TEMA 1: INTRODUCCIÓ ELS REGNES 5 regnes

· Moneres (bacteris) - Animals - Plantes - Fongs Whittaker (1969) → Margulis & Schwartz (1982) · Protistes ↓ formen tota la base de l’evolució; és un “calaix de sastre”.

La revolució de Woese (1990) → seqüenciació del material genètic, concretament del rRNA per veure les similituds entre espècies. Va fer un cladograma on va definir 3 dominis (categoria superior a la de regne) que van ser Eukarya, Archaea i Bacteria.

Les distàncies evolutives en Eukarya són relativament curtes. Per què les distàncies evolutives són més llargues entre bacteris? Perquè han necessitat més temps en l’evolució.

Les algues verdes han donat lloc a les plantes terrestres. Dit d’una altra manera, segons Woese, que va estudiar la diferencia entre

organismes sobre el seu rRNA, la distància entre dues rames de l’arbre genètic és proporcional a la diferència entre organismes. Per tant, la diferència genètica entre dos bacteris és més gran que entre un elefant i un fong. L’explicació es l’evolució, que dura molt temps: els bacteris són els més vells, per tant, tenien suficient temps per especialitzar-se colonitzant diferents nínxols, i augmentant la diversitat.

Coneixem 7 regnes i actualment, dintre de protozous es consideren 30

regnes ≈ → Caos.

· Eubacteria (1) 3 Dominis · Arqueabacteria (2)

· Eucariota: - Animals (3) - Plantes (4) - Fongs (5) - Cromistes (6)

- Protozoos (7) Antics protestes (“Caos”)

TAXONOMIA, SISTEMÀTICA I NOMENCLATURA BOTÀNICA L’inventor d’aquest sistema va ser el suec → Carl Linneaus (1707-1778). ↓

Sistema Binomial

· Taxo = categoria taxonòmica. · Taxo basal = espècie. · Taxonomia – analitza les característiques d’un organisme per assignar-li un

taxo ( planta a, b, c…). · Sistemàtica – ordena les característiques d’un organisme per assignar-li un

taxo (plantes blaves amb les blaves, plantes grogues amb les grogues…). La nomenclatura de la biologia vegetal és molt semblant a la nomenclatura

de la biologia animal, a diferència, el fílum animal es canvia per la divisió vegetal. Cada nivell jeràrquic és un taxo.

D’altra banda, la nomenclatura està regulada per CINB o iapt.

NIVELLS D’ORGANITZACIÓ

· Protòfits Unicel·lulars o formats per agregats (colònies) de cèl·lules poc coherents

sense diferenciació cel·lular. Aquestes colònies o agregats en un organisme unicel·lular sembla, a simple

vista, incoherent però es refereix a que les seves filles no es separen mai; però és molt difícil de diferenciar ja que el límit en colònies pot confondre’s amb un pluricel·lular.

· Talòfits Pluricel·lulars, poiquilohidres (varia la quantitat d’aigua, no saben regular la

quantitat d’aigua), polaritzats (amb cap i peu), amb plasmodesmes (orificis entre cèl·lules, en les membranes, que comuniquen les cèl·lules, es a dir, porus per on passa la informació) i diferenciació cel·lular.

El cos vegetatiu es denomina talus i n’hi ha de diferents tipus: - Filamentosos

Simples, ramificats o sifonals (cèl·lules multinuclears sense septes, típic de fongs i algunes algues). Els talòfits que presenten filaments simples (no ramificats) són menys evolucionats que els que presenten filaments ramificats. Una característica exclusiva en alguns fongs → filament. En els sifonals no hi han septes, ni tabics; un filament sense septes diríem que és unicel·lular però és pluricel·lular per això és pluricel·lular; derivació o evolució del pluricel·lular normal; les boletes que presenten tenen internament els gàmetes.

- Pseudoparaenquimats Pseudo (fals) + parenquimàtic (teixit) Estructura formada amb filaments entortolligats i empaquetats.

Aspecte macroscópic → filaments empaquetats de forma complicada donant aspecte de teixits. Aspecte microscòpic → com una alga on al centre hi ha uns filaments.

- Parenquimats Presenten diferents teixits, però encara manquen de teixit aïllant. Només presenten teixit de reserva i d’assimilació.

· Cormòfits Pluricel·lulars, homeohidres (tenen capacitat per regular l’aigua),

organització interna Paranquimàtica, el cos vegetatiu es denomina corm format per arrel, tija i fulles, amb associacions de teixits epidèrmics o teixits d’aïllament a la capa externa de les fulles amb la funció de intercanvi de gasos, on també trobem els estomes (forats) o dit d’una altre manera, amb adaptació al medi terrestre, amb arrel, tronc i fulles. Presenten teixits més sofisticats com una epidermis recoberta de substàncies impermeabilitzats (ceres), però la seva impermeabilització no és completa, degut a l’intercanvi de gasos per els estomes. Una altra família de teixits apareix que seria el teixit vascular o conductor (xilema i fluema).

REPRODUCCIÓ ASEXUAL En la reproducció asexual (filles idèntiques) → mitosi; n’hi ha possible

varietat genètica en alguns fongs a causa de mutacions. Per fragments indiferenciats En unicel·lulars: · Bipartició → semblant a la mitosis (divisió en dos). També és parla de

divisió binària, que és la divisió en dos d’un organisme procariota. · Pluripartició → divisió en cèl·lules filles dintre de la paret cel·lular de la

cèl·lula mare o dit d’una altra manera, divisió en moltes parts que estan envoltades i retingudes fins que peta l’embolcall. La paret es trenca quan no pot aguantar més la pressió interna. Més freqüent en el món animal que en el món vegetal.

· Gemmació → formació de gemmes. La gemma no es separa de la cèl·lula mare fins arribar a la mida adecuada. Aquest tipus de reproducció és típica en llevats.

En pluricel·lulars: · Per esqueix → un segment tallat de la planta forma un individu sencer

igual (intervé l’home). · Per propàguls→ una estructura vegetativa de la planta que serveix per

propagar-la (grills d’all...) Per mitòspores (cèl·lules diferenciades) No totes les espores són cèl·lules especialitzades en la reproducció asexual;

només les mitòspores. Les espores poden germinar, créixer i donar un nou organisme directament.

Les mitòspores són copies genèticament idèntiques, que s’originen per mitosis. La seva funció és la de germinar. El 90% de les espores s’origina a l’interior d’una estructura, l’esporangi. Les espores poden ser haploides o diploides, en funció de l’espècie.

Les diferents espores són: - Zoòspores → espores flagel·lades. - Aplanòspores → espores no flagel·lades. - Endòspores → espores formades en l’interior de l’individu (es forma dintre

de algo). - Exòspores → espores formades en l’exterior (es forma fora de algo). - Conidis → mitospores de fongs o fúngica. - Artospores. REPRODUCCIÓ SEXUAL La reproducció sexual es caracteritza per la meiosis (recombinació genètica,

fet que implica que els fills s’assemblen als pares per la reducció de material genètic) i per l’existència de cèl·lules especialitzades. La singamia (unió o fecundació) consta de dos fases: plasmogamia i cariogamia. La plasmogamia és la fusió de citoplasmes o que els gàmetes uneixen citoplasmes mentre que la cariogamia és la fusió de nuclis. Aquestes fases en fongs triguen molt. Els gàmetes es produeixen en estructures especials: gametangis on el oogoni és el gametangis femení mentre que l’anteridi és el gametangi masculí.

N’hi diferents tipus de gàmia: - Isogàmia → dos gàmetes iguals en mida i característiques morfològiques;

no es parla de sexes. - Anisogàmia → dos gàmetes diferenciats per mida (gàmete petit o

microgàmete, ♂ i gàmete gran o macrogàmete, ♀) però idèntics morfològicament (els dos flagel·lats).

- Oogàmia → màxima diferència entre gàmetes. Un gàmeta flagel·lat (anteridi, ♂), l’altre molt gran i no flagel·lat (oosfera, ♀), que no té moviment propi.

- Gametangiogàmia → unió de gametangis (♂ i ♀). Fusió de plasma amb molts nuclis i cariogamia dels nuclis. Pot passar en ambient sec (no fa falta aigua) o dit d’una altra manera, fusió de gametàngis, per tant no és alliberen gàmetes, on tots fan la seva funció i cap és perd (típica floridura del tomàquet); es produeix en un medi aeri. Tot això està molt ben regulat per evitar les pèrdues (regulat per hormones, gens...).

- Somatogàmia → fusió de dos cèl·lules somàtiques (vegetatives) i produeixen fecundació entre organismes haploides. Unió dels nuclis de les làmines. Característica dels fongs.

KIT KAT Els gàmetes són sempre haploides? La poliploidia → n’hi ha 4n, 7n en plantes on els gàmetes seran 2n, 4n... La majoria de roures són híbrids i són fèrtils!!!

