Tres-cents anys després de la invasió anglesa, els documents revelen els abusos i les violacions a què

va ser sotmesa la població menorquina

Un grup d’historiadors de la UIB, encapçalats pel professor Josep Juan Vidal, ha realitzat un estudi de la “sociologia del poder” al Regne de Mallorca durant l’època

moderna i s’ha deturat especialment en el primer territori que perdé els seus privilegis i les seves institucions per recuperar-los de facto durant tot el segle XVIII Castell de Sant Felip. Plànol fet per Franzïosie Belagerung l'any 1756. Font: Instituto Geográfico Nacional

2 Introducció Els objectius del grup d'historiadors encapçalat pel doctor Josep Juan Vidal han consistit a realitzar un estudi de la “sociologia del poder” al Regne de Mallorca en l'època moderna. En altres paraules, han posat nom, llinatges i interessos a aquells que o bé per part de l’Administració Reial o bé per part de l’Administració del Regne, tingueren poder i exerciren influència. Molt especialment, però, la recerca s’ha deturat també a esbrinar les relacions entre ambdues administracions i a documentar quan la primera no dubtà a transgredir els privilegis del Regne en benefici del rei. Així, la recerca palesa que si a partir del Decret de Nova Planta, les institucions del Regne de Mallorca –i d’altres d’arreu de la corona espanyola– foren substituïdes per les de Castella, durant la dinastia dels Àustries les institucions i els privilegis foren “desnaturalitzats” sempre que fou necessari. La Guerra de Successió entre Felip d’Anjou i l’arxiduc Carles marca els límits d’una recerca que finalment s’ha centrat en la divisió del Regne provocada pel conflicte i a esbrinar el que realment succeí entorn de la conquesta anglesa de Menorca, un episodi que la historiografia ha tractat amb una excessiva dolcesa i indulgència. Oligarquies i grups de poder a la Mallorca moderna Durant la monarquia espanyola dels Àustries, el rei es reservà un paper de nexe d'unió dels distints regnes que teòricament pogueren mantenir les institucions públiques medievals, els seus furs i els seus privilegis. Els regnes tenien en comú el monarca, que imprimia una política exterior conjunta i mancomunada, però cada regne constituïa una entitat, diguem-ne "autònoma", emprant un llenguatge actual. L'Administració estava, per tant, dividida en dos grans sectors. D'una banda l'Administració Reial, és a dir aquells càrrecs que depenien directament de la Corona i que cobraven del Reial Patrimoni. És el cas del lloctinent general o més conegut com a virrei, o del procurador reial, que administrava el Reial Patrimoni. També formaven part d'aquesta administració reial els governadors insulars a Menorca i Eivissa. El lloctinent general era l'autoritat suprema del Regne. El doctor Josep Juan Vidal ha publicat com a resultat de la recerca el volum Els virreis de Mallorca, en el qual ha analitzat la jerarquia de l'Administració Reial i en el qual apareixen les biografies de més de trenta lloctinents reials dels segles XVI i XVII. Tal com l’investigador afirma, "els virreis eren sempre aristòcrates dels regnes peninsulars de la Corona d’Aragó, no de primer rang, especialment valencians, aragonesos i catalans. Quant als governadors insulars, que depenien directament del lloctinent general, també eren de fora, especialment catalans". Pel que fa, doncs, a l'Administració Reial, els aristòcrates illencs només ocupaven càrrecs, per exemple els de governador insular de Menorca o d'Eivissa i els propis virreis, de forma interina. "Quan moria un virrei, que normalment ocupava el càrrec fins a la mort, sobretot al segle XVI, aleshores hi havia un cavaller mallorquí de forma interina fins que el rei nomenava un altre lloctinent forà. Al segle XVII, en canvi, era usual que en morir el virrei li succeís en el càrrec de forma interina el procurador reial o el bisbe, que aleshores tenia la màxima autoritat civil i religiosa".

