TERRA RUBRA / 1

Full informatiu de la Vila de TARROJA - Any 14 -Setembre-octubre de 2003 - Núm. 84

TUDELA

El poble de Tudela, deshabitat desde fa algun centenar d’anys, situatdins el terme de la Prenyanosa, haestat aquest estiu tema de plena actua-litat. Les restes de la seva esglésiaromànica, a una altitud d’uns 500metres i al costat mateix del poble,que havia fet durant molts anys demirador solitari, silenciós i tranquil,ha estat segurament en aquests dosdarrers mesos el lloc més visitat de lacomarca.

Tot i que, com hem dit, pertany alterme de la Prenyanosa, el coneixementi la vinculació amb Tarroja, ha estatsempre molt important. Els tarrogencsdel passat i també els del present, enshi sentim molt propers sentimental-ment, l’hem tingutsempre com a nostra.Les llegendes, el mis-teri que sempre ha em-bolcallat l’esglesiola iel petit turó de Tudelai l’espai de llibertat queha suposat per a moltshan calat des de sem-pre, molt fortament, enels habitants de Tar-roja, que hi sovin-tejaven en visites icostums de celebració,sobretot el jovent.

La venda del temple per part del Bis-bat de Solsona a un particular, ha provo-cat la reacció dels tarrogencs i tambéd’altres veïns de pobles de l’entorn.

Saber mirar serenament i fer-ne crí-tica quan l’aiguabarreig de sentimentss’hi troben molt agafats, és difícil, legi-timar totes les accions que durantaquests darrers temps han concorre-gut, també ho és.

Poder expressar i canalitzar els sen-timents fins a trobar un punt de con-nexió, fora desitjable. La voluntat d’as-sumir amb responsabilitat les conse-qüències que es puguin derivar d’unaresolució favorable a la comarca, con-fiem que mai més hagin de ser reivin-dicades.

Turó de Tudela

2 / TERRA RUBRA

NOTÍCIES

• Celebrat ja el 4t curset d’estudis d’ar-quitectura popular “L’Arquitectura del’Aigua”, tal com vam notificar en el núme-ro anterior de TERRA RUBRA, tenim jales conclusions a les mans, massa extensesper a poder-les publicar en el nostre espai,però sí que volem notificar, la crida que fanels organitzadors, i que transcrivim tex-tualment:

“Volem cercar amics pels diferents muni-cipis per catalogar les construccions que tro-bem en el camp. És a dir aconseguir equipspluridisciplinars de treball com pagesos, ve-ïns, botànics, arquitectes, excursionistes, en-ginyers, historiadors, arqueòlegs, literats, etc.Per conèixer des de diferents punts de vistaaquestes obres que sens dubte qualifiquen elterritori.

A la vegada es vol crear un clima entre elsajuntaments perquè donin suport teòric i pràc-tic per a aquest objectiu.

Es volen portar els treballs realitzats a lesescoles de primària i secundària des dels CRPper donar-los a conèixer als professors, mes-tres i alumnat d’aquests entorns que tenim.

Per connectar amb nosaltres: www:arquitecturapopular.com i jomoca@coac .es”

En el marc d’aquests curset es portà aterme l’Exposició-Homenatge al picapedrertarrogenc Josep Lacueva. Acte sobradamentmerescut, que rememorà emotivament elsvalors personals que el Josep, a través de laseva obra, ens volgué transmetre.

• La Festa major d’enguany a Tarroja,aportà una nova experiència entre festivai reivindicativa a la festa. La pedalejadad’una setantena de ciclistes a primera horadel matí de dissabte, amb força eufòriavan prendre la marxa cap a Tudela, permanifestar el malestar del veïnat per lapèrdua del temple de Sant Pere, que elbisbat de Solsona ha venut a un parti-cular.

Entre la resta d’actes habituals de FestaMajor, divendres al poliesportiu, sopar pera tots a taula parada i amb una organitzacióimmillorable, bona taula i bona conversa,un sopar per repetir.

El “pica-pica” a la plaça Nova, el diu-menge, fou ben concorregut. Atraccions iactes per a la mainada, i no cal pas dir comen van gaudir. Ball cada dia al poliesportiu,

TERRA RUBRA / 3

força animat. Rock per al jovent. Tots vanpoder trobar el seu espai.

L’exposició al local de la Plaça amb elstreballs de pintures a l’oli que van presentarels/les alumnes que segueixen el curs, diri-git per Joan Díez. Enhorabona a tots!

El temps acompanyà amb una calor foramida.

• El dia de Sant Salvador, com ja hempres per costum els tarrogencs, fem lacelebració en família. Durant el dia laquietud marca la diferència, però, cap a la

vesprada la plaça Nova escomença a animar i el músic,amb la seva simpatia, vaaconseguir que la vetlladafos divertida i original.

Els de la nostra vila queporten per nom Salvador vanconvidar a tots els presents aacostar-se a la taula de begu-da a prendre un refrigeri. Unbon detall, que van haver decomplimentar ballant unapeça dedicada a ells. Aquest

fou un toc innovador a la festa i molt aplau-dit.

• El dia 11 d’agost Armand Verdés iFranquesa va complir 93 anys. Que siguiper molts més.

• Cisqueta Golanó i Balcells, el dia 15d’octubre, compleix 92 anys. Moltes felici-tats!

• Us volem fer saber que tenim partici-pacions de la Rifa de Nadal. El número és37392.

Ambient de festa a la plaça

Full informatiu de la Vila de Tarroja

Consell de Redacció: Josefina Carulla, Josep Coma, Josep Condal,Narcís Saladrigues, i Mercè Torra.

Col·laboradors: Jeroni Artigas, Josep M. Llobet, Ramon Castellà,Jaume Secanell, Alba Vallés, Núria Verdés i Ramon M. Verdés.

Correcció: Servei Comarcal de Català del Consell Comarcal de laSegarra

http://www.terrarubra.org c/e: revista@terrarubra.org

Els articles publicats reflecteixen únicament l'opinió de llur signant.

Edita: «Comissió d’Estudis Tarrogencs»C/ de l’Església, 1 - Tel. / Fax 973 52 00 65 - 25211 TARROJA

Muntatge i impressió:Saladrigues, S.L. - Font, 7 – 25250 BELLPUIG

Dip. Legal: L-2107 - 1990

ConsellComarcalde la Segarra

Ajuntamentde Tarroja

Generalitatde Catalunya

4 / TERRA RUBRA

UNA DESCRIPCIÓ, AMB LLEGENDA, DEL’ESGLÉSIA DE TUDELA (1913)

Aquests últims mesos ha estat notícia alsmitjans de comunicació la venda feta pelbisbat de Solsona a una persona particular del’església romànica de Sant Miquel de Tudela.No entrarem ara a fer una valoració de l’en-cert d’aquesta operació, però sí que pot resul-tar d’interès la reproducció d’un article titu-lat «Sant Miquel de Tudela» i signat amb elpseudònim de Romeu Altamir, que va serpublicat al número 23, corresponent al 6 dejuliol de 1913, del periòdic cerverí NuevoAmbiente.

En la primera part de l’article, l’autor ensdóna una viva descripció de la situació en quèes trobava ara fa noranta anys aquell indret:les cases del poble de Tudela es veien total-ment enrunades, però l’església no solamentes mantenia en un relatiu bon estat sinó queencara conservava, en el seu interior, un valu-ós sarcòfag de pedra amb l’estàtua jacentd’un cavaller. En la segona part de l’article, és

relatada una enigmàtica llegenda relaciona-da amb una imatge de sant Miquel, el patród’aquesta església de Tudela.

