IQSBlanquernaLa SalleFacultat de FilosofiaESADEFacultat d’Educació Social i Treball Social Pere TarrésI.U. Observatori de l'EbreI.U. de Salut Mental Vidal i BarraquerInstitut Borja de BioèticaEscola Superior de Disseny ESDi (centre adscrit)

TEMÀTICA: DIVERSITATen les categories de narrativa, fotografia i pintura i escultura

NARRATIVA FOTOGRAFIA PINTURA I ESCULTURA

PRODUCCIÓ AUDIOVISUAL

TEMÀTICA LLIUREen la categoria de producció audiovisual

Organitza:

Amb la col·laboració de:

0102030405

PRÒLEG I AGRAÏMENTSCERTAMEN DE NARRATIVACERTAMEN DE PRODUCCIÓ AUDIOVISUALCERTAMEN DE FOTOGRAFIACERTAMEN DE PINTURA I ESCULTURAÍNDEX

PRÒLEG

El valor més important de qualsevol institució són les persones que la formen i la Universitat Ra-mon Llull no n’és una excepció. En el nostre cas, comptem amb molt bon professorat i personal d’investigació, amb un personal administratiu i de serveis ben preparat i eficient i, sobretot, amb alumnes i antics alumnes amb talent i una gran vàlua professional i humana.

Per tant, és una gran satisfacció promoure acti-vitats com els Premis Art-URL, que fomenten la participació de tots els membres de la nostra co-munitat universitària.

Aquest any hem comptat amb la major participa-ció de la història relativament recent d’aquests certamen i pel jurat no ha estat gens fàcil poder decidir els guanyadors/es d’aquesta edició.

Una iniciativa com aquesta requereix de la parti-cipació, mobilització i complicitat de moltes per-sones. Entre elles, els membres del jurat, a qui agraeixo, en nom de l’Equip Rector, la seva ama-ble contribució. També volem reconèixer la feina de suport realitzada pels membres de l’equip del Vicerectorat de Relacions Internacionals i Estu-diants i, entre ells, una agraïment especial és per a l’Alba Casas que, us ho asseguro, hi ha dedicat temps i entusiasme.

Carlo Maria Gallucci CalabreseVicerector de Relacions Internacionalsi Estudiants de la Universitat Ramon Llull

Qualsevol projecte necessita un lideratge. Com sempre en aquests Premis, ha anat a càrrec del Consell d’Estudiants, que l’ha exercit molt eficaç-ment, amb compromís i il·lusió. A tots ells i al seu President, en Joan Molina, també expresso el nos-tre agraïment més sincer i sentit.

Per finalitzar, només dir-vos que desitjo que gau-diu d’aquest recull de les obres guanyadores del certamen d’enguany.

Ja fa 5 anys que el Consell d’Estudiants de la URL va pensar que seria una bona idea crear uns Premis artístics que apleguessin sota un mateix paraigua tots els estudiants, exestudiants, professorat i PAS de la Universitat Ramon Llull. Poc a poc el projecte ha anat agafant forma i ara ja ens atrevim a dir que el certamen s’està consolidant i adquirint una entitat pròpia. És un projecte del Consell d’Estudiants i la nostra voluntat és que tota la comunitat universitària, en especial tot l’estudiantat, s’hi senti vinculada.

L’edició d’enguany ha estat la més participativa de la història dels Premis Art-URL, motiu pel qual estem molt satisfets i agraïts a tots aquells que, d’una manera o altra, heu col·laborat per aconseguir aquest èxit d’implicació i participació. Com cada any, l’elecció de la temàtica és una tasca que no s’ha deixat en mans de l’atzar, sinó que s’ha discutit, parlat i consensuat entre l’organització dels Premis per trobar un lema suggestiu i interessant. Aquest any, s’ha escollit el lema “La Diversitat”. Cada cop més, el nostre entorn és divers. Persones, cultures i situacions: la diversitat és present arreu. Som una generació que es considera

en molts casos ciutadana del món, que conviu amb persones vingudes d’arreu. Sentim atracció pels països desconeguts, pel menjar exòtic, per allò que és diferent. Podem dir que ens agrada la diversitat però també és cert que a vegades ens espanta, a vegades també ens incomoda i a vegades no sabem com encaixar-la o com gestionar-la. Precisament, tots aquests sentiments diversos són els que han quedat plasmats en les obres presentades en aquesta edició.

En les properes pàgines podreu conèixer les obres guanyadores d’aquest certamen. Moltes gràcies a tots i a totes.

Consell d’Estudiants de la Universitat Ramon Llull

Als participants, pel seu talent, entrega i entusiasme.

Als membres del jurat, per l’esforç en la valoració i tria de les obres guanyadores.

A l’espai Von Balthasar, per la seva col·laboració en tot el certamen.

A tots els membres del Rectorat, pel seu suport incondicional i treball realitzat.

Als companys del Consell d’Estudiants, per haver fet possible aquesta V edició del Premis Art-URL.

A Grammata, pel seu patrocini i per la confiança dipositada en els Premis.

Agraïments

Amb el suport de:

NARRATIVA

1rPREMI

Cabell de bolet i sota els ulls unes ulleres no dignes de la seva curta edat però que li donaven un toc de pobresa i tendresa alhora. Ella es mirava aquella foto de petita penjada a la paret en aquell passadís color festuc mentre el seu gos li saltava a sobre. Llavors s’ajupia i li acariciava afectuosament el seu caparró morbido. Havia passat aquella setmana a Pavia, la ciutat on s’allotjava per tal d’assistir a les seves classes d’universitat, i ara havia tornat com cada cap de setmana a casa els pares. A Pavia residia en un pis d’estudiants amb dos amics de la seva colla. Per les classes no s’hi deixava caure massa freqüentment, preferia quedar-se a casa coberta de l’escalfor de la seva estimada manta de llana mentre fumava la glòria que la feia somriure, que la feia resistir un món que trobava esperpèntic. La mare ignorava l’olor que desprenien les seves passes. En ella només hi veia un somriure que feia temps que pensava que havia perdut de per vida. La mirava als ulls, brillant i li deia: “Que bé que siguis feliç”.

El bany de casa seva era la seva cova. Un triangle de menys de 3 metres quadrats on hi cabia amb esforços un vàter i una pica. Al terra hi regnava una catifa rodona de color groc amb puntes de llana on s’asseia a les nits per aïllar-se d’un món que no suportava. Encenia la petita estufeta elèctrica i deixava que l’escalfor li abracés els peus gèlids. De vegades se’ls cremava, però tant li feia. Es mirava els peus i jugava a rascar-se’ls. Després obria la finestra i treia el paquet light que portava a la butxaca i l’encenia amb tota la parsimònia del món. Mirava al seu voltant, paisatge de pessebre, els monts de Monferrato, i se sentia completa.

Aquella primera nit havia anat a dormir vora les dues. El temps se li escapava sense adonar-se’n. Tempus fugit. Al matí el mòbil pampalluguejava sense parar. Era un missatge de la seva exparella. Abans de llegir-lo féu una esbufegada i obrí la persiana tremolant histèrica.

<<Daniele Amore 4:06 ‘’No puc suportar-ho més Dida. T’haig de dir adéu. Totes aquelles promeses que tot continuaria igual com amics, que estaries al meu costat quan ho necessités, no han sigut més que una farsa. On queda tot allò que arribaríem fins al final, tu i jo junts? No puc veure com intentes estar amb d’altres i per això et demano que no ens veiem més, que necessito oblidar-te, i treure aquests meravellosos anys però amb agre final de la meva vida. Adéu per sempre.’’>>

Tremolant-li el pols, començà a vessar les llàgrimes que fins avui no havia estat capaç de vessar. Se sentí aclaparada, pressionada, incompresa... Per què ningú podia entendre què li passava pel cap? És que estem destinats a no entendre’ns mai els uns amb els altres? Hi va donar voltes tot el dia. Estava atrapada en un mar de pensaments inútils. Necessitava sortir aquella nit, trobar-se amb el seu amic, i poder exterioritzar els sentiments. Més per relaxar-se que no pas per rebre consell.JO

Pseudònim_HaazzlitJosep Prat

Havia de dinar, la mare l’havia cridat, però no tenia gana, encara que aquell dia hi hagués patates al forn i ‘capriolo’ que havien fet especialment per a ella. De fet, acostumaven a menjar bé els caps de setmana en què baixava la seva nena. Era filla única, no tenien res més. Però a pesar de tot aquest amor que se semblava desprendre d’ells, la realitat prèvia era una de ben diferent i potser això l’havia condicionada psicològicament de per vida. Quantes vegades veia ara en la cara del ja seu cansat pare, la ràbia despresa i carregada contra ella durant anys i anys, quan tan sols era una criatura? Quantes vegades havia recordat aquella puntada de peu al cul que l’havia deixada al llit més d’una setmana? Aquella por a errar es convertí en la por general a la societat i a l’enfrontament a la mateixa. Era tímida, poc oberta i amb ganes de no fer-se notar. Malauradament ella era bonica i intel·ligent... i moltes vegades es veia incapaç d’escapar de la mirada atenta de les persones que l’envoltaven. Als quinze anys va provar el seu primer ‘porro’.

