Testimonis [Escriba el subtítulo del documento]

[Escriba aquí una descripción breve del documento. Normalmente, una descripción breve es

un resumen corto del contenido del documento. Escriba aquí una descripción breve del

documento. Normalmente, una descripción breve es un resumen corto del contenido del

documento.]

AMENAZADOS DE RESURRECCIÓN

Dicen que estoy “amenazado de muerte”... Tal vez. Sea ello lo que fuere,

estoy tranquilo. Porque si me matan, no me quitarán la vida. Me la llevaré

conmigo, colgando sobre el hombro, como un morral de pastor...

A quien se mata se le puede quitar todo previamente, tal como se usa hoy,

dicen: los dedos de las manos, la lengua, la cabeza...Se le puede quemar el

cuerpo con cigarrillos, se le puede aserrar, partir, destrozar, hacer picadillo...

Todo se le puede hacer, y

quienes me lean se

conmoverán profundamente y

con razón.

Yo no me conmuevo gran

cosa. Porque, desde niño,

Alguien sopló a mis oídos una

verdad inconmovible que es,

al mismo tiempo, una

invitación a la eternidad: “No

temáis a los que pueden matar

el cuerpo, pero no pueden

quitar la Vida”. La vida –la verdadera vida- se ha fortalecido en mí cuando,

a través de Pierre Teilhard de Chardin, aprendí a leer el Evangelio: el

proceso de la Resurrección empieza con la primera arruga que nos sale en

la cara; con la primera mancha de vejez que aparece en nuestras manos;

con la primera cana que sorprendemos en nuestra cabeza un día cualquiera,

peinándonos; con el primer suspiro de nostalgia por un mundo que se deslíe

y se aleja, de pronto, frente a nuestros ojos...

Así empieza la resurrección, Así empieza no eso tan incierto que algunos

llaman “la otra vida”, pero que en realidad no es la “otra vida” , sino la vida

“otra”...

Dicen que estoy amenazado de muerte... De muerte corporal a la que amó

Francisco. ¿Quién no está “amenazado de muerte”? Lo estamos todos

desde que nacemos. Porque nacer es un poco sepultarse también...

Amenazados de muerte. ¿Y qué? Si así fuere, los perdono anticipadamente.

Que mi cruz sea una perfecta geometría de amor, desde la que pueda seguir

amando, hablando, escribiendo y haciendo sonreír, de vez en cuando, a

todos mis hermanos los hombres.

Que estoy amenazado de muerte... Hay en la advertencia un error conceptual.

Ni yo ni nadie estamos amenazados de muerte. Estamos amenazados de vida,

amenazados de esperanza, amenazados de amor...

Estamos equivocados. Los cristianos no estamos amenazados de muerte. Estamos

“amenazados” de resurrección. Porque además del Camino y de la Verdad, él es

la Vida, aunque esté crucificada en la cumbre del basurero del Mundo...

(Un periodista guatemalteco)

Els jubilats tenen, enca-

ra, molta feina a fer.

Aquest és el cas de

Ramon Bosch que, ara,

ha pogut realitzar la

seva vocació: ser missio-

ner.

Tot i que natural de Forès,Ramon Bosch Puig ha viscut ala Selva del Camp d’on va

marxar, fa tres anys, a Guatemala.Ara, durant uns dies, ha tornat aTarragona i s’ha entrevistat amb elSr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol,per explicar-li la tasca que està rea-lizant a la població de Quetzal, aGuatemala. Ramon Bosch és unmissioner seglar que s’ha incorpo-rat a la tasca evangelitzadora, encompliment d’una vocació que ja vaexperimentar es de molt jove.

—Va ser quan estava estudiantal Seminari: em va arribar a lesmans una revista sobre les missions

que em va causar un gran impacte.Des d’aquell moment, vaig tenirmolt clar que la meva vocació era lade ser missioner. Tot i això, avegades la vida et porta per caminsmolt diferents dels que havies pre-vist. Però, finalment, ara he pogutfer realitat el meu somni.

