TEMA 11.- EL FRANQUISME I:LA CONSTRUCCIÓ D’UNA

DICTADURA (1939-59)

Salvador Vila Esteve

Història d’Espanya

2n de Batxillerat

TEMA 11.- EL FRANQUISME I: LA CONSTRUCCIÓ D’UNA DICTADURA (1939-59)

1. LES CARACTERÍSTIQUES DE L’ESTAT FRANQUISTA.

2. UNA REPRESSIÓ INSTITUCIONALITZADA.

3. AUTARQUIA, MISÈRIA I RACIONAMENT.

4. EL RÈGIM FRANQUISTA I LA POLÍTICA INTERNACIONAL.

5. L’OPOSICIÓ: EXIILI I RESISTÈNCIA.

1. LES CARACTERÍSTIQUES DE L’ESTAT FRANQUISTA.

1.1. Característiques polítiques.

1.2. Els suports socials.

1.3. Els pilars i “famílies” del règim.

1.4. Puritanisme ideològic i control social.

1.1. Característiques polítiques (I): característiques generals.

Franco no instaura una dictadura militar provisional, sinó un règim totalitarid’arrel feixista que acaba amb tots els vestigis de la IIª República

El règim franquista és un règim dictatorial i totalitari, ultranacionalista,ultracatòlic, antiliberal, anticomunista, antidemocràtic, antiseparatista

i defensor del capitalisme i la burgesia

Característiquesgenerals

És un regim totalitari de dictadura feixista: concentració dels poders en el líder, partit únic,...

Cabdillisme: Franco és el Caudillo, cap d’estat i de govern, de l’exèrcit i del partit únic

Concepció unitarista i centralista de l’Estat: ultra-nacionalisme espanyol que acaba amb les autonomies

i persegueix els nacionalismes perifèrics

Brutal repressió de l’oposició: es persegueix i elimina als republicansde manera planificada i es prohibeixen els partits i sindicats

Control dels mitjans de comunicació (censura prèvia i doble)

1.1. Característiques polítiques (II): les Lleis Fonamentals.

Les Lleis Fonamentals, aprovades pel mateix Franco, són la legislació bàsica de l’Estat franquista (no hi ha Constitució), que l’organitzen jurídicament

Fur del Treball (1938): s’estableixen sindicats verticals per branques de producció (a imitació de la Itàlia feixista) en què tots els treballadors i

empresaris del sector s’integraven obligatòriament al sindicat, controlat per l’Estat, que prohibia qualsevol tipus de negociació col·lectiva, vaga i conflicte (control feixista del moviment obrer en benefici de la burgesia)

Llei Constitutiva de les Corts (1942): aparent parlament amb procuradors que ho eren per raó del seu càrrec o per representar el sindicat i el partit únic, ajuntaments i diputa-cions o les famílies, però que no té poder legislatiu i és un simple òrgan de col·laboració

Fur dels Espanyols i Llei del Referèndum Nacional (1945): pretenen aparentar que hi havia llibertats i drets polítics, però és sols una aparença o “maquillatge”, sense garanties

Llei de Successió (1947): Espanya queda definida com una monarquia sense rei, ja que Franco seria, en últim terme, el que triaria el seu successor

Llei de Principis del Movimiento Nacional (1958): canvia el nom del partit únic (Movi-miento Nacional), l’enforteix i obliga a que els alts càrrecs civils i militars pertanyen a ell

Llei Orgànica de l’Estat (1967): separació del cap d’estat i el cap de govern, assentament de la institució monàrquica i possibilitat de crear associacions polítiques

Continuando en la Jefatura del Estado la suprema potestad de dictar normas jurídicas de carácter general, en los términos de las Leyes de 30 de enero de 1938 y 8 de agosto de 1939, el órgano que se crea significará, a la vez que eficaz instrumento de colaboración en aquella función, principio de autolimitación para una institución más sistemática del Poder. (…)En su virtud, dispongo: Artículo 1.- Las Cortes son el órgano superior de participación del pueblo español en las tareas del Estado. Es misión principal de las Cortes la elaboración y aprobación de las Leyes, sin perjuicio de la sanción que corresponde al Jefe del Estado.