Les espores poden ser diploides o haploides.

CICLES VITALS · Cicle haploide Fase nuclear somàtica n → cicle amb meiosis zigòtica. El cos vegetatiu és haplont; els gàmetes són haploides; mitosis a partir del

cos; aquest gàmetes fecundaran → zigot → germinarà i formarà meiòspores haploides sexuals perquè estan integrades en un cicle sexual on hi ha una fecundació.

· Cicle diploide Cicle diploide amb meiosis gamètica. Individu diploide → cèl·lules haploides (gàmetes) → fecundació.

· Cicle diplo-haploide (alternança de generacions) Cicle amb meiosis esporica i dos cossos vegetatius: 2n i n. La meiosis dóna

les meiòspores que germinen, donant el gametòfit (n). El gametòfit produeix gàmetes que copulen, formant el esporòfit (2n). L’alternança de generacions pot ser isomòrfica (morfologia igual) o heteromòrfica (morfologia distinta 2n i n).

Totes dues fases tenen la mateixa importància, aquesta importància és “medeix” a partir dels cossos vegetatius resultants.

El cicle està estructurat com un cicle diploide enganxat a un haploide. Del esporòfit sortiran, després d’una meiosis, unes cèl·lules; les meiòspores

(no són gàmetes) que al germinar formaran el gametòfit. L’esporòfit pot formar mitòspores però no ens interessen perquè ens liarien

molt per entendre el cicle. Gametòfit i esporòfit no tenen perquè estar separats ni en l’espai ni en el

temps. La planta (lo gros, lo més visible) = esporòfit. Les flors (algo molt petit format en 7 cèl·lules, ♀) = gametòfit ♀. El gametòfit ♂ es troba al pol·len. Els organismes més primitius són haploides, els més evolucionats són

diploides i en mig trobem els diplo-haploides. El gametòfit cada cop és més petit fins que desapareix i només queden els

gàmetes (tendència de l’evolució) → cap a cicle diploide. La tendència de l’evolució → grup de vegetals que van canviar d’estratègia

on la mateixa planta és el gametòfit → La Molsa.

TEMA 2: MONERS: CIANOBACTERIS · Algues → organismes aquàtics o aeris que poden ser procariotes o

eucariotes. · Autotròfia: constitueix la matèria pròpia a partir de substàncies simples. · Heteròtrof: “agafa la matèria d’un altra”. · Fotosíntesi o fotohidrotròfia: 12 H20 + 6 CO2 → C6H12O6 + 6 O2 + 6 H20 Altres tipus d’autotròfia presents en els bacteris: - Fotohidrotrofia (fotosíntesis) [ font d’energia necessaria → llum o energia

llumínica, font de carboni → CO2, donador d’electrons → aigua]. - Fotolitotròfia (sulfobacteris verds i purpuris) [ font d’energia necessaria →

llum o energia llumínica, font de carboni → CO2, donador d’electrons → SH2]. - Quimolitotròfia (bacteris incolors) [font d’energia necessaria → oxidació,

font de carboni → CO2, donador d’electrons → subst. inorgàniques]. - Fotoorganotròfia (rodospiril·làcies i cloroflexiàcies) [font d’energia

necessaria → llum o energia llumínica, font de carboni → CO2 o subst. orgàniques, donador d’electrons → subst. orgàniques]. PIGMENTS FOTOSINTÈTICS L’energia llumínica pot donar lloc a la reacció dels cicles, però per obtenir-la

o per captar-la i fer-la servir per la reacció utilitzen els pigments fotosintètics. N’hi ha tres famílies de pigments fotosintètics, que ajuden a diferenciar les

algues. El color és en funció de la barreja de pigments que es troben a l’interior de la cèl·lula.

· Clorofil·la (color verd) → absorbeix tota la llum menys la verda. · Ficobiliproteïnes; n’hi ha de 2 tipus, la ficoeritrina (vermell) conté ferro i

es troba els cianobacteris i només a un grup d’algues; i l’altre tipus és la ficocianina (blau) que conté coure (Cu).

· Carotenoides (taronja i fins i tot marronoses) contenen β – carotè i depenent de la longitud d’ona que utilitzen determinen el seu color.

* Els cianobacteris són blaus. ESTRUCTURA CEL·LULAR DELS CIANOBACTERIS La cèl·lula presenta DNA procariòtic. Els pigments fotosintètics es troben en

els ficobilisomes, que es situen a dintre dels tilacoides (invaginacions de la membrana plasmàtica, en la perifèria de la cèl·lula). La cèl·lula presenta vacúols de gas (només en les cianobacteris planctòniques).

La mida és d’uns 10µm – 20µm (són grossos, més que algunes eucariotes i bacteris).

El Citoplasma està ple de grànuls amb determinades substàncies de reserva que en el cas dels cianobacteris són:

- Midó, dissolt en el citoplasma (diferent del midó vegetal). - Glucògen.

- Volutina (reserva de fòsfor). - Cianoficina (proteïna de reserva composta de Asp + Arg). Al citoplasma també trobem ribosomes 70s (més petits). A la cèl·lula trobem vacuols que poden ser gasifers (O2, CO2 o N2 que

serveixen per aquells o qualsevol cianobacteri aquàtic que el fa flotar, on la idea seria igual a la bufeta natatòria dels teleòstis).

Tenen carboxisomes que tenen gran quantitat de Rubisco (enzim important en el cicle de Calvin).

Són planctònics. El tilacoides és el lloc on trobem els pigments fotosintètics; els ficobilisomes

són com paquets on estan les ficobiliproteïnes. La cèl·lula està envoltada per paret cel·lular múltiple (2 o 3 capes) de

mureïna (substància d’origen proteic) i per sobre la paret hi ha una vaina o capa externa gelatinosa (mucopolisacàrid) molt gruixuda i viscosa, que protegeix la cèl·lula en front la deshidratació. La mateixa construcció de la paret fan que siguin gram (-) però no són perillosos perquè al ser gram (-); en contacte amb la nostra saliva es degraden; si fossin gram (+) si que ens causarien problemes.

La locomoció no és ni per cilis, ni flagels... sinó a la alliberació constant de mucopolisacàrids (mucílag) fent que “patinin”. L’únic moviment propi és l’oscilatoria, que són els que viuen al fons d’un toll d’aigua, bassa... (aigua molt parada) on els seguits sediments que cauen se’ls espolsen → moviment ondulatori propi.

En quant a diversitat; poden ser colonials (filamentoses) o unicel·lulars. Es troben a qualsevol lloc on hi hagi una mica d’aigua: - Medi aquós, dolç o marí. Poden haver blooms, que són un creixement

massiu i exagerat d’algues, especialment quan es produeix eutrofitación (aportació de nutrients).

- Simbiosi amb plantes o altres organismes (liquens). - Estromatòfits → viuen sobre pedres de carbonat càlcic, molt antics. - Sobre el terra → si el terra és bastant humit. - Ossos polars → dintre del pèl poden haver algues. - Viuen en temperatures extremes, com en les fonts de Yellowstone. S’organitzen en colònies filamentoses. Hi ha tipus de cèl·lules

especialitzades: · Heterocist → cèl·lules pàl·lides, més grans i totes hialines, sense color

(sense pigments). La seva funció és fixar nitrogen atmosfèric. * Explicació “antiga” de colònia és per eucariotes i no és per procariotes. · Acinet → són cèl·lules més allargades, de resistència i fosques que

acumulen gran quantitat de substàncies de reserva; tenen una paret més gruixuda del normal i es poden considerar espores de resistència. Són resistents a la sequera i aguanten quan no n’hi ha aigua per tornar a formar.

Les seves aplicacions són: - Spirulina → viu en aigües endorreiques riques en sal i guix; s’utilitza per

menjar i en dietes per aprimar ja que sacia. A nivell de toxicitat podem dir que hi ha uns cianobacteris que provoquen

intoxicacions perquè tenen l’alga Anabaena; que allibera una neurotoxina

(neurotòxia i neurotòxica) on moren tots els animals que la beuen. En condicions elevades d’algues d’aquestes → Bloom → Neurotoxina. Si no ingereixes molta aigua (humans) contaminada no té perquè provocar la mort → irritació ull i mucoses. També es pot produir ataxia (descoordinació del moviment) que pot arribar a danyar el sistema nerviós i el fetge. Es veuen afectats qualsevol tipus d’animal.

TEMA 3: ALGUES EUCARIOTES

DIVISIÓ DINÒFITS: DINOFLAGEL·LATS - Diversitat del Dinòfits → no formen un grup pròpiament coherent. - Eucariotes. - Autotròfs (també heteròtrofs). - Trobem 5 grups d’algues eucariotes. - Els pigments són clorofil·les A i C → color verd que es veu emmascarat per

la resta de pigments → són de color vermellosos per els carotenoides. - De dinoflagel·lats n’hi ha 1000 espècies ≈ que amb les Diatomees formen

un 90% del fitoplàncton marí → productors primaris en la cadena tròfica (base de la cadena).

