UD2: FONAMENTS DE PSICOLOGIA GENERAL I EVOLUTIVA...

UD2: FONAMENTS DE PSICOLOGIA GENERAL I

EVOLUTIVA

C7 – RECOLZAMENT PSICOLÒGIC AL PACIENT

Prof. Imma Buiza

UD2. Fonaments de psicología general i evolutiva C7. Recolzament psicològic del pacient

2

INDEX

1. TEORIES DEL DESENVOLUPAMENT DE LA PERSONALITAT

A. TEORIES PSICOANALÍTIQUES DE LA PERSONALITAT

B. TEORIES TIPOLÒGIQUES

C. TEORIES DELS TRETS

D. TEORIES SITUACIONISTES DE LA PERSONALITAT

E. TEORIES INTERACCIONISTES DE LA PERSONALITAT

2. ETAPES EVOLUTIVES

A. INFÀNCIA

B. ADOLESCÈNCIA

C. MADURESA

D. VELLESA


3

1. TEORIES DEL DESENVOLUPAMENT DE LA PERSONALITAT

La personalitat des de l’òptica de la psicologia, ja hem vist que és el conjunt de trets psicològics interns que determinen la forma en què un individu es comporta en diferents situacions, és a dir, la seva manera habitual de ser, pensar, sentir i actuar.

La personalitat està determinada per dos components diferents:

El temperament: part de la personalitat vinculada a factors biològics i hereditaris, immodificable i que roman tota la vida. És una habilitat innata que depèn de l’herència genètica de cadascú i que és el causant de les reaccions davant estímuls.

El caràcter: conjunt de reaccions i hàbits de comportament que s’han adquirit durant la vida i que formen l’aspecte moral de la personalitat. Obeeix a les experiències viscudes i està relacionat amb l’entorn ambiental en el que es mou l’individu. Es modificable.

Existeixen diferents teories que tracten d’explicar el concepte de personalitat:

Teoria psicoanalítica de la personalitat o Teoria psicoanalítica de Sigmund Freud (1856-1939) o Teoria psicodinàmica de CarlJung (1875-1961) o Teoria d'Alfred Adler (1870-1937) o Teoria psicosocial d'Erikson

Teories tipològiques o Ernst Kretschmer (1888-1964) o William H. Sheldon (1898-1977)

Teories Humanistes de la personalitat o Abraham H. Maslow (1908-1970) o Teoria humanista de Carl R.Rogers (1902-1987)

Teoria dels trets o Gordon W.Allport (1897-1967) o Hans Jürgen Eysenc (1916-1997) o Teoria factorialista Raymond Bernard Cattell (1905-1998)

Teories situacionistes o Walter Mischel (1930-actualitat) o Teoria social-cognitiva d'Albert Bandura (1925-actualitat)

Teories interaccionistes o Teoria de Jean Piaget o Teoria de Vygotsky


4

A. TEORIES PSICOANALÍTIQUES DE LA PERSONALITAT.

Teoria representada per Sigmund Freud, Carl Jung, Alfred Adler, Erikson,..., que manté que la personalitat s’estructura segons una interacció complexa de forces que donen lloc a les diferències de comportament entre individus i que en determinen la conducta.

Sigmund Freud considera que la personalitat és el resultat de la interacció entre 3 forces: l’allò, el jo i el superjo.

L’allò (inconscient):

El superjò (subconscient): es desenvolupa amb l’experiència social i l’educació. Intenta ajustar la conducta a les normes establertes. Són les forces que inhibeixen els instints, és la repressió. És el responsable dels sentiments de culpa i dels remordiments.

El jo (conscient):

Segons Freud, el desenvolupament de la personalitat passa per 5 fases:

Fase oral: primer any de vida. El nen explora l'entorn i la majoria dels estímuls passen per la boca. Superarà aquesta etapa de forma adequada permet al nen estructurar al seu caràcter les relacions que tindrà amb l'altre gent, sense dependències excessives. Si la persona no supera aquesta fase pot ser que tingui dependència excessiva, o molta ambició. Són persones que gaudeixen fumant, menjant, bevent, o parlant en excés.

Fase anal: dels 2-3 anys. El nen aconsegueix plaer a través d'orinar i defecar. Amb l'entrenament del control d'esfínters es desenvolupa el conflicte, ja que quan els plaers són bloquejats per les


5

normes socials, els nens poden experimentar ira i impulsos agressius (egoisme, agressivitat, excés de pulcritud, perfeccionisme,...)

Fase fàl·lica: dels 3-5 anys. L'interès del nen es centra en els òrgans genitals. El nen se sent atret per la mare (complexa d'Edip) i la nena pel pare (complexa d'Electra) i alhora es sent gelós del pare de sexe oposat. És important superar aquesta fase mitjançant la identificació per poder adoptar la personalitat corresponent al seu sexe. Els que no superen aquesta fase poden sentir-se atrets per persones grans.

Fase de latència: entre 5-11 anys. Fase de consolidació del nen. El nen es va adaptant a les noves situacions i integra poc a poc el món adult, creixent en aspectes relacionats amb la part l’intel·lectual, social i moral de la personalitat.

Fase genital: de l'adolescència a la maduresa. Quan una persona aconsegueix el ple desenvolupament sexual, completa el desenvolupament de la seva personalitat, participant plenament de la vida social

B. TEORIES TIPOLÒGIQUES DE LA PERSONALITAT

Es caracteritza per estudiar la personalitat dels individus a partir de les característiques somatopsíquiques, és a dir, les peculiaritats físiques i mentals de l’individu. Aquest enfoc s’anomena tipologia. Les classificacions tipològiques més conegudes són les d’Ernest Kretschmer i Sheldon. Nos estudiarem la classificació de William H. Sheldon (1898-1977).

Segons Sheldon existeixen 3 somatotipus o components corporals dominants i també tres tipus de temperament, que es correlacionen en el 80% dels casos amb el somatotipus.

Somatotipus:

A. Endomòrfic: individus més grassos i amb una estructura òssia i muscular poc desenvolupada.

B. Mesomòrfic: Individus on predomina l’estructura òssia, el teixit muscular i el conjuntiu. Tenen aspecte físic corpulent, vigorós i robust.

C. Ectomòrfic: individus amb escàs desenvolupament de les estructures viscerals i

somàtiques. La seva anatomia és esquàlida, amb un sistema osteomuscular escàs i extremitats llargues i fines.

Tipus de temperament:

A. Viscerotònic: extravertits, amables, amb gust per les relacions socials i personals, així com per la comoditat i el bon menjar. S’orienten cap a les relacions familiars.

B. Somatotònic: són individus actius i ferms amb desig de domini i agressivitat competitiva. Són atrets pel ris i l’aventura i són poc compassius.

C. Cerebrotonics: Són individus tímids i amb gust per la soledat. Les seves reaccions són ràpides i nervioses i són introvertit, analítics i reflexius. Dirigeixen els seus esforços cap a objectius propis.


