TERRA I ÀNIMAcentredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp-content/uploads/sites/1… · 2 terra i...

TERRA I ÀNIMA

Antoni Tarrida i Pugès

EL GAVÀ DE QUAN JO ANAVA A ESCOLA

Il·lustracions de Joan Mitjans

152 terra i ànima 1Antoni Tarrida

A la meva dona, Maria Cardona i Solé, i a totes les mestresses de casa de pagès

2 terra i ànima

Dibuix de la portada: dones emblanquinant les cases del carrer de Sant Nicasi

Primera edició: abril de 2005

©2005, per aquesta edició: Associació d’Amics del Museu de Gavà.©2005, del text, Antoni Tarrida i Pugès.©2005, dels dibuixos, Joan Mitjans Pons.

Edició i maquetació: Josep Campmany i GuillotCorrecció de català: Manel Alonso i Marta Jiménez

Coordinació: Assumpció Gabernet i Benet SolinaPicatge dels textos: Maria del Carmen Herrera

Impressió: Eix de Serveis SA c/ de Salamina, 35 L’Hospitalet de Llobregat

Dipòsit legal:

3Antoni Tarrida

TERRA I ÀNIMA


El Gavà de quan jo anavaa escola

Il·lustracions de Joan Mitjans Pons


Pàgina

7

11

14

28

36

42

50

56

64

76

88

98

108

118

128

140

150

Presentació

Pròleg

El Gavà que vaig trobar quan vaig venir al món

Els nadons i les llevadores. Els decessos i els sepelis

Les escoles del meu temps

Els jocs infantils

La indumentària de petits i grans

Els aliments i la cuina

Les mestresses de casa

El conreu de les Sorres

De com les Sorres i els espàrrecs feren bons pagesos als gavanencs

El conreu del blat

Les tribulacions i trifulgues de les Sorres

Les diversions i els entreteniments

L’activitat sociocultural

Els records omplen els buits

Agraïments


PRESENTACIÓ

Els darrers quaranta anys s’ha accentuat la reculada de la pagesia a Catalunya, fet que és una mala notícia. Diria que avui és prou clar que els pagesos no sols són productors del camp, sinó que exerceixen un funció de guardians del medi ambient, dels boscos, de les fonts i del territori en general. L’abandó de moltes masies de muntanya ha multiplicat els riscos dels incendis forestals.

Però l’especulació, l’abús de segones residències i un capitalisme purament lucratiu i sovint amb nul·la sensibilitat pel país han estat els grans enemics de la pagesia. És evident que Catalunya no necessitava un nombre tan alt de gent dedicada a tasques agràries, atesa la mecanització del camp i la multiplicació de la feina que pot fer un sol home a la terra i la poca rendibilitat de certes terres de muntanya. Per això alguns ajuntaments han reservat zones agrícoles, intocables de cara a les constructores. És l’únic camí per preservar no sols l’agricultura, sinó el paisatge i el medi ambient.

La creixença de les ciutats i de les urbanitzacions, sovint incontrolades, ha provocat un preocupant desconeixement del territori per part de les noves generacions. Molts joves ja no saben els noms de les plantes, dels arbres, dels animals o els senyals del temps. No sé si l’escola hi ajuda gaire.

Per recollir la memòria d’aquest passat agrícola són importants els llibres que recorden les formes de vida, el cicle agrícola de l’any i les joies i les devastacions que sempre ha viscut la pagesia, un noble ofi ci des de temps immemorial.

Albert Manent

8 terra i ànima

D’abans de la guerra recordo algun llibre essencial sobre la vida fora ciutat, per exemple Memòries d’un cabaler (1932) de Jaume Raventós, propietari del Penedès. O La vida dels pastors (1935) de Salvador Vilarrasa, de Ripoll, i La vida a pagès (1975) del mateix autor. Més tard trobem Records de quan feia de pagès(1999) de Josep Castells, propietari d’una pairalia prop de Tremp, al Pallars Jussà. I encara de Celestí Comaposada, La sega, el batre i la sembra els anys 1945-1950. Savallà del Comtat (2003). I recordem que a la Fuliola i a Cabra del Camp celebren cada any i reconstrueixen les feines de segar i batre.

Per això hem d’assenyalar com una fi ta l’obra d’Antoni Tarrida i Pugès Terra i ànima. El Gavà de quan jo anava a escola, que l’Associació d’Amics del Museu de Gavà, tan activa i rigorosa en les seves tasques, edita.

El senyor Tarrida és un pagès il·lustrat, que només va anar a l’escola abans de la guerra civil. Nat a Gavà el 1921, tota la vida ha fet de pagès, però com a bon autodidacte, la lectura l’ha dotat d’un alt nivell cultural. I des de fa més de quaranta anys ha escrit a la premsa local, primer a la revista Brugués, de la qual fou director. Alhora, va impulsar certàmens literaris i d’investigació i la col·lecció Brugués on va publicar un llibret deliciós sobre les rompudes agrícoles el meu admirat amic, Josep Soler i Vidal, a qui vaig tractar ja des de l’exili a Mèxic.

Com a precedent del llibre que prologuem, Antoni Tarrida, el 2003 publicà Pagesos, sorres i espàrrecs (Història de la pagesia gavanenca).

Amb aquesta segona obra amplia el camp fi ns a afi nar les formes de vida de «personatges senzills i entranyables», que no acostumen a sortir a les històries, però que han dut sovint una vida abnegada i soferta, junyida al treball i amb unes profundes conviccions familiars, religioses o patriòtiques i que han aplicat a la vida quotidiana que era representada per l’agricultura.

En aquest nou llibre tot gira entorn de la terra, la vida familiar i l’esbarjo tradicional. Les Sorres, una

9Antoni Tarrida

de les terres més fèrtils de Catalunya, eren, i en part són, el gran patrimoni de Gavà, que forma part del delta del Llobregat, tema que ha tractat tant el Dr. Jaume Codina, del Prat, que fa poc publicà un tast de memòries a Ai, adéu, clara marina! (Ajuntament del Prat, 2002).

Les diverses menes de conreu, els famosos espàrrecs, el blat o els fruiters donen l’abast d’una agricultura pròspera, que practicava tot un art pagesívol. Però d’ençà de 1950, amb la industrialització -que començà amb bon peu per alguna bòbila i la famosa casa Roca- l’agricultura va començar a retrocedir fi ns a convertir-se avui en molt minoritària, tot i que un parc agrícola previst pot mantenir un mínim de terres de conreu que salvin els aqüífers i part del paisatge de les Marines i en general el medi ambient.

Antoni Tarrida fa la radiografi a d’una col·lectivitat i ho fa amb tota precisió, amor i bon humor. Té molta memòria i això i el bon estil literari el converteixen en un excel·lent memorialista.

El lector hi trobarà la vida de cada dia, la funció de la mestressa de casa, l’alimentació, que es nodria molt de productes propis, la indumentària (i el nom dels sastres!), l’homenatge fi del als mestres que va conèixer i que el van ajudar a formar, la vida religiosa, tan popular aleshores, la batuda, les menes de pa i de confi tures, el valor de l’aigua del pou, que cada casa havia de tenir, els remeis casolans i la importància de l’entramat familiar, ja que sovint es donava el cas de cases on vivien tres generacions. I explica com es feien els jocs infantils.

L’època que va viure Tarrida era, com hem dit, pròspera, tot i que s’havia de treballar i matinar molt. Els pagesos havien dominat la terra que segles enrere -o no tant enrere- eren aiguamolls i ermots.

Tot el conjunt de l’obra és no sols un costumari, sinó també una galeria de personatges, que l’autor immortalitza i torna a fer reviure com a peces d’un trencaclosques d’època que ell sap reconstruir amb excel·lència. No hi manquen els aspectes culturals,

10 terra i ànima

com el cor de Clavé, els dos centres, ideològicament oposats, els grups teatrals i de cant, l’excursionisme, etc.

Potser hi mancaria un petit repertori de cançons tradicionals, de corrandes i de les humorístiques anomenades de ronda. Però el conjunt de l’obra d’Antoni Tarrida és un model de memòries pageses que poden servir de pauta a d’altres persones que no saben com posar-s’hi.

Algunes vegades he dit i he escrit que el Baix Llobregat és una comarca amb gran personalitat, però atacada per terra, mar i aire. D’ací que obres com les de Tarrida ens recordin unes arrels que no s’han de perdre si no volem convertir Gavà en un ciutat suburbial. Cal felicitar-lo i felicitar-nos-en.

11Antoni Tarrida

A TALL DE PRÒLEG

N´estic joiós: vaig néixer a Gavà, a l’estiu de l’any 1921, i a la mateixa modesta casa pairal on també havia nascut el meu pare i on ho farien anys més tard les meves fi lles. A casa, com tradicionalment s’ha fet des de temps immemorial, sempre ens hem dedicat al conreu de la terra, cosa que no pot estranyar, ja que Gavà, des dels orígens, sempre havia estat i era, un poble eminentment agrícola. En aquell temps, llevat del taller de foneria dels germans Roca, establert el 1917, i la rajoleria de la família Querol, des de principis de segle, que donaven feina a uns pocs gavanencs, gairebé tota la resta de la població estava lliurada en cos i ànima a la pagesia. Això era així, i com a conseqüència d’aquesta realitat, les formes i gèneres de vida dels gavanencs havien d’estar vinculades íntimament a la sembra i la collita de les anayades, com també ho havien de ser els costums, festes i tra-dicions. Les relacions familiars, socials i laborals i el quefer quotidià giraven exclusivament i absolutament entorn de la terra. Feines, sembres, capricis del temps, il·lusions, decepcions i celebracions sempre estaven presents en l’afany i l’esperit d’aquell Gavà que tot just arribava als dos milers d’habitants.

D’aquell Gavà del primer terç del segle XX, que vaig viure i tractar en la meva infantesa, són moltes les coses que no tenen res a veure amb el que avui coneixem. Diuen els nostàlgics intranquils que el món ha canviat de mala manera, però a l’hora de determinar-ho clarament, ensopeguem amb un seguit de respostes tan vagues que només l’encerten quan pregonen que tot és diferent; però ni amb això tenen


12 terra i ànima

raó, perquè els sentiments de les persones, l’afecte, l’emoció, la solidaritat i l’amor, sempre les mantindran a l’ànima, i aquestes, sortosament, sempre han estat, són i seran l’àmplia majoria.

Avui, quan ha arribat i ens envolta l’època de la veloci-tat, dels avenços tecnològics i dels grans i sorprenents descobriments, enyorar i voler que la gent visqui com cent anys enrere seria pretendre aturar el progrés natural dels pobles.

Quan els que ja tenim l’edat de fer memòria assis-tim a la profunda transformació que ha travessat i continua travessant el món actual i amb ell el nostre Gavà, en comparar-lo amb el que vàrem viure, hem d’admetre que, per a bé o per a mal, el ritme de vida actual poques coses té en comú amb aquell, i que no es troba únicament en les millores, comoditats i serveis que anem adquirint, sinó que és ben patent que també ha afectat profundament les relacions socials i familiars.

Aquest llibre que estàs encetant, amable lector, no té altre propòsit que ajudar els nostres grans a reme-morar aquella forma i gènere de vida que visquérem, i que per a molts gairebé s´ha esboirat en el passat; però, amb especial dedicació, també va adreçat a la generació actual, als nostres joves, perquè s’adonin de l’enorme canvi que ha experimentat la nostra societat gavanenca en el curs del segle XX i en tots els ordres.

Fent memòria col·lectiva, tots plegats podrem tornar a reviure aquell Gavà entranyable que alguns, cada cop menys, vàrem conèixer i que, no essent tan llunyà com pugui semblar, estem relegant al vell bagul dels records on es va diluint i oblidant. Davant nostre tor-narem a veure aquell Gavà senzill, recol·lecte, confi at, bucòlic, amb el sotragueig dels carros a la matinada quan els pagesos enfi laven el camí de les Sorres, de les enrestinyades de blat de moro penjant en parets i balcons, del mall repicant a l’enclusa, del veïnat comu-nicant-se penes i alegries com a pròpies, de les rialles d’una rotllana de modistetes cosint al mig del carrer,

13Antoni Tarrida

de les mestresses de casa ballant alegrement en una cantonada al so d’un piano de maneta que mig d’esma estirava un ruquet carregat d’anys i paciència.

No pretenc, amic lector, que vegis en aquestes pà-gines una al·legoria ni un himne a la vida i costums d’un temps passat. Aquest no és un llibre folklòric, és tan sols un emotiu recull de records i vivències d’una època en què tots ens coneixíem, d’un Gavà entranyable i pagesívol lliurat al conreu de les Sorres i les feixes, aquelles terres generoses que moltes generacions passades havien conquerit tot regant-les amb suors.

14 terra i ànima

EL GAVÀ QUE VAIG TROBAR QUAN VAIG VENIR AL MÓN

Gairebé tothom era pagèsLes cases amb tres generacionsNeix l’era industrial. Els germans Roca i altresEls millors anys de la pagesia. Els espàrrecsEls del Centre i els del CasinoJosep Gras, un gran alcaldeDel 1920 al 1930 es duplica la població

15Antoni Tarrida

A l’arribada del segle XX els gavanencs contemplaven el futur amb esperança i il·lusió. La venda que en Salvador Lluch havia fet el 1881 d’una gran part del terreny de la seva fi nca va fer possible la formació de cinc nous carrers, l’obertura de la Rambla, i la consolidació d’una acceptable estructura urbana, que a Gavà s’anava guarnint entorn dels carrers de Sant Pere, Major i plaça Major, eix vertebrador i històric, a ritme creixent, que fi ns i tot és obligat reconèixer-ho, es feia amb certa harmonia, fet que sembla que ignoraven altres poblacions veïnes que travessaven circumstàncies paral·leles.

Les darreries del vuit-cents van representar els anys en què s’assenyalaren les fi tes des de les quals Gavà emprendria, decididament i confi adament, l’imparable camí cap al seu futur i desenvolupament. Aquesta asserció queda avalada per les nombroses fi tes realit-zades en aquest període, tant en l’ordre social, laboral i urbà, com en l’establiment d’uns incipients serveis públics i unes regulars comunicacions amb Barcelona i altres poblacions. Per altra banda, els gavanencs reco-llien els fruits del valuós llegat que havien heretat dels seus predecessors, les Sorres, quasi 2.000 mujades de la millor terra de conreu que el pagès gavanenc podia desitjar, i a la propietat de la qual legalment havia pogut accedir, sàviament repartida entre totes les famílies pa-geses. Aquesta genuïna reforma agrària va representar l’establiment d’uns modestos patrimonis a raó de 5 o 6 mujades per cada casa, que van fer possible que en règim estrictament familiar treballessin en terra pròpia i per compte propi, sense haver-ho de fer per aparceria, a mitges o a jornal. És a dir, que llevat de tres o quatre petits hisendats històrics, la propietat de les Sorres no havia pogut estar més ben repartida.

La unitat d’aquestes modestes heretats pageses es va mantenir gairebé íntegrament fi ns ben entrat el segle XX, gràcies a la fi delitat tradicional de la pagesia a la institució de l’hereu i la pubilla, que algú pot qualifi car com a injusta i arbitrària; però, en el cas d’aquests modestos patrimonis, es pot considerar oportuna i con-venient, ja que així se n’evitava una possible fragmen-tació i, per tant, la conseqüent desaparició en només

«...les bòbiles dels Querol, en necessitar més mà d’obra que la que el Gavà d’aquell temps podia aportar, van assenyalar l’arrencada demogràfi ca de la població».

16 terra i ànima

dues o tres generacions. L’hereu o la pubilla es feien càrrec de la casa pairal i de la major part de la terra, conservaven el patrimoni agrícola amb l’obligació no escrita de tenir cura dels pares, avis, germans i concos. Els cabalers o fadristerns, si no es casaven amb una pubilla, es dedicaven a un altre ofi ci. Tant aquests com les fadrines, els dotaven d’un bon aixovar, casa, si es podia, i el tros de terra més senzill, generalment uns nou rals de Pineda, que llavors es consideraven com una terra inferior.

Cal precisar que quan vaig venir al món, l’any 1921, el sistema de vida familiar dels gavanencs diferia no-tablement de l’actual, perquè, bàsicament, a les cases era costum tradicional el fet que hi convisquessin fi ns a tres generacions, i a vegades més, i també algun familiar que havia quedat conco. Val a dir que aquesta inveterada confi guració familiar de les cases de pagès també s’estenia cap a les dels menestrals i assalariats. Com que llavors no hi havia residències per a la gent gran, d’aquesta forma tan senzilla i natural, s’evitava que els avis quedessin sols en una casa.

Avui dia, tant a Gavà com a tot arreu, les cases de família nombrosa pràcticament han desaparegut. Potser la pagesia, per raons d’ofi ci, hi ha oposat més resistència; però, a la fi , també s’ha hagut d’emmotllar a les noves formes i costums imperants. És evident que la transmutació de l’estructura de la família pagesa, arrambant la pràctica secular de conviure sota el ma-teix sostre avis, pares i hereus, ha signifi cat també que els lligams i els comportaments entre ells hagin perdut la força i la unitat que anys enrere havien tingut. A més a més, a aquest canvi d’ordenament i relacions dins d’una família pagesa, hi ha contribuït en gran mesura l’espectacular arribada de nous i més rendibles sistemes de conreu, com ha estat la mecanització, els hivernacles, el reg d’aspersió, la hibridació, una sèrie d’adobs i productes fi tosanitaris i la polida presentació dels productes al mercat, que l’actual generació pagesa ha assimilat ràpidament.

Aquell Gavà tradicionalment pagès, senzill i sociable, amb uns hàbits i costums que no tenen res a veure

17Antoni Tarrida

amb els actuals, és el que vaig conèixer i viure quan era un noi que anava a escola. Era un Gavà lliurat majoritàriament al conreu de la terra, a les sembres i a les collites i amb l’ànim o el temor sempre posat en les vel·leïtats del temps. Dins de les condicions pròpies d’aquella època, fi ns i tot, es pot afi rmar que la població gavanenca gaudia d’una bona situació i d’una il·lusió que confi ava en els bons auguris de l’avenir immediat. El conreu de les Sorres, la terra òptima tan àrduament assolida pels avantpassats, estava a ple rendiment i d’aquí sortia un ampli ventall d’hortalisses, fruites i, sobretot, els sorprenents espà-rrecs, productes tots d’immillorable qualitat. Dels anys vint fi ns al trenta-sis, en què va esdevenir el tràngol més amarg que pot travessar un país, el Gavà pagès va aconseguir un gran desenvolupament. Les terres de conreu s’estenien per tota la Marina, des de la línia fèrria fi ns als Nou Rals del litoral i des de la Barona fi ns a la Murtrassa i, a més a més, tots els contraforts de la muntanya estaven plantats de garrofers, i encara hi restaven algunes vinyes i oliveres.

La Primera Guerra Mundial de 1914-1918, en la qual el nostre país va mantenir la neutralitat, va reportar un gran impuls per a tots els sectors productius i un dels que més se’n va afavorir va ser l’agrari. Com que quasi tot Europa estava entestada amb aquella tremenda confrontació, la major part dels seus sectors productius estaven encaminats a sostenir i enfortir els seus recursos militars, i deixaven pràcticament desemparat el conreu de la terra. El mal dels uns va ser bo per als altres i, d’aquesta guisa, la tràgica conjuntura que travessava tot Europa també va ser aprofi tada pels pagesos gavanencs, que van veure com les patates, llegums i gra d’espiga, principalment, eren remunerats com mai ho havien estat per més quantitat que en produíssim.

Acabada la dura contesa, doncs, el Gavà d’aquell temps en va resultar generosament benefi ciat, i això va repercutir en molts aspectes de la població, de ma-nera que es van millorar els habitatges, els estris i les terres, i el dia a dia ja no va ser tan rutinari i penós. Fou llavors, en preveure encertadament altres rumbs per

18 terra i ànima

a l’agricultura, quan els pagesos es van decidir per la plantació d’arbres fruiters, seguint la tònica que s’havia estès per una gran part del Baix Llobregat, que l’estava convertint en la primera zona fruitera del país (parlem dels anys 1920-1930). Va sorprendre agradablement el fet que, a les Sorres, a desgrat de la mínima profunditat de la capa freàtica, els arbres fruiters s’hi aclimatessin tan perfectament, en especial els prunellers, les pru-neres, pereres i presseguers. D’aquesta manera, a la collita assegurada dels espàrrecs i altres hortalisses i cucurbitàcies, s’hi va poder afegir en aquests anys vint i trenta el bon rendiment de la producció fruitera, cosa que va comportar els millors anys de la pagesia local i que, descomptant la tragèdia de la guerra del 36-39 i alguna altra alternativa puntual, es va continuar mantenint fi ns als anys seixanta en què, per diverses circumstàncies, ja s’apuntava un progressiu i imparable declivi de l’agricultura gavanenca.

Però durant aquest període tan il·lusionant que expliquem, els pagesos van anar incrementant tant la producció en quantitat i varietat que, a més de comercialitzar-la al Mercat Central del Born, molts es van decidir a vendre-la directament al consumidor als mercats del Ninot i de Sants, i van guanyar pertot arreu fama i qualitat amb el distintiu de gènere de Gavà. A més a més, al través del Sindicat Agrícola, cada any, a la primavera i a l’estiu, tenia lloc la tempo-rada d’exportació a França i a Anglaterra de prunells, pissarris, espàrrecs, mongeta tendra i l’anomenada patata anglesa.

Per altra banda, fent parella amb aquest fl oriment de la pagesia, a Gavà ja apareixien els primers signes industrials. La primera indústria de Gavà fou la rajole-ria de can Vent que, l’any 1895, va establir un rajoler procedent de Sants, anomenat Josep Marimon, que va portar com a socis els germans Querol i que, el 1915, van comprar per 875 pessetes la part del primer i n’esdevingueren propietaris exclusius. Els set germans Querol (Domènec «Mingo», Ramon, Joan, Lluís, Enric, Lola i Joana) es van constituir en empresa familiar que, a més d’adquirir una gran popularitat pel seu caràcter obert i trempat, també va aconseguir renom

19Antoni Tarrida

i prestigi en el ram i, durant els més de cinquanta anys d’existència, va donar feina a molta gent. Sobre aquest punt cal recalcar que les bòbiles dels Querol, que van arribar a portar les quatre que hi havia, en necessitar més mà d’obra que la que el Gavà d’aquell temps podia aportar, van assenyalar l’arrencada demo-gràfi ca de la població, perquè van generar l’arribada i posterior assentament de la primera onada immigra-tòria constituïda per valencians d’Olocau. Els veïns d’aquest municipi agrari del Camp de Túria, que per aquell temps travessaven certa penúria, ja coneixien Gavà perquè venien cada any a recollir palmes de margalló, per fer treballs d’artesania, al proper mas-sís de Garraf. L’oportunitat d’un treball estable que els oferien els Querol, i també la creixent demanda que en feia la pagesia, va estimular l’establiment a

«...la primera indústria de Gavà fou la rajoleria de can Vent que, l’any

1895, va establir un rajoler procedent de

Sants, anomenat Josep Marimon».

20 terra i ànima

Gavà d’un gran nombre d’olocauins amb llurs famílies, que tenint com tenen el mateix tarannà i la mateixa llengua, ràpidament s’integraren a la nostra societat, i van quedar per sempre més agermanats olocauins i gavanencs.

Després dels Querol, el 1917, uns altres germans pro-cedents de Manlleu, Maties, Josep, Martí i Àngela Roca, van escollir Gavà com el lloc idoni per instal·lar-hi una foneria. En pocs anys els tallers Roca van esdevenir una indústria capdavantera, no sols en el rànquing nacional, sinó àdhuc en l’internacional, que va donar a conèixer el nom de Gavà per tot el món. L’esforç i dedicació dels Roca va ser complet i digne d’elogi, pel seu tracte humà, respectuós i exemplar envers els treballadors amb els quals departien i feinejaven com uns empleats més. Això va confondre, ja pels anys 50, quan l’empresa havia pres una colossal envergadura, un treballador nou de trinca que, veient el Maties a la vora d´un càntir, li va cridar: «Abuelo, majo, trae el botijo que echaremos un trago». Diuen que el Maties, immutable i amatent, li va portar el càntir com aquell qui res, sense fer-li cap comentari ni reny.

De l’Àngela Roca, tota una dama d’inesborrable record per la infi nita fi lantropia que l’adornava, coneguda per tot Gavà com la senyora Angeleta, què més en puc dir si ja l’any 1926 se la va distingir com a fi lla adop-tiva junt amb la seva mare, i l’any 1973, a la plaça de l’Església, la ciutat de Gavà va erigir un expressiu monument a la seva memòria. Sí, i vull que quedi cons-tància que, amb el merescut reconeixement general per les seves obres socials i benèfi ques, també hi ha el cor i els sentiments d’aquest modest cronista.

És un fet innegable que el 1917, amb l’establiment dels tallers dels germans Roca, a Gavà va començar el desenvolupament industrial, que ja no tindria aturador fi ns a canviar radicalment la fesomia d’una població eminentment agrària, i convertir-la en una moderna i avançada ciutat en la qual es desenvoluparen tot un cúmul de les més variades activitats laborals i socials. La fundició dels germans Roca va progressar ràpida-ment i a la producció inicial de radiadors i calderes per

«...Àngela Roca, tota una dama d’inesborrable record».

21Antoni Tarrida

a la calefacció aviat es va afegir una àmplia i variada gamma de productes sanitaris, que en realitat han estat els que li han donat la formidable fama i prestigi de què l’etiqueta Roca gaudeix per tot el món.

La consolidació de la indústria Roca a Gavà va ser l’esperó que va propiciar la instal·lació d’unes altres, d’entranyable record per a un gran nombre de ga-vanencs, en les quals també van trobar ocupació i estabilitat. Actualment, i per motius diversos, aquestes ja han desaparegut; però això no pot fer-nos oblidar que també foren pioneres, i que van ocupar un lloc de privilegi en l’inici del Gavà industrial. Aquestes in-dústries foren Manufactura de la Seda, l’anomenada fàbrica de les Cintes que, cap a 1924, els italians Ce-sare i Carlo Pavesio instal·laren al Matabous, al costat de la Post; Manufactures Serra i Balet, SA, coneguda com les Panes, el 1927, en un ampli polígon ubicat entre el parc de l’American Lake, construït per l’Artur Costa el 1920, i el morro de la Roca; i la francesa Societat General d’Hules, SA, el 1929, dejús l’estació del ferrocarril que, per cert, va comportar l’edifi cació d’un espaiós complex fabril de bella estructura que avui dia, tot i estar inactiu, encara crida l’atenció de tots els qui el contemplen.

Amb el que vaig exposant es veu clarament que, en el temps de ma infantesa, Gavà s’anava desplegant per unes activitats que fomentarien i marcarien el camí del seu desenvolupament, i que aviat no tindria res a veure amb aquella altra comunitat lliurada tradicional-ment al conreu de la terra generació rere generació. El fet que aquelles primeres indústries i algun altre obra-dor més modest que s’anava establint, i fi ns i tot, la mateixa pagesia, tots plegats, requerissin cada vegada més braços per treballar, va reportar que a la primera onada immigratòria, la dels olocauins, s’hi afegís la vinguda d’aragonesos, extremenys i murcians i, ja en massa, en enfi lar els anys quaranta, els andalusos. Gavà s’havia convertit en un gran pol d’atracció per a famílies senceres d’altres terres de la Península, que ansiejaven una millor qualitat de vida que aquí, entre nosaltres, esperaven confi adament aconseguir.

22 terra i ànima

Gavà va ser una gran terra d’acollida i va rebre amb els braços oberts tots aquells que es decidien a for-mar part de la nostra comunitat. D’aquesta faisó, la feliç compenetració entre nadius i immigrants ha fet possible la ferma realitat del segle XXI. Per a millor comprensió del gran creixement demogràfi c viscut per Gavà, aquell primer terç del nou-cents, assenyalarem que els 1.803 habitants de l’any 1900 es van convertir en 2.385 el 1920; i deu anys més tard, el 1930, en 5.054; i el 1935, en 6.329. És a dir que, en tan sols trenta-cinc anys, la població es va més que triplicar.

Cal fer esment que les bòbiles Querol, a banda d’haver estat la primera indústria de Gavà (1895), també acompliren un paper important en el període en què se n’anaven instal·lant de noves. Com que les dites rajoleries sempre tenien feina, l’immigrant nouvingut hi trobava el primer i fàcil acomodament, a l’endemig de poder-ho fer en altres llocs on li pogués ser més avantatjós. Durant molt de temps es va fer popular la dita que deia que les bòbiles eren la sala d’espera de can Roca.

Sigui pel que sigui, en aquells anys que anava a escola, el treball i la il·lusió, tant dels naturals com

«...és un fet innegable que el 1917, amb l’establiment dels tallers dels germans Roca, a Gavà va començar el desenvolupament industrial».

23Antoni Tarrida

d’aquells que en nombre cada cop major s’anaven incorporant amb tota normalitat a la vida local, es-taven confi gurant les fi tes precises capaces d’activar el posterior i formidable desenvolupament de Gavà. Per a millor complement, ja es disposava de bones i regulars comunicacions, la carretera de Santa Creu de Calafell amb Barcelona, la de Begues a Vilafranca i la línia fèrria de MZA amb una bona estació que avui dia encara continua servint. El nucli urbà estava creixent amb idèntica consonància i, al carrer de Sant Pere, on hi havia l’Ajuntament, el Sindicat Agrícola i la popular taverna de cal Matahores, juntament amb la plaça Major i el seu entorn, cor històric de Gavà, s’hi havia aposentat la major part de les botigues.

Al carrer de Salvador Lluch hi havia el cafè de la Plaça i, al de Santa Gertrudis, el del Centre. Ambdós locals, que també disposaven d’una sala de ball i de teatre, acollien els socis i simpatitzants dels dos bàndols po-lítics que s’alternaven en el govern municipal d’acord amb la voluntat de l’electorat gavanenc. Sobre aquest punt, a desgrat que hagi adjetivat de polítics els dos grups en què estava partida la població, potser hi es-cauria millor el de seguidors o, més ben dit encara, tal com s’acostumava a dir, els del costat del Centre i els del costat de l’Ateneu. Cal aclarir que els de la Plaça es van traslladar al Casino de la Rambla, el nou local que els va construir en Salvador Lluch l’any 1922.

