UN ARXIPLAG INVISIBLELa relaci impossible de Sardenya i Crsega sota nacionalismes

(segles XVIII-XX)

Marcel A. Farinelli

Tesi Doctoral UPF2013

DirectorEnric Ucelay-Da Cal

Institut Universitari d'Histria Jaume Vicens i VivesDepartament d'Humanitats

A Eleonora Angiolini (1942-2010)ma mare

Crsega i Sardenya, dues illes que disten noms 12 km., formen un arxiplag en el bellmig del Mediterrani occidental. No obstant, van estar dividides al llarg de gran part dela seva histria, i actualment sn una part perifrica de dos diferents Estats: Frana iItlia. En ambdues illes han sigut presents, i encara ho sn, moviments nacionalistes,tant illencs com continentals, una situaci que ha generat una ulterior clivella. Aquestatesi pretn analitzar, des d'una perspectiva comparada, els darrers tres segles d'histriade Crsega i Sardenya. El treball est dividit en dues parts, una primera dedicada a lesdues illes, i una segona a un estudi de cas sobre un indret en particular d'aquestarxiplag: l'Alguer.

Corsica and Sardinia, two islands that are hardly separated by 12 km, forms anarchipelago in the middle of the western basin of the Mediterranean sea. However, theywere divided along much of its history, and now they are a peripheral part of twodifferent States: France and Italy. In both of these islands have been presents, and stillare, nationalist movements, as islanders and continentals, a situation that has generateda further gap. This thesis aims to analyze, from a comparative point of view, the lastthree centuries of history of Corsica and Sardinia. The work is divided into two parts,the first devoted to the two islands, and the second one is a case study about particularplace in this archipelago: Alghero.

2

NDEX

Mapes 6Prefaci 13Introducci 24

PRIMERA PART. SUCCESSIONS DINSTIQUES I REVOLUCIAL MEDITERRANI OCCIDENTAL

CAPTOL I. L'ILLA DE SARDENYA I LES GUERRES EUROPEES 54

Un Regne entre les Cases d'Habsburg, de Borbons i de Savoia 54Sardenya i Crsega entre reformes i revolucions 70La colonitzaci de Sardenya i la frontera amb Crsega 79

CAPTOL II. A RIVOLUZIONI DI CORSICA 93

La llarga insurrecci corsa (1729-1769) 94Les causes del malcontent: fiscalitat 100Les causes del malcontent: Vendetta, administraci de la justcia i ordre public

106Les causes del malcontent: Terra, estratificaci social i rivalitats interregionals

112

CAPTOL III. GENERALI, GENERALISSIMI I U BABBU DI A PATRIA 121

De insurreccions locals a revoluci nacional 123Un illa contesa 134U Babbu di a Patria 143Pasquale Paoli i l'intent de construcci d'un Estat cors 148La constituci Corsa i l'Estat de Pasquale Paoli 154

CAPTOL IV. SOMNIS DE LLIBERTAT I DE PODER EN UNA ILLA MEDITERRNIA 160La difcil supervivncia de l'Estat de Paoli 160La fi de la Crsega independent. 168La Corse 171La Revoluci francesa 175Entre patriotes francesos i italians 186

3

CAPTOL V. REVOLUCI I CONTRAREVOLUCI A L'ARXIPLAG 190L'annexi mancada 190La Sarda Rivoluzione 195Restauraci i reformes 206Napole a l'Elba, o el joc que acaba casi on havia comenat 210

CAPTOL VI. LA CONSTRUCCI DE L'ESTAT ITALI 219Les itlies abans d'Itlia 219Risorgimento 223Quina Itlia? 226L'engany del Risorgimento 229

CAPTOL VII. El RISORGIMENTO FALLIT A CRSEGA 236

Crsega terra italiana? 236L'Illa i els patriotes italians 243La cultura italiana a Crsega 253

CAPTOL VIII. LA DIVISI DEFINITIVA 264El Risorgimento a Sardenya 264La naci sarda 273Els sards i el Risorgimento 290

CAPTOL IX. LA BELLE POQUE A LA MEDITERRNIA OCCIDENTAL. LES SOCIETATS DUALS EN EL CANVI DE SEGLE 303Tensions socials, nostlgia i modernitat a Sardenya 303Despoblament, vendetta i turisme a Crsega 316

CAPTOL X. LES SINTONIES DELES ILLES PRIMITIVES A LA GRAN GUERRA DE LA MODERNITAT 326Aj zitelli! L'experincia bllica a Crsega 326Els sards a la Primera Guerra Mundial 331La propaganda i els militars de la Brigata Sassari 340Si ses italianu, faedda in sardu 346La postguerra i el Partit Sard d'Acci 356El naixement del Partit Cors d'Acci 372

CAPTOL XI. EL FEIXISME MEDITERRANI A L'ARXIPLAG 384Lligams ideolgics i culturals entre feixistes i sardistes 384Conflicte identitari: Sardenya com Irlanda? 393La fusi entre feixisme i sardisme. 403El sardfeixisme 413

4

Sardfeixisme, cultura i identificaci 421Nacionalismes corsos i imperialisme feixista 434La temptaci irredemptista 447La guerra mediterrnia a l'arxiplag 456

EPLEG. L'ARXIPLAG ENTRE TURISME I DESCOLONITZACI 468La Sardenya autnoma 468Renaixena econmica i desillusions 474Crsega i la descolonitzaci 480Del regionalisme a la lluita armada 484

SEGONA PART

L'ALGUER. UNA CIUTAT AL BELL MIG DE L'ARXIPLAG

CAPTOL I. D'UNA PENNSULA A L'ALTRA. LA COMUNITAT CATALANOPARLANT I LA LLENTA FI DEL REGNE DE SARDENYA 492Temps de revoluci 496El difcil encaix d'una comunitat alloglota en el Risorgimento 503

CAPTOL II. LA RESILNCIA DELS TRETS CULTURALS PREMODERNS: L'ALGUER 512

Renaixena i ptria catalana 512El descobriment de l'Alguer 521Eduard Toda, o el missioner 531Les conseqncies del descobriment de l'Alguer en el debat poltic de finals de segle 537El catalanista i l'Alguer 545El primer catalanisme alguers 551La nova generaci 555Un alguers a Barcelona 571

CAPTOL III. ITALIANITZACI I FEIXISTITZACI A LA PERIFRIA DEL RGIM 581L'Alguer, la Primera Guerra Mundial i el naixement del feixisme 581Llengua i camises negres 588La comunitat catalanoparlant de l'Alguer i el feixisme 595Fer italians. Colonitzaci i noves ciutats 602La ciutat nova: Fertilia 612Catalanistes algueresos davant del feixisme 619

5

EPLEG. TURISTES A LA MEDITERRNIA: LA REPRESA DEL CONTACTE629

Finals de guerra i catalanoflia 629Turisme patritic: el viatge del retrobament 632Els Jocs Florals de la llengua catalana a l'Alguer 642Antoni Simon Mossa: des de l'arquitectura mediterrnia a l'Europa de les tnies 654Cap a un nou catalanisme alguers: Rafael Caria 659

CONCLUSIONS 671

BIBLIOGRAFIA 681

6

El Mediterrani occidental i el bra de mar que divideix Crsega i Sardenya

7

Les ciutats reials de Sardenya i el seu territori. Font: G. Doneddu, Ceti privilegiati e propiet fondiaria nella Sardegna del SecoloXVIII, Giuffr, Mil 1990, p. 44.

8

Les regions histriques de Sardenya.Font: M. Brigalgia (ed.), Storia della Sardegna, Edizioni della Torre, Cller 1998, p.238.

9

La Sardenya feudal.Font: G. Doneddu op. Cit., p. 190.

10

11

La Crsega del segle XVIIIFont: A. L. Serpentini, Thodore de Neuhoff Roi de Corse, Albiana, Ajaccio 2011, p. 19

12

La Crsega actualFont: P. Antonetti, Histoire de la Corse, Robert Laffont, Paris 1990 (1973).

13

PrefaciEl treball que el lector t a les mans s una interpretaci dels darrers tres-cents anys

d'histria de Sardenya i Crsega, com si es tracts d'un arxiplag. Abans de concretar el

sentit del ttol, i de comenar en la exposici, es fa necessari dedicar algunes paraules

sobre la metodologia, la divisi i la organitzaci del text. Primer de tot, seria el cas de

dir, parafrasejant el poeta de Gnova Eugenio Montale (1891-1981), el que no s

aquesta tesi. En les pgines que segueixen, no s'intenta fer una anlisi dels espais

naturals, de les problemtiques mediambientals o dels trets artstics que uneixen les

dues illes. Tampoc es tractaran temes com la integraci en la Uni Europea, el sistema

poltic actual, o encara el lligam que representa la religi catlica i les controvrsies

lingstiques. Tots aquestes seran temtiques que, tanmateix, entraran d'una forma

ocasional en el tractament que es fa del tema. Sobretot pel que fa la llengua sarda,

aquella corsa i les minories existents a Sardenya (catal i lgur), la bibliografia s vasta,

i per un historiador es fa problemtic endinsar-se en les discussions sociolingstiques.

Per prendre en consideraci tots aquest aspectes, es doblaria el volum del text.

Una bona part de la inspiraci de les segents pgines deriva de les primers classes

d'histria a les quals, qui escriu, va assistir com estudiant de secundria al Liceo-

Ginnasio Giuseppe Manno, en el casc antic de l'Alguer. La primeres llions eren

dedicades a respondre a la pregunta que s la histria. El nostre ensenyant ens anava

explicant la revoluci que havia representat l'Escola dels Annales, amb l'intent de

defugir de les visions basades excessivament en la poltica o la diplomcia, tal i com

havia establert en el vuit-cents Leopold von Ranke (1795-1886). Per l'influencia dels

grans historiadors de la primera meitat del segle vint, com Lucien Febvre (1878-1956) i

Marc Bloch (1886-1994), ha estat determinant per impostaci d'aquesta tesi, i sobretot

la idea de la longue dure com un instrument interpretatiu en grau de produir una visi

mplia i coherent, per sobre de fets puntuals als quals, sovint, se'ls hi dona una

exagerada atenci1. Naturalment, un text al qual aquest treball s deutor, s bviament la

1 Sobre aquesta concepci del fer histria naturalment ha existit un gran debat, aqu s'indica el text apartir del qual el concepte es formula explcitament: F. Braudel Histoire et ciences sociales: la

14

monografia sobre el segle XVI a la Mediterrnia de Fernand Braudel (1905-1985), que

representa el gran exemple de com escriure histria d'un lloc, i no d'una entitat poltica.

La nostra narraci no persegueix la recerca del detall i de la minuciosa descripci dels

esdeveniments, tal com s habitual en les tesis doctorals. Gosa fer quelcom una mica

diferent. Segueix un fil rouge que continua per tots els tres segles aqu considerats.

