la banyera voladora

Selecci de textos de ó Plato

I. Metafísica:

Dualisme. Teoria de les Idees

1). Sobre el dualisme de la realitat

Essent això així, cal admetre que existeix una primera realitat: el que téuna forma immutable, el que de cap manera no neix ni pereix; el que mai no admeten si cap element vingut d'una altra banda, el que mai no es transforma en unaaltra cosa, el que no és perceptible ni per la vista ni per cap altre sentit, el que solsl'enteniment pot contemplar. Hi ha una segona realitat que porta el mateix nom: éssemblant a la primera , però cau sota l'experiència dels sentits, és engendrada,sempre està en moviment, neix en un lloc determinat per a desaparèixer de seguida;és accessible a l'opinió unida a la sensació. Finalment existeix sempre un tercergènere, el del lloc: no pot morir i brinda un indret a tots els objectes que neixen. Ellmateix no és perceptible més que gràcies a una espècie de raonament híbrid, que nova de cap manera acompanyat de la sensació; amb prou feines s'hi pot creure.

Plató, Timeu 52 a-b

2). Sobre la realitat de les idees.

Sòcrates. -Ai, què bé parles! Però, ja que tu m’animes, em vaig a convertir elmés possible en aquest home i intentaré preguntar-te. Perquè si tu li exposessis aell aquest discurs que dius sobre les ocupacions belles, t’escoltaria i, en quantacabessis de parlar, no et preguntaria més que sobre allò bell, perquè té aquestcostum, i et diria: Estranger d’Elis, digues-me, si us plau, els que són justos no hosón per la justícia? Tingues la bondat de respondre’m, Hípies.

Hípies. − Respondré que és per la justícia.

-I la justícia no és quelcom en si mateixa?

− Sens dubte.

− Igualment, no són savis els savis per la saviesa, i tot el que és bo, no ho éspel bé?

-Com podria ser d’una altra manera?

-I són aquestes coses reals? No ho negaràs, sens dubte?

− Sí, són reals.

− I totes les coses belles, no són belles també per la bellesa?

− Sí, per la bellesa.

− Que és una cosa real.

− Real sens dubte.

Plató; Hípies Major, 287cd.

3). De la relació entre les idees i les coses.

- Opines, segons dius, que hi ha unes idees que donen nom a les coses queparticipen d'elles, com ara són semblants les coses que participen de la semblança,grans les que participen de la grandària, belles i justes les que participen de labellesa i de la justícia?

- Exactament, digué Sòcrates.

- Aleshores, de què participa cada cosa, de tota la idea, o bé d'una part? nohi pot haver, a més d'aquestes, alguna altra mena de participació?

- Ja em diràs!, respongué.

- Així, què opines? En totes i cadascuna de les coses hi ha la idea totasencera, encara que aquesta és única, o què?

- Quin impediment hi ha, Parmènides? digué Sòcrates

- Així doncs, encara que és única i la mateixa, al mateix temps es trobaràtota sencera en moltes coses individuals, i d'aquesta manera pot trobar-se separadad'ella mateixa.

- No, digué, és, si de cas, com ara el dia, que encara que és l'únic i elmateix, a la vegada és en molts llocs, i no està pas, ni de bon tros, separat d'ellmateix: doncs igualment cadascuna de les idees, tot i que és única, pot estar ellamateixa en totes les coses.

Plató, Parmènides, 130 e -131 b

4). De la immutabilitat i intel·ligibilitat de les idees.

L'essència (ousía) en sí de l'ésser de la qual donàvem raó en preguntar irespondre, potser es troba sempre de la mateixa manera i en idèntica condició, o araés d'una manera, adés d'una altra? L'igual en si, el bell en si, el que cada cosa ésen si, tot allò que realment és, admet alguna vegada qualsevol mena de canvi? O elque són cadascuna d'aquestes realitats en si, que tenen una forma (eidos) única, esmanté sempre idèntic i en les mateixes condicions, i mai ni enlloc ni de cap manerano accepta cap variació?

-És necessari -va dir Cebes- que es mantinguin idèntiques i en les mateixescondicions, Sòcrates.

-Què passa amb la multitud de coses belles, com per exemple persones ocavalls o vestits o qualsevol altre gènere de coses semblants, o de coses iguals, o detotes aquelles que són homònimes amb les d'abans? Potser es mantenen idèntiques,o, tot el contrari que aquelles, ni són iguals a si mateixes, ni unes a les altres ni, enuna paraula, mai de cap manera idèntiques?

-És com dius -va dir Cebes-, aquestes coses mai no es presenten de lamateixa manera.

-No és cert que aquestes coses pots tocar-les i veure-les i captar-les amb elssentits, mentre que a les que es mantenen idèntiques no és possible captar-les maiamb cap altre mitjà, sinó amb el raonament de la intel·ligència, ja que tals entitatssón invisibles i no són objectes de la mirada?

-Dius completament veritat -va contestar.

-Admetrem, doncs, si vols -va dir-, dues classes de realitat, l'una visible,l'altra invisible.

Plató,Fedó, 78d-79a.

5). Sobre la bellesa i les coses belles.

− No obstant això, va dir Sòcrates, no dic res nou, res que no hagi dit en milocasions. Per explicar-te el mètode que he utilitzat en la recerca de les causes, tornoprimer al que tant he repetit. Així doncs dic que hi ha una bellesa en si i per si, unbé, una grandesa, i així tot el altres. Si em concedeixes l’existència d’aquestes coses,espero demostrar-te per mitjà d’elles per què l’ànima és immortal.

− T’ho concedeixo, va dir Cebes, no podries acabar aviat la teva demostració.

− Fixa’t bé en el que seguirà, i veu si no estàs d’acord amb mi. Em sembla que si hiha alguna cosa bella, a més d’allò bell en si, només pot ser bella perquè participa enaquesta mateixa bellesa; i així totes les altres coses. Em concedeixes aquesta causa?

—Sí, te la concedeixo.

− Llavors, no comprenc totes aquestes altres causes sàvies. Si algú em diu que elque fa que una cosa sigui bella, és la vivacitat dels seus colors o la proporció de lesseves parts, o qualsevol altra cosa semblant, deix de costat totes aquestes raons queno fan més que ofuscar-me, i responc sense cerimònia i sense art, i potser massasimplement, que res la fa bella sinó la presència o la comunicació d’aquesta bellesaen si, sigui quin sigui el mode com aquesta comunicació es produeixi. Perquè jo noafirmo res després d’això. Afirmo només que és per la bellesa que són belles totes lescoses belles. Mentre em mantingui en aquest principi, no crec que puguiequivocar-me, i estic persuadit que puc respondre amb tota seguretat que les cosesbelles són belles per la presència de la bellesa. No et sembla així també?

− Perfectament.

− De la mateixa manera, no són grans les coses grans per la grandesa, i les petitesno ho són per la petitesa?

− Sí.

Plató ; Fedó, l00a-c.

6). Sobre la intel·ligibilitat de les idees i la sensibilitat.

− Primer és necessari, vaig dir jo, que ens posem d’acord i us recordo el que ja s’hadit tantes vegades.

-I què és?, va preguntar.

− Hi ha moltes coses belles, i moltes bones, i igualment altres l’existència del qualafirmem i que distingim pel llenguatge.

− Sí, en efecte.

− Afirmem també l’existència d’allò bell en si, del bé en si, i igualment, per a totesles coses que diem múltiples afirmem que a cadascuna correspon una idea que ésúnica i que cridem la seva essència.

− És veritat.

− I diem de les coses múltiples que són objecte dels sentits, no de l’esperit, mentreque les idees són l’objecte de l’esperit, no dels sentits.

− Perfectament.

Plató; República, 507a-c.

7). Sobre la idea del Bé.

− Quan els ulls es dirigeixen cap a objectes que no estan il·luminats per la llum deldia, sinó pels astres de la nit, troben dificultat a distingir-los, semblen fins a uncert punt afectes de ceguesa.

− Així és.

− En canvi, quan contemplen objectes il·luminats pel sol, els veuen distintament imanifesten la facultat de veure que estan dotats.

− Sens dubte.

− Comprèn que el mateix li passa a l’ànima. Quan dirigeix la seva mirada al queestà il·luminat per la veritat i per l’ésser, ho comprèn i ho coneix, i mostra que estàdotada d’intel·ligència. Però quan torna la seva mirada cap al que està barrejat defoscor. no té més que opinions, i pansa sense parar de la una a l’altra; sembla haverperdut la intel·ligència.

