uEF qo a LU ofJ t d - Mollet del Vallès · Primera foto de Josep Maria, amb ... allò ja no és...

(!

s!qo

d

a

utLUa

uEFofJ

t-rlJJoI

t

LLUao-)

rt

Josep Maria Pou i Serra, molletà il·lustre

Apunts per a una biografia



Llibre editat amb motiu de la concessió de la Medalla de la Ciutat

Gener de 2003

Ajuntament de Mollet del Vallès

5

1a edició: gener de 2003© del text: Glòria Arimon i Ventura© de l’edició: Ajuntament de Mollet del VallèsAssessorament lingüístic: Montserrat Pocurull i RocaDisseny gràfic: Andreu BaliusImpressió: MinervaDipòsit legal:Tirada: 700 exemplars

5

Índex

007 Presentació

011 Josep Maria Pou i Serra, molletà il·lustre013 La família019 El poble021 La infància025 El teatre al Centre Parroquial029 L’esbarjo a Mollet033 Tarragona037 El vincle continu amb Mollet043 Ràdio Mollet053 El servei militar057 L’Escola d’Art Dramàtic de Madrid063 Comença la vida professional085 L’home089 La medalla de la ciutat

095 Annexos:097 Pregó de la Festa Major de Mollet del Vallès, 1996101 Biografía professional

7

Presentació

El Ple de l’Ajuntament de Mollet del Vallès del 17 de novembre de 2002 va aprovar per unanimitat la concessió de la Medalla de la Ciutat a Josep Maria Pou i Serra, en reconeixement a la seva fecunda i meritòria trajectòria professional.

Són ja quatre les medalles que la ciutat ha atorgat a un ciutadà: els anteriors, Joan Abelló i Prat, Jordi Solé Tura i Josep Solà i Sànchez en reconeixement, agraï-ment i estima per haver dut el nom de la ciutat de Mollet arreu on han estat.

Josep Maria Pou va sortir de Mollet per anar a fer el servei militar i es va quedar a Madrid. Però mentre va ser aquí, va treballar al poble amb un entusiasme fantàstic: teatre, tertúlies, festivals, ràdio, col·laboració en campanyes benèfiques... el xicot de cal Pou, el “Pou petit”, era present a tot arreu.

A Madrid, va estudiar de valent, va treballar en tot el que podia i, de mica en mica, es va anar fent camí. No eren temps fàcils, no se li va regalar res. Ell, que tot el que té d’alçada ho té en il·lusions, acostuma a dir que es considera un ésser privilegiat. Certament, poder treballar en la feina que hom vol, és una gran sort. Però sempre ha estudiat sense defallir, ha renunciat a coses que potser altres no farien, ha llegit i llegit, ha viatjat, ha traduït i ha treballat sempre incansablement. Ha fet, sobretot, molt teatre. I cinema, i televisió. Potser ara és més popular, perquè les pantalles, petites o grans, arriben a més públic, però fa anys que Pou es fa amo de l’escenari “nada más pisarlo”, com diu el prestigiós crític Marcos Ordóñez.

Alhora, al costat d’aquesta gran professionalitat, Pou és un home que mai ha obli-dat els seus orígens, el seu poble. Sempre que pot, ve a veure la família i els amics. Sempre —pugui o no pugui s’ho fa venir bé— troba una estona per donar un cop de mà a una entitat molletana, per ser present en un acte que se li demana. Quan l’en-trevisten, diu amb orgull que és de Mollet. I cada cop que ho diu, nosaltres ens sen-tim més ciutat, més conjunt, més arrels.

Finalment, vull agrair la col·laboració de totes les persones que han aportat infor-macions i fotografies per poder fer aquest llibre. Són moltes les que ens han parlat de la família i del Josep Maria i hem pogut comprovar com se’ls estima.

Pou ha treballat molt, però encara té un llarg camí per davant. Era mereixedor de feia temps d’un reconeixement com el que ara li fem. El dia del Ple ens deia que li agradaria ser un avió i sobrevolar Mollet amb una paraula: gràcies. Nosaltres li de-manem una cosa: que des de l’avió, miri cap avall: veurà tot un poble amb les mans alçades —tot alegria, tot colors, tot somriures— mirant, agraït, cap al cel.

Montserrat Tura i CamafreitaAlcaldessa de Mollet del VallèsDiputada al Parlament de Catalunya

8

JOSEP MARIA POU i SERRA, molletà il·lustre. Apunts per a una biografia.

9

11



12


13

Pares i fills al teatre del Centre Parroquial

12


13

La família

El Josep Maria naixia a Mollet del Vallès un dia de tardor, el 19 de novembre de l’any 1944. Era el segon fill del Martí Pou i Torrents i de la Teresa Serra Marquès, des-prés del Vicenç, nascut el 1940. Van celebrar el bateig el 28 de novembre. La família era coneguda com a cal Xafa-carros, cosa que quan el Josep Maria va tenir ús de raó, no li va fer gens de gràcia. Sembla que l’origen cal buscar-lo en el besavi, que es dedicava a fer de traginer. Hi ha dues versions del motiu: la primera, que volia aprofitar tant els carros, que els carregava més del compte, pesaven molt i s’aixafaven; la segona, que en temps de l’avi, quan havia d’anar a l’Ajuntament a pagar els impostos de tinença de carros, per estalviar-se diners, en lloc de dir que en tenia cinc o sis només deia que en tenia dos. “I els altres?”, li preguntaven. “Oh, s’han aixafat!”, contestava ell.

Mollet tenia aleshores poc més de 6.000 habitants. La casa de la família Pou era una casa pairal de l’any 1873, a la cantonada del carrer de Jaume I i Pedro Colon Ventura (actual Palaudàries), on ara hi ha una farmàcia. Antiga-ment hi havia hagut una botiga de queviures propietat dels avis, Joan Pou Mutgé i Josefa Torrents Bordo; en morir el Joan, la seva dona va continuar la botiga, que va estar oberta fins al 1943.

Quan van tancar-la, era l’espai on rebien les visites i feien les tertúlies amb la família, els amics i els veïns: els oncles i els cosins de Parets i de Lliçà de Munt; la família Boada (tenien una filla, la Núria), que era molt amiga de la iaia, i sovint tots seien al voltant del braser per fer-hi llar-gues xerrades; l’Agneta de cal Llargués... Una família veïna amb qui tenien bona relació era la del senyor Nicolau Go-dina; ell era secretari de l’Ajuntament de Mollet; estaven ben situats i tenien una filla, la Maria Teresa, que es dedi-cava professionalment al ballet (anys després es va encar-regar de les coreografies dels festivals musicals). Una altra família habitual a cal Pou eren els Codina; tenien un esta-bliment Philips des de l’any 1942 al carrer de Jaume I, i el 1956 es van traslladar al carrer de Berenguer III.

En aquella època es feia molta vida al carrer o s’ana-va a casa dels amics a jugar. Per exemple, quan s’ajuntava la canalla, el Josep Maria els feia putxinel·lis, potser una manera precoç de començar a actuar. Una altra activitat habitual quan feia bon temps era prendre la fresca. Des-prés de sopar, les famílies treien les cadires al carrer,

La família

Casa Pou (cal Xafacarros), al carrer Jaume I

Pou als set mesos

14


15

davant de la façana de casa, i paraven la fresca, és a dir, parlaven entre ells, amb els veïns i les veïnes, amb algun conegut que passés per davant i s’aturés..., mentre la quit-xalla s’aplegava per jugar a pilota, anar amb bicicleta (qui en tenia), jugar a titllo... Si es cansaven o es barallaven, sempre hi havia la possibilitat de seure amb la família i es-coltar les seves converses. Aquesta activitat que promovia la convivència entre veïns, es va acabar amb l’aparició de la televisió, perquè llavors cada família es quedava dintre de casa, per veure les imatges en aquella meravellosa pan-talla en blanc i negre.

Quan arribava la Festa Major, hi havia un concurs de guarniment de carrers; la gent de Jaume I havia creat una comissió de festes, amb l’Emili Codina, els germans Josep i Vicenç Calduch, l’Andreu Llargués, el Joaquim Roca... i treballaven de valent, perquè el seu carrer fos el més ben guarnit.

A cal Pou tenien telèfon, tot un luxe en aquella època; aquest fet els va convertir en els “comunicadors” de les ca-ses del voltant. Sonava el telèfon i els deien, per exemple:

Primera foto de Josep Maria, amb el pare, la mare i el germà

El Vicenç i el seu germà Josep Maria a casa seva, amb un decorat al fons

14


15

“Que s’hi pot posar el senyor Coll?” Ells deien que sí, que un momentet, sortien de casa, travessaven el carrer, puja-ven les escales de la casa dels mestres, trucaven a casa del mestre Coll, li deien que el demanaven al telèfon, baixaven, entraven a dins, l’home agafava l’auricular i deia la paraula màgica: “Digui?”.

La botiga de la iaia ja no funcionava, però tot conti-nuava al seu lloc, sense desmuntar: els taulells, els armaris, les balances, la màquina de moldre cafè, la màquina de l’oli, la caixa enregistradora, els pots de vidre... Aquest va ser el primer escenari amb el decorat ideal on el Josep Maria va començar a jugar i a actuar. El nen ja no és el petit Josep Maria: es posa darrere el taulell i és un botiguer; es posa davant del taulell i és un client. Fa volar la imaginació i allò ja no és una botiga: és un paisatge, un carrer, un altre poble, el món sencer... i ell és un ric, un pobre, un soldat, un capellà, un xinès, un negre, un cavall, una gavina... Ell, amb la imaginació, ho és tot.

El Martí es va casar amb la Teresa a la basílica de Montserrat el 6 de setembre de 1939. L’any 1940 naixia el Vicenç, després del Josep Maria, l’any 1948, va arribar una nena, la Montserrat, i un parell d’anys més tard, la Núria, el 1950. La mare tenia cura dels quatre fills i de la casa. D’ella, en Josep Maria recorda una obsessió per la netedat, la pulcritud i l’ordre, que va calar en tots els fills. El pa-re, nascut el 1911, havia treballat de jove a La Pelleria; en aquella època era corresponsal de La Veu de Catalunya. El 4 de març de 1931 va passar notícia dels problemes la-borals que hi havia a l’empresa (estaven treballant només tres o quatre dies a la setmana com a mesura de protesta), però un directiu, el senyor Font, el va fer retractar. Si es coneixia la notícia, li va dir, les accions baixarien. Ell va argumentar que el corresponsal de La Vanguardia havia publicat el mateix. “Ja no és corresponsal”, li va contes-tar el directiu. L’endemà, i amb molt pesar, va rectificar la notícia: a La Pelleria no hi havia cap problema. El mes se-güent, l’abril de 1931, Martí Pou anava amb dos companys més a Barcelona, a celebrar la proclamació de la Repúbli-ca (abans, es van aturar a Sant Andreu a comprar fustes i robes per fer una bandera republicana).

Quan l’avi Pou a morir, el seu fill va deixar La Pelle-ria i, continuant el negoci familiar, va fer de recader per tot Catalunya i fins i tot, per fora. Aparcaven el camió que teni-en en el pati de casa seva; el Josep Maria obria unes portes molt grans, a la banda de Jaume I, i el camió entrava. Fins

Botiga oberta de cal Pou, primer terç del segle XX

Martí Pou i Teresa Serra, el dia del casament a Montserrat (6-9-39)

La família

16


17

els anys cinquanta, la majoria de la feina de recader que feia era per a Can Fàbregas.

Els records bàsics que el Josep Maria té del seu pare, però, són d’una mica més en-davant, quan el pare havia dei-xat els transports i treballava a l’empresa metal·lúrgica CA-RIM1 a Sant Andreu, on era oficial de maquinària. Hi anava cada dia amb tren; es llevava molt d’hora, quan tots dormien, i arribava a casa al

vespre. Els dissabtes plegava al migdia. Cada dia, després de sopar, ho preparava tot per a l’endemà, per no fer soroll i no despertar ningú: els estris d’afaitar-se, el menjar dins la carmanyola que s’enduia... Era un home molt seriós que amb la mirada ja infonia respecte, però mai li va posar la mà a sobre. El pare li va inculcar valors que el seu segon fill mai més oblidaria, com, anys més tard, el dia que ell i el Toni Naqui eren a la porta d’entrada del Tabaran, mirant l’actuació d’uns aficionats que havien vingut de fora; ho fe-ien força malament i els dos xicots se’n reien tota l’estona. No s’havien adonat que en Martí Pou era darrere d’ells; al cap d’una estona, aquest va tocar el seu fill per l’espatlla i li va dir: “No riguis mai de qui puja dalt d’un escenari i dóna el millor que pot!”.

Al Josep Maria li encantava anar-lo a esperar a l’es-tació de França, els dies feiners o, si no podia, els dissab-tes al migdia. Tenia sis o set anys. Hi anava sol i recorda la mà del pare, baixant plegats per Berenguer III, amb la companyia de dos amics que també treballaven amb ell, enraonant de feina i sobretot de Mollet. Parlaven molt del seu poble i el menut parava les orelles atentament, perquè li encantava escoltar les converses dels grans. Els dies de cada dia el pare portava un diari de tarda: El Noticiero, La prensa, o més endavant Tele-exprés. Els dissabtes eren festa grossa: el pare comprava Destino i Gaceta Ilustra-da. El Josep Maria reconeix que també l’esperava per això, perquè quan eren a casa, devorava la premsa i les revistes. El Martí Pou tenia una enorme biblioteca, que va ser una

Martí Pou, en una foto d’estudi

1 Refinerías e Industrias Metalúrgicas, Compañía Anónima.

16


17

de les fonts on el nen va llegir. Però, a més de ser un gran lector, el pare valorava molt qualsevol document imprès que parlés de Mollet. Retallar i guardar, aquesta era la seva obsessió. Amb el pas dels anys, va arribar a tenir un enor-me arxiu documental sobre una bona part del segle XX a Mollet. Més endavant, el Josep Maria sabia que el feia feliç quan, des de Madrid li enviava algun re-tall on sortia la paraula Mollet. El Martí era un home actiu, que participava en les activitats culturals i cíviques del poble; així, tant feia tasques tècniques amb el grup de teatre al Centre Parro-quial, com pessebres o altres activitats.

Una germana del pare era monja, la madre Pou, de la Congregació de Lestonnac. Era una persona especial-ment estimada, perquè va estar durant molts anys al Congo. Sovint, a l’escola, recollien segells usats per als negrets d’Àfrica. Els venien a pes i els que eren susceptibles de ser interessants per a col·leccionistes, els pagaven a un preu superior. Aquests diners s’invertien en les missions. Molt de tant en tant, apareixia aquella monja que explica-va històries de nens i nenes que tenien per escola l’ombra d’uns arbres i per dutxa l’aigua corrent d’un riu. Les alum-nes més agosarades somiaven poder fer el mateix un dia, i, aplicades, acaparaven tots els segells usats que podien per a aquella quitxalla que no havia tingut la sort de néixer en un país com el nostre, on teníem sabates, sostre on re-fugiar-nos i estufes de llenya o serradures per escalfar-nos. El Josep Maria, com corresponia, va anar al parvulari de les monges, que admetia nens només en aquesta etapa i després, a l’Acadèmia Viñas. Els records d’aquella etapa a l’escola tocant als Quatre Cantons són foscos i plens d’hu-mitat i de pors.

La família

Els quatre germanets

18


19

Els dos germans, amb un cavallet

18


19

El poble

El mateix any que va néixer el Josep Maria, havia iniciat les seves activitats a Mollet una delegació del Club Mun-tanyenc, presidida pel Peret Solé. Aquell any, el cap de la Falange de Mollet va proposar al president de la Coral el Clavell, Joan Castells, que tornessin a cantar, però en cas-tellà. No ho van fer. L’any següent els ho tornà a proposar i aquest cop acceptà que cantessin en català. El mateix any s’inaugurava el Centre Parroquial, que tindria un paper important en la vida social, cultural i d’oci dels molletans i del mateix Josep Maria. Dos anys després, el Centre va obrir una biblioteca amb més de mil volums.

L’any 1946 s’estrenaven els Goigs de Sant Vicenç, patró de la vila, amb lletra del poeta Manuel Bertran i música d’Antoni Suñé, i a pocs metres de casa del mestre Suñé, s’inaugurava el Cinema Avenida, del qual el Josep Maria en seria bon client.

Quan el Josep Maria tenia quatre anys, es va inaugurar el Mercat Municipal a la plaça de l’Ajuntament i es començava a fer cinema sonor a la sala d’actes del Centre Parroquial. Un any després, iniciava les se-ves activitats una secció esportiva i sorgia una revista, Sembra, que seria un nou canal comunicatiu entre les persones molletanes amb inquietuds2.

El pare, la mare i els tres fills, a la plaça de Prat de la Riba

El poble

2 El primer número va néixer el 25-12-1949.

20


21

Primera comunió

20


21

La infància

Els estius de la infància tenien dos noms concrets de po-ble: Parets i Lliçà de Munt. A Parets anava a ca la tia Maria (germana de pare) i a cal padrí. Quan aquest veia el nebot i fiol, li allargava la mà per fer l’amistat, una salutació que habitualment es feia als capellans. Era una casa de pagès immensa i li encantava, però hi havia una pega: alguns dies s’havia de llevar a les set del matí per anar a collir patates... i això no li agradava gens! L’altre lloc d’estiueig infantil era Lliçà de Munt, a casa la iaia Margarida (la mare de la seva mare), també una casa de pagès immensa, on ell se sentia lliure per córrer, jugar i canviar d’escenari.

Durant l’hivern, de vegades anava a Barcelona amb els pares. S’encaminaven als magatzems de Cal Jorba, on hi havia una terrassa i regalaven caramels i globus als me-nuts. Després, baixaven fins al carrer de Petritxol a menjar un suís. Li agradaven aquells carrers estrets, amb olors dolces, les galeries d’art i la pau que s’hi respirava… Anys després, quan hi retorna, li vénen de nou aquelles olors, la mirada dolça de la mare, la mà forta del pare. I és que hi ha olors, mirades, gestos, sensacions i tremolors que perdu-ren en nosaltres més enllà del temps, perquè entren dins la pell i s’instal·len en els racons més amagats del cor.

El Josep Maria va fer la comunió a l’església de Sant Vicenç de Mollet, el 18 de maig de 1952. A casa seva eren creients i cada diumenge anaven a missa. Un dia li van proposar fer d’escolà i va dir que sí. Recorda amb especial afecte mossèn Estevedordal, que vivia en el carreró dar-rere de La Marineta, a la cantonada de cal Filbà. El rector era mossèn Josep Carbonell. Un capellà amic que sabia pintar va proposar de fer la decoració de l’altar de la Pu-ríssima i va demanar a uns quants escolans que li fessin de model: així, la cara del Pou, juntament amb la d’altres nois, va quedar plasmada a l’altar de la Verge. Però l’obra d’art va tenir molts detractors: era una pintura de tipus expres-sionista i mig cubista, i no va agradar gaire. Al cap d’un temps, la van tapar, i ara estem privats de veure la seva cara d’àngel a l’església de Mollet.