Aquesta constant sn les tensions nacionalistes, s a dir els esforos fets per acreditar el

pertnyer d'una de les dues illes a aquest o aquest altre poder continental, i les reaccions

que aquests esforos han generat. Doncs es prestar atenci a certs moments claus. El

primer de tots s naturalment la Guerra de Successi Espanyola (1701-1714), moment

del passatge de Sardenya del marc catalano-aragons a l'orbita savoienca. Sempre en el

mateix segle, ens concentrarem en les primeres reformes de la nova Dinastia i sobretot

en les conseqncies de la Revoluci francesa. Per Crsega, el focus ser en la llarga

revolta contra el poder de Gnova, que va ocupar el dos teros del segle XVIII, i

naturalment els anys de la gran Francesa (1789-1799)i del poder napolenic (1799-

1814/1815). La narraci, desprs, passar al Risorgimento i la construcci de l'Estat

itali al llarg del vuit-cents fins al 1871, al paper que va tenir Sardenya en aquest procs

i a les conseqncies en l'evoluci de la cultura i de la societat: el fet clau, aquesta illa

no viu el procs d'unificaci de les itlies, resta al marge, per la ra obvia que est al

cor de la Corona de la Dinastia de Savoia. A Sardenya, Garibaldi s'hi retira (a l'illot de

Caprera) i no fa res, al contrari de les seves accions a Siclia i el Regne de Npols. De

manera especular, s'analitzar la construcci nacional a Crsega, contempornia al

Risorgimento, i que fou acompanyada per oscillacions entre francesitat i italianitat.

L'ltim perode a copsar amb el nostre inters, ser la primera meitat del segle XX, el

moment en qu aquelles que hem definit tensions nacionalistes arriben a un clmax en

ambdues les illes: durant aquest perode, moviments centrpetes i centrifugues entren en

conflicte, i tamb en una curiosa hibridaci.

La narraci, doncs, comena amb la crisi dinstica de la Monarquia espanyola i la

logue dure a: Dbats et Combats, vol. XIII (1958) nm. 4, pp. 725-753.

15

progressiva prdua de poder de la Repblica de Gnova al segle XVIII, per tancar-se, en

forma d'epleg, en la dcada dels anys setanta del segle passat. En aquest moment

l'estancament de la descolonitzaci en l'rea del Mediterrani, la massificaci del

turisme, la crisi del discurs del nacionalisme itali i la Transici espanyola, obren un

nou escenari. s quan als colonitzadors del passat es substitueixen els estiuejants, que

compren els terrenys del litoral per construir-hi segones residencies, mentre als pirates

que peridicament es presentaven davant les costes de l'arxiplag, succexen els turistes.

El treball est dividit en dues parts. La primera s dedicada a Crsega i Sardenya, amb

un apartat consagrat a l'estncia de Napole a Elba, mentre la segona s un estudi de cas

sobre un indret en particular: la ciutat sarda de l'Alguer. Un tal focus sobre un lloc petit

dins d'un espai vist com a menor, no cal que condueixi forosament a una histria

local. Pot ser quelcom molt revelador de contradiccions d'altra manera invisibles. O,

per citar una tan abusada frase de novellista rus Lev Tolstoj (1828-1910), descriure b

el propi vilatge s descriure el mn. I el vilatge de qui escriu, s un lloc forjat per

l'acumulaci d'elements forasters a Sardenya, que han, d'alguna manera, creat un

dileg amb la cultura illenca, entenent aquesta expressi en termes antropolgics.

La ciutat, fundada com a colnia mercantil i militar genovesa a principis del segle XIII,

fou desprs una plaa-forta important durant la conquesta catalanoaragonesa. Evacuada

pels genovesos i ocupada per Pere el Cerimonis (1319-1387, regna a partir de 1336 )

en l'estiu del 1353, mesos desprs una revolta n'expulsava els nous dominadors, obligant

el Rei d'Arag a tornar a Sardenya. Reconquerida en 1354, la ciutat fou repoblada amb

sbdits d'aquesta Corona i convertida en un impressionant baluard. Quedava prohibit als

sards fins i tot pernoctar a l'interior de les muralles, no obstant aix, amb el temps les

dues poblacions s'anaren mesclant, sobretot a travs de matrimonis mixtos2. Malgrat

2 B. Anatra, Dall'unificazione aragonese ai Savoia, pp. 228-56, in G. Galasso (a cura di), Storiad'Italia, Vol IX, UTET, Torino 1984, pp. 191-654; J. Arce, Espaa en Cerdea. Aportacion culturaly testimonio de su influjo, CSIC, Instituto Jeronimo Zurita, Madrid 1959, pp. 356-357; R. Conde yDelgado de Molina, Il ripopolamento catalano di Alghero, a: A. Mattone, P. Sanna (eds.), Alghero,la Catalogna il Mediterraneo, Gallizzi, Ssser 1995, pp. 75-103; DEM, La Sardegna aragonese,pp. 264-265 a: M. Guidetti (dir.), Storia dei sardi e della Sardegna, vol. II, Jaca Book, Mil 1987,

16

aix, en la Sardenya sotmesa a les armes catalanes, l'Alguer era la ciutat colonial, com

ho testimonia el fet que els bastions ms imponents avui demolits es trobaven en la

part de muntanya, no del mar. nicament habitada pels dominadors, diputada al

control militar del nord, aqu els assentats reproduren les formes de vida i institucions a

les quals estaven acostumats en la mare ptria3. Avui, encara s parlat l'alguers, o catal

de l'Alguer. s un idioma derivat del catal medieval, si b hibridat amb els sard i

l'itali, i representa la nica minoria catalanoparlant a tot el bel paese4.

L'inters per com aquesta realitat, amb una marcada petjada catalana, passa a formar

part de l'actual Itlia, tot i mantenint trets culturals peculiars, pot revelar moltes facetes

del procs que porta aquesta arxiplag a mantenir-se dividit, aix i com diu molt sobre

les contradiccions en la construcci nacional. Aqu es poden apreciar tres tipus

d'opcions identitries: italiana, sarda o catalana. Llavors, l'indret es converteix en una

mostra de com, a tot l'arxiplag, s'ha format una estratificaci cultural i social de

diverses i ben distintes capes, cadascuna amb importants aportacions de les cultures dels

colonitzadors, i restes d'aquella dels colonitzats. s com un campanya d'excavacions

arqueolgiques, o una exploraci geolgica en les profunditats de l'rtic, a travs de les

quals es poden apreciar les diverses sedimentacions que es van subseguir en la histria.

Per fer tan sols un exemple, podem citar el diplomtic espanyol i catalanista de criteri

Eduard Toda i Gell (1855-1941), que passar a la histria com el gran descobridor de

l'indret pels catalans. Quan Toda visitava la ciutat a finals del vuit-cents, anotava com

pp. 251-278; G. Meloni, Genova e Aragona all'epoca di Pietro il Cerimonioso, vol. I, Casa EditriceDottor Antonio Milani (a partir d'ara CEDAM), Pdua 1971, pp. 149-214.

3 A. Mattone, I privilegi e le istituzioni municipali di Alghero (XIV-XVI), a: A. Mattone, P. Sanna(eds.) op. Cit., pp. 281-311. Consulteu tamb la descripci de la ciutat a: J. Arce op. Cit, 356-366.

4 Sobre aquesta variant del catal, per una indicaci, vegeu: E. Blasco i Ferrer, Il dialetto catalano diAlghero, a: J. Carbonell, F. Manconi (ed.), I catalani in Sardegna, Silvana Editoriale, Cller 1984,pp. 167-70; R. Caria, L'alguers des d'una perspectiva histrica, a: Revista de l'Alguer, nm. 1,(1990), pp. 33-53; DEM, L'alguers des d'una perspectiva histrica (segona part) a: ibdem,nm. 2 (1991), pp. 119-133; DEM, Introduzione, a: DEM (ed.), E. Toda i Gell. L'Alguer, unpopolo catalano d'Italia (ed. org. La Renaixensa 1888), Gallizzi, Ssser 1981, pp. 9-76; J. Cobrera iPou, L'algurais, une dialecte de frontire du catalan a: Revue de Linguistique Romane, LXVII(2003), nm. 267-268, pp. 321-341. Per una bibliografia ajornada, vegeu la recent tesi doctoral ensociolingstica: E. Chessa, Another Case of Language Death? The Intergenerational Transmissionof Catalan in Alghero, Queen Mary University, Londres 2011.

17

aqu no semblan haver ocorregut los aconteixements que fa ms de centcincuanta anys

lo sostregueren al domini de la antigua casa d'Arag5. Es referia, clarament, al Decret

de Nova Planta, aplicat a la Corona d'Arag, per no al Regne sard.

Pel que fa el material i les fonts, diguem-ho clarament, aquest treball no est construt a

partir d'un gruix de documents indits i no s el resultat de la exploraci sistemtica d'un

fons arxivstic. Per aix no vol dir que no s'hagi fet recerca a tots els arxius possibles i

no es mostrin documents abans no considerats. Durant aquests anys s'ha investigat a

diversos arxius illencs, en particular l'Arxiu Histric del Municipi de l'Alguer, el

Archivio di Stato de Cller, aquell de Ssser, i els Archives Dpartamntal de la Corse

du Sud. Tamb s'han consultats arxius continentals que conserven informacions sobre

les dues illes, com Archivio di Stato de Ferrara o l'Arxiu Nacional de Catalunya, els

Arxius d'Afers Exteriors de l'Estat espanyol o encara l'Arxiu Montserrat Tarradellas i

Maci a Poblet. Tamb s'han buidat fons, en particular revistes antigues, conservats en

institucions com la Biblioteca Nacional de Catalunya, o les biblioteques de les

universitats de Ssser, de Cller i de Corte. La documentaci conservada i localitzada en

aquests arxius ha estat de gran importncia per confeccionar el nostre treball. Tot i aix,

com es deia al principi, aquesta s en un cert sentit una histria de les connexions i de

les interaccions entre dues gran illes, i vol defugir d'un marc estrictament

nacional/nacionalista d'entendre la histria6. Per tant, s el fruit majoritriament de la

lectura sistemtica de quant ha estat produt sobre Crsega i Sardenya, i sobre la ciutat

de l'Alguer, i d'un esfor de posar en relaci tota aquesta literatura7. s tamb l'esfor de

posar en relaci aquestes histries amb la dinmica continental, cosa que, per exemple

en el cas de l'Alguer, rarament es fa. Llavors, s una tesi en la qual la metodologia

comparativa t un protagonisme important, probablement es tracti de l'element ms

5 E. Toda i Gull, Desde la Cerdenya a: La Renaixensa (diari), a. XVII (1887) nm. 3918, pp.3520.

6 E. Ucelay-Da Cal, La construccin del nacionalismo cataln, a: Politica Exterior, nm.Monogrfic: Espaa-Catalua-Europa (2013).

7 A aquest propsit, cal assenyalar com existeix una gran diferncia entre les dues illes. Mentre perSardenya tenim una vasta producci de literatura histrica, casi una sobreproducci, per Crsega stot el contrari. Per tant, mentre el lector veur una certa varietat en la bibliografia sarda, per l'illacorsa es tindr la sensaci d'una certa repetici.

18

rellevant.

La importncia dels llibres no s relativa noms a la historiografia. El nacionalismes

dels segles XIX i XX sn en gran part deutors de la literatura, com apuntava

encertadament l'antropleg histric Benedict Anderson (1936-). En un cert sentit, la

naci a la qual aspiren els militants d'aquests moviments, o els simpatitzants, s una

idea que han absorbit de la ficci, la qual fins a qu en la segona meitat del segle XX

es difonen cinema i televisi, s literria (o al lmit s una traducci musical, com el

melodrama)8. Per tant, per posar un exemple, la novella vuitcentista que descriu la

societat illenca, sarda o corsa, tindr un cert relleu en el discurs que es vol fer aqu, com

les relacions de viatgers o els tpics que aquestes han generat sn elements importants a

l'hora de comprendre quin tipus d'encaix tenien aquests territoris en el discurs nacional

itali i francs dhuc catal per l'Alguer i com pareixien als ulls dels observadors

externs.