A dir veritat, el pensament polític i les ideologies no eren pas el fort de la gran majoria dels partidaris dels uns o dels altres, ja que hi pertanyien per tradició, herència, rutina o compromís, sense plantejar-se l’afecció ni el cas, bastant freqüent, que els caps respectius canviessin de partit polític sense mirar-s’hi gaire, com sovint havia succeït. Cal dir, però, que el costat del Centre sempre havia comptat amb més adeptes que no el de l’Ateneu, perquè estava format per gavanencs pertanyents a tots els nivells socials, des del més modest al més benestant, i també perquè mostraven en conjunt un tarannà més obert i liberal. Per a millor defi nició i comprensió només direm, per exemple, que l’any 1931 els del Centre estaven ads-crits a l’Esquerra Republicana d’en Francesc Macià; i,

24 terra i ànima

els de l’Ateneu, a la Lliga Regionalista d’en Francesc Cambó.

A desgrat d’aquesta divisió política de la població, els seguidors o simpatitzants de qualsevol d’ambdues bandes, entre ells, mantenien una conducta i unes rela-cions tan normals i comunes, que gairebé no afectaven el curs social i laboral de la vida gavanenca. No podia ser d’altra forma, perquè al cap i a la fi , tots havien de compartir inapel·lablement els mateixos afanys, problemes i il·lusions. A tot estirar, si es donava algun enfrontament, sempre tenia caràcter verbal i de caire col·loquial. Potser les úniques excepcions es produïen els dies d’eleccions, en les quals les coses ja pujaven una mica més de to, amb la compra o exigència d’algun vot, i els altercats plantejats davant alguna mesa elec-toral que havia d’acabar amb el trencament de l’urna, amb el consegüent assentiment o indignació, segons les tendències personals dels presents.

Existia, també, força rivalitat en la celebració dels actes festius, en especial les festes majors, sobretot la de Sant Pere, ja que cada partit la feia per separat. Durant molts dies es polemitzava i es feien compara-cions sobre la qualitat de les orquestres, la lluïdesa dels balls, els concerts de nit i les funcions teatrals o lúdiques, per les quals es contractaven els millors actors o cantants del moment, i sobre quin envelat era més gran i més ben adornat.

A banda d’aquestes incidències, a les quals ja s’hi estava avesat, i per això a ningú venien de nou, en conjunt la vida dels gavanencs transcorria amb la regu-laritat pròpia d’aquella època, però amb les carències i formes normals i corrents, sense ser afectada pel color dels qui eventualment manaven a l’Ajuntament, relegant rancors i antagonismes, almenys fi ns a noves eleccions. Arribant a aquest punt, el de l’administració local, cal fer constància de l’esforç i dedicació que els consistoris de torn havien d’aportar per acomplir la seva tasca. S’ha de tenir en compte que llavors, anys vint, el pressupost municipal era tan migrat que tot just arribava a les cinc xifres. Amb això, crec que ja n’hi ha prou per fer-se càrrec dels maldecaps i limitacions

25Antoni Tarrida

de l’alcalde i dels regidors per atendre les necessitats de la població, i, per si fos poc, sempre hi havia sobre la taula la secular petició de la pagesia, que vol dir tota la població, de construir la somiada muralla de la Murtra que hom creia, ingènuament, que posaria fi als periòdics negaments de les Marines.

Fent honor a la veritat, però, cal dir que ambdós costats, els del Centre i els del Casino, en passar per la Casa de la Vila, tots actuaren amb el pensament posat en el gran desenvolupament que es produiria a Gavà durant els pròxims anys i amb aquesta idea, ben assumida, anaven fi tant les bases precises perquè el procés fos el més convenient i encertat. No volia fer referència explícita de cap dels alcaldes d’aquella època decisiva dels anys anteriors al trenta-sis; per-què, com ja he dit, tots ells són mereixedors del nostre reconeixement, però no puc obviar de fer especial esment d’una persona que va ocupar aquest càrrec i a la qual, honestament, crec que no se li ha fet la memòria, ni la justícia, ni la gratitud que mereix.

Es deia Josep Gras i Pagès i va néixer a la llar d’una família viticultora de Lavern, un petit poble del municipi de Subirats. Quan, a fi nals del vuit-cents, el fl agell de la fi l·loxera va arribar a l’Alt Penedès i va destruir les vin-yes dels Gras, aquests van decidir reprendre una nova vida en una altra terra. Eren quatre germans, i tres van emigrar a Mendoza (Argentina); però en Josep no va voler anar tan lluny i va venir a Gavà, on va entrar de mosso a cal Todo i, poc temps després, es va dedicar al negoci del transport i al comerç dels vins que tan bé coneixia. Ràpidament i intensament es va integrar a la societat gavanenca i es va casar amb una noia de cal Jaques, i alhora s’adheria als partidaris del costat del Centre, del qual esdevingué membre destacat. El seu neguit i esperit emprenedor van fer que aviat tingués altres afers, a més del transport i el comerç de vins. Es dedicà també a la pagesia i conreà una bona peça de terra davant de cal Guinot, on va fer una sínia i, més endavant, hi va construir una bòbila que competia amb els Querol. Juntament amb Francesc Vinyes, de Castelldefels, van portar a Gavà la primera màquina de batre, que van instal·lar inicialment en uns solars

26 terra i ànima

que en Gras tenia a la Rambla, entre els carrers de la Palla Baixa, avui de la Mercè, i d’Artur Costa. Essent president del Sindicat Agrícola, l’any 1921 va emetre unes accions per comprar la Casa Fonda i construir-hi la seu social, que durant tants anys ha anat acollint a la pagesia local. Amb el suport dels seguidors del costat del Centre, va ocupar l’Alcaldia de Gavà, des de l’any 1924 al 1928, i fou durant aquests quatre anys de mandat quan en Josep Gras va deixar l’emprenta i la força de les seves dots de sagacitat i visió política, dotant la població d’unes obres que, en el curs de molts anys, han servit activament els menesters dels gavanencs. Com a més notables, n’assenyalarem la construcció d’un gran pou al capdamunt de la Rambla, amb la corresponent canalització per al subministra-ment d’aigua tan sospirat a les cases particulars; el desviament de la riera de Sant Llorenç, un projecte que feia més de cinquanta anys que es removia, però que ningú s’atrevia a abordar amb la necessària fer-mesa, i la seva gran obra, la construcció d’una nova i adequada Casa de la Vila.

Referent a aquest últim punt, en Gras, que estava convençut de la imperiosa necessitat que tenia Gavà de disposar d’un sobrat i més digne Ajuntament, no va tenir les coses gens fàcils per tirar-lo endavant, ja que des del primer moment va tenir en contra del projecte una gran part de la població. S’al·legava que en Gras tenia les mans foradades i que estirava més el braç que la màniga, i que l’Ajuntament s’encabia de sobres a l’edifi ci del carrer de Sant Pere, cantonada amb el de Cap de Creus, pel qual no calia fer tan gran dispendi. A mesura que el nou immoble anava agafant forma, l’oposició i la crítica també anava creixent, sobretot quan es va veure la gran balconada que anava de cap a cap i la majestuositat de l’escalinata que deien que era per a un palau, i no per a una Casa de la Vila. Sigui com sigui, en Gras va continuar amb la seva, i així, el 1927, es va inaugurar solemnement la fl amant seu. De mica en mica, la crítica i les parleries es van anar esfumant i, durant quasi vuitanta anys, la població ha pogut disposar d’una Casa Consistorial que ha atès perfectament i dignament les seves funcions. Però el

«...Josep Gras va ocupar l’alcaldia de Gavà, des de l’any 1924 al 1928».

27Antoni Tarrida

qui la va proposar i construir, en Josep Gras i Pagès, va ser enormement discutit i criticat i, tant llavors com ara, pocs li han reconegut com mereix l’esforç, la valentia i visió de futur que va tenir envers Gavà. Continuarem essent els gavanencs actuals tan indi-ferents al reconeixement de qui, tot i no haver nascut a Gavà, va ser un dels polítics més preclars de la nostra història durant el primer terç del segle XX?

La interpel·lació a la voluntat i al sentit d’agraïment dels gavanencs i amb l’esperança que sigui atesa conclou, encara que hagi estat a grans trets, aquesta imprescindible exposició del marc històric i social del Gavà que jo he vist, aquell Gavà entranyable i bucòlic dels anys en què anava a escola i passàvem les ves-prades estiuenques parant la fresca, fent tertúlia amb el veïnat i en què a l’hivern ens arrupíem entorn del caliu de la llar. Aquesta prèvia descripció d’aquell petit món que ja és història, pot ajudar a comprendre millor les formes de vida i els costums, i també enfonsar-se, dins l’ànima d’aquell Gavà que les joves generacions no han conegut, i els grans amb prou feines recordem, i tots podrem reviure records i vivències pràcticament oblidats.

28 terra i ànima

ELS NADONS I LES LLEVADORES. ELS DECESSOS I ELS SE-PELIS

Els bateigsLa gorra de cop i els bolquersLa senyora Tereseta va assistir mig pobleL’àvia, sempre l’àviaEls sepelis i la comitiva. Els signes de dol

29Antoni Tarrida

Venir al món, néixer, és l’acte més sublim de la nostra vida. En totes les èpoques i en tots els llocs, aquest esdeveniment sempre s’ha acollit amb molta joia i una immensa alegria dels pares i de la resta de la família i, com és natural, així també succeïa al nostre Gavà. Anys enrere, però, ni el naixement ni la cele-bració tenien res a veure amb les formes actuals. En primer lloc, encara que costi entendre-ho, i més que aquesta pràctica s’hagués mantingut fi ns fa poc més de quaranta anys, el gran acte, el part, sempre tenia lloc a la mateixa casa familiar, i això no succeïa només a Gavà, sinó que així es feia pertot arreu.

El que feien algunes dones quan estaven embarassa-des i faltava poc per donar a llum era seguir la tradició d’anar a peu a Sant Ramon de les Golbes i posar un ciri al sant. Per aquell temps es desconeixia la como-ditat i la necessitat d’acudir a clíniques o cases de maternitat perquè, a més a més, això es considerava un luxe superfl u que no estava a l’abast de la gent. Jo mateix vaig néixer a la modesta casa pairal on també havien nascut els meus antecessors i on anys més tard, també, naixerien les meves fi lles.

Llavors ocorria que, quan els símptomes propis del cas anunciaven la proximitat del gran esdeveniment, s’acudia a la llevadora escollida, la qual, amb l’ajut de les dones més experimentades de la família, aju-dava a efectuar el part d’una forma satisfactòria, és a dir, sense gaire dolor. Hi havia el costum, per cert molt estès, que el futur pare fumés un bon cigar a l’habitació del costat, perquè es deia que això facilitava el deslliurament, però jo crec que en realitat havia de ser per apaivagar-li els nervis.

Només per curiositat, vull deixar constància que la lle-vadora que em va portar al món va ser la mateixa que, trenta anys després, també va assistir la meva esposa quan va néixer la nostra primera fi lla. Dita llevadora es deia Teresa Vilaplana, coneguda popularment com la senyora Tereseta, que va constituir tota una institució, i vingué de molt jove del Prat de Llobregat, i es va establir en una casa de la Rambla amb una germana i una neboda, i exercí la professió a Gavà fi ns que es va

«...les àvies, a partir dels cinquanta anys, eren les que observaven el dol més extremat, vestides amb les clàssiques penyores negres».

30 terra i ànima

retirar per causa de la seva avançada edat. La senyora Tereseta va assistir durant quaranta anys la major part de les mares gavanenques en el tràngol meravellós de donar a llum una nova i tendra vida.

Nascut un nadó, passades quatre o cinc setmanes, si tot havia anat bé, venia la cerimònia del bateig, acte festiu i solemne generosament celebrat pels pares, familiars i convidats, els quals, formant seguici, es tras-lladaven pausadament a l’església parroquial. Al cap de la comitiva anava la senyora Tereseta, que portava el nadó en braços i, al seu costat, el pare i els padrins. La mare encara no havia sortit al carrer, ja que segons els cànons establerts, no ho podia fer fi ns després del bateig. Només podia sortir en casos excepcionals, amb la prèvia autorització del capellà, i mai abans d’haver-se ofi ciat una missa dita de partera.

En acabar el bateig, sortint de l’església i de retorn a casa, es produïa una gran barrila i esvalot per part de la canalla que hi havia acudit, i que es disputava aferrissadament uns grapats de confi ts que els padrins llançaven a l’aire. Més d’una vegada, algun graciós cridava: «A estirar cabells!», i hom ja es pot imaginar les conseqüències, un garbuix de xicalla, confi ts, ca-bells, baralles i plors.

Els bateigs sempre se celebraven en dia festiu a la tarda i després de l’acte litúrgic. A casa dels pares es complimentava els convidats amb un oferiment de pastissos i moscatell i se’ls obsequiava amb una bosseta de confi ts i una estampeta recordatori del nou membre de la família i que, d’acord amb les normes consuetudinàries, sempre portava el nom dels avis paterns o materns, segons el sexe del nadó.

Vingut al món el nou nat, venia el període de lactància, que era pràcticament el mateix que se seguia des de temps ancestral; la mare l’alletava i, si no podia per les causes que fossin, acudia a les anomenades dides o matrones, i poques vegades al biberó. Més endavant, el més aviat possible, se li donaven les clàssiques sopes d’infant; fi ns a l’edat de calçar-lo, el cos i les cames se li embolicaven amb els anomenats bolquers, unes

«...pares, familiars i convidats, tot formant

seguici, es traslladaven pausadament a l’església

parroquial».

31Antoni Tarrida


peces de tela de ris rectangulars, de les quals calia tenir molta provisió.

Per aprendre a caminar es protegia el cap de les criatures amb les habituals gorres de cop, un gros barret de palla enfortida, que esmorteïa les caigudes. Durant les primeres experiències de caminar, perquè no perdessin l’equilibri, se les mantenia dreçades amb un gros mocador de fer farcells lligat al cinyell, que estirava la mare o l’àvia.

D’aquesta manera es rebia i festejava la vinguda d’un nou ésser, que juntament amb el pas a l’eternitat, a desgrat del seu antagonisme, són els dos concep-tes més importants de la nostra existència, perquè n’assenyalen i en marquen l’inici i la fi . Si un naixe-ment, i tot el que l’envolta, era tant diferent de les formes actuals, potser encara ho són més si les com-parem amb les que es donen en el cas del decés d’una persona. Antigament, quan ocorria aquest penós cas, el difunt es traslladava a l’església a braços amb un baiard especial i s’inhumava al fossar que hi havia ha-gut al mateix costat de l’antiga església de Sant Pere; però, quan el 1874 es va construir l’actual cementiri, es va permetre l’ús d’aquells cotxes negres tirats per cavalls, d’infausta memòria pel lúgubre aspecte que oferia el conjunt.

Fetes les exèquies a l’església, es constituïa la comitiva de dol per acompanyar el fèretre fi ns al cementiri. Davant de tot hi anava el capellà i tres escolanets amb la creu; després seguia el cotxe mortuori tirat per un o més cavalls, fi ns a quatre, segons la categoria del fi nat, que també infl uïa en el nombre de capellans. A continuació desfi lava tot el seguici, els homes al davant i les dones al darrere, i es diu que en alguns sepelis s’havien llogat unes ploraneres. S’hi anava caminant lentament, cosa que allargava la durada de l’enterrament, però que li donava major sentiment i solemnitat. Una vegada enterrat el difunt, els familiars més propers es col·locaven al portal del cementiri i tothom s’acomiadava expressant el seu condol donant la mà o fent una besada.

«...quan el 1874 es va construir l’actual cementiri, es va permetre l’ús d’aquells cotxes negres tirats per cavalls, d’infausta memòria».

34 terra i ànima

En el meu temps, la mort d’una persona, a més d’una dolorosa pèrdua per a la família, també li comportava un fort trasbals, ja que durant cert temps infl uïa en la seva conducta pública i social, perquè en aquest aspecte era imperatiu el seguiment d’unes normes que dictaven el que se’n deia «estat de dol».

Aquesta nova situació afectava molt directament el jovent, ja que, si més no, durant un a tres anys, segons el grau de parentiu, no podien anar al ball, al cinema, ni a cap altre acte festiu. Pel que fa al vestuari, el rigor dels hàbits tradicionals imposava el color negre en totes les peces de vestir.

Els homes ho passaven amb una franja negra a la màniga de l’americana, brusó o jersei, o també a la solapa, o bé amb una corbata, mocador al coll o una bufanda d’aquest lúgubre color.

Les dones encara practicaven un dol més sever, ja que les més íntimes anaven de negre de cap a peus, calçat, mitges i vestit, i fi ns i tot n’hi havia que àdhuc es posaven un mocador al cap.

Quant als infants, es dispensava certa condescendèn-cia, i anaven el que se’n deia de mig dol. Les àvies, a partir dels cinquanta anys, eren les que observaven el dol més extremat en la forma de vestir, ja que en el cas d’un decés familiar es passaven la resta de la vida vestides amb les clàssiques penyores negres.

Quan va fi nar el meu avi patern, jo tot just tenia sis anys, però recordo perfectament la mare i l’àvia, atra-fegades, tenyint de color negre amb la grossa caldera d’aram de la matança del porc totes les penyores que van arribar a les seves mans: vestits, bates, jerseis, mocadors, bufandes, camises, mitges, mitjons, etc. Per tota la vida, m’ha quedat gravada la visió de la grossa caldera al mig de l’eixida amb un bon foc, i la mare i l’àvia remenant amb uns pals la roba que anaven tenyint. Tinc present també el nom d’aquells per a mi miraculosos rodets de «Tintes Iberia» i l’eixida plena de roba negrenca penjada pertot arreu.

Amb aquestes succintes referències a la forma en què

35Antoni Tarrida

anys enrere es vivien els dos actes capitals de la vida, l’adveniment i el fi niment, queda ben palès que aquell era un altre món, un món infi nitament més senzill, més sentit i més arrelat, un altre gènere de vida, unes altres relacions socials i familiars. Per això, quan als grans la memòria ens retorna aquelles conductes, aquelles vivències i aquella gent nostra que de mica en mica va desapareixent, un somriure i una dolça melangia ens envaeix el cor i l’esperit.

36 terra i ànima

LES ESCOLES DEL MEU TEMPS

El senyor MoragasEls Col·legis NousEl mestre dels mestres: en Joan Sala-mero i AmatEl senyor Jaume Bastida, l’ALDEG i L’Aramprunyà

37Antoni Tarrida

En la meva infància, anys vint i meitat dels trenta, fi ns que no en complíem sis, no començava l’edat escolar. Abans de tenir-los els passàvem jugant o entretenint-nos per casa, a l’eixida contemplant la lloca i els seus pollets, o al carrer amb altra quitxalla; però, això sí, sempre sota la mirada amatent de l’àvia o d’aquell avi que per causa de les xacres ja no es movia de l’entorn. El carrer era un lloc tranquil i plàcid, no hi havia cotxes i els carros des de bon matí ja havien anat a les Sorres on els pagesos s’escarrassaven de sol a sol. Uns carrers, doncs, sense cap tipus de trànsit, que només alterava, de tant en tant, el clonc-clonc de l’esgavellat carro d’un drapaire o la campana de la galera de la tintoreria Figueres de Sant Boi, que un cop per setmana passava a recollir o portar els encàrrecs. Malgrat tot, però, quan complíem els sis anys, a casa ens portaven a l’escola pública de la Plaça que, des del 1916, regia en Marcel·lí Moragas (que pel seu aspecte ens pensàvem que sempre havia estat gran, i d’inesborrable record per les ulleres caigudes fi ns a la punta del nas i un sempitern cigarret apagat enganxat al llavi inferior), o bé a l’escola de l’Ateneu, on feia de professor en Francesc Lamarca.

Pel que a mi fa referència, el meu primer mestre va ser el senyor Moragas, amb qui vaig aprendre a llegir i escriure, a desgrat del gran nombre d’alumnes de totes les edats que hi assistíem, des dels sis anys fi ns als catorze, límit permès en aquell temps. El pobre senyor Moragas se les veia negres per dirigir la classe i mantenir l’ordre, i es veia obligat a aplicar sovint càstigs corporals. Dits càstigs, però, haig d’admetre que eren benignes; consistien generalment a fuetejar el palmell de la mà amb un regle de fusta i, si el cas era greu, ens feia posar els dits en forma de pinya, i això ja era més dolorós.

Als nou anys em van traslladar a un nou col·legi que es va establir a la Rambla, en un pis no gaire gran, on als baixos avui hi ha una farmàcia. En aquesta escola hi havia també un sol mestre que es deia Joan Antoni Rodríguez, i del qual guardo un bon record pel fet que aprofi tava les estones lliures per fer-nos

«...vaig aprendre a llegir i escriure, a desgrat del gran nombre d’alumnes de totes les edats que assistíem a la classe, des dels sis anys fi ns als catorze».

38 terra i ànima

el retrat individual de cadascú, dibuixant-nos a llapis plom de manera perfecta. Com un tresor, sempre he conservat el que em va fer a mi, perquè oferia una semblança extraordinària.

Dit mestre estava lligat amb la política i havia tingut una estreta relació amb Galán i Garcia Hernández, els militars que el 1930 van acabdillar a Jaca un moviment republicà contra la monarquia. Per això, l’endemà del 14 d’abril de 1931, en obrir la classe, ens va comunicar eufòricament la bona nova de la proclamació de la República i ens va donar festa, aplaudint i victorejant tots la nova situació del país. En sortir al carrer em va sobtar la cridòria, el gran aldarull que hi havia a la Rambla, amb molta gent cridant i cantant alegrement, celebrant la vinguda de la República. Per tota la vida em va quedar gravada una imatge: la d’en Francesc Ba-laguer, conegut com el Cisco de la benzina, embolcallat amb la bandera catalana i de bracet amb una colla de noies molt engrescades, que alegrement passejaven amunt i avall de la Rambla, cridant: «Visca Macià i mori Cambó!». A dir veritat, als nou anys que tenia, jo no sabia ni entenia ben bé què passava, només veia que la gent estava molt contenta, i emportat pel general entusiasme, també vaig alegrar-me’n i també vaig aclamar la República i Catalunya.

Poc temps després, al fi nal de curs, aquella escola va plegar i em van portar a una altra que es va obrir no gaire més amunt, a la mateixa Rambla, on avui hi ha el bar Sayonara. El canvi va comportar un altre estil i un altre mestre. El nou professor es deia Josep Ibarz, un home relativament jove, que va implantar nous mètodes i ens va portar uns llibres d’estudi més pràctics i efi cients. Amb ell vaig conèixer per primera vegada l’enciclopèdia de Dalmau Carles, que, a través dels seus tres graus, era la més completa que hi havia. El senyor Ibarz també va implantar l’hora d’esbarjo a la meitat de la classe, fet fi ns llavors desconegut, que va ser molt ben rebut, com és natural, per tots els alumnes, i que fèiem al popular camp del Perico, on avui s’aixeca l’edifi ci Badosa, de la plaça dels Màrtirs de 1714.

«...als nou anys em van traslladar a un nou col·legi que es va establir a la Rambla, amb un mestre que es deia Joan Antoni Rodríguez». (Retrat d’Antoni Tarrida dibuixat pel mestre Rodríguez).

39Antoni Tarrida

Al cap de dos anys, però, el senyor Ibarz va patir la terrible amargura de perdre la seva esposa. Tots els alumnes ens vam traslladar a peu, i en silenciosa for-mació, a Viladecans, on residien, per assistir al sepeli, acte que a tots ens va impactar profundament per la trista imatge de dolor que oferia el nostre volgut mes-tre, vestit completament de negre. Amb llàgrimes que no podia contenir, un per un, ens va abraçar a tots. El mestre Josep Ibarz de seguida va deixar el col·legi i, lamentablement, mai més se n’ha sabut res.

Com que faltaven pocs dies per acabar el curs, el col·legi de la Rambla ja no es va tornar a obrir fi ns al començament del pròxim, és a dir, el 1933-34. Llavors s’esdevingué una agradable sorpresa per als gavanencs, especialment els de mitjana edat, en saber que el nou professor seria en Joan Salamero Amat, de la família dels Todo, una nissaga fortament arrelada a la història local. El senyor Juanitu, com to-thom anomenava afectuosament el senyor Salamero, era recordat amb molta simpatia perquè es donava la curiosa circumstància que molts pares dels futurs alumnes ja havien après les primeres lletres amb ell, en una escola que el Juanitu va obrir l’any 1898, quan només tenia disset anys, al carrer del Cap de Creus. El meu pare també n’havia estat alumne, i recordo la gran satisfacció amb què va rebre la nova. Cal dir que el senyor Salamero, després de l’escola del carrer del Cap de Creus, es va fer càrrec del col·legi de la Plaça com a mestre interí, fi ns al 1907, que l’ocupà en propietat en Felip Solé, el qual, durant la seva estada a Gavà, fou pare de l’eminent geòleg i geògraf, en Lluís Solé Sabarís.

Retornant a la meva època escolar, aquell mateix any 1933, amb la presència d’en Francesc Macià, president de la restaurada Generalitat de Catalunya, es va inau-gurar el grup escolar per a nois i noies batejat amb el nom de Salvador Lluch, que havia cedit generosament el terreny, però que tothom va conèixer durant molts anys amb el nom de Col·legis Nous. L’acte i el fet van ser uns grans esdeveniments que els gavanencs van rebre amb alegria, perquè consideraven que la pobla-

40 terra i ànima

ció podria disposar d’unes escoles capaces de satisfer, per molt de temps, un servei públic tan prioritari com el de l’ensenyament.

Enlluernats pel magnífi c aspecte i superiors serveis i instal·lacions d’aquelles noves i magnífi ques escoles, tots els nois i noies, i jo entre ells, reclamàvem als nostres pares i no vam parar fi ns aconseguir-ho, que ens hi portessin.

El primer director dels Col·legis Nous, de forma inte-rina, va ser en Jaume Bastida, que tot i ser un bon mestre d’infants, és recordat bàsicament per la virtut innata que va exhibir per a la formació i guiatge de la joventut, a part de la seva tasca docent. Esperonat pels seus ideals i pletòric d’il·lusió, el senyor Bastida es va integrar ràpidament a la societat gavanenca a través dels partidaris del Centre, llavors adherits a Esquerra Republicana. A desgrat d’haver estat a Gavà només tres anys, el senyor Bastida en va tenir prou per deixar mostra del seu neguit i de la seva vocació. Amb la col·laboració d’en Marian Colomé, Boi Solé, Martí Sabatés, Hermenegild Capelleres i altres, va fundar la societat ALDEG (Agrupació Lírica Dramàtica Excursionista Gavanenca), que va aplegar una gran part de la joventut. Aquesta societat, com tantes altres, se l’endugué el terrible vendaval de 1936; però, amb tres anys escassos de vida, va deixar un gran record per les nombroses manifestacions que va crear i fomentar.

En Jaume Bastida i Marian Colomé, com a director, van recuperar el 1934 la publicació de l’antic periòdic local L’Aramprunyà. Sobre aquest punt, cal assenyalar que sense tenir-ne experiència, ells mateixos i altres col·laboradors imprimien el periòdic en un petit local de l’edifi ci Brunet, de la Rambla, per mitjà d’una linotip de segona o tercera mà, que només ells sabien d’on l’havien treta. Contemplant alguns dels exemplars d’aquella època heroica, hom comprova les errades en aquesta matèria que pot produir un novell per molta voluntat que hi posi. Tot i amb això, no podem regatejar la nostra admiració als Bastida, Colomé i companyia pel seu deler constant.

41Antoni Tarrida

Amb la inauguració dels Col·legis Nous, el Salvador Lluch, es va tancar l’antic col·legi de la plaça Major, inaugurat l’any 1883, fet que va venir a mida per edifi car-hi el Mercat Municipal, que la població feia temps que demanava.

En començar el curs escolar 1934-35, també es va tancar l’escola de la Rambla, i el seu mestre, en Joan Salamero, amb general i agradable sorpresa, es va traslladar als Col·legis Nous amb el càrrec de director, i a meitat de curs la plaça li va ser atorgada ofi cialment en propietat.

Fos pel que fos, els alumnes de la Rambla, ara dels Col·legis Nous, vam recobrar el mestre que tots en-yoràvem i que molts pares desitjaven, perquè ningú no ho dubtava, el senyor Juanitu era un gran mestre, el mestre per excel·lència. Des dels disset anys en què va iniciar el magisteri en una modesta aula del carrer del Cap de Creus, amb l’exercici d’una extensa i fecunda vida professional a Gavà, Vilassar de Dalt i altra vegada a Gavà, va ensenyar i educar centenars d’alumnes, i tots, absolutament tots els qui vàrem tenir aquesta fortuna, sempre en guardarem un agraïment inesborrable.

Quan el 1936, l’horror d’una guerra fratricida es va ensenyorir de la nostra terra, per a molts de nosaltres, els qui teníem tretze o catorze anys, l’escola se’ns va acabar per sempre més; però els que vam poder rebre les ensenyances i la valuosa obra docent que el sen-yor Juanitu ens va procurar, després d’aquell terrible tràngol, encara vam poder redreçar la nostra vida. Gràcies, estimat senyor Joan Salamero i Amat.

«...el senyor Juanitu,com tothom anomenava afectuosament el senyor

Salamero, era recordat amb molta simpatia».

42 terra i ànima

ELS JOCS INFANTILS

El camp del Perico i el solar del CasinoLa pilota, la rutlla, el patinet i la baldufaEls jocs sense joguinaLes bales, escuts i cartons, moneda de canviLes noies jugaven a la rajoleta, a rotllos, a sal-tar la corda i a la fi raLes pepes de cartó

43Antoni Tarrida

Diuen que jugar és cosa de nens, i així sempre ho ha estat, a tot arreu i en totes les èpoques. Per això, els del meu temps, també jugàvem tant o més que els d’ara, a desgrat que llavors segur que anàvem més hores a escola. S’hi anava tota la setmana, matí i tarda, llevat de la tarda del dijous, que es feia festa, i la del dissabte, que es plegava més d’hora; i quant a les vacances, també eren més curtes, ja que amb l’agost n’hi havia prou. Però, com he dit, temps per als nostres jocs en teníem i l’aprofi tàvem, tant els nois com les noies, encara que aquestes no podien tant perquè, poc o molt, havien d’ajudar a casa.

Com que els carrers estaven lliures de trànsit, els carros eren a les Sorres i d’autos n’hi havia tan pocs que no n’hi havia cap, tot l’espai era per a nosaltres i els nostres jocs.

