trasncripció diferents vessants de l'esport · l’Administració, cap de la Comissió de Natació...

1

ÀREA D’ESPORTS DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA

COL·LOQUIS AL VOLTANT DE L’ESPORT

“Diferents Vessants de l’esport”

7 de març de 2007

[INTERVENCIÓ DEL MODERADOR]

Benvinguts a aquesta important representació de persones vinculades al

món de l’esport, tècnics locals, representants de federacions, de consells

esportius, de tot el món educatiu, del món professional, del món de l’esport, de

mitjans de comunicació i diversos. Sabeu que aquests col·loquis (ens trobem

exactament al punt d’arribar a l’equador) són tres. El proper, que serà l’últim,

serà el 16 d’abril i és el que prendrà com a base l’esport de base i l’esport d’alta

competició, i hi tindrem representants del Barcelona, de l’Espanyol, també un

esportista professional com Nacho Solozábal, i també s’hi ha compromès la

seleccionadora nacional de natació sincronitzada, l’Anna Tarrés.

Alguns de vosaltres estàveu en el col·loqui que va ser el primer, que va

ser el dedicat a les polítiques esportives, on vam comptar amb la participació

del senyor Jaime Lissavetzky, el secretari d’Estat per a l’Esport, la senyora

Anna Pruna, secretària general de l’Esport de la Generalitat, el senyor Pere

Alcober, president delegat de l’Àrea d’Esports i regidor d’Esports de

l’Ajuntament de Barcelona, i el senyor Pedro Velázquez, cap de la Unitat

d’Esports de la Divisió General d’Educació i Cultura de la Unió Europea. Tots

ells van parlar de les diferents prioritats de cada administració en funció del fet

de les situacions esportives.

Molt ràpidament destacarem que, com a coses específiques, el senyor

Lissavetzky va manifestar que l’esport d’alta competició espanyola estava en

2

molt bon nivell i va remarcar que l’any 2006 va ser l’any més brillant de l’esport,

sense comptar els fets de l’any 1992. En canvi, els índexs de pràctica

fisicoesportiva encara estaven lluny dels que existeixen en altres països,

possiblement això també surti avui.

La senyora Anna Pruna va posar de manifest la tasca que s’està duent a

terme amb el Pla català de l’esport a l’escola i amb el Pla d’implantació de

l’activitat física als centres d’atenció primària, que sens dubte són dels punts

més destacats en què s’està treballant fort, i s’estan trobant unes novetats de

resposta molt importants en aquests àmbits.

El senyor Pere Alcober va remarcar la feina feta a Barcelona, com és el

disseny del Pla estratègic de l’esport a la ciutat (és una de les primeres ciutats

que ho té) i també la feina que s’està fent a Barcelona per tal de donar a

conèixer l’esport, sigui a través de la captació de grans esdeveniments, o a

través, i això ens afecta perquè és recent, de l’inici de l’any de l’esport 2007.

I finalment el senyor Pedro Veláquez va encoratjar la participació de

tothom a fer aportacions al llibre blanc de l’esport que està preparant la

Comissió Europea. Va fer esment de la pàgina web, que val la pena entrar-hi i

intentar dir-hi la seva. Aquest llibre pretén definir què pot fer la Unió Europea

per l’esport i què pot aportar l’esport a la integració europea.

Dit això, anem a centrar-nos ja en el que ha de ser el que ens ocupi la

jornada d’avui a l’entorn d’aquesta xerrada dels diferents vessants de l’esport.

Permeteu-me que faci la presentació de les persones que ens acompanyen i

als quals, segurament, els han dit: «Si us plau, no us passeu dels temps que

teniu previstos». Hi haurà unes preguntes molt concretes per a cadascun d’ells

que s’han pensat més o menys en funció de com treure’ls el suc que

3

possiblement uns i altres voldríem, perquè, després d’aquests minuts que

passarem, sapiguem quelcom més i estiguem més preparats per entendre i per

poder fer front a aquest bonic món que a tots ens agrada que és el de l’esport.

Al meu costat tinc al senyor Josep Monràs i Galindo, que és alcalde de

Mollet i regidor d’Esports i és el president de l’Agrupació Territorial de Consells

Esportius de Barcelona. Faré unes molt breus aportacions biogràfiques perquè

tots ells tenen un important currículum. Ha estat director de l’equip olímpic de la

subseu Mollet 92 i responsable de coordinació dels voluntaris, docent a

l’escola de Sant Gervasi i entrenador de diversos equips en edat escolar. És

llicenciat en psicologia, postgrau en desenvolupament local i entrenador de

bàsquet amb titulació nacional. També és membre del Comitè Executiu de la

Federació de Municipis de Catalunya.

La senyora Montserrat Garcia Llobera és subdirectora general de

programes de rehabilitació i sanitat de la Secretaria de Serveis Penitenciaris,

Rehabilitació i Justícia Juvenil de la Generalitat de Catalunya; cap del Servei

d’Esports de la Diputació de Barcelona entre els anys 1989 i 2004. Llicenciada

en dret per la Universitat de Barcelona, té diploma en funció gerencial de les

administracions públiques [d’Esade] i també un postgrau en govern local. Ha fet

articles sobre política i gestió esportiva en diverses revistes del sector de

l’àmbit local i universitari, i també diferents ponències com “Models

organitzatius i relacions laborals de la integració multidisciplinària en el context

penitenciari”.

Ens acompanya, al seu costat, el senyor August Tarragó, gerent de Llop-

Gestió de l’Esport, que és una consultoria esportiva. És professor de l’INEF,

llicenciat en ciències de l’activitat física de l’esport i màster en gestió pública.

4

Ens acompanya també el senyor Manel Garcia Fernando, a l’extrem, que

és catedràtic de sociologia de la Universitat de València, també ho ha estat de

la Complutense de Madrid, de l’Autònoma de Madrid, i director tècnic del CIS.

És director i enginyer agrònom, llicenciat en ciències econòmiques i màster en

[arts] i sociologia. Sens dubte, el que més destaca són els llibres, cinc,

corresponents a cinc enquestes d’hàbits esportius que abasten del 1980 al

2005. Avui també ens ha portat l’últim sobre el qual sens dubte ens parlarà i

ens en desvetllarà coses destacades.

La senyora Maria José Bilbao, a l’altre extrem, és responsable del

Gabinet de Gènere del Consell Català de l’Esport, ha estat cap a

l’Administració, cap de la Comissió de Natació Sincronitzada de la Federació

Catalana de Natació entre els anys 1983 i 2000. És llicenciada en medicina i

cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona, MIR a l’Hospital de Sant Pau

de Barcelona i també té un llarga dedicació als fets esportius.

Marta Truñó és la coordinadora de projectes de la Fundació Tot Raval,

és educadora social amb infants i joves, i educadora en inserció sociolaboral.

Està diplomada en educació social, llicenciada en antropologia social i cultural i

ha publicat el llibre Diagnòstic, infància, adolescència i famílies del Raval, que

tot just va acabar de ser presentat ahir. Ni que només sigui per això,

ensenya’ns-en una mica l’aspecte. Molt gros, moltes pàgines i lletra molt

menuda i atapeïda! Vol dir que hi ha hagut una feina important de la qual

esperem avui aprofitar-nos tots nosaltres.

Abans d’entrar en el capítol de preguntes, havia demanat i he tingut la

satisfacció que m’ho brindessin, dir dues línies, si em permeteu, i amb això ja

acabaré, per no fer-me més pesat, per parlar del lloc on ens trobem. La

5

Diputació de Barcelona va crear aquest espai, Francesca Bonmaison, com a

centre de referència per fomentar la participació activa de les dones en tots els

àmbits, impulsar les polítiques d’igualtat d’oportunitats i promoure els drets de

les dones. L’espai Francesca Bonmaison és un petit homenatge a una gran

dona emprenedora. I això és la vigília del Dia de la dona. Una cosa més que

diré és que aquesta senyora, Francesca Bonmaison, va néixer a Barcelona

l’any 1872 i va morir l’any 1949. Era la filla única d’un matrimoni de la burgesia

catalana, de comerciants de professió. Es va casar amb Narcís Verdaguer i

Callís i, a través d’aquest matrimoni, va accedir a cercles de la intel·lectualitat i

de la política. Va ser una dona emprenedora que va saber utilitzar la seva

posició i els seus grans dots per aconseguir els seus propòsits. Així pren la

iniciativa de proposar la creació d’una biblioteca per a dones, amb la idea de

millorar el nivell cultural de les dones treballadores d’aquella època. Això era

l’any 1909. L’èxit del projecte va provocar que un any més tard fundés l’Institut

de Cultura, un espai que va començar oferint conferències i classes sobre

temes molt diversos. Això, com tantes altres coses, després de la guerra es va

acabar.

Si us sembla, comencem ja amb aquests torns de preguntes. Com

dèiem, tenim tres preguntes preparades per a cadascun dels nostres convidats.

Desitjaríem que en prengueu nota i que després puguem disposar del màxim

temps possible per a la vostra intervenció, per demanar aclariments i per

continuar el debat. Això ha estat molt fred. Us demanaria, com que

possiblement els tenim una mica impressionats, un aplaudiment per començar

amb bona empenta la seva intervenció.

6

Un cop desperts de nou, permeteu que faci la primera pregunta a la

senyora Maria José Bilbao. La participació de la dona en el món de l’esport

està augmentant significativament. Li demanaria quines són les accions

potser més rellevants, en el marc català, que s’han dut a terme per

incrementar aquesta participació.

[INTERVENCIÓ DE LA SRA. MARIA JOSÉ BILBAO]

La Secretaria General de l’Esport ha dut a terme accions, però jo crec

que he de dir davant d’aquesta pregunta que l’increment de la participació de

les dones en el món de l’esport ha estat liderat per les mateixes dones. Com en

tants altres àmbits de la vida i com s’acaba d’explicitar amb l’exemple de

Francesca Bonmaison, hi ha hagut dones que des dels llocs on estan, pel que

han sigut, pel que han tingut, han liderat iniciatives per augmentar la seva

presència, per participar socialment, culturalment, políticament, etc.

Dit això, perquè a mi em sembla que d’alguna forma les administracions

encara hem de demostrar molt de quina manera hem incrementat la

participació, la Secretaria General de l’Esport el que ha fet (i jo crec que és el

més important per augmentar aquesta participació) és creure que cal estimar

en la seva mesura el valor cultural i polític que té l’esport i, per tant, entoma

aquest repte, fa de la crisi una oportunitat i del problema una solució. Les

dones estan molt tipes que es digui que són un problema, o que es parli del

problema de les dones amb l’esport. Les dones en l’esport no són cap

problema, el que passa és que les xifres són espectaculars. El que fa la

Secretaria és crear un gabinet de gènere, perquè el que està clar és que

treballar en el món esportiu, o en qualsevol altre àmbit, culturalment, socialment

7

i políticament, significa ser-hi al darrere, i en el tema de les dones s’hi ha de

ser. Llavors es crea el Gabinet per fer bàsicament una cosa, que és introduir la

perspectiva de gènere en totes les mesures, plans, actuacions que

s’emprenguin des de la Secretaria, en tots els àmbits, en tots els nivells de

l’esport, des de l’alt rendiment fins a allò que anomenem “l’esport per a tothom”.

Es fan diferents aportacions econòmiques i d’efectius, amb la clara sensació

que aquest és un camí (aquesta frase s’ha dit i ha resultat sempre fatal) llarg i

difícil, però que creiem que donarà els fruits corresponents.


Senyor Manel García Ferrando, si analitzem tots els estudis sobre la

pràctica esportiva de la població espanyola que vostè ha fet, s’observa

que la pràctica regular d’esport i activitat física ha augmentat

significativament des dels anys vuitanta. Quins creu que han pogut ser

els elements que han influenciat positivament perquè això hagi estat així?

[INTERVENCIÓ DEL SR. MANEL GARCIA FERRANDO]

Sens dubte, l’impuls dels anys de la transició democràtica van ser

decisius per al desenvolupament de l’esport popular a Espanya en els darrers

anys del franquisme. El desenvolupisme franquista havia aconseguit el

desenvolupament material, econòmic de la societat, però en l’ordre cultural,

l’ordre polític, l’ordre social, estaven les coses molt contingudes. La transició

democràtica va viure una explosió de participació molt optimista en el món de

l’esport. Jo recorde que, en aquells anys, els ajuntaments democràtics es van

convertir en els motors, en els actors principals (seguixen sent-ho); es van

8

crear les fundacions esportives municipals, sovint liderades pels llicenciats dels

dos INEF que en aquells anys hi havia, que eren l’INEF de Catalunya i l’INEF

de Madrid. Van ser anys molt optimistes. En el termini que va de finals dels

setanta i tot al llarg dels anys vuitanta, es va quasi multiplicar per dos la

pràctica esportiva a Espanya. A Catalunya també va ser espectacular el

creixement. Es multiplicà per tres o per quatre el nombre d’instal·lacions

esportives municipals i ja plegaren en l’any 1990, 1995, i allí ens quedàrem.

Ens quedàrem, en el sentit estadístic del terme. Després explicaré per què ens

havem quedat en el sentit estadístic: és a dir, el percentatge de pràctica

esportiva a Espanya i a Catalunya està estabilitzat des de l’any 1995, fins i tot a

Catalunya està una mica endarrerit, una o dues unitats percentuals menys que

l’any 2000, però qualitativament seguixen creixent les coses. Després si hi ha

ocasió, elaboraré este tema.


Molt bé, ara preguntarem a la Marta Truñó. Vostè treballa a la

Fundació Tot Raval que se centra en accions al barri del Raval,

caracteritzat per un nivell socioeconòmic baix i un alt percentatge dels

residents que vénen de països molt diversos. Què considera que aporta

l’esport i l’activitat física a la millora de la qualitat de vida de la població?

