En la segona meitat del s.XVIII, el conjunt de la població europea va augmentar notablement. Aquest creixement és degut al pas de la transició demogràfica que permet el pas d’una demografia d’antic règim al cicle demogràfic industrial.

1.1.- L’augment de la població.

Aquest augment és possible gràcies a les elevades taxes de natalitat (entre 35‰-40‰) i per la disminució de la mortalita, com a conseqüència de les millores alimentaries, els avenços en medicina i higiene tots ells associats a una urbanització i planificació de la descendència.

1.2.- Les malalties epidèmiques. El cicle demogràfic modern s’inicià amb la reducció de

la mortalitat catastròfica,(és aquella que provoca un nombre de defuncions més gran de l’habitual i es produeix per un fet aïllat com epidèmies, guerres o devastacions naturals).

L’impacte importatn en mortalitat van ser les epidèmies de verola, febre groga o el còlera.

Al llarg del s.XIX, el control de les epidèmies relacionades amb mobilitat militar, fluxos comercials i la insalubritat urbana, van suposar reptes per les autoritats medicosanitaries de l’època.

1.3.- El món rural i les crisis de subsitència. L’augment de les zones dedicades a l’agricultura i la

progressiva substitució del guaret per la rotació de conreus contribuí a disminuir l’impacte de les crisis de subsistència donades per males collites o la pujada dels preus del blat.

Però tot i així es van continuar donan aquestes crisis que afectaven a les zones interiors d’Espanya i s’agreujaven amb la poca vertebració del mercat espanyol. Per això tenim crisis de subsistència entre 1804-1892.

1.3.- El creixement urbà i les malalties socials.

L’augment demogràfic va anar acompanyat de l’augment de població urbana.

Però tot i el creixement urbanístic, al principi del s.XX la majoria de la població espanyola continuava essent rural. El resultat d’això es una dualitat entre camp i la ciutat, que no tindran els mateixos interessos i esdevindràn tensions socials.

El creixement de les ciutats generà nous problemes mèdics i sanitaris com:

1. L’existència de tapies i muralles.

2. Dificultats d’aprovisionament d’aigua potable.

3. L‘eliminació de les aigües residuals.

Les pèsimes condicions higièniques de la ciutat afavorien la difusió de les malalties, com la tuberculosis, considerada com la malaltia més infecciosa provocada per:

1. Deficiència en les condicions higièniques.

2. Mala alimentació.

3. Poca higiene personal.

Les autoritats municipals conscients d’aquest problema promouen l’elaboració de plans de transformació urbanístics per racionalitzar l’espai. Plà Cerdà 1860 a Barcelona.

1.4.-Els fluxos migratoris.

Al final del segle XIX i inicis del segle XX, la tensió entre l’augment de població, la incapacitat de la indústria per absorbir l’excedent de mà d’obra generat per :

Creixement demogràfic.

Les transformacions agraries. Migracions.

Canvis en la industria tradicionals.

Entre 1835 i 1881 Balears, Alacant, Múrcia, Andalusia van generar fluxos migratoris cap a Algèria.

L’emigració cap a Amèrica s’intensificà cap a la segona meitat del segle, perquè els sous baixos i l’escassetat de terres seràn factors determinants

per l’emigració.

Galicia i les Balears cap a Argentina.

Catalunya l’emigració no fou provocada per una manca d’absorció de la mà d’obra a la indústria sinó un complement mercantil necessari per l’economia productiva. Era una plataforma de negoci. Cap a Cuba i Puerto Rico.

La producció agrícola de les societats de l’Antic Règim estava limitada per l’ordenament jurídic senyorial de la propietat de la terra.

2.1.- Els canvis en el règim de la propietat.

Les corts de Càdis van desvincular les terres de la noblesa, però es va fer de tal manera que van passar de drets jurisdiccionals(a través dels quals el

senyor podia com ara dictar ordres i reglaments, fer justícia sobre els habitants del seu territori …que donava autonomia al seu territori

respecte el poder reial) a propietat privada pels terratinents.Els grans perjudicats d’aquest procés van ser els pagesos, que no van poguer demostrar amb títols, que les terres eren seves.

Les lleis de desamortització de Mendizábal (1836) venda de tots els béns de les corporacions eclesiàstiques i de Madoz (1855) tots els béns de mans mortes tant civils com eclesiàstiques, van permetre a l’estat expropiar i subhastar les propietats que tenien l’esglèsia i els municipis. Però no van solucionar els problemes financers de la Hisenda pública i si van aprofundir en l’estructura latifundista de la propietat agraria beneficiant als grans terratinents i la burgesia en detriment dels camperols.

