Espanya fins a

l’actualitat

Xesca Reynés Fanals

Historia

4t ESO

La Transició Espanyola és el període històric

durant el qual Espanya deixa enrere el règim

Franquista, passant a regir-se per una constitu-

ció que consagrava un Estat social i democràtic

de dret.

La Trancició s’inicia amb la mort del general

franco el 20 de novembre de 1975 i finalitza

amb l'entrada en vigor de la Constitució, el 29

de desembre de 1978.

El Rei va confirmar en el seu lloc al President

del Govern del règim franquista, Carlos Arias

Navarro. No obstant això, aviat es manifestaria

la dificultat de dur a terme reformes polítiques

sota el seu Govern. Finalment el President del

Govern va presentar la seva dimissió al rei, Ari-

as Navarro seria rellevat en el seu càrrec per

Adolfo Suárez.

El camí utilitzat va ser l'elaboració d'una nova

Llei Fonamental, la Llei per a la Reforma Política

que, no sense tensions, va ser finalment apro-

vada per les Corts i sotmesa a referèndum el

dia 15 de desembre de 1976. Com a conse-

qüència de la seva aprovació pel poble espa-

nyol, aquesta llei es va promulgar el 4 de gener

de 1977.

Aquestes eleccions es van celebrar finalment el dia

15 de juny de 1977. Eren les primeres eleccions de-

mocràtiques des de la Guerra Civil. UCD resultar el

partit més votat i va ser el partit encarregat de for-

mar govern. A partir d'aquest moment va començar

el procés de construcció

LA TRANCICIÓ (1975LA TRANCICIÓ (1975--1978)1978)

de la Democràcia a Espanya i de la redacció d'una

nova constitució.

El 6 de desembre de 1978 es va aprovar en referèn-

dum la Constitució Espanyola, entrant en vigor el 29

de desembre.

A principis de 1981 va dimitir Adolfo Suárez a causa

del distanciament amb el Rei i a les pressions internes

del seu partit. Durant la celebració de la votació al

Congrés dels Diputats per triar com a successor a Leo-

poldo Calvo-Sotelo es va produir el cop d'Estat dirigit

per Antonio Tejero, Alfonso Armada i Jaime Milans

del Bosch, entre d'altres. El cop, conegut com 23-F, va

fracassar.

Les tensions internes de la UCD provocarien la seva

desintegració al llarg de 1981 i 1982. Els membres

més pròxims a la socialdemocràcia s'unirien a les files

del PSOE.

El PSOE va succeir a la UCD després d'obtenir majoria

absoluta en les eleccions generals del 82, començant

així la II Legislatura d'Espanya. Per primera vegada des

de les eleccions generals de 1936, un partit considerat

d'esquerres o progressista anava a formar govern.

ARIAS NAVARROARIAS NAVARRO

Va ser un polític espanyol de la dictadura franquista. En alguns cercles de l'Oposició antifranquista. Va

Carnisser de malaga

La seva participació com a fiscal en els conse-

lls de guerra que el bàndol franquista va pro-

moure per castigar i, si s'escau, executar a

tots els partidaris significatius de la República

durant la Guerra Civil i la postguerra a la

ciutat de Màlaga. A causa d'aquesta repres-

sió, se li atribueix haver participat en la mort

de més de 4.300 dissidents

Posició en el franquisme

El 15 d'octubre de 1954 va ser nomenat cap

provincial del Moviment de Navarra. Aquest

càrrec suposava el seu nomenament com a

conseller Nacional del Moviment en represen-

tació. Continua en el càrrec durant la V Legisla-

tura de les Corts Espanyoles (1955-1958) fins al

seu cessament el 15 de juliol de 1957, sent

substituït per Manuel València Remón. El 1957

va accedir al càrrec de director general de Se-

guretat, en el qual es va mantenir fins 1965,

quan va ser nomenat alcalde de Madrid.

President del Govern

Poc després, l'assassinat del presi-

dent del govern, va possibilitar el

seu nomenament com a president

del govern, El 1975, es va oferir

als Estats Units per entrar en gue-

rra contra Portugal en el cas que

es asentase a Lisboa un govern

d'esquerres.