Els companys d’aquesta època d’escolania eren, en-tre d’altres, el Joaquim Roca, el Jaume Vilaseca i els ger-mans Giralt. La cerimònia d’entrar a la sagristia, vestir-se o disfressar-se, sortir a l’altar major, tirar encens, agenollar-se, passar la safata... tenia molt de teatre, de funció davant d’un públic, i ell n’estava encantat. Recorda les processons

La infància

Vestit d’escolà, a la dreta; al mig hi ha en Jaume Vilaseca i a l’esquerra el Joaquim Roca. A la Rambla, davant de la farmàcia Foz

22


23

de Setmana Santa, amb el Joanet de ca la Fonta que por-tava el sant Crist (sort que era fort, i podia!) i la processó que es feia el Divendres Sant, molt de matí. En Pou era un dels que llegia les pregàries a cada estació del recorregut.

No li agradava anar a l’Acadèmia Viñas i per això els seus pares van decidir canviar-lo, i, fent un esforç especi-al, el van matricular als salesians de La Salle, a Montcada. Devia tenir uns onze anys i ho recorda com una bona eta-pa. Una camioneta de les que s’anomenaven rubia, del senyor Espinal, els recollia molt de matí davant del forn Roca, a la cantonada de Jaume I amb Gaietà Vínzia. En Ro-ca es compadia dels noiets que s’esperaven al carrer i els deixava entrar a dins, a esperar-se, per no tenir fred. L’olor del pa calent i tou sempre més el vincularà a aquelles espe-res. La majoria dels xicots duien un cistell de vímet i a dins, la carmanyola amb el dinar, que escalfaven a l’escola. Hi anaven els germans Bonal, el Manonellas, els de la pastis-seria Giralt, l’Escanilla, el Ciffone, el Sans... La rubia venia de Ripollet i Cerdanyola i després de Mollet s’aturava a la Florida i a la Llagosta per recollir algun alumne més. Po-dem dir que era la precursora de l’actual transport escolar. Per als pares del Pou, fer-lo anar a Montcada era un sacri-fici, però sempre li van facilitar que estudiés i fes la seva. A La Salle, els hermanos, com es coneixien, ja el feien sortir

Josep Maria, Núria i Montserrat

22


23

a llegir a classe. Quan els seus companys jugaven a futbol al pati, ell s’estimava més quedar-se amb un llibre entre les mans. No tenia problema per treure bones notes i recorda que els professors deien que tenia qualitats per dibuixar, i va dibuixar molt, però aquest tipus d’activitats artístiques van durar poc.

La infància del Josep Maria va transcórrer entre l’escola, la biblioteca del seu pare —d’on agafava llibres d’amagat i se’ls enduia al llit, entre els llençols, per poder llegir sense que el renyessin fins a altes hores de la nit— i els espais exteriors: els Pinetons, on anaven d’excursió, a berenar; el riu Besòs, on s’anava a banyar d’amagat de casa, perquè la mare no volia que hi anés per por que s’ofegués (va haver d’estalviar d’amagat per comprar-se un banyador!); també el bosc de Can Pantiquet, on es feien els aplecs de sardanes, i a Can Magre, on hi havia la mina d’aigua. El Xampany Gomà tenia per a ell un atractiu espe-cial (i això que no sabia que més endavant esdevindria un teatre!).

La Salle, Montcada

La infància

24


25

Quadre escènic de teatre del Centre Parroquial, 1955. En primer terme, a la dreta, Martí Pou i al seu costat, Josep Maria

24


25

El teatre al Centre Parroquial

Del pare va heretar l’interès per la lectura, per col-leccionar i l’afició pel teatre.

El teatre era una de les activitats principals a mitjan dels anys quaranta al Centre Parroquial. Les primeres fun-cions que s’hi havien fet —segons el qui durant molts anys va ser-ne director, Pere García—encara discriminaven se-xe: o només eren d’homes o només de dones, però això es va acabar i aviat van començar a ser mixtes. Ja de marrec, cada dissabte, després de dinar, en Josep Maria esperava que el seu pare li digués les paraules màgiques: “Vols venir al Centre?” i així, anaven plegats per Jaume I, baixaven les escales del carrer de la Pau, entraven al Centre per una porta que donava a una sala fosca i tronada, amb unes escales de pa sucat amb oli, i es plantaven al teatre. Poc després hi arribaven el Josep Vilà, el Josep M. Suñé (que també feia d’apuntador) i el Sagalés. Eren els quatre tèc-nics. Aleshores començava la cerimònia: obrien les caixes que contenien els papers decorats que venien llogats de la casa Germans Salvador, o dels Bartolí i Asensi, els treien i els desplegaven damunt de l’escenari. De vegades, el vailet feia nosa i l’enviaven a baix, al pati de butaques. Des d’allà, tenia una visió extraordinària: la consciència de ser sol, contemplant quatre culs d’homes, ajupits a terra clavant els claus damunt del paper i la fusta dels decorats. Des-prés, quan havien acabat i els alçaven, es produïa el mira-cle: un bosc, una habitació, un carrer. Un cop a dalt, calia afinar-ho: “Puja la curta, baixa la llarga”, van ser paraules habituals que més endavant servirien perquè Pou demos-trés, dalt d’un escenari, que ja feia temps que sabia de què anava. Un cop havien muntat els decorats, arribaven els actors i les actrius per fer el darrer assaig. S’estrenava cada setmana i, per tant, anaven a un ritme frenètic. Tota la gent que hi participava era aficionada; això vol dir que treballava i que quan plegava de la feina, anava a assajar. L’Angelina Sellarés, per exemple, hi anava en plegar de Can Fàbregas, a dos quarts d’onze de la nit, i com que no tenia temps d’aprendre’s el paper a casa, mentre treballa-va, anava recordant i memoritzant; les companyes sempre li deien que parlava sola. I per si de cas fallava la memòria, l’apuntador tenia un paper important; de vegades, s’agafa-va tant a la valenta el seu paper, que cridava més que el mateix actor, o quan l’actor improvisava perquè s’havia perdut, llençava els papers en un gest de desesper, perquè


26


27

ja no sabia per on anaven. Llogaven els textos a una em-presa del carrer de Balmes de Barcelona que es deia Archi-vo Teatral Santos i el Josep Maria, més d’una vegada, quan ja anava sol a Barcelona, s’havia encarregat d’anar-los a buscar o de retornar-los. Els donaven un parell de llibres sencers i després els cabdals, és a dir, la part del llibre amb només el paper de cadascú. El vestuari era de la Casa Germans Patuel, de Mataró.

Cada diumenge a la tarda, la família Pou anava al te-atre. Tenien les butaques fixes: les quatre primeres de la fila quatre. La butaca numerada valia cinc pessetes; la ge-neral, la meitat. S’alçava el teló i començava la funció. El Martí Pou era dels qui feia la feina que no es veia, la menys lluïda, però no per això, la menys important. Sabia que ca-lia estar molt atent als canvis: “Els decorats quatre i cinc avall! El tres i el set, amunt!”. I, com per art de màgia, en un instant, desapareixia una habitació d’una casa i aparei-xia un carrer de botigues.

Per al Pou petit, les estrelles del moment, eren, lla-vors, l’Angelina Sellarés, el Pere García, el Miquel Rabasó, el Lluís Rosés, l’Antoni Puigdomènech, l’Elvira Mas... els actors i les actrius a qui ell volia assemblar-se.

Dins de les celebracions nadalenques, Els Pastorets eren un esdeveniment extraordinari, la representació típi-ca que es feia en la majoria de pobles de Catalunya. Els Pastorets van ser una privilegiada escola d’actors i actrius durant aquells anys. A Mollet es feien els de Folch i Torres. El Josep Maria era molt menut i a la que va poder, hi va participar. El primer cop va ser l’any 1952, quan tenia vuit anys, fent de pastor i de dimoniet (fúria de l’infern). Enca-ra se sap de memòria la cançó: “Som les fúries de l’Infern, som els monstres infernals, i al caliu del foc etern, forgem pecats capitals”. Mai va fer d’àngel!

El 15 de març de 1953 va actuar a El divino impa-ciente, de José Maria Peman, on feia d’indi, i el Nadal del mateix any, va tornar a sortir a Els Pastorets. En tots tres casos, fent bulto.

A partir de llavors, el trobem en les actuacions se-güents, ja amb paperet:

14 de febrer de 1954: L’últim inglés.15 de maig de 1955: La oración de Bernadette, d’An-tonio Losada.18 de març de 1956: La princesa Blancaneus, de J.

Canigó. Es conserva el primer programa on apareix el seu nom com a actor, on feia de nét i el seu germà Vicenç, de

26


27

soldat. El Nadal d’aquell any torna a fer Els Pastorets (i també el 1957 i el 1958).

Habitualment, les obres eren en català, però si l’obra era en castellà, es feia en aquell idioma (com el cas de El divino impaciente, de Peman). Fer obres en català també formava part de la resistència catalana. Potser no hi havia cap plantejament polític, sinó un de més bàsic: el de la su-pervivència, el de parlar la llengua que es parlava a casa i al carrer, però no als mitjans de comunicació, ni a les escoles, ni als llocs oficials. Potser era, només i sobretot, parlar en la pròpia llengua.

Escenificació de El cor del poble, 25-11-52. Centre Parroquial


28


29

Equip de bàsquet del Mollet. El Vicenç Pou, a la dreta, ajupit

28


29

L’esbarjo a Mollet

L’any 1950 s’inaugurava la pista de bàsquet, en el recinte de la Pista Trèvol, un esport que durant molts anys va ser im-portant a Mollet. Ell no practicava cap esport; en canvi, el seu germà Vicenç jugava a bàsquet i els directius del club anaven al darrere del Josep Maria per fitxar-lo (encara era una mica més alt que el seu germà gran). Un dia van anar a casa seva a parlar amb el pare perquè el convencés de ju-gar i ell es va amagar darrere d’un moble, perquè tenia una por immensa que el fitxessin. Sentia com si el perseguissin i s’amagava, perquè no en tenia gens de ganes. De fet, com a esport, el que li agrada a ell és caminar, i molt.

El seu cinema a Mollet era l’Ateneu. Recorda la fa-çana que donava a la rambla, amb unes vitrines on pen-javen quadres amb escenes de la pel·lícula que es feia els dies següents: hi passava una i deu vegades i se’ls mirava embadalit. Els diumenges, després de dinar, demanava la paga al pare i sortia corrents cap al cine. Primer van ser l’Ateneu i el Tabaran3, on comprava xufles a la Gata Maula, per deu cèntims; una de les primeres pel·lícules que el va colpir va ser Trapecio, protagonitzada per Gina Lolobrigi-da i Burt Lancaster. La censura hi posava pegues, perquè es veia ella vestida de trapezista, amb una malla lluent i en-senyant les cuixes. Ell i els amics van aconseguir veure-la; va ser d’aquelles vegades que es comencen a sentir pessi-golles per tot el cos... Aleshores, la majoria de cinema que es feia era italià i alemany (per afinitats polítiques amb els règims). D’entre les pel·lícules alemanyes, recorda els mu-sicals que protagonitzava l’actriu Caterina Valente. També li encantaven Shirley McLaine i Marilyn Monroe, dones que només amb la mirada originaven un munt de sensaci-ons dins d’aquell xicot.

Durant els anys seixanta, els antics cinemes van ser substituïts pel Cinema Avenida. El Pou comprava cara-mels Darlings al bar, d’aquells que s’enganxaven a dintre la boca, i hi veia el No-do i les dues pel·lícules que tocaven. Entre les preferides de l’època, El mayor espectáculo del mundo i Cantando bajo la lluvia. Es va enamorar perdu-dament i platònicament d’Audrey Hepburn a partir de du-es pel·lícules: Història d’una monja i Vacaciones en Ro-


3 El Tabaran era la seu de la Societat Cooperativa Obrera de Consum i Socors Mutus, creada per La Pelleria el 1918.

30


31

ma. Una dona fràgil, sensible, que semblava que demanés protecció i ajuda, que provocava el sentiment d’abraçar-la, de dir-li: no pateixis, jo sóc aquí: no era la conquesta, era la delicadesa; no era el desig de posseir, sinó el desig de protegir.

Els diumenges a la tarda, no es perdia mai el ball del Tabaran i quan arribava l’estiu, el lloc era la Pista Trèvol. Ballava molt, i bé. Les balladores preferides eren la Rosa Nicola i la Maite Codina. Estava convençut que no era el guapo de la pista, però que tenia altres atractius. Alguns amics diuen que els alts tenien molt èxit, i els que ho eren més, eren el Pou i el Toni Naqui.

L’any 1950 La Pelleria va promoure la creació del Club Recreativo Mollet, amb seccions de teatre, esports, cultura, etc., on es feien vetllades poètiques i exposicions de pintures. Durant una bona colla d’anys s’organitzaven festes, tant per a adults com per a infants: malabaristes, mags, pallassos... Els adults passaven bones estones al bar, que s’anomenava El Casinet. Els dissabtes hi havia ball, exclusiu per a socis (les noies, en canvi, hi podien entrar sense pagar). El Pou n’era soci i hi anava amb el germà. A dalt hi havia un gimnàs i una de les activitats culturals que es feien eren els cines-clubs; al Josep Maria li encantava comentar la pel·lícula. Aquí havia vist les del Gordo y el flaco, (Laurel i Hardy) i moltes de la Diana Durbin. L’actriu era joveneta, bonica, cantava molt bé, i sobretot, tenia un somriure deliciós. La va veure en pel·lícules com Los tres diablillos, Lady on a train… Al Club tenien cafeteria amb billars, on persones com el pintor Abelló hi passava bones estones. El 1958, el Codina va instal·lar un aparell de tele-visió a l’avinguda de la Llibertat, davant del Club, perquè la gent pogués començar a tastar què era allò de la tele. El mateix Club i el bar Regino també en van tenir aviat.

Els seus espais habituals eren els del centre, amb la Rambla, el Centre Parroquial, el Tabaran i l’Ateneu. Recor-da el bar Regino, a la rambla, tocant al Centre, on es reu-nia amb companys per veure-hi la tele o escoltar música en un aparell, el juke box, on s’havia de tirar una moneda. Els llocs típics on feia el vermut eren l’Ateneu, cal Regino o la Granja Pou. Un dels tasts preferits eren els berberet-xos (quan encara, no sabíem que es deien escopinyes) i la barreja; per beure, prenia un vermut amb sifó o amb un re-fresc molt famós en aquella època, Sandaru, una mena de taronjada que a Mollet distribuïen les gasoses Vila Arnan.

30


31


Portada de la partitura La Yenka

32


33

Universitat de Tarragona: el rector, Alejandro Sanvicens (nascut a Mollet) i Pou

32


33

Tarragona

A través de la Mutualitat Laboral, el seu pare va aconseguir una beca perquè anés a estudiar el batxillerat laboral a la Universitat Laboral Francisco Franco, de Tarragona. Era el 30 d’octubre de 1957. Tenia tretze anys i s’hi va estar sis cursos, fins al juny de 1963. El rector era Alejandro San-vicenç Marfull, que havia nascut a Mollet i va ser professor de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona. Aquest tipus de batxillerat es va crear en temps del fran-quisme per formar tècnics qualificats, i era una universi-tat amb molts mitjans. S’havien d’estudiar quatre cursos comuns i dos d’especialització: ell trià química, dins del peritatge industrial, però no li interessava gens, tot i que treia bones notes i aprovava sense esforç. Allà començà a fer teatre i ràdio, a organitzar festivals de música i poesia i a fer de presentador.

Els primers diumenges de mes era el dia de visita. La família, sempre que podia, hi anava; llavors era festa gros-sa. Però quan no podien, el Josep Maria enfonsava el cap entre llibres, feia guions o preparava qualsevol activitat; el continu fer no el deixava enyorar-se gaire.

Tenien uns educadors o funcionaris que s’encarrega-ven de guiar les activitats. Donaven l’assignatura de forma-ción del espíritu nacional, eren de Falange i parlaven en castellà. De fet, feien de tutors dels alumnes; avaluaven factors extraescolars com la disciplina, l’ordre, la netedat... Primer va estar al Col·legi Major Raimundo Lulio i després al Jaime Balmes. Hi havia dos grups de teatre, un dirigit per Virginio Olivares i l’altre per Miguel Méndez4, amb una certa competència entre tots dos, però ell tant treba-llava amb els uns com amb els altres. De seguida va tenir papers de protagonista i de mig director. De fet, aviat va esdevenir un líder. A la mateixa època que ell, estudiaven a la Universitat Laboral de Tarragona Joan Manuel Serrat i José Luis Perales, però no van coincidir mai i tots plegats se’n van assabentar anys més tard.

La bona mà per dibuixar encara continuava i es va animar per presentar-se a un concurs de dibuix i pintura de nadales el desembre de 1958, on va guanyar el segon premi.

Tarragona

4 Tant l’un com l’altre han seguit la seva carrera professional i l’han anat a veure a Madrid quan hi ha actuat.

34


35

Durant l’any 1959 va anar preparant i posant en esce-na les obres Poncio Pilato (14 de març) i Cadáveres am-bulantes (31 de maig), totes dues amb textos de la Galería Teatral Salesiana5. Això sí, va aprofitar les vacances de Nadal a Mollet per fer Els Pastorets.

El segon curs va estar al Col·legi Major Jaime Bal-mes; allà va convèncer el director que a partir de la mega-fonia que tenien per donar avisos, ho ampliessin a emisso-ra de ràdio. L’emissora es deia ULT 5 Ràdio Balmes, que significava Universitat Laboral Tarragona, Col·legi número 5 i Balmes, pel nom del Col·legi. En un despatx annex a la direcció on hi havia el micròfon des d’on es donaven els avisos, el Pou va començar a llegir les notícies del dia, no-tícies relacionades amb els estudiants i les seves activitats, i a posar música (un company tenia un germà que estava a la base militar de Torrejón; aquest els feia arribar músi-ca americana del moment, que era una gran novetat). Feia dos programes: Clarin i Altavoz juvenil.

La Universitat tenia un gran menjador amb una vi-driera on menjaven els alumnes dels sis col·legis majors. Com en els antics refectoris on un dels frares llegia textos sagrats, el Pou va aprofitar una taula i un micròfon que hi havia a dalt i de nou tornà a convertir un micròfon en una ràdio: així, mentre la majoria dels companys menjaven, ell llegia notícies o recitava poesia, amb el suport d’un petit equip d’alumnes. Tenia consciència que gaudia d’una cer-ta popularitat i del naixement d’una fama incipient que li aportava certs privilegis. Dins aquella marea humana, era un xicot conegut. Les seves activitats teatrals i radiofòni-ques es van convertir en la principal raó de ser a Tarragona. La química no li interessava gens.

Pel que fa al teatre, el 27 de març de 1960 represen-taven ¿Qué tienes en la mirada?, de Pedro Muñoz Seca. Però abans, aprofitant les vacances de Setmana Santa, el 19 de març actuava a Mollet a La Ventafocs, i per Nadal, repetia Els Pastorets.

El 12 de març de 1961, a Tarragona, posen en escena Pastor y borrego, de Muñoz Seca i el 23 d’abril Murió hace 15 años, de José Antonio Giménez Arnau, que es represen-tava amb molt d’èxit a Barcelona. Era la història d’un noi que es fa comunista, se’n va a Moscou i allà mor. Truquen

5 Editorial dels salesians que publicava una col·lecció de textos de teatre sencers.

34


35

al pare per avisar-lo i aquest diu: “El meu fill va morir fa quinze anys, quan es va fer comunista”. El 30 de novembre de 1961 interpreten La sangre de Dios, d’Alfonso Sastre, a l’altra banda de l’espectre ideològic i tot un mèrit si es té present el lloc on es feia (una universitat franquista) i l’època. Sastre era un autor ja llavors reconegut com un home d’esquerres i la proposta de representar-lo va sorgir del grup dels nois, que tenien inquietuds i intentaven saltar els es-trets marges de la censura de l’èpo-ca.