2.2.- L’especialització regional de conreus.

Al llarg del segle XIX es dona la especialització regional de la producció agrícola:

a) Al nord es caracteritzà pel creixement de la producció de cereal i l’expansió de conreus com el blat de moro i la patata.

b) A interior s’especialitzà en el cereal.

c) A l’àrea del mediterrani disminueix el cereal per deixar lloc a la vinya i productes d’horta.

2.3.- La crisis agrària de finals de segle: fil·loxera i rabassa morta.

Entre 1880 i 1910 s’exten una crisis agrària als països d’Europa occidental. La baixada dels productes agraris i la baixada de les rendes agràries també van afectar als espanyols. La crisis va afectar a la producció de cereals com a conseqüència de la importació de blat procedents de països no europeus.

Però aquesta crisis s’extendrà a la vinya crisis de la fil·loxera (1880-1907),que va afectar a França durant la dècada dels 80 i va beneficiar a la producció espayola. Però a la dècada dels 90 aquesta fil·loxera arribà als ceps de Catalunya i arreu d’Espanya.

La plaga es va combatre plantan ceps americans, inmunes a l’insecte. Però si va afectar als contractes de rabassa morta perquè aquest contractes consisteixen en:

És un contracte de caràcter temporal on el propietari cedeix un tros de terra a un pagés (rabassaire) per què conreés vinyes, i la vigencia del contracte és manté sempre que hi hagi 1/3 de les vinyes. Amb la plaga els propietaris reclamen les seves propietats i com els rabassaires es van negà esclata el conflicte rabassaire.

El conflicte s’anirà calmant 1896 amb la signatura de contractes d’arrendament i parceria favorables als antics rabassaires.

Al llarg del s. XIX, el conjunt de l’estat espanyol, a excepció de País Basc i Catalunya, es trobaven endarrerides econòmicament respecte als països més desenvolupats d’Europa. L’economia continuava sent de base agraria, amb incapacitat per competir en el mercat internacional.

La industrilització de Catalunya va començar a la dècada dels anys 30 amb el desenvolupament de la indústria textil i la industria siderometal·lúrgica de Biscaia es donarà després de la tercera guerra carlina.

3.1.- La indústria textil.

L’inici industrial a Catalunya s’ha de buscar en el segle XVIII amb la consolidació de la manufactura dedicada a la producció d’indianes.

El desenvolupament d’aquesta activitat estimula el sorgiment d’una burgesia emprenedora i receptora de les noves tecnologies que es difonen per Europa. Aquests empresaris van adaptar-se a la competència, les fluctuacions dels preus, tant de les matèries primeres com el productes manufacturats, per què produien per al mercat no per al consum.

Evolució històrica durant el segle XIX: La guerra del Francés (1808-1814) i la

pèrdua de la majoria de les colònies americanes 1825 va tenir un impacte important en l’economia espanyola i més a Catalunya.

La seva recuperació vindrà acompanyada de mesures proteccionistes a partir del 1827, on es prohibeixen la importació de manufactures de cotó extrangeres, així s’estimula aquest sector durant el 1832 i el 1833. Catalunya inicia així un procés de transformació econòmica i tecnològica, que la converteix en la primera regió industrial d’Espanya.

Durant la dècada dels anys 30 es va consolidà la indústria téxtil cotonera i créixer a partir del 1841 fins 1857, mostra d’això són les dues fábriques que es van construir a Sants entre 1844-1850: El vapor vell i el Vapor Nou.

El vapor vell de Sants. Sala de telers de El vapor Nou

Els industrials catalans van arribar a controlar el mercat espanyol gràcies als arranzels i així als anys 50 els productes catalans tenien una quota de mercat de + 90 % i es considera a Catalunya com la fábrica d’Espanya.

La crisis del cotó provocada per la guerra de secessió nord-americana (1861-1865) tanca l’etapa d’expansió de la indústria téxtil. La fi de la guerra va venir acompanyada per la fallida de les companyies ferroviàries catalanes entre 1864-1866 i la crisis financera 1866 i van provocar un estancament econòmic general, que no es va superar fins 1870-1880.

Els vapors i les colònies industrials. A partir dels anys 30 va començar el canvi en el

procés de producció amb la introducció de vapor i la mecanització de la filatura.

L’any 1833 entra en funcionament la primera fàbrica que utilitza l’energia de vapor és: la societat Bonaplata, Llull, Vilaregut i Cia.

El vapor es va convertir en la font d’energia del procés industrialitzador i les fàbriques anomenades VAPORS es van concentrar en els nuclis urbans.

L’absència de carbó al subsòl de Catalunya i el preu tan elevat que tenia, van provocar una transformació en l’organització industrial. A partir de 1869 es va recórrer a l’energia hidràulica i la indústria es traslladar a les conques dels rius(Besós, Llobregat,Ter)on es construien colònies industrials.

Les colònies industrials eren pobles obrers . A diferència de les fàbriques on els vincles entre els

treballadors i empresaris eren laborals, a la colònia s’estableixen relacions socials paternalistes.

L’organització de la producció en colònies va afavorir el control dels obrers per part dels empresaris, la gratuïtat de l’aigua, la mà d’obra més barata i no tan reivindicativa més els beneficis fiscals concedits per el poblament de les zones rurals.

Els inconvenients com la construcció de les instal·lacions annexes a la fàbrica, reduir la producció quan baixa el caudal del riu i el cost del transport és més elevat per la distància fins al port per obtenir les matèries primeres i per arribar fins als centres de consum dels seus productes manufacturats.

3.2.- La siderometal·lúrgica. Espanya no disposava de prou carbó i això elevava els

costos del produció i transport, alhora que feien a la indústria siderúrgica emergent a Màlaga i Catalunya poc competitiva.

Tot i així a Barcelona es va desenvolupar una indústria minerometal·lúrgica important gràcies a capitals estrangers i a la producció d’hulla de la conca del Nalón.

La indústria siderometal·lúrgica basca no es va modernitza fins el final del conflicte carlí dels anys 70, moment en que s’estableix un circuit d’exportació de mineral de ferro i d’importació de carbó mineral amb el Regne Unit.

Els primers alts forns es van instal·lar a l’esquerra de la ria de Bilbao, perquè era lloc de sortida i entrada de vaixells que comerciaven amb el Regne Unit.

El 1880 es va posar en funcionament la fàbrica de San Francisco de Mudela i el 1883, Altos Hornos y Fábricas de Hierro y Acero de Bilbao i La Vizcaina.

Els beneficis de les exportacions de mineral i de la siderúrgia van permetre el desenvolupament de empreses de construccions mecàniques i de contrucció naval.

3.3.- La mineria. Entre 1874 i 1914 es van explotar els rics jaciments

miners espanyols. La importància d’aquests recursos en l’economia no

rau en la quantitat de mineral que hi ha: ferro-mercuri-pirita de ferro-coure-plom-zinc o carbó sinó en el fet que la seva extracció va tenir uns efectes molt pobres a l’economia.

L’augment de l’extracció és per tres factors: L’augment de la demanda internacional per les

innovacions tècniques i l’estructura industrial. Pels avenços de les tècniques d’explotació que van

abaratir els costos d’extracció. Legislació minera del 1868, que va liberalitzar

l’explotació dels jaciments per disminuir el dèficit espanyol. Això suposa que les explotacions mineres passin a capital estranger i per tant de igual manera l’especulació i la colonització de aquesta indústria.

El comerç està relacionat amb la producció, als mitjans de transport i a la xarxa de comunicació.

L’Espanya del segle XIX és exportador de primeres matèries i productes del camp i importador de productes manufacturats, fonts d’energia i primeres matèries.

La xarxa de comunicació terrestre era deficient i el mercat interior condicionat per aquest mateixa xarxa.

4.1.- El comerç exterior.

La exportació de minerals i de productes agrícoles com el vi.

La importació de béns de consum i de matèries primeres industrials com el cotó, els combustibles com el carbó, van ser la base del comerç exterior.

França i el Regne Unit van ser els principals destinataris de les exportacions i els proveïdors d’Espanya.

La balança de pagaments era negativa però es compensava amb el comerç colonial.

La indústria colonial i el comerç d’esclaus.

Desde finals del s.XVIII fins 1820 els catalans exporten a Amèrica l’aiguardent i importen el sucre, que alhora es venut a la resta d’Espanya i Europa.

En relació amb aquesta indústria sucrera cubana, hi trobem la mà d’obra esclava; per aquest motiu es desenvolupa un comerç o tràfic d’esclaus dels catalans que genera grans beneficis econòmics.

4.2.- La xarxa de vies de comunicació terrestre.