[INTERVENCIÓ DE LA SRA. MARTA TRUÑÓ]

Suposo que aquesta pregunta podríem respondre-la tots, perquè estem

parlant de la població en general, amb un component específic que és la

vessant social. És el tema que entenc que avui abordem. Certament el barri del

9

Raval frega el 50% de població d’origen immigrant amb setanta orígens

diferents. S’arrosseguen moltes mancances socioeconòmiques a la població i,

per tant, el tema de l’esport, no només ara, sinó des de fa molts anys, s’ha vist

com una estratègia d’intervenció per fomentar la inclusió, en tant que és una

activitat que motiva i, a més, sol ser divertida i fomenta les relacions socials.

Per tant, en entorns on potser hi pot haver friccions degudes a aquestes

situacions de desigualtat sempre és positiu (a més dels beneficis quant a salut i

totes aquestes qüestions que ja són implícites en l’esport). I, a més, en el barri

sovint tot el que són lligues o partits amistosos, etc. (sobretot estic parlant del

que és esport en equips, no tant l’esport individual), permet conèixer altres

territoris de la ciutat i també del país.

Al barri del Raval a part de tota la feina que fan les escoles i també

alguns clubs que es dediquen específicament a l’esport, hi ha un sector que

són els casals, centres oberts, esplais, que actuen en el temps de fora de

l’escola. El 12% de nois i noies hi van i aquests centres no només es dediquen

a fer activitats de reforç escolar o activitats lúdiques, sinó que inclouen, dins de

la seva activitat quotidiana, la pràctica esportiva i de joc amb aquesta intenció

de promoure la salut, de promoure les relacions, etc.

Pel que fa als adults, passaria tres quarts del mateix. Després, si parlem

de temes penitenciaris, trobarem segurament aquest element en què, en una

població amb certes dificultats i problemàtiques relacionades amb les

drogodependències, sense llar, etc., l’esport pot ser una cosa que motivi en la

seva promoció social.


10

Com veieu, poc a poc van sortint diferents aspectes que en els pròxims

minuts s’aniran entrelligant i n’anirem traient l’entrellat. Hi ha preguntes que faig

que sembla que no es puguin respondre molt ràpidament, com per exemple la

que ara li faré al senyor Tarragó. En tant que persona vinculada al món de

l’esport i per la seva condició de discapacitat físic, amb quins problemes

s’enfronta el practicant d’esport? I, d’altra banda, en la part positiva,

quins són els beneficis que li suposa?

[INTERVENCIÓ DEL SR. AUGUST TARRAGÓ]

En primer lloc, deixeu-me dir una cosa prèvia abans de respondre a

aquesta pregunta, i és que agraeixo moltíssim a la gent del Servei d’Esports

que m’hagi convidat a aquesta xerrada, especialment perquè comparteixo taula

amb gent que crec que és d’un nivell molt elevat i em sento molt petit; però, en

qualsevol cas, ho agraeixo. Una altra cosa per la qual ho agraeixo és perquè jo

estic aquí, tot i que se’m presenta com a consultor esportiu, en la meva

condició de discapacitat. I, per tant, això m’allibera de molta responsabilitat en

el sentit que jo la deixaré anar i aquí quedarà, i com que practicar esports no és

la meva feina, sinó que és el meu hobby, ja m’està bé. En qualsevol cas, doble

agraïment a la gent de la Diputació de Barcelona, del Servei d’Esports.

I contestant ja a la pregunta concretament, i sense ànim de ferir a ningú,

però els inconvenients o els problemes que ens trobem els discapacitats per

practicar activitat física, com no se li escaparà a ningú, la que he posat com a

número u és el tema de les instal·lacions, evidentment. Segurament tots sabeu,

i hi ha casos que són de riure, que les instal·lacions són actualment encara un

problema i un problema gros. Segurament, jo parlo més des del punt de vista

11

del discapacitat físic, però també és veritat que des de la discapacitat sensorial,

sobretot discapacitats visuals, i altres tipus de discapacitats, les instal·lacions

continuen sent un problema greu, molt greu. Moltes vegades es tendeix a

complir exclusivament la normativa pel que fa a l’accessibilitat de les

instal·lacions, però normalment l’arquitecte pensa en un discapacitat que vindrà

a fer d’espectador un dia determinat. I això crec que és un gran error amb el

qual ens trobem quan anem a fer competicions pel món mundial i ens trobem

que hi ha instal·lacions que tenen un lavabo adaptat, una dutxa adaptada i

només un accés per a discapacitats, i a més has de fer una quilometrada (que

ja m’està bé perquè així faig més braços). Però, en qualsevol cas, hem de

reconèixer, i queda molt recorregut a fer aquí, que les instal·lacions són un gran

problema, actualment.

De fet en una enquesta que es va fer l’any 2003-2004 per part de

l’Ajuntament de Barcelona al col·lectiu de discapacitats, el principal motiu dels

discapacitats per no practicar esport (i perdoni senyor Garcia Ferrando que

parli d’enquestes, quan sóc un absolut desconeixedor, però hi sóc aficionat)

amb el 75% de resposta positiva per part dels enquestats era la manca

d’instal·lacions adaptades. Per tant, he posat com a número u i segurament és

on més m’entretindré, el tema de les instal·lacions esportives. Però n’hi ha

d’altres i només els citaré així molt ràpidament i, en tot cas, si després en el

debat surten preguntes, m’hi estendré més.

Actualment, les activitats per als discapacitats són exclusivament per als

discapacitats i això no és gens normalitzador. L’oferta d’activitat esportiva no és

gens integradora. Actualment, si jo vull practicar tennis només puc anar amb

els vint coixos que ens trobem cada dilluns i dimecres a fer tennis. I això és

12

lamentable, perquè el que m’agradaria és poder jugar contra qualsevol de

vosaltres i ja us deixaria tres jocs d’avantatge per veure si així teniu alguna

cosa a fer-hi. Però, en qualsevol cas, crec que hem d’anar per aquest model

d’activitat.

Després, també hi ha un problema en l’oferta d’esport per a discapacitats

que és el model. Jo vaig aprendre, quan estava estudiant INEF i aquest discurs

era un discurs recurrent, que en els últims anys l’activitat física havia passat

d’un model tancat, bàsicament tradicional, competitiu, etc., cap a un model més

obert en el qual hi havia diferents pràctiques. Actualment, el model de

discapacitats continua sent el model de trenta anys enrere. Només es practica

esport de competició i, gairebé de forma exclusiva, potencien l’esport per a

discapacitats les federacions i els clubs. I això també crec que és un problema

greu pel que fa a l’oferta de pràctica esportiva per al col·lectiu de discapacitats.

Un altre problema molt important amb el qual crec que ens trobem els

discapacitats és que hi ha molt baixa formació tècnica per part de la gent que

està promovent l’esport específic per a discapacitats, però també molt baixa

capacitació tècnica de la gent que està fent programa per a estàndards, per a

gent sense discapacitats. Jo tinc ganes de presentar-me qualsevol dia a una

classe d’aeròbic a veure què fan amb mi. Hi ha molt poca capacitació tècnica

tant per a la gent que està específicament treballant amb els discapacitats, com

per a la gent que està treballant amb la gent estàndard, a la qual qualsevol dia

se li presentarà algú amb síndrome de Down, un discapacitat, un sord, un

discapacitat visual, el que sigui, i tindrà un problema important.

Torno a repetir un altre problema que he dit abans una mica: les

organitzacions són exclusives per a discapacitats, i això em cansa. Fa quatre

13

dies, el 16 de febrer em vaig presentar a la candidatura d’eleccions a la

Federació Catalana d’Esports per a Minusvàlids Físics, que vam guanyar i ara

sóc vocal de la Federació. I tinc una feinada impressionant amb això, perquè

justament crec que no hem de fer la guerra pel nostre compte sinó que el que

hem de fer és integrar-nos en organitzacions genèriques, generals. Aquest és

una altre problema.

N’hi ha altre que no sé gairebé com definir-lo: massa economia en

l’esport per a discapacitats. Jo, d’ençà que estic en aquest col·lectiu (i he anat

fent el meu recorregut), m’he trobat que a tot arreu hi ha un problema de diners.

I és que les federacions i els clubs remenen molts quartos, perquè una cadira

de rodes val molts quartos, i sempre hi ha embolics relacionats amb això, que

per mi justament el que fan és fer la guitza al nostre col·lectiu en lloc d’obrir-lo i

treballar normalment.

Finalment, diré una altra cosa, pel que fa als equipaments: l’equipament

que actualment existeix en els instal·lacions esportives és exclusivament per a

gent estàndard. És a dir, si jo entro en una sala de fitness tinc uns problemes

bestials per fer qualsevol cosa. Acabo sempre agafant una mancuerna i fent

quatre rucades i me’n vaig a casa, avorrit. Per tant, la gent o les empreses que

estan pensant i dissenyant aquest equipament, i també la gent que equipa els

seus propis equipaments, haurien de pensar que qualsevol dia m’hi puc

presentar jo o qualsevol altra persona amb una discapacitat del tipus que sigui i

voler fer activitat física, i això és molt complicat.

Finalment, per això que se’m pregunta dels beneficis, aquest discurs

també el trobo recurrent i no m’agrada, tot i que com que m’ho preguntes, ho

contestaré. Contestaré que l’esport per a discapacitats té els mateixos beneficis

14

que pot tenir per a qualsevol persona de l’auditori. De fet, en la mateixa

enquesta de la ciutat de Barcelona a la qual m’he referit abans, els motius per a

la pràctica esportiva dels discapacitats era gairebé igual, calcat, als motius amb

què el senyor Garcia Fernando ens ha anat il·lustrant durant tants anys i que

eren els de la població en general. Per tant, jo no hi veig ni més ni menys

beneficis. Simplement, una pràctica esportiva aporta els beneficis que tots

sabem, i als discapacitats també.


Una pregunta relacionada amb Montserrat Garcia: des del Departament

de Justícia de la Generalitat de Catalunya, com creu que l’esport i

l’activitat física en general poden contribuir a millorar la qualitat de vida

dels reclusos, així com la seva reinserció social?

[INTERVENCIÓ DE LA SRA. MONTSERRAT GARCÍA]

Permeteu-me, en primer lloc, que digui que em trobo com a casa i en

segon lloc que aquesta pregunta, encara que intentaré cenyir-me al temps,

penso que és la pregunta clau per entendre després tota la continuïtat de

l’exposició.

Les persones que estan privades de llibertat, les dones i els homes

presos i preses en els centres penitenciaris espanyols i, en concret, en els de

Catalunya (som l’única comunitat autònoma que hi tenim competència), són

persones que només tenen la privació d’un dret, el dret de la llibertat. I això que

sembla tan obvi, no és així. No és així en el moment en què comencen a

prestar-se determinats serveis. És a dir, una persona, un home o una dona

15

presos en un centre penitenciari, tenen exactament els mateixos drets que

qualsevol de nosaltres. Si això ho entenem, jo penso que la resta de l’exposició

està molt clara. El que sí és evident és que les condicions en què aquestes

persones poden prestar o poden rebre aquest dret són unes condicions

limitades d’espai i de temps, i són les que fan que es modifiqui aquesta

prestació.

Nosaltres, el que hem d’entendre és que les persones que estan

privades de llibertat estan en un moment determinat de la seva vida, que hem

de conèixer i veure els seus antecedents, tota l’etapa que han estat vivint en

societat, en el seu barri, en el seu entorn. I després hem de treballar, quan

estan sotmesos a les mesures d’execució penal (i aquest és l’objectiu de la

legislació penitenciària), per al seu desenvolupament integral. Aquesta seria la

segona nota que vull destacar. Primera: iguals drets que nosaltres; segona,

totes les accions que es fan quan estan sotmesos a l’administració

penitenciària, la llei ens obliga que sigui per al desenvolupament integral

d’aquestes persones. Per això, hem d’encarregar-nos del seu ensenyament, de

la seva cultura, del seu desenvolupament físic, de la seva salut, que adquireixin

hàbits i competències laborals, que aprenguin a controlar la seva agressivitat,

els seus impulsos, que aprenguin a respectar les dones, etc. Els centres

penitenciaris són uns centres de reeducació.

D’altra banda, des del darrer govern, s’està posant també molt èmfasi en

la funció social de la política penitenciària. I des del Govern, la política

penitenciària ja no es considera ara com una política de seguretat, tot i que

evidentment l’administració penitenciària té cura d’aquestes persones per

preservar la seguretat de la resta, d’aquelles que n’han sigut víctimes

16

directament o indirectament, perquè aquestes persones han contravingut o han

trencat unes normes socials. Durant mandats i governs anteriors, aquesta

política, la política penitenciària, es trobava dins del que s’anomena polítiques

de seguretat. Des del govern del president Maragall, la política penitenciària es

troba en l’àmbit de les polítiques socials del govern, i en el govern de

continuïtat del president Montilla, també.

Per tant, per acabar aquesta primera exposició (que, com us deia, crec

que hauria de ser la que ens ha d’ajudar a tots a entendre per què aquestes

persones fan esport i què aconseguim si fan esport), diria que, com per a tots

nosaltres, l’esport és un element essencial de la societat contemporània. És

integrador, és normalitzador i, per tant, per a aquestes persones compleix

exactament la mateixa funció.


Acabarem el torn de la primera pregunta amb el senyor Josep Monràs

en la seva condició d’alcalde. Quines creu que han de ser les polítiques

de proximitat que poden impulsar els municipis, en relació amb l’esport?