Un dels jocs predilectes, potser l’únic en comú amb els d’avui, era el de jugar a pilota; però les condicions en què ho havíem de fer eren tan diferents com el dia i la nit; per cert que, parlant del vespre, puc testimoniar que no eren poques les vegades que hi havia jugat sota la tènue claror de la bombeta d’una cantonada. Amb dues pedres o dues carteres de l’escola, fèiem les porteries i, quant a les pilotes, n’hi havia de totes les mides i materials, encara que les més corrents eren les de goma, el volum de les quals podia variar des del d’una piloteta de ping-pong o de tennis, que valien deu o vint-i-cinc cèntims, fi ns a les de deu o quinze cm de diàmetre, que ja valien una mica més. No era rar veure una trepa donant puntades de peu a una de colors vius que algun menut havia dut i que en poca estona quedava esmicolada, amb els conse-güents plors del propietari.

De pilotes de cuiro en corrien molt poques i es reser-vaven amb gelosia, per quan es feia un bon partit al camp dels Rierals, al solar davant l’Ateneu o al popular camp del Perico de la Rambla, on hi ha l’edifi ci Badosa i on també els de la banda del Centre, alguna vegada, hi havien fet l’envelat.

Com he dit, una pilota de cuiro només s’utilitzava en

«..amb dues pedres o dues carteres de l’escola, fèiem les porteries».

44 terra i ànima

ocasions assenyalades i per aquest motiu duraven més temps, i també perquè se’n tenia més del compte. Quan s’esquinçava, la portàvem al baster, que adobava els arreus dels animals, perquè la cosís o hi posés un pedaç. Recordo que, perquè la pilota no s’estripés, fre-gàvem els cosits amb un bocí de cansalada grassa.

A part del futbol, també teníem al nostre abast un ample repertori d’entreteniments. Els dissabtes a la tarda, que sortíem d’hora de l’escola, o la del dijous que fèiem festa, se solia anar a la propera muntanya a collir regalèssia per xuclar-ne el suc, o agafar lledons per jugar a guerra, o escuar sargantanes amb canuts de canya.

Els dies de mal temps jugàvem al clàssic joc de l’oca, a dames o a altres d’aquest estil. Quan només érem dos o tres, solíem anar a l’estació del tren a córrer i gronxar-nos empenyent una estranya carrutxa de tres rodes que hi havia en un racó de l’andana per moure la farda, cosa que ens divertia enormement pels imprevistos moviments que feia, això sí, sempre a l’aguait que no ens sorprengués el factor.

També hi havia jocs per entretenir-nos en solitari, com la rutlla, un cèrcol de fusta o metall, empès per una barreta amb un ganxo. Hi havia qui s’havia fet, amb quatre fustes i dues rodes i l’ajut del fi ll del Jordi, un dels mecànics més antics del poble, un artefacte que volia ser un patinet, imitant aquells que de tant en tant repartien els botiguers a canvi d’un grapat de cupons de la xocolata Nelia.

A desgrat de tot, els jocs preferits de la xicalla eren precisament aquells que, ni a pares ni a padrins, els costava cap cèntim. Aquests eren jocs de carrer, a l’aire lliure, i sempre hi prenien part dos equips, és a dir, que eren jocs de gran participació. Els més estesos i populars, que també podien practicar les noies, eren el joc de la barra i el dels plantats. El de la barra consistia a situar-se els dos equips, un davant de l’altre, a una regular distància i els jugadors feien ràpides incursions per la terra de ningú que els sepa-rava, amb la particularitat que l’últim que sortia de la

45Antoni Tarrida

seva formació tenia la facultat de segrestar un dels contraris, només tocant-lo a l’esquena. Els segrestats anaven formant una barra en poder de l’equip contrari i els podia alliberar un jugador lliure si aconseguia palmejar el primer de dita barra. El joc dels plantats era una variant del de la barra, ja que els segrestats, en comptes de formar la barra, quedaven plantats al mateix lloc, i acabava quan un equip quedava sense jugadors lliures. Ambdós jocs tenien molta acceptació, principalment en el temps d’esbarjo dels col·legis.

Com ja havia dit, el dijous es feia festa a l’escola, i els altres dies, a la tarda, es plegava a les cinc i el dissabte a les quatre, sempre hora solar, que no es canviava en tot l’any, i això representava temps de sobres per dedicar-nos als jocs del nostre gran repertori. El de la baldufa també era un dels més populars, i consistia en una mena de pilota de fusta de forma cònica, aca-bada amb una punta de ferro, que fèiem giravoltar, o ballar, en dèiem, per mitjà d’un cordill que prèviament hi enrotllàvem i, aguantant-ne un cap, la tiràvem a l’espai de joc amb un fort moviment del braç que com més energia s’emprava, més llarga era la ballada de la baldufa. Per aquest motiu, el d’haver-se de valer de la força, era un joc reservat estrictament als nois, com també ho era el de les bales.

Les bales eren unes petites peces de forma esfèrica, fetes amb terra cuita, pedra, metall o vidre. Les de terra cuita, els faringots, no eren del nostre grat

«...les bales eren unes petites peces de forma

esfèrica, fetes amb terra cuita, pedra, metall o vidre».

46 terra i ànima

perquè aviat es trencaven, com també passava amb les de vidre. Amb les bales es podia jugar a diversos jocs, i els més preferits eren el mort i pam, la ren-glereta i el de la peça. Les bales es disparaven amb la mà per mitjà d’un moviment del dit gros posat adequadament. En el mort i pam s’havia de tustar la bala contrària, encertant-la al primer truc, i si les bales quedaven separades per un pam, esdevenia el mort i el pam, que feia doblar la penyora. Quan faltava poc per arribar al pam, calia veure l’esforç del jugador per aconseguir-ho; estirava, fregava i aplanava tot el que podia els dits pulgar i del cor, amb l’ajut de l’altra mà, cosa que sempre provocava altercats i interminables comprovacions. Existia la singular norma que, quan el jugador afectat volia verifi car aquesta comprovació, havia d’exclamar «per bé», abans que el contrari cridés «per mal» i amb això s’anul·lava l’intent.

El joc de la renglereta ja era més reposat i tenia certa semblança a l’actual petanca; però el de la peça, com veurem, quasi sempre acabava amb polèmiques i, fi ns i tot, baralles. Per aquest joc es necessitava una moneda de cinc cèntims, la peça, que un jugador assegut a terra amb les cames ben obertes plantava davant seu amb una mica de terra. Els altres jugadors, uns nou o deu, agenollats en línia frontal a tres o quatre metres, anaven disparant les bales amb el dit gros de la mà, fi ns que algú la feia caure. Mentre això no passava, les bales quedaven en poder del que parava la peça que, com més es trigava, més en guanyava; però en el cas, molt corrent, que l’encertessin dos o tres a la vegada, llavors venia el gran problema per aclarir qui havia estat el guanyador que, com hom pot imaginar, després de les consegüents raons, batusses i plors, sempre era el més ganàpia.

Per als nostres jocs, els nois d’aquell temps teníem una molt particular moneda de canvi per satisfer els guanyadors. Molt segur que els d’avui, que tenen al seu abast tota classe de dispendiosos i complicats entreteniments, es faran un tip de riure quan els digui que els guardons que ens bescanviàvem i que apreciàvem com si fossin de gran valor, consistien,

47Antoni Tarrida

ni més ni menys, que en les tapes de les capses de mistos, que en dèiem «cartons», els taps de llauna de les begudes (d’aquests en deiem «escuts»), i com a màxima cotització, les bales, especialment les de vidre amb fi laments de colors.

També eren corrents els jocs que requerien un re-gular esforç físic, com eren el de saltar i parar, la ratlla, els quatre cantons i el més divertit de tots, el cavall fort; però, com els altres que he anat contant, pràcticament han desaparegut de l’inventari actual de jocs infantils.

Pel que fa referència a les noies, ha passat exactament el mateix, perquè també han arraconat jocs tan tradi-cionals com el de la rajoleta i el de rotllar amb les mans agafades mentre cantaven cançonetes inveterades. Poques vegades, també, se les veu jugar al que en dèiem a fi ra, a la qual anys enrere tanta afi ció tenien.

«...el més divertit de tots, el cavall fort».

48 terra i ànima

Recordo, com si fos ahir, veure la meva germana i les seves amiguetes jugar a fer dinar amb unes petites peces d’alumini o de terra cuita que els drapaires dona-ven a canvi de parracs o de les pells de conill que l’àvia enganxava amb un cop a la paret de l’eixida. I també recordo quan jugaven amb una lleteria, una petita tauleta de llauna, amb les seves mesures, l’embut i el gerret ple d’aigua que feia de llet, i el de jugar a pares i mares, fent una caseta amb envasos de la fruita, fustes i vells trastos sota qualsevol racó de la porxada.

Cal reconèixer, però, que a desgrat de tot, les nenes d’avui continuen fi dels, amb una afecció innata i des de molt menudes, jo diria que des que tenen ús de raó, al joc per excel·lència, el més bell i el més pur de totes les èpoques i de tots els llocs, el de les nines. Encara que avui, per sort compartida, no han de besar ni aca-ronar aquelles erectes i encarcarades pepes de deu tan diferents de les nines d’ara, que talment sembla que tinguin vida pròpia; aquelles no ploraven, ni parlaven, ni caminaven, ni tan sols movien els ulls.

«...pel que fa referència a les noies, també han arraconat jocs tan tradicionals com el de la rajoleta i el de rotllar».

49Antoni Tarrida

Però estic segur que aquelles senzilles i humils nines de cartó despertaven més profundament els senti-ments d’amor i joia d’aquelles nenes que aconseguien tenir-ne una per als seus jocs.

«...els jocs preferits de la xicalla eren precisament

aquells que, ni a pares ni a padrins, els costava cap

cèntim».

50 terra i ànima

LA INDUMENTÀRIA DE PETITS I GRANSCalces curtes i pedaços per a tothomEl pràctic, una semibufanda que ara tornaLes noies amb trenesRoba de vellut i l’armilla per al tabacLes dones, percala o llana fi ns als peusLes àvies vestien uniformades de negre o grisLa faixa, l’armilla, la gorra i les espardenyesLa Solriza s’emporta els monyos

51Antoni Tarrida

Pel que fa referència als nois, setanta o viutanta anys enrere, l’abillament personal no podia ser ni més senzill ni més modest. Mentre anàvem a escola, tota la maina-da portàvem calces curtes de teixit o vellut, segons la temporada, encara que les confeccionades amb aquest darrer material eren les més habituals, perquè resistien perfectament les corredisses i barrabassades a què les sotmetíem. A més, es tenia en compte que uns pantalons de vellut duraven tres o quatre anys, amb l’adossament de pedaços, ja que rar era veure un minyó sense lluir-ne un parell a la part posterior. Per la meva part, encara recordo el tràngol que vaig passar una vegada que se’m van estripar a la part de seure, i la meva pobra mare m’hi va cosir dos grans pedaços d’un vellut molt més fosc, que van provocar la mofa de tota la patuleia d’amics, escri-dassant-me perquè estrenava pedaços. Cal dir, però, que de pedaços en duia tothom, xics i grans, fi ns al punt que hi havia cosidores que es guanyaven uns bons cèntims apedaçant tot tipus de roba, vestits, camises, llençols, i fi ns i tot cortines, aquelles que a totes les cases es po-saven a l’entrada quan a l’estiu es tenia la porta oberta de bat a bat. Prop de casa n’hi havia una, que tenia tanta feina i traça, que li deien la Pedacets.

Quan feia calor tots els nois anàvem en mànigues de camisa i quan venien els primers freds apareixien els jerseis, generalment de cotó, perquè els de llana valien molt més i si algú en duia era perquè la mare o l’àvia l’hi havia fet de punt de mitja, aprofi tant les vesprades. Jo no sé què ho feia, però la veritat és que tots el portà-vem sempre estireganyat; segurament devia ser perquè els de cotó patien d’aquesta tirada, i els de llana, fets a mà, tenien els punts massa fl onjos. N’hi havia alguns, no gaires, que la bata uniformada de teixit ratllat d’anar a escola, no se la treien mai de sobre. Quan el fred picava de valent, els més grans portàvem una boina rodona, gairebé sense vol, calada fi ns a les orelles; i, al coll, tots hi dúiem un pràctic, una peça en desús força anys, que era com un tros de bufanda de punt de ran-da amb tres botons, i dels quals a vegades només fèiem servir el de dalt i així quedava aplanat sobre el coll i l’es-patlla. Ara s’ha tornat a posar de moda, amb el nom de buff. Quan feia fred rigorós, en cordàvem tots els botons i ens tapava la cara fi ns als ulls i també ens el posàvem al cap com una mena de barret a l’estil dels que duen els russos. De roba interior portàvem la granota de punt, una barreja de calçotets i samarreta, tot d’una peça.

«...tota la mainada anàvem amb calces curtes de teixit o vellut, segons la temporada».

52 terra i ànima

Per calçat, llevat de les festes, sempre portàvem les modestes i lleugeres espardenyes de roba amb sola de cànem, espart o goma, i una puntera i taló de roba més gruixuda o de pell molt prima i amb dues vetes que es lligaven més amunt del turmell. Per culpa del reconsa-grat joc de la pilota, qualsevol tipus d’espardenyes ens duraven quatre dies, amb la renyada consegüent dels de casa, que cada quinze dies havien de comprar-nos-en unes de noves.

Les noies també vestien i calçaven modestament. A l’estiu, portaven vestits de percala i, quan el temps refredava, a la majoria les arreglaven amb faldilles de llaneta i jer-seis cenyits amb botons d’os, i al voltant del coll un bon cordó, del qual feien penjar dues borles de roba a cada cap. El calçat més corrent eren les sandàlies, encara que algunes duien sabatilles de roba o de pell. Recordo, també, haver vist moltes noies que a l’hivern es tapaven la cara amb el popular pràctic, que de pràctic ho era de nom i de fet. Però, sobretot, veig totes les noies del meu temps d’infantesa amb dues llargues trenes de cabell penjant a banda i banda del cap, o una sola al darrere, que acabaven amb un llacet de cinta de color i que no se les tallaven fi ns que els fadrins les empaitaven, i llavors les canviaven pel monyo que precisament feien amb part de les mateixes trenes.

El vestuari dels grans també es diferenciava notablement del que avui es porta. La major part del vestuari dels ho-mes estava confeccionat amb vellut, un teixit de pelfa amb el pèl tallat o arista, de cotó a l’estiu i llana a l’hivern. Anys enrere eren de vellut els pantalons, l’americana i l’armilla, una peça imprescindible de la indumentària masculina. Totes les armilles tenien un folre de color vermell molt accentuat, amb butxaques per fora i per dins, aquestes cordades. Més que peça d’abric, constituïa una pràctica motxilla en la qual hi duien els estris de fumar, la cartera i el rellotge.

Igual que l’armilla, la faixa també era una peça indispen-sable en l’abillament dels homes. Menys els paletes i els guixaires que la duien blanca, la resta d’ofi cis la portaven de color negre. Els pagesos eren els que en feien més ús, ja que en cas de necessitat la feien servir de corda o lligam; però el gran benefi ci de portar faixa era que dona-va escalfor als ronyons i així evitaven esllomar-se, un mal molt corrent dels qui treballaven físicament. Es donava el cas curiós que, a desgrat de ser la faixa un article d’ús tan generalitzat, per adquirir-la, tothom esperava la vinguda

53Antoni Tarrida

d’un popular venedor ambulant d’origen aragonès que tohom coneixia pel «faixero» perquè només venia faixes, i les pregonava amb veu potent pels carrers del poble.

La gorra també era peça obligatòria; tothom en duia i, fi ns i tot, jo havia vist qui no se la treia ni a l’estiu, sinó que se la posava sobre l’ample barret de palla.

La camisa es duia cordada amb tots els botons i era sense coll i, per sobre, l’armilla, i d’acord amb el temps es portava un tipus de gavardina curta de llana o de cotó molt ratllada, un gec, o aquell brusó negre i molt ample que avui encara porta algun tractant de bestiar.

Per abrigar-se, quan feia fred rigorós, sobretot per sortir de nit, els homes s’embolcallaven amb una enorme i aparatosa bufanda de pelfa de color fosc, que anome-naven tapaboques.

Els dies de festa, el que en tenia es posava vestit conjunt, és a dir, pantaló i americana; però, al dessota, si era a l’hivern, també s’hi cargolava la faixa. De corbata només se’n posaven els fadrins, i els grans duien un mocador blanc o beix clar lligat al coll. Els joves més distingits, per la Festa Major, es posaven el tarot de palla, com

«...de vellut els pantalons, l’americana i l’armilla, una peça imprescindible de la indumentària masculina».

54 terra i ànima

aquell que va fer famós l’actor Maurice Chevalier, i que a la Festa Major del Prat, per ser la darrera de la comarca, es rebentava a l’últim ball.

En encetar els anys trenta, però, el vestuari havia mi-llorat, i Gavà ja tenia tres sastres que tallaven i cosien roba d’home a mida. Eren l’Alonso, del carrer de Salvador Lluch; l’Albert, del carrer del Centre; i un tercer, en To-bies Serrano, un personatge molt popular i xerraire del carrer de l’Hospital, de Barcelona, que els diumenges emprovava els vestits i les gorres, que també en servia, en una estança del Cafè del Centre. Referent a aquest sastre, cal esmentar el fet que era conegut del gran Josep Carner, que en una de les seves proses en feia especial referència dient: «el sastre desuet, que té una clientela exclusivament de Gavà, d’ençà que un avi seu hi anà per la febre groga».

Els homes calçaven la típica espardenya catalana, un calçat de sola de cànem trenat, amb puntera i taló de roba o espart, i als costats només les vetes, que semblaven fetes a mida pels pagesos de Gavà, perquè quan treballa-ven a les Sorres, amb un sol cop de puntera s’espolsaven la fl onja arena que s’hi acumulava.

Les dones també vestien modestament amb teixits de percala o de llana, segons la temporada, i amb les faldilles allargades fi ns molt dessota dels genolls. Quan es convertien en àvies, talment semblava que anessin uniformades, perquè totes vestien igual i de color negre, sabatilles i mitges incloses; les faldilles arribaven fi ns als peus; al cos, el sac o cosset, que es cordava arran de coll, i per cobrir l’espatlla, una petita capa de punt de mitja que en deien manteleta o valona. Al cap es posaven un gran mocador plegat per la meitat i en diagonal, que es lligaven dessota mateix de la barba amb una baga i amb el qual amb prou feines se’ls veia la fesomia. Per acabar-ho d’adobar, i com he dit abans, tota aquesta vestimenta de les dones grans era completament de color negre. Sortosament, ja fa anys que les àvies han desterrat aquest atàvic costum de vestir-se tan austerament, que era sinònim d’un paper secundari en les relacions socials, fi ns i tot familiars. Avui només ens en queda el record, perquè ja és història.

Com també és història el pentinat de les gavanenques dels anys vint. Fins que no complien els catorze o quinze anys, les noies portaven els cabells en forma de trenes, una a cada costat o una sola de grossa penjant

55Antoni Tarrida

a l’esquena, que acabaven amb un llacet de cinta. En arribar a l’adolescència se les tallaven, i llavors es pen-tinaven els escurçats cabells a la romana o a la garçon; però encara mantenien el llaç, ara molt més gros, a un costat del pentinat.

Les trenes tallades es guardaven com un petit tresor per totes les noies, i ja casades servien per omplir el monyo que quasi totes es feien com era costum; però, amb l’arribada de la República, el 1931, vingué la moda de l’ondulació permanent i en poc temps es van acabar els monyos de la majoria de les gavanenques fi ns a mitja edat. Les perruqueries de senyores van fer l’agost amb el sistema Solriza; però, a moltes cases hi va haver renys i crítiques per part de la sogra, quan la jove s’havia tallat el monyo.

Això vol dir que les dones grans van conservar el mon-yo fi ns al darrer moment. A la meva àvia Roseta, per exemple, quan es treia l’invariable mocador negre i es desfeia el monyo per passar-s’hi la pinta o un raspallet, la cabellera li arribava ben bé fi ns passat mig cos. Un cop la setmana, com feien altres àvies, anava a fer-se el monyo a casa d’alguna de les pentinadores que hi havia al poble, una modesta fi gura i una ocupació que molt pocs han conegut.

«...fi ns que no complien els catorze o quinze anys, les noies portaven els cabells en forma de trenes, una a cada costat o una sola de

grossa penjant a l’esquena, que acabaven amb un llacet

de cinta».

56 terra i ànima

ELS ALIMENTS I LA CUINA

Productes propis i casolansForcs d’alls i cebes i penjarelles de tomàquetsConserves i confi turesEl corral de l’eixidaLa matança del porcPoques botigues. Branca de pi, senyal de cellerEl mercat del dimarts a la plaça Major

57Antoni Tarrida

Als anys vint i trenta, el menjar dels gavanencs era més senzill que el d’ara, perquè els productes ali-mentaris que es condimentaven eren més simples i menys manipulats.

Sense adornar-se’n, la nostra gent practicava l’anomenada cuina natural o mediterrània, precisa-ment la cuina que els entesos i els metges actuals tant recomanen, i això es pot comprendre perfectament si tenim en compte que, per aquell temps, essent Gavà encara una població eminentment agrària, a banda de la producció que es posava al mercat, totes les cases es reservaren la part de vianda que necessitaven per al seu propi consum. A més a més de les hortalisses, fruites i altres productes peridors o de temporada, tothom disposava també d’una bona reserva d’aquells altres productes que es podien conservar fi ns a la propera collita.

En un racó de la porxada, si era fresc i fosc millor, es guardaven les patates ben tapades amb llençols fets amb roba de sac. En aquell temps no calia cap més protecció, perquè per aquesta zona encara no havia aparegut la plaga de l’escarabató de les patateres, que atacava la plantació i més tard el magatzem. Els grans de cereals i llegums, per conservar-los, es posaven en sacs ben curullats, amb ferradures i altres metalls intercalats i, a sobre de tot, es col·locaven tres o quatre dits de sorra estèril que s’anava a buscar a la platja abans no sortís el sol.

Els alls i les cebes s’enforcaven amb trenes de sègol i es penjaven del sostre, cosa que també es feia amb les penjarelles de tomàquets.

Les carabasses es guardaven a l’aire lliure, col·locant-les preferentment als terrats o damunt les parets. Els melons i els carrassos de raïm es conservaven fi ns Nadal, sempre que es pengessin al lloc més sec de la casa, com podia ser a les golfes, lloc on també es mantenien unes peres molt grosses d’una varietat ja extingida que en deien d’hivern. I com que tothom tenia una fi guera o altra, a l’eixida o a les Sorres,

«...totes les cases es reservaren la part de vianda que necessitaven per al seu propi consum».

58 terra i ànima

moltes cases feien assecar les fi gues dites secallones amb garbells o fi lats de fi lferro.

Referent a un altre aspecte del manteniment de productes de la terra aptes per al consum fora de temporada, especialment a l’hivern, cal assenyalar la conserva de tomàquet i les confi tures de fruita. Per conservar tomàquets es trinxaven amb una trituradora manual i, amb el suc resultant, s’omplien ampolles de coll ample o fl ascons, al temps que s’hi afegia una pols que facillitava el senyor Pepet, de la farmàcia Amat. A la part de sobre posaven uns centímetres d’oli i, fi ns a l’hivern, per fer-lo servir. Més endavant es feia d’una altra manera: es tapava hermèticament l’ampolla i se sotmetia al bany maria.

De confi tures se’n feien de tota mena: préssec, pruna, pera, codony, carbassa, síndria i, fi ns i tot, de tomà-quet. Eren molt fàcils de fer. En una olla i amb molt de sucre es bullia la fruita fi ns que quedava una massa, i quan s’havia refredat bé, se n’omplien els pots. Els bolets i rovellons, que llavors no s’havia d’anar gaire lluny per recollir-ne un parell de cistells, ja que en sortien a manta, àdhuc al Calamot i a les Ferreres, se’ls conservava adobant-los amb salmorra, al bany maria o tan sols assecats.

Com a complement dels menjars, fent oposició als guisats, verdures, llegums o brous, per tall, que sem-pre s’ha dit, la cosa quedava solucionada gràcies a la criança de conills, ànecs i gallines, que també propor-cionaven els ous, i que tothom criava a les eixides que, en aquell temps, totes les cases tenien.

Però el rebost de les famílies gavanenques, en espe-cial les pageses, mai hauria estat ben proveït, si no s’hagués disposat de tota la sèrie de productes que procurava la criança del porc, l’animal de corral més preat i més rendible, una institució a totes les cases de pagès.

El porc s’havia de criar a banda dels altres animals, perquè endrapava tot el que podia arreplegar, es mogués o no, circumstància que el feia summament

59Antoni Tarrida

«...quan arribava el més de novembre, per Sant Martí,

com diu la dita, es matava el porc».

perillós. Se’ls estabulava en un reducte ben sòlid que anomenàvem la cort, i allà no feien més que grunyir, menjar, defecar i engreixar-se. A desgrat de menjar-s’ho tot i de tot, l’alimentació del porc s’havia de reforçar amb bullits de carbassa i patates, i pastats de segó i farinassa, tant com s’anava acostant el dia de sacrifi car-lo. La meva àvia Roseta sempre deia que el porc era igual que una guardiola, perquè com més hi poses més en treus.

Entorn del porc, tot i ser, de nom i de fets, arquetipus de la brutícia, i ser també un animal perillós i sense traves quan es tracta de menjar, es creava tot un cercle de simpatia, de respecte i fi ns i tot d’estima per part de tots els de casa.

Quan arribava el mes de novembre, per Sant Martí, com diu la dita, es matava el porc, i aquest acte era celebrat i esperat com un gran esdeveniment. El dia de la matança tota la família anava de tràfec, perquè encara que es comptava amb l’ajut i l’experiència de la mocadera, era molta la feina i el temps que

60 terra i ànima

es necessitava per esquarterar-lo i fer les distintes operacions, per elaborar i aprofi tar la carn i totes les altres parts del porc de les quals, com és sabut, no se’n llença cap.

D’un porc que solia pesar uns 150 quilos (i a les cases de família nombrosa en matàvem dos), en sortien productes sufi cients per passar un bon hivern. El rebost quedava ben assortit de pernils, llonganisses, cansalada i botifarres, a més del llom i el recostelló que se salava o rostia amb força llard, i es conservava en gerros de vidre. Se n’aprofi tava absolutament tot, i així es feia amb els ossos de l’espinada, que servien per fer brou, els peus, el cap, el coll, les galtes, el morro, l’orella, la ventresca, la llengua, el fetge, el sagí, per fer el llard i els sabrosos llardons, i els budells per omplir l’embotit.

El dia que es matava el porc era una gran festa familiar i col·lectiva, que es tancava amb un gran sopar a base d’escudella i carn d’olla, i el tradicional obsequi a tots els convidats d’un tros de llom o costella i un parell de botifarres, que en dèiem el present.

Amb tot el que anem contant, bé es pot deduir que la pagesia gavanenca resolia la qüestió alimentària amb molts productes propis, als quals només calia afegir alguna penca de bacallà o tauló d’arengades que es portava de tornada dels mercats del Born, el Ninot o de Santa Caterina. Com és natural, de botigues del ram de l’alimentació, que llavors en deien de comestibles i ultramarins, no n’hi havia gaires, i a més eren molt modestes, regentades en règim familiar. Gairebé totes estaven ubicades al centre històric de la població, molt particularment al carrer de Sant Pere, plaça Major o pels voltants. Fent memòria les puc enumerar quasi totes: cal Ratolí, cal Manel, cal Planes, cal Facundo, cal Xic del Sant, cal Meliton, cal Cases, cal Bassó, cal Lluc de la Casa Gran, cal Manescal, les cansaladeries El Sigle, ca la Clara, cal Nicanor i la Pepeta de les llavors, mare de l’Alfons Gibert, l’adroguer de la Plaça i les car-nisseries del Percala, la Vedella i Serra, que assortien de carn de xai i de vedella de gran qualitat i frescor.

61Antoni Tarrida

«...el pa que es menjava ja no era aquell que l’àvia em

contava que tothom feia amb la pastera de casa, que guardaven en un racó com a

record».

En aquests establiments, les mestresses hi podien ad-quirir tots els productes alimentaris que no tenien, com cafè, sucre, sal, oli, pastes de sopa, galetes, xocolata, condiments i poques coses més. Llevat del Sigle i la Clara, que excepcionalment encara subsisteixen, de totes les altres botigues (o tendes, com en dèiem), ja només en queda un entranyable record. Com també han desparegut les lleteries de cal Moliner, cal Papiol i cal Sans, on es podia adquirir llet sana i natural de cabra o de vaca acabada de munyir i sense cap tipus de manipulació, i que quan es bullia feia aquella nata que tant ens agradava a la canalla. També ha desapa-regut el gemat aspecte dels conills i pollastres de les polleries de ca l’Amparo i la Carme de Jepet.

Quant al pa que es menjava, ja no era aquell que l’àvia em contava que tothom feia amb la pastera de casa, que guardaven en un racó com a record. En la meva infantesa ja hi havia fl eques que servien aquell pa moreno d’abans, apetitós, esponjós i cruixent, cuit amb llenya de pi, que avui ja només es troba en algun poblet perdut de l’interior de Catalunya. Els pans, generalment, a les fl eques, els feien de quilo i, com que era costum obligat de pesar-lo, si no feia el pes,

62 terra i ànima

el forner hi havia d’afegir la torna. Es feien pans de diferents formats: el rodó, la barra curta i la llarga, el de Reus, el de crostons i també el clàssic pa moreno de dos quilos. A més, es feia el panet dit de Viena, el llon-guet, la barreta petita, la llarga i molt estreta, com un bastó de tres o quatre pams, que era la preferida de la canalla, i la coca d’oli, que els diumenges era de sucre. Els forners que recordo eren els de cal Badosa, ca la Nativitat, cal Ferran, cal Marrugat, cal Navarro i cal Cot.

Dins la xarxa d’establiments que abastaven al poble pels anys vint i trenta, també hem d’esmentar les mo-destes vinateries o cellers que, a més a més de servir vins, licors, vinagres, gasoses i sifons, també servien carbó i estris de neteja, com escombres, fregalls i lleixius. Aquests comerços tenien com a únic distintiu una gran branca de pi penjada sobre el portal. Eren ca la Susagna i ca la Cinta, del carrer Major; ca la Lola de Lavern, del carrer del Centre, i cal Tomàs, de la Rambla.