Mort el dictador, Arias Navarr va

mancar del lideratge necessari i

es va veure contínuament su-

perat per aquells ministres de

major empenta, sobretot Fraga

i Areilza. Les seves contínues

desafeccions al ritme i intensi-

tat dels canvis i la seva insistèn-

cia a preservar el llegat del dic-

tador en una societat que recla-

mava públicament la normali-

tzació democràtica, van propi-

ciar finalment el seu cessa-

ment. L'1 de juliol de 1976, des-

prés d'una tensa reunió amb el

rei, Arias Navarro va presentar

finalment la seva dimissió. El 2

de juliol de 1976 es li va conce-

dir el títol de Marquès d'Arias

Navarro amb Grandesa d'Es-

panya.

ADOLFO SUAREZADOLFO SUAREZ

Va ser president del Govern d'Espanya entre 1976 i 1981, sent el primer presidentdemocràtic després de

la dictadura del general Franco. Pels seus serveis al país, el reiJoan Carles I li va concedir el ducat de Suá-

Va estudiar lleis a Salamanca i es va docto-

rar en Dret per la Universitat Complutense

de Madrid, 2 exercir diferents

càrrecs dins de les estructures del règim

franquista de la mà de Fernan-

do Herrero Tejedor. El 1958, passa

a formar part de la «SecretariaGeneral del

Moviment» ascendint, el 1961, a Cap del

Gabinet Tècnic del Sotssecretari Gene-

ral, procurador en Corts per Àvila en 1967

i governador civil de Segòvia el 1968. L'11

de desembre de 1975, va entrar al primer

gabinet d'Arias Navarro format després de

la mort de Franco, Adolfo Suárez va

ser nomenat Ministre Secretari General del

Moviment.

El 15 de juny de 1977, per primera vegada a Espan-

ya des de 1936, es van celebrarelec-

cions generals lliures. Adolfo Suárez s'alçava com a

vencedor de les mateixes, al capdavant

d'un conglomerat de formacions de centredre-

ta, aglutinades entorn de la seva persona, sota

les sigles UCD (Unió de Cen-

tre Democràtic). Les Corts sortidesd'aquelles eleccio

ns, convertides en constituents, van aprovar la

Constitució, que el poble espanyol confirmava el 6

El 3 de març de

1979, Adolfo Suárez guanyava per sego-

na vegada unes eleccionsgenerals, i iniciava el

seu tercer mandat com a president

del Govern. El seu primer error en

aquest període va ser evitar la presentació del

seu programa de govern davant el Congrés el

que li va posar en contra d'algun grup.

Va ser una etapa de govern plena de dificul-

tats polítiques, socials i económicas.. al

1980, el PSOE va presentar una moció de cen-

sura que, encara que derrotada per enda-

vant, va deteriorar encara més la imatge

d'un Suárez desproveït de suports en el seu

propi partit. Finalment la falta de sinto-

nia amb el Rei Joan Carles

i les tensionscreixents en el seu pro-

pi partit, el van portar a presentar la se-

va dimissió el 29 de generde 1981. El 1981, el

rei li va concedir el títol de duc de Suárez pel

seu paper en el procés de transició.

La Unión de Centre Democràtic (UCD) neix de la

mà d'Adolfo Suárez amb la finalitat d'aprofitar la

seva imatge en les eleccions a partir dels contac-

tes personals que aquest mantenia amb els líders

de gran quantitat de petits partits nascuts en

pocs anys, així com para a cap les fins del grup

Tàcit, nascut en els últims anys del franquisme a

partir de sectors moderats del règim. Encara que

el Partit Popular era el de major pes dintre de la

coalició Centre Democràtic, germen de UCD,

Adolfo Suárez va aconseguir desplaçar al líder

d'aquest, José María de Areilza; aquest últim, un

personatge menys moderat del que era la línia

de UCD, acabaria militant en Aliança Popular.

Altre membre decisiu en la creació del partit que

va arribar en aquell moment va ser Leopoldo Cal-

vo-Sotelo, el qual va anar artífex de l'addició

d'Unió a la coalició Centre Democràtic; acabava

de néixer Unió de Centro Democráctico (UCD). A

l'octubre de 1978 es va celebrar el seu I Congrés,

sent triats Adolfo Suárez com president del partit

i Rafael Arias-Salgado com secretari general. Cap

destacar un partit centrista que no es va adherir

a la unió de UCD, Democràcia Cristiana (DC), par-

tit que mirant en el model italià esperava obtenir

uns molt bons resultats en solitari, fet que no va

ocórrer. UCD va governar Espanya des de 1977

fins a 1982. En les Eleccions Generals del 15 de

juny de 1977 va obtenir 6.310.391 vots (34,4%) i

166 escons. En aquestes, dels seus candidats el

36% eren independents procedents de sectors

moderats del franquisme, el 17% eren membres

del Partit Popular i el 12% de sectors democris-

tianos. Finalment, després de les eleccions, el

17,5% dels seus diputats electes havien estat

prèviament procuradors de les Corts franquistes.