[INTERVENCIÓ DEL SR. JOSEP MONRÀS]

És una pregunta molt àmplia per respondre-la en tres minuts com la

resta de companys de la taula. En tot cas, sí que val a dir, seguint una mica la

línia que comentava en Manel Garcia, que els processos de transformació que

hi ha hagut els darrers anys en el món municipal han sigut molt importants. Si

bé els municipis en la primera època democràtica havíem d’estar vetllant per

transformar la part interna de la ciutat i tenir els elements bàsics per millorar la

17

vida dels nostres conciutadans, aquesta ha sigut una evolució natural, en el

sentit d’anar creant de mica en mica diferents espais esportius, diferents

equipaments esportius, amb l’esforç que això ha significat per part dels

municipis, inicialment creant les típiques instal·lacions esportives, pavellons i

altres elements i, a continuació, creant més enllà dels mateixos equipaments

esportius, equipaments polifuncionals i espais pròpiament esportius en el

conjunt de la ciutat, per tal que la ciutadania de manera lliure i per a lleure els

pogués utilitzar; i, a la vegada, també creant un tema absolutament

importantíssim que són els programes adreçats al conjunt de la ciutadania per

tal que poguessin desenvolupar la pràctica esportiva.

Segurament, a les primeres èpoques era difícil trobar-se una persona

gran amb unes sabatilles esportives tot passejant o tot corrent en una

instal·lació esportiva. Ara, aquest és un element de normalitat. I aquest element

de normalitat, també val a dir que s’ha aconseguit gràcies a l’esforç del món

municipal fonamentalment, i no d’altres administracions. I, per tant, més enllà

de la correcció política a l’hora de debatre i per tal d’incitar també perquè pugui

haver-hi debat i preguntes posteriors, jo crec fermament que la transformació

esportiva general que ha tingut el nostre país, Catalunya, ha vingut donada de

la mà de manera molt important per part del món municipal i acompanyada del

conjunt de la societat civil esportiva (per tant, el conjunt d’entitats), que han

tingut també un paper fonamental. No ha sigut així el paper que, segurament,

cal que també faci el nostre govern. Si bé en els últims anys hi ha hagut un

increment important de les inversions, fonamentalment d’equipaments, val a dir

també que aquestes inversions no han superat en cap cas el 30% de la

inversió. I aquesta inversió sempre ha recaigut en el món municipal. Però ho

18

fem perquè ens ho creiem, evidentment. I ho fem perquè és una condició

absolutament imprescindible per millorar la qualitat de vida dels nostres

ciutadans. A ningú no se li escapa que una persona gran que fa activitat física

probablement passarà menys temps als ambulatoris, i passarà molt més temps

també fent relació i no solament creant un hàbit saludable. I a ningú no se li

escapa tampoc que, a la franja dels més menuts, l’esport és un component

educatiu de primeríssima línia. Per tant, aprofitant aquest component educatiu i

també integrador, que abans esmentava la meva companya de taula, és un

element que cal potenciar de totes, totes. Però insisteixo: si no hagués estat

per la fermesa, per la contundència, per la claredat d’idees que ha tingut el món

municipal, probablement no tindríem aquesta xarxa tan rica que tenim aquí a

Catalunya no solament d’equipaments sinó també de programes adreçats al

conjunt de ciutadans, al conjunt de col·lectius que viuen en una comunitat que

es diu ciutat, poble o vila. Hem anat avançant en aquesta línia i ara estem ja

plantejant programes de formació específica, adreçats, i col·laborant-hi, al

conjunt del teixit social, en aquest cas de les pròpies entitats. Per tant,

continuem jugant aquest paper que crec que és el que ens correspon.


Entrem ja en el segon torn de preguntes amb aquesta idea d’intentar

extreure de la seva experiència el màxim de coneixements per a aquest

auditori. Senyora Maria José Bilbao, de nou: en aquest cas, li comentaré que

els països escandinaus constitueixen un model, atès el nivell de

participació de la dona en l’esport. Quins creu que són els factors que

afavoreixen aquests índexs de participació tan elevats?

19


Tothom es queixa pel temps. Jo, en definitiva, sempre torno al mateix:

les coses no són perquè sí. Els països escandinaus tenen més participació

perquè des de fa més anys tenen una consciència social sobre el paper dels

homes i les dones en totes les activitats, des de l’alta política fins a la pràctica

esportiva, per posar-la en darrer lloc. Normalment apareix en darrer lloc perquè

forma part de l’oci o de tot aquell temps que ens queda després que les coses

importants de la vida s’han fet i no seria així.

Crec que hi ha un altre factor important que té a veure amb la manera

com s’estructura l’esport en aquests països. És a dir, la forma com estan

organitzats, la pràctica i la democràtica, i el tractament assambleari en

confederacions, en estaments on es veuen representades les administracions

locals o els municipis, les petites organitzacions, les grans, les federacions, tota

mena d’esports, que fa que s’hagi de discutir respecte a aquella cosa per la

qual ens estirem dels cabells sempre, que són els pressupostos i els diners, i

que es facin d’una forma i amb una fórmula en què tothom ha de justificar el

què i el per què. És a dir, l’estructura esportiva, si més no, sap on van els

diners. Les administracions centrals els atorguen, i són les pròpies

organitzacions esportives les que entre elles dirimeixen què en fan, d’aquells

recursos que el país posa per a la pràctica esportiva. En aquestes institucions i

en aquests organismes assamblearis que dirigeixen l’esport del país, les dones

hi són representades. I hi són representades perquè s’han fet actuacions

positives en aquest sentit. És a dir, es demana, a l’hora d’elegir les persones

que componen un òrgan directiu, que hi hagi meses que controlin i que hi hagi

20

candidats i candidates. És a dir, les coses no canvien en aquest aspecte de

forma espontània, s’hi ha d’intervenir. I els països nòrdics han fet intervencions

en aquest (en molts altres sentits, però en aquest concretament). És per això

que, tot i que ells es queixen encara que no tenen la participació que

desitjarien, és molt més alta que la nostra.

Finalment, hi ha un altre aspecte que és que el sistema esportiu està

basat fonamentalment en el treball voluntari i és ben conegut que el

voluntarisme té una tirada terrible per a les dones. Els carros que van tirats de

forma voluntària, aquelles feines que es fan per dedicació als altres són

ocupades eminentment per dones.


Senyor Manel Garcia Ferrando, tanmateix sembla que tot i l’augment

en aquests anys de la pràctica esportiva, tot i que ha parlat d’aquella

petita estabilització també, continuem (i així ho enllacem una mica amb el

que deia la senyora Maria José Bilbao), en uns índexs de pràctica d’activitat

esportiva de molts països europeus, encara per sota d’aquests països

escandinaus a què es feia referència, tal com reflecteixen unes dades

extretes, per exemple, de la iniciativa Compass. Segons la seva visió, per

què creu que encara estem lluny d’aquest països?

[INTERVENCIÓ DEL SR. GARCÍA FERRANDO]

Quan comparem societats tan distintes com les escandinaves i, en

aquest cas, Espanya, mirar les estadístiques és molt perillós. Finlàndia, per

exemple, que té possiblement un dels índexs de desenvolupament dels més

21

alts, té la mateixa població que l’àrea metropolitana de Barcelona. I comparar

una societat que s’ha desenvolupat d’una forma tan equilibrada al llarg del

temps amb un país tan turmentat, amb un desenvolupament tan dramàtic com

l’espanyol, és difícil.

A Espanya, a la societat espanyola, l’esport ha viscut des de la transició

democràtica eixe impuls optimista del començament on van ser els ajuntaments

(i segueixen sent els actors més importants); però l’èmfasi s’ha ficat sobretot en

el creixement de l’esport competitiu, de l’esport espectacle. Allí estem molt per

davant dels països escandinaus. Ui en dia ja no mirem amb enveja els resultats

d’atletisme, bàsquet (campions del món, qui anava a dir-ho fa 25 anys). Però,

és clar, la participació esportiva és una cosa cultural. És el que acabes de dir,

Maria José. I la cultura no canvia tan fàcilment. La cultura és la que permet que

l’esport a l’escola siga considerat per tothom una cosa important. A Espanya,

l’esport escolar no ha seguit el creixement que haguérem desitjat tots, tant

l’esport en el sentit més recreatiu com l’esport competitiu. Tots els que

estudiem estos temes és una cosa dramàtica. Cada vegada la selecció és més

aviat, per seleccionar als campions. I no ho fem malament a Espanya, no ho

fem malament; havem tingut molts entrenadors que han vingut dels països de

l’Est, de l’antiga òrbita soviètica, i no ho fem malament. Per això tenim tants

campions i, si no, ui en dia els importem i els nacionalitzem i tenim rècords. I

això ho estem fent molt bé. Tenim el Barça campió de futbol de la Lliga de

Campions (este any pareix que no ho serà, a veure si ho és el València), però,

és clar, la meitat de la plantilla són gent que han costat molts diners.

És a dir, hi ha un problema de cultura esportiva en este país, i ací no

estem evolucionant. Són diverses les raons. La importància és que l’educació

22

física no ha calat en el sistema social i en el sistema escolar. No tenim un

sistema escolar on l’educació física i l’esport tingui la dignitat que té a

Escandinàvia, que té als Estats Units, que té en altres països que van molt per

davant (el Canadà, Austràlia, el Japó, etc.).

Per altra banda, està l’evolució de la societat espanyola. És una societat

que estem creixent, no ens diferenciem res en el model de creixement

econòmic del franquisme dels anys seixanta, els plans famosos de

desenvolupament. La gent de la meua edat que hi ha ací o més a prop,

recordaran aquell dinamisme, com en 10 o 15 anys el país va canviar de ser un

país rural a un país industrial, el take off, el despegue. Va ser rapidíssim. Però

la cultura bàsica no ha canviat.

Quan parlem d’estadístiques, la dada més important que hi ha en este

llibre, que és l’última enquesta (són sis llibres, no cinc, cada cinc anys he tingut

la sort de poder fer aquesta enquesta, la vaig fer primer amb el franquisme,

UCD, PSOE, PSOE, PP; la veritat és que he sigut una persona de molta sort

d’haver pogut fer aquesta cosa), i una dada que m’impressiona i que m’ha

tornat a impressionar és una categoria que faig de la població espanyola quan li

pregunte sobre el tema de l’interès i la pràctica esportiva i satisfacció. Es

construix una tipologia de gent que està interessada per l’esport, el practica i el

practica suficientment, el practica però li agradaria practicar més, el practicava i

ara no el practica, i els no interessats. Dels no interessats, estan les persones

que els agradaria practicar i les que passen de l’esport. Quina dirien (els que no

hagin llegit el llibre, tot i que ja venia veent-se això) que és la categoria

percentualment més important, numèricament? La de gent que està

interessada en l’esport, ha practicat l’esport i, en l’actualitat, en el moment de

23

fer l’enquesta, ho ha deixat. I és que la categoria “Fer esport: sí/no”, ja no ens

servix per penetrar en l’estructura complexa de la societat espanyola. Per què?

Perquè la gent abandona. Quin és el percentatge i quina categoria de població

és la que abandona l’esport transitòriament, temporalment en quasi tots els

casos? La gent de 30 a 44 anys. És el moment en què canvies l’estatus de la

teua vida, família, treball, i no tens temps. Falta temps. Falta temps lliure. Els

convenis sindicals diran que tenim setmanes de 35 hores, però la veritat és que

la majoria de la població fa hores i de quina manera. La gent ha de deixar de

fer esport. Per tant, no podem comparar. Perquè, si comptàrem eixa gent que

diu: “Jo practicava”, tots reconeixen: “Però quan puga tornaré a practicar”.

Vol dir que tot l’esforç que s’està fent al país i sobretot des dels

ajuntaments(no des de l’escola, no des de la universitat), això està allí. I és

veritat que no estem encara al nivell en la política penitenciària, el tema de les

dones, el tema dels minusvàlids, i que estem per darrere de països tan

privilegiats; però havem fet moltes coses i havem avançat molt. Però és una

societat en què hi ha fam de temps lliure, perquè estem tots enfeinats pagant

hipoteques i anant amunt i avall, vivint en grans ciutats, on el temps lliure és

cada vegada una cosa més escassa. Després, si hi ha temps tornaré a dir

alguna cosa més sobre este tema.


Marta Truñó, la Fundació Tot Raval és una plataforma d’entitats que

treballa des de diferents àmbits (social, educatiu, cultural, artístic,

econòmic), i tot això amb aquesta idea que m’has dit abans de millorar el

24

barri. Quines accions heu impulsat o quines bones pràctiques podeu

destacar?


Començaria per les bones pràctiques que es poden destacar, que n’hi ha

moltes. Deixo de banda lligues i tornejos de futbol, de bàsquet, que potser és el

que és més habitual i més comú en totes les zones, encara que se’n fan de ben

curiosos. Voldria destacar tres coses, dues bones pràctiques i un tema que

hem impulsat nosaltres. La primera bona pràctica la destacaria com a activitat

original, com una activitat que desperta l’interès dels nois i noies. Es tracta d’un

projecte de surf al barri del Raval, on no hi ha platja.

Raval Surf és un projecte que impulsa una associació de joves des de ja

fa uns anys i que promou la pràctica d’aquest esport i a la vegada de tot el que

l’envolta: la reparació de planxes de surf, de vestits de neoprè, el coneixement

del medi, buscar informació al voltant de l’estat de la mar, el vent, etc., per

conèixer aspectes d’on van a fer l’activitat. I és una activitat que se sol realitzar

a la Barceloneta, també a les platges del Maresme i, en moments puntuals,

com a activitat extraordinària, es fan ja sortides al Cantàbric, més com aviat

una sortida de convivència, combinant aquest element més social.

Aquesta seria la primera bona pràctica. Va destinada a nois i noies de 16

i 18 anys i n’hi ha una dotzena, quinze, depenent de cada moment. La

destacaria perquè, de vegades, no és tant l’activitat com el fet que realment

motivi, que sigui una cosa que enganxi, que els dinamitzadors sàpiguen

involucrar la gent en l’activitat. I, en aquest cas, com a associació de joves,

aquest element més d’educació social, per dir-ho d’alguna manera, més enllà

25

de la pràctica del coneixement de l’esport, els ajuda a connectar amb nois i

noies que potser no en realitzarien d’altres, d’esports.

