Dànae

Documentació general

Títol: Dànae (Rebent la pluja d’or)Autor: Ticià (1488,Pieve di Cadore, -1576, Venècia) Cronologia: 1553-54Estil: RenaixementTècnica: oliSuport: TelaDimensions: 1,28 m x 1,80 mLocalització actual: Museu del Prado, MadridTema: mitològic

Autoretrat de Ticià pintat cap al 1567. Museu del Prado

http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/percepcions/perc65b.html

Tiziano Vecellio o Tiziano Vecelli, conegut com a Ticià o Tiziano, fou un pintor del Renaixement italià, i feu una gran obra pictòrica. Se’l considera un dels més grans retratistes de la seva època, sobretot gràcies a la seva habilitat per captar els trets de caràcter dels seus personatges. És un dels majors exponents de l‘Escola veneciana de pintura.

Reconegut pels seus contemporanis com "el sol entre les estrelles", Tiziano destacà per la seva capacitat per pintar igual retrats que paisatges, escenes mitològiques o religioses. Va tenir una llarga i dilatada carrera i el seu estil va canviar molt dràsticament dels primers quadres als posteriors. El conjunt de la seva obra es caracteritza per l'ús del color, viu i lluminós, una llum estudiada, una pinzellada solta i una delicadesa en les modulacions cromàtiques sense precedents anteriors.

Inicià els seus estudis al taller de Giovanni Bellini, i després conegué a Giorgione, amb qui mantingué una llarga relació d’amistat.

Després d’una estada a Pàdua tornà a Venècia, on es convertí en el pintor oficial de la República.

En la dècada de 1540 entrà en contacte amb el Manierisme del centre i nord d’Itàlia. Després anà a Roma on conegué l’obra de Miquel Àngel i quedà impactat pel món clàssic.

L’obra de Ticià mostra un gran domini de la composició, del joc de llum i ombra, i sabé donar molta expressivitat als personatges.

Va estar en contacte amb les principals corts del moment a Europa (Este, Màntua, Urbino) i amb els homes més poderosos, com l’emperador Carles V, de qui fou pintor de cambra, i el rei Felip II, mecenes principal del pintor en la seva última etapa. Carles V a Mühlberg, 1548. Representa a

l'emperador com a príncep cristià, vencedor del protestantisme i com a símbol de l'hegemonia dels Àustries sobre Europa (Museu del Prado)

Francesc I, rei de França, 1539. Museu del Louvre

Carles V dempeus amb unGos, 1533. M. del Prado

Retrat del Dux Andrea Gritti, 1545. National Gallery of Art,Washington

Retrat del Papa Juli II, 1545-46. Galleria Palatina (Palazzo Pitti), Florence

Gran capacitat per captar la psicologia dels personatges

Felip II, 1554Galeria Palatina (Palau Pitti), Florència Autoretrat, 1562-64

Staatliche Museen, Berlin

Quadres mitològics

Les tres Edats de l’home, 1512National Gallery of Scotland, Edinburgh

        

Amor sacre i amor profà, 1515. Galeria Borghese, Roma.

La Bacanal,1518-19

La Venus d’Urbinoabans de 1538Galleria degli Uffizi, Florència

Venus amb organista i Cupido1548Museo del Prado, Madrid

Dànae, 1544-45Museo Nazionale di Capodimonte, Naples

Descripció…

Noia jove, nua al llit, recolzada en uns coixins i mirant, amb actitud sensual, una pluja de monedes daurades que cau del cel al seu davant. Al seu costa un petit gos dorm absent del que està passant. Asseguda al llit, a la dreta del quadre, una dona gran estén el se davantal per recollir les monedes que cauen de dalt.

http://www.museodelprado.es/imagen/alta_resolucion/P00425.jpg

Anàlisi formal: Elements plàstics

El dibuix pràcticament desapareix supeditat al color i a la plasmació de la llum, que són els elements que defineixen les formes del quadre.

Predominen els colors càlids: vermell, rosat, groc, daurat. En el cel del fons són més freds.

En el contorn de la jove aplica el sfumato, és a dir, difumina el contorn per integrar-lo de manera més natural en l’atmosfera.

