TEMA 8.- LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-30)

Salvador Vila Esteve

Història d’Espanya

2n de Batxillerat

TEMA 8.- LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-30)

1. LES CAUSES DEL COLP D’ESTAT.

2. ASPECTES POLÍTICS.

3. POLÍTICA ECONÒMICA.

4. POLÍTICA SOCIAL.

5. POLÍTICA RELIGIOSA I CULTURAL.

6. POLÍTICA MILITAR.

7. L’OPOSICIÓ A LA DICTADURA.

8. LA CAIGUDA DE LA DICTADURA.

9. CONSEQÜÈNCIES DE LA DICTADURA DE PRIMO.

1. LES CAUSES DEL COLP D’ESTAT.

Els problemesdel país

Econòmics: crisi econòmica des del final de la Ia Guerra Mundial

Socials: desigualtats, conflictes socials, anarquisme, pistolerisme,...

Militars: la guerra del Marroc i les investigacions sobre el desastre d’Annual

Polítics: oposició republicana i socialista, nacionalisme i crisi del sistema

La incapacitat dels governs del torn i del sistema de fer front als problemes i la demanda des de l’oposició d’un sistema realment democràtic (Primo vol frenar una reforma democràtica)

La por per part de la burgesia i l’exèrcit al triomf del moviment obrer i d’una revolució obrera

La influència internacional: l’autoritarisme i el feixisme triomfaven en diversos països europeus com a forma de frenar les revolucions obreres

En mig d’aquest panorama, l’exèrcit, en la persona de Miguel Primo de Rivera, es presenta com l’únic capaç de solucionar els problemes, amb un discurs demagògic que prometia actuar de forma radical contra els vells polítics inoperants i el seu sistema, solucionar els problemes de conflictivitat social, anticlericalisme i nacionalismes “separatistes” i

millorar la situació econòmica del país, amb un discurs populista, regeneracionista i moralista

El colp d’estat de Primo de Rivera no és un pronunciament: els militars no canvien el govern, sinó que es fan amb el poder i instauren un govern militar del país

“No diremos, como algunos improvisados defensores de la dictadura, que: toda España está con el Directorio; pero es innegable que una parte del país le apoya, y otra mucho mayor espera de él, pasivamente, grandes cosas: nada menos que la felicidad de la nación (...).Ninguno ha protestado, no han hecho el menor esfuerzo por defender las instituciones democráticas. Esto, y algunas medidas del Directorio, como la campaña contra funcionarios y la aplicación rigurosa de algunas ordenanzas de abastos, le han granjeado muchas simpatías. Téngase en cuenta que la cultura política y el pensamiento político son en España muy bajos y rudimentarios. Las apetencias reformadoras de mucha gente no exceden de los modestos límites de la política municipal.”MANUEL AZAÑA: Apelación a la República, mayo de 1924.

“El golpe de Estado del 13 de septiembre no lo ha dado un partido político, agrupado en torno de un caudillo militar, o con su ayuda, como solía suceder; lo han dado generales y oficiales solos contra los políticos, o mejor, contra los paisanos; gobiernan usurpando el nombre y la fuerza del ejército y asumen colectivamente esa responsabilidad, a pesar de la docena de hombres civiles que se prestan a ejecutar bajo sus órdenes funciones subalternas.”

MANUEL AZAÑA: Apelación a la República, mayo de 1924.

2. ASPECTES POLÍTICS.

2.1. Ideologia.

2.2. El Directori Militar (1923-25).

2.3. El Directori Civil (1925-30).

2.1. Ideologia (I).

Políticament la dictadura de Primo és un intent d’acabar amb el liberalisme, combinant un discurs regeneracionista i moralista amb un discurs d’influència feixista (Mussolini sobretot)

La dictadura de Primo de Rivera la dividim en dues etapes

El Director Militar (1923-25)

El Directori Civil (1925-30)

Aspectesregeneracionistes

i moralistes

Culpa als polítics i al sistema corrupte dels mals del país, presentant l’exèrcit com a solució

