TREBALL DE SÍNTESI 2n ESO CURS 2014 NOM I COGNOMS...

TREBALL DE SÍNTESI 2n ESO CURS 2014 – 15

NOM I COGNOMS

.........................................................................

GRUP:

.........................................................................

NIVELL:

......................................................................... CURS:

......................................................................... CENTRE:

.........................................................................


ÍNDEX

1. Introducció general ....................................................................

2. Llengua catalana i literatura .........................................................

3. Llengua castellana i literatura ......................................................

4. Ciències Socials ...........................................................................

5. Matemàtiques – Ciències de la Naturalesa – Tecnologia .................

6. Visual i Plàstica ...........................................................................

7. Educació Física ............................................................................


LLENGUA CATALANA I LITERATURA La tradició marinera del nostre país ha fet que el llenguatge, la literatura i moltes expressions utilitzades per la gent de mar, hagin transcendit al llenguatge popular i, moltes vegades, siguin utilitzades per tothom sense adonar-nos d’on provenen. 1. REFRANYS I EXPRESSIONS Analitzeu el significat dels refranys i les expressions següents: 1. ANAR CONTRA CORRENT 2. ANAR A LA DERIVA 3. ANAR CONTRA VENT I MAREA 4. QUI NO S’EMBARCA NO NAVEGA. 5. PEL MARÇ, LES XARXES A LA MAR. 6. SI EN EL MAR HI HA CABRETES, EN EL TERRAT HI HA BASSETES 7. DOFINS QUE MOLT SALTEN, VENT PORTEN I CALMA ESPANTEN 8. AMB BON TEMPS TOTHOM ÉS MARINER 9. NI EN SUAR NI DESPRÉS DE MENJAR, NO ET TIRIS A LA MAR. 10. VAL MÉS BON VENT QUE FORÇA DE REMS. 11. BARCA PARADA NO GUANYA NÒLITS. 12. BARQUES VELLES SEMPRE FAN AIGUA. Busqueu deu refranys més de tema mariner, escriviu-los i expliqueu-ne el significat.


2. SENSACIONS EN EL MAR Llegireu el poema sobre el mar de Josep M. de Sagarra i pensareu en les sensacions visuals d’olor, de tacte, d’oïda... Després heu de fer les activitats que es proposen. Quantes coses té el mar... Quantes coses té el mar... aigua, aigua, aigua... aigua i res més, i quantes coses, dins d’aquesta aigua, i d’aquest blau covard, i valent i esgarrifat... Perles i roses, i ganivets i besos, i l’atzar de llavis prims i mirades closes... aigua, aigua, aigua... i res més, però quantes coses, quantes coses té el mar! Aigua salada, endins, endins, endins, aigua que es perd, ratlla blavenca... Ratlla que fuig dels ulls més fins, il·lusió que trenca de seguir més enllà, i més enllà... Res més que aigua salada que es desfà amb la ratlla del cel... I això que ens diu al pensament? Això que ens diu tan viu, l’aigua del mar, només és aigua blava, ona suau, escuma que somriu? Sí, l’aigua, aigua i quantes coses més diu l’aigua de la mar! Ara és mansa i suau com un anyell, ara fa mal als ulls de blava, ara és empenta i és rampell i ganivet que es clava; ara és negrenca i mala bava; ara és cançó d’ocell, ara és tranquil·la i és esclava, cenyeix al cos com un anyell... I ara rebolca feta un desgavell... Oh!, qui les sap les passions del mar! Calma, esperança i foll atzar, mirall d’estrella i llit de lluna, camp de perill, cau de fortuna... Odi i amor. I aigua salada i aigua enamorada... Oh!, qui les sap, les passions del mar? Josep M. de Sagarra


ACTIVITATS: 1. Redacteu un text expositiu en el qual heu d’explicar les sensacions i experiències que vosaltres mateixos heu viscut a les costes que hàgiu pogut visitar.

o Com veieu i sentiu el mar? Color, ones, escuma...

o Què sentiu quan esteu en una platja de sorra? I en un port de pescadors?

o Penseu en les olors, els colors, les sensacions que us transmet. La sensació que transmet el poema, és relaxant o incòmoda?

o Heu estat mai a prop del mar durant una tempesta o un dia de mal temps? Com heu vist el mar?

o Comenteu les diferències entre els sentits que s’estimulen prop del mar comparant-los amb el que sentim quan som en un centre urbà.


3. PREMSA Quan escrivim una narració, un poema, un text històric o un article periodístic, no utilitzem pas el mateix estil. Les notícies, perquè siguin entenedores i facilitin tota la informació que fa falta per entendre i situar el fet que ens expliquen, han de donar resposta a sis preguntes fonamentals: què? qui? com? quan? on i per què? 1. Llegiu atentament l’article de premsa que us proposem i contesteu aquestes preguntes. QUÈ? QUI? COM? ON? QUAN? PER QUÈ? Sopa de plàstic

En contra del que es podria pensar, el gran abocador del planeta no es troba en terra ferma. És al mar, concretament a l’oceà Pacífic, i no hi ha ningú que el controli. Malauradament, encara no se n’ha fet cap estudi científic en condicions, en part per la seva magnitud i en part perquè, tot i ser un problema de tothom, és en terra de ningú. Parlem d’una gran extensió de deixalles de plàstic que s’acumulen en una mena de sopa tòxica de proporcions colossals. Alguns investigadors indiquen podria tenir una extensió d’1,4 milions de quilòmetres quadrats, que equivaldria a més de dos cops l’extensió de la península Ibèrica o 43 vegades l’espai que Catalunya ocupa sobre el globus terrestre El fet que no afecti únicament la làmina d’aigua, sinó que en alguns casos pugui arribar als 50 i fins als 90 metres de fondària, fa que es parli de concentracions de fins a 500.000 restes per quilòmetre quadrat i d’uns cent milions de tones de detritus en total. De fet, totes aquestes dades són fruit d’estimacions basades en algunes missions d’investigació sobre el terreny, però el fet que les restes de plàstic s’esmicolin fins a mides microscòpiques fa que siguin impossibles de detectar pels radars i els satèl·lits. Això ha donat peu a una mena de llegenda urbana que parlaria d’una illa d’escombraries sobre la qual es podria fins i tot caminar. “Res d’això, el que sí que s’ha documentat és una zona amb una mena de sopes d’un plàstic molt fraccionat en peces molt petites, fins i tot microscòpiques”, certifica l’oceanògraf de l’Institut de les Ciències del Mar José Luis Pelegrí. Aquesta concentració es forma en zones on els corrents marins no són gaire intensos, de manera que el temps de residència és més gran i, per tant, la renovació de les aigües és més lenta. “Quan el material hi arriba, s’hi concentra perquè no té la possibilitat d’escapar-se’n”, relata l’investigador. Aquest mateix efecte es produeix també a l’Atlàntic nord, on algunes expedicions també indiquen l’existència d’una zona similar. Amb tot, Pelegrí no en té constància. Segons algunes estimacions, el 80% del plàstic que es diposita en aquesta sopa tòxica procedeix de les costes (d’on arriben en un lapse d’entre un i cinc anys), mentre que el 20% restant sorgiria de les embarcacions.