Aquell mateix any, a Mollet, el 26 de març fa El nebot no vol l’herèn-cia; després, Els Pastorets i El Poe-ma de Nadal, de Sagarra.

El 25 de març de 1962, a Tar-ragona escenifiquen El médico a pa-los, de Molière. Alhora, s’encarrega d’organitzar diferents festivals de varietats, amb el títol Ritmo y juventud, al Teatre Tarragona de la ciutat, en els quals recita i fa humor. Aquell any no consta que fes res a Mollet. El 1963 continua fent diferents festivals de Ritmo y juventud i un altre anomenat Certamen artístico musical, del qual se’n fan dues edicions. Durant el curs 1962-1963 és president de l’Associació d’Alumnes. La seva vocació de líder va prenent forma.

El 21 de març d’aquell any posen en escena El divi-no impaciente, de Peman i l’1 de maig El gran teatro del mundo, de Calderón de la Barca. La van representar a la façana del menjador i va ser un gran èxit. També van anar al Teatre de Tarragona i van tenir una gran repercussió ciutadana. En aquest context, se celebrava un congrés eucarístic i els van proposar de fer la representació de Cal-derón a la façana de la catedral de Tarragona el dia de Cor-pus; era el mes de juny; el curs s’havia acabat però el grup de teatre es va quedar uns dies més. Va ser llavors quan el papa Joan XXIII, que estava delicat de salut, just va morir aquells dies; en senyal de dol es van suspendre tots els ac-tes i Pou tornà a Mollet. En aquest moment va prendre la decisió —que no va consultar amb ningú— de no continu-ar estudiant. Els pares mai no li van retreure. Necessitava trencar amb els estudis i dedicar-se de ple al que li agrada-va. No va tornar més a Tarragona.

Tarragona

Funció a Tarragona

36


37

Pou, Sans i Naqui, en un Festival

36


37

El vincle continu amb Mollet

Mentre era a la Universitat Laboral, grups de joves molle-tans havien organitzat els festivals de tardor i d’hivern del torrent Caganell, que es van celebrar entre els anys 1961 i 1964, i que van anar variant de nom. A l’hivern es feien al Tabaran i a l’estiu a la Pista Trèvol. Entre els presenta-dors hi havia el Josep Maria Riera i el Josep Calduch. Els grans de la colla eren el Boix, el Jaume Codina i el Manuel Codina, el Joan Ventura, el Rafel Gómez, l’Arcadi i l’Enric Viñas..., i entre el grup més jove, el Joaquim Roca, l’Àngels Serra, l’Assumpció Cot, el Francisco Costa, la Rosa Nicola, la Mercè Balcells, l’Anna M. García, el Manuel Pujadas, la Carmela Sánchez, el Moisès Cerdan... Es cantaven obres musicals en play back, s’interpretaven vodevils i esquet-xos, es recitaven poemes i es contractaven orquestres. Una de les més conegudes era el conjunt TELSTAR, que duia com a cantant Escanilla de Mollet, conegut en el món artístic com a Carlos Alfonso; altres cops era el conjunt de Salvador Borràs.

En Coma portava la taquilla i el germà del Josep Maria, en Vicenç, també hi cantava; una de les seves cançons preferides era Quisiera ser, del Duo Dinámico, aquella que deia: “Quisiera ser aurora boreal/ y darte así un mundo de color/ y conseguirte las estrellas y la luna/ y ponerlas a tus pies, con mi amor”.

A partir de l’any 1963, Pou hi participava activament, perquè havia tornat de Tarragona. En el context del pro-grama musical de ràdio que presentava, a més, es feien fes-tivals, com el del 18 d’octubre de 1963, on van representar un sainet de Muñoz Seca, Las cosas de Gómez.

L’11 d’abril de 1964 van celebrar la quarta edició del Festival de comiat de l’hivern, presentat per Pou, Anna M. Naqui i Montserrat Sans, on van actuar Carlos Alfonso, amb el conjunt Telstar i el duo dels germans Calatrava.

Però encara hi havia més festivals, aquests vinculats a la festivitat de la Mare de Déu dels Àngels, patrona del ram tèxtil seder. L’1 d’agost de 1964 se celebrà el Show ve-rano 1964, presentat per Pou: hi van actuar Francisco He-redero i Los Mustang. Una taula amb sis cadires valia 150 pessetes, les cadires a la pista, 20 pessetes i Isidro Segura, Joaquim Mas i Emili Mateo s’encarregaven de la venda de localitats.

El 31 de juliol de 1965, de nou, amb motiu de la fes-tivitat de la patrona del ram tèxtil i en relació amb el seu


Programa Show verano, 1-8-64

38


39

programa a Ràdio Mollet, Mu-sical 65, Pou presenta i recita a la Pista Trèvol. Hi actuen Los Dukes, Los Blues, Ana Kiro, Jose Pablo, les germanes Ros, Los Aquimats, Los Tiburones, Tony, José Casas i Lita Torelló. L’èxit és total.

Quan deixa Tarragona el juny de 1963 i torna a Mollet, es posa a treballar d’administra-tiu a la Clínica, la Sociedad de Socorros Mutuos; dóna el sou

a casa i se’n queda una mica per a ell; és l’única època que “retorna” diners a la família. Els estius anteriors, mentre feia vacances, el pare li havia buscat un lloc on guanyar-se la vida: la impremta Bachs. El primer any treballava a dins del taller; li feien ordenar, per exemple, talonaris amb còpia, cosa que ell trobava molt avorrida; per això, de tant en tant, alçava el cap i els deia: “Voleu que us reciti una poesia?” Pujava dalt d’una cadira, i començava. L’estiu se-güent hi va tornar, aquest cop a la botiga.

Si fins llavors havia estat a Mollet només quan els es-tudis li ho permetien (estius, vacances de Nadal i Setmana Santa...), a partir del seu retorn i fins que va anar a fer el servei militar, es dedica plenament a participar en la vida social i associativa del seu poble. “Amb tot el que fèiem, explicava ell més endavant, volíem fer avançar el poble, i amb el poble, volíem fer avançar el món”.

Alhora, cercarà vies cap enfora per mostrar les seves activitats.

Durant l’any 1964 es presenta a un concurs de rapso-des que es feia a EAJ 1 Ràdio Barcelona, que es deia Ver-sos en las ondas, en directe des del famós Estudi Toresky del carrer de Casp els diumenges al migdia. Va passar la primera eliminatòria el 19 de juliol, la segona el 7 de se-tembre i va arribar a la gran final el 18 de setembre: va guanyar el primer premi, amb una remuneració econòmica de 5.000 pessetes. Li va lliurar la Mary Santpere, i en aquell mateix moment ella es va autoanomenar la seva padrina artística.

El mateix any, el mes de setembre, intenta entrar a l’Institut del Teatre de Barcelona, i el mes de novembre es-criu a Ràdio Nacional d’Espanya; li contesta la carta Juan Manuel Soriano comunicant-li que ha de fer una prova i

Diada de Reis (al fons, les forces vives: l’alcalde Jaurrieta, el rector, la guàrdia civil). En primer terme, Pou, parlant pel micròfon

38


39

posar-se en contacte amb Lluís Pruneda; aquest li diu que no hi ha places, però que tindran en compte la seva sol-licitud.

Aquell any es va presentar a unes oposicions per a locutors en imatge, que convocava Televisió Espanyola. Hi havia 551 candidats de tot Espanya i només 8 places. Va haver d’anar a Madrid, als estudis del passeig de l’Havana per als exàmens que començaven el 3 de novembre i es va quedar allà uns quants dies. El seu amic Costa li va enviar dos telegrames per donar-li ànims. Era la primera vegada que es posava davant d’una càmera! Va superar diferents proves però al final el van tombar i va tornar a Mollet amb el capcot, però amb una nova experiència.

L’any 1966 va fer dos recitals de poemes al programa de Ràdio Nacional d’Espanya Fantasia, que presentaven Federico Gallo i Maruja Fernández. També va intentar en-trar a l’Escola de Ràdio de la Cadena Azul de Ràdio Joven-tut. El 8 de maig va recitar poemes al XIV Homenatge a la Vellesa, al Tabaran i el mateix any, va fer diversos recitals en festivals de pobles del voltant de Mollet: Granollers, Pa-rets... i a Barcelona, en unes tertúlies poètiques que orga-nitzava l’escriptora Marina de Castarlenas en espais com el Cercle Artístic.

Al cafè Ateneu hi havia un reservat on es trobaven un grup d’amics i passaven estones divertides. Algunes ve-gades veien programes de televisió, com Los amigos del lunes, del Franz Joham, que després va ser Los amigos del martes... amb la família Manils, però sobretot, eren els Estudio 1. Quan havien tocat les 10 de la nit, el senyor Manel, l’home de la Conxita de l’Ateneu, baixava les persi-anes del cafè, però els habituals ja sabien com obrir la por-ta, entrar a dins, i tornar a abaixar-la. Entre els companys d’aquella etapa, hi havia l’Angelina Sellarés (que treballava a l’Ateneu els caps de setmana), el Jordi Ventura, el Jordi Pagès, la M. Àngels Martínez, el Pepi Coma, el Joan Saura, el Josep M. Riera, i un parell de companys més, amics uni-versitaris del Jordi Ventura, que estiuejaven a Martorelles, el Miguel A. González i el seu cosí. En Pou ja hi anava quan feia vacances de Tarragona i un cop retornat, hi participà activament. Un vespre, l’Angelina es va trobar el Josep Maria que venia capcot. “S’ha mort la Marilyn Monroe”, li va dir. Era el 5 d’agost de 1962.

Sovint demanaven al Pou que recités alguna cosa i no es feia pregar gaire. “Recordeu aquella del Torito?”. I sense esperar resposta, es llençava a recitar.


40


41

Era l’època de la yenka, i un vespre de l’any 1964, el Josep Maria va improvisar una classe i va ensenyar a ballar aquell ball a l’Angelina Sellarés i al José Ignacio Martínez. El tercet, amb en Pou al mig, alt com un sant pau, i els dos alumnes, baixos, al costat, cantant allò de: “Izquierda, iz-quierda, derecha, derecha, delante, detrás, un, dos, tres...” va ser d’antologia.

D’aquesta colla va sorgir un grup de teatre experi-mental: el 28 de març de 1965, amb el nom d’Antígona, estrenen al Centre Parroquial Aprovado en inocencia, de Luis Peñafiel, pseudònim de Narciso Ibáñez Serrador,

amb la participació de M. Àngels Martínez, Montserrat Sans, Pilar Cotanda, Rosa M. Securun, Jacint Filbà, Josep Maria Pou, Mi-quel Rabasó (que alhora fa de director) i M. Dolors Viñalloga.

Al cap d’un any formen un nou grup amb el nom d’Intento, i preparen Historia del zoo, d’Edward Albee, una història de soledats i incomunicacions que s’estava re-presentant en altres llocs del món, on actu-aven el Pou i en Jordi Ventura. S’havia d’es-trenar al Casal Cultural el 4 de juny de 1966 i aquell vespre, el Josep Maria i el seu pare

s’havien enfadat. Abans de sortir de casa, li va preguntar: “Pare, vindràs?” I ell, sorrut, va respondre: “No ho sé!”. Se’n va anar amb el cor encongit, però quan va acabar la funció, entre el públic que l’aplaudia, de seguida va reconèixer el seu pare. Va respirar fondo i va saber que, passés el que passés, el seu pare sempre seria amb ell.

També van assajar Los acreedores, d’Strinberg, amb Jordi Ventura i M. Àngels Martínez però no es va arribar a fer.

Feia molts anys que Pou devorava una revista que va ser fonamental per a tota la gent interessada en el món del teatre: Primer acto. La dirigia José Monleón i sempre con-tenia algun text teatral que s’estava representant i articles especialitzats. Durant molts anys, va ser una escola de for-mació i una font d’informació. D’aquí van sorgir, per part del Pou, moltes idees i propostes.

El 1964, el mateix any que s’inaugurava el Casal Cultural, naixia la revista Forja com a suplement del Full dominical. Al número del desembre de 1965, es va publi-car un article signat per Joan Torner, contra la joventut yé-yé, on deia, entre altres coses, que eren herois frustrats,

Programa del grup Antigona, estrena d’Aprovado en inocencia, 1965

40


41

tarats i neuròtics. Això provocà que al número següent, el febrer de 1966, dos joves els defensessin: en Joan Maria Coll afirmava que eren xicots senzills i romàntics... i que si no existissin, s’haurien d’inventar. Convidava a aproxi-mar-s’hi com un fenomen de l’època. En Josep Maria Pou també hi deia la seva, i en un article contundent, més per ser dit que llegit, defensava els yé-yé, els diferenciava dels brètols i atacava els joves formals acusant-los de no saber combinar estudis i música. Acabava amb la proposta de la-pidar-los (simbòlicament, és clar) i ell volia ser el qui tirés la primera pedra! La polèmica obligà la redacció a fer una nota de calma, però en el número del 13 de maig de 1966, el debat encara continuava i una carta a la bústia l’acusava de lapidador d’estudiants. En Josep Maria, que estimava la música i valorava totes les novetats que arribaven, se sentia atacat, tot i que no portava cabells llargs. L’any 1967, quan ja era a Madrid fent la mili, el diari Madrid li va pu-blicar un article en la mateixa línia de defensa, on entre al-tres coses, escrivia: “... nos basta con la mirada, acaso con dos palabras. O con música. Junto a nuestra inconsciencia, a nuestro baile desenfrenado, a nuestra forma de vestir y a nuestro ritmo, también hay un poquito de sensibilidad y un mucho de romanticismo”.


Programa del grup teatral Intento, estrena de Historia del zoo, 1964

Inauguració del Casal Cultural (1964):Abelló, Rabasa i Pou

42


43

Pou entrevistant el cantat Santi de Los Mustang

42


43

Ràdio Mollet

Trenta anys després de la primera emissió de ràdio a l’Es-tat espanyol, Ràdio Barcelona, a Mollet s’inicià una emis-sora. L’objectiu era difondre les activitats de la Santa Mis-sió, del 10 al 21 de novembre de 1954, en honor a la verge de Fàtima. El rector de la parròquia era mossèn Català i l’ajudava mossèn Estevedordal. Aquest, en companyia de Josep Maria Parera, que era el president del Centre Par-roquial i de Josep Ribé, van parlar amb Emili Codina de les possibilitats de muntar una emissora. En Codina, ex-pert en aquests temes, de seguida es va entusiasmar amb el projecte i començà a investigar possibilitats tècniques. Van situar l’emissora a les dependències del Centre, i allà hi van col·locar una gran antena. A més, van posar qua-tre potents altaveus al campanar, que se sentien des dels pobles dels voltants. Durant aquells dies, les emissions es feien de 6 a

2/4

de 8 del matí, amb parts del rosari, música

catalana i música sacra. A les tardes, també retransmetien les conferències que feien diferents predicadors des de la parròquia. Un dels més coneguts era mossèn Muntanyola.

Qui no tenia aparell de ràdio, ho sentia directament pels altaveus; podem dir, doncs, que ningú va quedar al marge de l’esdeveniment. Allò va actuar de trencament amb l’atonia que hi havia hagut fins llavors, en els pri-mers anys de la postguerra, i es van obrir noves perspec-tives. Comptaven amb el vistiplau dels poders municipals (en aquell moment l’Ajuntament era presidit per Jacint Maurell), tot i que no complien cap requisit legal (es van col·locar en la freqüència que els va semblar i no disposa-ven de permisos com a emissora). Van fer dues coses fona-mentals en aquells moments: emetre música catalana i par-lar en català. El poder de l’Església els feia de paraigua.

Com a tècnics hi havia Emili Codina i Siscu Collell, i entre les persones que van col·laborar-hi aquells dies, hi havia Ramon Garreta, Bonaventura Puigcercós, Josep Maria Pérez Benavente, Josep Molas, Elvira Mas, Pilar del Campo, Mercè Pou... Dos noms, tanmateix, destaquen es-pecialment: Joan Aliguer, poeta i guionista, i Joan Costa. Aquest, recorda la visita de l’Excelentísimo y Reverendísi-mo doctor Modrego, com li feien dir, però ell no era gaire amant de tant protocol i quan el va esmentar davant del micròfon, li va treure tots els títols. Quan es van acabar les activitats de la Santa Missió, l’emissora va deixar de funcionar.

Ràdio Mollet

44


45

El dimarts 25 de setembre de 1962 hi va haver greus inundacions al Vallès: Sabadell, Terrassa, Rubí, Montcada... A Mollet també va ploure molt, però no va causar víctimes. Els joves que es reunien a l’Ateneu —entre ells, el Pou— aquell vespre estaven veient el Festival de la Cançó del Mediterrani; quan es va acabar, van marxar a casa, sota la pluja. L’endemà al matí es van assabentar de la desgràcia per la ràdio.

Per aquest motiu, a Mollet es va fer campanya per ajudar els damnificats. Els dies següents als aiguats, van passar dos vehicles amb altaveus per tot el poble i vol-tants, per recollir material per als afectats: mantes, ali-ments... En un hi anava el Costa; en l’altre, el Pou. Més tard, es va jugar un partit de bàsquet entre els equips del Mollet i del Granollers, en benefici de les víctimes. Joan Aliguer s’havia encarregat de fer el guió, que era llarg. Cos-ta, que l’havia de llegir, va demanar si algú el podia ajudar i li van dir que el Pou ho feia bé: van llegir el guió entre tots dos. Aquell era el dia que s’havia d’inaugurar l’emissora de ràdio, però havien posposat l’hora per retransmetre el partit. Quan Costa va sentir com llegia aquell xicot, a vista, va dir-se: “Ja no ets el millor, Joan, aquest xicot et passa la mà per la cara”!

Vuit anys després de les primeres emissions locals, doncs, el 30 de setembre de 1962, un diumenge a 2/4 de 2 del migdia, retorna la ràdio amb motiu d’una nova Santa Missió que celebrava la parròquia. El rector era mossèn Josep Carbonell i l’alcalde, Francesc Llorens. Mollet tenia aleshores 10.200 habitants. Aquesta vegada, a diferència de l’anterior, naixia amb vocació de continuïtat i va co-mençar a emetre els divendres a la nit i els diumenges al matí, en la freqüència de 1.550 quilocicles, a 193,5 metres, amb el permís del Bisbat de Barcelona.