S’havia passat el dia tancada a l’habitació mirant fotografies, dibuixos i regals que havia anat recopilant d’aquella experiència amorosa finita. Podia sentir com el cor li bategava més lentament, com una agonia. Però ella ja no l’estimava, no el trobava físicament agradable, i tenia ganes d’experimentar amb d’altra gent. Si més no, aquestes són les raons que va donar al seu amic Tommy aquella mateixa nit al bar ‘Carlo’, un cèntric local de moda on solien reunir-se els joves per prendre birres i còctels fins que els dictés el cap o bé l’establiment, que tancava vora les 4 de la matinada. No hi havia anat ningú més de la colla. Eren ells dos sols per parlar de tot el que ara la feia patir. Un Los Angeles i un Mojito havien fet pujar els ànims fins a portar-los a ser observats per la clientela del local i la mateixa cambrera, que ho feia de reüll mentre recollia els infinits vasos que mica en mica s’anaven consumint a les taules en aquella nit de dissabte.

- No l’estimo més. No puc seguir-lo enganyant, Tommy. Guardo bons records, però m’he cansat dels ‘t’estimo’ i ‘ets la meva vida’ de cada nit. M’he cansat d’haver de dir coses que no sento.

- Ja saps que t’aprecio però em dius el de sempre... I bé, realment penso que algun dia hauries de ser capaç d’entendre que l’estabilitat és fonamental. No pot ser que sempre t’acabis cansant d’algú.

- Així sóc jo – i donà un cop a la taula. Llavors agafà la jaqueta i es dirigí cap a la porta sense advertir de res que tenia al seu voltant.

Era així, impulsiva, egoista. Se n’anà sota la fina pluja cap al cotxe, que estava aparcat dues voreres més enllà. El seu quasi anorèxic cos tabalejava donant esses i repenjant-se a cada capota que trobava al mig del seu camí. El camí se li féu etern fins que topà amb la porta trinxada del seu Ford Fiesta blanc. Llavors amb un gest inconscient baixà el mirallet i es mirà la cara. La tenia molt demacrada. Se li marcaven les ulleres i els ulls desprenien un color roig brasa.

Tragué el fre de mà, i posà la primera. Connectà el seu mòbil al cotxe i feu sonar Jovanotti mentre s’enfilava per l’estreta carretera a penes il·luminada que portava fins el seu petit poble, Cellamonte.

Era ja el matí de diumenge i no recordava res de la tornada a casa. Era un buit molt fosc, inaccessible, i quan més s’hi esforçava més mal de cap li venia. Per això es va tombar de nou tot cobrint-se les orelles amb el coixí de l’estrident soroll dels paletes que havien vingut a fer reformes a la casa del davant. No havia passat més d’un minut que s’aixecà enrabiada i anà al bany a tirar-se un vas d’aigua a la cara. Estava sola a casa, els seus pares havien anat a fer un vol pels voltants del castell de Rosignano, que queia a uns vint quilometres de casa. S’arrastrà fins les escales i baixà a menjar alguna cosa. A la cuina agafà un tros de mantega, hi escampà fulles de menta i alfàbrega. Ho olorà agitant la mà per sobre la paella tirant-se el vapor a la cara. Ho mesclà amb la pasta bullida i ho posà al plat. Dinaria amb coberteria de plata.

El sabor era exquisit, però aviat es barrejà amb el gust d’alcohol que encara resistia a la boca, i li vingueren ganes de vomitar. Apartà el plat a una banda i s’estirà al sofà. Més tard es féu la maleta. No sabia què emportar-se. Agafà el vestit blanc d’escot pronunciat per la festa del dijous, i s’emportà un parell de samarretes qualsevol. També mitja dotzena de roba interior neta i una fotografia que volia estampar a la paret del pis de Pavia. Al cap de vint minuts trucaren al timbre i s’estressà. Era el seu amic Mana, el company de pis, que la venia a buscar per marxar cap allà. Va haver-se d’esperar més de mitja hora fins que ella aconseguí tancar aquella apretada maleta de cap de setmana. Llavors, la carregaren al cotxe i se n’anaren al ritme de Highway to Hell.

Tenien tres quarts d’hora de camí. Petits pobles de menys d’una dotzena de cases de pedra antiga i finestres petites de fusta de marró rovellat s’estenien per tot el territori. Quasi tots ells eren coronats per petits castells medievals, normalment propietat d’algun d’aquells vilatans, que no solia habitar-hi, i al voltant, infinits prats verds que, de tant en tant, deixaven entreveure petites plantacions d’arbres artificials, que quedaven alineats de manera perfecta.

Grans aziende d’arròs també eren part de l’encant d’aquell país. I just pel mig, una carretera nacional de carril per banda, palplantada, i en línia recta fins l’horitzó. Ella la mirava fixament.

De cop Mana girà el cap vers ella.

- Hauries de deixar de pensar en ell. Et deixo herba si alegres aquesta cara d’amargada- digué somrient. - Tens paper? - El tinc a la guantera.

Es començà a liar el porro. Ni tan sols li tornà el somriure. Escapçà la punta de la cigarreta que tenia a la butxaca i ho barrejà en una capseta ovalada amb una gran dosi de marihuana que encara conservava del regal d’aniversari del seu amic Leonardo. Prengué un encenedor zippo blau marí i abaixà la finestreta. Inspirà fons i deixà anar una glopada de fum que tapà de ple la vista de Mana i que aquest esvaí ràpidament amb la seva mà mentre remugà de la seva poca cura.

‘L’olor de la naturalesa’, com solien ironitzar, havia quedat impregnada dins del cotxe. La maleta de Mana era un pou de droga. Des que s’havia fet traficant portava d’una banda a l’altra l’herba que un conegut cultivava a l’àtic de casa seva. El seu nom es començà a escampar i cada vegada havia de carregar proporcions més grans. Del que en treia es pagava aquella minúscula habitació als afores de la ciutat. Era incapaç de prescindir-ne. “No hi ha riscos”, assegurava, però quan pararen en aquell semàfor i s’adonà de la presència dels Carabinieri, començà a suar com mai, l’alè se li congelà i aquelles petites i pàl·lides mans començaren a tremolar frenèticament. Amb to fluix i indecís glopejà saliva i ordenà de pujar les finestres i de ruixar l’interior amb l’ambientador de fruites tropicals que amagava sota el seient per les situacions d’emergència. Malauradament aquell atrotinat Twingo de color verd moc i de vidres tintats no ajudava gaire, i aviat, es va sentir acorralat per un parell d’agents que semblaven més uns mafiosos anant a cobrar el pizzo que no pas els cossos de seguretat de l’estat. Li ordenaren abaixar la finestreta, i la mescla d’ambientador i herba els abraçà tot creant una olor putrefacta insuportable. S’apartaren dos metres del cotxe i el feren baixar.

- Si us plau, la documentació seva i la del vehicle.

- Sí, ara la trec - Li tremolava la veu, semblava un tartamut. Ella era allà dins encara absorta en els seus pensaments mentre es mossegava la poca ungla que encara li quedava al dit petit de la mà dreta.

- Obri també el maleter.

L’agent agafà aquella vella llanterna de tènue llum i enfocà l’obscur maleter. Llavors estamparen Mana a la porta i feren baixar-la també a ella. Els registrà mentre el segon agent feia una trucada. Desprès els indicà de pujar al cotxe patrulla.

- Acompanyin-me- va dir amb to prepotent.