El text de l’article és el següent:

«Los companys de viatje som pocs, tan pocsque caminem de costat y no portem may ningúal mitj. Aixís y tot, lo nostre caminar no éssilenciós ni contristat sinó en perfecta armoniaamb la bulliciosa joya que la primavera ha estèsdamunt dels marges verds y florits y·ls blats querosseijen.

Seguim la carretera de Guissona fins propde Tarroja, per a pèndrer tot seguit lo camí quiva als boscos de Castell Mejà. En una clarianadel bosc, los carboners trien lo carbó mal cre-mat voltant la pira fumejanta. Una dona jove,asseguda a terra, fa espurneijar a cada rialla lesestrelles de les dents y dels ulls en la cara foscanegra.

Anem caminant pel bosc fins arrivar a la vallque·l voreija. Aquesta vallestà partida per una serratriangular que acava en unturó a ont s’alsava, en altretemps, lo poble de Tudela.Ara només s’hi veu l’iglesietade Sant Miquel a dalt de tot,com una llàntia encara en-cesa del navili enfonsat.

Escalem lo turó per uncamí pedregós, tenint a unay altra banda les parets enru-nades que havien siguthortets reclosos y assoleiats,cases habitades, amb foc ala llar, gemec de criatures y

TERRA RUBRA / 5

testos amb aufàbregues a les finestres. Enfrontde l’iglésia, en un gep del turó, s’aguantenencara uns murs groixuts, arrapats al fiter, queforen tal vegada·ls macissos fonaments de lacasa-fortalesa.

L’iglésia és sencilla, una nau amb un absissemicircular a llevant. Ja·s parla d’ella en lainteressant acta de consagració de l’iglésia deGuissona de l’any 1099. Se veuen per tot rastresde les diverses restauracions sofertes.

l’estàtua jacent d’un cavaller vestit de cotaguerrera y llarga espasa. És d’execució pocacurada, si bé ha sofert molt desgast. Segura-ment estigué policromat tot lo sepulcre.

[...].

Havent quedat abandonat lo lloc de Tudela,se trasladà la parròquia a la Prenyanosa, en-grandint l’iglésia antiga y cambiant-ne l’orien-tació.

Se poden trobar algunes ruïnes sense eura,però no se’n pot trobar cap sense llegendes: SantMiquel de Tudela també·n té. Se diu que unavegada una dona tenia una imatje de SantMiquel tant vella que s’anava desfent a troços,fins que un dia la prengué amb l’intenció detirar-a al riu. Pel camí·s topà amb una altradona vehina, la qual, al conèixer aquell propò-sit quedà tota esglaiada y demanà l’imatje cor-cada per a dur-la a una ermita que ella sabiatota desolada y feta un cau d’òlibes.

Comensaren los aplecs y la gent s’omplia dedevoció y l’iglésia·s guarnia de braços y mans decera y trenes de noyes y vestidets d’infants. Peròl’imatje·s desfeya, s’esfumava, se tornava unasombra y·ls devots la feren repintar y, un coprepintada, vegeren que a n’aquell Sant Miqueltan espiritual que tenien se li havien quedat elsulls envidriats y les galtes fines y rosades comuna noya y se li havia glaçat a la boca un somrísburleta que·ls deixà a tots avergonyits y escan-dalitzats alhora.

Diuen que·ls capellans de la rodalia·s conju-raren y que una nit alçaren moltes vegades unamoneda enlaire y, diuen, que aquella mateixanit l’imatje de Sant Miquel deixà l’altar a unaaltre imatje tota nova y que molts dies desprésprop de l’absis de l’iglésia encara s’hi veyenrastres d’una foguera. Però l’ermita no ha tor-nat a ésser lo que era: les parets són nues y fredesy a les nits l’òliba hi torna a encendre·ls fanaletsdels seus ulls y xiula».

JOSEP M. LLOBET I PORTELLA

Dibuix del sarcòfag que hi havia a l’església de Tudela fet perMontserrat Galí

No deuen tanir cap relació amb les mar-ques lapidàries de l’absis, que en bona partpertany a la primitiva construcció, uns grabatsoberts en una pedra de la paret lateral deltemple. Lo traçat del dibuix és ferm y sobri,denotant una mà experta. La posició de lapedra, prop de terra, permet suposar quehaigi sigut grabada en lo lloc mateix en quèavuy se troba. La fatxada de l’iglésia ha sigutcompletament reedificada, portant la llindade la porta la data de 1807.

Enfonsada a terra, junt a la paret del templeque mira a mitjdia, s’hi veu una grossa pedraquadrangular, oberta en forma rudimentària-ment humana: és una sepultura romànica.Aquest sepulcre y tots los demés que voltenl’iglésia han estat sovint regirats.

L’interior del temple està tot refet y semblafinit de nou. En un nicho ample y de poc fons,prop de la sagrestia, hi ha un sarcòfac de pedra,desmontat dels lleonets que·l sostenien, amb

6 / TERRA RUBRA

L’ÚLTIMA ANGUILA?

comença a baixar, els bertrols, una menade caragoleres amb una tapa en formad’embut que permetia entrar però no sor-tir, es paraven en algun pas estret d’aiguaencaixonada amb la boca mirant capa avallo cap amunt segons fóssim abans o des-prés de St. Joan. Així, animal que hi tran-sités, de nassos cap al bertrol. També devegades el paraven en algun lloc que festoll, llavors a dins hi posaven un grapat decargols o, els dies que n’hi havia, les tripesd’un conill.

L’ocasió en que sí es feia safareig de lesanguiles, era quan s’escurava la segla delshorts de la Ribera Baix. Resulta, com expli-co a “Sabó de casa”, que allà al pontet delPixeruc hi havia l’amagatall d’aquestes bes-tioles i l’última part d’aquesta jova de nete-jar la segla, sempre eren les batusses deljovent per treure alguna anguila del seucau. Llavors sí que se’n parlava obertament,tant si se n’agafava com no, perquè era unafeta de domini públic que fins l’any vinentno es tornaria a repetir, així ja es podiadonar gust a la llengua.

I això de l’última anguila del títol? Deveritat es pot saber quina va ser l’últimaanguila del nostre torrent?

Doncs de l’última que se’n va fer forçaescudella, de les dues maneres, sí. Va anaraixí.

De pescar amb canya mai se m’ha donatbé, però allò de parar una corda (una menade palangre en petit) amb només quatre o

Molt pocs n’havien vist i encara erenmolts menys els que n’havien agafat alguna.Qui sí que n’agafava tot sovint era el Magíde cal Farré, un germà de la Paulina, quetenia costum de parar bertrols al torrent. Jollavors era un mocós de tres anys i com quela meitat del temps me les feia per allà a laferreria, just davant de casa, ni que de lespescades no se’n feia gaire escudella per noestovar la llebre, a mi sí que el Magí men’ensenyava alguna per fer-me por. Això depor és un dir, perquè aquells animals llefis-cosos i esmunyedissos, semblants a serps,més aviat em feien gràcia i les tocava comaquell que res. Valent? No, seguramentque amb la mateixa inconsciència haguéstocat una serp.

