El regne dels fongs abasta una enorme diversitat d’espècies amb diferents tipus d'ecologia,estratègies de cicles de vida i morfologies, des de fongs aquàtics unicel·lulars fins als bolets degran mida. Tanmateix, no se sap gaire cosa sobre la biodiversitat real dels fongs, que s'hacalculat a entre 1,5 i 5 milions d'espècies, de les quals s'han classificat formalment un 5%.

Per altra banda hi ha descrites unes 290 000 espècies de plantes diferents, que s’integren en unregne propi. Malgrat la gran varietat de formes i mides, totes tenen en comú que sónorganismes estàtics, tenen teixits especialitzats en diferents funcions i són fotosintètiques, és adir, necessiten la llum solar per poder fabricar el seu propi aliment.

Els fongs no són vegetals. Erròniament es pot pensar que els fongs pertanyen al regne de lesplantes, però el cert és que els fongs formen un regne a part per diverses diferències enl’estructura i en el metabolisme. La diferència més destacada entre els dos grups és que elsfongs són sempre de nutrició heteròtrofa, mentre que les plantes són sempre de nutricióautòtrofa.

Els bolets no són els fongs. Cal no confondre els bolets amb els fongs! Els fongs són elsorganismes i la seva forma correspon als micelis, mentre que els bolets són meramentl’estructura reproductora dels fongs, així que mai no són organismes per si mateixos.

Les algues no són plantes. Recorda que les algues no pertanyen al regne de les plantes, encaraque comparteixen amb aquestes algunes característiques. Les algues formen part del regne delsprotoctists, ja que no tenen teixits veritables.

** A partir de les explicacions de la introducció d’aquest tema, elabora una portada

El regne dels fongs

Els fongs majoritàriament són terrestres –normalment viuen en zones humides i temperades–, encara que existeixen algunes espècies aquàtiques.

El regne dels fongs està format per éssers vius que són molt presents a la nostra vida quotidiana, com per exemple:

• Els llevats, que s'usen en la fabricació de pa, de dolços, de vi i de cervesa. Aquests fongs sónun bon exemple de fongs unicel·lulars

• Les floridures, que creixen damunt dels aliments, a la pell de les persones o dels animals, o enllocs humits, com ara les dutxes o les piscines. La penicil·lina és un antibiòtic produït per unafloridura anomenada Penicillium chrysogenum, descobert per Alexander Fleming. La penicil·linaés el primer antibiòtic utilitzat per combatre malalties bacterianes. Altres floridures transformenels aliments en d’altres aliments amb un valor afegit, com, per exemple, en algun tipus deformatge.

• Els fongs que fan bolets, que creixen en boscos i prats. Aquests són fongs pluricel·lulars iformen un grup força divers. Molts fongs són comestibles. De fet, la part comestible és el bolet,que correspon a l’aparell reproductor del fong i que sol ser més visible. Això no obstant, hi haaltres bolets que no tenen cap valor gastronòmic i... compte! Alguns poden ser verinosos. Peraixò, és molt important no tocar cap bolet, i encara menys menjar-ne cap que no es conegui deltot.

Els fongs a l’igual que les algues pluricel·lulars, tenen estructura de tal·lus, que s’organitzaformant un conjunt de filaments anomenats hifes, que, al seu torn, s’entrellacen i formen unembull de filaments anomenat miceli. De fet, el miceli correspon al cos real del fong i pot assolirgrans extensions, fins i tot d’uns quants quilòmetres de llarg.

Les hifes del miceli fan una funció nutritiva. Creixen dins el substrat i n'absorbeixen l'aliment.

Els fongs unicel·lulars es divideixen per bipartició, en canvi els pluricel·lulars poden reproduir-seasexualment a partir de la fragmentació de les seves hifes. Altres fongs solucionen la funcióreproductora tot fent créixer una estructura cap a l'exterior anomenada esporangi, que contéles cèl·lules reproductores o espores. Les espores cauen a terra, es desenvolupen i es formenhifes noves i, per tant, un nou miceli.

