Treball final de carrera. pujol, xavi. estudi d'accessibilitat al parc natural dels aiguamolls de...

Estudi d’accessibilitat del Parc Natural dels

Aiguamolls de l’Empordà

Treball Final de Carrera

Universitat de Girona

Facultat de Turisme

Xavi Pujol Parals

Amb la col·laboració

ESTUDI D’ACCESSIBILITAT DELS AIGUAMOLLS DE L’EMPORDÀ

2

Índex

1. PRÒLEG .................................................................................................... 4

2. INTRODUCCIÓ .......................................................................................... 5

2.1. Objectius ................................................................................................... 7 2.2. Hipòtesis ................................................................................................... 8 2.3. Justificació ................................................................................................ 9 2.4. Marc teòric .............................................................................................. 10

2.4.1. Normativa per als espais naturals protegits ...................................... 10 2.4.2. Normativa per a persones amb diversitat funcional .......................... 10

3. MATERIALS I MÈTODES ......................................................................... 12

4. ESPAIS NATURALS ................................................................................. 14

4.1. Espais Naturals de Protecció Especial (ENPE) ........................................ 15 4.2. Espais inclosos en el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) .................... 17 4.3. Xarxa Natura 2000 .................................................................................. 19 4.4. Zones Humides ....................................................................................... 22

5. PARC NATURAL DELS AIGUAMOLLS DE L’EMPORDÀ ............................ 23

5.1. Història ................................................................................................... 23 5.2. Composició del parc ................................................................................ 26

6. PERSONES AMB DIVERSITAT FUNCIONAL ............................................. 27

6.1. Introducció ............................................................................................. 27 6.2. Aproximació Conceptual ......................................................................... 28 6.3. Aproximació en xifres ............................................................................. 29 6.4. Legislació ................................................................................................ 30

7. CONSIDERACIONS DE L’ACCESSIBILITAT .............................................. 36

7.1. Aparcament ............................................................................................ 36 7.2. Paviments ............................................................................................... 36 7.3. Itineraris d’aproximació ......................................................................... 37 7.4. Accés al centre ........................................................................................ 37 7.5. Escales..................................................................................................... 37 7.6. Rampes ................................................................................................... 38 7.7. Interior del centre .................................................................................. 39 7.8. Circulació vertical ................................................................................... 40 7.9. Circulació horitzontal ............................................................................. 40 7.10. Punt d’informació ................................................................................... 40 7.11. Sales d’Exposició i d’Audiovisuals .......................................................... 41 7.12. Lavabos: .................................................................................................. 41 7.13. Interior Observatori o Mirador: ............................................................. 42 7.14. Itineraris i accessos ................................................................................ 43

7.14.1. Accessos .......................................................................................... 43 7.14.2. Itinerari ........................................................................................... 43

7.15. Senyalització ........................................................................................... 46

8. RESULTATS ............................................................................................ 49

8.1. Senyalització ........................................................................................... 50 8.2. Aparcament ............................................................................................ 52


3

8.3. Itineraris ................................................................................................. 54 8.3.1. Paviment ......................................................................................... 55

8.4. Aguaits i els seus espais d’aproximació .................................................. 56 8.5. Edifici del Cortalet .................................................................................. 59 8.6. Edifici Mas Matà ...................................................................................... 61 8.7. Lavabos ................................................................................................... 62 8.8. Pendents i Ponts ..................................................................................... 64

9. CONCLUSIONS ........................................................................................ 65

10. BIBLIOGRAFIA ....................................................................................... 68

11. AGRAIMENTS ......................................................................................... 70


4

Generalitat de Catalunya Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural Direcció General del Medi Natural i Biodiversitat Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà

1. PRÒLEG

La nostra societat quant dissenyem edificis, itineraris, infraestructures etc sovint

pensa únicament amb el gaudi personal, de lo bonic que quedarà, que bé que se’n parlarà,

però en realitat aquella obra, aquell espai, aquell camí acostuma a no estar pensat per al

gaudi de la societat en general. Aquesta societat la formem totes les persones.

Si fem una miqueta d’història, veurem que la primera patent de cadira de rodes és

anterior a la declaració del primer parc nacional del món, la primera data del 1869 la segona

del 1871, dos anys de diferència. Aquesta ullada enrere ens fa adonar que separats han

avançat aquests dos mons, per un cantó la millora qualitativa en els recursos per a persones

amb discapacitats per l’altra el gran nombre d’espais naturals que han estat protegits en

aquest últim segle, fins fa molt poc han evolucionat i molt, però de manera paral·lela sense

trobar-se .

A dia d’avui a Catalunya hi ha poquíssims parcs naturals que tenen un manual

d’accessibilitat com el que presenta Xavi Pujol, aquest material ens ha de servir al Parc

Natural dels Aiguamolls de l’Empordà primer per a reflexionar sobre la feina feta i l’actual i

així planificar molt millor la feina que s’haurà de fer. També complir amb la nostra obligació,

com a part de l’administració que som, en l’aplicació de les normatives vigents.

Volem donar les gràcies a ne’n Xavi per dedicar temps i esforços en aquest treball

que presenta, encoratjar-lo a seguir lluitant perquè el nostre país no sigui sols un destí de sol

i platja sinó un territori que ofereix una immensitat de recursos turístics d’alt valor i on es

ben rebut tothom.

Treballar pensant amb tothom és un exercici molt més enriquidor, esdevé una

recerca de la simplicitat on floreix realment l’essencial.

Josep Espigulé Dalmau i Anna Colomer Arnau

Àrea d’ús públic del Parc Natural

Castelló d’Empúries, 26 de juliol de 2011 Mas El Cortalet

17486 Castelló d’Empúries Tel. 972 45 42 22 Fax 972 45 44 74

e-mail: [email protected]


5

2. INTRODUCCIÓ

L’Alt Empordà és una comarca que conté 8 espais naturals protegits (Aiguamolls de

l’Empordà, Cap de Creus, Alta Garrotxa, Massís de l’Albera, Garriga d’Empordà, Massís de les

Salines, Penya-segats de la Muga, Alta Garrotxa) i delimita amb un altre ( Montgrí - Illes

medes – Baix Ter) els quals ocupen una bona part de l’extensió de la comarca (50.000

hectàrees, un 15% del total de la superfície), convertint-se així en un gran node turístic.

En aquest àmbit del turisme cal destacar que el fet de que el contacte freqüent i

pròxim amb els elements naturals formi part intrínseca de la condició humana ha portat

al factor de que el turisme actiu i del lleure a la natura hagi augmentat notablement en les

últimes dècades a la zona més nord – est de Catalunya.

Més concretament, aquest fenomen anomenat turisme de natura té un creixement

anual que sobrepassa el 20% i que en l’actualitat suposa un 15% del turisme mundial

(Newsome et al., 2002). No obstant, tenint la matèria prima per crear aquesta destinació

com és la presència dels espais naturals com a node i dels turistes, ens hem de plantejar si

tenim les infraestructures, els serveis i les rutes o itineraris preparats pel conjunt de la

població, amb o sense discapacitats i/o necessitats especials. En aquest treball s’analitza el

Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà per veure si és accessible pel conjunt de la

població actual i, si és necessari, intentar mostrar els canvis que s’haurien de dur a terme per

optimitzar aquesta adaptació destinada al conjunt de la societat. Aquesta valoració està

focalitzada a les persones discapacitades, concretament a aquells que presenten

discapacitats visuals o mobilitat reduïda.

Tal i com indica l’Institut Nacional d’Estadística (I.N.E.) en l’últim estudi publicat al

2010 el nombre de discapacitats a Espanya constava del 9% del total de la població, tot i que

s’ha de remarcar que aquest nombre només fa referència a aquelles persones que

oficialment i de manera definitiva tenen alguna discapacitat. No obstant, aquest valor puja

fins al 40% de la població que es beneficiarien de la supressió de barreres arquitectòniques.

Els equipaments dels parcs naturals tenen el deure de ser adaptats a l’accessibilitat del

conjunt de la població per tal d’oferir unes instal·lacions i serveis de qualitat per al visitant, ja

que és un gran nombre de població que té necessitats especials; des d’anar amb cotxet fins a

persones d’edat adulta amb mobilitat reduïda, que realitzen el desplaçament mitjançant

cadira de rodes. A més, independentment dels graus de mobilitat reduïda o del tipus de

disfunció que es pateixi, tant sigui de vista, com d’olfacte, com de gust, com de tacte o

d’oïda, els parcs naturals s’han d’imperar segons la base d’igualtat dels drets de totes les

persones i sobre el que estableixen diferents lleis; la Llei d’integració social dels minusvàlids

(Llei del 23 de març 13/1982), la Llei de promoció de l'accessibilitat i de supressió de

barreres arquitectòniques (Llei del 25 de novembre, 20/1991) i l’Aprovació del codi

d’accessibilitat (Decret 135/1995).


6

L'accessibilitat dels espais públics de caràcter universal no ha de ser vista com un

luxe prescindible dins les societats exclusivament riques, sinó que molt al contrari, ja que

per una banda trobem que la major part de les actuacions no suposen un sobre cost

destacable, i per una altra banda que tothom té dret a poder accedir en circumstàncies

òptimes a qualsevol espai públic. A part, des d’una visió de regulació turística i d’atractiu

turístic, el fet d’adaptar els espais fa que obrís una porta a un nombre de turistes major, és a

dir, a aquells que no podien desenvolupar el rol de visitant en certs espais per la

impossibilitat i/o dificultat d’accedir-hi. Per últim destacar que si bé és interessant les

adaptacions per la gent discapacitada en tots els àmbits públics, també seria molt interessant

que es fomentés la idea de que en qualsevol pla d’actuació de millora es plantegessin des

d’un bon principi els objectius d’accessibilitat, ja que el cost d'enriquir una activitat amb

informació sensorial (auditiva, tàctil, etc) per a potenciar la percepció multi sensorial i

el desenvolupament de sensacions i sentiments és fàcilment compensat pels beneficis

socials que comporta.

En la realització del projecte de valoració de l’accessibilitat del parc i dels possibles

canvis en aquest per millorar l’adaptació a les persones discapacitades, s’intenta establir un

consens amb la legislació que regula com han d’estar adaptats els parcs per abolir les

barreres arquitectòniques, les consideracions que fan en quan a l’adaptació d’itineraris i

edificis des dels organismes en defensa de les persones amb necessitats especials i/o

discapacitats i amb l’estat actual de parc a través d’una valoració objectiva, analítica i

sistemàtica que he dut a terme.

Així doncs, serà en aquest context general on s’emmarqui el present estudi. Aquest

està organitzat en 4 grans apartats. En primer lloc el context teòric tant dels espais naturals

com de les persones discapacitades. En segon lloc la anàlisis objectiu del parc natural dels

Aiguamolls de l’Empordà seguit de la diagnosis d’aquesta valoració. Finalment es presenten

els resultats i les conclusions.

Al final del projecte s’exposen els annexes. L’annexa 1 conté l’anàlisi del parc, amb

els punts positius i negatius, amb les respectives fotografies i en l’annexa 2 hi trobem els

punts que s’han considerat que s’han de millorar, amb l’explicació de cadascun dels canvis

que s’han de realitzar.


7

2.1. Objectius

La legislació vigent marca les pautes d’adaptació a l’accessibilitat dels espais tant

públics com privats. Per tant, segons la legislació que s’encarrega de regular de quina

manera han d’estar adaptats els espais per ser adequats a totes aquelles persones que

requereixin necessitats especials per a la mobilitat, reconeix que tots els espais tant públics

com privats han de ser accessibles i lliures de barreres arquitectòniques, però realment és

compleix la normativa en tots els casos?

En el present projecte ens marquem com a principal objectiu valorar quines són les

condicions que presenta un espai públic que està obert a tothom, per determinar si

compleix les característiques d’accessibilitat o si bé les seves pròpies instal·lacions limiten

l’accés a determinades parts de la població. Si bé observem que molts ciutadans de peu que

presenten dificultats de mobilitat es troben amb aquestes barreres, fàcilment podem deduir

que el visitant que vol accedir als punts d’interès turístic del nostre territori també s’hi

trobarà. En aquest cas, l’objecte d’estudi es tracta del Parc Natural dels Aiguamolls de

l’Empordà, per tal de valorar de quina manera està adaptat per rebre visitants amb

limitacions físiques.

El segon objectiu que es planteja aquest projecte, es tracta de poder donar solució

als problemes d’adaptació del parc que hagin pogut ser diagnosticats en l’anàlisi inicial

d’aquest. Aquestes propostes de solució vindran donades a partir de l’anàlisi de consells i

pràctiques d’organismes en defensa de les persones amb mobilitat reduïda, entre d’altres

normatives.


8

2.2. Hipòtesis

Partim de la hipòtesis de què els espais públics es presenten d’una manera poc

adaptada a la població amb necessitats especials, tot i que puguem considerar que darrera

presenten una visió més teòrica, la qual està formada per un seguit de lleis i recomanacions

que defensen els drets de les persones amb discapacitat i que regulen tot tipus

d’adaptacions, és a dir, que trobarem una legislació que regula i dictamina que és correcte i

que no, i de quina manera s’han de regir els plans d’adaptació.

En segon lloc ens plantegem el grau d’adaptació d’aquest parc i considerem que el

nombre de punts a canviar per facilitar l’excés poden ser molts elements, l’adaptació dels

quals ens pot suposar una despesa econòmicament alta i que poden requerir llargs períodes

d’obres.

Per tant, creiem que seran poques les ocasions o poc viables aquells significants

passos en l’adaptació de certs espais o elements que requereixin petits canvis, és a dir, que

aportin molt i requereixin poc.


9

2.3. Justificació

En primer lloc cal destacar que realitzo aquest treball en aquesta ubicació, com és

els Aiguamolls de l’Empordà, degut a que volia fer un estudi en un lloc que es puges realitzar

turisme actiu i de natura, per les connotacions que comporta aquest tipus de turisme,

respectuós amb el medi ambient, l’entorn i s’interessa per la cultura. Personalment,

considero que és el tipus de turisme que necessitem a les nostres terres, lluny del típic

turista de sol, platja i alcohol, i per tant s’ha de cuidar realitzant accions d’acomodament de

l’entorn a tothom, sense discriminacions pels qui tenen dificultats.

És qüestió d’obrir una porta a tota aquella gent que està interessada a descobrir

aquest tipus de paratges, però no pot per les seves limitacions físiques. Pel que fa a turisme

actiu, és una decisió personal, ja que estic molt interessat en aquest tipus de turisme i crec

que aporta nombrosos beneficis sent respectuós i sent un turisme que està augmentant any

rere any.

La iniciativa del projecte es centra en totes aquelles persones que, de manera

permanent o temporal, presenten alguna disfunció que els limita la mobilitat fent que

necessitin ajuts tècnics i a aquelles persones que presenten disfunció visual. Es centre en

aquets dos col·lectius i no, per exemple, en els individus sord o muts, d’una banda perquè els

individus amb dificultats en la mobilitat es poden trobar amb diferents barreres

arquitectòniques en un espai públic, i d’altra banda perquè els visitants amb disfuncions

visuals necessiten una manera d’aproximació a un medi que si el poguessin observar (com és

en el cas dels sords o muts) no caldrien explicacions escrites o parlades, ja que es tracta d’un

espai natural en el qual se’ns presenta la flora i la fauna present en una zona concreta del

territori, i que la major part de l’aprenentatge didàctic s’ha intentat treballar sempre des de

la imatge, és a dir, des del que percep el visitant a través de la vista.

Els objectius del projecte estan motivats també pels resultats que es poden obtenir

alhora d’adaptar espais públics, ja que es cert que fer obres i plans de millora suposa costos

econòmics, però els guanys per totes aquestes persones són indescriptibles i incalculables

tant pel propi desenvolupament personal com per les millores en la qualitat de vida. És per

aquest motiu que considero essencial plantejar un seguit de mesures correctores per a fer

accessibles els espais públics a persones amb algun problema d’accessibilitat, transitori o

permanent.


10

2.4. Marc teòric

A continuació es mostren totes les lleis i normatives que s’han tingut en compte

alhora de realitzar aquest estudi. En aquest apartat, tan sols es citen ja que al llarg del

projecte s’expliquen i es posen en context.

2.4.1. Normativa per als espais naturals protegits

llei 12/1985, de 13 de juny d’espais naturals de Catalunya, modificada

posteriorment per la llei 12/2006, de 27 de juliol, de mesures en matèria de medi

ambient.

Decret 328/1992, de 14 de desembre, pel qual s’aprova el Pla d’Espais d’interès

Natural.

Llei 12/2006, de 27 de juliol, de mesures en matèria de medi ambient.

llei 21/1983, de 28 d’octubre, de declaració de paratges naturals d’interès natural i

de reserves integrals zoològiques i botàniques dels aiguamolls de l’Empordà.

Directiva 92/43/CEE, de 21 de maig, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i

de la fauna i flora silvestres.

Real Decret 1997/1995, de 7 de desembre, pel qual s’estableixen les mesures per

contribuir a garantir la biodiversitat mitjançant la conservació dels hàbitats

naturals i de la fauna i flora silvestres.

Xarxa Natura 2000.

Conveni de RAMSAR.

2.4.2. Normativa per a persones amb diversitat funcional

Llei d’integració social dels minusvàlids (Llei del 23 de març 13/1982).

Llei de promoció de l'accessibilitat i de supressió de barreres arquitectòniques (Llei

del 25 de novembre, 20/1991).


11

Decret 135/1995, de 24 de març, de desplegament de la Llei 20/1991, de 25 de

novembre, de promoció de l'accessibilitat i de supressió de barreres

arquitectòniques, i d'aprovació del Codi d'accessibilitat (Decret 135/1995).

Conseils pratiques pour réussir une structure adaptée (Fédération Nationale des

Comités Départementaux du Tourisme; 2004).

Accesibilidad al medio físico. Normativa Aplicable (Generalitat Valenciana.

Conselleria de Benestar Social, 2007).

“Catálogo de buenas prácticas en materia de accesibilidad en espacios naturales

protegidos (Europarc Espanya, 2007)”. “Entre aquest document i “el llibre blanc de

l’accessibilitat”.


12

3. MATERIALS I MÈTODES

En primer lloc es va presentar el projecte a la Tècnica d’Ús Públic del Parc Natural

dels Aiguamolls amb la finalitat d’informar-me de si havien realitzat alguna adaptació

d’accessibilitat i per saber si podia comptar amb la seva col·laboració en el present projecte.

Un cop tenia la col·laboració total dels tècnics dels parc, l’organització del pla de treball tenia

dos objectius inicials bàsics, per una banda aconseguir un llistat de com s’ha d’adaptar un

espai per afavorir l’accessibilitat de persones amb dificultats de mobilitat o deficiències

visuals i per altre banda assolir el coneixement de quines lleis emparen el Parc Natural i la

historia del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

Per tant, per dur a terme l’objectiu d’investigació, es va plantejar una anàlisis

concret de la legislació i de consells i recomanacions de diferents organismes en defensa dels

discapacitats, així com de documents de bones pràctiques.