1.1. Característiques polítiques (III): la democràcia orgànica.

La “democràcia orgànica”: quan veu que les democràcies van a guanyar la IIª Guerra Mundial, Franco qualifica el seu sistema amb aquest nom i estableix unes Corts franquistes quasi sense poders i no democràtiques (la majoria de

procuradors en Corts els nomena directament Franco, altres ho són per raó del seu càrrec i una part la trien per sufragi restringit corporatiu)

El poder judicial desapareix com a tal i passa a dependre de l’executiu (de Franco)

L’administració provincial: en cada província hi haurà un governador militar i un gover-nador civil, designats i controlats per Franco (per suposat desapareixen les autonomies)

Els ajuntaments: els alcaldes són els caps locals del partit únic i els tria el governador civil

1.2. Els suports socials.

La societatestà dividida

Les elits econòmiques i socials recolzen el nou règim i recuperen el podereconòmic, social i polític: grans terratinents i empresaris, gran burge-

sia en general, mitjans i xicotets propietaris agrícoles, noblesa i església

Les classes mitjanes es mostren passives i apolítiques

Els sectors populars es senten perdedors de la guerrai tenen por de criticar la política (passivitat)

1.3. Els pilars i “famílies” del règim.Les influències en el règim franquista vindran des de tres

tipus d’autoritats: la civil, la militar i l’eclesiàstica

A cadascuna de les ideologies que influeixen en el franquisme l’anomenem “família”

L’església

Recolza el règim franquista a canvi de tornar a ser l’única religió a Espanya,amb els privilegis que havia tingut abans de la República (i més encara)

El catolicisme conservador, junt al nacionalisme espanyol, serà unade les característiques principals del règim (nacionalcatolicisme):

control de la religió, l’educació, la ideologia i la censura

Dins de l’església, serà molt important a partir de 1959 la influència de l’Opus Dei, un grup ultracatòlic (molt conservador) i vinculat a la burgesia

L’exèrcit: sempre serà fidel al seu Generalíssim i el recolzarà en tot (sols tindrà problemes amb alguns militars monàrquics que volien restaurar la monarquia)

Falange: serà el principal grup polític, controlant el partit únic i els sindicats verticals i passant dels seus ideals a una obediència cega al dictador (sols uns pocs discreparan d’ell), fins i tot incorporant als carlins més tradicionalistes dins de FET y de las JONS

Els monàrquics: més importants en un primer moment, aniran perdent importància i acceptaran la decisió de que Espanya siga una monarquia

sense rei fins la seua mort, quan es restauraria la monarquia però no en don Juan, sinó en el seu fill Joan Carles (nomenat per Franco)

1.4. 1.4. Puritanisme ideològic i control socialPuritanisme ideològic i control social..

S’acaba amb les llibertats republicanes i s’imposa un control social i ideològicde tots els espanyols (sota l’amenaça de la presó i l’afusellament)

Fugida d’una part de la població de la ciutat al camp per la fam i les penúries econòmiques

L’enquadrament social de la població per a controlar-la, amb el partit únic com a instru-ment: Frente de Juventudes (joventut), Sección Femenina (dones), Educación y Descanso,...

El retorn de la dona a l’àmbit domèstic: cuidar els fills i l’home, netejar la casa,...

L’adoctrinament polític (Formación del Espiritu Nacional) i religiós (obligatòria) a l’escola

El caràcter públic de la religió catòlica: processons,matrimoni religiós, monopoli educatiu,...