3 A banda d'aquests tres càrrecs de l'Administració Reial, a finals del segle XVI es fundà la Reial Audiència. Els dirigents mallorquins havien demanat al rei la creació d'una Reial Audiència a Mallorca, a l'estil de les existents a Aragó, València, Catalunya i fins i tot Sardenya. Les audiències eren la instància suprema del sistema judicial en cadascun d'aquells regnes, per sota de les quals se situaven les cúries ordinàries, una mena de jutjats de primera instància: la cúria del batle, la cúria del veguer, les cúries dels senyorius laics i eclesiàstics i les cúries de les governacions de Menorca i Eivissa. Els mallorquins havien demanat una Reial Audiència que fos pagada pel Reial Patrimoni, composta de dues sales -civil i criminal-, una audiència les sentències de la qual fossin inapel·lables fora del regne i els magistrats de la qual fossin tots naturals del Regne de Mallorca, designats pel rei entre el doble de candidats presentats pels jurats del regne. Però Felip II, en l'anomenada Pragmàtica d'Aranjuez de 1571, atorgà al Regne de Mallorca una audiència que no seguia ni el model de les audiències del regnes peninsulars de la Corona d'Aragó ni coincidia amb les peticions de la classe dirigent mallorquina. Palau de l’Almudaina, a Palma. La Reial Audiència atorgada havia de ser pagada a parts iguals entre el Reial Patrimoni i la Universitat, constava d'una única sala, les seves sentències eren apel·lables davant el Consell d'Aragó en causes que superassin el llistó de les tres mil lliures i, quant als seus integrants, havien de ser designats tots pel rei, sense cap dret de presentar candidats per part del jurats, entre juristes, la meitat dels

4 quals serien mallorquins i l'altra meitat d'altres regnes de la Corona d'Aragó. A partir d'aquí els enfrontaments de la Reial Audiència, que també actuà com a Consell Reial, i la Universitat foren constants. Deu anys després de crear-se l'Audiència, els jurats del regne ja en demanaven la dissolució per tornar a la forma d'administrar justícia de l'època medieval. Per aquest motiu enviaren un síndic a Lisboa, on el rei estava, car s'acabava d'annexionar el Regne de Portugal. En canvi, el rei es va mostrar molt interessat a mantenir l'Audiència. Com s'observa, doncs, l'origen forà dels càrrecs principals de l'Administració Reial és una constant durant la monarquia dels Àustries. Cal considerar que quant als lloctinents generals o virreis, també els del Regne de València eren catalans, i els de Catalunya, valencians, però prest començaren a ser castellans els que ocupaven aquests càrrecs. Només en el cas del Regne d'Aragó el virrei és natural del regne. Els virreis en teoria eren nomenats per exercir el càrrec durant un trienni. Tot i això, com afirma el doctor Josep Juan Vidal, "aquesta condició no s'acompleix i n’hi ha molts que acaben la seva vida a Mallorca com a virreis. Durant el segle XVII, en canvi, tot i que tampoc no es respecten els tres anys de mandat, es produeix una major renovació i, de fet, només moren dos virreis a Mallorca quan desenvolupaven el seu càrrec, un d'ells és José de Torres Pérez de Pomar y Mendoza, que l'any 1645 tingué un accident de cavall i caigué a la fosa de les murades. La seva vídua fou la fundadora del convent de les Caputxines, sor Clara Maria Ponce de León". Els virreis exercien el màxim poder militar -ja que eren capitans generals-, la màxima autoritat judicial -ja que eren presidents de la Reial Audència- i també tenien poder normatiu, és a dir, una gran concentració de poder. Els càrrecs patrimonialitzats Amb la recerca feta pel grup encapçalat pel doctor Josep Juan Vidal s’ha pogut constatar la patrimonialització d'alguns càrrecs, com és ara el de procurador reial o el de governador insular (en el cas d'Eivissa); és a dir, membres d'una sola família que se succeeixen en el càrrec durant diverses generacions, de vegades durant cent anys. "En començar el regnat de Carles I -comenta el doctor Juan Vidal- és anomenat procurador reial Francesc Burgues, el pare del qual ja ho havia estat. La família dels Burgues és una autèntica nissaga de poder, ja que té el càrrec des de 1458 fins a 1556. L’últim procurador reial de cognom Burgues fou succeït per un fill de la seva germana, Jordi de Sant Joan, és a dir, al cap i a la fi també parent". Cal considerar que els procuradors reials exercien una gran influència i poder en la societat illenca dels segles XVI i XVII, i n'és prova la documentació analitzada pel grup d'investigadors de la UIB, que abasta des de 1458 fins a les acaballes del regnat del Felip III (1618). De la mateixa manera, la recerca duta a terme en el marc del projecte esmentat ha suposat l'anàlisi exhaustiva de tota la documentació relativa als governadors insulars de Menorca i Eivissa pel que fa als regnats de Felip II i Felip III. És en el cas dels governadors d'Eivissa en què els investigadors han localitzat un altre cas destacable de patrimonialització del càrrec per una família, en aquest cas una família catalana de cognom Salvà (o Salbà). Precisament un membre d'aquesta