A aquesta remembrança del quadre de les formes i punts que les mestresses de casa tenien al seu abast per omplir la taula, hi afegirem el petit mercat de frui-tes i verdures que tots els dies feiners al matí s’obria a la plaça Major, davant dels antics Col·legis Nacionals. Entre les senzilles parades de venda que no empraven cap tipus de taula o taulell, i es posaven d’esquena a la Casa Gran, hi havia la de la Maria Arnal, coneguda popularment com la Maria dels plàtans, que durant molts anys es va dedicar únicament i exclusivament a la venda d’aquesta deliciosa fruita canària. Un parell de dies a la setmana i en aquesta mateixa plaça, la Paca del Navarro i el Bartomeu de Castelldefels atenien la poca demanda de peix fresc, i els dimarts, quan es feia un tradicional mercat fi ral, venien uns pocs fi raires, entre els quals destacava l’afable i rialler Gabriel, que divertia la quitxalla amb bromades, acudits i una llami-nadura de boletes de goma ensucrades. La parada del Gabriel, un parell de cavallets i una gran vela blavosa, sempre es posava davant de ca l’Espinós, i es dedicava a la venda de condiments com safrà, pebres, canyella i altres espècies i herbes aromàtiques.

63Antoni Tarrida

«...el petit mercat de fruites i verdures que tots els dies feiners al matí s’obria a la

plaça Major».

64 terra i ànima

LES MESTRES-SES DE CASA

El pou, el safareig i el picadorFins als anys 20 no es construeix un pou públic1930. Cuines econòmiquesRemeis casolans de l’àviaVora el foc, parar la fresca i soparSense aigua corrent ni clavegueresLes aigües fecalsCases senzilles i modestes. L’emblanquinatEls pianos de maneta

65Antoni Tarrida

Una de les experiències que més en recordo és el grinyol característic de la corriola del pou de casa. Gairebé el sentia cada dia des de molt abans d’aixecar-me del llit. Era la meva mare, atrafegada com sempre, estirant una gruixuda corda d’espart que, passant per la corriola i amb una atrotinada galleda subjectada al cap, poava aigua per omplir un parell de cubells per a la despesa de la casa, o bé per al safareig els dies de bugada.

Per aquells anys vint, l’única aigua de què es podia dispo-sar a les cases era la del pou que tothom tenia a l’eixida de forma particular, o bé a mitges amb la casa veïna. En aquest cas, el pou estava situat a la paret mitgera i es tancava amb una portella per a cadascun, però feien servir la mateixa corriola i la mateixa corda.

La tasca d’omplir el safareig no era pas bufar i fer ampo-lles, ja que requeria temps i esforç, perquè per deixar-lo ple es necessitava ben bé poar de vint a vint-i-cinc galledes, i la fondària dels pous era normalment entre cinc i set metres.

Cal assenyalar, respecte als pous de les cases, que, a més a més de proporcionar l’aigua necessària per a usos domèstics i personals, a l’època estiuenca exercia de nevera, que llavors, als pobles, ni existia ni es coneixia. Per refrescar el vi, es posava el porró dins d’una galleda d’aigua acabada de poar per mantenir-ne la frescor natu-ral; també s’aprofi tava per conservar-hi algunes viandes, baixant-les ben avall amb un cistell que, per cert, més d’una vegada, també havia servit per pujar un gat que ensumant la manduca hi havia baixat o caigut.

Un cop per setmana, i sempre a mig matí, quan els homes ja eren a les Sorres i la canalla al col·legi, amb el safareig ben ple de l’aigua que havien poat, les dones acostuma-ven a rentar la roba, a fer la bugada, que en deien. Com que llavors no hi havia rentadores, ni detergents, aquesta operació també requeria temps i esforç. De bell antuvi fregaven la roba amb una grossa i tosca pastilla de sabó i després la picaven amb el picador, un estri de fusta de roure o d’alzina, molt semblant a les paletes de jugar a tennis de taula, motiu pel qual la quitxalla, furtivament, l’usàvem per als nostres jocs.

Una vegada havien picat i escorregut bé les peces de roba

«...l’única aigua de què es podia disposar a les cases era la del pou que tothom tenia a l’eixida de forma particular, o bé a mitges amb la casa veïna».

66 terra i ànima

recargolant-les amb les mans, les posaven dins d’un cossi on tiraven una espècie de lleixiu calent que feien bullint aigua i cendra amb la caldera de la matança, o remullant-les amb aigua macerada amb trossets d’atzavara. Per a la roba blanca hi afegien la popular «monyeca» de blau, i per assecar-la la penjaven a l’eixida o al terrat, en unes tires de fi lferro gruixut clavades de paret a paret i, per-què no toquessin a terra, s’alçaven amb un esprimatxat puntal de salze.

Als matins, mentre es rentava la roba, per tots els veïnats se sentia un espetegar general i inconfusible del picar la roba sobre la llosa del safareig. Era una feina fatigosa, que les gavanenques d’aquell temps encaraven amb geni i alegria, perquè no eren poques les que la feien entonant les cançonetes de moda. M’havia contat l’àvia Roseta que, fi ns molt avançat el segle XIX, gairebé totes les dones anaven a rentar la roba a determinats punts del poble en què hi havia preparats pou i safareig per a aquest menester. Eren els mateixos llocs en què cada raval també tenia el forn, per coure comunitàriament el pa que es feia a la pastera que tothom tenia a casa.

El gran problema d’aquelles dones, i de tothom, que avui ni tan sols ens ho podem imaginar, era l’absència total d’aigua corrent a les cases. Dins del recinte urbà, per beure, hi havia la font de la Plaça, construïda a mit-jan segle XIX, amb una canonada que venia de la mina del Fangar, i per a usos domèstics i la higiene personal s’acudia a l’aigua dels pous de les eixides, encara que tot i que se’n tenia molta cura del bon estat i neteja, la potabilitat de ben segur que seria discutible.

Essent alcalde de Gavà en Josep Gras (1924-1928) es va iniciar, per fi , un procés de subministrament públic d’aigua als gavanencs, amb la construcció d’un gran pou al cap-damunt de la Rambla, i una petita xarxa de conduccions, que pel propi impuls, portava l’aigua fi ns a un dipòsit de 100 litres de cabuda que cada veí col·locava al terrat de casa seva. Inicialment, i durant anys, tothom va posar una sola aixeta a la cuina, sobre l’aigüera.

Fins a la dècada dels quaranta Gavà no va poder disposar d’un elemental sistema de clavegueres per evacuar les aigües residuals de les cases. Fins llavors, totes les aigües fètides de les latrines anaven a parar a una bassa, con-

67Antoni Tarrida

ducte o pou mort el contingut del qual, quan s’omplia, els pagesos s’emportaven amb el carro de la bóta que tots tenien amb aquesta fi nalitat, per estendre’l pels conreus, ja que constituïa un adob formidable.

Fou el 1941, amb en Josep Llonch i Tarrida d’alcalde, quan es va començar a construir la primera xarxa de col·lectors als carrers centrals del poble, que conduïa les aigües residuals a una claveguera mestra que, circulant

«...dins del recinte urbà, per beure, hi havia la font de la Plaça, construïda a

mitjan segle XIX, amb una canonada que venia de la

mina del Fangar».

68 terra i ànima

paral·lelament a la futura avinguda de Bertran i Güell, i amb només els primers dos-cents metres coberts, les abocava a cel obert al Torrentet, prop ja del Camí Ral, i aquest les anava acumulant a la Murtrassa i a la Murtra. Per evitar problemes de contaminació del medi ambient, es va iniciar la construcció d’una estació depuradora, més o menys per on avui hi ha el carrer del Progrés, però des-prés dels múltiples problemes que aquest projecte anava presentant, les obres van quedar aturades i, fi nalment, abandonades.

Per endreçar la casa i tenir-la neta i ben agençada, les mestresses d’aquell temps havien de dedicar-hi més espai i esforç que les d’avui, perquè no existien aquesta munió d’aparells dits electrodomèstics que avui tant les ajuden i descansen, i a més a més, també perquè eren cases

«...les latrines anaven a parar a una bassa, conducte o pou mort el contingut del qual, quan s’omplia, els pagesos s’emportaven amb el carro de la bóta que tots tenien amb aquesta fi nalitat, per estendre’l pels conreus».

69Antoni Tarrida

de pagesos i com a tal estaven fetes i condicionades. S’ha d’entendre que la confi guració d’aquelles cases no tenia res a veure amb la de les d’avui. Totes disposaven d’eixida, i en conjunt eren més espaioses; però la senzi-llesa i modèstia apareixien pertot arreu. Perquè el lector se’n faci idea, pot escaure fer-ne un esbós.

Les portes interiors eren d’una sola fulla, i la majoria tenien un forat rodó sufi cient perquè hi pogués passar el gat per perseguir els rosegadors. La porta del carrer, generalment també d’una sola fulla i amb l’inexcusable picaporta, sempre es tenia ben oberta a l’estiu per refrescar la casa. S’hi penjava una cortina de teixit de color clar, gran com un llençol i amb un lligam a cada costat per fermar-la, tot i que permetés el pas del co-rrent d’aire. L’entrada ocupava mitja casa i alguns, els que no tenien porxada al costat, hi entraven el carro i els estris de feina.

A continuació venia l’estança principal de la casa, perquè era el lloc on la família es reunia i feia la vida, actuant alhora de menjador i sala d’estar, amb la taula d’ales plegables, la pastera, la cantirera i un armari raconer per guardar la vaixella més bona, i seguidament la cuina i la vora de foc amb l’escó. L’estable era a l’eixida i, per portar-hi l’animal, es feia passar pel mig de l’entrada i el menjador.

A la meitat de la part baixa de la casa, separant les dues grans estances, hi havia l’escala per accedir a les alcoves amb una petita obertura al replà, per guaitar l’entrada i, dejús la volta, hi havia un petit espai que servia de rebost. Ni a dalt ni a baix de les cases hi havia cel ras, de manera que quedaven al descobert totes les bigues del sostre. Els enrajolats no podien ser més senzills; eren fets de cairons i, com que les dones els fregaven fort i sovint, la tosquedat original arribava a desaparèixer, i es tornaven fi ns i tot lluents com els millors mosaics actuals. Els de dalt també es feien per l’estil, encreuant rajoles corrents.

Al fons de la casa, com abans he dit, hi havia la cuina amb una bona fi nestra que, a més de donar-li claror, deixava veure tota l’eixida amb el pou, el safareig, la cort, les gàbies dels conills, l’aviram que pasturava a l’ample, el feixiner i, arraconades al fi nal, moltes andròmines

70 terra i ànima

inservibles. De la porta que donava a l’eixida, la meitat era de vidre, i s’acostumava a penjar-li una cortina de tires d’hule o de gafets metàl·lics.

La cuina era d’exclusiu domini de les dones, perquè sent responsables d’una funció tan capital com és preparar i cuinar el menjar de la família, no acceptaven gaires intro-missions. Aquelles cuines eren molt simples, pràcticament totes amb uns components idèntics o molt semblants als de moltes generacions enrere: un massís d’obra en forma de taula, una aigüera de marbre i uns replans de gres o de rajola valenciana roja, on hi havia el fogó amb un forat frontal per treure la cendra. A un costat, sempre en un angle, hi havia la vora del foc amb l’escó, que, quan era necessari, també servia de punt de cocció penjant l’olla o el perol per mitjà d’una cadena amb ganxos que en deien clemàstecs. També s’ajudaven amb un fogó portàtil de terrissa que, generalment, era el que més s’usava per coure el llegum amb un parell de brases que duraven mitja tarda.

Encetats els anys trenta, va sorgir la novetat de les cuines econòmiques, nom amb el qual se les va distingir i que, a més a més d’un parell de fogons, també disposaven d’un forn per rostir la vianda, cosa que feia possible que les mestresses rostissin a casa mateix les carns i els ma-carrons a la llauna i, fi ns i tot, algunes ja es van atrevir a cuinar els mítics canelons Rossini. Dic això perquè, mentre no es va poder disposar d’aquesta important innovació a la cuina, per fer els rostits i els macarrons, les dones acudien als fl equers on compraven el pa, i així, els diumenges i els dies de festa, era molt corrent veure-les sortir de casa del forner amb una cassola o plàtera de menjar rostit. Algunes vegades hi havien d’anar els homes; era quan es tractava de recollir una carbassa partida per la meitat, que s’hi portava a rostir adobada amb sucre i licor, i que a l’hivern enllepolia molt la gent.

Les dones d’aquella època, amb les experiències de les àvies i l’ajut i els consells del senyor Pepet de la farmà-cia, més que del senyor Coromines, metge de capçalera, també acomplien un important paper en tot el que con-cernia a la salut de la família. Amb dolç somrís, recordo el zel de la mare o l’àvia, quan creien o els semblava que m’esprimatxava, o que el color de la cara era esgrogueït, i durant nou dies seguits, amb l’esmorzar, em feien prendre

«...la cuina era de domini exclusiu de les dones».

71Antoni Tarrida

un rovell d’ou batut amb cafè i sucre, o bé una culleradeta de sofre i sucre candi. I també, quan el coll em feia mal, amb el dit m’hi posaven greix de gallina ben calent que guardaven al rebost en una cassoleta per a aquestes ocasions, i per quan s’havia de calmar o guarir algun dolor. Recordo, també, tot un seguit de remeis casolans que feien amb herbes remeieres, mel i llimona, i quan al pare el feien penjar d’una porta, fent-lo estirar tant com podia, quan estava esllomat, i la traça que tenien quan al meu pobre avi li havien de posar una ventosa per al mal de costat.

De l’àvia tinc present la seva ànsia per tots els néts i la bona fe i voluntat quan ens aplicava els seus remeis i formes d’alleujament, transmesos des de temps imme-morials. Només dos exemples: veure’ns tristos i absents, per a ella era greu perquè patíem d’enyorament i, per treure’ns-el de sobre, ens feia fer barquetes de paper i les anaven a posar al reguerol de desguàs de l’American Lake; allà les havíem de mirar fi xament fi ns que es perdien de vista. Quan teníem un mussol, la parpella infl amada, ens feia anar a la nit a qualsevol casa apar-tada a trucar a la porta al temps que havíem d’exclamar: «Aquí us el deixo!» i fer-nos escàpols ràpidament. La meva àvia Roseta tot ho sanava amb mel, llimona, alls i farigola. Aquells eren uns altres temps, més senzills i més ingenus, si voleu, però, almenys a mi m’ho sembla, també més feliços.

El rosari d’obligacions de les coratjoses dones d’aquell Gavà era tan variat com extens. Tal com elles mateixes deien: «Per portar la casa com Déu mana, s’han de tocar moltes tecles». Avui, només de fer-ne memòria, ja cons-titueix un acte de respecte i veneració. Com que Gavà era una comunitat plenament agrària, també anaven a les Sorres els dies d’arreplegar, o a binar el blat, que se sembrava a solcs. Si es quedaven a casa, a més de les feines diàries de poar l’aigua, rentar, planxar i cosir la roba, havien de cuidar les bèsties de l’eixida, coure el menjar i, si encara sobrava temps, triar mongetes seques amb un garbell, esgranar panotxes de blat de moro, fer forcs d’alls o cebes, i encara cosien la roba, que poc o molt totes en sabien, sobretot, de posar pedaços allà on fos per aprofi tar les peces de roba.

Una de les feines domèstiques que més els tirava, a des-

72 terra i ànima

grat de ser fatigosa, era emblanquinar la casa per dins i per fora. Tenir la façana encalcinada i ben polida era la mostra que la mestressa era una dona neta i prudent, i això el veïnat ho tenia molt en compte, i per a ella, com per a totes, era motiu d’orgull i de satisfacció.

Pels volts de la Festa Major, o de la celebració d’alguna processó, que eren els dies més adients, pertot arreu apa-reixien airoses emblanquinadores aferrades a una bona canya, més o menys llarga segons convenia, al cap de la qual col·locaven a tall de brotxa, un gruixut i bast pinzell d’espart. Mai he pogut esbrinar, ni de molt fer-ho, com, amb un senzill cordill, podien fi xar tan fortament el pinzell a la punta de la canya. En els anys de ma infantesa, llevat de les quatre o cinc mansions més benestants, la resta eren emblanquinades, si més no, dos cops l’any. La calç era un material a l’abast de tothom i de pràctica secular, perquè anys enrere havia estat vital per a combatre la insalubritat que generava l’aigua empantanegada de la Murtra i la Murtrassa.

Emblanquinar era una feina reservada exclusivament a les dones perquè, escarmentades, havien retirat la confi ança als homes que, en comptes d’ajudar en aquest afer, en-cara hi donaven més feina. Certa vegada, el meu pare, amb tota la bona intenció del món, va voler-ho fer amb la motxilla de sulfatar la vinya, i el resultat va ser el que hom ja es pot imaginar: calç i en quantitat per tot arreu: portes i fi nestres, la casa del veí, la voravia i tot el qui es va acostar uns passos a la rodona va ésser esquitxotejat sense contemplacions.

Les extraordinàries dones d’aquella època feien cara a les múltiples obligacions de la casa per rudes que fos-sin, tot i que algunes ho eren amb excés, com aquesta d’emblanquinar, amb alegre desimboltura tot cantussejant les cançons en voga i, en no haver-hi el soroll de trànsit, ni la rebulla urbana actual, els seus cants s’escampaven amb folga i potència per tot l’entorn.

Les façanes emblanquinades, que als anys vint era una pràctica general, han desaparegut completament del panorama urbà, i ja no en queda més que un simpàtic record per als pocs que vàrem conèixer aquell espectacle de les mestresses de casa armades amb llargues canyes i pinzells d’espart, esforçant-se per encalcinar fi ns als

«...emblanquinar era una feina reservada exclusivament a les dones».

73Antoni Tarrida

punts més alts de la casa.

És ben evident que, com tantes altres coses, la vida i la forma de portar la casa ha experimentat un canvi subs-tancial. Fins i tot, ja hem de plantejar-nos si d’aquella entranyable fi gura de la dona com a mestressa i admi-nistradora de tots els afers i maldecaps propis d’una llar, aviat només en quedarà la memòria. En el món pagès i rural d’aquell Gavà, era ben veritat el vell refrany que deia: «Casa sense dona, barca sense timó». Actualment, aquelles cases tradicionals amb els avis, els hereus, els fi lls i els concos han passat a la història, i el paper de la dona mestressa de la casa ha perdut tan atàvica pecu-liaritat. Com que els membres d’una família s’han reduït tan radicalment, el matrimoni i, a tot estirar un parell de fi lls, també ha disminuït el temps que es destina a la cura de la casa, que la parella comparteix equitativament el cap de setmana amb l’auxili dels electrodomèstics. Tots dos treballen i dinen fora, i la canalla, a casa dels avis, que tornen a fer de pares, o a la llar d’infants.

El meu pensament, però, retorna i viu amb aquelles dones abnegades i sofertes de ma infantesa, que amb la lluita diària i plena fi delitat a la casa, sabien mantenir l’harmonia i el benestar de la família. Amb aquelles dones a qui mai els defallia l’ànim, sempre decidides i dispostes. Amb aquelles dones que, acabada la jornada, als vespres hivernals feien rodona amb els de la casa a la vora de la llar, menjant una torrada amb llard, tot escalfant unes rajoles que, embolicades amb draps de llana, servirien per escalfar els llits, o que a l’estiu sortien al carrer a última hora per parar la fresca amb la resta de la família i del veïnat, amb qui departien les incidències de la vida quotidiana.

Aquestes hores de distensió i relaxació de la família eren les més esperades de les dones gavanenques, perquè tal com anem veient, llevat de l’hora de sopar, de moments de reunió i intimitat familiar, no se’n podien concedir gai-res. A desgrat de tot, però, també podien gaudir d’algun divertiment. El més celebrat era quan, a mitja tarda, plantat en una cantonada propera, hi havia un d’aquells pianos de maneta estirats per un burret carregat d’anys i paciència i es posava a tocar la música ballable d’aquella època: foxtrot, pericon, tango i, sobretot, el vals-jota. Als

74 terra i ànima

primers compassos, totes les dones de l’entorn, joves i grans, sortien a ballar aparellades i amb el davantal arre-mangat, giravoltant airoses i joioses fi ns que la dona del pianista havia aconseguit recollir sufi cients monedes amb un platet. Moltes balladores encara anaven a la cantonada següent per continuar la ballaruga, perquè com és ritual en totes les èpoques, el ball sempre ha gaudit de l’afecció predilecta de la dona.

Les dones de més edat, aquelles que sempre vestien de negre i amb un mocador al cap nuat sota la barba, aquelles que, com els avis, encara tenien autoritat dins d’una família pagesa d’aquell temps, també tenien els seus esbargiments. Després d’ajudar el que podien o el que volien, tot sigui dit, a la nora, moltes tardes es reunien a l’entrada d’alguna casa de cara al carrer i s’embrancaven en llargues partides de cartes, en les quals no hi podien faltar bromades, facècies ni fogoses discussions. El joc preferit era el de la bescambrilla, o «ampillar» que deien, i hi jugaven sobre un garbell que sostenien amb els genolls.

Un altre plaer d’aquelles àvies, si més no el de la meva, era anar a casa la pentinadora a refer-se el monyo. L’ofi ci

«...a l’estiu sortien al carrer a última hora per parar la fresca amb la resta de la família i del veïnat, amb qui departien les incidències de la vida quotidiana».

75Antoni Tarrida

«...el més celebrat era quan, a mitja tarda, plantat en

una cantonada propera, hi havia un d’aquells pianos de maneta estirats per un burret i es posava a tocar la música

ballable d’aquella època».

o dedicació de la pentinadora l’exercien dones grans, però no tant com les assídues rituals que, complaents i endormiscades, gaudien amb les suaus passades de la pinta per les llargues cabelleres que totes posseïen. La pentinadora feia la seva feina a l’entrada de casa seva i a hores convenients, amb el seu senzill equip de treball: a més d’un parell de pintes i un raspall, estava format per una tauleta i cadira, un mirall, un cobreespatlles, una ampolla de colònia i poca cosa més. Com era de rigor, pentinadora i parroquiana s’intercanviaven els darrers rums-rums que corrien pel poble. Justament al costat de casa, hi havia la pentinadora més acreditada del poble. Es deia Dolors Farré, de cal Fresco, i sempre havia d’estar a disposició de la clientela i a l’hora que els venia bé, per intempestiva que fos.

76 terra i ànima

EL CONREU DE LES SORRES

Eines i formes de treballar la terraAquelles sorres multicolors plenes de vida!Classes de pagesosAl capvespre, caravana de carros cap al pobleL’animal de tirLa jornada del pagès. El cistell de la feina i l’arròs del trosDinar amb el veí sota la fi guera. La migdiada

77Antoni Tarrida

Gavà, com altres poblacions del Baix Llobregat, assis-teix impotent a l’agonia de la seva pagesia a causa de les constants i progressives agressions a les terres de cultiu. Cada cop hi ha menys terra i menys pagesos i ni l’espectacular modernització dels sistemes i ferra-mentes, de conrear híbrids, la mecanització, els hi-vernacles, ni la protecció i estímuls de l’administració, poden fer que la pagesia resti a la terra, d’acord amb el que havia estat la seva vocació.

A desgrat, però, d’aquesta penosa i trista veritat, quan hom enyora temps passats i fa un volt per les Sorres, encara hi pot contemplar alguns pagesos, no gaires, que amb veritable passió dediquen a la terra tot el seu esforç, el seu pensament i una voluntat de ferro per estimar i cultivar aquestes Sorres que heretaren d’unes generacions que tant van haver de lluitar per aconseguir-les.

Molt possiblement podria ser que aquests fossin els penúltims conreadors de les Sorres, perquè enarborant la bandera del progrés, les imparables exigències de la gran urbs, si no s’esdevé un miracle, aviat engoli-ran la resta de conreus d’aquesta banda del delta del Llobregat, com ho han fet en altres indrets. I pensar que aquestes terres del Delta, per la seva fertilitat i l’esforç dels qui les han cultivat, van constituir la millor horta d’Europa, una deu d’enorme producció, tant per la seva classe com per la quantitat i qualitat!

Les Sorres d’avui ja no són aquelles que vaig conèixer i treballar, perquè les formes de conreu, de recol·lecció i distribució han canviat profundament. En el meu temps hi havia més varietat de plantacions que es repartien en feixes i andanes per tots els trossos. En-cara se sembraven molts cereals, i la meitat de la zona agrícola estava ocupada per fruiters de tota mena.

Abans, la terra es treballava amb l’animal de tir, cavall, matxo, haca o burro, i les plantes es binaven o magencaven amb aixades, arpiots i caveguets o simplement s’eixarcolaven amb les mans. Els pagesos d’avui fan les feines mecànicament amb tractors i motocultors, amb els herbicides s’estalvien les mans; el camió i la furgoneta han substituït els carros, i les hortalisses es preparen curosament per al mercat de

«...abans, la terra es treballava amb l’animal de tir, cavall, matxo, haca o burro».

78 terra i ànima

forma atraient en obradors ben equipats. Com que, a més a més, a les Sorres se sembra a l’engròs i han desaparegut els fruiterars i els minicultius, actualment s’hi veuen pocs pagesos treballant i aquests pocs tal-ment sembla que vagin escopetejats per la prestesa amb què es mouen.

Per altra banda, tothom sap que el treball del pagès sempre ha depès dels rampells del temps, i que si bé avui es disposa de precisos serveis meteorològics que proporcionen puntuals prediccions, anys enrere només tenia al seu abast el popular Calendari dels Pagesos, que lluna a lluna també les anunciava anticipadament. Aquest conegut calendari es va començar a publicar a mitjan segle XIX, i durant més d’un segle els pagesos de Gavà, com tota la resta, hi tenien una fe cega, i no feien sembra ni feina sense consultar-lo prèviament.

Les Sorres d’avui ja no són aquells camps multicolors plens de vida, alegria i moviment que vaig conèixer i viure, amb la gent pagesa espargida per tota la Marina amb els carros de vela blanca plantats als setials i que en caure les darreres clarors del dia enfi laven el camí del poble en llarga fi lera amb el soroll característic de les grosses rodes de ferro. Amb tot i això, deu que-dar ben entès que el ritme del pagès actual difereix substancialment del de principis de segle. Llavors, les normes i formes de treball, principalment a les Sorres, eren unes pràctiques i sistemes seculars a les quals tots hi estaven ancorats des d’anys i panys; però la pagesia d’avui, a desgrat de mantenir la fi delitat a una terra de sorres, estimada i generosa, ha sabut assimilar ràpidament i perfectament la moderna i abundant tecnologia agrària i altres mitjans que avui tenen a mà.

Un pagès, ara i sempre, és aquell que viu de la terra, que la treballa i en pot viure convenientment, apor-tant-hi totes les seves energies, la seva vida, el neguit, els coneixements i les esperances. En el temps de ma infantesa, la majoria dels pagesos de Gavà cultivaven la seva pròpia terra, eren petits propietaris conreadors. Aviat, però, van anar apareixent els conreadors mixts, aquells que en no tenir-ne prou de la pròpia, s’han fet càrrec o llogat aquella altra terra que el seu propie-

79Antoni Tarrida

tari, pel que sigui, ja no ha pogut o volgut treballar. Abans, també s’emprava una modalitat de treball que ja s’ha extingit. Consistia en el retorn de treball i l’anomenàvem tornajornals, és a dir, que entre dos o diversos pagesos s’ajudaven a treballar entre ells. Per exemple, quan s’havia d’arrencar un camp d’alfals o de soques, ajuntaven la força dels dos animals de tir respectius, per poder estirar la pesada arada «bra-bant» o l’arrencadora. El tornajornals també el feien els pagesos més modestos que no tenien animal de tir i tornaven feina a braços; per cada jornada d’un animal per llaurar, hi retornaven dues jornades i mitja d’home o tres jornades, segons les qualitats de l’animal o bé segons els pactes previs. Aquella era una comunitat basada en el pacte i la lleialtat.

També hi havia un altre tipus de conreadors, els anomenats masovers, que tenien llogat un mas del terme amb casa i terres, especialment els de la Sentiu. Habitaven el mateix mas treballant la propietat amb la família per compte propi, sigui en forma de parts de fruit o en arrendament en metàl·lic.

Pel que fa a assalariats, no n’hi havia gaires perquè el règim d’explotació era el familiar. Amb tot, però, els comparets més forts solien tenir-ne un de fi x, que generalment era una persona jove i era coneguda com el mosso de la casa. Si era solter hi havia el costum que hi mengés i dormís com un membre més de la família.

També hi havia l’assalariat eventual, el clàssic jornaler que repartia la setmana de treball entre dos o tres pagesos. Aquests assalariats eren molt sol·licitats, perquè eren bons feiners i, a més a més, coneixien el traç i la forma de treballar de totes les cases. Acudien puntualment al tall perfectament equipats amb l’aixada d’ús estrictament personal, el cistell de la feina amb la minestra, el cantiret d’aigua i una fl assada penjant al costat. Molts d’aquests també tenien un tros de Sorres que conreaven els dies de festa i algun dia més que es reservaven.

Al primer terç del segle XX, la pagesia gavanenca, que llavors encara constituïa el 80% de la població activa local, estava plenament consolidada i les vora de 300


«...acudien puntualment al tall perfectament equipats amb l’aixada d’ús estrictament personal, el cistell de la feina amb la minestra, el cantiret d’aigua i una fl assada penjant al costat».

famílies que la componien podien viure dignament con-reant les Sorres de la Marina. Llevat de tres o quatre més acabalats, la resta de pagesos conreaven en règim llegendàriament familiar el seu modest i particular patrimoni de quatre a sis mujades de terra de sorres i un parell d’argila de sobre el Camí Ral, llogades als terratinents Vayreda o Carreras, principalment.

Ser pagès vol dir estimar la terra, i per estimar-la i treure’n profi t se li ha de dedicar hores i més hores de treball, virtut que en cap moment el pagès gavanenc ha regatejat. Per això, els nostres pagesos sempre han estat matiners a l’hora d’aixecar-se, tenint ben après el vell refrany que diu que «el pagès matiner omple son graner». El cap de casa sempre era el primer a llevar-se, estiu i hivern, quan encara era fosc i cantava el gall, perquè la primera i rutinària feina era adobar el cavall o el mul, omplint-li de pinso la menjadora, si més no una hora abans d’enganxar-lo per anar a les Sorres.

Els pagesos tenien molta cura en el compte i tracte de l’animal de tir, perquè constituïa l’element capital per practicar l’ofi ci. Els matxos eren molt esquerps, però quan es tractava d’un cavall, el més gran i fi del amic de l’home, era estimat i afalagat per tots els de casa com un membre més de la família, i quan se l’havia de treure per vell o per malaltia, esdevenia un veritable drama familiar, els menuts no podien contenir els plors i els grans dissimulaven la tristesa.