“El problema, però, és que determinades espècies també poden confondre les petites partícules de plàstic amb plàncton, de manera que les ingereixen i, així, entren a


la cadena alimentària, amb el risc que això comporta”, explica Julio Barea, un dels responsables de campanyes de Greenpeace a l’Estat. L’activista és del parer que aquesta concentració de plàstics és un fenomen molt recent, ja que “el boom de la cultura d’un sol ús no té gaire temps”. De fet, la NOAA, l’administració nacional dels Estats Units que investiga els oceans i l’atmosfera, ja va predir aquesta concentració de deixalles el 1988, després de comprovar que, en menor escala, succeïa el mateix al vòrtex que generaven els corrents circulars davant la costa d’Alaska. A partir de llavors, diverses expedicions i estudis han mirat de calcular la magnitud del problema. De fet, fa un temps la revista Science va publicar un estudi segons el qual durant les últimes dues dècades la quantitat de plàstic detectat no s’hauria incrementat de manera significativa. En qualsevol cas, el problema hi és, però la qüestió és que ni cap estat ni cap organisme internacional no agafa les regnes i proposa un pla de neteja que, d’altra banda, seria molt costós i també arrasaria amb la fauna que habita enmig de la sopa de plàstic.


LENGUA CASTELLANA Y LITERATURA

EL MAR Y LOS RELATOS DE AVENTURAS: EL RASTRO DE LOS PIRATAS

Durante muchos siglos todos los grandes relatos de aventuras tuvieron siempre algo en común: el mar. Los aventureros eran, antes que nada, gente capaz de arriesgarse a viajar sobre las olas, desafiando las tempestades y los monstruos marinos. En alta mar todo lo hogareño está muy lejos y no hay compañía, salvo los que navegan en el mismo barco que uno. Es algo parecido a lo que ahora sucede en el espacio interplanetario, pero con la diferencia de que en los cohetes y satélites artificiales sólo van, por el momento, astronautas bien entrenados, mientras que en los barcos de antaño viajaban también personas corrientes: comerciantes, turistas, mujeres y hasta niños. La travesía por mar era peligrosa, pero también emocionante. Subir a un barco significaba romper con la rutina y el aburrimiento, conocer mundos extraños, quizá conseguir fama y hasta riqueza. Quien volvía del mar traía por lo menos algo nuevo que contar, maravilloso o terrible.

Los piratas han sido un ingrediente indispensable de la imaginación marinera. Bandoleros navegantes, se les temía por su crueldad y falta de escrúpulos, pero también se les admiraba secretamente por su audacia. Hubo piratas de todas las razas y en todos los mares: griegos, fenicios, turcos y berberiscos en el Mediterráneo; vikingos en los mares nórdicos; malayos en el mar de la China y en el golfo de Bengala; ingleses, franceses y españoles en el Caribe, etc. Incluso hubo en el Extremo Oriente alguna mujer pirata que capitaneó hasta hace poco su tripulación implacable. En ocasiones, los piratas hicieron sus rapiñas autorizados por el gobierno de alguna nación, que les concedía "patente de corso" para desvalijar barcos de países enemigos: a estos piratas con permiso se les llamó "corsarios". Aún se recuerdan los nombres de algunos piratas famosos, como Barbarroja, el Olonés, Morgan, Kidd, Barbanegra...También conservamos en la memoria algunos rasgos característicos de esos bandidos de las olas, como la pata de palo, el ojo tuerto tapado con un parche negro, el brazo manco rematado por un garfio y otros recuerdos similares de pasadas batallas sangrientas. No podemos olvidar, desde luego, su bandera negra adornada por una calavera bajo la cual se cruzan dos tibias. Yo creo que imaginariamente todos hemos sido alguna vez piratas: ¿no has gritado tú nunca en sueños "¡al abordaje!"?

1.- LA ISLA DEL TESORO: LONG JOHN SILVER

La isla del tesoro es una emocionante novela que narra las aventuras de Jim Hawkins, un muchacho que descubre el plano de un tesoro oculto en una isla y que emprende un viaje en busca de dicho tesoro. Le acompañarán en tan intrépida travesía el acaudalado Trelawney, el capitán Smollet, el doctor Livesey, un buen número de piratas que formarán la tripulación y, cómo no, John Silver “el Largo”.

Long John Silver (es decir, John Silver "el Largo") es, junto al Capitán Garfio, el más famoso de los piratas que navegan por los océanos siempre limpios de la literatura. Puedes encontrarte con él cuando quieras, con sólo abrir de nuevo tu ejemplar de La isla del tesoro, doy por supuesto que tienes en casa ese libro imprescindible: si no, corre inmediatamente a comprarlo aunque tengas que pedir limosna a la puerta de la librería hasta reunir su precio.


John Silver es un personaje emocionante y misterioso. Parece un simple posadero

de Bristol y se enrola en la Hispaniola para la travesía hacia la isla del tesoro en el puesto más humilde: como cocinero. Pero pronto comprendemos que en realidad se trata del más peligroso de los piratas, el pirata al que temen hasta sus propios colegas de piratería. Cojea con su muleta mientras el loro aletea en su hombro y gasta bromas campechanas a todo el mundo... hasta que llega la hora de sacar el cuchillo y de ser implacable.

Y sin embargo resulta simpático, "amenazadoramente" simpático. Jim Hawkins, el chico que encontró el mapa del tesoro, no puede remediar hacerse amigo suyo. Incluso cuando conoce cuál es la verdadera catadura de Silver bajo su apariencia amable, sigue sintiendo cierta estima por el viejo pirata, lleno de fuerza y de astucia, lleno de "vida". También John Silver, a su modo, admira al muchacho, le protege y hasta llega a arriesgarse por defenderlo. En el fondo, los dos parecen casi cómplices, hermanos de mar y de aventura. Quizá el pirata quería ser adolescente o quizá el niño quería ser pirata... Por eso cuando al final de la historia John Silver se escapa con parte del tesoro, Jim siente alegría y un poco de tristeza. No quiere para su extraño amigo otro castigo que uno que él también va a sufrir: separarse de quien te aprecia.

