Última seda valenciana

Més del 94% de la seda que es produeix avui al mónprocedeix d’Àsia. En concret de la Xina, i en menormesura de l’Índia. Lluny queda el protagonisme delJapó, anterior a la Segona Guerra Mundial, i mésencara el d’una Europa en plena revolució industrialon Itàlia i França eren uns forts centres productors defil de seda. En aquest context, l’esplendor valencianaen la producció de seda crua data del segle XVII i, ambdaltabaixos cíclics, es perllonga fins els inicis de laindustrialització.

Pot ser per això molt sovint ens trobem amb mono-grafies històriques que posen el punt final a seglesd’esplendor de la seda valenciana en el just momentde la desaparició de les moreres del paisatge agrícolavalencià, després de l’epidèmia de pebrina que assolàles produccions valencianes i europees a partir de1854. Sempre pràctics, els valencians de les riberesdel Xúquer, i posteriorment els de les comarquescompreses entre Vila-real i Pego, iniciaren l’arrancadamassiva de les moreres que més tard substituïren pertarongers.

n LOMBARD, SA, I LA SEDA VALENCIANA

En aquell moment històric decaiguda de la producció sedera,quan s’extingien els tradicionalsmercats de fulla de morera, decapell o de seda filada i es tanca-ven moltes filatures, un comer-ciant tèxtil procedent de Nimes,Enric Lombard, contra la tendèn-cia general a l’abandonament del’activitat, establí a Almoines(Safor), un poble riberenc delSerpis, una filatura de seda ques’eixamplarà i creixerà en perso-nal i instal·lacions, com seran lesfàbriques ubicades a Gandia oMontcada (Horta).

En el primer terç del segle XX,l’empresa Lombard fou un mem-bre actiu de l’anomenat Fomentde la Sericicultura Valenciana,un organisme impulsor de la

divulgació pedagògica de les tècniques modernes decria de cucs entre els llauradors i de l’extensió d’a-quest cultiu en zones encara no colonitzades peltaronger.

En plena dictadura, un decret de 1946 regulà leszones sericícoles d’Espanya amb la designació deLombard, SA, com a l’única empresa responsable pera la zona valenciana i balear. Des d’aquell moment ifins a l’any 1975, l’empresa Lombard tingué el con-trol de tot el procés sericícola: des de les moreres,passant per la criança de cucs i acabant amb la filaturai posterior comercialització de les madeixes de seda.En aquest context, hi destacaren les produccions dutesa terme a la Canal de Navarrés i al Camp de Túria,que representaren la implantació de les anomenades«collites dirigides» i la introducció d’una varietat decuc, el «polihíbrid japonès», que, a més de la de pri-mavera, permetia fer una segona anyada per la tardor,una duplicació de la feina anual que proporcionavaingressos suplementaris a les famílies que compensa-ven àmpliament els intensos treballs.

Durant tots aquests darrers anys, l’empresa valen-ciana es connectava amb altres importants centres

sericícoles europeus: la indústria sedera francesa,

amb el prestigiós Centre Sericí-cola d’Alès, que havia divulgatles pràctiques d’avivaciócol·lectiva;

la indústria italiana, ambl’Estació Sericícola de San Gia-como di Veglia, organisme pio-ner a Europa en la introducciódel «polihíbrid japonès»;

les innovacions del Japó,representades en el viatge que hiféu el directiu Juan Defargues,que n’importà tècniques i more-res japoneses;

i l’Estació Sericícola de l’Al-berca, dins el terme de Múrcia,que proveïa i controlava la lla-vor de cucs i, en general, lespoblacions sederes de l’horta deMúrcia (on també s’ubicava el