El cos humà perfecte i nacrat de la jove és el protagonista, destacant sobre el blanc i vermell de la roba del llit.

El color es fon amb la llum i les formes, creant un conjunt ple d’expressivitat.

Composició Clara divisió en dues parts per una diagonal: cos nu de la noia, el llit i les cortines.

Al centre la pluja d’or és un focus de llum i uneix la dona gran amb la jove. Centra les mirades de les dues dones.

Accions contraposades que li donen mobilitat interna, accentuada per les formes suaus i curvilínies.

Una altra divisió: 3 franges verticals: la central la pluja daurada, lloc de trobada, sent la línia central el genoll doblegat. També dues zones horitzontals: la superior els rostres i el núvol d’or; la inferior, els cossos i el llit. A la dreta la dona gran i un mur de pedres i a l’esquerra la jove i uns cortinatges luxosos.

Tots els moviments es dirigeixen cap al núvol d’or, igual que les mirades.

Al fons es veu l’ombra d’uns edificis llunyans.

Segons la mitologia grega, un oracle havia anunciat al rei d’Argos que el fill de la seva filla, Dànae, un dia llunyà li donaria mort. Això va fer que el monarca dedidís tancar la seva filla en una torre de bronze, allunyada dels homes que la pretenien. Zeus se’n va enamorar i va aconseguir fecundar-la convertint-se en una pluja de monedes d’or. D’aquesta unió va néixer Perseu, el qual va acabar matant per accident el seu avi.

Interpretació

Al quadre s’hi representa el moment en que Zeus es presenta a la cambra de Dànae, en forma de monedes d’or que arribem en un núvol gris transformat de sobte en una gran llum daurada.

Interpretació

Dànae és un dels set quadres mitològics que Ticià pintà pel rei d’Espanya Felip II, i que el pintor definia com poesies. Havia d’acompanyar l’obra: Venus i Adonis. Aquestes obres, a diferència de les alegres Bacanals, fetes 35 anys abans per al duc Alfons d’Este, transmeten una intensa reflexió sobre la condició humana.

Dànae simbolitza l’acceptació del destí i la venda de la virtut (es lliura a una pluja de monedes d’or). En El rapte d’Europa trobem la resistència de la protagonista i en L'adéu de Venus i Adonis la impotència de l’amor per salvar els amants.

Venus and Adonis, 1550sGalleria Nazionale d'Arte Antica, Rome

El rapte d’Europa. 1560Boston

Danaë, 1544-45Museo Nazionale di Capodimonte, Nàpols

Durant l’Edat Mitjana, el mite de Dànae va ser un símbol de castedat i un exemple de concepció d’una verge per intervenció divina, relacionat amb la concepció de la Verge Maria. En el renaixement recuperà el sentit pagà i es convertir en temàtica molt popular, ja que permetia representar el nu femení. Tizià feu tres versions diferents del mateix tema.

Danaë, 1553Hermitage, St. Petersburg

Models i influències

El model fou la Venus adormida de Giorgione, amic del pintor. D’aquest i del seu mestre Giovanni Bellini aprengué l’ús del color i la llum com a mitjans d’expressió principal. De Dürer va aprendre la descripció realista del paisatge i la solidesa de les composicions.

Venus adormida, 1507-1510

Tizcià va revolucionar la tècnica de la pintura a l’oli amb pinzellades fluides, i deixant el color expressar-se amb total llibertat. Va tenir seguidors a Venècia; Tintoretto i Veronese, que conformen l’anomenada Escola Veneciana. També va influir molt en els pintors barrocs espanyols del segle XVII.

Les seves voluptuoses belleses femenines, rosses, lànguides, varen tenir molt èxit. També pintà més tard dones morenes, molt més enèrgiques però igual de seductores.

La sensualitat que desprenen hauria escandalitzat en èpoques anteriors, però en el Renaixement s’havia produït un canvi en la concepció de l’art, on es cercava una dimensió més humana. L’art tindrà cada cop més llibertat, en els pintors privilegiats i protegits pel poder com Tizià.

Il Veronese,Venus i Adonis,1580.

Tintoretto,Bacus i Ariadna,1578