ACTIVIDADES DE COMPRENSIÓN 1) Busca un ejemplar de la novela La isla del tesoro de Robert Louis Stevenson, lee el

capítulo titulado “El viejo pirata y la Mota Negra” y contesta las cuestiones siguientes: a) ¿Quién aparece por la posada El Almirante Benbow el día antes del funeral del

padre de Jim? ¿Cuál es el motivo de su visita? b) ¿Qué le ocurrió a Billy Bones después de la visita? c) ¿Quién narra los hechos? ¿En qué persona gramatical lo hace?

2) Completa la ficha siguiente sobre el libro La isla del tesoro: a) Título original b) Autor c) Género d) Tema o idea principal e) Personajes principales de la novela

3) Escribe el retrato de Jim Hawkins y de John Silver. 4) Investiga y explica cómo acaba la relación entre Jim Hawkins y Jonh Silver al final del

libro.


2.- VEINTE MIL LEGUAS DE VIAJE SUBMARINO: EL CAPITÁN NEMO

Todo lo que hay sobre la superficie terráquea de nuestro mundo -animales, vegetación, montañas, precipicios, hermosos paisajes...- resulta poca cosa si se lo compara con lo que se oculta bajo la superficie de los océanos. Busca lo que quieras, una fiera, una selva, minas de metales preciosos, alimento para media humanidad, volcanes, cualquier cosa: lo encontrarás bajo el mar, mayor y más impresionante que en tierra firme. No sabemos lo que podemos hallar en otros planetas porque aún no hemos ido hasta allí, pero tampoco conocemos todo lo que se oculta en el fondo del mar, a pesar de que lo hemos explorado bastante y lo tenemos mucho más cerca. Cada viaje que hacemos a las profundidades oceánicas revela insólitas maravillas. A veces topamos con un ser antediluviano, como el celacanto, y otras veces con algas que quizá puedan acabar con el hambre en el mundo o con abismos que desafían a los vértigos de nuestra imaginación. La verdad es que bajo la superficie marina resulta complicado respirar y no es imposible que se lo coman a uno, pero es difícil aburrirse.

La navegación bajo las aguas tiene algo de milagroso y hasta de paradójico: después de todo, los buques están hechos para flotar y no para hundirse. El submarino es un barco que se hunde y sin embargo sigue comportándose como una nave, es decir: viaja de un sitio a otro.

A pesar de que la idea resulta a primera vista extraña, se les ocurrió a los hombres hace siglos. Cuentan que el conquistador griego Alejandro Magno ya intentó descender al fondo del mar dentro de una campana de cristal y también Leonardo da Vinci, el gran artista del Renacimiento, dibujó planos de un barco submarino. A pesar de que lograr un vehículo semejante no podía ser cosa sencilla, era inevitable que los humanos se empeñaran en conseguirlo. Después de todo, la curiosidad por lo que hay allí "abajo", detrás de la verde piel del mar, siempre fue una tentación demasiado fuerte.

Tú has tenido la suerte de nacer en una época en que la navegación submarina es ya algo bastante corriente. Estás acostumbrado a ver esos enormes tiburones de acero dentro de los cuales viajan los hombres a las profundidades y también conoces los equipos de buceo que les permiten nadar durante horas bajo el agua para explorar ese continente silencioso. Todos hemos podido ver fotografías y películas que muestran, al menos en parte, su flora, su fauna y su emocionante paisaje. A lo mejor (es decir: a lo peor) esas imágenes ya no te producen sorpresa ninguna. Pero si quieres volver a sentir el escalofrío de asombro y de aventura que marcó las primeras travesías bajo el océano, aún puedes conseguirlo. ¿Cómo? Leyendo la novela Veinte mil leguas de viaje submarino. Y lo más notable es que ese libro lo escribió un hombre que nunca había visto un submarino ni una fotografía de las profundidades, porque nada de eso existía aún. Ese hombre de portentosa imaginación se llamó Julio Verne y fue especialista en acertar profecías científicas. En sus novelas no sólo aparece el submarino antes de que se construyera el primero de ellos, sino también el cohete que viaja a la Luna, el satélite artificial, el cinematógrafo y hasta la silla eléctrica. Más que anunciar cómo funcionarían esos inventos futuros, describió las aventuras singulares que correrían los hombres al utilizarlos.

En gran medida, el encanto de Veinte mil leguas de viaje submarino se debe a la fascinación que su personaje principal -el capitán Nemo- ejerce sobre el lector. De vez en cuando, los libros le hacen a uno conocer a personajes así, tan inolvidables como los mejores amigos de la vida real. El capitán Nemo no es propiamente un malo, sino un maldito, alguien que se aparta de los hombres porque los hombres le han hecho demasiado daño. También él causa dolor a otros, pues para vengarse de quienes han


humillado a su pueblo hunde barcos donde viaja gente inocente. Pero también es capaz de arriesgar su vida para salvar a un pobre pescador de perlas indio de las fauces del tiburón que va a devorarle. El capitán Nemo es altivo y misterioso, a veces terriblemente testarudo, pero el lector no puede remediar sentir respeto y hasta cariño por él. Por eso Julio Verne le hizo reaparecer otra vez, cuando ya le dábamos por muerto, en La isla misteriosa. Y con Nemo vuelve por última vez a la superficie su fiel Nautilus, el primero de todos los submarinos conocidos y el último que olvidaremos. ACTIVIDADES DE COMPRENSIÓN 1) Busca un ejemplar de la novela Veinte mil leguas de viaje submarino de Jules Verne,

lee el capítulo X, titulado “El hombre de las aguas”, y explica quiénes son los personajes siguientes y por qué se encuentran en el Nautilus. a) Nemo b) Pierre Aronnax c) Conseil d) Ned Land

2) Completa la ficha siguiente sobre el libro Veinte mil leguas de viaje submarino: a) Título original b) Autor c) Género d) Tema o idea principal e) Personajes principales

3) Escribe el retrato del capitán Nemo. 4) Lee los dos últimos capítulos de la novela y explica el desenlace de la historia. ACTIVIDADES DE SÍNTESIS 1.- Ahora que ya conoces bien a John Silver y al capitán Nemo, explica en qué se parecen y en qué se diferencian estos dos personajes literarios. 2.- ¿Cuál de estos dos personajes te ha impresionado más? ¿Por qué?


3.- LA CANCIÓN DEL PIRATA Con diez cañones por banda, viento en popa, a toda vela, no corta el mar, sino vuela un velero bergantín. Bajel pirata que llaman, por su bravura, El Temido, en todo el mar conocido del uno al otro confín.