En un inici es va realitzar una recerca general a través del westlaw.es, en altres

projectes de la mateixa temàtica i en el gencat.cat, de les lleis que envoltaven l’accessibilitat

en llocs públics i zones naturals protegides. Aquesta recerca inicial es basava en alguns punts

claus com:

Drets dels discapacitats

Accessibilitat en espais públics urbans i naturals

Promoció i atenció a les persones discapacitades

No obstant, aquesta primera recerca només em va aportar tres lleis:

Llei d’integració social dels minusvàlids (Llei del 23 de març 13/1982)

Llei de promoció de l'accessibilitat i de supressió de barreres

arquitectòniques (Llei del 25 de novembre, 20/1991)

Decret 135/1995, de 24 de març, de desplegament de la Llei 20/1991, de 25

de novembre, de promoció de l'accessibilitat i de supressió de barreres

arquitectòniques, i d'aprovació del Codi d'accessibilitat (Decret 135/1995)

Per tant, vaig observar que eren de caràcter molt general, les quals definien què

era un minusvàlid, quins drets té, entre els quals ens destaquen el dret a poder gaudir amb

la major comoditat tant d’espais urbans com naturals, però cap llei contenia decrets o

articles que especifiquessin com s’havien d’adaptar exactament, és a dir, quina amplada han

de tenir unes escales o una porta, o bé si les rampes han de tenir 5, 10 o 15º de desnivell.

Quan es va observar la inespecificitat de les lleis en aquest àmbit d’acomodament d’un

espai, es va començar a cercar aquestes mesures concretes a través d’altres fonts, per

aconseguir un recull de condicions d’accessibilitat concretes.


13

En un primer moment es va optar per posar-se en contacte de nou amb els tècnics

del parc, els quals em van aportar un document clau que m’ajudaria en aquest recull. Aquest

document es tractava del “Catálogo de buenas prácticas en materia de accesibilidad en

espacios naturales protegidos (Europarc Espanya, 2007)”. “Entre aquest document i “el llibre

blanc de l’accessibilitat (UPC 2003)”, es van extreure la majoria de condicions de

l’accessibilitat.

En segon lloc es va fer una recerca al Google, per localitzar normatives i

recomanacions que ajudessin a realitzar el recull de condicions. Després de revisar varis

documents, se’n van escollir dos de concrets que també ajudarien a realitzar el recull:

Conseils pratiques pour réussir une structure adaptée (Fédération Nationale

des Comités Départementaux du Tourisme; 2004)

Accesibilidad al medio físico. Normativa Aplicable (Generalitat Valenciana.

Conselleria de Benestar Social, 2007)

En tercer lloc, em vaig posar en contacte amb la organització ONCE, coneguda pels

seus actes per afavorir el desenvolupament de les persones amb deficiències visuals, els qui

em van poder aportar un extens document anomenat “ accessibilitat per a persones amb

ceguesa, del qual en vaig extreure el capítol IV, el qual referia les recomanacions

d’accessibilitat en els espais públics, i gracies el qual vaig acabar d’ampliar el recull de

condicions d’accessibilitat.

Un cop realitzat el recull de recomanacions per l’accessibilitat, aquest va ser enviat

a la organització Mifas (Minusvàlids Físics Associats) per tal de que fessin una revisió del

document i l’acceptessin com a vàlid, aconseguint el seu vist i plau.

En el moment en que s’havia aconseguit el recull de mesures d’acondicionament

del parc es va realitzar unes fitxes de cada zona del parc, per tal de facilitar el treball de

camp.

Per realitzar el treball de camp s’han utilitzat:

Quaderns de camp

Cinta mètrica

Una plomada per mesurar les rampes

Aparells fotogràfics


14

4. ESPAIS NATURALS

Un espai d’interès natural és aquella part del territori, terrestre o marítim, amb

unes característiques biològiques o paisatgístiques especials, que la fan mereixedora d’una

especial protecció, atorgada per decret pels organismes competents, davant l’acció de

l’home. Així, tot i considerant-se espais naturals, en funció de les lleis de protecció que les

regulin, es troben diferents graus de protecció segons el valor d’aquest espai.

S’ha d’establir un sistema d’àrees protegides per tal de tindre un instrument

necessari per garantir la conservació de la biodiversitat i del patrimoni natural (vegetal i

animal). Aquest fet ha d’anar lligat amb la promoció de l’ús sostenible dels recursos naturals.

A l’Alt Empordà, així com a tot el territori de Catalunya, es poden trobar espais

protegits mitjançant dos figures principals de protecció:

Els espais Naturals de Protecció Especial (ENPE)

El Pla d’Espais d’Interès Natural

Tot i que paral·lelament existeixen altres figures de protecció com la Xarxa Natura

2000 i les Zones Humides i incloses en la llista RAMSAR; aquestes dos no tenen

determinacions legals.


15

4.1. Espais Naturals de Protecció Especial

(ENPE)

Aquests són les zones catalogades pel seu interès científic, ecològic, cultural,

educatiu, paisatgístic o recreatiu i regulades per la llei 12/1985, de 13 de juny d’espais

naturals de Catalunya, modificada posteriorment per la llei 12/2006, de 27 de juliol, de

mesures en matèria de medi ambient. Els seus objectius bàsics són protegir, conservar,

gestionar i, si s’escau, restaurar i millorar la diversitat genètica, la riquesa i la productivitat

dels espais naturals.

La Llei estableix les següents modalitats de protecció especial:

PARCS NACIONALS. Són els espais naturals d'extensió relativament gran, no

modificats essencialment per l'acció humana, que tenen interès científic,

paisatgístic i educatiu. La finalitat de la declaració és preservar-los de totes

les intervencions que poden alterar-ne la fisonomia, la integritat i

l'evolució dels sistemes naturals. La declaració de parc nacional es fa per

llei estatal.

PARATGES NATURALS D'INTERÈS NACIONAL. Són els espais o els elements

naturals d'àmbit mitjà o reduït que presenten característiques singulars pel

seu interès científic, paisatgístic i educatiu, amb l'objectiu de garantir-ne la

seva protecció i la de l’entorn. La declaració de paratge natural d'interès

nacional es fa per llei.

RESERVES NATURALS. Són els espais naturals d'extensió reduïda i de

considerable interès científic que són objecte d'aquesta declaració per

aconseguir preservar íntegrament el conjunt d'ecosistemes naturals que

contenen o alguna de les seves parts. La declaració de reserves naturals es

fa per llei quan és reserva integral, i per decret del Consell Executiu quan

és reserva parcial.

PARCS NATURALS. Són els espais naturals que presenten valors naturals

qualificats, la protecció dels quals es fa amb l'objectiu d'aconseguir-ne la

conservació d'una manera compatible amb l'aprofitament ordenat dels

seus recursos i l'activitat dels seus habitants. La declaració de parc natural

es fa per decret del Govern. Dins d’aquest grup de la classificació és on hi

trobem el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.


16

RESERVA NATURAL DE FAUNA SALVATGE (incorporada per la Llei 3/1988,

de 4 de març, de protecció dels animals). Són espais delimitats amb la

finalitat de protegir determinades espècies i/o poblacions de la fauna

salvatge en perill d’extinció. Aquests espais estan inclosos en el Pla

d’Espais d’Interès Natural (PEIN).

A la il·lustració que es pot observar a continuació es mostren els espais de

protecció especial que hi ha a l’Alt Empordà, entre ells s’hi destaquen els espais en què se’n

marca el present estudi.

Reserva natural parcial Vall de Sant Quirze

Reserva natural parcial de St. Quirze de Colera

Reserva natural integral del cap de Creus

Reserva natural parcial de cap Gros – cap de Creus

Parc natural de Cap de Creus

Parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà

Reserva integral II dels Aiguamolls de l’Empordà. Les Llaunes

Paratge natural d’interès nacional del massís de l’Albera

Reserva natural parcial de la Muga – Albanyà

Espais naturals de protección especial (ENPE) a l’Alt Empordà

Font: Consell Comarcal Alt Empordà


17

4.2. Espais inclosos en el Pla d’Espais

d’Interès Natural (PEIN)

El Pla d'Espais d'Interès Natural o PEIN, és una configuració legal que té per objecte

la delimitació i l’establiment de les determinacions necessàries per a la protecció bàsica dels

espais naturals, la conservació dels quals es considera necessària d’assegurar d’acord amb

els valors científics, ecològics, paisatgístics, culturals, socials, didàctics i recreatius que

posseeixen.

El Pla en qüestió va ser aprovat pel Decret 328/1992, de 14 de desembre, pel qual

s’aprova el Pla d’Espais d’interès Natural i es regula, com en el cas dels ENPE, per la Llei

12/1985, de 13 de juny, d’Espais Naturals modificada posteriorment per la Llei 12/2006, de

27 de juliol, de mesures en matèria de medi ambient.

S’ha de tenir en compte que el PEIN és un Pla Territorial Sectorial, que s’equipara

a altres instruments d’aquest tipus que es deriven a la Llei 23/1983, de 21 de novembre, de

política territorial. D’aquesta manera, les seves determinacions tenen caràcter vinculant per

a tots els altres instruments de planificació física del territori.

S’ha creat una xarxa d’espais naturals a Catalunya que estableixen un règim de

protecció bàsic aplicable en la totalitat del seu àmbit. Aquest règim es pot completar en

cada espai o conjunt d’espais mitjançant dues vies:

La formulació de plans especials de protecció del medi natural i el paisatge,

que proporcionen als espais una ordenació d’usos i normes de protecció

específiques.

La declaració d’espais naturals de protecció especial (parcs nacionals,

paratges naturals d’interès nacional, reserves o parcs naturals), amb la

qual cosa, comporta que els espais passen a tenir una regulació jurídica

pròpia i una gestió individualitzada per preservar i potenciar els seus

valors. Aquest és el cas que ens ocupa, ja que l’espai natural de protecció

especial de la zona dels Aiguamolls de l’Empordà és un parc natural a

partir de la llei 21/1983, de 28 de Octubre, de protecció de las maresmes

del Empordà.


18

A la il·lustració que es pot observar a continuació es mostren espais inclosos en el

Pla d’Espais d’Interès Natural que trobem a l’Alt Empordà, entre ells s’hi destaquen els

espais en què se’n marca el present estudi.

Massís de les Salines

Massís de l’Albera

Penya-segats de la Muga

Estanys de la Jonquera

Alta Garrotxa

Garriga d’Empordà

Cap de Creus

Aiguamolls de l’Alt Empordà

Espais inclosos al PEIN s l’Alt Empordà



19

4.3. Xarxa Natura 2000

La xarxa Natura 2000 és una iniciativa europea, que impulsa la creació integrar una

xarxa d’espais d’especial protecció. Aquesta iniciativa actua segons un dels objectius que

emanen de la Directiva 92/43/CEE, de 21 de maig, relativa a la conservació dels hàbitats

naturals i de la fauna i flora silvestres (coneguda com la Directiva Hàbitats), portada a la

legislació espanyola a través del Real Decret 1997/1995, de 7 de desembre, pel qual

s’estableixen les mesures per contribuir a garantir la biodiversitat mitjançant la

conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres. Aquesta actuació ve

fomentada per la Directiva 79/409/CEE (Directiva Aus), la Directiva 92/43/CEE (Directiva

Hàbitat) i finalment la Directiva 2000/60/CE (Directiva Marc de l’Aigua) .

La Directiva d'hàbitats actualment representa, juntament amb la Directiva d'aus,

l'instrument més important d'aplicació a tot el territori de la Unió Europea (UE) per a la

conservació dels hàbitats, les espècies i la biodiversitat.

L’objectiu d’aquesta xarxa és la conservació dels hàbitats naturals i dels hàbitats de

les espècies. Aquesta directiva d'hàbitats defineix l’hàbitat natural com aquelles zones,

terrestres o aquàtiques, diferenciades per les característiques geogràfiques, abiòtiques i

biòtiques, tant si són totalment naturals com semi naturals, i defineix com a hàbitats

d'interès comunitari (HIC) aquells, de entre tots els hàbitats naturals presents en el territori

de la UE, que compleixin alguna d'aquestes característiques:

Es trobin amenaçats de desaparició en la seva àrea de distribució natural.

Tinguin una àrea de distribució reduïda per naturalesa a causa de la

regressió de les poblacions.

Siguin exemples representatius d'una o diverses de les set regions

biogeogràfiques en què es troba la UE, és a dir, l'alpina, l'atlàntica, la

continental, la macaronèsica, la mediterrània, la boreal i la pannònic.

Els tipus d’hàbitats d’interès comunitari han de tindre la designació de zona

d’especial de conservació de la Directiva, són: hàbitats costers i vegetacions halòfiles, dunes

marítimes i continentals, hàbitats d’aigua dolça, landes i matollars de zona temperada,

matollars escleròfil·les, formacions herbàcies naturals i semi naturals, torberes altes i

torberes baixes, hàbitats rocosos i coves i, finalment, boscos. En total, la Directiva contempla

al voltant d’uns 170 hàbitats d’interès comunitari. Un parell d’exemples clars de la

importància de la composició dels Aiguamolls de l’Empordà són, la Massona i la Llarga, que

són dues llacunes litorals que antigament havien estat els desguassos de l’estany de Sant

Pere sobre la maresma progradant, aïllats després de la dessecació. Es localitzen al municipi

de Castelló d’Empúries i ocupen gairebé 28 hectàrees de superfície. Malgrat el seu origen

del tot natural, una comporta instal·lada al canal Massona – Sirvent altera el cicle natural

d’inundació i les comunitats halòfiles es veuen progressivament desplaçades per d’altres

d’helofítiques (hàbitats d’interès comunitari prioritari: codi 1150).


20

En el Parc Natural en què ens centrem també es poden trobar altres elements de

característiques importants com són les jonqueres halòfiles de Juncusmaritimus (hàbitat

d’interès comunitari: codi 1410) i els salicornars (hàbitat d’interès comunitari: codi 1420)

ocupen les zones més allunyades de l’aigua. Arran d’aigua, els canyissars són la comunitats

més dominants. Per últim, a la platja, es localitzen dunes de diferents tipus (hàbitats

d’interès comunitari: codis 2210 i 2120).

Finalment un altre clar exemple és el de la Rogera, que és una llacuna litoral que

antigament constituïa un dels braços de contacte entre l’estany de Sant Pere i el

mediterrani. Es localitza a Castelló d’Empúries i ocupa una superfície de més de 36

hectàrees. Es tracta d’un espai de marcada tendència halòfila. D’entre les comunitats

vegetals destaquen, especialment per la seva extensió, els salicornars i, per la seva raresa,

les comunitats de limòniums (hàbitats d’interès comunitari: codi 1420). El fons de la llacuna

es troba entapissat per l’herbassar de rúpia (hàbitat d’interès comunitari prioritari: codi

1150). Es tracta, doncs, d’una llacuna que allotja comunitats halòfiles ben singulars a

Catalunya. A la platja, per altra banda es localitza la vegetació de les dunes mediterrànies

(hàbitat d’interès comunitari: codi 2210) i la vegetació de les dunes mòbils secundàries

(dunes blanques) amb Ammophila arenaria (codi 2120).

S’ha de tenir en compte que els hàbitats naturals, siguin prioritaris o no, són

hàbitats catalogats, no protegits. Mitjançant la inclusió a la Xarxa Natura 2000, el que es

s’ha de garantir és la conservació de mostres prou significatives d'aquests hàbitats que

n'assegurin la conservació a tot el territori de la UE.

En base als requeriments de conservació d’aquests hàbitats, la Directiva proposa

dues zones per integrar la Xarxa Natura 2000 que es pot observar a la il·lustració que hi ha a

continuació.

Zones especials de conservació (ZEC): espais que contenen hàbitats d’interès

europeu o importants per a la conservació de determinades espècies.

Zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA): zones necessàries per a la

conservació de determinades espècies d’aus.

L'espai dels Aiguamolls de l'Alt Empordà va ser designat com a zona d'especial

protecció per a les aus (ZEPA). D’aquesta manera es va establir com a lloc d'importància

comunitària (LIC) en relació amb la Directiva 92/43/CEE, a l'efecte d'integrar-lo a la Xarxa

Natura 2000 com a ZEC, un cop la comissió de la Unió Europea la va validar.

No obstant, encara no es disposa de cap protecció legal ja que encara està en

procés de construcció.


21

Per acabar, es fa una especial referència a la relació que hi ha entre el PEIN i la

Xarxa Natura 2000, ja que d’acord amb la Llei 12/2006, de mesures en matèria de medi

ambient, la declaració d’una ZEC o d’una ZEPA implica la seva inclusió automàtica en el PEIN.

Mapa d’espais inclosos a la Xarxa Natura 200 i Pein



22

4.4. Zones Humides

Segons el que s’exposa a la Llei 12/1985 d’espais naturals en una definició basada

en la que dóna el Conveni de Ramsar, de 1971, relatiu a zones humides d'importància

internacional, especialment com a hàbitat d'ocells aquàtics, a l’article 11, s'entenen per

zones humides, les zones naturals de maresma, aiguamoll, torbera o aigües rases,

permanents o temporals, d'aigües estancades o corrents, dolces, salabroses, salines, amb la

inclusió de les zones d'aigües marines la profunditat de les quals no excedeix els sis metres.

La Convenció relativa a les zones humides d'importància internacional

especialment com hàbitat d'aus aquàtiques o com es coneix Conveni de Ramsar, és un

tractat internacional per a la conservació i l'ús sostenible de les zones humides. D’aquesta

manera serveix per, aturar-ne la pèrdua i la invasió progressiva d'aquestes, tot reconeixent

les funcions ecològiques fonamentals de les zones humides i el seu valor econòmic, cultural,

científic i recreatiu. Actualment hi ha 158 Parts Contractants (entre elles l’estat espanyol)

que es comprometen a gestionar de forma sostenible per a la seva conservació les zones

humides.

La Direcció General de Medi Natural ha elaborat l'Inventari de les zones humides

de Catalunya. Aquest efecte, s’ha identificat i delimitat 2.977 zones humides a Catalunya

(catalogades al Inventari de zones humides de Catalunya). A partir d’aquest inventari s’ha fet

una caracterització ecològica de les mateixes i s’han definit criteris i recomanacions per a la

seva gestió.

Amb la resolució del 15 març 93, del Conveni de zones humides d'importància

internacional, el parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà s’inclou a la llista de Zones

Humides d’Importància Internacional del la Convenció RAMSAR. S’inclou com a referència a

l’hàbitat per als ocells aquàtics (Ramsar) (BOE 73, 26-03-93).