5 família arribaria a ser lloctinent general al segle XVII, i a més exercí el càrrec de regent al Consell d'Aragó. L'Administració del Regne i les friccions amb l'Administració Reial Els òrgans d'administració del Regne de Mallorca eren, per una banda, les universitats, centres de poder que podien ser municipals o territorials. Els seus recursos econòmics eren més aviat magres i de vegades aquests òrgans no tenien una seu física, de tal manera que les reunions dels oficials es feien sovint a la parròquia del municipi. En el cas de la Universitat de Ciutat de Mallorca, compartia seu amb l'hospital de Sant Andreu, i ocupaven els baixos de l'edifici. La Universitat de la Ciutat era alhora Universitat de la Ciutat i del Regne: el Gran i General Consell. Això és així perquè Jaume I instaurà en un principi un municipi únic, el de Ciutat, i fou posteriorment quan sorgiren els altres municipis de l'illa. En el cas de Menorca, per exemple, els municipis comptaven amb la seva universitat, però l'illa tenia l'anomenada Universitat General, que coincidia amb la de Ciutadella. Eivissa, com a municipi únic, disposava d'una sola universitat. El Regne, per tant, no tenia cap òrgan de govern de caràcter interinsular. Les universitats, les universitats generals i el Gran i General Consell (en el cas de Mallorca), eren assemblees deliberatives. El poder executiu corresponia als jurats (de cada vila i de la ciutat i el Regne), els quals proposaven davant l'assemblea que resolia. No obstant l'anterior cal remarcar, sobretot quant al Gran i General Consell, que es tractava d'una assemblea poc operativa i que en molts casos, tal com recorda el doctor Josep Juan Vidal, "ajornava les decisions més que no resolia. Cal pensar que era formada per vuitanta-quatre representats, amb interessos molts diferents. En concret, per vuit membres de l'estament militar (cavallers), setze ciutadans, setze mercaders, setze menestrals i 28 membres de la part forana”. En el cas de Mallorca els jurats eren sis, amb una clara hegemonia de l'aristocràcia: un cavaller (jurat en cap), dos ciutadans de mitjana i baixa noblesa, dos mercaders i un menestral. Tres dels sis pertanyien a les classes aristocràtiques quan aquesta representació no se sustentava en un pes real demogràfic de l’aristocràcia. Els nobles eren una minoria social, i la majoria social estava subrepresentada.

6 Tant els jurats com els consellers, així com una sèrie de càrrecs com l'advocat o el síndic o l’escrivà de la Universitat, eren elegits pel sistema de "sort i sac", implantant a mitjans del segle XV. Els precedents del sistema es troben en diversos municipis valencians, i la primera illa balear a adoptar-lo és Menorca. El sistema consistia a disposar una sèrie de sacs per cada càrrec i per cada estament social destinat a ocupar els càrrecs, els mandats dels quals eren per un any. Per exemple, en el cas de l'elecció de jurats de Mallorca, es disposaven quatre sacs: per al cavaller, per als ciutadans, per als mercaders i per als menestrals. En cada sac es dipositaven els noms dels pretendents al càrrec. La insaculació dels noms fou una font de friccions entre l'Administració Reial i l'Administració del Regne. Tal com afirma el doctor Josep Juan Vidal, "s'han localitzat poders reials que obliguen els jurats a donar la clau de l'arca d'insaculació al virrei perquè aquest pugui insacular a soles. Evidentment es tracta d'una pràctica totalment contrària als privilegis del Regne, però les ingerències del poder reial perquè fossin insaculades persones addictes i dúctils arribaven fins a aquests extrems". A banda d'aquestes ingerències, el mateix funcionament del Gran i General Consell a Mallorca fou aprofitat per l'Administració Reial en benefici propi. Tal com explica el doctor Josep Juan Vidal, "la composició bigarrada del Gran i General Consell impossibilita una acció unitària. A més, i sobretot durant el regnat de Felip III, es dóna una gran divisió d'interessos entre els grups representants de la Ciutat i els de la part forana de l'illa, que es considerà infrarepresentada. Aquesta reivindicació de la part forana rebrà el suport del poder reial, que aprofita la divisió per poder fer disminuir el poder efectiu dels membres representants de Ciutat".