La segona bona pràctica té a veure amb la promoció de l’esport entre les

dones (en aquest cas, dones d’origen immigrant del Pakistan). És una activitat

que es realitza des de fa molt poc, però que em sembla interessant destacar. Hi

ha una associació de dones del Pakistan que s’ha organitzat per realitzar

diverses activitats per als infants, per als seus fills, bàsicament; però també és

la manera perquè elles s’organitzin i es vinculin a la societat on ara viuen.

Aquesta organització considera que s’ha de promoure l’esport i han estat

negociant amb el nou poliesportiu de Can Ricart, que hi ha al barri del Raval,

per realitzar una activitat només per a dones. Aquí han tingut una mica de

conflicte, perquè no era a priori una política prevista, fer una activitat específica

per a un col·lectiu segons el seu sexe. A vegades sí que, per edats, es realitzen

activitats, però segons el sexe, no. El que s’ha fet finalment, després d’insistir,

ha estat buscar una franja horària en què està comprovat que els homes

pràcticament no van al centre esportiu. I aquesta franja horària és després de

dinar, quan tornem a treballar, a quarts de quatre. De manera que hi ha un

horari específic per a dones per fer una activitat genèrica, activitat física

d’escalfament, d’estiraments de diferents llocs, etc. Els resultats són positius, hi

ha una quinzena de dones que hi estan participant. No és específic per a dones

del Pakistan, però sí que és específic per a dones (bàsicament, totes són del

Pakistan, però no només d’allà). L’activitat està, de moment, pagada per la

mateixa associació per ser un esquer i motivar a vincular-se a l’activitat.

Davant d’aquest fet (que està molt bé), també els plantejava a les de

l’associació com veien la possibilitat que amb el temps es poguessin integrar,

26

que no hi fos una activitat específica per a dones. I la resposta era molt clara: si

no comencem per aquí, segurament al pas següent no hi arribarem.

La darrera qüestió que volia comentar té a veure amb un projecte, una

acció, que estem desenvolupant des de l’associació des de ja fa un temps. Té a

veure amb els espais públics. Al barri del Raval hi viu molta gent, hi viuen

cinquanta mil persones en un quilòmetre quadrat. És un dels barris amb més

densitat de població d’Europa. Hi ha una mancança molt important d’espais a

l’aire lliure, i tampoc no són espais que estiguin gaire adequats per a la pràctica

esportiva. I, en canvi, hi ha molta pràctica esportiva, hi ha molta vida al carrer.

L’acció que nosaltres hem impulsat des de ja fa un temps té a veure,

d’una banda, amb el fet que els solars pendents d’urbanització que estan amb

una reixa tancats, a l’expectativa que hi hagi un projecte, es puguin utilitzar

temporalment. Aquesta iniciativa, l’hem intentat impulsar en dos espais

diferents i no s’ha pogut realitzar. No pot ser una bona pràctica, perquè no ha

acabat practicant-se. Però sí que em sembla interessant destacar que sí que

hauria estat possible. Hi havia propostes al darrere per fer viable l’activitat,

entre d’altres coses perquè des de l’Administració es patia perquè aquell espai

després desapareixeria. Es patia per què dirien els veïns i perquè generaria

segurament conflictes, quant als horaris, quant als sorolls, etc., qui tindria la

responsabilitat d’aquell espai i suposava una inversió que potser ara no era el

moment de fer o no es prioritzava. I amb tot això, al final no s’ha pogut

desenvolupar, tot i que hi havia un projecte educatiu per treballar amb l’entorn,

amb el veïnat, per intentar garantir que això podia funcionar.

I l’altra iniciativa és el mateix, però sense que sigui temporal. És a dir, als

nous parcs, places que s’han d’urbanitzar, que es garanteixi el percentatge que

27

s’estipula en el Pla estratègic de l’esport, que es garanteixi aquest percentatge

d’instal·lació o de miniinfraestructura esportiva, que superi la pista de petanca o

de ping-pong o la cistella aïllada i que permeti generar dinàmiques esportives

d’equip en condicions. En aquests moments, hi ha dos possibles llocs. Un és

un lloc on fins ara hi ha hagut activitat. Estem pendents de fer una reunió amb

els usuaris de la plaça, on hi ha tot un col·lectiu de nois, que són bàsicament

els que l’utilitzen, i el districte i l’empresa municipal que es dedica als temes

d’urbanisme. En aquestes reunions, el que intentem també és que els joves

expressin els seus interessos i participin de la construcció de la ciutat, que

l’Administració ho conegui i esperem que se’n faci càrrec.


De tant en tant, fer de moderador suposa ser una mica antipàtic. Ara

mateix, els he de dir als meus companys de taula que estem excedint la

mitjana. Si això fos una cursa de ciclistes, arribaríem fora de joc. Us pregaria

que, en les següents preguntes, aneu una mica més ràpid.

Reprenem les preguntes ara amb el senyor August Tarragó: quins

exemples destacaria de bones pràctiques o de territoris on s’està

treballant amb especial sensibilitat l’esport per a discapacitats?


T’agraeixo que hagis fet aquest avís en aquest moment, perquè com que

és la meva afició això de l’esport per als discapacitats, no és la meva professió,

en sé poques de bones pràctiques. De totes maneres, sí que, d’acord amb el

discurs que han fet tant la Maria José Bilbao com el senyor Garcia Ferrando,

28

pel que fa als discapacitats estem en el mateix punt. És a dir, a ningú no se li

escapa que al nord d’Europa o als països escandinaus. Justament a Suècia,

quan estava fent de professor d’INEF (ara ja no ho sóc de professor, em van fer

fora) i vaig tenir l’oportunitat d’estar a Suècia durant una temporada,

acompanyant uns alumnes a un congrés, sí que és veritat que es percep que

alguns dels problemes que jo abans he mencionat com a problemes per a

l’accés a l’activitat física per als discapacitats, no existeixen.

El primer dels dos que més m’interessen, que és el tema de les

instal·lacions, és evident. Vaig estar durant quinze dies vivint en una mena de

CAR, que es deia [bus-zone], just al costat d’Estocolm i, la veritat, allà hi havia

tant discapacitats com estàndards. No hi havia cap problema de cap tipus, era

absolutament normal la presència de discapacitats, perquè el tema dels esports

o dels jocs paralímpics se’l creuen, suposo, més que aquí.

I el segon aspecte que més m’interessa de les societats que van un pas

per endavant i que segurament identificaríem com les del nord d’Europa, és

l’actitud o la convivència amb la discapacitat. Aquí no en sabem, no en sabeu,

de conviure amb la discapacitat. Allà se’n sap. Perquè fa més temps; suposo

que aquest és un país atropellat. I s’ha hagut de pensar en altres històries.

Però allà se’n sap molt més en el sentit que un discapacitat enlloc no se sent

diferent, és molt més integrador tot, tant els espais com la relació amb les

persones. I aquí és una de les coses que més trobo a faltar.

Però, com que no en sé prou, tampoc, com per dir bones pràctiques

d’altres països, el que sí que m’interessa molt és destacar una bona pràctica (a

mi m’interessa també perquè és de la Federació i crec que és el camí) que

sortirà després en la tercera pregunta. En qualsevol cas, jo crec que l’esport

29

per a discapacitats deixarà de ser tema de debats i tema de xerrades en el

moment en què sigui esport i punt. Esport per a tothom. Allò que ens hem inflat

la boca de dir tantes vegades per part de tothom. Jo crec que el camí és la

integració de les organitzacions i de les activitats dins de les activitats

estàndard i les organitzacions estàndard.

Justament en aquest punt, m’interessa moltíssim el que s’està fent per

part de la Federació Catalana d’Esports de Minusvàlids Físics. Aquesta

federació promou 16 esports i, per tant, és absolutament inviable que els

promogui els setze bé. Aleshores, el que s’està fent en el cas del tennis és que

justament s’està treballant conjuntament amb la Federació Catalana de Tennis i

s’han integrat tant els tècnics (els tècnics de la Federació Catalana de

Minusvàlids Físics són tècnics de la Federació Catalana de Tennis) com les

instal·lacions (que són les instal·lacions del BTO, d’aquí de la Teixonera i, per

tant són de la Federació de Tennis). Les competicions i tot el suport logístic de

tot l’entrenament, la competició, etc. és de la Federació Catalana de Tennis.

Per tant, aquesta relació crec que és la positiva, crec que és la bona. I s’hauria

d’establir no només pel que fa a l’esport de competició sinó també pel que fa a

la resta d’organitzacions d’esport de lleure, d’esport de salut, d’esport de tot el

que es vulgui.


Senyora Montserrat García, quines bones pràctiques vinculades a

l’esport i a l’activitat física es desenvolupen amb èxit per facilitar la

reinserció social dels reclusos?

30


[IRRELLEVANT] Hi ha una diversitat de centres penitenciaris, hi ha una

diversitat d’interns, com en la societat. Hi ha homes, hi ha dones, hi ha joves, hi

ha persones amb patologies psiquiàtriques, hi ha persones amb tradició de

consum de substàncies tòxiques de molts anys, etc. Hi ha tota una diversitat de

persones a les quals hem d’atendre i els hem d’atendre oferint-los la possibilitat

que realitzin una pràctica esportiva adequada per al seu desenvolupament

personal.

Tenim la sort, a diferència d’algun altre país, com per exemple França

(que la tenim a prop i segur que tots pensem que té una política penitenciària

força progressista, i que no va fer fins a l’any 2004 això de posar-se d’acord

amb diferents federacions esportives perquè entressin a promoure la pràctica

física esportiva als centres penitenciaris), que nosaltres ja tenim tradició de

molts anys amb aquest fet.

I això, per què? Des de l’any 2002, ja disposem d’un programa marc

d’educació física i esport en els centres penitenciaris de Catalunya. Com deia,

la legislació ens obliga, però ja va haver-hi aquest interès de l’Administració per

desenvolupar aquest programa amb l’objectiu fonamental de facilitar la pràctica

esportiva, promoure-la, facilitar que els interns i les internes proposessin

activitats esportives i hi participessin, i que, per tant, aprenguessin a viure en

convivència, que és una de les principals finalitats (les vaig repetint, perquè

almenys en quedi alguna idea fixa al final), i després participar en projectes

comunitaris. És a dir, estem dient que tota la vida dintre d’un centre penitenciari

és preparar per viure en llibertat i, per tant, una part de les activitats sempre les

fem en connexió amb entitats, organitzacions i el territori. Des del punt de vista

31

de les persones que ajuden a fomentar aquesta pràctica dels interns i de les

internes, no només hi ha professionals especialistes (i subratllo especialistes,

perquè hi ha països del nostre entorn on no són especialistes, sinó que són el

mateix personal penitenciari de custòdia, que és el que també intervé i participa

en aquest tipus d’activitats). Nosaltres gaudim de professionals, llicenciats en

INEF, monitors esportius per les federacions, etc., i dels acords amb les

federacions, que ens porten els seus monitors, o amb altres entitats esportives.

Vull esmentar en aquests moments, per exemple, BRAFA o Esportistes

solidaris.

Aquest programa també inclou tot un inventari d’espais. No vull ara fer-hi

referència, però us els podeu imaginar: des de tots els patis que hi ha en tots

els diferents mòduls residencials en tots els centres penitenciaris, fins als

gimnasos. I en els darrers, en els centres penitenciaris més nous, amb un

poliesportiu, com és a Quatre Camins, a Brians, o a Ponent, a Lleida. Hi ha un

poliesportiu per a la pràctica dels diferents esports.

Amb tot això, què vull dir? Quan dèiem això de destacar bones

pràctiques, per exemple, també tenim equips de competició: un integrat per

persones que estan rebent tractament amb toxicomanies, més funcionaris de

vigilància, que treballen amb ells, que són un equip federat. Hi ha dos equips

que juguen a futbol en lligues federades. Un juga a casa, que és Quatre

Camins, i l’altre que també és de Quatre Camins, per no coincidir, juga a casa

en el poliesportiu, em sembla que és el de Granollers o el de la Roca. Aprofito

per dir, per desdramatitzar una mica la situació, que quan els equips volen

jugar a la presó, és perquè allà segur que no hi ha agressions, per als visitants.

Són els terrenys de joc més segurs.

32

Altres bones pràctiques són les trobades amb la [Unitat Barcelona],

trobades socioesportives: alumnes d’educació social de pedagogia de Magisteri

i d’activitat física adaptada comparteixen jocs psicomotrius durant diverses

setmanes de l’any amb interns de Quatre Camins, i acaba cada any amb la

visita d’un grup d’aquests interns a les instal·lacions de la Universitat de

Barcelona passant i compartint tot el dia amb el professorat, amb els alumnes i

coneixent el que és la vida universitària real, i no la imaginada des del centre

penitenciari.

Cada quatre anys organitzem els jocs olímpics. Es mouen tota una sèrie

de competicions dins de cada centre penitenciari. També diferents equips, els

que poden sortir, es traslladen de centre a centre per fer les diferents

competicions.

Hem començat una col·laboració amb el Consell Català de l’Esport, amb

el que és l’esport per a dones. Fins fa molt poc, es veia l’activitat física i

esportiva molt igual per a tot tipus d’usuaris. I com us deia hi ha molts tipus

d’usuaris. Acabo amb el programa de dones, ja que demà és el Dia de la dona.

Hem començat aquesta col·laboració, que ha consistit, primer, en una donació

de material a les internes, amb una xerrada (precisament va estar la Maria José

al centre penitenciari de dones de Barcelona, motivant i animant i aquell acte va

ser tot un èxit). A partir d’aquí, hi ha tot un programa d’esports més adaptat a la

dona, amb activitats de relaxació, més dinàmiques (jo vaig mirant a l’August, en

aquest cas, perquè és gràcies també a la col·laboració de l’empresa Llop). És a

dir, que busquem a tothom. Com la societat en general, busquem tot el millor

que trobem amb els recursos de què disposem, perquè tots els interns i les

internes puguin fer la millor pràctica esportiva.