23

5. PARC NATURAL DELS AIGUAMOLLS

DE L’EMPORDÀ

5.1. Història

Els aiguamolls han ocupat des de l’antiguitat la plana litoral del golf de Roses entre

la Muga i el Baix Ter. Antigament, el relleu de la badia de Roses era casi igual al que hi ha

ara, però amb la diferència del conjunt d’abundants aigües interiors que cobrien casi tota la

plana de l’Empordà. Una zona que va estar plena de llacunes, de dinàmics meandres dels

rius Ter i Muga, maresmes i de diverses desembocadures al mar en forma d’embut degut als

seus rius cabalosos. És una zona que ha tingut freqüents inundacions degut a temporals de

mar o per múltiples i desiguals avingudes dels rius desprès d’episodis de pluges torrencials,

pròpies dels climes mediterranis. Tot aquest conjunt d’antigues terres extenses i humides ha

anat desapareixent al llarg del segles per l’expansió i el desenvolupament de l’agricultura i la

ramaderia al ser terres molt fèrtils i amb molts nutrient. Els canals de dessecació cap al mar,

els canvis de curs de la Muga i els Fluvià i la construcció dels pantans de Sau, Susqueda i

sobretot el de Boadella han evidenciat que la humanització del terreny ha provocat un fort

assecament d’aquestes terres.

Per parlar dels inicis dels aiguamolls de l’Empordà ens remuntem fins al segle IV

d.C. on es dedueix que hi podia haver hagut un gran estany o una albufera ocupant tota la

plana alt empordanesa, des de la costa fins a Figueres.

No és fins a l’època del comptat d’Empúries, a la edat mitjana, que se’n troben

informacions més detallades. Es parla que en aquesta època aquest gran estany, el més gran

de Catalunya en aquells moments, se’n treia una gran profit del peix, les pastures, l’arròs i la

sal. Els drets de pesca, van ser donats al monestir de Sant Pere de Rodes al segle X.

Els primers dessecaments de l’estany els trobem un segle més tard al segle XI a

causa de l’explotació de les terres que vorejaven el recinte d’aigua. Amb el continuat exercici

de retrocessió, guanyant terreny al gran estany, i amb el desviament del riu Fluvià, es

documenta que la vila de Roses fa un fort creixement demogràfic i urbanístic durant aquests

segles; XIII, XIV i XV. Aquest estany és de tal magnitud que fins aquest darrer segle encara hi

entren vaixells de tota la mediterrània, de totes maneres es comencen aprofitar les terres

guanyades per a la ramaderia aprofitant les pastures.

Al segle XVII l’estany de Castelló ja està dividit en dos. Un segle més tard i sense

parar d’eixugar-se, s’utilitzen les terres per a conrear cereals i arròs. Es documenta que hi ha

grans quantitats de cignes entre altres aus atretes per corrents migratoris on feien estada en

aquestes terres humides. Aquesta època l’estany encara feia 1000 passes de diàmetre.


24

Malgrat que els primers indicis de dessecació de les llacunes datin del segle XI, no

és fins el segle XVIII que s’efectuen les obres que ens han deixat el paisatge d’avui dia. Canvis

deguts a la necessitat d’estendre i diversificar les explotacions agrícoles per satisfer les

necessitats d’una població.

L’assecament de terres ha perdurat fins a mitjans del segle XX on aquelles amplies

albuferes s’han convertit en un grapat d’estanys d’interior com el de Pau, el de Palau, el de

Vilaüt o el Tec i de llacunes litorals com la Massona, les Túries, la Rogera o la Serpa. Comprés

per arrossars, conreus i camps de pastura, i separat per canals i recs. Un conjunt transformat

pel pas de l’home, però amb un gran valor ecològic i paisatgístic.

No va esser fins els anys seixanta que tot aquest conjunt de gran valor es va veure

amb greu perill amb l’arribada en massa de turisme de sol i platja en aquesta zona. La falta

d’un model urbanitzador respectuós amb el medi, els interessos econòmics que és preveien

amb l’entrada de capital forà i els que hi havia darrera del formigó van fer construir

Empuriabrava i Santa Margarita al bell mig dels aiguamolls als anys setanta. Tots aquests

actes van fer créixer una consciència ecològica i respectuosa amb el medi a l’Empordà.

D’aquí va sortir el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos (GDAE), creat el 1976, on

a través del fruit de la convicció, l’activisme i la perseverança van afavorir a que no hi hagés

un progrés econòmic a qualsevol preu. Després de forces estires i arronses entre la

ComisióInterministerial del Medi Ambient, el Ministeri de la vivenda, la Direcció General del

Patrimoni Artístic i Cultural, el Ministeri de Cultura, organismes de l’antiga administració de

Franco i protestes populars en augment, fins arribar al punt que el Ministeri de Cultura va

traspassar la resolució del conflicte a la Generalitat de Catalunya, que va continuar amb més

sentències, recursos i tensions. La insistència al llarg de tot el període de lluita i la

perseverança en el compromís de la protecció del terreny, juntament amb la col·laboració

d’especialistes internacionals farien aturar les obres definitivament. El pla urbanitzador es va

suspendre a favor de la preservació del medi. L’any 1982, l’IAEDEN, el centre d’estudis del

Baix Empordà Pere Cinquè i DEPANA van presentar un projecte de llei per a la protecció dels

Aiguamolls. Finalment el 15 d’octubre de 1983 el Parlament de Catalunya aprova el text per

unanimitat i es crea la llei 21/1983, de 28 d’octubre, de declaració de paratges naturals

d’interès natural i de reserves integrals zoològiques i botàniques dels aiguamolls de

l’Empordà.

El 1984 es crea la Constitució de la Junta de Protecció i es crea el primer

observatori a l’estany de Vilaüt. Aquest mateix any es fan els primers camps de treball i els

primers campaments dins del nou paratge natural que li començaran a donar color i forma.

Segons la disposició final primera de la llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais

naturals (DOGC 556, de 28 de juliol de 1985, de la Presidència de la Generalitat), el paratge

natural d’interès natural i de reserves integrals zoològiques i botàniques dels aiguamolls de


25

l’Empordà van passar a classificar-se com a parc natural i reserves naturals, respectivament.

Per tan en aquests moment ja podem parlar del Parc com a tal.

Un any més tard, al 1986, el parc inaugura un edifici basic, el centre de informació i

administració del parc, que es va anomenar “El Cortalet”. Gràcies a la construcció d’aquest

emplaçament, ja pot començar a treballar com a tal.

Any rere any es fan declaracions dins al parc de gran nivell; el 1987 es va declarar

Zona d’Especial Importància per a les Aus (ZEPA). El que li proporciona una categoria d’àrea

protegida, catalogada pels estats membres de la Unió Europea com zona natural de singular

rellevància per a la conservació de la avifauna amenaçada de extinció, d’acord amb el que

estableix la directiva comunitària 79/409/CEE, per part de la Directiva sobre la Conservació

de les Aus Salvatges de la Unió Europea. El parc va agafant importància per la seva flora i

fauna que tot just està en fase de rejoveniment, i gràcies aquestes accions pot anar mirant

cap a un futur.

El 1992 va un pas endavant alhora de salvaguardar hàbitats ja que s’inclou al

conveni Ramsar, com a aiguamoll de importància internacional. L’objectiu principal d’aquest

conveni és: «la conservació i l’ús racional dels aiguamolls mitjançant el desenvolupament

d’accions locals, regionals i nacionals gracies a la cooperació internacional, com a

contribució a l’assoliment d’un desenvolupament sostenible a tot al món»

L’any 1998 es fa una millora de les aigües de L’EDAR d’Empuriabrava amb la

construcció del Sistema d’Aiguamolls Construïts (SAC) on es desnitrifiquen les aigües de la

depuradora. Aquest mateix any també s’estableix una línea d’ajudes agró ambientals.

El 2000 s’inclou el bitó al projecte LIFE. Aquest projecte és l’únic programa

específic de la Unió Europea de suport al desenvolupament i aplicació de la política

comunitària del medi ambient. Dins aquest projecte les accions van encaminades a la

conservació del bitó i el seu habitat natural dins al parc.

El 2003 es fan unes obres per a la millor del impacte visual amb el soterrament de

1.300 metres de línies elèctriques a l’àrea del Mas Matà. Un any més tard el parc compra els

Estanys de Palau de Baix i amplia la zona de protecció del parc natural.

El 2005 s’aposta pel cicloturisme i es crea un itinerari de 24 quilometres a la zona

dels Estanys inclosa recentment al parc. En aquest mateix any a Sant Pere Pescador es tanca

al públic, per tal de preservar la zona de les dunes del Cortal d’en Vilà.

El 2007 s’instal·len comportes auto basculants per impedir la entrada d’aigües

marines a la RNI de Els Estanys.

Actualment és un territori protegit pel Pla d’espais naturals (PEIN) avarca als

termes municipals de Castelló d’Empúries, Sant Pere Pescador, Palau-saverdera, Peralada,

Pau, Pedret i Marzà, l’Escala, Roses i L’Armentera (per ordre de superfície al parc).


26

5.2. Composició del parc

La regió del parc natural es caracteritza per la presència al llarg de 4.784 hectàrees

d’una sèrie de salines costeres i zones humides d’aigua dolça a les planes d’inundació de dos

rius, separades del mar per dunes. L’indret inclou llacunes, piscines, pantans i canals de

drenatge, albergant comunitats vegetals halòfiles, prats humits, joncs i zones arbrades. A

més, s’hi localitza una flora i fauna que inclou vàries espècies rares, on la presència (anual

i/o estacional) d’aus aquàtiques és molt important. Les activitats humanes que s’hi

desenvolupen es centren en temes de conservació, educació ambiental i turisme.

La bassa de la Rubina es troba al municipi de Castelló d’Empúries. Es tracta d’una

llacuna d’origen natural que ocupa poc més d’1 hectàrea. La seva proximitat al mar

condiciona la vegetació, en la qual destaquen els salicornars i les jonqueres de tendència

halòfila. Cal fer esment de la presència d’halòfits singulars com les quenopodiàcies

Salicorniapatula i Suaedamaritima, i la juncàcia Juncussubulatus. Sota les aigües, creixen

poblaments de Ruppiamaritima. Pel que fa a la fauna, a la bassa s’hi troba un dels peixos

més rars a Catalunya: el fartet (Aphaniusiberus), amb una població ben consolidada. Aquesta

bassa es troba envoltada d’urbanitzacions, que amenacen la seva integritat si no es prenen

mesures de protecció. De fet, la Direcció general de Costes del Ministeri de Medi Ambient i

l’Ajuntament de Castelló d’Empúries s’han plantejat l’adquisició i recuperació de la zona de

la Rubina.

Finalment, la resta de zones humides de la conca de la Muga corresponen a espais

localitzats dins els límits del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Alt Empordà. De tots aquests,

trobem l’estany del Tec, l’estany de Vilaüt i la bassa Rodona, l’estany d’aigua clara de Palau

de Baix i les closes de l’Albert, d’en Massot i de Mornau, localitzats a la Reserva Natural

Integral de “Els Estanys”. Per altra banda, a la Reserva Natural Integral de “Les Llaunes” es

troben la Massona i la Llarga, la Fonda, la Rogera i la Serpa.

L’estany del Tec és una extensa zona inundable, de més de 6 hectàrees de

superfície, constituïda per una extensa xarxa de canals de drenatge, construïts inicialment

amb la finalitat de dessecar i reconvertir l’Estany en conreus.


27

6. PERSONES AMB DIVERSITAT

FUNCIONAL

6.1. Introducció

Aquest apartat té com a objectiu presentar que s’entén com a persona

discapacitada, quines lleis emparen aquests col·lectius i el perquè els tècnics en turisme hem

de tenir present l’adaptació dels espais públics per facilitar l’accés a aquestes persones.

En un inici per poder valorar a qui van dirigides aquestes reformes del parc és

important acotar què s’entén com a minusvàlid, afirmant així que entenem com a

minusvàlid a tota persona on les possibilitats d’integració educativa, laboral o social es

trobin disminuïdes a conseqüència d’una deficiència, previsiblement permanent, de caràcter

congènit o no, en les seves capacitats físiques, psíquiques o sensorials. Així, pot parlar-se de

persones amb discapacitat psíquica orgànica, amb discapacitat sensorial, que pot ser

auditiva o visual, persones amb discapacitat física, o trastorns de la mobilitat i, simplement,

persones amb la mobilitat reduïda. En aquest present projecte, com s’ha justificat en

l’apartat 1.4, fem referència a les persones amb deficiència visual i amb discapacitats

físiques.

A nivell estatal em baso principalment en la llei 20/1991, de 25 de novembre, de

promoció de l'accessibilitat i de supressió de barreres arquitectòniques en la qual intenta

millorar la qualitat de vida de tota la població i, específicament, de les persones amb

mobilitat reduïda o amb qualsevol altra limitació. Aquesta llei té més potestat que cap altre

alhora d’actuar ja que el govern de la generalitat va aprovar un codi d'accessibilitat on

reafirma totes les normes dictades en la matèria. Aquest codi és la mateixa llei 20/1991, de

25 de novembre, de promoció de l'accessibilitat i de supressió de barreres arquitectòniques

que va ser modificada pel decret 135/1995, de 24 de març, i aprovació del codi

d’accessibilitat (bolletí nº 2043 de 28/04/1995). S’ha de tenir en compte que els principis

que inspiren, tant a la llei 20/1991 com al decret 135/1995 es fonamenten en els drets de

l’Article 49 de la Constitució Espanyola el qual anuncia que “els poders públics duran a terme

una política de previsió, tractament, rehabilitació i integració dels disminuïts físics, sensorials

i psíquics, als quals es prestarà l’atenció especialitzada que requereixin, i els empararan

especialment en la consecució dels drets que aquest títol atorga a tots els ciutadans”.


28

6.2. Aproximació Conceptual

L’expressió “persones amb discapacitat” és la manera més correcta i àmpliament

acceptada, per referir-se als homes i a les dones que formen part del conjunt de persones

que, per raó d'un dèficit o anomalia en una estructura o funció corporal, presenten una

absència o una limitació en la seva capacitat funcional; és a dir, en la possibilitat que tenen

de realitzar una activitat, ja sigui mental o física, dins els que serien els paràmetres en que

ho poden fer la majoria de persones de la seva edat, nivell de cultura, circumstàncies

personals...

Des d’algunes organitzacions que vetllen en defensa a aquests col·lectius s’observa

que expressions com ara “els minusvàlids”, o “persones amb minusvalidesa”, “els

discapacitats” o “persones discapacitades”, o “...amb handicaps”, han de ser rebutjades per

ser escassament assertives i injustament carregades de prejudicis. És així, que recentment,

des del “Fòrum de Vida Independent” se suggereix emprar l'expressió “homes i dones amb

diversitat funcional”. És una nova manera de referir-se a aquestes persones, des d’una opció

que abunda la convivència de tots els ciutadans en igualtat de drets i deures i en una

equiparació real d'oportunitats, a partir d'un model social accessible, inclusiu i respectuós

amb la diversitat.

Aquesta expressió, “persones amb diversitat funcional” es especialment escaient

pel grup que tradicionalment s'ha denominat de “persones amb discapacitat física”, és a dir,

aquell grup de persones que, malgrat les seves greus limitacions per a la mobilitat i per

l'autonomia personal (per exemple una persona tetraplègica) gràcies a la preservació de les

seves funcions superiors, mantenen la seva capacitat d'autogestió, la independència

personal i el ple exercici dels drets que com a ciutadans els hi correspon.

A part, el maig del 2001 la OMS (Organització Mundial de la Salut) va aprovar la

Classificació Internacional del Funcionament, de la Discapacitat i de la Salut (CIF), en la que

es definien els següents conceptes bàsics:

Concepte deficiència o dèficit: el concepte de deficiència o dèficit té a veure

amb l’estat de salut de la persona, són els símptomes i/o signes produïts

pel dany o mal funcionament (malaltia) i afecta a un òrgan o teixit o a la

funció d’aquest: manca d’una mà, paraplegia, retard mental, ceguesa,

trastorn del llenguatge...

Concepte de discapacitat i el de limitacions a les activitats, tenen a veure

amb les conseqüències que la deficiència produeix en la persona i en la

seva capacitat per fer coses: dificultat per desplaçar-se, per comunicar-se,

per autocuidar-se, per comprendre, per veure...

Concepte de minusvalidesa i de restriccions a la participació tenen a veure

amb la interacció entre l’individu, les seves capacitat i l’entorn en el sentit

més ampli: barreres físiques, culturals, econòmiques, de comunicació...


29

6.3. Aproximació en xifres

Al 2002, segons “l’Enquesta de discapacitats, deficiències i estat de salut”, a

Espanya hi havia un total de 3.528.221 persones amb alguna discapacitat, el que representa

un percentatge del 9% de la població, d’un total de 46.951.532 habitants. D’aquests,

1.386.040 d’habitants presenten deficiències visuals o deficiències osteoarticulars i del

sistema nerviós el que els causa dificultat en la mobilitat.

A nivell europeu algunes fonts asseguren que un de cada 10 europeus presenta

alguna discapacitat, el que es resumeix amb més de 38 milions d’europeus que presenten

dificultats en el desenvolupament de la seva vida quotidiana.

Pel que fa al nombre de persones amb algun tipus de discapacitat, ja sigui mobilitat

reduïda o dèficits sensorials, que van accedir al parc el darrer any és d’unes 250 persones,

segons les fonts del mateix Parc Natural. Doncs, hem de puntualitzar que si bé havent

realitzat certes obres de caràcter puntual a criteri dels tècnics del parc s’ha rebut aquest

nombre de visitants amb alguna discapacitat, un cop el parc estigui adaptat es podrà

promocionar per molts més canals, tant des de la demanda exterior com fins arribar a

aquelles escoles d’educació especial de les comarques properes, ja que es coneix que la

major part de visitants que rep el parc a hivern i entre setmana són la de escoles de tot el

territori català, escoles ordinàries, i fent aquest estudi d’accessibilitats podríem arribar a

cobrir també la demanda a les escoles especials, i ha oferir el parc com a eina d’educació i

estudi ja des del visitant en edat escolar amb algun tipus de deficiència.


30

6.4. Legislació

En aquest punt que coneixem que s’entén per discapacitat, i que ens suposa com a

tècnics turístics per decidir adaptar els espais que han de rebre visitants, podem començar

afirmant que pel parc en qüestió, si porta a terme mesures d’adaptació a l’accessibilitat,

realitzarà un pas endavant fent d’aquesta adaptació una aproximació a tothom. Com

s’observa en l’Article 5 de la llei estatal 20/1991, de Promoció de l’Accessibilitat i Supressió

de Barreres Arquitectòniques, la integració a la societat és un dret que tenen els

minusvàlids i, per tant, aquestes adaptacions del medi s’han de realitzar i actualitzar, tenint

per objecte garantir a les persones amb mobilitat reduïda o qualsevol altra limitació

d’accessibilitat i l’autorització dels béns i serveis de la societat, i promoure la utilització

d’ajudes tècniques adequades, mitjançant l’establiment de les mesures de foment i control

en el compliment de la normativa adreçada a suprimir i evitar qualsevol tipus de barrera o

obstacle físic o sensorial.

Aquest corrent en l’actuació pública que va adoptar com a objectiu prioritari el

principi d’igualtat pel que fa a les persones amb mobilitat reduïda o altres limitacions, va

portar a l’aprovació per part de les Corts els 23 de març de 1982, la llei 13/1982, d’Integració

Social dels Minusvàlids. Aquest mateix principi d’igualtat ve recollit en l’Estatut

d’Autonomia de Catalunya, en establir que l’actuació de la Generalitat de Catalunya haurà

d’estar orientada a promoure i fer efectiu el principi d’igualtat, removent els obstacles que

impedeixin el seu assoliment.