Però d’una manera sobtada i sense pensar, Mana començà a córrer carrer avall amb totes les seves forces mentre aquell personatge de pelles grans i barba de tres dies se’l mirava amb cara de fatiga. Llavors donà una volta sobre si mateix i enfocà la mirada a la noia.

- Vostè, senyoreta, digui’m... és del seu amic aquest vehicle veritat? – digué mentre s’encenia un cigarret.

- Sí, és seu.

- Deixa’l que corri Andrea – etzibà al seu company que ara s’asseia al seient de copilot mentre prenia en mà el walkie-talkie.

No tenia paraules pel que acabava de presenciar. Abandonada a la seva sort.

No oposà resistència i aviat es veié entre dues portes d’un Fiat Punto que la conduiria cap a la comissaria del centre de Pavia. Durant el trajecte es mossegava la carn que vorejaven aquelles ungles destrossades amb els ulls oberts com taronges i encara un pèl ardents del porro d’abans. Aquella nit la passaria en una petita cel·la de pocs metres quadrats. Allà dins sentia la forta pudor de resclosit i la humitat li pressionava el pit. No tenia cobertura, i gastà el poc de bateria del mòbil enviant missatges que es quedaven a la safata de sortida tot esperant un sospir d’ones per volar cap a la llibertat. Llavors tragué de la seva butxaca la foto arrugada que havia posat a la maleta i se la quedà mirant durant més de dues hores entre llàgrimes fins que els ulls li van dir prou i el seu cos va quedar inert sobre l’estret i abonyegat matalàs.

Un soroll estrident la desvetllà al matí. Era un agent que corria la porta de la cel·la. Darrere seu hi havia el seu pare, ruboritzat, amb les celles arrugades i posat agressiu. Sobre la taula emplenà una desena de fulls corresponents als tràmits administratius. Per sort, tot havia quedat en una advertència, una falta. Però allò era el que quedava en un paper. Els ulls perduts del seu pare mostraven la més gran impotència i ràbia. N’esperava un mastegot en qualsevol moment però no fou així. Simplement se n’anaren.

Al arribar a casa baixà del cotxe i mirà el cel com cercant algun àngel i recordà com si es tractés d’un curt fílmic les corredisses pel passadís, i els minuts de respiració pausada per què el seu pare no la trobés allà estirada sota el munt de roba de dins l’armari de bambú de la seva habitació. Però l’àngel no baixà mai i l’escena es repetí amb més violència que mai.

Ets una filla de la gran puta – cridà entre cop i cop.

I les llàgrimes caigueren en la seva cara plena de desesperació i aviat perdé la consciència.

En obrir els ulls es trobà estirada al llit de la seva cambra. La mare s’havia quedat adormida a la cadira. Tenia alguna ferida ja tapada amb unes gases i va ser en aquell moment que obrí el calaix i prengué tot allò que li quedava de diners i se n’anà. Agafà el tren. A l’estació l’esperava Tommy, que com de costum, li havia perdonat la rabieta de dos dies abans. En veure-la, l’abraçà fortament. Ja no li servia aquell escotat vestit. El seu cos era ara recobert de gases i morats.

Sis ànimes més s’uniren a la batalla campal. Ella no se n’havia quedat al marge i amb els talons a la mà els hi enfonsava en els ulls d’aquells desgraciats que sota els efectes de l’alcohol eren incapaços d’aguantar-se drets més de quatre segons. Aparegueren aviat els porters de la discoteca.

- Aneu-vos a barallar més cap enllà – digué un d’ells cínicament.

I aprofitant-ho Dani l’agafà de la mà i corregué en direcció al cotxe. Escassos passos després notà una fina fredor al cap que li transformà el món en gris. Perdé l’equilibri i un cop al terra, el coneixement.

Li costava obrir els ulls. Un molest reflex de llum li impactava just al mig de la cara. Quan aconseguí pestanyejar contemplà una habitació blanca, petita i amb dues portes blaves a cada banda. De cop sentí una veu que no acabà de comprendre.

- Di...da...?

Era com un eco fluix i llunyà. A qui cridaven? Se sentia estranya, com si hagués perdut l’ànima, i començà a suar. De cop un noi de llavis carnuts i frondosa barba va treure el cap tot observant-la.

- Perdona’m, tot va ser culpa meva. No hauria de... –

- Qui ets tu? – interrompé ella.

Es posà blanc per segons i cridà desesperadament: ‘’Infermera, que vingui la infermera! On collons són les infermeres?’’

Sempre li quedaria Pavia.

Va estar dos dies tancada a la seva habitació sense quasi menjar ni beure res, sota la mirada atenta d’aquell altre company seu que assegurava no haver vist a Mana. Dues peces de roba era el que li quedaven a l’armari, però no tenia intenció de fer-ne el mínim cas. L’habitació era tota emboirada pel fum de la ‘naturalesa’ i els llençols començaven a impregnar-se de la seva olor. Tommy la venir a veure els dos primers dies, però cap paraula va sortir de la seva boca. Ella sabia que aquella nit podia ser la seva última. Volia que fos l’última. Però abans marcà el número de Daniele Amore. “Vine a Pavia aquesta nit i no diguis res més...”

Aniria amb pantalons texans i samarreta llarga, amb unes ballarines senzilles i les butxaques plenes de desesperació. Daniele l’esperava a baix. Es mirà com si fos la primera vegada que es mirés al mirall i no es reconegué. Es féu la ratlla dels ulls i baixà de dos en dos aquells desnivellats esglaons.

- Per què em fas venir si jo...

- Què és el que vols sentir? – etzibà

- Sóc incapaç d’entendre’t – digué esverat

- Segurament, ets l’últim que em queda i l’únic que he tingut– i somrigué com si amb això es pogués sentir a gust.

- T’estimo Dida.

- No ho espatllis.

El cotxe era allà davant amb els llums d’emergència encesos. Entraren dins.

Sonava Ligabue de fons. Finestres abaixades i cigarret en mà començaren a vorejar Pavia per arribar fins la discoteca Nirvana. La ciutat estava coberta per una capa de boira blanca i els carrers conservaven petits bassals per la pluja del dia anterior. Ell mirava de reüll i se sentia incòmode. Ella ho notava i girava el cap descaradament mirant el no res.

Aparcaren en un descampat a dos carrers d’allà. Al costat estava ple de joves que seien sobre els cotxes i es tiraven pel terra com si fossin gossets jugant al pati de casa. Quan Daniele va sortir, un dels ebris topà contra el seu retrovisor, tot torçant-lo i deixant-lo penjat per quatre cables de colors. Els colors li pujaren immediatament a la cara i sense pensar-s’ho dues vegades endinyà un cop de puny al primer.

- Vaffanculo schemo! Vés a la merda, inútil.

“Una família, totes les famílies, deuen ser sistemes de comunicació perfectes al servei d’usuaris que parlen idiomes diferents, teranyines magnífiques amb aranyes

que a la vegada són mosques incapaces de tornar a prendre el vol.” Amadeu Cuito

Part 1Ningú els esperava a casa

Un dissabte assolellat, havent retallat a cops d’imaginació els edificis grisos de la ciutat i havent disseccionat bucòlicament perfums condensats de diversitat floral, sovint pomposa, dels suavitzants de la roba que penjolava de les balconades populars com bacallans assecant-se al sol, dos carrers més amunt, a mà dreta de la xurreria de cal Dolcet, allà, allà mateix, la Cèlia i l’Isidre van arribar en un parc més aviat petit, però tebi i lluminós. No hi corria ni un bri de vent. Feia olor de terra humida, la nit anterior havia estat plujosa. Abans de clavar-hi el cul en un dels bancs, la Cèlia es va treure un tovallonet de la butxaca dels pantalons per eixugar-ne les raconades molles dels travessers de color verd.

-Li va bé aquí, Isidre? –va preguntar la Cèlia.

-Sí, nena, sí. Des d’aquí ens entretindrem i passarem una bona estona –va contestar l’Isidre.

Els dos havien examinat i valorat pulcrament el millor espai des d’on tenir la millor perspectiva per observar el que s’hi coïa en un lloc com aquell, tal dia com aquest que es conte. La Cèlia es va acomodar, va deixar recolzat el paraigua que duia -fruit del seu caràcter previsor- al costat, va agafar amb les dues mans els mànecs de la cadira de rodes on s’asseia l’Isidre i el va apropar, va encreuar les cames, li va aixecar amb un repic de dits el Borsalino de feltre negre amb cinta marronosa i van observar, embadalits, sense dir-se res, mirant cap endavant. No tenien pressa, ningú els esperava a casa.