- Podem trobar tant al mar com a l’aigua dolça. - No tots són bentònics ja que n’hi ha que viuen enganxats a altres algues

(planctònics de vida lliure). - Morfologia unicel·lular i poden ser colonials. - La paret cel·lular és especialment gruixuda i coberta de cel·lulosa

semirígida. La coberta està formada per plaques de cel·lulosa enganxades les unes amb les altres formant la Teca.

No tots els dinoflagel·lats són amb teca → No tecats. - Els tecats tenen a la part externa un solc equatorial que presenten, al seu

interior, un flagel; que permet a la cèl·lula donar voltes sobre si mateix. N’hi ha un altre solc que ocupa ¼ part del meridià que té un flagel i

continua per fora de la cèl·lula → solc equatorial → locomoció. - Diversitat: · Ceratium spp · Noctiluca scintillans (com una bola “rara” i és no tecat; no té flagel sino un

apèndix. · Gymnodinium spp. · Alexandrium spp. Aquests dos últims grups els veurem al seminari de marees roges, o millor

dit, discoloració causada per un Bloom; on si aquestes algues segreguen toxines → problemes.

DIVISIÓ CRISÒFITS: DIATOMEES - Tenen molts paral·lelismes amb els dinoflagel·lats. - Dinoflagel·lats + diatomees = fitoplàncton marí. - Unes 1.000 espècies ≈.

- La majoria de les espècies són planctòniques però n’hi ha moltes bentòniques (recolzades en un substat – no tenen flagel).

- Tenen una forma molt particular. - Unicel·lulars i com a molt formen colònies. - Els pigments són clorofil·les A i C amb el color està emmascarat per

xantofil·les → marrons (sembla taca d’oli). - Viuen tant al mar com a l’aigua dolça. - Morfologia: Definida per la forma de la seva paret que és molt rígida i fràgil = frústul o

paret cèl·lular de sílice (SiO2 → equival al vidre). - El frústul té unes formes com una caixa de vidre on dintre n’hi ha el

protoplasma de la cèl·lula, i si traguéssim aquest protoplama quedaria com una capsa de vidre totalment transparent . N’hi ha al frústul un porus que és una ratlla longitudinal que té una possible entrada d’aigua i ratlla les dues parts de les cèl·lules. No es el mateix una visió pleural que sempre es igual, que una visió valval ja que no és sempre igual, es a dir, diferent.

La peça de a sobre es diu Epiteca i la de a sota Apoteca. També té un rafe. N’hi ha 2 grups ben definits morfologicament: · Pennals; Allargades on es destaca una simetria bilateral amb un eix longitudinal. Les Pennals són típiques d’aigua dolça i viuen a sobre d’una pedra, fusta...es

a dir, reposant. Són bàsicament bentònics i d’aigua dolça. · Centrals; Simetria radial on forman el fitoplàncton marí juntament amb els

dinoflagel·lats ja que viuen a aigües marines. No tenen rafe. Tenen forma rodona i quadrada.

- Causen problemes de marees o blooms. Els corals sobreviuen per la presència interna de diatomees en simbiosi que

els i donen els sucres que sintetitzen i també sintetitzen l’esquelet de carbonat càlcic del pòlip.

Les diatomees també produeixen blooms (HAB), però son rares. ALGUES SUPERIORS DIVISIÓ CLORÒFITS: ALGUES VERDES - Pigments que fan que sigui d’un color verd (clorofil·la A i B) donant lloc a

les plantes terrestres o superiors. Es pensa que d’aquí van evolucionar a algues superiors.

- Tenen midó com a substància de reserva. - Es coneixen unes 8.000 ≈ espècies diferents. - Són algues que viuen en aigües continentals (dolça, endorreiques, salades...) - Presenten una morfologia molt diversa que van de Chlanydomonas

(unicel·lular) passant per formes colonials i com a molt a formes psedoparenquimàtiques (pluricel·lulars).

· Caulerpa taxifolia; Viu de forma habitual en aigües de la zona tropical i es va trobar a costes

franceses. Conté toxines i com aquest no era el seu habitat normal no hi havia depredadors immunes d’aquestes. Va arribar a les costes franceses per netejar un aquari tropical del Jacques Cousteau. Aquesta alga es reprodueix per trossos. Per erradicar s’utilitza neocarbónica; posar lones per evitar fotosíntesi ja que viuen en zones molt il·luminades (superfície); arrancar-les però cap d’aquestes 3 possibles solucions és fàcil de dur a terme pel que és vol introduir un llimac (nudibranqui) que és depredador però no és fàcil.

- Les algues són comestibles: · Viva lactuca · Codium sp. · Chlorella → es utilitzada per l’alimentació per pinso, de peixos i producció

porcina. També s’utilitza com a spirulna (suplement alimentici ric en vitamines i proteïnes). N’hi ha espècies de chlorela que són tan petites que poden viure en l’aire. Unicel·lular molt làvil amb elevat contingut vitamínic pel que la fiquen a la farina per enriquir (japonesos) i no té gust a res. Pol·lulen per l’aire. La NASA

va fer píldores per alimentar els austronautes i les va estudiar. · Tetraselmis i Dunialiella s’utilitzen per a pinso de crustacis. - Les unicel·lulars serveixen de bivalves, peixos i crustacis en fase jove. DIVISIÓ FEÒFITS: ALGUES BRUNES - Feo = marró. Són les més complicades de les algues. Presenten diferents

teixits: assimiladors (fotosintètics) i de reserva. Són algues boreals (hemisferi nord), que viuen a prop de les costes, fins a 40-60 metres de profunditat, en zones de marees.

- Grup d’algues amb 2.000 espècies ≈. - Algues que han arribat al límit de complexitat morfològic → Talosític

parenquimàtic (teixits veritables). - Clorofil·les A i C. - Algues brunes perquè els carotenoides → color marronos o verd brú. - Les més grans d’algues (centenars de metres de longitud amb troncs d’un

pam de diàmetre). - Sobretot marines; no totes i les d’aigua dolça són filamentoses. Les marines

són boreals (aigua freda) i costaneres habitualment. - Són algues molt ben adaptades a marees tant altes com baixes. Si queden fora de l’aigua resisteixen per substàncies coloïdals a la seva paret

que és llefiscosa i té gran capacitat de reserva i manteniment d’aigua. - En la seva pared cel·lular, la substància matricial és l’àcid algínic (sal –

alginat) que és una matèria ficocoloide (= forma de gel), que protegeix l’alga en front de la deshidratació durant les marees.

- Els alginats són de gran interès industrial i és un tipus d’alga coloïdal. S’utilitzen per donar consistència de gelatina i per:

· Mascarilles de cinema (hipoalergènic). · Xampús i sabons cremosos. · Gelats cremosos.

· Pastes de dents (ortodòncia). · Antiàcid digestiu. · Llapis de llavis. · Xarops. · Pel·lícules de fotografia. · Tinta de bolígrafs tipus BIC. Tipus “Flotador”; Mena d’algues + falsa tija que tenen una mena de flotador que manté

elevada → manté la planta erecta → la planta surt a l’exterior pel flotador però no s’assequen pels alginats que contenen.

· Macrocystis pyrifera Algues de centenars de metres amb uns eixos, una mena de fulles i unes

falses arrels que mantenen fixades. Els feòfits són comestibles i sobretot s’utilitzen per l’alimentació al Japó i

Russia.

DIVISIÓ RODÒFITS: ALGUES ROGES

- Grup més evolucionat dintre de les algues pel seu cicle trigenètic encara que no arriben a tanta complexitat morfològica com els feòfits arriben a la complexitat de teixit.

- Cicle trigenètic (cicle amb 3 generacions → el més complexe). - Algues que han eliminat la necessitat de cèl·lules flagelades. - Algues roges, encara que n’hi ha de verdes, blaves i marronoses però la

majoria són roges. - A nivell de pigments, són ficobiliproteïnes amb ficobilisomes en els

cloroplasts. Les clorofil·les són A i D (encara que alguns científics consideren la

vitamina D una derivada de la A). - La seva diversitat va des de les formes unicel·lulars fins a

pseudoparenquimàtiques com a molt (entortolligament de filaments). - El seu medi de vida és bàsicament marí, n’hi ha d’aigua dolça però no

tantes. - Són bentòniques excepte les formes unicel·lulars. - Prefereixen les aigües càlides (zones tropical i subtropical) però també

poden estar a aigües fredes. - Formen el rècord en profunditat on podem trobar un alga roja a uns 150

metres de profunditat on aparentment no hi ha llum visible; però només amb que li arribi una longitud d’ona molt petita, li és suficient per realitzar la fotosíntesi.

- Tenen cel·lulosa a la paret cel·lular i amb carbonat càlcic que fa que sigui dura, dóna rigidesa.