Aquesta va ser la programació de l’emissió inaugural: salutació a càrrec de Ramon Garreta i Conxita Aguilar. Després, mossèn Josep va resar el rosari i a continuació va venir el programa Singularitats, un diàleg entre Josep M. Pou i Anna M. Naqui. El següent era La família des de dins: boda en la intimitat, amb diàlegs de Pou i Conxita Aguilar. Interpretaven el matrimoni, Lluís Rosés i Violeta Aguilar. Finalment, tornaven a dialogar Pou i Montserrat Sans. Joan Costa s’encarregà de fer una ullada crítica lo-cal, en el programa Temes molletans. A continuació, La nostra oració de cada dia, amb Lluís Rosés; La reforma del diccionari, sàtires humorístiques, amb Costa i Violeta

44


45

Aguilar. Després, Festival en el aire, amb Josep M. Riera. Joan Macià Mercadè, de Ràdio Sabadell, va llegir un eco-missatge i, per acabar, el pare Venancio Marcos a Mollet, amb presentació i interviu de Pou. L’escenificació de la xerrada anava a càrrec de Pepita Susias en el paper de la mare; Naqui en el d’esposa i Manuel Sánchez en el de Ro-sendo. Pou va llegir la carta i Ernest Pedrola, la resposta. Costa va presentar La ràdio, vehicle d’espiritualitat, Joan Viñas, de RNE-TVE. A continuació, Nuestro párroco nos exhorta, breus paraules de mossèn Josep, i, finalment, tan-cament i avanç de programes, amb Ramon Garreta i Con-xita Aguilar.

Com es pot veure, doncs, un primer dia de programació exten-sa, seriosa i rigorosa, on hi havia, al darrere, llargues hores de tre-ball de molta gent.

El Costa i el Pou es portaven vint anys de diferència; el Pou sempre el tractava de vós i li deia: senyor Costa. De vegades anava a casa seva a preparar guions, i tam-bé anava a casa de Joan Aliguer a enllestir guions i programes per a Ràdio Sabadell.

L’emissora va fer una convocatòria de proves; per ai-xò, va demanar que les persones interessades es posessin en contacte amb Joan Giralt o Lluís Rosés, de la Comissió de propaganda. El full acabava dient: “Es indispensable, además de una voz adecuada, conocimientos culturales lo más amplios possible y temperamento artístico”.

El director general de l’emissora era Joan Aliguer, que alhora actuava com a director d’emissió i cap de pro-gramació. L’any 1963, Aliguer dimiteix i la ràdio queda en mans de Costa i Pou. De fet, en aquells moments, Pou ho portava tot. Recordant aquells temps, Costa diu: “Jo n’era el director. En Pou feia la feina”. Tampoc era així exacta-ment: Costa, que treballava amb el pseudònim de Jócoli, feia els programes Siguiendo nuestros colores, d’esports (el bàsquet era el preferit i retransmetia partits), i La voz del Santo Padre.

L’emissora va editar un full volant d’impremta titu-lat Hem millorat, on anunciaven que a partir de l’agost de 1963 tornarien, i que passarien representants de la ràdio per les botigues de Mollet, per contractar publicitat. Els

Ràdio Mollet

Carnet de Ràdio Mollet

46


47

comerços volien que enregistressin els anuncis el Costa i el Pou. Entre tots dos establien un petit diàleg, com per exemple:

— Bar Marfà. Hace unos caracoles…— Qué caracoles?— Unos caracoles que son muy buenos…— Mmmm!

Van editar un cartell on anunciaven que l’1 de setem-bre de 1963 es reprenien les emissions, amb un augment d’hores a partir de l’1 d’octubre: dimecres i divendres, de 2/4 de 8 a 10 de la nit i diumenges i festius, de 10 a 5 de la tarda.

A l’imprès on anuncien l’inici d’emissions, diuen, en-tre altres coses: … Festival en el aire, amb la participació de la revelació de l’últim Festival d’estiu, Josep M. Pou, que recitarà poesies.

El quadre del personal de la ràdio era el següent:

Director honorífic: Pere García.Locutors: Joan Costa, Josep Maria Pou i Josep Maria Pi.Locutores: Montserrat Sans, Anna M. Naqui, M. Carmen Fernández, Carme Palou, Núria Graells, Montserrat Mutgé. Actors i actrius: Enric Sánchez, Joan Costa, Ernest Pedro-la, Josep Maria Pou, Joan Giralt, Antoni Manils, Montserrat Sans, M. Àngels Martinez, M. Carmen Fernández, Anna M. Naqui, Núria Graells, Pilar Cotanda.Controls: Màrius Galian, Ramon Taboada i Joan Monserdà. Tècnics: Siscu Collell i Jordi Martí.

Formaven equips de treball i es repartien els dies, per cobrir-ho tot, de manera que sempre hi hagués cinc persones. La llengua, per imperatiu legal, era el castellà, tot i que de vegades es feien coses en català.

En aquells moments trobem els programes: Pim, pam, pum, Mollet actualidad, Calidoscopio, Tertulia, Ahora es la hora, Sonata a dúo, Cantantes famosos, Las nueve y cosas de la noche, Pequeño teatro, Club de jóve-nes. Aquest últim el feia en Pou. El va iniciar l’1 de setem-bre de 1963 i va acabar-lo el 31 de juliol de 1964. S’emetia els diumenges, d’1 a 2/4 de 3 de la tarda. Van ser un total de quaranta-vuit programes, patrocinats per Establiments Codina; l’acompanyava, com a locutora, l’Anna M. Naqui

Cartell on s’anuncia la represa de les emissions

46


47

i de tècnic hi havia el Màrius Galian. Pou va aconseguir portar als estudis de l’emissora cantants de primera fila en aquells moments, com Luis Aguilé o Lita Torelló.

Un altre programa que va fer va ser Pequeño teatro del hogar, antologia del teatre breu, amb obres com Un día en la gloria, de Ruiz Iriarte i El chiquillo, dels ger-mans Álvarez Quintero... que al cap d’unes quantes set-manes es va convertir en Gran teatro del hogar. Van fer El baile, d’Edgar Neville, La ferida lluminosa, de Josep Maria de Sagarra, Culpables, de Jaime Salom...

A finals de 1964 la ràdio va aturar la programació per fer-hi millores tècniques i van tornar a emetre a partir del 22 de gener, diada de sant Vicenç. És la darrera i última etapa de l’emissora. Aleshores ja emetien diàriament, i els diumenges i festius, de 2/4 de 12 a 4 de la tarda.

Tots els que hi treballaven tenien un carnet que ho acreditava. El del Josep Maria Pou deia: cap de programes i director artístic.

Continuaven, per exemple, programes setmanals com el Gran teatro del hogar. que els dos primers mesos de l’any tenia la programació següent:

Aprobado en inocencia, de Luis Peñafiel.La revoltosa, sarsuela de Fernández Shaw i el mestre Chapí.Los árboles mueren de pie, de Alejandro Casona.Terra baixa, d’Àngel Guimerà.¿Dónde vas, Alfonso XII?, de Luca de Tena.La del manojo de rosas, sarsuela de Pablo Sorozábal.La enemiga, de Dario Nicodemi.Comedia catalana (sense concretar).

Del 18 de febrer a l’11 de març de 1965, el Josep Maria Pou i la Montserrat Sans van fer un programa, So-nata a duo, on adaptaven històries d’amor biogràfiques de dos personatges: El más bello amor de Lope de Vega, de Luis Escobar; César i Cleopatra, de Bernard Shaw...

El 28 de febrer Pou iniciava el programa Musical 65, que s’emetia els diumenges i festius de 2/4 de 10 a 12 del migdia. Va ser un dels grans èxits de Ràdio Mollet. Començava dient: “Ritmo, juventud, alegría, tesón, cancio-nes y buena voluntad. Con paso marcial, pero simpático y desenfadado, demos una vuelta por el Vallés en busca de nuevos amigos”. I és que el programa s’escoltava a Sant

Ràdio Mollet

48


49

Fost, Martorelles, la Florida, la Llagosta, Mas Rampinyo, Montcada, Santa Perpètua, Sabadell, Terrassa, Sant Cugat, Montmeló, Montornès, la Roca, Parets, Lliçà de Munt, Granollers...

Si al primer programa va rebre 11 cartes, al programa número 25, en va rebre 1.555, però també es rebien anò-nims, com el d’un tal Cyrano, l’abril de 1965, que li retreia en una carta que quan va morir un dels xicots de la yenka, fes un minut de silenci en el seu programa. L’anònim li de-ia: “Tengamos la buena costumbre de llenar esos silencios con una oración. ¿No le parece preferible?”

L’últim programa de Musical 65 va ser el 18 de juliol de 1965 i l’informe de Pou fa aquest balanç: un total de 25 programes, amb un temps global de seixanta dues hores i mitja i en el transcurs d’aquells mesos va rebre 11.184 car-tes (recordem que no hi havia telèfon per poder demanar les músiques preferides!). La cançó més demanada va ser Down Town, seguida de Flamenco, La yenka, i Io que non vivo senza te. El millor conjunt sol·licitat, Los Mustang, amb 1.646 cartes; el millor conjunt estranger va ser The Beatles, amb 634 cartes; el millor cantant espanyol, José Guardiola (973 cartes); el millor cantant estranger, Luis Aguilé (388 cartes); la millor cantant femenina espanyo-la, Lita Torelló (178 cartes); la millor cantant estrangera, France Gall (202 cartes) i la millor banda original, West Side Story.

El 23 de juliol, dos representants governamentals precinten l’emissora; feia temps que ho veien venir; cada cop tenien més problemes legals per continuar i el parai-gua de l’Església no era suficient. Abans, però, la gent de la ràdio havia tingut la precaució de retirar tota la docu-mentació i una màquina d’escriure Olivetti Pluma, que va guardar Costa i que al final la va regalar a Pou. Aquest va tenir temps de fer la gran desfilada pública a la Pista Trè-vol el 31 de juliol de 1965, per la Campanya del metall (de-manaven als oients que enviessin, dins de cada sobre, una pesseta rúbia). En un document, dóna comptes del que s’havia recaptat: 1.129,20 pessetes.

48


49

TEXT PUBLICAT A LA REVISTA FORJA

Aquí Radio Mollet, emisora parroquial6

“Las habituales notas de nuestra sintonía (El Virolai a fondo) indican que da comienzo un nuevo programa de Radio Mollet, Emisora parroquial. Hoy, día 23 de ju-lio de 1965, les ofrecemos el programa número 151 de nuestra tercera etapa...” Así comenzaba, como todos los días, la emisión. Pero aquella noche, 3 o 4 minutos antes de las 20 horas, cuando la señorita locutora de turno esperaba al técnico de servicio para empezar, quienes llamaron fueron dos señores que, previo dar el conocimiento oportuno, procedieron a sellar o pre-cintar la emisora. No el local. El aparato emisor.

Colocaron un alambre que, serpenteando entre transformadores, lámparas, resistencias y condensa-dores, acabó con nuestras ilusiones y la emisora local. Tantas horas, dinero y papel gastado y un alambre, sencillo, débil, había acallado las voces de todos...

En el buzón de recepción de cartas, había postales de Navarra, Andalucía y de varias regiones de España donde han ido a pasar las vacaciones las o los “fans” del programa del domingo7. Un programa que no lle-garía a realizarse. Y las cartas se quedarían en letra impresa. Ya no se transformarán en voz. Irán a hacer compañía a otras diez o doce mil que, guardadas en paquetes, esperan un destino...

Cuantos teníamos un espacio en la Emisora sabe-mos, ciertamente, que hemos salido ganando con el cierre, como mínimo esas horas que allí dejábamos... pero en contraste, hemos perdido una ilusión. La de saber que alguien, invisible para nosotros, estaba pendiente de la Emisora. Y como no hubo despedida, queremos desde las columnas de Forja, decirles algo, ya que no en palabras, sí escrito.

Sí, amigos radioyentes. A todos cuantos nos sinto-nizaban, muchas gracias por la atención. A nuestros anunciantes, gracias por sus donativos y que sepan que pusimos todo nuestro empeño en hacerlo lo mejor posible. A cuantos nos han criticado: Gracias!

6 Text publicat al número 10 de la revista Forja, Nadal de 19657 Es refereix a Musical 65, del Josep Maria Pou

Ràdio Mollet

50


51

Aunque alguna vez hayamos pensado aquello de que “por qué no lo hacen ellos y menos hablar?” les pedimos perdón por haberlo pensado. A cuantos nos han orientado o sugerido algo, que por cierto pocos han sido y muchos los que podían haberlo hecho, gra-cias. A cuantos creen que hemos perdido el tiempo, decirles que tienen razón. Es verdad; tiempo y dinero, ya que nada hemos cobrado. Pero los de la Emisora, somos millonarios. Por lo menos en ilusiones y en fantasía. Con decirles que ya soñamos con nuestra emisora de FM y si superan lo que vale, pero soñar no cuesta nada...

A todos esos jóvenes que llenaron incansables, de cartas el buzón y de garabatos las paredes, gracias, muchas gracias. Aunque, entre nosotros y que nadie se entere (hay que rascar las paredes y dejarlas lim-pias. Y, francamente, faltan voluntarios). No quisiera olvidar a nadie. Por eso a cuantos nos sintonizaban, nos ayudaron fuere en la forma que fuese, la Emisora parroquial quiere hacerles llegar el testimonio de su más sincera gratitud.

Y un punto y aparte. A todos cuantos han formado en esta tercera etapa de la Emisora, particularmente a los jóvenes, a ellos que durante estos 150 programas han ido día tras día a la Emisora como técnicos, locu-tores, control, etc. a ellos que con su alegría, con su dinamismo han puesto esa nota de color, de esperanza que nos hace pensar que no está todo perdido. Que mi-entras sepan dar sin percibir, sin llegar a materializar-se, por amor, al prójimo, pueden y deben seguir por el camino emprendido. En esta y otra faceta de la vida. A ellos, muchas gracias.

Y terminar, como terminábamos en la Emisora: Santa Maria, Reina de Mollet, pregueu per tots ple-gats...

La Emisora

L’última activitat pública d’en Pou a Mollet va ser un recital poètic de poemes de Joan Aliguer al Casal Cultural, el 19 de juny de 1966. Fins a darrera hora, no va parar. A primers de juliol va marxar per fer el servei militar.

50


51

Ràdio Mollet

Programa del festival Musical 65 (31-7-65)

52


53

Fent la mili al Ministeri de Marina, Madrid, gener del 68

52


53

La mili

Va a la mili l’1 de juliol de 1966, quan ja havia fet els 21 anys. Li va tocar Marina, que llavors durava vint-i-quatre mesos. El dia que marxava, el seu pare el va acompanyar amb el tren de 2/4 de 7 del matí, que sortia de Mollet fins a la Comandància de Marina de Barcelona, a les Drassanes. Van caminar fins a l’estació de França i allà es va acomia-dar del pare i va pujar al tren que el duria a Cartagena, on va passar tres mesos a la Caserna d’Instrucció de Marine-ria de Cartagena (Múrcia), fins que jurà bandera. Durant aquest temps, va convèncer els seus caps militars de re-presentar La venganza de don Mendo el dia de la jura de bandera, el 7 de setembre de 1966. Mai no s’havia fet teatre en aquella caserna, tot eren homes i no tenien vestuari, però això no va representar cap problema: es van adaptar els papers i van demanar a la Confraria de la ciutat que els deixessin els vestits de romans de les processons de Set-mana Santa. El resultat, dalt de l’escenari, era força curiós: joves reclutes fent una obra clàssica, vestits de romans i amb la gorra de mariner al cap. Però van fer teatre.

Els van fer un examen psicotècnic i en Josep Maria va obtenir bona nota; per això el van enviar a l’Escola de Suboficials de San Fernando, on passà tres mesos més i va sortir-ne amb el grau de caporal, el desembre de 1966. Com que va ser el número u de la promoció, va poder triar destinació i lloc; va demanar el lloc més cotitzat: la Secre-taria del ministre del Ministeri de Marina, a Madrid, al pas-seig del Prado, tocant a la Cibeles. Quan va arribar-hi era el 15 de gener de 1967 i li quedava un any i mig de servei militar. Va llogar una habitació en un pis proper; primer al carrer de la Cruz i més endavant, al carrer de Lope de Ve-ga, molt a prop del Museu del Prado, on una senyora lloga-va algunes habitacions a soldats. La mestressa, una dona gran que vivia allà amb les seves filles, explicava a un amic que el va anar a visitar un cop, en Coma, que “Pou era muy buen chico”. El pis li servia per anar-se a canviar de mari-ner a civil cada dia quan plegava i fer l’operació inversa al vespre (perquè havien de retornar a dormir al Ministeri). Els caps de setmana, s’hi quedava.

El Ministeri tenia dues secretaries, la particular i tèc-nica. El ministre era l’almirall Nieto Antúnez i el seu secre-tari particular, Eliseo Álvarez-Arenas, un home molt culte que procedia d’una estirp de grans mariners. Era membre de l’Acadèmia de la Llengua, un gran intel·lectual i un

La mili

54


55

amant del teatre. Què podia passar? Doncs que compar-tissin amb aquest home la seva gran passió. Així, Pou, que no es perdia cap obra de teatre a Madrid, li recomanava les que li havien agradat més i sempre les encertava. De fet, anava a totes les funcions que podia, però es perdia bastants finals, perquè a les 10 de la nit havia de ser al Mi-nisteri.

Treballava amb tres mariners més. El seu càrrec era caporal escrivent i la tasca prioritària que havia de fer cada dia en arribar a l’oficina, era llegir la premsa de la tarda an-terior i del matí, i retallar totes les notícies que tinguessin alguna cosa a veure amb la marina i els vaixells. Després, les havia de col·locar en un àlbum i tenir-lo a punt cap a les 11 del matí, a la taula del ministre. També feia altres tasques d’administració, com passar discursos a màquina.

Com que tenia les tardes lliures, anava d’oient a la Re-ial Escola Superior d’Art Dramàtic i Dansa, tal com s’ano-menava en aquells moments. Això li va permetre entrar en contacte amb el món del teatre i començar a aprendre.

Tenia un company de mili, Bartolomé Espadalé, que havia fet ràdio a la seva ciutat, Olot. Els unia, doncs, una mateixa afició. Un dia, aquest li explicà que tenia contac-tes amb l’empresa Sintonia, SA, al carrer de Vallehermoso, que es dedicava a produir programes de ràdio per a tota Espanya. Anaren a l’empresa i començaren a treballar: el Josep Maria feia guions de programes de música moder-na. Un d’ells era El diario de los discos, que s’emetia a vint-i-quatre emissores de ràdio d’Espanya. També, alguna vegada, feia teatre radiofònic. Això li va permetre guanyar-se alguns diners per a les seves despeses. Espadalé va anar introduint-se a l’empresa i Pou, a mesura que s’ana-va guanyant prestigi per la feina ben feta, va reivindicar que, a més de fer guions, també volia ser ell qui els enre-gistrés. Espadalé va acabat sent l’amo de Sintonia, SA i, a Catalunya, va ser un dels fundadors d’ONA Catalana.

Una altra activitat que el va tenir ocupat fins a l’any 1970 van ser els enregistraments que va fer per a l’Organit-zació Nacional de Cecs, amb seu al carrer Prim de Madrid, per al departament de El libro hablado, que tenia l’objec-tiu d’enregistrar en cintes magnetofòniques llibres sencers de literatura, perquè els cecs poguessin llegir els llibres a casa seva. L’ONCE tenia uns estudis moderns i molt ben preparats tecnològicament. Les persones que s’encarre-gaven d’aquesta feina eren locutors i actors. Es tancaven en una cabina i ells mateixos anaven llegint i enregistrant.