Part 2Els Neewmann

E n Daniel Neewmann i la Peri Queen, quan encara vivien a Irlanda, a Ennis, al comptat de Clare, es van casar fermament convençuts i aferrats a la prototípica llei eclesiàstica, la qual promou estimar l’altre tant en la riquesa com en la pobresa i en la salut i la malaltia. Poc després del casori, van decidir deixar enrere la vida de grangers i immigrar cap a una altra regió geogràfica a la recerca d’un estil de vida no tan conservador i que els permetés evolucionar. Els pares d’en Daniel van arrufar el nas en assabentar-se de la notícia, desitjaven que ell, el seu Daniel, el seu fill únic, seguís amb la granja.

-Nen, n’estàs segur que no vols continuar amb la granja? A mi, pocs anys em queden; ja no tinc les forces que tenia abans, però et puc anar ajudant –

2nPREMI

QUAN LA TEMPESTA PARLA DIVERSOS IDIOMESPseudònim_CaramarRamon Company

Era finals de març. En aquell parc on s’asseien tots dos hi havia un taronger amb taronges mate i boterudes que feien un goig irresistible. Li recordaven les taronges de la tieta Francesca, de terres valencianes, que sempre que venia a visitar-los (quan ell encara no tenia pèls al pit) els en duia. La seva mare els hi en feia suc. A ell, però, li agradava menjar-se’n els grills, amb un polsim de sucre blanc estès pel damunt. El seu pare en veure el seu suculent plat es delia i li demanava a ell personalment que n’hi preparés un igual que el seu, però sempre ho feien d’amagat de la mare, perquè ella insistia en què se n’havia de fer suc ja que el sucre feia malbé les dents. En aquest taronger del parc hi havia taronges madures, algunes d’elles massa madurades, tant que l’Isidre s’entristia pel fet de pensar que es podririen sense que ningú les hagués pogut tastades: dolç, àcid, un petit fil d’amargor i molt de perfum, això sí. Un perfum i uns sabors que li despertaven els sentits més profunds de la consciència humana i que el transportaven a la infantesa, en aquella tauleta de la cuina on es menjaven tots tres, el seu pare, la seva mare i ell, les taronges sota una bombeta que feia una llum groga i dispersa. El seu pare, quan arribava de treballar sempre deia: “Taronges! Taronges! Me les menjaré totes!”. Llavors tots anaven corrent cap a la taula de la cuina i païen les penes i les alegries del dia degustant un sopar lleuger i una taronja per postres.

- Qui ho diria, oi, Cèlia? Com se’n pot fer festa major, amb només una taronja –va dir de cop i volta l’Isidre.

- Perdoni –la Cèlia va quedar un moment en silenci, però va girar el cap i el va mirar als ulls-. Amb una taronja? No sé què vol dir Isidre.

-Deixa-ho córrer, nena! Coses de vell xaruc –va contestar ell. I van seguir mirant cap a l’infinit, embadalits.

-Ara vinc –va dir l’Isidre.

-On va? –va preguntar la Cèlia.

-Tranquil·la. No puc anar gaire lluny –va ironitzar l’Isidre mentre empenyia amb les dues mans la cadira de rodes cap al taronger i fitava aquelles precioses taronges que hi havia a terra, flonges i assegudes sobre si mateixes, perdent l’essència i gairebé abandonades si no fos per algunes mosquetes inquietes que les rondejaven.

Part 4Una tarda qualsevol

Havent dinat, els Neewman i l’àvia Mary van anar a descansar.

-...Daniel, tinc el cap com un timbal! –va dir la Peri-. No tinc ni esma per respirar! –van passar uns segons, però en veure que ell no responia, la Peri va seguir dient: - Només em faltava que avui vingués la teva mare. Me l’estimo molt, eh? Però justament avui havia de venir...

va dir en Roland Neewmann al seu fill mentre s’eixugava la suor amb el puny de la camisa-. Tot això ha de ser per a tu. El teu avi n’estaria tan orgullós... i la teva mare Mary, què en dirà? Pobreta meva.–En veure que el seu fill li assentia amb el cap, mut, en Roland, trist i dolgut, li va donar l’esquena i va seguir repartint la palla a les vaques amb la forca.

A la Peri li va ser més fàcil tramitar aquest projecte; el seu pare els havia abandonat als pocs anys d’haver nascut ella i la seva mare, l’Emma, mestra de primària, feia uns anys que havia mort d’una greu malaltia.

Un cop fincats a la nova ciutat, amb una nova cultura, amb una nova llengua, i amb unes feines estables, van tenir la Bruna, la seva filla, de pell blanca i ulls foscos com carbó i unes fesomies que a la Peri li recordaven la seva mare.

***Nou anys després, un dissabte molt assolellat i amb el cel tan blau que es

fa difícil d’explicar amb paraules, l’àvia Mary, vídua de feia vora un any i després d’haver venut la casa i la granja d’Ennis, havia decidit anar a viure amb l’única família que li quedava: el seu fill, la seva nora i la seva neta Bruna, de set anys.

Quan va sonar l’intèrfon, la Bruna va fer un bot del llit, emocionada. Es va enfilar damunt d’una cadira i amb una de les mans va fregar un dels vidres entelats del finestral de la seva habitació i hi va mirar a través.

-L’àvia! L’àvia! L’àvia Mary i el pare ja són aquí! –la Peri va necessitar un interval espès i tèrbol de temps per recuperar la consciència trasbalsada degut a la ressaca de la festa d’en Ralph i en Klotxkov d’ahir nit en què havien celebrat molt entusiasmadament els dos anys de convivència; un xic extravagants, potser sí que ho eren, però molt bones persones.

Part 3 L’Isidre

L‘Isidre sempre que podia aprofitava qualsevol avinentesa per fer honor a la seva estimada Aurora que feia prop de deu anys havia perdut la batalla contra una diabetis indomable. Tampoc s’oblidava de la Clare, una noia que recent arribada a la ciutat no tenia on dormir. L’Isidre se la va trobar plorant en una portalada d’una pensió que no podia menester ningú més, la va recollir, la va adoptar, i la va fer gairebé filla seva, però la seva bellesa (i ell ho reconeixia i ho explicava amb penediment) el va trair i quan va voler creuar confosament els límits que comporten estimar a algú, la Clare se’n va anar de casa. Tot això va fer que l’Isidre patís un envelliment sobtat i accelerat i hagués de deixar el seu patrimoni en mans d’una residència religiosa perquè el cuidessin durant els molts o pocs anys que li restessin de vida.

respondre la Peri percebent que al seu marit alguna n’hi passava.

-Anem-hiii! Si us plau! –va insistir la Bruna.

Poc després els Neewmann tancaven la porta amb dos volts de clau i tiraven escales avall fent l’esforç d’encongir la realitat.

Part 5La Cèlia

La Cèlia donava un cop de mà a les monges de la residència on hi havia l’Isidre i hi feia actes de voluntariat. Dos cops per setmana sortia a passejar amb l’Isidre. Feia prop de dos anys que es coneixien. I va ser ell qui li va demanar que el tragués d’allà de tant en tant. No tenien cap lloc concret on anar, sempre investigaven diferents contrades del barri. Es passaven hores i hores observant, poques paraules es tenien, però per a ells era suficient, se sentien acompanyats l’un amb l’altre. En aquell parc, la Cèlia observava un petit parterre ple de flors on hi quedava algun pensament resistent i espígols que començaven a florir.

- Sap què, Isidre? –va dir la Cèlia trencant el silenci.

- No, nena, no. Si no m’ho expliques... –va contestar ell.

- Sap que un cop em vaig enamorar?

- Ah, coi... De Déu! Prou que ho sé. I jo també! De la meva estimada Aurora.

- Però no va ser un enamorament com el de vostès, segur, senyor Isidre.

- Explica’t, millor.