La Legislatura Constituent d'Espanya va co-

mençar el 19 de juny de 1977, podent UCD go-

vernar a causa del suport parlamentari i al con-

sens establert tant amb AP com amb el PSOE i el

PCE. Les noves Corts es van inaugurar el 22 de

juliol. El nou govern, amb Adolfo Suárez Gonzá-

lez de president, diversos independents i Fernan-

do Abril Martorell com vicepresident, vindria a

culminar el procés de Transició Espanyola desen-

volupat en el país després de la mort de Francis-

co Franco al ser un dels principals partits impul-

sors de la Constitució de 1978.

GOVERN UCD (1977GOVERN UCD (1977--1982)1982)

LA CRISI ECONÒMICA

Les reformes polítiques van coincidir

amb un situació de greu crisi econò-

mica, motivada per la pujada dels

preus del petroli i per la crisi de molts

sectors industrials que havien quedat

desfasats o sofrien la competència

dels Nous Països Industrials més ba-

rats.

Les conseqüencies van ser un incre-

ment notable del dèficit comercial, un

creixent endeutament de l’Estat, un

espectacular augment de la inflació,

que va arribar a superar el 40%, tan-

caments empresarials i atur.

Per a plantar cara a la crisi, el govern

d’UCD va plantejar una política de

consens, i signà el 1977 amb partits y

sindicats els Pactes de Moncloa. En

aquests, els sindicats van aceptar la

moderació salarial i la flexibilització

de l’ocupació a canvi de la contenció

de la despesa pública, una reforma

contra el frau fiscal, l’ampliació de

l’assegurança d’atur i una major des-

pesa social.

Aquestes mesures van suposar una

certa millora de l’inflacció i del déficit

exterior, però continuaba sent impre-

sindible en una reforma económica

profunda, que es va retardar perquè

l’atenció del país se centrava llavors

en les qüestions polítiques.

LA CONSTITUCIÓ DE 1978

La constitució, aprobada en referéndum el 6 de desembre de

1978, tecull els drets i els deures de la ciutadania, i regula el

funcionament de l’Estat i de les seves institucions.

· Drets i llibertats reconeguts per la Constitució son molt amplis,

i el seu compliment està garantit pel Tribunal Constitucional.

-Drets civils, es a dir, les normes i principis que regulen les re-

lacions més generals i quotidianes de la vida de les personas.

Entre aquests destaquen el dret a la vida, la igualtat davant la

llei, la llibertat religiosa el dret a la intimitat i les llibertats d’ex-

pressió, associació i reunió.

- Drets socials, afecten el conjunt de la ciutadania, com la secu-

ritat social i el dret a un medi ambient adequat, al treball i a un

habitatge digne.

· En el funcionament de l’estat, la constitució estableix els se-

güents principis:

- Espanya es un estat social, democràtic i de dret.

-La sobirania nacional.

- La forma de l’estat es la monarquia parlamentaria.

- Els poders de l’estat: legislatiu, executiu i judicial.

ORGANITZACIÓ TERRITORIAL

D’ESPANYA

La constitució estableix la com-

ptabilitat de la unitat de la nació

amb el dret a l’autonomia de les

nacionalitats i regions que la

integren; i també el principi de

solidaritat i equilibri entre

aquestes.

Així es va configurar un Estat

descentralitzat, l’Estat d’auto-

nomies, en el qual el poder es

reparteix entre unitats territo-

rials amb capacitat d’autogo-

vern: les comunitats autóno-

mes, les provincies i els munici-

pis.

D'aquesta manera, la I Legisla-

tura d'Espanya (o II, si inclo-

guéssim en el compte la Consti-

tuent), va començar el 1 de

març de 1979, amb un nou Go-

vern presidit per Adolfo Suárez i

amb Manuel Gutiérrez Mellado

i Fernando Abril Martorell en

ell, que va contar amb el recol-

zo en la investidura d'Ap. Així

mateix UCD va guanyar les elec-

cions municipals d'aquest ma-

teix any obtenint l'ajuntament

en 20 capitals de província però

no en les grans ciutats; també

va guanyar les eleccions a la

Diputació Foral de Navarra.