− Així és.

− Així doncs, tingues per cert que el que comunica als objectes coneguts la veritat.i a l’ànima la facultat de conèixer, és la idea del bé. Comprèn que aquesta idea és lacausa de la ciència i de la veritat, en tant que entren en el coneixement. I per bellesque siguin la ciència i la veritat, no t’equivocaràs si penses que la idea del ben ésdistinta d’elles i les supera en bellesa. En efecte. igual que en el món visible tenimraó en pensar que la llum i la vista tenen analogia amb el sol. i seria insensat dirque són el sol, també en el món intel·ligible hem de veure que la ciència v la veritattenen analogia amb el bé. Però ens equivocaríem si prenguéssim a la una o l’altrapel bé mateix que és d’un valor gaire més elevat.

− La seva bellesa, va dir. ha d’estar per sobre de tota expressió, perquè produeix laciència i la veritat i és encara més bell que elles.

− Reconeixeràs, segons crec, que el sol no sols fa visibles les coses visibles, sinó quea més a més els dóna la gènesi, el creixement i l’aliment, sense ser ell la gènesi.

− Sí.

− Igualment reconeixeràs que els objectes cognoscibles no sols tenen del bé el queels fa cognoscibles, sinó a més a més la seva existència i la seva essència, encara queel bé mateix no sigui essència, sinó quelcom que supera en molt l’essència endignitat i a poder.

Plató; República, 508c-509b.

8). Sobre la bellesa i les coses belles.

A mi em sembla que si existeix una cosa bella, a més del bell en si, no és bella percap altra causa que pel fet que participa del bell en si (...). Així doncs, si algú emdiu que una cosa qualsevol és bella, sigui pel seu color brillant, sigui pel seuaspecte (...), jo tinc la simple, senzilla i potser ingènua convicció que no la fa bellacap altra cosa que la presència o la comunitat en la bellesa en si (...) afirmo que ésper la bellesa que totes les coses belles resulten belles.

Plató: Fedó, 100c-e

9). Sobre la dialèctica.

– Si algú no és capaç de discernir amb la raó la idea de bé, distingint-la de totes lesaltres, ni de triomfar, com en una batalla, sobre totes les dificultats, esforçant-se perfonamentar les demostracions no en l’aparença sinó en l’essència de les coses perpoder refutar al final totes les objeccions, ¿no diràs d’ell que no coneix el bé en si nicap altra cosa bona, sinó que, fins i tot en el cas que assoleixi alguna imatge del bé,ho farà per mitjà de l’opinió, però no de la ciència? [...]

– Sí, per Zeus! –va exclamar–. Diré tot això i amb totes les meves forces.

– Aleshores, si algun dia has d’educar realment aquells fills que ara imagines criari educar, no els permetràs, crec jo, que siguin governants de la comunitat idirigeixin els assumptes més importants mentre estiguin privats de raó, com sifossin línies irracionals.

– No, en efecte –digué.

– ¿Els prescriuràs, doncs, que es dediquin particularment a aquella disciplina queels faci capaços de preguntar i respondre amb la més gran competència possible?

– Els ho prescriuré –va dir–, completament d’acord amb tu.

– ¿I no creus –vaig dir– que tenim la dialèctica en el lloc més alt dels nostresensenyaments i que no hi ha res que pugui posar-se amb justícia per damunt d’ella,i que ella és com el cim de tot ensenyament?

Plató; República, 534c

10). La caverna.

−Ara, vaig continuar, imagina’t la nostra natura, pel que es refereix a la ciència, i ala ignorància, mitjançant la següent escena. Imagina uns homes en una habitaciósubterrània en forma de caverna amb una gran obertura del costat de la llum. Estroben en ella des de la seva infància, subjectes per cadenes que els immobilitzen lescames i el coll, de tal manera que no poden ni canviar de lloc ni girar el cap, i noveuen més que el que està davant ells. La llum els ve d’un foc encès a una certadistància darrere ells sobre una eminència del terreny. Entre aquest foc i elspresoners, hi ha un camí elevat, al llarg del qual has d’imaginar un petit mursemblant a les barreres que els il·lusionistes aixequen entre ells i els espectadors iper sobre de les quals mostren els seus prodigis.−Ja ho veig, va dir.−Pensa ara que al llarg d’aquest mur uns homes porten objectes de totes classes,figures d’homes i d’animals de fusta o de pedra, i de mil formes diferents, demanera que apareixen per sobre del mur. I naturalment entre els homes que passen,uns parlen i altres no diuen res.−És aquesta una estranya escena i uns estranys presoners, va dir.−S’assemblen a nosaltres, vaig respondre.

Plató: República.(Selectivitat UIB 2007)

11). L'ascensió al món intel·ligible

Doncs aquest quadre, vaig fer jo, estimat Glaucó, cal aplicar-lo, tot ell, al quehavíem dit abans, bo i comparant aquest àmbit que apareix a la vista ambl’habitacle de la presó, i la llum del foc d’allí amb el poder del sol; la pujada cap adalt i la contemplació des d’allí dalt, si poses que és com l’ascensió de l’ànima cap ala regió intel·ligible no t’erraràs, almenys de com jo ho espero, ja que vols sentir-ho.Si s’escau que és vera aquesta meva opinió, déu ho sap, però a mi el que em semblam’ho sembla així: en el món intel·ligible, l’última idea que es veu, i amb proufeines, és la del bé, i d’haver-la vista cal concloure que ella és arreu la causa de totel recte i el bell, que ha parit, en el món que es veu, la llum i l’amo de la llum, queen el món intel·ligible és ella la mestressa que produeix la veritat i el coneixement, ique és ella que cal que vegi qui ha d’obrar assenyadament, privadament i pública.

Plató, República(Selectivitat UIB 2008)

12). Sobre la idea del Bé con a idea suprema.

«Tota aquesta imatge, estimat Glaucó» —vaig dir-li—, «cal que l’enllacis amb elque hem dit abans, la regió que ens és revelada per la vista, l’has de comparar ambl’estança de la presó, la llum del foc que hi ha en ella amb la força del sol, i si araposes la pujada i la contemplació de les coses de dalt com l’impuls de l’ànima cap ala regió de l’intel·ligible, no erraràs certament la meva expectació, ja que és aquestala que vols sentir. El déu sap, com sigui, si eventualment respondrà a la veritat. Elque, si més no jo, veig, ho veig així: al cim de tot el cognoscible, i encara amb ungran esforç, s’hi veu la idea del bé. Ara, quan ha estat vista, se la reconeix a l’actecom a causa de tot el que és bell i recte, per tal com genera en el visible la llum i elsol, del qual ella depèn, i en l’intel·ligible per tal com crea ella sola com a senyora,la veritat i l’enteniment.»

Plató, República(Proves selectivitat UIB 2004)

II. Antropologia:

Dualisme antropològic. L'ànima tripartita.

13). Sobre la immortalitat de l'ànima.

L’ànima és immortal, perquè allò que es mou a si mateix és immortal,mentre que allò que mou una altra cosa i és mogut per un altre té un punt final enel seu moviment i en la vida. Per tant, només allò que es mou a si mateix i no sesepara de si mateix continua movent-se constantment i és, a més, l'origen i elprincipi de moviment de les altres coses que es mouen. Ara bé, el principi no ésgenerat, perquè per força tot arriba a ser a partir d'un principi, però el principimateix, com a principi, no arriba a ser a partir de cap altra cosa. D'altra banda, sino és generat, tampoc no serà mortal, perquè si el principi morís, ja no naixeria res,vist que tot ha de néixer d'un principi. Així, tot allò que es mou a si mateix ésprincipi de moviment i no pot néixer ni morir; si no, el cel i tota generació caurien,s'aturarien i mai més no tindrien un principi a partir del qual poguessin tornar aser.Un cop demostrada la immortalitat d'allò que es mou a si mateix, ja no tindreminconvenient a admetre que l'essència de l'ànima consisteix justament en això. Elcos, en efecte, que rep de fora el moviment, és inanimat; en canvi, allò que el duu adins i el rep de si mateix és animat, perquè l'essència de l'ànima és això. Si això éscert, si allò que es mou a si mateix és l'ànima, per força haurà de ser no nascuda iimmortal.

