QUÈ ÉS LA FRUSTRACIÓ

La vivència emocional davant una situació en la que un dessig, un projecte, una il.lusió o una necessitat no es satisfà o no es compleix.

La frustració és un sentiment que forma part del desenvolupament humà saludable, per tant els nens han d’anar aprenent des de molt petits que no tots els desigs poden ser satisfets.

QUINES SÓN I D’ON PODEN SORGIR LES FRUSTRACIONS

DELS NOIS I NOIES QUE VENEN ALS HOSPITALS DE

DIA?

Molts dels nois i noies que tenim a l’hospital s’enfronten a la por a créixer a ser independents i responsables dels seus actes i decisions. Créixer es enfrontar-se al món i a les frustracions de la vida. Nois i noies amb tantes dificultats , la majoria d’ells sense recursos suficients per gestionar les seves frustracions vitals.

La no acceptació d’un mateix i la baixa o nul·la autoestima elements potenciadors de la no acceptació de les frustracions.

Posar límits a les condutes, no als sentiments.

La importància dels límits i la seva transmissió.

La figura dels pares en l’aprenentatge de la tolerància a les frustracions de la vida.

PER QUÈ ÉS ESSENCIAL ENSENYAR A PODER

TOLERAR LA FRUSTRACIÓ EN EL PROCÉS TERAPÈUTIC

EDUCATIU DELS NOIS I NOIES?

A la vida s’ha d’ensenyar a guanyar però també a perdre.

El saber autoregular-se i saber posar-se límits per un mateix. Autonomia personal.

Desenvolupar flexibilitat emocional. Resultat: Tolerància exitosa de les experiències noves i diferents. Corren els riscs necessaris de l’aprenentatge.

Luís Rojas Marcos, ens parla del gran efecte que suposa fer l’esforç mental de posar paraules als teus sentiments, disminueix la intensitat emocional. Si tens por a alguna cosa i ho poses en paraules, la narrativa és molt terapèutica perquè serveix per crear un argument que dóna capacitat per poder tolerar millor les frustracions.

Els nois i noies poden experimentar falta de confiança quan els adults promulguen actituds negatives i culturalment derivades contra els errors.

«Acció –reacció»

«Qui la fa la paga»

« Si no hagués estat culpable ara ho hauria estat en el futur»

Los chicos del coro

Sartre deia que la mala fe consisteix en afirmar que les coses no poden ser de manera diferent.

QUINES ACTITUDS HEM DE TENIR I TRANSMETRE, COM A EDUCADORS, ALS NOIS I NOIES I EN CONSEQÜÈNCIA POTENCIAR ELS FACTORS RESILIENTS I DE TOLERÀNCIA A LA FRUSTRACIÓ?

Metàfora:Es busquen homes per un viatge perillós. Sou baix, fred extrem.

Llargs mesos d’absoluta foscor. Perill constant. No és segur tornar en vida.

Honor i reconeixement en cas d’èxit

Ernest Shackleton 1914 anunci de premsa per reclutar voluntaris per una expedició a la Antàrtica

-»No se cap cançó»-»No et preocupis, jo t’en ensenyaré»

Los chicos del coro

«Mai diguis mai»

Los chicos del coro

Potenciar l’autoestima i les competències personals.

Reconeixement de les capacitats i valoració de les actuacions.

Potenciació de l’autonomia a través de les responsabilitats.

Crítica assertiva.

Posada en marxa d’estratègies destinades a millorar la capacitat de comunicar-se.

Testimoni de l’ educador/a como persona sana i competent.

Potenciar la capacitat de donar sentit a la vida.

Posar en marxa processos d’educació en valors.

Ajuda per descobrir les seves inquietuds, gustos, aficions i afavorir el seu desenvolupament.

Potenciar el seu optimisme i sentit de l’humor, antídots contra la frustració.

Reforç dels aspectes positius de comportaments o aconteixements.

Disposició per riure’ns de nosaltres mateixos.

Potenciació dels encontres festius i de la creativitat.

CONCLUSIONS La tolerància a la frustració en educació és la capacitat de resistir, és

l’exercici de la fortalesa, de tenir “coratge” per afrontar les dificultats de la vida personal, familiar, professional i social. Tot procés resilient reconeix el dolor, la lluita i el patiment implícits en el procés.

Ensenyar que lo important per créixer com a persona sigui aprendre ha acceptar la vida i els seus plaers dintre d’uns límits de la pròpia vida i de la realitat.

En tot procès de resiliència el perdó i l’acceptació porten a la transformació. Tolerar que en la vida no tot es pot controlar i que hi ha aspectos bons i dolents que ens porten a viure amb agraïment i pau.

Davant la frustració: Solucions creatives.

Expressar solucions creatives

Més autoestima i millor autocenepte d’un mateix

L’educador té la funció de guia, mediador i facilitador d’aprenentatges significatius.

L’aprenentatge de manejar les experiències de frustració no es fa en un instant. És necessita algú que estigui acompanyat i fent costat en el procés d’aprenentatge del noi o noia.