Després de les eleccions al Par-

lament de Catalunya de 1980,

en les quals el seu referent a

Catalunya Centristes de Cata-

lunya-UCD va obtenir 6 dipu-

tats, va donar a Jordi Pujol com

President de la Generalitat de

Catalunya. En 1980 el llavors

ministre de Cultura Manuel Cla-

vero Arévalo abandona el partit

per la negativa de UCD a donar

suport la "autonomia històrica

d'Andalusia" fundant Unitat An-

dalusa. Aquest mateix any el

llavors ministre de Treball i As-

sumptes Socials Rafael Calvo

Ortega es converteix en secre-

tari general del partit i Leopoldo

Calvo-Sotelo en vicepresident

2º del Govern. Al gener de 1982

se celebra l'II Congrés de UCD

on Agustín Rodríguez Sahagún

s'imposa en la votació a Lande-

lino Lavilla com a president del

partit, càrrec que ostenta fins a

novembre d'aquest any quan li

substitueix Leopoldo Calvo-

Sotelo.

COP DESSTAT (23 febrer 1981)COP DESSTAT (23 febrer 1981)

va ser un intent fallit de cop d'Estat perpetrat fonamen-

talment per alguns comandaments militars, l'episodi més

conegut va ser l'assalt al Congrés dels Diputats per un

nombrós grup de guàrdies civils al comandament es tro-

bava el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero,

durant la sessió de votació per a la investidura del candi-

dat a la Presidència del Govern, Leopoldo Calvo-Sotelo,

de la UCD. Quatre elements van generar una tensió per-

manent, que el govern d'UCD no va aconseguir contenir:

els problemes derivats de la crisi econòmica, les dificultats per articular una nova organització terri-

torial de l'Estat, les accions terroristes protagonitzades per ETA i la resistència de certs sectors de

l'exèrcit a acceptar un sistema democràtic.

En el cop del dia 23 coincideixen les diferents

trames colpistes que operaven des de l'inici de

la Transició, mitjançant una acció coordinada. A

les sis en punt de la tarda comença la votació

nominal per a la investidura de Leopoldo Calvo-

Sotelo com a President del Govern d'Espanya.

A les 18:22 hores, quan anava a emetre el seu

vot el diputat socialista Manuel Núñez Encabo,

s'inicia l'operació "Duque de Ahumada", en referència al fundador de la Guàrdia Civil. Segons el pla traçat,

un grup de guàrdies civils, subfusell en mà, irromp a l'hemicicle del Congrés dels Diputats encapçalats pel

tinent coronel Antonio Tejero. Aquest, des de la tribuna, va cridar "Quiet tothom!" (Sic) i va donar ordre

que tots es tiressin a terra. Com militar de més alta graduació allà present i com a vicepresident del go-

vern, el tinent general Gutiérrez Mellado es va aixecar, es va dirigir al tinent coronel Tejero, li va ordenar

que es posés ferm i li lliurés la seva arma. Després d'un brevíssim forcejament i per reafirmar la seva or-

dre, Tejero efectua un tret que és seguit per unes ràfegues dels subfusells dels assaltants. Sense immutar-

se, amb els braços en gerres, l'ancià general suporta el so de les armes. Mentre la major part dels diputats

han obeït les ordres de Tejero, el diputat Carrillo i el president Suárez es mantenen asseguts als seus es-

cons. Suárez fins i tot fa un gest per ajudar a Gutiérrez Mellado. Durant l'assalt, un ajudant d'un dels dipu-

tats va patir un atac d'ansietat i va colpejar a un present al nas.

Armada: Per allà també va deambular el general Alfonso Ar-

mada, part del pla colpista, que pretenia sibil · linament, si-

mulant negociar amb els assaltants, proposar com a solució

de compromís. El seu secret pla de cop emulant el general

francès De Gaulle, fracassa en negar-se Tejero a que presidís

un govern del qual també formarien part socialistes i comu-

nistes. Més tard, descoberts els seus plans, seria rellevat del

seu lloc de Segon Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit per la

seva implicació en la trama colpista

Joan Carles I: La seva aparició televisiva va

ser el que, segons els historiadors, va decan-

tar el fracàs cop: vestit amb el seu uniforme

militar com a cap de tots els exèrcits, va or-

denar als colpistes que deposessin les armes,

el que va fer que aquells militars que no

s'havien posicionat repudiessin la acció de

Tejero i els seus.