Inversió en infraestructures i ensenyament per modernitzar l’economia

Intent de democratitzar els municipis

Persecució dels funcionaris corruptes

Intent de moralització de la societat per decrets

Intent d’acabar amb el caciquisme

JOAQUÍN COSTA BENITO MUSSOLINI JOSÉ CALVO SOTELO

2.1. Ideologia (II): aspecte feixistes.

Defensa de les classes poderoses

El colp d’estat serveix per a frenar les idees revolucionàries dels obrers

La política anirà encaminada a afavorir a les elits econòmiques,defensant el sistema capitalista a través d’una dictadura

La burgesia, l’exèrcit, l’església i els sectors mésconservadors seran el que recolzaran el dictador

Militarisme

Els militars governen el país, controlen l’administració de l’Estat, recluten i organitzen el partit únic (Unión Patriotica)

L’exèrcit es presenta com l’únic capaç de regenerar el país de tots els seus mals

Règim de partit únic: en 1924 Primo de Rivera crea la Unión Patriotica,únic partit legal al país, al front del qual es posarà el mateix Primo

Exaltació del líder i govern personalista: el propi Primo serà el líderdel partit i del país, governant de forma personal i per decret

Estat corporatiu: encara que es respecten els drets de sindicació lliure i vaga, es prohibeix la CNT i s’obliga a patrons i obrers a integrar-se en comitès paritaris

Creació d’un exèrcit del partit: el Sometent

2.2. El Directori Militar (1923-25) (I).

El primer que fa és declarar l’estat d’excepció, suprimir les garanties constitucionals, tancar lesCorts, cessar les autoritats civils i prohibir els actes de partits i sindicats, governant per decret

Es militaritza l’ordre públic (l’exèrcit es fa càrrec de la seguretat)

Es crea el Sometent Nacional, una milícia de caràcter feixista al servei de Primo i el seu govern, encarregada de mantindre l’ordre públic i recolzar el govern en moments de dificultat

Es persegueix durament l’obrerisme radical (especialment als anarquistes de la CNT i als comunistes del PCE) i la premsa i els intel·lectuals crítics

Persecució dels nacionalismes “perifèrics”: prohibició de les manifestacions i partits nacionalistes, prohibició d’ús de la llengua i bandera catalanes (i del seu ensenyament),

clausura de les diputacions provincials, el F.C. Barcelona i l’Orfeó Català,...

La burgesia catalana recolzarà la política de Primo (interessos econòmics) i el nacionalisme català es radicalitzarà (Macià i Esquerra Republicana)

“Excmo. Sr. En uso de las facultades que me confiere el Real Decreto de esta fecha.Vengo en disponer lo siguiente:Art. 1.° Se suspenden temporalmente en todas las provincias del reino las garantías expresadas en los artículos 4.°, 5.°, 6.° y 9.° y párrafo primero, segundo y tercero del artículo 13 de la Constitución.Art. 2.° Se confirma el estado de guerra declarado por los capitanes generales de las regiones de Baleares y Canarias, cesando desde luego en sus funciones los gobernadores civiles de todas las provincias (…).Art. 3.° Lo sueldos consignados en los presupuestos para los gobernadores civiles quedarán en beneficio del Tesoro (…).Dios guarde a Vuecencia muchos años. Madrid, 15 de septiembre de 1923.El Presidente del Directorio Militar, Miguel Primo de Rivera y Orbaneja. Señor”. Gaceta de Madrid, 17 de septiembre de 1923.

“A propuesta del Presidente del Directorio Militar y de acuerdo con dicho Directorio Vengo en decretar lo siguiente:Artículo único: Se declaran disueltos el Congreso y la parte electiva del Senado.Dado en Palacio a quince de septiembre de mil novecientos veintitrés.–Alfonso– El Presidente del Directorio Militar, Miguel Primo de Rivera y Orbaneja”. Gaceta de Madrid, 17 de septiembre de 1923

