Núm. 94. Març de 2010 TEMPS DE FRANJA2 EDITORIAL

ESTISORES Miguel Estaña

La memòria històrica,un deure de tots

L’u de novembre de l’any 2005, l’Assem-blea General de Nacions Unides, aprovava laresolució 60/7 per la qual designava la data del27 de gener com a Dia Internacional de comme-moració anual de l’Holocaust en memòria deles víctimes de la deportació nazi. L’eleccióde la data no era gratuïta, ja que el mateix diade l’any 1945 les tropes russes alliberaven elCamp d’extermini d’Auschwitz.

Enguany hem celebrat el 65 aniversarid’aquests fets. És un bon moment per a ferrecordatori, perquè cal honorar la memòria delsmés de 10 milions de víctimes de l’Holocaust,entre elles uns quants milers de republicansespanyols i per a què serveixi com a antídot,perquè la Humanitat mai més no torni a come-tre barbàries similars.

Per nosaltres, la memòria de les víctimes delnazisme està molt lligada a la memòria delsexiliats republicans, homes i dones que desprésde defensar el govern de la República –no ho obli-dem, el govern legítim, democràtic, constitu-cional del país– hagueren d’emprendre el camíde l’exili, un exili que duria uns 10.000 repu-blicans als camps d’extermini nazis, on duesterceres parts dels quals van ser-hi assassinats.

Per tant, dates com el dia de Commemora-ció de l’Holocaust o l’alliberament de Maut-hausen –el dia 5 de maig– no poden passardesapercebudes al nostre calendari anual. De fet,no poques entitats públiques i privades ho hanfet així els darrers anys. Finalment, enguany,també a l’Aragó aquest dia ha tingut un ressòsemi institucional a la «Casa de tots», a lesCorts d’Aragó, impulsat per Rolde de Estu-dios Aragoneses i l’Amical de Mauthausen ialtres camps.

Tant de bo els propers anys aquesta datatingui tot el caràcter institucional que mereix.Cal fer-se ressò de les recomanacions de l’ONU

i recordar aquests fets històrics com un elementnecessari per a què les generacions actuals i futu-res tinguin present on poden dur les discrimina-cions per qualsevol tipus de diferència: tant si ésde religió, de raça, de llengua, d’ideologia, de sexeo qualsevol altra que no respecti la persona en laseva integritat i dignitat.

Cal que continuem aixecant les nostres veusdenunciant l’opressió, els genocidis, la negaciódels drets de les persones i dels pobles a qualse-vol lloc del món.

Fem-ho possible: perTV3 i la llengua catalana

El passat 2 de febrer, el Parlament de Catalu-nya va aprovar una declaració d’adhesió a laIniciativa Legislativa Popular (ILP) «Televisiósense Fronteres» amb els vots favorables de CiU,PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració, s’afirma-va que «es tracta d’una iniciativa legislativa querespon a la necessitat d’adaptar el marc legisla-tiu vigent als canvis tecnològics i d’emissió idistribució de continguts comunicatius que s’es-tan produint al conjunt de l’estat espanyol» i quel’acord es prenia «valorant la conveniència quel’estat intervingui legislativament per garantir elcompliment dels objectius de protecció de lesllengües oficials, regionals o minoritàries en laimplementació final de la televisió digital».

Pocs dies abans van ser els rectors de les 20universitats membres del Consell General de laXarxa Vives els que aprovaven l’adhesió a lamateixa ILP promoguda per ACPV, com també hohan fet tots els sindicats de tots els territoris delsPaïsos Catalans, els partits polítics i les principalsentitats i associacions, des de la Federació Llull(que reuneix Òmnium Cultural, Obra CulturalBalear i la mateixa Acció Cultural) al FC Barce-lona. Tots units per a fer possible la legalitzacióde les emissions de TV3 al País Valencià i el reco-neixement del marc nacional de comunicació.

Però una ILP implica a més a més la necessi-tat d’aplegar 500.000 signatures vàlides de ciuta-dans i ciutadanes majors d’edat. I és en aquest puntque s’ha de concretar tot aquell consens: perquèel futur del català (que ens ateny al conjunt de lacomunitat lingüística) passa, en el segle XXI, percrear «un marc nacional de comunicació».

Per això, i afegint-nos al consens articulat alvoltant de la declaració del Parlament de Catalu-nya, diversos mitjans hem acordat de publicaraquest editorial conjunt com una crida a la ciuta-dania perquè estigui a l’alçada del repte i col·labo-ri activament en la recollida de signatures –queja és en el seu tram final– per fer possible un pasendavant. Per TV3 i per la llengua catalana.

EDITA:

C/ Pla, 4, 44610 Calaceit, Tel. 978 85 15 21

Associació Cultural del MatarranyaConsells Locals de la FranjaInstitut d’Estudis del Baix Cinca-IEACentre d’Estudis Ribagorçans (CeRib)

DIRECTOR:Màrio Sasotmsasote@yahoo.es

GESTIÓ I ADMINISTRACIÓ:Cèlia Badet

CAP DE REDACCIÓ IMAQUETACIÓ GRÀFICA:Isabel Calaf • T. 661 470 457tempsdefranja@telefonica.net

CONSELL DE REDACCIÓ:Antoni Bengochea, José MiguelGràcia, Artur Quintana, LluísRajadell i Carles Sancho (elMatarranya). Rosa Arqué, SusannaBarquín, Marta Canales, JaumeCasas, Pep Labat i Carme Tarragó(el Baix Cinca). Carles Barrull,Glòria Francino i Josefina Motis (laLlitera i la Ribagorça). Carme Messeguer (PPCC).

FOTOGRAFIA:Pep Labat, Sidrid Schmidt Von derTwer i Ricard Solana

OPINIÓ:Susanna Barquín, Esteve Betrià,Tomàs Bosque, Josep A. Carrégalo,Miquel Estaña, Quim Gibert, MerxeLlop, Marc Martí, Juli Micolau,Joaquim Montclús, Francesc Ricart,Carles Sancho, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, Carles Terès iJoaquim Torrent.

SUBSCRIPCIONS I PUBLICITAT: 978 85 15 21

IMPRESSIÓ i PRODUCCIÓ:Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

DIPÒSIT LEGAL: TE-88/2000ISSN: 1695-7709EN VENDA A:Albelda Estanc ConchitaCalaceitPapereria AbàsEl TorricóLlibreria PilarínFragaLlibreria Badia i Llibreria CabreraGironaLlibreria Les VoltesLleidaLlibreria de la GeneralitatMequinensa Papereria GonzálezReusLlibreria GaudíSaidí Llibreria Panadés i Llibreria SorollaSaragossaPapelería Germinal. C/ Sepulcro, 21TamaritEstanc PatritoTortosaLlibreria El TempleVall-de-roures Llibreria Serret

Editorial

Salutació del directorCartes dels lectors

El Matarranya

El Baix Cinca

EntrevistaMarcos Calucho,

ex-director de la planta a Fragade Becton Dickinson

La Llitera i la Ribagorça

Revista de premsa

La Llitera

Debat

Aragó

Gent de Franja

Països Catalans

Opinió: Gracián i la

monarquia espanyola

Núm. 94. Març de 2010TEMPS DE FRANJA 3

s u m a r i salutació del directorA punt de tancar aquest número ens assabentem d’una altra

de bona de l’Ajuntament de Fraga i de les seues regidories«culturals». Doncs resulta que ha decidit presentar al ple lasubstitució de cinc noms fragatins d’oficis tradicionals de la vilaque hi figuren al polígon Fraga Est, pels noms (en castellà) dels

cinc continents: Europa, Àsia, Àfrica, etc.La raó esgrimida pels i-responsables municipals és que els proveïdors que acudeixen a aquest

polígon es fan un embolic amb noms tan estranys (“complexes i difícils de recordar» –diuen ells)com guarnicioner, sabater, alfarer, etc.

Resulta curiós i inquietant aquest implacable sentit pràctic que mostra l’equip governantd’aquest Ajuntament. Les solucions (finals?) que donen evidencien un autoodi tal per la seua cultu-ra que en ocasions com aquesta voregen, si no travessen, la ratlla del genocidi lingüístic.

Jo, quan vaig a la feina a Saragossa, passo molt a sovint per una plaça amb un nom, per a mi,molt «complicat i difícil de pronunciar» com és la del doctor Switzer.

Dons be, a cap dels més de 600.000 habitants de la capital, ni als proveïdors, ni als visitants selis ha acudit mai demanar lo canvi de nom.

Tal volta perquè Switzer, als saragossans, no lis sona a català. O tal volta perquè als mandata-ris del consistori fragatí, els noms d’oficis fragatins no li sonen a alemany.

Màrio Sasot

CARTES CREUADES

cartes dels lectors

2

3

4

6

10

15

17

18

Jo envejo

Envejo els aranesos. No arriben a l’1% de lapoblació catalana però tenen la llengua aranesaoficial, i programes de TV3 en la seua llengua!

Envejo els retoromànics suïssos, amb percen-tatges més baixos que els aranesos (0,5%) peròamb drets semblants a la gent de l’Aran.

Envejo fins i tot a tribus sud-africanes, quetenen al seu país onze llengües oficials!

I tanta enveja em ve, perquè a natres –elsaragonesos de llengua no castellana– polítics quees vanten de democràtics, ens han fet esperarvint-i-cinc anys (des de la declaració de Mequi-nensa) i han acabat convertint la Llei de Llen-gües en «Llei de l’Embut» (l’ample per a ells,l’estret per a natres) i ens deixen al costat delskurds, amazigs, etc.

I envejo també a la majoria d’aragonesos –elsque poden cridar «Viva Aragón» en la seua llen-gua. Jo, ni que sigui per importunar a la gentd’allà que ens discrimina això no ho diré maimés. D’ara endavant sempre cridaré ben fort,VISCA ARAGÓ!

MedardetBenavarri

Iglesias sorprèn

Sorprèn que l’Atis, un déu romà trobat a Fraga,estigui en el Museu d’Osca. Sorprèn que elsmosaics localitzats a Vil·la Fortunatus de Fragaestiguin en el Museu Arqueològic de Saragos-sa. Sorprèn que el català, la llengua autòctona

de la Franja, no hi sigui oficial (i el castellà, sí),malgrat la ratificació per part d’Espanya de laCarta Europea de les Llengües. Certament, elpresident Marcelino Iglesias sorprèn quan decla-ra a La Vanguardia de diumenge 14-2-10 que«sorprende que tengamos que argumentar que unaobra que en el siglo XIII se hizo en un pueblo deAragón tenga que estar en ese pueblo».

Quim GibertFraga

José Antonio a Saidí

És una llàstima que Saidí continuï dedicant undels seus principals carrers a José Antonio. Ambla llei de la memòria històrica ara seria unmoment ideal per substituir els darrers nomsfranquistes. Tot i que l’espanyola és una democrà-cia de baixa intensitat, la perversitat dels règimstotalitaris no és exemple de res positiu.

J. Buenacasa Saidí

13

14

12

19

16

ACLARIMENT:

Al número 93, l’amic Francesc Ricart, en laseua columna «Som d’eixe món» confon la ‘i’llatina de la portada del número 93 amb un signed’exclamació inicial. Sol hi ha un signe d’ex-clamació, el final, que abasta els dos sintagmes:Bon any i bona Llei. I, a la meua Salutació, afegiaque ambdós conceptes eren desitjos als lectors,no realitats.

M.S.

Núm. 94. Març de 2010 TEMPS DE FRANJA4 EL MATARRANYAL’E

SM

OLE

T La dificultat

de la diversitat«La atención será muy

buena. La única dificultadquizá será e l id ioma. . .¡Aunque vosotros, los de laFranja ese problema no lotenéis!». Aquestes paraulesens les va dir la metgessa delMiguel Servet quan ensentregava l’informe per anara la Vall d’Hebron. Es tractad’una excel·lent professio-nal, amable i respectuosa que,a més, va fer part de la seuaformació a la Vall d’Hebron.El seu perfil, doncs, és llunydels aragonesos abduïts per lavisió catxirulera del món. Enaquell moment tenia cosesinfinitament més importantsper preguntar-li que no pasaquesta qüestió. Tanmateixara, quan fa prop d’un mesque ens hi estem, a la Valld’Hebron, encara espero quese’m manifesti el temut«problema de l’idioma». Mésaviat la llengua vehicular degran part del personal sanitarisol ser la mateixa que a Sara-gossa. Això sí, tothom t’en-tén si els parles català i lagran majoria t’hi contestenamb un bon nivell de dicciói vocabulari.