Forta repressió ideològica: rígida i doble censuraprèvia en mans de l’església i el partit únic

Cua per a rebre la ració de pa

“Las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer más que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho”.(Pilar Primo de Rivera, 1942)

“La vida de toda mujer, a pesar de cuanto ella quiera simular -o disimular- no es más que un eterno deseo de encontrar a quien someterse. La dependencia voluntaria, la ofrenda de todos los minutos, de todos los deseos y las ilusiones, es el estado más hermoso, porque es la absorción de todos los malos gérmenes -vanidad, egoísmo, frivolidades- por el amor”.(’Medina’, revista de la Sección Femenina, 13 de agosto de 1944)

2. UNA REPRESSIÓ INSTITUCIONALITZADA.

L’objectiu era destruir i sotmetre als vençuts en la Guerra Civil (els “enemics d’Espanya”),aplicant-los una violència indiscriminada i planificada fins i tot ja acabada la guerra

Dues lleis derepressió

La Llei de Responsabilitats Polítiques (1939)per a acabar amb els republicans

La Llei de Repressió del comunisme i la maçoneria (1940)per a reprimir qualsevol intent d’oposició

L’exèrcit és l’encarregat de dur a terme la repressió amb els tribunals militars, fins que en 1963 el substitueix el TOP (Tribunal d’Ordre Públic)

Xifres: més de 150.000 executats (1/3 ja acabada la guerra), al voltant de 300.000 empresonats i molts condemnats destinats a treballs forçats

L’objectiu era aniquilar l’oposició amb una voluntat d’exemplaritat i càstig, imposant la por i el silenci

L’Estat franquista també confisca i espolia el patrimoni d’exiliats, polítics republicans, sindicats, partits i altres institucions republicanes, que passen a les institucions del règim

Es va depurar als funcionaris, els quals, per llei, s’havien d’adherir al partit únic

Certes professions es van controlar a partir dels col·legis professionals (periodistes, metges, advocats), expulsant a exiliats i processats, i s’ordena l’acomiadament d’aquests també en empreses privades

Muertes durante la guerra civil Muertes durante la guerra civil   Muertos en combate Muertos en combate 95.00095.000  Civiles muertos por Bombardeos aéreos y artillerosCiviles muertos por Bombardeos aéreos y artilleros 10.00010.000  Registros civiles consultadosRegistros civiles consultados 50.00050.000  Total Muertos imputables directamente a la guerraTotal Muertos imputables directamente a la guerra 201.307201.307  Asesinados durante y después guerraAsesinados durante y después guerra  Represión franquista. Estudiados (Probables 140.000) Represión franquista. Estudiados (Probables 140.000) 98.00098.000  Represión republicana. (Estudiados cerca del 90%)Represión republicana. (Estudiados cerca del 90%) 45.00045.000  Total asesinatos estudiados en ambos bandosTotal asesinatos estudiados en ambos bandos 143.000 143.000   Otras muertesOtras muertes  Muertos por hambre y enfermedad tras la guerraMuertos por hambre y enfermedad tras la guerra 120.000120.000  Muertos en Prisión por hambre y enfermedadMuertos en Prisión por hambre y enfermedad 50.00050.000  Muertos en el inmediato exilio (principalmente francés)Muertos en el inmediato exilio (principalmente francés) 20.00020.000  Total otras muertes Total otras muertes 190.000190.000  Total muertos todas las causasTotal muertos todas las causas 488.000488.000  Total Muertos todas causas + probablesTotal Muertos todas causas + probables 530.000530.000

TOP

Rector Peset

3. AUTARQUIA, MISÈRIA I RACIONAMENT.

- Els efectes de la Guerra Civil: morts, fam, descens de la població activa, exili de treballadors especialitzats, desarticulació de l’economia pèrdua d’or i divises, danys al transport i les infraestructures) i baixada de la producció agrícola i industrial → en cap cas justifica el retard en la recuperació, ja que cal sumar el tràfic d’influències, la corrupció i les errades polítiques.