Plató; Fedre, 245cde

14). De la immutabilitat i la immortalitat de l'ànima.

-Mira-t'ho ara des d'aquest altre punt de vista. Quan l'ànima i el cos estanplegats, la natura disposa que l'un serveixi com un esclau i sigui manat, i quel'altra mani i faci d'amo. Si parteixes d'aquesta relació, ¿quin dels dos creus méssemblant al que és diví i quin al que és mortal? ¿O no et sembla que el divínaturalment té la capacitat de manar i dirigir, mentre el mortal la de d'ésser manati servir com un esclau?

-A mi, sí.

-¿A quin dels dos s'assembla l'ànima?

-Evidentment, Sòcrates, l'ànima s'assembla al que és diví i el cos al que és mortal.

-Examina, ara, Cebes, féu ell, si de tot el que hem dit no ens en resulta aquestaconclusió: allò que més s'assembla al diví, a l'immortal, a l'intel·ligible, al que téuna forma única i no es pot descompondre, al que és immutable i idèntic a ellmateix és l'ànima; en canvi, allò que més s'assembla a l'humà, al mortal, al que téforma múltiple i és inintel·ligible, al que pot descompondre’s i mai no resta idèntica ell mateix és el cos. ¿Tenim, estimat Cebes, alguna altra raó que demostri que noés com diem?

Plató, Fedó, 79e-80c

15). De la relació de l'ànima amb el cos.

És, doncs, semblant l'ànima a certa força natural que manté units un carroi el seu auriga, sostinguts per ales. (...) En primer lloc, tractant-se de nosaltres, elconductor guia una parella de cavalls; després, dels cavalls, l'un és bell, bo iconstituït d'elements de la mateixa índole, l'altre està constituït d'elementscontraris i és ell mateix contrari. En conseqüència, en nosaltres és necessàriamentdura i difícil la conducció.

(...) Tota ànima (...) quan és perfecta i alada, vola per les altures i administra tot elmón, en canvi, la que ha perdut les ales és arrossegada fins que s'apodera d'algunacosa sòlida on s'estableix prenent un cos terrestre que sembla moure's a si mateix acausa de la força d'aquella, i aquest tot, ànima i cos units, es diu ésser vivent i té elsobrenom de mortal. (...) Considerem la causa de la pèrdua de les ales, i per la qualse li desprenen a l'ànima. És com el que segueix.

La força de l'ala consisteix, naturalment, a portar cap amunt el pesat, elevant-seper on habita la raça dels déus.(...) Ara bé: el diví és bell, savi, bo, i tot el que ésd'aquesta índole, és a dir, doncs, el que més alimenta i fa créixer les ales; en canvi,allò vergonyós, allò dolent, i totes les altres coses contràries a aquelles, lesconsumeix i les fa morir...

Plató, Fedre, 246 d

16). El cos com a presó de l'ànima

-Vaig a explicar-vos-ho. Els filòsofs, en veure que la seva ànima està veritablementlligada i enganxada al cos, i forçada a considerar els objectes per mitjà del cos, coma través d'una presó fosca, i no per si mateixa, coneixen perfectament que la forçad'aquest llaç corporal consisteix en les passions, que fan que l'ànima mateixaencadenada contribueixi a prémer la lligadura. Coneixen també que la filosofia, enapoderar-se de l'ànima en aquest estat, la consola dolçament i intenta deslligar-la,fent veure que els ulls del cos pateixen nombroses il·lusions, el mateix que lesorelles i que tots els altres sentits; i l'adverteix que no ha de fer d'ells altre ús queaquell a què obliga la necessitat, i la aconsella que es tanqui i es reculli en simateixa, que no cregui en un altre testimoni que en el seu propi, després d'haverexaminat dins de si mateixa el que cada cosa és en la seva essència; ... Ara bé, el queella examina pels sentits és sensible i visible, i el que veu per si mateixa és invisiblei intel·ligible. L'ànima del veritable filòsof, persuadida que no s'ha d'oposar a laseva llibertat, renúncia, tant com li és possible, als plaers, als desitjos, a lestristeses, als temors, perquè sap que, després dels grans plaers, dels grans temors,de les extremes tristeses i dels extrems desitjos, no només experimenta els malssensibles, que tothom coneix, com ara les malalties o la pèrdua de béns, sinó el mésgran i íntim de tots els mals...

Plató, Fedó, 60

16). De la puresa de l'ànima i la impuresa del cos.

Mentre tinguem cos i la nostra ànima estigui barrejada amb les seves misèries, nopodrem tenir mai l’objecte del nostre desig d’una manera satisfactòria – i aquestobjectiu, ho diem sense donar-hi més voltes, és la veritat. Efectivament, el cos ensprodueix mil preocupacions per la necessitat que tenim de cuidar-lo i, si ens posemmalalts sentim que ens torba la recerca de la felicitat. (...) I També per culpa seva notrobem temps per filosofar. (...) En canvi, està demostrat que, si alguna vegada hemde saber alguna cosa netament, caldrà que prescindim del cos i que considerem ambl’ànima en si mateixa les coses en si mateixes. Aleshores, obtindrem amb seguretatallò que de què afirmem estar enamorats: la saviesa. I això passarà quan hàgimmort, com el raonament mostra, però no mentre visquem. (...) I així, mentrevisquem, la millor manera d’acostar-se el màxim possible al saber serà sens dubteevitar l’associació i el tracte amb el cos, tret d’un cas de força major, sense deixar-nos contaminar per la seva naturalesa i conservant-nos nets del seu contacte fins al’hora en què la divinitat decideixi alliberar-nos. I així, estant nets de la insensatesadel cos, assolint la puresa,serem admesos sens dubte en la companyia d’ésserssemblants a nosaltres, i coneixerem nosaltres mateixos tot el que és pur; que enaixò consisteix, probablement, tot allò veritable. No ser pur i pretendre malgrat totcaptar allò que és pur em temo que no ens és permès.

Plató: Fedó, 66d

17). De la semblança de l'ànima amb les idees.

- ¿I no vam afegir que, per contra, quan (l’ànima) reflexiona tota sola amb simateixa allà se'n va, al que és pur, existeix sempre, és immortal i sempre espresenta de la mateixa manera? I que, com si fos per afinitat, es retroba amb aixòsempre que queda tota sola amb si mateixa i li és possible (...)?

(...)

-Evident és, Sòcrates, que l'ànima s'assembla al diví i el cos al mortal.

-Considera ara, Cebes -va prosseguir-, si de tot el que s'ha dit ens resulta que és aldiví, immortal, intel·ligible, uniforme, indissoluble i que sempre es presenta enidentitat amb si mateix i de la mateixa manera, al que més s'assembla l’ànima, i si,al contrari, és a allò humà, mortal, multiforme, inintel·ligible, dissoluble i que maies presenta en identitat amb si mateix, a allò que, al seu torn, s'assembla més elcos. Podem dir contra això res més per demostrar que no és així?

-No podem.

- I llavors, què? Essent així les coses, no li correspon al cos el dissoldre’spromptament, i a l'ànima, per contra, ser completament indissoluble o aproximar-se a aquest estat?

Plató, Fedó, 79

18). El mite del carro alat.

És, doncs, semblant l'ànima a certa força natural que manté units un carro i el seuauriga, sostinguts per ales. (...) En primer lloc, tractant-se de nosaltres, elconductor guia una parella de cavalls; després, dels cavalls, l'un és bell, bo iconstituït d'elements de la mateixa índole, l'altre està constituït d'elementscontraris i és ell mateix contrari. En conseqüència, en nosaltres és necessàriamentdura i difícil la conducció.

(...) Tota ànima (...) quan és perfecta i alada, vola per les altures i administra tot elmón, en canvi, la que ha perdut les ales és arrossegada fins que s'apodera d'algunacosa sòlida on s'estableix prenent un cos terrestre que sembla moure's a si mateix acausa de la força d'aquella, i aquest tot, ànima i cos units, es diu ésser vivent i té elsobrenom de mortal. (...) Considerem la causa de la pèrdua de les ales, i per la qualse li desprenen a l'ànima. És com el que segueix.

La força de l'ala consisteix, naturalment, a portar cap amunt el pesat, elevant-seper on habita la raça dels déus.(...) Ara bé: el diví és bell, savi, bo, i tot el que ésd'aquesta índole, és a dir, doncs, el que més alimenta i fa créixer les ales; en canvi,allò vergonyós, allò dolent, i totes les altres coses contràries a aquelles, lesconsumeix i les fa morir...