L’humor, la fantasia, l’afecte, l’acceptació d’un mateix, la il·lusió, l’alegria, l’amor, la generositat, l’optimisme realista, la creativitat que poden ser ensenyades, apreses i desenvolupades per guanyar tolerància a la frustració.

Per l’educació el terme implica adquirir una dinàmica positiva, una capacitat de d’anar cap endavant. La resiliència humana no es limita a resistir, permet la reconstrucció. La resiliència en educació està concebuda com a un ressort moral i es constitueix en una qualitat d’una persona que no es desanima, que no es deixa abatre, que es supera.

Com a educadors hem de saber fer autocrítica de la nostra tasca i enfrontar-nos als nostres errors i limitacions a l’hora d’actuar i intervenir .

Hem parlat de la importància del model en el qual t’emmiralles. Hem de trametre exemple. A més a més hem de fer de figures d’ajuda a la transformació, ensenyar que hi ha una alternativa.

Hem d’ensenyar a veure les capacitats a cada noi en el seu procés i estança a l’hospital.

La importància dels tallers per trametre tota una sèrie de valors per ajudar a créixer, tolerar la frustració, ensenyar autonomia, capacitat de decisió, ser honest.

A través dels tallers es treballen petites dosis de frustració en el procés d’elaboració del projecte.

Sostenir als nois i noies en els moments que per ells mateixos no poden sostenir-se.

“EL ABRAZO DEL OSO”,En el corazón de Alberto reinaba la alegría. De él brotaban sentimientos de amor, a raudales. Un buen día fue a pasear por el bosque. Notaba que necesitaba el contacto con la naturaleza puesto

que, desde el nacimiento de su bebé, todo lo veía hermoso y la simple caída de una hoja le parecía un acorde de música.

De repente vio posada en una rama a un águila de bello plumaje. El águila había tenido la alegría de recibir a sus polluelos y tenía como objetivo llegar hasta el río cercano, capturar un pez y llevarlo a su nido como alimento. Era una responsabilidad muy grande criar y enseñar a sus aguiluchos a enfrentar los retos de la vida. El águila notó la presencia de Alberto, lo miró fijamente y le preguntó:_ ¿Adónde te diriges, buen hombre? Veo en tus ojos la alegría

Alberto le contestó:

_ Es que ha nacido mi hijo y he venido al bosque a disfrutar de la naturaleza. Aún así, me siento un poco confuso.

_ ¿Por qué?_ dijo el águila_ ¿Qué piensas hacer con tu hijo?

- Ah, pues desde ahora lo voy a cuidar siempre, le daré de comer y no permitiré que pase frío. Me encargaré de que tenga todo lo que necesite y lo protegeré de las inclemencias del tiempo; lo defenderé de todos los enemigos que pueda tener y no permitiré que pase por situaciones difíciles. Para esto estoy yo, para que él lo tenga más fácil que yo, para que la vida no le dañe. Yo, como padre suyo que soy, seré fuerte como un oso y, con la potencia de mis brazos lo rodearé, lo abrazaré y nunca dejaré que nada ni nadie lo perturbe.

El águila no salía de su asombro, atónita lo escuchaba y no daba crédito a lo que había oído. Entonces, respirando muy hondo y sacudiendo su enorme plumaje, lo miró fijamente y dijo:

Escúchame bien, buen hombre. Cuando recibí el mandato de la naturaleza para cuidar a mis hijos, también recibí el mandato de construir mi nido, un nido confortable, seguro, a buen resguardo de los depredadores, pero en él también he puesto ramas con muchas espinas. Y ¿sabes por qué?, porque aun cuando estas espinas están cubiertas por plumas, algún día, cuando mis polluelos hayan emplumado y sean fuertes para volar, haré desaparecer todo este confort , y ellos ya no podrán habitar sobre las espinas. Esto les obligará a construir su propio nido. Todo el valle será para ellos, siempre y cuando aspiren y se esfuercen en conquistarlo; todas sus montañas, sus ríos llenos de peces y sus praderas llenas de conejos.

El hombre escuchaba las palabras del águila con atención. Esta continuó:

Si yo los abrazara como un oso, reprimiría sus aspiraciones y deseos de ser ellos mismos, destruiría irremisiblemente su individualidad y se convertirían en individuos indolentes, sin ánimo para luchar ni alegría de vivir. Y, tarde o temprano, lloraría mi error, puesto que ver a mis aguiluchos convertidos en ridículos representantes de su especie me llenaría de remordimiento y vergüenza. Al querer resolver todos sus problemas les impediría tener sus propios triunfos, fracasos y cometer sus errores. Sería responsable de no haberles enseñando a ser águilas libres.

_ Tienes razón, no me lo había planteado así_ dijo Alberto.

Ambos se despidieron y Alberto reconfortado y, a la vez, inquieto, siguió caminando pensando sólo en llegar a casa y abrazar a su bebé. Pero, eso sí, sin ahogarlo y dejándole la libertad de mover sus brazos y pies.

_ Ningún abrazo de oso hiperprotector_ se dijo Alberto, sólo abrazos de cariño y amor que liberen y no impidan su crecimiento.