Des d'un punt estrictament histric, ning ha intentat narrar l'evoluci d'aquests dues

illes com un espai conjunt. Tan sols existeix una monografia, dedicada per a quan les

ambdues formaven una nica unitat territorial de l'Imperi rom, a la qual li podem afegir

una sntesi histrica molt genrica. Recentment s'ha intentat fer un volum sobre diversos

aspectes histrics, econmics i culturals, que mancomunen d'alguna manera les dues

societats. s tracta del catleg d'una exposici que, l'any 2008, es va tenir en el Museo

di a Corsica, en la localitat muntana de Corte, amb la participaci del mn acadmic de

les dues bandes de l'Estret de Bonifacio. A part d'aquests volum, en el qual l'historiador

cors Antoine-Maria Graziani ha escrit un assaig en el qual intenta una narraci en

perspectiva parallela, poc ms s'ha escrit9. De fet, el resultat d'aquest colloqui entre

historiadors illencs, s una juxtaposici d'articles i assaigs, no pas una visi de conjunt.

8 B. Anderson, Imagined Communities. Reflections on the Origin and Spread of Nationalism, Verso, Londres-Nova York 1991 (1983).

9 A. M. Graziani, La Sardaigne et la Corse: histoire compare de deux le voisines, a: AA. VV., Isulisureddi. Corsica Sardegna. Deux le en miroir, Carlo Delfino/Muse de la Corse, Cller-Corti 2008,pp. 53-67.

19

Sempre en aquesta lnia collaboradora, han sorgit nmeros monogrfics de revistes

d'histria, dedicats a la tractaci d'un tema com pels especialistes d'ambdues illes,

mentre alguns, des de la perspectiva econmica, de l'antropologia cultural o de la

sociologia, han realitzat monografies sobre problemtiques o patrons comuns10. Falta

completament, per, una sntesi histrica. L'nic gnere en la qual s fcil trobar les

dues illes juntes, sn descripcions de viatges, assaigs sobre la fauna, la flora o la

geografia mediterrnia, i sobretot els portolans, que encara avui, per bvies raons, no

poden separar els dos espais.

Metodologia, fonts i altres qestions tcniquesAbans de concloure aquest prefaci, s necessari clarificar alguns termes o conceptes que

apareixen constantment, i que qui escriu coneix directament, en quant sard, mentre a un

lector no tan introdut en el context illenc poden aparixer de no immediata

comprensi*.

Primer de tot els noms. Tant per aquells de persones, com de llocs, les diverses

dominacions, o opcions nacionals si volem, han deixat la seva petjada toponomstica.

Normalment, un nom t, en aquest arxiplag, dues o tres variants. Per exemple, la ciutat

de Corte (tosc-itali) t una versi corsa (Corti) i una francesa (Cort), mentre la

capital sarda pot ser Cagliari (itali), Casteddu (sard) o, en la literatura catalana, Cller.

El mateix discurs s pot fer pels noms de persona, i alguns cognoms, aix que, per evitar

confusions, s'ha decidit respectar el ms possible el nom que les persones es donaven a

si mateixes, o fer servir la versi ms difosa. Per exemple, els patricis algueresos del

segle XVIII-XIX, ben integrats en la Monarquia de la a Casa dels Savoia, s'anomenaran

10 Per una aproximaci econmica: J. F. Ferrandi, La Corse dans le mirroir sarde, L'Harmattan, Paris1999. Per l'antropologia: M. M. Satta (ed.) Onde d'identit. Corsica e Sardegna/Ondes d'identit.Corse et Sardaigne, Editrice Democratica Sarda (a partir d'ara EDES), Cller 2005. Per una lecturasociolgica: A. Fadda, Isole allo Specchio. Sardegna e Corsica tra identit. tradizione einnovazione, Carocci, Roma 2002.

* Quan no s'indica una bibliografia especifica en nota, aconsellem la consultaci de dues obresenciclopdiques sobre aquests illes; per Crsega: A. L. Serpentini (dir.), Dictionnaire Historique dela Corse, Albiana, Ajaccio 2006. Per Sardenya, F. Floris (dir.), La grande enciclopedia dellaSardegna, La Nuova Sardegna 2007 (2002).

20

amb la seva versi italiana. No tindria sentit fer-ho en catal, ja que aquests no signaven

amb tal versi del seu nom. O encara, s el cas de Napole Bonaparte. Tot i que, s ben

sabut, el seu nom original era Napoleone Buonaparte, es tracta d'una personatge tan

conegut, que seria incoherent usar la forma toscana del seu nom, o encara ms del

cognom, que sabem com, a partir gaireb de 1793, va ennoblir en Bonaparte.

Un fet que cal tenir present s com, des d'un illa qualsevol, probablement a totes, es

divideix la humanitat en dues categories: illencs i continentals (o forasters). Durant tota

la narraci s far diferncia entre societat illenca i societat continental, o es parlar

de poders continentals o talassocrcies continentals. Sn simplificacions tils per

estalviar temps i gir de paraules, que per en cap cas es basen sobre una visi maniquea:

aquesta s una tesi que parla tamb de les relacions entre l'espai insular i el continent.

Amb aquest terme genric, es vol indicar el territori de terres fermes que, des del finis

terrae atlntic arriba, en clau europea, fins als Urals. Aquesta divisi s ben present en

la dinmica sarda i corsa, per tant s obligatori tenir-la en consideraci.

Aix i com s important tenir present el concepte de la societat agropastoral. s tracta

d'un terme poc acreditat en llengua catalana, i es refereix a la peculiar sistema

d'aprofitament del sol present a les dues illes. La separaci entre les activitats agrcoles i

pastorals no s gens neta, i en general la primera est supeditada a la segona, sobretot en

les regions muntanyoses de l'interior. L'activitat principal s la ramaderia, que es

practica de forma seminmada i, en part encara avui, en uns terrenys d'us comunitari.

Aquests sistema ha comenat lentament a transformar-se a meitat del segle XIX, quan

es va comenar a introduir la propietat privada en les rees pastorals. El procs ha portat

a la divisi en camps tancats per part dels ms benestants, mentre molts habitants de

l'interior van optar o per la emigraci en el continent, o per refugiar-se en els pocs

terrenys comuns continuant a practicar una ramaderia seminmada. Aix ha portat a un

increment del bestiar, no pas a una disminuci, ja que els nou propietaris han continuat a

fer servir els camps per pasturar, sols que ara n'eren propietaris.

21

El pastors, normalment, vivien la majoria de l'any fora del poble o de la vila, deixant

aqu les dones que s'ocupaven de la gesti de la famlia, dels aspectes econmics, i del

petit terreny que cultivaven. Les relacions entre ramaders, i sobretot l'important

assignaci dels terrenys comuns, eren gestionades per un sistema basat en una

assemblea que, per cada vila, regulava l's de la terra. Els conflictes eren, per, molt

freqents, i al cap i a la fi, davant la falta d'una autoritat, es va afirmar un codi de la

venjana: cada injustcia o ofesa havia de regular-se amb la reacci, violenta, de la

vctima, segons unes regles ben precises. Per aquestes raons la cultura agropastoral s

una forma de cultura material i immaterial de gran importncia per entendre dinmiques

com la violncia, encara avui molt present a les dues illes, i que en aquesta esquemtica

descripci s'ha intentat sintetitzar11.

A vegades es tractaran temes que, a ulls continentals, poden semblar ftils, com els

conflictes entre dues comunitats a sobre d'uns terrenys o la practica de robar ovelles en

Sardenya i vendre-les a Crsega. La cultura agropastoral s naturalment ms que un fer-

se justcia per si mateixos o saltar-se la llei, en realitat representa una porci ben grossa

del Sardinian and Corsican way of life, i sol es pot entendre visitant una de les dues

illes. No es pot prescindir de les ovelles, el formatge fort que s'obt de la seva llet i la

saviesa popular que dispensen els pastors si es vol entendre a fons com aquesta Illa,

Sardenya, i la seva germana, Crsega, han pogut arribar tal i com sn ara en el mn

contemporani. I no es pot prescindir d'aquesta manera de viure si es vol entendre la

animadversi que aquestes poblacions sempre han demostrat davant de les institucions

estatals, o de la tendncia a utilitzar-les instrumentalment per assolir avantatges

personals. Com el carcter emprenedor dels mercants, i ms endavant dels industrials,

s imprescindible per entendre Catalunya, aix ho s la ramaderia per l'arxiplag sard-

cors.

I finalment dues paraules sobre la llengua. Qui escriu s si originari de l'Alguer, i aix

11 En general, sobre tals arguments vegeu: J. G. Peristany, El concepto del honor en la sociedadmediterrnea, Editorial Labor, Barcelona 1968 (ed. Original: University of Chicago Press 1966).

22

precisament significa que no ha pogut beneficiar-se d'una educaci en catal

continental. Encara avui la llengua que s'aprn en tota escola italiana s aquella de

Dant, i amb aix es vol dir que el catal d'aquestes pgines s, forosament, influt tant

per l'itali com pel sard. S'ha intentat apropar-se a la versi estndard del catal, per

certs girs, i algunes tendncies en construir les frases, poden semblar excntriques, o

extiques. Ens excusem per eventuals inconvenients.

AgramentsI primer de comenar, deixeu que l'autor agraeixi qui ha contribut a la realitzaci

d'aquesta tesi. En principi, haig donar les grcies a l'Agncia de Gesti d'Ajuts

Universitaris i de Recerca, el Ministerio de Educacin, Cultura y Deporte, el Museu

Nacional d'Histria de Catalunya i l'Institut Universitari d'Histria Jaume Vicens i Vives

per haver finanat aquesta recerca.

Mon pare Germano, el meu tio Alberto, i els meus germans Fabrizio i Claudio, la meva

cunyada Barbara i el petit Fabio, que amb pacincia m'han sostingut en aquests anys.

Ramona, per no haver parat de creure en mi i en la meva passi per les illes, i per

escoltar les meves queixes. Fillj, Ada, Manel, Annamaria, Hada i Joel, per haver-me fet

de famlia barcelonina. Enric Ucelay-Da Cal, l'nica persona que, desprs de tants

intents frustrats a Itlia, ha acceptat de fer de tutor a un desconegut que volia parlar de

Sardenya i Crsega. Sense el seu recolzament, en certs moments literalment moral, ara

ning estaria llegint aquestes ratlles. Tamb vull regraciar Antoine-Laurent Seprentini,

per haver-me perms de fer una estada de recerca a Crsega, i Vanessa Alberti, per

l'ajuda en les investigacions. Josep Pich, Josep Maria Salrach, Jaume Torres, Juan

Carlos Garavaglia, Ana Delgado, Eloy Martn, August Bover, Santi Izquierdo pels

consells i l'inters mostrat en la meva recerca. Cinta Campos, per guiar-me amablement

dins de la complexa burocrcia universitria. Gianfranco Piras, infatigable arxiver de

l'Alguer, pel precis ajut i les xaxarrades. Mariona Lloret, Meritxell Ferrer, Alfonso

Colorado, Walter Aras pel recolzament moral i intellectual. Tots els meus companys de

doctorat, als quals he avorrit amb preguntes rares i qestions lingstiques. I tots els

23

companys fora de la universitat, als quals he avorrit igualment amb pesades

disquisicions historicistes, i en particular Sereno, Marianna, Andrea, Simone, Vania i la

petita que est per arribar. A tots, grcies assai, com es diu a l'Alguer, o gratzias meda,

com es diu en sard.