Aquesta anècdota m’hadesvetllat la melangia queens posseeix als catalano-parlants. Si per les Espanyes,fins i tot la gent cultivada iviatjada continua considerantels idiomes no castellans unadificultat, estem arreglats.

Aquests dies el tren emporta amunt avall –físicamenti mental. Les coses importantsdesplacen les secundàries,però les cosetes quotidianessón les que ens fan la vidaagradosa. Els prejudicis, encanvi, només ens embruteixen.

Carles Terès

Beseit en CarnestoltesMMR

El passat 14 de Febrer, elfamós personatge d’èxit televi-siu entre els xiquets –i els notant xics– Bob Esponja i els seusamics, Patricio, Calamardo,Señor Cangrejo i en Placton vanrealitzar una visita turística pelMatarranya. En una entrevistaque ha tingut la gentilesa dededicar en exclusiva a La Fran-ja, en Bob Esponja va respondrea la pregunta de si canviaria elseu hàbitat a la mar salada perles pures i límpides aigües de laBadina Negra, que no ho fariamentre no l’i ensenyessin aparlar en Català i que a banda,tornant a les aigües, pures, sí, igelades també, per tant, a la tele,ja s’hi viu prou bé.

El dia 29 de gener es va celebrar un any més a Calaceit el Dia de la Pau en record de la mort deMahatma Gandhi. L’acte principal, que es va realitzar a la Plaça Major, va ser protagonitzat pelsxiquets i xiquetes de l’Escola Mare de Déu del Pla que van arribar portant una bandera pacifista.A continuació van anar passant tots els cursos per a llegir cites famoses de grans pacifistes de lahistòria como Gandhi, Mandela o Martin Luther King, per acabar amb la lectura d’un manifest moltaplaudit pels assistents. L’acte va acabar amb tots els xiquets cantant una versió de la cançó Nodudaría d’Antonio Flores.

Paral·lelament a aquest acte i durant tot el matí, l’Associació de Dones i Consumidors Kalat-Zeydva recollir donacions per als damnificats pel terratrèmol d’Haití.

L’acte, com cada any va ser molt càlid i emotiu, tot i les baixes temperatures de la jornada.

Haití, protagonista delDia de la Pau a Calaceit

Irene Torà

RA

FA F

ERR

ER

Núm. 94. Març de 2010TEMPS DE FRANJA 5EL MATARRANYA

Reconeixementmerescut

José Antonio Labordeta seràinvestit doctor honoris causaper la Universitat de Saragos-sa. Una excel·lent notícia. La-bordeta s'ho mereixia perquècom a escriptor, periodista,cantautor, professor i polític ésun aragonès que concita as-sentiment general entre unaamplíssima majoria d'arago-nesos i ja se sap el difícil queés en aquesta terra aconseguirque tots ens posem a una en ladefensa de lo nostre.

Labordeta s'ha passat la vidaexplicant com és Aragó, can-tant per la llibertat i recorrenttota la nostra geografia. La-bordeta és d'aquells aragone-sos que sembra autoestimaentre els aragonesos i un pro-fund, autèntic, gens acara-mel·lat, amor per Aragó. En-horabona a un dels principalspromotors del diari Andalán ide tants projectes en favord'aquesta terra.

Enhorabona també al polí-tic que va saber enfrontar-se aqui es van mofar d'ell i, pertant, d'Aragó i de milers d'a-ragonesos, al Congrés delsDiputats. Mai oblidaremaquell moment i tants altres enquè José Antonio Labordeta vasaber proclamar amb fermesai cantar amb un entusiasme in-superable que «aquesta terra ésAragó». La notícia de la seuaconcessió del doctorat honoriscausa va ser recollida ambdiferent entusiasme en els mit-jans de comunicació: en un vaaparèixer a una columna i enaltres a quatre amb fotografiadel guardonat a tres columnes.Diferent manera de veure lescoses i de celebrar un premimerescut que a José AntonioLabordeta no ha arribat tardper allò de que «mai no és tardquan arriba» i del tot meres-cuda, com en aquest cas.

Ramón Mur

LO

RA

SPA

LL

Xerrada fallida de CHA a la CodonyeraArtur Quintana / J.M. Gràcia

La Chunta Aragonesista vavoler fer una conferència infor-mativa el passat 20 de febrer a laCodonyera, dins de la campanyade divulgació sobre la Llei deLlengües que havia previst or-ganitzar a diversos pobles delBaix Aragó. Per a fer-la, vasol·licitar un local a l'Ajuntamentd'aquesta vila. L’alcaldessa, del

PAR, en primera instància ho vadenegar, al·legant que el tema «notocava» i que, segons ella, «po-dia produir crispació entre lapoblació». Finalment, quan vaveure que no hi havia cap impe-diment legal fefaent, va cedir unlocal a la Chunta Aragonesista,declarant, però, que tota la cor-poració de la Codonyera s'ha ex-

pressat en contra d'aquesta ces-sió. Això volia dir que no sola-ment els regidors codonyeransdel PAR s'havien declarat encontra de cedir un local per a feruna conferència sobre la llei dellengües, sinó també els regidorscodonyerans del PSOE, tot i queva estar precisament el PSOE quidur a les Corts la dita llei. Re-cordem també que la corporaciómunicipal de la Codonyera va fir-mar el 1984 la Declaració de Me-quinensa.

Vist que les possibilitats d’èxitde públic a xerrada de JA eren es-casses donat l’ambient regnant,els dirigents provincials d’aquestpartit van decidir ajornar «sinedie» aquest acte i fer, aqueix dis-sabte, només una conferencia aAlcanyís. Més endavant la farantambé a la Codonyera i a altresllocs del Matarranya.

Primera Trobada de Gènere Negre Redacció

El dissabte 27 de febrer, a les12 hores, va començar la 1aTrobada de Gènere Negre delMatarranya a Can Serret, comno podia ser d’una altra ma-nera.

Hi eren el Jordi Pijoan-Ló-pez i el Manel Barrera, au-tors de Tu no m’estimes iSang Culé i Fede Cortés(amb la seva trilogia deJohnson & Johnson) quevan signar tants exemplarscom van voler, en una de lesmaratons literàries organit-zades per l’Octavi Serret.

Es tracta d’un fet força im-portant per a les lletresebrenques, amb la poten-ciació d’un gènere quecompta amb grans autors a laliteratura catalana. Aquí te-nim un petit currículum delsautors participants, i tambéuna sinopsi de la seua obra:

Manel Barrera Pérez, nascuta Peñarroya (Còrdova) al 1955.

Llicenciat en Història. Al llargde dos anys va treballar com aperiodista al Diari de Barce-lona i va ser col·laborador del’Avenç. Va ser arxiver a l’Ar-xiu Històric de l’Hospitaletde Llobregat.

Jordi Pijoan-López, nascut aTortosa el 1970. Arqueòleg deformació, compta amb nom-brosos textos científics publicats.Ha estat guanyador del III Con-curs de Contes JoEscric.com

amb l’obra Una combinacióprohibida, finalista al I ConcursLiterari d’Humor Negre ambPsicofonia per a principiants ia les edicions del concurs decontes hiperbreus El Basar de2005 i 2006 amb les obres CruaRealitat i Sotjada.

Tots dos d’un plegat sónautors de Tu no m’estimes(Ed. Llibres de l’Índex, col·lec-ció Mar Blava), novel·la con-siderada una de les millorsaportacions del 2008 al gène-re negre en català, segons LaVanguardia, i també de SangCulé.

Frederic Cortés i Cortés vanéixer el 23 de desembre del1960 a Falset (Priorat). Vacursar magisteri a Tarragona.Posteriorment s’interessà pelllenguatge lògic de la in-formàtica i el fet de programarli causava el mateix plaer queescriure versos. És regidor del’ajuntament de Falset.

SIG

RID

SC

HM

IDT

VON

DER

TW

ER

Ajuntament de la Codonyera

Núm. 94. Març de 2010 TEMPS DE FRANJA6 EL BAIX CINCALO

ME

U G

ÈN

IT

Extranjeras

Esta és bona. Ma mare in-gressada a un hospital de Sa-ragossa, i escolto: esto a lahabitación de las extranjeras.Batxillera, segueixo a la in-fermera, i fem cap a l’habi-tació de ma mare. Estrangersse considere als catalans perla política que ells mateixospromouen. Però a natres?Passada la flamerada me’nacato de que la culpa d’eixaignorància és del nostre Go-vern. Passo que la gent grandesconeguin l’Aragó catala-noparlant, però la gent jove?A escola bé que els ensenyenles llengües parlades a Es-panya, allavons, perquè noexplicar-los-hi que a la seuapròpia Comunitat hi ha milersde persones que parlen ca-talà? Ara diuen los que ma-nen que el català és conside-rat llengua pròpia, original ihistòrica, però en cap cascooficial amb el castellà.M’agarren golades de sentir-ho! Catalunya, País Basc,Galícia, son comunitats histò-riques, i darrera aniran altres,menys la nostra clar, perquèel regne d’Aragó i la Coronano van pintar mai res al Me-diterrani, ni a l’escena d’Eu-ropa, ni a la constitució d’Es-panya, perquè mai hem tingutfurs propis, ni tampoc eixe re-quisit fonamental per rebre elreconeixement de comunitathistòrica, no tenim una llen-gua pròpia, original i històri-ca, no oficialment. Los cata-lanoparlants d’Aragó som iserem aragonesos de segona,com la nostra Comunitat éstambé una Comunitat de se-gona.

Susana Antolí

L’ajuntament de Fraga s’hacompromès a subvencionar el100% del mini canal que elClub Caiac Baix Cinca ha pro-jectat a la marge esquerra delriu Cinca, paral·lel a l’avingu-da Reyes Católicos de Fraga.Un canal temporal, que ja ha re-but l’autorització per part delMinisteri de Medi Ambient i dela Confederació Hidrogràficade l’Ebre. Aquest mini canals’utilitzarà mentre s’espera po-der resoldre els tràmits admi-nistratius i aconseguir la sub-venció necessària per poderconstruir el tan esperat canald’aigües braves. Una actua-ció, aquesta darrera, per laqual l’Ajuntament de Fraga jatenia una subvenció de 870.000euros per part de la societat Ex-poagua, però que, finalment, haperdut ja que l’obra no es vapoder realitzar en els terminisestablerts.

El cost d’aquest mini canalascendeix a 15.000 euros, tot i

així, l’Ajuntament ha decidit re-duir costos i únicament fi-nançarà uns 6.000 o 7.000 eu-ros, és a dir, la meitat del queinicialment estava previst, se-gons explicava el president delClub Caiac Baix Cinca, JoséAntonio Cuchí. Amb la qualcosa, membres dels clubs de pi-ragüisme de la comarca, s’hanvist obligats a contribuir en laconstrucció del mini canal, pertal de poder-lo dur a terme, co-mençant, en primer lloc, per ne-tejar les vores dels rius.

Els treballs de construcciódel canal s’inicien a finals delmes de febrer, amb la qualcosa, a mitjans del mes demarç, podrien estar finalitzades.Cal recordar que es tracta d’uncanal de 300 metres, on escontarà amb unes 25 portes is’utilitzarà per dur a terme en-trenaments i per alguna com-petició dels més petits. Pertant, s’haurà de recol·locar al-guns blocs de pedra amb l’ob-

Fraga gaudirà d’un mini canal d’aigües braves el proper març

Carme Tarragó

jectiu de generar noves contra-corrents que complementaranles que ja es produeixen amb elspilars del pont i les columnesque sostenen la rotonda que lidóna accés. A més a més, estàprevista la instal·lació de cor-dinos

D’altra banda, s’està nego-ciant la possibilitat d’utilitzar unlocal proper al futur mini canal,per tal de poder guardar-hi elmaterial i utilitzar-lo com avestuaris dels piragüistes.

El president del Club CaiacBaix Cinca, José Antonio Cu-chí, explica la importància d’a-questa actuació per a tots elsseus socis: «El Club té uns 80socis, entre els que hi figurendos campions d’Espanya in-fantils, però, avui dia, entrenema les instal·lacions ubicades alPirineu Català, com és Sort o laSeu d’Urgell. Disposar, a Fra-ga, d’un canal d’entrenament ésmolt important per a nosal-tres».