Plató, Fedre, 246

19). Sobre la reencarnació i la purificació de l'ànima.

En totes aquestes classes d'homes, el que hagi portat una vida justa obté després,en recompensa, una vida millor, i el que hagi portat una vida injusta, unadestinació pitjor, ja que al mateix punt d'on cada ànima ha partit no torna aarribar fins a deu mil anys, perquè no torna a tenir ales abans d'aquest temps, sino és l'ànima d'algun que hagi filosofat sincerament o estimat els joves ambfilosofia.

Plató, Fedre, 284

III). Epistemologia:La reminiscència. Els graus del coneixement.

20). Sobre el coneixement intel·ligible.

Imagina’t algú que, en mirar alçant el cap, observa en el sostre unavarietat de colors. Segons el que defenses, hauríem de dir que hi veu amb laintel·ligència i no amb els ulls. Potser tu tens raó i sóc jo qui pensa d’una maneramassa simple. Però no puc deixar de creure que l’única ciència que obliga l’ànima amirar enlaire és la que té per objecte l’ésser i el que és invisible. […] Ens hem deservir de la imatge policromada del cel com a exemple per comprendre millor totesaquestes coses. Imaginem, per exemple, que ens trobéssim per atzar uns dibuixosextraordinaris meravellosament traçats per Dèdal o per qualsevol altre artista opintor. És cert que qualsevol expert en geometria, en veure’ls, pensaria que erenuna obra mestra ben difícil d’imitar, però trobaria ridícula la idea d’examinar-losacuradament per poder copsar en ells la veritable igualtat, o l’essència del que siguiser doble, o de qualsevol altra proporció.

Plató; República, 529-530

21). Sobre el vertader coneixement.

- Llavors, a qui anomenes tu veritables filòsofs? -Va preguntar.

- Només -li vaig respondre- als que gaudeixen de contemplar la veritat.

- És cert -va dir-, però, què vols donar a entendre amb això?

- No resultaria fàcil -vaig respondre- fer-ho saber a un altre, però crec que tuarribaràs a mostrar d'acord amb mi en aquesta qüestió.

(...)

- Dic, en realitat -vaig contestar-, que els amants de les audicions i dels espectacleses complauen a degustar bones veus, colors i formes, i totes aquelles coses en lesque entren aquests elements, però que la seva ment no és en canvi capaç de veure iabraçar la bellesa en si mateixa.

- Així passa, sens dubte- va dir.

- No són certament aviat escassos els homes capaços d'apropar-secontemplativament al bell en si mateix?

Plató, República V, 476

22). De la diferència entre ciència i opinió.

- El que pensa en les coses belles, però no en el bell en si mateix, i, d'altra banda,tampoc és capaç de seguir en la seva carrera a qui el porti fins al coneixement de laseva idea, aquest, et sembla que viu en un somni o despert? Fixa't bé. Quina altracosa és el somni, sinó això mateix, és a dir, ja en somnis, ja despert, prendrel'ombra d'una cosa per la cosa mateixa, pensant en les relacions de semblança?

- En efecte -va contestar-, jo diria, de qui això fes, que està somiant.

- Llavors, aquell que, per contra, considera que hi ha alguna cosa bella en simateixa i que pot arribar a contemplar, i fins i tot les coses que són participació dela bellesa, això sense pensar que les coses belles són el bell en si i al contrari , etsembla a tu que viu despert o com en un somni?

- Molt despert- va replicar.

- Per tant, direm justament que el pensament d'aquest darrer constitueix veritableciència, i que el de l'altre, en canvi, és només mera opinió?

- Indubtablement.

Plató, República V, 476

23). Del coneixement com a reminiscència.

Essent l’ànima immortal, i havent nascut moltes vegades i havent vist tantla realitat d’ací com la de l’Hades i totes les coses, no hi ha res que no tingui après:i per tant no és estrany que també sobre la virtut i sobre les altres coses sigui capaçde recordar allò que evidentment ja sabia d’abans. Perquè essent, en efecte, tota lanatura homogènia, i en havent-ho après tot l’ànima, res no impedeix que quirecorda una sola cosa ( i això els homes ho anomenen aprenentatge ) descobreixi ellmateix totes les altres, si és home valerós i no es cansa d’investigar. Perquèinvestigar i aprendre, per tant, no són cap altre cosa que reminiscència.

Plató: Menó, 81ª

24). Del coneixement com a record.

Sovint, Sòcrates -va dir Cebes, prenent la paraula-, dius que aprendre noés, en el fons, altra cosa que recordar. Segons això, sens dubte és forçós que en untemps anterior hàgim après allò que ara recordem. Això no seria possible si lanostra ànima no existís en cap altre lloc abans d’arribar a existir en aquesta formahumana. De manera que també per això sembla que l’ànima és immortal.-Però Cebes -va replicar Simmies-, quines proves hi ha? Recorda-m’ho, perquè enaquest moment no me’n recordo.-Es demostra per un bonic argument: interrogats els individus, si es fa bé, ho diuentot com realment és. No obstant això, si en ells no hi hagués ciència i conceptescorrectes, no serien capaços de fer això.

Plató, Fedó, 72 e-73 b (Selectivitat UIB 2005)

25). De l'aparença i l'essència.

Aquell que no pugui distingir la idea del Bé amb la raó, tot separant-la dela resta, i no pugui travessar totes les dificultats com enmig d’una batalla, niaplicar-se a aquesta recerca – no segons l’aparença, sinó segons l’essència – itampoc fer la marxa per tots aquells llocs amb un raonament que no decaigui, nodiràs que aquest home posseeix el coneixement del Bé en si ni de cap altra cosabona; sinó que, si adquireix una imatge d’aquest, serà per l’opinió, no per laciència; i que en la seva vida actual està somiant i dormint, i que baixarà a l’Hadesabans de poder despertar aquí, per acabar dormint perfectament allí.

Plató: República

26). El símil de la línia.

–Ara agafa una línia tallada en dues parts desiguals que representaranl'espècie visible i la intel·ligible, i torna a tallar cada part en dues parts tambédesiguals; així obtindràs d'una banda la part clara i de l'altra la fosca de cadaespècie. En una de les seccions de l'espècie sensible, hi posarem les imatges;anomeno imatges, en primer lloc, les ombres, i després les figures reflectides enl'aigua i en tota superfície llisa, compacta i brillant, ¿m'entens?

–Sí.–En l'altra secció trobaràs els objectes dels quals provenen aquestes

imatges, és a dir, els animals, les plantes, les coses naturals i les que fa l'home.–D'acord.–¿Potser voldràs admetre, doncs, que les dues parts d’aquesta divisió tenen

diferents graus de veritat, i que la relació de la còpia a l’original és la mateixa quela de l'opinió al coneixement?

–No hi tinc cap inconvenient.–Vegem ara com dividirem la part intel·ligible. En la primera, l'ànima fa

servir, com a imatges, les coses que abans eren imitades. A més, procedirà a partird'hipòtesis, no per pujar al principi, sinó per baixar a les conclusions. En l'altrapart va de les hipòtesis cap al principi independent. Ara prescindirà de les imatgestot procedint únicament amb les idees considerades en elles mateixes.

–Ara sí que no t'entenc, Sòcrates.–Ho entendràs millor tot d'una: ja saps que els geòmetres i els aritmètics

suposen dues classes de números: els parells i els senars; les figures, tres classesd'angles, i així amb tota la resta, en les diferents branques de la ciència; donen persabudes aquestes suposicions sense provar- les, ni a ells mateixos ni als altres; iaixí, partint d'aquestes hipòtesis, avancen de forma consistent fins a la conclusióque volien demostrar.

–Ja ho veig.

–Sabràs també que fan servir figures visibles en els seus arguments, peròno per pensar en elles, sinó en allò que representen. Per exemple, en tractar delquadrat i la diagonal, no tenen al cap el dibuix que han fet, sinó el quadrat en si.(...) Els geòmetres fan servir els dibuixos com a imatges de les veritables figures,que solament podem veure amb la ment.

–Es cert.–Aquesta és, doncs, la primera classe dels objectes intel·ligibles. Per

arribar-hi, l'ànima ha de fer servir hipòtesis (no per arribar a un primer principi,perquè no pot anar més enllà de les hipòtesis que ha fet), i emprant com a imatgesels objectes sensibles, que, per comparació les seves ombres i reflexos són més clars.

