L'AVE

NTUR

A DE

LLE

GIR

AL V

OLT

AN

T D

E...

Gu

ia d

e r

ecu

rso

s

Territori Candel

Els altres catalansBarcelona: Edicions 62, 2008, pàg. 35

Se senten conquistats per Catalunya; no del tot, és clar, però sí en alguns —bastants— aspectes; els principals, potser. En primer lloc, si els diuen mur-cians o gallecs s’enfaden; si els diuen catalans, no. Si els diuen murcians, ho neguen. «Jo he nascut a Catalunya.» «I els teus pares, què?» Sí, els pares d’ells no són catalans. Però ells han nascut a Catalunya, i hi insisteixen. Ara, no els insulteu Múrcia, no els in-sulteu Cartagena. Ells sí, que poden fer-ho. Vosaltres no. Davant la persis-tent i discutida qüestió: «...heu vingut

Territori Candel

a menjar-vos el pa dels catalans...» es posen furiosos, naturalment!, i ales-hores, només aleshores, malparlen de Catalunya. A ells no els el regala ningú, el pa; ells se’l suen; són tan treballa-dors com el primer català, treballen més que els catalans; què farien els catalans sense ells? De totes mane-res, això els passa aviat. I de vegades ells mateixos, amb la mateixa espasa flamígera esmentada de «heu vingut a menjar-vos el pa...» etcètera, ataquen els darrers immigrants que denigren Catalunya. Punt.

A cuestas con mis personajesEsplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1979, pàg. 7

Voy a pergeñar un nuevo libro. Se trata de dar noti-cia de lo que hacen o han hecho muchos de mis per-sonajes —muchos o algunos; todos no, porque sería imposible— fuera de los libros en que aparecen, o sea: después y además de cuando los disequé en las páginas de mis novelas, de mis relatos y de mis ensayos. Y de dar noticia, o noticias, aunque sean leves e insignificantes.

Será un libro como tantos otros míos, que irá sur-giendo sobre la marcha. Yo fecharé este preám-bulo al terminar de escribirlo y después colocaré también la fecha al final del mamotreto —simple curiosidad— cuando haya acabado de montarlo recopilando e inventariando y también, qué duda cabe, inventando; inventando en el sentido de con-tar nuevas historias que se me ocurrirán sobre esa aludida marcha, que no tendré que desempolvarlas al extraerlas o recuperarlas de donde estén en es-tos momentos.

Els altres catalans vint anys desprésBarcelona: Edicions 62, 1985, pàg. 9

Si em poso a pensar, dedueixo que el meu exemple, respecte al fenomen de la immigració a Catalunya, no és típic, sinó particular, molt particular. Però, si continuo pensant, m’imagino que tots els casos de tots i cadascun dels immigrants són també molt particulars, encara que, una vegada hi ets pel tros, puguin conformar-se grups, actituds, maneres, ac-cions, corrents, idiosincràsies, tot això que els an-tropòlegs, sociòlegs i historiadors empaqueten tan correctament.

Nascut al poble de Casas Altas, al Racó d’Ademús, que pertany a la província de València, lloc encla-vat entre les províncies de Conca i Terol, l’ètnia dels seus habitants és l’aragonesa —prefereixo èt-nia a raça encara que no em convencin cap dels dos mots— i la seva llengua la castellana, a pesar d’una gran quantitat de modismes aragonesos. Modis-mes aragonesos i de Conca. Sospito, amb tot, que el Racó d’Ademús en té de propis.

Apuntes para una sociología del barrioBarcelona: Península, 1972, pàg. 22

Hoy se construye de cualquier manera. Las casas modernas son de papel. Aquel chiste de Gila de uno que golpea el tabique y le pregunta al vecino: «¿Me oyes?»; y el vecino le contesta: «No solamente te oigo, sino que también te veo», no es ningún chiste, es sólo una pequeña exageración. En los silencios de la noche se pueden oír los interruptores de la luz al encenderse o apagarse, el chorrito del pis y el murmullo de la ca-dena del wáter de los inquilinos de arriba y, si aguzas el oído, de los de abajo.