6

C. TEORIES DELS TRETS DE LA PERSONALITAT.

Intenten explicar perquè les persones reaccionen de diferent manera davant una mateixa situació. Es considera un tret a la forma de comportament que es presenta de manera constant en un individu davant de diverses situacions. És una predisposició a sentir i a actuar.

Així, si coneixem els trets d’una persona podrem predir la seva conducta amb antelació davant d’una situació determinada. Els trets es combinen de diferent manera en cada persona, donant lloc a diferents models de personalitat. Per això s’utilitzen diferents parelles de factors oposats.

Introvertit Extravertit Estable Agradable Desagradable Insegur Franc Fals Insociable Reflexiu Impulsiu Optimista Inquiet

D. TEORIES SITUACIONISTES DE LA PERSONALITAT.

Aquestes teories estableixen que els determinants de la conducta d’un individu estan establerts per l’ambient i les situacions que l’envolten. Els principals representants d’aquesta corrent són Walter Mischel i Albert Bandura. Bandura centra el seu estudi en la conducta d’una persona, els seus processos biològics i l’ambient que interaccionen entre sí.


7

Bandura també és l’autor de la teoria social de l’aprenentatge, segons ell, els nens aprenen per observació i imiten les conductes dels altres. En aquest procés d’aprenentatge es distingeixen vàries fases:

Atenció: per poder aprendre és necessari estar atents.

Retenció: som capaços de recordar allò a què hem estat atents.

Reproducció: basant-nos amb el què hem retingut, podem reproduir un comportament.

Motivació: imitarem les conductes que ens motivin.

A més de l'aprenentatge per observació, Bandura defineix l'autoregulació, la possibilitat de controlar el nostre comportament. La teràpia es desenvolupa en tres fases:

Registre de la conducta: autoobservar i anotar els nostres comportaments. (Ex no podem estudiar)

Alteració de l'ambient: es busquen evitar situacions que condueixen a determinades conductes. Ex: aconseguir un ambient òptim per a l'estudi,...

Autocontracte: buscarem una recompensa als actes positius. (millorar les nostres notes)

E. TEORIES INTERACCIONISTES DE LA PERSONALITAT.

Els interaccionistes consideren que la conducta està en funció tant de la personalitat com de les situacions, que s’influeixen mútuament.

Segons Jean Piaget, els nens són “aprenents actius”, persones capaces d’adaptar-se i acomodar-se a l’entorn. Per Piaget el nen passa per dos grans etapes evolutives:

Primera etapa: va del naixement fins als 5-6 anys. En aquesta etapa es desenvolupa la intel·ligència sensomotora i representativa. S’incorpora el llenguatge, la imitació, el dibuix o el joc; tots ells són símbols per expressar-se.

Segona etapa: és l’inici del raonament. Comença a utilitzar la lògica i el raonament de forma similar a la persona adulta. A l’inici ho fa fent comparacions (blanc-negre, gran-petit,...), cap als 15 anys ja es planteja hipòtesis, busca solucions i entra en plena fase de pensament racional de la persona adulta.

Per Vigotsky, l’entorn és la societat. El desenvolupament de la personalitat del nen és responsabilitat de les persones adultes que organitzen l’ambient on es mou el nen i les experiències d’interacció que rep.

ACTIVITATS

1. Descriu el que és l’allò, el superjò i el jo segons Freud.

2. Quin significat especial té que els nadons es posin tot el que troben a la boca? 3. En què consisteix l’etapa genital de la teoria psicoanalista de Freud? 4. Llegeix la descripció del caràcter de cada una d’aquestes persones i indica en quina etapa de

desenvolupament segons Freud van quedar fixats. A) En Joan és una persona molt pulcra i perfeccionista, tant en la seva vida privada com a la

feina. A més, es extremadament dictatorial amb les persones amb les que es relaciona i intenta


8

sempre imposar la seva voluntat.

B) La Mónica depèn molt de la seva família i amics i és incapaç de prendre una decisió per si mateixa. Sent un plaer extrem pel menjar i beure i és una fumadora compulsiva.

C) L’Elena és una jove de 27 anys que només és capaç d’enamorar-se d’homes molt més grans

que ella. Actualment té una relació estable amb un home de 42 anys, vidu i pare de dos fills. 5. Estableix les diferències entre el temperament viscerotònic i el cerebrotònic de la teoria

tipològica de Sheldon. 6. Indica quin tipus de temperament pertanyen als següents tret psicològics:

A) Persistent, explosiu, agressiu, dominant, necessitat d’exercici i gust per l’aventura. B) Bondadós, alegre, extravertit, emotiu, sentimental, fluctuant, li agrada la bona taula.

7. L’Eduard és un nen de 18 mesos que s’entreté amb les seves joguines mentre la seva mare

arregla la casa i té la televisió encesa. En un moment determinat apareix a la pantalla un nen d’uns 5 anys que desmunta la seva joguina i hi amaga a dins una moneda perquè el seu germà no li prengui i se la gasti. Eduard està atent a la situació i continua jugant. Aquest mateix dia a la tarda van a casa de l’Eduard uns amics dels seus pares. Un d’ells li regala una xocolatina en forma de moneda. Quina creus que serà la reacció de l’Eduard si tenim en compte la teoria de l’aprenentatge d’Albert Bandura?

8. Comproveu si el vostre autoconcepte coincideix amb el que perceben els altres, per això segui

els passos següents:

Escriviu cadascú el vostre nom en un paperet i el poseu en una caixa. Repartiu els paperets (sense que us toqui el vostre) i no els ensenyeu.

Descriu-te en un full tal com creus que ets. Doblega el full i guarda-te’l.

Descriu en un full a la persona que figura en el paperet que t’ha tocat, posant el seu nom en la descripció. Quan hàgiu acabat tots, poseu els paperets a la caixa.

La professora anirà traient d’un en un els paperets i anirà llegint en veu alta la descripció.

Cadascú compararà la descripció que ha llegit la professora amb la que ha fet ell mateix i que té guardada i valorarà si hi ha gaire diferència entre ambdues.

Finalment debatreu a classe si la percepció que teniu del vostre autoconcepte coincideix amb el que us ha fet el vostre company.

Per fer les descripcions utilitzeu com a guió els factors que heu estudiat en els treta de la personalitat:

Introvertit Extravertit Estable Inestable Agradable Desagradable Segur Insegur Franc Fals Sociable Insociable Reflexiu Impulsiu Optimista Pessimista Tranquil Inquiet

9. Fes un resum de la teoria interaccionista de Jean Piaget.


9

2. ETAPES EVOLUTIVES.

LA PSICOLOGIA EVOLUTIVA Els éssers humans experimentem canvis físics des de la concepció fins que morim. També, al llarg de la nostra vida, canviem la forma d’expressar emocions i la d’adaptar-nos a l’entorn. Aquest procés de canvis successius es denomina desenvolupament. Tot i que el desenvolupament és un procés continu, pot considerar-se que a cada edat cronològica li correspon una sèrie de canvis, així doncs, el desenvolupament se succeeix en etapes o estadis. Considerem com a etapes del cicle vital:

- infància

- adolescència

- edat adulta

- vellesa

La psicologia evolutiva estudia els canvis psíquics que ocorren al llarg de la vida de les persones i presenta diferents teories que expliquen el desenvolupament. La majoria d’elles donen especial importància als primers anys de vida, perquè és quan es produeix un major desenvolupament físic, mental i afectiu. Evolució: canvis (interns o externs) en la forma, la mida o la funció que un ésser experimenta com a resposta del medi, en el que viu. Poden ser canvis físics com psíquics.