3.1. Els eixos de l’autarquia.

3.2. Racionament i mercat negre.

3.3. Unes dures condicions de vida.

3.1. Els eixos de l’autarquia (I).

La política econòmica del franquisme entre 1939 i 1959 es basarà en l’autarquia i l’aïlla-ment econòmic: intentar produir tot el que necessita el país en l’interior d’ell (autosufi-

ciència econòmica), substitució d’importacions i forta intervenció de l’Estat en l’economia

Retard econòmic respecte a una Europa que creix moltíssim a partir de 1945

El control delcomerç exterior

L’Estat controla totalment les importacionsi exportacions: decideix quins productes són necessaris i dóna els permisos per a

comerciar amb l’exterior

Corrupció, escassetat i

encariment dels productes

Es regula el canvi de la pesseta i es fixen diversos tipus de canvi, sempre per damunt del seu valor real

Inflació iescassetat

El foment dela indústria

S’impulsen les indústries considerades d’interès nacional (bens d’equip sobretot) amb ajudes i monopolis de mercat

Preus alts icorrupció

Es nacionalitza la xarxa de ferrocarrils (RENFE) i es crea l’Institut Nacional d’Indústria (INI, 1941) per a que l’estat fundara empreses

que es feren càrrec dels sectors que no resultaven rendibles per al capital privat (Iberia, ENSIDESA, ENDESA, SEAT,...)

3.1. Els eixos de l’autarquia (II).

L’agricultura: continua sent el principal sector econòmic, però s’acabàamb la reforma agrària, es pateix una forta sequera i, fins la dècada

de 1950, no es recupera (baixa la productivitat)

Valoració

La renda nacional de 1935 no es recupera fins 1954,mentre la resta d’Europa creix molt)

Els preus pugen molt per damunt dels salaris

Les condicions de vida dels treballadors empitjoren molt

Augmenta la corrupció i el tràfic d’influències

Augmenten els desequilibris regionals entre les zones de secà i les zones urbanes i d’agricultura intensiva

El capital s’acumula en mans dels bancs i l’alta burgesia (inversions posteriors)

3.2. Racionament i mercat negre.L’Estat controla totalment l’economia també a l’interior: concessió de permisos per comerciar amb determinats productes i, sobretot,

el racionament d’aliments i energia fonamentalment

El racionament es basava en l’obligació dels productors (agrícoles sobretot) a vendrela seua producció a l’Estat a preu taxat, que, alhora, la venia també a un preu

fixat als consumidors, racionant-la a partir de les cartilles de racionament

Aquest racionament, en principi conjuntural per a fer front a la famde postguerra, es va allargar fins 1954 per l’escassetat, els baixos

preus fixats per al productor i el mercat negre

El mercat negre o estraperlo consistia en amagar part del producte per part del productor i vendre-lo il·legalment a un preu molt més alt que el pagat per l’Estat

Provoca una forta pujada dels preus i l’acumulació de capital en poques mans (els estraperlistes)

Durant els primers anys de la invasió franquista va ser molt difícil aconseguir un poc de menjar. A les tendes de comestibles i als forns de pa, on sempre acostumàvem a comprar, no despatxaven res. Els escaparates estaven totalment buits. Sols es notava un poc de moviment cada primer de mes, quan ens donàvem el racionament. Aquest racionament l’organitzaven de la següent manera: a cada habitant en tota Espanya ens controlaven i ens donaven l’anomenada “Llibreta de racionament”. Aquesta tenia diversos segells que posaven: “Vale pan”; “Vale arroz, azucar, aceite, patatas”; i altres segell que posava “Varios”. Aquest últim era per si donaven alguna cosa durant el mes que no estaguera programada, com carn, fessols o bacallà. El pa sí que el donaven diàriament, però era un panet tan xicotet que no t’arribava ni per al desdejuni. Al principi, aquest pa era de farina de blat, però quan s’acaba van utilitzar farina de dacsa. Era malíssim, però com no teníem altra cosa, ens el menjàvem. (...)

Es va fer impossible esperar a que et donaren el racionament, perquè nosaltres els majors encara aguantàvem un poc, però els nostres fills eren xicotets i ens demanaven pa. Però pa sí que hi havia; hi havia de tot perquè començava l’estraperlo. Si tenies diners, aconseguies tota classe de menjar, encara que havies de disposar de molts diners i nosaltres, els treballadors, en quant a diners, amb el que guanyàvem de vegades no teníem ni per a pagar el racionament.G. MONSERRATE: “La postguerra, la fam i l’estraperlo” en Vivències. La Barcelona que vaig viure (1931-45), Barcelona, 2006.

3.3. Unes dures condicions de vida.

Fort increment del cost de la vida (preus alts), unit a escassetat de productes i salaris baixos

La renda per càpita cau en picat: en 1945 era un terç de la del 1935i no es recupera fins 1954, afectant encara més als treballadors

La fam és generalitzada, augmenta el barraquisme (especialment a les ciutats), la utilització de coves com a cases i els rellogats

Tornen malalties eradicades (tuberculosi), es disparen la mortalitat i la mortalitat infantil, baixa el creixement vegetatiu i l’esperança de vida es situa al voltant de 50 anys

“Colilleros” (Las Ventas, 1942)

4. EL RÈGIM FRANQUISTA I LA POLÍTICA INTERNACIONAL.

4.1. La IIa Guerra Mundial i l’hegemonia del nacionalsindicalisme (1939-45).

4.2. Els anys del boicot internacional (1945-47).

4.3. La fi de l’aillament i els primers intents d’obertura (1947-59).

4.1. La IIa Guerra Mundial i l’hegemonia del nacionalsindicalisme (1939-45).

Durant tota la guerra predomina, a nivell intern, el feixisme nacionalsindicalista

Tres períodes,marcats per la IIa G. M.

1ª etapa (1939-41): Espanya es declara neutral, però simpatitza amb les potències feixistes, les ajuda d’amagat (submarins alemanys

reposen a Espanya, espionatge, matèries primeres,...) i Franco intenta negociar l’entrada en guerra amb Hitler a Hendaya (Hitler no accepta)

2ª etapa (1941-43): Espanya es declara no bel·ligerant (no lluita militarment, però sí intervé amb ajudes a Alemanya i Itàlia: tropes espanyoles envaeixen Tànger i s’envia la División Azul de voluntaris

per lluitar junt als alemanys a Rússia i treballadors a Alemanya) i Franco s’entrevista amb Hitler i Mussolini per a pactar una

entrada espanyola en la guerra que no es du a terme

3ª etapa (1943-45): Espanya torna a declarar-se neutral quan veu que Alemanya i Itàlia van a perdre la guerra, Franco retira a la

División Azul i enuncia la teoria de les tres guerres, mirant d’acon-tentar les potències democràtiques i evitar la invasió d’Espanya

Con el fin de justificar su acercamiento al Eje y evitar represalias aliadas, a partir de 1942, Franco esgrimió una peculiar teoría según la cual la Segunda Guerra Mundial se subdividía en tres enfrentamientos, ante los que mantenía posturas distintas.En mayo de 1942, cuando el nuevo embajador norteamericano, Carlton J. H. Hayes, presentó sus cartas credenciales ante Franco en el palacio de Oriente de Madrid, se vio sorprendido por las revelaciones de Franco un una primera conversación “íntima”, celebrada tras el acto oficial. Para Franco no existía una guerra mundial única, sino que ésta estaba formada por tres conflictos distintos, hacia cada uno de los cuales España mantenía una actitud distinta. En el conflicto que enfrentaba a Alemania con Inglaterra y EEUU, España se había mantenido siempre estrictamente neutral. En la guerra de Alemania contra el comunismo soviético, España era moralmente beligerante y, para ser consecuente con su anticomunismo, había enviado a la División Azul para combatir en el este. En el tercer conflicto, la guerra del Pacífico, España deseaba el triunfo de EEUU sobre Japón (...). Según avanzaba 1943, el curso de la guerra permitía vislumbrar la derrota de Alemania, Italia y Japón. Por lo tanto, era necesario un cambio de rumbo que permitiera a la España de Franco congraciarse con los seguros vencedores y situarse para sobrevivir en el futuro. En octubre de 1943, coincidiendo con las festividades del día de la Hispanidad, Franco y Jordana, en una estrategia perfectamente medida y concertada, anunciaron en sendos discursos una nueva política de neutralidad estricta. Esta nueva etapa de la diplomacia española se fue asentando, aunque a un ritmo lento y pausado, con toda una panoplia de gestos: mayor ecuanimidad en la prensa, enfriamiento de las relaciones con Japón, embargo de wolframio a Alemania bajo presión aliada desde mayo de 1944, etc. El resultado, aunque bien intencionado, distó mucho de satisfacer a los anglo-americanos. España siguió siendo para ellos el neutral más difícil de tratar y del que más desconfiaban. La sombra de su pasado pro-nazi y pro-fascista fue difícil de extirpar, aunque Franco esgrimiera la teoría de “las tres guerras”.Colección el Mundo, capítulo 29, pag 74-75