L’ÚLTIMA SEDA VALENCIANA

Alexandre Bataller Català

Núm. 50 MÈTODE 121

EL CONJUNT DE

LLAURADORS VALENCIANS

QUE FEREN LA COLLITA DE

SETEMBRE DE 1975 FOREN

ELS ÚLTIMS D’ESPANYA

I SEGURAMENT ELS

DE L’EUROPA OCCIDENTAL

D • O • C • U • M • E • N • T

TEXTOS VALENCIANS SOBRE LA SEDA

El Thesaurus Puerilis d’OOnnooffrree PPoouu publicat a València el1575, inclou l’apartat «Història dels cucs i robes de seda»,inspirat en el poema del segle XVI titulat «De Bombyce»de l’italià Marco Girolamo Vida, que fou durant vora tressegles un codi per a la criança de la seda per a tots elsseders. GGrreeggoorrii MMaaiiaannss fou un ferm defensor de la culturade la seda: «Uno de los frutos naturales que, según la eco-nomía de la Divina Providencia, tocó al reino de Valencia,es la cría de los gusanos de la seda», sentencià. Per acos-tar-nos al paisatge del segle XVIII són útils les acuradesdescripcions que el botànic AAnnttoonnii JJoosseepp CCaavvaanniilllleess féu, ales seues Observaciones, de les plantacions de moreresen els camps valencians i els processos per a la manufac-tura de la seda. Des del punt de vista de la tècnica de filari tòrcer la seda és ben interessant el manual de JJoosseeppLLaappaayyeessee, Tratado del arte de hilar, devanar, doblar y tor-cer la seda publicat a València el 1784. El cèlebre industrialtèxtil JJooaaqquuiimm FFooss, publicà el 1790 la Instrucción metódicasobre los muarés, on detalla el perfeccionament d’a-quests teixits de seda. Entre els nostres botànics, destacaSSiimmóónn ddee RRoojjaass CClleemmeennttee, el qual anota el 1826 dades deTitagües referides a diferents aspectes de la collita de laseda, d’indubtable interès lingüístic, natural i antropològic(classes de morera, de cucs i capell, dades d’avivació i defilatura, etc.). Al segle XIX abunden els tractats de serici-cultura, entre els quals és molt rigorós i avançat el quepublicà el 1840 l’introductor de la primera màquina devapor de València el 1837, SSaannttiiaaggoo DDuuppuuyy,, Apuntes sobrela indústria de la seda y cría del gusano que la produce.Una obra de la qual en deriva un romanç popular quepretén divulgar les noves pràctiques sericícoles: Raona-ment de profit per a la cullita de la seda entre dos llaura-dors de l’horta de València. El seu fill EEnnrriicc DDuuppuuyy redactaunes cròniques des de Yokohama el 1874, on descriu elprocediment japonès per criar cucs que, pel seu to exòtici novel·lesc, no desmereix el captivador relat d’AlessandroBaricco, Seda. Són ben interessants les mèmories d’inves-tigació adreçades a la Real Sociedad Económica de Ami-gos del País durant tot el segle XIX, de les quals n’és unexemple la redactada pel prevere de Carcaixent SSaallvvaaddoorrBBooddíí, el 1854, sobre l’epidèmia de pebrina: Investigacionessobre la pérdida de la cosecha de la seda en la provinciade Valencia. La literatura valenciana d’aquest temps recullescenes de personatges populars treballant la seda. Elspoetes de la Renaixença reivindiquen la «filanera» com amodel de dona. Hi destaca el llarg poema narratiu deCCoonnssttaannttíí LLlloommbbaarrtt «La cullita de la seda» (1891), que rela-ta els avatars d’una família llauradora que perd tots elsesforços d’una collita, atacada per la pebrina.

A. B. C.

122 Núm. 50 MÈTODE

més gran ofegador de capell de l’empresa), que s’es-tenien tot al llarg de la Vega Baixa del Segura.

Tot i això, la crisi general de l’activitat sederaacabà afectant primer França i després Itàlia, queabandonaren la producció de matèria primera cap alsanys setanta. Es deixa de produir el fil, però conti-nuen la importació, la transformació i l’exportació deproductes de seda, com ara camises, teixits, corbateso mocadors. Amb una certa perspectiva històrica,podem afirmar que el conjunt de llauradors valen-cians que feren la collita de setembre de 1975 forenels últims d’Espanya i segurament els de l’EuropaOccidental.

n ELS ÚLTIMS COLLITERS DE SEDA

A la tardor de 1975 una trentena escassa de collitersde les comarques del Camp de Túria i la Canal deNavarrés començà la que seria la seua darrera anyada.Aquella primavera s’havia completat l’última collita al’horta de Múrcia i tot el Baix Segura, l’enclavamentmés actiu en tota la producció de seda espanyoladurant el segle XX.

Per a molts d’ells, la collita de la seda havia estatuna intensa ocupació que els havia acompanyat, dosmesos de cada any, durant tota la seua vida. Des lainfantesa havien conegut la cria dels cucs com unaactivitat agrícola més, una herència cultural transmesapels seus pares i avis. Sense ser-ne conscients, repre-senten l’última anella viva d’una pràctica ininterrom-puda durant segles, que remuntaríem al temps de laconquesta, on els nouvinguts aprengueren els conei-xements de l’experiència dels agricultors i filadorsàrabs. Molts d’aquells llauradors són encara vius. Jano crien cucs, però la seua memòria continua plena derecords. Ells constitueixen l’últim eco d’una forma deviure que ha acompanyat els valencians durant voravuit segles. I, de la vella esplendor, què ens en resta?