–Ja veig que et refereixes a la geometria i les ciències afins.–Sens dubte comprendràs ara la segona classe de coses intel·ligibles, a les

quals la raó arriba amb el poder dialèctic, sense considerar les hipòtesis com aprincipis, sinó com a simples suposicions, és a dir, com a esglaons per elevar-se finsal primer principi independent de tota hipòtesi. Un cop haurà arribat en aquestprincipi, baixarà fins a la conclusió per una escala de deduccions sense interrupció,fent servir només idees pures, sense res de sensible, del començament al final.

–T'entenc, Sòcrates, però no del tot. El tema és realment important, i pelque sembla, es tracta d'afirmar que és més clara la visió d'allò intel·ligible i del seradquirida pel poder dialèctic que no pas la que proporcionen les arts. Aquestes perforça han de servir-se d'hipòtesis considerant- les com a principis, i per bé que s'had'utilitzar la intel·ligència, no pas els sentits, si no arriben a un principi i semprerecolzen en hipòtesis, no arribaran de debò a l'intel·ligible -que sí necessita unprincipi. Crec que anomenes enteniment, però no pur coneixement, el discurs delsgeòmetres i els altres científics, perquè poses l’enteniment entre l'opinió i el purconeixement.

–M'has entès del tot. Aplica ara a aquestes quatre classes d'objectes lesquatre operacions diferents de l'ànima: a la primera, el coneixement pur; a lasegona, l’enteniment; la creença, a la tercera, i la conjectura, a l'última. I concedeixa cadascuna d'aquestes formes de conèixer tanta evidència com els seus respectiusobjectes participen en la veritat, de manera proporcional.

Plató, La República, VI (510a-511e)

27). L'argument dels iguals.

- Veges ara, reprengué Sócrates, si això és com ho dic. ¿ Afirmem que hi haallò que és igual, no vull dir un tros de fusta que un altre ni un roc igual que unaltre ni res d’aquesta mena, sinó quelcom diferent de tot això, l’igual en si?¿Sostenim que existeix o no?

-Ho sostenim, per Zeus, féu Símmies, però ja és prou estrany!

-Tenim la noció d’allò que és en ell mateix?

-Ben cert, va respondre ell.

-D’on traiem aquesta noció? No serà d’on dèiem ara? En veure iguals unstrossos de fusta, uns rocs, o d’altres coses; a partir d’elles ¿no ens ha vingut alpensament aquell “igual” distint d’elles? O no et sembla diferent? Considera-hotambé així. ¿No passa que rocs iguals o trossos iguals de fusta, a vegades als unssemblen iguals i als altres, no?

-Ben cert

-Què, doncs? ¿Fora possible que els iguals mateixos (iguals en termesabsoluts) et semblessin desiguals o la igualtat mateixa (en si) desigualtat?

-De cap manera, Sócrates.

-Perquè no són el mateix, féu ell, aquelles coses iguals i allò que és igual ensi.(...) Estem d’acord, doncs, que en veure algú una cosa i pensar que allò que estàmirant vol assemblar-se a una altre cosa, però li manca alguna cosa i no pot ésserigual (del tot), ans li és inferior, necessàriament el que així pensa ja havia d’haveraconseguit veure allò al qual diu que això s’assembla, i que li resulta inferior.

-Necessàriament. (...)

-Calia, doncs, que prèviament haguéssim conegut l’igual, abans d’aquellinstant en què, en veure per primera vegada coses iguals, hem pensat que totes ellestendien a ésser com l’igual (en si ), però no hi arribaven.(...)

-Així, doncs, abans de començar a veure, a sentir o a servir-nos dels altressentits, calia que d’una manera o altra posseíssim la noció d’allò que és igual en simateix, sabent què és, si hi havíem de referir les coses iguals objecte de les nostressensacions i constatar que totes elles aspiren a assemblar-s’hi, però li són inferiors.

Plató: Fedó 74ª-75e

28). Del coneixement com a record.

-Perquè el nostre argument, ara, no ateny pas més l’igual en si mateix, queel bell, el just, el bo i, com anava dient, tot el que marquem amb el segell de “allòque és” en ell mateix (...) de tal manera que ens cal haver adquirit les nocions detotes aquestes coses abans de néixer. (...)

Però, si suposo que l’havíem adquirida abans de néixer, i en néixer la vamperdre i, finalment, aplicant els sentits a les coses, recuperem aquelles nocions queja abans havíem tingut, allò que anomenem aprendre ¿no seria recuperar unconeixement ja familiar i, per tant, la paraula justa seria recordar?

Plató: Fedó 74ª-75e

29). De la reminiscència.

I ocorre així que, sent l’ànima immortal, i havent nascut moltes vegades i haventvist tant les coses d’aquí com les coses de l’Hades i totes les coses, no hi ha res queno tingui après; amb la qual cosa no és estrany que també sobre la virtut i sobre lesaltres coses ella sigui capaç de recordar el que per descomptat ja sabia abans. Ja quesent, en efecte, la naturalesa sencera homogènia, i havent-ho après tot l’ànima, resno impedeix que qui recorda una sola cosa (i a això anomenen aprenentatge elshomes), descobreixi ell mateix totes les altres, si és home valerós i no es cansad’investigar. Perquè la investigació i l’aprenentatge, per tant, no són en absolut capaltra cosa que reminiscència.

Plató, Menó

30). De la preexistència de l'ànima i les idees.

—Així doncs, Símmies —féu Sòcrates—, si, tal com hem repetit unavegada i una altra, existeix el bell, el bé i tota mena d’essència semblant, i a aquestaessència referim tot el que ens ve pels sentits; i si hem descobert que es tracta dequelcom que ja era abans en nosaltres i que hem de comparar les coses sensiblesamb ella, ¿no és necessari que existeixi també la nostra ànima ja des d’abans delnaixement, juntament amb aquestes essències? Si això no fos així, ¿no quedariasense força l’argument que havíem considerat?

Però si és així, ¿no hi ha la mateixa necessitat que tant aquestes essènciescom les nostres ànimes existeixin abans que nosaltres naixem, i que si no existeixenles unes tampoc no existiran les altres?

Plató, Fedó

31). La geometria com una ciència del que sempre és.

—Per tant, és obvi que, si la geometria ens obliga a contemplar l’essència,convé que l’acceptem. I que, ben al contrari, no l’acceptem si no va més enllà de lescoses que canvien.

—Això està ben dit.

—Doncs bé —vaig agregar—, no crec que cap dels experts en geometria,per poca pràctica que hi tingui, pugui dubtar que aquesta ciència tracta de cosesque no es corresponen amb allò que diuen aquells que la practiquen.

—Com? —va preguntar.

—Diuen moltes coses que per força resulten ridícules, ja que parlen com sirealment manipulessin els objectes i com si les seves paraules només tinguessinuna finalitat pràctica, tot adornant el seu llenguatge amb termes com ara«quadrar», «perllongar» i «afegir». I, no obstant això, tota aquesta ciència esdirigeix fonamentalment al coneixement.

—Sí, és ben cert —va dir.

—No voldràs convenir també en el que vaig a dir-te ara?

—En què?

—Que aquesta és una ciència del coneixement de l’ésser, però no d’allò queestà subjecte al canvi i a la mort.

—Conforme en tot amb això —va dir—, doncs, sens dubte, la geometria ésuna ciència del que sempre és.

—Per tant, benvolgut amic, conduirà l’ànima cap a la veritat i disposarà lament del filòsof perquè elevi la seva mirada cap a dalt en lloc de dirigir-la a lescoses de baix, que ara contemplem sense haver de fer-ho.

Plató, La República, 526

32). De les coses belles fins a la bellesa.