Ajut als avisRamon Bosch, pare de dos fills,

explica que la seva família sempreha sabut quina era la seva vocació,raó per la qual no els va sorprendrequan, en jubilar-se, va decidir anar aGuatemala. Prèviament, va realit-zar estudis de teologia amb l’objec-

tiu de completar la seva formaciópersonal i, alhora, poder exercir elseu apostolat.

—Quina és la tasca que realitza aEl Quetzal?

—El més important que faig ésestar amb ells; és a dir, compartiramb la població les seves necessi-tats i les seves preocupacions. Laforma de fer-ho és col·laborar ambla comunitat de monges de la“Congregación de las Hermanasdel Amor de Dios”. Més concreta-ment, treballo en la pastoral socialamb la finalitat d’executar els pro-jectes que ja tenim en marxa.

εsglésia δe τarragona

D’orient α occident

8

Ramon Bosch,missioner seglar aGuatemalaEl testimoniatge d’un jubilatJosep Sabaté, periodista

Aquest és el testimoniatge d’unhome que, durant tota la seva vida,ha mantingut la ferma voluntat deportar l’ajut i la llum de l’Evangeli alsmés desafavorits de la societat.

Número 244- Març 2010 9

Atenció sanitària i socialEl treball del missioner està cen-

trat en un programa sanitari que esrealitza en una clínica o dispensari

en la que també hi treballa una met-gessa. En l’aspecte docent, s’atenenuns 120 infants a través d’un pro-grama de beques que contempla,

igualment, el treball a tallers per ainfants amb deficiències. Això noobstant, el treball més important dela missió és l’atenció als avis, raóper la qual es demana l’ajut econò-mic.

—El problema dels avis és undels més importants. Es tractad’una població sense recursos, queviu en uns nivells d’extrema pobre-sa. La gent gran ja no té possibilitatsde guanyar-se la vida i els seus fami-liars tampoc tenen ni recursos nioportunitats per ajudar-los. El

nostre objectiu, doncs,és que els avis puguinviure amb dignitat. Peraixò, cada dos mesosrealitzem aportacionseconòmiques entre elsancians que, actual-ment, són uns 115. Peraquest motiu, enguanynecessitem nou mileuros per poder aten-dre les seves necessi-tats més peremptòries.

Ramon Bosch hatornat a marxar a Gua-temala per a continuarla seva missió evangèli-ca. Una vocació sorgidadurant la seva jovenesai que, ara, ha pogutcomplir en el momentde la seva jubilació.Com hem pogut com-provar, per a RamonBosch és una autèntica

alegria jubilar poder realitzar el seutreball entre la població delQuetzal…

Aniversari del ConciliUna crida a la generositat

Ramon Bosch, des de la nostra revista ESGLÉSIA DE

TARRAGONA, fa una crida a la generositat i a la solidaritat de totsels lectors per tal que, amb les seves aportacions, aquest 2010,a la missió del Quetzal, puguin atendre adequadament aquestgrup de persones grans i, alhora, ajudar a la comunitat a sor-tir de l’extrema pobresa en la que viuen.

—Necessitem aquest suport desinteressat per poder realit-zar el nostre treball assistencial i evangelitzador entre unapoblació que reclama l’atenció de l’Arxidiòcesi i de la societat.