Maduració: quan l’evolució és positiva. Implica un procés d’adaptació de l’individu al medi.

Desenvolupament: procés de maduració que depèn de factors interns independents del medi ambient (herència). Quan el desenvolupament és augmentatiu, parlem de creixement (pes, alçada, memòria).

Si es procés de maduració o d’evolució positiva s’aconsegueix per efecte de factors ambientals, independents de l’herència, parlem d’aprenentatge.

Involució: quan l’evolució és negativa. Suposa un retrocés o un allunyament de l’individu de la seva adaptació al medi.

El desenvolupament humà, tant a nivell físic com psíquic, té una sèrie de característiques:

a) Els períodes d’evolució es succeeixen de forma paulatina. Quan comença una etapa encara no ha desaparegut l’anterior. Exemple: quan un nen comença a caminar encara no ha deixat de gatejar.

b) Hi ha un desenvolupament quantitatiu i qualitatiu. Augmenten quantitativament de

vocabulari, pes i alçada i qualitativament, perfeccionen activitats quan comencen a caminar.

c) No hi ha uniformitat en el ritme de creixement de l’individu. Hi ha moments de creixement

ràpid, de creixement lent i d’aturada de creixement. Ràpid (dins úter), lent ( a partir dels 4 anys), a partir de la pubertat ja quasi no hi ha creixement (aturada del creixement)

d) El desenvolupament físic i psíquic evolucionen de forma paral·lela. En tot nen normal es

desenvolupen les funcions mentals al mateix temps que el creixement en pes i alçada.


10

Teoria del desenvolupament d’E. Erikson Una de les teories del desenvolupament més coneguda és la d’Erik Erikson (1902-1989), que divideix el cicle d’una persona en vuit estadis de desenvolupament. En cada etapa apareix una crisi, plantejada com un posició entre dos pols, que cada persona haurà de solucionar per passar a l’etapa següent.

ETAPA CONFLICTE CARACTERÍSTIQUES

Nadó (0-1 any) Confiança enfront de desconfiança

La relació més significativa és amb la mare. És bàsic que el nen confiï en el medi i que se senti segur, encara que també ha de conèixer la desconfiança.

Preescolar (1-2 anys)

Autonomia enfront de vergonya

El nen comença a ser autònom : comença a controlar els esfínters, a caminar, parlar... però si no li reforcen els èxits pot sentir vergonya o dubte davant les seves habilitats.

Època escolar (3-6 anys)

Iniciativa enfront de culpa

Aquesta etapa es caracteritza per la independència i el desig de prendre responsabilitats, encara que de vegades puguin sentir-se culpables per això.

Preadolescència (6-12)

Productivitat enfront d’inferioritat

L’autoestima és fonamental ja que augmenta la relació amb els seus iguals. El conflicte apareix si considera que no té les suficients habilitats per moure’s entre el món familiar i el món dels iguals.

Adolescència (12-18)

Identitat de rol enfront de confusió

És l’època en què l’individu cerca la identitat que li conduirà a l’edat adulta. Es planteja preguntes com Qui sóc ?

Jove-adult (19-35)

Intimitat enfront d’aïllament

Els conceptes més importants són afiliació i amor. En funció d’aquests es dóna i es rep. És l’època en què s’estableixen relacions intenses amb la parella amb objectius formals.

Mitjana edat (35-65)

Generativitat enfront d’estancament

Es genera una necessitat en tres grans àmbits : laboral (necessitat reconeixement professional), familiar (tenir fills, cuidar-los i educar-los) i social (reconeixement en l’entorn on es viu)

Vellesa (+ 65 anys)

Integritat enfront de desesperació

En aquesta fase s’intenta donar sentit i coherència al trajecte i a les coses que s’han realitzat fins el moment. Es caracteritza per la por davant el futur i per les pèrdues: parella, amics, salut...

ACTIVITAT

10. En quin estadi de desenvolupament, segons la teoria d’E. Erikson, et trobes? Explica quina és la crisi d’aquesta etapa i si t’identifiques amb ella.


11

1. LA INFÀNCIA És l’etapa de la vida que comprèn els primers anys de desenvolupament, des del naixement fins a l’adolescència. Es produeixen canvis ràpids en l’adquisició i maduració de les funcions biològiques i psicològiques bàsiques. Fases de la infància

1. PRIMERA INFÀNCIA (0 – 3 ANYS)

Predominen les funcions:

Sensorials: el sistema nerviós del nen va madurant i comença a conèixer el món que l’envolta.

Motores: el nen comença a dominar els seus moviments i aconsegueix habilitat manual i caminar.

Lingüístiques: aprèn per imitació les seves pròpies síl·labes, ja que té ganes de comunicar-se. Aconsegueix dir paraules i frases per expressar-se.

Nounat: presenta una sèrie de reflexos organitzats que desapareixen als pocs dies o mesos de vida. Són un bon indicador del grau de desenvolupament que té el nen en néixer.

Reflex de deglució i succió:

Reflex de la marxa automàtica:

Reflex de prensió o “gràsping”:

Reflex de Moro:

Reflex de “l’espadatxí”:

Durant el primer any: Apareixen els balbucejos, els gestos (diuen adéu amb la mà) i les primeres paraules que li permeten interactuar amb tot el que li envolta. Del 1 – 3 anys: adquireix la funció representativa o simbòlica, és a dir, la capacitat per representar objectes mitjançant símbols. Evoluciona el llenguatge parlat i l’expressió de pensaments i desitjos. Aprèn a controlar els esfínters. Als 18 mesos pot reconèixer-se en un mirall, entra en la fase d'oposició (sap dir no) i comencen a adquirir importància les normes familiars.


12

2. SEGONA INFÀNCIA INTERMÈDIA (3 – 7 ANYS)

L’escolarització suposa que comencin a independitzar-se de la seva família i se socialitzin amb els seus iguals o altres persones adultes. Aprenen a conviure i a compartir, mostren rivalitats i gelosia i detecten les diferències entre nen i nena. Perfeccionament de la motricitat fina, cosa que permet l’aprenentatge de la lectoescriptura (aprox. 5 anys). Dels 3 als 6 anys té especial importància el joc simbòlic (metges i infermeres, papes – mames). Cap als 6 anys comencen a mostrar interès pels jocs amb regles (jocs de taula).