Mini canal del riu Cinca pel Club Caiac Baix Cinca

Núm. 94. Març de 2010TEMPS DE FRANJA 7EL BAIX CINCA

La potència de veu del joveMenén (Fraga, 1904) com acantador de jotes era ben cone-guda en les festes i tertúlies dela vila fragatina, però el seudestí com a cantant líric el vancomençar a teixir un manes-cal, Joaquín Abad, i MarianoGómez, lo so Corretges, guar-nicioner de professió i tocadorde gu i t a r r a amateur e l sdiumenges i festius. Per asse-gurar-se de la qualitat de la veudel cantador, el van acompan-yar fins a Pena-roja de Tasta-vins, on s’estaven temporal-ment Giovanni Zenatello, tenoritalià (l’impulsor de la recon-versió de l’amfiteatre de l’Are-na de Verona en un teatre a celobert), i Maria Gay, mezzo-soprano catalana, tots dosempresaris al Teatro Real deMadrid. La parella va certificarles qualitats de Menén i, deseguida, Mariano Roca, Maria-net lo del Café, es va posar encontacte amb un parent seuresident a Barcelona, AlbertoCastells, director del BancoVitalicio de España, que vaaconseguir que l’escoltessen alLiceu i, amb l’opinió unànimedel seu potencial, es va fercàrrec dels seus estudis. Menénva cursar tres anys al Conser-vatori i, desplaçat a Itàlia, vaestablir la seua residència aMilà, per perfeccionar la seuatècnica i fer-se un repertoripropi.

El seu debut va ser, el junyde 1929, a Sannazaro (Pavia) itot seguit al Teatro Municipa-le di Piacenza amb l’òperaLucia de Lammermoor, deDonizetti, amb la qual va acon-seguir un gran èxit. Com a tenorconsagrat, va completar unareeixida gira pels principalsteatres d’Itàlia. Al seu reperto-ri hi eren peces de prestigimundial com Andrea Chenier,La Gioconda, el Rigoletto deVerdi, la Tosca i La Bohèmede Puccini, o Il trovatore i l’Ai-da de Verdi. L’octubre de 1930

moria a Barcelona el seu mece-nes Alberto Castells, fet queva deixar Menén orfe d’unimportant suport econòmic ipersonal.

Menén sempre va mantenirel lligam amb la població quel’havia vist nàixer. Així, eltrobem retratat a la vora delpintor Viladrich en un dinar del’associació Amigos de Fragael 1929 o actuant , l ’anysegüent, al Teatro Victoria deFraga o al Salón Galicia en unconcert benèfic, i també alTeatre Principal de Lleida. Lesamistats que havien impulsat lacarrera de Menén, sabent queel traspàs de Castells haviatruncat les possibilitats deltenor per seguir ampliant reper-tori a Itàlia, van sol·licitar l’aju-da municipal, a la qual sol·lici-tud l’Ajuntament fragatí varespondre encapçalant unasubscripció pública amb 500pessetes.

Després de diverses gires pertota Espanya va tornar a Barce-lona per ampliar repertori ambel Lohengrin de Wagner, laCarmen de Bizet i els oratorisde Bach, Mendelssohn i Haen-del. I seguia actuant ja com atenor consagrat. Estant aLisboa, va rebre un cable deldirector de la Compañía Braca-le contractant-lo per a unatemporada de gira per Amèri-ca.

Allà va actuar a Veneçuela,Puerto Rico, Costa Rica,Argentina, Colòmbia, les colò-nies angleses, Mèxic i els EstatsUnits. En el teatre San Carlosde Washington, en una repre-sentació de l’Opera Company,va assistir personalment aescoltar-lo el president Roose-velt; la seua fotografia va serportada del núm. 35 (de febrerde 1934) de la Revista Ibéricade Nova York; i e l maigd’aquell mateix any va serobjecte d’un càlid homenatgede la Cambra de Comerç d’Es-panya i del diari La Prensa. A

Cuba hi va viatjar contractatpel mestre i compositor Ernes-to Lecuona i, més endavant,per l’Orquesta Filarmónica deSantiago. L’any 1940 teniaprogramat el seu retorn a Euro-pa amb un contracte per debu-tar al Teatre de l’Òpera de París,però la Segona Guerra Mundialva postergar els seus plans pertemps indefinit.

Finalment va decidir tornara Espanya, on la postguerramantenia totes les companyiesd’òpera sota mínims. Malgrataixò, el 1947 va iniciar latemporada actuant al teatre del’Orfeó Gracienc interpretantun paper a Tosca per continuaramb els Cors i Orquestra delGran Teatre del Liceu, i l’anysegüent el trobem al TeatroRomea de Múrcia, amb laCompañía de Ópera Italiana,representant el paper principalmasculí de Lucia de Lammer-moor. El juliol d’aquest mateixany, l’Orfeón Zaragozano vaorganitzar un gran concertd’homenatge al tenor Menénal Palau de la Llotja de Sara-gossa.

Menén va tenir moltes ofer-tes per actuar dins del génerochico, però ell es consideravade formació operística i no sesentia còmode en la sarsuela,

per la qual cosa va declinar elscontractes que li oferien.

El 1951 va voler donar eixi-da al seu art marxant novamenta Itàlia, al seu estimat Milà,però hi va trobar una situaciópitjor que a Espanya, ja queItàlia no havia remuntat enca-ra els estralls de la SegonaGuerra Mundial; s’hi repre-sentaven òperes, però Menénsentia que aquell ja no era el seumón i notava la falta dels seusconeguts, la majoria desapare-guts o exiliats pel món. Desa-nimat, va tornar a Espanya, i enla plenitud de les seues facul-tats artístiques es va retirar delcant i dels escenaris. A casad’uns amics comuns haviaconegut la Maria DolorsRourich, amb qui va contraurematrimoni; van obrir unapensió al carrer Princesa deBarcelona.

L’any 1980 l’emissora localRàdio Fraga li va dispensar unhomenatge, al qual va assistirpersonalment, malgrat la seuaedat avançada, per l’estretavinculació que mantenia amb lapoblació i amb la família fraga-tina. Va morir el 27 de maig de1986 i per exprés desig seu elsnebots li van portar terra fraga-tina, que va ser estesa sobre elseu fèretre.

Francisco Menén Pujades, de la jota al bel cantoMary Zapater Labrador

Francisco Menén Pujades

Núm. 94. Març de 2010 TEMPS DE FRANJA8 EL BAIX CINCA

Resposta correctaImagina que demà t’has de

trobar amb algú a Barcelona,però no saps ni lloc ni hora.Imagina també que l’altrapersona també sap que s’ha detrobar amb tu, però tampoc noté informació sobre quan nion. Com que els dos us voleutrobar, fareu un tempteig depensament circular fins arribara un punt d’equilibri, i uspresentareu, segurament, ales 12, a la Plaça Catalunya.Per què? Fàcil. Fa dies quefaig la prova, i la major part dela gent decideix que la PlaçaCatalunya i les 12 són la mi-llor opció. En aquest cas, laresposta correcta és la més fre-qüent. Per què? Carai, perquèsi la gent es vol trobar, hauràd’anar on va Vicent.

A Nova York, algú es va de-dicar a fer la mateixa pregun-ta que jo, i la majoria aniria al’estació Grand Central, tam-bé a les 12. No he fet la pro-va a Fraga, però intueixo quela major part de la gent aniriaal Cegonyer, a les 12.

Les respostes que s’allun-yen de la majoria no són in-correctes, però sí fan méscomplicada la difícil tasca depreveure que l’altre faci el ma-teix.

Aquest és un joc que s’uti-litza per il·lustrar que, a l’ho-ra de plantejar una estratègiadavant d’una situació on lameva decisió i la de l’altre es-tan relacionades, caldrà trobarun punt d’equilibri on tot-hom en surti guanyador.

I ara pensava en la properapregunta. Imagina que volsanar a una jornada sobre dig-nificació lingüística. Segurque la resposta correcta hauràde ser el 6 de març al PalauMontcada de Fraga.

Susanna Barquín

L’A

BA

BO

L

El passat 13 de febrer, més de2.000 persones van omplir elscarrers de Fraga per tal de ce-lebrar el tradicional Carnestol-tes, tot i les baixes temperatu-res. La festa es va iniciar,aquest dissabte, amb la cele-bració de la Gran Rua de Car-nestoltes, encapçalada pel grupde Mascres i amenitzat per laXaranga de Fraga. Els fragatinsdisfressats van concentrar-se apartir de les 3 de la tarda a laplaça d’Espanya, des d’on es vacomençar la Rua cap a la plaçaSant Pere. En aquesta plaça vatenir lloc la ja tradicional «Rifadel Tocino» que organitza, cadaany, la Confraria de Sant An-toni. A partir d’aquí, la cerca-vila va seguir fins l’Hort del’Hospital, on va tenir lloc la ce-lebració del ball de los ninots.Els presents van seguir cap alcarrer Major fins arribar alPasseig del Cegonyer, on vadesfilar tota la Rua.

De les més de 1.000 personesdisfressades, un total de 638van participar en el concurs dedisfresses que la Comissió deFestes i l’Ajuntament de Fraga

categoria infantil, el premi vaser pel grup «Els espantao-cells malignes». Cada gruppremiat va rebre 200 euros.

D’altra banda, també es vafer entrega de quatre accèssits,consistents en un pernil ca-dascun. Els premiats, en aquestcas, van ser per als grups «Pla-net 51», «La petita Cort» querememorava la imatge de lacort de Lluís XV, «Mariners» i«Saw», escenificant la popularsaga de pel·lícules de terror.

Aquesta festivitat, el dia grande la qual es va celebrar dis-sabte 13 de febrer, ja s’haviainiciat el dia anterior amb el«Villagers Carnaval Night»,una trobada de Dj’s locals a ladiscoteca fragatina Florida 135.

A més a més, el Carnestol-tes fragatí es va prolongar finsdimecres 17 de febrer, quan esva celebrar la Cremada i En-terrament de los Ninots. Ambaquest espectacle es va posarfi, a Fraga, al Carnestoltes2010.

Gran participació al Carnestoltes de Fraga

Carme Tarragó

JAU

ME

CA

SAS

Rua de Carnestoltes a Fraga

havien convocat, amb la fina-litat d’escollir al Rei Carnes-toltes 2010 i entre els quals re-partiria la suma total de 500 eu-ros. El guardó de Rei Carnes-toltes 2010 va recaure, aquestany, sobre un grup de joves dis-fressades d’Esmeralda, la pro-tagonista femenina del clàssicde Victor Hugo «El geperut deNotre Dame». Pel que fa a la

Núm. 94. Març de 2010TEMPS DE FRANJA 9EL BAIX CINCA

ESTAMPES RIBERENQUES

Que ens reprimim és l’objectiu

Quim Gibert

Eliette Abécassis, filòsofa, sosté que la indústria cosmètica i pa-ramèdica, des de cirurgians plàstics a massatgistes, s’enriqueixende l’angoixa de les dones: «les revistes femenines convencen queles corbes naturals són un greu problema (…) fan sentir la donaculpable de ser el que és: de tenir saludables i belles reserves calò-riques» (La Vanguardia, 30-1-09). Per raons similars, l’Estat es-panyol (i els confidents mediàtics, comercials, intel·lectuals) treupartit de l’angoixa dels catalanoparlants. Sobretot, davant de si-tuacions de conflicte lingüístic, arran de les quals ens fan sentir pro-blemàtics i intransigents. Aquest malestar és tan feixuc que explica,tot i que no justifica, que ens reprimim a l’hora d’expressar-nosespontàniament en català. Consegüentment, passar-nos al castellàs’ha convertit en una pràctica molt estesa, que ja gairebé mai per-cebem com a coactiva. Però, llavors, el procés de substitució delcatalà en favor de la llengua castellana queda accelerat. Canviemde llengua perquè expressar-nos en català ens transmet insegure-tat davant de desconeguts o de castellanoparlants (encara que etpuguin entendre en català i fins i tot parlar-te’l). És públic i noto-ri que els parlants que se senten segurs, en matèria lingüística, sónels que poden viure les 24 hores en la llengua autòctona. És a dir,els parlants de societats normalitzades lingüísticament. La nostramanca de lleialtat lingüística és una conducta induïda per l’statuquo, atès que la llengua de les emocions dels catalanoparlants, aque-lla que flueix amb més naturalitat, és el català.