- Aplicacions: · Algunes comestibles o utilitzades pel consum humà on el nom japonès és

“Nori” i s’utilitza pel sushi per exemple.

· Tenen un component matricial (no fibrós) a la paret cel·lular que és l’agar. L’agar s’extreu de la Gelidium sp. i no es considera matèria nutritiva (poc valor nutritiu) però és un hidratant utilitzat a les plaques de petri com a medi de cultiu en microbiologia o com a gelatina.

· S’utilitza també per gelatines colorejades comestibles. · La carrageenina s’extreu de la Chondrus crispus i aquesta extracció es dur

a terme manualment i per això són cars, s’utilitza com a espessant en xarops de xocolata, gelats, carns conservades...

KIT KAT Substàncies col·loïdals: · Pectines → cloròfits · Alginats → feòfits · Agar → rodòfits Carrageenina → rodòfits

TEMA 4: PROTOCTISTS HETERÒTROFS: PSEUDOFONS

· La micologia es la ciència que estudia els fongs, malgra que pertanyen a

divisions i, fins i tot, a regnes diferents. · El fong és difícil de definir perquè avarca molts aspectes encara que

podríem dir: Els Fongs són els organismes estudiats per la Micologia, malgrat que

pertanyen a divisions i, fins i tot, a regnes diferents. Els Fongs són organismes eucariotes i heteròtrofs. Tota l’energia que necessiten per viure l’han de treure de l’oxidació de matèria orgànica preformada. Poden ser saprobis, paràsits o simbionts. Hem de tenir en compte que poden ser: - Saprobis → obtenen la font d’energia a partir d’animals morts. - Paràsits → s’alimenten d’un altre organisme al qual parasiten. - Simbionts → unió de dos o més organismes on els 2 treuen un benefici mutu → mutualisme. * El parasitisme i mutualisme estan dintre o formen part de la simbiosi que es divideix en aquests dos on el mutualisme seria la unió de dos organismes on ambdós treuen benefici i el parasitisme és quan un organisme s’alimenta d’un altre al qual parasiten. · Existeixen 3 grups molt diferenciats entre sí:

Nutrició Cos vegetatiu

Fongs Ameboides Fagotròfia Ameba

Pseudofongs Lisotròfia Hifes i Miceli Fongs Veritables Lisotròfia Hifes i Miceli

- Pseudofong (fong no veritable): hifa = filament fúngic o filament ramificat; miceli = conjunt total de hifes; nutrició lisotròfia on els fons viuen y creixen dintre de l’aliment, enviant enzims digestius cap el exterior per osmosi i regulació per degradar l’aliment en molècules més petites (disacàrids, monosacàrids...)i les emporta al sistema digestiu → digestió externa i posterior absorció on es diferencia del la digestió animal en que aquesta és per ingestió. Són protoctistes amb afinitat vegetal i presenten una paret cel·lular de cel·lulosa.

- Fong ameboide: són protozous, amebes que acaben sent multinucleades, emeten un pseudopodi que capta l’aliment i el porta directament al sistema digestiu on el digereix.

- Fongs veritables: pertanyen al regne fungi, amb afinitat animal i presenten paret cel·lular de quitina.

Per tant, una distribució o divisió més correcte seria la següent:

COS VEGETATIU NUTRICIÓ REGNE (5) REGNE (6)

Ameboides Plasmodi (ameba)

Fagotròfia Protoctiste

Protozoa

Pseudofongs Hifes

Lisotròfia

Chromista

Fongs veritables

Miceli Fungí Fungí

DIVISIÓ OOMICOTS: ELS PSEUDOFONGS · Característica diferencial: La paret cel·lular conté cel·lulosa com a compost fibril·lars mentre que en

els fongs veritables trobem quitina. · Els pseudofongs més importants són:

Peronosporals (míldius) → paràsit de plantes superiors presenta: - Miceli cenocític (cenocític = sifonal es a dir, un túbul sense septes) → miceli de dintre de la planta és sifonal i això és un caràcter primitiu. - Paret cel·lular amb cel·lulosa. - Zoòspores biflagel·lades; espores amb glagels valvulars (amb valves)

amb el mateix aspecto que les zoòspores dels feòfits i alguna alga més. Serveixen per la reproducció sexual. Necessiten aigua per funcionar ja que

tenen flagel; són transportades fins el lloc on han d’anar gràcies els zooesporangis que són transportats per l’aire.

- Zoosporangis aèris. - Reproducció sexual per oogàmia; on el seu objectiu es resistir hivern hi

ho fan de manera que dintre de les fulles es desenvolupen gametangis i en època de tardor cauran, les fulles es descomposaran, els gametangis cauran al

terra i a la primavera germinaran. La reproducció asexual té com objectiu mantenir la plaga al camp.

- Cicle vital diploide.

Cicle biològic (per acabar d’entendre els 3 últims punts). Exemple d’un font paràsit – el mildiu de la vinya. Fase asexual El fong viu a dintre de la planta (viva) i produeix zoosporangis aèris que

són dispersats per l’aire i cauen en altres plantes (temporada favorable – primavera i estiu – època d’infecció màxima). Allibera les zoòspores que neden en una gota d’aigua per infectar la planta.

Fase sexual

Per desenvolupar estructures de resistència (passar l’època desfavorable – hivern) produeixen zigots de resistència a dintre de la fulla (abans de que aquesta caigui) per oogàmia. Els zigots queden en la terra quan cau la fulla. Quan arriba la bona època, germinen desenvolupant esporangis per infectar les plantes de nou.

Paràsits de plantes

· Els míldius:

- Phytophthora infestans: míldiu de la patatera → es veuen fulles amb taques necròtiques (negres) i al seu voltant una pols blanquinosa que volarà (= esporangis). Ataca també els tubercles de la patata, que els podreix. És un paràsit poc evolucionat, per tant, poc agresiu.

El 1947 va provocar una època d’hambruna a l’illa d’Irlanda que va durar aproximadament 4 anys on van morir més de 1.000.000 de persones, fet que va implicar que molta població irlandesa migres cap a les regions dels EEUU. Aquest paràsit va arribar a les terres irlandeses a causa de les restes del naufragi de l’Armada Invencible del rey Felip II → va ser com va arribar la patata a Irlanda. - Plasmopara viticola: míldiu de la vinya → es veuen taques necròtiques amb “boles” de pols (esporangis) en les fulles. Baixa la vitalitat de la planta. Va arribar a Europa per via d’importació de bolets contaminats. Es combat amb sulfat de coure que va ser el primer fungicida. Inhibeix la formació de flagels, llavors para la fase infectant. Va entrar per França, concretament per Bordeus.

· Saprolegnia: Ataca peixos d’aigua dolça → saprolegniasi (malaltia coneguda on es presenta amb taques blanques a la pell i es produeix en aquaris i piscifactories) on maten al hospedant o hoste. Part del seu cicle vital es produeix fora del hospedant o hoste, per aquest motiu són tan agressius. Presenten un cicle biològic igual.

PSEUDOFONGS FONGS

Paret cel·lular Cel·lulosa Quitina

Flagels Sí No

Mitocondris Crestes tubulars Crestes aplanades

Cicle vital Diploide Haplodicariòtic

Relaciones filogenètics Algues Animals

TEMA 5: ELS FONGS VERITABLES

· El regne fongs inclou unes 90.000 espècies diferents aproximadament. · La majoria són cosmopolites. · Si comparem els fongs amb els pseudofongs trobem:

- En els fongs, algun grup primitiu té flagel (caràcter primitiu perquè lliga amb l’aigua) → Divisió Quitridiomicots (flora intestinal dels remugants que no són bacteris com en el nostre intestí).

- Els fongs són haplodicariòtics on carion = nucli, es a dir, 2 nuclis que pertanyen a 2 gàmetes diferents però no es junten instantàneament per això n’hi ha una fase cariòtica; haplo = n.

- Els pseudofongs deriven d’un grup de Diatomees. - Els fongs deriven d’un grup dels animal (protozous marins que tenen

un flagel).

SISTEMÀTICA DIVISIÓ ZIGOMICOTS · Cos vegetatiu primitiu perquè tenen un miceli cenocític (sense septes amb

un gran citoplasma i amb forma de tub amb pas lliure per circular → sifonal → creixen molt ràpid perquè tenen circulació lliure.

· Són sapròfits (viuen a espesses de matèria orgànica morta i descomponen la matèria orgànica.

· Reproducció asexual (és la habitual perquè produeixen milions d’espores) es mitjançant espores o més concretament dit, mitjançant esporangis, que morfològicament es podria definir com una tija amb una bola plena d’espores i l’esporangi en forma madura presenta una tija amb una bola negra.