La luna en el mar riela en la lona gime el viento, y alza en blando movimiento olas de plata y azul; y va el capitán pirata, cantando alegre en la popa, Asia a un lado, al otro Europa, y allá a su frente Estambul:

“Navega, velero mío, sin temor, que ni enemigo navío ni tormenta ni bonanza tu rumbo a torcer alcanza, ni a sujetar tu valor”.

Veinte presas hemos hecho a despecho del inglés

y han rendido sus pendones cien naciones a mis pies.

Que es mi barco mi tesoro, que es mi dios la libertad; mi ley, la fuerza y el viento; mi única patria, la mar.

Allá muevan feroz guerra ciegos reyes por un palmo más de tierra, que yo tengo aquí por mío cuanto abarca el mar bravío, a quien nadie impuso leyes.

Y no hay playa, sea cualquiera, ni bandera de esplendor, que no sienta mi derecho y dé pecho a mi valor.


A la voz de "¡barco viene!",

es de ver

cómo vira y se previene a todo trapo a escapar: que yo soy el rey del mar, y mi furia es de temer.

En las presas yo divido lo cogido por igual; sólo quiero por riqueza la belleza sin rival.


¡Sentenciado estoy a muerte! Yo me río: no me abandone la suerte, y al mismo que me condena colgaré de alguna antena quizá en su propio navío.

Y si caigo, ¿qué es la vida? Por perdida ya la di, cuando el yugo del esclavo como un bravo sacudí.


Son mi música mejor aquilones, el estrépito y temblor de los cables sacudidos, del negro mar los bramidos

y el rugir de mis cañones. Y del trueno al son violento, y del viento al rebramar, yo me duermo sosegado, arrullado por el mar.


José Espronceda


“La canción del pirata” es un poema escrito por José de Espronceda y publicado en Poesías (1840). Exalta a un pirata como ejemplo de personalidad original, que vive al margen de la sociedad. ACTIVIDADES 1. Haz el análisis métrico de las dos primeras estrofas: número de sílabas de los versos, rima, esquema métrico y recursos estilísticos. 2. ¿Qué tema aparece en el estribillo? ¿Es el tema principal? 3. Anota los rasgos más sobresalientes que caracterizan al pirata a lo largo del poema. 4. ¿Cuál es la riqueza que más valora el pirata? 5. ¿Qué actitud adopta el pirata frente a la vida y a la muerte? 6. El pirata, un ser al margen de la sociedad, ¿representa en el poema valores positivos o negativos? Coméntalo. 7. Ilustra en forma de cómic el poema La canción del pirata. NORMAS DE PRESENTACIÓN DE LAS ACTIVIDADES: Todas las actividades deben presentarse con el enunciado de la pregunta correspondiente y señalando claramente a qué texto pertenecen. La extensión de las respuestas dependerá del criterio de cada grupo, aunque deberéis procurar que las respuestas sean lo más completas posible. Se valorará la corrección ortográfica, gramatical y sintáctica y la buena presentación general de las actividades.

http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_de_Espronceda

http://es.wikipedia.org/w/index.php?title=Poes%C3%ADas_(Jos%C3%A9_de_Espronceda)&action=edit&redlink=1


CIÈNCIES SOCIALS

La història de la navegació a vela La història de l’home està íntimament relacionada amb la de la navegació. La navegació segurament va començar un dia quan un home es va enfilar a un tronc per allunyar-se de la costa; de seguida l’home va començar a construir-se rais, canoes i piragües per poder anar més lluny. Aquestes embarcacions s’han construït des de la prehistòria i pràcticament a totes les cultures. Per a les civilitzacions antigues, el mar era una font d’aliment, i per això vivien prop del mar. Al principi la pesca es feia fins on l’home arribava a fer peu, però aviat l’home construeix rais i pot anar a pescar més lluny i altres tipus de peixos. Els egipcis, les primeres embarcacions a vela En el Mediterrani, es creu que la navegació es va iniciar a Egipte fa més de 6000 anys, amb navegacions que feien pel riu Nil. En algunes piràmides s’han trobat enterrats els tresors dels faraons i barques senceres desmuntades; gràcies a aquestes troballes, s’han pogut reconstruir aquestes barques. Les embarcacions egípcies són les més antigues de les quals es té constància que portaven vela.

Vaixells egipcis de rems i de vela quadrilàtera


Els maorís, primers navegants d’altura del Pacífic Es creu que van ser els pobles maoris els primers en fer navegacions importants; al segle III aC surten de l’ Índia per dirigir-se cap a les illes de Tonga i Samoa (Pacífic) i dos segles més tard van des de l’illa Sociedad (a Tahití) fins a Hawaii (a 4200 km), Nova Zelanda (a 3800 km) i finalment fins l’illa de Pasqua (a 4100 km). Per a aquestes navegacions utilitzaven canoes que es recolzaven en un balancí i que aparellaven amb veles triangulars.

Els fenicis, els grans navegants del Mediterrani Tornant a la Mediterrània, després dels egipcis, al voltant de l’any 1000 aC aviat els fenicis es convertiren en grans navegants, i la dominaren. Tenien la flota més gran i els ports més rics pel seu intens comerç de productes, que portaven per mar. En les seves navegacions també van aprofitar a expandir-se cap a altres territoris; així van arribar a Creta, Rodes, Xipre, Sicília, Sardenya, les Cíclades... fins i tot van sortir cap a l’Atlàntic per arribar als pobles del mar Bàltic. Se sap que els fenicis eren uns experts mariners que s’orientaven de nit amb l’estrella Polar i l’óssa Menor; a diferència d’altres pobles mariners, ells s’atrevien a navegar de nit. El coneixement que tenien del mar era tan gran que fins i tot aprofitaven corrents marins per a navegar. Ens ho demostra el fet que per a travessar l’estret de Gibraltar amb vent en contra, enfonsaven una àncora flotant a 200 metres de fondària que arrossegava el contra corrent que hi havia.

Les grans barques de rems Les embarcacions van anar evolucionant i entre el 2100 i el 2000 aC les naus es van començar a fer llargues i planes, amb molts rems i plataformes per als combatents. Seguien portant una vela quadrilàtera per a les navegacions llargues amb vent a favor. Aquestes veles quadrilàteres no permetien navegar si no era amb el vent per la popa, empenyent l’embarcació. Els grecs van construir naus amb dues (birrems) i amb tres (trirrems) fileres de rems, que foren també utilitzades pels romans. Aquests últims dominaren el Mediterrani (al qual anomenaren Mare Nostrum) des del segle III aC fins la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (s. V).