Qui també deia que parava bertrols iper tant també sabia quin gust tenien lesanguiles i els barbs del torrent, era elManel de cal Mundons. El Jaume, el seufill, no fa gaire que em va treure de dubtesi em va corroborar que son pare si queparava bertrols i feia alguna que altraagafada de peix i encara va afegir que enmés d’una ocasió havia pescat anguiles ala segla mateix de davant de casa seva. Lasegla que regava els horts de la font ialimentava la bassa on ara hi ha un bocíermot i una mica d’aparcament.

Quins temps! Una seixantena d’anysenrere i les anguiles a dins del poble!

Com que deien que el peix fins a santJoan puja riu amunt i a partir de llavors

TERRA RUBRA / 7

cinc hams, sí que ho practicava. També feiaanar el filat, un tresmall que teníem de quanvivíem al molí de Fonolleres. Totes aques-tes arts, il·legals si voleu però més eficacesque la canya, eren el nostre pa (més aviatpeix) de cada dia dels aficionats de Guàrdiade Tremp on vaig viure una bona collad’anys. Allà havia pescat tota mena de peixque s’hi donava: barbs, carpes, magrilles itruites. De tota aquesta menja de quaresmano cal dir que les truites eren les que mésil·lusió em feien. De totes maneres no haviapescat mai cap anguila, segurament perquèdeu ser veritat que ja s’havien acabat desque havien construït les preses de Camarasaprimer i la de Terradets després. El cas ésque cap dels altres pescadors del pobletampoc n’havien enxampat cap i això queabans, abans de la guerra se suposa, n’aga-faven a desdir.

Aquí entra la lògica. Si les anguiles nopodien pujar aquestes dues preses, en canviper anar al Sió, el nostre torrent, no n’ha-vien de pujar cap i això volia dir que segura-ment encara n’hi hauria alguna de despista-da. Efectivament, hi era i l’estiu del 63 vaigparar tres o quatre hams en una corda i lavaig deixar a la nit al toll que hi havia sota lafreixa (freixe) de cal Biosca (una freixa moltconeguda pels caçadors que volien despen-jar algun colom a l’abeurada). Com deia,vaig parar la corda i a l’endemà al matí,abans de sortir el sol, ja era al peu del canóestirant la corda amb una senyora anguilaque mai hagués somniat que hi pogués ha-ver. El Farreret (Ramon Calafell) la vaamidar i feia 98 cm de llargada.

Si us he de dir la veritat quasi em va sabergreu d’haver agafat aquesta superba peça ino vaig tornar a parar mai més cap corda al

torrent i no he sentit explicar a ningú quen’agafés cap més tampoc, de manera queallò de l’última anguila podria ser veritat.

De totes maneres ara diuen que volenrepoblar amb anguiles la part baixa delSegre, de manera que no crec que aquestsanimalons tinguin cap impediment per pujarSegre amunt i un cop a Balaguer, enganxarel Sió i arribar-se als nostres encontorns.

Ja ho sabeu, prepareu els bertrols i lescordes, i si no teniu res de tot això, un copa l’any escureu la segla (no li fareu capmal) dels horts de la Ribera Baix i usasseguro que, o molt han canviat les co-ses, o al pontet del Pixeruc n’hi trobareude ben maques.

Això, sí, recordeu la dita: “Qui vol peixque es mulli el cul”.

JOSEP COMA

8 / TERRA RUBRA

Antigament, Portugal era un paísabandonat a les solituds del mar. Enels seus ports vivia una població di-versa que va organitzar la reconques-ta del territori àrab i la colonització.Els cavallers del Temple, foragitatsper Felip de França, també van trobaracollida en les abruptes costes lusita-nes, on fundaren l’orde de Crist, quetant contribuiria a l’expansió maríti-ma. A l’establir-se al sud del Tajo, enun llogarret anomenat Avis, crearenel mestrat del mateix nom en la perso-na de l’infant reial bastard Joan I dePortugal.

Els ports lusitans passaren a serbaluards de naus i d’una burgesiacosmopolita triomfadora davant de lanoblesa conservadora terratinent, aqui els nous sobirans concedirenexempcions i privilegis. A Lisboa, eltràfic del nord d’Europa convergia ambel del migdia, a través de la labor delsmembres de colònies estrangeres allàestablertes. La navegació i el comerçconstituïa per als lusitans el motor dela seva riquesa i la finalitat de la sevaexistència.

El matrimoni dels sobirans Joan Ide Portugal i Felipa de Lancaster foul’origen d’una generació d’alts infantsdedicats a la missió de propiciar elcomerç marítim. L’infant Pere, duc deCoïmbra –progenitor del nostre consi-derat Pere IV com a rei dels Catalans–

MARS DE CANYA

fou un destacat viatger a totes lesparts conegudes del món. L’infantFerran va donar la vida en la conques-ta i defensa de la regió nordafricana,anomenada “l’Algarve allende el mar”.L’infant Enric, conegut com “el Nave-gant” s’envoltà d’experts cosmògrafs,cartògrafs i els reuní en un lloc del’extrem sud-est del territori lusità,des d’on navegants sortien amb aque-lles naus exploradores assenyaladesamb la creu de l’Orde de Crist, de laque era el seu Gran Mestre. Per aquestmotiu va contractar el conegut cos-mògraf balear Jaume de Mallorca –Jaume Ribes, fill d’Abraham Cres-ques, autor de l’atlas català de 1375–per a que l’assessorés en l’elaboracióde cartes nàutiques i en la formació depilots. Tingué l’obsessió d’arribar aaquell Orient conegut per referènciesfranciscanes, sobre rics territoris cris-tians regits per un “preste Joan”, plensde productes que activarien el comerçde la nació.

Cada any, navilis portuguesos sor-tien a explorar el continent africà enels marges atlàntics fins el cap deBoixadors i la Guinea, límit obligatper ser la regió un bullidor de tempes-tes i de gran onatge, generats perl’efecte de l’intens calor de la zonatòrrida, agreujat per l’imprevist retro-cés de la terra continental vers l’inte-rior. Des de les platges lusitanes es

TERRA RUBRA / 9

podien veure partir les naus, amb elsseus inflats velams amb la creu deCrist per divisa, fins a desaparèixer al’horitzó. Com ho immortalitzà l’èpicade Lluís Vas de Camôes:

“...Així forem obrint aquells marsque cap altre generació mai obrí.les noves illes veient i nous airesque el generós Enric descobrí...”

Os Lusiades, Cant V. (1)

Els portuguesos foren els primerseuropeus que establiren factories a lacosta occidental africana, aconseguintdels caps de tribus esclaus, marfil i ora canvi d’armes, pólvora, teixits i al-tres mercaderies. Foren les zones dela costa d’Or, la costa del Piment, lacosta d’Ivori i la costa dels Esclaus. Elcomerç d’esclaus negres ja era cone-gut a la península perquè havia estatpracticat pels àrabs que traficavenamb els pobles del sud del desert deSahara. El 1442, els portuguesos ini-ciaren aquest comerç per la necessi-

tat de mà d’obra per a les seves explo-tacions agrícoles colonials. De fet, a lapenínsula ja existien barris poblatsde negres que havien obtingut l’eman-cipació i vivien com a homes lliures. El1444 es va crear la Compañía de Lagos,per a explotar els productes africansoriünds de les costes de Guinea, ano-menada també casa de Guiné o daMina.