Quan, respecte al cas esmentat de la Reial Audiència, la Ciutat en demana l'any 1581 l’abolició, ja que els magistrats no poden ser triats entre els fills de les famílies aristocràtiques mallorquines, sinó que Felip II es reserva el dret d'escollir-los sense que els jurats puguin presentar candidats, els representants de la part forana en demanen el manteniment. Aleshores el rei dóna suport a la part forana, i en realitat el que defensa són els seus propis interessos. El doctor Josep Juan Vidal recorda el cas "del comte de Santa Maria de Formiguera, conegut com el Comte Mal per la fama de les seves malifetes: concentrava molts plets amb diversos municipis del nord de l'Illa de Mallorca, com Santa Margalida o Muro, on tenia dret de nomenar batlles, i es posava la població en contra. Com és lògic, els plets del Comte Mal mai no s'haurien resolt en contra seva si la

Reial Audiència hagués estat creada amb els criteris dels jurats de Mallorca i si la darrera instància judicial no hagués estat el Consell d'Aragó". Així doncs, les ingerències del poder reial dels Àustries, tot i aprofitant les febleses de l'Administració del Regne i les divisions entre els seus representants, anaren enfocades a fer disminuir el poder efectiu de les oligarquies mallorquines en benefici propi. Al cap i a la fi, tot i que institucions i privilegis del Regne seguien vigents, se situaven en realitat sota el poder del rei.

7 En són prova algunes pragmàtiques reformistes dictades per Felip III (1600 i 1614) per les quals es dóna carta blanca al virrei perquè pugui intervenir en les arques de la Universitat i es potencia la representació de la part forana en el Gran i General Consell. Si fins aleshores els únics que podien insacular eren els jurats i el virrei, a partir de 1600 també intervenen en la insaculació els síndics de la part forana. A partir de 1614, a més, s'altera la composició del Gran i General Consell, de manera que passarà dels 84 consellers que tenia des de 1447 a un total de 72 consellers, una disminució que fa que es redueixi sobretot el pes específic dels representants de la Ciutat. Aquesta disminució no afecta tots els estaments, ja que la representació dels cavallers augmenta en un 50%. El poder efectiu el perden els ciutadans, els mercaders i els menestrals, sobretot els mercaders, que perden un 50% dels seus efectius. Tal com puntualitza el doctor Josep Juan Vidal, "això suposarà que si fins aleshores el Gran i General Consell havia pogut reunir-se i prendre decisions sense la participació dels conselleres forans, ara ja no ho podrà tornar a fer perquè es requerirà la seva presència física per complir el requisit d'un quòrum de dues terceres parts de l'assemblea". Pel doctor Josep Juan Vidal, "la pragmàtica de 1614 de Felip III, de la dinastia dels Àustries, és un precedent de l'aristocratització del poder que suposarà el Decret de Nova Planta del primer rei de la dinastia dels Borbons, Felip V. L'any 1715 els ajuntaments que substituïren les universitats eren composts exclusivament per cavallers i ciutadans. En el cas de Palma, per exemple, de vint membres n’hi ha setze que són cavallers i quatre que són ciutadans, és a dir, tots aristòcrates. Acords en defensa i avituallament Ambdues administracions, la corresponent a les institucions del Regne de Mallorca i l'Administració Reial, convivien no amb pocs enfrontaments. Els acords, sobretot, es donaren en l'àmbit de la defensa del regne. A la segona meitat del segle XVI es va viure una etapa d'apogeu del perill dels pirates i corsaris musulmans. Va ser el moment àlgid de la pirateria nord-africana. Cal recordar que des de Mallorca havia sortit l'octubre de 1541 l'expedició de Carles I per tal de conquerir Alger i desfer un dels principals centres de pirateria. El fracàs d'aquella expedició provocà un cert canvi en la manera d'afrontar el problema de la pirateria nord-africana, ja que a partir de llavors es plantejà sobretot la contenció de l'adversari i un reforçament de les estructures de vigilància i defensa, tot i que Felip II en qualque moment determinat volgué acabar el somni del pare i el 1563 proposà una nova conquesta d'Alger, que les Corts castellanes mai no arribaren a acceptar. La monarquia abdicà dur a terme accions bel·licistes contra les costes meridionals de la Mediterrània i es dedicà a servar les fronteres marítimes i a defensar els habitants. Pensem que era tan gran el perill i eren tan comunes les invasions pirates, que l'any 1569 ningú no volia fer guàrdia a les talaies de Santanyí per por de ser capturat pels musulmans. El rei fins i tot arribà a projectar la despoblació de l'illa de Menorca, evacuar tota la població de l’illa a excepció del castell de Sant Felip, davant les dificultats de defensar-la. Les incursions pirates eren habituals: 1571 a Santanyí: 1578 a Andratx; 1582 a la marina de Valldemossa; 1587 a Portopetro... Així doncs, Felip II va impulsar a la Mediterrània una política clarament defensiva que es concretà, per