“Una perversa o errónea dirección y orientación de las masas obreras, irritadas también por la falta de autoridad y equidad del Poder público, les ha conducido por fatales caminos de rencor y pugna con sus patronos, digo peor, de rencor y pugna con la propia producción que tienen encomendada, pareciendo que buscan su desagravio en reducirla, en perjudicarla, perdiendo hábitos de trabajo y el concepto de hábiles y capaces de que disfrutaban y dañando de modo irremediable la economía nacional por el alza inusitada del precio de fabricación.Lo primero es sentirse orgulloso de sentirse español y de ser bueno y luego de ser apto y capaz cada uno en su profesión. A esto invitarnos a los obreros, exhortándolos a desligarse de lazos y organizaciones que aparentando proporcionarles bienes, en definitiva les va llevando por caminos de ruina. Asociaciones obreras, para fines de cultura, de protección, de mutualismo, y aun de sana política; pero no de resistencia y de pugna con la producción. Una legislación que defienda al obrero de abusos y codicias, que garantice su vida y su vejez, que favorezca su cultura y aun su razonable descanso y esparcimiento, ha de fundarse sobre la producción honrada de estos trabajadores.”  Nota del Directorio de inserción obligatoria en toda la prensa. 29 de septiembre de 1923.

2.2. El Directori Militar (1923-25) (II).

Les promeses regeneracionistes es basen en l’Estatut Municipal i l’Estatut Provincial, encaminats a descentralitzar el poder i democratitzar els municipis

Tot és una farsa: es suspenen els mecanismes electorals, els ajuntaments queden en mans d’unes juntes formades pels més rics (majors

contribuents) de cada poble i sols es substitueixen uns cacics per altres

Es crea la Unión Patriótica (partit únic), amb l’objectiude donar suport al govern i seguir les seues directrius

S’aconsegueix ocupar i pacificar el Marroc actuant de forma conjunta amb l’exèrcitfrancès: èxit del desembarcament d’Alhucemas (1925), rendint-se Abd-el-Krim

“La Unión Patriótica no es un partido y, en consecuencia, no se inclina a la derecha ni a la izquierda; no adopta un programa cerrado que excluya a los discrepantes, ni se encierra en el armazón hermético de aquella ordenación jerárquica propia de los partidos políticos [...]. La Unión Patriótica aspira a ser, con el tiempo, generadora o propulsora de futuros partidos cuando, más adelante, se dibujen dentro de ella las tendencias y los matices que, en su día, determinarán el nacimiento de nuevas agrupaciones políticas nutridas con la savia que brota de los distintos sectores de opinión.” Manifiesto de la Unión Patriótica

0

500000

1000000

1500000

2000000

2500000

1924 1927 1929

2000000

1139128

60000

UNIÓN PATRIÓTICA (1924-1929)EVOLUCIÓN NÚMERO DE AFILIADOS

2.3. El Directori Civil (1925-30).

Recolzant-se en el partit únic, crea una Assemblea Nacional Consultiva (1927), formada per representants de les corporacions triats per sufragi indirecte, funcionaris, membres de Unión Patriótica i representants socials escollits a dit pel poder (res de sufragi universal)

Primo va convocar un plebiscit sobre la seua política: no es podia fer campanya en contra i, per suposat, guanyà l’aprovació a la seua políticaL’Assemblea Nacional que es projectarà no ha de ser el Parlament, no legislarà, no compartirà sobiranies; però per encàrrec del govern, i fins i tot per iniciativa pròpia, col·laborarà en la seua obra de caràcter i independència garantides pel seu origen, la seua competència i els seus furs. Tres grans nuclis es proposa a Vostra Majestat que integren l’Assemblea. L’un, de representants de l’Estat, les províncies i els municipis. L’altre, de representacions d’activitats, classes i valors. I l’altre, designat per les Unions Patriòtiques i com a representació de la gran massa apolítica ciutadana.

Gaseta de Madrid, 14 de setembre del 1927.