Aquests esclaus negres feren pos-sible el desenvolupament de la indús-tria sucrera i dels seus derivats. L’in-fant Enric va decidir establir a l’illa deMadeira l’explotació de la canya dolçafent portar de Sicília patrons francs dela planta i tècnics d’aquesta –mestresde canya– per tal d’afavorir-ne el cul-tiu. A l’explotació agrícola els hi vaafegir l’extracció del suc oguarapo,així com la seva transformació permitjà d’uns mecanismes de premsafusta anomenats “alzapremas”, juntamb la refinació del producte obtin-gut o cuit de la mel o melat.

Alcàsser de Colom, residència de Diego Colom, fill de Cristòfor Colom

Al segle XV, el sucrede canya era poc cone-gut en la major part delspaïsos europeus, quepreferien la mel i tan solsera utilitzat en la medi-cina. Els portuguesos,però, per mitjà de l’in-fant Enric –que percebiala tercera part de la pro-ducció, n’introduí l’ex-portació a Flandes, Gè-nova, Venècia i a la regióprovençal d’Aigües Mor-tes, des d’on es distribu-ïa al sud de França.

10 / TERRA RUBRA

Les Illes Açores foren ràpidamentcolonitzades i rompudes per a la plan-tació de canya de sucre. Les de CapVerd foren poblades amb esclaus por-tats de Guinea, per tal d’ajudar en laproducció de sucre i cotó. Aquestescolònies permeteren anar avançanten les expedicions marítimes i comer-cials, engrandint els mercats portu-guesos, situats estratègicament al llargde les costes atlàntiques.

S’ha dit que l’almirall Colom tambées va dedicar a aquest comerç derivatde la canya de sucre durant la sevaestada a l’illa de Madeira i Porto SantoSpirito. Fins i tot se li suposen algunsviatges per la Mediterrània per comp-te de la casa comercial Centurione diNegro, client d’aquest producte a l’illade Madeira. L’escriptor cubà FernandoOrtíz arribà a dir de Colom que fou “elprimer sucrer d’Amèrica” (2). De fet, el“colonato” era un sistema que preveial’establiment d’una economia basadaen la canya de sucre a les Antilles. Lesplantes de la canya de sucre forenportades en el segon viatge de l’almi-

rall Colom. Tal i com es pot apreciaren un memorial per als reis, datat el30 de gener de 1494 i tramesa perAntoni de Torres a la Cort “las cañasde açucar segund unas poquitas quese pusyeron han prendido...aunquenon faran mengua al Andalucia...”

El cronista Fernández de Oviedoassenyala el caràcter capitalista de laindústria de la canya de sucre en elseu tractat titulat “Que trata de losingenios e trapiches de açucar que hayen esta Isla Española, y cuyos son y deque manera uvo principio esta ricagranjería en aquestas partes, y primeroen esta Isla”. (3). On s’indica ja que elcatalà Miquel Ballester, nascut aTarragona, fou el primer mestre su-crer, que després seria nominat comalcalde de la Vega, succeint-lo en lalabor Pedro de Atienza.

Un dels millors ingenis i trepigsconeguts fou el de l’almirall Lluís Co-lom –el malaurat presoner d’Oran, netdel descobridor– que tingué de cedir aSanz de Cardona per no tenir recur-sos econòmics amb que sostenir-ho

Recol·leció de canya de sucre

durant la sevacaptivitat (4). L’ex-plotació de la ca-nya de sucre erauna empresa ca-pitalista per laseva magnitudterritorial, recur-sos de maquinà-ria i de mà d’obra.Aquest ingeni te-nia l’origen en elcreat pel seu pare,el segon virrei

TERRA RUBRA / 11

d’Índies, Diego Colom, a l’illa Isabela,des de la qual, a través del riu, el sucreera portat en barques fins a les nausancorades al port, que prenien rumba la península.

La producció de sucre requeria unamà d’obra esclava que portés la forçade sang com a maquinària muscular.Això desembocaria en el tracte d’es-claus i amb la injustícia social. Els“ingenios” eren moguts per bous, ca-valls o esclaus a manera de mola, finsque foren moguts per l’aigua. En Ba-llester, al principi, feia fer el suc decanya mitjançant una premsa de pa-lanca de fusta.

Aquesta situació d’escla-vitud i d’explotació humanava portar a les rebel·lionsd’esclaus negres, sobretotd’aquells que procedien detribus guerreres acostuma-des a la lluita. Una d’ellesfou la que tingué d’afrontar el virreiDiego Colom, el 1522, en un dels seusterritoris dedicat a aquesta explotaciósucrera. El cronista Fernández deOviedo ens en parla en el “Tractat dela rebelión de los negros e del castigoque el almirante Don Diego Colom, hizocon ellos...” Així com també ens endóna testimoni en Juan de Castellanosde forma versificada:

“El recuento concluso y acabadoY el escuadron de negros ya vencido,El de Don Diego llegó cansado,Con presurosos pasos al ruido.Uno destos salió descalabrado,Y el Melchior de Castro malherido.Pasada de los dardos una mano,

Pero no tardó mes en verse sano.Remediados aquestos desatinos,Tan necesariamente remediados,Poblaron las calzadas y caminosDe negros por justicia castigadosSosegaronse todos los vecinosQue estaban de temor sobresaltados,Y otros hubo después, aunque no

luegoQue causaron mortal desaso-

siego”.(5)

Com a conclusió, diríem estard’acord amb la metàfora d’aquell granpoeta Manrique, que observa: “Nues-tras vidas son los ríos que van a dar almar, que es el morir” (6). En el cas que

ens ocupa, la mar, fronte-ra mòbil i harmònica delslusitans per l’oest, fou ondesembocaren les seves vi-des cercant sortida a laforça natural que els em-penyia. Aquella mar que

es convertí no tan sols en fortuna,sinó també en servitud.

ALBA VALLÈS

BIBLIOGRAFIA I NOTES

1. Luís Vas de Camôes, Os Lusiadas, Cant V.

2. Fernando Ortíz, Contrapunto cubano del tabaco ydel azúcar, La Habana, 1963 pàg. 433

3. Gonzalo Fernández de Oviedo, Historia General yNatural de Indias, Islas y Tierra Firme, Tomo I, cap.VIII, Lib. IV, 1546, pàg. 108.

4. Alba Vallès i Formosa, Relació de Colom amb lacasa de Cardona, TERRA RUBRA, 78, Tarroja,Setembre-Octubre 2002.

5. Juan de Castellanos, Elegías de Varones Ilustresde Indias, Cant. II, Elegía V, 1589.

6. Jorge Manrique, Coplas a la muerte del Maestrede Santiago, Don Rodrigo Manrique, su padre,Clásicos Castellanos.

12 / TERRA RUBRA

Tots els pobles han patit, en un momento altre de la seva història, l’impacte de certsmals que l’han condicionat negativament.

Avui dia tots tenim por a la guerra,sempre esfereïdora, perquè sabem les mortsi la destrucció que fàcilment porta i, perdesgràcia, molts poden parlar-ne per ha-ver-ho viscut.

També hi ha mals com epidèmies, malal-ties incurables, accidents, catàstrofes natu-rals (terratrèmols, inundacions, erupcionsvolcàniques…) que fan estralls en videshumanes i en béns materials.

Si parlem de la fam, constatem tambéque és un mal molt estès, no tant en lanostra geografia, però sí en tot el tercermón, la part més gran del nostre planeta.