24

IntroducciEn el mn contemporani, en la segona dcada del segle XXI, una gran quantitat de

persones es desplaa des d'un continent a un altre, i no s gens estrany trobar-se en una

conversaci en la qual poden participar un asitic, un americ i un europeu.

Normalment, el principal argument s la provinena de cadasc dels tertulians, amb

amplies digressions sobre la cuina tpica, la qualitat de la vida o les vicissituds del local

equip de futbol. Quan un sard, com ho s l'autor d'aquestes pgines, participa en una

d'aquesta conversacions, sovint es troba davant de la fatdica pregunta: Has dit que ets

de Sardenya, per aix que significa? Ets itali o francs?. En aquest cas, quan qui

escriu exhibeix un nom que podria ser perfectament francs, i que per s catal, la

confusi s encara ms gran, tanmateix l'ancdota revela una circumstncia interessant.

El fet que per un interlocutor que no sigui ni francs, ni itali i ni catal Crsega i

Sardenya siguin fcilment intercanviables, indica com aquestes terres s'identifiquin amb

un espai sosps, sense casi histria. L'illa en si s percebuda com un lloc a part, separat

de la realitat concreta, situada sempre en la terra ferma. s un escenari on imaginar

utopies, encontrar civilitzacions primordials o ambientar metfores d'una vida sense

massa pensaments. A propsit, veiem que deia un autor britnic quan, en el convuls

clima que amb la fi de la Gran Guerra havia calat sobre tota Europa, s'aprestava a viatjar

a Sardenya:

On anar desprs? Espanya o Sardenya. Espanya o Sardenya. Sardenya, que s com anar en

cap lloc. Sardenya, que no te histria, no te temps, no te raa i res per oferir. Que sigui

Sardenya, doncs. Diuen que ni els romans ni els fenicis, ni els grecs i tampoc els rabs han

subjugat Sardenya. Es queda a fora, a fora del circuit de la civilitzaci. Com el Pas Basc.

Segurament ara s bastant italiana, amb els seus ferrocarrils i autobusos. Per encara existeix

una Sardenya no domesticada. Aquesta es troba atrapada en la xarxa de la civilitzaci europea,

per encara no ha estat tirada a terra. I la xarxa s'est fent vella i esparracada. Un bon nombre

de pescat est escapant a travs la xarxa de la vella civilitzaci europea. Com la gran balena

russa. I probablement Sardenya. Doncs Sardenya. Que sigui Sardenya12.

12 D. H. Lawrence, Sea and Sardinia, Penguin, Londres 1997 (ed. Original: Thomas Seltzer, NovaYork 1921), p. 9 . Totes les traduccions des de l'angls, el francs, l'itali, el sard i el cors sn acrrec de l'autor d'aquesta tesi.

25

Un indecs D. H. Lawrence (1885-1930)* anotava aquestes paraules a principis de 1921,

mentre es trobava a Taormina, indret de la costa oriental siciliana molt freqentat pels

viatgers britnics a cavall dels segles XIX i XX. Aqu, on havia passat els darrers mesos

amb la seva companya, planejava la prxima etapa d'una existncia errtica que els

portaria a viure aquells anys entre Sri Lanka, Mxic, Austrlia i Itlia. L'escriptor nascut

a Nottinghamshire estava fascinat per la recerca d'unes societats que haguessin pogut

quedar-se al marge de la moderna civilitzaci industrial i occidental, i aix conservar

segons el seu criteri una ancestral i originria forma de viure. A principi dels anys vint,

Lawrence pensava encontrar aquests elements a Sardenya, per llegint b el relat dels

nous dies passats aqu es desprn com aquella retratada no era simplement una illa

atrapada en el temps, sin un illa en la qual la modernitat es feia incipient. En les

pgines de l'escriptor britnic es troba plasmada una imatge d'aquest encontre entre

novetat i antiguitat, i s aquella de la irrupci del modern en un mn camperol que

encara vesteix els costums tradicionals. L'element que trenca aquest idilli buclic sn

els veterans de la Primera Guerra Mundial que, un cop tornats a la seva vida campestre,

no recuperen aquell vestit blanc, vermell i negre que els observadors com Lawrence

consideraven un vestigi d'un passat incommensurable i que noms en part ho era.

Aquests continuen portant la uniforme de guerra.

Encara, l'any 1982 aquesta visi basada en el tpic no havia canviat gaire. Aquest any

Fabrizio de Andr (1940-1999), conegut cantautor i poeta itali originari de Gnova,

publicava un lbum titulat l'Indiano (l'indi). El disc fou editat desprs que el cantant i

la seva dona, que feia anys que vivien en un indret fora allat en el nord Sardenya,

havien passat quatre mesos en una gruta en el masss que ocupa el centre de l'Illa. La

parella havia estat segrestada en un dels nombrosos actes d'aquests tipus que, en

particular a finals dels anys setanta, efectuava la criminalitat illenca. Eren anys en els

quals havia agafat fora un moviment independentista inspirat en els processos de

descolonitzaci i en el discurs antiimperialista, tant que en l'esquerra revolucionria

* Per tots el personatges citats s'intentar donar les dades de naixement i de mort. Tanmateix, peralguns no ha estat possible assolir aquest propsit.

26

italiana hom somniava fer-ne una Cuba del Mediterrani. De Andr, declaradament

anarquista, decid d'establir-se aqu per entrar en contacte amb un mn encara no

corromput pel capitalisme, amb un poble de pastors considerat allrgic a la autoritat

estatal i capa d'actes enormement solidaris i humans, casi una edici moderna del mite

del bon salvatge. I efectivament el disc s expressament dedicat als sards i als indians

d'Amrica, mancomunats per sser depositaris d'un saber ancestral i d'una llibertat

originria, de la qual la societat occidental s'hauria irremeiablement distanciada. En les

entrevistes que va concedir, i durant el procs als segrestadors, el cantant genovs no va

condemnar els fets. Ans, explicava que el fenomen criminal i els continus atacs a

smbols de l'autoritat com ara les forces de seguretat o les institucions eren una

smptoma dels problemes socials provocats per l'actitud de l'Estat itali, que titllava de

gaireb colonial. Era Sardenya, per el cantautor hauria pogut viure la mateixa

experincia, arribant a les mateixes conclusions, si tot aix hagus passat a Crsega.

Aquests dos exemples sn simptomtics d'una manera d'interpretar la insularitat, en

particular a aquella mediterrnia. Llavors, realment Sardenya i Crsega es troben a fora

de la histria i els seus habitants representen els ltims vestigis d'una humanitat pre-

industrial, pre-civilitzada, com en el segle passat Lawrence i de Andr pensaven encara?

Efectivament, en ambdues illes es conserven espcies animals altrament extingides, com

el mufl, no existeixen serps verinoses i els seus habitants sn considerats, per cientfics

d'arreu del mn, una poblaci que, romanent allada, ha conservat un interessant

patrimoni gentic. La mateixa llengua sarda sembla testimoniar l'antiguitat d'aquesta

terra, ja que, sota les aportacions arribades des del llat, el catal, l'espanyol i l'itali, els

lingistes no dubten en afirmar l'existncia d'un substrat no indoeuropeu. El gran

historiador Fernand Braudel, que per la seva descripci unitria d'un espai fraccionat

com era el Mediterrani al segle XVI s una de les inspiracions principals d'aquest

treball, parlava de la segregaci de Crsega i Sardenya. En realitat, Braudel

argumentava com de les dues Sardenya es trobava fora ms allada, perqu massa al

sud. D'aquesta manera resultava poc freqentada, apartada de les grans les rutes

comercials de la Mediterrnia, tant de no rebre casi influncia des de l'exterior, a

27

excepci de les ciutats porturies13.

Per Sardenya no s Sant Elena, al mig del no res a l'Atlntic del sud, per la qual l'nica

connexi amb la resta de les terres emergides sn dos vaixells postals a l'any. s a dir,

Sardenya i Crsega no es troben a una distncia tal des del continent perqu aqu no hi

arribin gents, mercaderies e idees des de la terra ferma. Pocs dies de mar separen el port

de Cller de les costes tunisianes, en casi 36 hores de navegaci a vela des de l'Alguer

es pot arribar a Ma, mentre l'indret ms septentrional de l'illa sarda dista de Crsega

noms 12 km. Si considerem aquests factors, llavors l'allament resulta redimensionat, i

Sardenya, invertint el sentit de les paraules de Lawrence, comena a entrar dins de la

histria i a sortir d'aquella imatge folklrica, pintoresca i ancestral en la qual, malgrat

els esforos d'escriptors, investigadors i artistes illencs, encara avui s sovint associada.

Sardenya ha estat la terra d'origen de poetes com l'alguers Antoni Lo Frasso (1540-

1600?), que figura com un dels autors ms estimats per Don Quixot. D'ell Miguel de

Cervantes (1547-1616) deia, per boca del seu illustre personatge, el que no le ha ledo

puede hacer cuenta que no ha ledo jams cosa de gusto14.

D'aquesta illa sarda havia emigrat, o fugit, a Sussa el cura Giovanni Mara, que aqu es

convert al protestantisme i es cas amb Louise Cabrol. De la uni veur la llum un dels

personatges claus en la Revoluci francesa: Jean-Paul Marat (1743-1793)15.

Aqu encara van nixer un Premi Nobel de Literatura com Grazia Deledda (1871-1936),

i Antonio Gramsci (1891-1937), un dels principals pensadors marxistes del segle XX16.13 F. Braudel, La Mditerrane et le Monde Mditerranen a l'poque du Philippe II, vol. II, Libraire

Armand Colin, Paris 1966 (1949), pp. 136-152.14 M. de Riquer (ed.), M. De Cervantes, Don Quijote de la Mancha, Planeta 1980, p. 79. Per Lo

Frasso, vegeu: A. Bover i Font, Sardocatalana. Llengua, literatura i cultura catalanes a Sardenya,Denes, Valncia 2010, pp. 103-110; M. A Roca Mussons, Antoni Lo Frasso. Militar de l'Alguer,Carlo Delfino, Cller 1992; pel text al qual es refereix Cervantes, vegeu: A. Lo Frasso, Los diezlibros de fortuna y de amor, Henrique Chapel, Londres 1740 (1573).

15 O. Coquard, Jean Paul Marat, Fayard, Paris 1993, pp. 38-40. El cognom ha esta claramentfrancesitzat.

16 A. Dolfi, Grazia Deledda, Mursia, Mil 1979; G. Fiori, Vida de Antonio Gramsci, Edicions 62,

28

Es tracta d'alguns exemples per significar com les illes del Mediterrani, i en particular

les gran illes de la seva meitat occidental, han tingut un paper no sempre passiu o no

sempre indiferent en la histria d'Europa (i del mn). Per Crsega, un exemple sobre

tots s bviament la figura de Napole Bonaparte (1769-1821). Nascut a Ajaccio i, no

obstant aix, universalment considerat com un dels principals actors de la transformaci

del continent europeu des d'una societat d'Ancien Rgime, en all que es considera un

primer estadi cap a la actual societat, definida genricament evolucionada i occidental.