Las grietas de los nuevos edificios aparecen por do-quier, y aparecen al momento. Los arquitectos, apare-jadores y encargados de las obras se limitan a decir que está asentándose la construcción y es un fenó-meno natural, pero nadie las tiene todas consigo. De vez en cuando se derrumba un bloque de pisos recién terminado o hay que colocar inyecciones de portland en los cimientos, o volver a pasar los albañiles tapan-do rajas por las que entra la luz de la calle o se puede meter en ellas la mano.

Aquella infància esvaïdaBarcelona: Edicions 62, 1987, pàg. 7

Tinc vuit anys i em dic Celdoni: un nom que sé escriure, però que a dures penes si sé pronunciar. Tenir vuit anys no és tenir gran cosa: és per això que m’agradaria més ser com l’àvia, que en té vuitanta-cinc. Però això, mal-grat tot, no em desagrada. En canvi, dir-me Celdoni, sí.

A mi m’agradaria dir-me Paco, o Pere, o Joan. Així, ara, em diria Paquito. O Nito. O Joanet. I si em digués Pere, doncs Peret. Ara, no. Ara només em dic Celdoni, perquè Celdoni no pot acabar en «et» ni tampoc en «ito».

Passa que, quan estem ella i jo sols —jo sóc jo, és clar, i ella, la meva mare—, ella diu: «Celdoni, vés al meu to-cador i porta’m les ulleres, que vull cosir.» Algú que la sentís no es creuria que es dirigia a mi. Creuria que ho diu al criat. Fa el mateix efecte que quan diu: «Timoteu, treu el gos a passejar.»

Diario para los que creen en la genteBarcelona: Plaza & Janés, 1974, pàg. 233

Ocho y media de la tarde. Enciendes la tele y lo pri-mero que oyes es: «Referéndum nacional», y mi chi-quillo, cinco años, continúa, pues ya se sabe el eslo-gan: «Vota la paz». Hace pocos días me preguntaba: «Papá, ¿qué es eso de votar?».

¡Dios, la que se armó!Barcelona: Marte, 1970, pàg. 13

El Francisco Candel, lo que son las cosas, resultó pro-feta en su tierra. Bueno, profeta de cuerpo entero, no, profeta a medias. Cuando en el epílogo que hemos mencionado colocó lo también mencionado de que sus personajes, a lo mejor, no leerían la obra, pero que si la leían, según como se lo tomaran, se armaría la gorda, hacía literatura, puro hablar por hablar o puro escribir por escribir. Él jamás imaginó que se liaría la que se lió. Si lo llega a barruntar no escribe el libro, seguro, pues no le desea a nadie los malos ratos que pasó. Aun cuando presiente que de haberlo sabido lo hubiera escrito igual, como está haciendo ahora, pues la pluma y el papel, o el bolígrafo o máquina, los úti-les de escribir, tiran más que las mulas de un carro o, como dicen los bárbaros, más que un pelo de moño.

Donde la ciudad cambia su nombreBarcelona: La Busca, 1998, pàg. 33

El Juan y el Pedro, hermanos, dieciocho y dieciséis años —poco más, poco menos—, respectivamente, habían ido a pedir explicaciones al hijo del Juan de Dios, que les había querido deshonrar la madre. Luego, ya en compañía de éste, del hijo del Juan de Dios, calle Ulldecona arriba, antes calle 7, se diri-gieron al paseo del Puerto Franco, a verse las ca-ras. Era de noche. Pero verse las caras significaba arreglar las cuentas, arreglar el asunto a golpes, como en los viejos tiempos, como en los tiempos clásicos, cuando los duelos.