3. TERCERA INFÀNCIA (7 – 12 ANYS)

En aquesta fase adquireixen més importància l’escola, els aprenentatges i el procés de socialització. Acostumen a mostrar inquietud i curiositat per aprendre coses noves i comença l’edat de la raó. Augmenta la seva identitat sexual i comença la socialització, que es tradueix en agrupacions per separat entre nenes i nens i apareix el pudor o la vergonya davant l’altre gènere. Els nois solen preferir més acció i moviment en les seves activitats que les nenes. És una edat en la que agrada col·leccionar, llegir, veure la televisió,... Als últims anys d’aquesta etapa, alguns autors l’anomenen preadolescència (11-13 en noies i 12-14 en nois), ja que apareixen els primers signes de creixement sexual i comença un nou canvi en les actituds: es tornen més inquiets, rebels, crítics, amb comportaments que cada vegada s’apropen més als típics de l’adolescència.

LA MALALTIA EN LA INFÀNCIA El nen davant la malaltia En la infància són freqüents les lesions lleus i les malalties, cada nen les experimenta de forma particular, segons:

l’edat i etapa del desenvolupament psicofísic. Els bebès no tenen llenguatge, no diferencien sensacions i emocions, no poden expressar el què els fa mal. Abans dels 6 anys no tenen por a la malaltia. Aproximadament a aquesta edat, comencen a diferenciar-la de la salut, però no és fins els 12 anys que se’n formen una idea més precisa.

Tipus de malaltia. Varia en funció de si és aguda o crònica (portar una pròtesi, haver de seguir una pauta de tractament, injectar-se insulina...), de si li imposa limitacions o no. En aquest cas, solen ser viscudes com una agressió o càstig i viure’s amb ràbia i angoixa intenses.

Experiències anteriors. Si han estat negatives, poden fer aparèixer al nen el “síndrome de la bata blanca” (por als metges per experiències prèvies traumàtiques).

Personalitat del nens: alguns tendeixen a moure’s poc i dormir molt, d’altres en canvi són molt moguts i solen estar alterats. com reaccionen els pares, del lloc (consulta, hospital, domicili...)

Reaccions dels pares.


13

Lloc de tractament: dependrà de si el nen es troba a casa, de si la hospitalització és ambulatòria,...

Necessitats psicològiques del pacient en la infància 1. Si es tracta d’un lactant:

La dificultat d’expressar-se pot interferir en el vincle afectiu fill – pares.

L’hospitalització origina ansietat i pot causar la síndrome de l’hospitalisme infantil1.

El desenvolupament motor del petit pot veure’s afectat, amb la qual cosa la seva autonomia i capacitat per explorar el món que l’envolta disminueix.

2. Si s’està en l’etapa preescolar:

Les hospitalitzacions freqüents causen temor al dany físic.

Es pot generar sentiment d’incapacitat quan, per exemple, per la falta d’una extremitat es necessiti una alta dependència dels pares.

3. Si s’està en l’etapa escolar:

El nen detesta sentir-se diferent als altres. Les malalties cròniques influeixen especialment en la seva autoestima i en l’aparició de sentiments d’inferioritat en relació a la resta dels escolars.

Si la malaltia és altament incapacitant la tendència a l’aïllament és fa habitual. Reaccions del nen i la seva família davant la malaltia o hospitalització La malaltia i l’hospitalització d’un nen alteren el funcionament familiar.

1 Efecte depressiu que produeixen les separacions brusques i prolongades dels nens i les seves mares o la

falta d’amor, ja que la hospitalització s’observa també en nens criats a les seves llars per mares depressives, o per aquelles que no desitjaven tenir un fill o en casos en que les mares estan “massa ocupades per fer-se’n càrrec.


14

L’hospitalització del nen sol ser una experiència traumàtica perquè comporta la separació dels pares i de l’entorn familiar:

- Si és menor de 7 anys, no entendrà la relació de la malaltia amb la separació dels pares, pot pensar que està abandonat i sentir angoixa. Si el nen està ingressat, és preferible que els seus pares estiguin amb ell el major temps possible i que participin en la seva atenció.

- En general els nadons prematurs es tranquil·litzen amb el contacte humà. P. ex.: s’ha comprovat que evolucionen molt millor si els pares poden alimentar-los i tenir-los en braços unes hores al dia.

- És important informar als pares sobre la malaltia i les cures que requereix el seu fill, així com ser escoltats quan sentin dubtes i temors, és una necessitat.

Personal sanitari davant la malaltia del nen

o Les persones que treballen en centres hospitalaris haurien de facilitar les visites i permanències dels pares per disminuir el temor dels nens, també de la resta de familiars (sobretot en la UCI i en la post anestèsia). o Si són una mica grandets, necessitaran un espai–temps per parlar de les seves preocupacions, tenir joguines pròpies,...

ACTIVITATS:

11. Cerca estratègies perquè un nen de 7 anys accepti que se li realitzi una extracció de sang per efectuar un anàlisi.

12. Pensa activitats lúdiques que podrien ajudar un nen de 5 anys ingressat en un hospital, per facilitar-li l’adaptació al nou entorn.

13. L’espera a les consultes pediàtriques o ambulatòries a vegades es fan excessivament

llargues i pesades per als nens petits. Proposa alguna idea per pal·liar aquesta espera.


15

"El gran problema de los niños de ciudad es que nunca están sin

adultos "

Madrid, 21 octubre 2003

"El mayor problema de los niños en las ciudades es que nunca están solos entre ellos, sin adultos", sostiene el

pedagogo Francesco Tonucci (Fano, Italia, 1940). Los padres tienen miedo a permitírselo por la violencia, un

fenómeno que este especialista considera sobre todo mediático, y el tráfico. Para devolver todo el espacio

urbano a los pequeños, este experto del Consejo Nacional de Investigaciones italiano ha puesto en marcha el

proyecto La ciudad de los niños en ciudades de Italia, Argentina y España. Un objetivo es que vayan solos al

colegio. Y en el camino pueden poner multas morales a los coches subidos en la acera, como ya ocurre en

Roma."Si devolvemos las plazas a los pequeños, no necesitamos ludotecas", defiende Tonucci. Para difundir

su iniciativa, ha presentado en Madrid su libro Cuando los niños dicen ¡basta! (Fundación Germán Sánchez

Ruipérez) y la web www.lacittadeibambini.org.

"Los adultos deben encargarse de que el barrio sea para todos y de ayudar a los niños"

Pregunta. En España, poblaciones medias como Granollers o Reus, en Cataluña, o la madrileña Alcobendas

se han interesado por su iniciativa. ¿Por qué no se han sumado las grandes?

Respuesta. No lo sé. Cuando me llaman los alcaldes les pido que se lo piensen bien, porque ponerse al lado

de los niños supone sacar algo a los adultos, que son los electores. De todas formas, es un desafío importante,

porque las ciudades son cada vez más conscientes de su insostenibilidad.