L’animal de tir era ben bé el mirall i el refl ex de l’estat d’una casa de pagès. Un cavall o mul de bon aspecte, musculós, gallard, lluent i amb els guarniments ben nets i polits, era sinònim que les coses anaven bé al seu amo, tot el contrari que manifestava un animal esllanguit i esparracat. Hi havia tant de punt i mirament per la bona estampa de l’animal, que més d’un l’havia perdut en agafar-li un cop de sang per massa gras, sobretot si es tractava dels cavalls, que hi eren molt propensos quan se’ls donava massa garrofes o massa pinso de segonet o farinosa.

Tal com hem dit, els pagesos havien de matinar per-què les Sorres estaven apartades i l’animal, abans d’enganxar-lo al carro, almenys s’havia d’alimentar una

82 terra i ànima

estona prudencial per aplegar i recuperar forces, ja que mai es quedava a l’estable, encara que no hagués de treballar. Mentrestant, el pagès ho aprofi tava per menjar un mos, una torrada amb llard de la caldera o una llesca de pa sucat amb vi i sucre. Després es carregaven les eines i el fato necessari per passar la jornada, en què no hi podien faltar un parell de fl assades, sacs, el morral i el pinso de garrofes, un càntir d’aigua col·locat dins de la galleda, perquè no es tombés, i el clàssic cistell de la feina amb les vitualles per poder passar la jornada que sempre s’allargava fi ns a sol post, és a dir, de sol a sol.

El gros cistell de la feina, un recipient portàtil fet de vímets i canyes, i que avui ja no és més que un dolç record, era l’alforja indispensable per portar les provisions i els menesters necessaris per si s’havien de cuinar. Contenia unes peces fi xes, el bot o una carbasseta per al vi, l’ampolleta d’oli lligada a la nan-sa amb un cordill, una capsa amb pebre vermell i el típic tub o canut de la sal, una curiosa càpsula que tothom es feia amb un tros de canya gruixuda d’uns vint centímetres, al qual es deixava una anella per fer de fons, i es tancava amb un tap de suro.

La mestressa de casa, a la nit, mai es posava al llit sense haver arreglat curosament el cistell de la feina, perquè a l’endemà a trenc d’alba, quan els homes marxaven a treballar amb el carro, ja el tinguessin a punt. El pa, que sempre era moreno, es posava dins d’una bossa, i tot plegat es tapava amb un gros tovalló de quadres blaus i blancs, més aviat gruixut però net com una patena.

Tots els pagesos tenien la terra repartida en quatre o cinc trossos i a totes les Sorres es deixava un tros devora el camí, el setial, que servia per plantar-hi el carro i l’animal que, si no havia de treballar, es des-enganxava i es fermava al capçal del carro. Al setial s’hi plantava algun arbre, generalment una fi guera, per tenir una bona ombra a l’hora de dinar i també per fer la migdiada. Cal apuntar que, en l’època de la calor, quan les tardes estiuenques eren interminables, després de dinar tothom acostumava a estirar-se una bona estona. A la soca de la fi guera, es penjava

83Antoni Tarrida

el cistell de la feina amb un ganxo col·locat a posta com a mesura de seguretat, no fos cas que algun gos, que llavors tots anaven deixats anar, l’abastés i en fes neteja.

Per esmorzar, es feia una foguera amb quatre fallucs o cames de blat de moro, i es passava per la paella un bon tros de cansalada, i una carmanyola de verdura o de llegum que a dretcient es feia sobrar del sopar del dia anterior.

A l’hora del dinar s’hi passava molt més temps, i gai-rebé tothom menjava el mateix arròs a la cassola, el tradicional arròs del tros que ells mateixos coïen amb hortalisses del temps i trossos de recostelló, conill o pollastre. Si el setial tenia aixopluc i bona ombria i també prou pedres de sauló per fer de fogó, que a les Sorres escassejaven, solien acostar-s’hi alguns veïns i, fent-se cadascú el seu arròs, dinaven amb franca i amena tertúlia. Després de dinar i d’una petita sobretaula, valgui l’expressió, perquè tothom s’asseia a terra, mai hi faltava la migdiada, més curta o més llarga segons la feina i la temporada, que cadascú feia al racó preferit ajaçant-s’hi amb una fl assada. Recuperats l’ànim i les forces, a la tarda s’emprenia

«...a l’hora del dinar s’hi passava molt més temps, i gairebé tothom menjava el tradicional arròs del tros».

84 terra i ànima

de nou la feina, fi ns que el sol es fonia enllà del proper massís de Garraf, que era el senyal per enganxar el carro, carregar el fato, ocultar les pedres de fogó i enfi lar el llarg camí de tornada.

Com que els trossos de les Sorres estaven ben bé a una hora de camí, sempre s’arribava a casa fosquejant o fosc del tot. El camí principal era el de les Parets i quasi tota la resta, des de la Mallola a la Pava, n’eren ramals. Això feia que en arribar al Camí Ral, últim tram, es formés una llarga i atapeïda caravana de carros i de carretes, amb els qui anaven a dalt mig endormiscats per la llum crepuscular, el trontoll de les rodes i el monòton soroll dels picarols dels animals.

L’antic camí de les Parets discorria sobre el llit de la rie-ra del mateix nom i això havia donat més d’un ensurt, quan una tempesta de fi nals d’estiu podia provocar una riuada imprevista, sorprenent algun carro enmig del tàlveg. Aquesta carrera de les Parets va ser la primera que es va traçar per a anar a les Marines, i sempre havia estat la més transitada fi ns al 1963, any en què es va obrir l’anomenada i esperada carretera Nova.

Quan el 1881 es va construir la línia fèrria de MZA, el terraplè que es va necessitar no va tenir prou alçada per facilitar el pas subterrani dels carros, motiu pel qual va obligar a establir-hi un pas a nivell, acompanyat de la preceptiva i minúscula caseta per al guardabarrera que estava de servei nit i dia, sense altres mitjans que una bandereta roja, un fanal, una campana manual, un timbre que engegaven des de l’estació, i dues tanques de fusta que també s’accionaven amb les mans. Amb aquest dispositiu tan elemental, no era estrany que de tant en tant es parlés d’alguna desgràcia.

Quan el carro arribava a casa, quasi sempre ja de nit tancada, el primer que es feia era atendre convenient-ment l’animal de tir. Amb això tothom hi tenia molt de compte, perquè del seu bon estat depenia una gran part de la fràgil economia familiar. Haver de canviar-lo per malaltia o vellesa constituïa un veritable daltabaix. Una vegada arribats, la primera feina era desenganxar l’animal i entrar-lo a l’estable, on se l’alliberava dels guarniments i se l’acomodava per descansar i passar la nit. Si estava suat se’l fregava amb palla seca o

85Antoni Tarrida

se li passava l’estrijol, observant detingudament tot el cos per si el frec dels arreus no li hagués produït alguna nafra. En aquest cas, se solia aplicar un remei casolà que pot moure a la incredulitat, però l’efecte era radical: es xopava la llaga amb un drap ben moll d’orina del mateix pagès. Després se li adobava el jaç amb uns braçals de palla de rebuig, se l’abeurava i se li donava un bon pinso de garrofes, i se li omplia la menjadora amb la quantitat sufi cient d’alfals i de farratge per passar la nit. Recordo perfectament que a les matinades, quan l’animal havia esgotat la men-jadora i això sempre ocorria puntualment a la mateixa intempestiva hora, fustigant tan fort com podia el sòl amb les potes davanteres, feia tal terrabastall que el cap de casa no tenia altre remei que aixecar-se, i amb això no necessitava cap tipus de despertador.

Adobat convenientment l’animal, cosa que, com anem dient, tothom feia amb molt de compte, era l’hora del sopar, i entorn de la taula es reunia per fi la família completa i, entre plat i plat, intercanviaven en ani-mada conversa fets i propostes que després encara

«...en arribar al Camí Ral, es formava una llarga i atapeïda

caravana de carros i de carretes, amb els qui anaven

a dalt mig endormiscats per la llum crepuscular, el trontoll

de les rodes i el monòton soroll dels picarols dels

animals».

86 terra i ànima

allargarien devora la llar de foc a l’hivern i a l’estiu parant la fresca al carrer, fi ns que la son els rendia i se n’anaven al llit.

D’aquesta guisa, amb el silenci dominant de la nit i el reclam d’un somni reparador, acabava un dia qualsevol d’una família pagesa de Gavà de principis de segle. D’un Gavà pagès amb maneres de fer pròpies, sense ràdio ni televisió, en el qual tothom es coneixia, tant els d’aquí com els qui començaven a arribar d’Olocau de Carraixet, i ben aviat els de Benalúa de Guadix. Un Gavà bucòlic, serè i confi at en el present i el futur i l’amor a la terra, les Sorres, sempre les Sorres, perquè el pensament i l’aire que es respirava només tenia aquesta fl aire.

«...un Gavà pagès amb maneres de fer pròpies,

sense ràdio ni televisió, en el qual tothom es coneixia,

tant els d’aquí com els qui començaven a arribar

d’Olocau de Carraixet, i ben aviat els de Benalúa de

Guadix».

87Antoni Tarrida

88 terra i ànima

DE COM LES SORRES I ELS ESPÀRRECS FEREN BONS PAGESOS ALS GAVANENCSA les sorres es collia tota classe d’hortalisses i fruites. Sobretot espàrrecsTallada de síndria en comptes de gelatsEn Josepet Marrugat fa possible l’exportacióLes pastanagues i herbes de l’ollaEls porros i els calçots

89Antoni Tarrida

Fins a les acaballes del segle XIX, a les Sorres només es cultivaven els conreus tradicionals de secà. Uns conreus que, davallant dels primers altiplans i de la terra d’argila, s’havien estès per les noves terres de les Marines. La idea inicial de plantar-hi ceps havia re-sultat un gran desengany per les inherents condicions negatives de la terra de sorra, com són una excessiva fl ongesa i l’aigua subterrània a fl or de terra, que no són pas les del tipus que requereix la vinya. Per tot això, i encara més, els ceps no es desenvolupaven gens ni mica, ni de bon tros com ho feien a muntanya i terra limítrofa i, a més a més, els raïms eren tan escanyolits que donaven un vi amb molt poca graduació.

Amb la posterior introducció dels espàrrecs a les Sorres, els pagesos de Gavà van rebre un ferm i determinant impuls cap a una nova perspectiva de producció amb el conreu de plantades més selectes i remuneradores. D’aquesta guisa ens trobem que, en començar el segle XX, a desgrat de ser el gra d’espiga, especialment el blat, encara el més estès dels cultius, tant als terrenys de sorres com als de terra d’argila, els pagesos ja s’anaven decantant i acomodant al con-reu de plantades més escollides i variades per donar abast a la renovada i creixent demanda del mercat. Tothom accepta que els espàrrecs van fer obrir els ulls als pagesos, perquè fent de parella i introductor van albirar que les preferències del públic consumi-dor indicaven clarament que el seu futur depenia del conreu dels anomenats productes de taula, com són les hortalisses i la fruita.

Al reclam indiscutible que exercien els extraordinaris espàrrecs amb la marca de Gavà, aviat s’hi van afegir també per la seva qualitat tota la resta de productes de les Sorres de Gavà. Els mercats del Ninot, de Santa Caterina, de Sants, la Boqueria i el mateix Mercat Cen-tral del Born, als quals els pagesos anaven a vendre amb el carro després de quatre hores llargues de camí, les hortalisses i fruites de Gavà van aconseguir una merescuda i justa fama, fi ns al punt que, per guanyar la confi ança de la parròquia, només calia dir que aquell era gènere de Gavà.

«...els pagesos ja s’anaven decantant i acomodant al conreu de plantades més escollides i variades, per donar abast a la renovada i creixent demanda del mercat».

90 terra i ànima

Amb tot això, podem comprendre que els pagesos ga-vanencs s’anessin engrescant amb el conreu de moltes hortalisses, algunes d’inèdites, i que adoptessin altres formes de treball per sembrar i presentar el gènere, que feien més rendible dedicar-s’hi i, en conseqüència, més il·lusionant i estable.

Aquell primer terç del segle passat, les Sorres, sens dubte la millor terra de cultiu de Catalunya, feien ho-nor al seu renom i, llevat d’un curt parèntesi hivernal, sempre apareixien envoltades de verdor, moviment i alegria.

Amb els espàrrecs com a producte emblemàtic, que ocupaven quasi cinc-centes mujades, es collien altres hortalisses igualment característiques com van arribar a ser la mongeta tendra de migdol, la més fi na del mercat, i la llavors popular mongeta groga, ambdues ja desaparegudes dels nostres camps. La primera perquè per collir-la requeria un treball pacient i delicat i la segona, perquè per coure-la s’havia de desembeinar prèviament. Entre altres hortalisses acreditades hem

«...tothom accepta que els espàrrecs van fer obrir els ulls als pagesos».

91Antoni Tarrida

d’afegir-hi les cebes de platillo, famoses per la lluïssor que els donava l’especial composició de les Sorres de la Barona, o els fondos de Pineda. També els alls de les varietats Lleida i morisc, amb la ceba campeia, que les pageses enforcaven amb molt bona traça per mitjà de tiges de sègol, eren ben coneguts als mercats. La llista d’hortalisses cada cop era més extensa i totes eren de gran qualitat, però entre elles cal una menció especial per les anomenades síndries de confi ter, que pel singular volum i per la gran gruixària de la closca eren ideals per fer-ne confi tura.

Aquesta rara varietat de síndria només es produïa a les Sorres de Gavà, i d’aquest cultiu ja només en queda el record. Els més grans, segurament ja en queden molt pocs, deuen recordar el costum que tenien els pagesos per obtenir llavors per a l’any següent. Una qualsevol calorosa nit d’agost convocava el veïnat i, encetant el parell de síndries més voluminoses que havia collit, els convidava a menjar-ne totes les ta-llades que volguessin, amb l’única condició de deixar les llavors sobre un gran llençol de sac que estenien al mig del carrer. Hem de pensar que l’improvisat refrigeri motivava una bona xerinola, sobretot per a la canalla, que bui-daven síndries i melons verds i de poca mida, els feien quatre forats a les closques i a dins hi posaven una espelma encesa imitant carotes estrafolàries.

Continuant amb les síndries, vull assenyalar que per aquells anys i durant tot l’estiu, per la Rambla i la plaça Major, per aplacar la calor i la set dels vianants i també per fer uns cèntims, hi havia qui instal·lava una parada de tallades de síndria que col·locava arrenglerades sobre uns taulons. Com que llavors encara no havien aparegut els gelats que avui es poden adquirir pertot arreu, una tallada de síndria ben fresca i vermella també venia de gust. Per sempre més m’han quedat gravades les paraules dels venedors anunciant el producte vociferant així: «Senyores i senyors, grans i petits, aquí, només per deu mesquins cèntims, podeu beure, menjar i rentar la cara!».

Pel que fa als productes més característics de les So-

92 terra i ànima

rres, cal tornar a esmentar l’extraordinària rendibilitat que els anys vint i trenta van reportar el conreu de la mongeta tendra de migdol. Se sembrava a les acaballes de l’hivern, i durant tota la primavera, si una gelada tardana no les havia cremat, a Gavà no hi havia prou mans per recol·lectar-les. Aquesta mongeta venia al mateix temps que les anomenades patates angleses que, juntament amb les del Maresme, eren les més pri-merenques de Catalunya, i va impulsar la conveniència de crear un canal d’exportació d’ambdues hortalisses cap a Anglaterra, per mitjà del Sindicat Agrícola.

L’artífex d’aquesta etapa exportadora fou Josep Marru-gat Esteve, que en encetar els anys trenta presidia la Junta del Sindicat. El Josepet, com així se’l coneixia, era un home de caràcter emprenedor, amb visió de

«...a qualsevol calorosa nit d’agost, convocava el veïnat i, encetant el parell de síndries més voluminoses que havia collit, els convidava a menjar-ne totes les tallades que volguessin».

93Antoni Tarrida

futur i apreciable cultura, que l’any 1927 s’havia casat amb la mestra Josefa Ramon, propietària del Col·legi del Sagrat Cor de Jesús, que havia fundat el 1919, i que tothom coneixia com el Col·legi de les Rosses. Malgrat ser pagès i col·laborar en algunes tasques del col·legi, com excursions i desplaçaments, el Jo-sepet encara tenia temps per comerciar amb fruites i verdures a l’engròs. Aquesta faceta li va venir com anell al dit per emprendre, per mitjà del Sindicat, l’exportació d’alguns productes de les Sorres. Quan va ocupar el càrrec, amb el suport de tothom, aviat es posà en contacte amb assentadors de Marsella, París i Le Havre i, d’aquesta forma, els pagesos de Gavà es varen convertir en exportadors de mongeta tendra, patates novelles, pruners i pissarris i també van fer diversos intents amb els espàrrecs, que no van quallar per altres motius. El terrible caos que es va abatre sobre tot el país del 1936 al 1939 va esborrar per sempre més la proposta exportadora que tantes il·lusions havia engendrat.

Tornant sobre els productes propis de les Sorres du-rant el primer terç del segle XX, cal assenyalar que, a més de les hortalisses, els fruiterars ja abundaven en quantitat i varietat per tota la Marina. S’hi collien fruites de moltes classes, però com a més importants cal destacar-ne la pruna clàudia i la japonesa, el pré-ssec de llei i el vermell, la pera de sant Jaume, els pruners i els pisarris, i com que tant els arbres com les esparregueres es plantaven a rengleres, entre una i altra quedaven formats bancals o feixes, cosa que permetia alternar amb tota classe d’hortalisses.

Els gavanencs actuals que no han vist ni conegut aquelles Sorres arbrades plenament de fruiters i les comparin amb el panorama actual on no se’n veu pràcticament ni un, de segur que els semblarà que un canvi tan radical no pot haver estat possible i en tan pocs anys, però la trista realitat és que la pol·lució, la degradació ambiental, la salina emergent i l’allau actual de fruita procedent de grans zones producto-res, àdhuc d’ultramar, i també, val a confessar-ho, l’absència d’il·lusió i voluntat decidida per part del

94 terra i ànima

pagès d’avui, que albira una continuïtat molt dubtosa, n’han estat la causa.

El pagès gavanenc, però, i això cal deixar-ho ben clar, fi ns ara i en tots els temps, sempre ha comptat amb una gran imaginació i dedicació pel seu treball i el seu futur. Va convertir les Sorres en la millor terra de conreu de Catalunya, i a cada època ha sabut encertar i posar al mercat aquell producte propi i característic capaç de complaure i atreure el consumidor per exigent que hagi estat. Com a primer producte emblemàtic que ha donat molta fama i prestigi a Gavà i que tot i ésser avui un producte purament testimonial, encara continua com al màxim valedor, hem de citar els espàrrecs. Després va aparèixer la fruita, les síndries gegants de confi ter i la mongeta groga. Més tard, cap als anys vint, la mongeta tendra de migdol, de la qual es feien dues anyades; una per primavera, que es dedicava quasi íntegrament a l’exportació; i una altra, a la tardor, de curta durada perquè el fred les aconseguia, que es venia als mercats de Barcelona.

Pels anys trenta, el pagès gavanenc es va trobar amb una nova i extraordinària font d’ingressos, amb el cultiu

«...com a primer producte que ha donat molta fama i prestigi a Gavà hem de citar els espàrrecs».

95Antoni Tarrida

de les anomenades herbes de l’olla, especialment les pastanagues, gràcies a les idònies singularitats de les Sorres, que va resultar la terra adient per conrear la més nutritiva de les umbel·líferes. Al principi se’n feien dues sembrades anuals, el setembre i el febrer; però, aviat, els pagesos, destres com sempre, varen compro-var que les pastanagues són una de les poques i ex-cepcionals plantes que es poden sembrar i recol·lectar tots els dies de totes les estacions de l’any. Aquesta insòlita qualitat es va saber aprofi tar, i el conreu de les pastanagues va arribar a superar els espàrrecs com el producte més rendible de les Sorres.

Anys més tard, ja prop dels cinquanta, quan sobre el Camí Ral, per mitjà de pous oberts i semi-artesians, les terres grosses s’havien convertit en regadius, s’hi va estendre ràpidament el conreu de la popular mon-geta tendra del cuc. Aquesta era una curiosa i prolífi ca planta que es desenvolupava tan desmesuradament, que s’havia d’emparrar i reforçar les rengleres de gàbies amb canyes ben gruixudes. Se sembraven pel maig, i durant tot l’estiu i part de la tardor produïen tan enorme quantitat de fl ors i tavelles de mongetes que s’havien de collir dia sí, dia no. Hi va haver mon-geteres de les quals van arribar a recol·lectar-se fi ns a seixanta collites del mateix tros.

Per portar el producte al mercat es feien tres tries de mongetes: fi na, semiprima i grossa. Aquesta sor-prenent mongeta del cuc ja fa temps que ha deixat de cultivar-se per diverses causes; però, durant els anys cinquanta i seixanta, va consolidar fermament l’economia de molts pagesos, alhora que proporcio-nava treball a molta mà d’obra femenina. Aquesta època va coincidir precisament amb els anys en què el moviment immigratori andalús a Catalunya estava en ple desenvolupament. A Gavà es deia que hi havia vingut gairebé tota la gent de Benalúa de Guadix, i al camp gavanenc van trobar una cordial acollida i feina, gràcies precisament a la collita de mongetes del cuc; també al conreu de les pastanagues, l’altra gran troballa: en aquest cas, en no haver-hi encara els herbicides selectius, calia extreure’n les males herbes

96 terra i ànima

pacientment de forma manual, i aquesta era una feina delicada i entretinguda. Qui volia feina només havia d’acudir a les anomenades capitanes Blaia i Xurra, dues valencianes molt ben acceptades en el món pagès.

Continuant fent memòria del reconegut enginy i in-tuïció del pagès local per a dedicar el màxim esforç productiu cap a aquell conreu que a cada cicle mereixia la preferència i tendència sempre canviant del mercat i que en conseqüència havia de mantenir-li una per-manent estabilitat econòmica, hi podíem incloure el conreu dels porros, que fi ns no fa gaire va abastar una gran fama, com actualment ho està aconseguint el dels populars i sol·licitats calçots que, no ha de sorprendre, han trobat a les Sorres la terra ideal per créixer.

Per enllestir aquest capítol referent als principals productes que arrelaven a les Sorres i als camps de Gavà, un cop assolida la rompuda de les Marines, pot ser d’interès, encara que sigui amb un traç general, la descripció de la forma en què va quedar constituïda la zona agrícola.

A principis de segle, l’antic Camí Ral de València se-parava les terres de conreu de Gavà en dues parts perfectament defi nides. La de sobre aquest camí, fi ns a tocar la línia fèrria, estava formada per terra d’argila que, en el transcurs dels segles, l’al·luvió havia pres i arrossegat de les muntanyes properes. En aquesta banda, fi ns als anys vint s’hi van mantenir algunes vinyes, emotiu residu d’un passat pagès ben diferent; però, a partir d’aquí, es va destinar preferentment al conreu de cereals i fi ns que anys més tard no s’hi van construir pous oberts i després semiartesians, va continuar essent la típica terra de secà. M’havia explicat el pare que alguns pagesos, abans d’això, s’havien atrevit a plantar-hi fruiters, i els presseguers, que necessiten més aigua que cap altre, els regaven a cops de portadora.

L’altra part de terra, la més extensa que anava des del Camí Ral fi ns a les pinedes del litoral i des de les Barones a la Murtra i la Murtrassa constituïa, com encara avui, la gran planada de les Sorres, la terra de

97Antoni Tarrida

cultiu per excel·lència, la joia de la pagesia local, una terra tan singular que, essent de secà, no necessitava cap tipus de regadiu per produir fruits i hortalisses insuperables i que garantien el present i el futur, la terra providencial que ens llegaren els avantpassats, arrabassant-la a un món inhòspit empestat d’ermots, dunes i aiguamolls que des d’èpoques passades havien confi gurat aquesta part del delta del Llobregat.

«...les Sorres, la terra de cultiu per excel·lència, la joia

de la pagesia local».

98 terra i ànima

EL CONREU DEL BLAT

De la terra d’argila a les SorresLa sembra, la sega i la batudaEls pagesos es feien l’eraLa batedora mecànicaPaquets de palla i pallersCap al 1950, s’abandona el conreu de blat

99Antoni Tarrida

Afi rmen els entesos que aconseguir cultivar el blat va ser la més encertada i transcendental de les moltes tempta-tives que els homes devien fer a l’alba de la humanitat, per donar més consistència, seguretat i complexitat a una alimentació que va passar per nombrosos tràngols i difi cultats, per poder sobreviure en aquell món confús i salvatge de la prehistòria.

Diuen, i d’això n’hi ha proves, que 7000 anys aC al Pròxim Orient, entre el Tigris i l’Eufrates, el blat ja es cultivava i s’hi comerciava de forma regular, i també és sabut que va ser la base alimentària tant dels grecs com dels romans. Encara avui, per les moltes substàncies nutritives que conté el blat, juntament amb l’arròs, continua essent a molts països el principal sosteniment de la població. Coneixent la importància capital que el cultiu del blat ha tingut sempre i en totes les èpoques, no pot estranyar que a Gavà també fos el conreu preferent des del moment que els primers pagesos del terme van treballar aquestes terres. Fa molts anys, més de cinquanta, que el blat ha desaparegut totalment dels camps gavanencs, per fac-tors tan diversos i concurrents que no cal assenyalar-los, perquè estan en el pensament de tothom.

Però la gent gran, aquells pagesos que per raons d’edat ja no podem treballar a les Sorres, sempre recordarem i enyorarem la ufanor encisadora dels bladars, que a les acaballes de la primavera canviaven la verdor per l’or de les espigues rossejades. I recordem la sembra, la sega i el goig de la batuda, l’acte culminant d’una anyada esperada i celebrada.

El blat, com gairebé tots els cereals, des d’aquells temps ancestrals en què aquest conreu es va anar escampant per tots els països, pràcticament poques variacions han sofert. En l’època que ens ocupa, primer terç del segle XX, a Gavà se sembrava a la tardor, tant a les Sorres com als camps d’argila de sobre el Camí Ral, en una terra convenientment llaurada i adobada. La sembla es feia, bé escampant la llavor a eixam, o sigui llençant-la a grapades des d’una senalla que portava el pagès, o bé llençant la llavor dins el solc que, al davant, el llaurador obria amb l’arada dels orellons. Ambdós sistemes eren vàlids, però el darrer tenia l’avantatge que en el terreny on sorgien massa males herbes, el bladar es podia netejar passant l’aixada entre solc i solc, feina que acostumaven

«...en l’època que ens ocupa, primer terç del segle XX, a Gavà se sembrava a la tardor tant a les Sorres com als camps d’argila de sobre el Camí Ral».

100 terra i ànima

a fer les dones.

Abans de la sembra, el gra s’havia de sotmetre a un bany de sulfat de coure o encalcinar-lo per protegir la planta dels atacs d’uns fongs molt actius que, al fi nal del cicle vegetatiu, ennegrien les espigues fi ns a destruir-les. Era la plaga anomenada vulgarment el carbó.

Una vegada germinat, durant l’època hivernal, el blat tot just despuntava i era en ensumar la primavera quan es desenvolupava ràpidament, i llavors el pagès l’ajudava amb una escampada de nitrat, aquell que venia de Xile, i sense cap altre quefer s’arribava al juny i, com diu el refrany: «Al juny, la falç al puny», és a dir, la sega, i aleshores començaven les feines de la recol·lecció del producte més emblemàtic i representatiu de l’art i ofi ci més antic que ha practicat l’home. Fins a la sega, una plantació de blat no requeria altra feina i atenció; a tot estirar, quan l’espigat rossejava, s’hi plantava el clàssic espantall amb un gros barret de palla al cap i els braços en creu per foragitar els ocells. La sega donava pas a les feines més agradables i cobejades del cicle d’un bladar, que a desgrat de la duresa de la feina s’abordaven amb afany i una natural alegria.

Els pagesos més modestos se’l segaven ells mateixos, o retornant jornals entre ells; però, quan es tractava d’una extensió més important, i cal assenyalar que a principis de segle la majoria ho eren, s’acudia a una de les colles de segadors que s’establien cada temporada. Aquests segaven a preu fet, és a dir, a tant per mujada, i procedien d’altres ofi cis, especialment de les bòbiles; aprofi taven el temps lliure per guanyar-se un bon sobresou i eren part de la primera onada d’olocauins que coneixien perfectament les feines del camp. Com que a Begues, el microclima peculiar que té feia retardar la sega tres o quatre setmanes, també en baixava alguna colla i així avançava la temporada, i tenia més guanys.

A Gavà, com a tot el Baix Llobregat, se segava amb el volant, una eina semblant a la falç, però amb més vola-da que deixava el rostoll molt arranat per tal de poder aconseguir més palla. Amb això ja queda ben clar que tota la feina de segar es feia a mà, i així es va continuar fent fi ns prop dels anys cinquanta, en què va aparèixer alguna màquina segadora cosa que, paradoxes de la vida,

101Antoni Tarrida

«...tota la feina de segar es feia a mà i així es va

continuar fent, fi ns prop dels anys cinquanta».

va succeir quan els bladars s’estaven fonent.

Els segadors, tal com anaven tallant les messes amb les espigues, en feien garbes, que lligaven amb un pom de les mateixes messes i que arrencaven amb arrel per tenir més llargada. Un cop segat un tros, per protegir les garbes de la pluja i el vent, i també perquè acabessin d’assecar-se fi ns a la batuda, s’apilaven fent el que se’n deia garberes. Cada garbera estava formada exactament per vint-i dues garbes, i els pagesos tenien la traça de col·locar-les de tal manera que quedaven a cobert de qualsevol inclemència. La munió de garberes repartides en rengleres per tot el terme constituïa un dels especta-cles més bells i enyorats d’un passat que sabem que ja mai tornarem a veure.

Els pagesos del meu temps, i els de sempre, seguien sec a sec les dites populars, que sempre els acompanyaven i guiaven en el seu treball. El refranyer de la terra és


«...els segadors procedien d’altres ofi cis, especialment de les bòbiles, i aprofi taven el seu temps lliure per guanyar-se un bon sobresou. Eren part de la primera onada d’olocauins».

el més fl orit i extens que hi ha. Cada proverbi és una sentència, una experiència o un ensenyament a seguir. El conreu del blat n’està ple; però a l’última fase, la ba-tuda, n’hi ha un de capital i diu: «Qui no bat pel juliol, no bat quan vol».