La Rhizopus Stolonifer és l’espora fúngica típica, que creix ramificada per ocupar el màxim d’espai com una esfera que seria l’estructura ideal. Creixen dintre de l’aliment però pol·lulen per l’aire. Claven hifes i es ramifiquen a l’aliment però creixen i es desenvolupen cap a l’aire (peu = hifa).

· Encara que no és la habitual també n’hi ha de reproducció sexual que comportarà a crear estructures de resistència (torna a zigot) per sobreviure en condicions adverses. Aquesta reproducció sexual és produeix mitjançant gametangiogàmia (fusió de gametangis de un nucli o més) on es produeix el contacte de 2 gametangis que formaran una bola de resistència. Es produeix gràcies a una senyal química que es difon per l’aire. Només és produeix si hi ha individus compatibles i estan properes. En el moment de fusió de gametangis, tot el contingut citoplasmàtic dels dos gametangis es barreja i el resultat final és un zigot (zigòspora) amb un o més nuclis diploides. El zigot és una estructura de resistència i presenta una paret molt gruixuda.

Les floridures (moho): zigomicots saprobis · Raríssimament presenten reproducció sexual. · Morfològicament es reconeix ja que presenta un florit negre al pa o és el

típic florit del tomàquet; on els caps negres són els esporangis. Els zigomicots patògens: zigomicosi i mucormicosi Els zigomicots poden causar malalties micòtiques. La majoria de les

malalties micòtiques es produeixen quan l’animal està en un període de carència (baixa defensa immunitària), com els malalts del SIDA, càncer i diabetis extrema, es a dir, persones i animals febles.

Aquests zigomicots patògens no estan pensats per viure parasitament. Les malalties més conegudes que presenten són: · Rhinocerebral zygomycosis → per respirar espores a causa del nombre

d’acentona molta alta per una diabetis no detectada a temps. En dies pots morir si no elimines la part infectada.

· Mucor amphibiorum → causa mucus a amfibis.

DIVISIÓ ASCOMICOTS · Presenten un 60% d’espècies per tant, és la divisió més important entre els

fongs (molt diversificat, ocupa tots els habitats, des de un arbre fins a una taula de fusta submergida al fons marí).

· Presència d’asc (meiosporangi amb endòspores) → Ascòspores (Asco = bota de vi de pell amb vi o recipient de reserva de vi).

· Contenen normalment 8 ascòspores (meiòspores) que després de la meiosi hi haurà 4.

· Tenen una forma allargada, de dit o ditiforme. · Disparen les ascòspores ràpidament; per òsmosi, sortint ràpidament i de

cop. També es diuen balòspores en comptes de ascòspores. · N’hi ha dos grups diferents (unicel·lulars): - Els llevats - Els miceliats Divisió ascomicots: els llevats (unicel·lulars) · Petites cèl·lules de vida lliure que s’encadenen d’una forma o altre formant

colònies. Presenten reproducció asexual per gemmació (d’una cèl·lula, ràpidament tenim una colònia produint un creixement molt ràpid). Les colònies de llevats són molt semblants a les colònies bacterianes respecte al color, però no són oloroses.

· Són de gran importància a la indústria ja que són capaços de produir una fermentació alcohòlica del sucres (pas de glucosa a alcohol etílic en un medi anaerobi) → vi, cervesa, llevats per fer pujar la massa del pa amb CO2...

Aquesta fermentació alcohòlica desprèn alcohol etílic i no metílic ja que ens produiria la mort a certes dosis ja que es molt contaminant.

Divisió ascomicots: els miceliars i amb ascocarp · Asc i ascòspores es formen a l’interior de estructures parenquimàtiques i

estructures carnoses → Ascocarp (estructures que conté els asc i les ascòspores). · Miscel·li vegetatiu del fong on aquest micel·li viu al lloc on s’alimenten. És

un miscel·li septat (hi ha cèl·lules) on aquests septes no són complets si no que tenen un porus central simple → organització pluricel·lular per on circulen organismes i tota mena de coses.

Dintre de cada cèl·lula hi ha un nucli de dos colors (diferents gèneres). · Miscel·li haploide monocariòtic (→ cada cèl·lula un nucli). · Reproducció sexual * Ascocarp → es produeix a partir d’una reproducció sexual. Es produeix el contacte dels nuclis de diferent gèneres (plasmogàmia) → els

nuclis masculins migren dintre el ascogoni (gametàngi femení) on hi ha nuclis dels dos sexes. Els nuclis no es fusionen però s’aparellen i aniran formant-se hifes n+n (dicariòtic) → nuclis separats.

Això donarà lloc a l’ascocarp que quan hagi crescut suficientment aquestes hifes dicariòtiques creixen en una direcció on els extrems es produeixen la cariogàmia → esporàngis i ascòspores.

Format per un micel·li monocariòtic i dicariòtic.

Una altre explicació sobre el cicle seria la següent: Cicle haplodicariòtic El miscel·li vegetatiu n produeix gemetangis femenins i masculins, que

s’uneixen per un tipus de gametangiogamia – nuclis n es barregen però no hi ha cariogamia – els nuclis es dirigeixen cap a la perifèria, mentre creixen les hifes, a on entra una parella de nuclis (un femení i un masculí), formant el miscel·li dicariòtic (n+n). El micel·li dicariòtic forma el bolet, juntament amb el miscel·li haploide n femení. Es produeix cariogamia, meiosis i formació de meiospores en l’asc (ascospores). La fase dicariòtica serveix per augmentar el nombre de zigots i meiospores. N’hi ha diferents formes d’ascospores.

Paràsits de plantes (+ seminari) Moltes són paràsits de plantes, com el botritis (vinya) o l’arrufat del

presseguer. El Claviceps pupurea és el paràsit de cereals, tant silvestres com domesticats,

sobretot del sègol (centeno). Forma estructures de resistència denominades esclecis, al voltant del gra. Contenen més de 40 micotoxines (toxines de fongs). Al menjar pa elaborat amb grans contagiats es produeix ergotisme o foc de sant Antoni, que presenta diferents síntomes circulatoris i nerviosos. Els síntomes circulatoris es produeixen en els casos de intoxicació extrema – constricció perifèrica – no arriba sang a les extremitats i es produeix gangrena. Els símptomes nerviosos són els més coneguts i consten d’al·lucinacions i alteracions mentals.

En resum, la Claviceps purpurea conté substàncies tòxiques que poden causar cangrena externa on l’afectat sembla que es crema viu i antigament també es coneix com el ball del sambito.

Utilitzacions Micofagia → consum de bolets. Moltes espècies d’ascòspores són

comestibles, com les “colmenillas”, les tòfones, etc. En el cas de la tòfona cal destacar una curiositat ja que el seu habitat es una

simbiosi mutualista amb arrels de arbres i arbustos → Micoriza. D’altra banda el micetisme = intoxificació per bolets on algunes toxines, com

la ergotamina, s’utilitzen amb finalitats mèdiques, per tractar migranyes, parkinson, demència senil i glaucoma.

DIVISIÓ BASIDIOMICOTS · Grup més evolucionat de tots. Presenta basidiospores (exospores) en els

esporangis denominats basidis. La seva dispersió és més eficaç.

Comparació amb els Ascomicots: · Ascomicots → Asc → Ascòspores (8) endògenes. Meiosporàngi → característica evolutiva molt marcada. Presenta 4

basidiòspores exògenes molt més petites que l’asc i acaben de madurar fora malgrat que els nuclis venen de dintre; estan sostingudes per 4 suspensions que

fan un moviment d’arquets que dóna un “latigazo” i llença el basidi quan es posen partícules d’aire.

· També es pot comparar amb els ascomicots que presenten micel·li i el seu porus és simple, ja que el micel·li dels basidiomicots presenta porus complexes anomenats dolípor (nom que surt del desenvolupament de les “mongetes” internes que s’observen en una visió en la que sembla un tonel), on el porus es troba associat a unes membranes i a la paret cel·lular (gruixuda).

Grup amb absència de basidiocarp: * Els basidiomicots poden presentar presència o absència de basidiocarp

(bolet dels basidiomicots). · Té basidis. · N’hi ha llevats però no els tractem. · Ordres més importants; els uredinals i els ustilanginals que són paràsits

estrictes de plantes. Uredinals: Són els rovells o rolles. Carbó o “tizones” → causen malalties a les plantes. Presenten en una fase del cicle vital, taques de color vermell sobre les fulles.

El seu cicle necessita 2 espècies d’hostes per poder-lo completar (cicles complicats) i per tant, tenen molts tipus d’espores, en concret 4 tipus d’espores diferents (mitòspores i teliòspores → color vermell). Són paràsits estrictes que debiliten el hoste (la planta) però no el maten encara que la fan lletja, problema que pot ser greu si es tracta de plantes ornamentals.