A les cambres d’algunes cases, que encara es man-tenen d’una manera semblant a com van ser construï-des, es conserven intactes les andanes i els canyissoson es criaren els cucs. Estufes, termòmetres, màqui-nes per a tallar fulla, escales, cabassos i cistelles sónalguns dels estris que alguns colliters encara conser-ven, herència del temps antic.

I, en conseqüència, la fi de la producció de capellde seda autòcton fou el preàmbul del tancament de les

D • O • C • U • M • E • N • TL Ú L T I M A S E D A V A L E N C I A N A


Peu de fotos



Les paraules de la seda sesitua en un territori defrontera entre diverses dis-ciplines. És tracta, no hi hadubte, del llibre de dosfilòlegs: lexicografia i dia-lectologia ben treballades.Però, deliberadament,s’han apropat a un àmbitde coneixement caracte-ritzat per ser territori decruïlla, on la filologia con-flueix, si més no, amb l’et-nologia i la història. Desd’aquest terreny de fronte-ra –ben mirat, de frontis-sa– estudien la sericicultu-ra i la filatura de la seda

per tal de fer un diccionari de formes lingüístiques.Ho fan mitjançant un rigorós buidament bibliogràfic idocumental i una trentena d’entrevistes d’un enormevalor etnològic i filològic als darrers colliters o filane-res, que treballaren els oficis dela seda fins la primeria dels anyssetanta del segle passat.

Però, al darrere d’aquest objec-tiu científic, els autors confessenel seu desig «…d’alçar acta d’u-nes formes de viure, de pensar ientendre el món manifestadesen una treballosa activitat queconnecta el món agrícola ambl’industrial i que forma partd’allò que anomenen culturapopular… pretén ser un treballatent a les veus dels darrers pro-tagonistes d’aquesta activitat».Un objectiu –compendre unacultura– i un mètode –des dedintre– particularment propers al’etnologia. Al País Valencià hi hauna certa tradició de filòlegsdesdoblats en etnòlegs. Figuracabdal és Manuel Sanchis Guar-ner, que es va inspirar en l’escolaWörter und Sachen (“a les cosesper les paraules”) que introduïren a Espanya filòlegsalemanys als anys trenta; entre ells Thede, autor deDie Albufera von Valencia. Sanchis Guarner, a mésdels seus nombrosos treballs sobre literatura popular

o dialectologia, va dirigir a la darreria dels setanta lesrecerques de Marina Zaragozà sobre el vocabulari delconreu de l’arròs a l’Albufera i la de Roser Cabrerasobre la pesca. Més recentment s’han afegit treballssobre la cultura de l’espart, l’artesania de la palmablanca i altres activitats tradicionals.

Per tal de facilitar l’enteniment del repertori lingüís-tic, es dedica una primera part a resumir l’evolucióhistòrica del conreu de la morera, la cria dels cucs i lafilatura de la seda. Hi trobaran l’evocació d’un paisatgecultural –els boscos de moreres– que va ser durantsegles dominant a bona part de les terres litorals i hor-tes. La carta de Gregori Maians de 1748 descrivint elsprocessos de la seda, la seua importància i la delicade-sa que havia de presidir tots els treballs. Trobarantambé els avatars de la cria dels cucs, com l’epidèmiade la pebrina de mitjan segle XIX; la maquinització iindustrialització de l’activitat. Hi ha la interpretació dela crisi de la seda, a la fi del segle XIX, com la desapari-ció de l’estadi manufacturer i l’especialització –con-centració empresarial també– de la seua produccióindustrial. Tot plegat, un bon resum del protagonisme

central que la seda va tindre enl’economia i la vida quotidianavalencianes durant molts anys,amb especial referència a la tra-jectòria de l’empresa Lombardd’Almoines, peça clau de l’últimafase de la producció de seda alPaís Valencià. Comptat i debatut,el marc territorial, social i histò-ric on van nàixer, viure i, en certamanera, s’han fossilitzat lesparaules de la seda.