Trirrem grega


La vela llatina El gran invent en les embarcacions que aviat adoptaran totes les barques del Mediterrani va ser la vela llatina. Aquesta provenia dels joncs xinesos que s’estenien pel Mar Roig i que van adoptar sobretot els àrabs. Les embarcacions aparellades amb aquesta vela podien navegar en altres rumbs que no fossin amb el vent de popa, és a dir, podien navegar contra el vent, cosa que les feia molt més lliures. Aquesta vela serà típica de tot el Mediterrani i aviat s’imposarà també per tota Europa.

Els víkings i les seves exploracions Entre els segles IX i X va arribar una civilització al Mediterrani procedent dels mars del nord, d’Escandinàvia: els víkings. Feien servir unes embarcacions que rebien el seu nom per les figures que guarnien la proa: drakars – dragons- o snekars –serps- . Els víkings van ser considerats com una gent ferotge i despietada, ja que saquejaven pobles, vaixells i tot el que els posessin pel davant. Al segle IX, els víkings, a banda de ser considerats com uns pirates, van tenir un paper important en els viatges d’exploració, perquè van ser els primers en estendre’s per l’Atlàntic i arribar a Islàndia, Groenlàndia i Amèrica, concretament a la península de Labrador i Terranova. Pel que fa a la seva forma de navegar, avui en dia encara no se sap com s’orientaven i com mantenien els aliments i l’aigua durant les llargues travessies.

Dibuix medieval d’un drakkar víking

Les galeres Al segle XII apareixen les galeazas i els galions. Les galeazas eren més lleugeres que les embarcacions precedents, amb una sola filera de rems i amb un esperó a la proa que servia per envestir a l’enemic. El galió era més petit i més ràpid, més adequat per a l’anomenat foc grec, un compost de materials inflamables. De l’època de les galeres surt la frase famosa “condemnats a galeres”, càstig que obligava anar a remar encadenat als rems d’una galera. Les condicions dels condemnats eren molt dures: es passaven dies i dies vivint damunt del banc on remaven i allà ho feien tot ( menjar, necessitats fisiològiques, dormir, ...). Es deia que d’una galera es podia sentir la pudor a dues milles de distància.


El comerç amb Orient A l’Edat Mitjana comença l’etapa dels grans descobriments de noves terres i de les grans navegacions d’altura. Fins ara hi ha hagut un important comerç entre Orient i Occident: els europeus porten d’Orient espècies, com el pebre, la nou moscada, el gingebre, però també productes de luxe com la seda, els perfums, les joies, els tints. Aquest comerç es feia mitjançant intermediaris musulmans que transportaven els productes per rutes terrestres fins als ports del Mediterrani oriental. Aquestes rutes foren recorregudes per Marco Polo, aventurer venecià que va fer viatges fins a la Xina entre 1271 i 1295. Noves rutes marítimes comercials, cartografia i instruments de navegació Al segle XIII, genovesos i venecians van creuar l’estret de Gibraltar i van estendre les seves rutes comercials marítimes pel nord d’Europa. La recerca d’aquestes noves rutes va ser el motor de campanyes d’exploració cap a nous mars mai explorats. Per a realitzar amb més seguretat aquestes grans navegacions d’altura, apareix l’invent de la brúixola (d’origen incert, possiblement fou un invent xinès que els àrabs introduïren a Europa) i les primeres cartes nàutiques; també s’aconsegueix mesurar la latitud mitjançant l’estrella polar o el sol. Al segle XIV, es crea la primera escola cartogràfica mallorquina-catalana. Les expedicions portugueses Durant el 1400, els portuguesos varen dominar les expedicions marítimes degut a què cercaven rutes d’expansió i de comerç que consolidessin el poder de la monarquia davant l’imperialisme castellà. Buscant una nova ruta per arribar a l’Índia i per millorar la ruta comercial amb el continent Africà, els portuguesos van fer expedicions marítimes descendint per la costa africana. Els navegants i mariners que hi prenien part havien de ser gent molt valenta, ja que les creences d’aleshores situaven la fi del món al Cap Bojador ( a mig camí del Sud d’Àfrica) en forma d’una enorme cascada per on queia l’aigua del mar i els vaixells. A més, es pensava que terribles monstres marins poblaven aquelles aigües. Entre les descobertes que es van fer, cal citar les illes Açores, Madeira, Cap Verd... i sobretot la gran gesta de l’expedició de Bartolomé Díaz, que al 1487 va sobrepassar el Cap de Bona Esperança, descobrint que l’Oceà Atlàntic i l’Índic estaven units. En aquest període es perfecciona la navegació de cabotatge (de port a port orientant-se amb la costa) i les embarcacions, essent la caravel·la la més representativa de l’època. Aquesta nau s’adaptà per a la navegació d’altura amb quatre pals, el de proa amb una vela quadrada i els tres restants amb veles llatines. Aquest aparell li permetia navegar en qualsevol rumb i era força maniobrable. Reproducció d’una caravel·la


Els grans navegants Vasco de Gama El 1497 va dirigir una expedició que, amb quatre naus, va doblegar el Cap de Bona Esperança i va arribar fins a Calcuta. Va retornar a Lisboa el 1499 amb dues naus, la meitat dels mariners i un valuós carregament d’espècies. Cristòfol Colom Va dirigir una expedició, finançada pels Reis Catòlics, que tenia com a objectiu arribar als països de l’Índia i Xina navegant cap a l’oest. Al 1492, Colom arriba a una illa d’Amèrica creient que ha arribat a Xina. A partir d’aquest moment, s’establiran rutes permanents des d’Espanya cap a Amèrica. Magallanes i Elcano L’expedició de Magallanes, navegant portuguès a les ordres de la corona de Castellà i Aragó, va sortir de Sevilla el 1519 amb l’objectiu de vorejar el continent americà fins al sud i trobar una ruta que portés a la Xina i a l’Índia. Magallanes va morir durant el viatge i fou Juan Sebastián Elcano qui va completar la primera volta al món, arribant a Sanlúcar de Barrameda el 1522. Els galions, les corbetes i els vaixells de vapor Als segles XVI i XVII els vaixells que fan les rutes transatlàntiques són els galions. Els grans galions espanyols procedents de les colònies del Nou Món carregats d’or eren els principals objectius dels pirates i corsaris. A més, els enfrontaments bèl·lics per dominar aquests mercats van ser molt nombrosos. Els galions podien ser vaixells de càrrega o de guerra, grossos, sense rems i amb tres pals de veles generalment quadres. La seva invenció s’atribueix a la corona espanyola i, degut al seu valuós carregament, solien viatjar en combois.