εδτ

UN JUBILAT, RAMON BOSCH, REALITZA LA SEVA SEGLAR A GUATEMALA

La jubilació va permetre a un seglar, Ramón Bosch, complir amb la vocació que va sentir des de jove: ser missioner. Des de fa tres anys, exerceix la seva tasca pastoral a Guatemala. Natural de Forés, encara que resident en La Selva del Camp, Ramón Bosch Puig, ha romàs durant uns dies a Tarragona on s´ha entrevistat amb el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol Balcells, a qui ha donat compte de la tasca pastoral que realitza en la població d´El Quetzal, a Guatemala. Ramón Bosch és un missioner seglar que es va incorporar a la tasca evangelitzadora seguint la vocació que va experimentar ja des de molt jove. - Quan estava estudiant al Seminari, va arribar a les meves mans una revista sobre les missions que em va causar un gran impacte fins al punt que, des d´aquell moment, vaig tenir molt clar que la meva vocació era la de ser missioner. Tanmateix, de vegades, la vida et porta per altres camins encara que, ara, finalment, he fet realitat la meva vocació. AJUDA ALS ANCIANS Ramón Bosch, pare de dos fills, explica que la seva família sempre ha sabut quina era la seva vocació, raó per la qual no els ha sorprès que, en el moment de la seva jubilació, decidís partir cap a Guatemala. Prèviament, va realitzar uns estudis de teologia per completar la seva formació i que li permetessin, també, exercir el seu apostolat. - Quina és la tasca que realitza a la missió d´El Quetzal? - El que descobreixo cada dia és que el més important és estar amb ells, és a dir, compartir amb la població les seves necessitats i inquietuds. El que faig, bàsicament, és col·laborar amb la comunitat de monges de la Congregació de les Germanes de l´Amor de Déu. D´una forma concreta, treballo en la pastoral social per a l´execució dels projectes que ja

tenim en marxa. La tasca del missioner està centrada en un programa sanitari a través d´una clínica o dispensari que compta amb una doctora. A més, en l´aspecte docent, s´està atenent uns 120 nens a través d´un programa de beques que comporta, també, el treball en tallers per a nens amb deficiències. No obstant això, el programa més important de la missió -i per al qual se sol·licita ajuda- és l´atenció als ancians. - El problema dels ancians, dels avis, és un dels més apressants. És una població que manca de recursos i que viu en la màxima pobresa. Els majors ja no tenen possibilitats de guanyar-se l´aliment i els seus familiars manquen, també, d´oportunitats per viure. El nostre objectiu és que els ancians poden viure amb dignitat i és per això que cada dos mesos realitzem aportacions econòmiques entre els avis el número dels quals s´eleva, actualment, a uns 115. Són per aquest motiu que necessitem, per a aquest any, nou mil euros per poder atendre a les necessitats dels nostres ancians.

Ramón Bosch efectua una crida a la generositat i solidaritat dels tarragonins que, aquest any, a la missió d´El Quetzal, puguin atendre les necessitats d´aquest grup d´ancians i rescatar-los de l´extrema pobresa en què es troben sumits. - Necessitem aquesta ajuda desinteressada per poder

realitzar la nostra tasca assistencial i evangelitzadora entre una població que reclama l´atenció de l´Arxidiòcesi i de la societat en general. Dins d´uns dies, Ramón Bosch tornarà a Guatemala per continuar amb la seva missió evangèlica. Una missió sorgida en la joventut i complerta, ara, en el moment de la jubilació. Com hem pogut comprovar, per a Ramon Bosch és una autèntica joia poder realitzar la seva tasca entre la població d´El Quetzal...

MIRADES ENDINS

Són dos quarts de sis del matí. Com cada dia. el despertador biològic em desvetlla. La fresca de la matinada fa més agradable l’escalforeta dels llençols invitant a la peresa.- Va, una estoneta més al llit, al cap i a la fi encara és fosc....Sense llum només es pot mirar endins, així que demano audiència (com ens diu San Romero: “ Tots tenim aquest santuari íntim que és la consciència, on Déu espera que hi entrem a parlar amb Ell i a decidir el nostre destí a la llum de la seva mirada. És bonic pensar que a l’hora que jo vulgui tinc audiència amb Déu, que en qualsevol moment que jo vulgui parlar-hi, Ell m’està esperant i escoltant”).Que el llit no és el lloc més indicat? En bona fe que si! Aquesta és una peresa santa!Parlem de les coses que passen:- Es fan vells els avis, oi? Alguns ja han tornat a casa, però els que queden...- Quina lliçó ahir la Carlota! No la tenim al programa per manca de diners, però també l’ajudem. Té 78 anys -els acaba de complir-, és sorda, no té família, va per les cases, a quina més necessitada, a demanar alguna cosa per a menjar: un grapat de moresc o d’arròs, una culleradeta d’oli, un pessic de sal... Ara que hi ha fruita recull mangos del terra, els tria i els ven. Ja pots pensar: a 1 quetzal la dotzena. Algú ni compra, més per compassió que per interès. I així va vivint.- Vivint...?De lluny ens veu.- I ara què fa...?- Se’n torna a casa, si se’n pot dir casa del lloc on viu.Al moment surt amb un morraló i ve cap a nosaltres. El morraló és ple a vessar de mangos, que ens dóna amb un somriure alegre i feliç. És el treball de tot el dia, tot el que té. No ha esperat saber si li portàvem alguna cosa...- Així és l’agraïment, la generositat i la confiança de l’evangeli.- I els nens especials... La Johanna, quin canvi està fent!Té 11 anys, no parla. El pare els va abandonar just al nàixer ella. La mare, sola, treballant a la finca a meitat de sou pel fet de ser dona, ha criat els 4 fills. Ara els dos grans ja viuen independents, només li queden el nen -de 13 anys que va al collegi- i la Johanna, amb síndrome de Down.Mentre treballava, havia de lligar la nena, com un gosset, per a que no es perdés o prengués mal. La nena era violenta i poc sociable.El primer dia que va venir a casa, fa dos mesos, pegava a tort i a dret, s’escapava, no es podia controlar... Ahir, només entrar se’ns tirà als braços a fer-nos petons i ensenyar-nos el vestit que li varem regalar. Estava preciosa. La seva cara ja no podia expressar amb més plenitud l’alegria desbordant dels seus sentiments innocents i

agraïts. La seva mirada era un doll de tendresa i afecte.S’han trencat les barreres i la seva mare, entre llàgrimes, ens explicà la seva vida de sofriment i, també entre llàgrimes, l’alegria que ara sent pel canvi de la seva filla. La terapeuta ens ha dit que arribarà a parlar.- I el Justo... I el Dani... I...- Tornem-hi?- Si, ja és l’hora. Junts, oi?- És clar! Si ho vols... Ramon

PETITES COSES...

Aquí els temps els tenim una mica desordenats, al menys jo. De ben segur que ja no tinc remei, em carrego d´activitats, petites coses però que omplen la vida. I com que al darrere sempre hi ha persones... Ahir vaig estar a la capital acompanyant un pare de 27 any amb dos fills, una nena de 5 anys i un nen de 3, sord-muts. La mare es va quedar a casa amb l´altre fill, de 6 mesos. Ell treballa a una finca, guanya uns 100€ al mes. La seva esposa no treballa (¿Com ho podria fer amb els tres fills i en aquestes circumstàncies?). Vaig quedar meravellat de com cuida i estima els seus fills. Vaig sentir el seu agraïment per l´ajuda que els oferim i també vaig experimentar, amb ell, les esperances i decepcions dels diagnòstics. Vaig viure la tendresa dels nens que em venien i m´abraçaven i em donaven tant, uns nens que viuen en el seu mon innocent i pur, però dins del nostre, mes cruel i despietat. Aquí Déu ens ho posa fàcil compadir-nos del germà, ¿com negar-nos-hi? Com em costa i sofreixo quan intento posar-me al seu lloc! Llavors penso com els ha de costar a ells i com han de sofrir!. És un gran privilegi poder-los acompanyar i que Déu es valgui de

nosaltres per a fer-los la vida una mica més esperançadora. ¿Com no he d´estar bé i feliç?T´explico aquesta què és la d´avui, però cada dia n´hi ha alguna. Si no s´hi veuen Déu i el germà el cor s´endureix, però si s´hi veuen, es viu intensament la tendresa i la felicitat de la compassió. Aquesta és la dimensió distintiva dels que seguim Jesús. "Tothom coneixerà que som de Crist si ens estimem com germans". Així, com n´és de simple i fàcil d´entendre

l´evangeli! I com d´exigent! Aquí he crescut en la fe i he entès tantes coses que em sembla que sóc una altra persona, que tinc una altra vida que no havia descobert. D´això en dono gràcies a Déu cada dia, com també de les persones, moltes anònimes, que ha posat al meu camí i que m´han ajudat a aconseguir la felicitat. Vosaltres en sou. Ramon

L’objectiu d’aquest centre poli-valent és la reinserció de per-sones excloses socialment,

especialment, nens. En concret, espretén acollir durant el dia un totalde 60 infants que, per les seves cir-cumstàncies, acabarien convertint-se en “nens del carrer”, on es llan-cen per buscar-se la vida com sigui.Es tracta d’oferir als nens, com amínim, un àpat al dia en un ambientfamiliar i també educació bàsica iassistència mèdica. A més, les famí-lies i veïns de la zona també esbeneficiaran d’aquesta acció social

per la qual es preveu passaran 2.500persones l’any.

Fa quinze anys es va constituirl’associació local anomenada“Ekolo ya Bondeko”, és a dir, “País dela Fraternitat”, que ha posat enmarxa el projecte. La missionerareusenca Isabel Correig, que porta40 anys al Congo, és la fundadora iresponsable d’aquesta associacióque compta amb el suport del’Arquebisbat i amb l’aportacióeconòmica de “la Caixa” per alfinançament íntegre del projecte,inclòs en el marc d’actuacions

socials de l’Any Jubilar de santFructuós.

Segona etapaPrecisament, la missionera seglar

Núria Costa, arribada de Kinshasa,ens explica que ara comença la sego-na etapa del projecte.

—Ara s’està realitzant unaenquesta per seleccionar els infantsque acudiran al centre, una seleccióque es realitza seguint un rigorós cri-teri de prioritat, és a dir, per acollir aaquells més necessitats, segons les sevescircumstàncies personals o familiars.εs

glés

ia δ

e τa

rrag

ona

“Finalitza la construcciódel centre de dia “Elikya”(Esperança) a Kinshasa

Josep Sabaté, periodista

τarragona μissionera

Un exemple de la labor social imissionera de l’Arxidiòcesi deTarragona que va començarja fa molts anys i que continuaamb nou vigor.

16

Després d’unsquants mesos detreball, han fina-litzat les obres deconstrucció delcentre de dia“Elikya” (Espe-rança) per a nensa Kinshasa, capi-tal de la Re-públi-ca Demo-cràticadel Congo (l’anticCongo belga,anomenat poste-riorment Zaire.

L’execució d’a-questa primerafase del projecteha representatuna inversió de50.000 euros.

Núm

ero 249- Setembre 2010

17

Núria Costa explica que aKinshasa es viu una situació d’ex-trema necessitat, mentre la pobla-ció subsisteix en un ambient deresignació i por.

—Només cal assenyalar que, el 30de juny, es va celebrar el 50è aniversa-ri de la independència del Congo.Mentre les autoritats celebraven l’efe-mèride, es va convidar a la població acommemorar la independència mit-jançant el dejuni i la pregària. I aixòpassa en un país que ven electricitat aaltres nacions, mentre la població viu ales fosques.

Enmig d’aquest ambient, l’asso-ciació “Ekolo ya Bondeko” va adqui-rir l’any 1999 un terreny de mésd’una hectàrea per a la ubicació delcentre al deprimit barri de Mpasa, aKinshasa. Des de la seva creació, lafundació ha centrat les seves activi-tats en l’assistència social a la pobla-ció com són l’alfabetització, elreforç escolar i la implantació de tal-lers de capacitació.

Des d’aleshores ençà, l’associa-ció “Ekolo ya Bondeko” ha ajudat960 persones, la majoria infants, asortir de la marginació social. Aixòha permès la seva integració en lafamília i en la mateixa societat. Enaquest sentit, la incorporació delnou centre de dia permetrà l’am-pliació de l’assistència social aaquest nucli de població deKinshasa. Evidentment, aquestatasca no podria realitzar sense l’ajuti la col·laboració d’un equip humàintegrat per 85 voluntaris compro-mesos en els objectius de la missió.

A partir d’aquests moments, pertant, s’inicia una segona etapa per ala posada en marxa d’aquest projec-te social missioner.

Ara, aquest setembre, NúriaCosta sortirà un altre cop cap aKinshasa per incorporar-se a l’equipque regirà el centre, construït enmenys d’un any.

—Certament, el centre “Eli-kya”, a Kinshasa, ja no és una espe-rança, com el seu nom indica, sinóque s’ha convertit en una autènticarealitat.

Núria Costa, missionera diocesana

El matí del dia 8 de setembre, a la capella del Palau del’Arquebisbat de Tarragona, el Sr. Arquebisbe va presidir la sempreemotiva eucaristia d’enviament d’una missionera diocesana seglar.

La Núria Costa, de Cambrils, qui porta una llarga temporada aKinshasa al costat de la religiosa i missionera diocesana IsabelCorreig, de Reus, hi torna com a missionera diocesana per treballartreballarà en la promoció humana i pastoral de persones abando-nades, juntament amb l’equip de l’Associació “Ekolo ya Bondeko”i de comú acord amb el bisbe de la diòcesi de Kinshasa.

εδτ

Al’homenatge hi assistiren nom-brosos familiars i amics de lareligiosa, que ompliren l’esglé-

sia. També hi foren presents la Gna.Roser Montagut, Provincial de les

Germanes Missioneres de Crist Jesús(conegudes popularment com“xavierines”) i la Sra. Anna Gonzàlez,delegada diocesana de Missions i decooperació amb les Esglésies.

L’acte va consistir en una euca-ristia, emotiva i molt participada,presidida per Mn. Jordi Figueras,vicari episcopal de Tarragona i rec-tor de la parròquia. Van concelebrarMons. Lluís Solé Fa, bisbe deTrujillo (Hondures); Mons. Víctorde la Peña, bisbe emèrit de Requena(Perú) i Mn. Josep Pasqual.

En començar la celebració laGna. Montagut va fer una semblan-ça de la Gna. Francesca, remarcantels seus seixanta anys de servei al’Església, cinquanta dels quals alJapó, on va desenvolupar unaimportant tasca missionera i depromoció social, així com tambéartística. La Gna. Montagut varecordar que el gran monumentεs

glés

ia δ

e τa

rrag

ona

Francesca Rovira,90è aniversariCinquanta anys de missió al JapóRedacció

Tarragona µµissionera

La parròquia de Sant Joan Baptista deTarragona va acollir l’acte d’homenatgea la missionera Francesca Rovira, amb motiu del seu 90è aniversari.

22

Núm

e r o 24 7 - Juny 2010

23

que s’alça a la ciutat japonesad’Osaka en honor de sant FrancescXavier i patrocinat per l’ajuntamentd’aquella població, va ser projectaten la seva totalitat per FrancescaRovira.

Mons. Lluís Solé Fa va pronun-ciar una sentida homilia on va des-tacar l’afany de servei de l’home-natjada i va fer esment d’una labor,perseverant i callada, que sovint noés coneguda.

Després, en el decurs de la cele-bració, Mn. Jordi Figueras va agrairla donació que la Gna. Francescahavia fet a la Parròquia d’un magní-fic mosaic, representant la Mare deDéu, el qual serà col·locat al templeparroquial un cop les obres de reha-bilitació, de restauració i d’adequa-ció estiguin enllestides.

També va intervenir amb un breuparlament Mn. Josep Pasqual, dele-gat emèrit de Missions i que va sermissioner a la R.D. del Congo, el qualva glossar la necessitat d’evangelitzaren tot lloc i ens va encomanar Jesús.

Per la seva part, Mons. De laPeña va fer una simpàtica recor-dança del que suposa ser missioner.