Aquest procés va provocar l’aprovació 2 anys més tard del Decret 100/1984, del 10

d’abril, de Supressió de Barreres Arquitectòniques. En aquest moment les administracions

públiques van emprendre un procés de millora de les condicions d’accessibilitat per a les

persones amb mobilitat reduïda en l’entorn urbà, en l’habitatge i en els mitjans de transport.

Aquest decret tenia per objectiu ésser el punt de partida normatiu en l’àmbit de supressió

de barreres arquitectòniques, que per una banda emmarcava el seu desenvolupament

posterior i per altre actuava com a instrument per a la unificació dels criteris i les mesures

tècniques a aplicar.

Si aquest espai públic està totalment adaptat contribuirà en el procés de

rehabilitació d’aquest col·lectiu de persones. Aquest procés de rehabilitació està dirigit als

minusvàlids per tal d’aconseguir l’adquisició del seu màxim nivell de desenvolupament

personal i la seva integració en la vida social. És així i ho afirmem si observem l’Article 18, de

la mateixa llei 20/1991, on es fa referència a aquesta adaptació dels espais públics com a

eina de rehabilitació, afirmant que poden funcionar com a rehabilitació medico – funcional,

com a tractament i orientació psicològica, com a educació general i especial, i fins i tot, com

a recuperació funcional. Per tant, coneixem que el parc forma part d’una gran eina pràctica

alhora de poder valorar de primera mà tot un sistema ecològic on hi ha un procés canviant

de flora i fauna al llarg de l’any, en quan a la educació general, tant de infants com d’adults.


31

Però s’ha de començar a obrir el camp de visió i ser capaços de veure que també pot formar

part de l’educació especial dins d’un procés integral, flexible i dinàmic.

A més, aquesta adaptació ha de tenir com a objectius la superació de les

deficiències i de les conseqüències o seqüeles, l’adquisició de coneixements i hàbits que

dotin de la millor autonomia possible a tots aquells visitants que ho requereixin, la promoció

de totes les capacitats del minusvàlid per al desenvolupament harmònic de la seva

personalitat i finalment la incorporació a la vida social i a un sistema de treball que els hi

permeti servir-se i realitzar-se a si mateixos, tal i com indica l’Article 26 de la llei 20/1991.

Aquest article el trobem també mencionat en la llei 26/1985, del 27 de desembre de 1985,

de Serveis Socials, des de la qual també s’inclou entre les àrees d’actuació, la promoció i

l’atenció de les persones amb limitacions físiques, psíquiques o sensorials, i també la

promoció de llur integració social per aconseguir-ne el desenvolupament personal i la

millora de la seva qualitat de vida. Apartat en el qual poden contribuir els espais públics,

com és el cas del parc, una vegada estan adaptats a tota la societat, presentant o no

deficiències o discapacitats.

Seguint amb aquesta legislació, observem que l’Article 19 d’Accessibilitat Exigible

en els Edificis d’Ús Públic de la llei 20/1991, , afirmant que alhora de la construcció,

ampliació o bé reforma d’edificis s’ha d’efectuar de forma que resultin accessibles i

utilitzables per a minusvàlids, però s’exposa que alhora de les normes d’adaptació queden

exempts de reconstrucció o conservació els monuments d’interès històric o artístic. Així, el

parc natural en qüestió al ser un espai públic amb concurrència de públic, ha de seguir

aquest apartat de la llei, amb la seva total adaptació ja que no conté monuments històrics, ni

artístics.

Fent el recull de lleis i de propostes d’actuació, es reforça el pensament dedicat a

promoure noves propostes pel parc, ja que degut a diferents motius com són l’envelliment,

els accidents de trànsit o bé els mals hàbits de vida, han portat a convertir l’accessibilitat de

l’entorn en una necessitat sentida cada vegada més per un major nombre de persones.

Sense oblidar que a part de la supressió de barreres arquitectòniques, també s’ha de

potenciar l’eliminació de les barreres en la comunicació. Per aquest motiu en el present

projecte també s’ha tingut tant en compte la senyalització.

Per últim destacar que després d’aquests 30 anys d’actuació per desenvolupar el

procés d’integració d’aquest col·lectiu de persones, ens trobem en un moment en què

l’acceptació publica d’aquest fet és general per part de la societat, és doncs molt important

que els poder públics fomentin enèrgicament aquesta integració i el control de totes les

mesures d’adaptació i accessibilitat, personalment he pogut observar-ho gràcies al treball

conjunt amb els tècnics del Parc Natural dels Aiguamolls, que han mostrat total

col·laboració.

Seguidament s’exposa un resum dels conceptes que inclou la llei 20/1991, de 25 de

novembre, de Promoció de l’Accessibilitat i Supressió de Barreres Arquitectòniques, i que

han estat necessaris assolir per dur a terme la valoració del parc i de les barreres

arquitectòniques i de comunicació. Així, l’àmbit d'aplicació d’aquesta llei és en totes les


32

actuacions en matèria d’urbanisme, edificació,transport i comunicació que siguin realitzades

a Catalunya. Per tant, el parc com a organisme català té que aplicar aquesta llei a la hora de

construir o rehabilitar qualsevol edifici, via de transport o element comunicatiu.

Definicions de la llei:

o Als efectes d’aquesta Llei s’entén per Accessibilitat la característica

d’urbanisme, l’edificació, el transport o els mitjans de comunicació que permet

a qualsevol persona la seva utilització.

o Als efectes d’aquesta Llei, s’entén per Barreres Arquitectòniques tots aquells

impediments, traves o obstacles físics que limiten o impedeixen la llibertat de

moviment de les persones. Les barreres arquitectòniques es classifiquen en:

Barreres Arquitectòniques Urbanístiques (BAU). Són aquelles que es

troben en les vies i els espais lliures d'ús públic.

Barreres Arquitectòniques en l'Edificació pública o privada (BAE). Són

aquelles que es troben a l'interior dels edificis.

Barreres Arquitectòniques en els Transports (BAT). Són les que es troben

en els mitjans de transport.

o S’entendrà per Barreres en la Comunicació (BC) tot aquell impediment per a

l'expressió i la recepció de missatges a través dels mitjans de comunicació,

siguin o no de masses.

o S'entén per Persona amb Limitacions aquella que temporalment o permanent

té limitada la capacitat d'utilitzar el medi o relacionar-s’hi.

o S'entén per persona amb mobilitat reduïda aquella que té limitada

temporalment o permanent la possibilitat de desplaçar-se.

o S'entén per Ajuda Tècnica tot mitjà que, actuant com a intermediari entre la

persona amb mobilitat reduïda o qualsevol altra limitació i l'entorn, possibiliti

l'eliminació de tot allò que per la seva existència, característiques o mancança

li dificulta l'autonomia individual i, per tant, l'accés a nivell general de qualitat

de vida.

Accessibilitat dels espais d'ús públic:

o La planificació i la urbanització de les vies públiques, dels parcs i dels altres

espais d'ús públic s'han d'efectuar de manera tal que resultin accessibles per a

les persones amb mobilitat reduïda. A aquests efectes els plans generals

d'ordenació urbana, les normes subsidiàries i d'altres instruments de

planejament i execució que els despleguen i també els projectes d'urbanització

i d'obres ordinàries, hauran de garantir l'accessibilitat i la utilització amb


33

caràcter general dels espais d'ús públic, i no seran aprovats si no s'observen les

determinacions i els criteris bàsics establerts en aquesta Llei i en els reglaments

corresponents.

o Les vies públiques, els parcs i els altres espais d'ús públic existents, i també les

respectives instal·lacions de serveis i mobiliari urbà, seran adaptats

gradualment, i d'acord amb un ordre de prioritats que tindrà en compte la més

gran eficiència i concurrència de persones, a regles i condicions que siguin

establertes per reglament. Els organismes locals hauran d'elaborar plans

especials d'actuació, per tal d'adaptar les vies públiques, els parcs i els altres

espais d'ús públic a les normes d'accessibilitat; a aquest fi els projectes de

pressupostos dels ens públics hauran de contenir cada exercici econòmic les

consignacions necessàries per al finançament d'aquestes adaptacions.

Accessibilitat dels edificis: als efectes de la supressió de Barreres Arquitectòniques

en l'Edificació es consideren tres tipus d'espais, instal·lacions o serveis accessibles

a persones amb limitacions: els adaptats, els practicables i els convertibles.

o Un espai, una instal·lació o un servei es considera adaptat si s'ajusta als

requeriments funcionals i dimensionals que garanteixen la seva utilització

autònoma i amb comoditat per les persones amb mobilitat reduïda o qualsevol

altra limitació.

o Un espai, una instal·lació o un servei es considera practicable quan, sense

ajustar-se a tots els requeriments abans esmentats, això no impedeix la seva

utilització, de forma autònoma, per les persones amb mobilitat reduïda o

qualsevulla altra limitació.

o Un espai, una instal·lació o un servei és convertible quan mitjançant

modificacions d'escassa entitat i baix cost que no afectin la seva configuració

essencial pot transformar-se, almenys, en practicable.

Accessibilitat dels edificis d'ús públic:

o La construcció, l'ampliació i la reforma dels edificis de titularitat pública o

privada destinats a un ús públic s'efectuaran de manera tal que resultin

adaptats per a persones amb limitacions. Els elements existents dels edificis a

ampliar o reformar l'adaptació dels quals requereixi mitjans tècnics o

econòmics desproporcionats seran, almenys, practicables.

o A aquest fi, s'aprovaran per reglament les normes arquitectòniques bàsiques

que contindran les condicions a què s'hauran d'ajustar els projectes, i les

tipologies d'edificis als quals s'aplicaran aquestes,i també el procediment de

control i execució.


34

Control de les condicions d'accessibilitat: si les obres realitzades no s'ajustessin al

projecte autoritzat i es comprovés que no s'han complert les condicions

d'accessibilitat, s'instruirà el procediment establert per la legislació urbanística

vigent, amb audiència de l'interessat, i, si no són legalitzables pel fet de no poder-

se adaptar a la normativa sobre supressió de Barreres Arquitectòniques,

s'ordenarà l'enderrocament dels elements no conformes, en els termes que

preveuen els Articles 255 i concordants del Decret Legislatiu 1/1990, del 12 de

juliol, pel qual s'aprova la Refosa dels Textos Legals Vigents a Catalunya en

Matèria Urbanística.

Accessibilitat dels edificis d'ús privat:

o Els edificis d'ús privat de nova construcció en què sigui obligatòria la instal·lació

d'ascensor hauran de reunir els requisits mínims d'accessibilitat següents:

Disposaran d'un itinerari practicable que uneixi les entitats o els

habitatges amb l'exterior i amb les dependències d'ús comunitari que

estiguin al seu servei.

Disposaran d'un itinerari practicable que uneixi l'edificació amb la via

pública, amb edificacions o serveis annexos d'ús comunitari i amb

edificis veïns.

Accessibilitat dels sistemes de comunicació i senyalització:

o El Govern de la Generalitat promourà la supressió de les barreres en la

comunicació i l'establiment dels mecanismes i alternatives tècniques que facin

accessibles els sistemes de comunicació i senyalització a tota la població, per

garantir així el dret a la informació, a la comunicació, a la cultura, a

l'ensenyament i a l'oci. En aquest camp s’ha de posar especial interès en els

panells informatius i divulgatius que hi ha repartits tan pel parc com als centres

d’informació.

o El Govern de la Generalitat impulsarà la formació de professionals intèrprets

de signes mímics i guies de sords, a fi de facilitar tot tipus de comunicació

directa al disminuït auditiu, i instarà les diverses administracions públiques

catalanes a dotar-se d'aquest personal especialitzat, tot i que en el cas del

parc, econòmicament és difícil dotar-lo d’aquest personal.

o Els mitjans àudio visuals dependents de les administracions públiques

elaboraran un pla de mesures tècniques que de forma gradual permeti,

mitjançant l'ús del llenguatge mímic o de subtitulacions,garantir el dret a la

informació.


35

Visat dels projectes tècnics: els col·legis professionals que tinguin atribuïda la

competència en el visat dels projectes tècnics necessaris per a l'obtenció de les

llicències a què fa referència l'Article 247 del Decret Legislatiu 1/1990,del 12 de

juliol, denegaran els visats si els projectes contenen alguna infracció de les normes

sobre supressió de barreres arquitectòniques


36

7. CONSIDERACIONS DE

L’ACCESSIBILITAT

Com s’ha destacat al apartat 2 de Materials i Mètodes, després del recull tant

legislatiu com en diferents catàlegs de recomanacions, es va dur a terme el propi recull de

consideracions de l’accessibilitat que es tindrien en compte alhora de realitzar la valoració

del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Aquest recull està exposat seguidament, i

com es pot observar està separat per aquells elements arquitectònics que es van trobant en

el parc. Es fa referència a l’aparcament, els paviments, els itineraris d’aproximació, els

accessos al centre, les escales, les rampes, el interior del centre, la circulació horitzontal, la

circulació vertical, el punt d’informació, sales d’exposicions i d’audiovisuals, els lavabos,

l’interior dels observatoris o miradors, els itineraris i accessos, i per últim la senyalització.

Cadascun d’aquests apartats es troba detallat de quina manera ha d’estar condicionat per

tal de que l’espai o la informació sigui accessible a qualsevol visitant que pugui accedir al

parc, presentant dificultats en la mobilitat o deficiències visuals.

7.1. Aparcament

Hi ha d’haver el símbol internacional d’accessibilitat al terra i una senyal vertical en

un lloc visible “Reservat per a persones amb mobilitat reduïda”.

El nombre de places ha de ser superior al 2-3 % del total de places d’aparcament.

La localització de les places reservades ha d’estar al més a prop possible dels

itineraris i dels edificis d’interès públic.

Les dimensions mínimes que s’ha de tenir per l’estacionament del vehicle en línia

són de 220cm x 500cm i per estacionament en bateria 350cm x 500cm.

L’espai d’apropament, ha de permetre les maniobres davant de la porta del

conductor amb una amplada de 120cm. Aquest espai pot ser compartit entre dos

places continues.

Tant l’aparcament com l’espai d’aproximació han d’estar comunicats fins a

l’equipament amb un itinerari accessible que porti fins a la porta de l’equipament.

Això comporta que tingui una amplada mínima de 120cm, el paviment ha de ser

ininterromput, compacta i antilliscant.

7.2. Paviments

El paviment ha de ser ininterromput, sense ressalts, sense rebaves i compacta.

Ha de tenir un grau de lliscament mínim, tot i trobar-se mullat.

En el cas que hi hagi una zona de parc infantil o jardí s’hi ha de col·locar un paviment

tou que ha de garantir el 90% de pròctor modificat.


37

Davant els accessos en els passos per a vianants elevats i subterranis, escales i

rampes s’ha de col·locar, al començament i al final, una franja de 120cm d’amplària i

una longitud que ha de ser la mateixa que la de l’element que senyalitza amb un

paviment amb diferent textura i color que la resta del paviment i ha de complir les

especificacions del Projecte de Norma Espanyola N 127029.

El material tan pot ser de ciment, de asfaltat, de pedra, de fusta, de gespa ben

tallada o paviment ecològic a base de pols de vidre i àrids. En el cas de paviments

solts han de presentar un grau de compactació superior al 90% pròctor modificat.

El paviment ha d’estar el integrat en el medi tant pels colors com pels materials.

Ha de ser dur, amb un grau de lliscament mínim tan en sec com en mullat.

7.3. Itineraris d’aproximació

A l’itinerari s’hi ha de posar uns marges de 12cm perquè el recorregut sigui més fàcil

a les persones amb deficiència visual.

Les zones que tinguin més de 50cm com els ponts o passarel·les,han de tenir uns

passamans a ambdós costats, ergonòmics i integrats amb l’entorn.

En el recorregut, si hi ha zones amb una amplada inferior a 1.50m hi han d’haver

punts de maniobra cada 500m com a màxim amb unes mides mínimes de 1.50m x

2.00m.

7.4. Accés al centre

Cal evitar contrasts excessius en els nivells d’il·luminació entre els vestíbuls i

l’exterior, «efecte cortina». És recomanable la denominada «il·luminació de

transició».

7.5. Escales

Les escales han de tenir una amplària lliure mínima d’1,50 m, han de ser

preferiblement de directriu recta.

Els escalons han de fer entre 16cm i 17.5cm en la part vertical i entre 30cm i 40cm

en la part horitzontal de l’escaló. Sempre han de formar un angle recte i en cap cas

es podran tindre bossells o cavalcaments que poden fer caure.

Tots ells han de tenir, a l’estesa, una franja antilliscant contrastada amb el paviment

del graó, de 5cm d’amplada, ubicada a 3cm de la vora del graó, encastada al

paviment i abastant tota la longitud d’aquest. Quan es tracti d’un esglaó clar,

aquesta franja s’ha de posar de color fosc i a l’inversa.

Les escales tindran una amplària lliure mínima d’1,50 m.

El replà de les escales s’ha de poder fer un cercle de 150cm de diàmetre com mínim

per a poder maniobrar bé. Aquests replans no poden tindre un escaló al mig, tot ell

ha d’estar al mateix pla.

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Contrast

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Estesa


38

Hi ha d’haver-hi passamans a un costat i a l’altre de les escales. Aquests s’han de

situar a una altura compresa entre 90cm i 105cm mesurats en els replans i en

l’aresta de l’escaló, és aconsellable col·locar un segon passamans a una altura entre

70cm i 75cm. Els passamans han de ser continus al llarg de tota l’escala, no s’han

d’interrompre en els replans i es prolongaran 30cm en aquests dos extrems en

horitzontal, sense envair l’espai de circulació.

Mesures mínimes d’una escala

Font: la ONCE

Els passamans tindran un disseny ergonòmic que s’adapti a la mà. En escales de més

de 5 m d’amplària es dotarà, a més dels passamans a un costat i a l’altre, d’un

passamans central.

Els passamans han de tindre una forma equivalent a la d’un tub de secció circular de

4 a 5 centímetres de diàmetre, sense elements que interrompin el lliscament

continu de la mà i separats de 4,5 a 6,5 centímetres de la paret. És convenient que

contrasten visualment amb l’entorn.

Les escales hauran d’anar acompanyades de rampes que compleixin les

especificacions o hi ha d’haver-hi un sistema alternatiu com ara ascensors o una

plataforma salva escales.

La il·luminació ha de ser uniforme i sense reflexos.

El paviment ha de ser continu, sense ressalts i consistent. En el cas que hi hagi

pendent ha de ser del 6% com a màxim, ( si és major, haurà de complir amb les

exigències de longituds de les rampes).

Davant els accessos d’escales i rampes s’ha de col·locar una franja d’1,20 metres

d’amplària amb un paviment amb diferent textura i color que la resta del paviment i

ha de complir les especificacions del Projecte de Norma Espanyola N 127029.

7.6. Rampes


39

L’amplada mínima de la rampa serà de 120cm.