Antigament els pobles, potser més inde-fensos que avui, patien aquests mals i, tot ique hi lluitaven amb tota mena de recursos,necessitaven un bona dosi de resignacióquan s’hi sentien impotents, i acudien aDéu i als sants implorant per les necessitatso donant gràcies per haver-se acabat el malmoment, ja que, davant la impotència, no-més Déu podia fer-hi alguna cosa.

Sovint les plagues i les pestes tenienuna interpretació moral molt concreta inormalment es veien com originades pelsmals comportaments i els mals costums i,per aquest motiu, es reunien els Consellsde les ciutats, viles i pobles per organitzarpregàries, processons i el que calgués,sense escatimar-hi tots els recursos que

tenien al seu abast per tal de combatre elmal.

Cal mirar-s’ho avui sense oblidar l’èpo-ca en que va succeir, amb la cultura i lesformes de pensament de l’època. Cal tenirpresent també la realitat majoritàriamentrural i, per això, el dèficit econòmic d’unacollita perduda ho feia gemegar tot.

Encara ara hi ha gent que parla de lesmales anyades de fa cinquanta anys, sobre-tot quan s’esqueien seguides dos o tresanys, provocant que moltes famílies, fins itot, haguessin d’emigrar cap a altres comar-ques a la recerca d’una feina que no depen-gués del temps.

Avui no se sent a parlar gaire de plaguespotser perquè la indústria química, pel queli va, es belluga i estudia ràpidament el casper trobar l’insecticida adient. Però sí que,gairebé cada any, es constaten malures que,com el pugó, afecten els sembrats o altrescultius, sense saber massa la raó que hoorigina. Sort que no acostumen a tenir unaincidència general.

Abans, però, tot era una altra història.De plagues, en la història dels nostres

pobles, n’hi ha hagut moltes, però difícil-ment no en trobarem cap de tan importanti extensa com la que es va patir a finals delsegle XVII.

Sobre les plagues de la llagosta hi ha unsantecedents al nostre país que Pere CatalàRoca exposa en el seu llibre, La plaga de lallagosta,1 on al·ludeix l’any 1357 i diu que “lo

LA PLAGA DE LA LLAGOSTA

TERRA RUBRA / 13

Poble dejuná pregant á Deu que cessassen laslagostas que eran en les parts de Castella yValencia , y ja eran á Tortosa, que devoravanlos Sembrats” i també l’any 1458 a Lleida on“la ciutat de Leyda scriu, y demana consell, yajuda pera matar las Lagostas que talavan, ydevoravan los fruyts de la terra”.

El nostre país viu, en aquest segle XVII,una època decadent, envaït de tropes du-rant molts anys que acabaren amb la guerradels segadors (1640), esquarterat pel Trac-tat dels Pirineus (1659) on li arrabassen elRosselló, el Vallespir, el Conflent i part dela Cerdanya, amb una noblesa que perd pes,influència i economia, i afectat també perconflictes interns. En aquesta situació, alnostre país només li faltava una plaga comla de la llagosta, extensa i gairebé invenci-ble, que el va deixar depauperat.

Segons Català i Roca, l’any 1684 ja hi hasímptomes d’amenaça, ja que eixams dellagosta, procedents d’Aragó, envaïren lesterres de Lleida.

Josep M. Sans i Travé2 troba un Manualnotarial que assenta que fou el 1685 quancomença la primera fase de la plaga queocasionà “grandíssim dany en los blats, ordis,sivades, sègols y vinyes, ortalises y arbres”.

L’any 1686 s’escampa la plaga en moltsindrets i el 1687 s’ha estès a tot Catalunya.

A Rocafort de Queralt el rector escriguéaquell mateix any “ …foren tantes dites lla-gostes que no crec may haya estat, que jocrech que les de la plaga del Rey Pharaó noforen mes, que sino qui ho ha vist no u potcreure, que un pastoret en gafá enlayre volanten un grapat de ma dreta 14 llagostas”.3

A la Història de Linyola, escrita sota lacoordinació d’Esteve Mestre i Roigé, hi

consta: Els anys 1687-8-9, una nova plagaatacà l’Urgell, la llagosta, que es menjavatots els sembrats i que quan volaven enfos-quien el sol, i que gosaven a entrar a lescases. Cada poble les combatia com podia,amb brigades de peons, amb truges que seles menjaven, però tot era inútil. L’arrenda-dor de les baronies de Bellpuig i Linyola,Josep Arau, de Barcelona, envià un memo-rial al duc de Sessa, demanant-li gràcia enel preu de l’arrendament de l’any 1687, encompensació pels immensos danys sofertsocasionats per la llagosta al temps que in-formava que aquesta tornava a amenaçarles collites de 1688. Fins l’any 1689, no esva extingir la plaga.4

La impremta de la Universitat de Lleidaedità l’any 1687 un llibret, fet per RamonQueraltó, “catedràtich de Còdich i Paersegon de Lleida”, titulat Paper en que senoten los modos, trasses y enginys de que hausat la ciutat de Lleida, y los llochscircumvehins, per exterminar la langosta enlos anys 1685, 1686 y en lo present 1687.5

Molts testimonis, prou eloqüents, po-den trobar-se en el llibre de Pere Català iRoca, els quals descriuen la situació i en fanveure l’ampli abast d’aquesta plaga queafectà la majoria de comarques deCatalunya, les Garrigues, Priorat, Camp deTarragona, Segrià, Urgell, Terra Alta,Solsonès, Cardener, Pallars Jussà, Bages,Osona, Lluçanès, Vallès, Baix Ebre,Penedès, Vallespir, Barcelonès i, fins i tot,arribà a l’Alguer, segurament transportadaper algun vaixell de mercaderies.6 ABarcelona s’arribaren a ficar a dins de lescases i és en aquesta ocasió que la ciutatescollí com a copatrona la Mare de Déu dela Mercè.

14 / TERRA RUBRA

En la Consueta, capbreu o nota general,de la parròquia del Llor, petit poble de lacomarca de la Segarra, iniciada l’any 1686,hi trobem el testimoni del seu rector, JosepAntonijoan, fill de Josep Antonijon deGuissona i Coloma Tous de Torrefeta, nas-cut el 1647, a la rectoria del Llor, on el seuoncle Jaume Tous de Torrefeta n’era elrector.

Tant per la completa relació que hi fa,com pels innombrables detalls que conté,creiem que és d’un gran valor el seu testi-moni, que ens permet veure un seriós pro-blema des de l’angle de visió d’unpoble petit que ho va patir devalent. Ell, davant la magnitudde la plaga, té el convencimentque en les coses que passen hi hala mà de Déu que ens vol ferreaccionar perquè es millorin elscomportaments de tothom.

La descripció hem d’entendreque és objectiva i la manera deveure-la és personal i, ben segur,coincident amb la manera de veu-re i d’entendre de la majoria de gent d’aquelltemps.

Com que ho escriu per als rectors que elsucceiran, de tant en tant hi posa algunallatinada, generalment entenedora.

Escoltem aquest testimoni qualificat.