Els cànons de bellesa que dicta subtilment i impecable la moda

expliquen que el cos femení s’hagi convertit en l’enemic de mol-tes dones. També és cert que hi ha catalans que viuen la seva iden-titat lingüística com un inconvenient. Si a causa d’aquestes per-cepcions negatives, la salut corporal és castigada amb dietes i trac-taments regeneradors, la llengua és castigada parlant-la malament,fent-ne escarnis, incentivant prejudicis lingüístics…

En aquesta línia, tant Quim Monzó com Jordi Pujol, en un acteorganitzat fa uns mesos, es lamentaven de la poca qualitat lin-güística del català que ara es parla. Ambdós coincidiren a atri-buir-ho a l’escassa implicació de TV3 i Catalunya Ràdio. Per Pu-jol, part de la professionalitat d’un periodista es mesura parlanti escrivint bé la llengua que utilitza. Monzó va dir que parlar ma-lament el català ha quedat associat a ser cosmopolita: «han con-vertit en mèrit el ser un ignorant en el domini de la llengua» (LaVanguardia, 23-1-09). A propòsit d’aquest cosmopolitisme, quealgú ha qualificat de cosmopolitisme tifa, l’analista políticFrancesc Codina afirma que «el fet més greu no és pas l’exhi-bició de pífies de molts comunicadors, sinó la nul·la voluntat d’es-mena que manifesten (…) Rebutgen qualsevol crítica amb l’ar-gument polític que no són de la ceba ni de la crosta. Simplement,es limiten a propagar sense manies la seva incúria verbal, i fanque cada dia més gent els imiti» (Avui, 23-1-09). I és que em-brutar allò propi és una tendència destructiva que calma l’angoixa,molt habitual entre els parlants de llengües maltractades. Al cap-davall, del que es tracta és que la feina bruta la facin aquells ca-talanoparlants a qui ronden sentiments de culpabilitat per ser quisón o tenen un enorme desig de castellanitzar-se. I d’aquesta ma-nera, haurem estat nosaltres mateixos els responsables de la de-gradació i posterior extinció del català.

Més enllà del món globalitzat, hi ha vida. La nostra singula-ritat, com totes les altres, és una contribució única que enriqueixla diversitat.

Música i poesia per la Pau

Rosa Arqué

L’I.E.S. Baix Cinca de Fraga ha celebrat la setmana de la pau ila no violència amb diferents actes programats dins i fora del Centre.Amb aquest motiu s’han preparat xerrades sobre els camps deconcentració, una exposició, projeccions de curtmetratges i lectu-ra de textos. Per tancar totes les activitats, es va idear, per primeravegada, lo recital-concert «Música i poesia per la pau». L’acte esva celebrar lo dia 11 de febrer al local social de Torrent de Cinca ihi van participar alumnes, pares i professors. Lo programa era moltvariat i es van combinar peces de vídeo, de música i textos litera-ris. Aquella nit vam poder recrear-nos amb poemes, entre altres, deDrexler, Celaya, M. Hernández, J. Sisterna i Borges. Però tambévam escoltar peces musicals interpretades pels alumnes que ens vandemostrar que són capaços de tocar Somewhere over the rainbow,de rapejar Cielo Nocturno i de deixar-nos al·lucinats amb Crazy,de Simple Plan o Percussió al Hall de Blanca Domínguez.

Núm. 94. Març de 2010 TEMPS DE FRANJA1010 ENTREVISTA

Marcos Calucho, exdirector de la planta a Fraga de Becton Dickinson

«El futur de la comarca passa per reinventa

Marcos Calucho va néixerl’any 1948 a Fraga, on hi haviscut sempre. De pare fraga-tí i de mare xalamerina, vaestudiar al col·legi SantaAnna, quan estava ubicat alCasc Històric, al col·legiSanto Tomás de Aquino i perúltim, al Matías Montero.Després estudià a la univer-sitat de Saragossa on, sensemolta vocació, es llicencià enQuímiques.

La seua primera feina vaser a Montsó, on hi va treba-llar durant 3 anys a l’em-presa Monsanto, com aenginyer químic. Després foudesplaçat a Tarragona,durant 7 o 8 mesos, on es vaassabentar que a Fragas’anava a fer una plantad’articles mèdics. Es va crearFaber Sanitas l’any 1978, iMarcos Calucho en va serun dels fundadors. Vuit anysdesprés, l’any 1986, BectonDickinson la compraria.Marcos Calucho va exercirde director de Faber Sani-tas, primer, i després deBecton Dickinson, des del’any 1988 fins l’abril de2009.

Pregunta. Com van ser losinicis de Faber Sanitas a Fraga?

Resposta. Quan jo vaig arri-bar no hi havia fàbrica, solcamps de presseguers. Nosal-tres treballàvem a les oficinesque la fàbrica tenia a Saragos-sa, mentre es compraven elsterrenys i es feia la fàbrica.

Com a Faber Sanitas, va seruna fase molt creativa. Vampartir de zero i érem molt atre-vits. La tecnologia de fabrica-ció d’aquest tipus de productesestava en mans de quatre multi-nacionals (japonesa, alemanyai dues americanes). Durant els8 anys de vida de Faber Sani-tas, vam dissenyar i construirproductes i maquinària pernosaltres mateixos.

El primer director de la fàbri-ca de Fraga va ser Manuel JalónCorominas, el mateix que vadissenyar la xeringa. A l’inici,a la planta solament estàvemcinc persones: un enginyerindustrial, un enginyer tècnic,un enginyer econòmic, que eraManuel Jalón i jo. Tots vamanar construint la fàbrica,dissenyant el producte, fentproves, comprant les maquinà-ries inicials. Al principi, vam

tenir molts problemes, perquèera tecnologia molt complica-da. Però, quan vam superar elsproblemes inicials, el nostreproducte va tenir molt èxit,augmentant la producció itreballant a quatre torns per lanit.

En eixa primera època joportava el departament dequalitat, que tenia relació ambel ministeri de sanitat. Llavors,les xeringuilles i les agulless’equiparaven als fàrmacs. Elmeu nom anava a milions imilions de xeringuilles i d’agu-lles i si passava alguna cosa jon’era el responsable.

Els últims anys de FaberSanitas, veníem productes ifàbriques. Es van fer plantes al’Iraq, que estava en guerra.S’utilitzaven per exportarproductes sanitaris a tots elspaïsos musulmans veïns. Unaaltra fàbrica que vam crear vaser a Rússia i una altra a laXina. Tot es va fer des de laplanta de Fraga.

A més a més, entre l’èpocade Faber Sanitas i de BectonDickinson, van arribar a formarunes 300 persones, tècnics titu-lats.

P. Com es va fer el canvi deFaber Sanitas a Becton Dickin-son?

R. Va arribar un moment enel qual les multinacionals jaens respectaven i ens tenienpor, perquè cap d’ells construïaplantes ’claus en mà’. Alesho-res, BD va decidir comprar-nos, no competir amb nosal-tres, després de vuit anys sentindependents.

En l’època de BD no vamfer més plantes, però vamcol·laborar en la implementa-ció, dins l’estructura de BD,de plantes de xeringuilles id’agulles a la Xina i l’Índia.

P. Quina ha estat l’evolucióde Becton Dickinson duranttots aquests anys?

R. Quan BD va comprar laplanta, sabien que era una bonaplanta, però no podien imagi-nar el grau de tecnologia i deproductivitat que tenia. De totesles plantes de BD arreu del mónque fabriquen aquest tipus deproducte, la planta de Fraga ésla ’joia de la corona’, o comdiuen ells ‘el buque insignia’.I encara avui la planta de BDés considerada la millor plan-ta de BD d’aquest tipus deproducte.

P. Quina és la transcendèn-cia de BD a Fraga i a la comar-ca del Baix Cinca? Que supo-saria el tancament de la plantaper a la zona?

R. BD és la fàbrica més grande la província d’Osca. No hiha cap fàbrica a Aragó queexporti tant com nosaltres.Seria un desastre per a tota la

«De totes les plantesde BD arreu del món, la planta de Fraga és la ‘joia de la corona’»

Núm. 94. Març de 2010TEMPS DE FRANJA 11ENTREVISTA

zona que es tanqués la planta.Nosaltres aquí, a més a més,hem tingut una filosofia depersonal molt clara, que haestat que tot el que es puguifer amb personal de la zonas’ha de fer i tot el que es puguicomprar a la comarca, escompri. I també tenim moltclar, la responsabilitat socialcorporativa, és a dir, que d’al-guna forma, tot el benefici queté la planta s’ha de reinvertir enla comarca on estem. Per això,col·laborem, pràcticament, entots els organismes petits igrans de la comarca, des deCreu Roja, l’equip de futbol, denatació, l’associació d’ames decasa, l’associació contra l’Alz-heimer, contra el càncer, etc. Iòbviament, tots els llocs detreball que surten, si es pot, escobreixen amb gent de lacomarca, no solament dinsentre el personal menys quali-ficat, sinó fins i tot d’engin-yers, tècnics, químics, etc.Pràcticament som tots d’aquí.

P. Al mes d’abril de l’any2009, es va jubilar. Va ser unadecisió molt dura després detants anys a l’empresa?

R. Com la planta està invo-lucrada en la fabricació deproductes estratègics i impor-tants per a la seua la super-vivència, em van dir si nom’importaria supervisar elsenginyers més joves que treba-llaven en aquest projecte, finsque els nous productes veies-sin la llum. Un ‘pacte de cava-llers’. És a dir, que m’he preju-bilat, però continuo venint a lafeina unes horetes.

P. Quin futur li veu a la planta?R. Aquesta crisi, òbviament,

ens ha afectat com a tothom.Hem tingut un cert impacte,degut, principalment, a la divi-sa, perquè el 60% de lo quevenem ens ho paguen en dòlars.També ens ha afectat el preu del

petroli: països que són clientsnostres i produeixen gas i petro-li els hi pagaven a 150 dòlarsel barril fa dos anys, i ara lispaguen 80. O sigui que tenenque pagar el producte més carper la divisa i a ells els entrenmenys diners perquè tenen elpetroli més barat. Pràcticamentels hi fa impossible comprar-nos el producte, han de recórrera producte local.

L’altre factor de risc és queens copien/clonen el produc-te. La nostra xeringa i agullaestà considerada el top en quali-tat. Hi ha molts clients queestan disposats a pagar un 20o 30% més pel nostre produc-te, per la qualitat que té. Unaforma de fugir d’aquesta situa-ció és fabricar uns productesque tinguin un valor afegit ique siguin més difícils de fabri-car, que no puguin copiar o quetardin 5 anys en fer-ho. El futurpassa per reinventar els produc-tes i això s’està fent. El futur ésmolt bo, perquè seran produc-tes de més valor afegit, méssofisticats i difícils de copiar.

P. Parlant de futur, quan creuque la comarca del Baix Cincasuperarà aquesta crisi econò-

mica que està afectant a totsels sectors, però sobretot al’agricultura?

R. La crisi ens ha afectat anivell global (hipoteques“escombraria”), nacional (dela construcció) i també a nivellcomarcal. L’impacte de la frui-ta ha estat un desastre. Elproblema que s’ha trobat elsector agrícola ha estat el gran

ar els productes, per poder ser competitius»increment dels preus dels adobsi pesticides, que ha pujat un23% i el preu de la fruita queha baixat gairbé un 30%. Aixíno es pot sobreviure. Això holligo amb la crisi de la globa-lització, per tant no serà sola-ment aquest any, amb la qualcosa la solució és reinventarels productes per poder sercompetitius i que no haguem deconfiar en les subvencions delgoverns, ja que això no es potsostenir molt de temps. Amb laglobalització, el fet que aquívinguin productes de fora ésmés gran.

La crisi remuntarà en qües-tió de 6 o 8 mesos. Un PIB queha estat negatiu en els darrersmesos, veurem com en 4, 5 o6 mesos començarà a ser posi-tiu. I jo espero que la tendèn-cia segueixi sent positiva. Laqual cosa ha trencat aquestfactor temible que es entrar adeflació.