La longitud de cada tram de rampa ha de ser de 9m com a màxim; els trams s’han

d’unir entre si mitjançant replans d’amplària igual a la de la rampa i profunditat

mínima de 150cm.

En els canvis de direcció i en la unió de trams de diferent pendent s’han de col·locar

replans.

El pendent màxim transversal serà de 1.5%.

Els passamans s’han de situar a una altura compresa entre 90cm i 105cm mesurats

en els replans, és aconsellable col·locar un segon passamans a una altura entre

70cm i 75cm. Aquests seran continus, sense interrupció en els altiplans intermedis.

Al llarg de la rampa es posaran uns marges de 12cm perquè el recorregut sigui més

fàcil de seguir a les persones amb deficiència visual.

La il·luminació ha de ser uniforme i sense reflexos.

Les exigències de longituds de les rampes:

LONGITUD DE LA RAMPA ADAPTAT

Fins a 3 metres 10 %

Fins a 8 metres 8 %

Fins a 15 metres 6 %

El paviment ha de ser continu, sense ressalts i consistent.

Davant els accessos d’escales i rampes s’ha de col·locar una franja d’1,20 metres

d’amplària amb un paviment amb diferent textura i color que la resta del paviment i

ha de complir les especificacions del Projecte de Norma Espanyola N 127029.

7.7. Interior del centre

El paviment ha de ser continu, sense ressalts, compacte i antilliscant tan en sec com

en moll.

La il·luminació ha de ser uniforme i sense reflexos. Els percentatges recomanats de

reflectància de superfícies (Kaufman, 1981) són, amb caràcter general, els següents:

Sostres 70 – 90 %

Parets 40 – 60 %

Terres 30 – 50 %

Per tant la il·luminació ha d’estar enfocada cap amunt i no a l’inversa.

Les lluminàries de paret, excepte les que dirigeixen el flux cap al sostre, no estan

generalment indicades per a les persones amb deficiència visual, perquè

proporcionen una il·luminació desigual i de vegades provoquen enlluernaments,

encara que si s’utilitzen pantalles difusores poden ajudar en l’orientació.

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Reflexió

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Lluminària

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#FluxLluminós

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#DeficientVisual

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Enlluernament


40

Els sostres, terres, parets i mobiliari molt brillants provoquen reflexos i produeixen

enlluernaments. Són preferibles les superfícies mats a les molt polides.

S’han d’utilitzar colors clars en sostres i parets que hagin de ser molt il·luminats per

a reduir un contrast excessiu que requereixi una adaptació constant.

S’han d’evitar els excessius canvis d’il·luminància entre espais adjacents:

passadissos, habitacions..., ja que, encara que no produeixin enlluernaments, poden

exigir continus ajustaments de l’ull d’un nivell a un altre. Quan en un desplaçament

ens trobem amb espais contigus que tenen diferent il·luminància, el pas d’un a

l’altre comporta inseguretat.

Hi ha d’haver senyalització al terra amb textures i/o color diferenciats mercant els

principals punts d’interès públic, per tenir punts de referència, per a persones amb

deficiències visuals.

7.8. Circulació vertical

En el cas que hi hagi escales s’ha de disposar, almenys, de dos mitjans alternatius de

comunicació vertical en els usos públics. Tant poden ser escales rampes o ascensors.

7.9. Circulació horitzontal

Han de tenir uns passadissos amb una amplada mínima de 110cm, de totes maneres

es permeten punts concrets de 90cm tot i que es recomana un ús generalitzat de

150cm.

En el cas d’amplades inferiors a 150cm es necessiten punts de creuament i maniobra

cada 500 m com a màxim amb mides mínimes de 1,50 x 2,00 m.

L’amplada mínima de les portes ha de ser de 85cm.

7.10. Punt d’informació

El mostrador d’atenció a l’ús públic ha de tenir una altura màxima de 85cm amb un

espai d’aproximació per cadires de rodes de 75cm d’altura, una amplada de 80cm i

una profunditat de 60cm.

La informació s’ha de estar en diferents formats com ara; mapes termform, material

amb sistema Braille cintes d’àudio amb sistema d’àudio descripció, maquetes etc...

El personal de treball ha de ser apte per donar la informació a tot tipus de persona

sense excloure a ningú.


cada 500cm com a màxim amb mides mínimes 150cm x 200cm.

Els models i les maquetes s’han d’ubicar sobre un suport horitzontal o inclinat entre

30º-45º respecte de l’horitzontal. L’alçada del suport ha de ser de 90-110 cm,

mesurada des del paviment. No poden envair les zones de pas.

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Reflexió



../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Illuminància


../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Illuminància


41

7.11. Sales d’Exposició i d’Audiovisuals

Han de tindre una entrada de 85cm i els passadissos de 110cm d’amplada mínima.

En algun casos puntuals els passadissos poden tenir una amplada de 90cm.

S’ha de disposar de places reservades per a persones amb cadira de rodes.

Hi ha d’haver espai suficient perquè una persona amb cadira de rodes no

obstaculitzi el pas a la resta de persones.

Tant el mobiliari com els diferents recursos s’hauran de distribuir de tal forma que

no suposin un obstacle per a la mobilitat de ningú.


cada 500 m com a màxim amb mides mínimes de 150cm x 200cm.

Tan els expositors com els panells han de permetre l’aproximació d’una cadira de

rodes amb una altura màxima de 85cm. Han de permetre un espai d’aproximació de

75cm d’altura una amplada de 80cm i una profunditat de 60cm.

La informació ha de estar en diferents formats com ara; material amb sistema Braille

cintes d’àudio amb sistema d’àudio descripció, maquetes etc...

En qualsevol cas la mida de lletra no pot ser menor de 18 punts per polzada.

7.12. Lavabos:

Com a mínim una de les cabines de cada lavabo, tant per homes com per

dones, han de complir els següents requisits:

L’amplada mínima de les portes ha de ser de 80cm i ha d’obrir-se cap a l’exterior.

L’inodor ha de tenir un acostament lateral que es deixarà un espai, almenys en un

dels seus extrems, de 80cm d’amplària per a allotjar la cadira de rodes i permetre el

trasllat, hi ha d’haver un fons mínim de 75cm fins a la vora frontal de l’aparell, per a

permetre les transferències als usuaris de cadires de rodes.

L’inodor ha d’estar a una alçada entre 50cm i 40cm respecte el terra.

Hi ha d’haver un espai lliure de maniobra de 150cm de diàmetre com a mínim.

Hi ha d’haver un espai lliure de 80cm de diàmetre davant del lavabo.

Es disposarà de dues barres de suport, abatibles la del costat o costats per on

s’efectuarà la transferència de la cadira a l’inodor. Tindran una altura entre 70cm i

80cm per damunt del sòl i 80cm de longitud i han de permetre suportar el pes de les

persones en el trasllat lateral a l’inodor. La distància de l’eix de les barres a l’eix de

l’inodor estarà compresa entre 30cm i 35cm i de l’eix de la barra abatible a la paret

lateral entre 70cm i 90cm. La secció de les barres ha de ser preferentment circular i

de un diàmetre comprés entre 3cm i 4cm. La separació entre paret i qualsevol altre

element ha d’estar compresa entre 4.5cm i 5.5cm. El seu recorregut serà continu,

amb superfície antilliscant.


42

El porta–rotllos de paper higiènic ha d’estar situat en un lloc fàcilment accessible des

de l’inodor i a una altura entre 60cm i 70cm és aconsellable incorporar-lo en una de

les barres de la transferència.

S’ha de disposar d’un lavabo sense suport ni mobiliari inferior que dificulti

l’acostament de les persones amb cadira de rodes. El buit lliure entre el sòl i la pila

haurà de tenir entre 65cm i 75cm.

Els miralls es col·locaran de forma que quedi situat el cantó inferior a una altura

màxima de 90cm.

Tots els accessoris es col·locaran de manera que els seus mecanismes d’accionament

se situïn a una altura compresa entre 90cm i 100cm respecte el terra.

Les aixetes i tiradors s’han d’accionar mitjançant mecanismes de palanca, o

qualsevol altre mecanisme fàcil d’accionar que no requereixi el gir del canell.

Els tiradors de les cabines han de disposar de senyalització lliure o ocupat.

Als serveis dones o d’homes hi ha d’haver una senyalització tàctil sobre el tirador,

mitjançant una lletra D (dones) o H (homes) en alt relleu.

Les portes de les cabines han de deixar una banda lliure al sòcol i una altra en la

superior, possibilitant una comunicació visual en cas d’emergència.

La senyalització lluminosa d’emergència haurà de situar-se de manera que pugui ser

percebuda des de qualsevol punt del lavabo, inclòs l’interior de les cabines, i si fos

necessari caldria disposar diverses unitats.

7.13. Interior Observatori o Mirador:

El paviment ha de ser totalment anivellat i ferm.

Hi ha d’haver dues finestres d’observació, una a 120cm i l’altre a 95cm.

El mostrador té que fer una altura màxima de 85cm. Ha de permetre un espai

d’aproximació per als usuaris de cadira de rodes de 75cm d’altura, una amplada de

80cm i una profunditat de 60cm.

La informació ha d’estar en diferents formats per abastar al màxim nombre de

persones, com a mínim en braille.

Els panells interpretatius han de permetre l’aproximació d’una cadira de rodes, per

tant han d’estar a una altura màxima de 85cm permetent un espai d’aproximació de

75cm d’altura, una amplada de 80cm i una profunditat de 60cm. Ha de disposar

espai suficient davant d’ells per tal que l’usuari en cadira de rodes, observant-te’ls,

no obstaculitzi el pas a la resta de visitants.

Hi ha d’haver espais lliures d’obstacles perquè pugui passar, almenys, una cadira de

rodes. S’ha de poder inscriure una circumferència de 150cm de diàmetre sense

obstacles a una altura mínima de 75cm.

Els bancs no han d’estar fixes al terra per tal de poder permetre el lliure moviment a

qualsevol persona.

Les portes han de tindre una amplada mínima de 90cm.


43

7.14. Itineraris i accessos

7.14.1. Accessos

Han de ser fàcilment reconeguts i localitzables. Han de facilitar endinsant-te.

El perímetre de l’espai d’ús públic ha d’estar clarament delimitat i diferenciat de la

vorera, així com els seus accessos.

Hi ha d’haver un cartell indicador del recinte (informació posicional) en

macrocaràcters, alt relleu contrastat i braille a una alçada entre 145cm i 175cm,

centrat a 160cm i situat a la dreta de la porta d’entrada.

7.14.2. Itinerari

L’itinerari s’ha de dissenyar amb una estructura senzilla, clara que faciliti l’orientació

dins d’aquest a través d’espais ordenats i clarament delimitats (entrada, sortida i

estructura interna).

És preferible petits itineraris circulars, amb possibilitats de prolongar-los.

L’amplada recomanada és de 200cm. De totes maneres l’amplada mínima és de

120cm tot i que poden hi poder haver punts puntuals de 90cm. En el cas d’amplades

inferiors a 150cm es necessiten punts de creuament i maniobra cada 500 m como

màxim con mides mínimes de 150cm x 200cm.

Amplada mínima d’un itinerari

Font: la ONCE

Hi ha d’haver una altura mínima de 220cm.

El paviment ha de ser ferm, compacte (Proctor Modificat del 90%), antilliscant en

sec i en mullat. Les juntes, entre fustes, no poden ser majors d’1 cm d’amplada. Cal

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#EspaiLliureÚsPúblic

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#InformacióPosicional

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Macrocaràcters

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#AltRelleu

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#SistemaBraille

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Orientació

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#ProctorModificat


44

preveure els pendents per ubicar correctament les zones de recollida d’aigües i, així,

evitar la formació de bassals.

No hi ha d’haver-hi cap interrupció brusca a l’itinerari ni escalons aïllats. Els

desnivells constituïts per un únic escaló han de ser substituïts per una rampa que

compleixi els requisits.

El material de l’itinerari pot ser ciment, asfaltat, pedra, fusta, gespa ben tallada però

es recomana el paviment ecològic a base de pols de vidre i àrids. Sempre i quan

quedi ben integrat amb l’entorn. En tot cas, sempre han de ser materials

antilliscants tan en sec com en moll.

Si a l’itinerari hi ha parc o jardins, hi ha d’haver paviments tous que garanteixin un

90% de grau de compactació del pròctor modificat. També s’ha de garantir aquest

grau de compactació si es troben terres solts, com ara sorra.

No poden haver-hi pendents superiors al 8%. És necessari una zona de descans cada

15 m en zones de gran pendent.

Les pendents tranversals no poden ser superiors al 2%.

Hi han d’haver marges de 12cm al llarg de tot el recorregut, per marcar l’itinerari a

persones amb deficiència visual. Les tanques i/o baranes (cal prolongar-les fins al

terra o fins a una alçada màxima de 25cm d’aquest) sense arestes ni elements

sortint. No són vàlides les delimitacions amb elements deformables: cables,

cadenes, cordes o similars.

Les zones elevades de més de 50cm, com ara pont o passarel·les, han de tenir un

passamans als dos costats, de bon subjectar i integrats a l’entorn. Es prohibeixen les

delimitacions amb cables, cordes o elements semblants.

Cada 45-60 m han d’existir zones de descans. És preferible que els usuaris de cadira

de rodes puguin inscriure un cercle de 150 cm de diàmetre.

Durant tot l’itinerari no pot haver-hi mobiliari que envaeixi l’itinerari.

Els pilons situats en itineraris per a vianants han de tenir una altura mínima de 0,40

metres i han d’estar separats entre si entre 120cm i 150cm.

Ni els arbres ni les plantacions poden envair l’itinerari, ni ocasionalment ni

eventualment.

Les aixetes de les fonts per a subministrament d’aigua potable han d’estar situades a

una altura de 70cm, sense obstacles per a l’accés i s’han de poder accionar

fàcilment.

La informació bàsica que s’ofereix en els espais d’ús públic s’ha de realitzar

mitjançant macro caràcters contrastats i en sistema Braille. Ha de ser fàcilment

localitzable i ha de ser possible acostar-s’hi. La informació bàsica que cal oferir;

plànols d’informació i directori, informació direccional (per indicar recorreguts),

informació posicional (que identifica els diferents espais o dependències),

informació específica (d’elements i espècies pròpies d’aquest espai públic: espècies

vegetals, animals, etc.).

Els rètols s’han de col·locar, sobre peanys de pla inclinat, rètols d’informació al

costat dels elements objecte de la nostra atenció que ofereixin informació amb

macro caràcters i Braille. Han d’estar situats sobre la vorada o altres elements de

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Barana

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#EspaiLliureÚsPúblic



../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#InformacióDireccional

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#InformacióPosicional

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Rètol




45

tancament a una alçada de 90-110 cm des del paviment i sense envair la zona de pas

del públic.

A continuació es mostra una imatge d’un itinerari adaptat.

Mesures mínimes en un espai natural

Font: la ONCE

Màquines interactives i expenedores, caixers automàtics i punts d’informació

Sempre que tècnicament sigui possible, la informació es transmetrà visualment i

almenys a través del sentit de l’oïda o el tacte.

Els botons s’han de situar a una altura entre 80cm i 100cm.

La pantalla s’ha d’instal·lar lleugerament inclinada entre 15º i 30º i a una altura

entre 100cm i 140cm.

Els elements de manipulació de les màquines s’han de situar a una altura entre

90cm i 100cm.

La recollida dels bitllets o productes expesos per les màquines, han de ser

accessibles per a persones amb problemes de mobilitat o manipulació, i estaran

situats a una altura compresa entre 70cm i 100cm.

Davant aquestes màquines si ha de poder inscriure un cercle lliure d’obstacles de

150cm de diàmetre en el nivell adaptat i de 120cm de diàmetre en el nivell

practicable.

Els panells d’informació han de permetre, pel contrast cromàtic i la grandària de la

lletra, la lectura de tots els usuaris.


46

7.15. Senyalització

La senyalització ha de ser accessible per a qualsevol usuari independentment de les

seves capacitats. I com a criteri general, aquesta és accessible quan garanteix el dret

de totes i cadascuna de les persones cap a una orientació i una mobilitat autònomes

i independents, així com a accedir a la informació, comunicació i interacció

necessàries per a la seva utilització.

Per facilitar-ne la lectura, la informació ha de ser concisa, bàsica i amb símbols

senzills.

La senyalització dels elements d’accessibilitat és poden trobar tant al terra, als

panells informatius o a les pròpies senyals.

Les senyals no han de suposar un risc pel visitant, per lo qual no tindrà elements

sortints i no obstaculitzarà el pas.

Aquestes hauran d’estar en plaques informatives a 220cm d’altura.

Els panells informatius han de ser fàcilment localitzables i permetre apropar-se de

forma adequada per la seva lectura. La topografia ha de tindre una mida adequada

perquè la informació pugui ser llegida fins a 500cm de distància. El panell s’ha de

col·locar a una altura entre 147cm i 175cm, centrat a 160cm. Tindre la informació en

Braille i si es possible elements en tres dimensions per a poder ser interpretats.

Quan es tracti d’indicadors identificadors, que normalment s’utilitzen per a

confirmar destinacions, aquests s’han de situar a la paret, al costat dret de la porta i,

si això no fos possible, cal fer-ho a la porta, al costat del picaporta. A una altura de

147cm i 175cm, centrat a 160cm.

Les mides mínimes dels panells informatius per a una persona amb deficiència visual

amb una visió aproximada d’un deu per cent (tenint en compte l’alçada de la lletra

mesurada en la «e» de l’optotip de Snellen) dependran de la distància a la que

puguin ser llegits.

Els rètols s’han de col·locar, sobre peanys de pla inclinat, rètols d’informació al

costat dels elements objecte de la nostra atenció que ofereixin informació amb

macro caràcters i Braille. Han d’estar situats sobre la vorada o altres elements de

tancament a una alçada de 90-110 cm des del paviment i sense envair la zona de pas

del públic.

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Capacitats

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Orientació

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Comunicació

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Indicadors


../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Optotipus

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Rètol




47

«E» de Snellen

Font: la ONCE

MIDA

DISTÀNCIA MÍNIM RECOMANABLE

≥ 5 m 7,0 cm 14 cm

4 m 5,6 cm 11 cm

3 m 4,2 cm 8,4 cm

2 m 2,8 cm 5,6 cm

1 m 1,4 cm 2,8 cm

50 cm 0,7 cm 1,4 cm

Distància mínima recomanable per la mida de la lletra

Fons: la ONCE

The Canadian National Institute for the Blind (CNIB) en el seu Access Guidelines

recomana que el contrast entre la lletra i el fons sigui, de com a mínim un 70%.

SUPERFÍCIE PLACA TEXT

Maó roig o pedra fosca Blanc Negre o color fosc

Maó clar o pedra beix Negre o color fosc Blanc

Paret blanca Negre o color fosc Blanc i groc

Verd Blanc Negre o color fosc

Contrast de colors recomanable per la senyalització

Font: la ONCE

NOTA; Com que es dona el cas que es tracte d’un parc natural de la generalitat de Catalunya

i els senyals tenen colors corporatius fixos, pot ser necessari col·locar una vora contrastada al

voltant del senyal per a facilitar la localització del suport, ja que en certes ocasions el color

del suport o placa no presenta un bon contrast respecte al parament on està ubicat.