Pintura que representa un galió espanyol


Per altra banda, les corbetes tenien tres pals o més, a més del bauprès. Podien aparellar veles rodones i els pals tenien botavares i cofes. Eren embarcacions molt lleugeres i maniobrables que, equipades amb canons, es convertien en temibles vaixells de guerra. A partir del 1840 aproximadament comencen a navegar els vaixells de vapor: són els grans paquebots. De totes formes, encara no es va abandonar la vela per al transport i els americans van dissenyar el clíper, embarcació molt ràpida que podia arribar a superar els vaixells a vapor en velocitat. La navegació esportiva a vela A principis del segle XX es va generalitzar l’ús del motor i la vela va quedar relegada a gent que navegava per plaer. Des d’aleshores, la vela s’ha conservat i ha evolucionat gràcies als afeccionats. El primer club nàutic del món es va fundar el 1720 a Cork, Irlanda, i la primera gran competició va néixer el 1820 per la rivalitat entre aquest club i el New York Yatch Club, la Copa Amèrica. La navegació a vela com a esport o activitat de lleure no es va començar a practicar a Catalunya fins al 1883, data de la primera regata que es coneix. Al llarg de la història ha canviat molt la motivació que porta a l’home a endinsar-se en la mar en un vaixell empès per la força del vent. També han canviat els materials amb què estan construïts els vaixells, els mitjans per a orientar-se, la predicció del temps... Tot i això, els navegants moderns, tant si pretenen fer grans travesses en solitari, com si simplement volen sortir a navegar un parell d’hores prop de la costa, estan plens del mateix esperit aventurer que tenien des dels primers homes que s’atreviren a pujar a una lleugera embarcació de rems fins als grans descobridors.


Activitats per a incloure al dossier Llegiu acuradament els textos següents i responeu les preguntes que hi ha a continuació:

Text 1

“Els ......... provenien dels territoris que actualment ocupen Noruega, Suècia i Dinamarca. Durant tres-cents anys, des del segle VIII fins al XI, varen navegar per tots els mars, a la recerca de terres, esclaus, or i plata. La llegenda els acostuma a presentar com a salvatges que saquejaven poblacions i monestirs, però també se sap que eren una societat democràtica, on predominaven les activitats comercials i artesanals, amb una bona tradició literària. Descobriren Islàndia l'any 870 i més tard, al 985, Groenlàndia. Probablement, Leif Erikson va ser el primer europeu que va trepitjar Amèrica, l'any 1001. Per l'est, arribaren a Constantinoble i Jerusalem. Eren famosos per la seva habilitat marinera i per la velocitat de les seves naus. Els vaixells ....... de fusta, anomenats drakars, eren lleugers i flexibles. Podien remuntar canals, cavalcar damunt les onades, esquivar icebergs i aguantar tempestes. A mar obert, els ...... utilitzaven una única vela, gran i rectangular. Quan maniobraven prop de la costa o en els rius, baixaven l'arbre i remaven. Normalment navegaven amb la costa a la vista, però si no podia ser s'orientaven pel sol i les estrelles, o amb l'ajut de les aus marines, els peixos, els vents i les formes de les onades. Tot i que la fusta es podreix amb facilitat, s'han preservat alguns d'aquests antics drakars, gràcies al costum dels ......... d'utilitzar-los com a cambres mortuòries de les persones més riques de la comunitat.”

Qüestions:

1. Quin nom rep el poble protagonista del text? Què vol dir el mot amb què eren anomenats en la llengua dels normands?

2. Quins són els trets diferencials de la seva societat? 3.Quins fets importants destacaries de les seves navegacions? 4. Com eren els seus vaixells? 5. Com s’orientaven quan no veien terra? 6. Dibuixeu un mapa d’Europa i marqueu els territoris d’on provenien i les seves

navegacions.


Text 2 “Un cop que es va fer clar, van venir a la platja molts d'aquests homes, tots joves, com ja he dit, i tots de bona estatura, gent molt formosa; els cabells no cresps i tots amb el front i el cap molt ample, més que una altra generació que fins aquí hagi vist; i els ulls molt formosos i no petits. Ells van venir a la nau amb armadies (piragües), que són fetes del peu d'un arbre, com un vaixell llarg, i tot d'una peça, i molt ben acabat, i grans (en alguns hi venien 40 o 45 homes); i unes altres més petites, fins al punt que en alguna hi anava un sol home. Remaven amb una pala com de forner, i navegaven meravellosament, i si se’ls tomba, després tots es llancen a nedar i la drecen i la buiden amb carbasses que ells mateixos porten. Portaven cabdells de cotó filat i papagais i atzagaies i altres cosetes que seria tediós descriure, i tot ho donaven per qualsevol cosa que se'ls donés. l jo estava atent i mirava de saber si hi havia or. l vaig veure que alguns d'ells portaven un adorn que els penjava d'un forat que tenen al nas. l tot fent senyals vaig poder entendre que anant al sud o tornant a l'illa pel sud, hi havia un rei que en tenia grans vasos plens, i en tenia molt i molt.”

Cristòfol Colom

Qüestions:

1. Com són els indígenes?

2. Com són les embarcacions?

3. Quines coses intercanvien els indígenes amb els navegants?

4. Què és el que més interessa a Cristòfol Colom?

5. Cerqueu en una enciclopèdia més dades de Cristòfol Colom: on va néixer, quins

objectius tenien els seus viatges, quants en va fer, qui el finançava, com es deien els seus vaixells...


Text 3

“Després, a 52 graus del mateix rumb, vam trobar, el dia de les Onze mil Verges un estret; el cap, el vam anomenar "Cap de les Onze mil Verges", per un miracle impressionant. Aquest estret te unes 110 llegües de llarg, que són 440 milles, i una amplada, més o menys, com de mitja llegua i va a desembocar a l'altre mar, el mar Pacífic, voltat de muntanyes molt altes amb neu al cim. No hi havia calat suficient per passar, a no ser que s’allunyés unes 25 o 30 braces només de terra. l si no fos pel capità general, mai no hauríem navegat aquell estret; perquè tots pensàvem i dèiem que tot se'ns tancava al voltant. Però el capità, que sabia que havia de continuar el seu rumb per un estret molt just, va avançar dues naus, la "San Antonio" i la "Concepción" -així es deien- per veure què hi havia al fons de la concavitat. Nosaltres, amb les altres dues naus -la capitana, de nom “Trinidad”, i la “Victoria”- vam fondejar en un lloc arrecerat de la badia. Va venir de cop i volta aquella nit un canvi brusc de vent; ho va ser tant que vam haver de salpar i deixar que les nostres caravel·les ballessin per la badia. A les altres dues, que eren en marxa, els seria impossible tombar un cap que se’ls obria al fons d'aquell congost i tornar cap a nosaltres; per tant, sens dubte el seu final era topar violentament amb algun baix. Ja molt a prop del fons de l'embut i veient-se tots morts, van veure una boca minúscula. que ni boca semblava, sinó cantonada, i cap allà van anar els abandonats per l’esperança: amb tot això van descobrir sense voler l’estret. Ja que veient que no era una cantonada, sinó un pas, s'hi van endinsar fins a descobrir una cala. Continuant encara, van conèixer un altre estret, una tercera badia més gran que les dues primeres. Amb els ànims alegres. van tornar enrere perquè el capità general ho sabés. Vam recórrer l'estret detingudament, vam arribar a un riu que en vam dir riu “de les Sardines”, per la gran quantitat de bancs de sardines; i vam anar entretenint-nos en tot durant quatre dies, per fer temps perquè se'ns unissin les altres dues naus. Durant aquests dies vam enviar una llanxa ben condicionada perquè atalaiés el cap de l'altre mar. En va tornar el tercer dia quan ja es feia fosc; ens van explicar que havien entrat al cap i a mar obert també. El dimecres, 28 de novembre de 1520, vam sortir d'aquell estret cap al mar Pacífic. Vam estar tres mesos sense tastar cap mena de viandes fresques. Menjàvem galetes: ni galetes ja, sinó pols, amb molts cucs, perquè el millor ja s'ho havien menjat ells; feia una pudor molt forta de pixats de rata. I bevíem aigua groga, putrefacta de molts dies; i per completar la nostra alimentació els cèrcols de les botes, que eren de pell de bou.”

Antonio Pigafetta


Qüestions 1. Poseu un títol al text. 2. Situeu-lo en el context històric en què succeeix. 3. Quin és el descobriment que relata aquest text. 4. Sabent que el text forma part del relat de la primera volta al món, quins

personatges dirigiren aquesta expedició? 5. Quantes naus formaven part de l’expedició i de quines coneixem els noms? 6. Com eren les condicions a bord? Per què?


MATEMÀTIQUES, TECNOLOGIA I CIÈNCIES DE LA NATURALESA Els climes Al llarg de la vostra travessia heu viatjat per zones molt diferents que podem diferenciar pel clima que les caracteritza. Haureu de realitzar dos climogrames de dues zones diferents del vostre viatge.

Què és i com es fa un climograma? Un climograma és un gràfic que reflecteix el clima d'un lloc determinat. A la gràfica hi figuren les temperatures (representades amb una línia vermella) i les precipitacions (representades amb una línia blava) mitjanes de cada mes i del seu anàlisi es pot interpretar el clima al qual pertany. Per elaborar un climograma cal seguir aquests passos: 1.- L'eix horitzontal (o d’abscisses) es divideix en 12 parts iguals per a cada un dels mesos. Cada lletra és la inicial del mes corresponent. 2.- Es dibuixen dos eixos verticals (o d'ordenades), un a cada extrem. A l'eix vertical de l'esquerra hi representem les temperatures en ºC , i a l'eix vertical de la dreta hi representem les precipitacions en mil·límetres (mm) o en litres per metre quadrat (L/m2). L'escala de precipitacions és el doble de la de les temperatures (per exemple: 10ºC = 20 mm). 3.- Si les temperatures registrades són sota zero, l’ordenada de l’esquerra s’allarga per sota de l'abscissa. 4.- Procura que quedi net i ben presentat. Pel que fa a la grandària, que ocupi aproximadament la meitat o més del full. 5.- La zona en què la línia de les temperatures està per sobre de la de les precipitacions es pinta amb un color càlid (groc, carbassa, vermell ...) i la zona en què la línia de les temperatures està per sota de la de les precipitacions en pinta amb un color fred (blau, verd ...). Per interpretar un climograma hem de tenir en compte els aspectes bàsics següents: 1.- Calcularem la precipitació anual, la temperatura mitjana anual i l’amplitud tèrmica anual (diferència entre la temperatura del mes més càlid i la del mes més fred). 2.- Analitzarem les precipitacions:

El total de precipitacions. o Molt abundant si supera els 1000 mm. o Abundant si supera els 800 mm. o Escàs si es troba entre 800 i 300 mm. o Molt escàs si és inferior a 300-150 mm. o Desèrtic: menys de 150 mm.

La distribució de les precipitacions al llarg de l’any. o Regular: cap mes sec o amb precipitacions < a 30 mm.


o Bastant regular: màxim de dos mesos secs. o Irregular: Més de 2 mesos secs.

Cal assenyalar en quina estació són més abundants les precipitacions i en quina són menys freqüents o hi ha sequera (es dóna quan la línia de les precipitacions està per sota de la línia de les temperatures)

3.- Analitzarem les temperatures: la temperatura mitjana anual.

o Baixa: < 10ºC. o Fresca: entre 10 i 12,5ºC o Moderada: entre 12,5 i 15ºC. o Càlida entre 15ºC i 17ºC. o Alta > 17ºC.

L’amplitud tèrmica: o Molt baixa (menys de 8ºC). o Baixa (entre 9ºC i 12ºC). o Moderada (entre 12ºC i 16ºC). o Alta: entre 16ºC - 20ºC. o Molt alta: > 20ºC.

La temperatura de l’estiu: o Calorós (qualsevol mes amb temperatura mitjana > a 22ºC) o Estiu fresc (no té cap mes amb una temperatura mitjana > a 22ºC)

La temperatura de l’hivern: o Hivern suau (temperatura mitjana del mes més fred >10ºC); o Hivern moderat (temperatura mitjana del mes més fred entre 10ºC i 6ºC) o Hivern fred (temperatura mitjana del mes més fred entre 6ºC i –3ºC).

Haureu d’elaborar dos climogrames (estació 1 i estació 2) i analitzar-ne les característiques amb les informacions anteriors i adjuntar-les al dossier. ESTACIÓ 1 G F M A M J J A S O N D

Precipitació (mm)

157 209 277 285 207 121 117 157 206 251 289 223

Temperatura

(ºC) 26,8 27,2 27,4 27,3 27,7 27,7 27,1 27,1 27 26,8 26,7 26,6

ESTACIÓ 2 G F M A M J J A S O N D

Precipitació (mm)

62 36 38 23 23 14 6 7 15 51 56 71

Temperatura

(ºC) 9,3 9,9 11,3 15,3 20 24,6 27,6 27,4 23,5 19 14,7 11


La Rosa del vents Durant molt de temps, la navegació depenia del vent. La rosa dels vents és un cercle que té marcats els 32 rumbs de procedència del vent. Per a denominar un cert vent, o bé es parla del sector geogràfic concret des d’on bufa, o bé se li dóna un nom propi.