Però no vol dir que es gene-ri feina. Continuarà estan almateix nivell o pitjor duranttot l’any que ve, perquè per acrear treball, el PIB a Espanyaha de créixer com a mínim un2%. Si no creix això, no escrearan més llocs de treball.

Tot i això, Fraga i comarcaté avantatges competitiusimportants perquè està geogrà-ficament situada en un lloc moltbo, només ens falta el tren. Unaltre factor important és quetenim abundant aigua i moltespai. Fraga és un terme moltgran i relativament baratcomparat amb Lleida. Tenimun clima que afavoreix que lafruita sigui extraordinària, enqualitat. Les condicions bàsi-ques que té aquesta comarcaper créixer, i per tenir un futurafalagador existeixen. Però,després tot depèn de les perso-nes, de la gestió i fer una ideai un projecte atractiu i compe-

titiu. La gent a la comarca ésun dels elements bàsics perprosperar.

P. El passat 17 de desembrees va aprovar la llei de llen-gües d’Aragó a les Corts. Quèen pensa al respecte?

R. La llei de llengües tindràun impacte en tota la Franja. Lagent està molt dividida en quansi s’està a favor o no de lo quees parla aquí es català o no escatalà. Jo ho veig com a que ésun arbre, un mateix tronc i ambdiferents branques que esnodreixen de la mateixa saba.Després ja depèn de a quinabranca et trobis. Lo que si queés cert, que si es vol tenir unagramàtica i una llengua estruc-turada, òbviament, s’ha derecórrer al català.

Simplement, demanaria quees fes un esforç aquí a Fragaper conjuntar idees i intentarposar-se d’acord, no és moltconvenient, ni pel fragatí ni pelcatalà, que es vegin punts devista tan diferents. Han debuscar més lo que els uneix ino el que els separa i arribar aalgun acord encara que fosacord de bones intencions perveure que és lo més convenientper la comarca i per la Franja,més que decidir qui té raó.

Carme Tarragó

«La crisi remuntarà enqüestió de 6 o 8 mesos.Però no vol dir que esgeneri feina»

«Demanaria que es fes un esforç aquí aFraga per conjuntaridees i intentar posar-se d’acord. No és con-venient per al fragatí ni el català que esvegin punts de vistatan diferents»

Núm. 94. Març de 2010 TEMPS DE FRANJA1212 LA LLITERA I LA RIBAGORÇA

Pere AngueraEl passat 4 de gener va mo-

rir a Reus el professor i doc-tor en Història, Pere Anguerai Nolla, a causa d’una greumalaltia. Considerat com unhistoriador i un activista cul-tural de gran vàlua, havia pre-sidit el Centre de Lectura deReus i l’any 2007 va rebre laMedalla de la Ciutat.

Pere Anguera era un ena-morat de les terres de la Fran-ja i en especial del Matarra-nya. L’any 1981 li va ser en-carregat el treball d’investigari redactar els textos de la co-marca del Matarranya per alvolum XI de la Gran Geogra-fia Comarcal de Catalunya.Fou, aleshores, quan el cro-nista va poder conèixer a l’in-signe historiador quan aquestes posà en contacte amb ell idemanar-li la seva col·labo-ració i assessorament. En lainvestigació i redacció delstextos també hi col·laboràl’enginyer Carles Maristany.

L’obra, a més d’estudiar elrelleu, el clima, els rius, l’e-conomia, etc., també estudia-va la història de cadascundels municipis. El volum vaser publicat l’any 1984 i va te-nir un gran impacte. Era la pri-mera vegada que des d’una in-vestigació seriosa es publica-va, una per una, la història deles poblacions. Una granquantitat d’estudis publicatsposteriorment han begut de lesfonts d’aquesta obra i moltesvegades sense citar-ne la pro-cedència. Fruit de la redacciód’aquesta obra, l’historiadorcontava amb una gran biblio-teca sobre tots els aspectes dela comarca del Matarranya,perquè durant la redacció vavisitar tots els pobles de la co-marca, investigà els seus ar-xius, i adquirí o va traure fo-tocòpies de totes les obrespublicades al llarg de la histò-ria. La mort de Pere Angueraha estat una gran pèrdua tam-bé pel Matarranya.

Joaquim Montclús

DE

SP

ER

TA

FE

RR

O

Estem saturats de comentar,llegir, veure i sentir tot el rela-cionat amb maneres de parlar,formes d’ expressar-se, les llen-gües i els seus drets.

Ens podem parar un momentper fixar-nos amb els que noparlen i amb els seus dretstambé. Hi ha qui no parla perno tenir opinió, falta de crite-ri, o simplement per discrecióo d’altres ocupacions.

N’hi ha uns altres que podentenraonar, alguna limitació elsimpedeix opinar i raonar ambclaredat. I d’altres, que ni tansols poden enraonar. Són elsdiscapacitats intel·lectuals, ambtrastorns de conducta de més omenys gravetat, retard mentalamb deficièncices físiques osense.

Representen un percentatgede població considerable, ambun ample ventall de causes,graus i edats. Població i perso-nes que necessiten una atenciócontínua les 24 hores del dia.No tan sols estan callats, sinóque hi ha un silenci i desco-neixement sobre ells en elsàmbits on no es viuen aqueststemes. Desconeixement irebuig, segons com, per a ellsi amb falta de valoració total dequi els cuida a l’àmbit familiar.

No m’agrada personalitzar,però per donar-los suport emposaré com exemple.

«De petita anava a l’escola ia l’estiu ajudava als treballs delcamp de sol a sol. Més enda-vant, desprès de diverses feine-tes, vaig treballar d’ATS, igual-ment fent torn de nit comdoblant el de dia. Treballant i

després de demanar baixamaternal, estudiava psicologia.Tenia idea de dedicar part delmeu temps a la rehabilitacióde delinqüents. A l’acabar emvaig trobar amb el segon fillproblemàtic. I puc dir ben alt iben clar, que ha estat el treballmés intens, esforçat, respon-sable, dur, gratificant, huma-nitzant, fent canviar l’ordre devalors i la visió del món, detotes les feines pagades que espuguin arribar a tenir. Tantabans, con després dels 24 anysdel noi, que està més dies ihores a un centre. I encara vaigpoder fer tot un curs teòric ipràctic, d’atenció a discapaci-tats posant-me al dia profes-sionalment».

L’ofensa més gran quepuguin fer a una cuidadora a lafamília es «preguntar-li sitreballa». O que li diguin «elque ha de fer» des d’un desco-neixement total.

I segur que als que es trobena pobles no gaire grans se’ls hidobla la dificultat, ja que perfalta de serveis es deuen haverde desplaçar a centres més omenys llunyans, mèdics, esco-les especials, tallers, assisten-tes socials etc. A les ciutats,això esta cobert, avui per avui.

Els dèficits més importantsestan amb les places residen-cials, per quan són adults, enca-ra que en els darrers anys aCatalunya ha millorat això.

C l ín i camen t h i ha un«desert» important per a lespersones adultes que per malal-ties cerebrals, o d’altres, esqueden amb deficiències físi-ques o psíquiques. Tenen trac-tament hospitalari per a lamalaltia, però desprès elsenvien a casa on els donen unaatenció molt insuficient itemporal. Reclamem reconei-xement i valoració, també, coma cuidadores familiars a lespersones que es dediquen aaquests malalts i a atendrepersones molt grans que neces-

siten ajut.Com es sabut, fa pocs anys

va sortir la Llei de Dependèn-cia.

Fa falta molta divulgació decom es pot entrar als serveisque pot facilitar aquesta llei.Sobre tot als pobles potser faltacoordinació entre l’Adminis-tració i els ciutatans. Això ésuna informació que ha d’estara l’abast de tothom als poblesi ciutats. Les competències hanpassat al departament deBenestar Social de les CC.AA.

Més informació sobre Cata-lunya i Aragó entrant a la pàgi-na web. Es poden assabentard’on s’han de dirigir per fer lagestió.1. S’ha d’omplir un imprès de

sol·licitud de servei amb lesdades de la persona neces-sitada i la seva problemàti-ca.

2. Un equip de professionalsfa una valoració de les neces-sitats.

3. La valoració es fa en tresgraus de dependència i dife-rent gravetat.

4. Segons aquesta valoració hiha uns ajuts programats quepoden anar de teleassistèn-cia a persones a domicili, oajut econòmic.

5. També es consolida la neces-sitat de la plaça a centred’atenció quan estan atesosadequadament.

Sistema Aragonés de Aten-ción a la Dependencia. Dele-gacions:

Osca: José Antonio LlanasAlmudévar, 2-4 (22004).

Tel. 974 238 546.Terol: Pza. San Francisco, 1

(44001) Tel. 978 641 617.Oficina Central:Saragossa: Camino de las

Torres, 73 (50008).

Catalunya: Gran Via de lesCorts Catalanes, 604, 6è 1ª08007 Barcelona

Els que no parlenJosefina Motis

Núm. 94. Març de 2010TEMPS DE FRANJA 13REVISTA DE PREMSA

TOT ENSENYANT LES DENTS

Estic passant per un mal moment. De fet, un dels pitjors delque portem de temporada. Com a conseqüència d’una ingestadesmesurada de carxofes, patisc de meteorisme, aerofàgia iflatulència. No hi ha res més fi que la llengua grega per a expres-sar que un té gasos o, més ben dit, que deixa anar (o s’aguanta,segons la circumstància) pets i llufes. Un cop ja he arribat ací,no tinc cap inconvenient, tanmateix, a desencusar-me davant laparròquia per haver triat un tema tan perfumat (i una metàforatan poc afortunada). Per a un altre dia deixaré el tema, apassio-nant des del punt de vista científic, de les propietats carminati-ves d’alguns aliments, herbes i altres productes naturals, campen el qual, dit siga de passada, tenim molt a aprendre de les cultu-res dites orientals que contraresten els efectes aeris de verdu-res, hortalisses i llegums amb sàvies i assenyades combinacionsd’espècies i condiments. Tampoc no voldria pas que algú pensésque, en la seua estructura profunda, el present article va dedi-cat al Partit Popular, als responsables de la política agrària euro-pea o al desgraciat o desgraciada que ha aturat el cotxe davallde casa amb la música a tot estrop. Paraula que no. Respireu ambtranquil·litat —però no ensumeu gaire— perquè vull parlar deles carxofes.

Tot cercant-ne informació, arribo a la conclusió que la Cyna-ra scolymus és una de les poques menges realment autòctones

Força aèria

Ramon Sistac

de les nostres terres del nord del Mediterrani occidental. De fet,no és res més que un card domesticat. El seu nom actual provéde l’àrab andalusí ḫurxufa (en àrab clàssic ḫarxafa), i pareix queés una contribució del català a algunes de les llengües romàni-ques veïnes: així el castellà alcachofa, l’italià carciofo (mascu-lí), el gallec i portuguès alcachofra, l’occità carchòfa. És curiósque, per populars que siguen, els productes alimentaris quevénen de fora presenten en la nostra llengua una gran diversitatde sinònims dialectals (per exemple, trumfa, patata, pataca,trumfo, creïlla…) o de variants d’un mateix ètim (tomata, toma-te, tomaca, tomàquet, tomàtec, tomàtic, pomata, tomàtiga, domà-tiga…). Pel contrari, la nostrada carxofa té poquíssima varietat,tret de l’afegit es– (escarxofa) molt propi de la zona de Barce-lona i, en general, del català central. És una bona demostraciódel lligam indissoluble que hi ha entre llengua, cultura i medi.Carxofa també s’utilitza per a designar un llaç o floc en formade carxofa, i popularment és també la regadora de la dutxa, o elmicròfon. I encara, molt vulgarment, és el nom de la «figa» ovulva (que els castellans, menys avesats a les delícies gastronò-miques que nosaltres, nomenen amb la insulsa «patata”).

Bé; disquisicions gastronòmiques a banda, encara és temps decarxofes. A Itàlia broden l’art de cuinar-les (en tenen d’aque-lles morades i més còniques, crec que en diuen de Provença), ala nostres terres tenen fama les de Benicarló i les del Prat deLlobregat¸ per bé que estic segur que molts de vosaltres, espe-cialment els que sou de terres no gaire fredes, en feu a l’hort algu-nes que, ben badades per l’efecte de l’escalfor de la brasa, podenprovocar sensacions molt similars a l’èxtasi o l’orgasme. Vistaixí, segur que és més que justificable de patir, pel seu consum,algun «efecte col·lateral».