Ni tampoc se li apareixerà aquesta bellesa en forma d'un rostre ni d'unes mans nide qualsevol altra cosa de què participa un cos, ni com a raonament, ni com unaciència, ni com existent en una altra cosa, per exemple, en un ésser viu, a la terra,al cel o en algun altre, sinó la bellesa en si, que és sempre amb si mateixaespecíficament única, mentre que totes les altres coses participen d'ella d'unamanera que el naixement i mort d'aquestes no li causa ni augment ni disminució,ni li passa absolutament res. Per tant, quan algú puja a partir de les coses d'aquestmón mitjançant el recte amor dels joves i comença a albirar aquella bellesa, es potdir que toca gairebé la fi. Doncs aquest és justament el recte mètode d'apropar-seles coses de l'amor o de ser conduït per un altre: començant per les coses bellesd'aquí [d'aquest món] i servint-se d'elles com d'esglaons anar ascendintcontínuament, sobre la base d'aquella bellesa , d'un sol a dos i de dos a tots elscossos bells i dels cossos bells a les belles normes de conducta, i de les normes deconducta als bells coneixements, i partint d'aquests acabar en aquell coneixementque és coneixement no d'una altra cosa sinó d'aquella bellesa absoluta, perquèconegui per fi el que és la Bellesa en si.

Plató, Convit, 212 b

33). La vida contemplativa com a vida virtuosa.

En aquest període de la vida, estimat Sòcrates, més que en cap altre, li valla pena a l'home viure: quan contempla la Bellesa en si. Si mai arribes a veure-la, etsemblarà que no és comparable ni amb l'or ni amb els vestits, ni amb els joves iadolescents bells, davant la seva presència ara et quedes extasiat i estàs disposat,tant tu com molts altres, per tal de poder veure l'estimat i estar sempre amb ell, ano menjar ni beure, si fos possible, sinó únicament a contemplar i estar en la sevacompanyia. Què hem de imaginar, doncs, si li fos possible a algun veure la bellesaen si, pura, neta, sense barreja i no infectada de carns humanes, ni de colors ni, endefinitiva, de moltes altres foteses mortals, i pogués contemplar la divina Bellesa ensi, específicament única? És que creus que és vana la vida d'un home que mira enaquesta direcció, que contempla aquesta bellesa amb la qual cosa cal contemplar-la iviu a la seva companyia? O no creus que només llavors, quan vegi la bellesa amb elque és visible, li serà possible engendrar, no ja imatges de virtut, en no estar encontacte amb una imatge, sinó virtuts veritables, ja que està en contacte amb laveritat ? I a qui ha engendrat i criat una virtut veritable, no creus que li és possiblefer-se amic dels déus i arribar a ser, si algun altre home pot ser-ho, immortal tambéell?

Plató, Convit, 212 b

IV. Política:

Doctrina del filòsof governant.

34). De la necessitat de que governin els savis.

Vaig acabar per adquirir el convenciment que els Estats actuals estan,sense excepció, mal governats; en efecte, tot el que fa referència a la seva legislacióno té remei, sense una extraordinària reforma, acompanyada, a més a més, de lasort per implantar-la.

I em vaig veure obligat a reconèixer, a lloança de l’autèntica filosofia, qued’ella en depèn poder obtenir una visió perfecte i total del que és just, tant en elterreny polític com en el privat, i que el gènere humà no cessarà en els seus malsfins que aquells que són veritables i rectes filòsofs no ocupin els llocs públics, o béaquells que exerceixen el poder en els Estats arribin, per un especial favor diví, aser filòsofs en l’autèntic sentit de la paraula.

Plató: Carta VII, 326a

35). El filòsof ha de governar.

Llevat que els filòsofs regnin en els Estats, o els que ara són anomenats reisi governants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en unamateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament quemarxin separadament per cada un d'aquests camins les múltiples natures queactualment ho fan així, no hi haurà, estimat Glaucó, fi dels mals per als Estats nitampoc, em sembla, per al gènere humà; tampoc abans d'això, no es produirà, en lamesura del possible, ni veurà la llum del sol, l'organització política que ara acabemde descriure verbalment.

Plató, República (473 d-e)

(Selectivitat UIB 2013)

36). El filòsof ha de governar fins i tot contra la seva voluntat.

— Com a fundadors de la ciutat —vaig dir jo—, hem d’obligar els homesde naturalesa privilegiada a dedicar-se al coneixement que hem definit com el méssublim, contemplant el bé en si mateix i elevant-se fins a ell per aquest camí asprede què hem parlat; però després que hagin arribat a aquest punt i hagin contemplatel bé durant cert temps, guardem-nos de permetre’ls el que avui se’ls permet.

— Què?— No consentirem que es quedin en aquesta regió superior —vaig dir—,

negant-se a baixar de nou a la vora dels desgraciats captius, per prendre part en elsseus treballs i en els seves cerimònies, tant si són de poca vàlua com de molta.

— Però haurem de ser tan durs amb ells? —va preguntar—. Per què hemde condemnar-los a una vida miserable quan poden gaudir d’una vida mésagradable?

— Tornes, benvolgut amic —vaig dir—, a oblidar que la llei no ha deproposar-se per objecte la felicitat d’una determinada classe de ciutadans ambexclusió de les altres, sinó la felicitat de tot l’Estat; que, amb aquesta finalitat,unint en harmonia els interessos de tots els ciutadans, s’ha de procurar, per mitjàde la persuasió o de l’autoritat, que es donin els uns als altres tot el suport amb quèpoden servir la comunitat; i que, en formar amb cura ciutadans com aquests, no espretén deixar-los lliures perquè facin de les seves facultats l’ús que els vingui degust, sinó servir-se d’ells amb la finalitat de fortificar els llaços de l’Estat.

Plató; República, 519

37). Sobre la justícia i la ciutat.

Bé -vaig dir jo-; tenim vistes tres coses de la ciutat segons sembla (temprança,valor i prudència), però ¿quina serà la qualitat restant per la qual la ciutat arriba ala seva virtut? És clar que la justícia.

-És clar.

(...)

-Escolta, doncs -vaig advertir-... Allò que des del principi, quan fonamentàvem laciutat, afirmàvem que calia observar en tota circumstància, això mateix o unaforma d'això és al meu parer la justícia. I el que vam establir i repetim moltesvegades, si bé et recordes, és que cadascú ha d'atendre a una sola de les coses de laciutat: a allò per al que la seva naturalesa estigui millor dotada.

-En efecte, això dèiem.

-I també de cert sentíem dir a molts i deixàvem nosaltres establert repetidamentque el fer cada un allò que li pertoca i no multiplicar les seves activitats era lajustícia.

-Així de cert ho deixem establert.

-Això, llavors, amic -vaig dir-, sembla que és en certa manera la justícia: el fer cadaun allò seu.

Plató. República, 517

38). Sobre la ciutat justa i feliç.

No fundem una ciutat amb mires que hi hagi una sola classeextraordinàriament feliç, sinó perquè volem que ho sigui al màxim tota la ciutat. Icreiem que principalment en una ciutat així trobaríem la justícia, i, altrament, queen una ciutat de més mal viure trobaríem la injustícia; i, en haver-ho acceptat,podríem decidir el que fa tant temps que recerquem. Doncs ara formem d’acordamb la nostra opinió una ciutat feliç no posant diferències i fent feliços només unsquants, sinó fent feliç la nostra ciutat sencera.

Plató: República, IV, 420 b-c

(Selectivitat UIB 2012)

39). Sobre les classes socials i les parts de l'ànima.

Així, doncs —vaig dir—, hem arribat a port, amb molt d’esforç, i ens hem posatd’acord que les mateixes classes que hi ha a la ciutat estan també en l’ànima decadascun, i en nombre igual.

—Així és.

—No és també necessari, doncs, que de la mateixa manera que era sàvia la ciutat, ipel mateix principi que ho era, així mateix, sigui savi també l’individu?

—Per què no?

—I que de la mateixa manera i pel mateix motiu que és valent l’individu, ho siguitambé la ciutat, i que el mateix passi en tot el que fa referència a la virtut?

—Així ha de ser per força.

—I, per tant, Glaucó, direm que un home és just de la mateixa manera que dèiemque era justa la ciutat.

—També això és totalment necessari.

—Per altra banda, no hem oblidat que la ciutat era justa perquè cadascuna de lesseves tres classes hi feia allò que li era propi.—No crec que ho hàgim oblidat.—Així, doncs, hem de tenir present que cadascun de nosaltres només serà just i faràallò que ha de fer, si cadascuna de les parts de la seva naturalesa fa allò que li éspropi.

Plató, La República, IV

40). De l'educació del filòsof governant.