3. POLÍTICA ECONÒMICA (I): INTRODUCCIÓ.

La Dictadura de Primo va aprofitar la favorable evolució de l’economia mundial (“els feliços anys vint”) per impulsar una reactivació i modernització econòmica del país

La política econòmica, d’inspiració feixista, serà una combinació d’elements nacionalistes (proteccionisme) i regeneracionistes (construcció d’infraestructures)

3. POLÍTICA ECONÒMICA (II): NACIONALISME I INTERVENCIONISME ECONÒMIC.

La política econòmica va ser molt proteccionista i antiliberal: es restringia la lliurecompetència i es beneficiava a determinats grups socials en detriment d’altres

Augmenta el proteccionisme: Espanya es converteix en el país amb aranzels més alts

Es restringeix la competència: es creen el Comitè Regulador de la ProduccióIndustrial (sense el seu permís no es pot instal·lar una indústria) i el Consell

d’Economia Nacional (grup d’empresaris que aconsella al govern) i monopolis públics (Iberia), mixtos (Campsa) o privats (Telefónica)

“Las dictaduras propenden fatalmente al intervencionismo. Su omnímodo poder es incompatible con la inhibición [...]. El intervencionismo de Primo de Rivera abarcó la agricultura, la industria, el mismo comercio [...]. Primo de Rivera profesó un entusiasta nacionalismo económico, que yo compartí con el más caluroso fervor. Pero nuestro nacionalismo se mantuvo dentro de correctísimos límites. A juicio del general, España debía nacionalizar únicamente: a) las industrias cuya primera materias obtiene en nuestro territorio; b) las que dentro del ámbito nacional de consumo pueden hallar mercado suficiente de vida; c) las indispensables para asegurar nuestra independencia política nacional [...]. En la obra de la Dictadura abundan las aplicaciones tangibles de este designio nacionalizador. En la industria del plomo, incluida en el primer grupo, se aspiró a salvar la minería, estimulando la transformación industrial de España; entre las del segundo grupo, mereció nuestra máxima atención la industria del automóvil, que cuenta con mercado suficiente en el país y estaba llamada a cobrar vuelos inmensos [...]; y, entre las terceras, es dable aludir a la industria química, y aun a la naval, beneficiada por la Dictadura con notables impulsos, traducidos en la construcción de novísimos buques de guerra, buenos mercantes y buenos tanques.” J. CALVO SOTELO, Mis servicios al Estado, 1931

3. POLÍTICA ECONÒMICA (III): LA POLÍTICA D’OBRES PÚBLIQUES (REGENERACIONISME).

Es va fer per a modernitzar les infraestructures, estimularl’economia i impulsar el creixement industrial

Política ferroviària: es renova la xarxa existent (millores, electrificació,...) i se’nva construir de nova, amb enormes guanys per a les companyies ferroviàries

Construcció i renovació de carreteres: es milloraren les vies principals i esconstruïren quasi deu mil quilòmetres de carreteres secundàries i veïnals

Política hidràulica: es creen les confederacions hidrogràfiques per aprofitarmillor els rius (regadiu, hidroelectricitat,...) i es construeixen embassaments

Primo de Rivera inaugura la línea telefónica con Sudamérica

Es potencia l’educació amb la construcció de centres educatius públics

3. POLÍTICA ECONÒMICA (IV): CONSEQÜÈNCIES.

Conseqüènciespositives

Conseqüènciesnegatives

Reactivació industrial, especialment la indústria de béns d’equip

Millora general de l’economia

Excessiva intervenció i control per part de l’Estat, que arriba a obstaculitzarun major creixement i crea descontent en les classes mitjanes

Dèficit important en la balança comercial → enorme endeutament

No canvia res socialment i els beneficis seran per a la burgesia

L’impacte del crack de 1929 i la crisi que el segueix posa fi al creixement econòmic,deixant darrere un fort endeutament de l’Estat, que no podrà fer front a la crisi

4. POLÍTICA SOCIAL.

Seguint el model feixista, Primo va impulsar el corporativisme social: intervenció de l’Estat per a solucionar els conflictes mitjançant comitès paritaris en que hi havia el mateix

nombre de patrons que d’obrers i on s’havien de negociar salaris, condicions de treball,...