El mes de febrer de 2010 alvoltant de la Llei de llengües,el Govern d’Aragó anuncià lacreació d’una oficina tècnicade política lingüística que enels acords del Consell deGovern no hi apareixia. NuevoAragón es visualitzava com ac o r r e n t i n t e r n d e l PA Rmostrant la seua proximitatamb els grupuscles secessio-nistes de la llengua. La Conse-llera aragonesa de Culturaintervenia en català i aragonèsa les Corts. L’alcaldessa de laCodonyera (PAR) boicotejavauna xarrada de CHA sobre laLlei de llengües. El PP, tot ihaver criticat la despesa econò-mica de la Llei de llengües,anunciava a Fraga una inversióper esborrar el català del nomd’alguns carrers i rebatejar-los

en castellà.En les relacions de veïnatge

continua la promoció de l’en-frontament entre Catalunya iAragó. El PAR, redefinial’aprovació del transvasamenta quatre pobles catalansadduint que «aquests plante-jaments coincideixen ambsituacions com la dels Jocsd’hivern, o la tergiversacióhistòrica». La Vanguardia dedi-cava un especial als Jocs d’Hi-vern amb el títol «la matusse-ria dels governant catalanstensa la relació entre Catalunyai Aragó». Entre alguns mitjanscatalans tenia cert ressò unaparòdia musical d’OregonTVque deia «les jode mucho, lestoca mucho ‘los collons’ quefueran sólo un territorio delReino de Oregón».La Ministra

Sinde declarava que el Patro-nat de l’Arxiu de la Coronad’Aragó no es reunia perquè elPP havia recorregut els aspec-tes competencials de l’Esta-tut català. En el camp dels bénsreligiosos de la Franja, elGovern d’Aragó negava quees mantingueren negociacions,i s’anunciava que el primerjudici civil se celebraria el 18de maig. Tot i l’interès polítici mediàtic aragonès pel patri-moni de la Franja, un histo-riador d’Osca declarava queals Estats Units hi ha més d’uncentenar d’obres d’art arago-neses que no desperten lapassió artística del país.

Finalment, el PSOE de laRibagorça expulsava delgovern els membres del PARper promoure aquests una

plataforma per la millora de laN-260. I es despertaven de noules al·legacions per l’ampliacióde pistes de Cerler i el projec-te de 3.500 habitatges a Monta-nui. La Plataforma Stop GranScala anunciava la interposiciód’un recurs contenciós admi-nistratiu per la imposició d’unamulta. I el Govern d’Aragóautoritzava el projecte decentral tèrmica de carbó aMequinensa.

L’ESPURNEGALL

Natxo Sorolla

Núm. 94. Març de 2010 TEMPS DE FRANJA1414 LA LLITERA

La Confederació Hidrogrà-fica de l’Ebre ha finalitzat l’ac-tuació de condicionament delriu Sosa al municipi de SantEsteve de Llitera (Osca) que hasuposat una inversió propera als70.000 euros.

Aquesta obra s’integra en un

La CHE finalitza el condicionament del riu Sosa a Sant Esteve de Llitera

Fernando Sabés

projecte general que desenvo-lupa l’Organisme per a la re-cuperació de lleres a tota laConca de l’Ebre i que suposal’execució de recuperacionsde la secció de desguàs delsrius, restitucions i proteccionsde marges i neteges a les loca-

litats que ho demanin.Els treballs són de gran im-

portància per al municipi i vanser demanats des del seu Ajun-tament perquè permetien defi-nitivament el condicionamentd’una àrea d’esbarjo en lesproximitats del casc urbà, almarge esquerre del riu Sosa.

Després de la necessària netejade l’àrea, amb estassades i reti-rada de restes acumulades, s’haprocedit al tancament de la zonaper a la seva delimitació, a lacol·locació de mobiliari urbà(amb taules, bancs, papereres ijocs infantils), a la instal·laciód’un panell informatiu i a la plan-tació d’espècies autòctones.

A més, com la zona es trobaa tres quilòmetres de la locali-tat també s’han millorat elsaccessos amb el perfilat i refi-nació dels camins des de SantEsteve de Llitera.

Actuacions en cursDes de 2005 la Confedera-

ció Hidrogràfica de l’Ebre vaestablir un pressupost con-cret bianual que es destina aaquest tipus de treballs sol·li-citats pels municipis. Es trac-ta de recuperacions de la sec-ció de desguàs dels rius, res-titucions i proteccions de mar-ges i neteges en totes les lo-calitats de la Conca de l’Ebre.

El passat any 2009, gràciesa l’impuls inversor del Governd’Espanya a través del Plad’Estímul de l’Economia il’Ocupació, (Pla E) s’han des-tinat més de 23.750.000 eurosa restauracions de marges i ri-beres en tota la Conca; a tre-balls de repoblació i restau-ració forestal en forests i ac-cions de millora per l’estatecològic en tota la conca.

Jaime Sallén Roselló, inven-tor, investigador i empresari, vamorir el passat 14 d’agost a Bi-nèfar als 46 anys després d’u-na llarga malaltia. Estava casati deixa mare i quatre germans.

Autodidacte, especialitzat enòptica, mecànica i electrònica,amb una clara vocació per a lainvestigació, tenia registratsmés d’una quinzena d’avençostecnològics, alguns d’ells rela-cionats amb la seguretat.

Desatacava entre els seus in-vents l’Euroescan, un detectorde bitllets falsos que treballaamb raig làser davant els infra-rojos tradicionals. Permet sabersi els bitllets d’euros són veri-tables o falsos i també si sónvells o estan arrugats.

Jaume Sallén va ser soci fun-dador de l’empresa Sallén Avia-ció (1984) i el 1988 va fundarla companyia Sallén Electròni-ca. En l’actualitat presidia elGrup Sallén, amb gairebé centtreballadors, i dirigia un equipmultidisciplinar d’enginyersorientats a l’RD de la firma ElGrupo, amb projecció interna-cional, que desenvolupa tecno-logia de seguretat aèria, peri-metral i biomètrica.

Jaume Sallén era una perso-na molt coneguda i estimada aBinèfar, la seva localitat natal, onpresidia l’Associació de l’Ae-roclub. Va rebre diversos premisi distincions per la seva activi-tat, entre altres, a la millor em-presa exportadora, empresari

jove, emprenedor i la medalla almèrit de la Guàrdia Civil, per laseva contribució amb les forcesarmades en matèria de segure-tat.

El seu primer invent relacio-nat amb la millora de l’alimen-tació del bestiar el va realitzaramb només 16 anys. Sent en-cara menor d’edat, va vendre,acompanyat del seu pare Ma-nuel, una patent a Bultaco queevitava que a les motos de crosi trial se’ls ofegués el motor encas de caiguda. Va rebre peraixò dues motos, un barril d’o-li i cinc milions de pessetes.

El 1987, quan treballava al’empresa familiar, va rebrel’encàrrec de dissenyar i de-senvolupar un projecte per a

blindar el pati d’operacions deles entitats financeres, inventantunes persianes que permetien lacomunicació visual necessàriaen cas d’atracament. Un anydesprés, van presentar una no-vetat a nivell mundial: l’arcdetector de metalls de campmagnètic tridimensional quediscrimina els objectes de me-tall en funció de la seva forma.Per a vendre aquestes solu-cions, Jaime va crear JasarElectrònica, que més tard s’a-nomenaria Sallén Electrònica.Avui el Grup Sallén comptaamb dues firmes: Sallén Segu-retat i Sallén Aviació, aquestaúltima dedicada al disseny,construcció i comercialitzaciód’autogirs.

Mor Jaime Sallén Rosselló, empresari de Binèfar i inventor de diversos sistemes de seguretat

Javier Ortega

Condicionament del riu Sosa

EDU

AR

DO

FA

RO

Núm. 94. Març de 2010TEMPS DE FRANJA 15DEBAT

Finalment, el ple de les Cortsd’Aragó ha aprovat la llei dellengües amb els vots del PSOEi de la Chunta Aragonesista(CHA). El PP i el Partit Ara-gonès (PAR) hi van votar encontra, i també IU, en aquestúltim cas perquè la considerauna llei de mínims.

L’any 1975, encara en vidadel general Franco, els directorsi els principals membres de laReal Academia Española i laReal Academia de la Historia,davant d’una controvèrsia apa-reguda a la premsa valencianasobre l’origen de la llengua, de-claraven que la llengua valen-ciana era una variant dialectaldel català i també ho feien ex-tensiu als altres territoris de par-la catalana i a la Franja. No solsfeien aquesta declaració, sinóque renyaven i censuraven to-tes les persones que claramentutilitzaven els seus propis pre-judicis com a font d’autoritatcientífica, mentre pretenien ri-diculitzar i, fins i tot, insultarpersonalitats que, pel seu tre-ball, mereixien el respecte detots i en primer lloc dels sig-nants. També denunciaven quenegar la llengua catalana enaquests territoris no tenia res aveure amb la realitat i que eraun fet suficientment clar per ala filologia i la història.

Després de més de 30 anysde democràcia, en alguns as-pectes hem fet enrere, com elscrancs. Davant de les con-trovèrsies sorgides al País Va-lencià i ara a la Franja de Po-nent o Oriental, com ho diuendes d’Aragó, no hem vist capdeclaració semblant per partdels membres d’aquestes in-signes acadèmies que marquinel camí per on han de caminarels polítics. La redacció i tra-mitació de la llei de llengües,en una gran part, ha estat enmans de polítics, molts d’ells

castellans, sense forma-ció i sense cap assesso-rament de personalitatsenteses en la matèria iaixí, moguts per apas-sionaments i per preju-dicis anticatalans, handeixat anar les més gransaberracions.

A les terres de la Fran-ja de Ponent el català nova aparèixer perquè sí,sinó perquè en el seu diavan ser poblades princi-palment per catalans quehi portaren la seva llen-gua. Des del punt de vis-ta civil, en certs momentsde la història, aquestes te-rres van pertànyer a Ca-talunya igual que des delpunt de vista eclesiàstic. Re-cordem que, fins fa poc, unagran part de les parròquies de laFranja pertanyien a la diòcesi deLleida. No entrem a debatre siaquestes terres han de pertànyera l’Aragó o a Catalunya. Aixòés una cosa que ara no ve al cas,si més no ho han de decidir elsseus habitants. Ara, només pre-tenem constatar una realitat.

Les posicions de cara al ca-talà de la Franja per part del PPi del PAR estan ancorades en elmés ranci del pur franquisme.Malgrat el gran esforç fet peraquestes dues formacions po-lítiques, a través d’entitats ci-vils, per dur la polèmica al ca-rrer, no han tingut èxit. Les en-questes fetes en diaris, a travésd’Internet i per altres mitjans,deixaven ben clar que la llenguaque es parla a la Franja és el ca-talà. Els habitants de les co-marques de la Franja sabenmolt bé que la llengua queparlen és la catalana, perquès’adonen que és la mateixaque parlen, posem per cas, elsde Lleida, Tortosa i Barcelona.És clar que hi ha diferències,però són mínimes. Les poques

Les llengües d’AragóJoaquim Montclús

persones que neguen a la Fran-ja la catalanitat de la llengua hofan per la pressió política i el ca-ciquisme imposat pels diri-gents del PP i del PAR, i poquesvegades per ignorància. Fa unsanys, quan manava el PP a laDiputació General d’Aragó, enun acte organitzat per una en-titat cultural a la Franja contrala unitat de la llengua, un delsponents va declarar: «El con-seller de cultura ens ha donat di-ners per fer soroll contra el ca-talà». Amb això està dit tot.

Molts dels dirigents delPSOE de l’Aragó són nascuts ales poblacions de la Franja i te-nen plena consciència de lallengua que parlen, però per ha-ver consensuat algunes esmenesamb el PAR en el moment dedesenvolupar la llei poden co-metre greus errors. La llei dellengües presentada pel grup so-cialista és una llei de mínims,perquè no contempla l’oficia-litat de la llengua i ni tan sols laplena escolarització. Rebaixar-la una mica més significaria queno serviria per a res. No fa gai-res mesos, el Consell d’Europadonava un toc d’atenció al go-

vern d’Aragó, per no prendremesures de cara a la protecciódel català i l’aragonès.