8 una banda, en el reforçament o en la nova construcció de recintes emmurallats per protegir els nuclis urbans de les illes i, d'altra banda, en l'aixecament d'un cinturó de torres de defensa que permetessin refugiar-s'hi als talaiers que vigilaven la costa. A la ciutat de Mallorca el 1549 s'havia construït el baluard del Príncep en honor del que seria el futur Felip II, i el 1553 s'adossà el de Sant Antoni. En ple regnat de Felip II es decidí construir unes noves murades, d'acord amb la nova tècnica renaixentista, un nou recinte que començà a construir-se l'any 1562. Tots els esclaus hi hagueren de treballar diumenges i festes. A Eivissa es construïren les noves murades segons el projecte de l'enginyer llombard Fratin, i a Menorca s'aixecà a l'embocadura del port de Maó el monumental castell de Sant Felip. Els corsaris musulmans, tal com recorda el doctor Josep Juan Vidal, "capturen vaixells de mercaders i pescadors o desembarquen a les illes, fan petites incursions amb l'únic objectiu d'agafar captius i exigir després un rescat pel seu alliberament. Naturalment hi havia famílies que tenien doblers suficients per fer front al pagament exigit pels corsaris, però d'altres no. Aleshores no tenien altre remei que demanar que les institucions subvencionassin el rescat. Feien d'intermediaris uns ordes religiosos, els Trinitaris i els Mercedaris a Alger". El doctor Josep Juan Vidal indica que "fins i tot foren capturats i fets captius virreis, bisbes i governadors com en Ferran Sanoguera, governador d'Eivissa, i darrer virrei de Mallorca del segle XVI, o com Diego de Arnedo, el primer bisbe posterior al concili de Trento i que ja residia a Mallorca". Els acords entre l'Administració del Regne de Mallorca i l'Administració Reial també eren comuns en tots els temes d'avituallament, atès que Mallorca era deficitària en producció de gra i es feia necessària la importació. Els Àustries versus els Borbons, la guerra de Successió i el desmembrament del Regne de Mallorca Amb la victòria de Felip V de Borbó sobre els austriacistes, els regnes que fins aleshores havien mantingut institucions i privilegis veuran com aquests són