54


55

Si s’equivocaven, rebobinaven i hi tornaven. Pagaven a tant l’hora i el Pou s’hi passava, diàriament, cinc o sis ho-res. Durant aquells anys va llegir i enregistrar la majoria d’obres cabdals de la literatura espanyola: des de El Qui-xot fins a les novel·les picaresques, i també textos actuals. Alhora, s’enregistraven llibres de text i manuals de forma-ció. De mica en mica es va anar convertint en un lector es-trella i va fer, també, lectures de literatura contemporània. Aquella etapa li va proporcionar dues coses fonamentals: diners per viure, i una formació literària que seria bàsica en la seva vida. Anys més tard, s’ha trobat persones cegues que l’han reconegut per la veu: “Vaig llegir tal llibre que vostè va enregistrar!” li han dit.

La mili

Funció La venganza de don Mendo, a Cartagena el dia de la jura bandera (7-9-66)

56


57

Representació, el 22 de març del 68, de En la red, d’Alfonso Sastre. Escola d’Art Dramàtic (primer curs)

56


57

L’Escola d’Art Dramàtic

El 16 de juny de 1967 fa l’examen d’ingrés a la Reial Escola Superior d’Art Dramàtic, que passa sense problemes i es matricula a primer curs. El que pretenia era aprendre tèc-niques per tal de ser un bon professional de la ràdio. Els seus líders, en aquells moments, eren Soler Serrano, Ar-ribas Castro, Mario Beut i Federico Gallo. A l’Escola s’im-partien assignatures de vocalització, dicció i tècniques de veu, que ell pensava que serien fonamentals per al seu fu-tur radiofònic. A les pràctiques de teatre, havia començat a destacar; professors i companys sovint el proposaven per fer de protagonista o per a papers importants.

El director era un home gran, Fernando Fernández de Córdoba, l’home que l’1 d’abril de 1939 va llegir a Rà-dio Nacional d’Espanya el tristament famós comunicat de la victòria de les tropes franquistes. L’havien col·locat a l’Escola per afinitats ideològiques i polítiques amb el rè-gim, però d’interpretació hi entenia ben poc. A classe, els deia que s’havia de recitar, no amb la veu, no amb el cos..., sinó amb el cor, i que aquest bategava de manera diferent segons el poema que es recitava; llavors es posava a decla-mar i feia passar tots els alumnes perquè li posessin la mà al cor, per comprovar-ho! Però té un bon record de grans professors com Francisco García Pavón8, Hermann Bon-nin, Ricardo Domenech, Antonio Malonda, Josefina García Aráez i especialment, de don Manuel Dicenta i doña Mer-cedes Prendres, que li van donar classes d’interpretació i de declamació.

Pou anava a totes les estrenes de la Companyia del Teatre Nacional María Guerrero, a Madrid, que ja coneixia de Barcelona, quan venien cada any al Ciclo de Teatro La-tino, que es feia els mesos de setembre i octubre al Teatre Romea. D’aleshores ençà, els admirava.

El juny de 1968 acabà el primer curs amb excel·lents i matrícules i, alhora, acabà la mili (a aquelles altures tenia clar que volia continuar estudiant a Madrid) i així mateix ho va dir al seu pare: “Em quedo a Madrid”. Aquest li va respondre: “Cap problema, fes el que et sembli millor per a tu”. I així ho va fer.


8 Professor de literatura dramàtica i director de l’Escola en els anys 1968 i 1969.

58


59

Fou llavors quan va aparèixer Adolfo Marsillach que buscava quatre alumnes per a un petit paper en un mun-tatge que estava preparant. Marsillach tenia els drets per fer Marat-Sade de Peter Weiss i havia aconseguit permís del Ministeri d’Informació, que li va subvencionar una part del projecte, amb una condició: en lloc d’estrenar-se a Barcelona, tal com estava previst, s’havia d’estrenar al Teatre Español de Madrid. Marsillach necessitava quatre nois alts i forts per fer d’infermers en l’obra; no parlaven, només havien d’agafar i retenir els personatges que feien de bojos, i Pou va ser un d’ells. Van estar assajant tot l’es-tiu.

Plantejar Marat-Sade en aquells moments, va ser un acte trencador, pel contingut i per les formes. Aquell any, el mes de maig hi havia hagut les mobilitzacions dels estu-diants i obrers francesos, el maig del 68, i la lluita contra la dictadura a Espanya, cada vegada mobilitzava més gent. El dia de l’estrena a Madrid, el 2 d’octubre, la policia ha-via pres el teatre i el carrer era ple de tanquetes. En cada gest, en cada paraula de Marat-Sade, hi trobàvem un argu-ment per a la lluita contra la dictadura. Es va representar tres dies a Madrid i a continuació al Teatre Poliorama de Barcelona. Després de dues setmanes, els quatre estudi-ants de l’Escola d’Art Dramàtic van ser substituïts per uns altres xicots. Calia començar el curs i això era incompa-tible amb la feina. Pou ja tenia clar aleshores que el seu futur potser no seria només la ràdio. Estimava el teatre i ja no el deixaria.

Les classes es feien en unes dependències del Teatre Real, davant del Palau d’Orient, de records obscurs. Dispo-saven d’una gran sala de teatre, amb un avantatge que en aquella època no tenia preu: no calia demanar permís per fer representacions, ja que s’entenien que formaven part de les pràctiques. D’aquesta manera, moltes obres que als teatres normals o als de les facultats universitàries es prohibien, es podien fer allà. A més, s’hi van fer concerts musicals de Paco Ibáñez i altra gent que, cantant, anava fent camí contra el règim. Pou era un gran activista: va ser president de l’Associació d’Alumnes des del primer curs, juntament amb Gregorio Moran9, que feia de secre-tari. Aleshores no ho sabia, però Gregorio era militant del

9 Avui prestigiós periodista a La Vanguardia, on publica cada dissabte un article d’opinió titulat Sabatinas Intempestivas.

58


59

Partit Comunista i s’havia matriculat a l’Escola per militàn-cia; el teatre li anava molt ample, però llavors era més fàcil fer treball polític allà que en moltes facultats, que estaven més vigilades.

Quan es va acabar el segon curs —de nou amb ma-trícules i excel·lents— un productor amic d’Adolfo Mar-sillach va muntar una comèdia musical per a gent jove; era Los fantástikos, de Tom Jones i Harvey Smichdt, que s’estava representant a Nova York amb molt d’èxit i busca-va actors també joves. La protagonista era la cubana Elsa Baeza, que estava triomfant a Espanya en aquell moment, i Pou, de nou, va tornar a treba-llar, durant l’estiu, aquest cop amb un paper més important. L’obra, dirigida per Francisco Nieva i Antonio Malonda, es va estrenar al Teatre Reina Vic-toria el 22 de juliol de 1969, el mateix dia que el primer home, Louis Amstrong, arribava a la Lluna. Quan es va acabar la fun-ció, tots els actors i les actrius van anar a veure l’esdeveniment per televisió. La comèdia va te-nir bones crítiques i Pou també. Gemma Cuervo i Tina Sáinz, entre altres, van elogiar-li perso-nalment la seva feina, cosa que el va animar molt.

Mentre feia el tercer i últim curs, va tenir diverses ofertes de treball, que no va poder acceptar perquè eren incompatibles amb les classes. La professora d’interpreta-ció era Amparo Reyes, però les seves maneres no agrada-ven gens ni mica als alumnes. Amb el suport de l’Associ-ació d’Alumnes (en què hi havia Pou), van fer-li boicot a les classes i pel seu compte es van buscar professors de fora, un d’ells, José Carlos Plaza, que dirigia el TEI10, que els va cedir un espai i treballà molt amb ells. La professo-ra Reyes els volia suspendre a tots, però a instàncies del llavors director de l’Escola, Hermann Bonnin11, els aprovà. Això explica que al seu currículum escolar, al costat d’una

Carnet del 1r curs a l’Escola d’Art Dramàtic (66-67)


10 Teatro experimental independiente.11 Professor de direcció escènica.

60


61

gran majoria d’excel·lents i matrícules d’honor, hi hagi un trist aprovat just en l’assignatura que se suposa fonamental, la d’interpretació.

Durant aquella etapa, l’escenògraf Francisco Nieva donava classes a l’Es-cola. Als exàmens finals, era costum que directors i productors anessin a veure la feina dels alumnes. Aquell any, hi havia José Luis Alonso, el director de la Com-panyia titular del Teatre Nacional María Guerrero. Era l’1 de juny de 1970 i Pou va interpretar quatre escenes de lliure elecció, dues de teatre clàssic, Enric V, de Shakespeare i Don Gil de las calzas verdes, de Tirso de Molina, i dues de contemporani, Un sombrero lleno de lluvia, de Vincent V. Gazzo i La noche de los asesinos, de José Triana. Quan havia acabat d’actuar i era al camerino traient-se el maquillatge, va entrar Fracisco Nieva i li va presentar Alonso. Aquest li va dir: “Si tens temps, per què no passes demà pel meu despatx?” El jove Pou va obrir uns ulls com taronges i va pensar:

que passi pel seu despatx? Què em dirà?, i li va començar a agafar mal de ventre.

Hi va anar, és clar, i José Luis Alonso li va proposar treballar en l’obra que estava preparant, Romance de lo-bos, de Valle-Inclán. L’endemà d’haver acabat la carrera ja tenia feina, i a més, a la companyia que més havia admirat. La seva sort era immensa!

Papereta d’examen de l’assignatura de Declamació, signada per Manuel Dicenta

60


61


Pou, a la Casa de Campo de Madrid, durant el curs 69-70 a l’Escola d’Art Dramàtic

62


63

Carnet d’actor del Sindicat de l’Espectacle, any 1970

62


63

Comença la vida professional

El 24 de novembre de 1970 debuta, doncs, amb la com-panyia del María Guerrero, amb una obra, de nou emble-màtica, que també es prestava a dobles lectures mentre la lluita antifranquista anava creixent: en primer lloc, per ser de Valle-Inclán, un home rebel, l’ogre de l’Espanya li-terària, com el qualificava Gómez de la Serna, que vivia en constant enfrontament amb la societat que l’envoltava. En segon lloc, per la mateixa història, la d’un home que ho deixa tot per als altres, l’ideal de compartir i socialitzar... . El protagonista era José Bódalo i Pou hi feia de mariner i de pobre.

Uns mesos abans, però, havia trepitjat per primer cop uns estudis de televisió per treballar-hi. Va ser el 28 de setembre d’aquell any, en un espai de teatre policíac, en l’obra Matar dos pájaros, en la qual feia d’inspector, un policia inexpert que treballava al costat d’un veterà, repre-sentat per Tomás Blanco. Aleshores no tenia ni idea que trenta anys més tard tornaria a fer de policia a televisió i, aquest cop sí, ja com a home experimentat.

Per treballar d’actor calia tenir un carnet impres-cindible, el del Sindicat de l’Espectacle. Pou, a partir del 19 d’agost de 1970, va ser l’afiliat número 3138510 en la Germandat del Sindicat Local d’Espectacles, secció TCV12, grup teatre, subgrup actors, professió actor.

L’any 1970 va començar a compaginar la feina al te-atre amb la docència i va fer classes d’iniciació al teatre a l’escola de secundària de la Fundació Caldeiro, dirigida per José García Nieto, amic de Pavón, i a la Residència Femenina de la Universitat de Toledo. D’aquí va sorgir un grup per representar El Adefesio de Rafael Alberti i, a més, amb dos alumnes de l’escola, van fer recitals de poesia. Al-hora, la Fundació privada Puente Cultural de Madrid, que depenia d’una gran empresa asseguradora, li va encarregar l’organització de recitals i d’actes culturals, on feien lectu-res d’Ionesco, Bretch... De fet, no parava.

La Companyia del María Guerrero va ser la seva segona escola i el director, José Luis Alonso, el seu gran mestre. Amb Romance de lobos van actuar al Teatre Po-liorama de Barcelona, als Festivals d’Espanya (que volia dir recórrer Espanya de nord a sud passant per la majoria


12 Teatro, circo, variedades

64


65

64


65

de ciutats importants durant els mesos d’estiu), i al Tea-tre Monumental de Lisboa. El muntatge següent va ser El círculo de tiza caucasiano, una obra de Bertolt Brecht inspirada en una llegenda xinesa, on va interpretar els papers de camperol i de Yussup. Cada frase, cada diàleg... era un argument contra la dictadura. Van tenir la mala sort, però, que un dissabte hi hagués, entre el públic, l’almirall Carrero Blanco. Quan Alonso se’n va adonar, va córrer desesperat per intentar que Bódalo no cantés una cançó antimilitarista però no hi va ser a temps. La gent aplaudia entusiasmada, però l’endemà, diumenge, els va arribar la prohibició. Al feixista, és clar, la funció no li havia agradat i qui tenia el poder, tenia la potestat de prohibir. El dilluns van tancar portes, però Alonso, quan va morir Franco, la va reposar de seguida que va poder. Era un deute pendent.

Amb la Companyia del María Guerrero va fer tres temporades i set estrenes, amb el magisteri diari de José Bódalo, Gabriel Llopart, Tote García Ortega, José Luis Heredia, Felix Dafauce, Felisin Navarro; al davant, José Luis Alonso, mestre de mestres, i a més, amic. Les gires es feien amb autocar i eren cansades, però al llarg de tants anys de professió, això li ha permès conèixer molt bé la majoria de capitals i ciutats espanyoles, i altres d’estran-geres: Lisboa, París, Dublín, Ambers... i, a més, allotjar-se als mateixos hotels que els grans, cosa que li va comportar alguns problemes al principi, perquè hi havia una forta jerarquització, com a tota la societat. Els primers actors (que havien arribat al cim de la seva professió a costa de molts sacrificis) no volien que un “mindundi”13 s’estigués als mateixos hotels que ells. I és que amb les dietes que cobraven (al voltant d’unes 700 pessetes), la majoria dels seus companys anaven a una pensió, però ell s’hi sentia incòmode i preferia estalviar altres coses (menjar, disco-teques...) A Albacete, un dia el gerent li va cridar l’atenció:

“Coincideixes amb les primeres figures i això no pot ser!”, li va dir, exigent. I pretenia fer-lo fora, però en Pou no va marxar ni va canviar els seus hàbits. Des de les primeres gires, els hotels el fascinen: la comoditat, la tranquil·litat, l’anonimat... i, a més, li han permès llegir molt, perquè en una gira es té molt temps.

13 En llenguatge teatral, un actor que comença, “el último mono”

66


67

A partir de l’any 1973 va fer altres funcions en altres teatres de Madrid: el Lara, la Comedia, el Reina Victoria, el Figaro... Una d’elles, La ciudad en la que reina un niño. El Teatre Lara, on es feia, tenia penjats, a la façana, grans cartells dels actors principals; va ser la primera vegada que Pou es va veure fotografiat en grans dimensions i exposat al pú-blic. Durant aquesta època, entra en el món del cinema, amb Una mujer prohibida. Després, es retroba de nou amb Marsillach a Canta, gallo

acorralado, que van representar fins al 1974. I aquell any, una novetat.

A TVE estaven preparant el programa Estudio 1 espe-cial, amb l’obra Las Meninas, d’Antonio Buero Vallejo. El personatge de Velázquez el feia José María Rodero i el del rei Felip IV, Javier Loyola. El mateix dia que començaven a rodar, el 28 de juny de 1974, Loyola va tenir un accident. Llavors, el realitzador Manuel Ripoll va trucar a Pou i li va plantejar substituir-lo: feia poc que l’havia vist al teatre i pensava que ho podia fer bé. Així va ser com va treballar a televisió, en un paper de protagonista, sota la direcció de José Osuna, un canvi qualitatiu important. Van ser di-es d’esgotament, compaginant-t’ho tot, fins que va acabar l’obra dirigida per Marsillach.

Havia començat a aprendre anglès a Mollet en uns moments en què la majoria apreníem francès. Li donava classes un xicot que treballava a La Pelleria. Necessita saber-ne perquè volia entendre les lletres dels Beatles, de Frank Sinatra i de Shirley Bassey (i també per poder llegir revistes angleses sobre música). L’any 1977 viatja a Londres i veu una funció que l’emociona: Los hijos de Kennedy; no s’ho pensa dues vegades: compra els drets de traducció, perquè creu que si ell s’havia commogut, també podia commoure molta més gent. La proposa a l’empresari del teatre Alfil, de Madrid, l’accepta, i decideix que la farà al Teatre Bellas Artes, perquè és més gran i preveu un gran èxit, com va ser. Així és com comença a entrar en el món de les traduccions i adaptacions, entès en el sentit més profund del mot, és a dir, reescriure una obra pensant en el públic que la veurà. D’aquesta manera ha pogut escriure

—una altra gran afició seva— i estalviar-se la creació a par-

Representació de Gallo acorralado, el no-vembre de 1973, amb Adolfo Marsillach

Programa de Canta, gallo acorralado

66


67


tir de zero, per a la qual cal una gran capacitat de fabular que ell pensa que no té. Molts cops ha estat la voluntat de donar a conèixer textos que creia interessants al públic espanyol; altres, haver acceptat l’encàrrec de directors, empresaris o companys de professió. Després de l’obra de Robert Patrick, va traduir, el 1981, Borkman, d’Ibsen, Un espírito burlón, de Noel Coward (dos cops, primer el 1982 i després el 1997) i moltes altres.

El 1978 participa en una experiència molt especial i gratificant, amb el director José M. Morera: un projecte pa-trocinat pels ministeris de Cultura i d’Educació i Ciència del Govern de la UCD, amb la col·laboració de professors, pedagogs i actors, que es va anomenar Centre Nacional d’Iniciació del Nen i l’Adolescent al Teatre, (CNINAT). El projecte tenia dos objectius: ensenyar el fet teatral a qui no el coneixia (alumnes de primària) i recollir dades per estudiar els nois i les noies davant del fet teatral.

68


69

Van triar escoles d’Extremadura, d’Eivissa, d’Alacant i de Madrid. Els companys del Pou eren Anna Maria Bar-bany, Manuel Galiana, Emilio Gutiérrez Caba, Guillermo Marín (com a col·laboració extraordinària)..., que van re-bre una preparació especial. En total, un grup de quaranta persones. Quan arribaven a l’escola seleccionada, comen-çaven fent una representació musical que es deia Hoy de hoy de mil novecientos hoy, escrita pel Pou, una adap-tació de contes d’Antoniorrobles, un contista exiliat del temps de la República. Després, els actors entraven a les aules en parelles de dos (ell anava amb l’Anna M. Barbany) i en grups de vint-i-cinc alumnes treballaven la capacitat de fabular i la dramatització de les coses de la vida quoti-diana. Amb això havia de sortir una petita representació i, és clar, era molt diferent el que sortia a Las Hurdes del que sortia a Eivissa! L’últim dia es mostrava la proposta a la resta de companys de l’escola en un espai gran del poble o a l’aire lliure, on, a més, els actors professionals feien una representació de El médico a palos, de Molière i Don Duardo, de Gil Vicente. Els comiats eren un drama perquè la quitxalla no volia que marxessin. Reté una imatge, la de la plaça de Cáceres, plena a vessar, en silenci total. Pou connecta amb totes i cadascuna de les persones del públic.

Explicant en una aula, dins del programa del Centre Nacional d’Iniciació del nen i l’adolescent al teatre (CNINAT)

68


69


Percep que estan pendents de les seves paraules, dels seus gestos. Està rebent les seves mirades, la seva impaciència, els seus somriures. I ell dóna, dóna paraules, mirades... i retorna a aquella gent el que ha rebut, amb interessos. Se sent volar. Això és viure. Els companys li diuen, en acabar, que ha estat superb. I és que s’ha produït la comunió.

Allà pren consciència del poder de l’actor, de com pot captar l’atenció del públic, allà aprèn que pot manar: fer riure, fer plorar, fer tremolar. I surt de l’experiència molt més enriquit. Havia parat l’escalada de treball i per un any s’havia dedicat a fer això. El projecte tenia vocació de continuïtat, però pocs mesos després s’acabà.

Comença a tenir ofertes per treballar i ha de triar. N’hi surten moltes de papers còmics però diu que no. De vegades cal explicar-ho bé al representant i als amics, que no ho acaben d’entendre. Sí, és clar, podria ser més popu-lar, tenir més diners..., però ell no busca la fama ni la po-pularitat, sinó el respecte del públic. Per això cal saber dir que no en molts moments, potser recordant el poeta Kava-fis: “Qui tenia dins seu el gran Sí, va endavant cap a l’honor i la convicció. Qui ha fet el refús no es penedeix. Si tornen a preguntar-li, No, repetirà.” Són aquestes decisions les que mar-quen carrera. Pou ho ha fet des del principi. Li han succeït dos fets que en donen fe:

Era l’any 1983 i estava fent Ca-sa de muñecas. Tenia una cita amb un periodista i havien quedat davant del Teatre Bellas Artes. Era una tar-da grisa i plujosa i Pou es va refugiar sota els portals amb el paraigua que el mig tapava. Una parella jove mira-va el cartell i quan van llegir el seu nom, van dir: “Entrem-hi, perquè aquest actor només treballa en coses serioses”. Un premi al seu treball quan encara no havia rebut cap re-coneixement públic: el primer premi.

En una altra situació, l’any 1991 a Barcelona, mentre assajava Desig. Anava amb metro a l’Hospitalet i se li va acostar una noia jove; li explicà que acabava de comprar una entrada per a l’única representació que l’actor faria de El Gallitigre, tres o quatre mesos després, i no se la volia perdre. Pou es va sorprendre i emocionar: ell era l’únic actor, l’anava a veure a ell! Davant de fets com aquests, té

Casa de muñecas, d’Ibsen, amb Amparo Baró, 1983

70


71

70


71

clar que el camí que ha escollit és el que vol, el de la res-ponsabilitat.

Continua treballant incansablement. Ar-ribem a l’any 1981, quan fa de protagonista a El galán fantasma, de Calderón de la Barca, de nou amb José Luis Alonso, al Teatre Es-pañol, la segona catedral del teatre a Madrid (la primera, el María Guerrero). El 1982, èxit al Bellas Artes amb El sombrero de copa, de Vital Aza. Recapitulant, fins llavors havia tre-ballat en textos d’autors com Peter Weis, Valle Inclán, Bertold Brecht, Sófocles, Pérez Galdós, Arniches, Txékhov, Montherland, O’Casey, Ni-eva, Eurípides, Molière, Calderón... A partir de llavors: Ibsen, Vital Aza, Melgares, Fryan, Mo-ratín, Goldoni, de nou Nieva, de nou Molière... I mentrestant, a TVE, a Estudio 1, Teatre de sempre i altres espais similars: Unamuno, Ibsen, Buero Vallejo, Oscar Wilde, Bernard Shaw, Jean Cocteau, Durrenmatt... fent de protagonista. La tercera escola.

El 1984, un nou pas, amb El Dúo de la Africana, una gosadia de nou amb Alonso, al Teatre de la Zarzuela. Cantava amb una or-questra de seixanta músics i un cor de seixanta cantants. Allà va saber que la por existeix, que és una cosa física. Li imposava molt respecte cantar davant de profes-sionals i el dia del primer assaig va començar tremolant i tímid. Quan va acabar, el cor l’aplaudia, una cosa inaudita. L’obra va tenir un èxit enorme (a la revenda una entrada es venia a 25.000 pessetes!). Però hi havia altres coses que entristien la seva alegria: el seu germà Vicenç s’estava mo-rint. La seva preocupació constant era: “què faré? Deixar plantada la funció? Anar a l’enterrament?” Pujava sovint a Barcelona i es va inventar un rodatge de televisió, per no aixecar sospites quan l’anava a veure a l’hospital. L’úl-tim dia de la representació, un diumenge, la seva germana Montserrat i el marit van anar a veure la funció; es van quedar a dormir a Madrid, a casa seva, i a la matinada els van avisar que el germà havia mort. El destí, un cop més, l’havia protegit, com si el seu germà hagués esperat morir-se just quan havia acabat de fer l’ultima representació, per no causar-li problemes.

Aquell dia, quan es va retrobar amb tota la família, el seu pare estava enfonsat. El recorda plorant, i recorda


Al derecho y al revés, amb Amparo Baró, Paca Gabaldón i Joaquín Kremel, 1984

El Dúo de la Africana, 1984

72


73

com ell intentava consolar-lo i donar-li la mà, aquella mà que sempre havia trobat quan l’anava a esperar a l’estació i que ara tremolava de dolor. No hi havia paraules ni grans gestos. Només una mà, una mà que li volia retornar al pare per transmetre-li tot l’amor, tot el coratge, tot l’ànim, tota la força que el “Pou petit” havia trobat en les seves mans,

ara tremoloses i una mica més arru-gades. Per les esclavituds del teatre, en Josep Maria no havia pogut anar al casament del germà, però el dia del seu comiat va poder ser allà, constatant, un cop més, que la fron-tera entre la vida i la mort és un frà-gil paper de fumar que en qualsevol moment es pot esquinçar. Per això, en moments com aquell, calia alçar el cap i recordar que la vida només es viu un cop, i que cal fer-ho inten-sament.

Entre els anys 1977 i 1987 va fer més cinema: Reina Zanahoria,

El caballero del dragón, Hay que deshacer la casa, Re-mando al viento...

A la fi, arriba un reconeixement públic a la seva feina. El 1985 rep el Premi Villa de Madrid Ricardo Calvo al mi-llor actor de teatre, atorgat per l’Ajuntament de Madrid pel conjunt de les tres interpretacions d’aquell any: Las muje-res sabias, El Dúo de la Africana i Al derecho y al revés. Li va lliurar l’alcalde, Enrique Tierno Galván que, al marge de la dotació econòmica, li va regalar un llibre signat, amb els seus famosos pregons.

L’any 1985 és l l’inici d’un viatge que va durar catorze anys: La calle 42, a Ràdio Nacional d’Espanya. Després de tant temps, semblava com si s’hagués oblidat de la ràdio però la ràdio va a buscar-lo. Com un vell amor, es trobaven de nou en una cantonada qualsevol. La premsa havia publi-cat una entrevista seva on explicava que havia fet ràdio; el director de RNE era José Luis Echarri i li proposà fer un programa, el que volgués. Pou va parlar amb Concha Bar-ral, que feia un programa de teatre a la ràdio. Aquesta li va suggerir que fes algun programa musical, ja que ell hi ente-nia tant, i Pou acceptà amb la condició que el fessin junts; va presentar el projecte, el van acceptar i van començar, d’entrada, per tres mesos. “Tindràs prou material?” li van dir. Sí. Era el 5 de juliol.

Amb Concha Barral, al programa La calle 42, de RNE

72


73

El programa va tenir molt èxit i els mesos inicials es van anar prorrogant fins a arribar als catorze anys. Durant aquest temps, fan el millor del teatre musical: la gènesi, la història, els grans títols, autors i intèrprets, les darreres estrenes, els projectes més immediats, l’actualitat... Sens dubte, contribueixen al creixement i desenvolupament de la comèdia musical a Espanya, des dels tímids inicis, fins a la continuada presència d’avui a les cartelleres. És una feina emotiva, gratificant i satisfactòria; el con-tacte amb els oients, els milers de cartes que reben, els nous oients (perquè els anaven canviant l’ho-rari i ells aconseguien mantenir la fidelitat dels antics i a més, fer-ne de nous; com al flautista d’Hamelin, els seguien anessin on anessin). Però el setembre de 1999 hi ha un nou canvi: els direc-tius decideixen que el programa es faci els dissabtes a les 4 de la matinada; en Pou creu que allò ja és massa i diu que ho deixa. L’arriba a trucar el director general Pio Cabanillas, però Pou diu que anar-los canviant d’hores és una falta de respecte per als oients. A més, coincideix amb un moment de molts projectes i de manca de temps. Concha també ho deixa i així ho anunci-en en el programa del 6 de setembre: la centraleta es col-lapsa i l’emissora rep milers de cartes de protesta. Havien fet 809 programes.

Pou també fa algunes col·laboracions escrites a la premsa; és el cas del suplement cultural del diari Ya, amb articles sobre teatre i actors, al voltant dels anys vuitanta, i a la revista NUEVA. El fet d’escriure li permet reflexionar sobre un munt de temes relacionats amb què significa ser actor. L’actor, afirma, és una mica un déu, perquè sap el futur immediat de l’espectador que hi ha assegut al teatre, durant les dues o tres hores properes. L’interessat no ho sap, però ell sí; sap si plorarà, i quan, si riurà i quan... L’ac-tor li ocuparà un petit temps de la seva vida, un temps que ell li lliura i que el qui està fent la funció té la responsabili-tat d’omplir-l’hi.

El gener de 1987 era a Barcelona rodant Vida pri-vada, una adaptació de l’obra de Josep Maria de Sagarra, convertida en sèrie de televisió per Francesc Betriu, en


Vida privada, TVE, 1987

74


75

El caçador de lleons, 1993

74


75

una coproducció de TVE i la RAI, on feia el personatge de Frederic de Lloberola. Mai havia fet teatre a Catalunya. Havia tingut trucades del Lliure, de Fabià Puigserver, i de Pere Planella, però no compaginaven agendes... fins que aquell any, Hermann Bonnin li proposa fer És així, si us sembla, de Pirandello, al Teatre Romea. Recordava la ma-teixa obra a Madrid, protagonitzada per Manuel Dicenta, que havia estat professor seu i ara, ell faria el seu paper; no s’ho hauria imaginat pas des de la butaca del Teatre María Guerrero quan el va veure l’any 1967.

L’any següent, el 1988, Josep Maria Flotats estava preparant Lorenzaccio, de Musset i li proposà el personat-ge del cardenal Cibo, un altre dels seus favorits. I un nou èxit.

Arriba l’etapa Javier Tomeo, el 1989. Aquest escrip-tor havia fet una novel·la, Amado monstruo, que Pou va llegir en un viatge d’avió Madrid-Barcelona i la va acabar a Mollet. Li va encantar i va pensar: m’agradaria fer aquest personatge. Al cap de tres o quatre mesos es va estrenar a França l’adaptació de la novel·la, dirigida per Jacques Nichet, amb gran èxit. Uns mesos més tard, el mateix director preparava la producció espanyola. En Pou el va anar a veure i li va dir: “No busquis més; el personatge de Kruger l’haig de fer jo”. Ell sabia que ho volia proposar a Fernando Rey, a Fernando Fernan Gómez..., però se sentia amb forces i amb moltes ganes de fer-ho; podia ser ago-sarat. Nichet va posar cara d’escèptic, però l’endemà li va trucar i li va dir: “El personatge és teu”.

La segona obra de Tomeo que interpreta és El ga-llitigre, el març de 1991, en funció única, dins el cicle De l’autor a l’actor del Centre Dramàtic de la Generalitat; una història que es podria resumir així: “l’única cosa que pot donar sentit a les nostres vides no és tant l’amor que inspi-rem als altres com l’amor que som capaços de transmetre”. Un experiment genial. La tercera obra va sorgir arran de la proposta d’Elena Posa de fer alguna cosa al Mercat de les Flors: així va fer El cazador de leones. No la podia dirigir Jacques Nichet, però sí un col·laborador seu, Jean-Jacques Préau. Pou va estar dos mesos a París, assajant-la. Lluís Pasqual, que aleshores dirigia el Teatre Odeó, els va dei-xar una sala de dalt per assajar; estava, paret amb paret, al costat d’actors de la categoria de Michel Piccoli i Bulle


14 El Observador, 19-3-1992

76


77

Amb Javier Tomeo i Jean Jacques Preau, durant els assajos de El cazador de leones, 1993

En una pausa del rodatge Vida privada, amb Juan Marsé, Francesc Betriu i Ramon Muntaner, 1987

76


77

Golfos de Roma, Teatre de Mèrida, amb Gurruchaga, 1983

Golfos de Roma, al Teatre romà de Mèrida, 1993


78


79

Assaig de La gavina, el 1997, el primer dia que s’entrava a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya. Pou, Flotats, Espert, Ariadna Gil, Anna. M. Barbany, Ramon Madaula, Mercè Pons, Pere Arquillué, Joan Borràs, etc.

Amb Pilar Miró

78


79


Recollint premi a Barcelona, amb Teresa Gimpera

Amb José Luis Garci, en una pausa del rodatge de la pel·lícula Hay que deshacer la casa, 1986

80


81

Ogier (que assajaven una obra d’Ib-sen). Se sentia el rei del món. Des de les finestres veia els terrats, les cúpules de les esglésies, els carrers... Va tornar a Barcelona i va estrenar el 9 de març de 1993. Era el tercer Tomeo.

L’any 1990 va fer amb José Luis Garci una sèrie per a TVE, Historias del otro lado, que van continuar el 1992 amb un segon lliu-rament. El 1991 havia fet Desig, amb Sergi Belbel i La verdad sospechosa,

amb la Companyia Nacional de Teatre Clàssic i Pilar Miró, una gran amiga i professional. El crític Marcos Ordóñez, llavors ja va dir de Pou: “Qualsevol interpretació seva —Lorenzaccio, Desig, Amado monstruo, El gallitigre— és una festa per als sentits i la intel·ligència. Si algú de vostès encara no el coneix —cosa estranya, però en fi—, corri al Mercat i sàpiga que veurà un dels grans, un dels nostres pocs actors “a nivell europeu”. Veuran una enorme auto-ritat, una gamma de matisos que polsa com tecles d’una piano i, sobretot, el que distingeix un gran actor: l’estranya conjunció de físic i temperament, la dicció veritable i el pensar el que diu i sentir el que escolta. Alumnes de l’Insti-tut, al Mercat a fixar-s’hi i a prendre’n nota!”14

El 1992 participa, recitant poemes, en l’arribada de la Torxa olímpica a Empúries, dins dels actes dels Jocs Olímpics 92, i el 1993 fa un musical, Golfos de Roma, de Sondheim, amb Mario Gas, al Teatre romà de Mèrida i Espectres, d’Ibsen amb Julieta Serrano. L’octubre de 1994 comença el rodatge d’una sèrie per a TV3, Estació d’enllaç, que de bon principi no tenia gaire clar fer-la; no sabia si es trobaria còmode en el paper de Manel, el cambrer, però el va saber interpretar com si en tota la vida no hagués fet res més que treballar en un bar. Els tres mesos previstos es van convertir en quatre anys i els 13 episodis inicials, en 148 al final.

Durant la mateixa època, fa més incursions en el món del cinema: Historias del Kronen, Gran Slalom i Tot verí. I té la satisfacció de formar part de l’equip inicial es-collit per Flotats per a la posada en marxa del projecte del Teatre Nacional de Catalunya. L’estrena d’Àngels a Amè-rica representa un moment decisiu, un abans i un després en la seva vida personal i professional.

El “Manel” amb el seu fill “Tomàs”, a Estació d’enllaç, TV3

Príncep de Viana, 2001

80


81

Flotats, Hipólito i Pou mirant quadre (ARTE)

Aquests anys rep diverses propostes per donar clas-ses a l’Escola d’Art Dramàtic de Madrid, però no veu la manera de compatibilitzar-ho i ho descarta.

La Gavina és l’oportunitat de tornar a trobar Txékhov i de coincidir per primera vegada en un escenari amb Núria Espert, el 1997. En cinema, Los años bárbaros i La hora de los valientes, dues pel·lícules sobre la guerra civil i la postguerra incivil de fons. A continuació, Goya en Burdeos, amb Carlos Saura. I després de cinc anys de no fer teatre, la tornada amb Arte, al costat de Josep Maria Flotats i Carles Hipólito. Una reflexió sobre les relacions humanes i l’art. Una altra experiència inoblidable.

El gener de 1999 estrena Amic/Amat, tot un paperàs i tota una pel·lícula, amb David Selvas, Rosa Maria Sardà, Mario Gas i Irene Montalà, dirigits per Ventura Pons. Tot un paperàs i tota una pel·lícula. Aquesta feina li comportà una nominació al Premi Goya al millor actor protagonista,


82


83

ARTE quan els Reis els van anar a saludar i l’Aznar

Flotats, Hipólito i Pou, els actors de ARTE, al pati butaques

82


83

Amb Núria Espert, als assajos de La Gavina, Teatre Nacional de Catalunya, 1997


al costat de Fernando Fernán Gómez i Fran-cisco Rabal.

Després, la sèrie Policias a Antena 3, un altre èxit. I una nova experiència com a presentador d’Investigación policial. I con-tinuant en televisió, El club de la comedia, Siete vidas i Carles, príncep de Viana (amb el qual va guanyar el premi Grande Canale al millor actor al Festival Internacional de Te-levisió de Venècia 2002).

Pou ha fet feines molt diverses. En els anys 1990-1991 va enregistrar unes narraci-ons per a un espectacle de Llum i so sobre les piràmides i Karnack, a Egipte. Si algú s’hi fixa, sota les estrelles d’una nit llunyana a prop del Nil, sentirà la veu de Pou posant-se a la pell de la història i explicant-nos com són de velles, les piràmides, i quantes coses han vist al llarg dels segles. Però el mateix Pou ha fet ja història. Si busqueu el seu nom, el trobareu a la Gran Enciclopèdia Catalana.

L’actor infatigable comença l’any 2003 amb una no-va obra de teatre, Celobert, al Teatre Romea. No ha dirigit mai, però el cos li està començant a demanar. Ell, com a actor, sempre s’ha sentit responsable del seu treball i del producte general que en surt. Dirigir és una responsabili-tat gegantina i també un llarg camí. Si fa uns anys no ho hauria fet, ara, en plena maduresa, sent que ha arribat el moment de fer-ho, en té necessitat. Per això, amb els drets de traducció d’una obra dramàtica a la butxaca, propera-ment pensa dirigir, interpretar i produir. Hi ha molt camí recorregut, però, sobretot, molt camí per fer. Això l’entusi-asma, el motiva i li dóna vida: la que respira en cada mira-da, en cada gest i en cada paraula.

84


85

Nova York, agost de 1990

84


85

L’home

Pou és un líder natural, una d’aquelles persones que im-posen la seva voluntat, no per la força, sinó per la convic-ció i per l’actitud. Ja se’n va adonar a l’escola, a Mollet, a Tarragona, a Madrid, i més endavant, treballant en la pro-fessió. Ho accepta, amb els avantatges i inconvenients que pot comportar.

Li agrada la informàtica. Des dels primers temps que van aparèixer els ordinadors, ell n’ha estat un ferm parti-dari: li serveix per a la feina, és clar, però, bàsicament, el relaxa i s’ho passa bé.

Li agrada llegir. Li ve de petit. S’empassa la majoria de suplements culturals dels diaris. Llegeix obres de teatre, memòries, biografies, literatura (tot i que no pot evitar una certa deformació professional: “d’aquest llibre se’n podria fer una bona representació!” pensa de vegades).