Encara que la materia deste Capitol no siadirectament deste llibre, ni puesto, per notocar directa ni indirectament á la dita Igla.Parral. del Llor, ni Rectoria de aquella: Perolo General estrago que causá la semigeneralPlaga de la llangosta en este Principat deCataluña, á tocat tanta part á les Iglesies ÿRectories, que casi de justicia se deu donaralguna noticia als que seran lluny dels anys

que succei: Pues als queÿ seran prop, notindran necessitat de relacio ni scriptis: ÿ perhaver estada esta terra ÿ comarca de les mesafectades ÿ açotades de tota Cataluña, me áparegut ferne Capitol apart: si be als que enseran llunÿ, los apareixera fabula ó cuento develles: Pero estigueu certs tots los que llegiranperque encara no encavire la cosa de la ma-nera que á pasat: ÿ que si en lo sobredit merescesser cregut, molt millor en lo deste capitol;Pues en mos dies (ÿ despres dells) tindre moltsque porien argüir en contra, lo que ningu (perla Gracia de Deu) á fet fins vuÿ, ÿ ab estepresupost dich que.

La denominacio de llangosta,hoc est inde suum originem trahitdicitur á loco isto, seico, et arido,ÿ pasant á mon present dich queesta Plaga vingue, y nos vingue(salva tamen voluntate Dei, ettantam modo naturali loquendo)de Castilla dels Regnes de Truxilloó Estremadura ÿ del Regne deToledo: Perque en lo anÿ 1668.trobantme per aquelles partidasessent Licenciado de fortuna, ne

vui major copia, que la queÿ havia perasi;verdat sia empero, que no tenia tanta tinguda,ni feia lo estrago que perasi, per esser la terramenos culta, ÿ molt mes despollada que no esCataluña, per lo que a la naixensa sen perdmolta, per falta de Pasto; ÿ tambe per esserPlaga per aquella terra casi anual, i la gentapplicari alguns remeis com á experimentatsen lo dány: en los anys antecedents á estosnostres, vingue poch á poch, fins a trobarmeen esta terra, cosa, que maÿ ó hauria cregut,de laqual sino ab persones ó, soldads deaquelles partides, non gosava parlar per laincredulitat que hauria causat.

En fins ab anÿ 1683 se mantingue enCastilla la nova, aixi en dits Regnes, com en

TERRA RUBRA / 15

part de Castilla la Vella, venint sempre á lapart de sol ixent: En la primavera empero dedit anÿ, comença de entrar en lo Regne deArago, fent algun poch de mal á la frontera deCastilla; Pero com era cosa nova, nos cuida-ren de extingirla ÿ aixi se anava cadanÿmultiplicantse, guarint terra, ÿ fent mes dány,lo qual quan volgueren remediarlo no pogue-ren, per esser terra montaosa, almenos perallahaont ella venia llansantse per les vegues (queles hi á moltes ÿ bones) de aquell Regne: ÿ á beques veia per esta terra, nou creien, teninthoper cuentos ó falordies (ÿ jo callava per lesrahons sobreditas).

Desde dit anÿ 1683. fins lo de 1885., semantingue in totum en dit Regne de Arago:A la Primavera empero de dit anÿ començaá entrar en lo present Principat de Cataluña,ÿ fou molt poch lo estrago ó dany que feu:En lo anÿ 1686, empero, prengue la majorpart de la plana de Urgell, de tal manera,que fou lo danÿ de gran consideracio,estragantho in totum, de manera que lacullita fou casi del tot perduda, ÿ ab totaqueix danÿ, ÿ ab moltes relacions fidedig-nes, queu referien á visu, ÿ tenintlo tantprop, nou acabaven de creurer: jo crech erapermicio divina, perquens alcanças la Pla-ga in totum, com ó feu, ÿ despertasen delletargo de la incredulitat en que estaven, ÿno applicassen lo remeÿ, que podia conduir,á la exfinitio de dita Plaga, essent lo danÿ deaquella en part satisfaccio dels nostrespecats.

En lo anÿ 1687. matineja molt ditallangosta, donantnos alguns anuncis del quehavia de ser; la qual vingue tant puntual, queera cosa moralment imposible de creurer,sense esser vist, del modo que anava estragantÿ devorant, pues nos ó estavem mirant ÿencara nos persuadien nons faria mal deconsideracio, ÿ aixi á nostres ulls, distipaven

los espers, sens feri diligencia humana, niremeÿ algu.

Remeis especials empero molts sen feren,com era traurer devotes, Imatges de sants, ÿaltres Profesons ÿ devocions aixi Generals,com particulars ÿ tambe en cada Parrochiarespective, fent celebrar algunas missas, exor-cismes, ÿ altres coses á este tenor: Pero comtots naixian, noes de temor de perdrer los benstemporals, que los espirituals, ajustat amb lapoca fe que tots teniem, ÿ principalment lo nofer verdadera penitencia interior (pues deexteriors moltes sen feren) fou occasio que noaplacavem la divina justicia, tant justificada-ment offesa, ÿ aixi lo estrago en dit anÿ 1687.fou General en la major part de Urgell, en totala Segarra, ÿ en part de la montaña, ab untemor general del que seria en los anÿs vi-nents, pues aquell ja estava perdut.

Esta Parrochia del Llor empero anaprocessionaliter á St. Ramon, ÿ á Guisona, etintra Parrochiam anavem á la capella de St.Joan de Meia, de St. Domingo del Far, ÿ á St.Pere, lo que nos fa, sino prope grani, attamensolment missam Rectori: Augmentanos estetenor ab les locuras ÿ desbarats ÿ grans men-tides ques deien, que cert se tenia per moltverisimil per persones de sana intencio ÿ cen-sura, que lo dimoni hi obrava, en castich denostra incredulitat (permetentho la divinajusticia) com era dir que tot es exis ÿ bruixeria, ÿ que en tal part ja havien posat ala presotantes bruixes, en tal part tants bruixots, delquen succei casos ÿ coses, no sols los Pagesos,pero molta gent de capa negra ÿ posava credit,lo que feia la materia mes sensible: ÿ aixi fentdiscursos inutils passavem lo sobredit 87.

Vehent lo general danÿ que en dit anÿhavia causat dita llangosta molta gent deixa-ren de sembrar, ÿ los que sembraren fou pochper dit temor: Pero alguns ó acertaven millor,los quals vehent, que ja havia pasat per Urgell,

16 / TERRA RUBRA

ÿ que la ouada ÿ cria era poca en dita plana,ÿ la queÿ havia tenien animo de ferla perdrer;majorment havent caigut lo sementer (encaraque tart): baixaven a sembrar á Urgell, ÿ óacertaven molt be, pues los fou de gran profit,per venir la cullita del anÿ 88 copiosa, ÿ aixiencara que estragats del anÿ antecedent, mol-tes cases se referen ó almenos no se empeñaren,com ó havien hagut de fer á no haver estat ditalivio.

En dit anÿ 1687 per tota esta terra ó Segarra,aixi la montuosa, com la plana resta tantinfeccionada de la ouada ÿ cria que haviadeixat á la part solana, dita llangosta, ÿ tantnodrits ÿ aprofitats los canonets, que venint lomes de mars ÿ abril del anÿ 1688. se trobarentant enters ÿ censers, que era cosa deadmiracio, veurer tanta multitut de canudetstant plenets, ÿ los ous tant ajustadets, losquals eren com á grans de segol mitjancers, ÿhaventni de trentasis á coranta en cada un,feien de tres á quatre dits de llargaria, ÿ coma candela de estadal comu de doble no mes,apenas les humitats ÿ frets del ivern los havienconsumit en tot ni en part, cosa cert quedonava molt per discurrir, veurer que á quatredits de fondaria poch mes ó menos se aguesenpogut mantenir tant sencers dits canudets.