Queda clar, doncs, que al més de juliol s’havia de batre perquè, entre altres coses, era el més sec i calorós de l’any i, a més a més, a l’agost ja es produïen les sobtades tronades de cap d’estiu que podien malmetre la batuda. La batuda és l’art de separar el gra de les espigues, i a desgrat que en alguns moments era dur i fatigant, els pagesos s’hi lliuraven amb alegria i il·lusió. La batuda es feia a l’era, un espai aplanat i ferm, amb la sufi cient amplada per poder efectuar les diferents operacions que requeria. Al poble, en la meva infantesa, que jo recordi, hi havia tres eres enllosades de forma permanent, les de la Fassina del Moliner i de cal Tintorer, que ja fa anys que han desaparegut, i la que queda des de temps immemorial, però molt deteriorada, davant la històrica masia de l’Horta, que si ningú no hi posa cura, aviat no en quedaran més que enderrocs.

Salta a la vista que amb tres úniques eres no quedaven ateses les necessitats de la pagesia local, i així no va quedar altra solució que fer-se’n de provisionals. Per al pagès de Gavà, manyós i decidit com sempre, això no va constituir cap problema, i d’aquesta faisó, tant a les Sorres com als camps de dalt, es van fer noves eres de terra, la majoria de les quals, en acabar la temporada, es desmuntaven per recuperar el tros emprat i tornar-lo a conrear. Amb tot, però, tot i essent fetes de terra, se’n conservaven algunes, com una de molt gran que hi va haver durant molts anys prop de can Torelló, on es mun-taven molts pallers, i també una altra a ca l’Aimar.

Construir una era no creava cap problema, i un parell d’homes la feien en una sola jornada sense esforçar-s’hi gaire. Primerament es procurava que l’espai elegit fos ben obert, és a dir, que no estigués prop de qualsevol cosa, marge, canyar, arbrat o edifi cació, que pogués entreban-car la força del vent, element indispensable i destacat de la batuda; però no hi feia cap nosa, tot al contrari, que a llevant hi hagués algun arbre frondós per descansar els batedors, i també l’animal de tir quan acabava la feina. També era convenient fer l’era a la vora d’un pou obert,

104 terra i ànima

«...construir una era no creava cap problema i un parell d’homes la feien en una sola jornada sense esforçar-s’hi gaire».

vall o corredora per tenir a mà l’aigua que fes falta per matar la pols.

Un cop escollit el lloc, el primer que s’havia de fer era netejar-lo de tot el que pogués entorpir la feina: herba, brossa, pedra o qualsevol altre material. Amb el cavall o el matxo s’hi passava el rascle, fi ns que el terra quedés pràcticament convertit en pols. Aconseguit això, es re-gava a discreció i a sobre s’hi escampava un bon gruix de boll que ja es tenia preparat i es tornava a enganxar l’animal, aquesta vegada amb el corró, i es voltava fi ns que el terra obtingués la fermesa necessària. A l’endemà, s’escombrava el boll i així quedava feta una era per batre-hi tot el que fes falta.

A les Sorres, a causa de la formació arenosa del terreny, hi havia una mica més de feina, però abocant-hi un parell de carretades de terra d’argila per refer, s’aconseguia la consistència del sòl. Quan ja es tenia l’era, fos pròpia o pactada amb l’amo d’una de les permanents, per fer una batuda de blat, només calia traginar-hi les garberes, tasca que es feia a punta de dia, perquè no s’engrunessin les espigues amb la calor del sol.

La batuda començava estenent per l’era, en un gran cercle, el conjunt de garberes prèviament deslligades

105Antoni Tarrida

i procurant que l’espiga quedés a la part superior. A mig matí, després d’haver esmorzat i quan el sol ja escalfava de valent, s’enganxava l’animal al corró i, amb un moviment rotatori, se’l feia voltar per sobre el munt de messes esteses, fi ns aconseguir separar totalment el gra de la palla. Abans, però, els batedors havien de girar amb la forca dues o tres vegades per deixar la pa-lla ben capolada. Com a pura anècdota, alguna vegada ocorria que l’animal, mentre voltava, havia de fer alguna necessitat fi siològica i llavors esdevenia un petit drama i avui, després de tants anys, perquè ho havia viscut, haig de confessar que ho recordo fi ns i tot amb un somrís, perquè si es tractava de recollir un grapat de bonyigues, la cosa no tenia cap transcendència, tot al contrari si la necessitat de l’animal era de forma líquida i no es tenia a punt una galleda, o millor un bujol.

Una vegada ben trillades tiges i espigues, amb les forques de dues pues tot expulsant el gra, els batedors retiraven la palla a un costat de l’era, i a continuació amb la forca de cinc pues i el rampí, feien el mateix amb el pallús, i quedava només el gra i el boll que s’apilava al mig de l’era amb el tiràs.

Després venia la feina més acurada i experimentada de tota la batuda, el ventament, per a la qual s’havia de tenir traça i força. Es diu que a l’edat mitjana ventar era un ofi ci municipal o públic, i que més endavant àdhuc se’n va crear un gremi. Els pagesos gavanencs, però, sempre havien sabut ventar, i ho feien així: amb el gra i el boll es feia una pila allargada i en posició favorable a la direcció del vent i començant per una punta de la pila, amb la pala de ventar, es tirava tot ben enlaire, gra i boll i, en tornar a caure a terra, el gra apareixia net de les impureses que, per ser més lleugeres, el vent lhavia expulsat i apartat fora de la pila. Com es pot comprendre, el ventador havia d’estar molt atent a la força del vent, és a dir, que havia d’estar a l’aguait de les manxades o rafegades per aprofi tar el moment i augmentar al màxim el ritme de les palades, i llavors talment semblava una màquina de repetició.

Amb un vent adient i un bon ventador, el ventament s’enllestia aviat, i llavors ja sols restava passar pel garbell les arreplegadures de gra que s’havien escampat i el que s’havia barrejat amb alguna raconada de boll. Amb això,

106 terra i ànima

la batuda es podia donar per acabada; però, per fer la feina ben llesta, faltava arranjar la palla i conservar-la per a l’animal, i això es feia per mitjà dels pallers. Un paller se solia fer prop de l’era amuntegant la palla al voltant d’un pal vertical de salze o de pi i amb una base rodona. La palla s’hi anava col·locant amb l’auxili de la forca de dues pues; però, quan ja no s’hi arribava, amb una es-cala de fusta, la palla s’hi pujava omplint llençols de sac, i això constituïa la part més difícil de l’operació, perquè se’n feien fi ns a 5 o 6 metres d’alçària. El capdamunt se l’arrodonia en forma de cúpula, posant-hi un gruix de boll com a protecció, i hi havia qui per fermar el conjunt, a dalt de tot i al voltant del pal, hi posava una tramada de roba de sac que subjectava penjant-hi alguna pedra.

Acabada la batuda, el blat ja netejat s’apilava al mig de l’era i així, aquella família pagesa amb les dones i la canalla i tot, perquè a mitja tarda també havien baixat, contents i satisfets, amb la mirada i les mans amanya-gaven aquell munt de gra lluent i daurat que signifi cava el pa de cada dia per a tot l’any.

Només restava ensacar el blat i escombrar i regar l’era per

«...amb un vent adient i un bon ventador, el ventament s’enllestia aviat».

107Antoni Tarrida

a la pròxima batuda, mentre la canalla jugava a cavalls muntant les forques de batre o rutllant els garbells. Un cop carregats els sacs de blat i recollides les eines i el fato, mentre les darreres clarors del dia s’esmunyien rere el massís, aquella família pagesa, aclofada sobre la valuosa càrrega, enfi lava feliç el camí de retorn, tot comentant les incidències de la diada.

Aquesta era la forma com a Gavà, des de temps imme-morial, es batien els cereals i es va continuar practicant fi ns a la segona dècada del segle passat en què en Josep Gras, Francesc Vinyes i després en Josep Llonch van instal·lar una potent batedora mecànica; però, si bé els pagesos s’anaven afegint a l’ús d’aquella enorme màquina que en un parell d’hores feia la feina de 5 o 6 batudes, i a més, deixava la palla empacada, també va quedar qui va preferir la batuda clàssica, el sistema artesà de tota la vida.

Avui, quan ja fa més de mig segle que el conreu del blat ha desaparegut dels camps gavanencs i la colossal bate-dora va quedar inerme i abandonada rere de cal Rascló, als qui vàrem conèixer i viure aquell món tan diferent i tan acostat, per sempre ens han quedat els moments inoblidables de les feines de batre, de les garbes esteses a l’era, i l’animal donant voltes i més voltes amb el corró, dels batedors voltant la batuda i el ventador llançant ben enlaire el conjunt de boll i gra i l’hàbil garbellador que entomava el gra com els cuiners volten una truita.

Haver tingut oportunitat de fer memòria d’una de les feines més inveterades i anhelades de la pagesia, ha estat per a aquest comentarista un plaer i una joia.

108 terra i ànima

LES TRIBULACIONS I TRIFULGUES DE LES SORRES

Una Ciutat per al Repòs i les VacancesEl vent de daltEl problema de la MurtraLa Diada de la Murtra

109Antoni Tarrida

Dins dels irrebatibles avantatges i especials peculia-ritats de la terra de les Sorres, que tant afavoreixen la pràctica agrícola, els pagesos sovint havien de plantar cara a les tribulacions i trifulgues que se’ls anaven plantejant. En primer lloc, fi ns que no van aconseguir consolidar la possessió com a terra pròpia, van haver de defensar-la contra els intents d’usurpació que de tant en tant recercaven alguns picaplets sense feina, els quals, esgrimint antigues opcions o drets ja cancel·lats dels inversors barcelonins dels primers temps de la rompuda de la Marina, prometien als seus descendents la propietat de les envejades Sorres, a canvi de suculents corretatges.

La veritat és que una vegada consumada la conques-ta de les Sorres, aquestes van passar a ser un plat llaminer que tothom volia, però que els seus legítims posseïdors, els pagesos, van aconseguir retenir a les seves mans, amb una defensa col·lectiva, àrdua i justa que, quan va convenir, els va fer acudir a judicis per onerosos que fossin i, fi ns i tot, més d’una vegada van protagonitzar revoltes de poble, enfrontant-se sense por a la força pública. El patrimoni de les Sorres, que els avantpassats havien guanyat amb suors, era un llegat que els havien transmès i que sempre havien de conservar, perquè del conreu en depenia el present i el futur de la família. Amb tot això, no és estrany que durant aquells anys, qualsevol intent que signifi qués un possible atac a la integritat de les Sorres provoqués un sentiment de rebuig i d’hostilitat general. Aquest temor va augmentar, apoderant-se per complet de l’ànim de la pagesia el 1931, quan es va fer públic l’establiment a les Sorres de Gavà, Viladecans i Caste-lldefels, del projecte del GATCPAC, la Ciutat de Repòs i de Vacances. La idea era admirable perquè preveia la instal·lació de diverses zones d’esbarjo i descans, com banys, esports i cinemes a l’aire lliure; habitatges per a caps de setmana amb espais per a càmpings i pavellons escolars; hotels, residències i colònies escolars; cases de repòs i sanatoris, etc.

Com es pot veure, el projecte era enorme i fabulós, però signifi cava la pràctica desaparició de la noble ar-

«...una vegada consumada la conquesta de les Sorres, aquestes van passar a ser un plat llaminer que tothom volia».

110 terra i ànima

tesania del conreu d’una terra a la qual estaven lliurats secularment la majoria dels pagesos dels tres pobles afectats i que, angoixats, en preveien la pèrdua. Dita pagesia es va aixecar i es va mobilitzar organitzant manifestacions de protesta i requerint el servei de lletrats i l’ajut de polítics destacats, per a la defensa d’una terra que els donava seguretat i benaurança.

Sobre aquest moviment de protesta recordo que, donant la mà al meu pare, vaig assistir a un acte informatiu que els promotors del projecte van fer al Cinema Novetats de Gavà, al qual va acudir en massa la població, que hi va provocar un gran avalot amb mostres generalitzades de rebuig i protesta tan grans, que els convocats van haver d’escapolir-se per la porta del darrere.

Amb això, a la gran ciutat també es van aixecar veus en contra, al·legant que el projecte contenia mancances tècniques, urbanístiques i sanitàries, i també d’altres de tipus ecològic, com la dessecació dels aiguamolls i la tala indiscriminada d’arbres de la pineda costanera. Sigui com sigui, el projecte es va anar endarrerint fi ns que la dissortada guerra del 36-39 va liquidar la polèmica, i el projecte se’n va anar en orris i mai més se n’ha parlat. Com un gran interrogant, ha quedat per veure què hauria passat si s’hagués portat a cap la Ciutat de Repòs i de Vacances. El que és segur és que la fesomia de les Marines i les Sorres i de tot l’entorn seria molt diferent de l’actual.

En referència als problemes i trifulgues que el conreu de les Sorres plantejava, n’hi havia del signe més di-vers. A banda dels temors de perdre-les arbitràriament, que ja hem exposat, els pagesos havien de lluitar contra dues grans adversitats de tipus meteorològic: la tramuntana i les negades, o sigui, l’embassament de les aigües pluvials. Temuts fenòmens naturals que periòdicament han ocasionat autèntics estralls en els nostres conreus.

La tramuntana, vent de dalt com el denominaven els pagesos, era molt sec i bufava amb la màxima força pel febrer i el març, aixecant grans nuvolades de sorra

111Antoni Tarrida

que sepultaven, cremaven o s’emportaven tot el que s’havia sembrat. Per combatre, o si més no pal·liar, els desastrosos efectes de les ventades, els pagesos ima-ginaven diverses mesures de protecció. Els marges o cavallons de les esparregueres es protegien incrustant al costat de ponent, d’on bufa la tramuntana, tot un se-guit de manyocs de fallucs refermats amb carregades de sorra amalgamades. Com a precaució, els sembrats s’efectuaven en feixes de 5 o 6 metres d’amplada, que s’alternaven amb cereals, que així servien d’empara, o bé, entre feixa i feixa, es plantava un solc de sègol ben atapeït per protegir les hortalisses de poc volum. A més a més, a les plantades de febrer i març, el temps de les ventades més fortes, molt especialment la de les pastanagues, l’anyada principal de la qual es feia llavors, per arrecerar el naixement i la primera fase de tall molt reduïts, els pagesos col·locaven sobre el terreny sembrat una bona estesa de canyes verdes i de bon gruix. Per mitigar els efectes del vent es po-saven a cada 20 o 30 centímetres en forma diagonal i oposades al ponent. Aquest mateix sistema s’havia d’aplicar a tots els sembrats que es feien a la plana com xirivies i cebes.

Queda patent que els pagesos havien d’enginyar-se-les per combatre o esmortir els desastrosos efectes que podia provocar la tramuntana quan s’enfurismava. Ignoro si és degut al pregonat canvi de clima o a al-tres causes desconegudes, però és ben evident que aquelles tongades de vent huracanat, a partir dels anys quaranta, han anat perdent aquella intensitat fi ns al punt que molts, segurament, ho posaran en dubte; però, els qui vàrem veure com el vent de dalt destapava els cavallons d’espàrrecs fi ns a les arrels, colgava, cremava o s’emportava sembrades i amun-tegava sorra i més sorra al costat d’una barraca, d’un sorral o d’un feixiner, podem donar-ne testimoni.

L’anomenat problema de la Murtra ha estat durant molts anys el causant d’innombrables pèrdues de treball de la pagesia de Gavà. Des de quan es van començar a conrear les Sorres, els pagesos havien d’estar a l’aguait dels capricis atmosfèrics, perquè

«...els cavallons es protegien incrustant al costat d’on bufa

la tramuntana tot un seguit de manyocs de fallucs».

112 terra i ànima

l’extensa plana amb el nivell freàtic a fl or de terra, i pràcticament sense cap desnivell, posava seriosos impediments a l’evacuació de les aigües pluvials, ja que només es podia fer, per pròpia impulsió i quan les condicions ho afavorien, pel desguàs natural de l’estanyol de la Murtra. Això feia que els pagesos vis-quessin sempre amb la por al cos quan començava a ploure amb una certa intensitat, perquè sabien per trista experiència que les aigües aviat omplien la xarxa de valls i corredores i que, si la pluja persistia, l’aigua s’estenia per sobre dels conreus. Quan a més a més baixaven les rieres de Sant Llorenç, Parets i Canyars, la situació esdevenia crítica, perquè cap d’elles des-embocava de forma directa al mar, sinó que ho feien allà on podien, és a dir, a la terra de conreu, que en provocava el negament, a vegades total, i signifi cava la destrucció de tot el que s’hi havia sembrat. La ple-na, com deien els pagesos, no hauria ocasionat tants estralls si les aigües haguessin tingut una evacuació normal i immediata; però succeïa ben al contrari, ja que teni-en una permanència més prolongada de la que les hortalisses podien resistir, encara que, per for-tuna, a les esparregueres no els afectava gens ni mica.

«...l’extensa plana amb el nivell freàtic a fl or de terra, i pràcticament sense cap desnivell, posava seriosos impediments a l’evacuació de les aigües pluvials».

113Antoni Tarrida

Eren molts els anys en què es desencadenava una ple-na, fet que comportava una gran rèmora a l’economia pagesa. Hi havia hagut cops que el negament havia arribat al Camí Ral de València i, fi ns i tot, jo mateix recordo que l’havia sobrepassat. En aquests casos, tota la Marina era un autèntic i enorme llac, que no solament cobria les plantacions, sinó que àdhuc ves-sava per valls, corredores i camins de tal forma que feia la plana del tot intransitable.

Els pagesos, amb raó, imputaven tota la culpa dels negaments i tot el ròssec de perjudicis a la Murtra, el sobreeixidor que la naturalesa havia assenyalat per a aquesta comesa, i que tothom veia clar que no podia complir, si no s’hi adaptaven les obres necessàries que facilitessin un apressat alleujament de les aigües embassades. Per això, passava de pares a fi lls el re-queriment a les autoritats locals i a les de més amunt que d’una vegada solucionessin l’endèmic problema de la Murtra. Fins i tot, a principi dels anys vint, se’n va fer ressò una cobla que els solistes del cor La Igualtat van cantar pels carrers de la població, al temps de les caramelles. Era una encertada sàtira que va tenir molt d’èxit i que no puc resistir la temptació de reproduir. Deia així:

«Els Ajuntaments del poble, grans promeses ens han fet:

que ens han d’arreglar la Murtra, però encara no ho han fet...

Tornaran molt bé a prometre-ho, i ens faran passar amb raons,

fi ns una altra vegada que vindran les eleccions».

A partir d’un gran negament que va tenir lloc el març de 1887, que va fer un arrasament total de tots els con-reus, els pagesos i la població van pensar seriosament en la conjuntura d’emprendre mesures que evitessin o, si més no, pal·liessin aquests excessos.

La idea preventiva que ells imaginaven era la construc-ció d’un mur amb comportes, arran de la part baixa de l’estany. Ells en deien «una muralla» i ingènuament la

114 terra i ànima

consideraven la gran solució. Fins a l’agost de 1897 no es va poder començar «la muralla» i, l’aleshores alcal-de, Joan Amat, de cal Todo, va resoldre el fi nançament dels materials amb la proposta d’una derrama a raó de trenta pessetes per mujada entre tots els veïns.

Quan el gener de 1898 ja quasi tot estava a punt, un nou i descomunal temporal de pluges, que fi ns i tot va fer desbordar el riu Llobregat, amb l’afegit d’un gran i persistent tràngol de mar, no va deixar ni rastre de tota la pedra i dels puntals acumulats per construir la muralla.

Des de llavors, com diu la cobla, la gran promesa electoral tant per part dels del Centre com del Casino, sempre més, va ser arreglar la Murtra; però tot allò que es podia fer era portar-hi unes carretades de pedra per mitjà del servei obligat del terralló.

A dir veritat, un projecte de tanta envergadura com és protegir tota la Marina no era a l’abast de la mo-desta capacitat ni recursos de les autoritats locals, perquè, com s’ha pogut comprovar, l’arranjament de la Murtra ha hagut d’esperar més de cent anys que les administracions superiors l’abordessin decididament i defi nitivament. Actualment, en el cas que un règim de pluges intenses originin l’embassament de les aigües, aquestes són alleugerides en menys de 24 hores, grà-cies a la potència d’un enorme cargol d’Arquímedes instal·lat a la part baixa de l’estany on també s’ha construït una formidable depuradora.

Amb tot això, avui, si es produeix un embassament, aquest és de poca durada, i si bé també pot ocasionar alguna pèrdua, és de caràcter mínim i infi nitament menor que els estralls totals que es donaven anys enrere. En un temps no tan llunyà com a molts els pot semblar, els soferts pagesos no tenien altra de-fensa contra la negada que anar de motu proprio a la desembocadura taponada de la Murtra i amb l’ajut d’una pala obrir un corredor de sortida que el mateix corrent s’encarregava d’eixamplar. Si l’estat de la mar era favorable, en pocs dies s’aconseguia fer baixar els nivells; però, en el cas que hi hagués maregassa,

115Antoni Tarrida

el desguàs quedava interromput, i moltes vegades les onades tornaven a refer el sorral que obturava la sortida. Llavors, no quedava altra alternativa que esperar la minva del tràngol, per poder tornar a obrir el corredor.

De totes formes, segons l’època de l’any, convenia que la Murtra estigués tapada; a l’estiu, per mantenir la humitat a través de la xarxa de valls i corredores, i a l’hivern, per impedir que un tràngol de mar empenyés aigua salada cap amunt. Maldecaps i trencaclosques que eren i que ja no són.

L’estany o albufera de la Murtra, sobreeixidor natural de les aigües embassades de les Marines, també va estar present des de molt antic en el pensament dels gavanencs per una altra consideració, el d’haver estat el centre d’una vella tradició, l’Aplec de la Murtra, o millor dit, el Dia de la Murtra.

Conta la història que, des de temps immemorial, abans de l’any 1011, els gavanencs tenien el dret de poder pescar als estanys del litoral. Amb els anys, aquest dret va quedar reduït a poder pescar a la Murtra un dia a l’any, el primer d’agost. Fins gairebé a la meitat del segle XX, en què va desaparèixer aquesta tradició, els veïns de Gavà i uns anys després també els de Viladecans, cada any pel primer d’agost, acudien a la Murtra a pescar tot el peix que podien, especialment anguiles.

Els qui hem tingut la sort d’arribar a la setantena, encara hem pogut assistir a les darreres celebracions del Dia de la Murtra, sense cap dubte, la tradició més antiga de la població. Recordo que els carros (els pa-gesos encara no disposaven de vehicles motoritzats) s’habilitaven per a poder-hi seure còmodament la família sencera, i a punta de dia s’enfi lava el llarg camí de la Murtra, on tothom acampava sota les pinedes del voltant que així quedaven ben ocupades. L’estany de la Murtra era un viver d’anguiles, i per la Murtrassa i les corredores s’estenien per tota la xarxa de valls de les Marines. Amb això, no és estrany, doncs, que l’agafada d’anguiles fos important.

116 terra i ànima

Al matí, tan bon punt s’havien reunit els homes, co-mençava la pesca, un espectacle digne de veure, i això és el que feien els que no hi prenien part, les dones i la canalla, que seguien tots els moviments situats estratègicament a la riba de l’estany.

Els pescadors, primer, es valien d’uns estris molt sen-zills, nanses o poteres i després, quan les anguiles començaven a escassejar, enganxaven 2 o 4 cavalls a un ormeig semblant a un gran rascle, amb quatre pues i, arrossegant-lo per dins de l’estany, remenaven el fons per fer sortir les anguiles d’on solien amagar-se. Llavors les agafaven fi ns i tot amb les mans, els que hi tenien traça, perquè com és sabut, les anguiles són molt llefi scoses. La pesca es recollia en recipients de canya i vímet, i si es volien conservar uns dies, amb portadores.

Per dinar, gairebé totes les famílies coïen com a plat principal una gran cassolada d’anguiles al suquet, que en el món pagès sempre ha estat entre els plats preferits. La sobretaula s’allargava fi ns a mitja tarda i tot eren comentaris sobre les incidències de la pesca d’anguiles, i quan el sol ja vorejava la serralada de ponent, es tornaven a enganxar els carros, i amb tot el fato i les anguiles, es tornava alegrement al poble, cantant o explicant bromades. Les anguiles i la diada del primer dia d’agost d’anar a la Murtra, any rere any, havia proporcionat als gavanencs de moltes generacio-ns un gran dia d’esbarjo, alegria i germanor; però, a partir de 1940, aquest mateix estany on s’arrecerava i acreixia el gran viver d’anguiles va motivar forts enfrontaments entre els pagesos i un grup de pesca-dors, als qui la Comandància de Marina havia concedit autorització per pescar-hi les angules.

Cal aclarir que les angules són les mateixes anguiles abans d’ésser adultes, cosa que aconsegueixen seguint una complexa i insòlita metamorfosi. Les diminutes angules, que al mercat es venen a preus exorbitants, procedeixen del mar obert i penetren als rius o estanys per seguir una part del seu cicle de vida. Aquest és el procés biològic que es donava a la Murtra i que uns pescadors aprofi taven per guanyar-se molt bé la

117Antoni Tarrida

vida; però, heus ací, que els interessos dels anguilers topaven plenament amb els de la pagesia, quan les Marines s’embassaven, i entre ells no hi havia entesa per obrir o tancar l’alleujament de les aigües. Es do-nava sovint el cas que les Sorres estaven negades i els pagesos volien aviar la Murtra, i els anguilers s’hi negaven rotundament perquè hi tenien col·locats els ormeigs i sedassos de captura. Llavors esclatava el confl icte i, anant a majors, alguns pagesos l’obrien per força i, com que els pescadors tenien el suport de la Comandància de Marina, certa vegada hi va haver d’intervenir seriosament la justícia. Aquesta, però, ja és una altra història.

«...les diminutes angules, que al mercat es venen

a preus exorbitants, procedeixen del mar obert i penetren als rius o estanys per seguir una part del seu

cicle de vida».

118 terra i ànima

LESDIVERSIONSI ELS ENTRETENI-MENTSPel carrer feien ballar l’ós i la mona Funàm-buls a la plaça MajorEls Faura inauguren l’època cinematogràfi caLes festes majors, els envelats i el fi ralEls habitatges evolucionen a millorEl sorprenent parc de l’American LakeEls «cafès-saló» de la plaça, Centre i Casino

119Antoni Tarrida

Quan jo era un noi de poca edat, Gavà era un poble d’ambient i quefers plenament rurals, amb la il·lusió i la confi ança posades en el bon moment que travessava i un demà curull de prometedores expectatives. Diu un vell refrany: «El pagès que no té terra, no té res». Els gava-nencs, pagesos la gran majoria, havien aconseguit tenir-la legalment i amb tot mereixement. Aquests engrescadors auguris, però, es van veure truncats per l’horror d’una lluita fratricida que es va abatre sobre el nostre país el 1936. Amb el temps, les coses es van anar redreçant i Gavà va poder reprendre el camí que el convertiria en la bella i pròspera ciutat actual.

Durant aquells anys de ma infantesa en què les gauban-ces anaven cimentant les bases que assentarien el seu futur, el gènere i forma de vida i tot el que s’hi referia també anava evolucionant cap a una millor qualitat.

Aquelles antigues cases, la part baixa de les quals servia de cuina, menjador, estança i magatzem, i també ser-via per aixoplugar el carro; i aquelles fi nestres de dalt amb un sol ventalló de fusta i només una fi nestreta de vidre, tan petita que tot just encabia la mirada, de mica en mica anaven desapareixent, i les cases ja s’anaven construint amb més gust, propietat i condicions. Aques-tes ja tenien la façana allisada, s’emmarcaven fi nestres i portals i moltes cornises es coronaven amb balustres simulant una barana. Darrere la porta principal, s’hi feia un cancell amb una vidriera glaçada o de colors, la cuina estava separada del menjador que també feia de sala amb el corresponent rebedor. El carro es tancava al barri del costat. Les cases ja tenien balconada amb barana de ferro forjat on hom penjava el palmó de rams, els carrers principals disposaven de voravies i d’un incipient enllumenat amb fanals d’una sola i petita bombeta i es posaven canals a les façanes per conduir l’aigua de pluja de les teulades, que sempre havia caigut a raig damunt dels vianants. Aquells anys feliços de quan jo anava a escola, tota la vida gavanenca anava decididament a millor i, com és natural i lògic, les diversions i l’activitat social i cultural també hi anava de parell i amb la mateixa empenta i mesura.

En aquest aspecte, i per sobre de qualsevol altra cosa, s’ha de destacar el fet insòlit i extraordinari que a partir de l’any 1921 i fi ns al 1936, a Gavà vàrem tenir el luxe

«...després de dinar i fi ns al capvespre, els dos grans cafès del poble no tenien prou cadires ni taules de marbre per encabir la nombrosa parròquia que es disposava a passar-hi la tarda jugant a les cartes».

120 terra i ànima

de posseir el parc d’esbarjo més perfecte de Catalunya. La generació actual creurà, quasi segur, que aquesta asserció és una desmesurada exageració; però els qui tinguérem el goig de veure’l i gaudir-lo, podem donar fe que l’American Lake, aquest era el seu nom, era una autèntica meravella.

Artur Costa i Martí, un home estrany, sorprenent i arrauxat i, pel que es va veure, possessor d’una fortuna immensa, va enamorar-se de Gavà i la seva excel·lent situació, i el va escollir per plasmar-hi el fantasiós projecte que havia imaginat.

Distingits cronistes locals, especialment en Marian Colomé i Alfons Gibert, dissortadament desapareguts, i en Jordi Vaghi, testimoni vivent, ens han descrit amb tot gènere de detalls aquella obra prodigiosa que va construir el senyor Arturo, com tothom anomenava el senyor Costa. Gràcies als seus escrits, la memòria dels qui el vàrem conèixer i els àlbums fotogràfi cs que han arribat a les nostres mans, aquell gran parc d’esbarjo de l’American Lake per sempre ocuparà un lloc de privilegi dins la història de Gavà, tot i haver desaparegut completament.

No és el meu propòsit, en aquesta oportunitat, estendre’m amb els incomptables incentius i atractius d’aquella obra increïble que va idear la ment d’un home genial; però sí que vull fer esment especial d’allò que va constituir el màxim encís del parc de l’American Lake, el gran llac artifi cial que va donar nom a tot el complex. Dels 36.000 m2 d’extensió que tenia el parc, el llac n’ocupava la quarta part. Al bell mig hi havia una illa rocosa amb animals exòtics, i els entre dos i tres metres de fondària permetia la pràctica d’esports aquàtics amb patinadors, i la navegació de barques de rem. Unes artístiques fonts en forma de cascada i amb l’aigua d’uns pous construïts a posta mantenien sempre el mateix nivell i, com que es disposava d’un bon drenatge, les aigües sempre apa-reixien depurades, fet que permetia l’existència d’algunes escollides varietats piscícoles.