33


Gràcies Montserrat. Josep Monràs, com creu que s’ha de concebre

l’esport per tal que sigui un element clau en la formació, en l’educació de

valors? [IRRELLEVANT]


Crec que tots ens acabem omplint molt la boca amb discursos, amb

paraules, amb compromisos, respecte a tots els valors positius que té l’esport,

però, després, quan hi ha la translació als fets, molts cops no s’acaben

corresponent. Hi ha un element central, i ja l’he explicat abans, que té l’esport,

que és aquest element educatiu. Aquest element educatiu que tots, insisteixo,

mencionem en els nostres parlaments, els nostres discursos, però després la

realitat em “reacompanya”. La realitat, des d’aquell pati d’escola veient un partit

de qualsevol esport, fins a les deplorables imatges que veiem de manera

sovintejada a la televisió. I després de tot això, tornem a fer discursos. Però jo

crec que, insisteixo, cal anar a concretar. Cal anar a fets concrets. A ningú no

se li escapa que cal reforçar tot el que és el teixit esportiu de base des de la

pròpia escola, des del propi centre educatiu. No anem per bon camí, perquè

amb la inclusió de la sisena hora i no sé quantes coses més, no estan creixent

les classes d’educació esportiva en els centres escolars. Tot al contrari. Aquest

és el primer element.

El segon element és que està clar que hem de posar tota una

planificació de formació molt contundent, formació adreçada a tots aquells

col·lectius que tenen a veure amb la formació esportiva, siguin dirigents

34

esportius (perquè també els cal formació), siguin entrenadors, monitors, tots

aquells que acaben tenint la responsabilitat d’educar. I educar vol dir no

solament ensenyar una tècnica específica d’un esport, sinó que també significa

ensenyar moltes altres coses a tot aquest conjunt de monitors o entrenadors. I

després, lògicament, hi ha també l’àrbitre, que forma part central d’aquest món

educatiu esportiu que es desenvolupa durant tots els caps de setmana a molts

indrets de Catalunya. Lògicament, és absolutament imprescindible la

sensibilització. La sensibilització d’aquells que molts cops són els que

provoquen que aquests valors positius es perdin, que són els espectadors i,

parlant fonamentalment de l’esport de base, els pares, mares, oncles, cosins,

cosines, avis i àvies. És també deplorable, moltes vegades, veure algunes

actituds que hi ha en aquests camps per part d’aquests espectadors que em

“reajuden” a fer un model d’esport amb valors.

I per últim, crec que també és importantíssima la normativa. Permeteu-

me que faci l’esment d’aquest últim partit que hi ha hagut, el Betis-Sevilla. Tots

hem vist el que ha passat. Tot s’ha acabat amb una multa miserable, amb tres

partits que critiquen uns i altres, i no ha passat res més. És a dir, com és

possible que dos dits dirigents esportius (m’estalvio l’adjectiu) puguin estar fent

el que fan i puguin continuar fent el que fan? Que s’inhabiliti, senzillament. Com

és possible que si hi ha una baralla al carrer entre dues persones, la policia, els

Mossos d’Esquadra, poden actuar (la Montse en sap una mica més que jo)

sense necessitat que hi hagi denúncia i a dins d’un camp de futbol, no? Pel

penal. Per què no podem actuar? Per què no són més rigorosos a l’hora de

plantejar accions, normatives reglamentàries, penals i judicials si fa falta, per fer

35

entendre que tota aquesta imatge que donen els nostres grans esportistes,

després queda reflectida en aquell pati d’escola? No és possible.

Per tant, tots, i m’hi incloc (perdoneu-me per no donar la culpa a uns

altres), tots fem discursos, però després aquests discursos no els acompanyem

de fets contrastats. Jo crec que ja comença a ser hora, si volem tenir una

societat educada, una societat civilitzada, una societat convivencial, amb

reajuda i tot això que estem fent.

És clar que a tots ens agrada tenir el reconeixement de les seleccions

esportives catalanes. És clar que a tots ens agrada, però probablement

hauríem de començar perquè els recursos que hi destinem puguin estar

dedicats a la formació de tota aquesta gent que abans indicàvem, que, de

manera voluntària i altruista, es dediquen a formar persones de futur. I si no

fem aquest canvi de xip, segurament no tindrem la societat que tots esperem

tenir amb vista al futur.

Modestament, des de Mollet, concretament, nosaltres (el conjunt

d’entitats de la ciutat) el que hem fet és fer signar un manifest educatiu, per tal

d’aplicar-lo a les mateixes entitats, i la segona fase serà condicionar la

subvenció de l’ajuntament al compliment d’aquest manifest. Perquè ja és hora

que també les entitats sàpiguen que, amb els recursos públics, que van

destinats fonamentalment a la formació, no s’hi pot jugar. I per tant, si volen

jugar, que ho facin amb el joc net que diem tots que s’ha de fer. En definitiva,

això contribuirà també a fer que aquests ciutadans menuts tinguin també una

bona imatge i que puguin aprendre a ser ciutadans. Ara, aquí tots hem de

posar-hi la nostra part: els ajuntaments per la part de més proximitat, les

entitats perquè tenen un compromís ferm, els governs perquè han d’establir la

36

normativa. I, sense anar més lluny i perquè tinc un periodista al meu costat, els

mitjans de comunicació, comença a ser hora que també facin el seu paper. I el

seu paper no és encendre, el seu paper és apagar focs. I, si tots coincidim en

aquest objectiu, de ben segur que aconseguirem la transmissió de valors

positius que té l’esport.


Gràcies. Entrem a l’última pregunta. Una per a cadascú d’ells.

[IRRELLEVANT] Demanem a la Maria José Bilbao si, amb tots els esforços

realitzats, falten camins encara per recórrer? Què mancaria, si es pot dir

breument, per a una major participació de la dona en el món de l’esport?


[IRRELLEVANT] Jo estic absolutament d’acord amb una cosa que

s’acaba de dir: és fonamental que el que es diu s’implementi; és a dir, assignar-

li els recursos que siguin pertinents i implementar les mesures. Vull recollir

algunes coses que s’han dit ja aquí. Diríem que el que cal fer des del gabinet

de gènere i des de qualsevol altre lloc, és aconseguir la plena accessibilitat a

l’esport en tots els vessants. I, com a dona, demanar i intentar aconseguir la

paritat de respecte, d’oportunitats, d’accés, d’equipaments, de lideratge,

d’educació, de paritat, en aquest sentit (paritat en els mitjans, paritat en aquest

sentit).

Com es pot fer això? Jo penso que implementar requereix una feina

minuciosa que crec que ha de seguir una sistemàtica. Jo vaig aprendre una

cosa fa molts i molts anys, quan practicava esport. Una persona em va

37

ensenyar una norma que és aplicable a tot i que tècnicament és molt fàcil de

recordar per a mi. A mi m’ha servit, i penso aplicar-la també al lloc de treball on

estic ara. Diu: «Tu recorda sempre ‘PIES’: progressiu, integrat, equilibrat,

sistemàtic». La feina. Totes les mesures, de menys a més. Si l’aplico aquí, l’he

de poder aplicar a tot arreu: equilibri, no més d’això que de l’altre, i

sistemàticament, continuadament, en tots els àmbits.

Finalment, el treball per a l’esport no és només treball per a l’esport. El

treball per a l’esport de les dones, de les persones en general és una qüestió

transversal. No hi haurà una possibilitat de participació si no s’aconsegueix un

equilibri en el repartiment dels temps i dels treballs dels homes i les dones. No

hi haurà accés si no hi ha aquest repartiment. No “conciliació”. Jo no vull

conciliar-me amb ningú. Jo vull que els homes siguin còmplices en aquest

viatge i reparteixin. Jo no m’he de conciliar. Tots ens hem de conciliar.


Gràcies. Senyor Manel Garcia Fernando, en les dades de l’última

enquesta d’hàbits esportius, una de les coses que es destaca és aquesta

influència positiva dels joves que és l’exemple dels seus pares. Vostè

considera que és un factor clau, però, quins altres factors podem

considerar determinants per incrementar el nivell de la pràctica en el

moment d’estancament que ens deia abans que podem estar patint?

[INTERVENCIÓ DEL SR. GARCÍA FERRANDO]

Després d’escoltar tots els companys d’aquesta taula, la veritat és que

no sé com enfocar el tema sense allargar-me. Com a sociòleg, he de dir una

38

cosa. No ho havia dit fins ara, però, este llibre, que és el sisè llibre d’enquestes

esportives, m’ha produït molta satisfacció. L’edició és la millor, l’enquesta ha

sigut la més cara que s’ha fet mai a Espanya, vuit mil i escaig entrevistes, una

sofisticació estadística, etc. I m’ha deixat un mal regust de boca. Perquè el que

jo estic veent és que l’esport no està movent-se de la manera que a mi

m’agradaria. Ho ha dit molt bé en Josep Monràs: els valors no estan anant per

allí. La societat, en aquests moments, en el món occidental, i més en concret a

Espanya, les forces de construcció, les forces materialistes, les formes més

superestructurals de prestigi econòmic, polític, estan fent que l’esport de

competició vaja marcant un ritme que no pot seguir l’esport, com es desitja que

siga un vehicle de promoció educativa, d’integració, de normalització.

Jo estic ara escrivint un article que he de presentar, si Déu vol, este estiu

a Copenhaguen, en el Congrés Mundial de Sociologia que té un títol en llatí

(després el diré en anglès i en espanyol, i en català també, evidentment):

“Sitius altius fortius... et divitius”. Divitius és “i més ric”. És a dir, el lema olímpic

de “més ràpid, més alt, més fort”, avui s’ha de complementar en el món

occidental i, més en concret, a Espanya, amb les dades que jo tinc, amb la

imatge de l’esportista d’èxit com algú que guanya molts diners. Eixa imatge

està en la joventut espanyola i està pràcticament en tota la població espanyola.

Quan faig estudis sobre els valors de la població, els esportistes van junts amb

la gent més rica, amb més èxit. Què està passant? Els pares és clar que volen

que els fills facin esport, però també que els pugan donar una bona pensió el

dia de demà, com tots els pares dels campions. Què passa quan als 12, 13, 14

anys s’adonen que els fills no seran uns cracks? Doncs que es produeix un

allunyament de l’esport.

39

L’esport a Espanya està convertint-se, d’una banda, per als polítics, en

una forma de recolzament de la identitat nacionalista, localista, del tipus que

siga; està siguent un vehicle de promoció, un vehicle d’èxit. Tothom vol ficar-se

medalles. Amb diners: la Liga más cara del mundo, ja tenim una lliga tan cara

com la italiana. I això no hi ha qui ho pare, jo no sé com parar-ho. Per no

allargar-me massa, jo diria, i és la primera vegada, crec, que ho dic en públic:

com fem que canviï la societat? Si un alcalde que porta bregant temps diu: “Bé

estem treballant, però eixes forces socials, que estan allí, anant en el camí

contrari...”. Jo crec que, mentre les grans empreses, les multinacionals que

estan patrocinant l’esport olímpic i els grans interessos econòmics, que estan

patrocinant l’esport de competició, els jocs olímpics, etc., mentre ells no

intervinguin també, sense abandonar el patrocini esportiu d’alta competició,

mentre no vinguin una altra vegada (bé, mai no ho han fet) i s’adonin que, des

del punt de vista de la publicitat i de la seva imatge mercantil, els interessa

també promoure l’esport competitiu (però no per ser més ric, sinó per la vella

idea del sitius, altius, fortius, de l’esport de relació social, l’esport de

participació, l’esport pel plaer de fer esport), mentre ells no fiquin en marxa les

seves capacitats immenses, que són superiors als estats, i ho fiquin al servei

de l’esport de valors participatius i educatius, no teniu res a fer. Sitius, altius,

fortius et divitius, més ric (per a aquell que haja oblidat el llatí que vam haver

d’aprendre els majors al batxillerat). Sitius, altius, fortius et divitius. I aquest és

el lema que avui, en aquesta primera dècada del segle XXI és dominant en la

societat espanyola i en la societat catalana. L’estudi m’ha permès veure la

representativitat de cada comunitat autònoma, i la imatge de Catalunya ha

perdut dues unitats percentuals de pràctica esportiva. La raó és aquesta. No

40

perquè no hi haja esforços, que s’estan fent i és evident. Segueix sent la part

d’Espanya, o la comunitat autònoma, com vulguem dir-ho, que té una xarxa

associativa més profunda. Però també té un percentatge molt alt de gent que

està abandonant l’esport, possiblement temporalment. Això és el que diuen. I

és cert, però aquesta és la realitat social dominant.


D’un llibre anem a l’altre. Ahir la Fundació Tot Raval va presentar el

llibre Diagnòstic, infància, adolescència i famílies al Raval. Marta Truñó,

quins són els aspectes més rellevants, amb brevetat, que ens puguis

explicar d’aquest gran llibre amb molts gràfics i moltes lletres?


Si et sembla, em centraré en els més rellevants relatius a l’esport perquè

si no, ho tindríem més difícil. Voldria destacar les aportacions que tenim del que

és la pràctica esportiva dels nois i noies del barri. Comparant-ho amb les dades

que hi ha de Barcelona, no hi ha diferència sobre el fet que és l’activitat que es

realitza més en el seu temps lliure. Pràcticament el 50% dels nois i noies en

edat escolar realitzen activitats de tipus esportiu. I la proporció també és més o

menys similar a la de Barcelona: una quarta part de les noies i pràcticament

tres quartes parts dels nois.

Quins esports? Futbol, el primer, bàsquet, el segon, i, seguint-li bastant

els passos, el que és el principal de les noies, que ha baixat ja força cap avall,

la natació, les arts marcials i altres esports que ja serien més minoritaris. Tot i

això, hi ha molts nois i noies que desitgen fer altres activitats que no estan fent.

41

I torna a aparèixer el futbol, apareix amb força la natació, les arts marcials i

alguns minoritaris, com deia abans, que tenen a veure amb esports originals,

que comentava, la capoeira, per exemple, o el criquet, no només entre la

població que d’origen ja el practica.