P. ¿Cómo cambiarlas?

R. Hemos destruido las ciudades y es difícil que se puedan recuperar sin algo creativo. No debemos tolerar

que un niño no pueda cruzar porque los coches no paren en el paso de cebra. Eso supone considerar los

derechos de los coches más importantes que los de los niños.

P. Los padres temen el tráfico, pero también la inseguridad.

R. Sí. En la sociedad global, lo que ocurre en el Reino Unido lo sufre la gente en Italia y piensa que eso le

puede ocurrir a su hija. Por ejemplo, en mi país todos los padres tienen miedo de los pederastas. Pero no hay

pederastas por la calle. Existen personas que causan violencia a los niños, pero son gente de confianza. Y

nosotros seguimos educando a los niños en la desconfianza a los desconocidos. Esto es gravísimo.

P. Y los niños no van solos.

R. Existe un control constante y perpetuo de los pequeños. Esa idea muy novedosa de que el adulto siempre

debe estar presente en la vida de un niño es el hecho más grave y el que afecta más negativamente a la vida

de un niño.

P. ¿Por qué?

R. Antes los niños podíamos salir de casa solos y pasábamos mucho tiempo libre sin control directo de los

adultos. En ese lapso teníamos el desarrollo más fuerte. Era el tiempo del descubrimiento, de la maravilla, de

la sorpresa, del placer. Estas experiencias se niegan hoy a los niños.

P. ¿Cómo recuperarlas?

R. Hoy existen condiciones sociales y ambientales peores en las ciudades. La actitud de los adultos es

resignarse, pero lo que deben hacer es encargarse de que el barrio sea para todos, de estar en la calle y ayudar


16

a los niños. Si en la calle sólo hay coches, es peligrosa.

P. ¿Eso funciona?

R. En el Gran Buenos Aires se han puesto en marcha corredores escolares inspirados en mi propuesta. En

ellos, la delincuencia ha bajado notablemente sin llamar a la policía. Los comerciantes y los ciudadanos

ayudan a los niños. Este resultado nunca se habría obtenido con un aumento de la defensa. Cuanto más se

cierra, más peligro. Cuanto más se abre, más seguridad.

P. Los niños no van solos y suelen sentirse solos.

R. Son las dos caras del mismo problema. Por un lado, la imposibilidad de un pequeño de vivir cerca de

otros niños porque muchos son hijos únicos, una situación que les resta autonomía. Por otro, el no poder salir

de casa, encontrar otros niños y elegir un compañero de juegos. Los pequeños están obligados a jugar con los

compañeros, con los hijos de los amigos paternos o con los compañeros de las actividades extraescolares.

Nunca han elegido un compañero para jugar, pero un día deberán elegir un compañero para la vida. Y no

saben hacerlo.

P. Y luego están las horas ante el televisor.

R. Sí. La televisión se ha adoptado como una niñera económica y eficaz por parte de los padres. Un

instrumento que puede ser tan rico llega a ser peligroso, no sólo por los contenidos de violencia, sino porque

inmoviliza a los niños y los corrompe al hacerlos consumidores.

P. ¿Se puede hacer una televisión mejor?

R. El remedio no es hacerla mejor y dejar a los niños más tiempo delante, sino que los niños puedan salir de

casa. Entonces sólo la verían si fuera buena de verdad. Pero a las televisiones no les interesa defender a los

niños.

P. ¿Qué papel tiene la escuela?

R. Es hora de pensar en una escuela de los niños, ajustada a sus necesidades y donde se podría hacer mucho

más en mucho menos tiempo. Es insostenible que, tras seis horas de clase, los niños tengan deberes que les

quitan todo el tiempo libre. Tienen que hacer cosas en casa, pero cosas que sepan hacer solos. Así tendrían

algo que contar en la escuela. Ahora no tienen, porque todos ven la misma televisión, pasan las tardes en los

mismos cursillos y eso no vale la pena contarlo en la clase: todos lo saben.

Ara respon:

1. Quina és la idea principal que planteja aquest article?

2. Com condiciona la vida de les grans ciutats l’activitat dels nens?

3. Per què és convenient que els nens tinguin temps i activitats sense adults?

4. Quins altres condicionants té la societat actual amb la vida dels més petits?

5. És molt diferent la infància que van viure els alumnes de la actual? En què? I de la infància

dels seus pares?


17

B. L’ADOLESCÈNCIA

És el període de transició entre la infància i l’edat adulta. Es caracteritza per importants canvis:

- físics: creixement de talla i pes, maduració sexual... Es passa d’un cos infantil a un adult i això provoca inquietud davant el dubte de com el veuran els altres. Es produeix el desenvolupament dels caràcters sexuals primaris: penis i testicles en homes i ovaris i úter en la dona i apareixen els caràcters sexuals secundaris: en les dones augment de pit, pèl púbic i axil·lar i en l’home aparició del pèl púbic, axil·lar, facial, a les cames, tòrax i canvi en el to de veu.

- psíquics: identitat, valors... Es va marcant la identitat personal, es vol marcar la diferència amb els altres (en la roba, el llenguatge...). Apareixen canvis psicològics com l’ansietat que es manifesta en els complexes i inseguretat en un mateix: ser massa alt, massa gras o prim,... Canvis en l’estat d’ànim: l’adolescent es caracteritza per ser ambivalent, és a dir, pot passar de l’alegria a la tristesa de manera molt ràpida. Hi ha una tendència a descarregar tensions mitjançant actes impulsius. Els canvis emocionals i de caràcter poden donar lloc a crisis d’angoixa, depressions, conductes antisocials,... Canvis en el funcionament intel·lectual i els valors altruistes: el pensament madura passant d’allò concret a allò abstracte. Això es tradueix en un major interès pel món en què viu, per les qüestions socials i polítiques, per les normes morals i la religió. Els seus valors preferits són l’honor, l’amistat, la sinceritat, la lleialtat,...

- socials: relació amb iguals, parella, estudi, treball...

Canvia la relació amb les persones adultes, especialment amb els pares: ja no els necessiten tant, descobreixen que també tenen les seves limitacions i poden ser molt crítics amb les seves actuacions. A més, els desitjos d’autonomia poden afavorir la rebel·lia i l’agressivitat contra ells. La relació amb el grup d’iguals o amics adquireix un valor especial: cercar suport i comprensió en persones de la seva edat. El grup d’iguals acostuma a ser mixt, a diferència de la infància, es consolida la identitat sexual.