Fem un pols, Hemingway!Barcelona: Edicions 62, 1984, pàg. 7

Ahir a la nit vam fer gresca de debò a base de xu-mar fins a emborratxar-nos. En Piferrer s’incorpora-va a l’exèrcit i s’havia de celebrar. Demà marxa cap a Castillejos. Bé, celebrar-ho no. Acomiadar. Com els homes. Tres mesos i, si tot va bé, sergent de comple-ment. Milícies universitàries, ja se sap.

Érem l’Ortiz, en Pedro Pero, en Bartrina i jo. Llavors arribà en Piferrer amb en Salustio. En portaven uns quants de l’estudiantina amb ells. D’altres ja eren al-feres i sergents. Després en van anar arribant més. Al final ens vam reunir una bona patuleia. Ho vam pas-sar molt bé.

En Bartrina tenia una nit genial. Com que sap que es-cric, tan bon punt em va veure, em va dir:

—Fem un pols, Hemingway?

M’ho va dir moltes vegades en tota la nit.

—Fem un pols, Hemingway!

El fèiem, en qualsevol taula de bar i en qualsevol mo-ment. De vegades guanyava ell i de vegades, jo. Més tard, com que ell va xumar més que jo, el solia gua-nyar jo.

—Fem un pols, Hemingway!

Fruit d’una necessitatBarcelona [etc.]: Bruguera, 1969, pàg. 5

Gairebé sempre, els meus articles literaris són fruit d’una necessitat. Es podrà objectar que els articles de cadascú ho són, si més no de la necessitat d’es-criure’ls. Però això és una cosa òbvia. Necessites es-criure’ls perquè t’hi vas obligar amb d’altres necessi-tats: necessitat d’acomplir amb l’obligació estipulada, necessitat monetària, necessitat de cobrir l’expedi-ent, necessitat d’atendre la petició d’un conegut o amic... Fins i tot pot haver-hi la necessitat purament vocacional. I tanmateix jo no em refereixo a aquesta necessitat directa de fer un article que, per un mo-tiu o altre, et cal fer, necessitat, és clar, en què jo, també, sovint estic involucrat. Jo em refereixo ara, a aquesta necessitat que hi ha hagut de fer un article per a tocar tal tema. O sigui, en allò que al principi hem anat enunciant, primer és l’article que has d’es-criure i després el tema; en allò a què jo em refereixo, de primer és el tema que per una cosa o altra et pre-ocupa i després l’article que tractarà d’aquest tema. M’aneu comprenent? Doncs bé, infinitat de vegades jo he escrit els articles així. M’he dit: cal que parli de tal cosa, això no rutlla; o això és fabulós, cal que ho doni a conèixer, o això, per aquell o aquell altre motiu, mereix un comentari. En fi...

Han matado a un hombre, han roto un paisajeBarcelona: La Busca, 2002 pàg. 255

Para hacer la barraca, primero había alisado el sue-lo, removiéndolo, limpiándolo de hierbas, apisonán-dolo. Había escogido un trozo de descampado libre en el antiguo campo del Antolín, un poco apartado del conglomerado que se alzaba como una barrera delante de las Económicas. Quería estar solo. Con su mujer y su hijo, pero solo. Era un trozo alfombra-do de césped, un césped no muy verde, sí bastante pisoteado. Antaño, cuando chico, allí, donde él ali-saba, había habido caña dulce. Cada año plantaban caña dulce. La caña dulce la chupaban, la masca-ban, la trituraban, la rumiaban, hasta que quedaba convertida en hilos que parecían cabello de ángel y que al final, carentes de sabor, tenían que escupir. ¡Qué tiempos aquellos! ¡Bah!

Hay una juventud que aguarda: raro intento de novelar unos pensamientos y unas conversacionesBarcelona: G.P., 1969, pàg. 19

Me encuentro enfermo.

No es lo mismo encontrarse, estarlo, que serlo.

Yo hace tiempo que lo soy. Del pecho. Algo que no es tan doloroso como serlo del hígado o del estóma-go. Cada quince días un pinchazo para ponerme el neumo, y nada más. De vez en cuando, muy de tar-de en tarde, un análisis. Estoy ya tan acostumbrado que ni me doy cuenta de estas cosas. A veces no me acuerdo de que soy un enfermo. Entonces me consi-dero un ser normal y hasta me siento con ganas de correr y de bailar.