En lo sobredit anÿ 1688. çó en la primave-ra de aquell, comença ja en lo mes de mars áanimarse ó naixer la ouada, ÿ la gent á prepa-rar-se, pera la extinctio ÿ matança de aquella,començant les viles asenialant salari á tantespersonas, altres feien á cortes ÿ cortans, par-ticularment la vila de Cervera, que sen feuuna quantitat, que no goso dir: ÿ no menos abaliments ÿ jornals, la nostra veina la deGuisona: si be en lo ivern antecedent leshavien llaurat molt, aixi en les terres de con-reu, com en les ermes é incultas: Remeÿ unichsis fa algunas vegadas á son temps, ço es antesde Nadal, als primers de mars ÿ als primers de

Abril, ÿ algunes altres vegades segons creixi loprofit.

Los llogarrets, ó Aldeas ÿ cases soles ferenmes del que pogueren: pero com era açot quevenia de la ma de la divina justicia, servint latant obligada nostras offenças, no bastavendiligencias humanas en extingirla, ni menosesser bastantes á guardar, no sen aportassenla integra cullita de tota la Segarra. Arribantlo estrago á la partida de Manresa, Vich,Lluçanes ÿ lo restant de Cataluña, desdelendret de la Vila de Agramunt, mirant a migdia, tremuntana, ÿ a sol ixent, salvo empero loCamp de Tarragona, Panedes, ÿ algun pochdel pla de Barcelona, cosa que pareix increible,pero son tants los testimonis, de visu ÿ deescrit, ÿ tantes les cases ÿ poblacions enteresqueu pateixen, y patiran molts añis, que crechdurara per molts añis, la trista memoria de lagran plaga de la llangosta.

En esta comarca ÿ en particular en estaParrochia del Llor, feren demostracionsincreibles, despres de haver llaurat moltesvegades les terres; ÿ en esser nades, hi feienanar, no sols los homens de barba, sino tambeles dones, ÿ compaña gran, ab llansols óBorrassas ÿ sogues cusidas en lo mig de dos,fentles servir á modo de Ambut (Traça singu-lar pera caçarles quant son grosetes) de ma-nera que tothom se espantava, de haont eixiatanta multitut, á vista de la general matançaquen feien cada dia; ÿ esta diligencia dura enesta ÿ altres parrochies, desdels ultims demars, fins á mig maig, ab tant cuidado ÿvigilancia, quem atordia, veurer tanta porfiacontinuada ÿ buida ab gent ordinaria; lo quedich esser aixi, per havermi trobat casi tots losdies, no tant per treballar, quant per donaranimo: pues tot era necessari segons laocurrencia del temps: pastaven del comu peralpolvets, ÿ despres, lo Sr. D. Ramon Copons ÿjo los ajudarem, modo gratuito mentres dura.

TERRA RUBRA / 17

Luego que foren á mig maig, que lo tempsse escalfa, ni los fossos ó valls que feren enmoltes parts á la part que venien, ni la generalmatança que de elles feien, fou posible dedetenirlas, per mes diligencias se fesen, sinoque la gent cançats ÿ atropellats senaguerende deixar, ÿ elles com á mes crescudas tenintmajor força ó anavan devorant, que veurero,era una llastima, pues no sols los espletssembrats, sino tambe les mates, argelagues,olivers, alguns arbres, ÿ moltes viñes, queveurero era terror, ÿ fou tanta la multitut ÿabundancia, que venia del termes ronechs éincultos, que la gent noÿ podien abastar, laqual dona molt cuidado nons abrumassendins de nostres propies cases, no sols las quebolaven; sino les que venien de la part deponent plorant, que era cosa per espantar,veureles venir, tant tiesses, iguals ÿ afilerades,que pareixien caballs enfrenats.

Plaça (crech seria per la frescor queÿ solhaver), sino que totas, sen anaven al corraldel onse ÿ per dalt de la paret de Julia Rochamajor de dies ut dixi nº 71. pujaven ÿ bolavenó saltaven á la Plaça ó al fossar, tant les quebaixaven per casa de Argelagos nº 88. com lesque passaven per damunt de la pnt. Rectorianº 119. ÿ esto dura tres ó quatre dies continuos,ço es desde les set hores de matinada, fins a lesquatre de la tarde, parum plus vel minus, loque ens tenia á tots atonits ÿ espantats.

Dites llagostas, no eren de estatura ó for-ma gran, ni grosa, sino mediana, casi de colorcastanÿ, pero la cara adusta tirant a negra, abquatre dents, ço és dos dalt, ÿ dos baix, abfacilitat partian un gra de blat, veureles men-jar causava pauor; les que bolaven empero,no matinejavan (ni) vesprejaven tant, perodes de les nou del mati, fins a les tres ó quatrede la tarde, ço mentres durava la força del sol,

pero ab tanta multitut, aixien lo corrent anÿ, com en lopasat de 87. que quasi feienombra espesa al sol, lo qualdura continuat, des delsultims de maig, fins a migjunÿ parum plus vel minus,en lo qual aný 87. se apleta-ven, sempre a la part desolana ÿ ouaren ÿ feren lacria á cosa de quatre ó sisdits de fondo, tant copiosa

com tinch dit: pero en lo corrent anÿ de 88.que vas dient, pasaven de llarg: ÿ Deu los donela posada ÿ vespre en lo mar poca caritatubicumque fos.

Los de la ciutat de Manresa, Calaph, losPrats de Reÿ, Sta. Coloma, ÿ llurs veinats,venien ó 30. 40. ÿ 50 homens junts ab sesprovisions, á rebreles per a matarles á una,dos ÿ tres llegues: Tota la Provincia estavacom á Alterada, ÿ generalment asombrada ÿ

Es veritat lo sobredit, perque en la vigiliade la Assensio del Sr., que fou als 19 de maigde dit any 1688. començaren á entrar en estelloc del Llor, per lo Portal de Dalt, que venienper lo cami de Ostafranchs tanta multitut dellangosta, que les parets, les teulades; ÿ loscorals estava tot cosit delles, ÿ los carrers eracosa de asombro, pues noÿ bastava la amplariadells á que passasen iguals, sino á dos ÿ á tres,unes damunt de altres, ÿ fou cosa de admiracio,que non aixia ninguna per lo Portal de la

18 / TERRA RUBRA

atordida, causantse terror ÿ espant uns áaltres: Partida del Camp, ÿ tot lo Panadesc sesalva, ÿ feren una gran cullita, la qualoccasiona, que molts desta comarca per sum-ma pobresa plegaren ses coses ÿ seni anaren;ÿ casi nos parlava de altra cosa, que de ladestrucio, havia fet ÿ feia la llangosta.

Advertint empero, que en dit any 88. seferen per este circuit algunas diligenciasspirituals publicas, ÿ temporals moltas, abque cessa ni totum les locuras imaginarias delanÿ pasat, ÿ fins als mes rustichs vingueren áaliançar, era permissio ÿ castich de la divinajusticia si be les persones de bona ÿ sanaintencio, no deixava de impetrar privadamentla divi(na) misericordia, com estich crehentque per dit medi ÿ tants clamors de la pobra ÿmisera gent applacaran lo furor divino, tantjustament irritat contra nosaltres: ÿ aixi comfouli dit dita llangosta, se despobla destaterra, ÿ casi de tota la Provincia; ÿ a be que lodánÿ fou molt gran, era major lo terror ÿespant que causava, pues, lo temps aiudi moltbe en que se culli molts llegums, ÿ vi, ab losquals ÿ les ortalises, la gent se remediaren ÿparlant ingenuament, se han vist molts añis demon temps, mes apretats de molt, que los dos otres sobredits; sino que com era una cosainsudeta, los uns als altres se espantaven.