Salut i malaltia en l’adolescència L’adolescent no està acostumat a cuidar de la seva salut ja que fins ara ho feien els pares. No acostuma a donar gaire importància a aspectes com: l’alimentació, la higiene i hàbits de vida sans. Gradualment haurà d’anar assumint l’atenció de la seva salut i de la seva persona, així com l’organització de la seva vida. Moltes vegades es creuen invulnerables i per això constitueixen un grup de risc en:

accidents trànsit

consum de tòxics

conductes sexuals imprudents. La malaltia en els adolescents suposa un atac a la seva imatge corporal i a la seva


18

autoestima: per a ells és molt important la imatge que ofereixen als altres. Si se senten febles o defectuosos s’accentuarà el seu sentiment d’inseguretat. En aquesta situació dependran dels altres, quan voldrien ser autosuficients. Si s’està hospitalitzat:

- Se sent més sol, aïllat, ja que no té a prop al grup d’iguals.

- Sent vergonya al mostrar el seu cos davant els cuidadors.

- La relació amb els pares serà ambivalent: els necessita però no vol reconèixer-ho.

- Major fluctuació de l’estat d’ànim.

Necessitats psicològiques del pacient en l’adolescència

Es requereix l’acceptació dels seus iguals, per la qual cosa es tem el rebuig i no es vol veure diferent dels altres per la seva malaltia.

Demanda informació sobre la seva malaltia i, donar-li en la justa mesura, pot responsabilitzar-lo de la seva pròpia cura.

És habitual que qüestioni la manera de fer del personal sanitari, els tractaments a què es veu sotmès i sobretot les normes en el medi hospitalari.

Cal aguditzar el tacte en relació amb els seus sentiments – temors – emocions, ja que en certes ocasions s’arriben a comportar com autèntics nens. L’adolescència és l’etapa més vulnerable de la vida després de la infància.

El personal sanitari davant la malaltia de l’adolescent

o El personal ha de saber que l’adolescent, en general, té poca tendència a parlar del que li passa. Cal ajudar-lo amb preguntes obertes, sense adoptar una actitud paternal i sense retrets. o Se l’ha d’informar, assegurar la confidencialitat del que ens expliqui, especialment en temes com l’ús de substàncies tòxiques o en temes de sexualitat.

o Hem de dirigir-nos a ells per preguntar-los sobre la malaltia, i no als seus pares.

o Si estan hospitalitzats, s’ha de preservar la seva intimitat, facilitar el contacte amb l’exterior, explicar-li les normes hospitalàries de forma clara i permetre’ls que puguin disposar d’un espai per expressar sentiments i temors, així com recursos per poder distreure’s.

o La família del pacient adolescent, pot necessitar suport del personal sanitari, dels professionals de salut mental, de grups d’ajuda o d’associacions de malalts i familiars, on puguin obtenir informació d’altres persones que viuen situacions semblants.

ACTIVITATS 14. Cerca estratègies perquè un adolescent diabètic col·labori en el seu tractament dietètic i farmacològic. 15. Pensa en com podries convèncer a un adolescent que està a la sala de preanestèsia i es nega a entrar al quiròfan.


19

16. Explica com pot viure un enguixat de la cama una nena de 9 anys i una de 14. Quines són les diferències més importants entre ambdues vivències?

17. Per què l’anorèxia nerviosa és una malaltia amb una prevalença molt alta en noies adolescents? 18. Escriu un llistat de conductes de risc que siguin més prevalents entre la població adolescent. Justifica per què es donen aquestes conductes.

19. En Joan és un noi de 17 anys que ha patit un traumatisme jugant a basquet i té una contusió molt gran a la cara. Acudeix amb la seva mare al servei d’urgències de l’hospital de la seva zona. Quina serà la preocupació més gran d’en Joan davant el seu problema mèdic?


20

El rebelde sin causa no existe

Entre nosotros, la violencia juvenil no ha adquirido las dramáticas dimensiones de otros países, pero el

problema existe también aquí: según un estudio de hace dos años en 534 centros públicos de enseñanza, el

80% de los encuestados (alumnos y profesores) se mostraron preocupados por la indisciplina y la falta de

respeto en los centros escolares.

Y el 60% afirmaron que en su centro se habían registrado agresiones entre alumnos en los tres últimos años.

Un informe similar de 1992 en Holanda reveló que el 25% de los niños habían sufrido actos intimidatorios

graves (violencia sistemática, física, sexual o psicológica) por parte de otros alumnos.

Ahora bien, entre los jóvenes rige también una violencia menos visible, que genera igualmente coacción,

miedo y sufrimiento. Y refuerza un estilo de relación basado en el dominio, la fuerza y la agresividad,

valores muy poco edificantes para personas que se encuentran en pleno proceso de formación y de

crecimiento como seres humanos, como entes sociales.

Lo más fácil es endosar la culpa de estos comportamientos inexplicables ("pero si no les falta de nada") a la

influencia de TV, comic, cierta música, el cine... por la trivialización, cuando no exaltación, con que en

ocasiones abordan la agresividad y la violencia. Pero no podemos conformarnos con esta simplista reducción

del problema.

Por qué la violencia

La agresividad es un instinto consustancial al ser humano, y la violencia (psicológica o física) aparece como

el medio más rápido para conseguir lo que nos proponemos. La persuasión entraña dificultades y exige

habilidades dialécticas que no abundan entre los jóvenes. De todos modos, nadie está libre de reacciones

primitivas, de carácter agresivo, para defender el territorio propio. Que, cuuando se producen de forma

reiterada, terminan formando una conducta. Los humanos somos la única especie animal que ha creado una

cultura de la violencia y los medios de destruir al oponente se hacen cada vez más específicos y complejos.

Así pues, niños y jóvenes nacen y crecen en un mundo violento. Y no hablamos sólo de guerras ni siquiera

de agresiones físicas. La violencia que más cala en los niños proviene de un estilo de vida (que empapa a la

familia, la escuela y la calle) en la que uno de los valores supremos es el control y la seguridad. Que se

manifiesta en la defensa de la individualidad y en la colocación de alambres de espino en nuestro territorio

individual. Las actitudes violentas, en suma, prenden muy bien en una sociedad competitiva que predica

soluciones individualistas y que olvida promocionar la dimensión social de las personas. Así, resulta

hipócrita que nos espantemos de algunos niños que produce la sociedad que hemos creado. Desde un punto

de vista sociológico, por tanto, las conductas violentas de niños y jóvenes podrían interpretarse como la

consecuencia de la preponderancia de lo individual ante el interés común.

Pero, desde una perspectiva psicológica, se explican las conductas violentas independientemente del

momento social en que se producen, recurriendo a lo más íntimo del ser humano. Generalmente, las

travesuras se cometen junto a un grupo de amigos y se actúa espontáneamente. Quien transgrede la norma se

siente importante y admirado por sus amigos. Y el acto mismo resulta estimulante: sabe el niño o joven que

sus padres no lo aprobarán, pero eso sólo añade un poco de emoción. Lo que importa es la aprobación de los

amigos, esa es la recompensa y merece la pena asumir el riesgo del castigo.