La segona part estudia la llen-gua i literatura de la seda ambun ric repertori de més de 400entrades. Impressiona l’esforçper fixar la riquesa lingüística dela seda, que, com la pràcticatotalitat de lèxic associat a lesactivitats tradicionals, ha quedatsense funció i, per tant, con-demnat a l’oblit. La societatindustrial –ho ha dit Joan Veny iho recorden els autors– com-

porta un trist empobriment lèxic. Certament no erapobre el lèxic valencià de la seda. Cal llegir el reperto-ri i gaudir de la riquesa expressiva, dels matisos, de lessubtils diferenciacions: «correu», «peresós», «carreró»,


filatures de seda valencianes. Els últims anys n’hirestaren només dues: la ja esmentada Lombard, SA, aAlmoines, i Sedas Orihuela, una empresa d’Oriola(Baix Segura) que tancà les portes el 1977, després de38 anys de treball amb la seda natural.

D’altra banda, els treballadors d’aquelles filatures,majoritàriament dones, també guarden la memòria detotes les fases del procés de filar. Recorden l’olorcaracterística de les crisàlides, el núvol de fum quecobria la filatura. I, per damunt de tot, unes marquesfísiques que els acompanyen per sempre: les manscremades per l’aigua bullint amb què escaldaven elcapell i els talls que es produïen als dits amb el seu filtan resistent els evoquen la duresa de la feina de laseua joventut.

Han passat vora trenta anys des de la darrera colli-ta, però la memòria de la criança del cuc encara ésviva. Un record viu i net que s’activa amb la solamenció de la paraula cucs. Hi ha colliters que, fins itot, encara ara quan arriba la primavera, el temps dela seda, somnien en cucs. Bé és cert que el tempsactual ha arrasat la memòria de la cultura rural, tradi-cional i oral. Més enllà del món esvaït que viu en lament i els records dels darrers colliters, poca cosaperdura. Velluters, el barri seder de València, queaplegava més d’un centenar de velluters o teixidorsde seda fa només un segle, orgullosos del seu oficifins al punt de lluir els borrellons de seda damunt laseua roba, amb els seus característics telers dintre elsporxes de les cases, és ara una trista ombra del quefou. El barri que dedicà a la botja una plaça se’ns mordavant una incomprensible deixadesa col·lectiva,mentre hi creixen discordants blocs d’edificis públics.I tot un referent simbòlic de la història valenciana dela seda com és el mateix Col·legi de l’Art Major de laSeda prega encara per un futur digne de la seuamemòria. L’últim velluter, Vicent Enguídanos, ja s’ha


Les paraules de la seda. Llengua i cultura sericícola valencianaAlexandre Bataller i Carme NarbonCEIC Alfons el Vell, Gandia,2005, 276 pàgines

COLLITERS DE PARAULES «fressa», «cucs emborratxats», «avivador», «mat-xacar palomes», «fer olor de filada», etc. En lesentrevistes els autors han tingut el privilegi desentir totes aquestes paraules de la boca de quiles han gastades durant anys. Paraules que ara,gràcies als informants i als autors, no es perdran.

Paarticularment interessants són els epígrafsdedicats a l’anàlisi dels procediments de metafo-rització al llenguatge sericícola; a l’entenimentsimbòlic dels cucs de seda, associat en ocasionsa la maternitat. L’eix vida diària, treball i llenguat-ge, tan característic de la societat tradicional, esfa una vegada més ben palès. El patrimoni imma-terial és molt fràgil, ja que desapareix irremissi-blement amb la pèrdua de la funció social i lamort dels seus darrers protagonistes. El treballd’Alexandre Bataller i Carme Narbon permet res-catar de l’oblit unes tècniques, un gestos savisuna i mil vegades repetits, uns costums, unesparaules carregades de sentit, de sentits… al cap ia la fi, una cultura.

D’altra banda, el patrimoni material valenciàrelacionat amb la cria del cuc de seda, la filatura iteixit de la seda no està, ni de lluny, ben tractat.El Col·legi de l’Art Major de la Seda, autènticrovell de l’ou de l’antic barri de Velluters deValència, ha arribat a una greu situació de dete-riorament davant de la passivitat còmplice i cul-pable de les institucions públiques. El nobilíssimedifici i les seues pintures; les màquines, elstelers, els debanadors, les mostres de teles i dis-senys del seu projectat museu continuen ame-naçats. La Llotja, edifici sense parió del gòtic civilvalencià i mediterrani, ha estat convertit a l’ima-ginari col·lectiu en una icona turística de la ciutatque amb prou feines és possible relacionar ambla seda. Caldria oferir una presentació més rigo-rosa del seu origen i la seua història. I què dir deles fàbriques d’Almoines, de Vinalesa, de Mont-cada? Molt malmeses i sense cap projecte seriósde conservació o musealització. Aquestes consi-deracions a qui pertoque. Ara, però, obriu el lli-bre Les paraules de la seda i acaroneu l’oïda ambaquestes paraules de vella nissaga.