A nivell de cereals causen pèrdues econòmiques importants. Carbó → cicle menys complicat ja que presenta menys espores. També

presenta deformacions en els grans de la planta. Sintetitza hormones (= de creixement vegetal). El blat de moro o “mazorca” → espores de color negre i això es menja amb el fong. Cuitlacoche es fregeix o es “reboza” i es un manjar exquisit que es típic a Mèxic. N’hi han llaunes que ho venen.

Ustilanginals: També presenten en una fase del cicle vital, taques colorejades – teliospores

de color negre. Són paràsits no esctrictes – en una fase del seu cicle vital no necessiten cap “hospedante”, per tant, són més agressius i el maten.

Grup amb basidiocarp: · Cicle: Micel·li vegetatiu (excepció paràsit de plantes) està al terra que pot ser

saprobi com el xampinyó però el més habitual és que viuen en simbiosi mutualista amb arrels de plantes llenyoses on el fong treu substàncies nutricionals i el fong aporta immunitat → Micoriza.

Aquest fet és molt important per la repoblació forestal (es troba en estudi). La basidiòspora quan germina forma un micel·li (petit, poques cèl·lules però

cada cèl·lula té un nucli → monocariòtic haploide) primari que és de vida curta i aviat a de trobar un miscel·li compatible al qual s’unirà per plasmogàmia o somatogàmia entre dues cèl·lules n, donant lloc al micel·li secundari (cos vegetatiu) que és dicariòtic haploide (n+n) on cada cèl·lula tindrà dos nuclis i

aquest micel·li vegetatiu es de vida llarga i durarà molt temps (s’han trobat un de 500 anys d’edat) → segueix una regulació genètica molt fina.

El cos del bolet està format per micel·li n+n. Sota el barret es formen les basidiòspores: cariogàmia de dos nuclis, meiosis, dues divisions consecutives i formació final de l’espora.

La basidiòspora es forma en l’himeni (zona concreta sota del barret del bolet). L’himeni pot tenir forma d’agulla, laminar, tubular o llisa.

* En ascomicots el micel·li vegetatiu era monocariotic haploide. Micel·li perenne ja que micoriza pins i encara que agafem el rovelló any

rere any, tornarà a créixer mentre n’hi hagi pins (per aquest motiu cal tallar el rovelló i no arrancar-lo, per deixar que continuí la micoriza i torni a créixer).

· Quan surten els bolets? Complicat ja Quan la temperatura és l’adequada (tardor en el nostre país). que també Medi adequat (pluja). importa el

fotoperíode · Morfologia del basidiocarp: - El bolet (“flor del fong”) és una part del fong, perquè el fong és la part que

queda a terra. - El micel·li vegetatiu s’agrupa per formar el bolet, donant la forma i s’inicia

per l’acumulació del micel·li dicariòtic fins a desenvolupar la forma. Tot el bolet és dicariòtic menys en unes làmines on hi ha cariogàmics i els bacils formaran espores (meiòspores).

- Peu = Estípit - Barret = Pileus (conté basilis i basidiòspores; a més també trobem l’himeni

en làmines → ordenació en forma de membrana de basidis formant una capa i pot ser en agulles, làmines, llises o en tubs).

- A vegades trobem altres estructures com la volva i l’anell, que són restes d’una membrana que cobreixen zones delicades quan el bolet va creixent.

La volva envolta el bolet quan creix que després es trenca i forma com una faldilla en el bolet adult.

Un segon vel o membrana protegirà l’himeni (part fèrtil) i en el bolet adult deixarà un anell.

* Basidis a l’extrem de les banyes es formen les basidiòspores, espores que pol·lulen per les corrents d’aire.

Micofàgia: els bolets comestibles: Una classificació poc científica però habitual és en comestibles i verinosos. Els bolets més comuns que són comestibles són: - Craterellus cornucopioides “trompetes de la mort”. - Lactarius deliciosus “rovelló, pinetell”. - Cantharellus cibarius “rossinyol”. - Agaricus campestres “xampinyó”. - Amanita caesarea “reig”. - Marasmius oreades “camasec.

- Boletus edulis “cep”. No totes les amanita són verinoses, la Amanita caesarea és comestible i va ser

molt apreciada pels romans, d’aquí deriva el seu nom. Viu en sureres. El Agaricus campestres i la Marasmius oreades no viu en micoriza si no que viu

en prats. La Boletus edulis viu en minoriza amb faigs i avets. Micetisme: els bolets tòxics: Els bolets tòxics més comuns són: - Amanita phalloides farinera borda. - Amanita pantherina pixacà. - Amanita muscaria reig bord. - Boletus satanas matagent. - Cortinarius orellanus. - Lactarius chrysorrheus. - Cortinarius orellanus rovelló de cabra. L’Amanita phalloides és mortal on la intoxicació apareix a les 8 hores. La

toxina que produeix és la Faloimina i el síndrome provoca trastorns intestinals fins i tot sangonosos → passa de la sang al fetge → fetge se’l carrega (n’hi ha antídot) → trasplantament de fetge.

Diuen que el gust es dolç i bo. L’emperador Claudio li va matar la seva dóna amb aquest bolet i un Papa

també va ser assassinat amb l’Amanita phalloides. La resta d’amanita s’ha utilitzat i s’utilitza com a ritus folklòrics en algunes

tribus on la fan servir per veure Deus ja que contenen substàncies al·lucinògenes que provoquen trastorns intestinals, diarrees monstruoses i vòmits.

Tribus tibetanes se les mengen i pixen en un bol per donar-li al cap de la tribu i que aquest no pateixi tants trastorns intestinals i pugui veure Deus.

També es preparen infusions on les assequen i et prens la infusió. La Cortinarius orellanus triga 8 dies en aparèixer la intoxicació. Deuteromicots: fongs mitospòrics: · Taxonòmicament, aquesta divisió no existeix. Es caracteritza per no tenir o

perdre la capacitat de reproducció sexual i aquest fet s’ha produït evolutivament. Només es reprodueix per mitòspores i la gran majoria d’ascomicots són mitospòrics.

· Tenen un interès mèdic, industrial, biotecnològic, químic, etc. · Presenten conidis que el formen cèl·lules conidiògenes, que són esporangis

formadors de conidis. Aquestes cèl·lules estan subjectades pel conidiòfor = Hifes (forma de tronc). · Morfològicament, aquests fongs són ascomicots (presenten micel·li amb

porus simple).

Descomponedors d’aliments: Les micotoxines més comuns que podem trobar els aliments són: - Aspergillus flavus. - Aspergillus níger. - Penicillium spp. Una taronja verda, pa verd o al blat de moro, si presenta aquest aspectes,

probablement és per la Penicillium spp. El gra de blat si està contaminat per Aspergillus flavus pot provocar càncer de

fetge. Si trobem un aliment amb micotoxines és millor no menjar l’aliment encara

que enretirem la part afectada. Interès industrial: - Penicilina → antibiòtic que ataca bacteris gram + i -. S’extreu del Penicillium

chryogenum. - El formatge blau i camembert → Penicillum roquefortii i Penicillium

camembertii. - Cefalosporina → antibiòtic que ataca bacteris gram +. S’extreu de

l’Acremonium chysogenum. - L’àcid cítric s’extrau de l’ Aspergillius niger. - Ciclosporina → per evitar el rebuig de trasplantaments d’òrgans. S’extreu

de Tolypocladium inflatum. Micotoxines i micotoxicosis: - Aspergillus flavus: Aflatoxina → càncer. - Fusarium spp.: Tricotecens → càncer, hemorràgies, staquiobotriotoxicosi

equina, leucoencefalomalàcia equina, síndrome oestrogènic torcí. - Aspergillus ochraceus: Ocratoxina → nefropatia porcina. - Pithomyces chartarum: Sporidesmina → edema facial oví. Interès mèdic i veterinari: - Tinyes (dermatomicosis): Trichophyton spp., Epidermophyton spp.,

Microsporum canis. - Aspergil·losis : Aspergillus fumigatus. - Candidiasis: Candida albicans.

TEMA 6: LES PLANTES VASCULARS EL REGNE DE LES PLANTES: SISTEMÀTICA Plantes superiors: · Plantes (embriòfits) plantes amb embrió (zigot que germina dintre del

cos de la mare, que creix i es nodreix de la mare) → l’embrió està embolicat per la llavor que sortirà a l’exterior.

· Criptògames vasculars (falgueres i afins) són les primeres plantes terrestres juntament amb els Briòfits → plantes primitives → plantes vasculars.

· Divisió Briòfits (molses) : Van decidir optar per una estratègia evolutiva totalment diferent. Planta = gametòfit (haploide).

· Criptògames (cripto = tancada, poc visible, poc aparent) → reproducció amagada, plantes sense flor com per exemple les algues i els fongs per tradició ja que científicament no son plantes.