Los casos leves de vandalismo y violencia forman parte del desarrollo normal de niños y jóvenes, provienen

de su necesidad de sentirse independiente, rebelde, o parte de un grupo, el de sus amigos. Entendámoslo: los

sentimientos que impulsan estos actos incívicos son universales. Los niños buscan identificarse como

individuos y reafirmarse como miembros de un grupo. En otras ocasiones, buscan desquitarse de acciones

que consideran injustas, protagonizadas por las figuras de autoridad:padres, profesores, policía... Una de las


21

vividas como más injusta es la que convierte al niño en "invisible", todo lo que él o ella interpretan como que

no se les tiene en cuenta o no se les reconoce sus logros.

Muchos niños que crecen en ambientes en los que sienten que no valen mucho, y pueden (por la excesiva

tolerancia familiar) hacer casi cualquier cosa que le pida su grupo. La necesidad de aceptación por el grupo

puede inducir a un comportamiento antisocial, especialmente en la adolescencia: en medio de la

desorientación, sentirse parte del grupo (que, a veces, es lo único que eligen) es lo más importante.

La violencia, ¿sólo una señal?

Los actos agresivos son la gota que colma el vaso; el problema casi siempre es previo. A veces, el niño emite

"sus señales" con gran intensidad (un robo, una pelea con heridos, una agresión a los padres, a un compañero

o profesor) y surge el problema, ya ineludible. El "mensaje" requiere respuestas. La de los padres, aún

cuando sólo sea el castigo, es imprescindible. Es mejor que nada. Para un adolescente en pleno bache de

rebeldía, que se comunica mediante conductas reprobables, sus acciones son palabras no dichas, su opinión

ante el estado de las cosas. Por eso, lo peor es el silencio o la vista gorda. El rebelde sin causa no existe,

detrás de su comportamiento se esconde la necesidad de expresar sentimientos: está incómodo, se golpea

alocadamente con una vida que para otros resulta llevadera cuando no dichosa. Y emite, desesperadamente,

señales para que le ayuden o, al menos, le atiendan.

Diferenciemos estas conductas con los comportamientos de un niño sociopático, que siempre ha tenido

dificultades para distinguir entre lo bueno y lo malo, lo correcto y lo inaceptable. Crónicamente antisocial, no

aprende de las consecuencias de sus actos. Son casos raros, pero pueden ocurrir en cualquier familia.

Y, ¿qué hacer?

Tanto la familia como la escuela, las autoridades y la sociedad misma, deben abordar el tema con la seriedad

y responsabilidad que requiere. Las líneas que deberían inspirar la pedagogía de la tolerancia, la convivencia

pacífica y el respeto, parten de una ética de convivencia, de educar para la socialización, mediante la

cooperación, el juicio intelectual (conductas reflexivas) y la educación para la frustración. Desde que un niño

tiene 2 ó 3 años, debe sentir, y saber, que hay pautas a su alrededor, que no es posible cumplir todos sus

caprichos y que incluso algunas necesidades tendrán que esperar un tiempo para ser satisfechas. Habremos

de enseñarles que los bienes se reparten con los otros niños, y asumir que eso les causará una decepción, para

la que hay que educarles. La educación familiar y escolar debe ser rígida: todo no puede ser. Han que saber

aceptar el no, y preguntar los porqués.

Y no deben tolerarse la burla o la falta de respeto al diferente (otras razas, físicos peculiares o muy poco

agraciados; tímidos, con gafas o prótesis, "empollones", mal vestidos...).

Deben cultivarse, en la familia y en la escuela, valores socializantes basados en compartir las cosas, el

respeto a la diversidad de las personas y el aplazamiento en la satisfacción de necesidades y deseos de niños

y jóvenes. Por eso resulta imprescindible que la escuela cuente con el apoyo casi incondicional de los padres,

cuya primera actitud será no desautorizar a los enseñantes delante de los hijos; por mucho que no se

compartan algunas de sus decisiones o estilos pedagógicos. Nadie aprobaría, y menos aún asumiría, un

sistema de valores propuesto por una entidad desprestigiada y sin credibilidad. Y, a los docentes les

convendría contar con el apoyo institucional necesario para que sus decisiones ante las actitudes antisociales

fueran respaldadas por los padres y por la autoridad educativa.

Ara respon:

1. Quin és l’estil de relació que predomina entre els joves? 2. Enumera les principals causes que fan que hi hagi violència juvenil. 3. La violència juvenil es practica de forma individual o en grup? Per què? 4. Quin significat creus que té la frase “ sentir-se invisible”? 5. Què s’hauria de fer per combatre la violència juvenil?


22

C. MADURESA O L’EDAT ADULTA

Es considera edat adulta el període dels 20 als 65 anys, aproximadament. És l’etapa més llarga del cicle vital, es caracteritza per:

- vincles de parella estable

- família

- activitat laboral

- ... En el físic, la maduresa arriba cap al final de l’adolescència, per estabilitzar-se i anar declinant a mesura que s’envelleix.

Intel·lectualment es disposa de més capacitat per acumulació de coneixements i experiències, acompanyat d’un estatus socioeconòmic que comporta el tipus de professió. Les relacions socials tenen lloc a la família i les amistats són més reduïdes, selectives i duradores. Una de les tasques més difícils és la de ser pares. Aquesta visió teòrica de l’edat adulta podria induir a considerar-la com una època de plenitud, però no és la culminació del desenvolupament, ni tampoc un període estable. Poden succeir canvis en les diferents àrees:

- Canvis físics: pèrdua de l’agudesa visual o auditiva, hipertensió arterial, dislipèmia, alteracions de l’aparell locomotor (artrosi, artritis...). En la dona l’embaràs i la menopausa.

- Canvis en l’esfera social: canvis de treball i de residència, desocupació...

- Canvis familiars: divorcis, viduïtat, abandó de la llar pels fills...

- Canvis psíquics: pèrdua de capacitats, síndrome del niu buit, pèrdua del sentit de la vida... La malaltia i hospitalització de la persona adulta El pacient adult enfront la malaltia Té una preocupació creixent per la salut, això fa a la persona més susceptible davant la malaltia o davant la sospita de la seva existència, que es tradueix en patiment, malestar psíquic o físic, ansietat, por davant del dolor o les proves exploradores, frustració... Sap que la malaltia es pot curar, cronificar, provocar seqüeles i fins i tot la mort. Per això, els sentiments de la persona malalta seran molt diferents en funció de si la malaltia és aguda o crònica, lleu o greu, o si comporta discapacitat. Té dret a saber quin tipus d’assistència sanitària rebrà, a ser informat sobre aspectes clínics com el diagnòstic, el pronòstic i les mesures terapèutiques indicades, així com dels possibles riscos i efectes secundaris dels tractaments. Té dret a preguntar i a manifestar els seus dubtes encara que semblin il·lògics i a que se’l tracti correctament. Pot generar situacions que dificultin el treball del professional i la seva pròpia curació: p.ex., pot negar-se a menjar o a un determinat tractament, pot alterar la dosi o, fins i tot, ometre informació necessària per a la seva atenció. Una altra possible reacció és l’agressivitat del pacient cap al medi sanitari o cap al propi personal que l’atén, causada per la frustració que sent davant les seves limitacions i també per la desinformació que rep.