Antonio Tejero. : Llavors tinent coronel de la Guàrdia Civil, va ser el cap visi-

ble del cop d'Estat. Després de passar 16 anys a la presó va ser alliberat i

actualment, als seus 78 anys d'edat, viu a la costa andalusa. Abans del

23F va protagonitzar diversos incidents, com ara comentaris contra la

legalització de la ikurriña basca, una carta contra la Constitució o la seva

participació en un intent colpista frustrada en les albors de la demo-

cràcia, coneguda com 'Operació Galàxia'.

Manuel Gutiérrez-Mellado: No només no es va amagar sota el seu escó quan van irrompre els colpistes,

sinó que es va abalançar sobre Tejero. El llavors ministre de Defensa i

vicepresident del Govern, que tenia rang de tinent general i capità gene-

ral de la VII regió militar, es va encarar amb els colpistes als seus gairebé

70 anys que, tot i que van intentar reduir-lo de forma violenta, no van

poder reduir-lo. Va morir el 1995 en un accident de trànsit quan es diri-

gia a un acte contra la drogoaddicció, tasca a la qual es va dedicar durant

els seus últims anys de vida.

PRINCIPALS PERSONATGES.

Suárez: ¡Explique qué locura es esta! Tejero: ¡Por España, todo por España! Suárez: ¡Qué vergüenza para España! ¿Quién hay detrás de esto? ¿Con quién puedo hablar? Tejero: No hay nada de que hablar. Solo debe salir. Suárez: ¿Pero quién es el responsable? Tejero: Todos, estamos todos. Suárez: Como presidente le ordeno que deponga su actitud. Tejero: Usted ya no es el presidente de nadie. Suárez: Le ordeno Tejero: Yo solo recibo órdenes de mi general. Suárez: ¿Qué general? Tejero: No tengo nada más que hablar. Suárez: Le insisto, soy el presidente. Tejero: No me provoque. Suárez: ¡Pare esto antes de que ocurra alguna tragedia, se lo ordeno! Tejero: Usted se calla. Todo por España. Suárez: Le ordeno Tejero: Cállese, siéntese y usted (al ujier que escuchó la conversación y se la facilitó a Guerra) fuera.

El diputat Alfonso Guerra va revelar en un acte d'homenatge a l'expresident Adolfo Suárez el tens diàleg

que va mantenir el llavors president del Govern amb el tinent coronel Antonio Tejero la nit del cop d'Es-

tat del 23-F. La conversa es va produir a iniciativa de Suárez per intentar que Tejero parés el cop d'Estat.

La discussió va tenir lloc en una saleta del Palau del Congrés on els va conduir un uixer, que va escoltar

l'enfrontament i va prendre nota del mateix

El primer govern socialista, presidit per Felipe Gon-

zález i amb Alfonso Guerra com a vicepresident, va

desenvolupar una política orientada, d'una banda, a

aprofundir i assentar la democràcia, i, d'altra banda,

a impulsar una important sèrie de reformes, entre

les quals es destaquen la professionalització de les

Forces Armades, la plena funcionalitat del model

d'Estat de les Autonomies, la reforma educativa, les

mesures de sanejament econòmic i l'impuls a una

legislació modernitzadora en temes com la despe-

nalització de l'avortament i la igualtat de la dona.

Tot això va permetre crear un nou clima de confia-

nça ciutadana en les institucions.

Un altre aspecte de gran rellevància, en aquesta pri-

mera etapa, és la plena incorporació d'Espanya a les

institucions internacionals occidentals i, molt espe-

cialment, l'adhesió a les Comunitats Europees, que

es va produir el 12 de juny de 1985, entrant en vigor

l'1 de gener de 1986. Espanya va deixar de ser un

país aïllat i es va convertir en una de les nacions

més actives en els fòrums internacionals.

A Espanya li ha correspost en diverses ocasions

exercir la presidència de la Unió Europea. En aques-

tes ocasions, la presidència de Felipe González i la

gestió realitzada pel gabinet socialista han estat re-

conegudes nacional i internacionalment com bri-

llants.

El 1986, el PSOE obté novament en les eleccions

generals la confiança majoritària dels ciutadans es-

panyols. Entre les tasques més apreciables de la

"dècada del canvi" destaquen l'ampliació de la co-

bertura sanitària a més de sis milions de persones

que, fins llavors, estaven excloses del dret a la pres-

tació pública, l'increment del nombre de pensionis-

tes en un 35% , concedint un total de dos milions de

pensions noves a persones que fins aquest moment

no percebien cap contribució, l'ampliació de la co-

bertura de desocupació, la garantia d'educació gra-

tuïta i obligatòria dels menors de 16 anys i el fortís-

sim increment del nombre de beques .

A la primera dècada de Govern socialista es va im-

pulsar un programa de modernització de les comu-

nicacions sense precedents en la història d'Espanya,

que va donar com a fruit la construcció de noves

autovies, la modernització de tota la xarxa de carre-

teres, la introducció del tren d'alta velocitat i la po-

sada en marxa d'un satèl · lit de comunicacions es-

panyol, entre d'altres avenços.

En l'àmbit del Partit, el PSOE ha realitzat en aquest

temps un esforç d'integració i obertura que ha faci-

litat la incorporació a l'organització socialista d'al-

tres sectors de l'esquerra espanyola, com el liderat

per l'ex vicesecretari general del PCE, Enrique Curiel

( 1990), el Partit dels Treballadors d'Espanya (1991)

i Euskadiko Ezkerra (1993).

El 1993, el PSOE torna a guanyar les eleccions gene-

rals i, mesos després, celebra a Madrid el seu 33

Congrés Federal (Març de 1994), iniciant una nova

etapa de transformacions.

PRIMER GOVERN DEL PSOE (1982, 1996)PRIMER GOVERN DEL PSOE (1982, 1996)

Després de la reinstauració de la democràcia a Espa-

nya, el PSOE es va convertir en un dels dos grans

partits del panorama polític. Sota el lideratge de

González, el PSOE va assumir la tasca de governar

Espanya entre 1982 i 1996. En les eleccions generals

de 1982 el PSOE va obtenir una contundent majoria

al Congrés dels Diputats, aconseguint 202 diputats

amb el respatller de més de deu milions de vots

(48,11 % dels vots).

En les eleccions de 1986 el PSOE va mantenir la ma-

joria absoluta amb 184 diputats, en les eleccions de

1989 el PSOE es va quedar a un diputat de la majo-

ria absoluta, amb 175 escons (la meitat exacta del

Congrés). Ja en els comicis de 1993 el desgast es va

fer notar en els resultats electorals: encara que Feli-

pe González va tornar a guanyar les eleccions,

aquesta vegada la victòria va ser amb menys respat-

ller (159 escons) i amb la presència del Partit Popu-

lar més reforçat (amb 141 escons). Finalment en les

eleccions generals de 1996 el PSOE perd 18 dipu-

tats, i resulta vencedor el Partit Popular.

El desgast del projecte socialista, es va deure majo-

ritàriament a l'aparició de nombrosos casos de cor-

rupció i al encausament d'alts càrrecs del PSOE

(alguns condemnats posteriorment pels tribunals)

com a responsables del finançament i adreça del

terrorisme d'Estat dels Grups Antiterroristes d'Alli-

berament. No obstant això, Felipe González seguia

conservant el beneplàcit de gran part de l'electorat

socialista, sent en 1996 la data límit del seu mandat

quan els resultats electorals van reduir el nombre

d'escons del Partit Socialista al Congrés dels Dipu-

tats, situant-ho llavors en segona posició per una

diferència molt estreta.

FELIPE GONZÀLEZFELIPE GONZÀLEZ

Durant el seu govern, el país va escometre una no-

table transformació en tots els àmbits, destacant les

tasques per implantar l'Estat del Benestar. cal des-

tacar igualment la reforma de l'Exèrcit, iniciada ja

en l'etapa UCD, i més tard conduïda pel Ministre de

Defensa socialista Narcís Serra, que va ser clau per a

la promoció del apoliticisme i la professionalització

dels comandaments. D'aquesta forma es va allunyar

definitivament l'espectre colpista, que no ha deixat

d'estar present en la història d'Espanya des del pri-

mer terç del segle XIX fins a finals del XX.

En el camp social el país va experimentar grans pro-

gressos, tenint com a referència el model de l'Estat

del benestar. Destaca l'extensió dels serveis públics

i la integració d'Espanya en la Comunitat Econòmica

Europea (1986). En el plànol econòmic, com ja veni-

en fent els socialistes francesos, Felipe González es

va decantar pel pragmatisme liberal i va escometre

una dolorosa reconversió industrial a partir de

1983, que considerava ineludible per a la modernit-

zació del país. La reducció de la inflació va constituir

un objectiu declarat des del primer moment.

La dècada dels 80 es va caracteritzar per una fase

de creixement expansiu i d'entrada massiva de capi-

tals estrangers, atrets pels alts tipus

d'interès, si ben el descontentament dels sindicats

va ser creixent, i el 14 de desembre de 1988 Felipe

González va haver d'afrontar una vaga general. Els

sindicats consideraven necessari donar aquest toc

d'atenció al govern socialista.

La derrota de 1996 i la posterior renúncia de Felipe

González a la secretaria general (XXXIV Congrés Fe-

deral) va portar al PSOE a una greu crisi de lideratge

que es va estendre fins a l'any 2000, quan el XXXV

Congrés Federal va triar a José Luis Rodríguez Zapa-

tero com a nou secretari general..

El Partit Popular (PP) és un partit polític conser-

vador d'Espanya fundat en 1989, definit en els

seus estatuts com de «centre reformista». Se-

gons les seves pròpies estimacions, compta amb

més de 800.000 afiliats, sent el partit polític

amb més afiliats d'Espanya.

Aquest partit té el seu origen en Aliança Popular

quan es va unir amb el Partit Demòcrata Popular

i el Partit Liberal en 1989.

Es un dels dos partits majoritaris d'Espanya, al

costat del Partit Socialista Obrer Español. És el

partit majoritari en el Senat, el principal partit

de l'oposició i el segon que més vegades ha go-

vernat el país des del restabliment de la demo-

cràcia, per darrere del PSOE.

Té delegacions regionals en cada comunitat

autònoma i a diversos països, integrades en la

comunitat espanyola d'aquests, que proporcio-

nen la seva recolzo en les qüestions polítiques

espanyoles i internes (via activitats indepen-

dents i el Consell de residents espanyols). En el

PP se li denomina «PP Exterior».

Forma part del Partit Popular Europeu (PPE), de

la Internacional Demòcrata de Centre (IDC), i de

la Unió Internacional Demòcrata (IDU). La seva

organització juvenil són les Noves Generacions

del Partit Popular (*NNGG).

Al Congrés Nacional de 2008, Mariano Rajoy va

ser reelegit President Nacional i María Dolores

de Cospedal, Secretària General..

GOVERNS DEL PP(1996GOVERNS DEL PP(1996--2004)2004)

Va ser el quart president del Govern d'Espanya del període demo-

cràtic iniciat amb la Constitució de 1978, en les legislatures compre-

ses entre el 5 de maig de 1996 i el 17 d'abril de 2004, pel Partit Po-

pular (PP).

En l'actualitat presideix la Fundació per l'Anàlisi i els Estudis Socials

JOSE MARIA AZNARJOSE MARIA AZNAR

En les eleccions generals del 3 de març de 1996, el PP va esdevenir el

principal partit de l'hemicicle, encara que sense obtenir majoria ab-

soluta a la cambra (156 diputats sobre un total de 350). Després de

perllongades negociacions amb les principals formacions nacionalis-

tes de Catalunya (CiU), País Basc (PNB) i Canàries (CC), va aconseguir

el suport de les mateixes en la sessió d'investidura el 4 de maig de

1996, pel que al dia següent va jurar el càrrec com a nou president

del Govern de España

derrota electoral:

En les Eleccions Generals del 14 de març de 2004 el PP perd 35 escons, i amb ells la majoria al Parlament.

També perdria 25 senadors, i la majoria absoluta al Senat. A continuació el Partit Popular perdria el Go-

vern, sent substituït pel PSOE, nomenant-se a José Luis Rodríguez Zapatero com a President del Govern

d'Espanya. Aquestes van ser les primeres Eleccions Generals que perdria Mariano Rajoy.

polític del Partit Socialista Obrer Espanyol, actual-

ment membre del Consell d'Estat. Va ser el cinquè

president del Govern d'Espanya des de la Transició,

després de la seva victòria en les eleccions generals

de 2004, i de nou a la IX Legislatura, després de re-

validar el seu càrrec en les eleccions generals de

2008.

La seva època com a president ha estat dividida en

dues etapes, coincidents amb les legislatures vuite-

na i novena de la democràcia espanyola. Durant la

seva primera etapa, les principals mesures del seu

govern han estat la retirada de les tropes espanyo-

les de l'Iraq, l'enviament de tropes a l'Afganistan i

la promoció de l'Aliança de Civilitzacions. L'estabili-

tat política i econòmica del període 2004-2007 va

permetre el desenvolupament d'un programa pro-

gressista amb accions com la legalització del matri-

moni homosexual, la Llei de la promoció de l'auto-

nomia personal i atenció a les persones en situació

de dependència, la Llei per a la igualtat efectiva en-

tre dones i homes, la creació dels jutjats de violèn-

cia sobre la dona, una nova regularització d'immi-

grants, l'intent de procés de pau amb ETA, la Llei

antitabac o la reforma d'estatuts d'autonomia, com

el de Catalunya.