Es defineix com de cultura anglesa. Va néixer en el lloc equivocat? No! Però hi ha un parell de ciutats on se sent molt bé: Londres (especialment als barris eduardi-ans) i Nova York. Hi va, com a mínim, un cop a l’any. A totes dues hi veu molt teatre (sempre que ha pogut, hi ha anat expressament quan li interessava veure una obra). Li agrada perdre’s per Nova York, de vacances, passejant sol, llevar-se i dir: no tinc res a fer, vagar sense rumb fix... Desapareix la gent, desapareixen els cotxes i els semàfors. Desapareixen els gratacels. Ell no camina: flota. Entra a les llibreries i hi passa hores. Compra música. Entra en un teatre de Broadway. És un home anònim (tot i que cada cop més, es troba turistes d’aquí que el reconeixen). Si es-tà baix de piles, li serveix per carregar-les. Si està bé, en surt eufòric.

Però Pou també és un home de caràcter mediterrani (no és causalitat que el teatre naixés a Grècia); el Josep Maria és un home apassionat, vehement, gestual..., un ho-me que no para d’enraonar.

També és un perfeccionista. Li agrada que tot es faci bé, molt bé, el màxim de bé. I un gran col·leccionista, com el seu pare. Guarda fotografies, papers, guions de quan estava a Ràdio Mollet, notes d’exàmens de les escoles, re-talls de diaris de crítiques, programes... (sort que té dues cases, perquè en una potser no li cabria tot!). Fins i tot guarda l’entrada del concert dels Beatles quan van venir a Barcelona per primera vegada!

Dalt dels cavallitos

L’home

86


87

Li agrada dir que és un nen gran, perquè conserva intactes les il·lusions i la innocència... Nascut sota el signe d’Escorpí, diu que sempre aconsegueix el que vol: en cada projecte, li va la vida; en cada funció, ho dóna tot.

Però hi ha dues ciutats més properes a nosaltres, on s’ha mogut la majoria de la seva vida: Barcelona i Madrid. De petit, de vegades agafava l’autobús que parava davant La Marineta i anava a la plaça de Tetuà, d’amagat dels pa-res: voltava, passejava, mirava... i tornava. Barcelona era la prolongació de Mollet, el punt de referència. Després va anar a parar a Madrid i mai hauria pensat que s’hi quedaria a viure tants anys. El va enganxar un moment màgic d’es-tudis, de lluita antifranquista i de professió. A Madrid va sentir que feia la seva vida, la que ell volia, la que s’estava dibuixant. A Madrid es va fer adult.

Potser fruit d’aquest pensar que no es quedaria a viure a Madrid, no hi va comprar cap casa i va viure molts anys de lloguer. No va ser fins l’any 1996 que va comprar el pis de Barcelona (llavors ja hi passava força temps). De fet, mai no ha necessitat tenir propietats; li agrada pensar que, en un lloc, hi és de pas; que si en un moment donat vol, pot fer les maletes i anar on sigui. La diferència entre estar en un lloc i ser-hi.

Tot i que va participar activament en les batalles con-tra la dictadura, no ha militat mai a cap partit ni sindicat. La vaga d’actors de 1975, que ell havia preparat activa-ment, l’enganxà a Londres. Quan tornà i a la frontera van veure que al seu carnet posava: actor, el van retenir i inter-rogar. Es pensaven que havia anat a l’exterior a fer campa-nya, però només venia de Londres de veure teatre! Pou és un home conscient i preocupat pel món que l’envolta i es compromet en les causes que creu justes.

Quan torna a Madrid el juliol de 1998, s’adona que s’enyora de Barcelona i de tot el que hi ha deixat, i se sent incòmode a Madrid; decideix que vol viure a Barcelona, on ara hi està empadronat i hi té el domicili fiscal. Potser amb els anys necessitem tornar als orígens, allò de: “roda el món i torna al Born”. Quan té una estona, li agrada passe-jar per la rambla, pel barri gòtic, pujar per via Laietana i ar-ribar-se a la llibreria Laie... Es continua estimant el Vallès Oriental i els seus paisatges; li agrada circular per aquelles carreteres que donen voltes pel congost de la N-152: la Garriga, el Figueró, Sant Celoni..., i fixar-se en els prats que encara queden entre fàbriques, els turons i muntanyes ...Aleshores es reconeix com a part de la mateixa natura.

86


87

Té tres grans suports afectius que l’aguanten: la fa-mília, l’amistat i l’amor. S’ha plantejat la vida segons dos criteris bàsics per a ell: la llibertat i la independència. No s’ha casat ni ha tingut fills. S’ha enamorat, per descomp-tat, i ha intentat combinar la independència amb l’afecte, la tendresa i l’amor que tot ésser humà necessita. És un home acostumat a viure sol (que no vol dir estar sol), i se sent ple. També és un home vital; ja de jove, confessava que s’enamorava cada Festa Major. Ara ha baixat el ritme, però el seu cor continua bategant. S’enamora d’una ciutat, d’un autor, d’un paisatge...

El seu gran principi de vida i de relacions ha estat la llibertat; en conseqüència, el respecte a la llibertat dels altres i, per tant, el respecte als altres. Li faria mal veure patir la gent que estima o si li diguessin que el que ha fet i fa, no serveix per a res; li fan mal les pèrdues (morts, desa-mors...), i es considera un ésser privilegiat. Fa la feina que vol, ha triat sempre, (ara es pot permetre el luxe de fer-ho; de jove era més difícil) i, tanmateix, mai ha estat aturat en una professió on és força habitual. Un barem que encara li serveix quan li proposen fer alguna cosa que no té clara, és fer-se aquesta pregunta tan senzilla, però que ho sinte-titza tot: “Després de fer aquesta sèrie, aquesta pel·lícula..., podré sortir al carrer amb la cara ben alta?” Si la resposta és que no, no accepta el paper.

En definitiva, Pou és feliç: viu com li sembla que ha de viure.

Família casa

L’home

88


89

Pou, Judit

88


89

La Medalla de la Ciutat

Martí Pou va morir el 17 de novembre de l’any 1990. Tam-bé va ser un 17 de novembre quan el seu nom ressonà, alt i fort, a la Sala de Plens de la Casa de la Vila de Mollet, quan el seu fill Josep Maria Pou agraí la concessió de la Medalla de la Ciutat i recordà el nom del seu pare.

El regidor Oriol Fort, quan va presentar la proposta d’acord, explicava que es proposa-va la concessió de la Medalla per motius pro-fessionals però també d’arrelament a Mollet. I ens recordava unes paraules del mateix Pou, com un retrat perfecte de la seva personalitat:

“El teatre té una missió social i, per tant, els actors hem d’adquirir un compromís, ja que quan es té la capacitat de convocar cent, quatre-cents o mil dues-centes persones cada nit, pendents del què dius i fas, no has de desaprofitar-la amb foteses. No estic parlant de teatre de missatge polític, sinó d’obres que, sota una aparença lleugera, poden influir sobre la gent, alertar-la i enriquir-la. Jo em sento compromès amb això, i si no po-gués actuar, buscaria una altra via o un altre ofici que em permetés mantenir-me fidel als meus principis.”

Al Ple hi érem quasi tots. I quan l’alcaldessa Mont-serrat Tura va proposar que la votació es fes a mà alça-da, van alçar la mà tots els regidors i les regidores, per unanimitat, però també la va alçar l’Angelina, el Josep, la Maria Rosa..., una pila de gent més, que, amb aquell gest, van volen demostrar, en una esplèndida mostra de demo-cràcia participativa, que ells també votaven, que llavors comptaven, que el govern de la ciutat estava decidint el que la gent de Mollet ja feia temps que tenia clar: que el Josep Maria és un dels nostres. Així, el Ton pelat, que feia de Satanàs a Els Pastorets, ho proclamava orgullós mentre esperava l’ascensor: “Jo era Satanàs”. I el Pou petit, al ma-teix infern, li feia d’ajudant. Mollet, aquell dia, en paraules del mateix Pou, “tenia un cor que no li cabia al pit”. Mollet, el pont amb el seu passat, lluïa tots els colors de l’Arc de Sant Martí, perquè com ens aconsellava ell en el seu pre-gó15, ho havíem tenyit tot de color.

15 Vegeu annex 1


90


91

Pou, emocionat, ens ho va agrair amb aquestes pa-raules:

Discurs de Josep Maria Pou en el Ple

Hauria preferit dir quatre paraules en un es-tadi ple de gom a gom a persones que no cone-gués, que aquí, en aquesta sala, tan plena com un estadi però que les conec personalment i a qui m’uneixen tants llaços. En qualsevol cas, en un moment com aquest, només es pot dir una paraula: gràcies; però, de vegades, fins i tot les paraules es queden petites, encara que sigui tan maca com gràcies. Ara em ve una imatge a la memòria (no sé si és deformació professional), la de l’últim pla d’una pel·lícula recent de Woody Allen, on es veu una avioneta que vola pel cel de Manhattan (Nova York), i va deixant una estela de fum molt grossa amb la paraula help (socors, ajuda) que tothom pot veure des de qualsevol racó de la ciutat. No és el cas d’aquella paraula, però m’agradaria ser capaç i tenir poder per agafar el volant de l’avioneta, sobrevolar la ciutat de Mollet del Vallès fins a fer-se fosc i deixar una este-la amb la paraula gràcies ben grossa, escrita en el vent, en l’aire, en el cel... perquè tothom, tota la pila de gent que viu a la ciutat i no co-nec però que ells em coneixen, des de qualsevol balcó o finestra, rebessin totes i cadascuna de les paraules del meu agraïment. Sé que això és demanar massa, que pràcticament és im-possible, però rebaixant-ho molt, molt, molt... m’agradaria que la paraula gràcies fos un globus d’aquells que s’inflen amb la boca a cop de pulmó per deixar-lo anar; llavors el dei-xaria anar perquè cada bufada, cada cop de pulmó per posar-hi aire a dintre, que és la pa-raula gràcies, fos un gràcies a tota la gent que sempre ha confiat en mi, que m’ha ajudat, que ha dit que sóc de Mollet quan m’ha vist a la televisió, perquè són coses que m’arriben molt endins i em colpegen molt sincerament. Una altra bufada i un altre gràcies, és per a l’alcal-

90


91

dessa, per al regidor de Cultura, per a la gent que ha fet la proposta i que ha considerat que tinc mèrits per merèixer aquesta distinció. Una altra bufada i un altre gràcies és per a la gent que ha aprovat la proposta —i em cons-ta que ho ha fet amb ganes—; en fi, un grà-cies que sobrevoli per tot arreu durant el dia d’avui. També m’agradaria dir una altra co-sa: avui tothom ha parlat d’estrena i m’emoci-ona especialment que sigui així, perquè estic acostumat a moltes nits d’estrena en el teatre, però mai havia viscut un matí d’estrena i és un fet que em fa sentir especialment content. Avui, però, no només s’estrena pràcticament la nova Casa de la Vila i aquesta sala d’actes, si-nó que jo mateix estreno, no ja distinció, sinó sensacions i emocions, estreno títol de Molletà Il·lustre, i aquí assegut, he estrenat emocions que m’han fet sentir calfreds contínuament. Estic completament segur que a partir d’avui seré un altre; estreno una nova etapa de la meva vida i la casualitat ha volgut que d’aquí a quaranta-vuit hores també estreni edat, per-què dimarts vinent faré cinquanta-vuit anys. Però, tot i això, m’agrada seguir sent, per a la gent de Mollet, el “Pou petit”, com em deien els amics del meu pare, o el petit de cal Xafacar-ros. D’aquests cinquanta-vuit anys, que ja no tindré demà passat perquè s’han gastat vivint, gairebé quasi quaranta, els he passat física-ment fora de Mollet, lluitant pel meu ofici, per la meva carrera, per aconseguir fer allò que m’agrada, però estic fermament convençut que els altres vint que vaig viure a Mollet del Vallès —hi ho dic amb tota sinceritat, ja que no es tracta d’una expressió protocol·lària o per quedar bé— són els més fonamentals per a la seva vida, perquè sense tot el que vaig aprendre durant els anys de la infantesa, de l’adolescència, de la primera joventut —i no només en el vessant professional, amb els pri-mers passos a l’emissora i en el teatre, que m’ajudaren a descobrir, a conèixer i a esti-mar el què de veritat volia ser— sinó en el ca-ràcter i en la personalitat que tothom, sé que


92


93

els primers anys de la vida queda fixada amb una empremta molt forta. Sens dubte, gràci-es a tot el que vaig aprendre a Mollet durant aquells primers vint anys, vaig tenir la força de voluntat, l’empenta i el coratge per lluitar els altres trenta-vuit anys, i d’això n’estic ab-solutament convençut. Aquesta medalla, com totes les medalles, té dues cares, però de cap manera vull parlar de cara i creu, perquè sembla que la part de la creu sigui una mena de càrrega i aquest no és el cas: té una cara que és la generositat immensa de tot l’Ajun-tament actual, de la ciutadania de Mollet del Vallès i de totes les persones presents avui a la sala, però per mi, en té una altra, té la cara (enfront o al costat d’aquesta generositat), de la responsabilitat enorme —que accepto de molt bon grat a partir d’ara— de sentir-me Molletà Il·lustre, de respondre contínuament en aquest terreny d’alçada on se m’ha col·locat, i la responsabilitat de compartir medalla amb gent que sempre he admirat, que han estat punts de referència i que he estimat —tot i la distància— com Joan Abelló, Jordi Solé Tura i el mestre Solà. Per acabar, permeteu-me que afegeixi un petit comentari: en aquest moment, avui, ara, seria injust si no tingués un record cap a una persona, —perquè, tot i saber que la medalla és personal, individual i intransferible— amb el permís de tothom, la vull compartir amb la persona que em va ensenyar a estimar Mollet, a la persona que em va descobrir l’autèntic significat del que és comprometre’s amb la vida del poble, amb la persona que va dedicar el seu temps de lleure a la vida i a la història de Mollet del Vallès. Lògicament, parlo del meu pare. Gràcies.

I perquè som tot allò que hem viscut, Pou, sense Mollet, no seria el mateix. Per això estem orgullosos de tenir-lo i d’estimar-lo. Si Mollet li té el cor robat, com diu, ell ja fa temps que ens el va robar a nosaltres. Potser va ser quan feia de cardenal Cibo a Lorenzaccio. O potser quan era el senyor de Bellpuig a La corona d’espines, o el pro-fessor d’Amic/Amat, o el Manel d’Estació d’enllaç... Potser

92


93

ens ha ensenyat una cosa que mai hauríem d’oblidar: que un actor, a través dels seus personatges, té la sort de po-der viure moltes vides a través de la gent que representa. Tant de bo nosaltres aprenguem de la vida de la gent que ens envolta, per poder millorar la nostra pròpia vida.

S’abaixa el teló i s’acaba el primer acte de la funció. De seguida comença el segon.


95

anexes

96


97

96


97

Pregó de la Festa Major de Mollet16

Hola! Molt bona tarda a tothom!

Deixeu-me dir abans de començar que estic molt, però que molt content —emocionat fins i tot— de ser avui aquí amb vosaltres, i que agraeixo molt, de veritat, de tot cor, el fet que algú, alguna vegada, hagi pensat en mi, m’hagi ofert aquest honor i amb l’honor, la satisfacció de poder ser ara aquí dalt i de parlar breument amb vosaltres.

Fa més de trenta anys que jo no era a la Festa Major de Mollet, perquè fa més de trenta anys que vaig sortir de Mollet, valent i agosarat, carregat d’il·lusions i d’esperan-ces, amb ganes de menjar-me el món i de fer-me un lloc i un nom en l’ofici que m’agradava. Inevitablement, aquest retorn d’avui fa que la memòria es posi a treballar a mil per hora, i em porti records de la meva infantesa i de la meva joventut; records de gent, de llocs, d’olors i de colors.

Vull parlar d’un Mollet que vaig conèixer molts anys enrera. Quan jo era petit —perquè encara que pugui no semblar-ho, jo vaig ser petit una vegada—, a Mollet hi ha-via al voltant de 6.000 habitants, unes quantes fàbriques, molts camps i vinyes encara, plataners a molts carrers, un parell de cinemes —l’Avenida i l’Ateneu—, algunes —po-ques— coses més i, sobretot, per damunt de tot, un grapat de jovent, la meva generació, amb ganes de fer coses, mol-tes coses; amb les coses volíem fer avançar el poble, i amb el poble volíem fer avançar el món. Organitzàvem dia a dia un munt d’activitats: jugàvem a bàsquet, a futbol a hoquei amb patins, ballàvem al Tabaran i a la Pista Trèbol, embo-licàvem a la gent amb Festivals de la cançó, i fins i tot ens vàrem inventar una emissora de ràdio, la segona de Mollet, l’ou, el veritable ou, vull creure, de la gallina que és avui Ràdio Mollet. Jo m’apuntava a tot: ballava, cantava, actu-ava, escrivia, presentava... no parava; els grans d’aquell Mollet del que us parlo devien estar tips del “Pou petit”, que és com em deien aleshores. Però, de totes aquelles coses, n’hi havia una de molt especial per a mi: el Teatre del Centre Parroquial on cada diumenge —repeteixo, cada diumenge! cada setmana, cada set dies— s’hi podia veure una funció de teatre. Cada setmana, una de nova. Allà, de la mà dels meus pares que m’hi portaven —fila quatre, pas-

16 Pronunciat el 17 d’agost de 1996.

Pregó de la Festa Major de Mollet

98


99

sadís, les quatre primeres butaques — diumenge rera diu-menge, va néixer la vocació, s’hi va plantar la llavors que ha donat com a fruit, molt o poc, tot el que sóc ara.

Quan avui en dia, als actors i actrius més joves se’ls pregunta per l’origen de la seva vocació, quasi tots fan re-ferència als grans actors internacionals que veuen sovint per la tele o al cinema. A mi m’agrada dir —perquè és ve-ritat—, que els primers actors que jo vaig veure, que em van fer riure i plorar, i sobretot que em van fer conèixer i descobrir el que és ara la meva raó de vida, no van ser Gre-ta Garbo, ni Humprey Bogart, ni James Dean, ni Marlon Brando, sinó uns altres noms més planers, més propers, més familiars, més entranyables. La gent gran que ara és aquí i que m’escolta, se’n recordarà: els meus exemples te-nien els noms d’en Miquel Rabasó, en Lluís Rosés, en Pere García, l’Angelina i l’Enriqueta Sellarés, la Montserrat Pou, l’Elvira Mas, en Joan Giralt, el Ton pelat, el Rocabayera... I al voltant seu, pujant i baixant decorats, clavant i descla-vant fustes i tatxoles, creant a cops de martell móns d’il-lusions i fantasia, en Josep Vilà, en Segalés, en Josep Maria Suñé i el meu pare... És de justícia que ara, avui, que m’heu donat l’oportunitat de parlar des d’aquí dalt, en aquest pri-mer moment de la Festa, els faci homenatge i expressi pú-blicament el meu deute de gratitud. Gràcies a tots. A ells i a tots els de Mollet d’aleshores que quan em veien fer algu-na cosa —i en feia de molt sonades i de molt agosarades— m’aplaudien, m’animaven a seguir endavant i m’adreçaven cap al futur que és ara present. Gràcies a tots.