L’amplada d’aquesta vora ha de ser del 10% de l’amplada del senyal.

Hi ha d’haver-hi la direcció dels itineraris marcada en senyals a començament, final i

canvis de direcció. Si l’itinerari és gaire llarg hi haurà d’haver senyals o plànols de




48

situació al llarg de recorregut. Tant el llenguatge com la nomenclatura han de ser

clars, fàcils d’entendre i uniformes al llarg de tot el recorregut.

El mapes han de ser representats amb diferents textures i diferents tipus

d’informació amb itineraris gravats. Han de ser reproduïts de forma que de forma

que es pugui utilitzar tant visualment com de manera tàctil.

És necessari combinar las dues modalitats tàctils a las que pot accedir una persona

amb ceguesa o deficiència visual: per una part, el sistema braille, per l’altra, els

macrocaràcters en alt relleu i no pas gravat. L’alçada del relleu ha de mesurar entre

1 mm i 1,5 mm.

../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#Ceguesa




../../Marina/Configuración%20local/Archivos%20temporales%20de%20Internet/Content.IE5/Mis%20documentos/13%20Glossari.doc#AltRelleu


49

8. RESULTATS

Un cop s’ha realitzat l’anàlisi de mesures sobre les condicions d’accessibilitat en

l’àmbit d’ús públic sobre la observació i la valoració del Parc dels Aiguamolls de l’Empordà,

que es pot observar a l’Annexa 1, es procedeix a extreure’n els resultats, relacionant les

condicions d’accessibilitat teòriques amb la situació real del parc. Aquests resultats estan

separats en 7 espais diferenciats dins del parc i ajuntats segons la seva tipologia. Tot seguit

s’anuncien els espais o elements en qüestió:

Senyalització

Aparcament

Itineraris

Aguaits i els seus espais d’aproximació

Edifici del Cortalet

Edifici del Mas Matà

Lavabos

Ponts i rampes

En primer lloc s’ha de destacar que des del moment en què es va iniciar l’anàlisi del

parc fins a dia d’avui el parc ha realitzat un seguit de millores, gràcies a la col·laboració

directe de la ONCE, en quan a la interpretació de la informació, adaptant-la a les persones

amb visibilitat reduïda. Aquest fet s’ha de tenir en compte ja que durant la realització del

treball el parc ha dut a terme canvis a favor de l’accessibilitat, tot i que no es veuen reflexats

en l’anàlisi d’aquest treball. No obstant, em baso en l’anàlisi inicial, del qual se’n van

extreure les fotografies per justificar l’observació.


50

8.1. Senyalització

En quan a la senyalització és important tenir present que aquesta ha de ser

accessible per a qualsevol usuari, independentment de les seves capacitats. Tal i com indica

l’organització ONCE en els seus informes, aquesta és accessible quan garanteix el dret de

totes i cadascuna de les persones cap a una orientació i una mobilitat autònomes i

independents, així com a accedir a la informació, a la comunicació i a la interacció

necessàries per a la seva utilització.

En primer lloc, en les condicions d’accessibilitat s’aconsella que tota la informació

estigui en Braille, en alt relleu i en macro caràcters, per poder abarcar al conjunt de la

població. S’ha pogut observar que quan es va realitzar l’anàlisi no hi havia cap panell en

Braille, tot i que actualment hi ha una zona amb panells informatius escrits en Braille. Tots

els panells, rètols i senyals estan fotografiats i degudament analitzats a l’Annexa 1 i l’Annexa

2, i es pot observar que tota la informació és de lectura visual. A part, la informació en

macro caràcters és pràcticament nul·la, exceptuant alguna senyal indicant els lavabos,

l’horari del centre de informació o bé l’aparcament. El fet que hi hagi la informació en macro

caràcters assegura que el text estigui presentat de manera curta, mostrant la informació de

manera concisa, bàsica i amb símbols senzills, com s’indica a les condicions d’accessibilitat.

Això no vol dir que s’hagi de canviar tota la informació i reduir-ne el contingut, sinó que en la

mesura del que sigui possible, anar posant panells i/o rètols amb la informació d’aquesta

manera als principals llocs d’interès, per tal que sigui llegible per aquelles persones que o bé

els hi costa d’entendre o de llegir, ja que si que és necessari que aquests macro caràcters

mostrin els aparcaments o els lavabos, però també buscar la manera per mostrar la flora i la

fauna.

En segon lloc, hi ha quatre senyals al parc en les quals la informació està exposada

de color negre sobre una fusta de color marró, combinació de colors que no mostra contrast

i, per tant, en dificulta la lectura a qualsevol persona amb una visió reduïda. En aquest cas la

modificació recomanada només constaria en canviar el color de les lletres, per assolir un

major contrast entre els dos color.

En tercer lloc, trobem dos senyals, una situada al Itinerari 2 davant del càmping

Almata i l’altre al camí que arriba a l’itinerari 2 des de l’aparcament sud del parc, que es

troben entre el visitant i el sol, amb la qual cosa provoca que la visibilitat sigui menor. Seria

convenient que es canviessin de lloc, per evitar el impacte directe del sol.

En quart lloc, seguint amb el concepte de que tota la informació ha d’estar a

l’abast de tothom i ha de ser pròxima al visitant, en el parc ens trobem en casos en què la

informació no és accessible degut a estar entre la flora i a llarga distància o bé perquè està

darrera la zona d’us públic. Això significa que hi ha panells d’informació que tan sols

canviant-los de lloc ja adquiririen aquest grau d’accessibilitat per l’usuari del parc natural.


51

En cinquè lloc dins d’aquest apartat de senyalització ens trobem amb les alçades

d’aquests panells i rètols. Segons els consells d’accessibilitat, es recomana que aquests

rètols i panells informatius es trobin a una alçada de entre 145 i 220cm. En l’Annexa 2

apartat de Senyalització es pot observar que s’ha de revisar les alçades de pràcticament tot

els senyals informatius, amb la conseqüent recomanació de que s’han d’enlairar

pràcticament tots els rètols, panells i senyals. No obstant, dels 51 elements interpretatius

que s’han de canviar, a 14 només els falten 30cm per arribar a l’alçada adient, així que la

reforma no seria renovar-los, sinó modificar-los. Això significa que re col·locant-los o bé

enlairant els panells es pot sobrepassar l’altura mínima dels rètols i els panells informatius. A

part, aquesta tasca no s’hauria d’encarregar a un organisme extern de serveis, sinó que la

podrien dur a terme els mateixos treballadors del manteniment del parc.

En sisè lloc es fa referència al mapa que es dóna al visitant per anar seguint els

diferents itineraris del parc. Hem de destacar, que no n’hi ha cap que estigui representat

amb diferents textures, és a dir, que tots són de lectura estrictament visual i no n’hi ha cap

que es pugi llegir de manera tàctil. A part, en el cas dels dos mapes que hi ha del parc, s’ha

de dir que estan en mal estat, amb lletra petita, poc contrast de colors i amb els itineraris

poc marcats, pel què també pot costar la simple lectura visual. Hi ha una empresa privada

que elabora una xarxa de senders amb mapes propis, al llarg del Ripollès, la Garrotxa i l’Alt

Empordà. Aquesta empresa té un mapa a l’espai d’aproximació del Cortalet el qual indica els

senders que hi ha a l’Alt Empordà, aconsellaria aquesta de introduir-hi els itineraris del Parc

Natural.

És cert que si pensem en canviar tota la senyalització per adaptar-la al procés

d’accessibilitat, pot suposar una gran despesa de diners, ja que simplement encarregar la

realització d’un panell costa molts diners. És per aquest motiu que proposo la realització, en

un inici, d’un itinerari ben senyalitzat, concretament l’itinerari 1 per la seva varietat de flora i

fauna i la seva proximitat amb l’aparcament i el centre de visitants, i progressivament acabar

amb tot el parc. També s’ha de tenir en compte que re col·locant panells a llocs accessibles i

amb l’alçada adient s’eliminen molts problemes d’accessibilitat.

Finalment, amb el tema del contrast de colors dels rètols, panells i senyals, pot

suposar una tasca sense complicació i econòmica, la qual pot ser realitzada pel mateix

personal de manteniment, simplement canviant el color de les lletres, per tal de que

adquireixin un bon contrast de visibilitat.


52

8.2. Aparcament

En primer lloc cal destacar que segons el recull de recomanacions a l’accessibilitat,

estableix que les places mínimes d’un aparcament dirigides als usuaris reconeguts amb el

distintiu de minusvàlids, han de ser, com a mínim, el 3 % del total. Al parc ens trobem que

dels 4 aparcaments que té, només presenta places reservades per a gent amb mobilitat

reduïda l’aparcament del Cortalet, tot i que no arriba al mínim establert. Això significa que

en aquest aparcament mencionat s’hauria d’habilitar com a mínim una plaça d’aparcament, i

en tots els altres aparcaments s’haurien d’habilitar certes places dirigides a la utilització de

les persones amb mobilitat reduïda, arribant al 3 % del total del places de cadascun dels

aparcaments.

En segon lloc, es presenta una de les principals modificacions que també s’hauria

de realitzar al parc en temes d’aparcament. Aquestes modificacions consisteixen en

senyalitzar les places al terra, és a dir, fer el dibuix de com s’han de distribuir els cotxes pel

terreny. Aquest punt només el compleix l’aparcament del Cortalet, però no els altres 4, cosa

que també dificulta que es pugi realitzar el procés de reserva de places per a persones amb

mobilitat reduïda. A part, el fet de que no estiguin senyalitzades les places d’aparcament,

provoca un desordre alhora de que els visitants aparquin, i una mala posició de certs

vehicles por provocar un col·lapse i atapeir el terreny amb pocs cotxes. La mesura per

adaptar-los és relativament econòmica, ja que només requereix la compra de pintura

especial, i la realització també es pot dur a terme pels treballadors de manteniment del parc.

En aquest punt, si es porta a terme aquesta adaptació, s’ha de tenir en compte que al terra

de l’aparcament reservat hi ha d’haver el símbol internacional d’accessibilitat i ha d’estar

marcat amb una senyal de peu. Aquestes places han d’estar localitzades el més a prop

possible dels itineraris i dels edificis d’interès públic, i les seves dimensions per un

estacionament del vehicle en línia són de 220cm x 500cm i per estacionament en bateria

350cm x 500cm.

En tercer lloc, s’ha de destacar que no hi ha cap aparcament que tingui marcat al

terra el recorregut fins al centre de visitants o fins a algun itinerari. És cert, que l’entorn fa

intuir al visitant cap a on s’ha de dirigir, però marcant al terra l’itinerari a seguir facilita

l’entrada i l’accés als principals punts del parc, per aquelles persones que englobem en

aquest procés d’accessibilitat. A part, s’aconsella que en aquests espais o camins

d’aproximació, se’ls doti d’uns marges de 12 cm, els quals són absents en qualsevol

d’aquests espais d’aproximació que trobem al parc. És necessari el treball en aquest últim

punt, ja que és un element necessari per a totes aquelles persones que utilitzin un bastó i

puguin tenir una mínima autonomia alhora de dirigir-se als diferents llocs.


53

Per finalitzar aquest punt dels aparcaments, parlem del paviment i destaquem que

l’únic que no està integrat amb l’entorn és el del Cortalet. Aquest és d’asfalt, i el fet de que

no estigui integrat amb l’entorn no condiciona directament l’accessibilitat, ja que és molt

més beneficiós el fet que sigui ininterromput, sense ressalts i compacte, per tant ara per ara

hi ha altres elements més prioritaris per canviar. Tots els altres aparcaments estan totalment

integrats amb l’entorn, i són de terra tot i que no dificulten en gran mesura l’accessibilitat.

No obstant, l’aparcament de la Rubina, està tant integrat amb l’entorn que el paviment és

de sorra de platja, pel que en aquest cas si que es proposar un canvi,l que consisteix en

apartar la sorra de platja amb una excavadora per tal que hi hagi terra més compacte.


54

8.3. Itineraris

En primer lloc val a dir que el conjunt dels itineraris ja estan dissenyats amb una

estructura senzilla i clara la qual facilita la orientació. Només trobem que en el cas de

l’itinerari 4hi ha possibilitat de confondre’s i no arribar a l’estany Europa, al destí d’aquest

itinerari, pel que seria convenient col·locar dos senyals més indicant-ho.

En segon lloc trobem que hi ha la intenció de donar una estructura circular per la

realització del recorregut de tot el parc, que s’adquireix amb el conjunt dels itineraris del 1 al

4.Ara bé, aquest recorregut circular és molt llarg tot i que proporciona al visitant no haver de

passar pels mateixos llocs, encara que, en general, serà massa llarg per realitzar-lo persones

amb mobilitat reduïda. Una solució és que realitzin un sol itinerari i tornin al centre d’inici

pel mateix recorregut, però està passant dos vegades pel mateix camí, així que es recomana

aconseguir fer circulars cadascun dels itineraris que conformen el parc, per fer els

recorreguts més curts però que el visitant no hagi de passar pel mateix lloc per anar i per

tornar.

En tercer lloc destaquem que a les entrades del itinerari 1 i del itinerari 2 s’estan

posant unes portes que suposen una forta barrera arquitectònica. Es tracte d’unes portes

de fusta en forma de V amb una barra mòbil al mig, que es poden observar en l’Annexa 1,

que han estat posades per impedir l’accés de les bicicletes a aquests itineraris, tot i que si els

ciclistes volen poden enlairar les bicicletes i passar-hi igualment. Per contra, aquestes

construccions que poden no estar assolint els objectius pels quals es van construir, estan

impedint l’accés a aquells visitants que van amb cadira de rodes, i no només per la dificultat

en moure la construcció, sinó perquè les mateixes cadires de rodes no hi passen. Així,

apareix una incoherència greu, ja que s’està impedint l’accés per part dels visitants amb

mobilitat reduïda a aquells itineraris que tan per arribar-hi com per transitar-hi després,

estan més ben adaptats.

Per últim destacar que en tots els camins s’han de col·locar marges vistosos de 12

cm d’alçada per que les persones amb deficiència visual pugin adonar-se d’on estan els

limits laterals dels a camins. delimitar S’han de col·locar marges de 12cm d’alçada al llarg de

tots els itineraris.


55

8.3.1. Paviment

En quant al paviment que trobem en els diferents itineraris que conformen el

parc, hi ha varis elements negatius a destacar en quan a l’accessibilitat.

Començant per l’itinerari 1 trobem dos punts conflictius. Per una banda trobem

que just abans de l’aguait Gantes hi ha un bloc de maons de 140 cm de llargada i 11 cm

d’alçada, col·locat a la banda dreta del camí que crea possibilitats de caiguda ja que no està

assenyalat i es camufla molt bé amb el terreny i l’entorn. Seria un factor que suposaria un

reduït cost ja que només constaria en eliminar-lo, eliminant així les possibilitats de caiguda

en aquest punt. D’altra banda, el segon punt conflictiu el trobem just passat l’aguait Pallejà i

abans d’arribar a l’estany del Mas Matà, on hi ha una zona que quan plou és inundable, i es

recomanar col·locar una passarel·la.

En quan a l’itinerari 2, el conflicte no és puntual sinó quedes del inici d’aquest

itinerari fins l’aguait Gall Marí i en el tram entre l’aguait Bruell i l’aguait Arpelles, la distancia

d’un costat a l’altre del camí és molt inferior a la mínima establerta a les condicions

d’accessibilitat, que recomana que sigui d’uns 200 cm. En el cas d’aquests dos trams

destacats, trobem que aquesta amplada no supera el metre d’amplada arribant inclòs als 50

cm. Això es podria solucionar traient vegetació dels costats, de manera que es pogués

eixamplar el camí. En aquest mateix itinerari trobem punts en els quals la terra compacte i la

gespa s’entrecreuen creant zones amb ressalts i amb possibilitat de caure quan està moll. En

aquest cas s’aconsella deixar tot el camí de terra compacte. Aquesta feina se’n poden

encarregar el personal de manteniment, per tal d’estalviar costos.

Pel que fa a l’itinerari 3 passa el mateix que a l’aparcament de la Rubina, on el

paviment és de sorra de platja el qual dificulta el caminar. Aconsello posar una passarel·la al

llarg del recorregut d’ús públic per la lliure circulació de qui ho desitgi, per tal d’aconseguir

que el paviment sigui ferm, uniforme i antilliscant. En l’enllaç entre aquest itinerari i

l’itinerari 4, hi ha una època de l’any en la qual no si pot passar pel mal estat a causa de les

pluges, tot i que com que ens trobem en una zona humida, s’han de respectar aquests

períodes.

En l’itinerari 4 i en la zona de l’estany de Vilaüt trobem un paviment

característicament força semblant. Bàsicament té zones amb bassals que s’han de mirar

d’arreglar ja que quan hi ha aigua són incomodes de passar i quan no n’hi ha apareixen

desnivells, algun d’ells considerables. A part, el fet de que aquests dos camins es trobin

travessats per una riera provoca que alguns dels visitants, tant amb dificultats com

sense,hagin de finalitzar el recorregut en aquests punts. En aquests mateixos itineraris,

localitzem trams en els que trobem pedres codolars o còdols al mig del camí les quals

provoquen ressalts i entrebancades, pel que s’aconsella treure-les per que es quedi el

paviment només amb terra compacte.


56

8.4. Aguaits i els seus espais d’aproximació

En primer lloc es valora positivament els paviments en quan a les pendents, ja que

en els aguaits i en els espais d’aproximació aquests estan anivellats i ferms. Només en l’espai

d’aproximació de la Closa d’en Puig trobem un desnivell transversal de més del 2 %, el que

provoca que les persones amb dificultat de mobilitat es sentin insegures i augmenta el risc

de caigudes. Alguns d’aquests espais d’aproximació estan formats per una passarel·la de

fusta formada per làmines consecutives, entre les quals teòricament ha d’haver-hi com a

màxim 1 cm de separació, però que en alguns casos trobem que aquesta distància arriba fins

als 3,5 cm; per tant s’aconsella revisar i fer una re col·locació d’aquestes taules de fusta

respectant la recomanació.

En segon lloc s’ha valorat l’amplada de les pendents, partint en què es recomana

que han de ser d’uns 120 cm, respectant alguns punts de 90 cm. Desprès de l’anàlisi s’ha

observat que molt poques pendents respecten aquesta amplada mínima, necessària per a la

seva utilització. A part, les passarel·les per accedir als aguaits que estan formades per dos

trams de diferents orientacions, es recomana que estiguin unides mitjançant un replà que

tingui la mateixa amplada que les rampes i que sigui de 150 cm de profunditat, però

aquestes condicions només les trobem en l’espai d’aproximació de l’aguait Gantes. Per

solucionar aquests problemes ens trobem davant de modificacions més complicades en

comparació del que ens hem anat trobant ara, perquè significa reconstruir la rampa de nou,

ara sí tenint en compte tan les pendents, com les amplades i com els espais entre les

làmines de fusta.