Llavors, per qu s tan difcil contextualitzar Sardenya i Crsega en la histria dels

Estats al qual estan lligades, o dhuc d'Europa? O millor, per qu es continua a veure

l'illa com espai encantat, idllic, casi es tracts d'una Atlntida? Com hem dit, noms

una escassa distncia separa les dues illes, tan breu que paradoxalment sovint no es t en

consideraci. El fet s que el gruix dels historiadors, casi sense pensar-ho, van i adopten

una perspectiva nacional17. Aix comporta no considerar els propis vens, amb els qual

s te molt en com. I a ms, significa interessar-se exclusivament a aix que encaixa en

el model interpretatiu utilitzat. s com el principi d'indeterminaci del fsic quntic

Werner Karl Heisenberg (1901-1976) aplicat a la histria, per fer l'esment d'un tpic

conegut per tothom. Si miren una realitat amb un paradigma nacional, tot el que no

transmet elements atribubles a la nacionalitat segons la qual hem regulat els nostres

instruments d'observaci, queda invisible o alterat. Per tant, i s'enfatitza amb cursiva,

com far en altres llocs al llarg d'aquesta tesi, la histria sarda resta reduda a aquella

d'un illa italiana, i no es considera amb la deguda importncia ni el seu passat hispnic

ni els lligams amb Crsega. Mentre en el cas d'aquesta, en nom d'una pretesa

exclusivitat, amb alguns accents tnica, s'arriba a oblidar el lligam lingstic amb

Itlia, o s'intenta acreditar l'ancestral lligam amb Frana. D'aquesta manera, una part

important del passat d'aquestes dues illes queda fora de la histria nacional. Com a

molt, s convertit en decorat anecdtic i folklric, que promet pintoresquisme i encant

Barcelona 1968 (Ed. Original en itali: Editori Laterza, Bari 1966).17 E. Ucelay-Da Cal, History, Historiography and the Ambiguities of the Catlan Nationalism, a.

Studies on National Movements, vol. 1 (2013), article en lina.

29

turstic.

L'escrit que els lector t en les mans representa un intent de superar aquesta perspectiva

tancada, i de pensar el cam d'aquestes illes cap a la modernitat ni com una llarga lluita

per la independncia, ni com un recorregut dominat per la idea de construir l'actual Estat

del qual formen part. s ms b l'intent d'explicar de quina manera un tros de la Corona

d'Arag, del qual una part no fou mai annexionada (Crsega), va acabar com a territori

d'Itlia i de Frana, en aquell que no s un recorregut linear, al contrari es un cam ple

de clivelles profundes, de contradiccions. s l'intent d'explicar com aquest recorregut

hagi generat aquelles que aqu es defineixen tensions nacionalistes, s a dir

l'existncia, a vegades de manera contempornia, de sectors de la societat illenca

partidaris de formar part d'aquest Estat continental o d'aquest altre, de la

independncia o d'una llarga autonomia.

L'evidncia geogrficaAquestes dues terres formen una gran plataforma en el bel mig del Mediterrani

occidental, entre Europa i frica, entre les Pennsules italiana i ibrica. Les dues illes de

Crsega i Sardenya, amb els petits illots que les envolten, formen un arxiplag, invisible

car la geografia fsica s negada per la poltica. s un arxiplag dividit per una frontera

d'aigua, aquella franc-italiana, que passa per l'Estret de Bonifacio. A ms, entre la ptria

de Napole i la Toscana existeixen ben set petites illes (l'anomenat Arxiplag tosc) que

acaben formant un arc entre Liorna i el Laci, i que creen una certa continutat entre les

dues grans illes i la Pennsula italiana. Des de les costes de Castiglione de la Pescaia, en

Toscana, es triguen unes 18 hores, navegant a vela, per arribar a Macinaggio, en el nord

de Crsega. Sense voler tardar tant de temps en alta mar, s relativament fcil passar,

fent etapes en illes com Elba o Giglio, al port de Bastia en el nord de Crsega, i d'aqu

seguir la costa fins Sardenya i fer el salt cap a Biserta. I des de Nia, Marsella o Tol el

recorregut varia ben poc. Si es vol arribar des del centre o el sud de la Pennsula italiana

cap a la ibrica, o amarrar davant les costes de Provena, llavors una etapa en Crsega o

Sardenya s obligatria. Per aquest motiu els romans definien l'estret bra de mar que

30

les separa fretum gallicum, s a dir la ruta necessria per qui des del port d'stia volgus

arribar a les Gllies. Aquesta tesi s un assaig sobre la histria d'aquest arxiplag que

ocupa una gran part del Mar Tirr, i que s format per Sardenya, Crsega i les seves

illes menors. En aquest quadre l'anomenat arxiplag tosc forma un apndix, no

estrictament lligat al conjunt de les dues gran illes. La seva histria, que el va veure

separat administrativament de Crsega i Sardenya, i les dimensions diminutes, en fan

una realitat molt ms lligada a la terra ferma en la qual la dualitat entre un espai interior

i la costa fonamental per una gran illa s significativament menor, o inexistent.

L'espai ocupat per la illes en la conca mediterrnia, no s gens secundari. Aquestes sn

etapes importants per passar d'un continent a un altre, punts a partir dels quals dominar

braos de mar, amb tots els recursos que s'amaguen sota la superfcie. En definitiva, sn

instruments cabdals per construir un imperi martim. El Mar Egeu s disseminat de

petits i mitjans illots, mentre un personatge tan arquetpic com Ulisses, era monarca

d'una d'aquestes, no pas d'un gran regne en la terra ferma. Malta durant els segles XVI-

XVIII, en una Mediterrnia dividida per la religi, ha funcionat com una frontera, i lloc

d'encontre, entre les dues cultures islmica i cristiana. En l'antiguitat, la Siclia greca

demostrava ser un centre cultural i econmic de primer ordre, un paper que va continuar

a representar durant el domini rab i amb la conquesta normanda, que comen a

Messina l'any 1061, tot just poc abans de la batalla de Hastings (1066), en la qual els

Normands imposaren el propi domini en la part centre-meridional de Gran Bretanya.

Posteriorment Siclia va continuar a tenir aquest rellevncia, amb Frederic II

d'Hohenstaufen (1194-1250), Rei de l'Illa (1198), dels Romans (1215) i Emperador

germnic (1220). No obstant, les illes en s pareixen teatres de secundaria importncia,

tamb als ulls dels qui, sobretot ltimament, s'han bolcat en l'estudi del Mediterrani en

el seu conjunt. Normalment, a part de Malta i Siclia, la resta dels territoris insulars

figuren com passius davant de la iniciativa de talassocrcies, i resulten espais

d'expansi, en els quals, peridicament, es verifiquen episodis de resistncia o

insurreccions. I en general tret d'alguna excepci com el recent treball de l'historiador

David Abulafia se'n parla fora pel que fa el mn clssic, l'edat mitjana, per, a

31

mesura que la narraci s'apropa a la contemporanetat, van desapareixent18.

s suficient aix per mancomunar totes les illes d'aquest mar? s un element, per aqu

l'objectiu s tan sols intentar un tal exercici amb dues. Que existeixi un arxiplag sard-

cors, no vol dir uniformitat. Des d'un punt de vista estricament geogrfic moltes de les

caracterstiques creen una continutat, com la conformaci turmentada de les costes, en

la qual les muntanyes cauen en picat en el mar. Geolgicament parlant, totes les illes

d'aquesta part de Mediterrani formaven una sola terra emersa, un petit continent

anomenat Tirrenide. D'aqu la continutat fsica que encara s'aprecia19. De fet, en

Crsega i Sardenya el relleu especialment rocs ha creat ports natural ben reparats, per

que difcilment ofereixen tamb la possibilitat de penetrar en l'interior, o que tenen un

litoral baix i am. En Crsega els indrets de Calvi, Bastia i Ajaccio poden comunicar

amb certa facilitat amb l'interior, mentre ja des de Bonifacio es tenen ms dificultats per

arribar al centre de l'Illa. A Sardenya Cller, Port Torres, i l'Alguer sn localitats de mar

amb un mplia baia, mentre indrets com Bosa o Castellsard, sn ms unes fortificacions

sobre una costa de difcil accs. Entre el litoral i l'intern existeix, en ambdues illes, una

marcada dualitat, similar a la oposici ciutat campanya. Les ciutats es troben totes en la

costa, i tenen orgens externa, s a dir sn el resultat d'una colonitzaci. Els habitants

de l'arxiplag, per raons que anirem veient i que no sempre estan lligades a la geografia,

han sempre defugit de la costa, preferint la seguretat del l'interior20.

Altres elements generen grans diferncies. Ambdues sn ms muntanyoses que planes,

per els relleus sards no superen els 1834 m. (Mont Gennargentu), i casi tots els cims

acaben en un atipl, com si alg li hags tallat la punta. Llavors, els rius no sn

18 Consulteu el que es diu sobre Crsega i Sardenya a: J. Carpentier, F. Le Brun (dir.), Historia delMediterrneo, Editorial Base, Barcelona 2008; J. J. Norwich, El Mediterrneo. Un mar deencuentro y conflictos entre civilizaciones, Ariel, Barcelona 2006. Al contrari, qui els dedica msatenci s: D. Abulafia, El gran mar. Una historia humana del Mediterrneo, Crtica, Barcelona2013 (ed. Original en angls: Penguin 2011), que sobre Sardenya i Crsega expressa un judicitotalment invers d'aquell de Braudel. Per l'historiador britnic la ms allada s la segona: p. 527.

19 G. Greim, Geografa de Italia, Editorial Labor, Barcelona 1928, p.71.20 Per un resum en castell, vegeu: ibdem, pp. 71-73; E. Scheli, Geografa de Francia, Editorial

Labor, Barcelona 1927, pp. 135-138.

32

abundants, ms b al contrari, existeixen tres grans cursos d'aigua (Tirso, Coghinas i

Flumendosa), amb una srie de petits torrents, molts dels quals secs a l'estiu. L'aigua

escasseja a Sardenya, per abunda a Crsega. Aqu el relleu s alp, amb muntanyes que

arriben a 2706 m. (Mont Cinto), glaceres, llacs i boscs de pins roigs. Aix fa s que una

gran quantitat d'aigua sigui present, amb rius sempre plens, per amb un curs gens am,

ja que la distncia des de la font a la mar s escassa, i el desnivell important.

Els rius sards, per, han pogut formar unes planes alluvials. Aquestes sn el

Campidano, que s'estn des de a ciutat d'Orist fins a aquella de Cller, i la Nurra, que

s el triangle ocupat per Ssser, Port Torres i l'Alguer. A Crsega, la nica rea baixa es

troba a reds del litoral llevant, la Plana Oriental, mentre un altre terreny planer s'estn

prop d'Ajaccio. Per la resta, les dues sn muntanyes que sorgeixen del mar, per tant la

divisi interna s molt marcada. Primer, el fet que els pics muntanyosos es trobin grosso

modo en el centre, ha fet que cadascuna de les illes sigui partida en dos. El nord de

Sardenya, s una regi dominada per les muntanyes. Aqu a oest, la Nurra representa

l'nica plana, mentre la resta de territori s un rea dividida entre el Logudoro, una regi

interna i amena, i la Gallura, que ocupa tota la costa part nord-oriental, caracteritzada

per un relleu grantic (Monts Limbara). El centre de l'illa sarda s Barbagia, l'rea

ocupada pel masss mes alt, aquell del Gennargentu, i que resulta la ms impenetrable.