23

L’hospitalització Suposa la separació del medi familiar, el canvi d’hàbits, la pèrdua d’intimitat, la interrupció de les seves activitats i projectes. Una situació especial davant l’hospitalització és la intervenció quirúrgica i l’ingrés en vigilància intensiva. En ambdós casos es produeix més ansietat per la incertesa sobre la continuïtat de la vida (temor a l’anestèsia, dependència de les màquines, por a la fallada mecànica...). Si la intervenció produeix la pèrdua d’un òrgan (mastectomia, amputació d’una extremitat, colostomia...) pot generar més inquietud i més problemes d’adaptació posterior. La incidència de la malaltia en la família Si la malaltia es fa crònica, pot desestabilitzar el medi familiar en funció del rol que jugui en ella el pacient.

Si de la persona afectada depenen la resta dels seus membres: (especialment a nivell econòmic) la malaltia pot desestabilitzar tant l’entorn com la pròpia persona, ja que fins llavors era ell qui generava un ambient de seguretat i protecció.

Si qui la pateix és el membre que més es dedica a la cura de l’entorn familiar i afectiu del grup, és aquesta àrea la que es pot veure més seriosament compromesa.

ACTIVITAT 20. Fixa’t en els casos següents i indica quins temors i reaccions pot sentir la persona afectada a causa de la situació que travessa i a les conseqüències de la seva malaltia, així com la incidència que pot tenir per la seva família. a. Un pacient de 43 anys que acaba d’ingressar perquè té programada una intervenció d’una hèrnia discal, per a la qual cosa precisarà d’anestèsia general. Treball com a electricista autònom, està casat i té dos fills. b. Una dona de 32 anys a qui acaben de practicar una mastectomia. Està separada i té una filla; treball de recepcionista en una empresa i compta amb l’ajuda dels seus pares jubilats per cuidar la nena. c. Un adult jove de 24 anys que, per una lesió, haurà de ser operat del menisc; té novia i viu amb els seus pares.


24

D.LA VELLESA Es considera vellesa al període que va des dels 65 anys en endavant. No totes les persones envelleixen de la mateixa manera. Als països desenvolupats aquesta etapa s’ha anat ampliant a mesura que ha anat creixent l’esperança de vida de la població. La vellesa es contempla sovint com una etapa de pèrdues:

- La pèrdua del treball i el rol social que aquest proporcionava, així com la disminució dels ingressos econòmics.

- La pèrdua progressiva de salut. Es produeixen alteracions de capacitats (auditives, del gust, de velocitat de raonament...), de massa muscular, trastorns de son...

- La pèrdua de l’autonomia personal i de la independència. Es dóna quan una persona no pot valer-se per sí mateixa i passa a dependre dels seus familiars o a ser internada en una residència.

- Una de les situacions més dures de la vellesa és patir la pèrdua de familiars i d’amics, especialment del cònjuge (viudetat).Ja que suposa per a la persona l’aparició de sentiments de soledat.

Totes aquestes situacions acostumen a viures amb angoixa i poden comportar implicacions psicològiques. No obstant això, l’afecte de les persones que la cuiden o de la família, així com la capacitat d’afrontament i adaptació a les circumstàncies que a cadascú li toca experimentar, poden contribuir a viure aquestes situacions d’una manera molt més suportable. Tampoc cal oblidar que la vellesa, especialment mentre es gaudeix de bona salut, és l’etapa que permet una vida social activa, ja que actualment les persones en aquesta edat compten amb més formació, amb més temps lliure, amb més diners i amb més propostes d’oci que les generacions anteriors. Jubilació deriva de jubileu, per deixar de complir una obligació i guanyar temps per ser més lliure i edicar-se al que cadascú més desitja. Per frenar les pèrdues fisiològiques i alentir l’envelliment, és convenient que les persones ancianes es mantinguin actives, relacionant-se amb els altres, cuidant la seva salut (alimentació, higiene, hàbits...) i és fonamental que no perdin la il·lusió i que tinguin un projecte de vida (plans amb la família, parella, néts, amics, grups de solidaritat...). ACTIVITAT: 21. Busca l’esperança de vida dels següents països: Espanya, Suècia, Mozambique, Marroc, Bolívia, Índia, Canadà, Equador, Japó i Vietnam. A què creus que és deguda la diferència entre l’esperança de vida d’uns i altres països? Justifica la teva resposta. La vellesa i la malaltia: les persones grans, més vulnerables a la malaltia Els últims anys han augmentat el nombre de persones grans en els països desenvolupats. Les persones grans són més vulnerables a la malaltia, tenen més tendència a les complicacions i més dificultat per resoldre-les. Des de la nostra actuació haurem de potenciar el foment i l’adopció de mesures de prevenció, com:

Aconsellar-los que es vacunin de la grip.

Prestar atenció a les barreres arquitectòniques per evitar caigudes.


25

Vigilar la medicació en el domicili, perquè tendeixen a emmagatzemar-la i poden confondre’s.

Vigilar que no es produeixi desnutrició.

Detectar canvis en la falta d’higiene, en l’estat d’ànim, signes de deteriorament cognitiu... L’hospitalització de les persones ancianes

Crea estats d’estrès, ja que tenen més dificultat per adaptar-se a situacions noves. Davant un ingrés hospitalari, poden desorientar-se en l’espai i el temps, posar-se agressius i agitar-se. Per això, cal parlar-los de forma clara i senzilla, repetir l’explicació, si és necessari, utilitzar el to adequat, informar dels canvis, presentar-se com a professional sanitari i indicar-los la nostra funció per facilitar l’adaptació.

Si poden elegir, haurem de respectar les seves preferències, facilitar la visita de familiars o amics, ja que necessiten afecte i companyia per mitigar la soledat. Si es tracta d’un centre de llarga estada haurem de permetre-li tenir les seves pròpies pertinences (llibres, records, fotos...).

L’hospitalització, comporta també problemes físics, a causa de la immobilitat i a majors complicacions iatrogèniques (infeccions hospitalàries). Cal evitar l’hospitalització si no és estrictament necessària i s’haurien de tenir altres recursos alternatius per a l’atenció d’aquestes persones en situació de dependència.

ACTIVITATS: 22. Comenta diversos aspectes a tenir en compte perquè un pacient ancià que ingressa d’urgències en un hospital no es desorienti. 23. Planteja diverses alternatives per a un pacient ancià, en situació de dependència, que serà donat d’alta en un hospital. 24. Fes un llistat de consells que donaries a una persona que s’acaba de jubilar i gaudeix d’una bona salut, per retardar el seu deteriorament físic i psicosocial.

UD2: FONAMENTS DE PSICOLOGIA GENERAL I EVOLUTIVA...

Documents

Transcript of UD2: FONAMENTS DE PSICOLOGIA GENERAL I EVOLUTIVA...