Malgrat que la llei deixa clarque és català, negar la unitat dela llengua seria un greu error.L’intent d’emular el País Va-lencià amb la creació d’unaacadèmia de les llengües és unagran bestiesa. A València, moltsfilòlegs que formen part del’Acadèmia Valenciana tambésón membres de l’Institut d’Es-tudis Catalans. Les contradic-cions en què cauen són impor-tants, però no els importa gai-re, perquè ser membres de l’A-cadèmia Valenciana els repor-ta una important font d’in-gressos i ser membres de l’Ins-titut d’Estudis Catalans els jus-tifica el seu prestigi com afilòlegs.

Com s’ha fet fins ara, l’Ara-gó s’ha de regir per les normesde l’Institut d’Estudis Cata-lans, com també ho van acon-sellar al seu dia els membres dela Real Academia Española.Aquesta llei, malgrat no re-conèixer l’oficialitat, és un pasendavant. Sempre que s’inter-preti a l’alça i amb seny.

D'esquerra a dreta: J. Maria Becana, Victoria Broto, Carme Alcover, Pilar Capuz, ArturQuintana, Chesús Bernal, Josep Bada i Nieves Ibeas.

LLEI DE LLENGÜES

SID

RID

SC

HM

IDT

VON

DER

TW

ER

Núm. 94. Març de 2010 TEMPS DE FRANJA16 ARAGÓ

Ermessenda de Carcassona(972-1057)

Va ser regent del Comtat deBarcelona, comtessa de Bar-celona, de Girona i d’Osona.Filla de Roger I de Carcasso-na i d’Adelaida de Gavaldà. Esva casar el 993 amb el comtede Barcelona, Ramon Borrell.Va participar en el govern delsseus comtats, sobretot des-prés de la mort del seu marit,el 1017,va presidir assemble-es i tribunals i intervingué enles campanyes militars a Al-Àndalus. Va emprendre cam-panyes militars contra el com-te d’Empúries i, més tard,contra el seu propi fill perconservar el poder. RamonBorrell va morir deixant hereuel seu fill Berenguer Ramon I;aquest tenia 13 anys i Ermes-senda s’encarregà de la seuatutela, fins la seua majoriad’edat. També va ser tutora delseu nét Ramon Berenguer I, ala mort del seu pare, amb elqual es va enfrontar més tard.

Durant les regències d’Er-messenda, l’aristocràcia vainiciar el procés de feudalit-zació de Catalunya, enfrontant-se als prínceps i a l’Esglésiaamb el recolzament dels con-sellers i de prelats partidaris dela reforma gregoriana coml’Abat Oliba o el seu germà,Pere Roger de Carcassona,bisbe de Girona.

Ermessenda va crear insti-tucions com el capítol de laCatedral de Girona, el mo-nestir femení de Sant Danielde Girona o el masculí deSant Feliu de Guíxols.

El seu sepulcre, tallat perGuillem Morell, es troba a lacatedral de Girona.

Merxe Llop

DO

NE

S

Encara que només fos unaanècdota, el divendres 13 defebrer, per primera vegada, vansonar les tres llengües a lesCorts d’Aragó. María VictoriaBroto, consellera d’Educació,nascuda a Guaso, va utilitzar lestres llengües al moment decontestar una interpel·lació deldiputat Miguel Navarro del PP,que havia llançat un allau dedubtes sobre el desenvolupa-ment de la Llei de Llengües. Elgest de la consellera no va agra-dar al PP, no podria ser d’altramanera, per contra els diputatsdel PSOE van reaccionar ambforts aplaudiments. Tant de boque el gest fos un signe d’unanecessària normalització.

Los tres idiomes d’Aragó, a les CortsJosé Miguel Gràcia

La Consellera d’EducacióCultura i Esports del Governd’Aragó, María Victoria Broto,anuncià, durant la seua inter-venció al ple de les Corts re-gionals del dia 12 de febrer, quela Llei de Llengües es proveiràdels seus organismes en els ter-minis temporals que el mateixtext marca.

També va informar, durant laseua compareixença, que ja estàfuncionant, «sense cap cost ad-dicional per a l’Administració»,un òrgan administratiu provi-sional per a dur a terme el se-guiment i constitució dels or-ganismes i entitats que marca laLlei de Llengües, com ara elConsell Superior de les Llengüesi les Acadèmies de l’Aragonèsi el Català.

Aquest organisme provisional,que dependrà directament delViceconseller de Cultura, JuanJosé Vázquez, està format per«personal que ja posseeix eldepartament i que compleixenles condicions de ser tècnics es-

Es crea un òrgan administratiu interí per al seguiment de la Llei de Llengües

Marià Àlvarez

M. Victoria Broto en la seua intervenció al Parlament

pecialitzats i conèixer les llen-gües pròpies”– explicà Broto.

Segons ha pogut saber Tempsde Franja, dins d’aquest equip detreball estan l’assessor de Lec-tura i Llengües Pròpies de la Di-recció General de Política Edu-cativa, Toni Martínez; l’assessorade Llengües i Modalitats Lin-güístiques de la Direcció Gene-ral de Patrimoni Cultural, Car-me Alcover, la cap de secció d’a-questa mateixa àrea, Inmacula-da Sánchez, el director del Cen-tre del Llibre d’Aragó (CE-LIA), José Luis Acín, els coor-dinadors del Projecte d’Anima-ció Cultural «Jesús Moncada»Màrio Sasot i Antoni Bengo-chea, i la coordinadora del «Pro-yeuto arredol de la luenga ara-gonesa», Pilar Benítez.

Aquest equip de treball, quehaurà de resoldre els problemesi demandes que plantegen elsciutadans i les entitats culturalsen temes lingüístics durantaquest període provisional, fun-cionarà fins que sigue creat for-

malment un organisme d’aquesttipus abans de l’u d’agost de2010, segons els termes legalsque planteja la Llei.

Les tasques més immediatesque té aquesta oficina de políti-ca lingüística és preparar diversoscontactes amb associacions cul-turals de l’aragonès i el català ambel viceconseller per a establirfòrmules de col·laboració, i unareunió amb tècnics de l’admi-nistració per a analitzar problemesconcrets que pot plantejar el de-senvolupament de la Llei.

El 30 d’abril ha d’estar cons-tituït el Consell Superior de lesLlengües; i al mes d’octubrehan d’estar constituïdes lesacadèmies i aprovats els seus es-tatuts.

Núm. 94. Març de 2010TEMPS DE FRANJA 17GENT DE FRANJA

RETRATS ENTALLATS A PARAULESElvira Blanc Urquizu, botiguera de Beseit

La delicada virtut de la complaença al clientMarta Momblant

L’Elvira deu el seu negoci deBeseit a la força i a l’embran-zida de la seva mare, que comtantes altres dones d’aquesta te-rra van saber lluitar i sobreviuredesprés de quedar-se vídua alstrenta-quatre anys. Amb elspetits, orfes de pare, obrí unmodest comerç a la planta bai-xa de la casa menuda que hi ha-via just al costat de la casa granon més tard s’hi va traslladar,l’actual botiga de la llotja.

L’Elvira va prendre exem-ple de sa mare, dotada amb ladelicada virtut de la complaençaal client. Des del taulell on du-rant tots aquests anys l’hemvista despatxant-nos magre, ensexplique que «aquí abans hi ha-vien portat un bar i, molt abansencara –ens diu eixerida men-

tre trafega entre els pesos de labalança– una sala de ball quehavien adequat son iaio i son re-bisiaio fins que va esclatar laguerra civil». Quan l’Elviram’ho diu amb els seus ulls fixos,plens de rialles, no em costa capesforç tancar els meus i veure-hi ballant al so de la gramola oal ritme de dos músics rondai-res a les persones d’aquest po-ble setanta anys enrere. Mésabans encara, la botiga havia es-tat un cafè on els homes, servitsper son iaio i son rebisiaio, hivenien a fumar, o seien a les ca-dires pel pur plaer de la tertú-lia. I anant encara més enllà enel temps havia sigut un magat-zem de rama. I és que sota elque ara trepitgem hi havia ha-gut, des de 1901, un preciós

forn de pa de diàmetre gegan-tí, que s’havia cavat a la terra idel que ara se’n pot fer un copd’ull a vista d’ocell des de laplaceta de la llotja que dóna pasa la Botera. Just allà mateix po-dríeu encara provar d'aspirar-hil’olor del pa recent cuit al ca-liu de la llenya, on el iaio i el re-

bisiaio de l’Elvira s’havien es-merçat a terrejar per a imper-meabilitzar-ne la cúpula.

Tota aquella lluita en tempsfeixucs, han servit per a queara, l’Elvira Blanc Urquizu i laseva família hagen pogut viu-re’n, aixoplugats per les sevescases plenes d’història.

Orgull i vergonya

Esteve Betrià

En el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC el substan-tiu orgull és definit com a ‘Excés d’estima de si mateix, dels pro-pis mèrits, que fa que hom es cregui superior als altres’; tambécom a ‘Sentiment legítim d’estima de si mateix, d’elació per quel-com que hom ha fet, ha aconseguit, etc.’; i encara, com a ‘La cosaque és causa d’aquest orgull’.

En el mateix diccionari trobem el substantiu vergonya definitcom a ‘Deshonor humiliant, cosa deshonorant’; com a ‘Torbamentde l’ànim per una falta comesa, per una humiliació rebuda’; i tam-bé amb un parell d’accepcions més que ara no fa al cas esmen-tar. Perquè el cas és que tant orgull (ergull [/argúl/] en mequi-nensà i, si més no, en molts dels clàssics medievals: Ramon Llull,lo Rei En Jaume, Ramon Muntaner, Francesc Eiximenis,...) comvergonya –d’acord amb les definicions que hem vist en el dic-cionari– són sentiments provocats pels mèrits o pels desmèrits ifaltes comeses per una persona, per un ésser humà determinat; ésa dir, per les accions que hom voluntàriament ha fet o ha deixatde fer. Pareix que la voluntat personal del parlant, i alhora actuant,té un paper fonamental en l’aparició d’aquests sentiments, encaraque siguen sentiments de sentits oposats. En fi, des del punt devista de la voluntat, es podria dir, mirant el diccionari, que orgulli vergonya són antònims quasi perfectes.

En principi, com a catalanoparlant, trobo prou encertades les

definicions del diccionari; potser és ací on rau la raó perquè sem-pre m’ha estranyat sentir dir que algú es mostra molt orgullós (=que té orgull) per ser home –i no dona–, dona –i no home–, perhaver nascut en un lloc o un país i no en un altre, per ser mem-bre d’una ètnia determinada pel color de la pell o del cabell, etc.M’estranya aquesta utilització del mot orgull perquè crec que elfet d’haver nascut en un lloc o en un altre, amb un sexe o l’al-tre, en una família i no pas en una altra, per haver heretat un de-terminat color de pell, cabells o d’ulls, etc. no té res de merito-ri per part de la persona que es manifesta orgullosa d’aquesta cir-cumstància, perquè no hi intervé la voluntat de la persona, mésaviat es tracta d’una circumstància atzarosa: ningú no tria on volnàixer; ni quan. Així no ha d’estranyar que mai no haja acabatd’entendre el sentit del dia de l’orgull gai o estar orgullós delstriomfs de determinat esportista o d’un equip de futbol, o que homse senta orgullós de ser espanyol, o francès, o català, o aragonès...o del Poble.

Per les mateixes –o semblants– raons, no li trobo sentit a mos-trar-se avergonyit –tenir vergonya– per les accions o comportamentsde persones o col·lectius amb els quals l’únic lligam que ens uneixés el fet de compartir ancestres, idioma, sentiment nacional, amorpels colors d’un determinat club esportiu, etc. Dit d’una manera,per molt malament que es comporte una persona nascuda al Po-ble, que parle en català, que s’emocione amb els gols de determinatfutbolista, etc. farà que tinga vergonya: el comportament inade-quat o malèvol és d’aquesta persona, no pas meu. En fi, jo noméssento –tal com es recull en el DLC– orgull o vergonya per allò quefaig o deixo de fer, la qual cosa no significa necessàriament queen determinades circumstàncies em puga sentir solidari o frater-nal amb la resta de membres de l’espècie humana.