– Si algú no és capaç de discernir amb la raó la idea de bé, distingint-la detotes les altres, ni de triomfar, com en una batalla, sobre totes les dificultats,esforçantse per fonamentar les demostracions no en l’aparença sinó en l’essència deles coses per poder refutar al final totes les objeccions, ¿no diràs d’ell que no coneixel bé en si ni cap altra cosa bona, sinó que, fins i tot en el cas que assoleixi algunaimatge del bé, ho farà per mitjà de l’opinió, però no de la ciència? [...]

– Sí, per Zeus! –va exclamar–. Diré tot això i amb totes les meves forces.

– Aleshores, si algun dia has d’educar realment aquells fills que araimagines criar i educar, no els permetràs, crec jo, que siguin governants de lacomunitat i dirigeixin els assumptes més importants mentre estiguin privats deraó, com si fossin línies irracionals.

– No, en efecte –digué.

– ¿Els prescriuràs, doncs, que es dediquin particularment a aquelladisciplina que els faci capaços de preguntar i respondre amb la més grancompetència possible?

– Els ho prescriuré –va dir–, completament d’acord amb tu.

– ¿I no creus –vaig dir– que tenim la dialèctica en el lloc més alt delsnostres ensenyaments i que no hi ha res que pugui posar-se amb justícia perdamunt d’ella, i que ella és com el cim de tot ensenyament?

Plató, La República, 534c

41). El filòsof ha de governar.

Però us hem engendrat nosaltres, per a vosaltres mateixos i per a la restade la ciutat, en qualitat de caps i reis d’un eixam, mi"or i més completamenteducats que aquells i més capaços, per tant, de participar tant de la filosofia com dela política. Heu de baixar,doncs, un després d'un altre a la casa dels altres iacostumar-vos a veure-hi en la foscor. Una vegada acostumats, veureuinfinitament millor que els d'allà i coneixereu el que és cada imatge i de què ho és,perquè haureu vist ja la veritat respecte al bell i al just i al bo. I així, la ciutatnostra i vostra viurà a la llum del dia, i no entre somnis, com viuen ara la majorpart d'e"es per obra de qui lluiten uns amb altres per vanes ombres i es disputen elcomandament com si aquest fos algun bé. Però la veritat és, crec jo, la següent: laciutat en la qual estiguin menys ansiosos per ser governants qui hagin de ser-ho,aquesta ha de ser forçosament la que visqui millor i amb menys dissensions que capaltra; ben al contrari de la que tingui uns governants que ho desitgin.

(Plató, República, llibre VII)

42). Sobre les formes de govern.

- Quantes? (Quantes són les formes de govern?)

-Cinc -vaig contestar-, ...

-Digues quines són -va dir.

-Afirmo -vaig dir- que una manera de govern és aquella a la qual ens hem referit, però que pot rebre dues denominacions; quan un home sol es distingeix entre els governants, es dirà monarquia, i quan són molts, aristocràcia.

-Veritat és -va dir.

-A això ho declaro com una sola espècie -vaig observar-, perquè, ja siguin molts, ja un de sol, ningú tocarà les lleis importants de la ciutat si s'atén a la criança i educació que hem referit.

Plató. República, 445 d

V. Ètica:

La idea del Bé.

43). De la injustícia com a desequilibri entre les parts de l'ànima.

La justícia, efectivament, no es limita a les accions externes dels homes,sinó que ordena el seu interior i no permet que cap part de l'ànima faci res que no lipertoca, i prohibeix que unes parts interfereixin en les funcions de les altres. Volque l'home ordeni les funcions que li són pròpies, que sigui amo d'ell mateix i queestableixi un ordre i concòrdia entre les tres parts tot fent que hi hagi un acordperfecte entre elles, igual que entre els tres tons extrems de l'harmonia, l'octava, elbaix i la quinta i els altres tons entremig. Un cop haurà lligat els elements que lacomponen a fi que de la unió resulti un tot ben ordenat, vol que l'home, tant si esdedica a acumular riquesa, a tenir cura del cos, a la vida pública o a la privada,anomeni just tot allò que crea i manté aquest bon ordre, i prudència, el saber quegoverna les accions; i que anomeni injust tot allò que destrueixi aquest ordre, iignorància, l'opinió que governa aquest tipus d'accions. (...) Ara em sembla quehem d'examinar la injustícia. ¿Què més pot ser, sinó una sedició de les parts del'ànima, que s'extralimiten entrant en el que no els incumbeix, usurpantatribucions que no els pertanyen; una sublevació de la part contra el tot que volapoderar-se d'una autoritat que no li correspon, perquè per naturalesa ha d'obeir aallò que per naturalesa ha de manar? D'aquí, d'aquest desordre, d'aquestcapgirament, neixen els excessos i la injustícia, la ignorància i la covardia:en unmot, els vicis.

Plató;La República

44). Crítica a la democràcia.

–Imagina un home que hagués observat els moviments instintius i elsapetits d'un animal gros i robust, el punt per on se li podrà aproximar i tocar- lo,quan i per què s'enfurisma o es calma, quina veu produeix en cada avinentesa, iquin to de veu de l'home l'amanseix o l'irrita; i que, havent après tot això ambtemps i experiència, formés una ciència que volgués ensenyar, sense fer servir capregla per discernir el que hi ha en aquests hàbits i apetits d'honorable, bo i just, delque és vergonyós, dolent i injust; conformant-se en els seus judicis amb l'instint del'animal, anomenant bo tot allò que l'afalaga i li produeix plaer, i dolent, tot allòque l'irrita; i just i bell, tot allò que satisfà les necessitats de la naturalesa, sense fercap altra distinció perquè no sap la diferència essencial que hi ha entre el que és boen si i el que es bo relativament, diferència que no ha conegut mai ni es troba encondicions de fer- la conèixer als altres. ¿No et semblaria veritablement ridícul unmestre així?–Sí.–¿I no és aquesta, fil per randa, la imatge dels que fan consistir lasaviesa en el fet de conèixer què desitja la multitud aplegada en les assemblees, quèli agrada en pintura, en música, en política?

Plató, La República. 493a.

45). De l'home just.

—[…] Un home serà just si observa el principi que hem exposat tantesvegades.

—Així és.

—I què? —li vaig dir—. Hi ha alguna cosa que enfosqueixi la nostra visióde la justícia i que faci que sembli diferent de la que se’ns ha revelat a la ciutat?

—No ho crec —va dir.

—Hi ha una manera —vaig observar— d’assegurar-nos-encompletament, si és que encara hi ha algun dubte en la nostra ànima: n’hi hauràprou amb comparar-la amb certes nocions corrents. Per exemple, suposem que ala ciutat o a l’home que per naturalesa i criança s’hi assembla, se li confiés unacerta quantitat de diners. Ens semblaria que aquest home se n’apropiaria? […]

—No.

—I, per tant, no estarà el nostre home ben lluny de cometre sacrilegis,robatoris o traïcions privades o públiques contra els amics o contra les ciutats?

—Ben lluny. […]

— I la causa de tot això no és que cada part de la seva naturalesa fa el queli toca, tant pel que fa a governar com pel que fa a obeir?

Plató; La República, IV

46). Sobre la justícia a l'interior de l'home.

—Tractaràs, doncs, d’esbrinar si la justícia és una cosa diferent d’aquestavirtut que produeix tals homes i tals ciutats?

—No, per Zeus —va dir.

—Hem acomplert del tot, doncs, el nostre somni: aquell pressentimentque ens deia que, quan anéssim fundant la nostra ciutat, podríem, amb l’ajutd’algun déu, trobar un cert principi i imatge de la justícia.

—Ben cert.

—Teníem, efectivament, Glaucó, una certa semblança de la justícia,que, per això, ens ha estat de profit: el principi que qui per naturalesa és sabaterha de fer sabates i no una altra cosa, i qui és constructor, construccions, i aixítots els altres.

—Així sembla.

—I en realitat la justícia sembla que és això, però no pel que fa a l’accióexterior de l’home, sinó a la interior sobre si mateix.

Plató; La República, IV

47). Virtut com a bellesa i benestar de l'ànima.

-Les coses sanes produeixen salut, crec jo, les malaltisses, malaltia.

-Sí.

-I el fer coses justes no produeix justícia i l'obrar injustament injustícia?

-Per força.

-I el produir salut és disposar dels elements que hi ha al cos de manera quedominin o siguin dominats entre si d'acord amb la naturalesa, i el produir malaltiaés fer que es manen o obeeixin els uns als altres contra natura.

-Així és.