No cal ni dir-ho que alguns gavanencs, sobretot el jovent, passaven els dies festius a l’American Lake; però els fo-rasters, atrets per la creixent fama del parc, constituïen un bon nucli de visitants. Com que l’entrada era de pa-gament, la mainada miràvem sempre d’esmunyir-nos-hi,

121Antoni Tarrida

llevat d’alguna vegada que el Tuto i el Papitu, fi lls del senyor Artur, ens deixaven entrar pel Barri de Pedra, i amb la vagoneta de servei ens passejaven pel carrilet.

Deixant de banda el fet excepcional de l’American Lake, els gavanencs també s’acollien a les formes de diversió i entreteniment d’ús i costum d’aquella època. Durant els dies feiners, poques eren les coses que podien atreure l’atenció de la gent, ja que la majoria dels homes anaven a treballar a les Sorres de sol a sol, les dones, com deia en Marian Colomé, prou feina tenien a casa si volien atendre les seves obligacions d’endreçades i bones feineres, i la mainada no podia faltar a escola. Entre setmana, a tot estirar, i de tant en tant, compareixia alguna pianola de maneta o una parella de funàmbuls, que de dia feien ballar un ós bru o una mona pels carrers i, a la nit, a la plaça Major, representaven uns modestos números de circ; els qui els volien veure asseguts, hi havien de portar la cadira.

Els diumenges i els festius ja era una altra cosa, encara que si la feina constrenyia, també s’aprofi tava el matí per treballar; els pagesos acudien a les Sorres i els menestrals a l’horta que tenien arrendada al tancat de la Boada, o dessota l’American Lake, entre la carretera i la via fèrria. En conjunt, però, l’assistència a l’església era força con-correguda per escoltar missa a l’ofi ci. Sortint de missa, sense gaire pressa, les dones se n’anaven a fer el dinar i els homes solien entrar a la taverna del Matahores, cal Pim Pam, a fer una beguda i altres anaven als afores a fer una partida amb unes enormes bitlles.

Després de dinar i fi ns al capvespre, els dos grans cafès del poble, el Casino, que el 1922 havia rellevat al de la Plaça, i el del Centre, no tenien prou cadires ni taules de marbre per encabir la nombrosa parròquia que es disposava a passar la tarda jugant a cartes, al popular truc o la manilla els uns, i els altres, al dòmino o al billar. Gairebé tothom bevia el mateix, una copeta d’anís i el clàssic cafè, que se servia de forma molt diferent de l’actual. Primerament, el cambrer portava una copa més aviat gran i de regular altura, amb dos o tres terrossos de sucre a dins, embolicats amb un paper fi , que tenia serrell, i que fàcilment el client convertia en una fl oreta per a la solapa; després, al crit «Aboquen!», un vailet omplia les copes amb una cafetera que treia del foc. Entre aquests

122 terra i ànima

aprenents de cambrer n’hi va haver un de més granat que tenia la dèria d’anar a Cuba a fer fortuna, però la falta de mitjans li barrava aquesta porfídia. L’Esteve del Centre el va ajudar donant-li un burro, perquè el sortegés entre la clientela i pogués recollir els diners necessaris. L’Estevet Ferrer, que així es deia el minyó, així ho va fer, i així se’n va anar a ultramar. Al cap d’uns anys, va retornar per sempre, però casat i amb una fi lla.

Les dones solien passar les tardes dels dies de festa agrupant-se en alguna casa del veïnat on bescanviaven les darreres parleries, tot i fent les seves partides de cartes, al joc de la bescambrilla, que també anomenaven l’empillar. Hi podien jugar quatre o sis persones, que formaven dos equips i ho feien assegudes en rotlle amb cadires de boga baixes i, per taula, feien servir un garbell que repenjaven sobre els genolls.

En aquells anys de quan jo era un infant, meitat dels vint fi ns a la meitat dels trenta, el cinema ja s’havia fet seves les preferències de molts gavanencs. Ja al 1909, els germans Faura havien instal·lat el primer cinema en un local situat davant mateix del Cafè del Centre; però, per causes alienes al mateix, només va durar dos anys, i no fou fi ns al 1922 que es va inaugurar una altra sala de projecció, acomodant la sala de teatre del Cafè de la Plaça i, dos anys més tard, l’Esteve del Centre va fer el mateix al seu local, amb la particularitat que per complaure la seva parròquia, els dissabtes i els diumenges a les nits d’estiu projectava les pel·lícules des d’un balcó del seu local sobre una pantalla que col·locava a la paret mitgera d’un edifi ci de tres plantes que hi havia al davant. Les sessions eren de franc, però l’Esteve, que era de l’ofi ci, no hi perdia res, tot al contrari, perquè com que en aquell tros de carrer no hi havia cap barri, l’omplia de taules i, qui volia seure, si més no, havia de demanar un xarop amb sifó, un gelat de crema o un refrescant i suau cafè amb gasosa.

Al cap de tres o quatre anys, el Cafè del Centre i el de la Plaça posaven fi a la seva etapa cineasta i el seu lloc l’ocuparen dues sales molt més adients, el Casino i l’Ideal, que més tard es convertí en el Salón Novedades. Amb l’arribada del cine sonor, ambdós cinemes van adquirir el 1931 els aparells necessaris per projectar aquest in-novador sistema, i així l’afecció al cinema va prendre un

123Antoni Tarrida

auge inusitat.

Amb tot i això, però, el cinema mut no desapareix de Gavà, perquè el 1934 en Felip Llobet obre, prop de l’estació, una sala, cal Tragabales, dedicada exclusiva-ment a l’exhibició d’aquest tipus de cinema que es va fer popular, on els nostàlgics van continuar gaudint amb els fi lms d’episodis i els del «bo i el dolent».

Les nits dels dies de festa, els locals del Centre i del Casino s’omplien de gom a gom amb l’assistència dels respectius simpatitzants, millor dit partidaris, i es convertien en sales de ball on el jovent giravoltava amb l’únic so d’un piano. Els balls en voga d’aquella època, la música i el ritme dels quals eren ben diferents als actuals, eren el vals, el xotis, la polca, els tangos i les americanes.

La formació de les parelles no tenia res a veure amb les

«...les dones solien passar les tardes dels dies de festa agrupant-se en alguna casa del veïnat on bescanviaven

les darreres perleries, tot i fent les seves partides

de cartes, al joc de la bescambrilla que també anomenaven l’empillar».

124 terra i ànima

maneres actuals. Llavors, ballar més d’un ball amb la ma-teixa parella era tema de general murmuració, espe-cial-ment per a les mares espectadores que en gran nombre estaven a l’aguait assegudes al voltant de la sala en dos rengles de butaques. Balladores i balladors comprometien els balls abans de començar la sessió i, si alguna noia trencava la paraula, hi havia el costum d’emmascarar-li la cara amb un tap de suro fumat.

A les festes majors, les celebracions més populars i festives del poble, les sessions de ball eren els actes més lluïts i esperats, a desgrat que també es feien unes escollides representacions líriques o teatrals i altres actes profans com sardanes, competicions esportives i un fi ral a la Rambla, on no faltaven els cavallets, el tir al blanc, la venda de petites joguines i els cridaires venedors de neules i gelats de crema, que traginaven l’aparell i la llepoleria a collibè i eren la delícia de la canalla.

En parlar dels cavallets no vull deixar al calaix l’anècdota següent: perquè poguessin voltar, el fi rataire llogava tres o quatre vailets perquè empenyessin l’artefacte agafats a unes nanses que hi havia a l’eix central.

S’ha d’assenyalar també, com cal i mereix, l’acte religiós en honor del sant patró que originava la festa major, Sant Pere o Sant Nicasi, que consistia en la celebració d’un ofi ci solemne amb dos o tres capellans, tots els escolans i un orador invitat per al sermó. No cal dir que hi assistien les autoritats locals presidides per l’alcalde i una gran part de la població.

La festa major durava tres o quatre dies, segons el calen-dari i, per la de Sant Nicasi, tant els del Centre com els del Casino adornaven les respectives sales amb cortines i garlandes. Per Sant Pere, festa major d’estiu, ambdós bàndols es van engrescar a partir dels anys vint a construir el seu propi envelat, l’element que s’estava convertint en el més típic i imprescindible a totes les festes majors de les poblacions catalanes.

Els del Casino sempre el van aixecar al mateix lloc, un solar buit que hi havia a la Rambla, davant del seu local i que feia cantonada amb el carrer de Santa Gertrudis, avui carrer del Centre.

En canvi, els de la part del Centre van alternar diverses

125Antoni Tarrida

vegades l’emplaçament. Que jo sàpiga, la primera vegada el van fer al camp dit del Perico, lloc on avui hi ha l’edifi ci Badosa de la Rambla; després es van decidir per uns so-lars desocupats situats entre la plaça de Dolors Clua i el carrer de Sant Isidre i, a l’inici els anys trenta, el feren no gaire lluny del rival, un solar que va quedar a la Rambla, fent xamfrà amb el carrer de Viladecans i al costat del primer pou municipal que es va fer a Gavà.

L’envelat era una construcció de planta rectangular, coberta i tancada amb veles, improvisada a l’aire lliure. No menys de catorze pals, semblants a aquells en què llavors es fermaven els fi ls de les línies elèctriques, però amb més gruix i altura, sostenien tot el velam per mitjà d’infi nitat de cordes. A la part externa era característica ineludible penjar-hi, com a tanca, unes grosses i pesades cortines amb unes amples faixes verticals de color blanc i negre alternats. Durant aquells anys i fi ns ben bé els seixanta, no s’entenia una festa major sense el corres-ponent envelat: els alts pals coronats amb banderoles, el cordam i la tanca blanca i negra eren un senyal ben visible que proclamava a tots els vents que aquell era un poble que estava de festa major.

A Gavà, com que hi havia els del Centre i els del Casino, fi ns al 1936, menys els actes religiosos, que se cele-braven conjuntament, tots els actes profans es feien separadament a l’envelat corresponent dels dos que es construïen. Si fa no fa, els dos envelats eren semblants: un cadafal per a les orquestres, a tot el vol una renglera

«...l’envelat era l’element que s’estava convertint en el

més típic i imprescindible a totes les festes majors».

126 terra i ànima

de llotges i, al centre, una gran catifa per als balladors. Del sostre penjaven llums amb moltes bombetes i, a les bandes, rere les llotges, més llums i una decoració de cortinatges, tapissos i miralls.

La festa major d’estiu, la dels envelats, era la més cele-brada i, per tant, la més esperada, tant per l’una com per l’altra part en què estava partida la població. Tret dels actes diguem-ne ofi cials que se celebraven conjuntament, com l’ofi ci solemne i la cercavila que primerament anava a càrrec de la cobla que es llogava per a les sardanes i més tard de les populars bandes dels Blancs i els Negres, que crearen els mestres olocauins establerts a Gavà, els recordats Josep Roselló i Rafel Blay, la resta dels actes festius se celebraven separadament, i omplien de gom a gom els respectius envelats i, de forma molt especial, les sessions de ball.

Per norma general, la vigília de Sant Pere, els dos envelats inauguraven el programa de festes amb una representació teatral o lírica amb els millors actors i cantants d’aquella època: Marcos Redondo, Maria Espinalt, Maria Vila, Pius Davi i Enric Borràs, entre d’altres.

El dia de Sant Pere, després de l’ofi ci, s’acostumava a fer ball infantil a la tarda, el que se’n deia ball de societat, i a la nit, després d’haver-se efectuat un gran concert musical davant els «salons-cafè» respectius, amb els clàssics solos de trompeta que els homes esperaven amb delit, es feia el gran ball de gala on el jovent estrenava vestit, tant els nois com les noies, que fi ns i tot alguna se’l posava llarg.

Durant la sessió de ball, se’n reservava un exclusivament als casats, que s’anomenava el vals dels casats, i un al-tre, dit de ram, en què el ballador obsequiava la parella amb una fl or. Cap a mitjanit, se subhastava la ritual toia, un ram de fl ors o un objecte d’adorn, que atorgava a qui la guanyava la potestat de ballar en solitari amb la parella escollida, cosa que originava el natural murmuri de l’assistència. A la meitat de la sessió es feia un des-cans que s’anomenava la mitja hora, que els balladors aprofi taven per anar a beure i moltes parelles per iniciar un festeig.

Després es reprenia el ball fi ns a la matinada, a vega-

127Antoni Tarrida

des amb les primeres clarors, que acabava amb el més airós i viu de tots els balls, el popular vals jota on els més acèrrims giravoltaven fi ns a l’extenuació, fet a què coadjuvava l’orquestra de torn accelerant el compàs del 3 per 4 fi ns al màxim possible.

Però, cosa estranya, i a mi mateix no deixa de sorprendre’m, una de les vivències més retingudes no és l’estrena d’un vestit i sabates, ni la taula ben proveïda amb el capó rostit i la crema, ni el fi ral; ben al contrari, perquè el record més emotiu d’aquelles festes majors que per sempre m’ha quedat gravat és el de dues persones senzilles i modestes més que ningú, però complidores i fi dels amb el seu quefer. Tothom les coneixia pel Frescui el Jorge, i durant molts anys van exercir com una es-pècie de conserges, l’un del Centre i l’altre del Casino. A ambdós locals feien de tot el que convenia, però quan era més important el seu paper era pels dies en què s’aixecaven els respectius envelats, quan vetllaven que la canalla no féssim nosa en tot aquell enrenou, perquè la nostra natural curiositat infantil no ens deixava moure dels volts de la gran novetat que representava aquell munt de puntals, cordes i veles.

Confesso que el fet no té cap transcendència, però per a mi fóra pecat capital parlar de les festes majors d’antany i no esmentar als entranyables Frescu i Jorge, que malgrat els seus renys tots apreciàvem i respectàvem.

128 terra i ànima

L’ACTIVITATSOCIAL I CULTURAL

La Igualtat, l’entitat deganaTornaboda, Esbart Ginesta i Caputxetes BlanquesLa Taula Rodona del CentreEl Grup de Teatre i Constantí BruachL’Antoni Basté, actor i sardanistaEls Blancs i els Negres, dues bandes musicalsCiclisme, boxa i futbolL’Aramprunyà, primer periòdic de Gavà

129Antoni Tarrida

Quan el 1921 vaig venir al món, el moviment associatiu dels gavanencs s’estava desvetllant d’una llarga i ances-tral letargia. Fins ben bé a les darreries del segle XIX, els únics i senzills signes corporatius del nostre poble havien estat les confraries o agrupacions de caràcter religiós creades al redós de l’església, per incrementar el culte públic del propi patró o fomentar l’exercici d’obres de pietat i de caritat, i les mutualitats d’assistència de Sant Nicasi, 1862, i Sant Isidre, 1884.

Com a acte social més antic i llegendari, i que encara es conserva, hem d’assenyalar el tradicional aplec a l’ermita de Bruguers, que es va iniciar el 1509, amb motiu del trasllat de la imatge de la Mare de Déu a l’actual em-plaçament, on es va restaurar l’enrunada capella de Santa Magdalena, baixant-la amb gran solemnitat des de les encastellades i roges terres de l’entorn d’Eramprunyà.

No amb tanta antigor com el de Bruguers, també se celebra l’aplec de Sant Miquel en el qual, a la tornada, els romeus passaven per la Sentiu, on es feia una gran festa a l’era de can Dardena amb refrigeri i begudes, i es ballava al so esgarrat d’un parell de gaites que ells en deien sac i tamborí.

Pels anys seixanta exercia de vicari de la parròquia el tristament desaparegut i sempre recordat mossèn Abe-lard Sayrach, ferm enamorat del nostre Garraf i de les nostres tradicions. Amb el suport i la col·laboració de la joventut local va emprendre la recuperació d’aquest aplec de Sant Miquel, la celebració del qual feia més de cinquanta anys que s’havia abandonat i que, actualment, supera en actes i popularitat el de Bruguers.

Un altre aplec ja desaparegut, però que fi ns als anys vint havia assolit molta assistència, especialment del jovent, era el de Sant Pau de Torrelles, i s’hi anava seguint una escabrosa drecera que passava per can Tries, can Bori i Sant Climent.

Entre aquest tipus de manifestacions motivades per la devoció dels nostres avantpassats, destacava clarament el romiatge a Montserrat. Hi prenien part famílies sen-ceres que durant quatre o cinc dies s’allotjaven a les cel·les ben condicionades de què disposava el monestir, amb la particularitat que a la cuina hi havia la vaixella necessària per cuinar i preparar el menjar, talment com si estiguessin a casa. Durant l’estada s’acudia als actes

«...probablement, el primer raig de llum que va donar vida al moviment sociocultural va ser un grup de cantaires que l’any 1881 van prendre part destacada en els actes festius que es van celebrar amb motiu de la inauguració de l’estació i l’arribada del primer tren a Gavà».

130 terra i ànima

religiosos i es visitaven els nombrosos i encisadors atrac-tius d’aquella singular muntanya. A la nit, després de sopar, s’acostumava a fer bromades entre els d’una cel·la i altra, com a divertiment, sense fer-ne un gra massa. Els anys vint i trenta hi havia tants romeus que, per anar-hi, a l’estació de Sant Boi havien d’habilitar expressament un tren especial.

Com he dit anteriorment, però, el darrer terç del segle XIX van aparèixer a la vida gavanenca les primeres mos-tres de neguit cultural, i des de llavors aquests anhels ja no tindrien aturador, tot al contrari, ja que s’anirien incrementant a mesura que prenien peu en la voluntat de la població. Probablement, el primer raig de llum que va donar vida al moviment sociocultural va ser un grup de cantaires que l’any 1881 van prendre part destacada en els actes festius que es van celebrar amb motiu de la inauguració de l’estació i l’arribada del primer tren a Gavà.

Esperonats per la bona acollida que van generar, aquell grup de cantaires va continuar la seva afecció i, l’any 1895, van decidir associar-se legalment amb el nom de Societat Coral La Igualtat, fet històric que va determinar la fundació de la primera entitat cultural de Gavà i que avui, després d’haver complert sobrerament el centenari, continua plena de vida i en primera línia, amb l’honrosa qualifi cació de ser l’entitat degana cultural de la ciutat. Com que aquest grup de cantaires fundadors simpatitza-ven amb l’ideari social de Josep Anselm Clavé, el mateix any varen ingressar a l’Associació de Cors de Clavé, al temps que escollien com a seu el recentment construït Casal-Cafè del Centre, on reberen plena col·laboració i suport per part de l’Esteve del Centre, com era conegut per tothom, i a qui el seu pare, Jaume Bruach, havia traspassat el govern del local des del primer moment de la seva construcció.

De l’Esteve del Centre cal assenyalar que, des de molt jove, va estar present en tots els moviments socials i polítics d’aquella època. Al seu local van trobar acolliment, suport i alè, a més de La Igualtat, totes les promocions de caràcter liberal i popular que es produïen a la pobla-ció. En referència a l’ajut que va dispensar a La Igualtat, a part de l’altruista cessió d’una part del seu local, cal esmentar l’inaudit i sorprenent fet que, des de la primera

131Antoni Tarrida

junta directiva que es va constituir el gener del 1895, en va formar part amb el càrrec de tresorer, i aquesta responsabilitat la va ocupar durant totes les juntes que es van anar constituint fi ns al 1936, per causes que tothom comprendrà. Amb aquests quaranta-un anys de manteniment del càrrec de tresorer, ja no caldria afegir-hi res més al lligam i amor de l’Esteve per La Igualtat; però és que encara hi ha més: ell va aconseguir portar un gran mestre director, l’inoblidable Maximí Novi, i va fer el possible perquè el seu fi ll, Pere Bruach, aprengués música fi ns a l’exageració; i així, el Peret del Centre va tocar tota classe d’instruments de percussió, vent i cor-da i va ser el substitut del senyor Novi. Va compondre diverses peces musicals i, després del 1939, va fundar l’orquestra de ball Orquestra Bruach.

Seguint la gran vocació musical dels seus membres, La Igualtat es va lliurar a una intensa activitat que, després de tants anys, avui encara continua amb el mateix fervor. Dins d’un ampli i fl orit historial, l’entitat mai ha deixat de prendre part en les tradicionals cantades de cara-melles i ha realitzat actuacions per diverses poblacions, col·laboracions amb altres grups locals i excursions i sortides a diverses capitals, fi ns i tot a l’estranger. D’acord amb els postulats dels Cors de Clavé, es va crear una mútua de socors, que en aquell temps va ajudar moltes famílies de cantaires que estaven en necessitat.

Cinc anys després de la fundació del cor, la mateixa afecció i tirada que aquell grup de gavanencs sentia pel cant també es va decantar cap a la música de corda, i d’aquesta faisó es va crear un orfeó-escola infantil de guitarres i bandúrries, amb alumnes de cinc a set anys. L’escola es va desfer i la va substituir la Rondalla de Guitarres i Bandúrries La Igualtat, que van dirigir els mestres Novi i Casanovas, i que en moltes ocasions actuava amb la coral i rebia els mateixos aplaudiments, o més, fi ns i tot.

La constitució de la Societat Coral La Igualtat va signifi -car, sense cap dubte, el tret d’arrencada d’un Gavà que estava ancorat en el més rutinari passat, cap a unes formes de vida que el farien més sociable, més humà i més agradable.

Però, si hom vol conèixer a fons els més de cent anys d’història d’aquesta societat coral, la degana de les

«...de l’Esteve del Centre, cal assenyalar que, des de molt jove, va estar present

en tots els moviments socials i polítics d’aquella

època. Al seu local van trobar acolliment, suport i alè, a més de La Igualtat,

totes les promocions de caràcter liberal i popular que

es produïen a la població».

132 terra i ànima

entitats socioculturals gavanenques, cal llegir el llibre LaIgualtat (1895-1995), en el qual el notable historiador Manel Alonso Figueres ens els narra i documenta fi ns a l’exhauriment. Us asseguro que no us en penedireu.

M’havia contat la gent gran que, anys enrere, a Gavà i a Viladecans es ballava una dansa molt airosa que anome-naven la Tornaboda, la característica més assenyalada de la qual era el fort picaroleig fet amb un tirant de petites esquelles cenyides als turmells, que les parelles de dan-saires espolsaven amb la major força i rapidesa, i d’això deu venir el nom de l’espolsada, com també en deien.

La Tornaboda és una dansa tradicional, pràcticament arraconada, i va anar ben bé de prim que se’n perdés el rastre. En aquest sentit cal fer patent la nostra reco-neixença a la família Marrugat, la Maria Eugènia i la seva fi lla Maria Spei, que junt als mestres Joan Rigall i Pere Màrtir Puig i Estapé, recolliren la música i els passos de dansa, i n’impulsaren la recuperació en la segona meitat del segle XX.

Es diu que les desavinences que es van produir entre els senyors d’Eramprunyà i la Torre Roja per escollir el lloc on casar dos dels seus fi lls respectius, es van resoldre salomònicament fent la cerimònia, actes i festeigs dues vegades, al matí a la Torre Roja i a la tarda a Eramprun-yà. D’aquí ve el nom de la Tornaboda. Amb el títol de La Tornaboda, un autor teatral de nom Julià Carcassó i Font va estrenar el 1893 una obra que va subtitular Vida i costums de Gavà a fi nals de segle, i més ençà, l’escriptor gavanenc Jeroni Bruach també va produir una peça dramàtica amb el nom de La Tornaboda.

El Casal-Cafè del Centre, amb l’acolliment que va dispen-sar a La Igualtat, de seguida va superar en popularitat l’antic Cafè de la Plaça, l’únic local que hi havia hagut al poble i que estava ubicat en una part de l’edifi ci neoclàssic d’en Planes i Crehuet, construït l’any 1859 a la plaça Major.

L’obertura del Casal del Centre l’any 1890 va complaure l’anhel de molts gavanencs que trobaven a faltar un local més espaiós i més obert, en què tothom tingués cabuda i sense cap mena de preferències. L’edifi ci del Centre el va construir el mestre d’obres gavanenc Miquel Riera Ramon per encàrrec de Jaume Bruach Aloy, un pagès del poble, pare de sis fi lls i a qui, pel que es veu, la terra

133Antoni Tarrida

no li devia agradar gaire. El Miquel Riera, de 34 anys, va cobrar 30.000 pesssetes per l’obra, és a dir: materials i jornals de paleta, manyeria, fusteria i pintura.

Al contrari del Cafè de la Plaça, on la forma de pensar dels habituals era de signe conservador, que avui en diríem dretà, al local del Centre hi acudien parroquians de tots els estaments socials: pagesos, comparets, menestrals, jornalers i també una selecta minoria de lliurepensadors, que es neguitejaven per aixecar el nivell cultural del po-ble. Dins d’aquest grup, que ben bé podem considerar l’elit de la societat gavanenca d’aquella època, hi havia homes tan inoblidables per la seva forta personalitat com en Marian Colomé, historiador i poeta; el metge Joan Coromines; en Josep Amat, conegut com el senyor Pepet de la farmàcia; en Miquel Tintorer, al qual tothom anomenava el Palabra per la seva fàcil oratòria; en Rafael Garriga, fi nancer barceloní que havia construït l’únic i bell edifi ci modernista local a la Rambla fent xamfrà amb la carretera; en Constantí Bruach Molins, ànima de la tertúlia; en Boi Solé Basomba, lingüista de fi ligrana, i en Baldiri Font i Jeroni Bruach, dos bons escriptors.

Aquest distingit grup es reunia sovint tot prenent l’habitual tassa de cafè, en una taula rodona que hi havia al Centre, prop de l’entrada del carrer de Santa Gertrudis. La nit de Sant Josep de 1915, varen prendre l’acord de formar una companyia d’afi cionats al teatre i es van comprometre a representar la primera obra a l’envelat de la propera Festa Major de Sant Pere. L’obra escollida va ser una de molt complicada i difícil, titulada La falç, de Serafí Pitarra i Pelai Briz, escrita en vers i amb llargues intervencions dels protagonistes, que no van ser obstacles perquè el debut constituís un èxit tan considerable, que àdhuc se’n va parlar en els mitjans de comunicació barcelonins.

Aquest brillant inici va animar el grup d’afi cionats en l’art de Talia a donar continuïtat a les representacions, i durant una bona pila d’anys, a l’escenari del Centre, van interpretar infi nitat d’obres, especialment les de caire dramàtic d’Àngel Guimerà, Frederic Soler (Pitarra) i Ignasi Iglésies.

Nous afi cionats s’incorporaren al grup, com Jaume Margarit, Narcís Planas, Narcís Sanfeliu, Jaume Parés, Josep Fulquet i l’Antoni Basté. Pels anys 21 o 22, també

«...en Constantí Bruach Molins, ànima de la tertúlia,

una selecta minoria de lliurepensadors, que es

neguitejaven per aixecar el nivell cultural del poble».

134 terra i ànima

ho féu en Pere Bruach, el popular Peret del Centre, fi ll de l’Esteve, que consagrat ja com a mestre musical i amb la col·laboració dels millors cantaires de La Igualtat, va fer possible la representació d’operetes i sarsueles.

D’aquest entusiasta grup d’afi cionats, que amb els natu-rals relleus i noves incorporacions va continuar actuant fi ns a principis dels trenta, van sorgir destacats actors que van deixar un record inoblidable per les seves mag-nífi ques interpretacions.

Així m’ho contaren els meus passats i altres gavanencs d’aquella època, i tots hi estan d’acord (i aquest modest cronista ho pot corroborar, perquè encara vaig tenir la fortuna de sentir-lo i admirar-lo) que dins d’aquell grup hi va haver l’intèrpret més genial i formidable que mai més hi ha hagut a Gavà de la llengua dels nostres reinaxentistes. Es deia Constantí Bruach i Molins i era d’ofi ci pagès, un bon pagès, i ja de petit va exhibir unes enormes facultats interpretatives. El seu mestre i model va ser el famós Enric Borràs, glòria del teatre català i al qual aconseguia emular quan interpretava els soliloquis del mestre Jordi, del mossèn Janot o del bonàs del Manelic. Llavors la sala del Centre emmudia, i el silenci era sepulcral. Tothom estava pendent de la potència de la seva veu, a la qual sabia donar accents i modulacions magistrals amb gestos i posats tan precisos que embadalien la concurrència. Diu que més d’un promotor li havia proposat formalment la incorporació al camp professional; però en Constantí Bruach i Molins era pagès de soca-rel, i l’amor per la terra, els sembrats i les collites encara era més fort que el del teatre, i així tota la vida va compartir dues passions tan diferents com l’escena i la terra.

Una altra fi gura del teatre gavanenc d’aquella època va ser l’Antoni Basté, que va arribar a Gavà el 1920, con-tractat per en Salvador Lluch per pintar i decorar el seu palauet neoclàssic conegut ja com la torre Lluch. El jove Basté es va allotjar al Centre els dos anys que va durar la feina, i allà, el seu tarannà obert i sociable va fer que de seguida prengués estreta relació amb el grup d’afi cionats al teatre que ell també compartia. Com que era un mag-nífi c actor, especialment en papers de caire còmic o de caràcter, la seva incorporació va ser una tasca fàcil i molt ben rebuda. Captivat per les excel·lències de Gavà i per l’ambient artístic i culte d’aquell distingit grup de la taula

135Antoni Tarrida

rodona del Centre, l’Antoni Basté va decidir quedar-se i, fi ns i tot, es va casar amb una fi lla del poble, precisament germana d’en Pere Oliver, membre del grup.

Són molts els gavanencs que el recorden en les nombro-ses i excel·lents actuacions teatrals que va protagonitzar, perquè després de 1939, cancel·lat defi nitivament el Centre i tot el que representava, durant molts anys més va continuar consagrat al teatre afi cionat, fent d’actor i de director al local del Casino. L’Antoni Basté va sobreviure amb excés els qui crearen aquell grup inicial, perquè el seu decés va ocórrer l’any 1991, a l’edat de 95 anys.

El que molts gavanencs no saben, i de segur que se’n sorprendran, és que al nostre poble, l’any 1920, no es ballaven sardanes, perquè mai ningú les havia fomentat. L’Antonet Pintor, com ja des del primer moment se’l va anomenar i com se’l va conèixer tota la vida, procedia de Sants, on havia nascut i on havia estat membre actiu del Grup Sardanista del Centre Catòlic. Aquesta circums-tància i el ple suport de la gent del Centre el va decidir a la creació d’una escola de sardanes i d’aquesta faisó va resultar que l’Antonet Pintor, a més a més d’una notable aportació a l’afi ció teatral, va ser l’home providencial que va introduir a Gavà aquesta altra afi ció artística, que és la sardanista.