JORGE CRUZ OROZCO

Museu Valencià d’Etnologia

«LES PARAULES DE LA SEDA

SE SITUA EN UN TERRITORI

DE FRONTERA ENTRE

DIVERSES DISCIPLINES. ÉS

TRACTA, NO HI HA DUBTE,

DEL LLIBRE DE DOS

FILÒLEGS. PERÒ,

DELIBERADAMENT, S’HAN

APROPAT A UN ÀMBIT

DE CONEIXEMENT

CARACTERITZAT PER SER

TERRITORI DE CRUÏLLA, ON

LA FILOLOGIA CONFLUEIX,

SI MÉS NO, AMB

L’ETNOLOGIA I LA HISTÒRIA»




jubilat i s’ha desfet de l’últim teler. Sobreviuen algu-nes empreses centenàries de manufactura de seda,com és el cas de Garín, que des de fa temps treballenamb el fil asiàtic.

Salvaguardar tot aquest patrimoni cultural únic,que es manifesta en moreres perdudes, filatures aban-donades, dispersió dels elements de la cultura mate-rial, edificis i conjunts urbans sense cap senyalitzaciócultural, hauria de ser mostra del nostre compromísamb les generacions futures. Si mirem al món com-provarem que el procés d’abandó del conreu de laseda avança en paral·lel al creixement ecònomic d’unpaís. Un símptoma de l’ascens en el nivell de vidad’una societat és l’abandó d’activitats tan dures i queexigeixen tanta disciplina com el treball de la seda.Tot i això, alguns projectes europeus haurien de ser-vir-nos de model. Des dels «Camins de la seda», quesenyalitzen itineraris culturals que ressegueixen elpassat sericícola de determinats territoris europeus,com seria el cas de la regió francesa de les Cevennes,fins al condicionament de les velles filatures com acontenidors culturals que mantenen la memòria del’antic esplendor. O, aspirar a més, i aconseguir enge-gar, com s’està fent a França, iniciatives de per-manència de l’activitat sericícola, amb empresescapaces de controlar novament tot el procés que vades de la morera al fil.

n LA DESAPARICIÓ DE LES MORERES

A poc a poc, les moreres, plantades per milers alsnostres camins, han anant desapareixent quasi percomplet del nostre camp visual. La contemplaciód’una morera carregada de fulla, en un dels nostres


JA NO CRIEN CUCS, PERÒ LA SEUA

MEMÒRIA CONTINUA PLENA DE RECORDS.

ELLS CONSTITUEIXEN L’ÚLTIM ECO D’UNA

FORMA DE VIURE QUE HA ACOMPANYAT

ELS VALENCIANS DURANT VORA VUIT

SEGLES

A les cambres d’algunes cases, que encara es mantenen d’una manerasemblant a com van ser construïdes, es conserven intactes les anda-nes i els canyissos on es criaren els cucs.

EL CUC DE SEDA I LES SEUESMETÀFORES

Els procediments metafòrics són la base delllenguatge tècnic i popular que ha segregat elmón de la sericicultura. A més, el cuc de sedaés un animal fascinant sobre el qual recauenmoltes interpretacions simbòliques.

Un animal domèstic que, durant el seu perí-ode larval, viurà cinc edats distribuïdes al llargde trenta dies en què el seu pes augmentarà8.000 vegades i la dimensió vora 6.000. Queconviu amb les persones i, en la seua cinquenaedat, el temps de la «fressa», quan pareixen«matxos» o «borregos» menjant, et tiren decasa. Un animal que menja i dorm: rosega o«broda» la fulla per la vora i dorm damunt un«llit», que cal netejar. Quan canvia la seua «pell»hi deixa les «camises». Entre altres accions,«pixa», «camina» i «roda el cap». Els més prime-rencs a l ’hora de fi lar són «matiners» o«correus» i els malfaeners «manteros» o «pere-sosos». En aquest punt comença a emetre labava sèrica que s’enrotlla entorn del cos de l’a-nimal fins a tancar-lo completament en elcapell. Aquesta fase, que dura vora tres dies, ésseguida de la transformació de la larva en crisà-lide i d’aquesta en paloma. Després de voraquinze dies del tancament del capell, la palomaix del capell, s’acobla i comença a pondre elsous, a «cagar la llavor», tancant així el cicle.

Pel soroll que fan en sacsar-les, les crisàlidesrecorden les «cacaues». Per la seua forma, «companses», les crisàlides a qui han extret el fil des-prés d’assecades –els «cucs de perola»– sónanomenades, per algunes filaneres, «xufes» ipoden resemblar una «moneta» o a una «mon-geta». I, quan els cucs es fan «lletosos» un any síi un altre també, el colliter justifica la necessitatd’una desinfecció amb l’argument que la cam-bra «s’ha cansat» o «s’ha encucat». Per això nohi ha cosa que done més feina al món que una«onça de cucs», i en conseqüència es pot dirque «el qui tinga cucs, que pele fulla!»

A. B. C.



carrers, en un marge o en qual-sevol racó oblidat, de segur queactiva els ressorts de la memòriai alegra l’ànim de la gent d’unacerta edat. Si bé és cert que elbosc de moreres que envoltava idistingia València i que poblavatotes les poblacions riberenquesdel Xúquer desaparegué a la fidel segle XIX, la morera ha con-viscut fins fa ben poc ambnosaltres. Els topònims que tro-bem al llarg del territori i moltsmobles fets amb la seua fusta en ho recorden. Unvague record.

Els grecs i els romans ja apreciaren les moreres pelseu caràcter ornamental i pel seu fruit, les móres. Unadelícia per als infants, ja foren blanques, negres,encarnades o rosades. Com que ara ja no hi ha xiquetsque s’enfilen a les moreres per a collir-ne els fruits,les móres cauen a terra, són un reclam per a moltsocells, alguns dels quals poden fer niu a les seuessoques, i és consideren molestes per a aquells que jano veuen cap productivitat en un arbre abans provi-

dencial. És per això que ja nosón estimades i les que hi resteno són arrancades o bé podadesd’una manera prou agressiva,com ocorre amb els milers demoreres que poblen i signifiquenla ciutat de Múrcia.

Emprades com a aliment únicdel cuc de seda, de moreres n’hiha hagut de moltes classes, cone-gudes amb els noms de «cristia-na» i «valenciana» (sense parlarde les varietats japoneses intro-

duïdes els darrers anys) o diferenciades per les fulles:«bledana», «negra», «coleta» o «penca». De benantic, els valencians hem preferit plantar les moreresen rodals, al voltant dels camps, més que no formantmonocultius de moreres o «morerars». Les experièn-cies últimes de cultiu de morera en grans plantacionstenen una bona mostra en la finca La Pradera de laPobla de Vallbona, que agrupava més de quarantafanecades de morera japonesa, formant prades com siforen vinyes, en la qual podien aplegar-se, en el plede la collita, més de dues-centes persones.


El Servicio de Sericicultura espanyol, amb l’afanyde fer ressorgir una activitat de «marcat interès nacio-nal» formava capatassos especialitzats en sericicutura,encarregats de les plantacions de moreres i de la dis-tribució de la fulla als colliters. Aquests tècnics erenels encarregats de fer, abans que començara la collita,l’alfarràs de la fulla, per comprovar si efectivamentn’hi hauria suficient disponibilitat. Si prenem com aexemple les previsions de fulla per a l’any 1954, en lazona del Camp de Túria es calculaven les necessitatsdels 14 colliters, i de les 21,5 onces que havien decriar, en 33.611 kilos de fulla. A més de La Pradera,les moreres es localitzaven a les carreteres de la Poblade Vallbona a Benaguasil, de Benaguasil a Benissanó,de Bétera a Serra, de Bétera a Godella, i el Camí deTrànsits de València, en direcció a Beniferri i a Mont-cada. Com a mostra de les moreres existents a cadacamí podem assenyalar el recompte de 1958, quedeterminava la presència de 1.118 moreres en lacarretera de Godella a Bètera i de 250 en la carreterade Bétera a Serra. Unes moreres de què tenien curaels peons caminers i que eren plantades per milers,seguint la tendència colonitzadora de dècades ante-riors.