- Els meus pares eren molt religiosos i em van encoratjar, tal com vostè diu, que em casés amb Déu, des de ben joveneta. Un dia, però, que vaig haver d’anar a comprar flors per a la missa dels dissabtes, vaig conèixer el Martí, el florista. Sovint em deia que jo era la flor més bonica que havia vist mai. Finalment, per no dir-li que des del primer dia, ens vam enamorar, senyor isidre. I vaig haver de deixar els hàbits –la Cèlia el va mirar als ulls i va seguir dient després d’un sospir: -Però també el vaig haver de deixar a ell –va mirar al terra, trista, els ulls se li mullaven.

- Hòstia, Cèlia, així que tots cometem pecats. La realitat és tossuda, diversa i nogensmenys senzilla; mai saps el que t’espera –va dir l’Isidre-. Ja et vaig explicar el que em va passar a mi amb la Clare, oi? I on és ara el florista? En saps alguna cosa d’ell?

- L’última vegada que el vaig veure em va demanar que me n’anés a viure amb ell, i que ens caséssim. Però no em vaig veure amb cor. A l’endemà no em vaig presentar a on havíem quedat per agafar el tren o el primer vol que poguéssim i anar a viure tots dos a un altre lloc i poder començar una nova vida tal com havíem planejat. Jo... Jo és que tenia la família aquí. Sap? I Déu

-Au, va, dona, que no n’hi ha per tant! –replicà en Daniel en un to aspre. –El mal de cap és dels gintònics d’ahir nit. Això de beure està fet pels homes! Ja t’ho he dit molts cops, reina.

Entre diàleg i diàleg passaven uns minuts. La llum del sol que s’escolava entre les cortines mig estirades tenyia d’ocre l’habitació dels Neewmann, a banda d’un silenci que esmunyia el temps a pas de plom.

- ...No és això, amor meu! Tu ja sap que...

- El que sé és que millor serà que et prenguis una pastilleta d’aquestes pel mal de cap. Potser així t’asserenes... Peri.

- Ja n’estic tipa, de tanta rancúnia! –va explotar finalment la Peri-. Si estàs emprenyat per alguna cosa... només m’ho has de fer saber!

- Amb el que vas ballar ahir nit, li ho diré... –va replicar el Daniel.

- Però... si només vam ballar, amb el Ralph. I si ho vaig fer amb ell és perquè... perquè tu no t’aguantaves dret! I, a més, és gai, i està amb en Klotxkov i són amics nostres. I celebraven que s’estimen.

- Peix o carn, estimada. Peix o carn... I no són amics nostres, són amics teus –va replicar en Daniel.

- Doncs sí, són amics meus. I què? –va afirmar la Peri-. No m’ho puc creure que t’enfadis per això.

- No, no: de cap manera... Tu, el que tens... –en Daniel no sabia què dir. Se’l veia incòmode.

- Daniel, què et passa? Has tornat de l’aeroport molt estrany –va dir la Peri-. Està bé la teva mare? Ha passat alguna cosa?

La Bruna va interrompre el diàleg dels Neewmann.

-Mira Papa! Mira Mama! L’àvia m’ha fet un ocellet de paper! –va dir la Bruna als seus pares contenta com un gínjol. Com una nena petita (que és el que era) amb una joguina nova i amb un somriure retratat-. Diu que per què no anem a fer un volt pel barri! Va! Anem-hiii!

- Filleta, hi hauràs d’anar amb el papa o l’àvia. Jo he d’anar a la xurreria, la Irene m’ha demanat si podia plegar una mica abans de l’hora, avui –va dir la Peri mirant a la Bruna i a en Daniel per no haver de repetir-ho-. A més, he de preparar uns bombons que ahir nit em van encomanar el Ralph i el Klotxkov i els hi he de dur; es veu que avui vénen els pares del Klotxkov, des de Moscú, a passar uns dies a la ciutat.

- I veuran el panorama? El seu fill i el seu pretendent... Que Déu els agafi confessats. I ja ho saben el que els hi espera? –va preguntar el Daniel.

- No! No pas. Han decidit que ja els hi ho diran quan ho creguin oportú –va

sentir malament. Com si hagués abandonat la meva vida.- Però sí no has abandonat res, Daniel –va dir la Peri.- Sí que ho he fet, Peri. De fet, tu no ho pots entendre, a Ennis, no hi vas deixar res.- Hi vaig deixar més del que et penses...T’entenc, amor meu. Parlem-ne al vespre, aquí no és el millor lloc.- ... I... Hi ha més, Peri. D’aquí uns mesos m’acomiaden de la feina.- ...Però... però què dius ara?- Ens acomiaden, Peri; a mi, al Jordi i al Ramon.- Per què no m’ho has dit fins ara? Quan fa que ho saps? –va preguntar la Peri esgarrifada.- Ja fa unes setmanes –la Peri va sospirar. I ell va afegir: -Vaig a buscar la mare i la nena. Que caurà un bon xàfec –quan en Daniel anava a obrir la porta es va girar i va dir:- Peri. -Si?- T’estimo –la Peri va moure el cap d’un costat a l’altre, sense dir res més.

La Cèlia seguia sucant el xurro a la xocolata amb parsimònia fins que l’esclat d’un tro que semblava que hagués esquerdat el barri i, fins i tot, la ciutat sencera, va exasperar la gent de la xurreria i la que passejava pel carrer. “L’Isidre, Déu meu, que encara està al parc” va pensar la Cèlia. L’ombra de la tempestat que s’anunciava va tenyir de gris l’ambient i li va refredar de cop la xocolata desfeta.

En Daniel va sortir de la xurreria i va cridar la Bruna, que obedient va anar cap a ells com si fos un soldat movent els braços amunt i avall.

- Bruna, som-hi!

- Va! Bruna! Que anirem a casa. Vols que t’ensenyi a fer un vaixell de paper? A casa t’ho ensenyaré a fer. Au, va! Que aquí fa fred i humitat. I cauen gotes com cinquanta cèntims de grans –va dir-li la seva àvia.

Abans de marxar, la Bruna es va girar i li va dir a aquell home que anava amb una cadira de rodes:

- Té paraigua?

- Sí que en tinc, sí! Ara mateix el desplego. Agraït, nena! -Adéu!

- Corre! Que no et mullis. Adéu –va dir l’Isidre a la bruna movent la mà d’una banda a l’altra.

Part 6Quan la taronja madura massa

Començava a ploure. L’Isidre va anar amb la cadira de rodes sota el taronger per aixoplugar-se. Al parc ja no hi quedava ni l’eco del sol que havia fet durant tot el dia.

estaria molt enfadat amb mi, segur, perquè l’havia traït per l’afecte que em donava un altre home i pel desig de la carn. I això em va fer enrere

- L’Isidre va assentir amb el cap. Sense saber què dir. I tots dos van tornar a mirar cap a l’infinit, com si res s’hagués dit. Després d’una bona estona de silenci, la Cèlia va dir:

- Escolti, vaig a prendre’m una xocolata desfeta a la xurreria aquesta. Vol que n’hi porti una? O alguna altra cosa?

- No cal! Jo m’espero aquí. De fet, amb aquesta cadirota, poc lluny podria anar –va afegir l’Isidre fent un riure burleta.

La Cèlia va entrar a la Xurreria de cal Dolcet.

- Hola... Bona tarda. Posi’m una xocolata desfeta ben calenta, sisplau -va demanar la Cèlia-. I un parell de xurros. Que els vostres tenen molt de ressò pel barri – la Peri, que era qui atenia a la Cèlia, va somriure i li va donar les gràcies.

- Gràcies! Això és que els fem amb molt d’amor.

- Deu ser veritat, doncs. Pel que he sentit a dir, són els més bons de la ciutat –va afegir la Cèlia.- Ara els podrà tastar, i ens diu el què. Si vol pot seure, que els hi durem a la taula.

- D’acord. Quan li dec?

- Quatre euros, justos.

- Aquí té. Vaig a la tauleta aquella del final, la que dóna a la finestra.

Minuts després, mentre la Cèlia ja hi sucava un dels dos xurros a la xocolata desfeta que encara treia fum, en Daniel va entrar a la xurreria.

- Tens un paraigua, reina? Em sembla que plourà. -Espera, que el busco. Crec que en tinc un a dins.

Poc després, la Peri va sortir del rerefons de la xurreria amb un paraigua a la mà i li va donar a en Daniel.

- Té, Daniel. És de flors, però us servirà, segur.

- Gràcies Peri. Per cert, avui a la tarda he estat una mica... una mica brusc.

Perdona, disculpa’m.- No passa res, Daniel. On són, ara la nena i la teva mare? -Són al parc.- Entesos. Ara deixa’m atendre els clients, i al vespre m’expliques què et passa.- Peri, és que en venir la meva mare d’Ennis, m’he imaginat la casa i la granja soles... amb algú altre fent servir la forca del meu pare i això... em fa

Com va poder, va aixecar-se de la cadira i va agafar amb una de les mans una de les taronges de l’arbre i la va tibar. Però estava ben enganxada a la branca. Ho va intentar altre cop, aquesta vegada va tibar una mica més fort. Però la taronja es resistia a desprendre’s. Va pensar que si feia una tibada més seca la podria desenganxar. Va comptar fins a tres (un, dos i tres), va agafar amb força la taronja i la va tibar amb un cop sec. L’arbre va anar d’un costat a l’altre com una onada quan s’apropa a la sorra i les fulles van tremolar com si patissin una descàrrega elèctrica. Però la taronja no volia entrar en raó. Seguia enganxada. Molt ben enganxada. Va agafar-la amb les dues mans. I just quan anava a repetir l’acció, va relliscar i va quedar estès a terra. Sortosament, la Cèlia ja sortia de la xurreria.

-Què redimonis ha fet, Isidre? Què hi fa al terra! Es troba bé? –va dir mentre el reincorporava a la cadira de rodes-. Au, va! Anem-nos-en. Per avui, ja n’hi ha prou. I plou.

Van desplegar el paraigua i van marxar. Uns metres més amunt, els dos es van girar i els hi va fer la impressió que el parc havia desaparegut darrere una cortina de pluja. Com si allò fos un únic carrer, sense parc ni taronger, ni xurreria. Potser ho haurien imaginat, tot el que havia succeït durant aquell dia. Però la Cèlia se sentia una mica més alliberada del pes del penediment. I l’Isidre duia la taronja, que amb la relliscada havia pogut desenganxar, en una de les mans, continguda al pit. Se l’enduia per postres i per pair una solitud probablement massa madurada.

***

Dues setmanes més tard, els Neewmann carregaven l’última maleta al cotxe. La Peri havia traspassat la xurreria a la Irene a canvi que hi mantingués el nom, perquè era el cognom de la seva mare: l’Emma Dolcet.

- On anem? –va preguntar la Bruna.

- Encara no ho sabem, filleta –va contestar en Daniel. -Però... I a on viurem? –va seguir preguntant la Bruna.

- Comprarem una casa, en un altre lloc. Una casa amb animals –va dir la Peri-. Però encara no sabem a on.

- Àvia, tu saps fer un cavall de paper? –va dir la Bruna.

- Segur que podrem fer-lo. Tu ara dorm –li va dir la Mary a la seva néta-. Encara ens queden unes quantes hores de camí.

En Daniel va arrencar el cotxe.

- Daniel –va dir la Peri.

- Què? –va dir en Daniel.

-T’estimo.

3rPREMI

UN CAFÈ AMB LLET Pseudònim_Petita XèniaCristina Marsà

Les lluentes i refinades tasses de cafè feien cua a la barra del vell bar de barri Xerry’s, netes i ben rentades. Era al tard i al local hi restaven pocs habituals clients que llegien, xerraven o observaven passar simplement les hores entre cafeïna, alcohol i alguna cosa per picar. Mentre la senyora Eulàlia explicava detallada-ment a una molt avorrida veïna del quart les recents malures del seu gos Pam, l’Aina oferia l’últim cafè sol del dia i el darrer te vermell amb sacarina a un parell d’enamorats encaramel·lats; una parella ben curiosa, amb gustos altament dife-rents. No creia pas que funcionessin en un futur. Des que havia començat a tre-ballar allà dues setmanes enrere, l’Aina havia observat cada individu, contrastat informació i opinions i havia arribat a una conclusió ferma i sòlida: la personalitat o actitud de cada persona estava estretament relacionada amb la seva afició o aprensió al cafè o te. De la mateixa manera, les personalitats dels individus eren completament incompatibles segons la infusió preferent de cada persona; doncs un ésser que acostumi a prendre cafè no s’ajuntarà amb un que demani te i viceversa. I així l’Aina havia analitzat i catalogat els animalons de la seva pròpia i petita jungla, i havia vist com malauradament es repel·lien imants de mateix pol. Trist però real. De vegades cal fer cas a aquests petits detalls. Ella mai s’havia arriscat amb gripaus que fessin saltar la seva alarma d’incompatibilitat, per molt que li atraiessin perillosament. S’arriscava a trencar-se parts d’ella que no estava disposada a posar en joc... O que encara ni tan sols sabia de la seva existència.No era fàcil; era una noia complicada, com totes. Però tenia molt clar què busca-va en un home i fins al moment no ho havia trobat. Tampoc hi havia cap pressa; amb 19 anys li quedava tota una vida per davant.

- Guapa, em cobres?- una ronca i baixeta veu a cau d’orella la desperta sobtadament del seu embadaliment. La mig buida tassa de cafè que està assecant quasi li cau de les mans. Rellisca, però l’aferra amb força en un moviment poc racional, brusc i gens elegant ni harmoniós. Cinc rialleres i sor-preses mirades del desert Xerry’s es centren en ella, morta de vergonya, i es converteix ràpidament en un tomàquet ben vermell i el maleït centre d’atenció de l’inhòspit lloc. Sospira i intenta tornar a agafar aire després de tal ensurt.

- T’he dit mil cops que no em donis aquests ensurts, pare! – l’esbronca l’Aina entre xiuxiueigs, en un intent fallit d’enfadar-se i amb cara de pomes agres.

- Sempre estàs als núvols, princeseta... – se’n burla en un to massa alt. L’Aina entorna els ulls. Aquest home és un cas. Però no s’hi pot enfadar mai, i menys si la tracta amb tanta dolçor, entre afables abraçades i còmplices somriures. Així que li fa una ganyota en desacord, i baixa la mirada amb un somriure a la boca i les galtes encara enceses.

El seu pare és un home grassonet, molt simpàtic i amistós. Diuen que té do de gents, entre broma i broma sempre. L’ha vingut a buscar per marxar plegats a casa. Estrany i sospitós, perquè no li ve de camí del treball a casa i no té costum de fer-ho. Però l’Aina no hi pensa. Li és ben bé igual aquella nit i no li dóna gaires

voltes; està massa cansada per tornar en autobús i li ha fet molta il·lusió la sor-presa. Ell entreté i parla eufòricament amb el seu cap, al qual ja té a la butxaca des de bon principi, mentre ella acaba de recollir i netejar l’última taula del bar. Un cop tot net, s’acosta a la barra on descansa el seu pare amb un posat relaxat i una cervesa a la mà (el cap l’haurà convidat, òbviament).

- La mare m’ha dit que t’arreglis una mica pel sopar d’avui, que ve la família Creus. – li comenta fugaçment un cop enllestida la feina i abans de sortir del bar per no alterar els seus nervis. Ella el mira incrèdula, amb els ulls com taronges i a punt d’indignar-se (i aquest cop de veritat). Però la seva expressió ha canviat totalment: una aparença dura i impenetrable i uns ulls que supliquen el meu perdó, que es disculpen per la cruel emboscada.

L’Aina torna a ser roja com un tomàquet però aquesta vegada no és pas devergonya... La ràbia i la impotència s’apoderen d’ella i sent ganes de cridar. Lesfaccions del seu pare li mostren la realitat i ho entén tot en mil·lèsimes de segon: la seva mare ho ha organitzat tot. La seva aparentment innocent i dolça mare està obsessionada amb trobar-li parella, algú de bona classe, ben acomodat i que li ofereixi la vida de riquesa i ambició que l’Aina mai ha demanat. Concre-tament li encanta el fill petit d’aquests senyors Creus: un noi atractiu, educat i molt treballador. Quan me’n parla sembla que idealitzi un semidéu o un príncep de cabells daurats i bellesa infinita. Si tant encantador és, que hi surti ella amb aquest personatge! Ja els coneix ella aquests nens mimats, fills de pares rics, prepotents, amb més autoestima de la necessària, que mai han hagut de netejar un plat brut ni tastar l’amarg sabor de la derrota ni el sacrifici. Però a ella li entra per una orella i li surt per l’altre tot el que opini la seva nena i s’ha entestat que conegui al jove “millonetis”.El pare no en té cap culpa realment; ell només és un servidor, escuder de l’esposamanipuladora dels seus ulls i obeeix els seus desitjos. Així que poc a poc em calmo, tot i que no deixo anar una sola paraula en tot el viatge cap a casa. No els perdono aquesta estacada, a cap dels dos, tot i que la idea de cop d’estat hagi sortit de la mare; tots els guerrers son culpables a una batalla.L’apreciat cotxe del pare aparca al garatge de casa i amb un gir de clau el sorollósmotor s’apaga. El silenci és llavors l’incòmode rei dels voltants. L’Aina ni mira el pare i s’escapoleix ràpid del vehicle. En un veloç moviment però la mare entra a l’aparcament i intercepta la meva trajectòria sobtadament. No li sorprèn gaire: toca xerrada sobre el que cal i no cal fer durant l’àpat.

- Ja era hora! Pensava que no arribàveu mai. – remuga entre exagerats gests. La mare lleona dóna un cop d’ull al seu dòcil i adoctrinat marit i les seves mirades es creuen. Ell, amb tanta tendresa com és capaç de mostrar en aquell moment, afirma amb el cap. La seva dona somriu satisfeta: tot va segons els seus plans, i mira de nou la seva filla. – Aina, amor, fas una pudor a rostit i a cafè del dolent que no t’aguantes. Hauries d’anar a arreglar-te una mica i a dutxar-te, que en breus arribaran els convidats. – li diu amb veu

harmoniosa i afectuosa.La noia dedica un cop de vista al pare, que ja ha sortit del cotxe i no es mou del seu

costat. Ell la mira encara amb disculpes als ulls i li dedica un mig somriure no compartit. I en aquell moment entén una mica al seu pare, situat entre dues de les dones que més estima del món. “Maleït! Encara em farà pena i tot... Sóc una bleda” pensa.

- Gràcies, jo també t’estimo.– respon a la mare amb sarcasme i marxa. Però abans de sortir encara té alguna cosa a dir: - Per cert: hola, mare. Aquesta camisa que portes li has pres a l’àvia Paquita? – deixa anar l’Aina com qui no vol la cosa. Al pare se li escapa una rialla i s’aguanta per no continuar la broma. La jove el mira complaguda i sap que ja no pot estar més temps enfadada amb ell.

L’Aina surt del lloc amb pressa, sense mirar enrere, tot i les queixes de la seva mare. “Què passa amb la meva camisa? No em queda bé? Ja deia jo que em feia massa ma-lucs...” sent la seva veu de lluny.

Es dutxa pacientment; “lo bo es fa esperar” reflexiona i somriu davant tal idea. Cavil·la què posar-se mentre l’aigua li cau per les espatlles i la neteja i allibera de tota la tensió del dia , però res la convenç. Durant el camí a casa ha pensat presentar-se en xandall davant els Creus, per trencar tots els esquemes de la mare i fer-la perdre tots els papers. Però resultaria massa cruel potser i la seva mare la castigaria anys sense sortir. A més a més, amb la ximpleria de la camisa ja n’hi havia hagut prou; es deu haver tornat boja. I no només ella: el pare segur que també n’ha patit les conseqüències. Sí, definitivament no li jugaria una mala passada com aquella, per molt que s’ho mereixés. I, tot sigui dit, tampoc ella volia quedar en ridícul ni com una mal educada davant d’uns senyors que no coneixia.

Finalment es decideix per un conjunt de camisa negra i pantalons texans, amb uns botins negres i no s’ha acabat d’arreglar quan truquen a la seva porta.

- Ei, els convidats ja han arribat. Diu la mare que t’afanyis i baixis ja. – crida sensegaire emoció en Marc. És el seu germà petit. Es passa el dia enganxat a l’ordinadori la consola... “Què dolenta és l’adolescència!” medita. – Va, inútil, que tinc gana! –brama en no sentir resposta.

- Ja vaig, nen! – reprèn l’Aina. “Amor de germans” pensa, i sent els passos que s’allunyen de la seva habitació. Què diferents són!

A la sala d’estar l’espera la seva família i els visitants; ha sentit les efusives salutacionsi la veu escandalosa de la mare rient les cordials gràcies dels convidats. Finalment, s’ha deixat anar els cabells i els seus rinxols naturals s’enrosquen i s’expandeixen fins a l’alçada dels seus pits. Se’n penedeix abans de baixar l’últim graó de l’escala. “La cua és molt més còmoda” raona. Però ja no es pot fer enrere: la mare l’ha vist des del saló.

- Aina, t’estàvem esperant. Vine, que la Marina et vol conèixer. – afirma des del saló amb un somriure segur i convincent a la cara. S’ha canviat la camisa (la de l’àvia), i m’entren ganes de riure davant aquest pensament. La meva imaginació fabrica en

fet alguna cosa del dret, i s’imagina que l’ha preparat per complaure-la a ella.El timbre de la porta ressona al meu timpà com un molest i sobtat cop de

gong. Tots es posen de peus i la mare es dirigeix a la porta. La Carlota es desfà dels braços de la seva mare que l’empresonen i surt corrent de l’habitació en direcció a l’entrada.

- Isaac! - crida la petita amb un somriure dibuixat a la cara mentre desapa-reix a corre cuita i exaltada de la nostra vista. La seva mare la renya pel seu comportament però la nena sembla ignorar-la completament.

El silenci de l’habitació es torna tens davant l’espera. Tots escolten atenta-ment la simpàtica conversa que es produeix prop del saló entre els germans i com les veus es van acostant a la habitació.

- Sento molt el retard, Carme. Se m’han complicat les coses a l’oficina i no he pogut arribar abans. – es lamenta una veu d’home greu.

Llavors entren a la sala d’estar la mare i la Carlota en braços d’un noi alt i amb expressió seriosa. L’Aina es queda en estat de xoc. El mira amb els ulls ben oberts: és de color. Guapo i musculós, la qual cosa no li sorprèn, però la seva pell és negra com el carbó. No s’ho esperava i la deixa en l’estacada. La mare els presenta i, davant la no reacció de l’Aina, l’Isaac s’avança i la saluda amb un petó a cada galta.

- Encantat, Aina. – Els seus ulls em miren fixament, foscos com tot ell, i somriuen en resposta a la meva estranya i poc habitual actitud.

L’Isaac somriu davant l’expressió d’aquella noia i riu per dins; un somriure sincer i enlluernador, sense complexes ni vergonyes, que la treu del seu encanta-ment. No pot evitar llavors somriure ella també. Agradable sorpresa de la vida...

Sopen tots plegats, entre converses de treball i xafarderies varies del barri. L’Isaac es manté al marge d’aquesta última temàtica i l’Aina no obre la boca en tot l’àpat, tot i que dedica de tant en tant un dissimulat cop d’ull al noi. La nena no se separa d’ell i l’Isaac la tracta amb molt afecte i amor, no pas com jo al meu germà.

- Carlota, tinc unes postres que crec que t’agradaran... – diu la mare a la nena, que s’amaga darrere de l’espatlla de l’Isaac. La mare s’aixeca per anar a la cuina.

- Jo t’ajudo. – exclama l’Aina. La seva mare li deu unes quantes explica-cions. La mare la mira preocupada per la seva reacció i ella li somriu amb fingida afecció, recull uns quants plats i es dirigeix decidida a la cuina.

- Com no m’has dit que l’Isaac era adoptat? – s’encara a la seva mare molt furiosa. Ha jugat brut. La seva mare la mira fixament i seriosa. No sembla la de sempre.

un segon una micro-imatge de la mare buscant desesperada una camisa adient per l’ocasió. Ara en porta una bàsica blanca que segurament tampoc li ha acabat de convèncer.

De cop i volta, un caparró petit i ros treu el cap per el marc de la porta i la sorprèn amb la intensitat dels seus ulls grisosos. La mira amb una barreja de vergonya i curiositat. L’Aina s’omple de tendresa davant la presència d’aquella innocent nena que la observa a amagades atraient tota la seva atenció; és la veritable representació d’un angelet caigut del cel.

- La meva millor amiga també es diu Aina, però sense la “i”. Anna - etziba de sobte la petita amb una veu ferma i amable, i profereix una petita èmfasis al nom de la seva amiga. L’Aina somriu amb tendresa davant tal comentari i entén ràpidament la qüestió que li ha vingut al cap a la nena. La dolçor d’aquella criatura l’encisa.