Els volts de l’any que vaig néixer i els que vaig anar a escola, van ser molt prolífi cs en el desenvolupament sociocultural de Gavà.

L’afi ció sardanista es va estendre cap a les altres danses, i amb l’estímul que l’Aureli Capmany promovia amb la Mancomunitat, n’hi va haver prou per a la formació de dos esbarts. El Dr. Joan Coromines i Rafael Garriga, amb el suport de la gent del Centre, s’ho van agafar de valent, i amb la cooperació de la mestra de les Escoles Públiques, Josefa Carulla d’Homs, van aconseguir la formació de l’Esbart Ginesta que, a partir de 1921, va actuar a totes les festes locals i a diverses localitats de l’entorn, i aconseguí certa notorietat. Uns mesos més tard, el mestre d’escola de l’Ateneu (aleshores encara al Cafè de la Plaça) Lluís Redorta, va començar a organitzar els Pomells de Joventut de Gavà, amb el nom de Roselles de Gavà, i van demanar al folklorista Joan Rigall que els fes de director. L’Esbart Folklore de Gavà va actuar amb dues agrupacions: la infantil i les Caputxetes Blanques.

«...una altra fi gura del teatre gavanenc d’aquella època va ser l’Antoni Basté, que va arribar a Gavà el 1920, contractat per en Salvador

Lluch per pintar i decorar el seu palauet neoclàssic

conegut ja com la torre dels Lluch».

136 terra i ànima

La rivalitat Centre-Ateneu de la Plaça també va portar a la duplicació d’esbarts: el Centre va acollir l’Esbart Ginesta; i l’Ateneu, que es va traslladar al Casino, el de les Caputxetes Blanques.

Per altra banda, el nombrós contingent d’olocauins que s’havien traslladat a Gavà havien emprès, agermanats amb nosaltres, un nou i defi nitiu camí de la seva vida, que signifi caria una valuosa contribució al progrés i estabili-tat de la població. D’aquesta faisó, i coneixent la innata passió que tots els valencians senten per la música, no és gens estrany que a meitat dels anys vint fundessin no una, sinó dues bandes de música, i això ens mostra la seva total integració a la vida i al pensament local, perquè seguiren per separat els dos corrents, diguem-ne polítics, existents al poble.

La primera, 1926, fou fundada pel mestre Rafael Blay, i es recolzà en el Casino, amb el nom de Banda dels Ne-gres; i l’altra, la dels Blancs, 1928, la va crear el mestre Josep Roselló, i s’acostà als del Centre i va col·laborar estretament amb el Cor La Igualtat. Aquesta, per tant, tingué molt més protagonisme, i anys després, quatre dels fi lls de Josep Roselló foren la base de la formació de l’orquestrina Els 8 Mickey’s Ritmers, després Orquestra de Pere Bruach.

Valencians també foren la majoria dels qui formaren un grup de bastoners, sota la direcció de Joaquim Farré Olivella, de cal Cot, forner i pagès que n’havia après a Reus. El ball dels bastons, per aquell temps, era molt popular, i consistia a fer sonar rítmicament un parell de bastons, d’acord amb una melodia i combinat amb mogudes evolucions del cos i de les cames, intentant simular un combat. Els assaigs, tot i essent de la part del Centre, es feien a l’antic Cafè de la Plaça que, quan va passar el 1922 al nou local del Casino, es va convertir en la Casa de València.

A Gavà, com anem veient, els anys vint van ser portadors de fecunds i profi tosos esdeveniments, que començaven a encadenar-se en un imparable desenvolupament que només interrompria el forçat parèntesi de 1936 a 1939. En aquesta dècada vam assistir a la consolidació de la pagesia, a l’arribada de l’era industrial i a l’afi rmació del neguit sociocultural dels gavanencs i, per acabar-ho d’arrodonir, també van aparèixer els primers moviments

137Antoni Tarrida

de caràcter esportiu.

Entre el Cafè de la Plaça, el Casino i el passatge de la Rambla, hi havia un bon espai de terreny que estava buit, i era propietat de l’anomenat Cap Blanc, de ca la senyora Rosa, el qual, engrescat per un grup d’afi cionats al ciclisme i amb el suport de Salvador Lluch, hi va construir un velòdrom que durant els anys vint i trenta va constituir les delícies dels seguidors de les curses. Hi van concórrer campions de primera fi la, entre els quals el famós Mariano Cañardo, i l’Andrés Sancho, i com que entre els afi cionats gavanencs van sorgir grans corredors, aquests van arribar a plantar cara en disputades carreres a l’americana i de persecució, que encenien l’entusiasme i els ànims dels espectadors. Els més grans recorden les gestes dels corredors locals Ventura, Moré i els germans Adelaida, de Viladecans.

L’any 1926, l’Esteve del Centre, valent-se d’unes amistats, va aconseguir portar al seu local l’aspirant a campió d’Europa dels semipesants, el Ricard Alís, que durant prop de quatre mesos hi va efectuar la seva preparació física, que compaginava amb curses per les muntanyes properes. La presència de l’Alís, amb l’exhibició d’una vigorosa musculatura i un sever entrenament, no sola-ment va despertar la curiositat de la gent, sinó que va servir de pas de tentines perquè alguns joves dels més fornits provessin de practicar un esport tan dur com és la boxa, intents que no van prosperar fi ns uns anys més tard, quan es formà un club de boxa.

L’afi ció al proclamat rei dels esports, el futbol, també havia pres peu en la voluntat i preferències dels adoles-cents i del jovent local, que ja tenien Zamora i Samitier com a ídols predilectes. No té res d’estrany, doncs, que amb això, la imparable atracció d’aquest esport conduís, primer, a practicar-lo i, més endavant, el 1922, a la fundació d’un club de futbol amb el nom de la població: Futbol Club Gavà, que a partir d’aquest any sempre ha estat present en totes les competicions catalanes i fi ns i tot en algunes d’estatals. Un cafè taverna molt popular del carrer de Sant Pere, fent xamfrà amb el de la Rectoria, conegut per cal Pim Pam, a desgrat de no ser gaire gran, va ser durant molts anys el local on no es parlava d’altra cosa que no fos de futbol i tot el que hi concernia. Fins al 1936 es va considerar com la seu ofi ciosa del club.

138 terra i ànima

Retornant al tema estrictament cultural i progressista, en referència a aquella etapa daurada del 1920 a 1936, que fou tan fl orida en esdeveniments que ens encaminaven a un normal i prometedor desenvolupament, s’ha de fer un especial esment, i amb tots els honors, a l’aparició del primer periòdic de Gavà. Es va dir L’Aramprunyà i fou, juntament amb la creació del Grup Teatral del Centre, la consecució més gran d’aquells extraordinaris gavanencs que componien la famosa tertúlia de la taula rodona del Cafè-Saló del Centre.

Hem de suposar que no els va faltar el suport de l’Esteve del Centre, que els va deixar una dependència del seu local per a encabir-hi la redacció i l’administració del periòdic. La pensada de fer-lo la tingueren entre tots des de feia temps, en què ja els bullia al cap aquesta idea i, a desgrat de la inexperiència en aquest ofi ci, venceren les consegüents difi cultats que se’ls anaven presentant i així, el 6 de gener de 1921, es va publicar el primer periòdic de Gavà.

Si bé L’Aramprunyà fou una obra conjunta de tot el grup, cal assenyalar-ne com a principals artífexs Miquel Tintorer, que en fou nomenat director; el Dr. Joan Coro-mines, redactor en cap i, com a redactors, Josep Sèculi, Marian Colomé i Valentí Badosa; però també van tenir la col·laboració de Baldiri Font i Rafael Garriga, el trobador de la Sentiu. Es va nomenar un consell d’administració que formaren mossèn Francesc Baranera, Joan Coromines i Pere Oliver. I també una comissió de festes i una altra d’esports, integrades per gavanencs tan destacats com Narcís Sanfeliu, Constantí Bruach, Jeroni Bruach, Boi Solé, J.Torné, J. Olivella, Josep Amat i l’imprescindible músic Pere Bruach.

L’Aramprunyà es publicà mensualment fi ns al gener de 1923. D’aquell entranyable periòdic en resten molts pocs exemplars, però els que tenim la joia de conservar-ne alguns, que guardem com un veritable tresor, quan fu-llegem i llegim i rellegim aquelles pàgines atrotinades i masegades que s’esforçaven per refl ectir i difondre tot el que succeïa o podia interessar a l’assossegada socie-tat gavanenca d’aquella època, i també els delers per aconseguir un demà que s’albirava curull de promeses engrescadores, no podem resistir que ens embargui un dolç sentiment d’admiració i tendresa infi nita.

139Antoni Tarrida

Recordar és estimar i honorar, i els nostres avantpassats, per haver estimat la nostra terra amb tota l’ànima, són mereixedors de ser recordats, estimats i honorats.

«...s’ha de fer un especial esment, i amb tots els

honors, a l’aparició del primer periòdic de Gavà. Es va dir L’Aramprunyà i

fou la consecució més gran d’aquells extraordinaris

gavanencs que componien la famosa tertúlia de la taula

rodona del Cafè-Saló del Centre».

140 terra i ànima

ELS RECORDS OMPLENELS BUITS

La primera anada a BarcelonaEls veïns dels volts de casaEl Sr. Pepet de la farmàciaEls servidors de l’AjuntamentPersonatges senzills i entranyablesUna pinzellada inèdita: l’equívoc de la bandera

141Antoni Tarrida

Quan encara anàvem a escola, els petits teníem po-ques oportunitats d’anar a la gran ciutat de Barce-lona. Fins i tot els grans hi eren rebecs i, per norma general, només s’hi desplaçaven quan era imprescin-dible, com ara per anar a la consulta del metge o del notari, o a adquirir allò que al poble no hi havia.

Com que encara no existia cap línia d’autobusos, el mitjà de transport era el tren, amb un horari més aviat curt, però que cobria de sobres les necessitats dels gavanencs. Els viatgers, per si de cas, mai es deixaven el mocador de fer farcells, la gran solució per portar encàrrecs i paquets.

A mi mateix, fi ns que no vaig tenir nou anys, no m’hi van dur, i quan vam baixar a l’estació de Gràcia, «l’apeadero» com tothom en deia, vaig tenir la primera sorpresa quan, embadalit, vaig veure l’enorme rellotge penjant del sostre que, com un llibre de quatre forma-ts, cada un deixava caure, automàticament, el full que li corresponia, és a dir, minuts, quarts, hores i dies. Més bocabadat encara vaig quedar quan, en sortir a fora, no em sabia avenir de l’espectacle que oferien aquells vagons de tren, que corrien plens de gent pel mig dels carrers amb una gran canya de pescar al sostre, i la munió d’automòbils que sortien de tot arreu, els uns amb capota, d’altres sense, i la resta pintats tots de color gris perla, que en portaven la meitat arremanga-da al darrera i en deien taxis, i que tots plegats feien una bullícia tan gran que eixordava.

Agafat de la mà de la mare i l’àvia, vaig caminar fi ns a la Boqueria, on la gent de Gavà sempre hi tirava per fer la compra, i quan va arribar l’hora de dinar, entràrem a la fonda La Española del mateix carrer, on vam trobar coneguts del poble, cosa gens estranya, perquè era el lloc habitual on la majoria de gavanencs hi anaven per a aquest menester. Cap a mitja tarda tornàvem a Gavà i, per part meva, cansat i esmortit, confesso que vaig trigar molt de temps a voler tornar a anar a Barcelona. Era millor la tranquil·litat i la vida del meu poble amb la família, els amics i l’escola.

En anteriors capítols he tingut l’oportunitat de fer

«...més bocabadat encara vaig quedar quan, en sortir a fora, no em sabia avenir de l’espectacle que oferien aquells vagons de tren, amb una gran canya de pescar al sostre».

142 terra i ànima

memòria de persones que van ser sobresortints, per haver deixat l’empremta positiva del seu neguit. N’hi va haver, però, d’altres de caràcter més senzill i tracte més mesurat, que també coadjuvaren a marcar aquella època.

Com a mostra puc anomenar la majoria que vivien pels volts de casa. Entre aquests recordo, com si encara hi fossin, el Baldomero de cal Facundo, un botiguer fi cat sempre dins un guardapols; l’adroguer Mata, de la Casa Gran, un personatge excessivament gros i corpulent; l’avi Percala, de la carnisseria de la plaça Major, potser la botiga més antiga del poble; el Lluc i la Teresa, de la Casa Gran, una simpàtica parella ja molt gran, que amb dues fi lles regentaven una botiga de comestibles; el Francesc Farré, de la fl eca de cal Cot; i els Perlas, que exercien de ferrers i havien convertit l’obrador en centre de tauromàquia, cosa a la qual eren molt afeccionats.

Més avall de la Plaça, i anant cap al carrer Major, hi havia l’Amparo de les gallines i conills; la Susanna de la carboneria i el celler de la Cinta i el Cinto Recader, amb la branca de pi penjada al portal, distintiu de la venda de vi al detall. La popularitat d’aquesta casa, però, la proporcionava el Cinto, una fi gura llegendària gavanenca que, com ho aclareix el sobrenom, era el recader del poble. Cada dia el veia passar, per davant de casa, camí de l’estació, carregat amb grans farce-lls, en els quals portava encàrrecs de tota mena per a la gran ciutat. El Cinto Coromines, que així es deia, era més aviat magre, de caminar apressat i caràcter jovial i obert; però el que més el va distingir fou el seu pensament i la paraula apassionada, un home poc corrent i d’idees pròpies, que s’havia avançat al temps i als altres, tant en política com en catalanisme.

Entre la botiga de l’Amparo i la carboneria de la Su-sanna hi havia un carrer estret i mal format que es va dir del Comte d’Urgell, que al fi nal s’ha aconseguit redreçar, i els que de petits el vàrem conèixer sempre recordarem l’aprensió i el pànic que ens produïa de passar-hi, sobretot quan era de nit. El motiu era que a la cantonada amb el carrer Major hi havia la fusteria

«...el Lluc i la Teresa, de la Casa Gran, una simpàtica parella ja molt gran, que amb dues fi lles regentaven una botiga de comestibles».

143Antoni Tarrida

del Papitu Sala, que feia taüts i sempre en tenia un bon nombre repenjats a les parets. A més a més, a meitat del Carreró, que així tothom l’anomenava, hi havia un solar abandonat que en deien el Camp Públic, i que els captaires de tot tipus ocupaven per passar-hi la nit.

A la meitat del carrer Major, hi havia el cafè de l’afable Rigol, un home complaent i comunicatiu en grau superlatiu. El seu local cridava l’atenció, perquè disposava d’una pianola que teclejava sola, per mitjà d’un rotlle ple de forats. Per a la canalla era tot un espectacle que contemplàvem bocabadats. Al mateix davant de cal Rigol, hi havia els de cal Pedacets i, com el sobrenom anuncia, la mestressa devia clavar pedaços, i el Fernando que feia de sereno, donava classes de repàs i repartia el periòdic Las Noticias.

Més amunt del carrer Major, dessota mateix de la carnisseria de cal Percala, hi havia la Farmàcia Amat, el món del llegendari senyor Pepet, que així tothom coneixia Josep Amat i Ros, únic apotecari del poble.

Com tots els de la meva edat, tinc gravada la imatge d’aquell vell edifi ci de modesta fi gura, amb unes grans portes de fusta obertes de bat a bat i un vestíbul amb unes vidrieres que donaven entrada a l’apotecaria. L’interior tenia les parets cobertes de prestatges amb els específi cs preparats de laboratori i, a dalt de tot, una renglera de terrines amb herbes remeieres i, al bell mig, una mampara de vidre glaçat reservava el laboratori on el senyor Pepet elaborava xarops, ungüents i receptes remenant destrament el morter. A través d’una petita portella, apareixia el cap del senyor Pepet, sempre atent i servicial, amb les ulle-res a la punta del nas i un escuradents a la boca. Si hi portaves una recepta, la contesta era sempre la mateixa: «Vine d’aquí a mitja horeta». En canvi, et servia aviat tot tipus de pols, per al mal de ventre, mal de cap o de costat i els seus famosos pols per a la bavera dels nadons.

El popular senyor Pepet va ser una persona molt pon-derada, i inspirava tanta confi ança que la gent acudia

144 terra i ànima

al seu consell i remei, en el cas de qualsevol tipus de malaltia, en comptes d’anar al senyor Coromines, met-ge del poble. El senyor Pepet va ser el més gran dels quatre germans de la família dels Todo, molt arrelada al passat de Gavà, i el seu pare, en Josep Amat i Vilà, que havia estat alcalde, a més de la farmàcia, també el va fer aprendre a tocar el piano, i abans d’en Pere Bruach, va amenitzar les sessions de ball del Saló del Centre.

Dues cases més avall de l’apotecaria del senyor Pepet encara hi perdurava una boteria, la d’en Joan Baqués, que ja no feia bótes per la pràctica absència de vinyes, però que es defensava fent portadores, barrals, algun bujol, càntir o galleda i, de tant en tant, una d’aquelles bótes a mida d’un carro, que usaven els pagesos per buidar les latrines.

Seguint la proposta de fer memòria de fets i persones d’aquella època, també hi pot escaure afegir com anaven les coses per part de la gestió municipal, no dels polítics que ara no fa al cas, sinó d’aque-lles altres persones que s’encarregaven de la tasca de vetllar per l’ordre i el bon funcionament de la comunitat, més ben dit, de la plantilla municipal.

Mai amb més propietat hi podríem aplicar la dita que eren «quatre i el cabo» (caporal) perquè, si no em falla la memòria, poc més era el nombre de funcionaris. L’administració, el paperam, el portaven dues perso-nes, el secretari, en Marc Grau, i l’ofi cial major, en Pere Bruach, conegut popularment com el Peret del Centre. Tots dos eren fi lls del poble, el primer de cal Mateu, el mas que encara tenim a la part alta de la població, avui en ple nucli urbà, i el segon era fi ll de l’Esteve Bruach. Amb tota seguretat eren els dos únics gavanencs que coneixien tothom pel seu cognom, perquè llavors tant les cases com les persones s’anomenaven pel motiu o sobrenom. El Marc i el Peret ocuparen molts anys els seus càrrecs, i tota la població sempre els va tenir en estima i consideració, ocupessin la Casa Gran els del costat del Centre o els del Casino.

Tots plegats, el 14 d’abril de 1931, en ocasió d’haver-se

«...el llegendari senyor Pepet, que així era com tothom coneixia Josep Amat i Ros, únic apotecari del poble».

145Antoni Tarrida

proclamat la República, l’alcalde de torn, Joan Badosa Sanfeliu, uns quants regidors i el Marc i el Peret, va-ren travessar una curiosa situació: s’havia de penjar la bandera republicana i, en aquells moments, ningú dels presents en sabia ni la forma ni els colors. Sense haver-ho aclarit del tot, es decidiren per uns colors determinats i així varen penjar una bandera amb els colors de la francesa, blau, blanc i vermell, però en posició horitzontal.

Era mitja tarda i jo mateix, que tenia nou anys, amb uns amics ens ho estàvem mirant mig esporuguits, però expectants. De sobte vam sentir una gran cridòria i esvalot, que provenia del fi nal del carrer del Centre, tocant al de Sant Nicasi; era un gran grup de persones que enarboraven l’autèntica bandera republicana, i també una de catalana, amb l’estel de cinc puntes. D’aquells enfervorits gavanencs sempre recordaré els que portaven les dues banderes, que eren en Marian Colomé, el gran cronista local i en Miquel Tintoré, dit el Palabra per la seva fàcil oratòria. Arribats a la Casa de la Vila, després de tirar el retrat del rei pel balcó, efectuaren el canvi amb visques a la República i a Catalunya, secundats amb alegria i satisfacció per tots els concurrents.

Als baixos de l’Ajuntament, cara al carrer i amb entrada separada, hi havia el jutjat on es feien les partides de naixement i altres menesters, propis del departament. Se n’encarregava el senyor Tàpies, un funcionari molt conegut, i no pas per la seva feina i caràcter, sinó pel seu aspecte físic, ja que a l’esquena hi tenia una visible deformitat.

Un altre funcionari municipal, per cert molt popular, era l’agutzil, en Nicasi Bassoles, que vivia amb la família a la mateixa Casa de la Vila, cosa que el feia estar permanentment de servei, ja que, a més d’executar les ordres de l’Alcaldia, exercia de porter i de conser-ge. Per si no en tenia prou, el Nicasi feia de nunci, el pregoner del poble. Per la seva bona textura i més bona presència, era tot un personatge, un autèntic senyor tant en el caminar com en la parla. Com si fos ara, sento el toc de la trompeta que al capvespre i a

146 terra i ànima

cada cantonada anunciava la crida, un sol toc si era normal i dos si era de rei, és a dir, quan els avisos eren ofi cials. Veure i sentir pregonar el Nicasi de l’agutzil amb aquella veu clara i solemne, era un espectacle que la mainada mai ens deixàvem perdre. Sempre començava així: «Es fa saber que...» i darrera hi cabia tot, des de vendre llavors de naps o ceba, recuperar un «arquillo» o «trasera» i fi ns i tot una compravenda. La crida de rei servia per anunciar el cobrament de la contribució, els canalons o quelcom extraordinari.

Per mantenir l’ordre, i això els que no ho han vist no s’ho creuran, als anys vint hi havia una sola persona, un únic guarda municipal i, per si fos poc, encara d’edat avançada; era en Ramon Planas, que tothom coneixia com el Neral, i va desenvolupar aquesta feina un grapat d’anys. Vestia una espècie d’uniforme de color caqui gastat i deslluït, amb un gruixut i gran corretjam que li venia gran, la gorra de plat i un bon bastó per imposar respecte. Era un home eixut i molt magre, i la canalla miràvem d’esquivar-lo, no fos cas que ens prengués la pilota; però al poble no hi havia problemes, llevat d’algun petit incident al mercat diari de la plaça Major i el setmanal dels dimarts.

Un altre empleat municipal era el que se’n deia el capatàs, que es cuidava de l’arranjament dels carrers quan s’acostava la Festa Major, o s’havia de fer alguna processó, perquè en aquell temps no n’hi havia cap d’asfaltat, ni tan sols empedrat, motiu pel qual la majoria estaven plens de sots, basses i de les roderes que feien els carros, molt especialment el de Sant Nicasi, que era molt transitat i, per postres, un dels més llargs i estrets.

El capatàs, que es deia Miquel Montserrat, però tothom el coneixia pel Fasto, vetllava pel compliment de les obres municipals i també s’encarregava de dirigir el servei del terralló, una prestació de treball a la qual estaven obligats els pagesos des dels temps feudals; els qui en tenien, amb l’animal de tir i el carro de tra-buc i, els qui no, amb el pic i la pala. Amb el servei de terralló també s’arreglaven els camins veïnals i, quan va arribar l’ocasió, es va contribuir al desviament de

«...l’agutzil, en Nicasi Bassoles, a més d’executar les ordres de l’Alcaldia, exercia de porter i de conserge. Per si no en tenia prou, el Nicasi feia de nunci, el pregoner del poble».

147Antoni Tarrida

la riera de Sant Llorenç i al transport de grava per a un hipotètic arranjament de la Murtra.

Per a la vigilància nocturna de la població, hi havia el sereno i el vigilant, encara que mai vaig poder enten-dre aquesta distinta denominació, tenint com tenien idèntiques obligacions. Si no em falla la memòria, es deien Duato i Fernando de cal Sandro, i es repartien les obligacions en cadascun dels dos districtes del poble. La seva missió era evitar robatoris, avisar en cas d’incendi, o anar a cercar el metge en cas de malaltia, i diuen que antigament havien cantat l’hora i el temps; però això ja no ho vaig conèixer.

El que sí que vaig conèixer va ser el servei de l’hora concertada, trucar a qui ho demanava i que necessi-tava matinar. El sistema per saber l’hora era col·locar al pedrís una pedra si es volia a la una, dues a les dues, i així successivament. Més d’una vegada, els bromistes de torn canviaven o retiraven les pedres i hom ja en pot suposar les conseqüències.

En totes les èpoques el jovent sempre ha tingut tirada per les bromades, i els del primer terç de segle no es quedaven pas enrere, tot al contrari, i si algú ho posa en dubte, només li cal comparar-les. El temps ideal era la nit, i els temes preferits eren els carros o coses de l’ofi ci. Com que molts carros a la nit quedaven al carrer, la broma més senzilla consistia a canviar-los de lloc, amagar-los o descarregar-ne la llenya, el fem o el que fos.

Els més engrescats els treien les clavilles, canviaven les rodes per una o dues de més petites i, fi ns i tot, un cop es va desmuntar un carret i es va tornar a muntar al cim del Calamot, i un altre de trabuc es va col·locar a dalt d’una caseta de camp.

Cremar la branca de pi, distintiu dels vinaters, també s’havia fet alguna vegada; però la bromada que va portar més cua va ser la següent: a les cases del carrer de les Parres, avui anomenat de la Mare de Déu de Bruguers, a la part que donava al sol, des de temps immemorial, a més del blat de moro, s’hi posaven les carbasses de bon gust perquè es conservessin més

148 terra i ànima

temps. Una freda nit de gener, un bon grup de joves agafaren la major part de les carbasses i, com a rodes, les llançaren carrer de Sant Isidre i Sant Nicasi avall, i com que fa una bona baixada, moltes arribaren fi ns al carrer de Sant Pere. Hom ja es pot imaginar, a l’endemà, el desgavell i discussions que el fet va com-portar, i aclarir quines eren les de cada casa. Al cap de poc temps, tothom en reia la gràcia i l’acudit.

La retribució del sereno i del vigilant no era a càrrec de l’Ajuntament; ells mateixos s’havien d’espavilar fent cada diumenge al matí una recapte pel poble, i rebien generalment un parell de monedes i, extraordinària-ment, per Nadal, en repartir la tradicio-nal targeta de felicitació, se’ls donava una mica més.

Un altre treballador que tampoc costava res a l’Ajuntament, per la qual cosa també havia de fer recapta, era el peó adobacamins, la feina del qual era la que ja indica clarament el nom. A més de tapar els clots de les roderes, el peó vetllava que les trilles no canviessin de lloc, fet que es donava sovint amb les consegüents protestes i altercats entre els afectats.

Queda per esmentar potser el darrer servidor pú-blic, l’escombriaire, que com el sereno, el vigilant i l’adobacamins, tampoc rebia cap compensació ofi cial. L’encarregat d’aquest menester era en Pere Planas, germà del Neral, el que feia d’urbà, conegut per grans i petits com el Perico, que va donar nom al gran solar mig tancat que hi havia al costat de casa seva: el camp del Perico. En aquell temps el passatge del carrer de la Mercè tenia sortida a la Rambla, entre la casa del Perico i el solar abans esmentat.

El Perico recollia les escombraries amb un carro normal completament descobert, igual que els que feien servir els pagesos, però no n’arreplegava gaires, perquè la gent les aprofi tava abo-cant-les a l’eixida, on tothom criava gallines i ànecs a l’ample, i en feien prou per fer pujar una bona ramada de porcs i altres bèsties de corral.

Amb aquests darrers comentaris sobre el Perico i la seva feina, crec que ha quedat ben palès que el nostre

149Antoni Tarrida

Gavà dels anys vint era un altre món. Un món, però, que estava en consonància amb els costums, gèneres i formes de vida que imperaven pertot arreu. El que ara vivim ha anat molt a bé, infi nitament a bé, i en tots els ordres; però amable lector, ha estat molt bo i reconfortant que tots plegats hàgim fet memòria d’un temps que ja és història.

«...en totes les èpoques el jovent sempre ha tingut

tirada per les bromades.Fins i tot, un cop es va

desmuntar un carret i es va tornar a muntar al cim del

Calamot».

150 terra i ànima

AGRAÏMENTS

El perquè i el com de Terra i Ànima.

El perquè, ha estat constatar que aquesta terra deltaï-ca, incloses les nostres Sorres, està rebent la posterga abraçada del tremend infl ux de la ciutat de Barcelona, que indefectiblement s’endurà la cultura i les formes de vida que sempre havien estat les comunes i prò-pies d’aquests entorns. Com que això està signifi cant l’abandó d’aquests hàbits i costums, que molts no han conegut, i altres quasi ja no recorden, heus ací, amable lector, el gran perquè d’aquest llibre que tens

151Antoni Tarrida

a les mans: preservar la memòria d’un temps amb tot allò que li era consuetudinari.

Traslladar aquest propòsit a la lletra impresa no ha estat pas una tasca fàcil, ja que a part de les perso-nals vivències, m’han estat imprescindibles els tes-timonis dels malauradament escassos protagonistes d’aquella època entranyable, com els de Montserrat Campmany, Antònia Marrugat, Baldiri Ribó, Gabriel Cardó, Francesc Llonch, Miquel Roca, Josep Jané, Joan Codinach i Joan Bassoles.

Per altra banda, també m’han estat de gran utilitat les informacions orals i escrites que ens han llegat els inoblidables Josep Soler i Vidal, Alfons Gibert i el que fou gran humanista i glossador de les virtuts del Gavà noucentista, en Marian Colomé, el Senzill i en certa manera, les notes i esborranys del meu treball inèdit Història del Saló-Cafè del Centre.

Aquest llibre, però, no hauria pas estat possible sense l’impagable ajut i suport que en tot moment m’han proporcionat un reduït i selecte grup de persones, molt més enteses i preparades en aquestes llices. Aquests grans amics han estat en Josep Campmany en la confecció de la maqueta, Benet Solina en la coordinació i preparació de les il·lustracions, Manel Alonso i Marta Jiménez en la correcció lingüística i Assumpció Gabernet, M. Carmen Herrera i M. Carmen Monteagudo, en la preparació del textos.

Com a fi nal d’aquest capítol d’agraïments, el vull dispensar de forma especial cap a dues persones que, amb la seva gentil i impagable col·laboració, han prestigiat i enaltit el nivell d’aquesta publicació. Em refereixo concretament al gran amic Joan Mitjans, que amb els seus inspirats dibuixos guarneix i completa l’obra, i l’admirat Albert Manent, que m’ha honorat presentant Terra i Ànima.

A tots ells, el meu reconeixement.


Gavà, diada de Sant Jordi de 2005

TERRA I ÀNIMAcentredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp-content/uploads/sites/1… · 2 terra i...

Documents

Transcript of TERRA I ÀNIMAcentredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp-content/uploads/sites/1… · 2 terra i...