Les moreres es regaven i es llauraven. I, sobretot,era important la poda anual, biennal o triennal, segonsla qual la morera podia rebre el nom de «verdanc»,d’«arpa» o de «rearpa», respectivament, una pràcticadecisiva per tal que hi haguera sempre una bonaquantitat de fulla i de la millor qualitat. «Anar a ferfulla» ha estat sempre una de les feines dels colliters.Amb carros o amb bicicletes, calia eixir tots els dies apelar moreres. Un treball constant i urgent per al qualno hi havia mai prou mans, tots ajudaven a munyirfulla, a pujar dalt de les moreres per a tombar fulla.Després, en mantes de sacs, de jute, s’apitxava bé lamorera i es carregava en carros. I els camins, com eldel Grau de València, testimoniaven les seues anades ivingudes. Hi havia famílies que podien necessitar finsa trenta sacs de fulla diària. Així que, quan la fullacurtejava, calia anar a trobar-la allà on hi haguera.Una vegada a casa, es deixava estesa perquè no escoguera. I, quan estava banyada per la rosada, s’eixu-gava. A més, quan els cucs eren menuts, la fulla pas-sava per talladores especials.

La morera, «l’arbre ple de les benediccions deDéu», com el designava Olivier de Serres, ha estatdurant molts segles tocat per la gràcia divina, en la


«LA MORERA HA ESTAT

DURANT MOLTS SEGLES

TOCAT PER LA GRÀCIA

DIVINA, EN LA SEUA

QUALITAT D’ALIMENT BÀSIC

DEL CUC I PEDRA ANGULAR

DE L’ECONOMIA DE MOLTES

FAMÍLIES»



fulla, que podia allotjar-se al plec del davantal o enuna panera, cabàs o cistella, i que precisava de l’aju-da d’una escala per a accedir als canyissos superiorsde l’andana. A mesura que anaven creixent, caliaanar escampant i estovant els cucs. Canviar-los omudar-los el llit, és a dir els residus de la fulla seca ila brutícia, era una acció precisa i repetida que esfeia amb l’ajut d’un paper foradat o de xarxes. Elscucs hi pujaven i així es podien retirar les escombra-des.

«Anar a fer botja», és a dir desplaçar-se amb elcarro o les cavalleries a la muntanya a recollir «bot-ges blanques», les herbes o mates amb què es fal’enramat on el cuc haurà de pujar per a filar el seucapell, era una altra feina indefugible. Quan el cucsmamprenien a filar, calia penjar a l’andana les bot-ges. Aquesta acció, anomenada «embotjar», consis-tia a fer a cada mig metre una tira de botges, dei-xant al mig un carrer o passadís central. Quan puja-ven a les botges, els cucs començaven a filar, a rodarel cap i tirar la seda. En acabar el seu treball, ja totsels cucs dins els seus capells, semblava que havianevat damunt l’andana. Era el moment únic que, perla seua bellesa i espectacularitat, recullen moltesinstantànies fotogràfiques.

Una vegada el capell ja estava granat, uns quinzeo vint dies després de pujar el cuc a la botja, es reti-raven les botges dels canyissos (una acció anomena-da «desembotjar») i s’anaven collint els capells,traient-los els capells de les botges o «descape-llant». Normalment, cada casa podia fer entre cento dos-cents quilos de capell. El capell calia tirar-lo aterra i posar-lo després dins d’una panera. En aquestpunt era indispensable la col·laboració de familiars oveïns i, durant un o dos dies, es reunia un grup deset a quinze persones per a completar la feina, unmoment feliç propici a la conversa que acabavasempre en una convidada.

En acabant, el capell es ficava en sacs, es pesava, iera venut a l’empresa que, en poc de temps, el duriaa ofegar, operació prèvia a la filatura. Acabada lacriança, era el moment de deixar a punt les cambresper a una altra anyada. Les botges, brutes de fem ifil, es cremaven a les portes de les cases i tot esconvertia en l’anomenat «fum de botges». Final-ment, les andanes es netejaven i desinfectaven, perevitar possibles malalties dels cucs per a les collitessegüents i s’emblanquinaven les parets.

A. B. C.


FER ANYADES

«Fer anyades», «criar cucs» o «collir seda» són algunsdels noms que rep l’activitat agrícola que designemamb el tecnicisme de «sericicultura». Una pràcticaque precisa d’uns procediments i dedicació cons-tants.