Pero hoy es distinto. Hoy me encuentro enfermo. Y otra vez vuelvo a repetirlo. No es lo mismo ser que estar. Ser es una costumbre. Estar, un dolor.

Hoy me encuentro enfermo, mal. Me duele la cabe-za. Pero es un dolor raro. Cual si me cogieran el ce-rebro y lo enroscaran como una tuerca. Además lo tengo vacío o suelto. Creo que si moviera la cabeza sonaría como un sonajero.

Lo tengo vacío de ideas. Todas las vertí en una no-vela que he presentado al Nadal. Hoy la he llevado, y era el último día de admisión. Por poco ni llego a tiempo.

Hemos sido traicionadosEsplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1982, pàg. 17

Intentando explicar ahora la vida de mosén Andrés Riera y demás personajes, carburo lo poco que sa-bemos de quienes nos rodean, de las personas que conocemos o decimos que conocemos o creemos que conocemos. Tienes de ella un conocimiento de cuatro trazos, incluso de cinco, y en algunos casos hasta de veinte, esto es: un conocimiento tipo bo-ceto impresionista, nada de un conocimiento tipo pintor clásico, académico y detallista, aunque qui-zá sea lo primero lo que valga. Y no me ando refi-riendo aquí a un conocimiento intimista, psíquico, de recoveco de carácter y análisis del alma, sino más bien a un conocimiento de tipo histórico. A veces conocemos más el carácter de las personas que nos rodean que su historia, al menos su deta-llada historia.

Historia de una parroquia (novela de curas): los avanguardistas y la guerraBarcelona: EM, 1971, pàg. 87

De donde más muchachos acudían a la parroquia era de las Modestas Casas y de Cal Alfals. De donde más, de Cal Alfals. También acudían algunos de otras ba-rriadas que esmaltaban el paisaje, como de Can Bu-tifarra, Colonia Sarriere y Colonia Cántaro, esta últi-ma enormemente alejada del templo parroquial, más que las Casitas de los Ferroviarios de donde venían los Riñales y el Casimiro Europeo. Igualmente acu-dían algunos chicos de los payeses. Pero de donde no se arrimaba nadie era del Castell, el barrio que, precisamente, daba su nombre a la parroquia, y don-de estaba el Asilo del cual mosén Borde era capellán.

Los hombres de la mala uvaBarcelona: Dima, 1968, pàg. 11

La hija de la mujer que barre las escuelas ha tenido un hijo en la Maternidad, en el pabellón rosa de las solteras. Últimamente, ya con su barriga a cuestas, la hija ayudaba a la madre en la limpieza. El niño no tiene padre. Nadie lo conoce. Algunos dicen que ni ella, la madre del crío, lo sabe. Han circulado diver-sas historias. Y esto pese a que en los barrios ya no es nada del otro mundo, ni casi piedra de escánda-lo, el que alguna soltera resulte de vez en cuando embarazada. Se adelanta el casamiento y en paz.

La hija de la mujer que barre las escuelas se llama Dulce Nombre.

Les meves escolesBarcelona: Columna, 1997, pàg. 15

De la muntanya de Montjuïc, havíem baixat a viu-re a les Cases Barates. La primera escola a la qual vaig anar era a la Colònia Bausili. La Colònia Bau-sili estava separada de les Cases Barates pel camp del Dragó. L’anomenàvem així pels dragons, sabeu?, aquells dragons com sargantanes, amb unes boletes a les puntes dels dits, que s’aferraven a les parets, es menjaven la roba si t’entraven a casa i acudien al reclam de la llum. El meu pare els anomenava ape-garizos, alguna mena de modisme aragonès. Aquells dragons foren una de les primeres desil·lusions de la meva infantesa. Jo que era realista i fantasiós al ma-teix temps, em vaig sentir traït en tots dos aspectes. On era el foc que treien per la boca? I la llengua ve-rinosa? I el volum terrible? I la llarga cua poderosa? Al camp del Dragó s’hi jugaven partits de futbol: el Dragón contra el Portense. Quan plovia, al camp s’hi feien bassals i les libèl·lules el sobrevolaven.