4.2. Els anys del boicot internacional (1945-47).

Amb la derrota alemanya, Franco canvia el discurs obertament feixista i insisteix en el caràcter catòlic, conservador i anticomunista del règim

Els aliats, vencedors en la guerra, aïllen el règim franquista, qualificant-lo de feixista i amenaça potencial, però no l’envaeixen: no l’accepten a l’ONU (1945) ni l’OTAN,

la majoria retiren els seua ambaixadors d’Espanya (1946) i l’aïllen políticament (tancament de la frontera francesa) i econòmicament

L’aïllament econòmic no va ser mai total: el petroli i altres productes bàsics continuen arribant i l’Argentina de Perón ajudarà el règim franquista amb blat i carn

Els monàrquics, des de dins i fora d’Espanya, pressionen Franco per a que restaura la monarquia amb don Juan com a rei (Manifest de Lausana, 1945)

Augmenta la lluita de les guerrilles republicanes (maquis) a l’interior

Encara que es pateix l’aïllament, la misèria, la fam i la manca d’ajuda exterior, Franco resisteix fins 1947 i el seu anticomunisme li serà útil quan s’inicia la Guerra Freda entre

les potències capitalistes i comunistes, suposant l’inici de la fi de l’aïllament espanyol

Asimismo, la Asamblea recomienda que todos los Estados miembros de las Naciones Unidas retiren inmediatamente los embajadores y ministros plenipotenciarios que tienen acreditados en Madrid Resolución de la Asamblea General de la ONU, Nueva York, 12 de diciembre de 1946.

4.3. La fi de l’aillament i els primers intents d’obertura (1947-59) (I): introducció.

A partir de l’inici de la Guerra Freda en 1947, EUA i els països capitalistes s’apropen novament a Espanya (control del Mediterrani): voten en contra

d’imposar-li noves sancions (1947), s’obrin les fronteres amb França (1948) i s’inicien les negociacions amb EUA (1949)

4.3. La fi de l’aillament i els primers intents d’obertura (1947-59) (II): l’esgotament de la via autàrquica.

A l’interior del país l’autarquia mostra el seu fracàs i obligaa Franco i el seu govern a intentar eixir del seu aïllament

Entre 1945 i 1947 la m ala distribució de la riquesa, la baixada del salari real i la pobresa dels treballadors provoquen les primeres protestes interiors contra el règim (Catalunya,

Astúries i País Basc) i en 1951 es produeix la primera vaga a Barcelona (vaga del tramvia)

El règim veu que no pot aconseguir l’autosuficiència econòmica (objectiu de l’autarquia)i que necessita importar energia i productes bàsics, però no té divises per a fer-ho,

amb la qual cosa no pot adquirir la nova tecnologia necessària per modernitzar el país

La pobresa dels treballadors (majoria de la població) provoca unacaiguda del consum i una crisi de la indústria del consum (tèxtil)

Al règim no li queda més remei que anar abandonant les mesures autàrquiques i evitar l’aïllament exterior

4.3. La fi de l’aillament i els primers intents d’obertura (1947-59) (III): la fi de l’aïllament.

En 1950 Espanya és admesa en la FAO i en la UNESCO (depenents de l’ONU)

En 1953 Espanya signa un nou Concordat amb la Santa Seu: caràcter confessional de l’Estat espanyol (la catòlica com a religió oficial), privilegis per a l’església i el clergat

(no paguen impostos i reben ajudes), obligatorietat de l’ensenyament religiós,... a canvi del reconeixement del govern de Franco i el dret d’aquest a proposar bisbes

En 1953 es signen els acords amb Estats Units: Espanya li ofereix bases militars a EUA a canvi d’ajuda econòmica i militar i de

recolzar-la per a entrar en els organismes internacionals

En 1955 Espanya entra en l’ONU Fi de l’aïllament

4.3. La fi de l’aillament i els primers intents d’obertura (1947-59) (IV): uns canvis polítics tímids.

L’obertura a l’exterior i les protestes interiors provoquen un canvi de govern en 1951:desapareixen els obertament favorables a Hitler i Mussolini, hi ha menys ministres falangistes i tenen més pes els catòlics, especialment de l’Opus Dei (Carrero Blanco

Les dificultats econòmiques continuen, especialment per als treballadors, i es produeixennoves protestes d’obrers (1956-58), als quals s’afegeixen ara els estudiants (1956)

La crisi econòmica i social obliga a Franco a canviar novament el govern en 1957: els tecnòcrates de l’Opus Dei guanyen molt de pes i imposaran una nova política econòmica que, abandonant l’autarquia, obrirà l’economia a l’exterior i la liberalitzarà en l’interior

El canvi de política econòmica ens introdueix en una nova fase del franquisme des de 1959

5. L’OPOSICIÓ: EXILI I RESISTÈNCIA.

5.1. L’exili exterior.

5.2. L’evolució de l’oposició.

5.1. L’exili exterior.

Més de 400.000 republicans van fugir d’Espanya, dels quals uns 300.000 van tornardavant la promesa de no procedir contra ells (moltes vegades incomplerta)

100.000 no van tornar i es van quedar, fonamentalment, a Amèrica, especialment a Mèxic (on estarà el govern republicà en l’exili), però també a Argentina, Xile,

Veneçuela o Cuba; a França (camps de concentració i IIª Guerra Mundial) i les seues colònies del nord d’Àfrica (Algèria i Marroc), Gran Bretanya i la URSS

Entre els exiliats destaca la gran quantitat de professionals qualificats, polítics, artistesi intel·lectuals que va perdre Espanya i dels quals se’n beneficiaren altres països

Les institucions republicanes, els governs autonòmics i els partits i sindicats s’organitzaran en l’exili, encara que amb diferències

entre ells sobre què fer (diplomàcia o lluita guerrillera)

Exilio en México

Es importante destacar el papel del Presidente Lázaro Cárdenas; la mejor manera de resumir su actitud hacia los exiliados es reproducir la contestación del Presidente cuando, en el Consejo de Ministros convocado para tratar el tema de la acogida de los exiliados, contestó a los opositores que le planteaban: "¿Como vamos a acoger a todos sin previa selección?"

Lázaro Cárdenas Contestó: 'A los que han luchado en su país a favor del Gobierno legalmente constituido, no les vamos a ofender con un interrogatorio. Hay que recibirlos a todos'.

5.2. L’evolució de l’oposició.

L’oposició dins del país queda arrasada per la repressió i la por després de la Guerra Civil

Tres etapes en la postguerra

1939-44: poca resistència interior, limitada als guerrillers o maquiscomunistes i anarquistes que resisteixen i lluiten a les zones de

muntanya amb accions contra exèrcit i guàrdies civils

1944-47: augmenta el nombre de guerrillers amb l’entrada de comunistes des de l’exterior amb l’objectiu de, combinant-se amb la

diplomàcia, forçar una intervenció dels aliats que havien derrotat el fei-xisme en la IIa Guerra Mundial per a tirar a Franco (no es produirà)

1948-51: l’oposició interior és liquidada quasi totalment i a l’exterior creixen les discrepàncies entre els republicans

Des de finals de la dècada del 1940 comencen a organitzar-se organitzacions clandestines d’oposició al règim franquista: el PCE (i CCOO més tard) serà el millor organitzat,

però també es creen associacions obreres catòliques com la HOAC (1946)

Des de 1946 hi ha conflictes laborals i es convoquen vagues generals a Manresa (1946) i el País Basc (1947), però el més significatiu serà la vaga

de tramvies a Barcelona en protesta per la pujada de tarifes (1951)

Es produeixen les primeres protestes estudiantils a Madrid i Barcelona (1956-57) i una vaga en Astúries fa que s’impose l’estat d’excepció en la regió durant quatre mesos (1958)

Vaga de tramvies (Barcelona, 1951)

La situación material y vocacional del universitario español es de indigencia, su perspectiva intelectual es mediocre –¡cuántos catedráticos y maestros eminentes apartados por motivos ideológicos y personalistas!– y su porvenir profesional totalmente incierto por la escasez de salidas y especializaciones y por la intervención de excluyentes criterios extraprofesionales, precisamente cuando las necesidades del país reclaman todo lo contrario: aportación de nuevas capacidades y esfuerzos.Las causas de este desolador panorama, del que ningún buen fruto puede esperarse, son múltiples y hunden sus raíces en todo el clima material y espiritual de nuestra actual sociedad.

Manifiesto a los estudiantes madrileños, Madrid 1 de febrero de 1956

El día 1 del actual, el estudiante de la Facultad de Derecho Ramón Tamames Gómez [...] se personó en dicho centro y en unión de otros alumnos [...] reunió a un pequeño grupo de compañeros en la Biblioteca, para leerles un «manifiesto» que pensaban elevar al gobierno recabando sus firmas […].El contenido del manifiesto […] logró crear un clima propenso a la alteración del orden como así se manifestó ya, ese mismo día, mediante un alboroto que provocó la intervención del decano de la facultad señor Torres López, que intentó expulsar al citado Tamames, advirtiéndole que no habría de permitir que en el seno de la facultad fueran creadas «célucas comunistas», expulsión que no pudo conseguir, haciéndole entonces pasar al interior de su despacho, donde conversó con él y sus compañeros, mientras un grupo de unos 200 alumnos gritaban airadamente en los pasillos.

Informe policial, febrero de 1956

La situación material y vocacional del universitario español es de indigencia, su perspectiva intelectual es mediocre –¡cuántos catedráticos y maestros eminentes apartados por motivos ideológicos y personalistas!– y su porvenir profesional totalmente incierto por la escasez de salidas y especializaciones y por la intervención de excluyentes criterios extraprofesionales, precisamente cuando las necesidades del país reclaman todo lo contrario: aportación de nuevas capacidades y esfuerzos.Las causas de este desolador panorama, del que ningún buen fruto puede esperarse, son múltiples y hunden sus raíces en todo el clima material y espiritual de nuestra actual sociedad.

Manifiesto a los estudiantes madrileños, Madrid 1 de febrero de 1956

El día 1 del actual, el estudiante de la Facultad de Derecho Ramón Tamames Gómez [...] se personó en dicho centro y en unión de otros alumnos [...] reunió a un pequeño grupo de compañeros en la Biblioteca, para leerles un «manifiesto» que pensaban elevar al gobierno recabando sus firmas […].El contenido del manifiesto […] logró crear un clima propenso a la alteración del orden como así se manifestó ya, ese mismo día, mediante un alboroto que provocó la intervención del decano de la facultad señor Torres López, que intentó expulsar al citado Tamames, advirtiéndole que no habría de permitir que en el seno de la facultad fueran creadas «célucas comunistas», expulsión que no pudo conseguir, haciéndole entonces pasar al interior de su despacho, donde conversó con él y sus compañeros, mientras un grupo de unos 200 alumnos gritaban airadamente en los pasillos.

Informe policial, febrero de 1956