teoria perifèrica de les

emocions

CANNON-BARD:Teoria talàmica de les emocions

oTeoria de Cannon-Bard

oTeoria emergentista de les emocions

TEORIA CLÀSSICA DE L’EMOCIÓ

En la seva teoria de les emocions sostè que per a experimentar una determinada emoció s’ha de produir una sèrie d’esdeveniments que s’inicien amb la percepció de l’estímul, que al seu torn

produeix una activació del tàlem, el qual provoca dos efectes simultanis:

1) activa els músculs i les vísceres –canvis corporals–2) envia un feedback informatiu cap al còrtex i es produeix l’experiència emocional.

D’aquesta manera, l’emoció (experiència subjectiva) i els canvis corporals ocorren pràcticament alhora i no hi ha, doncs, una relació causal entre ells.

El còrtex cerebral actuaria com a inhibidor del tàlem excepte en els casos d’estimulació intensa o emocional.

En l’argumentació de Cannon, l’emoció és un fenomen central en el qual el tàlem té un paper regulador important.

Els canvis corporals tenen com a funció general preparar l’organisme per a l’acció en situacions d’emergència. Aquesta funció estaria mitjançada per la branca simpàtica del sistema nerviós autònom i el sistema nerviós somàtic, que estaria controlat, al seu torn, pel tàlem.

El sistema nerviós perifèric, que inclou els dos anteriors, mobilitzaria els recursos energètics necessaris per a l’acció (lluita o fugida), la qual cosa significa que les respostes corporals no contribueixen a la diferenciació qualitativa de les emocions; és a dir, els canvis serien similars per a les diferents emocions i només variarien en intensitat

Cannon deia que aquests canvis corporals que per James eren la base de les emocions els generava el cervell i que no servien, de fet, per a distingir les emocions, ja que eren exactament els mateixos malgrat que un estigués sota dues emocions diferents, com pot ser la por o l’enfadament, i, fins i tot, que es produen quan no hi ha cap emoció present. Des del cervell, totes les emocions activarien la mateixa part del sistema nerviós, i aquestes activacions tindrien la funció de generar respostes automàtiques per tal de fer front al fet generador de l’emoció en qüestió (per exemple, en el cas de la por, preparar-se per fugir del perill).

La principal contribució de la teoria central de Cannon-Bard a la psicologia de l’emoció va ser proposar l’existència de centres específics al sistema nerviós central com a responsables de l’experiència emocional, cosa que va donar lloc a l’inici de la tradició neurològica de les emocions.

La proposta de Cannon-Bard d’implicar directament el sistema nerviós central en els models explicatius de l’emoció va generar interès en l’estudi de les bases neurològiques de la conducta emocional.

Aquestes investigacions han demostrat l’existència de diverses estructures al nostre cervell que tenen un paper rellevant en les emocions, com per exemple, el sistema límbic.

Nikko Fridja, en la seva obra de 1986, The emotions, oferia una versió millorada del model original de Schachter-Singer. En síntesi, es tractava de disminuir la antiintuïtivitati falta de suport experimental que tenia la teoria original i admet la possibilitat que hi hagi dos tipus d’excitació fisiològica: una de caire plaent i una de tipus displaent– en lloc de només una activació fisiològica general indefinida.

Per a Fridja hi ha dos tipus de senyals fisiològics bàsics: plaer i dolor.Aquests senyals fisiològics informen de la utilitat o correcció de certs esdeveniments i objectius, i permeten així que les emocions dirigeixin –almenys fins a cert punt– el nostre comportament.

És el mateix model de Schachter i Singer, però augmentat.

Continuem tenint un estat cognitiu que ens informa d’una sèrie de propietats de l’objecte o esdevenimentque elicita l’emoció (si és perillós, si és inesperat, etc.) però ara tenim dues sensacions diferenciades, plaer i dolor, en lloc d’una.Així, simplificant un xic, un canvi de plans combinat amb un senyal positiu és el que anomenem normalment felicitat. Si el canvi va acompanyat per un senyal negatiu llavors parlem de tristesa.

Fridja és també molt reconegut per assenyalar un aspecte bàsic de les emocions:-tenir una emoció comporta necessàriament un canvi cognitiu i fisiològic per a preparar-nos per a l’acció.

Una emoció implica tres fases diferenciades:

a) reconeixement del fet que un objecte o un esdeveniment reclama la nostra atenció;b) avaluació del context rellevant per tal de considerar les accions possiblesc) preparar-se per a l’acció.

Tanmateix, Fridja és contrari a la proposta de l’existència d’emocions bàsiques tal com les hem explicat en el subapartat 2.1 d’aquest mòdul. Segons argumenta Fridja (1987), una teoria que postuli més de dues emocions bàsiques es contradiu amb tota l’evidència que tenim –tant experimental com les nostres pròpies intucions– de la subdivisió bàsica de les emocions entre plaents i displaents. En segon lloc, Fridja afirma que –introspectivament– només podem sostenir que tenim sensacions de plaer i dolor, cap altra més.