9 substituïts per institucions procedents de Castella. Pel doctor Josep Juan Vidal, "la voluntat de Felip V és governar tot el territori amb una mateixa llei, que resulta ser la de Castella. No és més que la implantació a Espanya de l'absolutisme monàrquic que impera aleshores a tot Europa, amb l'excepció del Regne Unit, amb una monarquia parlamentària i de Polònia que després pagà el preu de no haver-s’hi adaptat amb la seva desaparició. Històricament, doncs, cal veure la decisió de Felip V com una modernització de l'Estat, una diguem-ne integració en el corrent europeu". No obstant l'anterior, el manteniment d'institucions i privilegis dels regnes en el cas de la dinastia dels Àustries no es fa des del més escrupolós respecte institucional. Tot al contrari, tal com ho defineix el doctor Josep Juan Vidal, "els reis de la dinastia dels Àustries desnaturalitzen les institucions del Regne de Mallorca, com ho exemplifica la concessió al virrei de la facultat d'insacular. Aquest tipus d'ingerència no és exclusiu del Regne de Mallorca i es dóna en altres regnes. La guerra de Successió fou un conflicte internacional que, com afirma el doctor Josep Juan Vidal, "es va convertir a partir de 1705 en una cruenta guerra civil, no solament entre els partidaris de Felip d'Anjou i de Carles d'Àustria, perquè s'hi mesclaren pugnes i antics antagonismes socials no resolts".

Port Mahon. Gravat de Jacques Chereau. Font: Instituto Geográfico Nacional

10 La qüestió menorquina En el marc de la guerra de Successió, el doctor Josep Juan Vidal ha abordat molt concretament un fragment de la història de Menorca en el qual fins ara no s'havia aprofundit: la conquesta i posterior dominació anglesa de l'illa, conquesta de la qual precisament enguany fa tres-cents anys. Per l'investigador, "s'ha de dir que la historiografia tradicional ha estat excessivament indulgent amb la dominació anglesa de Menorca". Menorca és el primer territori de la Corona espanyola que perd, l'any 1707, les seves institucions pròpies. L'any 1706, Mallorca i Eivissa proclamaren rei Carles III, pressionades per la flota angloholandesa, comandada per l'almirall Leake i amb el comte de Çavellà com a plenipotenciari de l'Arxiduc. En canvi Menorca resta en mans dels filipistes, atès l'error tàctic de la flota, que abandona les Balears sense donar suport als proaustriacistes. Aquests, sobretot de les classes més populars, s'hagueren d'enfrontar a la guarnició borbònica del castell de Sant Felip, sense aliats a l'exterior. Al final els austriacistes quedaren reclosos a Ciutadella, mentre que arribaven reforços borbònics de Toló a Maó. Ciutadella capitulà el dia 12 de gener de 1707. El governador filipista, Diego Leonardo Dávila, confiscà els béns als austriacistes i encetà el que el doctor Josep Juan Vidal no dubta a qualificar de "règim de terror, ja que cal tenir en compte que només en aquella illa hi hagué trenta-tres condemnats a mort, sis comdemnats a galeres i disset desterrats". A més, tal com afirma l'investigador, "el governador, tot i que fa escriure que ho fa ’para esta sola vez y no más‘, vulnera la legalitat i tots el privilegis i nomena directament els tres jurats i els dotze consellers de Maó". Tanmateix, el governador suprimeix el 1707 tots els privilegis de Menorca, la insaculació és derogada i els jurats de les viles passen a ser nomenats per ell. Paradoxalment, el territori que primer perdé les seves institucions, seria després l'únic que les recuperaria i conservaria durant tot el segle XVIII. James Stanhope

Finalment Menorca fou ocupada per dues expedicions navals angleses, una comandada per John Leake i l'altra per James Stanhope. Fou el mes de setembre de 1707. Però, com afirma el doctor Josep Juan Vidal, "els anglesos no conqueriren l'illa per lliurar-la a Carles III sinó per conservar-la com a botí de guerra, com a compensació per les inversions efectuades en defensa de la seva candidatura a la Corona espanyola en la guerra de Successió". L'investigador afirma que "si bé és veritat que els anglesos restauraren els privilegis de l'illa, també ho és que no dubtaren mai a transgredir-los. A més, entre 1709 i 1711 es dugueren a terme processos judicials contra els

habitants de l'illa que havien demostrat ser addictes al filipisme, i amb la documentació extreta en la nostra recerca queda palès que la població menorquina, que en principi cregué que eren conquerits en nom de la causa austriacista, fou durament tractada per les forces ocupants. Els anglesos es reservaren el dret de tancar les portes de Maó, un privilegi que era dels jurats, i sobretot són molts els documents d’abusos i violacions de la població civil per part de les milícies angleses".