La Sra. Anna Gonzàlez, delega-da diocesana de Missions, va llegiruna emotiva carta que el Sr.Arquebisbe havia adreçat a la Gna.Francesca Rovira, sumant-se a l’ho-menatge i agraint tants anys de ser-vei al proïsme i a l’Església.

Un cop acabada l’eucaristia, laGna. Francesca va manifestar laseva gratitud a tots els presents peracompanyar-la en aquesta ocasió.

A continuació, a la plaça que hiha davant l’església de Sant JoanBaptista, hi va haver un piscolabisque va servir per refermar llaçosd’amistat i de germanor.

JOIER

Artífexs des de l’any 1803.La joieria més antiga

de Catalunya

εδτ

Actualment, Mons. Víctor de laPeña col·labora amb la parròquia deSant Joan de Tarragona, a la qualaporta la seva experiència que vaexercir al Perú, primer de missionerfranciscà, durant dotze anys i, pos-teriorment, des de 1983 fins al 2005,com a bisbe de Requena.

—En realitat, em van nomenarbisbe el 1982, però, com que no teniatelèfon, no em vaig assabentar delnomenament fins al 1983, quan un diavaig anar a Lima i llavors em vancomunicar la notícia... que vaig accep-tar com a servei a l’Església.

Amb la seva proverbial sen-zillesa, Mons. De la Peña explica

que una de les singularitats delpaís que més li va cridar l’atencióva ser el paper que en la societatexerceix el prevere, a qui anome-nen “padrecito”.

—Resulta molt curiós el fet que enqualsevol comitè o associació que esconstitueixi, sempre es compta amb laparticipació o col·laboració del sacer-dot. I tant és així que, com els dinerss’enganxen molt a qui no en té —i finsi tot a qui en té—, al sacerdot se li enco-mana el càrrec de tresorer de qualse-vol comitè o associació cívica.Consideren que el “padrecito” és lamillor garantia per a la comunitat... Amés de la seva tasca pastoral i evange-

litzadora, el prevere fa una mica de tot:conseller, mitjancer, enllaç amb lesautoritats...

Palau flotant La diòcesi de Requena, a la Gran

Amazònia peruana, té una superfí-cie de 80.000 quilòmetres quadratsi compta amb vuit parròquies i 493poblets.

—Aquesta gran extensió de terri-tori no té carreteres. Els rius són lesúniques vies de comunicació, algunsdels quals tenen 800 metres d’ampladaen la seva part més estreta. Les aigües,durant el període de pluges denovembre a març, inunden les planeson es sembra l’arròs quan baixa elnivell dels rius.

—Monsenyor, com recorria unadiòcesi tan extensa amb tal preca-rietat de mitjans?

—Aquesta mateixa pregunta emvaig fer quan em van nomenar bisbe.Llavors hem vaig adreçar a un arma-dor a qui li vaig encarregar laconstrucció d’una llanxa amb unesdeterminades característiques: haviade servir d’habitatge, d’oficina, de dis-pensari, de magatzem... Em va donarel pressupost: 35.000 dòlars. A partird’aquí vaig començar a demanarajudes. Mans Unides va pagar elmotor de la barca. EsglésiaNecessitada va efectuar una altraaportació. També vaig rebre aporta-cions d’uns convents de Granada i,com aleshores els meus pares vivien albarri del Pilar, aquí, a Tarragona, unεs

glés

ia δ

e τa

rrag

ona

“El meu palau era una barca”Conversa amb Mons. Víctor de la Peña,bisbe emèrit de Requena (Perú)Josep Sabaté, periodista

τarragona μissionera

Què té la Missió que “enganxa”tant? Tots els missioners volentornar a uns indrets on la vida hoés tot, menys fàcil. Mons. De laPeña ( el “Pare Víctor) no és pasuna excepció a aquesta regla.

22

Mons. Víctor de la Peña Pérez, bisbe emèrit de Requena (Perú), resident a Tarragona, manté viu el seuesperit missioner fins al punt en què, si els seus metges li ho permetessin, tornaria al “palau episcopalflotant” de la seva diòcesi.