I ara parlem de Festa. De Festa Major. De la d’avui i de la de fa trenta anys, que totes són la mateixa.

A la meva, la que jo recordo, hi arribaven firaries dos o tres dies abans; “cavallitos”, autos de xoc, les barques, muntanyes russes... I el circ! Per a mi eren dies d’emoció intensa. Em quedava bocabadat davant de tot. El dissabte ja venien molts forasters; arribaven per les dues estacions, la del Nord i la de França. Curiós, en aquell temps, per la Festa Major, la gent venia; ara em diuen que per la Festa Major, molta gent se’n va. Mal fet, creieu-me, mal fet. Ells s’ho perden. Encara que aquests darrers anys sembla que la cosa millora, i molts comencen a entendre que una de les millors maneres de fer poble, de fer pinya, de per pau, de fer progrés, de fer entendre, de fer força, de fer història i de fer-la bé, és fer FESTA. Festa grossa, festa forta, festa

98


99

honesta, festa gran, festa viva, festa noble, festa amb tots: FESTA MAJOR.

A la festa hi ha hagut sempre —hi havia llavors i ara també—, moltes ganes de gresca, de passar-s’ho bé, de ba-llar, de cantar i de riure. És el gran motor de la Festa Ma-jor: dies de trobada familiar, dies en què els joves, i els no tan joves, tornen a casa quan comença a clarejar. Dies en què s’encenen alguns cors per primera vegada, (jo m’ena-morava per primera vegada cada Festa Major), i es veu més bé que mai alguna lluna. Dies en què les preocupaci-ons, els problemes —si n’hi ha—, es guarden al fons del calaix. Dies en què el blanc i el negre se’n van de vacances perquè desapareix de cop i volta la grisor de cada dia. Des d’avui i fins dimarts, tot és color! Color de festa! Tenyim-ho tot de color! Que tot Mollet sigui un gegantí Arc de Sant Martí! Fem-la de tots colors! Però amb mesura. Que ningú posi verd a ningú. Que ningú es posi negre, que tot té remei. Que ningú s’hagi de posar vermell de vergonya. Que ningú es posi groc, i hagi d’anar a cridar a Sant Antoni. Que ningú s’ompli de blaus a força de córrer i caure per voler ser a tot arreu a la mateixa hora. Ja n’hi ha molts que estan morats. I molts altres van torrats. Morats i Torrats, ànima de la festa. Que en aquest segon any de vida, ompliu els carrers de xirinola, de joia, de vida i d’alegria.

Sé que hi ha molta gent a Mollet que tot l’any dedica part del seu temps a projectes col·lectius de caràcter cul-tural i esportiu: l’Esbart Dansaire, el Ball de Gitanes, grups de teatre, la Companyia de Sarsuela, la Banda, l’Escola de Música, els Castellers, la Colla Gegantera, els Diables... i això em fa feliç, perquè vol dir que Mollet, que de vila s’ha convertit en ciutat, que ha canviat camps i vinyes per fà-briques i equipaments (que porten fums i maldecaps però també treball), és una ciutat culturalment viva, una ciutat que es mou, que es belluga, que te el cor viu i la ment des-perta, que tota ella batega i somnia.

Que el cor de Mollet comenci ara mateix a bategar amb més força que mai durant aquests quatre dies i que els batecs se sentin per tot el Vallès i més enllà, per tot Barcelona i més enllà, per tot Catalunya i més enllà, a fi que tothom, a tot arreu, sàpiga que Mollet té un cor que no l’hi cap al pit, que no ‘hi cap al poble, perquè cada cor és una Festa i cada batec una manifestació d’alegria i solida-ritat.

Us convido a tots a participar de la Festa; a què, per quatre dies, noranta-sis hores, cinc mil set-cents seixan-

Pregó de la Festa Major de Mollet

100


101

ta minuts, tres-cents quaranta cinc mil sis-cents segons —Mare de Déu, si n’hi ha de temps!— canvieu de perso-nalitat. Transformeu-vos. Deixeu timideses enrera i poseu-vos la careta de l’alegria. Sigueu actors de la vostra pròpia Festa. Pugeu tots a l’escenari de la vida i sigueu durant aquests dies tots els personatges que la fredor i la grisor de l’hivern no us han deixat ser. Que es compleixen totes les fantasies! Que els desitjos esdevinguin realitats! Gaudiu de la màgia i el misteri del teatre: viure de cop totes les vides per aprendre a viure millor la vida pròpia.

Us agreixo de tot cor que m’hagueu convidat a fer aquest pregó. Fa molts anys que no visc a Mollet però em sento molletà de soca-rel. Aquí hi tinc la mare, gran part de la meva família, molts amics i molts records. Ser aquí, avui, amb vosaltres, m’ha bastit un pont amb el passat que no vull perdre. Mollet em té el cor robat. Em sento orgu-llós d’haver nascut aquí i podeu comptar amb mi pel que us pugui servir.

Molletans i molletanes: que comenci la Festa!Visca Mollet! Visca la Festa Major!

100


101

BIOGRAFIA ARTÍSTICA

TEATRE. Relació d’obres de teatre on ha actuat

1968Marat Sade, de Peter Weis. Director: Adolfo Marsillach. Teatro Español, Madrid. Teatre Poliorama, Barcelona

1969Los fantastikos, de Tom Jones i Harve Schmidt. Directors: Francis-co Nieva i Antonio Malonda. Teatro Reina Victoria, Madrid.

1970Romance de lobos, de Valle Inclán. Director: José Luis Alonso. Te-atro María Guerrero, Madrid. Teatre Poliorama, Barcelona, Festivals d’Espanya. Teatre Monumental, Lisboa.

1971Dulcinea, de Gaston Baty. Director: José Luis Alonso. Teatro María Guerrero, Madrid. Festivals d’Espanya.Antígona, de Sófocles. Director: José Luis Alonso. Teatre romà de Mèrida. Festivals d’Espanya.El cículo de tiza caucasiano, de Bertolt Brecht. Director José Luis Alonso. Teatro María Guerrero, Madrid

1972Los caciques, de Carlos Arniches. Director: José Luis Alonso. Teatro María Guerrero, Madrid. Teatre Moratín, Barcelona, Festivals d’Espanya.Misericordia, de Benito Pérez Galdós. Director: José Luis Alonso. Teatro María Guerrero, Madrid. Teatre Moratín, Barcelona. Festivals d’Espanya. Abbey Theatre, Dublin.

1973Canta, gallo acorralado, de Sean O’Casey. Director: Adolfo Marsillach. Teatro de la Comedia, Madrid.La ciudad en la que reina un niño, d’Henry de Montherland. Director: José Luis Alonso. Teatro Lara, Madrid.Las tres hermanas, d’Anton Txèkhov. Director: José Luis Alonso. Teatro María Guerrero, Madrid.

1976La carroza de plomo candente, de Francisco Nieva. Director: José Luis Alonso. Teatro Fígaro, Madrid. Teatre Barcelona, Barcelona. Gira per Espanya.Galileo Galilei, de Bertolt Brecht. Director: José Osuna. Festivals de Espanya.

Biografia artística

102


103

1978El médico a palos, de Molière. Director: José M. M Centro Nacio-nal de Iniciación del niño y el adolescente al teatro (CNINAT). Gira per EspanyaLas bacantes, d’Eurípides. Director: José M. Morera. Teatre romà de MèridaLas galas de difunto y la hija del capitán, de Valle Inclán. Director: Manuel Collado. Teatro María Guerrero, Madrid.

1981El galán fantasma, de Calderón de la Barca. Director: José Luis Alonso. Teatro Español, Madrid. Gira per Espanya.

1982El sombrero de copa, de Vital Aza. Director: José M. Morera. Teatro Bellas Artes, MadridCoronada y el toro, de Francisco Nieva. Director: Fco. Nieva. Teatro María Guerrero, Madrid. Teatro Lope de Vega, Sevilla.

1983El barón, de Moratín. Director: José M. Morera. Teatro Bellas Artes, Madrid.Casa de muñecas, d’Ibsen. Director: José M. Morera. Teatro Bellas Artes, Madrid.

1984Al derecho y al revés, de Michael Fryan. Director: Alexander Herold. Teatro Alcázar, Madrid.El duo de la africana, de Echegaray i Fernández Caballero. Director: José Luis Alonso. Teatro de la Zarzuela, Madrid.Las mujeres sabias, de Molière. Director: Miguel Narros. Teatro Progreso, Madrid.

1985La locandiera, de Carlo Goldoni. Director: Juan Antonio Hormigón. Festival de Teatre Clàssic d’Almagro. Teatro Progreso, Madrid.Anselmo B, de Francisco Melgares. Director: Adolfo Marsillach. Teatro María Guerrero, Madrid. Gira per Espanya.

1987És així, si us ho sembla, de Luigi Pirandello. Director: Hermann Bonnin. Teatre Romea, Barcelona

1988Lorenzaccio, d’Alfred de Musset. Director: Josep M. Flotats. Teatre Poliorama, Barcelona. Gira per Catalunya. Teatro Español, Madrid, Teatre de Chaillot, París.

102


103

1989Amado monstruo, de Javier Tomeo. Directors: Jacques Nichet, Jean Jacques Preau. Teatre Principal de Saragossa. Sala Olimpia, Madrid, Teatre Poliorama, Barcelona. Gira per Espanya

1991La verdad sospechosa, de Ruiz de Alarcón. Directora: Pilar Miró. Teatro de la Comedia, Madrid. Mercat de les Flors, Barcelona. Gira per Espanya.El gallitigre, de Javier Tomeo. Teatre Romea, Barcelona. Festival de Teatre d’Ambers (Bèlgica). Sala Becket, BarcelonaDesig, de Josep M. Benet i Jornet. Director: Sergi Belbel. Teatre Romea, Barcelona. Gira per Catalunya i França.

1993Espectres, d’Henry Ibsen. Director John Strasberg. Teatro Albéniz, Madrid, Teatre Romea, Barcelona. Gira per Espanya.Golfos de Roma, d’Stephen Sondheim. Director: Mario Gas. Teatre romà de Mèrida.El cazador de leones, de Javier Tomeo. Director: Jean Jacques Preau, Mercat de les Flors, Barcelona

1994La corona d’espines, de Josep M. de Sagarra. Director: Ariel García. Teatre Romea, Barcelona. Gira per Catalunya.

1996Àngels a Amèrica: el mil·leni s’acosta, de Tony Kushner. Director: Josep M. Flotats. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Teatro Albéniz, Madrid. Gira per Catalunya.

1997La gavina, d’Anton Txèkhov. Director: Josep M. Flotats. Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona

1998Arte, de Yasmina Reza. Director: Josep M. Flotats. Teatro Marquina, Madrid. Teatre Tívoli, Barcelona

TELEVISIÓ. Relació de programes de televisió on ha actuat

1974 Las meninas, Buero Vallejo, Estudio 1, TVE1975 El pícaro, Fernán Gómez, sèrie, TVE Curro Jimenez, sèrie. Episodi “La Dolorosa”, TVE1980 Los padres terribles, Estudio 1, TVE La sonrisa de Gioconda, Aldous Huxley, Estudio 1, TVE Candida, Bernard Shaw, Estudio 1, TVE1981 Soledad, Unamuno, Estudio 1, TVE


104


105

Revista TV, portada, Policías

104


105

1982 Don Baldomero y su gente, sèrie, TVE Rosmersholm, Ibsen, Estudio 1, TVE1983 Anillos de oro, sèrie de Pedro Masó. Episodi “El país de las maravillas”, TVE1984 La huella del crimen, sèrie. Episodi “El caso del cadáver descuartizado”, TVE La importancia de llamarse Ernesto, Oscar Wilde, Estudio 1, TVE1986 Las gallinas de Cervantes, telefilm basat en l’obra de J.R. Sender, TVE Turno de oficio, sèrie d’Antonio Mercero. Episodi “Con la venia, Señoría”, TVE1987 Vida privada, sèrie de 4 episodis, adaptació de la novel· la de Josep M. de Sagarra, TVE1988 Eurocops, sèrie, episodi “Cuellos blancos”, TVE Brigada central, sèrie de Pedro Masó, TVE Miquel Servet, sèrie de Josep M. Forqué, TVE1989 Tiempo de Liceo, sèrie, TVE1990 Las chicas de hoy en día, sèrie de Fernando Colomo, TVE 2 Els misteris de la vil·la U, sèrie, TV3 Crònica negra, sèrie, TV3 Historias del otro lado I, sèrie de José Luis Garci, TVE1992 Historias del otro lado II, TVE1993 Vostè mateix. Episodi: “Secrets de família”, TV3 Villa Rosaura, sèrie. Episodi: “El Dr. Schultz”, TVE1994 Estació d’enllaç, sèrie, TV3 Josep M. Pou recita Josep M. de Sagarra, programa Strómboli,TV3 Compuesta y sin novio, sèrie de Pedro Masó, Antena 31995 La sucursal, telefilm, TV3 Carvalho (sobre Vázquez Montalbán al programa Stróm boli), TV31996 Contes de la veritat oculta (basada en relats de Pere Calders). Episodi “Nit de pau i bones festes”, TV31999 Policias en el corazón de la calle, sèrie, Antena 3 Homenots (biografia de Josep Pla), sèrie, TV32000 Temps de silenci, sèrie, TV32001 Carles, príncep de Viana, telefilm, TV3 El club de la comèdia, Canal + Investigación policial, sèrie divulgativa, Antena 32002 Siete vidas, sèrie, Tele 5

CINEMA. Relació de pel·lícules on ha actuat

1973 Una mujer prohibida, José Luis Ruiz Marcos1974 La madrastra, Roberto Gavaldón1975 La espada negra, Rovira Veleta


106


107

1976 El segundo poder, Josep M. Forqué1977 Reina Zanahoria, Gonzalo Suárez1981 Adolescencia, Germán Lorente1984 La noche más hermosa, Gutiérrez Aragón1985 El caballero del dragón, Fernando Colomo1986 Madrid, Basilio Martin Patiño Hay que deshacer la casa, José Luis García1987 Berlin blues, Ricardo Franco Remando al viento, Gonzalo Suárez El complot dels anells, Francesc Bellmunt1989 La bañera, Jesús Garay Pont de Varsovia, Pere Portabella1991 Los papeles de Aspern, Jordi Cadena1993 El pájaro de la felicidad, Pilar Miró1994 Hermana ¿pero qué has hecho?, Pedro Massó Historias del Kronen, Montxo Armendáriz1995 La duquesa roja, Francesc Betriu El efecto mariposa, Fernando Colomo Tot verí, Xavier Ribera Gran slalom, Jaime Chávarri1996 El crimen del cine Oriente, Pedro Costa1997 Subjudice, Josep M. Forn Los años bárbaros, Fernando Colomo1998 Goya en Burdeos, Carlos Saura Pepe Guindo, Manuel Iborra Amic/amat, Ventura Pons La hora de los valientes, Antonio Mercero

TRADUCCIONS I ADAPTACIONS

1977 Los hijos de Kennedy, Robert Patrick. Teatro Bellas Artes. Madrid.1981 Borkman, Henry Ibsen. Teatro Espronceda. Madrid.1982 Un espíritu burlón, Noel Coward (1a versió). Teatro Fígaro. Madrid. Ángeles caídos, Noel Cowar. Estudio 1, TVE.1983 Fàcil virtud, Noel Coward, Estudio 1, TVE.1987 Materia reservada, Hugh Whitemore. Teatro Marquina. Madrid.1989 Leyendas, James Kirkwood. Teatro Maquina. Madrid1991 Están tocando nuestra canción, Neil Simon i Marvin Hamlish. Teatro Alcalà. Madrid.1996 Algún día trabajaremos juntas, Josep M. Benet i Jornet. Gira. Teatro Albéniz, Madrid. Bienvenida a casa, Neil Simon. Gira. Teatre Albéniz, Madrid.1997 Un espíritu burlón, Noel Coward (2a versió). Teatro Muñoz Seca, Madrid i Teatro Goya, Barcelona.

106


107

PREMIS

1985Premi Villa de Madrid Ricardo Calvo al millor actor de teatre atorgat per l’Ajuntament de Madrid, pel conjunt de les seves interpretaci-ons d’aquell any: Las mujeres sabias, El dúo de la Africana i Al derecho y al revés.

1988 Premi Sant Jordi de cinematografia (millor actor de pel·lícula espa-nyola) atorgat per RNE i la crítica cinematogràfica de Barcelona, pel Complot dels anells.Nominació millor actor protagonista de cinema dels premis de l’As-sociació d’actors i directors de Catalunya, pel Complot dels anells.Nominació millor actor secundari de teatre en els premis de l’Asso-ciació d’actors i directors de Catalunya, per Lorenzaccio.

1990Premi de la crítica teatral de Barcelona (millor actor), per Amado Monstruo.

1991Premi de la crítica teatral de Barcelona (millor actor), per Desig i El gallitigre.

1992Nominació millor actor secundari de teatre en els premis de la Unió d’actors de Madrid, per La verdad sospechosa.

1995 Premi de la crítica teatral de Barcelona (millor actor), per La Coro-na d’espines.Nominació millor actor de teatre en els premis de l’Associació d’ac-tors i directors de Catalunya, per La Corona d’espines.Nominació millor actor de televisió en els premis de l’Associació d’actors i directors de Catalunya, per Estació d’enllaç (TV3).

1996Finalista Fotogramas de plata 1996, per Àngels a Amèrica. Pre-mi de l’Associació d’actors i directors de Catalunya (millor actor de televisió), per la sèrie Estació d’enllaç.

1997Premi de la crítica teatral de Barcelona (millor actor), per Àngels a Amèrica.1998Nominació Fotogramas de plata 1998, per Arte.


108


109

1999 Premi Butaca (millor actor protagonista), per Amic/Amat.Nominació premis del Cercle d’escriptors cinematogràfics (actor protagonista), per Amic/amat.Nominació premis Goya (actor protagonista), per Amic/amat.Nominació premis Max (actor protagonista), per Arte.Nominació premis Unió d’actors (actor protagonista en teatre), per Arte.Finalista premi Mayte de teatre, per Arte.

2000 Premi millor actor del festival de cinema de Burdeus, França, Printemps du Film Ibérique, per Amic/amat.Premi de teatre El espectador (millor actor), per Arte.Finalista Fotogramas de plata 2000, per Policías.Nominació premis de la Unió d’actors de Madrid (protagonista de televisió), per Policías.

2001 Nominació premis de la Unió d’actors de Madrid (protagonista de televisió), per Policías.Premi del Col·legi de detectius de Catalunya (millor actor d’actualitat), per Policías.Premi Assaig general (millor actor de teatre), per Arte.

2002 Premi “Grande Canale” (millor actor) al Festival Internacional de televisió de Venècia 2002, per Carles, Príncep de Viana.Nominació premis de l’Acadèmia de les Ciències i les Arts de televisió (millor actor), per Policías.Premi micròfon de plata de l’Associació Professional Espanyola d’Informadors de Premsa, Ràdio i Televisió, per Policías.Bombín de San Isidro 2002, programa “Caliente y frío”, Inter Radio, Madrid.

108


109


uEF qo a LU ofJ t d - Mollet del Vallès · Primera foto de Josep Maria, amb ... allò ja no és...

Documents

Transcript of uEF qo a LU ofJ t d - Mollet del Vallès · Primera foto de Josep Maria, amb ... allò ja no és...