11 Els resultats d'aquesta recerca documental sobre els inicis de la dominació anglesa de Menorca ara estan en curs de publicació. El doctor Josep Juan Vidal avança que "ha quedat ben palès, però, que, a banda d'aquells que decideixen posar-se de part del dominadors per aprofitar-se’n, la majoria de la societat menorquina denuncia els abusos a què és sotmesa. De fet, és ben significatiu que la població demani insistentment la construcció d'un quarter per als soldats, ja que eren les famílies els que estaven obligats a allotjar-los, la qual cosa era una font permanent d’abusos. Fins ara, la documentació que prova aquests fets no havia estat treta a la llum i, al meu parer, aquest aspecte ha estat negligit per una historiografia tradicional excessivament esbiaixada cap a cantar les glòries de la dominació anglesa". Projecte finançat Títol: Oligarquías y grupos de poder en la Mallorca Moderna. Referència: HUM2005-03467/HIST. Ministeri d’Educació i Ciència. Modalitat: Programa nacional d’humanitats. Inici: 2005. Fi: 2008. Investigador responsable Doctor Josep Juan Vidal, catedràtic d'Història Moderna de la UIB Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts Edifici Ramon Llull. Campus universitari Tel.: 971 17 32 71 E-mail: dhajjv0@uib.es Altres membres de l’equip Doctor Onofre Vaquer Bennasar Doctor Antoni Picazo Muntaner Aina Coll Coll Publicacions recents J. Juan Vidal. El Gran i General Consell de Mallorca: de la instauración de la insaculación en 1447 a la reforma de 1614. Actas del 53 Congreso de la Comisión Internacional para el estudio de la Historia de las Instituciones representativas y parlamentarias, Museu d’Història de Catalunya-Parlament de Catalunya, Barcelona, 2005, pp. 747-765.

12 J. Juan Vidal. La Guerra de Successió a la Corona d’Espanya. Les Balears. Afers XX nº 52, Catarrotja, València, 2005, pp. 581-606. J. Juan Vidal. Los procuradores reales en el reino de Mallorca en el reino de Mallorca en la segunda mitad del siglo XVI. XVIII Congrès d’Història de la Corona d’Aragó. La Mediterrània de la Corona d’Aragó. Segles XIII-XVI, Universitat de València-Fundació Jaume II el Just, València, 2005, pp. 485-510. J. Juan Vidal. La pérdida de Menorca como consecuencia de la Guerra de Sucesión a la Corona de España, a Alvarez-Ossorio, A., García García, B.J. y León Sanz, V. La pérdida de Europa. La guerra de Sucesión por la Monarquía de España, Fundación Carlos de Amberes-Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, Madrid, 2007, pp. 717-756. J. Juan Vidal. La Guerra de Successió a la Corona d’Espanya: les Illes Balears. Filipistes, austriacistes i anglesos, a L’aposta catalana a la Guerra de Successió. 1705-1707, Museu d’Història de Catalunya-Centre d’Història Contemporània de Catalunya del Departament de la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007, pp. 415-428. Llibres A. Picazo Muntaner Els Xuetes de Mallorca. Grups de poder i criptojudaisme al segle XVII, El Tall, Palma, 2006, ISBN 84-96019-34-9. O. Vaquer Bennasar El Comerç Marítim de Mallorca a la segona meitat del segle XVI, El Tall, Palma, 2007, ISNB 84-96019-40-3. Colaboració de J. Juan Vidal a l’ Atles d’Història de Mallorca, vol. 24 de la Gran Enciclopèdia de Mallorca, Promomallorca, Palma, 2005. Colaboració de J. Juan Vidal als vols. 9 i 10 de la Historia de las Baleares, Ed. El Mundo-El Día de las Baleares, Palma, 2006. Reportatge finançat per: