Introducció ..............................................................................................2

Tipus de sordera .....................................................................................4

Comunicació verbal y gestual .............................................................15

História de la llengua de signes ..........................................................18

Diferències amb el llenguatge oral .....................................................23

Gramàtica del llenguatge de signes ...................................................26

Ajudes Auditives ..................................................................................42

Educació ................................................................................................47

Sociabilització del sord ........................................................................48

Enquestas .............................................................................................51

Introducció

La societat en general no esta adaptada a les necessitats del sord per exemple, els carrers de les cuitats cada vegada posen més pasos per a minusvàlids, semàfors per cecs, els edificis, segons la normativa, han de ser accessibles pels minusvàlids... Un cas clar seria els porters elèctrics dels edificis, una autèntica barrera pels sords o també les megafonies o fins i tot els avisos de per exemple quan vas al metge... Podria continuar infinitament. Una de les possibles causes es que la sordera es “invisible” (un cec, un coix, un que va amb cadira de rodes... son més visibles).També la sordera es tractada més com una “enfermetat” per curar per lo tant les ajudes son mes que res per a que el sord pugui escoltar: Els audiòfons,donen la creença de que amb ells, els sords escolten com els oients, i això es totalment fals. També donen molta importància als implants cloquears, que es la implantació de una font molt petita de electrons en el nervi auditiu amb un canal que de sortida per darrere de la orella al qual se li connecta amb un cable, un aparat que es porta a la cintura, però això no fa que el sord pugui escoltar igual que un oient, si no que es com una espècie de succedani i per que sigui efectiu necessita un llarg període de rehabilitació per que aprengui a associar un soroll amb un impuls del electró en el nervi auditiu, amb lo qual se li pren molt de temps d’infància a canvi de resultats no molt viables ja que no encara no hi ha estadístiques d’ éxits-fracasos,ni temps emprat, res de res.

Un altre punt que cal destacar es que només, des de fa uns 10 anys, subtitulen la televisió (no tots els programes) i no directament, sinó a través del teletext. Qualsevol persona podria contrastar la pobresa dels subtítols en relació amb el que es parla a la televisió, i encara gràcies que es una aportació voluntària de les cadenes de televisió.

Els mateixos sords van crear el despertador lluminós que es independent a la corrent i es pot connectar a uns determinats despertadors. Aquest sistema fa que en lloc de sonar, s’encén i s’apaga una llum intermitentment. Això possibilitava que alguns sords poguessin independitzar-se... A mi personalment em resulta vergonyós. Així mateix connectaven el mateix sistema al porter elèctric, però clar encara estava el gran desavantatge que es no saber qui truca... Fins l’arribada del videoporter. Llavors jo em pregunto, perquè no es obligatori, en els edificis de nova construcció, la col·locació de videoporters?

Un altre problema és, encara més periagut, que fins fa poc anys els sords tenien el gran problema dels plors dels nadons, alguns ho solucionaven per exemple avisant als pares de algú dels dos que formen el matrimoni per que vigili el nadó o viceversa (els fills anaven a viure amb els pares), o encara pitjor, collant una polsera al canell del nadó cordat amb el canell de la mare o pare i clar això obligava als pares a dormir amb el nadó i clar els moviments naturals del nadó despertaven als pares.El meu pare em va explicar el cas de un nadó a Barcelona, que va morir ofegat amb la seva manta i els pares no van poder escoltar els plors del nadó, o encara pitjor és, a Mallorca, una rata va devorar a un nadó sense que els seus pares se’n adonessin. Tots aquest casos que he exposat, demostren la poca consciència de la societat en general dels problemes dels sords. Cal dir que gràcies als avenços electrònics ara hi ha la possibilitat de connectar un micròfon al bressol del nadó i aquest Micro connectat a una llum, semblant al despertador lluminós. Però clar, segons el meu pare, jo

2

personalment no vaig tardar en endevinar que si tocava aquell Micro els meus pares apareixien al cap de poc, primer espantats, desprès somrient i desprès emprenyats.

Llevat a tot el que he explicat en aquesta introducció, puc dir que el que em va guiar a escollir aquest tema va ser que jo com a oient veig les moltes necessitats incomplertes que tenen els sords i la poca consciència que te la societat en vers a aquesta problemàtica.

3

PART TEÓRICA

Tipus de sordera

Una mostra del desconeixement que existeix en la mala costum de nomenar els sords,

sords-muds, inclòs a la premsa escrita, perquè si ho pensem bé, muts no hi ha. Hi ha molts sords amb diferents nivells de capacitat de comunicar-se amb els oients amb millor o pitjor veu. Però sense veu, crec que no n’hi ha. Una anècdota que em va explicar el meu pare: Li va demanar a un company de la feina, que truqués per telèfon en el seu nom, prèviament li va explicar el que li havia dit l’ interlocutor, quan el va tenir al telèfon, li va dir: “Truco de part d’un company que no s’hi pot posar perquè és mut”. El meu pare em va dir: “si fos mut, com carai l’hi vaig explicar el que volia dir, al meu company?”

-Tipus de sordeses segons la seva localització

Es distingeixen dos grans grups segons quina sigui la part afectada:

Les pèrdues auditives que afecten l’orella externa o l’orella mitjana s’anomenen de transmissió. (També dites conductives, o de conducció).

Les pèrdues auditives que afecten l’orella interna o el nervi auditiu s’anomenen neurosensorials. (També dites de percepció).

Les sordeses també poden ser mixtes, és a dir de transmissió i de percepció simultàniament. Es parla de sordesa central quan l’afectació està relacionada amb problemes d’integració del missatge auditiu, a causa d’alteracions a nivell de les àrees auditives del cervell. Aquests casos, que no impliquen necessàriament l’existència d’una pèrdua auditiva, competen sobretot a la neurologia.

Sordeses de transmissió, o conductives

La part afectada és l’orella externa o la mitjana, és a dir el bloc mecànic del sistema auditiu. Es diuen de transmissió perquè, en qualsevol cas, sempre existeix una causa per la qual el so troba un destorb mecànic per ser transmès amb normalitat fins a l’entrada de la còclea. Els factors que poden afectar l’orella externa poden ser un simple tap de cera, una obstrucció del conducte auditiu extern produïda per un cos estrany, etc. En aquests casos la dificultat és temporal i n’hi ha prou amb eliminar allò que la produeix. Les afectacions de l’orella mitjana poden estar causades per infeccions com l’otitis, que omple de líquid la caixa timpànica (cavitat de darrera el timpà), per perforacions timpàniques, per anquilosament de la cadena d’ossets, etc. Degut a questes alteracions el timpà no pot vibrar com és degut. Aquestes pèrdues auditives solen ser recuperables perquè acostumen a tenir solució farmacològica o quirúrgica. El grau de pèrdua auditiva sovint no és gaire elevat. Les persones afectades per una sordesa de transmissió tenen la sensació de tenir l’orella tapada però senten totes les freqüències, tot i que a un volum més baix. Poden

4

tenir dificultats per entendre allò que se’ls diu, però possiblement no si els parlen a un volum suficient. En molts casos és útil la implementació d’audiòfons. És innecessari l’ús d’implants coclears.

Sordeses neurosensorials, o de percepció

Aquestes pèrdues auditives són provocades per alteracions en el bloc neurosensorial, és a dir en les estructures de la còclea (com el vital òrgan de Corti), o en el nervi auditiu (llavors s’anomena sordesa neurosensorial retrococlear). Les sordeses consegüents poden afectar bastant més unes freqüències que altres (generalment queden més afectades les agudes). Fins i tot algunes freqüències agudes poden no ser percebudes malgrat una forta amplificació. Per aquest motiu és habitual que les persones amb sordeses neurosensorials tinguin una distorsió de la percepció auditiva, en el sentit de què senten però no acaben de comprendre, o potser gairebé no reconeixen, allò que se’ls diu encara que el so se’ls amplifiqui molt. Les sordeses de percepció són, avui per avui, irreversibles. No tenen solució quirúrgica ni farmacològica. La majoria són estables, però algunes són progressives en el temps. El grau de pèrdua auditiva pot variar des de lleu fins a cofosi, o pèrdua pràcticament total de l’audició. L’optimització del camp d’audició conservat de cara a establir o mantenir la comunicació oral es procura, segons els casos, a partir d’audiòfons o d’implants coclears.

-Tipus de sordeses de percepció segons el moment d’aparició, i causes

Genètiques

Aproximadament un terç de l’etiologia de les sordeses infantils és deguda a causes genètiques conegudes. A mesura que les investigacions genètiques van avançant va augmentant el seu percentatge en la mateixa mesura que disminueix el tant per cent de sordeses de causa desconeguda (actualment també un terç del cens de nens/es amb problemes d’audició), ja que moltes ho són perquè encara no s’ha pogut identificar la causa genètica que les provoca. Es calcula que més d' un 50% de les sordeses poden tenir una causa genètica. Fins a l’actualitat s’han identificat més de 400 tipus de sordesa hereditària, però encara no es sap gaire sobre els gens que la causen. Un gen que s’ha comprovat ser responsable d’un 30% de les sordeses genètiques a Europa és el GJB2 (Conexina 26). Aproximadament el 5% dels nens/es sords són fills de pares sords, i el 95% són fills de pares i mares oïdors una part significativa dels quals són portadors d’algun gen relacionat amb la pèrdua auditiva que s’ha manifestat en el fill/a.

Prenatals Les sordeses que es generen durant el primer temps de l’embaràs corresponen a embriopaties. Si la causa es fa efectiva a partir del tercer mes s’anomenen fetopaties. Alguns dels factors més coneguts són:

-La rosa. Pot ser transmesa a la mare per un virus que es propaga a través de l’aire. Pot produir en el nadó l’anomenada triada rubeòlica, és a dir sordesa, malformacions oculars i disfuncions cardíaques. D’aquí la importància de la vacunació prescriptiva que es realitza a totes les nenes.

-La citomegalovirosi congènita. Es tracta d’un virus (citomegalovirus) que passa al fetus a partir de la placenta.

5

La toxoplasmosi. Pot ser transmesa a la mare a causa de contacte amb excrements de gat, ingesta de carn crua, per transfusió de sang, etc.

La incompatibilitat Rh entre la sang de la mare i del fetus.

Neonatals

Són les produïdes des del moment del naixement fins al primer mes de vida, a causa de prematuritat, d’anòxia neonatal (manca d’oxigenació al néixer), traumatisme obstètric (per exemple lesions meningoencefàliques causades per fòrceps en parts distòcics), etc.

Adquirides durant la infància

Les causes que poden produir pèrdues auditives en un moment determinat de la infància són:

Infeccioses, tals com la meningitis bacteriana, les galteres, el tifus, el xarampió…

Neurinoma (tumor que afecta el nervi auditiu, en principi només unilateral).

Traumatismes sonors, deguts a explosions, descompressions brusques, exposició continuada a soroll intens,...

Tòxiques: Existeixen medicaments ototòxics que són susceptibles de provocar sordesa en persones sensibles als seus efectes. Una mateixa persona pot ser sensible a uns sí i a altres no. No pel fet de ser sord vol dir que s’hagi de ser sensible a algun medicament ototòxic. És important consultar el/la metge/sa per si és convenient o possible l’administració d’un altre medicament d’alternatiu a un de potencialment ototòxic.

-Les sordeses segons el binomi “moment d’aparició - llenguatge adquirit”

Prelocutiva, quan la sordesa apareix abans de l’adquisició del llenguatge. Es considera de manera general que una sordesa ho és quan es produeix abans dels 2 anys d’edat. Aquesta és la més difícil de corregir, sobretot, perquè vivim en una societat on la comunicació està en totes parts, televisió, telèfon, mòbils, megafonies, ràdios, música… El nen oient, testa el primer dia de la seva vida, viu immers en un món de sons, part important del seu aprenentatge, l’adquireix mitjançant la via auditiva, via que en els nens sords, està tancada. Això ens indica la enorme dificultat de aconseguir que el nen sord aprengui al mateix ritme que l’oient, a igualtat d’intel·ligència natural i d’estimulació. Aquí es on crec que pot ser de gran ajuda el llenguatge de signes, com que es un llenguatge visual, llavors és una ajuda per portar els primers coneixements al cervell del nen.

Perilocutiva, quan s’inicia mentre encara no està acabat el procés d’assoliment de la llengua, entre els 2 i els 5 o 6 anys. Aquí el problema continua existint ja que el llenguatge no es consolida fins els 7 anys. Si als 7 anys no té un llenguatge adquirit, mai ho aconseguirà

6

Postlocutiva, quan apareix després que el procés ja està ben consolidat, a partir dels 6 anys d’edat. És un problema diferent, ja que és molt complicat adaptar-se a un món de sons sense poder escoltar. En conseqüència és complicat continuar desenvolupant la capacitat lingüística al mateix ritme que els altres.

Mes greu encara, és el cas del sordcecs. Hi ha diferents classes de sordceguesa:

-Cec de naixement que es queda sord més endavant-Sord de naixement que es queda cec més endavant-Sordcec de naixement

Tot això de manera esquemàtica, perquè també influeix, i molt, l’edat en la que pateix la segona discapacitat, no és el mateix néixer cec i perdre l’oïda als 3 anys que per exemple en l’edat adulta.

Un cec de naixement que es queda sord quan és gran, per comunicar-se utilitzarà procediments, preferiblement, dactilologies. Un sord de naixement, usuari del llenguatge de signes, quan es queda cec continuarà utilitzant la llengua de signes. Si no té una bona competència lingüística oral o escrita, no pot utilitzar el procediment dactilologies.Els sordcecs de naixement aprenen directament amb procediments dactilológics, ja ens podem imaginar lo complicat que pot arribar a ser. Crec que la millor forma d’entendre a un sordcec es amb la següent entrevista que van fer al meu tiet Daniel Álvarez Reyes.

JUAN JOSÉ MILLÁS 03/02/2008

Daniel Álvarez no sabe cómo es el mundo que le rodea. Jamás ha visto el rostro de su mujer o de su hija. Ni siquiera ha escuchado su voz. Es ciego y sordo, pero ha logrado llevar una vida normal. Trabaja en la ONCE y es presidente de la Asociación de Sordociegos de España. Viaja, asiste a congresos internacionales y juega con su hija. Sus cinco sentidos están localizados en sus manos. Atrapado dentro de su cuerpo, sin conexión con el exterior, ha aprendido a valerse por sí mismo y se comunica con los demás por medio del tacto. Él inaugura Vidas al límite, la nueva serie de Juan José Millás para El País Semanal. Fotografía de Daniel Sánchez

He aquí el relato de una peripecia personal extraordinaria, la de Daniel Álvarez, que, sordo desde los cuatro años y ciego desde los treinta, ha logrado construirse una identidad y una vida que llamaríamos normales, si "lo normal" no nos pareciera tan opaco. Casado con Helen y padre de Natalia, una niña de cinco años, Daniel despliega una intensa actividad profesional que le obliga a viajar con alguna frecuencia dentro y fuera de España. Jefe de la Unidad Técnica de Sordoceguera de la ONCE (que ocupa a 16 personas), además de presidente de la Asociación de Sordociegos de España, posee la medalla Anna Sullivan, que es la condecoración más prestigiosa y antigua en reconocimiento al esfuerzo realizado a favor de las personas sordociegas.

Aunque Daniel está siempre en el interior de su cuerpo (como cualquiera de nosotros, por otra parte), el hecho de que ni oiga ni vea nos obliga a tocarle (como el que llama a una puerta) para hacerle saber que estamos ahí. Hay personas especializadas en tocar a los sordociegos, intérpretes que deletrean sobre la palma de su mano las palabras del interlocutor con un sistema llamado dactilológico, que Daniel ha perfeccionado con elementos procedentes de la lengua de signos, alumbrando un método nuevo al que denomina Dactyls. Existe otra forma de comunicarse con él: a

7

través del correo electrónico, pues posee un ordenador adaptado que tiene, bajo el teclado convencional, una línea braille que traduce a este idioma el texto que aparece en la pantalla visual. Gracias a este avance tecnológico, pudimos mantener una correspondencia por la que averigüé que había nacido, mediado el siglo pasado, en Olivenza (Badajoz), donde sus padres tenían un negocio de zapatería. Como tres de sus hermanos (son cinco), perdió el oído a causa de la estreptomicina, que en los años cincuenta se administraba sin control. Tanto sus hermanos como él son orales, lo que significa que, pese a no oír, aprendieron a hablar. A Daniel no resulta fácil entenderle a menos que estés muy familiarizado con su dicción, que ha perdido con el paso de los años una calidad que recuperaría recibiendo clases de logopedia para las que dice no tener tiempo. Al no oírse a sí mismo, su voz sólo está dirigida por su cerebro, de modo que ignora si habla alto o bajo, deprisa o despacio. Él afirma humorísticamente que las reuniones con los jefes le han estropeado el habla, porque siempre tienen prisa.

Aprendió a leer y escribir en un colegio de monjas de su pueblo, pero tomó la primera comunión sin haber aprendido a rezar, pues no era capaz de entender por labiolectura a la profesora, que, además de ser muy mayor, lo sentaba a su lado. Daniel movía los labios dejando escapar ligeros sonidos que logró hacer pasar por oraciones. Al problema de la sordera se añadió enseguida el de una miopía extrema que dificultó el aprendizaje de la lectura labial.

De aquella época, recuerda su lucha por demostrar a los compañeros del colegio que era un chico normal. Dice que acabaron aceptándolo porque jugaba bien al fútbol, aunque, dadas las dificultades para comunicarse con él, le hablaban poco. "La relación con mis hermanos", añade, "paliaba ese vacío".

A los 15 años perdió la visión del ojo izquierdo, pese a lo cual terminó el bachillerato elemental y comenzó a ir y venir de Barcelona, donde su problema con la vista era tratado en la clínica del doctor Barraquer. "Mi madre", recuerda, "se volvió sobreprotectora y no quería que fuera en bici ni que jugara al fútbol, pero yo me rebelaba".

A partir de entonces, completamente sordo y medio ciego, tuvo que abandonar los estudios y comenzó a echar una mano en la tienda de su padre. Aunque muy poco dado a la autocompasión, se refiere a aquella época, en la que empezaba a interesarse por las chicas, con cierto desgarro. Se recuerda viendo pasar a la gente al otro lado del escaparate de la tienda, mientras sus amigos permanecían en el colegio. Finalmente, dada la frecuencia de los viajes a Barcelona, la familia decidió trasladar su negocio a esta ciudad, donde Daniel comenzó los estudios de delineante y decoración (ambos a distancia), sin terminar ninguno por los problemas relacionados con la vista. Sí logró sacar adelante, en cambio, los de grabación de datos. Una vez aceptadas sus limitaciones, y en un intento por adaptarse a las circunstancias reales, empezó a frecuentar la asociación de sordos y a aprender la lengua de signos en compañía de sus hermanos.

En la asociación hace nuevos amigos con quienes va de excursión y practica el montañismo. De aquel tiempo, que discurría despacio, recuerda el gusto por los largos paseos. A veces entraba en librerías donde permanecía horas (una de sus frustraciones es no haber podido estudiar Filosofía y Letras), aunque raramente podía comprar un libro. Desde el punto de vista sentimental, la situación era de desastre. Conserva de sí la imagen de una persona divertida, pero con dificultades para atraer a las chicas, que se asustaban ante el problema de la sordera, acentuado por unas

8

gafas de 25 dioptrías. A los 23 años conoció a Asun, una chica oyente de su pueblo y amiga de su hermana menor, con la que se casaría cuatro años más tarde.

Dice que hacían una excelente pareja, aunque los dos tenían un carácter muy fuerte. Entretanto, la ceguera, pese a las operaciones sucesivas, fue avanzando, de modo que a los 32 años ya no veía más que luz y unos meses más tarde era ciego total. Así las cosas, el matrimonio decidió volver a Badajoz, pues la vida en una gran ciudad, dadas las circunstancias, resultaba insoportable. Atrapado dentro de su cuerpo, sin ver ni oír absolutamente nada, comenzó a leer mucho en braille y mediante una suerte de escáner capaz de traducir a este idioma cualquier texto, incluido el del periódico. Como no soportaba la inactividad, aprendió también a cocinar y a realizar tareas domésticas. Cada día se proponía nuevos retos, como arreglar una lámpara o colgar un cuadro. Cuando se le acabaron los retos caseros, empezó a marcarse desafíos externos, siempre con la ayuda de Asun, con quien empezó a frecuentar la ONCE. Por aquella época aprendió a leer y escribir en inglés, y dio alguna conferencia sobre la sordoceguera en Badajoz (su habla todavía era inteligible). El 1985 fue un año decisivo, pues la ONCE le pagó la asistencia a la primera Conferencia Europea de Sordociegos, donde descubrió el mundo de los guías intérpretes, especialistas que actúan de enlace entre los sordociegos y el mundo exterior. Allí se hizo una pregunta clave: "Si otros pueden, ¿por qué yo no?". Elaboró entonces un proyecto de atención para las personas sordociegas que la ONCE aceptó, lo que implicaba trasladarse a Madrid y comenzar una vida nueva, laboralmente activa. Tal horizonte llenó de optimismo al matrimonio, que decidió tener un hijo. El embarazo y el parto discurrieron sin problemas, pero el niño falleció a los dos días de nacer. "Nunca", me contaría Daniel, "pudimos explicarnos esta tragedia".

Una vez en Madrid, y con Asun convertida ya en su guía intérprete, se dedicaron en cuerpo y alma al trabajo. El programa fue creciendo dentro de la ONCE, pero la relación entre ellos se deterioró, posiblemente, dice, por el hecho de trabajar juntos y de llevarnos los problemas y las tensiones a casa. El caso es que se divorciaron y ella se marchó a Inglaterra. Tras valorar la posibilidad de regresar a Barcelona, donde vivían sus hermanos (sus padres ya habían fallecido), Daniel, resuelto a sacar adelante el proyecto que le había conducido a Madrid, decidió permanecer en esta ciudad, pese a no conocer a nadie en ella. Alquiló un apartamento de soltero cerca del Centro de Recursos Especiales Educativos de la ONCE, donde trabajaba, e intentó llevar una vida normal. Del apartamento al centro de recursos empleaba 20 minutos, que recorría cada día dos veces, una de ida y otra de vuelta, con la ayuda exclusiva del bastón. Las personas ciegas se orientan especialmente a través del oído. Los sordociegos, en cambio, sólo cuentan con el tacto. Excepcionalmente sensible a los estímulos externos relacionados con este sentido, a veces se guiaba por el roce del Sol en la cara.

A primera hora de la mañana, sabía que el Sol se encontraba al Este, de forma que si se extraviaba, lo buscaba con su rostro. Para personas como Daniel, el Sol es de una gran ayuda excepto al mediodía, cuando se encuentra en el cenit. Al llegar a los semáforos, sacaba del bolsillo una "cartulina de comunicación" que colocaba en alto y en la que ponía: "No oigo ni veo. Si puede ayudarme a cruzar, agárreme de este brazo. Gracias". Siempre lleva encima varias tarjetas de este tipo, una para cada situación. No es raro que la gente, mientras le ayuda a subir al autobús o a cruzar la

9

calle, le hable. Yo mismo, durante el tiempo que pasé con él, podía aceptar que estuviera sordo, o que estuviera ciego, pero no me acostumbraba a que tuviera los dos problemas al mismo tiempo.

De otro lado, la ceguera es, en la mayoría de los casos, una carencia evidente, pero no hay ningún indicador externo de la sordera. A veces, en los pasos de cebra, que suele cruzar solo, levantando el bastón para avisar a los automovilistas, se acercan a él personas que le preguntan si pueden ayudarle y que, al no recibir respuesta, le toman por un maleducado. Del olfato recibe una ayuda relativa, pues el olor, dice, deja de percibirse cuando es siempre el mismo. "La única forma de averiguar si he llegado realmente a mi casa", añade, "es ver si encaja la llave". Me cuenta, sin embargo, que en una ocasión se perdió y percibió un olor a café procedente de un bar en el que entró y, con una de sus "tarjetas de comunicación", pidió que llamaran a Yolanda de los Santos, su actual guía intérprete, para que fueran a buscarle. Después de un tiempo de soledad, conoció a Helen, que trabajaba como guía intérprete y que sabía inglés, por lo que era perfecta para echarle una mano en las reuniones internacionales, a las que acudía ya con alguna frecuencia. La relación laboral evolucionó y acabaron enamorándose. Tras vivir juntos un tiempo de prueba, se casaron por lo civil. Las cosas al principio no fueron fáciles, porque Daniel había cogido durante la época en la que vivió solo una fuerte depresión que le condujo a la bebida, si bien asegura con ironía que se emborrachó por primera vez a los 40 años. Cuando las cosas mejoraron, hacia 2001, decidieron tener un hijo "sin miedo". En el momento del parto, Daniel permaneció en el quirófano con un guía intérprete que deletreaba sobre la palma de su mano cuanto ocurría fuera. Dice que fue muy emocionante y que la niña ha reforzado mucho su relación con Helen, cuyo undécimo aniversario celebraron recientemente. Natalia nació en abril de 2002. Es una cría activa, guapa, muy seductora, que, como me explica su madre, es más consciente del riesgo que las niñas de su edad. Sabe, por ejemplo, que en su casa jamás debe haber cajones abiertos, o juguetes por el suelo, porque representan un peligro para su padre. "Cuando era más pequeña -añade Daniel-, jugábamos al escondite, pero yo, claro, no la encontraba nunca, así que lo tuvimos que dejar, pero no fue fácil explicarle por qué. Ahora ya sabe que me tiene que tocar para que yo sepa que está ahí. Ha comprendido la situación. "Un día -apostilla Helen- se llevó al colegio fotos de un viaje de Daniel a Australia y explicó a toda la clase cómo era su padre. "Mi padre", dijo, "no ve ni oye, pero puede tocar canguros y koalas, y así sabe cómo son". Sus compañeros se quedaron muy impresionados. Me contaban todo esto mientras desayunábamos en su casa, situada en un barrio de las afueras de Madrid, ciudad que él no ha visto nunca ni cuyos sonidos ha escuchado jamás, puesto que llegó a ella cuando había perdido ambos sentidos. Un poco antes del desayuno, mientras Helen y Natalia iban y venían de la cocina disponiendo la mesa, Daniel y yo habíamos permanecido sentados el uno al lado del otro algo violentos, me parecía a mí, por la situación. Yo carraspeaba de vez en cuando para que me tuviera localizado, aunque inmediatamente caía en la cuenta de que no podía oírme. Entonces, realizaba algún movimiento en apariencia casual para rozar mi brazo con el suyo, de modo que supiera que me encontraba junto a él. Natalia aparecía corriendo con las tostadas o las tazas y desaparecía a la misma velocidad. A veces, al depositar los objetos sobre la mesa, rozaba el cuerpo de Daniel, que alargaba su mano en un intento de atrapar la de la niña, que se le escurría entre los dedos como un pez. Mientras desayunábamos, Helen tecleaba sobre la palma de

10

la mano del sordociego cuanto yo comentaba y me traducía sus respuestas, todo ello sin dejar de desayunar. Daba la impresión de poseer cuatro manos en vez de dos, o seis, si pensamos que también tenía que atender con alguna frecuencia a los requerimientos de Natalia. Les pregunté cómo discutían, pues no era capaz de imaginarme a la pacífica Helen escribiendo con furia un improperio sobre la palma de la mano de su marido. Se tomaron la pregunta con humor y Daniel añadió que él, al no ver ni oír, tenía ventaja en las peleas conyugales.

Tras el desayuno, Daniel salió a la terraza a fumar un cigarrillo. Comenzaba un amanecer que él no veía, al tiempo que desde el fondo de la calle llegaba un ajetreo de automóviles que él no escuchaba. Mientras Helen y Natalia recogían la mesa, yo observaba al sordociego desde el salón, fascinado por su hermetismo, intentando ponerme en sus zapatos. Pensé en su cuerpo como en un ascensor sin puertas y tuve una ligera reacción claustrofóbica. Él, ajeno a mi presencia, como una isla en medio del mundo, se llevaba el cigarrillo pausadamente a la boca, se tragaba el humo y lo expulsaba con la elegancia con la que en general realiza todos sus actos. Aunque en negociados distintos, Daniel y su mujer trabajan en el mismo centro de la ONCE, al que acuden juntos en el coche cada mañana, después de que Helen haya dejado a la niña en el colegio, que está muy cerca de la casa. Por la tarde, él regresa solo en el autobús, pues no quiere perder la autonomía y la libertad conquistadas a lo largo de los últimos años.

Aquel día acompañamos todos a Natalia al colegio y luego cogimos el coche. Helen conducía con la mano izquierda, mientras que con la derecha traducía sobre la mano de Daniel, que iba a su lado, mis comentarios y le ponía al corriente de las incidencias del tráfico. Le pregunté por sus recuerdos auditivos y me respondió que, aunque eran muy vagos, a veces fantaseaba con la idea de recuperar el oído e imaginaba con emoción la posibilidad de escuchar música. "Mi padre -dice- tenía muy buena voz y cantaba en el coro de la iglesia. Yo estaba siempre allí, y es lo único que recuerdo. En cuanto a su memoria visual, la recupera sobre todo en los sueños. Cuando sueña, ve a las personas con el rostro que tenían antes de que él perdiera la vista, hace ya más de veinte años. A su mujer y a su hija no las ha visto nunca, de modo que cuando sueña con ellas, no consigue distinguir su rostro. Ve caras borrosas. "Cuando veía -añade-, era un buen fisonomista y me bastaba ver a la gente una vez para reconocerla. Hacerse idea de cómo es una persona con sólo darle la mano no es fácil. No obstante, yo puedo percibir a través de la mano algunas emociones. También soy capaz de calcular la estatura y la complexión de quien me saluda. Esa mañana visité, en compañía de Daniel y de Yolanda de los Santos, su guía intérprete, una unidad de escolarización de niños sordociegos (algunos de ellos, congénitos) dependiente de la Unidad Técnica de Sordoceguera de la ONCE, de la que es responsable el protagonista de estas líneas. Había seis o siete niños atendidos casi por el mismo número de profesoras, pues la atención debe ser prácticamente individualizada. Cuando les comunicaron nuestra presencia, se levantaron para tocarnos. Resultaba evidente la naturalidad con la que se dejaba tocar Daniel y la barrera involuntaria con la que se encontraban al acercarse a mí, cuya rigidez sin duda percibían. Evoqué con sentimiento de culpa un texto del propio Daniel según el cual el uso constante del tacto para obtener información del entorno es fundamental, pues desarrolla en estas personas hábitos nerviosos, cerebrales y musculares que mejoran la capacidad de

11

acceso a la realidad, llena de espacios vacíos, de agujeros, provocados por la falta del oído y de la vista. Cuando estos niños tienen algún resto auditivo o visual, por pequeño que sea, se le saca el máximo partido. Me explicaron que lo fundamental era establecer la comunicación con ellos, no importaba cómo. Una vez establecida esa comunicación, se les podía ir dirigiendo poco a poco hacia una enseñanza reglada. "Los sordociegos de nacimiento -insistiría Daniel- aprenden a base de tocar, tocar y tocar el mismo objeto muchas veces. Cuanto más tarde nos llegan, más difícil es su recuperación.No es raro, por otra parte, que los lleven a colegios de deficientes mentales, lo que es un modo de determinarles para el resto de su vida. Pasamos la mañana visitando las distintas dependencias de la unidad y luego nos fuimos a comer. A la comida se incorporó también Helen. Daniel se sentó entre Yolanda de los Santos y su mujer, que se turnaban para explicarle, una en cada mano, cómo era el restaurante y nuestra situación en él. Helen, para ejemplificar el rechazo que la diferencia, en general, provoca en los otros, contó que a su abuelo, cuando tuvo noticias de su boda con Daniel, lo primero que se le ocurrió fue que se casaba con un cadáver. En cuanto a su hermana, pensó que iba a ser un hombre calvo, barrigón y feo. Todo ello contribuyó a que no fuera una decisión fácil. Me hizo notar también que no es lo mismo querer a alguien que convivir día a día con la sordoceguera. Por eso vivieron juntos un año antes de pasar por el juzgado. "Aun así -añade-, perdimos algunos amigos por el camino, porque yo me negué a ser sólo su intérprete. Quien quiera comunicarse con Daniel, ha de hacerlo directamente con él. "Pero tú eres un poco rara, ¿no?" -me atrevo a apuntar. "Quizá sí. A veces, cuando vamos juntos a recoger a Natalia al cole, algunos padres se apartan. Por lo general, pienso que ellos se lo pierden, pero lo cierto es que a veces me siento una isla con él.

Mientras hablo con Helen, Yolanda traduce a Daniel nuestra conversación. No dejan un solo segundo de informarle de cuanto ocurre fuera de él, ya sea que ha venido el camarero para preguntar si todo está bien o lo que hay en el plato de cada uno. Quince segundos sin tocarle son 15 segundos de aislamiento absoluto, de vacío. Daniel, por otra parte, es un conversador muy activo. Me cuenta que en EE UU y los países nórdicos hay comunidades de sordociegos donde todo está preparado para que lleven una vida normal, autónoma, de modo que lo mismo acuden al supermercado que a los centros de reunión completamente solos. En España no existe ninguna comunidad de ese tipo, lo que, añadido al problema de que se trata de colectivo muy disperso, hace las cosas más difíciles. En esto, observo que Yolanda escribe sobre su mano algo que no se corresponde con lo que hablamos. "Le acabo de decir -me explica- que tiene el carpaccio en las nueve menos cuarto. En su código, el plato está dividido en las mismas partes que un reloj, por lo que basta que le indique una hora para que él localice la comida. De todos modos, Daniel no necesita ayuda para comer. Se relaciona perfectamente con todos los utensilios. Encuentra la copa o el pan sin dificultad, rastreando sutilmente el mantel con la punta de los dedos. Yolanda me explicaría más tarde que se trata de una persona exquisita en sus habilidades sociales. Su grado de autonomía es muy alto en todos los órdenes de la vida cotidiana. Cuando viajan, por ejemplo, tras explorar juntos la habitación del hotel y el cuarto de baño, para que se haga una idea espacial del lugar en el que se encuentra, se queda solo y es muy raro que necesite la ayuda de su guía intérprete. Nunca, en los numerosos viajes que han realizado juntos, ha ocurrido nada digno de

12

reseñar, excepto una vez que se lavó la cabeza con el suavizante del pelo. Después de la comida, y tras resolver alguna cuestión de última hora en el despacho, Daniel dio fin a su jornada laboral y emprendió el regreso a casa seguido a cierta distancia por mí, que quería ver cómo se manejaba solo en la calle. (Conviene añadir que durante los últimos dos meses, y debido a unas obras llevadas a cabo en su domicilio, Daniel y familia habían vivido en un apartamento de alquiler situado en otro barrio. Aquel viaje era, pues, el primero que realizaba tras esa larga ausencia). En alguna ocasión me había comentado que era "rápido, pero prudente", lo que comprobé mientras observaba su forma de moverse por las calles, tanteando el terreno con el bastón, que utilizaba como una terminación nerviosa de sí mismo. En los pasos de cebra lo levantaba, colocándolo de forma perpendicular a su cuerpo, y, tras esperar unos segundos, cruzaba. En los semáforos, sacaba una tarjeta de comunicación y esperaba a que alguien lo tomara del brazo para llevarle al otro lado. Alcanzó así, sin problemas, la parada del autobús, cuyos alrededores exploró antes de colocarse bajo la marquesina. A continuación sacó una tarjeta que sostuvo durante unos segundos a la altura de su cabeza y en la que ponía: "Sordociego. Ayúdeme a subir. Bus 174". Al poco, una señora le tocó el brazo en señal de que había establecido contacto con el exterior. Daniel guardó la tarjeta y esperó pacientemente la llegada del autobús, cuyo conductor, que le conocía, dijo a la señora que le había ayudado a subir: "No ve ni oye. Tiene mérito". El sordociego ocupó un asiento libre cerca del conductor y yo me situé unos metros detrás de él, tomando nota de su imperturbabilidad, de su saber estar, de su aplomo. Se desenvolvía sin miedo (sin pánico, cabría decir) a que en las tarjetas de comunicación no hubiera en realidad nada escrito, o a que la parada del autobús estuviera vacía, o a que al avanzar el pie, en lugar de encontrar el suelo, hallara un abismo" En el entorno del sordociego, me explicaría, suceden constantemente cosas en las que está implicado sin saberlo.En cierta ocasión, y por culpa de la entrada de un garaje cuya ausencia de acera le despistó, acabó en medio de la calle, rodeado de coches que, según le contaron después, no hacían más que pitar. "Para alcanzar un mínimo de autonomía -dice- se necesita tener un gran control sobre uno mismo, serenidad, capacidad de deducción y de resolución de problemas, y mucho sentido práctico. Provisto de esas cualidades, que son el resultado de una conquista personal, Daniel se levanta cada día de la cama, se asea, elige la ropa (le preocupa mucho la combinación de colores) y se enfrenta con una elegancia sorprendente a una dura jornada de trabajo que es también (o me lo parece a mí) una dura jornada existencial. Un día le pregunté si había precisado en alguna ocasión ayuda psicológica. Me respondió que tratara de imaginar a una persona que ni ve ni oye frente a alguien que trabaja fundamentalmente con la palabra. Maldición, me dije, otra vez había olvidado que el problema de Daniel era doble. Aun así, añadió que fue, en efecto, a un psicólogo tras la disolución de su primer matrimonio, pero no pudo resistir mucho tiempo porque tenía que acudir, lógicamente, con un guía intérprete, lo que hacía casi imposible el tipo de comunicación personal que debe establecerse en tales consultas.

Me contó también que era muy difícil encontrar sordociegos sin tratamientos antidepresivos o sedantes, sobre todo si no llevaban una vida muy activa. "Tengo la vaga duda", añadió, "de si mi médico oftalmólogo añadía al tratamiento de los ojos algún calmante para paliar mi angustia en los tiempos de mis operaciones". En general, Daniel rechaza los antidepresivos porque le hacen sentir raro, como si fuera

13

otra persona. Sospecha, por otra parte, que la pasividad de muchos sordociegos proviene de este tipo de tratamientos, aunque se trata de un colectivo con el que es muy difícil realizar estadísticas. En esto, llegamos a su parada, porque Daniel se levantó y se colocó cerca de la puerta. Lo seguí y bajamos en un lugar completamente desconocido para mí y donde además no había un alma. Sin ser de noche, la tarde tenía ya ese tono turbio que precede a la oscuridad. El sordociego tanteó con la punta del bastón los límites de la marquesina del autobús y fue a tropezar con un contenedor de zapatos viejos que tapaba casi toda la acera y cuya presencia me pareció que le extrañaba (quizá lo hubieran colocado a lo largo de esos dos meses que había vivido en otro barrio). El caso es que el contenedor, deduje yo, lo desvió de su rumbo y comenzó a errar peligrosamente de un lado a otro. Se me había dicho que no me acercara a él a menos que se encontrara en una situación dramática, pero miré a mi alrededor y, al no ver a nadie capaz de ayudarle, me aproximé y tomé su mano, en cuya palma escribí con mi dedo índice: "Te has desorientado". Daniel asintió, añadiendo que llevaba mucho tiempo sin hacer ese camino. Lo conduje de nuevo a la marquesina, cuyos alrededores exploró en esta ocasión con más detenimiento para tomar al fin el camino correcto. Cuando llegó al portal de su casa, me acerqué de nuevo a él, le toqué y nos dimos un abrazo de despedida a lo largo del cual yo pronuncié absurdamente unas palabras.

14

Llengua de signes

Comunicació verbal y gestual .

-Es la llengua de signes algo semblant a la pantomima o el mimo?

En primer lloc, les diferents llengües de signes que utilitzen les persones sordes de tot el món, no són simples formes de pantomima o mimo. Si fos així, seria molt més senzill entendre les persones sordes, quan es comuniquen en aquesta llengua, no es necessitarien intèrprets, i no podríem parlar d'una veritable llengua. Per tant, cal diferenciar entre mimo, gestos naturals i signes.

Vegem un exemple: Imaginem que volem transmetre a un públic, la idea que parlem d'una «persona pobra». Per transmetre-ho a través del mimo o pantomima, possiblement ho féssim a través d'una seqüència d'accions semblant a aquesta:

En tots dos casos, sords i oients entendríem sense dificultat de què es tracta. En cas contrari, si ho diem a través de la llengua de signes, tindrem obligatòriament que utilitzar aquests dos signes:

Si aquests dos signes no es coneixen, lo normal es que no entendrem de què ens parlen. És a dir, encara que el mimo, els gestos naturals i els signes es recolzin en eines comunes, com són els moviments, el cos i les expressions facials, els dos primers són universalment interpretats per tots els membres de la nostra societat, en

15

canvi els signes representats en la segona imatge són propis de la llengua de signes.

-Persones sordes de diferents nacionalitats, utilitzen la mateixa llengua de signes? és la llengua de signes universal?

És important aclarir que la llengua de signes no és universal. Moltes persones oients que no han tingut mai contacte amb la llengua de signes, suposen erròniament que existeix una única llengua de signes, que totes les persones sordes utilitzen la mateixa llengua per comunicar-se, i que, per tant, poden entendre's amb facilitat amb els sords de diferents països. No obstant, no només hi ha diferents llengües en uns països i en uns altres, sinó que, fins i tot, dins d'un mateix país hi ha varietats dialectals.

Per exemple, la llengua de signes americana difereix molt més de la llengua de signes anglesa del que difereixen ambdues llengües a nivell oral. Vegem els següents exemples del signe “Pare”:

La figura de la esquerra es en LL.S. Americà i la figura de la dreta es en LL.S. Britànic

Dins del nostre país també hi ha diferències, per exemple, entre la llengua de signes que empren les persones sordes de Madrid i la que s'empren a Barcelona vegem el exemple amb el signe “casar-se”:

16

En la figura de l’esquerra en LL.S Espanyola i en la figura de la dreta en LL.S Catalana.

Una de les raons que ha portat als oients a pensar que la llengua de signes és igual en tot el món, és la facilitat amb la qual les persones sordes de diferents nacionalitats es comuniquen entre si, però això és més un mite que una realitat. En trobades internacionals, en les quals participen persones sordes de diferents països, es necessiten tants traductors de llengües de signes com a persones de diferents comunitats que intervinguin.

- La llengua de signes, igual que altres llengües, disposa de signes arbitraris i convencionals, o és un conjunt de gestos icònics?

A més a més de que la llengua de signes no és simplement una sèrie de gestos naturals, ni existeix un llenguatge universal, tampoc hem de considerar-la simplement com una sèrie de signes icònics.

És cert que existeix un percentatge de signes que són icònics, però això no ens permet afirmar que la llengua de signes sigui icònica, ja que és molt major el percentatge de signes absolutament arbitraris. D'alguna manera es relaciona iconicitat amb que es fàcil d’entendre i de comprensió immediata.

En les següents figures diferenciarem quines són icòniques i quines no:

És molt possible que s'endevini el significat del primer signe (dormir) i del segon (menjar), però no de la resta (autobús, gana i cervesa), ja que la major part dels signes no poden ser compresos per persones que desconeixen el llenguatge de signes.

17

História de la llengua de signes

Introducció a la història de la llengua de signes.

La primera persona que va creure que es podia educar a una persona sorda, va ser Girolamo Cardano, nascut al 1501, va dir que el signes manuals podian ajudar a persones sordes a comunicar-se amb els oients. Com que era mèdic, coneixia molt bé els òrgans dels sentits, i com a persona, volia que la gent pensés de manera diferent de la qual havien estat pensant fins ara. Va dir que es podia fer sentir el sord mitjançant la lectura, i fer-lo parlar mitjançant l'escriptura.

Abans de Cardano, van existir altres persones que van opinar sobre els sords. Aristòtil deia que els sords no podien raonar. “Hipócrates de Cos” deia que la sordesa és una malaltia i que només podia curar-la Déu. Fins al segle XV, l'església catòlica creia que l'educació era rebre les idees que ens deia Déu. Com que Déu ens ho deia per mitjà de la parla, segons l’església, el sord no el podia sentir, el sord estava allunyat de Déu. L'església, per això creia que el sord no tenia ànima. I si no tenia ànima, no trobaven una raó per educar-lo. En aquests moments el sord no tenia cap esperança.

L'església catòlica es va confondre en educar les persones sordes ja que, deia que l'única manera de saber si la persona sorda tenia ànima, era que lloés a Déu per mitjà de la paraula parlada. Mes tard es va decidir que el sord podia utilitzar el codi Kinésic (signes i gestos, no pròpiament llenguatge de signes), però el dany ja estava fet, i va perjudicar molt a les persones sordes que van haver de sofrir aquestes situacions fins a 1950.

Pedro Ponce de León (1520-1584)

Monjo catòlic. Va crear la primera escola per als sords al Monestir de San Salvador, a prop de Madrid, Espanya, on va ensenyar fins a la seva mort. Va ensenyar als sord-muts a parlar des del seu naixement. Pedro de León primer els ensenyava a escriure mentre els assenyalava amb el dit l'objecte que tenia aquest nom, després els feia repetir amb la boca les paraules que corresponien als objectes. Ell va ser l'inventor d'aquest art, i cada alumne l’aprenia molt bé. Va gravar els seus mètodes i resultats, però van ser destruïts pel foc. Malgrat el seu èxit i la publicitat favorable cap a ell i cap al seu treball, va morir en la solitud.

Jacobo Rodríguez Pereira (1715-1780).

El gran professor dels sords a França. Pereira mai no va tenir més de 12 alumnes alhora. Oferia dos cursos: Per als clients més pobres i nombrosos, donava un curs curt de 15 mesos que cobria les necessitats per viure. Els més rics i intel·ligents estudiaven durant 4 o 5 anys. Se'ls donava un curs superior. Aquests alumnes es van convertir en famosos amb molt d’èxit. Ell era tan reservat em vers el seu treball, que ni la seva família coneixia els seus mètodes. Quan va morir, ningú no va saber com continuar el seu treball. El seu motor era: "No hi haurà més sord muts. Seran sords que parlen".

18

Samuel Heinicke (1727-1790)

Els seus mètodes eren estrictament orals. S'oposava completament al llenguatge de signes. Es va interessar pels sords després de conèixer un jove sord mut. Després de llegir el llibre d'Amman "El sord xerraire", va començar a ensenyar al jove. Va tenir molt d’èxit, el jove va aprendre a parlar i a escriure. Estava tan il·lusionat que va decidir ensenyar altres alumnes sords a entendre el llenguatge oral, així com la comunicació escrita. El 1778, va fundar la seva primera Escola Oral per a Sords En Alemanya. És conegut com el Pare del Mètode Alemà.

Charles Miche de L'Eppe (1712-1789)

Va néixer a Versalles, França. Va ser capellà durant 25 anys, i més tard es va interessar en l’ensenyança dels sords. El 1760, va començar a ensenyar sords a París i a Truffaut, en 1762/63. Vivia amb ells, atenent les seves necessitats físiques, donant-los menjar, vestint-los i educant-los. "El 1776, va publicar un llibre "Instruccions per als Sords i Muts usant el Mètode de Signes". També va escriure un diccionari primari. Va ser famós a tota Europa gràcies al seu treball amb els sords.

Thomas Braidwood (1715-1806)

És l’anglès més conegut per l'educació dels sords. Va fundar la primera Escola Britànica al 1760, que era una acadèmia privada per els sords d’Edimburg. L'escola es va traslladar a Londres el 1783. A la seva escola, fins que s'estabilitzés el llenguatge oral, acceptava gests i signes naturals, i va promulgar un alfabet per mitjà de les dues mans, que encara avui s'utilitza a Anglaterra. El seu nét John Braidwood, va fundar la primera escola per a sords en EE.UU el 1812, a Virgínia, però va morir molt jove.

J.F.L. Arnoldi

Un pastor Alemany, va ensenyar el llenguatge oral, a llegir i a escriure. Va descobrir que els nens de 4 o 5 anys podien aprendre més ràpid i fàcilment a parlar, però el desenvolupament de les idees era més ràpid als 10 o 11 anys. El seu major “llogre” va ser ensenyar a llegir als seus alumnes. Va descriure i va publicar els seus mètodes en un llibre l'any 1777.

Abbe Roch Sicard (1742-1822)

Va ser elegit per l'Arquebisbe de Bordeus, perquè aprengués de L'Eppe a ser professor per a sords, i més tard va ser elegit Director del col·legi. Sicard va fundar l'Escola per a sords a Bordeus, França, el 1782. El 1792, a causa de la Revolució Francesa de setembre, Sicard va ser pres i gairebé perd la seva vida. Va ser pres durant 2 anys, i durant la seva estança en la presó, va escriure un llibre "la Teoria dels Signes", un elaborat diccionari dels signes.

Thomas Hopkins Gallaudet (1787-1851)

19

Primer va anar a Anglaterra a estudiar els mètodes orals de Braidwood. Va demanar la seva admissió a l'escola, però a causa d'una sèrie de complicacions la seva sol·licitud va ser denegada. En aquella època Sicard estava a París. Gallaudet va anar on estava Sicard i li va explicar la seva missió. Va ser immediatament convidat a París a visitar l'Escola. Va començar el seu ensenyament, fent i rebent classes privades alhora. Va tornar a Amèrica amb Laurent Clerc i junts, van fundar la primera Escola per a sords en Amèrica.

Laurente Clerc (1785-1869)

Era un sord que va estudiar sota els ensenyaments de “De L'Eppe” i Sicard. Es va graduar en el Reial Institut per als Sords a París, on també va exercir com a professor. Va conèixer a Thomas Hopkins Gallaudet. Aquest, va tenir nombroses oportunitats d'observar el brillant treball de Clerc, a qui el va nombrar com a Professor. Clerc va acceptar l'oferta de Gallaudet per obrir la primera escola per a Sords a Amèrica. Quan Clerc i Gallaudet van arribar a Amèrica, van créixer les seves ànsies de fundar l'escola per a sords. L'Abril de 1817 la seva missió va ser duta a terme amb èxit, i a Hartfor, Connecticut, va ser instal·lada la primera escola Americana per a persones sordes, anomenada "house". Clerc es va convertir en la influència més important en l'educació dels sords en la primera meitat del S. XIX. La seva carrera com professor a Amèrica va durar 41 anys.

Horace Mann (1796-1859)

El 1839 va tenir la idea d'obrir la primera Escola Americana per ensenyar a ser professor de gent sorda, a Lexington. Va anar a Europa a visitar escoles per als sords i es va quedar sorprès en veure l’eficàcia de les escoles alemanyes en ensenyar als nens a llegir i a parlar. En tornar a Amèrica, va publicar un reportatge de tot el que havia après a Europa. Això va fer que els pares de nens sords s'interessessin pel seu mètode d'educar els nens.

Samuel Gridley Howe (1801-1876)

Va ser Director de l'Escola de Massachusetts per a cecs. Va ensenyar un a nen sord-cec a parlar mitjançant un alfabet manual. Howe va acompanyar a Horace Mann a Europa a visitar les escoles per sords. En el 1864, Howe i altres homes van demanar que es creés una escola per a sords en l'estat. Va ser la primera influència per la creació de l'escola a Hartford.

Amos Kendall

El 1856, Kendall va voler fundar una petita escola privada per a sords en Washinton D.C, junt amb Gallaudets. La nova escola es va Anomenar Kendall iEdward M. Gallaudet. Després de 7 anys, l'escola es va convertir en la Institució de Columbia, amb Gallaudet com a president. El 1894, el departament de preparació va ser anomenada Escola Kendall, per retenir el nom del fundador. La Institució va ser reanomenada, Col·legi Gallaudet en honor a Thomas Hopkins Gallaudet. El 1864, el seu col·legi es va convertir en la primera i única institució d'estudis superiors al món exclusiu dels sords.

20

Conferència de Milà de 1880

El 6 de setembre de 1880 els educadors de persones sordes de tot el món es van ajuntar a Milà per formar un Congrés Internacional. Se suposava que els temes a discutir serien sobre l’estructura dels edificis de les Escoles, com ensenyar i els mètodes d'ensenyament. Però només es van centrar en la part de mètodes. Cada persona que representava el seu país, parlava sobre el mètode que usaven en l'educació dels seus nens. Alguns usaven la llengua oral i d'altres un sistema combinat. La reunió va ser tancada pel President i moltes resolucions van ser concloses. El mètode oral va ser escollit com el preferit. Els nens s'admetrien a l'edat de 8 a 10 anys, cada classe no tindria més de 10 nens i haurien de seguir el Programa “Pur Oral”, els nens que comencessin a estudiar, haurien d'estar separats dels més avançats i l'educació duraria uns 7 o 8 anys. Tots els participants en la Conferència estaven plens d'il·lusió per a un nou progrés d'educació per als sords. Tots els països, excepte els Estats Units van adoptar el mètode oral com a mètode preferent.

Gardines Green Hubbard

Pare d'una filla que es va quedar sorda amb 4 anys a causa d'una malaltia. La seva filla va ser ensenyada a escoltar a la seva professora, que l'ensenyava oralment. El març de 1864 Hubbard i més homes van fer el que tenien a la seva mà per sol·licitar una escola especialitzada per a sords. No es va donar per vençut, i va donar suport financer per obrir una escola privada amb Harriet Rogers com a professora. Malgrat que eren només 8 alumnes, l'escola va servir com un anunci al públic. Molts visitants es van apropar a l'escola per estudiar l'educació que se li donava als nens.

Alexander Graham Bell (1847-1922)

Va néixer a Escòcia, segon fill d'Alejandromelvile Bell, que va ensenyar dicció i parla visual. Bell també podia ensenyar, i va anar a treballar a l'escola de Sarah Fuller per a sords, i més tard al Col·legi de Clarke. El 1872, Bell va fundar una escola per formar els professors de persones sordes a Boston. Però, per culpa de la molta oposició per part de les escoles de sords que utilitzaven els mètodes del silenci, no va tardar en donar-se per vençut. Bell va començar a experimentar i va tractar de trobar alguna manera de fer el llenguatge visible i a desenvolupar l'amplificació (solotone). Durant aquest experiment, Bell va inventar el telèfon. Va rebre diversos premis pel seu treball i amb els diners guanyats, Bell va fundar el Volta Bureau el 1887. Bell creia que els nens sords podien ser educats de forma oral, i en situacions diàries en els Col·legis.

21

Phillis Frielich

Va néixer el febrer de 1944 al Nord de Dakota. Eren 9 fills en la seva família, tots sords inclosos els seus pares. Va anar al col·legi per a sords a la seva localitat, i després va anar al Col·legi Gallaudet. Li agradava actuar i va participar en diverses produccions. Després de graduar-se a Gallaudet el 1967, va conèixer el seu actual marit, Robert Steinberg, el director tècnic de NTD. Més tard el seu marit va treballar com a professor a la Universitat de Rhode Island en el Departament de Teatre on va conèixer a Medoff, un escriptor. Per a Medoff va ser la primera vegada que coneixia algú sord, i es va adonar que no hi havia cap regla definida per als actors sords. Va decidir escriure una obra per a Frielich. La va anomenar “Els nens de Déu”. Frielich interpretava Sara, una jove sorda que treballava a la seva vella escola, i el seu marit interpretava James, un professor oralista. Després que l'obra fos presentada, va ser visualitzada a Los Angeles on va ser un èxit. Després d'estar a Broadway el 1980, va guanyar molts premis.

Robert Weitbrecht

Va ser un home sord que va introduir un invent per ajudar els sords a parlar per telèfon. L'invent era un aparell electrònic que feia que teclegessin les paraules que se sentien a través del telèfon per mitjà de l'ús d'un telescriptori. El 1982, s'usaven prop de 150.000 d’aquets aparells en U. S.A. No només en les cases de les persones sordes, sinó en molts llocs públics, negocis, policia, hospitals i col·legis. Gràcies a aquest invent, les persones sordes d’avui dia, poden estar a un pas més a prop de l'ús de la tecnologia i de les necessitats de la cultura moderna.

22

Diferències amb el llenguatge oral

Per començar tractarem el tema del aprenentatge, ja que la gent creu que pot arribar a ser com l’aprenentatge de qualsevol llengua, però no és així perquè té una peculiaritat que no hem d’oblidar:- Es un llenguatge visual-gestual a diferència d’altres llengües que són auditivas-orals, això implica que, a l’aprenentatge de qualsevol llengua, l’atenció auditiva que s’ha de prestar habitualment per captar la pronunciació del nou idioma, ara haurà de ser atenció visual, per captar “la elaboració” del gest.- La memòria auditiva, per a retenir les noves paraules que anem aprenent, ha de ser memòria visual, per retenir els nous signes que aprenem.-Tots els problemes de pronunciació, entonació i accentuació, seran ara, aspectes de la expressió facial, corporal i agilitat manual.Hem de tindre en compte que la falta de llibres, la impossibilitat de prendre apunts dificulta encara més l’aprenentatge.

Una altre peculiaritat es que a diferència al llenguatge oral o escrit, que segueixen una línia de caràcters consecutius, es a dir, que no podem dir o escriure al mateix temps varies paraules. En canvi, la llengua de signes, permet la simultani etat del verb y del objecte en un sol signe.

23

Altres exemples:

També, la expressió facial i corporal, es fonamental en el llenguatge de signes, per posar un exemple, quan fem el gest de plorar que seria amb el dit índex dret tancat i posant-lo sota l’ull dret, movent-lo d’alt a baix simbolitzant la caiguda de les llàgrimes, hem de posar l’expressió facial de plorar, si per exemple en lloc de expressar la cara de plorar, expresséssim una cara amb un somriure, no seria creïble i no quedaria gens bé.I es clar, això a molta gent li costa. En moltes famílies, esta malament vist fer “ganyotes” per tant la gent te dificultats a l’hora de expressar-se mitjançant el llenguatge de signes. un exemple és, quan diem que una persona es grassa, en el llenguatge oral, recorrem

24

a metàfores per exemple, es gras com un hipopòtam, prim com un pal o àgil com un gat.però en la llengua de signes, per indicar els diferents “graus” es recorre al gest visual es a dir, per exemple en el signe de gras, quan volen augmentar el grau de gras, amplien el gest de tal forma que s’exagera ja sigui mitjançant expressions facials i/o ampliant la forma del gest. Per tant, quan es recorre a exagerar el gest pot arribar a ser “espectacular” de veure i difícil de realitzar si el signant no te pràctica, i així amb tots els signes. També les expressions orals, quan ens referim a la pluja pot anar des de “cauen cuatre gotes” fins a “diluviant” en canvi, en la llengua de signes es impensable, per la seva essència visual. M’imagino a un usuari de la Ll.S que desconegui el Ll.O pensant “cuatre gotes?” ni que les contessin... El signe de pluja (el palmell de la mà orientat cap a baix amb els dits doblegats cap a baix, movent la mà d’alt a baix) la cadència i l’expressió ens indicarien la quantitat de pluja que cau.

Aquesta particularitat, la visual, de la Ll.S fa que sigui molt difícil la seva traducció des del Ll.O per exemple, de les poesies, cançons, metàfores, frases fetes... el que es abstracte per dir-ho d’alguna manera.

Als usuaris de la Ll.O. els hi costa molt una particularitat innata dels sords de casi tot el món. Els anomenats “classificadors” que no és estrictament un vocabulari de la Ll.S. si no una espècie de “comodí” per exemple: El palmell de la mà extens i amb els dits junts es un “classificador” que es fa servir per exemple quan volem dir: “Llibres posats l’un amb l’altre en una estanteria” fem el signe del llibre i desprès amb el signe abans dit, representem amb el moviment un al costat del altre amb les dues mans. Si volem dir “apilats” en una taula doncs els palmells hauran de estar orientats cap a baix i una sobre l’altre alternativament. Aquest mateix classificador serveix també pel “paper” o per els “plats” etc.

25

Aixó és el abecedari dactilológic, molta gent creu que la llengua de signes és només aixó, però no ho és. Només s’utilitza per paraules que no tenen signes com per exemple els noms propis o extrangers no propis de la llengua parlada.

Gramàtica del llenguatge de signes

- El llenguatge de signes, un verdader llenguatge.

Totes les llengües, orals o de signes, estan compostes per una sèrie de paraules o signes que representen alguna cosa: objectes, sentiments, accions..., i que es combinen d'una determinada manera per formar frases, històries, etc.En les llengües orals, els sons (fonemes) són l'element bàsic que, combinat de diferents maneres, donarà lloc a les paraules; i, al seu torn, la combinació d'aquestes donarà lloc a les frases. En les llengües de signes ocorreix el mateix: disposen d'un element bàsic que són els queremas o paràmetres formacionals, que són els que formen els signes i aquests les frases signadas.Aquests queremas o paràmetres formacionals són: la forma que adopta la mà o mans en realitzar el signe; la posició on es realitza (cara, cos...); el moviment que porta implícit aquest signe; l'orientació que té el palmell de la mà (cap amunt, cap a la dreta...), i l'expressió facial o corporal amb que es realitza el signe.Les llengües de signes empren l'espai, el moviment i les expressions facials per codificar molta informació de tipus gramatical: preposicions, adverbis, ordre de les frases, la durada d'un verb, clàusules de relatiu... Mecanismes, tots ells que els oïents no habituats a la llengua de signes, són incapaços d'entendre, percebre i valorar.

- Canals d’expressió y comprensió del llenguatge de signes

Per analitzar l'estructura lingüística de les llengües de signes, és necessari entendre que no es pot traslladar tal qual la forma d'anàlisi que s'utilitza amb les llengües orals, ja que les llengües de signes i les orals difereixen tant en la seva modalitat d'expressió com de comprensió.Les llengües de signes i les llengües orals difereixen en molts aspectes. De manera general podem assenyalar les següents diferències:

Llengua de signes Llengua oralVisual Acústic

Gestual VocàlicEspacial

Simultània Temporal o lineal

Mentre que les llengües de signes utilitzen una modalitat visual-gestual, les llengües orals tenen una modalitat acústic-vocal.

26

La modalitat visual-gestual dóna lloc al seu torn a la presentació simultània i no lineal de les llengües de signes, la qual cosa té importants repercussions en l'ordre de les frases. Mentre que la modalitat visual-gestual (llenguatge de signes) permet expressar simultàniament diversos elements, la modalitat acústic-vocal (llenguatge oral) necessita ser expressada en una seqüència lineal, per la qual cosa l'ordre en aquesta última es converteix en alguna cosa crucial. Veiem un exémple:

(Una persona repenjada en la part delantera d’un cotxe)

Com veiem en l'exemple, el fet de poder utilitzar les dues mans al mateix temps ens permet expressar diferents idees de forma simultània. Però el concepte de simultaneïtat no podem reduir-ho exclusivament a l'ús simultani de les dues mans, ja que en aquest exemple cada mà junta en un únic signe diferent informació gramatical. És a dir, per exemple, la mà dreta ens informa al mateix temps que :

- hi ha una persona;

- aquesta persona està asseguda;

- està asseguda exactament en la part davantera del cotxe.

Un únic signe informa del que en el llenguatge oral necessitaríem una cadena d'elements: (persona asseguda en la part davantera d'un cotxe).

27

- Fonologia (quereologia)

Cadascun dels signes de la LSE (llengua de signes espanyola) poden definir-se i analitzar-se a partir dels seus queremas o paràmetres formacionals. Els paràmetres formacionals són aquells elements que fan que sorgeixi un signe amb un significat determinat. Aquestos paràmetres son:

-Lloc d'articulació del signe

Un paràmetre fonamental de les llengües de signes és el lloc precís de l'espai on es realitza el signe. Aquest espai on es “signa”, se situa enfront del cos del “signant” i ocupa des de la part alta del cap fins a la cintura. És infreqüent trobar signes més amunt del cap o més a baix de la cintura, ja que és aquesta àrea (part alta del cap fins a la cintura), la que facilita tant la producció com la millor percepció dels signes.

-Configuracions de la/s mà/ns

Des d'una perspectiva purament motriu, la mà pot assumir múltiples configuracions. Les diferents llengües de signes mostren configuracions de la mà molt variades, podríem dir que cada llengua de signes té la seva pròpia “fonologia”, diferent a la d'altres llengües de signes.

-El moviment i l'orientació del palmell

Així mateix, les mans poden moure's i orientar-se de múltiples formes en l'espai. El palmell de la mà pot orientar-se cap amunt, cap avall, cap a la dreta i cap a l'esquerra, canviant el significat del signe en funció de com està orientat el palmell i cap a on es mouen les mans.

-Components no manuals

Components no manuals, es referent a la expressió facial, exageració del signe ect. Vull destacar la importància dels components no manuals, ja que també constitueixen un element fonamental en la formació dels signes, i no obstant això han estat un dels aspectes més ignorats i pitjor entesos de la llengua de signes. Amb un exemple s’enten millor:

Aquesta configuració pot tenir dos significats diferents si introduïm les següents

28

expressions facials:

Que Deure

L'expressió facial és la que ens indica que estem fent una pregunta o un mandat.

Dins dels components no manuals, els moviments de la boca, especialment en les llengües de signes europees, tenen una gran importància. Molts d'aquests moviments dels llavis són un “préstec” de la llengua oral, però molts altres no ho són i a més són una part important del signe. És a dir, existeixen signes en els quals el moviment que adopten els llavis és la paraula oral. Per exemple, quan les persones sordes realitzen el signe «hi ha», la qual cosa es llegeix en els llavis és la paraula oral «hi ha»; no obstant això, hi ha altres moviments dels llavis que no tenen correspondència alguna amb les paraules orals.

Les persones sordes són molt sensibles a la informació que transmeten aquests moviments de la boca, considerant que és una part obligada del signe; sense això el signe està malament dit, és incomplet.

D'altra banda, el simple fet de modificar el moviment dels llavis, mantenint-se la resta dels paràmetres invariablement, fa que el significat d'alguns signes canviï completament. Per exemple, en els següents dibuixos podem observar que l'últim signe és el mateix en els dos dibuixos fent alusió als paràmetres manuals i el que varia en l'expressió facial, i molt concretament la forma o moviment dels llavis:

29

Una fila de persones molt llarga, no m'ho esperava

Una fila de persones molt llarga, quina mandra!

Els moviments de la boca, afegeixen un significat nou al signe manual, o poden allargar-se o escurçar-se per acompanyar al signe manual i emfatitzar així el seu significat.

-La condició de simetria:

Es manifesta en aquells signes que es realitzen amb les dues mans, en les quals ambdues es mouen. En aquest tipus de signes, la configuració i el moviment d'ambdues mans són iguals i simètrics. Per exemple, el signe de “viatjar”:

Viatjar

-Condició de dominanció.

Es manifesta en aquells signes realitzats amb les dues mans, però en els quals la forma que adopta cadascuna és diferent. Quan només es mou una de les mans (denominada mà dominant) adoptant diferents configuracions i moviments, mentre que l’altre mà (mà no dominant) adoptarà un nombre limitat de configuracions, les més usuals per a cada llengua de signes.

30

- Léxic del llenguatge de signes

- El significat dels signes

Quan un nen aprèn una determinada llengua en interacció amb les persones del seu entorn, no només està aprenent una sèrie de paraules o signes, sinó també els significats culturals que aquestes paraules o signes tenen en funció de com el seu entorn cultural interpreta la realitat.

Per posar un exemple, la Llengua de Signes Sueca i el suec són dues llengües diferents i que per tant, és freqüent que determinats signes i paraules no tinguin idèntic significat. Poc sabem referent a això sobre la LSE i el castellà, però sí podem assenyalar que quan es fa una traducció del castellà a la LSE, no es pot fer un aparellament entre els signes i les paraules sense córrer el risc que es faci una mala traducció i, per tant, que les persones sordes perdin informació i els detalls del missatge.

Per exemple, la paraula “any” en la LSE té diferents signes, segons vulgui expressar edat cronològica, antiguitat, permanència, temps. Vegem els següents signes:

Edad cronológica (El nen te X anys)

Permanéncia (Porto molts anys treballant a l’empresa)

31

Antigüetat (Aquest coche té molts anys)

Any pasat (L’any pasat vaig anar al cinema)

En castellà podem utilitzar per totes elles la mateixa paraula «any», i la diferència de significat està implícita en els altres elements de la frase. No obstant això, en la LSE, per a cadascuna d'aquestes frases haurem d'utilitzar quatre signes diferents si volem realment respectar el significat de les frases.La falta de coincidència del significat d'alguns signes amb les paraules orals ha fet que en moltes ocasions es fes una mala traducció a la llengua de signes, sortint aquesta clarament perjudicada, d'aquí la creença que era una llengua deficient, pobra i sense estructura.

- La creació dels signes i la seva transformació

Les llengües no són alguna cosa fixa i estable, sinó que es transformen en el temps o es creen noves paraules (o signes) per referir-se a nous conceptes, en funció de les diferents necessitats de les persones que conviuen. Per tant, Com es creen els signes? Principalment hi ha tres formes de crear noves unitats lèxiques:

1) Avui dia, és habitual que unes llengües influeixin en les altres, que existeixi contacte entre elles i que, per tant, a manera de préstec es prenguin paraules o signes propis d'altres comunitats. La LSE s'ha apropiat de signes d'altres comunitats sordes com l'americana (cultura), la italiana (llengua, lingüística), i de la comunitat d’oients (hi ha, si).

2) Una altra forma en la creació d'un signe és per la unió de dos signes antics. Per exemple, el signe de vídeo al principi es realitzava explicant en què consistia: forma física del magnetoscopi i la introducció de la cinta. Avui dia es realitza un únic signe, que fins i tot s'assembla més a treure la cinta que a la seva introducció.

3) Finalment, la forma més senzilla de crear noves unitats lèxiques és inventar-les en funció de la seva necessitat d'ús.

32

- Morfologia del Llenguatge de signes

- Flexions per indicar la persona en relació al verb (pronominalització)L'ús estructurat de l'espai en la LSE és el que fa que es marqui la diferència entre: «jo li pregunto a ell», «ell em pregunta a mi», o «ella et pregunta a tu». S’etendrà millor amb els exemples següents:

Preguntar Jo li pregunto (a ell)

Ell em pregunta Ella et pregunta

Per assenyalar “jo et pregunto”, el moviment del signe es dirigeix cap a la segona persona localitzada en l'espai; per indicar “jo li pregunto a ell”, el signe es mou cap a on es localitza la tercera persona, i per a “tu em preguntes”, veiem que el signe canvia d'adreça i la trajectòria del moviment es dirigeix cap al signant.

Existeixen, d'altra banda, certs mecanismes que ens permeten expressar la reciprocitat. Per exemple, la LSE té una manera especial d'expressar la diferència entre jo t'entenc i ens entenem. Si volem expressar una relació recíproca, el signe se sol realitzar amb les dues mans en un moviment simultani, i les mans s'orienten una cap a l'altra. Per exemple:

33

(nosaltres) ens entenem Ens veiem Ens atraiem

- Flexions per indicar el nombre

Els verbs en LSE es flexionen de diferents maneres per indicar el nombre. Per diferenciar el subjecte o l'objecte del verb, i si estan en singular o en plural, el verb ha de modificar el seu moviment i orientació. Així, per exemple, la forma singular del verb té un moviment cap a un únic lloc en l'espai, cap a dos llocs si es tracta de dues persones, i si la flexió és múltiple, el verb té un moviment al llarg d'un arc horitzontal de 180 graus.Quan el verb fa una espècie d'escombratge al llarg d'aquest arc, aquest moviment indica que el nom és plural. Per exemple, en la frase “el professor avisa als nens” el nom “nens” es “signa” en singular, però la forma flexiva que adopta el verb indica la pluralitat de l'objecte.

Avisar

34

El professor avisa (plural) Als nens

- Flexions per indicar l’aspecte temporal

Hi ha flexions molt diferents si l'aspecte del verb és duratiu o puntual. Per exemple, en les següents il·lustracions podem veure alguns exemples, amb el signe «mirar». Aquest signe pot modificar-se per dir: “mira fixament”, “mira sense parar”, “contempla”, “observa”, “mira durant molt temps”, etc. Si l'acció de mirar es fa puntualment, el verb comporta un moviment breu, però si la forma és durativa, es fa sense moviment i amb una tensió mantinguda.

Mirar Mirar fixament Mirar sense parar

Una altra forma flexiva de la durada del verb és la de realitzar un moviment circular: si aquest moviment és ràpid, sense repeticions ni tensions, el significat és el de “contemplar/observar regularment”. La tercera forma flexiva de la durada del verb és un moviment continu, lent. Si a més d'aquestes dues característiques el moviment és circular, el significat és “mirar llarga estona”, i si és formant una el·lipse, significa “mirar una vegada i una altra”.

Contemplar Vigilar Mirar durant una estona llarga

Mirar i remirar

- L’ordre dels signes, en les frases.

35

Hi ha certes regles en l'ordre dels signes en la frase quan es tracta, per exemple, d'oracions interrogatives, que empren partícules interrogatives (quines, on, quan...). En el cas que la pregunta sigui suficientment llarga, la partícula interrogativa sol ocupar l'últim lloc de la frase:

Les sabates marrons On estan?

També, la partícula negativa sol ocupar un lloc determinat en la frase. En la LSE la negació no es signa davant del verb tal i com ocurreix al català (p.e.: “a María no la conec”, “aquesta pel·lícula no em va agradar”), sinó que la partícula no es col·loca darrere del verb:

Aquesta nena no la conec

Una altra característica de la LSE és que per a alguns verbs la negació del mateix es realitza modificant el moviment i l'orientació del verb, o creant un nou signe que porta ja inclosa la negació:

No es necesari

36

No em ve de gust

Les expressions facials o corporals també tenen una funció lingüística en la LSE, ja vam veure en el seu moment que són importants a nivell “fonològic”. A més a més poden jugar un paper fonamental a nivell morfosintàctic ja que poden servir per indicar construccions sintàctiques, com, preguntes, exclamacions, frases condicionals, o actuar com a quantificadors, adverbis temporals, etc.Si l'entonació és el component bàsic que els oients tenen per entendre de quin tipus d'oració es tracta: una pregunta, una exclamació, una declaració... Llavors, quin és el component bàsic, en la LSE, per diferenciar entre aquests tipus d'oracions? Per entendre de quin tipus d'oració es tracta cal fixar-se i atendre a l'ús que es fa de l'expressió facial. Vegem els següents exemples:

Es un nen sord

37

Es un nen sord??

Com veiem, totes dues frases tenen el mateix nombre de signes i idèntic ordre. El que les diferència és l'expressió facial. En la frase interrogativa la persona eleva les celles, mentre que això no ocurreix en la frase enunciativa. És a dir, és necessari posar “cara de pregunta”. A més de l'expressió facial de la frase interrogativa, existeix un altre detall que és impossible detectar en un simple dibuix: la durada de la frase. La durada de la frase interrogativa és mes gran que la enunciativa. Les persona que fa la pregunta manté durant uns segons més el signe de “sorda?” en suspens, tot esperant la resposta.

Si volem realitzar una frase exclamativa, l'única diferència amb la frase enunciativa, novament, serà les expressions facials i corporals les que caracteritzen la frase exclamativa.

Es un nen sord!

Així mateix, per expressar frases condicionals, és necessari a l'inici de la frase realitzar un signe concret: «si» condicional, elevació de les celles i obrir més els ulls:

Si el temps es bó anirem de passeig

38

Els components no manuals també actuen com a quantificadors:

Lleig lletgíssim

En aquest exemple veiem que per expressar el grau superlatiu (“lletgíssim”), és necessari reforçar-ho amb l'expressió facial més un moviment mes lent del signe.En la LSE el grau superlatiu dels adjectius “maco” i “bé” (alguna cosa que està bé), es marcaria en el signe, exagerant l'expressió facial i realitzant al final un moviment circular:

Boníssim Guapíssim

La lentitud del moviment del signe no és una regla vàlida per a adjectius de “velocitat/rapidesa”, ja que la qualitat que es vol expressar és la contrària a “lent”. En aquests casos és necessari exagerar l'expressió facial i realitzar amb més rapidesa el signe. El temps en la LSE pot indicar-se a través de diferents mecanismes, un d'ells és l'ús d'adverbis no manuals. Les expressions facials i altres conductes no manuals (moviments del cos), més l'ús del espai i el moviment, localitzen una acció en el temps: “He vist l’alexis fa poc, fa molt, fa moltíssim”. Per exemple, per al concepte d'una acció realitzada recentment s'empren els signes de “ahir/fa poc”:

39

Ahir Fa poc

Però quan el que volem expressar s'ha realitzat molt recentment, llavors canvia l'expressió facial i l'espatlla s'eleva cap a davant indicant això:

Fa poc em vaig trobar En joan.

D'igual forma es poden matisar els signes de «ara» i «d'aquí a una mica » .Quan l'èmfasi vol posar-se en el temps veritablement distant en què es realitza l'acció, l'expressió facial i una relaxació corporal unida a certa lentitud en la realització del signe de futur ens indiquen aquell matís:

Futur (próxim) Futur (llunyà)

40

Ajudes Auditives

-Amplificador de telèfon:

És portàtil i pot acoblar-se mitjançant una goma elàstica en l'auricular de qualsevol telèfon. No depèn de la pròtesi auditiva. El seu rendiment depèn, no solament del grau de sordera, sinó també de la capacitat de discriminació auditiva de la persona (escala de aguts – greus). És útil per a nens o adults, amb llenguatge adquirit i amb una capacitat de discriminació auditiva de, almenys, el 40-50% amb audiòfons.

-Amplificador magnètic de telèfon

Depèn de la pròtesi auditiva i el seu ús requereix que aquesta disposi de una bobina d'inducció, ja que només funciona amb una pròtesi auditiva. Afavoreix la recepció del senyal telefònic, eliminant el soroll ambiental i, d'aquesta manera, facilita la conversa. És portàtil i es pot portar en la butxaca i acoblar-ho, mitjançant una goma elàstica, en l'auricular de qualsevol telèfon, fins i tot en les cabines publiques. És útil, també, per a nens o adults, amb el llenguatge adquirit i amb una capacitat de discriminació auditiva de, almenys, el 40-50% amb audiòfons.

-Amplificador magnètic de televisió

Es semblant a l’amplificador magnètic de telèfon, ja que també depèn de la pròtesi auditiva i el seu ús requereix que aquest disposi de una bobina d'inducció. No altera el so de la televisió per a la resta de les persones que l'escolten. El seu rendiment està en funció no només del grau de sordera, sinó també de la capacitat de discriminació auditiva de l'usuari. És útil per a nens o adults, amb llenguatge adquirit i amb una capacitat de discriminació auditiva de, almenys, el 40-50% amb audiòfons però a diferència d’altres, una gran avantatge, en nens amb menor capacitat de discriminació, pot facilitar la identificació i l'aprenentatge de paraules i sons.

-Equip infraroig de televisió

Funciona amb independència de la pròtesi auditiva. Portàtil i sense fils, consta d'un transmissor i un receptor. Tampoc altera el so de la televisió per a la resta de les persones que l'escolten.

41

2. Ajudes lluminoses i/o vibrotáctils

-Despertador lluminós o amb vibrador

Funciona amb independència de la pròtesi auditiva. Es indicat per a tota persona sorda, sigui o no portador d'audiòfons. És útil per a qualsevol tipus o grau de sordera, independentment també de la capacitat de discriminació auditiva.

-Avisadors lluminosos de timbres (porta, telèfon, porter automàtic, intercomunicadors...)

Es tracta de un sistema que pot funcionar de forma independent o a través de la xarxa elèctrica instal·lada en l'habitatge, la qual cosa permetrà la seva recepció en totes les dependències de la casa. Llavor cada cop que soni el telèfon, per exemple, s’encenen les llums de la casa. La rapidesa de la intermitència de les llums depèn de que sigui el telèfon, el porter automàtic... ho pots escollir tu.

-Sistema d'alarma via radio (vibrotáctils i lluminosos)

Facilita, a les persones amb problemes auditius, la vida en la seva llar, permetent identificar els sons més comuns de la casa.D'aquesta manera, sons com la trucada del porter automàtic, la trucada del timbre de la porta, la trucada d'una altra persona, el timbre del telèfon, el plor d'un bebè o fins i tot l'alarma del despertador, poden ser percebudes a través del sentit del tacte o mitjançant el sentit de la vista.

3. Ajudes visuals

-Telèfon de text

És un sistema de comunicació dotat, bàsicament, d'un teclat i una pantalla. Esta connectat a la xarxa telefònica i permet la comunicació entre dues persones que posseeixin aquests telèfons. Els textos escrits s'envien a l'altre interlocutor, que els rep en la seva pantalla.

-Televisor o vídeo amb descodificador de Teletext

El teletext permet incorporar la programació subtitulada, a la qual es pot accedir de forma optativa (has de posar el número 888), una vegada seleccionada la pàgina assignada per a la visualització dels subtítols.

-Ordinador connectat a la xarxa telefònica

La sortida d'àudio de la targeta de so de l'ordinador, pot connectar-se a l'entrada d'àudio dels audiòfons que comptin amb aquesta entrada. Connectat a la xarxa telefònica a través del mòdem, permet la comunicació directa entre dues o més persones a través de programes informàtics. Aquests programes permeten establir

42

comunicacions orals, escrites i de videoconferència, segons el tipus de programa. Pot servir també per a enviar i recibir fax. Cal tenir en compte, que l'ús de l'ordinador i els programes informàtics que permeten realitzar l’ anteriorment exposat, necessiten un entrenament per al seu correcte ús.

Finalment, cal assenyalar que, donada l'heterogeneïtat de la població amb discapacitat auditiva, és convenient establir unes indicacions generals que possibilitin l'adequat ús de les ajudes tècniques a casa per a que el seu rendiment sigui més satisfactori. Aquestes indicacions parteixen, bàsicament, del perfil audioprotésic de la persona, sobretot quan es tracti de sistemes que amplifiquin i/o millorin el senyal auditiu, per l’aplicació del qual es requereix per part de la persona, un bon ús funcional de les seves restes auditives, així com un aprofitament òptim de les seves pròtesis auditives.

Ajudes tècniques a l’escola

1. Ajudes tècniques que afavoreixen l'accés a la informació per via auditiva

- L'audiòfon

L'audiòfon és, potser, l'ajuda tècnica audiológica més important per a una persona sorda. La majoria dels nens sords compten amb unes restes auditives més o menys aprofitables, depenent del grau de sordera que es tracti. L'adaptació d'una pròtesi auditiva serà el primer pas que haurà de afrontar el nen sord, ja que necessita una gran adaptació a aquesta tecnologia. Perquè el nen pugui treure la màxima rendibilitat a les seves “restes” auditives a través de l'audiòfon, és necessari millorar les condicions ambientals en les quals es troba el nen en l'entorn educatiu, com per exemple, aules excessivament sorolloses incidiran negativament en la percepció auditiva de l'alumne sord.

Les “restes” auditives que disposi un nen es convertiran en veritables "possibilitats auditives”, i seran útils sempre que siguin educats. Es necessari "ensenyar a sentir al nen sord" a través de l'entrenament auditiu i ajudar-lo a ser més conscient del mitjà sonor en el qual viu.

- Els equips de reeducació auditiva

Encara que els avanços tecnològics han permès el desenvolupament d'audiòfons cada vegada més potents, el seu petit tamany segueix imposant restriccions ja que sempre hi ha un límit de rendiment segons el seu tamany. Per superar aquesta limitació s'empren els anomenats equips de taula, que permeten una major qualitat i potència en l'amplificació sonora.Per la seva grandària i característiques, el seu ús es restringeix a situacions de reeducació auditiva en gabinets, i poden ser individuals o col·lectius, segons s’utilitzin amb un o amb diversos alumnes simultàniament.

43

2. Ajudes tècniques dirigides a afavorir l'estimulació vibrotáctil

En el cas d'alumnes amb grans perdudes auditives, l'estimulació vibrotáctil, és a dir, oferir informació auditiva a través de les vibracions que es perceben pel tacte, és un dels recursos més habituals utilitzats en la intervenció logopédica.

Habitualment aquestes ajudes consisteixen en petits dispositius que es col·loquen en el canell del nen sord, amb molta practica, perquè aprengui a interpretar les vibracions, atribuint cada percepció als diferents sons del parla.

A més d'utilitzar-se a l'aula, aquests sistemes s'empren com a pròtesis individuals i, en els casos en què l'usuari té algunes restes auditives i porta audiòfon, poden utilitzar-se conjuntament com a complement de la informació que aquell rep per via auditiva.

3. Ajudes tècniques que apropen el senyal auditiu

Existeix un grup d'ajudes tècniques els quals la finalitat és tractar d'eliminar els efectes que la distància provoca en l'audició dels nens sords, tant en qualitat com en quantitat, quan aquests es troben en una situació de una conversa, per exemple amb el professor. Existeixen moltes ocasions en les quals el professor es dirigeix als seus alumnes mentre es desplaça per la classe, i els alumnes sords veuen les seves possibilitats auditives disminuïdes a mesura que el professor es desplaça i augmenta la distància que els separa d'ells. Existeixen ajudes per evitar aquest factor negatiu en la recepció de la conversa. Es poden resumir en dos tipus.

- Equips col·lectius

Es tracta d'un equip de taula, que recull la veu del professor a través d'un micròfon i la transmet modulada, mitjançant un cèrcol o cable magnètic instal·lat al voltant de l'aula. Els alumnes sords capten el senyal mitjançant els seus propis audiòfons. Se solen utilitzar en aules que reuneixen a grups més o menys nombrosos d'alumnes amb deficiència auditiva.

- Equips individuals de FM.

Bàsicament, es tracta d'un sistema de transmissió a distància, format per un emissor que generalment porta el professor i per un receptor que porta l'alumne sord, connectat a l'audiòfon. L'equip, que es portàtil, petit i de poc pes, permet la mobilitat del professor i dels alumnes, oferint situacions escolars més "naturals" per l'alumne sord. Evita interferències, redueix el soroll ambiental i resol el problema de la distància.

44

4. Ajudes tècniques que ofereixen informació visual dels sons

Alguns equips ofereixen informació del món sonor a través de la representació en estímuls visuals dels paràmetres del so tals com la intensitat o la freqüència. Aquests equips poden ser mecànics (joguines que es posen en funcionament quan es produeix un so) o lluminosos (aparells en els quals apareix una sèrie de colors segons la intensitat dels sons o freqüències dels mateixos, podent oferir una informació cromàtica de la parla). Altres sistemes proporcionen una informació espectrogràfica de la veu humana.

5. Materials informàtics

Els materials informàtics estan atraient l'atenció dels professionals de l'educació i reeducació dels nens sords, per diverses raons: en tractar-se d'equips basats principalment en la percepció visual i el moviment, resulten molt motivadors pels nens sords, possibilitant, interaccions entre el nen i l'ordinador, al “respondre" aquest, de forma sistemàtica a les consignes del nen. Per dir-ho d’alguna manera, l'ordinador sempre contesta, mai es cansa i té una paciència infinita.

Actualment a Espanya, aquesta eina és cada vegada més utilitzada i compta amb grans possibilitats. Cal tenir en compte que la informàtica no es limita a treballar aspectes relacionats amb el so i la reeducació de la veu. Actualment es compta amb valuosos materials informàtics (programari) que permeten treballar aspectes gramaticals, de vocabulari, lectura,... a través d'atractius jocs, programes de simulació, d'exercització i fins i tot amb la utilització de tecnologia multimèdia, que permet combinar equips de vídeo, d'àudio i d'informàtica, multiplicant així l'aprofitament dels canals d'accés a la informació per part del nen sord.

Totes les ajudes descrites jugaran un paper de major o menor rellevància en l'educació i el desenvolupament global dels nens sords, en funció de les característiques individuals que aquests presentin. La conjugació de variables tals com el grau i el tipus de perduda auditiva, el moment de detecció de la mateixa, la intervenció efectuada, l'actitud i suport familiar, etc. determinaran l'elecció de les ajudes més adequades per a cada cas.

45

Educació

El fet que l’infant sord no estigui immers dins un ambient comunicatiu idoni i que no tingui un codi lingüístic adequat, implica la manca d’un medi per compartir informació, i d’un instrument per pensar i comunicar, el que provoca un retard en el seu desenvolupament cognitiu i social. Des d'un punt de vista sociocultural, l'educació del nen sord no parteix de la rehabilitació auditiva i de la parla, és a dir, de les seves limitacions, sinó de l'acceptació de les seves possibilitats i potencialitats. Així, el que s’ha de contemplar des de les autoritats educatives és l’adequació de l’ensenyament a les necessitats dels nens sords amb els professionals, els materials i els codis lingüístics idonis.

Les polítiques públiques d’educació han anat variant considerablement en les últimes dècades, configurant l’educació i desenvolupant-la segons la llei orgànica d’educació per la que es regia. Com a conseqüència, l’educació de la persona sorda ha patit els efectes davant de cada iniciativa política determinada, els canvis més significatius de cada llei.

Avui dia, un nombre important de persones sordes no tenen assolides les competències bàsiques que es desplega del currículum del sistema educatiu obligatori presentant, sobretot, deficiències lingüístiques, d’accés a la cultura i al món laboral.

Les modalitats lingüístiques són opcions educatives i d’ús predominant d’una llengua determinada d’accés a la comunicació i a la informació, les famílies decideixen quina és la més adequada i aquest fet afecta al tipus d’escolarització:  

L’entorn familiar és un dels factors més importants per l’educació dels nens sords i s’aprecia molta diferència en l’evolució de l’individu sord depenent de si els seus pares són sords o oients. El 90% dels individus sords són fills de pares oients, que desconeixen el món de les persones sordes i han de superar la problemàtica relacionada amb la sordesa del seu fill o filla i d’optar moltes alternatives com la protètica, la modalitat d’escolarització, l’ús d’una llengua per comunicar-se, etc. La majoria opten per “la visió disfressada”, és a dir prefereixen una modalitat d’escolarització en aules ordinàries, pròtesis auditives i aprenentatge exclusiu de la llengua oral. La majoria d’aquests individus sords difícilment assoleixen competències sense certes limitacions lingüístiques i socials. Si els pares són sords, perceben la sordesa del seu fill o filla com quelcom normalitzat i estableixen un codi lingüístic i comunicatiu natural a través de la llengua de signes i de la llengua parlada, fet que permet que l’individu sord desenvolupi correctament el seu llenguatge i habilitats socials. La majoria de les famílies de pares sords opten per una escolarització en escoles específiques per sords o bé en centres d’agrupament de sords amb ús de la llengua de signes.

Hi ha un grup important de pares oients a Catalunya que escullen la modalitat bilingüe per als seus fills sords, aquestes famílies oients han après la llengua de signes per comunicar-se millor amb els seus fills sords.

La resta de famílies oïdores que no opten pel model bilingüe fan que els nens sords no tenen contacte amb la comunitat sorda, ja que no els considera com a models de referència.