El govern prohibeix els sindicats més radicals (CNT) i impulsa els Sindicats Lliures i UGT

La política social combina l’apropament als sectors moderats del sindicalisme (UGT i Sindicats Lliures) i ampliació de la seguretat social (jubilacions, baixa a les embarassades,

legislació sobre condicions de treball,...) amb la dura repressió amb aquells que no accepten les condicions de la dictadura (Martínez Anido com a ministre de Governació)

La CNT és perseguida, però els anarquistes continuen tenint un gran pes en la clandestinitati, fins i tot, funden una nova agrupació radical: la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)

La UGT col·labora amb el règim a canvi de millores socials i laborals i li servirà al règim pera fer propaganda d’ajuda als obrers: a partir de 1927 començaran a separar-se govern i UGT

Durant la dictadura de Primo milloren les condicions socials i laborals dels treballadorsi disminueix molt el nombre de vagues, però té molt a veure la situació de creixement

econòmic general a Europa i EUA: amb el crack de 1929 i la crisi posterior tornaran les protestes i caurà la Dictadura

5. POLÍTICA RELIGIOSA I CULTURAL.

El recolzament de la Dictadura a l’església encara serà major que abans: religió oficial, més ajudes econòmiques, més centres educatius religiosos, repressió de qualsevol acte o opinió anticlerical, es multipliquen els actes religiosos,... → augment del clericalisme

A canvi, la jerarquia de l’església recolza clarament la Dictadura de Primo des del púlpit, l’ensenyament i els seus mitjans de comunicació i propaganda

Per contra, els intel·lectuals, en general, es mostren contraris i molt crítics amb Primo: Unamuno(desterrat a Fuerteventura), Giner de los Ríos, Jiménez de Asúa, Marañón, Blasco Ibánez,...

La Universitat, professors i estudiants, també protesten contra l’enorme pes de l’esglésiacatòlica en l’ensenyament i la vida pública: dimissions de les càtedres (Ortega y

Gasset, Jiménez de Asúa,...) i vagues d’estudiants contra el govern (març de 1929)

Naix una nova generació d’escriptors crítics amb el règim: la Generació del 27 (Lorca, Cernuda, Alberti, Aleixandre,...), que protagonitzarà l’edat de plata de la cultura espanyola fins a 1939 amb altres artistes (Picasso, Dalí, Miró, Gris, Buñuel,...)

UNAMUNO MARAÑÓN GÓMEZ DE LA SERNA

ORTEGA Y GASSET

LÓPEZ DE AYALA

6. POLÍTICA MILITAR.

Primo du a terme una política “africanista”: amnistia als oficials sancionats pel desastre d’Annual, torna l’ascens per mèrits de guerra, millora la dotació

a les tropes del Marroc i no paren els homenatges als militars africans

Avanços en la guerra del Marroc: el desembarcament d’Alhucemas (1925), junt a l’ajuda de l’exèrcit francès, va suposar una victòria molt important i la rendició d’Abd-el-Krim, liquidant la guerra al Marroc durant un temps

La política “africanista” i l’intent de reduir el nombre d’oficials va provocar revoltes dels militars peninsulars, especialment els artillers: alguns militars

(Weyler, Aguilera,...), junt a polítics liberals i republicans, preparen un colp anomenat Sanjuanada (1926) que serà detectat i aturat pel govern

En 1929 hi ha un nou intent de colp militar democràtic protagonitzat pels artillers (Sánchez Guerra a València) i el quarter de Ciudad Real: Primo atura l’intent i dissol el cos d’artilleria

Malgrat que la major part de l’exèrcit recolza Primo, una part important començaa sentir-se traïda pel govern i el propi rei i s’apropa a postures republicanes

7. L’OPOSICIÓ A LA DICTADURA.

El fet que la Dictadura acabara amb el vell sistema de la Restauració i les polítiques que va a dur a terme li van suposar multitud d’enemics

Els antics partits del torn (liberals sobretot) criticaren l’excessiva durada del règim i prepararen conspiracions militars (Sanjuanada de 1926, Sánchez Guerra en1929)

Els republicans s’uniren en Alianza Republicana, amb l’objectiu d’enderrocar no sols a Primo, sinó també a Alfons XIII, i instaurar la IIª República