CRÒNIQUES TAGARINES

Núm. 94. Març de 2010 TEMPS DE FRANJA1818 PAÏSOS CATALANS

A qui li importa una pintada en un pany de paret de la via pú-blica? Enmig de tantes coses importants: poseu-hi la crisi econò-mica que té col·lapsat tot Europa i tot el món, i les crisis de totamena que ens envolten –polítiques, ecològiques, dels cos-tums…–, incloses les personals… Repeteixo, quina importànciapot tenir una pintada (o dues o tres) en el maleït pany de paret delcarrer del Revolt, el de la pujada del cementeri de Fraga que haaparegut pintat i repintat i tornat a pintar amb motius casolans: quesi un mapa dels PPCC signat amb les sigles JERC (les Joventutsd’Esquerra Republicana de Catalunya), després una pintura novatapant l’anterior, sense signar, amb una llegenda sobre els colorsde la bandera espanyola: Viva Aragón y Viva Espanya.

A qui…? A mi, a mi sí que m’ interessa i m’importa. I per-doneu la retòrica esmerçada fins arribar aquí.

Jo trio la primera pintada, què voleu que us diga. No sé qui l’hafeta, però em va provocar bones sensacions veure una «il·lustració»pública que pot recordar al personal una part important de l’à-nima col·lectiva, la catalana, que tenim somorta (o amagada, di-rectament) per la feina laboriosa i continuada de zelosos guar-dians al llarg de la història. La segona passada de pintura, sen-se gaire imaginació, amb la contundència que caracteritza«aquesta gent», no em va provocar sensacions sinó que em va con-

firmar temors, els que he raonat i escrit més d’una vegada: l’a-firmació del patriotisme dual que diu que tenim la gent de la Fran-ja, que diuen que vol ser espanyola de la tropa aragonesa (o erauna altra cosa?), sense mostrar ni mica de rastre de catalanitat.

És curiós perquè després d’anys en què, suposadament, vivimen una democràcia, a les nostres comarques no es viu mica béla cosa del contrast d’opinions quan una de les opinions suposauna presa de partit a favor de la catalanitat. Ah, no! Què hi hande venir a fer aquests a les comarques de la Franja? S’exclamenalguns sacerdots investits d’autoritat immarcescible; i si no, coms’ha d’entendre l’arravatament de Cisco Bertran, l’exalcalde mésimportant de Fraga, contra la presència de Convergència De-mocràtica de la Franja, en un article a La Voz del Bajo Cinca dela primera setmana de febrer? O bé aquest tragí de pintors de traçgruixut, amagant qualsevol simbologia catalana? Tan estrany liés al personal que a les nostres comarques apareguen idees –i lespersones que les tenen, és clar– al servei de la catalanitat? De debòque no hi troben cap explicació històrica, geogràfica, sociològi-ca o econòmica que ajude a explicar aquestes presències que noresponen, com pensen malèvolament, a cap conxorxa del malignecatalà?

Arribat ací, aquest columnista vol confessar, humilment, quetambé es preocupa de la crisi econòmica i de totes les altres cri-sis que ens afecten aquí i a la Xina Popular, que deia aquell, i queté sentiments i interessos i que és sensible a totes les causes mun-dials més universals (passeu-me la hipèrbole) i a totes les arts,fins i tot les arts gràfiques i els grafitti… I que tria els que mésli agraden i que se’ls mira i els vol entendre i que també vol sa-ber qui els signa, els quadres.

Qui pinta què

Francesc Ricart

SOM D’EIXE MÓN

Amb el lema «El català,llengua de 10 milions d’euro-peus», Expolangues 2010, lafira de referència mundial enl’ensenyament d’idiomes, pre-sentava la convidada d’honoren l’edició d’enguany, que hatingut lloc a París entre el 3 i el6 de febrer.

Des de fa més de 20 anys,Expolangues, saló adreçat a lapromoció del plurilingüisme iels intercanvis internacionals,reuneix anualment a la capitalfrancesa empreses, professio-nals i institucions implicades enl’ensenyament i l’aprenentatgede llengües. Tot això, des d’unvessant més institucional, deprojecció d’una cultura i demostra de programes educatius,fins a un altre de més comer-cial, d’aparador de mètodesd’aprenentatge, materials mul-timèdia i noves tecnologies,

El català a exposicióCarme Messeguer

escoles d’idiomes, agències detraducció i interpretació, edi-torials, propostes d’estades lin-güístiques i d’intercanvis in-ternacionals, etc.

La llengua catalana hi haestat representada a través de laFundació Ramon Llull, de pro-jecció exterior de la llengua i lacultura catalanes (en què par-ticipen el Govern d’Andorra, laGeneralitat de Catalunya, elGovern de les Illes Balears, elConsell General dels PirineusOrientals de França, la ciutat deL’Alguer i la Xarxa de ciutatsvalencianes –per quan una re-presentació institucional ara-gonesa ara que oficialment esparla català a l’Aragó?–); així

com d’altres institucions dereferència, com l’Institut d’Es-tudis Catalans, l’Institut JoanLluís Vives (que aplega lesuniversitats dels territoris deparla catalana) o Linguamón: lacasa de les llengües.

La imatge que s’ha volgut do-nar del català, dotzena llenguamés parlada a Europa i 26a enel món virtual, és la d’un idio-ma modern d’ús habitual en totsels àmbits: els mitjans de co-municació, l’educació, l’admi-nistració, l’empresa, les cièn-cies, les noves tecnologies i lacreació artística, que es parla enquatre estats europeus: Andorra,Espanya, França i Itàlia. Dis-tribuïdes en diferents espais

(Sala Alguer, Sala País Valen-cià,… El Quiosc o La classe),s’hi han pogut escoltar con-ferències, viure intercanvis d’es-tudiants, veure una mostra d’i-niciatives diverses en favor dela llengua, espectacles musicalsi la intervenció de personatgespopulars a França, com l’actorde Vilanova i La Geltrú SergiLópez, en representació de totsels accents catalans.

Aprofitant la presentació delprograma d’activitats d’Expo-langues 2010 a l’Institut d’Es-tudis Catalans, els integrants dela Fundació Ramon Llull vansignar un manifest reivindi-cant la plena oficialitat de lallengua catalana a Europa.

Núm. 94. Març de 2010TEMPS DE FRANJA 19OPINIÓ

Enfront de les anàlisis utò-piques i providencialistes i lescategories psicològiques, reli-gioses o teològiques, empradesper referir-se a la Monarquia es-panyola, de tots els analistes del’època, tal com manté J. L.Bermejo, el gran Gracián feiala següent anàlisi conceptual:«Hay también grande distanciade fundar un reino homogéneoy dentro de una provincia alcomponer un imperio universalde diversas provincias y na-ciones. Allí, la uniformidad deleyes, semejanza de costum-bres, una lengua y un clima, alpaso que lo unen en sí, lo se-paran de los extraños. Losmismos mares, los montes y losríos le son a Francia términoconnatural y muralla para suconservación. Pero en la mo-narquía de España, donde lasprovincias son muchas, las na-ciones diferentes, las lenguasvarias, las inclinaciones opues-tas, los climas encontrados,así como es menester gran ca-pacidad para conservar, asímucha para unir.»

Han passat quatre-cents anysd’ençà que Gracián va escriureaquestes línies, i com en sónd’actuals encara les seues pa-raules en aquest país anomenatEspanya. Ja sé que algú em diràque les províncies i nacions aquè es referia Gracián no sónexactament les mateixes que

ara s’hi entenen, però enconcepte són equivalents.En el moment de redactar laConstitució del 78, potser hihagués col·laborat a la seuamillora una lectura del sub-ratllat de les paraules deGracián; tot i què, ateses lescircumstàncies polítiques iels grups de pressió, potserno haguessin servit de grancosa. Es va fer allò que esva poder.

Abans de continuar vulldir que la cita de Gracián,reduïda a la part subratlla-da, la vaig veure escrita fa

força temps a la introducció delllibre de José Antonio Labor-deta, Un país en la Mochila.Em va agradar. Fa pocs dies,ordenant unes quantes prestat-geries del meu despatx, emvaig topar amb els tres o qua-tre llibres que tinc de Labor-deta, vaig veure de nou la cita.

Des de la capital del Regned’Espanya i també des d’algu-nes altres parts, sembla quecada dia costa més reconèixerles diferències dels diversos te-rritoris. Em refereixo a les di-ferències importants, aquellesque són bàsiques de la perso-nalitat diferencial, com la llen-gua, la cultura, el sentiment depertinença a un territori propique la Constitució, en algunscasos, anomena nacionalidadi què els habitants d’alguns te-rritoris li diuen nació. Ni gensni mica tenen res a veure aques-tes diferències amb les pura-ment folklòriques o els tòpicssense fonament real. Se’ls ficaen el mateix calaix, als nacio-nalistes, federalistes, separa-tistes, independentistes i a al-tres «istes», i se’ls critica per in-solidaris, irresponsables i an-ticonstitucionals. Entrar enl’anàlisi de les singularitats i di-ferències d’aquests, no hi capen el raonament dels que pre-tenen separar més que unir, toti que manifestin el contrari.

Recentment estan apareixent

brots nous de fervor unifor-mador i centralista que no tenenres a veure amb la realitat plu-ral espanyola, fins i tot, aque-lla que contemplà la Constitu-ció de 1978. Estranya manerad’unir els territoris que se sen-ten diferents, és aquella queatribueix el conjunt de malsexistents a les autonomies, a lesseues competències i a tots elsseus dirigents. Estranya mane-ra d’unir és també aquella quees desinteressa de les caracte-rístiques especials d’algun te-rritori. Els posaré un exemple:fora dels territoris espanyols deparla catalana, només hi ha 7universitats que ensenyen lallengua catalana a Espanya. AItàlia hi ha 12, a Alemanya hiha 40 i a tot el món, unes 180.El català és la novena llenguaeuropea, al mateix temps que elgrec i per davant del portuguès,del suec i del danès. Quina hau-ria de ser la reacció del que sen’adona que és rebutjat per lescoses que més estima?

A Espanya creixen els sepa-ratistes perquè creixen tambéels separadors voluntàriamento involuntària. Hi posaré un al-tre exemple: suposo recordaràel lector el creixement extra-ordinari d’Esquerra Republi-cana de Catalunya després de lacampanya d’anticatalanismedels governs d’Aznar. Quantmillor farien els partits polítics,i més que ningú el PP, de no uti-litzar l’atac contra algunesparts del nostre país com aplanter de vots de la resta d’Es-panya. Quant millor farien elsmitjans de comunicació, moltsd’ells de la capital del Regne,de no establir el melic d’Es-panya a la Puerta del Sol.

No trobo millor cosa peracabar que aquestes paraules:«…es menester gran capacidadpara conservar, así mucha paraunir», Baltasar Gracián, il·lus-tre aragonès, nascut el 1601 aBelmonte, anomenat de Gra-cián, des del 1985.

Hivernacle

Estic desitjant sortir del’hivernacle, despertar, esti-rar-me, desencongir-me ideixar de banda el fred.

Desespero per veure unaltre color de la realitat, comsi una cosa tan senzilla, tanprevisible i immutable en eltemps com el canvi d’estaciófos capaç d’aconseguir ungir radical al que avui emdesagrada.

Potser massa quimèrica,poso les meves esperancesen l’arribada de la primave-ra i veig que la meva perso-na entreveu certes llums ques’obren pas entre ombres.

De naturalesa poc inclina-da a l’optimisme, requereixode fortes dosis d’elementsexterns per t ravessar elclarobscur en el qual viscdurant els dies curts, de pocallum i molt fred.

Ara que s’acosten mesosmés complaents amb elscossos necessitats d’am-bients temperats, m’envaei-xen les ganes de fer plans, demoure’m en l’espai, de viat-jar i visitar paisatges querenaixen de nou.

Passejar pels pobles delMaestrat, per les sendes delMatarranya, per les rutes dela Serra de Guara. Només depensar-hi ja és un plaer, iavançar aquest delit progra-mant-lo, imprimeix novesenergies a aquest esperitdescolorit que és el meu.

Si la realitat d’avui fosc a p a ç d e c o n t a g i a r - s ed’aquest mantell que cobreixla natura, potser llavors l’ho-ritzó del nostre futur s’aniriaaclarint i així aconseguiríemun cert aire de forces reno-vades.

Teresa Serrano

LA

VID

A E

N C

ALM

AGracián i la Monarquia espanyolaJosé Miguel Gràcia