· Fanerògames (fanero = aparent, visible). Les veuren a pràctiques. · Espermatòfit (esperma = llavor) → planta amb llavor. Les falgueres no

tenen llavor, tenen espores. · Angiospermes (angios = descobert) → amb fruit. · Gimnospermes (gimnos = despullat) → sense fuit. Un exemple de planta gimnosperma seria el pi, el cedre, l’avet, etc. · Conífers Un exemple seria el Gingo. · Clase Cycadòpsides → Cycas. ELS ESPERMATÒFITS: CARACTERÍSTIQUES GENERALS · Colonitzen el terra però això implica un problema → no hi ha aigua en

quantitats industrials → Organització Cormofítica (arrel, tija i fulles). Alguna planta per evolució per haver perdut alguna d’aquestes parts però no és habitual.

· Adaptació al medi aeri. · Homeohidria (controla l’aigua → impermeabilitza). · Impermeabilització de les superficies externes (incompleta). · Transpiració (estomes). · Organització cormofítica (arrel, tija i fulles). · Llavor → són estructures especialitzades, encarregades de contenir

l’embrió i conservar-lo fins que les temperaturas i les condicions siguin les adecuades per germinar.

· Màxima divesificació dels teixits vegetals: - Meristemes → teixits de creixement indeferenciats. - Teixits assimiladors (parenquimes). - Teixits de sosteniment → donen rigidesa a la planta (al medi

aquàtic l’aigua sosté la planta). - Teixits absorvents (rizodermis). - Teixits epidèrmics → aïllen de les superfícies externes. Aquest

teixit apareix perquè la manca d’aigua → pèrdua d’humitat i aquesta epidermis està recoberta per substàncies hidrofòbiques (ceres) que expulsen l’aigua.

- Teixit vascular (xilema i floema) → porta sabia a la planta.

ARRELS: PARTS

* Les flors són fulles modificades i el fruit també. · L’arrel → estructura de la planta encarregada de captar sals minerals i

aigua (rizodermis). És subterrània habitualment.

· El coll de l’arrel es la part que diferencia la part subterrània i la part aèria (visible en herbes) → separació entre arrel i tija.

· Zona de ramificació o regió suberosa (suber = corcho → escorça) → part amb escorça (impermeable), dura i on es produeixen les arrels secundàries.

· Zona pilífera → conté pèls radicals (rizodermis; zona d’intercanvi); teixit per captar aigua i sals minerals. És una zona delicada, sense teixit epidèrmic.

· Zona d’elongació → rica en meristemes (teixit de creixement) i es per aquí on creix en longitud, és una zona delicada sense escorça.

· Caliptre o Piloriza → la punta. · Com ho fa l’arrel per perforar el terra? Amb el caliptra o piloriza que el

formen cèl·lules mortes amb una paret cel·lular molt dura (capaç de trencar pedres).

L’ARREL: TIPUS DE SISTEMES RADICALS · Axomorf o Pivotant → hi ha un eix ben definit o eix primari ben marcat

que es va ramificant. Funcionarà tota la vida en arbres i herbes. Surt directament de la llavor.

· Fasciculat → surten arrels secundàries que es ramifiquen tot el que poden ocupant el màxim de superfície per facilitar la captació d’aigua; o dit d’una altra manera; l’eix primari degenera i al germinar la llavor es dispara el creixement de moltes arrels secundàries a partir del coll; és més important perquè té més superfície d’absorció. Un exemple serien les gramínies.

L’ARREL: MODIFICACIONS · Arrels adventicies o caulogèniques: arrel aèria per plantes amb un teixit

de sosteniment sensible que serveix per adherir a la planta a una superfície, per tant, surten tiges aèries que són arrels que surten de la tija i serveixen per enganxar i no per captar aigua. Exemple: canya del blat de moro, l’heura, etc.

· Arrels napiformes o reservant: té un eix simple amb substàncies de reserva com aigua, sucres, etc. Reserva substàncies per la planta si n’hi ha algun problema. Exemple: remolatxa, rave, pastanaga, etc.

· Arrels xucladores o haustories: arrels aèries que tenen la funció d’absorció. En plantes paràsits embolcallen al hoste i viuen a expenses d’aquest que normalment són altres plantes. Exemple: muerdago o vesc.

* En fongs paràsites, siguin arrels o hifes d’un fong, es a dir, l’estructura que serveix per xuclar o obtenir nutrients → Austoris.

L’ARREL: SIMBIOSI Lloc on la planta posarà microorganismes que l’ajudaran a captar ions. · Micorizas → simbiosi amb fongs a la zona pilífera de l’arrel (la zona de

la rizodermis està coberta per les hifes del fong on regula la quantitat d’aigua i permet cedir determinats ions com els fosfats que mai els podrà obtenir per si

sola la planta. També n’hi ha fongs que segreguen antibiòtics que són aprofitables per les plantes). La família de les cols no tenen.

· Nudositats → simbiosi amb bacteris del gènere Rhizobium que fixa el nitrogen atmosfèric → rotacions del terreny de cultiu. Les lleguminoses tenen una mena de tubercle que permet fixar el nitrogen atmosfèric.

LA TIJA: PARTS · Gemma o borró terminal (vèrtex vegetatiu) → Llocs de brotada (brote) o

extrem de la rama, lloc de naixement. · Nus → part aèria de la planta que aguanta les fulles en els nusos o per

on surten les fulles. · Entrenus → espai entre nus i tija. · Gemma o borró axilar → punt de creixement de la tija. Trobem

meristemes. LA TIJA: TIPUS DE RAMIFICACIÓ · Monopòdica (amb un peu) → una tija principal o central molt definida

de dalt a baix, que marca l’eix de la planta i on el centre trobem ramificacions. A la punta de la tija n’hi ha un vèrtex de creixement que funciona sempre. Exemple: pi californià, avet, etc.

· Simpòdica → tija principal no hi es. No hi ha copa del arbre. La tija principal té un vèrtex terminal i arriba un moment en el que hi ha un tall o tija lateral i així successivament. Exemple: faig, castanyer, etc.

LA TIJA: MODIFICACIONS · Tija subterrània: - Bulb → es semi subterrani, té una tija molt curta i moltes fulles

modificades on es mengen les fulles modificades que cobreixen una gemma terminal amb fulles de reserva amb una tija molt petita. Al centre n’hi ha un vèrtex de creixement protegit per les fulles. Les fulles tenen reserva d’energia que serà cedida al bulb per germinar. Exemple: ceba

- Tubercle → Subterrani, és una acumulació de substàncies de reserva. Té una tija modificada. Una tija lateral aèria (estolon) que enterra la seva punta per que es formi el tubercle. Pot donar 6 rames. Pell més o menys llisa. No hi ha un creixement continu. Exemple: patata.

- Rizoma → Subterrani amb funcions de reserva, no són tant carnosos (comestibles) com els tubercles. La pell té cicatrius, hi ha més escorça que és més basta i més gruixuda. Creixement paral·lel i continu a la superfície de la terra. Té un àpex de creixement continuat. Creix constantment a prop de la superfície. Exemple: canyes, la majoria de gespes, la falguera, la yuca, etc.

· Tija aèria:

- Espines → donen protecció ja que punxen els seus depredadors (herbívors), acabades en punta.

→ d’origen de tija. → transformació de les fulles (cactus). → formacions epidèrmiques (roses). - Estolons → no sempre donen tubercles. Surten molt a prop de la terra i s’enterren a certa distància. No tenen fulles. Sistema d’envair territori. Exemple: moltes gespes, maduixeres, etc. - Suculència → la tija acumula molta aigua i les fulls es transformen en espines, es a dir, tija amb funció de fulla i aquestes fulles són aplanades → adaptació a medis àris. - Circells caulinars (zarzillos) → al contactar amb un suport s’enreden en ell, es a dir, que en contacte amb un suport s’enrosca. No tenen arrels aèries. Exemple: vinya. Les mongetes presenten un circell foliar ja que s’enganxa a la fulla. - Fil·locladis → tija modificada que adopta la morfologia d’una fulla. Les fulles no hi són, són tiges aplanades amb funció de fulla perquè de les fulles mai surten flors → adaptació al medi. Exemple: grevol, ruscus o Galceran.

LA FULLA (també a pràctiques). · Part aèria de la planta. · Part essencial de la fulla → teixit parenquimàtic assimilador (encarregat

de la fotosíntesi). Són planes per aprofitar al màxim la superfície de contacte amb la llum.

LA FULLA: TIPUS · Nomòfil·les → típiques fulles verdes (normals). · Cotilèdons → primeres fulles que apareixen al germinar la llavor, són

les que realitzen la primera fotosíntesi. Si surt un cotilèdon al germinar → Monocotiledonaria (cereals, gramínies); i si són 2 → Dicotiledonaria (cacauet, mongetes).

Quan hagin crescut les nomofil·les, els cotilèdons degeneren. · Catafil·les → a les gemmes, borrons tendres trobem teixits

merisquemàtics d’on naixerà un brot i aquestes estan protegides per catafil·les, que són de color fosc per protegir → i no realitzen la fotosíntesi (no entri llum abans d’hora).