Les protestes dels intel·lectuals i dels estudiants (Federación Universitaria Española, FUE) van anar en augment, fent-se sentir també fora del país

La CNT continuà lluitant des de la clandestinitat, però es va dividir entre possibilistes (menys radicals, que continuaran en la CNT) i els més radicals, que fundaran la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)

UGT i PSOE, que havien recolzat la Dictadura, començaren a discrepar amb ella en 1927 i,a partir de 1929, la van rebutjar obertament i es mostraren partidaris d’una República

El nacionalisme català d’esquerres, front a l’anticatalanisme de Primo (liquidació de diputa-cions i mancomunitats, prohibició del català,...), es va agrupar en torn a Francesc Macià i,

fins i tot, en 1926 va intentar una invasió d’Espanya des de França (Prats de Molló)

“En estos últimos años, además de la supresión general del sufragio y de las garantías de los derechos individuales del ciudadano, se ha prohibido, amenazando con fuertes sanciones, la exhibición de la bandera catalana; la Mancomunidad (Consejo Administrativo de Cataluña) ha sido disuelta; se ha limitado el uso de la lengua catalana, incluso en los actos religiosos, y se ha prohibido en la enseñanza pública y privada en todos sus grados; se han suspendido periódicos, se han clausurado asociaciones y otras han sido intervenidas por el Gobierno; los patriotas han sido perseguidos, y otros han sido juzgados y condenados irregularmente por consejos de guerra; pero el Pueblo Catalán ,ha sufrido todos estos atentados sin que disminuya ninguna de sus características nacionales. Ante estas persecuciones y ante la negación obstinada por parte del Gobierno español, no sólo de los derechos de Cataluña, sino también de su personalidad, los catalanes se ven obligados a declarar:Que la cuestión catalana subsiste, considerablemente agravada. Que Cataluña necesita el reconocimiento de sus derechos con amplias garantías que permitan el libre desenvolvimiento de su personalidad en todas sus manifestaciones.”  Declaración catalanista. Barcelona, 13 de junio de 1929.

“El gros de l'expedició surt de París cap el Sud, en tren i autobusos, els dies 30, 31 d'Octubre i 1 de novembre. Els expedicionaris, però, no aconsegueixen d'arribar als seus llocs de concentració ni als dipòsits d'armament. La gendarmeria francesa, posada en alerta, detura en sec l'expedició abans d'arribar a la frontera. Macià i Gassol són detinguts a vil.la "Denise"; els altres, collits d'ací i d'allà són concentrats a Perpinyà i reclosos a la casema d'un regiment de senegalesos, a excepció de Macià, Gassol i Bordas de la Cuesta, que són mantinguts en detenció en un hotel de Perpinyà, per ordres del Prefecte dels Pirineus Orientals.”

8. LA CAIGUDA DE LA DICTADURA.La pèrdua de recolzament per part de Primo que hem vist (UGT, liberals,

part dels militars) i l’impacte de la crisi econòmica de 1929, junt a un deute disparat, seran les causes de la caiguda de Primo de Rivera

El govern intenta fer front a la situació amb un projecte de Constitució (retirat després pel propi govern), devaluant la pesseta per a fer front al deute i retallant despeses

econòmiques, cosa que perjudicà als banquers i grans empresaris, els quals demanaran la fi del govern de Primo al mateix rei i començaran una campanya en la seua contra

En gener de 1930 Alfons XIII cessa a Primo i nomena dictador al general Berenguer: serà ungovern de transició que pretenia tornar en un període breu al liberalisme de la Constitució de 1876 i al vell sistema, sense tanta repressió (la Dictatova o Dictablanda de Berenguer)

Republicans, catalanistes d’esquerra i socialistes s’uneixen i signen el Pacte de Sant Sebastià (agost de 1930): es forma un comitè revolucionari

amb l’objectiu d’enderrocar la monarquia i proclamar la IIª República

En desembre de 1930 els capitans Galán i García Hernández intenten una insurrecció militar pera proclamar la República a Jaca: la sublevació de Jaca fracassa i els dos capitans són afusellats

