H

L’islamisme radical a casa és prou greu per anar escampant brossa electoralista

Fundador: ANTONIO ASENSIO PIZARRO. President: Antonio Asensio Mosbah. Vicepresident i president de la Comissió Executiva: Juan Llopart Pérez. Director general: Conrado Carnal. Director editorial i de Comunicació: Miguel Ángel Liso. Directors d’àrea: Premsa i plantes d’impressió: Joan Alegre i Enrique Simarro. Comercial Nacional de Premsa: Marta Bilbao. Llibres: Román de Vicente. Revistes: Esther Tapia. Recursos Humans: David Casanovas.EDICIONES PRIMERA PLANA: Director general: Joan Alegre. Gerent: Joan Solà. Directors: J. Garçon (comercial), J. L. Busquets (tresoreria), J. Sicart (control de gestió), J. Coll (administració), L. M. Blasco (sistemes d’edició), K. Olivier (tecnologies), M. Moya (producció). Impressió: Gráfi cas de Prensa Diaria. Gerent: J. Casanovas. Distribució: Logística de Medios Catalunya S.L. Consell de Cent, 425-427, 3a planta. 08009 Barcelona. T: 93 265 53 53. Fax: 93 484 37 48. Publicitat: Zeta Gestión de Medios. Consell de Cent, 425-427, 6a planta, 08009 Barcelona. T: 93 265 53 53. Orduña, 3. 28034 Madrid. T: 91 586 97 00.

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.