Seguint revisant les pendents s’ha observat que no n’hi ha cap que vagi precedida

per una franja de color i textura diferent amb una amplada igual a la pendent i una

profunditat de 120cm, conjunt de condicions necessàries per indicar que vindrà la pendent.

A la vegada s’ha observat que no hi ha cap pendent que tingui marges de 12 cm d’alçada, i

com en el cas dels itineraris aquesta mancança augmenta el risc de caure d’una persona

amb deficiència visual.

Les dos pendents dels espais d’aproximació dels aguaits abans d’arribar a l’estany

Europa no estan integrades amb l’entorn però aquest fet no condiciona directament

l’accessibilitat, pel que la reforma d’integració es deixarà com element no prioritari i es

podrà modificar quan el parc estigui majoritàriament adaptat.

En quan als passaments les recomanacions aconsellen que han de tenir una alçada

de 100 cm, que n’hi hagi als dos costats dels espais d’aproximació, que siguin ergonòmics i

integrats a l’entorn, i que sobresurtin 30 cm dels seus extrems, els quals han d’estar pintats

d’un color diferent a la resta del passamà. Com s’observa a l’Annexa 2, s’han de revisar

pràcticament tots els passamans ja que o be són massa baixos, o bé només n’hi ha en un

costat o en cap costat. Pel que fa al suplement dels 30 cm als extrems només està absent en

els passamans dels espais d’aproximació de l’aguiat Bruel i de l’aguait Roncaires, dels 14

existents. A part, els espais d’aproximació de l’aguait Miloques i el de l’aguait dels Capons no


57

tenen cap passamà, pel que la solució serià posar-los el més aviat possible, perquè és

necessari per ajudar a aguantar l’equilibri. En resum en quan als passamans, hi ha un seguit

de passamans que la distancia fins arribar a les condicions d’accessibilitat és de 20 cm, tot i

que aquests són els que han d’esperar en un segon terme després dels elements prioritaris,

que hi ha a l’Annexa 2, ja que aquests han de passar abans.

S’ha de destacar que com a mínim o els marges mencionats anteriorment o els

passamans han d’existir en els espais d’aproximació de manera adequada, amb la qual cosa,

com a mínim, un d’aquests elements és prioritari per tal de tenir el parc mínimament

accessible. No obstant, la combinació dels dos és la forma correcta de com ha de quedar.

En els aguaits hi ha d’haver dues finestres d’observació, una a 95cm i l’altre a 120.

La més important només 4 tenen la finestra a 95cm, que és la que ho fa accessible a les

persones amb cadira de roda. Hi ha vàries finestres que no tenen l’alçada concreta de 120cm

però de si acosta molt. Solen començar uns centímetres més avall, aquestes les es

consideren accessibles ja que abarquen més visibilitat. En aquests casos només s’han de

modificar les que no arribin a 95cm d’altura. Tal i com he dit en altres ocasions, s’han d’anar

modificant els aguaits progressivament adaptant primer un itinerari i continuar amb els

altres més pròxims. El que si que s’ha d’haver és un espai d’aproximació de 60cm a la

finestra per qui vagi amb cadira de rodes. Actualment només hi ha dos aguaits que ho

disposin, l’aguait Closa d’en Puig i l’aguait Arpelles. És un altre element que s’ha d’anar

realitzant gradualment.

S’han d’abaixar alguns dels mostradors per tal d’assolir l’altura correcte, ja que no

compleixen les condicions de les recomanacions, que aconsellen que els mostradors estiguin

a una alçada de 85 cm. Per tant, cadascun d’ells s’ha de revisar i abaixar-los en funció a

aquesta recomanació per facilitar que tothom hi pugi arribar. No són un element prioritari ja

que mentre hi hagi mostradors a una distància aproximada de moment n’hi ha prou, ja que

hi ha altres punts més interessants a modificar. Dins d’aquest problema, trobem que en 6

aguaits no s’ha abaixat el mostrador si no que s’ha fet un petit esglaó al terra amb una

rampa, de tal manera que fan que la finestra no quedi tan amunt. Aquests aguaits són el dels

Roncaires, el Miloques, el dels Capons, les Arpelles, el Pallejà i el Gantes presenten el

mobiliari fixa al terra, però tenen uns bancs concrets que s’aixequen per tal de facilitar

l’observació als que es mobilitzen amb cadira de rodes. En aquest punt on s’aixequen els

bancs, hi ha una plataforma amb una rampa per elevar el terra i que fa que la finestra quedi

a l’alçada adequada; aquests estan senyalitzats al terra amb el símbol internacional. Per

tant, aquests que hem mencionat si que presenten un espai reservat per a persones amb

mobilitat reduïda. Aquesta opció és millor que no pas que el mobiliari sigui fixa, ja que hi

hauria risc de malmetre el material, pèrdua o risc de caigudes. S’han d’anar canviant els

bancs del aguaits que no tinguin places reservades, però de manera gradual, començant per

un itinerari i anar canviant els itineraris més pròxims.

En alguns aguaits ens trobem un conflicte en quan a l’amplada de les portes

d’accés, ja que l’amplada mínima és de 90 cm i molts d’ells no hi arriben. Inclús algunes són


58

de 70 cm, una amplada impensable per aquells visitants que hagin d’accedir amb cadira de

rodes. En definitiva, s’hauran de revisar i modificar les portes dels següents aguaits: Casot

Bomba, aguait Pallejà, observatori Senillosa, aguait Gall Marí, les dos torres d’observació

que hi ha a la platja, aguait Miloques, aguait Capóns, porta de l’espai d’aproximació a

l’observatori Europa, l’aguait Túries i l’aguai de Vilaüt.

És importat que els aguaits tinguin espais lliures d’obstacles perquè pugui passar,

com a mínim, una cadira de rodes. Més específicament i segons les recomanacions, s’ha de

poder inscriure una circumferència de 150cm de diàmetre, sense obstacles a una alçada

mínima de 75cm. S’haurà de canviar la distribució o aconseguir aquest espai en aquells

aguaits en els quals no hi havia places reservades per a visitants amb mobilitat disminuïda.

Una vegada més aquest canvis s’han d’anar fent progressivament.

Per últim, s’han de destacar les pendents dels aguiats ja que només n’hi ha 2

pendents que tinguin el grau d’inclinació correcte. Aquest dos aguaits són el de l’estany d’en

Túries amb un percentatge d’inclinació del 3,49% i l’aguait Miloques amb un percentatge

d’inclinació del 8,74%. En aquest últim ens trobem que no arriba a estar al 100% degut al

0,74% restant però la diferencia és tan petita que aconsello prioritzar altres aguaits com ara

la pendent per accedir a l’aguait Gall Marí que és del 32,45%, totalment inaccessible per una

persona amb cadira de rodes. Des del parc ja en són conscients del fet que tenen els aguaits

amb unes pendents massa elevades i m’han comentat que la següent inversió que volen fer

d’accessibilitat és la remodelació d’aquestes pendents.


59

8.5. Edifici del Cortalet

Primerament, a l’entrada de l’edifici on hi ha el centre de visitants hi ha d’haver

una senyalització al terra mostrant els principals punts d’interès, la qual no es troba en

l’edifici. Com que hi ha un paviment que rellisca una mica, aconsello que quan es marquin

els principals punts al terra de l’edifici, es faci amb un material antilliscant com ara les cintes

de paper de vidre que s’han de posar a l’estesa dels esglaons. Hi ha una zona de tres metres

davant de la porta d’entrada que al matí hi toca el sol directament i això provoca un reflex

del terra cap amunt. Per això, aconsello posar una catifa o bé una moqueta en aquesta zona,

ja que quan es surt del centre de visitants és perjudicial per a qualsevol persona sobretot a

persones amb deficiència visual.

El mostrador del centre de visitants és 6cm més alt del que s’estableix a les

condicions d’accessibilitat (85 cm), a part, també trobem a faltar l’espai d’aproximació al

mostrador, el qual hauria de ser de 60 cm de profunditat, per facilitar l’accés a les persones

que utilitzin cadira de rodes.

S’ha d’adaptar la informació de tot el parc, i especialment la del centre de visitants.

Tota la informació ha d’estar en Braille, macro caràcters i alt relleu, però degut al seu cost

s’ha d’anar realitzant gradualment a tot el conjunt del parc començant per aquest punt.

Seria interessant acompanyar el material informatiu amb cintes d’àudio, per totes aquelles

persones que presentin greus deficiències visuals.

En una cantonada de la sala principal trobem una maqueta del parc que està

coberta per un vidre, i s’aconsella que es col·loqués en algun lloc que no toqués cap paret i

se li treies el vidre, per tal que el públic amb alguna deficiència en algun sentit la pugui sentir

i notar, i pugui observar a quin entorn es troba. Aquesta mateixa maqueta i una figura que

trobem a la sala necessiten un suport per arribar a la mesura establerta; aquesta acció

suposa un baix cost i deixaria el centre de visitants completament adaptat.

Hi ha un seguit de fotografies a l’entrada que quan els hi toca el sol directament

reflecteixen, i només seria qüestió de canviar-les d’ubicació per tal que no els hi toqui el sol

directament. El mateix succeeix amb unes fotografies que estan a les escales internes que

van de la planta baixa al primer pis.

S’han de modificar els passadissos que no compleixen els 110cm d’amplada

mínima que hi ha a la planta baixa i van des de les escales per pujar a la primera planta fins a

la porta de sortida del darrera. El mateix passa amb les portes, que haurien de ser de mínim

90 cm, però quasi bé totes fan 80 cm. Algunes quedarien exemptes d’obres perquè són

portes dobles i arriben als 160 cm. La porta que està adjacent a la cuina de la primera planta

s’ha de revisar urgentment, perquè fa 60 cm d’amplada.


60

Tota la informació que hi ha en el centre de documentació és de lectura visual i

això limita a una certa part del visitant que venen o que a partir d’aquestes modificacions

poden venir al parc natural. Per tant, tal i com he dit anteriorment, tota la informació ha

d’estar, com a mínim, en Braille, o bé en macro caràcters i alt relleu.

A la sala d’audiovisuals, que es troba situada a la primera planta, no hi ha places

reservades per a persones amb mobilitat reduïda. Ara bé, traient un parell de cadires fixes

s’obté l’espai necessari. Per això seria aconsellable que el mobiliari tingués unes rodetes per

tal que fos mòbil; així es podria canviar de lloc segons com es convingui. Hi ha un televisor

amb una pantalla amb unes mides no gaires grans que no permet la visibilitat de tots els

assistents, pel que en aquest cas s’aconsella reemplaçar aquesta televisió per un vídeo

projector. A sobre d’aquesta sala es troba el magatzem, que hi ha material del parc natural,

només es fa l’observació que els mobles no són mòbils tot i que no és de gran importància

ja que estan enganxats amb la paret.

A la part exterior hi ha un petit recorregut que passa sobre unes basses i s’enllaça

amb l’aguait Quim Franch, i la major part són passarel·les sobre la bassa. L’únic element

que se’n pot destacar en aquest punt és que quan l’herba creix molt ràpid el camí s’estreny

fins arribar a ser de 70 cm d’amplada. El personal de manteniment fa tot el possible per

mantenir-ho adequat però el parc és massa gran pel nombre de treballadors. Aconsello a la

generalitat ampliar el nombre de treballadors al parc, malgrat la situació de crisis en la què

ens trobem, ja que moltes de les recomanacions, com aquesta que s’acaba de mencionar,

pot ser realitzada per treballadors del parc, sense necessitat de pagar serveis externs.


61

8.6. Edifici Mas Matà

Aquest és un edifici en el qual s’hi fan camps de treball i colònies, generalment a

l’estiu. Per arribar-hi s’ha de finalitzar l’itinerari 1, i es troba just darrera de les antigues

torres de secament d’arròs, convertides amb l’observatori Senillosa.

Com es pot observar a l’Annexa 2, hi ha un espai d’aproximació al Mas Matà amb

un camí empedrat, el qual dificulta l’acostament, ja que les mateixes pedres provoquen

ressalts. Des del meu punt de vista, s’haurien de treure les pedres per tal de deixar el

paviment de terra compacte. Arran de l’edifici també hi una vorera que per accedir-hi

trobem de 10cm, pel que proposo fer una rampa per treure aquest desnivell. Aquest espai

d’aproximació que hi ha entre l’itinerari 1 amb l’edifici del Mas Matà ha d’estar marcat al

terra per tal d’estar senyalitzat degudament. Al llarg d’aquest espai d’aproximació també

s’hi han de posar marges de 12cm d’alçada.

A la part exterior de l’edifici hi ha un porxo que no està integrat amb l’entorn, tot i

que el fet de que no estigui integrat amb l’entorn no condiciona directament l’accessibilitat

així que es deixarà com element no prioritari i es modificarà quan el parc estigui

majoritàriament adaptat. En tot cas es poden posar algunes plantes autòctones del parc per

tal d’ambientar-se amb l’entorn.

Els sostres, els terres, les parets i el mobiliari són molt brillants i provoquen

reflexos produint enlluernaments. Així que són preferibles i recomanables les superfícies

mats a les molt polides. En quant al terra és de gres, material lliscant i brillant que perjudica

tant pel seu alt risc de caiguda com pel seu efecte de reflex a la vista. Aconsello pintar de

nou els mobles per tal que no reflecteixin, i és molt aconsellable canviar el tipus de paviment

pel grau de lliscament que té i pel reflex que causa.

Un altre element a tenir en compte a l’interior de l’edifici és que no hi ha indicat el

recorregut al terra per anar del menjador al lavabo, així que s’aconsella marcar-ho amb unes

cintes al terra ja que no suposa un cost molt elevat i resulta molt útil.

Finalment, les taules no tenen un acostament degut a que hi ha una barra de fusta

a la part inferior de la taula que ho impedeix, tot i que els bancs són mòbils. Els treballadors

de manteniment haurien de canviar de lloc la barra inferior que limita l’acostament a una

persona amb cadira de rodes i soldar-la a un altre lloc de la taula, més a l’interior.

../../Marina/Downloads/13%20Glossari.doc#Reflexió

../../Marina/Downloads/13%20Glossari.doc#Reflexió


62

8.7. Lavabos

Primerament s’analitza el lavabo que hi ha a la part del darrera de l’edifici del

Cortalet. Com s’ha mencionat anteriorment les portes de qualsevol accés han de tenir 90cm

d’amplada mínima, segons el que s’estableix en les condicions d’accessibilitat. La porta

d’entrada d’aquest servei és 19 cm més estreta d’allò establert i també s’ha observat que les

portes per entrar a dins l’inodor són encara més estretes, amb una amplada de 57 cm. Per

tant, s’han d’eixamplar totes les portes de dins d’aquest lavabo, ja que una cadira de rodes

no hi passa. Aquesta reforma té un cost elevat però és una barrera arquitectònica que no es

pot tolerar, ja que s¡està impedint l’entrada en un servei de necessitat bàsica. En aquesta

reforma també s’aconsella posar plaques a la porta indicant el sexe de cada lavabo, com a

informació en alt relleu, ja que actualment no hi és. Alhora de canviar l’amplada de la porta

per entrar a dintre l’inodor, també s’ha de tenir en compte que hi ha d’haver un tirador a la

cabina que indiqui si està lliure o ocupat i un espai lliure al sòcol i a la part superior de la

porta, per saber si hi ha algú. Una altre element que s’ha trobat a faltar és que no hi ha cap

lavabo adaptat amb un espai lliure de 80 cm de diàmetre davant del lavabo i un acostament

lateral amb unes barres de suport. Per tant es necessita fer una redistribució total dels

espais i adaptar un lavabo, com a mínim. A la zona a on hi ha la pica, els mecanismes

d’accionament requereixen el gir del canell, pel que s’aconsella col·locar aixetes que

funcionin polsant. Tampoc hi ha cap mirall a 90cm per aquelles persones que van amb cadira

de rodes i hem de tenir en compte que canviar un mirall de lloc suposa un cost reduït i es

permet la seva utilització aquelles persones que requereixin anar amb una cadira de rodes.

Finalment s’ha trobat a faltar una senyal d’emergència, un fet imprescindible per a qualsevol

usuari.

En segon lloc es s’exposen els resultats dels lavabos que hi ha a la primera planta.

Aquests lavabos s’han de fer de nou ja que no hi ha suficientment espai per fer una

circumferència de 150cm de diàmetre. No hi ha cap inodor que tingui un acostament lateral

ni barres de suport i com a mínim n’hi ha d’haver un que estigui adaptat, tenint en compte

que hi ha d’haver un espai lliure de 80cm de diàmetre davant del lavabo. L’adaptació del

lavabo a persones que vagin amb cadira de rodes també és elevat però totalment necessari.

Com que s’han de fer unes obres de caràcter general, alhora de realitzar les obres de millora

s’han de posar mecanismes que no requereixen el gir del canell i posar les portes de 90cm ja

que totes les portes que hi ha són 20cm més estretes del que les condicions d’accessibilitat

estableix. Alhora de canviar l’amplada de la porta s’ha de tenir en compte que el tirador de

la cabina indiqui si està lliure o ocupat. Finalment hi ha d’haver un espai lliure al sòcol i a la

part superior de la porta, per saber si queda algú a dintre, el que actualment tampoc hi és.

En tercer lloc, hi ha uns lavabos que estan al final de l’itinerari 1, davant de l’estany

del Mas Matà i a l’espai d’aproximació no hi ha l’itinerari marcat al terra, la qual cosa

aconsellaria que es realitzés, ja que amb una senyal no sempre queda prou indicat. En

aquest recorregut fins als lavabos hi ha ressalts degut a que hi ha una combinació de zones

amb herba i zones sense herba. Des del meu punt de vista, s’hauria d’eliminar la gespa i


63

d’aquesta manera es deixaria un camí llis de terra compacte i indicaria el recorregut fins als

lavabos. S’han de col·locar uns marges de 12 cm, que també es podrien aconseguir a partir

de la gespa que hi hauria al marge del camí. Un cop s’ha arribat als lavabos hi ha unes

escales i una rampa de costat. A les escales s’ha de posar una franja antilliscant a l’estesa de

l’esglaó per tal que ningú rellisqui. És molt barat i molt efectiu. Qualsevol persona se’n

beneficiarà. També s’ha de col·locar un passamà a cada costat del pont a 100 cm del terra.

S’aconsella que sigui ergonòmic i a poder ser integrat amb l’entorn. Les condicions

d’accessibilitat marquen que hi hagi passamans als dos costats, tant de la rampa com de

l’escala, per tant en posaria un a cada costat de la paret i un al mig, entre les escales i la

rampa. Pel que fa a la rampa, aquesta fa 100cm d’amplada que és una distància acceptable.

De totes maneres si es vol tenir la rampa degudament accessible s’ha d’ampliar 20 cm, però

no és un element prioritari ja que una cadira de rodes i pot pujar. S’han de col·locar una

franja de 120 cm indicant que hi ha una escala i una rampa amb una color i una textura

diferent al paviment.