En el seu conjunt, aquest espai ha estat indicat com Cap de Dalt (Capo di Sopra en

itali, Cabu e Susu en sard), un rea amb una fort presncia de ramaders i bestiar, que t

per capital Ssser.

El Cap de Baix (Capo di Sotto en itali, Cabu e Jossu en sard) s ocupat, en tota la part

central, pel Campidano, mentre en aquella oriental i occidental sorgeixen relleus difcils

i rids. El Sulcis-Iglesiente, a ponent, amb jaciments de plom, coure, zinc i argent, i el

Gerrei, el Sarrabus i Quirra a orient, escassament poblats. Al centre d'aquesta porci

meridional, oberta a sud, es troba la gran Baia de Cller, en la qual sorgeix la ciutat ms

gran, i avui capital, que dona el nom a tota l'rea. s la meitat ms bolcada a

l'exterior, amb una important plana com el Campidano, tradicionalment sembrada a

33

cereals. Naturalment, cada una de les dues meitats est dividida ulteriorment en regions,

a vegades amb dificultat de comunicacions entre elles. Per exemple, en el nord Gallura

s un territori que, per molts aspectes, ha viscut d'esquena als seus vens, desenvolupant

ms relacions amb el sud de Crsega.

Pel cas de Crsega la divisi s ms neta. Tot el territori s travessat de costa a costa per

una cadena central, en posici obliqua, que va de nord-est a sud-oest. Aquest fet crea

una clivella casi perfecta entre una part septentrional, anomenat Cismonte o Corsica

Suprana en cors, Haute-Corse en francs, i Di qua dai monti en itali. Aqu es troben

les muntanyes ms altes, i la major concentraci de rius que baixen rpidament cap al

mar. Llavors el terreny s conformat per valls de carcter alp, que per disten pocs

kilmetres de la Mar Mediterrnia, un fet que suggereix com l'espai per la agricultura

sigui limitat. Per tant, en la part ms interna l'activitat ramadera s molt important,

mentre en la part de relleu que s'apropa al mar dominen l'arboricultura i la vinya. El

regne dels ramaders, com la Barbagia sarda, s un lloc fora separat dels litorals, casi

impenetrable, dit Niolu. Poc distant es troba Corte, gaireb el centre fsic de l'illa corsa,

mentre en la costa nord troben Calvi i la regi de la Balagna, dedicada al cultiu de

l'olivera. De la banda occidental, la Castagniccia representa un rea ocupada per

castanyers i pastors, mentre aquell dit de terra que apunta a Ligria, anomenat Cap

Cors, s format per uns pends abruptes, igual que aquells de la costa lgur, poblats de

vinyaters i marins. Just al principi d'aquesta regi, sorgeix Bastia, la capital genovesa de

l'illa corsa, quan aquesta era sota el domini de la poderosa Repblica martima21.

El sud, Pumonte o Corsica Suttana en cors, Corse du Sud en francs, i Di la dai monti

en itali, s menys variegat. Pel que fa l'orografia, s tracta de la base de la cadena que

ocupa el centre, i tota la part oriental representa un desnivell ms dol cap la mar que la

part septentrional. Aqu es troba Ajaccio, actual capital, imposada per voluntat de

Napole, que hi era originari. s una ciutat edificada en una badia, apta hostejar gran

21 Per una tractaci ms completa de la geografia de les dues illes, vegeu: A. Mori, La Sardegna,Libreria Goliardica, Pisa 1959; J. Renucci, La Corse, PUF, Paris 2001 (1982).

34

flotes a la funda. La part meridional s ms impracticable, tant els litorals com eles

espais interiors, i resulta tenir una orografia molt semblant al nord de Sardenya. s una

terra rida dedicada a la ramaderia, en la qual sorgeixen Sartene com centre urb de

l'interior, Propiano i Porto Vecchio, petits ancons, i Bonifacio, inexpugnable fortalesa a

protecci de l'Estret. La conformaci de la costa, que recorda de manera extraordinria

Dover, s tal que el port, amagat en el fons d'una ria excavada en la roca, molt estreta i

alta, s una formidable ciutadella natural.

Un altra qesti lligada a la conformaci interna de les illes, s el fet urb. Crsega i

Sardenya sn poc poblades, i els centres urbans que en un context continental

resultarien pobles o viles, aqu poden ser, als ulls dels illencs, ciutats. s el cas de

l'Alguer. Amb gaireb els 45.000 habitants actuals s considerada una ciutat, com a

Crsega aglomerats similars sn considerats tals. En general, a Sardenya Cller, Ssser,

l'Alguer, Port Torres i lbia, sn considerades ciutats, mentre a Crsega ho sn Ajaccio

i Bastia. Llevat d'aquestes, els altres centres sn l'equivalent d'una vila o un poble, i aqu

existeix una important diferncia entre les dues illes22. A Sardenya, els qui no viuen en

una ciutat o en la costa, es reuneixen en una bidda, s a dir una vila en sard, situada en

l'interior i en posici elevada. Entre una bidda i un altre, cap habitat secundari o cases

allades, sols terrenys de pastura, mentre els camps es troben al voltant del centre

habitat. Varies viles en un espai contigu formen una curatoria, una micro-regi. A

Crsega, al contrari, la gent s'ha escampat ms pel territori, sobretot en la meitat

septentrional, per tant existeixen aglomerats de poques habitacions, en alguns cas quatre

o cinc al voltant d'una petita capella (anomenats, paese). Mancomunant aquestes

realitats, s'obt una pieve, la unitat ms petita en la qual es divideix el territori cors23.

Pievi i biddas, a partir de l'edat mitjana, eren regides per una assemblea en la qual es

reunien els ancians de la comunitat i/o els membres influents (principali, en Crsega,

22 Pel context general a tot el Mediterrni, que ha portat els habitants dels litorals a preferir unassentament en l'interior, vegeu: F. Tabak, The Waning of the Mediterranean. A GeohistoricalApproach (1550-1870), The Johns Hopkins University Press, Nova York 2008, pp. 242-308.

23 Per una indicaci sobre aquest sistema administratiu: M. T. Avon-Soletti, La Corse et Pascal Paoli.Essai sur la Constitution de la Corse, La Marge, Ajaccio 1999, pp. 25-40 i 144-164.

35

prinzipales, en Sardenya), i que sobretot distribua les terres i intentava trobar una

pacificaci als conflictes entre famlies.

Aquest sistema no era vigent en les ciutats, totes en la costa, que eren en realitat

colnies en mans de les talassocrcies continentals, des de les qual heretaren les

institucions de govern. Sards i corsos no vivien aqu, alguns les freqentaven per motius

de treball, comer o per qestions administratives, per no eren ciutadans. Tamb en

una realitat ms minuta com Elba, aquest sistema es reprodueix a petita escala. Aqu

existeixen diferents nuclis urbans, per ciutat es poden considerar les dues antigues

ciutadelles de Portoferraio (avui poc ms que 12.000 nimes) i Porto Azzurro (casi

3.500 habitants), de les quals estaven exclosos els elbans, que vivien en viles de no

grans dimensions. Una en les mans de la Monarquia hispnica, l'altra en aquells del

Granducat de Toscana, entre el segle XVI i el XIX, aquesta ha estat realment una illa

frontera24.

Els habitants de les dues illes, en la gran majoria no tenen cap relaci amb la mar.

Aquest s una de les grans paradoxes de la insularitat mediterrnia, que per si es

considera, encara tornant a l'obra mestra de Fernand Braudel, com els litorals d'aquest

mar han estat terra de rtzia per tota l'edat mitjana, s pot fcilment entendre. Llavors

sards i corsos sn sobretot ramaders que habiten muntanyes mediterrnies, o al limit

camperols, per difcilment marins. Els pescadors i mercants que, des del Cap Cors o la

ciutat de Cller, han solcat el Mediterrani, eren sobretot colons que, des del continent,

s'havien establert aqu, com a seguici dels conquistadors.

Llavors aquests dues activitats humanes estableixen un tret com. El pastoralisme s

una activitat, i un modus vivendi que es presenta en les dues illes amb elements molt

24 D. Abulafia op. Cit., p. 398; F. Braudel, En torno al Mediterrneo, Paids, Barcelona-BuenosAires-Mxic 1997 (ed. Original en francs: ditions de Fallois 1996), pp. 407-413; V. De Cadenasy Vicent, El saco de Prato. La primera reposicin de los Medicis en Florencia y la presencia deEspaa en el Milanesado, Hidalguia, Madrid 1982; DEM, La Republica de Siena y su anexion a laCorona de Espaa, Hidalguia, Madrid 1985; E. Romero Garca, El imperialismo hispanico en laToscana durante el siglo XVI, Dilagro, Lleida 1986.

36

similars, que es reflecteixen en la cultura material. Un element de continutat, que ha

estat evidenciat per tot el Mediterrani, s la vendetta, el codi d'honor, que no obstant

les ms influents anlisis es centraven en Andalusia i Grcia en una societat de

ramaders sembla adquirir una particular importncia. Llavors l'antropologia

mediterrnia, entre els anys cinquanta i setanta del segle passat, ha reflectit molt sobre

aquest punt. La Justificaci d'un tal comportament ha estat de volta en volta lligada a la

idea d'un endarreriment crnic, la falta d'institucions estatals, de la necessitat de protegir

els bens o la reputaci, tan individual com familiar25. Aix ha creat un idea d'unitat

mediterrnia, a la qual altres estudiosos han afegit elements, com ara les lamentacions

funerries del migdia itali, en grau de fornir la base per una interpretaci de practiques

similars a Grcia o les illes tirrniques26. Un tal impostaci fou molt criticada a partir

dels anys vuitanta, en quant excessivament estereotipada. Contra aquest tipus

d'antropologia, imitant la critica de Noam Chomsky (1928-) amb la manera de retractar

en mon oriental, alguns estudis han comenat a parlar de mediterraneism com una

lectura distorsionada per uns observadors occidentals27. Naturalment, no s pot reduir

la societat corsa o sarda a la prctica de la venjana i molt menys la mediterrnia el

fet per que l'honor sigui un tret important en les dues illes, s un indici d'una certa

uniformitat i un element que no es pot ignorar.

Llavors la geografia fsica, aquella humana tamb, i en part l'antropologia, ens diuen

com aquest sigui un arxiplag, i com al mateix moment aix no signifiqui una realitat

uniforme. El concepte de longue dure, en aquest cas, revela com la proximitat

d'aquestes illes, i la possibilitat relativament fcil de navegar d'aqu al continent, hagi

portat a un constant inters per controlar aquestes terres. La conformaci interna, ens

dona una imatge de terra pastoral i muntanyosa, en contrast amb els emporis freqentats

25 J. Pitt-Rivers, J. G. Peristany (eds.), Honor y gracia, Alianza Universal, Madrid 1993 (ed. Originalen angls: Cambridge Universuity Press 1993).