Núm

ero 248- Juliol 2010

23

veí, professor de l’Institut Gaudí deReus, va efectuar una col·lecta en el

centre docent per ajudaral finançament del queseria el meu “palau epi-scopal flotant” per recór-rer la diòcesi de Requena.

Problemes no enfaltaven..., suposo.

—I tant que no!...Era la única cosa queteníem en abundància.Potser acabaríem mésaviat dient que, de laresta, mancava de tot.Sí, hi havia tots els pro-blemes del món (Man-ca de centres educatius,de centres sanitaris,treball precari, dèficitsalimentaris, etc.) i al-gún més: alcoholisme,famílies desestructu-rades, prostitució... Re-cordo que una vegadavaig anar a Lima a veureel ministre de Sanitaten persona per dema-nar-li ens enviés unmetge i que fos el sufi-cientment honrat comperquè no fes negociamb la nostra farmacio-la, que proporcionavael medicament de ma-nera gratuïta, però queens havíem trobat ambalgun responsable queels venia. A més, haviad’acceptar residir en el

nostre “palau”. Recor-do que elministre em va mirar amb cara d’as-

torat i em va preguntar: “Pero,señor obispo, ¿de dónde saco youna persona honrada?”... I és que lacorrupció fa estralls arreu del món,però allí una mica més. El cas és quevamtenir sort i vam trobar un bonprofessional i, a sobre, honest.

Des del “palau episcopal flo-tant” Mons. Víctor de la Peña dirigiala diòcesi, la qual presentava unaltre greu problema: la manca depreveres.

—La diòcesi compta amb sis capel-lans. Hi ha llocs missioners o parrò-quies que no tenen un sacerdot perma-nent i han d’acudir als llocs de cultemés propers —sempre llunyans—pera qualsevol servei religiós. No obstantaixò, la diòcesi compta amb vint-i-quatre religioses que estan realitzantuna extraordinària tasca en tots elssentits: fan de catequistes, de mestres,d’infermeres... Mai saben dir no aqualsevol petició. També cal no obli-dar la tasca immensa que desenvolu-pen els catequistes. Hem de pensar que,amb una extensió tan enorme —pen-sem que és més del doble deCatalunya—, el prevere només potpassar de tant en tant pels pobles.

—Com s’ho fan, doncs, peratendre les vuit parròquies i quasicinc-centes poblacions?

—Jo diria que amb un esperit dignedels primers cristians... La fe en Cristdóna unes forces sorprenents. Si no fosaixí, n’hi hauria per abandonar a lesprimeres de canvi. Allí tothom hi posael coll: preveres, religioses i catequistes.I la tasca no és gens fàcil, perquè hi hatots els problemes imaginables... ialgun més. I, malgrat les dificultats, lallavor va germinant... La gent, moltpobra, és bona i solidària. Penso que ésmés l’exemple que no pas les paraulesqui fa arrelar i fructificar la Paraula deDéu en aquells indrets.

Mons. Víctor de la Penya nooblida que a la diòcesi de Requenanomés hi ha sis preveres i que enca-ra queda molta feina per fer en unterritori tan extens.

—Ni tan sols hi ha caminets.Només rius.

També per ells navega la bar-queta de l’evangelització...

Ajut des de la Secuita

Mons. Víctor de la Peña està molt agraït al’Ajuntament i població de la Secuita perl’ajuda que, anualment, aporten a la diò-cesi de Requena. —Uns familiars que resideixen a la Secuitaplantejaren les necessitats de la diòcesi per-uana a l’Ajuntament que, amb la col·labora-ció de la població, cada any fan una aporta-ció econòmica per aproveir de material esco-lar que permet atendre a uns 400 alumnes.Aquest mes de juliol, per exemple, han orga-nitzat sopar i festivals per tal de poder dotaruna aula d’informàtica en un dels centres.

εδτ