Voldria també comentar que aquests esports s’estan impulsant força des

del que és la promoció esportiva que impulsa l’ajuntament a les escoles.

L’exposició que s’està fent ara sobre immigració i esport recull aquest tema del

criquet en el barri del Raval, com una pràctica que s’està promovent. I és així.

Vull comentar també que a les xifres d’esport entre les noies potser s’hi

hauria d’afegir els temes de dansa i ball, que segurament ens donen uns

elements actualment infravalorats si no els tenim en compte. No és només una

quarta part de les noies que fan activitat física, sinó que hem de considerar tot

aquell altre tipus d’activitat que mou el cos i que és força considerable.

I ja per acabar, vull insistir en l’aspecte del tema del carrer. És molt

rellevant en el barri la quantitat de nois i noies que hi juguen, especialment

nois. Pràcticament la meitat diu que utilitza el carrer per jugar-hi sovint. I això

ens ha de fer pensar en la manera com adeqüem aquest espai per poder

promoure-hi aquest ús i, per tant, potenciar l’esport.

Només vull dir, també, que en la pràctica esportiva no només són els

nois i noies els que creuen que té un valor educatiu i que cal fomentar, sinó que

hem pogut fer unes jornades de participació, on també hi ha hagut mares,

pares, professionals diversos, diferents administracions, i s’ha valorat com un

aspecte imprescindible per a la millora de la infància i l’adolescència que hi hagi

més espais i infraestructures per a la pràctica de l’esport i que, sobretot, es

fomenti com a eina per a la salut i la convivència en el barri.

42


Gràcies. El senyor August Tarragó ha parlat dels problemes de

l’accessibilitat a les instal·lacions [INTERRUPCIÓ]. Darrerament s’està

portant a terme una important tasca per tal de facilitar l’accessibilitat a les

instal·lacions esportives, però potser això no és suficient. Quins altres

aspectes considera prioritaris per facilitar la pràctica esportiva als

discapacitats?


[…] És veritat que el tema de les discapacitats és un discurs molt

recurrent, i ara tornarem a entrar en campanyes electorals i el tornarem a

sentir. Per tant, jo començaria amb això: menys discursos i més feina. Torno a

insistir en el tema de les instal·lacions. Crec que les instal·lacions no s’adapten

prou bé i, de fet, per la meva feina, vaig anar a algunes instal·lacions esportives

i el que acostuma a passar és que, quan tenim unes instal·lacions amb unes

rampes, ja ens pensem està adaptada. Això no és així. Perquè realment estigui

adaptada, l’esforç dels que dissenyen la instal·lació, l’esforç dels arquitectes i

dels que també donen el seu punt de vista des de la part tècnica, hauria de ser

que qualsevol persona pogués utilitzar aquella instal·lació. Qualsevol persona

vol dir qualsevol: discapacitats visuals, físics, psíquics, qualsevol tipus de

persona. I moltes vegades ens quedem amb la rampa o amb superar tres

esglaons amb un elevador. Això no és adaptar instal·lacions i, per tant, aquí

queda molt de recorregut per fer. La primera cosa que us diria és: menys

discursos en això i més feina en el tema de les instal·lacions.

43

Com a segona cosa, pel que fa a l’esport federat, igual que abans he

citat com a bona pràctica el tema de la Federació Catalana de Tennis i la

Federació Catalana d’Esports per als Discapacitats Físics, crec que pel que fa

a l’esport de competició aquest hauria de ser el comú denominador; és a dir,

totes les federacions específiques haurien d’estar integrades en cadascuna de

les federacions dels esports estàndards. Crec que és l’única manera de

fomentar realment l’esport de competició i l’esport tradicional entre els

discapacitats. De fet, si tu vas a la web Federació Catalana d’Esports per als

Discapacitats i mires exactament quina és la implantació de clubs específics

per a discapacitats en cadascun dels esports, és tan lamentable com que, si hi

ha 30 clubs a tot Catalunya que fomenten l’esport per a discapacitats, 28 estan

a la província de Barcelona i 20 estan a Barcelona i Badalona. Per tant, si jo

sóc de la Vall d’Aran ho tinc molt complicat per fer qualsevol tipus d’esport. Per

tant, l’única manera és realment integrar les federacions específiques amb les

federacions estàndards.

Pel que fa a l’oferta de l’esport de lleure, iniciació, salut i altres, crec que

s’hauria de fer un esforç des dels municipis i també coincideixo amb el senyor

Monràs que si no ho fan els municipis no ho farà ningú, això. I crec que s’hauria

de fer a peu de carrer i des d’un esforç molt transversal i no solament des

d’esports sinó també vincular-hi altres àrees (perquè segurament el col·lectiu

de discapacitats no és precisament l’àrea d’esports qui més el coneix). S’hauria

de fer un esforç molt transversal per incorporar tots els discapacitats que sigui

possible, evidentment, en els programes estàndards, en els programes

normals, tan d’iniciació com de salut, com de lleure, com d’actes puntuals, etc.

Això acostuma a ser bastant habitual en el sistema educatiu. Per a la gent que

44

ha estat treballant a la docència, és bastant habitual que aquest discurs es faci

pel que fa als alumnes amb necessitats educatives especials, i això està molt

més treballat. Però jo crec que, la oferta que fan els municipis d’activitat física

esportiva, de salut, de lleure, que és la que realment es desmarca una mica del

model que deia abans en Garcia Ferrando, s’ha de fer un esforç perquè sigui

més integradora i normalitzadora per als discapacitats. Crec que no hem d’anar

a fer grups. Evidentment, el col·lectiu de discapacitats és molt heterogeni, però

hi ha una bona part de les discapacitats que poden, perfectament, fer una

classe d’aeròbic, fer un spinning, fer qualsevol tipus de coses. Per tant, s’ha

d’intentar, des de la gent que està fent aquesta oferta. I principalment demano

des de les administracions locals (que segurament són les més sensibles), que

justament es promogui aquest tipus d’activitat més integradora i normalitzadora.

Una altra cosa, i això segurament ja no toca als municipis sinó que toca

més a institucions educatives i acadèmiques: els tècnics s’han de formar

adequadament. Una molt bona tècnica en activitats de fitness és molt probable

que li arribi a una persona amb discapacitat visual i es quedi totalment en

blanc. Crec que justament en això s’ha de fer un esforç perquè també aquesta

oferta normalitzadora i integradora sigui possible a través dels tècnics. Per tant,

aquí també hi ha un llarg recorregut per fer. De fet, de tots els tècnics que jo he

tingut (és que passes per molts esports perquè, al final, ets un tastaulletes) de

tots els esports que he anat fent, ningú cobra ni un duro amb l’esport per a

discapacitats i això també és un handicap. Com voleu que una persona es

dediqui a formar-se en l’esport específic per a discapacitats si sap que allò no

és un camp professional que tingui un recorregut llarg? Per tant, què pot ser

millor que aprofitar els bons professionals de l’activitat física per formar-los o

45

acabar-los de formar específicament per quan se’ls presenti un usuari amb una

discapacitat del tipus que sigui.

Finalment, hi ha un últim aspecte que vull destacar que és el tema de les

actituds i comportaments. Abans en parlava i per mi és molt important. Pel que

fa a la població estàndard, la població que no té cap discapacitat, segurament

cal canviar comportaments, i cal tractar la discapacitat amb més normalitat.

Però també m’agradaria acabar dient que els discapacitats tenim un gran camí

per recórrer en aquest sentit també. Crec que els discapacitats estem instal·lats

d’autolamentació i, fins i tot, perquè se m’entengui, en el gust per la marginalitat

privilegiada, en el sentit “que m’ho facin tot”. Els discapacitats tenim molt de

recorregut per córrer i, per tant, hi ha actituds que cal canviar tant per part de la

població general com per part dels discapacitats. I amb això, acabo.


Gràcies. Abans, la senyora Montserrat García ens ha parlat d’uns equips

de competició i d’unes instal·lacions que, si són més modernes, disposen de

més coses. Voldria preguntar, com a última pregunta, per algunes accions

concretes vinculades amb l’activitat física i l’esport que es desenvolupen

per afavorir aquesta reinserció social.


Diríem que el repte ara és la qualitat, entesa primer en els equipaments

esportius en els centres penitenciaris. Tots coneixeu el Pla d’equipaments

penitenciaris: des d’inicis de l’any 2004 fins al 2010 es construiran 8 centres

penitenciaris en els quals, a tots, hi ha un camp de futbol A-7, un poliesportiu

46

amb diferents sales per a activitats i, a tots excepte un (per necessitat de

terreny), hi haurà una piscina. Recordo també l’impacte en alguns mitjans de

comunicació quan es va fer públic que els nous centres penitenciaris tindrien

piscina al aire lliure. Va haver-hi gent que es va escandalitzar. Imagineu-vos

ciutats de 400, 700 o de 1.500 persones, on la població no pot sortir d’aquells

espais. Tot i això, hi va haver persones que es van escandalitzar.

Això pel que fa als equipaments esportius d’aquest nou Pla de centres

penitenciaris. Però, sobretot, el que volia destacar, quan parlem de qualitat, és

l’acord que hem subscrit amb l’Institut Nacional d’Educació Física, el qual està

col·laborant a fer un pla estratègic de l’educació física i l’esport en els centres

penitenciaris de Catalunya. S’ha treballat tota una metodologia, estem

participant-hi diferents professionals del nostre sistema. Aportarem també la

visió d’experts externs. Amb aquest pla, com amb tots, el que pretenem fer és

avaluar, analitzar, recollir bé la informació de la situació actual de la pràctica

fisicoesportiva en el nostre sistema, veure també i, especialment, atendre el

perfil de l’usuari i de la usuària. Això per a nosaltres és molt important. Ja hem

dit que tenim persones amb patologies psiquiàtriques, toxicològiques, dones de

diferents edats, xicots joves, etc. Després, avaluarem les necessitats a les

quals hem de fer front i dissenyarem aquest nou model. Aquest és el repte que

tenim ara, com us deia, amb participació d’institucions, en aquest cas l’Institut

Nacional d’Educació Física: és portar a la comunitat a l’interior del nostre

sistema, perquè les persones que estan a l’interior de la presó puguin practicar

al més aviat possible també esport a fora.


47

Gràcies. Acabarem amb el senyor Josep Monràs, en la seva condició

de president de l’Agrupació Territorial de Consells Esportius de

Barcelona. Quin és el rol que tenen aquests consells esportius, en relació

a l’esport escolar? I d’altra banda, també li demanem (si ens ho pot dir tot

dins del mateix sac i amb brevetat) quin és el rol que han de tenir altres

agents que hi intervenen, per exemple, com ja ha esmentat abans, les

federacions.


Hi ha molts presidents de consells esportius de Catalunya que estan en

aquesta sala i saben que l’objectiu fonamental dels consells esportius és la

participació, aprofitant, lògicament, la competició, que també té els seus valors

positius, però regulant-la de manera correcta. Són entitats que apleguen el

conjunt d’entitats que es dediquen a l’àmbit esportiu, com puguin ser les AMPA

de les escoles o les mateixes escoles, com puguin ser els clubs o les mateixes

federacions, o els ajuntaments. Per tant, són totes aquelles institucions que

tenen alguna cosa a dir en l’àmbit de l’esport, específicament en l’esport en

edat escolar. A la vegada, hi ha un conveni que es signa de manera habitual

amb la Secretaria General de l’Esport i amb el Consell General de l’Esport, que

és l’encarregat, el que tutela tots els jocs esportius escolars de Catalunya i

també (i aquest és un conveni que està a punt de signar-se) el que coordina tot

el Pla educatiu d’esport a l’escola, amb aquest ànim de dinamitzar l’esport

dintre del nucli escolar. Per tant, aquest és l’objectiu general.

Crec que aquí, durant molt de temps, hi ha hagut una cosa que no he

acabat d’entendre mai i és que els consells esportius han estat d’esquenes a

48

les federacions i les federacions d’esquenes als consells esportius. S’ha perdut

una energia importantíssima del teixit esportiu català i, per tant, clarament (ho

he dit en diverses ocasions en què n’he tingut oportunitat) cal trobar un punt

d’acord, cal trobar aquell punt de coordinació, cal trobar aquell punt de treball

en comú entre les mateixes federacions i consells esportius. No pot ser d’una

altra manera. Estem perdent moltes energies, insisteixo, uns i altres i, en

definitiva, el que es perd amb aquestes energies és la capacitat de participació

que tenen els nens i nenes que volen fer aquest tipus d’esports, competint sí,

però competint amb unes regles de joc que siguin molt més adaptades a les

seves pròpies potencialitats i capacitats. Aquí també vinc a dir que caldria

esmerçar tots els recursos que fossin necessaris, d’una manera compartida

entre federacions i consells esportius. Perquè els consells esportius tenen, si

m’ho permeteu, un petit avantatge respecte al món federatiu: que estan arrelats

en un territori concret i, per tant, tenen una proximitat directa allà on es

desenvolupa la pròpia activitat. I on es desenvolupa l’activitat, com he dit al

principi de la meva intervenció, el pal de paller on es desenvolupa és un

municipi i darrere del municipi hi ha un ajuntament. Per tant, si tots aconseguim

crear aquesta sinergia, de ben segur que en traurem més profit.

Per tancar aquesta meva última intervenció, vull dir que abans de venir a

aquesta ponència he trobat un escrit que m’ha semblat interessant. És molt

ràpid, de només dues línies, però que crec que és el missatge de les dificultats,

de les oportunitats, d’allò que encara ens queda per recórrer. És una cita de

Coubertain, que llegiré en castellà per no cometre cap error perquè la

transcripció és en castellà. Diu que Coubertain en su incansable faceta

pedagógica, parlava de la vida, de la lluita, de l’esperit lluitador i de millora i de

49

no decaure en els moments difícils. I deia: “La vida es simple, porque la lucha

es simple. El buen luchador retrocede pero no abandona, se doblega pero no

renuncia. Si lo imposible se levanta ante él, se desvía y va más lejos. Si le falta

el aliento, descansa y espera. Si es puesto fuera de combate, anima a sus

hermanos con la palabra y su presencia. Y hasta cuando todo parece

derrumbarse ante él, la desesperación nunca le afectará”. Jo crec que tots els

membres que estan en aquesta sala compartiran perfectament aquesta cita. En

definitiva, el camí és molt llarg encara, ens queden moltes coses a fer, però si

tenim clars els objectius i passem, com deia abans, dels compromisos verbals

als fets contrastats, de ben segur que construirem una societat millor.


Senyores i senyors, és el seu torn. Hi ha uns micròfons a la vostra

disposició. Us demanarem que us presenteu. Si voleu, podeu adreçar la

pregunta a algú concretament i, si no, algú l’agafarà al vol. ¿Qui comença?

Endavant, estem disposats a sentir-lo. Suposem que moltes coses han quedat

prou clares, però possiblement algú voldrà unes respostes, algun aclariment o

possiblement alguna objecció. Vostès mateixos, endavant.

[INTERVENCIÓ DEL SR. PERE MANUEL]

Bona nit. Sóc Pere Manuel, de l’INEF de Catalunya. Abans de res, volia

agrair moltíssim les exposicions perquè ens han portat a un nivell de realitat

bastant més proper que la sessió anterior. Almenys, personalment tinc la

sensació que això de què s’ha parlat avui aquí ens toca més de prop. El senyor

Monràs ha dit que menys discursos i més feina. Jo diria que, si hi haguessin

50

alguns discursos més com el seu i després feina, potser també aniríem millor.

De tota manera, li voldria demanar un aclariment, perquè del seu discurs,

l’August n’ha extret això: menys discursos i més feina. Li voldria demanar si

això és el mateix que jo he entès; si, quan vostè diu menys discursos i més

fets i parla de la formació que necessita tota aquesta escala, tota aquesta

línia de treball que ha esmentat (els dirigents, els pares, els tècnics i, per

acabar, una bona formació de la nostra quitxalla), si té a veure alguna cosa a

veure amb menys discursos i més ètica. Ho dic perquè en un curs al qual

vaig assistir fa poc en el qual es venien les magnificències d’una instal·lació

esportiva determinada, hi havia entre els assistents un alcalde que al final va

fer una pregunta que va ser: “Vostè em podria assegurar que jo trauré més vots

construint aquesta instal·lació que no fent la font que em demana el poble?”.


Gràcies. Senyor Monràs.


Estic intentant veure per on agafar-ho.

[INTERVENCIÓ DEL SR. PERE MANUEL]

En definitiva, si en aquesta cadena hi falta alguna cosa.


No sé qui és l’alcalde del que parles, però tothom fa els projectes que

legítimament creu més interessants i més importants per a la seva ciutat.

51

Parlaves de dos àmbits: parlaves d’instal·lacions en un municipi i la coherència

a l’hora de passar de les paraules als fets i, per tant, també parlaves de

formació. Crec que sí que hi ha molts plans de formació, i en van sortint cada

cop més. Els municipis en fem i l’Escola Catalana en fa i l’INEF fa la formació

més important que tenim en aquest país. Però cal una certa estructura, cal una

certa regulació. És a dir, no és possible, i tots ho sabem perquè és una realitat,

que tinguem molta gent que, de manera altruista, es dedica a la formació de

nens (quan dic formació de nens, dic monitor de bàsquet, de futbol, de tots els

esports) i que no tenen cap tipus de formació, que les federacions admeten que

no tinguin formació, que passen com a delegats d’equip, que un que té el títol

és entrenador de dos, tres, quatre i cinc equips. Aquesta és una realitat que

tenim. Per tant, hem de ser molt més exigents (les federacions, el Consell

Català de l’Esport i tots aquells que hi intervinguin) i després regular-ho d’una

manera concreta. Això també va acompanyat d’un altre element, que és

l’element econòmic. Està clar que quan tu li demanes un esforç a un membre

del teu sector perquè es dediqui a portar un equip, segurament també vol les

seves compensacions. Doncs, oferim-li gratuïtament la formació, costi el que

costi. Trasllado el meu exemple per fer aquesta coherència que tu em

demanes: jo des de fa anys ofereixo a totes les meves entitats de Mollet que

tots els nois que es vulguin formar, en alguns casos, els pago el 100% de la

formació i, en altres, el 50%, a costa de l’ajuntament. A tots els que vulguin.

Saps quina resposta hi ha? Minsa. El dia que vulguin a l’horari que vulguin, no

importa; em posaré d’acord amb tantes federacions com faci falta, però han de

ser conscients que cal formar-se. Després, també et diré (i no sé si la font es

necessària o no necessària) que tots parlem de la participació ciutadana: la

52

participació ciutadana, crec jo, no pot vulnerar mai el compromís polític amb

què una formació s’ha presentat a les eleccions. Poden millorar-lo, modificar-lo;

però (i ho dic sincerament, a un auditori com vosaltres) no poden vulnerar

aquesta voluntat democràtica que són unes eleccions on un partit es presenta i

diu que farà un equipament X. I també és cert que, quan passen aquests quatre

anys (les municipals sempre són al cap de quatre anys i no de tres o de dos en

funció de la conjuntura política), un ha de poder explicar tot allò pel qual es va

comprometre i tot allò que ha fet. En definitiva, això és una cosa que tampoc

acaba passant, fins i tot, en moltes federacions i en molts estaments. Ha de

donar comptes a la ciutadania i la ciutadania us asseguro que és intel·ligent i

passa comptes.


Més preguntes. Qui demana el micròfon?

[INTERVENCIÓ DEL SR. VICENÇ BELLIDO]

Hola, bona tarda. Sóc Vicenç Bellido de la Unió Esportiva de Sants.

Nosaltres som una entitat modesta: tenim 400 nens fent futbol i organitzem la

Volta Ciclista a Catalunya. El problema de les entitats modestes és la

supervivència, encara que, d’això, no us en parlaré, perquè per això estem

aquí, per treballar per la supervivència de les entitats esportives, de barri i

altres. Però hi ha un problema que sí que voldria presentar als ponents per

veure si ens podeu donar alguna orientació. Perquè una certa formació sí que

la tenim els presidents. Jo sóc el president de la Unió Esportiva de Sants i, de

formació acadèmica, en tenim i, sobretot, la pràctica és la que et forma,

53

diumenge a diumenge i dia a dia, i per això estem aquí. Hi ha una qüestió que

ens preocupa i és la violència creixent. Parlo exclusivament del futbol,

perquè el ciclisme té un altre problema, però no és el moment ara. El problema

que tenim és la violència, però no tant del nens com la dels pares que els

acompanyen. El senyor Monràs ho ha dit i nosaltres ho vivim setmana rere

setmana. Formar als pares al llarg de tot l’any perquè deixin de fer algunes

de les barbaritats a les quals assistim quan anem als partits, es

converteix en un problema que ens desmoralitza, perquè nosaltres hi estem

una mica per amor a l’art, per amor al país, per amor al barri, per amor a

l’esport o per la convicció que les persones que tenim alguna hora lliure la

podem dedicar, a més d’anar al gimnàs, a fer algun tipus d’activitat social.

Trasllado la pregunta, si us plau, a la taula: què podem fer? Com podem ens

podem organitzar? Nosaltres ens hem atès a un pla municipal de l’Ajuntament

de Barcelona, el “Compte fins a tres”, amb la idea, des de la junta directiva,

d’anar-hi assistint i assabentar-nos de què ens proposa l’Ajuntament de

Barcelona. Però la veritat és que ens trobem molt sols a l’hora de posar una

mica d’ordre en aquestes famílies una mica descontrolades, que suposo que

són el reflex del que passa a la vida i a la societat. A nosaltres això ens

preocupa i volem posar-hi, si no fi, sí reconduir una mica la situació.


Qui respon? El sociòleg i el senyor Monràs.

[INTERVENCIÓ DEL SR. MANEL GARCÍA FERRANDO]

54

És que el tema de la violència té a veure amb unes condicions socials

determinades. Si el discurs dominant mediàtic i polític és el que és, i ací s’ha

dit, què hi hem de fer? Ací no tenim l’ètica protestant dels països escandinaus,

sobretot l’ètica més dura i sòbria dels suecs, i hem de treballar amb allò nostre.

Abans he apuntat la idea que si este és un país capitalista, de mercat i ha de

seguir sent-ho (no pareix que vulgam anar per un camí de socialisme del

d’abans), crec que hem de reconduir eixes forces del mercat. Crec que, a

banda de eixa tasca personal que feu tots els directius i totes les persones que

ací han parlat (que estan en coses concretes, no filosofant com jo), cal veure la

possibilitat de crear premis, anar a les caixes d’estalvis, a les grans firmes

comercials i que creïn premis al bon comportament, que se li done visibilitat al

que ara és invisible: que l’esport, la participació, l’entrega són uns valors que ho

necessiten i, si no creem un contravalor dins del xoc capitalista i de mercat, en

poques paraules, no anem a fer res. Per lo tant, hi insistisc, crec que s’ha de fer

una tasca coordinada per reconduir els grups de recursos mediàtics i

econòmics més poderosos, sense abandonar el recolzament al gran esport.

Cap polític dirá que no vol donar-li prioritat a l’esport espectacle a l’esport d’alta

competició. Tothom vol medalles i crec que és molt humà, però hem de donar-li

també importància a allò altre. És crear vehicles per a dir: “Això és rentable per

a vostès, Fundació La Caixa, Nestlé (les empreses que siguen), que donen uns

recursos per a fer publicitat i donar premis als que se comporten millor. Jo no

veig una altra solució, perquè la resta són paraules.


55

Sobre el discurs mediàtic, permeteu-me dues anècdotes. El meu fill va

començar a jugar a futbol amb 6 anys. Ara en té nou i juga a bàsquet. Un dia el

veig escopint contínuament en el camp de futbol i, quan acaba l’entrenament, li

dic: “Escolta’m, per què estàs escopint en el camp de futbol?”. “Papa, això és el

que fan els jugadors el camp de futbol”. Una, en la frente. L’altra és que arriba

un dia dient: “Papa, dissabte jo seré l’únic que podrà insultar a l’àrbitre”. “Com

dius?”. “Sí, m’ho ha dit el meu entrenador, perquè jo seré el capità i el capità és

l’únic que, si ha d’insultar a l’àrbitre, ho pot fer.” Formació, tot ho acabo amb

formació.

Però després explicaves un tema concret: què podem fer amb aquests

pares (que també els trobem). Crec que les entitats han de tenir la suficient

fermesa per dir-li al senyor Manel o a la senyora Pepita: “Vingui cap aquí. No

volem aquest comportament, el seu fill podrà continuar fent pràctica esportiva,

però vostè no podrà entrar al camp”. I ja està. El que dic ja sé que és fàcil, ho

entenc perfectament, però crec que hem de prendre aquestes mesures. Cal

valorar com deia ell, el bon joc, el joc net, la convivència, el civisme, etc., però

també castigar el que no ho és. Per què no podem fer-ho? Per què, de la

mateixa manera que obliguen les federacions a tenir un delegat de camp

(perquè aquesta és una certa obligació en general), per què no s’obliga que

cada equip, no club, tingui un delegat cívic (poseu-li l’adjectiu que vulgueu), de

manera que quan arribi al camp de l’altre, els dos delegats se saludin i siguin

els que vetllin pel compliment del bon joc a l’entorn d’aquell partit. I, si no

compleixen, que cada delegat del seu equip tingui el compromís en ferm que

aquelles persones no continuïn intoxicant un partit que, si no s’intoxiqués, es

desenvoluparia amb absoluta normalitat. Per tant, en totes aquestes qüestions,

56

crec que hi ha elements que es poden fer. Ara, hem de ser contundents, hem

de ser ferms i no hem de tenir por. Aquest crec que és un element en què ens

hem de posar uns i altres. I quan parlava de formació, permeteu-me, no ho deia

de manera generalitzada respecte als dirigents esportius, però també dic que

n’hi ha alguns que Déu n’hi do.


Tant María José Bilbao, com August Tarragó tenen alguna cosa a afegir

a aquesta intervenció.


Sí, es veu que això de la violència ens toca molt. Veig que aquest és un

aspecte en el qual s’ha d’aprendre molt de les experiències de les dones. Les

dones pateixen violència en molts àmbits i el que està bastant clar i demostrat

és que cal fer feina educativa; és absolutament necessari tenir un discurs i

emprendre les mesures educatives per eradicar la violència de tot tipus i de tot

àmbit. Ara bé, fins que no apareix una llei que pondera i mesura, com en

l’esport pot ser un codi ètic que qualifica i tipifica determinades actuacions i

que, per tant, hi correspon determinades sancions, no s’arregla. És a dir, també

és important que tipifiquem: què és escopir a terra, què és un insult, perquè, si

no, tot s’acaba sempre amb “és que són els nervis” o “es que el furbol es asín”.

Doncs serà asín, però és fatal com és. No ha de ser això. I no està tipificat, com

determinats altres tipus de violències, que potser no són tan evidents, però que

són igualment cruels i que no estan tipificades. Ens trobem que no disposem de

57

codis d’ètica i de tribunals que tinguin capacitat per sancionar-les. Això és

absolutament necessari i estic completament d’acord amb les dues mesures.


Gràcies. August.