46

Per finalitzar faré alusió a un grup de sords, que entre ells està la meva mare i el meu tiet, per explicar alguns dels metodes que feien servir abans per ajudar a parlar i ensenyar al nen sord. El primer métode era el següent: Al nen sord se li posaba uns auriclars (de casc), llavors el professor/a recitaba unes paraules i el nen sord hauria de memoritzarles. Era un métode molt poc efectiu, i requeria molt de temps i paciéncia.Un altre métode era col·locar una polsera vibratória al canell, llavors mitjançant vibracions relacionaben sorolls mes aguts o mes greus. Per enseñar a parlar, els professors exajeraben les vocals, es a dir, ficaben, per exemple, la boca en forma de o i obligaben als nens a imitiar. Tot això, amb la ajuda del llenguatge de signes. Per posar un exemple, per ensenyar la lletra “g”, feien fer als nens posarse aigua a la boca y fer gàrgares. Haig de recordar que tot el que estic explicant es només sobre un col·legi, que era religiós i estava situat al passeig sant joan, a verdaguer. El col·legi s’anomenava “puríssima” i era l’únic d’aquell temps on els nens sords hi podian acudir. Però era un centre tancat, intern i molt religiós. Avui dia ja no existeixen aquest tipus de col·legi ja que esta socialment mal vist.

Sociabilització del sord

La sociabilització del sord depèn, com és lògic, del tipus de sordera, edat a la qual va perdre l’oïda, entorn familiar, social, etc.

En general la sociabilització del sord no és fàcil ja que vivim en una societat evidentment “sonora” Contínuament ens bombardegen amb la ràdio, televisió, megafonia en gairebé totes parts: grans magatzems, estacions de metro, ferrocarrils, aeroports etc. No es pot concebre la societat actual sense els telèfons tant fixos com a mòbils, també veiem la importància que té la música per a tots, molta gent va amb aparells de MP3 i cascos, quan arriben a casa posen o la tele o ràdio o música, en totes les consultes mèdiques hi ha fil musical i un llarg etcètera.

El sord en tenir tancada total o parcialment la via per on es rep normalment tota aquesta informació, càrrega amb un hándicap considerable el qual es veu agreujat per l'enfocament que, per solucionar-ho, adopten els estaments oficials siguin mèdics, professionals en l'educació i o rehabilitació dels sords i els mateixos pares que conscientment o influenciats pels consells rebuts tenen com a principal prioritat que el fill sord senti i parli el més ràpidament i tan bé com sigui possible.

Això té com a efecte negatiu la perduda del ritme normal d’adquisisió dels coneixements bàsics en els primers anys de vida ja que mentre els professionals treballen per, per dir-ho d'alguna manera, recuperar el nen per la societat el que aconsegueixen és que en estar sense poder adquirir els coneixements fins que aprenguin a parlar i entendre, per lògica perden la natural sociabilizació al no poder seguir el mateix ritme d'aprenentatge dels altres nens, a part de que sempre serà “diferent” amb tot el que això comporta i més en la infància que de vegades pot ser una etapa cruel per als “diferents”.

A través de la meva experiència amb els meus pares, oncles, amics d'ells he arribat a apreciar que el problema de la sociabilització dels sords no és a causa de la sordera

47

en si, sinó a la falta de competència lingüística i cultural respecte als oients, tenint una intel·ligència normal, al no haver adquirit correctament la llengua oral no s'expressen ni entenen bé, no per la falta de escolta sinó per la falta d'un bon vocabulari i el deficient maneig de les estructures orals, una prova és que quan vaig fer l'enquesta em comunicava perfectament amb ells en la Llengua de signes però en el moment en què li demanava que m'emplenessin ells el test majoritàriament es tallaven en major o menor mesura, conec sords amb restes auditives elevades, uns altres amb una lectura labial bona i tenen el mateix problema que altres sords que no s’enten gens ni entenen la lectura labial, he vist un sord amb un bon nivell de coneixement del llenguatge oral i una bona autoestima per parlar i aconseguir comunicar-se amb un oient malgrat tenir una veu bastant dolenta i poc comprensible i en canvi sords amb una veu molt bona però amb dificultats per a la compressió i expressió, això fa que em pregunti si és el més important fer d'un sord un “oient” o aprofitar tota la seva potencialitat de la manera més adequada a les seves possibilitats.

Una altra cosa que em crida l'atenció és que avui dia i arrel del foment de la integració dels minusvàlids a les aules d'ensenyaments normals hi ha una quantitat important de sords que no usen la llengua de signes i que han rebut un ensenyament totalment oral i escrita i es diuen a si mateixos “oralistas” estan en gran part convençut de la seva superioritat sobre els usuaris de la L.S. ja que ells “parlen” també a causa que els pares, professors, mèdics logopedes i altres professionals els han previngut des de petit del perill d'usar les mans per parlar és un prejudici bastant arrelat el dit: “La llengua de signes mata la paraula”.

Però els oralistas també tenen problema de sociabilització, una prova d'això és que existeixen associacions de sords oralistas, si en teoria ells no tenen problemes per comunicar-se Perquè formar part d'una asociació? I no barrejar-se de forma natural amb la societat “normal” amb la qual cosa ens trobem que hi ha un món de sords un altre de oralistas, també hi ha asociacions de sords implantats cloqueares... Això demostra que les solucions no són tals.

També ens ha de fer pensar que en les associacions de sords a seques (Usuaris de la llengua de signes) tots els socis, càrrecs etc són sords, en canvi en les associacions de sords oralistas o d'implantats cloquears solen haver-hi familiars i amics oients... Això dóna a entendre o hi ha sobreprotecció o que no han aconseguit la plena integració en la societat. Un altre problema és per exemple, en una conferència on el conferenciant estigui parlant pot ser traduït simultàniament en llengua de signes però veig complicat que hi hagi interpretis de lectura labial per oralistas... 

Un sord amb una competència lingüística al mateix nivell d'una persona oient i amb una habilitat gairebé perfecta per entendre i expressar-se no tindrà cap problema per comunicar-se sempre que sigui persona a persona o com a molt dues, però quan es tracta d’ un grup, en ampliar-se el camp de conversa, es perd, és impossible participar en una conversació de grup sense saber a cada moment qui és la persona que està parlant, qui replica etc.. pot intentar-ho però a la llarga la tensió li pot i acaba per no participar i acaba per aïllar-se.

En les enquestes que vaig fer queda molt clar que prefereixen com a parelles a altres

48

sords, que volen estudiar amb altres sords aixi mateix els sords no usuaris de la Llengua de signes surten amb uns altres com ells la qual cosa ens diu que l'objectiu de la integració no està plenament aconseguit un altre detall que els professionals no tenen en compte quan intenten intregrar al “diferent” és que en una societat tan competitiva com en la que vivim es bé aïllar al “diferent” en un grup de “Normals” amb la conseqüència que això té per a l'autoestima d'ell.

Per acabar conte una anècdota real que em va succeir:

“Estava amb els meus pares i germà en una platja a la qual anàvem habitualment des de feia 4 estius, els caps de setmana i vacances, en això se'ns va apropar una senyora d'uns 60 anys que coneixíem de vista en tenir també el costum d'acudir a la mateixa platja i es va dirigir als meus pares disculpant-se per començar i va explicar que feia temps que ens observava amb una barreja de sentiments oposats i sana enveja al veure'ns tan naturals i ens va explicar que ella estava casada amb un metge especialista del fetge molt important que tenien diversos fills i que un d'ells era sord de 40 anys, que li havien donat la millor educació possible i havien aconseguit “recuperar-li” per a la societat que havia aconseguit treure's una carrera etc... Però que estava sol i amargat i els havia demanat als seus pares i germans que li deixessin en pau...Al veure els meus pares parlant amb total naturalitat en Llengua de signes amb dos fills oients i parlant o en llengua oral o de signes amb ells, amb amics sords, oïdors etc.. Es penedia profundament de no haver deixat al seu fill ser ell...”

Jo penso que en el tema de la sociabilització hi ha encara molt a fer.

Part Pràctica

49

Enquestas

Aquestes enquestes es van fer totes el mateix dia, en un centre anomenat cerecursor on es reuneixen els sords de Barcelona. Van respondre al questionari 15 persones de les quals 5 eren dones i 10 homes. 7 dels preguntats eren sords de naixement, un des dels 2 anys, 2 des dels 3 anys, 2 des dels 4 anys, un altre que va perdre l’oïda progressivament, i una altra mitjançant una malaltia (meningitis) als pocs mesos del seu naixement. Cal destacar que, les preguntes que eren d'escriure (no les de test), gairebé el 100 % no volien contestarles ja que ells saben que com jo sóc oïent, saben que tinc una bona ortografia i gramàtica, ells no, i per tant, estan una mica acomplexats amb aquest tema. Això em va fer reflexionar ja que estem al segle XXI on l’analfabetisme (en els països desenvolupats) es casi nul i clar que la majoria de sords no sàpiguen escriure em sembla molt greu. Llavors, s’em ocurreix una pregunta al meu cap: De veritat, els sords estan integrats en la societat?

Podem observar que cap sord dels entrevistats parla només el llenguatje oral. Podem pensar que es lógic, però que hi hagi més gent que parla només llengua de signes i no les dues llengues(llengua de signes i castella o català)... Això, desde el meu punt de vista, significa que l’educació del sord està basada principalment en la llengua de signes.

50

1- ¿Qué lenguaje utiliza? ¿Lenguaje oral o lenguaje de signos?

A- Lenguaje oral B- Lenguaje de signos C- Ambos

2- Nivel de estudios

A- Primaria B- ESO C- Baxillerato

Casi el 50 % dels entrevistats només tenen la primaria, clar si els ensenyen en llengua oral poc aprenen i no arriben molt lluny.

3- Educacion escolar

A- Lenguaje oral B- Lenguaje de signos

Casi el 75 % dels entrevistats, la seva educació ha sigut en llengua oral. Abans, si volies que la teva educació fos en llengua de signes, havies d’anar a un col·legi privat i religiós. Molts sords van optar per anar a una escola pública d’oients. En aquesta pregunta es reflecteix molt l’alt index d’analfabetisme entre els sords.

51

4- ¿Se lleva bien con los oyentes?

A- Bien B- Normal C- Mal

Mes de la meitat han contestat que es porten de manera normal amb els oients.

5- ¿Cree usted que hay las suficientes ayudas para los sordos?

A- Si B- No C- Regular

Casi el 100 % han contestat que les ajudes pels sords són poc o gens suficients.

52

6- Su pareja es:

A- Oyente B- Sorda C- No tiene

No hi ha cap sord dels entrevistats, que tingui una parella oient.

7- ¿Usas aduifono?

A- Si B- No C- De vez en cuando

Aqui hi ha una dada molt curiosa i es que la majoria dels sords no utilitzen l’audifon per diverses causes, una pot ser perque el temps d’adaptació es molt gran, també si el sord es total (no escolta gens) no s’hi pot acoplar un audifon.

53

8- Si lo usas, ¿como le va?

A- Bien B- Mal C-Regular

Dels pocs que fan servir l’audifon menys de la meitat diuen que va bé.

9- Si no lo usas, ¿por qué?

A- No lo cree necesario B- No oye bien con el audi-fono C-Es muy caro D- Otros

Podem veure que d’els que no fan servir audifon, la meitat no el fan servir perque no poden. Un punt que em de resaltar en aquesta pregunta es que un dels que han contestat que no utilitzen audifon, en aquesta pregunta a contestat: “yo utilizo el SMS”. La meva interpretació es que ha confós audifon amb telèfon, crec que es molt greu desde el punt de vista de l’educacio i la societat.

54

10- ¿Qué opinas sobre el implante cloquear?

A- Me parece bien B- Me parece mal C- Me es indiferente

Mes de la meitat opinen que l’implant cloquear no esta bé i una altre part li es indiferent. Desde el meu punt de vista, l’implant cloquear et limita molt la vida i clar,com diu un dels entrevistats (un dels dos que s’han atrevit a escriure), “no es 100% una solución, es una espécie de “sucedáneo” y no hay estudios ni estadisticas ni seguimientos exitos-fracasos por lo tanto no es una opcion viable”

11- ¿Te lo implantarias?

A- Sí B- No

El 100% dels entrevistats han contestat que no se l’implantarien. La meva opinió sobre això, es que els sords, arriben a un punt que se senten diferents, i clar no volen “abandonar” la sordesa. Per aclarir-ho una dona ha respós: “Porque todos mis amigos y familia son sordos”

55

14- ¿Cree que la sociedad conoce la problemática de los sordos?

A- Si B- No C- No sé

La majoria a contestat que la societat no coneix la problemàtica dels sords. Per part meva opino el mateix. Nomes has de veure aquest questionari.

15- Cree ud. Que la educación del niño sordo ha de ser:

A- Lenguaje oral B- Lenguaje de signos C- Ambas

No hi ha cap sord que cregui que l’educació del nen sord ha de ser amb llengua oral. Basicament creuen això, perque aquesta generació la majoria han estat ensenyats amb llengua oral i la majoria reconeixen que casi no han tingut educació.

56

16- En una escuela:

A- Que todos sean sordos B- Integrado en una escuela de oyentes C- En una escuela de oyentes, pero con un aula especial para sordos

Aquesta pregunta em va sorprendre ja que m’esperaba que contestéssin la resposta C però ha predominat la A (que tots els nens siguin sords) i clar la meva reflexió sobre això es que el sords en aquests ultims anys s’han anat tancant en si mateix, i aixo ho reflecteix a l’hora de relacionar-se amb els oients.

57