El seu segon mandat va estar intensament marcat

per l'impacte d'una crisi econòmica molt més greu i

profunda del previst pel seu Govern i per la majoria

d'organismes econòmics internacionals.3 4 5

Aquest període de recessió, agreujat pel col · lapse

del sector financer i per el desastre del sector im-

mobiliari (principal motor econòmic i laboral d'Es-

panya en els quinze anys anteriors) va comportar

un brusc deteriorament de l'economia nacional i un

ràpid creixement de la desocupació. La reacció del

Govern de Rodríguez Zapatero va consistir, en pri-

mera instància, en programes d'estímul econòmic,

com el Pla E, en els anys 2008 i 2009; ia polítiques

de retallada pressupostària, la gent gran de la

història recent, el 2010 i 2011, incloent la retirada

de moltes de les mesures socials posades en marxa

en la seva anterior legislatura, 6 així com plans

d'estalvi energètic i de competitivitat, amb la inten-

ció d'iniciar la transició cap a un nou model

econòmic fonamentat en la innovación.

Al Comitè Federal del PSOE celebrat el 2 abril 2011

va anunciar que no es presentaria com a candidat a

unes hipotètiques eleccions en 2.012,8 renunciant

així a un possible tercer mandat. Finalment, el 29

juliol 2011 va anunciar un avançament electoral per

a novembre d'aquest mateix any.

Després d'abandonar la presidència del Govern, el 9

febrer 2012 tom possessió com a membre nat del

Consell d'Estat, en qualitat de expresident del Go-

vern.

JOSE LUIS RODRIGUEZ ZAPATEROJOSE LUIS RODRIGUEZ ZAPATERO

polític espanyol, president

del Govern de Espanya1 2

des del 21 de desembre de

2011. És també president

del Partit Popular, i es va

exercir com a líder de l'opo-

sició parlamentària durant

les legislatures VIII i IX.

Com a resultat de la victòria

del seu partit per majoria

absoluta en les eleccions

generals del 20 de novem-

bre de 2011, el 21 de

desembre de 2011 es va

convertir en el sisè presi-

dent del Govern d'Espanya

de la democràcia.

Anteriorment, Rajoy ja va

servir com a ministre en els

governs de José María Aznar

en diverses carteres entre

1996 i 2003, i com a vice-

president de l'Executiu de

2000 a 2003. Entre 2003 i

2004, quan va ser elegit pre-

sident del Partit Popular, va

exercir el càrrec de secretari

general de la formació.

MARIANO RAJOY MARIANO RAJOY

OPINIÓ PERSONALOPINIÓ PERSONAL

Aquest treball m’ha semblat molt interessant perquè m’ha ajudat a enten-

dre i descobrir moltes coses d’Espanya que abans no sabia, crec que es

important conèixer el teu país i saber com hem arribat al punt al que es-

tem. La entrada a la democràcia no va ser fàcil i, com es va demostrar

amb el cop d’estat, molta gent es negava a abandonar la dictadura. M’a-

gradaria demostrar la meva admiració com a Gutiérrez Mellado per la

seva actuació davant Tejero, i repetir, finalment, que estic contenta d’ha-

ver realitzat aquest treball, encara que m'ha semblat una mica difícil.

BIBLIOGRAFIABIBLIOGRAFIA

10/03/12

http://es.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Suarez

http://es.wikipedia.org/wiki/Transici%C3%B3n_Espa%C3%B1ola

http://es.wikipedia.org/wiki/Arias_Navarro

http://www.youtube.com/watch?v=SsL5wt12CTE&feature=fvwp&NR=1Ç

11/03/12

http://noticias.lainformacion.com/espana/el-23f-contado-a-traves-de-23-

nombres_tD8lP4KY60WMVwHzIPqaN2/

http://www.20minutos.es/noticia/1289970/2/adolfo-suarez/tejero/conversacion-23f/

http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Mar%C3%ADa_Aznar#Derrota_electoral

17/03/12

http://www.psoe.es/ambito/historiapsoe/docs/index.do?action=View&id=997

http://www.vespito.net/historia/transi/resulft.html

http://ca.wikipedia.org/wiki/UCD

18/03/12

http://es.wikipedia.org/wiki/PP

http://www.pp.es/conocenos/historia_2.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Luis_Rodr%C3%ADguez_Zapatero