Al principi del s. XIX el transport terrestre per carreterera lent, perillòs i car

L’any 1845 una companyia anglesa va iniciar els treballs de construcció de la línia de ferrocarril de Barcelona a Mataró, que es va inaugurar al 1848.

El gran impuls per la construcció de la xarxa arribar amb la llei del ferrocarril 1855. Es van construir 10.800 km de línia fèrria en dos ètapes interrompudes per la crisis econòmico-financera 1868.

1. 1855-1866.

2. 1873-1896.

Les limitacions de aquest llei van ser:

1. Limitació de construcció, on es van consolidar l’estructura radial de la xarxa viaria amb centre a Madrid. Per així fomentar un Estat centralitzat a través de la capital.

2. L’amplada del ferrocarril (la distància entre carrils),que són fixades a Espanya 1.68m quan a Europa són 1.435m. Es van fer més amples per poder instal·lar calderes de vapor més grans i obtenir major potència per superar les pendents grans.

Tan la centralització de la xarxa com la amplada viarria són un error perquè al centralitzar queden regions amb una economia dinàmica sense comunicar, i perquè al tenir una amplada diferent a la Europea els intercanvis amb Europa eren més dificultosos. Quan s’arribava a la frontera les mercancies s’havien de canviar de tren encarint les exportacions i importacions.

La llei a més va autoritzar a les companyies constructores per : importar lliures de drets arranzelaris tots els materials necessaris per la contrucció i explotació de les línies. Així tots els materials procedien de l’estranger en conseqüència els efectes positius, que la construcció podien haver generat a l’economia espanyola no es van donar.

4.3.-Correus i telegrafs.

La modernització del servei de correus es dona amb l’adopcíó del segell postal de 1850 i la innovació del telègraf es va començar a fer servir a partir de 1855.

La riquesa i la formació van esdevenir els criteris bàsics diferenciadors de la societat urbana.

El sistema social no era igualitari perquè venia marcat pel sufragi censitari, on es determinava l’accés a la vida política.

Altre característica del segle XIX va ser el procés d’industrialització i l’increment de treballadors al sector terciari. Això va suposar l’augment de les ciutats i dels funcionaris públics.

Tot això es tradueix en el pas d’una societat de camperols i menetrals a obrers industrials

Un augment del proletariat industrial en unes condicions de vida i laborals molt dures, que contrasten amb el nivell de vida de la burgesia. Aquesta diferència suposarà enfrontaments socials.

5.1.- El moviment obrer. Les primeres manifestacions obreres contra la seva

situació laboral són els actacs contra les màquines (luddisme) i els empresaris, aquí feien responsables de l’atur i la misèria.

A Catalunya es donen al 1835 bullangues i 1854 contra les selfactines.

Els obrers intenten organitzar-se en sindicats com el de 1840 fundat a Barcelona l’ Associació Mútua d’Obrers a la indústria cotonera, una organització impulsada per Joan Muns. Va ser prohibida per realitzar la defensa del treballador.

A partir del Sexenni l’obrerisme entra en contacte amb l’AIT, amb Giuseppe Fanelli (bakunnista) i al 1870 es celebra el Primer Cogrés Obrer, on la majoria de les associacions s’adhereixen a la Internacional i es crea la Federació Regional Espanyola (FRE).

Durant la Restauració el moviment obrer estàra vigilat per les autoritats i condemnat a la clandestinitat. Amb el govern dels liberals fussionistes es va permetre la reorganització i al 1881 la FRE passa a FTRE.

Hi ha un sector més radical, que opta per l’acció directa i va afavorir la repressió del govern central.

L’anarquisme es divideix en :

Anarcocol.lectivisme o bakunisme , que s’inclina per l’acció sindical.

Anarcocomunista (Kropotkin) , que opta per l’acció directa contra els representants del capitalisme.

Llei d’associació 1887 i el primer de maig.

Amb la llei del 1887 es van legalitzar sindicats de treballadors com UGT.

La celebració del primer de maig l’any 1890, es demana la jornada de 8 hores i la regulació del treball infantil.

Al primer de maig és entés com:

1. Els anarquistes, el van unir a l’idea de vagan general indefinida.

2. Els socialistes, el van unir a l’idea de mobilització de masses per pressionar dins la legalitat a empresaris i autoritats.

El no obtenir resultat d’aquesta celebració va radicalitzar més al sector anarquista que va optar en els anys 90 per l’acció dels atemptats.