Afortunadament, podem recollir totes les intucions genials de Fridja sense haver de negar l’existència d’emocions bàsiques.

En la primera objecció podríem respondre que dividir una classe en dues subclasses bàsiques no implica que després no en puguem fer subdivisions més detallades. Així, podem dividir elsanimals entre éssers de sang freda i éssers de sang calenta, però això no implica que seguidament no puguem subdividir els segons en més classes com, per exemple, mamífers i aus.

Pel que fa al segon punt, podem defensar que introspectivament sentim la diferència entre, per exemple, tristor i còlera. Totes dues són emocions negatives, però tal com vam dir en l’apartat anterior, és

molt difícil negar que tamb les sentim de manera diferent.

Per a Peter Lang, igual com per a Fridja, les emocions són disposicions o tendències per a l’acció action readness, és a dir, estats que preparen l’organisme per dur a terme una conducta adaptativa.

En altres paraules, les emocions van sorgir com a patrons de resposta molt simples (disposicions biològiques): moviments d’aproximació o evitació cap a estímuls apetitius o aversius que tenen com a funció primordial l’adaptació de l’individu al medi.

Segons Lang aquestes es poden classificar i organitzar en funció de dos estats motivacionals-emocionalsdiferents: la valència afectiva o to hedònic i la intensitat de l’activació o arousal.

Sobre la base d’aquestes dimensions, Lang ha proposat l’existència de dos sistemes cerebrals motivacionals cerebrals, apetitiu i aversiu, i ha emfatitzat el paper de la valència en la resposta emocional.

Per tant, si Zajonc té raò, les emocions no poden ser cognicions, ja que són capaces de produir preferències sense que hi hagi cap mena de valoració cognitiva al darrere.

Si les emocions no són cognicions, llavors tot el camí començat des del model de Schachter i Singer s’hauria d’abandonar i començar una altra vegada!

Tanmateix, els experiments de Zajonc no són tan devastadors per a un modelcognitiu de les emocions.Les ciències cognitives ens ofereixen molts casos de processos mentals que clarament impliquen cognicions, però en els quals no sembla que hi hagi procés conscient d’avaluació.

Exemple: Pensem en el llenguatge. Nosaltres som capaços de dir, davant un enunciat, si és gramaticalment correcte o incorrecte. Però no sempre som capaços de dir per què, especialment si mai no hem rebut educació lingüística formal.

Però això no soluciona ni molt menys tot el problema. Evidentment, tots sentimque hi ha alguna cosa peculiar quan preferim un estímul simplement perquè l’hem vist primer, i encara pitjor si no l’hem vist realment, sinó que tan sols ha estat una percepció subliminar. Necessitem un model més acurat per tal de comprendre cabdalment aquest fenomen.

Zajonc deia aproximadament que no tots els “reconeixements”, no totes les valoracions són iguals.

EXEMPLE: En una relació, un pot dir “aquesta persona és fantàstica”, i llavors generar unallista de propietats que expliquin aquesta valoració: pot dir que és doctor endues carreres diferents, que sap parlar sis idiomes, que ha guanyat campionatseuropeus d’atletisme, etc. però simplement pot dir que “li ha fet bona impressió”sense ser capaç realment de donar una llista de propietats objectives quepermetin als altres de saber si es poden fiar d’aquesta valoració.

En el primer cas, parlem d’una strictu sensu, que implica creences, implica pensar.

En el segon, malgrat que també hi ha hagut una valoració, no sembla que hi hagi res més que una sensació per a donar suport a la nostra afirmació.

Això implica, per exemple, que aquestes preferències que no impliquen inferències no es registren conscientment. D’aquí podríem sospitar que, de fet, aquestes emocions són prèvies a qualsevol cognició i que, per tant, hi pot haver emocions sense que hi hagi la contrapart racional de la cognició.

Zajonc va demostrar en diversos experiments que les preferències es poden crear per raons gens cognitives. En un d’aquests experiments es presentava a uns subjectes experimentals diverses imatges noves, primer d’un tipus i després d’un altre, però els subjectes experimentals tendien a preferir les que s’havien visionat primer. Aquesta preferència es mantenia fins i tot si els estímuls havien estat presentats de manera subliminal; és a dir, a una velocitat tan alta que els subjectes eren incapaços de percebre’ls conscientment.

POSTULAT BÀSICSegons LeDoux (1994/1999), en presència d’un estímul emocional, el cervell valora el seu significat i respon en funció d’aquest. A escala neural, l’avaluació de l’estímul i el control de la resposta desencadenada per aquest té lloc a l’amígdala.