Un cop a dins del lavabo, s’han d’ampliar les portes a 90 cm i els passadissos a 110

cm. Hi ha d’haver, com a mínim, un lavabo adaptat amb un acostament lateral de 80cm al

costat i 80 cm al davant de l’inodor i amb unes barres de suport. També hi falta un mirall a

90cm del terra per aquelles persones que van amb cadira de rodes. El tirador de la cabina ha

d’assenyalar si està buit o ocupat. Hi ha d’haver un espai lliure al sòcol i a la part superior de

la porta, per saber s’hi hi ha algú. També és un element prioritari posar més d’una senyal

d’emergència al lavabo, ja que amb una no es veuria a tot el lavabo. Al ser un lavabo de

grans magnituds, al terra hi ha d’haver el recorregut mercat al terra amb un paviment rugós

que indiqui la pica i l’inodor. Finalment aconsello canviar el terra i parets per tal que no

siguin brillants i que no reflecteixin amb la llum. És aconsellable posar-les d’un color mat.

En quart lloc, l’últim lavabo al qual s’extreuen els resultats per millorar, és el que hi

ha a dintre de l’edifici del Mas Matà que s’utilitza pels camps de treballs i colònies. S’ha

d’enlairar el inodor 15 cm per tal que entri dintre les condicions d’accessibilitat. Presenta un

cost molt elevat i de moment es pot utilitzar correctament, així que formarà part de la

última represa d’actuacions. A la porta de l’inodor s’ha de tenir en compte que hi ha d’haver

un espai lliure al sòcol i a la part superior, que com s’ha mencionat anteriorment és

totalment necessari per saber si hi ha algú a dintre. El porta rotllos està a 73 cm del terra,

8cm massa enlairat segons les condicions d’accessibilitat, ja que s’aconsella ubicar-lo entre

60 i 70 cm; de totes maneres no és un element prioritari ja que actualment es pot utilitzar

correctament. També s’ha de abaixar el mirall 20 cm, el que suposa un esforç i un cost

mínim per tant es pot fer en breu. A la porta s’ha d’indicar que el tirador de la cabina indiqui

si està lliure o ocupat. Finalment, s’ha de posar una senyal d’emergència al lavabo, en aquest

cas amb una ja n’hi haurà prou.


64

8.8. Pendents i Ponts

Primerament, s’ha de destacar que no hi ha cap pendent ni cap pont amb una

franja de 120 cm de profunditat, amb una textura i color diferent davant d’aquests

elements. Aquesta franja preventiva assenyala un element el qual està fora del normal ja

sigui degut a la seva alçada i bé perquè es passi per sobre un riu o estany. Continuant amb

aspectes que m’he trobat de caràcter general, he pogut observar que no hi ha cap pendent

ni pont que tingui marges de 12 cm d’alçada, com aconsellen les recomanacions de

l’accessibilitat. S’han d’exceptuar les passarel·les, tant la que hi ha al recorregut entre el

Cortalet i l’aguait Quim Franc, com la que hi ha abans d’arribar a l’aguait Gantes i les

passarel·les que hi ha a l’itinerari 2, després de l’aguait Bruell.

En segon lloc, hi ha 3 ponts i una passarel·la que no tenen passamans. Aquests són

el pont que hi ha després de l’aguait dels Roncaires, el pont que hi ha abans de l’aguait

Miloques, el pont que hi ha abans de l’aguait de Vilaüt i la passarel·la que es troba a

l’itinerari 2 després de l’aguait Bruell. També s’han de revisar les passarel·les que hi ha a

l’itinerari 1 abans de l’aguait Gantes, ja que només tenen un passamans i són aprofitaments

de les balles, recomano que es facin de nou. Hi ha 9 ponts que els hi falta una ampliació de

30 cm al final dels passamans, aquests es troben a l’annexa 2 a l’últim apartat de Pendents i

Ponts. Vull comentar que en el moment de l’anàlisi del parc no hi eren, ara bé quan he anat

últimament a fer visites amb la tècnica del parc m’he fixat que han tingut cura de senyalitzar

els 30 cm i pintar aquesta zona de color blanc. Aquestes millores s’han realitzat mentre

estava fent la diagnosi del parc i no estan contemplades en aquest present estudi.

En tercer lloc, l’espai màxim que hi pot haver entre les juntes de les fustes tant

d’una pendent com d’un pont és de 1cm. De totes maneres, observant l’annexa 2 es veu

que hi ha el 66% d’elements analitzats que tenen espais entre 2 cm i 5 cm entre les juntes.

Aquest element pot provocar caigudes. És més hi ha 4 ponts; el pont de després de l’aguait

d’en Puig, el pont de després de l’aguait dels Roncaires, el pont d’abans i després de l’aguait

Miloques que apart tenir una distancia superior entre les juntes, tenen les fustes posades a

diferents nivells i encara augmenta el risc de caiguda. A aquests 4 ponts se’ls recomana que

es revisin urgentment per tal de solucionar aquest problema.

Finalment, els ponts han de fer una amplada de 120 cm en punts puntuals de 90

cm i s’ha trobat que hi ha 5 ponts que s’han de revisar les amplades ja que no arriben

aquesta distància puntual de 90 cm. S’ha de destacar que hi ha un pont entre l’edifici del

Cortalet i l’aguait Quim Franc que fa 57 cm negant la possibilitat de pas a tota persona que

vagi amb cadira de rodes. Al estar situat tan a prop del centre de visitants, considero que és

necessari efectuar aquest canvi i anar revisant els altres gradualment.


65

9. CONCLUSIONS

En primer lloc destacar que el present anàlisi del parc s’ha pogut dur a terme de la

manera en que s’havia plantejat i que s’ha pogut arribar a l’objectiu de valoració de les

condicions que presenta un espai públic que està obert a tothom, per poder determinar si

compleix les característiques d’accessibilitat. Dins dels objectius plantejats, també s’ha

pogut respondre al que es va plantejar com a segon objectiu, que ha consistit en donar

solució als conflictes d’adaptació que s’han anat diagnosticant durant l’anàlisi del parc.

En segon lloc, parlem de les hipòtesis que van ser plantejades al inici del projecte,

podent afirmar la primera en quan a què el Parc Natural com a espai públic es presenta poc

adaptat, exceptuant l’itinerari 1, a la població amb necessitats especials. En aquesta

hipòtesis es creia en una defensa teòrica per part de la legislació, el que no es pot seguir

afirmant ja que no existeixen lleis que marquin com s’han de realitzar les obres d’adaptació

ni obliga a els espais públics a seguir unes recomanacions. A part, creia que serien molts

punts a canviar per adaptar el parc, que suposarien una despesa econòmica molt alta i que

les obres requeririen llargs períodes de temps. Tot i que finalment he observat que si que

eren molts els elements a canviar, la despesa econòmica no serà tant alta com imaginava i

que si el projecte es realitza seguint un pla d’actuacions separat per itineraris, no suposarà

tenir la sensació que el parc està en obres tot ell, no obstant, segurament, requeriran cert

temps. Per últim dins les hipòtesis, desmentir el pensament inicial de que no es poden

assolir grans canvis amb petites actuacions, sinó que tot el contrari. És a dir, és possible fer o

dotar el parc de grans avenços dins del marc de l’accessibilitat amb petits canvis, per part

dels treballadors de manteniment i el fuster del parc.

En segon tercer lloc, he trobat que la legislació en quan a supressió de barreres

arquitectòniques és de caràcter molt general i en cap cas es profunditza en una regulació

exhaustiva del medi. En un principi em pensava trobar amb tot un seguit de mesures amb les

quals ja estarien establertes les condicions d’accessibilitat i no ha estat d’aquesta manera,

sinó que he observat que la legislació marca clarament què és un minusvàlid, com s’ha

d’integrar i quines ajudes ha de rebre però no estableix com han de ser les estructures

arquitectòniques, per exemple, quina amplada han de tenir les portes o quin percentatge les

pendents. Per aquest motiu he tingut que transcorre a entitats en defensa de les persones

amb diversitat funcional, a fi d’elaborar el propi llistat de condicions a l’accessibilitat

establert a l’apartat 6 del treball, anomenat condicions de l’accessibilitat. Per tant, puc

afirmar que si una empresa o entitat vol adaptar el seu espai per a persones amb deficiència

visual el millor que pot fer és demanar un estudi a la ONCE i aquesta serà qui millor adapti

l’espai, o bé si es vol adaptar per persones amb discapacitats físiques el millor serà recórrer

a empreses especialitzades.


66

Al inici de realitzar el treball suposava que em trobaria amb parts del parc que no

estarien adaptades i vaig partir d’una hipòtesis inicial de que els espais públics de

construcció antiga actualment encara es trobaven poc adaptats. Ara bé un cop s’ha analitzat

el parc m’he quedat parat de la quantitat de coses que queden per adaptar. M’ha sorprès

perquè la zona humida de dels Aiguamolls de l’Empordà va ser declarada Parc Natural pel

Parlament de Catalunya a través de la Llei 21/1983, de 15 d’octubre de 1983. Només un any

abans sabia creat la 13/1982 de integració social dels minusvàlids i un any després es va

aprovar el decret 100/1984 de supressió de barreres arquitectòniques. Per tan era un

moment en què les administracions públiques estaven emprenent un procés de millora de

les condicions d’accessibilitats als espais públics per a les persones amb mobilitat reduïda. Es

per això que un cop realitzat l’estudi em pregunto que com és possible que no es fessin els

itineraris, espais d’aproximació, aguaits... adaptats, si justament s’estaven creant les lleis i és

quant més recent estava. Entenc que va costar molt integrar aquesta zona de maresmes de

l’Alt Empordà en un espai protegit i per aquest motiu, entenc que es prioritzava la protecció

del parc a no a tenir un espai accessible, tot i que haver treballat bé l’adaptació del parc des

d’un inici hagués estalviat actualment molta feina, temps i diners.

S’ha de dir que darrerament ha anat fent obres de millora hi ha fet el possible per

adaptar una zona del parc, concretament l’itinerari 1, que conseqüentment és el que

presenta menys dificultats per accedir a la seva fauna i flora. També s’ha de remarcar que

aquest és el recorregut que més varietat conté, tant de flora com de fauna, i comença des

del punt d’informació del Cortalet, que té l’aparcament més ben adaptat del parc; per tant

ho han fet de manera completament racional i amb una continuïtat gradual, amb una certa

lògica i ordenació, tal i com he indicat en el resum dels resultats com en els resultats que es

troben en l’annexa 2.

Al contrari del que m’havia plantejat inicialment, hem de tenir en compte que la

gran majoria d’elements que s’han d’adaptar es poden realitzar sense una gran inversió

econòmica i que el personal de manteniment les pot realitzar en la mesura que els hi sigui

possible. Es tracte d’adaptar el paviment el que consisteix en aconseguir-ne un de

ininterromput, sense ressalts, compacte i antilliscant, i en la majoria de casos això

s’aconsegueix dibuixant el paviment amb la terra compacte. Altres elements d’adaptació

s’aconsegueixen canviant coses de lloc, majoritàriament la senyalització. Per contra si que hi

ha una sèrie d’obres com poden ser els espais d’aproximació formats per pendents de fusta

ja que suposaria una remodelació total d’aquestes, o bé la porta dels aguiats i lavabos que

no compleixen les condicions d’accessibilitat. De totes maneres aquestes actuacions

suposarien un 10% del total. Des del parc ja m’han comunicat que la seva següent aportació

a l’accessibilitat seran la rectificació de les pendents i de les portes.

He trobat que localitzant l’estudi en les persones amb mobilitat reduïda i les

persones amb deficiència visual, s’arriba a donar la informació de manera equitativa a totes

les persones, tinguin la diversitat física que tinguin.


67

Fent aquest treball puc reconèixer que tots aquells llocs públics que no tenen la

realització d’un estudi d’accessibilitat, necessiten fer-ne un per arribar al conjunt de la

població. No pot ser que en els espais públics hi hagi una limitació per a totes aquestes

persones ja que com s’ha pogut veure a través d’aquest projecte són petits canvis que

permeten fer grans passos.

Actualment, el mon del turisme és el que més persones hi treballen i més beneficis

pot aportar al conjunt del país i és per aquest motiu que el fet d’adaptar els espais públics

aporta més quantitat de turistes ja que obre les portes a tot aquell públic el qual se li negava

l’entrada degut a les barreres arquitectòniques.

Finalment, aquest treball m’ha aportat el coneixement necessari per poder

desenvolupar estudis d’accessibilitat en entorns naturals. He pogut treballar directament al

parc des del parc gràcies als tècnics que m’ho han permès. Considero que els espais naturals

públics protegits han de ser accessibles a tota persona que ho necessiti. No pot ser que en el

món del turisme hi hagin portes tancades, en format de barrera arquitectònica, als turistes.

Hem de tenir uns destins que puguin abarcar al major número de persones possible. Com ha

tècnics en turisme s’ha de tindre la mentalitat d’un turisme que es pugui aplicar al nombre

màxim de persones, sense interferir en la normalitat del turista.


68

10. BIBLIOGRAFIA

ROVIRA-BELETA, E (2003). Llibre blanc de l’accessibilitat. 1ed. Barcelona: Edicions

UPC. ISBN 84-8301-744-X.

AMBROSE, I: AROLA, E; BRANDT, Y; CAMERON, B; COOPER, R; DUYER, L;

EICHHORN, V; FOGGIN, B; FULLAGARS, S; MICHOPOULOU, E. (2010). Accesible tourism.

Concept and Issues. 1ed. Bristol: Dimitros Buhalis and Simon Darcy. ISBN-13: 978-84541-

161-9 (hbk).

CONSELL COMARCAL ALT EMPORDÀ. AGENDA 21. (20011, 17 de maig). Agenda 21 [en línia]. [Figueres: Consell Comarcal]. [Consulta: 22 de maig del 2011]. Disponible a internet: http://www.a21-altemporda.org/pacs.aspx?IDM=10

INSTITUTO NACIONAL D’ESTADÍSTICA. (20011, 15 de junio). Estadísticas sobre

discapacidad y deficiencias [en línea]. [Madrid: Instituto Nacional d’Estadística]. [Consulta:

15 de junio del 2011]. Disponible en internet: www.ine.es

ASSOCIACIÓ MIFAS. (20011, 10 de març). Associació mifas [en línia]. [Girona:

Associació mifas]. [Consulta: 12 de març del 2011]. Disponible a internet: www.mifas.com

MUÑOZ, S.M.; GOMEZ, C.G.J.; ARIAS, F. (2007). Catálogo de buenas prácticas en

materia de accesibilidad en espacios naturales protegidos. 1ed. Madrid: Fundación Fernando

González Bernaldez.

GOBERN D’ESPANYA (1982). Ley 13/1982, de 7 de abril, de integración social de los

minusválidos. BOE-A-1982-9983. Madrid: BOE.

GENERALITAT DE CATALUNYA (1991). Llei 20/1991, de 29 de novembre, de

promoció de l’accessibilitat i de supressió de barreres arquitectòniques. DOGC 1526 de

04/12/1991. Barcelona: DOGC.

GENERALITAT DE CATALUNYA (1993). Llei 10/1993, de 8 d’octubre, que regula

l’accés a l’entorn de les persones amb disminuació visual acompanyades amb gossos pigall.

DOGC 1809 de 15/10/1993. Barcelona: DOGC.

GENERALITAT DE CATALUNYA (1995). Decret 135/1995, de 24 de març, de

desplegament de la llei 20/1991, de 25 de novembre, de l’accessibilitat i de supressió de

barreres arquitectòniques, i d’aprovació del codi de l’accessibilitat. DOGC 2043 de

28/04/1995. Barcelona: DOGC.

http://www.a21-altemporda.org/pacs.aspx?IDM=10

http://www.ine.es/

http://www.mifas.com/


69

GENERALITAT DE CATALUNYA (1993). llei 12/2006, de 27 de juliol, de mesures en

matèria de medi ambient, relativa d’espais naturals. DOGC 4690 de 03/08/2006. Barcelona:

DOGC.

GENERALITAT DE CATALUNYA. (20011, 8 de juny). Inventari de les zones humides

de Catalunya. [en línia]. Responsable: Joan Casòliva [Barcelona: Gencat]. [Consulta: 14 de

juny de 2011]. Disponible a internet: www.gencat.cat

XARXA NATURA 2000. (20011, 2 de juny). Xarxa Natura 2000. [en línia]. [Barcelona:

Gencat]. [Consulta: 9 de juny de 2011]. Disponible a internet: www.xarxanatura2000.com

RAMSAR. (20011, 4 de juny). The Ramsar Convention Wetlands. [en línia].

[Barcelona: Gencat]. [Consulta: 11 de juny de 2011]. Disponible a internet: www.ramsar.com

CYCLOTOURISM CONGRESS COSTA BRAVA (2009), Cyclotourism congress Costa

Brava: Sta Cristina d’Aro, Spain 30 of September – 3 of October, 2009. Fundació ECA Bureau

Veritas.

KASTENHOLZ, E; GALAN–CADERO, M.M. (2009). “Turismo accesible como ejemplo

de responsabilidad social en las empresas y destinos turísticos. El caso de Lousa (Portugal)”.

Revista de Ocio y Turismo, núm. 2: p. 175 – 194.

MOLINA, H, M; CÁNOVES, V, G. (2010). “Turismo accesible, turismo para todos: la

situación en Catalunya y España”. Cuadernos de turismo, núm. 25: p. 25 – 44.

MARCOS, P, D; GONZÁLEZ, V, D. (2003). Turismo accesible. “Hacia un turismo para

todos”. Mazars.

VILLARET, L; MASSEAU, D. (2007). Conseils pratiques pour réussir une structure

adapte. (Directeur: REZZA, C). Fédération Nationale des Comités Départementaux du

Tourisme. Paris.

ALDOMA, C; ALFONSO, R; CALPE, A; HERRERO, I; NICASIÓ, M; ORTOLÁ, Mª, J; SANZ,

J,C; SEGOVIA, J: SIGNES, E. (2007). Accesibilidad en el medio físico. ( Consellera Sra. Alicia de

Miguel Garcia). Normativa aplicable. Generalitat Valenciana.

http://www.gencat.cat/

http://www.xarxanatura2000.com/

http://www.ramsar.com/


70

11. AGRAIMENTS

Primerament agreixo al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà per haver col·laborat en el present estudi. Considero molt positiva la tasca d’haver col·laborat amb un estudiant universitari alhora de fer el seu treball de final de carrera. Crec que és la millor manera de poder treballar en un cas real des de la postura de tècnic. Hem mostro especialment satisfet amb la Tècnica d’ús públic Anna Colomers Arnau, per haver-me deixat treballar durant el període de dos mesos en el seu despatx i per tant per haver-me resolt qualsevol dubte al moment.

En segon lloc vull agrair a la Marina Peral, la qual m’ha mostrar tota la seva col·laboració i el seu criteri al llarg d’aquest estudi.

Treball final de carrera. pujol, xavi. estudi d'accessibilitat al parc natural dels aiguamolls de...

Education

Transcript of Treball final de carrera. pujol, xavi. estudi d'accessibilitat al parc natural dels aiguamolls de...