Puch aseverar á visu lo que dich; perque enlo corrent anÿ de 1692. que escrich estamemoria ó noticia es anÿ de majors treballsde molt, que los sobredits de la llangosta: puesen este que som tots lo comerso ÿ mercaderiasrespectives van molt cares; lo blat comu atrenta reals, lo ordi á divuit ÿ á vint, lo formentÿ demes grans al respecte, lo oli, les robes, ÿ lesdrogues aixi mateix, llegums ápenas sen trobaper dines, la pesca salada ÿ fresca molt cara;lo vi en este mes de maig que som a cinch ÿ asis lliures la carga, dicho á visu; perque jol évenut á sinquanta reals la carga, ÿ la major

part era vi vell, ÿ no sols una ni dos cargues,sino coranta cargues, quen tenia de vendible,havent venut lo visell ó bota mes amunt delceller que era flaquissim, ab punta de agre ávintiquatre reals la carga. Esto se originá delfret inaudit que feu lo añÿ pasat de 91. á vuitÿ á 9. de maig, per gran part de Cataluña, abtota la Segarra ynclusive; ÿ este añÿ als onse ÿ12. de dit mes, per la canal de Segre, sonveinat, ÿ molta part de la montaña, tambe ámort les viñes, juntament se á ajustat peraencarir lo vi, la fortificacio se fa prop de la Seude Urgell, lo que nos veu en dits añis dellangosta, sino que era, com tinch dit lo Gene-ral temor de la cosa nunca vista: Pues enaquells añis á la veu corregue, que en Cataluñahi havia carestia, lo Mar abunda moltissim(si be fou ocasio que la Provincia se escautade diner, pero al fin se remedia la penuria):Lo que ara no pot ser per causa de les guerrasintempestivas, que lo Reÿ de Françavoluntariament á mogut molts añis á; defor-ma que tota Europa entre directes é indirectesesta alterada contra dell: ÿ no se en queparara. Deu nos do lo que mes nos convinga;ÿ á mos carissims successors gde. molts añis,nos conserve ab sa gracia ÿ nos deixe morir abella. ffee. desta nostra Casa ÿ Rectoria delLlor maig 20. de 1692. Et hec de locustis etalia dicta safficiant, et parce, quia molestusfuit.7

1. Pere Català i Roca: La plaga de la llagosta. Ed. RafaelDalmau2. Josep M. Sans i Travé: Notes sobre la plaga de la llagostade 1686-1688 a Solivella (Conca de Barberà).“Aplec detreballs núm. 5” del Centre d’Estudis de la Conca deBarberà.3. Pere Català i Roca: La plaga de la llagosta. Ed. RafaelDalmau4. Esteve Mestre i Roigé: Història de Linyola Ed. Virgili &Pagès5. Josep Lladonosa i Pujol: Història de Lleida II pàg. 5336. Obra citada, La plaga de la llagosta de Pere Català i Roca7. Parròquia del Llor: Consueta

NARCÍS SALADRIGUES

TERRA RUBRA / 19

Començava a preparar l’article perTERRA RUBRA quan m’he adonat quel’agost s’acabava i sant Ramon era aprop; llavors he pensat que potservaldria la pena donar una mica deprioritat al sant més sant de la nostracomarca i treure l’article del seu pobleel més a prop possible de la data del’aplec; així que faig un salt a la pro-gressió geogràfica natural que portoen aquests articles, deixo Montpalauper un altre dia i me’n vaig cap a SantRamon.

Que de pressa es viatja sobre elpaper! He fet un salt des del meu niude les Oluges i ja sóc a la gran rotondade Cervera; allí agafo la N-141 que hiha actualment, sembla que per poctemps ja que és imminent la inaugu-ració de l’últim tram de l’Eix Transver-sal, en direcció a Calaf i a uns deuquilòmetres arribo a la sortida que diuSant Ramon. Tombant a l’esquerra i

SANT RAMON

agafant altre cop la N-141 arribo aSant Ramon per la part del Santuari.

El poble de Sant Ramon, actual-ment unit sense solució de continuï-tat amb el nucli molt més antic de laManresana, a propòsit, ¿on acaba l’uni comença l’altre?, aixeca les sevescases a ambdós costats de la ditacarretera N-141. Fa de bon veure per-què és acurat i té vida; ferrers, fusters,mecànics, botigues de queviures, fle-ques, magatzems, bars i fondes, lapresència imponent del santuari, quede sempre atrau fidels i turistes, i,d’un temps ençà, les fàbriques d’ar-ticles de pell que s’hi han establert ivénen part de la seva producció aldetall, animen, sobretot dissabtes idiumenges el carrer (diria els car-rers, però com que només n’hi hapràcticament un, si ho fes, faltaria ala veritat) d’un poble que, a l’inrevésde la majoria dels de la nostra co-marca que agonitzen, es nega a per-dre empenta.

La història que he trobat diu es-quemàticament que l’any 1245, elPropòsit de Santa Maria de Solsonaconcedí a fra “Sant” Pere Nolasc l’es-glésia de Sant Nicolau “que est sitaintra terminus Castri de Mediano”(suposo que es refereix al que avuis’anomena “Torre Mitjanell; un edi-fici antic, en forma de torre, que

20 / TERRA RUBRA

Av. Santuari, 15 - � 973 52 42 43SANT RAMON

Tel. 973 53 16 73 - Part. 973 53 16 06 - Av. Mil·lenari, 38 - 25200 CERVERA

Ctra. Barcelona-Andorra, s/nTel./Fax 973 47 30 7725750 TORÀ (Lleida)

www.svt.es/caljaumete-mail: caljaumet@svt.es

sobresurt per damunt la teuladad’una casa que podreu veure abansde tornar a agafar l’Eix) per facilitarl’erecció del convent que esdevin-dria de Sant Ramon Nonat.

Segons sembla el poble va néixer arecer del santuari i progressivamentes va anar allargant seguint el camí(que després seria carretera) fins queva arribar a ajuntar-se amb el nucli jaedificat de la Manresana.

L’edifici, que guarda les relíquiesdel sant, frare mercedari fill de Portell,és l’atractiu principal del poble (1) il’aplec anyal que s’hi celebra era, iencara és, molt concorregut. Jo sem-pre dic que a la Segarra, com a totarreu, tenim molts sants però pel quefa a devoció i per a nosaltres els segar-rencs, sobretot per als segarrencspagesos, sant Ramon és sant Ramon,els Tres Tombs són els Tres Tombs i,com demostren la quantitat d’ex-vots,

molts d’ells antiquíssims, que omplenles parets de la sagristia, tot plegat ésuna altra cosa.

(1).- Si visiteu el poble no deixeu d’anar a veure elsantuari per dintre; fins i tot si no sou gent d’esglésiaus agradarà. I si a més esteu de sort, és hora de visitai trobeu al pare José Antonio, el superior dels FraresMercedaris, que en tenen cura, ell que se la sap tota,us explicarà de pe a pa i molt millor que jo la històriade la seva Orde, del convent i la del sant que acull ambla qual cosa sortireu de Sant Ramon més savis de comhi heu entrat.

MATEU SOLÉ