- La meva àvia es deia Aina i el meu pare va decidir posar-me aquest nom en el seu honor.- respon la pregunta de la nena mentre se li acosta i s’ajup per posar-se a la seva alçada. - La “i” és una lletra molt maca, no creus? Marina també la té. – li xiuxiueja quan ja és a prop, com si li confessés un petit secret. La petita, sense por, cavil·la un instant i afirma enèrgicament amb el cap. Encantada amb la reacció d’ella, l’Aina riu satisfeta. – Tu ets la Carlota? Encantada de conèixer-te. – L’Aina li ofereix la mà, amb un afec-tuós somriure i li pica l’ullet. La Carlota li estreny la mà amb convicció i somriu alegrement per primer cop. “Per fi algú que no la tracta com una nena petita, que ja té 5 anys i sembla que ningú se n’adona” pensa. Ja ha fet una nova amiga i li agrada molt.

L’Aina entra definitivament al saló i saluda cordialment els pares de la Car-lota. Es nota que la petita ha heretat la bellesa dels seus progenitors: ella és rossa amb ulls blaus, i ell castany amb unes faccions molt marcades i atractives. Se’ls esperava diferents per això, ja que no llueixen exagerades joies ni luxoses marques de moda i aparenten humilitat i simpatia. “No t’avancis. Les aparences enganyen” es recorda l’Aina a sí mateixa i manté una posició impenetrable.

- L’Isaac arribarà en un moment. Disculpeu, és que a vegades se li allarga la feina i no ho pot controlar. – es disculpa la senyora Creus. L’Isaac deu seu el “millonetis”. “Treballant? Ja! Estarà de copes amb els amics, gastant la vostra valuosa fortuna i sense fer ni brot” considera l’Aina i se li escapa una petita ganyota de fàstic que, per sort, ningú arriba a veure.

Anem seient a la taula, servida d’olives, canapès i altres sofisticades coses per picar, mentre la mare treu el magnífic plat que ha preparat: bacallà al forn (la seva especialitat) i una mica d’amanida per acompanyar. A l’Aina li encanta aquest peix. L’observa i rumia que per primer cop en tot el dia la seva mare ha

ell sense torbació. L’Aina es torna a quedar parada davant una pregunta tant directa. – Ja veig que sí... – respon ell entre rialles.

- No esperava que fossis així quan la meva mare em parlava de tu; simple-ment això – diu l’Aina en un atac de sinceritat, encara avergonyida, i abaixa el cap. Un rínxol es deixa anar de la seva cua i cau tapant-li part de la cara, llavors. L’Isaac ja ha tornat en sí i li aparta delicadament el rínxol per veure bé les seves faccions.

- Decebuda? – pregunta ell mirant-la fixament. L’Aina no pot creure el que sent.

- No! No, no pas. Pensava que series el típic ric mimat sense seny, orgullós iegocèntric. Vaig ser una mica prepotent – diu ella negant amb el cap.

- Això encara no ho saps – somriu ell, maliciosament. La seva afirmació i intent fallit de fer-se el dur la fa riure.

L’Aina el convida a prendre alguna cosa. Ell demana un tallat.

- No t’agrada el te? – pregunta curiosa ella.

- Ai, no! Prefereixo l’aroma i el regust del cafè - respon ell amb un ganyota defàstic a la cara.

L’Aina esclata a riure i comença a preparar la beguda. No sap per què però li alegra que aquest noi sigui diferent del que esperava, que hagi vingut a veure-la al Xerry’s, que li preocupés decebre-la i, sobretot, que prengui cafè en comptes de te.

- Amor, potser si no t’haguessis cegat i deixat portar pels teus prejudicis m’hauries deixat parlar-te’n. Però no vas voler. Recordes? Espero que això et serveixi de lliçó en un futur. – sosté la seva mare amb tant afecte com és capaç. A l’Aina li agradaria respondre, però aquest cop té raó: no la va deixar explicar-se. Així que, sense ferne un gra massa, es col·loca al costat de la seva mare i l’ajuda a preparar unes delicioses maduixes amb xocolata. En acabar, i abans de sortir de la cuina amb els plats la seva mare frena la noia amb la mà.

- Digues-me la veritat, reina: em queda bé aquesta camisa? – pregunta la mare amb un to preocupat. L’Aina somriu i la mira de dalt a baix... Ja torna a ser la mare de sempre: coqueta i dubtosa.

- Com un guant, mare. Molt millor que l’altre – assegura l’Aina i aquesta vegada de veritat. L’alegria de la mare es desborda i abraça la seva nena amb força. L’Aina s’espanta però després també participa en l’abraçada. – Sembles una reina, mare. La reina d’Espanya t’hauria d’envejar... Magnífica, meravellosa, estupenda! – bromejo uns segons després. La mare riu i em deixa anar.

- D’acord, d’acord. Va, agafa els plats i anem cap a taula que ens esperen. – brama la “ja no tant dictadora” mare. I l’Aina obeeix.

La nit transcorre sense problemes, entre paraules, bromes del pare i conver-ses poc transcendentals; entre persones que no tenen gaire a veure però, tot i així han congeniat a la perfecció. Finalment, es fa una promesa de tornar a repetir la reunió tots junts.

El vell Xerry’s obre a les tres quarts de vuit i comencen a aparèixer clients ha-bituals o no tant habituals. El senyor Amadeu és el primer en entrar i demanar un cafè sol, amb un diari a la mà per consultar les recents noticies, encara calentes. El matí transcorre normalment, sense imprevistos ni inconvenients. L’Aina renta plats, recull tasses buides de te i s’avorreix com una ostra fins l’hora de dinar, que el cuiner s’ofereix a preparar-li un bon entrepà de fuet. La panxa li rondina des de mig matí. “El millor del món” pensa mentre assaboreix amb els ulls tancats.

- És bo? – la sobta una veu des de darrere i gairebé s’escanya amb un tros de fuet. “Quina mania té tothom a espantar-me!” pensa mig empipada. L’Aina es gira bruscament i quasi dóna un cop de colze a l’Isaac, que té bons reflexos i fa un pas enrere esquivant el xoc. – Ei, que només passava a saludar... – es queixa el noi.

L’Aina es queda bocaoberta i envermelleix.- Ho sento. No sabia que... Perdó. – protesta ella nerviosa. L’Isaac la tranquil·litza.- Sempre et poses tant nerviosa quan veus una persona negra? – pregunta

PRODUCCIÓAUDIOVISUAL

1rPREMI

PRODUCCIÓAUDIOVISUAL

THE THRESHOLD OF THE DESERT Pseudònim_MarronRamon Vila

39

2nPREMI

PRODUCCIÓAUDIOVISUAL

ARCADAS DE AMORPseudònim_ScottieMax Larruy

3rPREMI

PRODUCCIÓAUDIOVISUAL

LATENTES ESPACIOS DORMIDOSPseudònim_BarcinoLaura Piqué i Laia Roger

FOTOGRAFIA

1rPREMI

FOTOGRAFIA

NO SOM BLANQUERNA STYLEPseudònim_DrastiLoida García

2nPREMI

FOTOGRAFIA

DIÁLOGO ENTRE GLOBALIZACIÓN Y CONSUMO Pseudònim_AzulLaura Piqué

3rPREMI

FOTOGRAFIA

BOQUERIA SENSE FRONTERESPseudònim_CampruSandra Camprubí

ACCÈSSITFOTOGRAFIA

NIT PASSADA PER AIGUAPseudònim_El gat negreGonzalo Anguera

PINTURA I ESCULTURA

1rPREMI

PINTURA I ESCULTURA

DIVERSITAT I MINORIAPseudònim_MauriOriol Marco

2nPREMI

PINTURA I ESCULTURA

IDENTITATSPseudònim_PasoBárbara Paso

3rPREMI

PINTURA I ESCULTURA

¿ENTIENDES?Pseudònim_LaGarsiAriadna Garcia

IQSBlanquernaLa SalleFacultat de FilosofiaESADEFacultat d’Educació Social i Treball Social Pere TarrésI.U. Observatori de l'EbreI.U. de Salut Mental Vidal i BarraquerInstitut Borja de BioèticaEscola Superior de Disseny ESDi (centre adscrit)