26 E. De Martino, Sud e magia, Feltrinelli, Mil 1959; DEM, Morte e pianto rituale. Dal lamentofunebre antico al pianto di Maria, Edizioni Scientifiche Einaudi, Tor 1958.

27 M. Herzfeld, Anthropology through the Looking- Glass. Critical Ethnography in the margins ofEurope, Cambridge University Press, Cambridge 1987; J. Pina Cabral, The Mediterranean as aCategory of Regional Comparison. A Critical View a: Current Anthropology, nm. 30 (1989), pp.399-406.

37

pels marins de tot el Mediterrani. Sn indicis que suggereixen una continutat, el que no

significa una relaci fluida entre els habitants de les dues, ni molt menys una

identificaci compartida. Aquests elements poden definir un espai com i unes

constants, que la histria corrobora.

El pom de la discrdia*

La primera pregunta que tot historiador es planteja davant d'un illa, s l'origen de la

presncia humana. En realitat, aquesta s una obsessi en tota histria que adopti un

paradigma nacional, per en el cas d'una realitat insular assumeix, pel tpic de

l'allament, un paper molt important. Totes les histries de Sardenya i Crsega

comencen amb la formaci geolgica de l'illa, i desprs passen a tractar l'arribada de

l'home, un tema que ha estat molt influenciat per la reivindicaci de propietat.

Fins als anys setanta del passat segle, la convicci era que els primers pobladors

haguessin arribat aqu al llarg del neoltic, per, una srie de descobriments fets sobretot

en el nord de Sardenya i el sud de Crsega, han demostrat com ja durant el paleoltic les

dues eren habitades. Des d'on hagin arribat, s un tema lligat ms a l'especulaci que a

la concretesa, no obstant s'accepta, genricament, que els primers pobladors siguin

originaris d'frica, de la Pennsula italiana, d'aquella ibrica, i de Provena. s a dir, de

totes la plataformes continentals que circumdaven aquest arxiplag28. En aquesta fase,

tot aquest espai sembla mancomunat per la presncia de construccions megaltiques,

dolmen i menhir, una caracterstica que es troba tamb a Malta, les Balears, Catalunya,

Valncia o Arag. Aquesta unitat, almenys per les illes, hauria continuat durant l'edat del

* Aquest apartat s una sntesi de la histria de les dues illes, que intenta donar una visi de conjuntde l'evoluci de l'arxiplag fins al moment en que comena la nostra narraci. De cap manera volser una tractaci exhaustiva, tant pel que fa els fets exposats com per la bibliografia. Moltes de lestemtiques aqu mencionades, seran objecte d'aprofundiment al llarg de la tesi, amb ulteriorsaportacions bibliogrfiques.

28 En general, vegeu: P. Antonetti, Histoire de la Corse, Robert Laffont, Paris 1990 (1973), pp. 41-55;P. Arrighi, Histoire de la Corse, Presses Universitaires de France (a partir d'ara PUF), Paris 1997(1966); G. Tanda, Dalla preistoria alla storia, a: M. Brigaglia (ed.), Storia della Sardegna, Edizionidella Torre, Cller 1998, pp. 26-73; G. Lilliu, Le origini della storia sarda: il paleolitico e ilneolitico, a: M. Guidetti (dir.), Storia dei sardi e della Sardegna, vol. I, Jaca Book, Mil 1987, pp.41-68.

38

bronze i fins a l'poca romana, quan a Sardenya es desenvolupa la civilitat nuragica, a

Crsega aquella torreana, mentre a les balears els talaiots recorden molt aquest tipus

d'arquitectura29.

L'element en com a totes aqueixes civilitzacions, s la presncia d'edificis a forma de

torre (nurags i torres), construts amb grans bolcs de pedra. Els habitants es pensava

fossin pastors, experts forjadors de metalls i hbils navegants, per en realitat encara es

tracta de temtiques sobre les quals existeixen debats oberts. Dels tals tipus de

construccions, el sard s el ms estudiat, i el ms abundant (es calcula que n'hi hagin

uns 7000). Nurag (nuraghe, tant en sard com en itali) s una paraula que indica un

cmul de pedres, i una tal estructura, segons molts, demostraria la presncia d'una

civilitat autctona entre els segles XVII i el II abans de l'Era Comuna (a partir d'ara

AEC.). Per la majoria dels estudiosos es tracta d'una mena de castell format per una

torre central, al voltant de la qual es desenvolupa una ciutat, mentre altres els interpreten

com construccions religioses o simplement torres de gurdia. En tot cas representen un

element, simblic i geogrfic, fonamental en la construcci d'una identitat sarda,

perqu evoquen un passat mtic i gloris. Sigui com sigui, la presncia d'aquests edificis

s imponent en Sardenya, mentre a Crsega semblen concentrats en el sud i molt ms

escassos, tant que no representen un smbol tant fort com a l'illa vena.

Totes les talassocrcies que al llarg de la histria lluitaren per assolir el control del mare

nostrum, jugaren moltes de les seves cartes a sobre d'aquest arxiplag, com ho van fer a

Siclia, les Balears i les Pitises. La possibilitat de controlar les dues illes majors del

Mar Tirr dona, efectivament, un gran avantatge en el control de l'espai d'aiges entre

frica i Europa. I per tant els fenicis i els grecs fundaren alguns assentaments, que sn

la primera senyal de la transformaci de les dues illes en un lloc de frontera. Mentre els

29 Pels nurags, vegeu: G. Lilliu, La civilit dei Sardi. Dal Paleolitico all'et dei nuraghi, Nuova ERI,Tor 1988 (ed. Original, menys extensa: Nuova ERI 1963); per una sntesis, vegeu: DEM, Lacivilt nuragica, Carlo Delfino, Ssser 1982. Per la civilitat torreana, vegeu: R. Grosjean, La Corseavant l'histoire, Klincksieck, Paris 1966. Sobre el megalitisme en el conjunt del Mediterrnioccidental, vegeu el treball sinttic: AA. VV., La Corona de Aragn. El misterio de las grandespiedras, Editorial Aragn, Barcelona-Saragossa 1988.

39

fenicis monopolitzaren les costes meridionals i occidentals de Sardenya, els grecs

crearen una colnia on avui es troba Aleria, punt en la costa oriental corsa, i un diminut

centre en l'actual lbia, en Gallura30. Llavors, la primera era illa era coneguda com

Ichnusa, que en grec significa petjada, pel fet que la seva forma recorda aquella d'un

peu hum. Crsega era Cyrnos, nom grec amb etimologia incerta.

Els cartaginesos es substituren a grecs i fenicis, creant un espai unitari. Els romans, que

les ocuparen en 238-238 AEC, privaren aix Cartago d'una formidable base des de la

qual amenaar Roma, i en particular el seu port stia. Durant la llarga pax romana

diverses legions hagueren d'estacionar al centre de les dues illes per controlar-ne les

bellicoses tribus de l'interior, tant que a Sardenya aquesta zona encara avui es diu

Barbagia, del llat barbaria, que al seu torn deriva de la paraula greca amb la qual

s'indicaven els que no parlaven la koin, llavors considerats incultes. No obstant,

Sardinia et Corsica dins l'Imperi Rom era una nica entitat administrativa, que

participava plenament del beneficis del sistema econmic llat, sobretot grcies a les

exportacions de blat, mel, sal i productes de la ramaderia31.

Encara avui queden restes d'aquell passat, per el centre d'ambdues continuaria sent una

zona exclosa dels privilegis de la civilitzaci, o al limit un rea difcilment assimilada.

Ja llavors, els litorals de les dues illes eren un lloc on construir sumptuoses viles, com

en el Portus Nympharum prop de l'Alguer. Aqu, per en indrets menys amens,

s'enviaven tamb opositors incomodes i funcionaris negligents, com en el cas de Sneca

(4 AEC-68), que Claudi relegava a Crsega. Sota l'Imperi rom l'arxiplag era visible, i

no s un cas si l'nica histria que tracta en conjunt aquest espai s relativa a l'poca

romana32. Desprs d'aquell moment, noms seria possible fer una histria parallela de

les dues illes, cosa que, com hem vist, ha estat intentada per un autor francs del segle

30 P. Antonetti op. Cit., pp. 61-73; A. Mastino, Storia della Sardegna antica, Edizioni el Maestrale,Cller 2005, pp. 25-62.

31 P. Antonetti op. Cit., pp. 73-90; A. Mastino op. Cit., pp. 63-164.32 E. Pais op. Cit. Es reenvia a questa obra per la Crsega, ja que escassegen estudis ms recents sobre

el domini rom, abundants per Sardenya.

40

passat. El tret com, caiguda la unitat administrativa, era per l'autor el fet geogrfic.

Efectivament, el text comena tot just amb la afirmaci que Crsega i Sardenya fan

part d'un continent tirrnic, al qual pertanyen tamb el Massis de Maures i de l'Estrel

en Provena, igual que el Massis de l'Edouch en el litoral alger33. Ms enll d'aquesta

sntesis, aquests dos territoris han estat mancomunats en les descripcions de viatges,

abundants al llarg del segle XIX.

Quan en al segle V E. C. la unitat del Mediterrani rom es va trencar, les dues illes van

comenar a separar-se progressivament. Desprs el pas dels Vndals, que ocuparen

ambdues, l'arxiplag, reconquerit per Justini durant el segle VI, entrava a fer part de

l'Imperi Rom d'Orient. Era considerat una regi de la Prefectura, i desprs Exarcat,

d'frica, per en realitat la falta d'una estructura administrativa slida en connexi amb

el centre de poder, feia que les illes es governessin per si soles. Els Longobards, i

desprs els Francs, posaren peus a Crsega, sense per passar a Sardenya34. A partir de

llavors, les dues han estat sotmeses a diferents talassocrcies enfrontades, mai a un nic

poder poltic. Es van convertir en terra de disputa, guerra i colonitzaci. A partir del

segle IX es convertiren en un dels llocs ms freqentats per les marineries musulmanes,

que n'aprofitaren per atacar els litorals italians i provenals.

Des de les illes, s'havia fet apellaci al Pontfex, titular de la sobirania en quan part de

l'anomenat Patrimoni de Sant Pere. Donat el lligam amb Bizanci, sobretot de Sardenya,

l'ocasi era ptima per convertir aquestes poblacions a la versi romana del

cristianisme. Llavors, per Crsega el Papat, d'acord amb l'Emperador, havia confiat en

la noblesa itlica, al Comte de Lucca i Marqus de Toscana, Bonifaci II (788-847), que

fou investit l'any 825 del ttol del Tutor Corsicae35. Amb una expedici militar, el Comte

va esdevenir senyor de l'illa del nord, assegurant els ttol als seus descendents. Per tal de

33 P. Audibert, Racourci d'histoires parallles de la Corse et la Sardaigne, Les Presses Universelles,Aviny 1972, p. 7.

34 P. Antonetti op. Cit., pp. 93-103; A. Mastino op. Cit., pp. 499-509.35 P. J. Calvani, La donation de Pepin le Bref, a: Corse Action nm. especial Deux Sicles de Vie

Franais, Paris 1968, pp. 46-48.