En febrer de 1931 Alfons XIII canvia de nou el govern: l’almirall Aznar es fa càrrec del governper a convocar eleccions, primer municipals (12 d’abril de 1931) i després a Corts Constituents

El triomf dels republicans en les eleccions municipals a les principals ciutats provocarà laproclamació de la IIª República a Espanya (14 d’abril de 1931) i la fugida d’Alfons XIII

Pero esta vez se ha equivocado. Este es el error Berenguer. Al cabo de diez meses, la opinión pública está menos resuelta que nunca a olvidar la gran viltà que fue la Dictadura. El Régimen sigue solitario, acordonado como leproso en lazareto. No hay un hombre hábil que quiera acercarse a él (…). Y no vale oponer a lo dicho que el advenimiento de la Dictadura fue inevitable y, en consecuencia, irresponsable. (…)Supongamos un instante que el advenimiento de la Dictadura fue inevitable (…). Por tanto, si el Régimen la aceptó obligado, razón de más para que al terminar se hubiese, con leal entereza, con nacional efusión, abrazado al pueblo y le hubiese dicho: Hemos padecido una incalculable desdicha. La normalidad que constituía la unión civil de los españoles se ha roto. La continuidad de la historia legal se ha quebrado. No existe el estado español. ¡Españoles, reconstruid vuestro Estado! Pero no ha hecho esto, que era lo congruente con la desastrosa situación, sino todo lo contrario (…). Busca a alguien que se encargue de la ficción, que realice la política del ‘aquí no ha pasado nada’. Encuentra solo un general amnistiado. Éste es el error Berenguer de que la historia hablará. Y como es irremediable un error, somos nosotros, y no el Régimen mismo; nosotros, gente de la calle, de tres al cuarto y nada revolucionarios, quienes tenemos que decir a nuestros conciudadanos: ¡Españoles, vuestro Estado no existe! ¡Reconstruidlo! Delenda est Monarchia”. J. ORTEGA Y GASSET en El Sol, 15 de noviembre de 1930.

Soldados detenidos en Jaca

9. CONSEQÜÈNCIES DE LA DICTADURA DE PRIMO.

Liquida el sistema liberal canovista dels partits del torn

Crea la Unión Patriótica, germen dels futurs partits conservadors catòlics (CEDA,...)

Deteriorà encara més la visió de la monarquia i l’exèrcit i no deixà cap altraopció liberal dins del sistema: després del seu fracàs sols els republicans

i socialistes seran una alternativa i es proclamarà la IIª República

Aporta el llegat ideològic, econòmic i polític que servirà de base a Franco: la Unión Patrióticapassarà a ser el Movimiento Nacional, política econòmica dirigida des de l’Estat, corporativismesocial, importància de l’exèrcit, repressió del moviment obrer i els nacionalismes “perifèrics”,...

“El golpe de Estado, restaurando el despotismo manifestó que la monarquía no era capaz de acomodarse ni a la moderada Constitución del 76. Los siete años que llevamos de despotismo, prueban que tampoco se tiene en pie la monarquía ni puede gobernar usurpando todas las ventajas que la licencia del poder personal lleva consigo. La prueba es decisiva. ¿Qué le queda a una institución impotente para el bien, fautora de desorden, que no puede oponernos más que la sinrazón de la fuerza bruta? Le queda el recurso de la fuga, para ir a meditar en el destierro la lección que el pueblo español sabrá imponer a todos los que se confabularon para la explotación de su trabajo, de su sangre, de su silencio y de su mansedumbre.Si nuestro deber es claro en los momentos actuales, no lo es menos nuestra línea de conducta. Implantar la República es una obra nacional. La verdad política del presente es ésta: unión de todas las fuerzas organizadas, cualquiera que sea su apellido, en cuanto admite la base común de la democracia republicana. La república será democrática, o no será. De esta manera los republicanos venimos al encuentro del país, no como estériles agitadores, sino como gobernantes; no para subvertir el orden, sino para restaurarlo; no para comprometer el porvenir de la nación, sino como la última reserva de esperanza que le queda a España de verse bien gobernada y administrada, de hacer una política nacional.” Discurso de Manuel Azaña en 1930.