LeDoux (1994/1999) proposa l’existència de dos sistemes o rutes neurobiològiques diferents per les quals la informació sensorial pot arribar a l’amígdala:

La primera ruta passa pel còrtex cerebral. Concretament, la informació sensorialarriba al tàlem a través de la formació reticular, i una vegada allà, a través de la via lemniscal assoleix el còrtex sensorial primari corresponent a la modalitatperceptiva a què pertanyi l’estímul (auditiva, visual, tàctil, etc.). A continuació, l’estímul és elaborat a les diferents parts del còrtex associatiu, on s’analitzen les seves característiques i el seu significat. El resultat d’aquest procés de valoració és enviat, juntament amb el resultat del procés de valoració elaborat per les àrees d’associació intermodal (aquelles que relacionen entre si les diferents característiques sensorials d’un estímul), a l’amígdala i a algunes àrees de l’hipocamp (estructura relacionada amb la memòria i el pensament espacial), que al seu torn comuniquen també amb l’amígdala. A mesura que va rebent aquesta informació, l’amígdala es troba en disposició d’emetre un judici sobre la bondat o la perillositat de l’estímul

La segona via és una via extralemniscal, més curta i filogenèticament més antiga que uneix directament el tàlem amb l’amígdala. Aquesta via tàlem-amígdala fa possible que una part de la informació de l’estímul, poc elaborada, accedeixi ràpidament a l’amígdala i que aquesta elabori una resposta apropiada de manera pràcticament immediata, la qual cosa resulta especialment adaptativa en les situacions de perill.

RESUM DE LES DIFERÈNCIES ENTRE LES DUES VIESLa primera via és una via més ràpida que ens permet començar a respondre a l’estímul abans que l’elabori el còrtex. Tanmateix, atès que no intervè el còrtex, la informació que aquesta viapot transmetre a l’amígdala és poc precisa, poc elaborada, i la resposta que desencadena, inespecífica. Per això, quan arriba a l’amígdala la informació procedent de la segona via, si la resposta inicial desencadenada per la primera via ha estat correcta, es refina en la seva manifestació. Tanmateix, si la resposta inicial no va ser apropiada, es para automàticament la resposta.

Cita de Le Doux: “la información recibida directamentedesde el tálamo predispone a producir respuestas, mientras que la tarea de la corteza es evitar la respuesta inadecuada más que producir la apropiada”

Segons Damasio (2004), l’elecció i la presa de decisions no solament estan guiades per l’avaluació dels costos-beneficis de cada una de les opcions possibles, sinó també pel coneixement implícit anticipat del valorafectiu de cada opció.

En síntesi, podríem dir que autors com Antonio Damasio (2004) han posat en evidència que a més d’un eix d’influència “de dalt a baix", en virtut del qual els processos cognitius superiors determinen l’experiència emocional (Palmero, 2003), hi ha una influència “de baix a dalt", de tal manera que l’activació emocional pot influir i condicionar l’activitat dels processos cognitius superiors.

Segons Damasio, l’experiència afectiva global es compon de tres elements: 1) Els processos de valoració de l’estímul2) Les reaccions corporals i viscerals amb què el sistema nerviós respon a aquesta valoració3) la manera en què el cervell percep aquests canvis corporals i viscerals. Damasio anomena aquest últim element –és a dir, l’experiència dels canvis corporals i viscerals– sentiment i sobre la base d’aquest concepte elabora la hipòtesi coneguda com a hipòtesi del marcador somàtic.

Segons aquesta hipòtesi, la presa de decisions no depèn únicament de processos racionals, sinó que aquests es troben assistits per processos de tipus emocional que faciliten la presa de decisions. Basant-se en l’anàlisi de les alteracions conductuals i emocionals observades en persones que han patit lesions al còrtex prefrontal del cervell, Damasio conclou que és en aquesta zona del cervell on es localitzen els sistemes a través dels quals les emocions afavoreixen la presa de decisions.

EL PROCÉS QUE FEM QUAN HEM DE PRENDRE UNA DECISIÓ

Segons argumenta Damasio, una solució purament racional als problemes que afrontem normalment en la nostra vida quotidiana requeriria molt de temps, en la mesura que hauríem d’imaginar totes les alternatives possibles de solució del problema i determinar-ne, per a cada una, els costos i els beneficis a fi de comparar-les i poder decidir quina és la millor.

D’aquesta manera, quan ens trobem davant de l’existÈncia de diferents possibilitats d’actuació, el còrtex prefrontal crea, per a cada una, una representació del que passaria si la trièssim.

Aquesta representació inclou, a més dels elements descriptius de la situació, un esbòs de la reacció emocional que la situació real desencadenaria. I aquest esbòs inclou, al seu torn,un avanç de les reaccions corporals i viscerals pròpies de la reacció emocional dequè es tractaria.

Damasio anomena aquestes reaccions corporals i viscerals anticipadesel marcador somàtic, ja que el que fan és marcar afectivament cada una de leseleccions possibles.

Per tant, quan el subjecte intenta prendre una decisió, tendeix a evitar aquelles opcions que han estat marcades per sensacions viscerals desagradables i preselecciona aquelles que han estat marcades positivament. Es delimita, d’aquesta manera, el nombre d’alternatives d’elecció possibles i s’incrementa la velocitat del procés d’elecció.

Els marcadors somàtics simplifiquen el procés de presa de decisions.