41

controlar la via que connectava el Tirr al Mar de Sardenya (o sigui el mar entre aquesta

Illa i les Balears i Pitises), el noble tosc va edificar el primer nucli de l'actual

Bonifacio36. Pel que fa Sardenya, la conquesta de Siclia i de Cartago pels musulmans,

havia fet impossible les comunicacions amb Constantinoble, una circumstncia que

havia perms que s desenvolupessin els anomenats jutjats. Aquests eren quatre regnes

Torres, Gallura, Arborea i Cller en els quals el Jutge era un ttol hereditari

equivalent a aquell de Rei, i la seva elecci havia de ser sufragada per un assemblea de

notables locals. Els sards, fins a la meitat del segle XI, o sigui desprs del Gran Cisma

que divid definitivament l'Esglsia Catlica d'aquella Ortodoxa, sembla que tingueren

menys problemes en la defensa de les costes, i noms a partir de llavors confiaren en

l'ajuda papal37.

Als comtes i jutges succeen les potents famlies de mercaders pisans i genovesos.

Aquestes, a mesura que aconseguien mantenir a ratlla les flotes ibriques i nord-

africanes, obtenien sempre ms privilegis a l'arxiplag. Els comandants de les naus que

els genovesos i pisans enviaren en socors, obtingueren concessions feudals, com els

Malaspina i els Doria en nord Sardenya, o encara foren els ordres monstics a poder

installar aqu, com l'Ordre de la Camldula o els Benedictins, sobretot en la part

septentrional de Crsega. A mesura que l'activitat comercial s'incrementava, pisans i

genovesos tamb obtingueren de poder edificar ciutadelles i ports. Llavors els jutges

sards, al segle XII, concediren als pisans el dret de construir Castel di Castro (Cller), i

als genovesos La Lighera (l'Alguer)38. L'illa sarda oferia gran quantitat d'ovelles,

36 Per la llarga guerra entre pisans i genovesos per Sardenya, vegeu: F. Aritzu, La Sardegna pisana egenovese, Chiarella, Ssser 1985; G. Meloni, La Sardegna nel quadro della politica mediterraneadi Pisa, Genova, Aragona, a: M. Guidetti (dir.), Storia dei Sardi e della Sardegna, vol. II, JacaBook, Mil 1987 pp. 49-96; J. Heers, Pisani e genovesi nella Sardegna medioevale: vita politica esociale (X-XV secolo), a: ibdem, pp. 231-250. Per Crsega, consulteu els diversos articles publicatsa: S. P. P. Scalfati (ed.), La Corse mdivale, Editions Alain Piazzola, Ajaccio 1994. Per Bonifacio:A. L. Serpentini, Bonifacio. Une ville gnoise aux Temps Modernes, Fayard Paris 1997, que malgratparli sobretot dels segles XV-XVIII, s l'nica monografia sobre la vila.

37 Pels jutjats, vegeu: A. Boscolo, La Sardegna dei Giudicati, Edizioni della Torre, Cller 1979; G.Milia, La civilt giudicale, a: M. Guidetti (dir.) op. Cit., pp. 193-218.

38 Per aquestes dues ciutats, ambdues amb imponents fortificacions, vegeu: F. Bertino, Ipotesi su unborgo sardo ligure nel basso medioevo: l'Alghero dei Doria, Edizioni del Sole, l'Alguer 1989; A.Boscolo, Profilo storico della citt di Cagliari, Valdes, Cller 1961.

42

cereals, sal i una discreta quantitat d'argent, i les dues potncies marineres establiren

aqu els seus assentaments protegits. Segons l'historiador David Abulafia el trato que

Pisa y Gnova le dieron a Cerdea solo puede describirse con una palabra:

explotacin39. La cohabitaci entre les dues potncies no era pacfica, ambdues es

combatien els favors del Papat, i es disputaven l'amistat de les ms influents famlies

sardes i corses40. La presncia pisana era, a partir del segle XIII, eficament contrastada

pels genovesos, que a Crsega s'havien apoderat de Bonifacio, mentre just davant, en el

litoral sard, havien creat un sistema de castells, culminat en la fortalesa de Casteldoria

(avui Castelsardo). La Dominante, o sigui Gnova, controlava perfectament l'Estret i

havia casi aconseguit expulsar els pisans de Sardenya (on es mantenien noms a Cller),

i de Crsega, on havien fundat un altre ciutat en la costa: Calvi. La ciutat lgur, per,

tenia com a nous rivals els mercaders catalans.

La revolta del sicilians en contra dels Angevins, amb l'important intervenci catalana,

complicava el comer i l'equilibri de forces a la Pennsula italiana41. Llavors el Pontfex

Bonifaci VIII (1230-1303, Papa des de 1294) va decidir confiar la sobirania de

l'arxiplag a la Corona d'Arag, que grcies a la iniciativa dels mercants de ciutats com

Barcelona o Mallorca, estenia llavors els sues interessos sempre ms en direcci del

llevant42. Des de les cendres de la provncia romana, una bulla papal en 1297 feia nixer

el Regnum Corsicae et Sardiniae, infeudat a Jaume II (1267-1327, regna a partir de

1291)43.

39 D. Abulafia op.cit., pp. 294.40 Per la rivalitat entre les dues ciutats, vegeu: R. Colonna de Cesari Rocca, Recherches sur la Corse

au Moyen ge. Origines de la rivalit des Pisans et des Gnois en Corse,Tipografia IstitutoSordomuti, Genova 1908; AA. VV, Genova, Pisa e il Mediterraneo tra Due e Trecento. Atti delConvegno del 24-27 ottobre 1984, Societ Ligure di Storia Patria, Gnvoa 1984.

41 S. Runciman, The Sicilian Vespers. A History of the Mediterranean World in the later ThirteenthCentury, Cambridge University Press, Cambridge 1958.

42 D. Abulafia op. Cit., pp. 378-380. Per la poltica mediterrnia de la Corona d'Arag, vegeu: J. F.Cabestany i Fort, L'expansi catalana a la Mediterrnia, Bruguera, Barcelona 1967; F. Giunta,Aragoneses y catalanes en el Mediterrneo, Ariel Barcelona 1989 (ed. Original en itali: Manfredi1953).

43 Naturalment sobre aquest punt la bibliografia s extensa, per una indicaci, vegeu: A. ArribasPalau, La Conquista de Cerdea por Jaume II de Aragn, Instituto Espaol de EstudiosMediterrneos, Barcelona 1952; J. Arce, Espaa en Cerdea. Aportacion cultural y testimonio desu influjo, Consejo Superior de Investigaciones Cientificas (a partir d'ara CSIC), Instituto Jeronimo

43

El Regne existia noms sobre la carta, i l'esfor per fer-ho efectiu seria una constant en

la histria dels reis del Casal de Barcelona fins a finals del XV. La situaci del poder era

extremament fragmentada, amb les ciutats que funcionaven com a comuns a la manera

itlica, una gran varietat de senyories en mans famlies en majoria continentals, i el

Jutjat d'Arborea en Sardenya. La idea era aquella d'obtenir la submissi a travs del

sistema feudal, un fet que va funcionar per poc temps. Llavors es va passar a organitzar

expedicions militars per placar la belligerncia del nobles, i es va comenar des de

Sardenya. Primer els pisans i desprs els genovesos, al llarg del segle XIV, van ser

expulsats de les seves ciutadelles i feus, amb l'important ajut de la noblesa local, que

mantenia lligams familiars amb aquella catalana. Ja des del segle XI, grcies al contrast

entre lgurs i toscans, la noblesa sarda i aquella catalana van comenar establir vincles

d'aliana matrimonial, una poltica que en precedncia els jutges ja havien perseguit

sobretot amb famlies italianes. Aix convert la conquesta de Sardenya en una intricada

guerra de faccions. Quan al segle XIV la Corona d'Arag havia terminat de lluitar

contra Pisa i Gnova, es desencaden la guerra amb l'ltim dels jutjats que quedava,

aquell d'Arborea, al qual li feien costat els Doria, senyors lgurs del nord d'Ichnusa44.

Des de meitat del tres-cents fins a finals del quatre-cents, la guerra entre sards i catalans

s contnua i cruel, ambds amb l'intent de fer-se amb el control de tot Sardenya. La

Casa d'Arborea fou la principal responsable de la resistncia als invasors, amb la

Jutgessa Eleonora (1347 ca.-1404 ca.) nascuda a Molins del Rei com herona ms

visible de la llibertat illenca. Finalment a guanyar fou la Corona aragonesa, que hagu

de pagar un preu fora elevat. Les arques reials, i el donatiu acordat pels Parlaments,

Zurita, Madrid 1959, pp. 32-35. A. Boscolo, L'espansione catalana nel Mediterraneo, a: J.Carbonell, F. Manconi (eds.), I catalani in Sardegna, Silvana Editoriale, Cller 1984, pp. 7-15.

44 Per la conquesta catalanoaragonesa: A. Arribas i Palau, La Conquista de Sardenya, Rafael Dalmau,Barcelona 1961; R. Carta Raspi, Storia della Sardegna, Mursia, Mil 2002 (1971), pp. 489-673; R.Conde y Delgado de Molina, La Sardegna Aragonese, a: M. Guidetti (dir.) op. Cit., pp. 252-278; M.Teresa Ferrer i Mallol, La Conquista della Sardegna e la guerra di corsa nel Mediterraneo, a: J.Carbonell, F. Manconi (eds.) op. Cit., pp. 35-40; G. Meloni, Genova e Aragona al tempo di Pietroil Cerimonioso, Casa Editrice Dottor Antonio Milani (a partir d'ara CEDAM), Pdua 1971-1982 (IIIvolums).

44

hagueren de finanar diverses expedicions, tant que seria interessant lligar l'evoluci de

les institucions catalanes a les necessitats de la guerra sarda45. I sobretot, un Infant

d'Arag, el Rei de Siclia Mart el Jove (1356-1409, regna des de 1390), s'hi va deixar la

pell. Per malaltia, segons la versi oficial, per una excessiva activitat sexual, segons la

llegenda sarda. El Rei, desprs d'haver assestat un cop mortal a la resistncia dels sards

en la batalla de Sanluri (1409) decretant en practica la fi del Jutjat d'Arborea s'hauria

fixat en una illenca que, amb repetides sessions amoroses, hauria consumit la venjana

contra l'invasor46. Sigui com sigui, la sepultura de Mart el Jove resta en la catedral de

Cller, signe de la importncia que Sardenya tenia llavors en la Corona Catalano-

Aragonesa47. Desprs d'aquest episodi, l'ltim hereu dels Arborea, el Vescomte de

Narbona Guillem III, va continuar en el combat en alguns anys, intentant sense xit

prendre la fortalesa de l'Alguer en 1412, per finalment cedir els seus drets de jutge a

Alfons el Magnnim, per 100.000 florins d'or. L'any 1420 es feia definitivament efectiu

el control de l'Illa, tot i una darrera rebelli en 1478.

Tanmateix, la victria catalana fou parcial, ja que Crsega l'altra concessi papal a la

Corona d'Arag quedava atrapada en l'orbita genovesa. Durant els mateixos anys en

que els catalans aconseguien pacificar Sardenya, fracassaren, malgrat la proximitat per

mar, en l'intent de prendre Bonifacio, que en 1420 era l'nic indret cors en mans

genoveses. Els lgurs, per, es presentaven com defensors del la Terra del Comune, s a

dir la part septentrional de Cyrnos, contra la Terra