-¿I el produir justícia -vaig dir- no és disposar els elements de l'ànimaperquè dominin o siguin dominats entre si d'acord amb la naturalesa, i el produirinjustícia, el fer que es manen o obeeixin els uns als altres contra natura?

-Exactament -va replicar.

-Així, doncs, segons es veu, la virtut serà una certa salut, bellesa i benestarde l'ànima, i el vici, malaltia, lletjor i flaquesa d'aquesta.

-Així és.

-¿I no és cert que les bones pràctiques porten a la consecució de la virtut iles vergonyoses a la del vici?

-Per força.

Plató; La República, 517

El mite de la cavernaI ara deixa’m continuar amb una imatge amb la qual podrem comparar quina ésla nostra condició pel que fa al nostre estat d’ignorància o coneixement. Imaginauns homes en un antre subterrani, com ara una cova amb l’entrada que s’obrevers la llum, encadenats des de la seva infància de cames i coll de manera quehan de mirar sempre endavant, sense poder girar el cap a causa de les cadenes.Suposa que darrere d’ells, a certa distància i a certa altura, hi ha un foc que els fallum i un camí entre aquest foc i els presoners. Imagina un mur que va seguint elcamí de la banda dels presoners, com els envans que fan servir els titellaires perdamunt del qual mostren els seus titelles.

M’ho imagino, va dir.

Ara observa com al llarg d’aquest camí hi ha uns homes que transporten totamena d’objectes i estàtues, figures d’animals fetes de fusta, de pedra i diversosmaterials. Alguns parlen; d’altres passen sense dir res.

Sí que és estranya la imatge, i sí que són estranys els presoners.

Igual com nosaltres vaig contestar: només poden veure les seves pròpiesombres o les dels altres, que el foc projecta en el fons de la cova.

És cert va dir; ¿com podrien veure res més que ombres, si no poden moure elcap?

¿I no és cert també que d’aquells objectes transportats d’aquella manera noméspodran veure’n les ombres?

Sí va dir.

I si poguessin parlar entre ells, ¿no creurien que estaven parlant de coses que enrealitat es troben al seu darrere?

Certament.

Ara a més a més suposa que la presó reprodueixi com un eco les veus de l’altrabanda: ¿no creurien amb tota seguretat que, quan un dels portadors parlés, laseva veu venia de les ombres que els passen per davant?

Sens dubte, va contestar.

Literalment, a ells vaig dir la veritat no els semblaria res més que les ombresd’aquells objectes.

Cert.

I ara pensa què els passaria als presoners si algú els desfermava i els alliberavadel seu error. Si de sobte n’obliguessin un a aixecar-se, a girar el cap i a caminar imirar la flama, Primerament sentiria un dolor agut; l’enlluernament dificultaria laseva visió, i seria incapaç de percebre els objectes que projectaven les ombres.

Doncs ara imagina que just en aquest moment li diuen que tot el que veia abansera una il·lusió, i que és ara quan està més a prop de la realitat, que ara els seusulls s’adrecen a una existència més real, i que té una visió més clara, ¿què creusque respondria, ell? Encara més, imagina que aquest guia li va ensenyant elsobjectes així que van passant i li demana que els identifiqui: ¿no se sentiràconfús?, ¿no creurà que les ombres que abans veia eren més veritables que elsobjectes que ara li mostren?

Ben cert que sí.

I si l’obliguen a mirar la flama directament, ¿no sentiran els seus ulls un dolorque li farà girar el cap i buscar refugi en les coses que abans podia veure, i quepensa que de debò són més clares que les coses que li mostren ara?

És veritat va dir.

Més encara: imagina que l’arrosseguen contra la seva voluntat cap amunt, peruna pujada abrupta i escarpada, i no l’amollen fins que no el tenen a plena llumdel sol: ¿no creus que sentirà dolor i irritació? Com més s’acosta a la llum, mésenlluernats queden els seus ulls, i ja no és capaç de veure res de tot això que ara lidiuen que és la realitat.

Del tot incapaç va dir.

S’haurà d’adaptar de mica en mica a la llum del món de dalt. El primer quepodrà veure seran les ombres, després les imatges de gent i d’altres objectes,reflectides en l’aigua, i en acabat podrà mirar els objectes directament. Aleshoreselevarà la vista i veurà la lluna i els astres i el cel estrellat. Doncs bé, ¿no és certque veurà millor el cel i les estrelles de nits més que no el sol i la llum del sol dedia?

Certament.

Finalment serà capaç de veure el sol, no pas la seva imatge reflectida en l’aigua,sinó el sol mateix i en el seu propi lloc, no en un altre de diferent; i podràcontemplar-lo com és de debò.

És cert.

Aleshores anirà raonant que el sol és qui causa les estacions i els anys, i que ésell qui governa tot el que hi ha al món visible; i en certa manera és la causa detotes les coses que ell i els seus companys d’allà baix s’havien avesat a mirar.

És clar va dir després de veure el sol començaria a raonar aquestes coses.

I quan recordés la seva vella estança, i la saviesa que hi havia allà dins el cau iels seus companys presoners, ¿creus que no s’alegraria del canvi, i no planyeriaen canvi la situació dels altres?

I tant!

I si tinguessin l’hàbit d’atorgar honors als qui fossin més vius observant lesombres passatgeres i a distingir quines solien passar seguides les unes de lesaltres, o les que passaven juntes, i que per això era el més llest traient conclusionssobre el futur, ¿creus que el nostre alliberat valoraria aquests honors i glòries, oque envejaria qui els posseís?, ¿no diria, amb Homer, que “és millor ser el criatpobre d’un amo pobre”, i suportar qualsevol cosa abans que pensar com pensenells i viure d’aquella manera?

Sí va dir i crec que seria capaç de suportar qualsevol pena abans d’haver decreure aquelles falsedats i viure d’aquella manera tan miserable.

Doncs ara imagina vaig dir que el tornem de sobte un altre cop a la sevaantiga condició: ¿no és cert que quedaria del tot enfosquit?

Segurament va dir.

I si hi havia un concurs on ell hagués de competir sobre les ombres amb elspresoners que no s’havien mogut del cau, mentre la seva visió encara és feble, iabans els seus ulls no s’haguessin avesat a la foscor (tingues en compte quetardaria força a recuperar l’hàbit de veure-hi allà dins), ¿no seria ridícula la sevaposició? Els altres dirien que, havent pujat tan amunt, havia tornat sense ulls, ique era millor ni tan sols pensar de pujar; i si algú intentés de deslligar-ne unaltre i guiar-lo a la llum de fora, ben segur que l’agafarien i el matarien.

No en dubtis pas va dir.

Doncs ara pots afegir aquesta al·legoria vaig dir a l’argument d’abans: lacasa-presó és el món dels sentits; la llum del foc és el sol, i hauràs interpretatcorrectament la imatge que t’he explicat seguint els teus desitjos (ja no puc dir sibé o malament), si consideres la pujada a fora de la cova com l’ascensió del’ànima fins el món intel·ligible, que és la meva pobra esperança. Però tan si ésveritable com falsa, en opinió meva, en el món del coneixement la idea del bé esmanifesta al final de tot, i es deixa veure només amb un gran esforç; i, un copl’hem vista, també se’n desprèn que és l’autor universal de totes les coses belles irectes, el pare de la llum i del déu de la llum en aquest món sensible, i la fontimmediata de la raó i la veritat en el món intel·ligible; i que aquest és el podersobre el qual ha de fixar la seva mirada tot aquell que vulgui conduir-seracionalment tant en públic com en la vida privada.

Hi estic d’acord va dir, en la mesura que puc entendre el que dius.

Encara més vaig dir, no t’ha d’estranyar que els que accedeixen a aquestavisió beatífica es resisteixin a baixar novament als afers humans. Ja que les sevesànimes anhelaran per sempre món superior, i desitjaran romandre-hi sempre;desig molt natural, si ens hem de fiar de la nostra al·legoria.

Plató;República, L VII, 521a-517c.

Textos extrets de les webs:

• CREAIF, Recull de textos de Salvador Pomés.• FILOSOFAR, web del professor Antonio Caballero Molina.• Filoselectivitat, (web de la professora Lluna Pineda).• FiloCosta, (web de filosofia de l'IES Costa i Llobera).• UIB, (models d'exàmens de les proves PAAU).

Selecció i edició per a la banyera voladora.www.labanyeravoladora.com