· Antofil·les → fulles a la flor, n’hi ha pètals, estams, etc. es a dir, elements de la flor.

· Hipsofil·les → fulles modificades a sota de les flors (bràctea → fulles molt

petites).

LA FULLA: FIL·LOTAXI

· És la manera de com es disposen les fulles al llarg de la planta o tija més pròpiament dit.

- En roseta basal → totes les fulles en la base amb disposició helicoidal. - Esparses → al atzar.

- Alternes → la divisió entre fulla i fulla successiva és de 180º. - Oposades → en cada nus hi ha dos fulles oposades en 180º. - Decusades → oposades però entre nus i nus 90º. - Verticil·lades → més de dos fulles per nus. - Fasciculades.

LA FULLA: SIMPLE O COMPOSTA

· En funció de les delimitacions del limbe pot ser simple o composta. Per poder diferenciar simple de composta ens hem de fixar en els brots axilars, ja que entre fulla i tija n’hi ha una gemma. - Simple → un sol limbe. - Composta → fulla subdividida en petites fulletes (folíols) que són tots iguals en aquest tipus de fulla. LA FULLA: NERVADURA I BASE FOLIAR · Nervadura → en una fulla n’hi han nervis (teixit vascular). Pot ser de molts tipus: - Dicòtoma. - Pinnada → amb un nervi principal ben definit i els altres nervis surten per els costats d’aquest. - Reticulada. - Palmada. - Paral·lela → molts nervis paral·lels i cap nervi principal (gramínies). · Base foliar: - Peciolada → té pecíol. - Sèssil → no té pecíol. LA FULLA: PECES ACCESSÒRIES · A la base de la fulla trobem: - Estípules (si tens estípules et marquen el límit de la fulla → diferencia simples de compostes). - Lígula + beina (a gramínies). - Òcrea. - Espines. - Circells foliars.

TEMA 7: LA FLOR DE LES ANGIOSPERMES

· La flor és un conjunt de fulles modificades per contenir els elements sexuals, es a dir, la flor en angiospermes serveix per la reproducció. Són de color per atreure insectes i animals (colibrí) per fer la pol·linització i en el cas de les flors verdes o gramínies → per vent → pol·linització. · Tenen 4 grups de peces:

- Calze (protegeix la flor quan aquesta es jove) → sèpal (verticil estèril → peces d’un nus concret). - Corol·la → verticils típicament colorejats per atreure els animals que busquen el nèctar → pol·linització. N’hi ha insectes que destrueixen la flor. Vesticil estèril. - Androceu → estams (antera i filament). - Gineceu → pistil (estigma, estil i ovari). * L’androceu i el gineceu son vestils no estèrils, es a dir, les parts sexuals de la planta. Parts sexuals: · Androceu → part masculina de la flor com el seu nom indica, casa dels homes o part ♂. Les seves parts funcionals són els estams, cada un dels quals està compost per: - Filament → antic nervi de la fulla. - Antera → si es realitza un tall d’una d’elles es veurà que dintre n’hi ha 4 sacs polínics (esporangis) recoberts per dues teques. · Gineceu → part femenina de la flor que consta de pistil o carpels que està dividit en estigma (part superior), estil i ovari. EL PERIANT (CALZE I COROL·LA) · Són les parts estèrils de la planta. · El periant pot tenir dos verticils diferents (calze i corol·la), i també indiferenciables morfològicament: Perigoni (tèpals). També pot constar d’un sol verticil i altres són flors despullades (sense periant). · Corol·la → conjunt de pètals, habitualment estan colorejats. Els pètals poden ser lliures (dialisèpal) o soldats (gamosèpal). · Calze → de color verd format per sèpals. SIMETRIA DE LA FLOR · S’utilitza normalment els pètals encara que caldria fer servir totes les parts de la planta. - Bilateral o zigomorfa. - Radial o actinomorfa → més d’un plànol de simetría.

ANDROCEU (ESTAMS) · Cicle diplohaploide amb alternança de generacions heteromòrfica.

Dintre de la flor trobarem els gemetòfits en un moment determinat. · Filament de l’estam → és un feix conductor (xilema o fluema). · Antera → són grogues normalment pel color del polen. A l’antera trobem 4 inflaments → 4 cavitats: - Sacs pol·línics → cada “caixa” → teques. - Conectiu → entrada del filament a dintre de l’antera (filament

connectiu). GINECEU (CARPELS)

· El carpel és una fulla. · Cada lòcul d’un tomàquet per exemple és un carpel; una síndria té un carpel, un plàtan té 3 carpels, etc. CICLE BIOLÒGIC · Cicle haplodiploide amb alternança de generacions heterotròpica.

- Part masculina: En l’antera del estam es troben els sacs pol·línics (4); cadascun dels quals està recobert per cèl·lules del tapete. En aquests una única cèl·lula mare (2n) dona com a resultat una tetrada (4 cèl·lules juntes) que després passen a ser 4 grans de pol·len (n). En la pol·linització; els sacs pol·línics s’obren i alliberen els grans de polen (gametòfit masculí); els quals són bicel·lulars (cèl·lula vegetativa i cèl·lula espermatògena) i tenen 2 cobertes una interna (intina) i altra externa (exina). Aquests grans viatgen fins el estigma (part femenina).

- Part femenina: En l’ovari trobem primordis seminals que estan enganxats al carpel per medi d’un funícul o placenta. En aquests primordis es troba una cèl·lula mare (2n), recoberta per nucel·la i exteriormente per unes membranes denominades teguments, els cuals es troben separats en un punt per el micropil. Es dur a terme la meiosis i el primordi seminal es divideix en 4 megaspores (n), una d’elles es de major mida i és l’única que es conserva, les altres 3 degeneren. Es denomina sac embrionari al gametòfit femení i en aquest moment és unicel·lular. Després hi ha 7 cèl·lules en aquest sac embrionari (pluricel·lular): · Cèl·lula dels nuclis polars → és central i major, i està binucleada. · 3 cèl·lules antípodes. · 2 cèl·lules sinergides i es troben als costats de la ovocèl·lula. · Ovocèl·lula (és el gamet femení i als seus costats es troben les sinergides).

Tenim el gametòfit femení format. Tenim el gametòfit ♂ format com a pol·len que està al “volant”. L’estigma = pista d’aterratge del gra de pol·len amb un substància enganxosa i no el deixa marxar un cop arriba. El gra germina.

- Germinació: Final de la polarització → arribada del pol·len al estigma. Quan el pol·len arriba al estigma li està esperant un primordi seminal madur. El pol·len entra gràcies al tub pol·línic (responsabilitat de la cèl·lula vegetativa); serà per aquí que viatjaran els 2 gàmetes on el masculí és arrossegat pel tub pol·línic (divisió de la cèl·lula espermatògena). Aquest tub anirà avançant i entrarà pel micropil. En aquesta estapa els 2 nuclis masculins són volcats al interior del gametòfit femení. Un d’ells s’unirà al nucli de la ovocèl·lula i l’altre s’unirà amb els 2 nuclis polars → cèl·lula triploide (gran capacitat per fabricar nutrients) com la cèl·lula central binucleada. Ovocèl·lula + 1 gamet masculi = zigot (2n). 2 nuclis polars + 1 gamet masculí = Inici endosperma (3n). El zigot es trobarà suspès en el teixit 3n del endosperma o endosperma triploide. El zigot en divisió formarà el proembrió → embrió → llavor. - Llavor:

La part interna és l’embrió, que està embolcallat per endosperma la qual, normalment es absorvida per l’embrió en la majoria de les plantes.

Exteriorment es troba embolcallada per una coberta seminal composta de perisperma (nucel·la) i episperma (tegument).

El perisperma → ve de la transformació de la nucel·la.

- Fruit: (*).

(*) Perquè és una angiosperma es forma fruit, ja que si fos una gimnosperma s’hauria acabat en formar el pinyol en el pi per exemple.

Llavor + endocarp + mesocarp + epicarp

Tot el que no és llavor el formen els carpels.

Poden ser:

→ Simples

· Carnosos (tenen l’objectiu d’atreure un animal perquè se’l mengi i al fer “caca” alliberi la llavor): Drupa (cirera), baia (tomàquet, raïm), hesperidi (taronja o cítrics) on ens mengem uns pèls dels carpels que s’han transformat en carnosos.

· Secs: Fol·licle, llegums, síliqua, silícula, càpsula, esquizocarp, cariopsi (gramínies), sàmara, aqueni/núcula.

→ Múltiples

· Polidrupa (mora), siconi (figa on la siconi consisteix en que l’influorescència està transformada en fruit, es a dir, moltes flors a dintre), eteri (maduixa on els granets són la flor i ens mengem tot el receptacle floral).

→ Influorescències

- Raïm

- Espiga

- Capítol

- Espàdix

- Umbel·la