Per començar, la part superior de les cases valen-cianes, coneguda com a cambra o andana, era l’espaireservat a les criances de cucs. Havia de tindre venti-lació, en concret unes finestres per on corregueral’aire. Al seu interior, s’hi diferenciava una cambretamenuda on es posava la llavor per avivar-la, querebia el nom d’«avivador». Els cucs es disposaven enuna construcció de canyissos que es col·locava en lacambra, anomenada «andana». Acostumava a tindrede quatre a cinc canyissos, encara que podia arribara tindre’n set, vuit o, fins i tot, nou. Les cases quecriaven cucs a la planta baixa, arribaren a dissenyarunes «andanes llevadisses». Durant segles, tan impor-tants foren els canyissos en les humils economies

llauradores valencianes que els trobem documentatsen les relacions dels inventaris de béns dels testa-ments.

L’anyada començava, en el món tradicional, el pri-mer divendres de març amb la benedicció de la lla-vor, disposada dins unes capsetes cobertes de gasa,pel rector de la parròquia. A partir d’aquest momentcalia avivar-la. Tradicionalment, ha estat la dona l’en-carregada de fer-ho, amb l’aplicació de calor conti-nuada durant uns deu o dotze dies, bé portant-la alspits, a la falda, o deixant-la entre dos matalafs dellana, o dins una cistelleta de carbó. Les modernesincubadores i les cambres d’avivació col·lectiva dellavor, més fiables en el control de la temperatura i lahumitat, acabaren desterrant, només en els darrerstemps, les velles pràctiques.

Des del mateix dia del naixement dels cucscomençaven les feines. La principal, repartir-los la


«“FER ANYADES”, “CRIAR CUCS” O

“COLLIR SEDA” SÓN ALGUNS DELS

NOMS QUE REP L’ACTIVITAT AGRÍCOLA

QUE DESIGNEM AMB EL TECNICISME

DE “SERICICULTURA”»



seua qualitat d’aliment bàsic del cuc i pedra angularde l’economia de moltes famílies. Per això no resultaestrany documentar notícies de freqüents rogativesals sants o a la Mare de Déu per tal d’aconseguir unabona collita de fulla de morera. I, en la tradició popu-lar, la morera ha estat també l’arbre al qual moltesgeneracions de joves, especialment dones, s’hi hanenfilat per pelar-ne la fulla. Per això, avui encarapodem escoltar, entre les cançons que molts poblesvalencians dediquen als seus veïns, aquella que diu:

Les xiques de Riba-roja són totes caragoleres,tenen la panxa rasposade pujar dalt les moreres.Una cançó ben coneguda a pesar que els que la

canten ja no hagen vist mai una dona dalt d’unamorera collint. Un fet del tot habitual per als valen-cians del segle XIX, com ho prova molta de la literatu-ra popular i culta que circulava per les nostres terres.

BIBLIOGRAFIABATALLER CATALÀ, A.; NARBON CLAVERO, Carme, 2005, Les paraules de la

seda. Llengua i cultura sericícola valenciana, Gandia, CEIC Alfons elVell.

CLAVAIROLLE, F., 2003, Le magnan et l’arbre d’or. Regardsanthropologiques, París, Maison des Sciences de l’Homme.

Alexandre Bataller Català. IES Campanar, València.

LA CIÈNCIA DELS CUCS

Marcello Malpighi (1628-1694) fou el metgeitalià que divulgà per primera vegada l’estructu-ra i la metamorfosi del cuc de seda. Féu la pri-mera descripció completa de l’anatomia internad’un invertebrat, en concret la del sistema res-piratori, digestiu i excretori d’un insecte. Peraixò són anomenats «tubs de Malpighi» elsòrgans excretors del cuc de seda.

Agostino Bassi (1773-1856) fou el científicitalià que aconseguí identificar el fong que pro-duïa la muscardina (mal di segno) al cuc deseda, el qual es denominaria Botrytis bassiana.Amb la segona edició del llibre que descriu lesseues investigacions, Del mal del segno (1837),Bassi estableix les bases de la nova ciència de lamicrobiologia.

Louis Pasteur (1822-1895), el genial químicfrancès, féu estudis, entre 1865 i 1870, al depar-tament francès de Gard, per combatre l’epidè-mia de pebrina, que donaren com a resultat lageneralització del modern sistema cel·lular pera la selecció de la llavor. Consistia a introduir lapapallona femella dintre una cèl·lula, on feia laposta. Després es comprovava amb el micros-copi si la mare patia la malaltia. Si no s’hi obser-vava cap corpuscle de la pebrina, la llavor erasana i aprofitable.

Última seda valenciana

Documents

Transcript of Última seda valenciana