Jo tan sols afegiria que aquest tema és un dels temes estrella en la

formació en valors a través de l’esport. Crec que hi ha dues coses a fer. La

actuació a mitjà o llarg termini segurament seria el que s’hauria d’aplicar als

PIES que deia abans la Maria José, en el sentit que és un treball de formigueta

i s’ha d’anar educant. I, a partir d’aquí, s’aniran donant fruits. Però crec que hi

ha una actuació immediata a curt termini. En això, recolzo que hem de ser molt

valents. En poso un exemple. Nosaltres estem desenvolupant un programa

d’esport i valors en un municipi i, evidentment, estem treballant amb les

entitats, amb els entrenadors, amb els tècnics, amb tota la gent que està

vinculada amb el contacte amb els nens. És molt frustrant veure com això és

absolutament secundari per a la gent que està practicant o fent esport de

competició, encara que sigui absolutament amateur. Fa riure de tan amateur

com és, en el sentit que de vegades està absolutament desproporcionat els

crits i insults respecte al que ha de ser: simplement són quatre nens de 5 anys

als quals la pilota els arriba als genolls. Aleshores, això és molt frustrant, però,

per altra banda, hem de ser molt contundents. I quan dic hem, parlo de les

entitats (heu de ser molt contundents) i de les administracions. Jo entenc que si

una entitat és reiteradament agressiva, insultant, vexatòria, amb els equips

58

visitants, no poden utilitzar instal·lacions esportives públiques i no poden rebre

subvencions públiques. Això ha de ser així, perquè, si no, s’acaba convertint en

“Mira, ja ve el pesat aquest dels valors a inflar-nos el cap”, perquè saben que

no en fan cas i aquí no ha passat res. Abans has comentat això del Manifest

Educatiu de l’Esport. Crec que és clau: hem de assentar unes bases. Quines

són? Aquestes: entitats, això és el que està permès i això el que no està

permès. Als nens i nenes, nosaltres els fem firmar el catàleg dels bons

esportistes. Aquestes són les normes de comportament: a l’àrbitre no li pots

discutir res; tu, als contraris, els felicites i els dónes la mà si t’han guanyat.

Totes aquestes coses s’han de firmar; però, és clar, un cop fet, fem-ho complir,

perquè si no això és paper mullat. Nosaltres ens trobem en aquesta frustrant

tasca de només convertir-nos en els que farem els PIES només, en anar

educant de mica en mica. Però no hi ha recolzament per dir: “Mira, el teu club

ja van set vegades que hi ha problemes cada diumenge. S’ha acabat. La

subvenció? Me la demanes d’aquí a dos anys, perquè aquest any no en tens”. I

hem de ser així de durs perquè, si no, això no s’arregla. Ahir va tornar a passar

amb el València. Els cops es veuen contínuament per la tele i, per tant, el

model es repetirà contínuament perquè això és xulíssim.


En ve una mica el fil, per al·lusió, ja que parla del València i que va ser

un fet molt recent: té alguna cosa a dir el senyor Garcia Ferrando de les

imatges que tenim avui d’un fet recent?


59

Doncs, connectant amb el que ha dit l’August, això serà mentre no

tingam un sistema que al jugador del València, que va ser el que va

desencadenar tot aquest procés en pegar una bufetada a l’altre, li diguera el

club: “Vostè, este any es queda sense sou. La multa serà de 200.000 euros”

(no 50.000 pessetes: el que guanya tot l’any); mentre no hi haja un mecanisme

que siga exemplar, torne a dir-ho, dins del sistema actual no hi ha les agallas

per a fer-ho. Esta persona, en el fons, és un heroi, perquè va restablir l’equilibri.

És clar, com que també són fins els italians i sabem que són els artistes en el

art d’anar, pegar i amagar, que són equips violents i que segur que l’adrenalina

es desborda. Jo no m’ho podia creure. Estava amb la meua dona veent-ho ahir

a la nit i deia: “Això no és possible”. Però de seguida m’entrava el pessimisme

sociològic: este és un heroi. Ha ficat l’honor del València, que estava en

entredit per l’Inter, en el seu lloc. No se li pot ficar una multa.

Ja que ací hi ha persones que estan fent coses per voler canviar la

societat, en la Rambla, en el seu espai, cal seguir en eixe afer, amb l’esperit de

la mare Teresa, i no hi ha altra cosa a fer, perquè les forces dominants són les

que són. Perquè els altres herois són el president del Betis i del Sevilla,

impresentables, però no hi ha polític ni d’àmbit estatal ni grans polítics que

diguen: “Això s’ha de canviar”. No, no ho canvien. I estarem donant-li voltes a

aquest tema i seguirà.


Algú més pregunta?

[INTERVENCIÓ DE LA SRA. ALICIA, EN CASTELLÀ]

60

Soy Alicia, soy socióloga del deporte y también técnica. He trabajado los

últimos tres años en una instalación pública de Barcelona, con renombre dentro

de las olimpiadas. Me he encontrado con la situación de que tampoco a escala

micro hay quien regule tanto estas instituciones en el sentido de negocio, como

en el sentido educacional. Puntualmente, el público con el que se trataba era

gente de 3 años a 85 años, y los deportes eran varios. Como técnica, no he

encontrado respaldo en cuanto a formación, y también he visto cómo cada

parte de la organización ha padecido siempre la manipulación de la gente que

tiene el poder y de la gente que hace negocio con el deporte, en pos de la

educación, pero, en realidad, no hay tal educación, el fin no es la educación.

Hemos juntado entre usuarios y trabajadores firmas y hemos hecho denuncias

y nunca ha ido nadie que venga a regular. Han venido políticos a sacarse la

foto en épocas electorales, al lado de gente discapacitada nadando, de

profesionales dando clases. Y la problemática ha seguido. Continúa y va a

continuar. De hecho, pasó la época de prueba (no sé bien cómo funciona,

porque tampoco hace tanto tiempo que estoy en este país), pero entiendo que,

tras cinco años de prueba, le han dado una concesión de 30 años al equipo

que gestiona esta instalación. Lo que quisiera saber concretamente es lo

siguiente: es muy bonito y al ser socióloga me interesa justamente la parte

social del deporte y la parte educativa, y creo que todas las ideas de la mesa

han sido muy bondadosas, pero en la praxis no hay nadie que tome cartas en

el asunto y decida poner límites y regular. ¿Adónde se va, si ya ni la firma de

mil personas puede hacer que se tomen cartas en el asunto? ¿A quién o

adónde hay que asistir para que realmente se vele por la formación de los

profesionales, se vele por los contratos de los profesionales? Los

61

salarios son extremadamente bajos y, para que suba el nivel de los

profesionales, debería haber una regulación como en cualquier tipo de

trabajo, de profesión. ¿Quién está encargado de esto en la praxis, más

allá de las palabras?


Penso que no trigarem a tenir una cosa que necessitem i que és molt

important per tractar un tema com aquest, que és una llei de regulació de la

professió. És absolutament necessària. Més enllà d’això, penso que s’ha de

saber la dependència. Allà on les institucions no poden intervenir és en el camp

que és absolutament privat; allà on una instal·lació, unes persones estan rebent

diners públics s’ha de d’anar al que és l’immediat gestor i, a continuació, al

següent. És a dir, hi ha el municipi, hi ha ens per sobre, hi ha diputacions, hi ha

el Govern amb la Conselleria o la Secretaria General corresponent. I més enllà

d’allò hi ha el Defensor del Poble. S’han de recórrer aquests camins.

El tema de les professions no està regulat en aquests moments. És a dir,

no en traureu res fins que no existeixi una llei que ho reguli. Si les

reivindicacions són quant a la formació o el currículum professional de les

persones que hi treballin, siguin les instal·lacions que siguin, en aquests

moments aquest és un terreny absolutament pantanós. Però jo penso que el

col·lectiu de professionals que treballen al món de l’esport està esperant

aquesta llei i no trigarem a tenir-la.


62

Per l’hora que és crec que aquesta serà l’última pregunta. El micròfon

s’ha sol·licitat aquí.

[INTERVENCIÓ DEL SR. ÒSCAR GARCIA]

El meu nom és Òscar Garcia, sóc de l’empresa Atlas Sport Consulting.

La meva pregunta és per al senyor Manel Garcia Ferrando, en relació a les

motivacions de pràctica de què ha parlat abans i les raons de l’augment o

descens de la pràctica esportiva o augment del sedentarisme. No sé si en el

seu estudi vincula l’augment o descens de la pràctica esportiva i, per tant,

l’augment del sedentarisme, en relació a la despesa per càpita que poden

fer els governs sobretot en esport (entenem esport com a promoció

esportiva, és a dir, augment de practicants esportius). Ho dic més que res

perquè, com a empresa consultora, vam realitzar un estudi per a la Secretaria

General de l’Esport, que ara no ve al cas, però una de les conclusions és que

vam analitzar 12 països europeus i s’establia una relació positiva entre més

despesa pública per càpita, més augment de pràctica esportiva. No sé si això

també ho ha pogut analitzar i valorar en l’estudi que ha realitzat.


En concret, no. No he fet esta correlació. L’estudi estic fent-lo merament

amb indicadors socials o de comportament sociològic. Però la relació despesa

per càpita en esport i pràctica esportiva, en un principi, té molt de sentit, és

lògic. Però jo no sé molt bé com calcular la despesa per càpita en una societat

determinada. Crec que és una cosa molt difícil de calcular. És un concepte que

en un principi capta l’atenció. Crec que té [per a llarg] això.

63

Però, el problema de la societat espanyola, crec, en el pla esportiu, és

que havem anat molt de pressa i havem construït un edifici en el qual ha sigut

lo més fàcil allò que aparentment era més difícil: guanyar, fer uns jocs olímpics

exemplars, tenir campions del món, ser campions del món en bàsquet (Déu

meu, guanyar-li als Estats Units, guanyar a l’Argentina). Però, com estem

veent, no havem sigut capaços de regular la professió. Això és un tema que és

recurrent. Jo sempre he estat vinculat a l’ensenyança en els instituts nacionals

(avui és cert que el de Catalunya es diu INEF per això de l’institut nacional i se

li ha quedat, però la resta són facultats). Serien setze o desset facultats de

l’educació física o de ciències de l’educació física. Aquest és un problema,

perquè hi ha un poder que són les federacions, i les federacions no volen

deixar anar la seua capacitat normalitzadora. Hi ha un problema molt greu.

Després hi ha el problema dels mestres que es llicencien en Educació Física.

Això no ha fet més que complicar el tema. Estem anant molt de pressa i, en

anar tant de pressa, està notant-se allò que he dit abans: que la cultura

esportiva en la realitat social del país es va imponent. Som cada vegada més

exigents: volem no tenir violència, volem que estiga regulada la professió, però

estem molt lluny de la trajectòria de cultura cívica de Finlàndia, de Suècia o de

Dinamarca o Alemanya. I eixe és el problema.

Per acabar, com calculem la despesa per càpita? No sé com heu pogut

fer-ho, però una cosa seria la despesa si hi calculeu tot el que es gasten les

societats esportives anònimes en contractar per dotzenes de milions d’euros

els grans cracks.

[INTERVENCIÓ DEL SR. ÒSCAR GARCIA]

64

Es calcula la despesa pública dels governs. [INAUDIBLE] Té aquesta

limitació [INAUDIBLE].


És clar, però és que la despesa capitalista és molt major. Per tant, no

només és la capitalista. És una dada que, sí, ens dóna una idea. Però jo crec

que la solució no està en la despesa pública, crec que és una variable cada

vegada menys rellevant, davant de la realitat d’un país que és la octava o

novena potència econòmica del món. Per tant, la inversió pública, crèiem que

en la transició democràtica anava a ser clau: despesa en fer les instal·lacions,

es debatia si fer-les gratuïtes. Tot un optimisme ingenu. La realitat és la que és.

I és que havem construït una casa que té façanes molt boniques i altres que

estan venint-se avall, perquè veem que no hi ha correlació entre les distintes

vessants de l’esport. Això és el que jo veig i crec que és el que ix del meu llibre.

Hi ha unes tensions, unes desigualtats que seran molt difícils d’arreglar. La

marxa que ha agarrat l’esport i la dimensió espectacular i mercantil de l’esport

no para.


Per acabar, i ja que han intervingut menys en aquest col·loqui,

demanaria a Marta Truñó o Montse Garcia si tenien alguna cosa que afegir.

[INTERVENCIÓ DE LA SRA. MONTSE GARCIA]

En el tema de la violència, vull afegir que m’he centrat molt, com a

administració penitenciària, en el dret dels interns i de les internes, però que

65

l’administració penitenciària moderna també té un dels seus eixos de treball

amb les víctimes. En aquest tema, i en els exemples que hem vist, ha sigut

només l’atzar el que ens ha permès no tenir víctimes o víctimes serioses. Per

tant, hauríem pogut arribar a un supòsit d’aquests, a haver-hi una víctima, que

hauríem d’haver atès i ajudat, però l’infractor en aquest cas hagués pogut

acabar arribant a necessitar, ja que els mecanismes de socialització i

d’educació i formació han fracassat (o de contenció, fins i tot, de l’agressivitat i

la impulsivitat), haver d’aprendre-ho o tornar-ho a fer amb una mesura penal

alternativa o en un centre penitenciari en una durada de temps.


Senyores i senyors, hem d’agrair la seva presència, l’atenció amb què

ens han seguit. Han estat aquí en aquesta mesa acompanyant-nos, Maria José

Bilbao, August Tarragó, Montse Garcia, Josep Monràs, Marta Truñó, Manel

Garcia Ferrando. Els donem a tots les gràcies, igual que a vostès, en aquesta

iniciativa de la Diputació de Barcelona. Us esperem en el que serà el tercer i

últim acte d’aquests col·loquis al voltant de l’esport que serà dilluns 16 d’abril,

amb l’esport de base i l’esport d’alta competició, on esperem l’assistència de

dirigents del Barcelona, de l’Espanyol, l’exesportista professional Nacho

Solozabal i la seleccionadora de l’equip nacional de natació sincronitzada Anna

Tarrés. Us demanaria un aplaudiment per als companys que han estat aquí

amb nosaltres.

[FINAL DE LA TRANSCRIPCIÓ]

trasncripció diferents vessants de l'esport · l’Administració, cap de la Comissió de Natació...

Documents

Transcript of trasncripció diferents vessants de l'esport · l’Administració, cap de la Comissió de Natació...