A Catalunya els noms dels vents són els següents:

Haureu de confeccionar una rosa dels vents, indicant-hi els noms. La mida ha de ser d’un DIN A3. A continuació teniu exemples de diferents estils de rosa dels vents. L’haureu de lliurar el dia de l’exposició oral.

Nom Direcció

Tramuntana N

Gregal NE

Llevant E

Xaloc SE

Migjorn S

Garbí SO

Ponent O

Mestral NO


VISUAL I PLÀSTICA A partir de les activitats fetes a l’exterior del centre (vela…) caldrà fer els exercicis següents mitjançant la càmera fotogràfica o mòbil, el dibuix i el collage. Cal que els alumnes facin sèries de fotografies, dibuixos i collage segons els temes que han treballat al llarg del curs al llibre, adaptant-se al tema principal del crèdit. PART 1: FOTOGRAFIA (mides 10x15cm)

1. Expressivitat de la línia:

Caldrà realitzar dues fotos que siguin representatives d’aquest concepte.

2. El color:

Fer dues fotos, una mostrant objectes o motius de colors primaris i

una altra representant colors secundaris.

3. La composició i l’espai:

Realitzar tres fotografies amb línies de l’horitzó diferents. I les

angulacions de càmera següents: PICAT, CONTRA PICAT i FRONTAL.

De tal manera que haureu de combinar les línies de l’horitzó amb les

angulacions.

baixa mitjana alta

PART 2: DIBUIX

1. Dibuixa artísticament amb una cartolina DIN-4 (amb colors, pintures,

ombres…), un objecte que estigui relacionat amb l’activitat de vela.


PART 3: COLLAGE

Heu de realitzar un collage d’un tema representatiu del crèdit de síntesi amb

una DIN-4 utilitzant diferents tipus de materials, això si, que siguin prims per poder enganxar-los millor. Què és un collage? És una tècnica artística basada en aconseguir composicions a partir de retalls de diferents materials, textures i colors, enganxats de manera que puguin representar un tema determinat.

COM PRESENTAR LA FEINA?

- Caldrà presentar els tres exercicis ordenats segons la proposta inicial amb un plàstic, especificant a la portada el nº del grup i el nom i cognom de tots els components del grup.

- Les fotos poden presentar-se enganxades o impreses, sempre especificant

el tema al peu de la foto. - Els dibuixos i collage es faran en làmines de format DIN-A4. - Per la coberta del treball de síntesi pots utilitzar una de les fotos o

dibuixos més representatius d’aquesta part. - Cal que sigueu acurats en la presentació del vostre treball.


EDUACIÓ FÍSICA

ELS NUSOS MARINERS

Els nusos mariners sempre han de complir tres condicions:

1. Han de ser fàcils de fer sense mirar. 2. Han de ser fàcils de desfer sense eines i mullats. 3. Han d’aguantar per a la funció específica per a la qual estan fets.

Quan ens movem a bord d’un vaixell, no parlem mai de cordes sinó de caps. El conjunt de tots els caps d’un vaixell formen la cabulleria. Si a més hi sumem els cables, estem parlant de l’eixàrcia. El material amb què estan fets els caps pot ser molt variat: des del cànem, el sisal, el cotó a la cabulleria de fibra sintètica. Aquesta última és més resistent, no es podreix i envelleix poc, en canvi, té alguns desavantatges: rellisca més i perd resistència amb la calor, el fregament i els raigs ultraviolats. Per a cada situació o maniobra que cal fer a bord d’un vaixell se sol utilitzar un nus concret. Els més utilitzats són els següents:

Vuit: aquest nus es fa servir com a topall a l’extrem d’un cap. És fàcil de fer i desfer encara que estigui tibat i mullat.

La gassa de mà o as de guia: nus bàsic de gran utilitat que pot suportar molta tensió sense desplaçar-se. Aquest nus té múltiples aplicacions, entre altres per encapellar els caps d’un vaixell al norai o per lligar les drisses i escotes a les veles.

Volta d’amarra, ballester, ballestrinca o pardal: nus que s’utilitza per afermar un cap a una bita, un pal, etc. Antigament es feia servir per afermar –trincar- la corda d’una ballesta abans de disparar.

Nus pla: nus que serveix principalment per unir dos caps del mateix diàmetre d’espessor.


Nus del teixidor o volta d’escota: és un dels millors nusos quan es tracta d’unir dos caps de diferent mena. Per a realitzar-lo es creuen els dos caps, amb un d’ells es fa una baga (amb el més gruixut) i l’altra cap la volta per darrera i passa per sobre de si mateix, després s’introdueix per la baga quedant com indica la imatge.

Entre maniobra i maniobra i quan els caps no es fan servir es recullen d’una manera especial que s’anomena mola. Molt sovint els navegants han de molar els caps per tal que la coberta quedi endreçada i no facin nosa o s’emboliquin amb els peus. ACTIVITATS 1. Omple els espais amb el nom del nus que correspongui per saber la seva

funció. a. El nus __________________ es fa servir quan vols unir dos cap del mateix

gruix. b. L’ ________________________ serveix entre d’altres per a lligar les drisses i

escotes a les veles. c. El nus del ________________________ serveix per fer de “tope”. d. Per unir dos caps de diferent mena utilitzem el nus ____________ e. El nus que s’utilitza per afermar un cap a una bita, un pal

és:____________________ 2. A partir d’aquesta informació i per tal de demostrar que sou uns bons

mariners/es heu de confeccionar els nusos següents ( mínim 6) i crear un quadre mural que serà valorat des de visual i plàstica (decoració) i educació física (nusos). En aquesta web trobareu animacions que us permetran realitzar els nusos.

http://www.xtec.cat/~jroca1/nusos.htm http://www.giresgrup.es/espele/nusos.html

NUSOS DEL MURAL

Nus pla As de guia Nus vuit Nus corredís Nus de Ballestrinca o d’amarra o ballester

Nus del teixidor o volta d’escota

http://www.xtec.cat/~jroca1/nusos.htm

http://www.giresgrup.es/espele/nusos.html


El material que necessitareu serà el següent:

Cordó Tisores Cola Cartolina o suport per enganxar els nusos

Regle Pals o branquetes Retoladors Plantilla nusos

TREBALL DE SÍNTESI 2n ESO CURS 2014 NOM I COGNOMS...

Documents

Transcript of TREBALL DE SÍNTESI 2n ESO CURS 2014 NOM I COGNOMS...