La nova pobresaBarcelona: Edicions 62, 1989, pàg. 7

Vaig néixer pobre, he estat sempre pobre, continu-aré essent pobre, i pobre moriré. A aquestes hores, no espero que canviï la meva sort. Diguem que la corba o la sinuositat de la meva pobresa m’ha fet conèixer, d’alguna manera, totes les oscil·lacions d’un estat de vida comú a una gran majoria de gent. De mancar absolutament tot, he passat a ser pro-pietari d’un pis i titular d’una llibreta en una Caixa d’Estalvis; en sortir de la misèria del subdesenvolu-pament no he estat capaç més que d’aconseguir la misèria de l’electrodomèstic.

Petit mónGirona: Llibres del Segle, 1999, pàg. 61

Els havia oblidat i no els havia oblidat. Quants obli-dats d’aqueixos desitjarien l’escalafó de la pobresa i no el de la marginació, que és el que ara ocupen. La semàntica eufemística, però no reparadora, els anomena exclosos socials. Bon dia, marginació. La salutació va, en primer lloc, per als que dormen al carrer. Pocs, molts? Els que siguin: 500.000 perso-nes viuen sense redós a l’Estat espanyol i 40 milions de necessitats s’estenen per tota Europa. Bon dia, marginació! Tots els que tenen ulls i s’hi veuen hau-ran pogut observar molts sense sostre sota la visera de l’estació de Sants igual que cadàvers a l’entrada, estesos en els seus fèretres de cartró. Allà mateix, al costat, tenen la furgoneta amb sis lliteres abatu-des els de Rauxa. Sis lliteres són poques. El pas per la furgoneta és breu, per això és com si es multipli-quessin aquestes lliteres. Dormir sota teulat, encara que sigui de furgoneta, motiva favorablement, so-bretot perquè els voluntaris d’aquesta associació, que els atenen, els tracten com a persones i no com a degenerats, i els ofereixen el camí d’una recupe-ració i una normalitat social a través d’un alberg i d’una adequada assistència i teràpia que aquesta ar-rauxada gent de Rauxa manté. Bon dia, marginació.

Primera història, primera memòriaBarcelona: Edicions 62, 2006, pàg. 281

Nens, avui és l’últim dia que faré classe. He re-but una notificació. Bé, en realitat es tracta d’un conflicte amb els que a partir d’ara ens manaran. Que Déu ens agafi confessats! M’han dit que he d’abandonar l’escola i que ja no podré exercir més en cap altra. Passi el que passi, aquesta última lliçó us la faré en català. Vull que estigueu molt atents, que ho recordeu molt bé. Ningú no us pot arrabassar mai la vostra manera de parlar. Si us la prohibeixen de parlar en públic, parleu entre vosaltres en la vostra llengua, així conservareu la dignitat d’un país.

El santo de la madre MargaritaBarcelona: Ronsel, 2004, pàg. 7

En un humilde barrio había una vez un humilde asilo. Lo regentaban humildes monjas y albergaba humil-des gentes de toda laya, edad y sexo.

El barrio era humilde porque en él vivían personas de condición humilde y porque sus edificaciones eran también de carácter humilde.

Había excepciones.

El cura, que tenía una gran iglesia —cada vez la iba levantando más grande—, una gran barriga, una gran papada, un gran apetito y una gran mayordoma...

El alcalde, que mantenía una oronda presencia, una oronda vara con orondas borlas, un orondo cargo consistente en redactar, tres tardes por semana, orondos papeles de buena conducta cobrando por ello la oronda voluntad, y manteniendo además una orondez burocrática que le hacían vivir orondamen-te bien...

Viaje al Rincón de AdemuzBarcelona: Nova Terra, 1968, pàg. 202

Vamos a casa de mi primo Eduardo Genovés y su mujer Matildín. Tomamos café con ellos. Yo quiero ir a Albal, a conocer a mi sobrino el Yusuf. Llevo un rudimentario plano que mi sobrino me mandó en una carta, al enterarse del viaje, y diciendo, tío, si llegáis a Valencia, luego, por aquí, así asá, a Albal. Pero el así y asá no es tan sencillo sobre el terreno como sobre el papel. En el plano de carreteras Al-bal no aparece.

INFANTIL

¡Hoy empiezo a trabajar!Barcelona: La Galera, 1969

Una nueva tierraBarcelona: La Galera, 1967

SOBRE L’AUTOR

BALTÀ, PereL’Excel.lentíssim Senyor Francesc CandelBarcelona: Fundació Francesc Candel, 2010

Candel i Barcelona: la ciutat dels altres catalans 1958-1964Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2014

CAUDET YARZA, FranciscoEl Candel[S.l.]: Editgraph, cop. 2008

Francesc Candel, Carme Carol. Conversa transcrita per Xavier Febrés[Barcelona]: Ajuntament de Barcelona, 1991

LANDRON, MichelFrancisco Candel : une mémoire de la transition démocratique en CatalogneParis: L’Harmattan, 2013

PARDO, EstherEls carrers de Paco Candel: on Barcelona canviava el seu nomEl Prat de Llobretat: Rúbrica, 2003

RIERA, IgnasiCandel, Paco o FrancescBarcelona: Xarxa Cultural, 1988

SINCA, GenísPetita història de Paco CandelBarcelona: Mediterrània, 2009

SINCA, GenísLa providència es diu PacoBarcelona: Dèria/RBA , 2008

VEIGA, ManuelEls altres Candels: un text escrit a partir de l’obra de Paco CandelLleida: Pagès, 2014

NOVEL·LES

Un ayuntamiento llamado EllosBarcelona: Ediciones B, 1994

BarrioBarcelona: Marte, 1977

El Candel contra CandelBarcelona: Laia, 1981

La carne en el asadorBarcelona: Nova Terra, 1966

Crónicas de marginadosBarcelona: Laia, 1976

Los importantes: ÉliteBarcelona: Plaza & Janés, 1962

Los importantes: PuebloEsplugues de Llobregat: G.P., 1971

«El juramento» y otros relatosEsplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1987

El perro que nunca existió y el anciano padre que tampocoBarcelona: Laia, 1973

TemperamentalesBarcelona: Destino, 1960

«Trenta mil pessetes per un home» i altres narracionsBarcelona: Edicions 62, 1984

ASSSAIG

Brisa del cerroBarcelona: Bruguera, 1970

Carta abierta a un empresarioBarcelona: Laia, 1974

Els que no poden seguirGirona: Llibres del Segle, cop. 1993

Encara més sobre els altres catalansBarcelona: Curial, 1973

Los que nunca opinanBarcelona: Estela, 1971

Ser obrero no es ninguna gangaBarcelona: Laia, 1976

POESIA

Oda poéticaBarcelona: Carena, 2014

TEATRE

Aquella infància esvaïda seguit de RichardBarcelona: Edicions 62, 1987

Sala de esperaBarcelona: Occitania, DL 1964

Guia elaborada per la Biblioteca Francesc Candel

Fo

tog

rafie

s: A

rxiu

Can

del

M

aque

taci

ó: U

AN

•TU

•TR

I Im

prè

s en

pap

er r

ecic

lat

Dip

òsi

t le

gal

: B.2

1681

-201

4

Si vols saber més coses de totes les activitats i novetats de Biblioteques de Barcelona, entra a www.bcn.cat/biblioteques.

Si tens el carnet i vols rebre informació de les activitats de la teva biblioteca, dóna’t d’alta al butlletí electrònic a www.mesbiblioteques.cat.