Contràriament a les plantes, els fongs no tenen clorofil·la i per aquesta raó no duen a terme lafotosíntesi. A causa d'això, obtenen l'aliment a partir de la matèria orgànica damunt de la qualnecessiten viure. Són heteròtrofs. Segons el tipus de matèria orgànica que utilitzen, esdivideixen en sapròfits, paràsits i simbionts.

** Fes un dibuix d’un fong on hi surtin totes aquestes paraules (miceli, hifa, bolet, esporangi, espores)

Els sapròfits

S’alimenten de la matèria orgànica morta en descomposició (restes de fulles, excrements,animals morts, etc.), com mostra la imatge inferior. Els fongs sapròfits secreten al medi externunes substàncies que digereixen la matèria orgànica i la descomponen en sals minerals.Mitjançant el procés de descomposició de la matèria, els fongs capten els nutrients que aquestaconté i deixen al medi les sals minerals. Juntament amb els bacteris sapròfits, sóndescomponedors de la matèria orgànica. Les floridures constitueixen un exemple de fongsapròfit.

** Busca una imatge de la natura on es trobin els fongs sapròfits

Els fongs paràsits

S’alimenten d’altres éssers vius, als quals causen un perjudici. Els hostes poden ser animals ovegetals. Un exemple és el fong Epidermophyton floccosum, que causa el peu d’atleta alshumans, una infecció que afecta la pell dels peus. Ens podem contagiar d’aquest fong si hientrem en contacte quan ens trobem en llocs molt humits i transitats per molta gent, com lespiscines i els banys públics. Per això és molt important que sempre que vagis a aquests llocsduguis posades les sabatilles adequades per evitar el contagi.

Els fongs simbionts

Aquests fongs viuen associats a altres organismes, principalment vegetals i algues, de maneraque tots dos n’obtenen un benefici mutu. Un exemple molt conegut són les micorrizes del piamb el rovelló. El pi passa aliment ja elaborat al fong per les arrels, mentre que el fongproporciona a les arrels del pi aigua i sals minerals que recull del medi a través de les hifes. Elconjunt d’arrels i hifes en associació simbiòtica rep el nom de micorizes.

Els líquens són un altre exemple de simbiosi. La relació s’estableix entre un fong i una alga.Aquesta relació entre tots dos és tan estreta que, junts, arriben a formar un tal·lus diferenciat.Se solen trobar enganxats a la superfície de les roques o als troncs dels arbres. Hi ha molts tipusde líquens diferents, segons l’alga i el fong implicats en la simbiosi. L’alga proporciona aliment alfong mitjançant la fotosíntesi, i el fong proporciona aigua (que obté de la pluja) i sals minerals al’alga. Els líquens són molt sensibles a la contaminació atmosfèrica; per això constitueixen unbon indicador de la qualitat ambiental.

** Busca una imatge d’un liquen i una imatge d’una micorriza

El regne de les plantes

Una molsa, una falguera, una margarida i un avet pertanyen al regne de les plantes.

Entre les seves característiques destaquen les següents:

Són pluricel·lulars. Estan formades per moltes cèl·lules que s'organitzen en teixits. Tenencèl·lules eucariotes. Presenten un autèntic nucli i tenen una paret de cel·lulosa que les envolta.

Contenen cloroplasts, en els quals hi ha la clorofil·la, un pigment de color verd gràcies al qualfan la fotosíntesi. Tenen, per tant una nutrició autòtrofa. Mitjançant la fotosíntesi les plantessón capaces de fabricar la matèria orgànica que necessiten.

No tenen la capacitat de desplaçar-se pròpia dels animals, sinó que viuen fixades al sòl. De totamanera, sí que són capaces de fer determinats moviments, com ara tancar i obrir les flors o lesfulles.

Classificació de les plantes

Les plantes es poden classificar segons la presència o absència de flors:

Plantes sense flors. En aquest grup s'inclouen plantes senzilles que no tenen ni flors ni llavors.Les molses, les hepàtiques, les falgueres i els equisets són plantes que no tenen ni flors ni fruits.Es reprodueixen per mitjà d'unes cèl·lules especials molt resistents anomenades espores.

Briòfits.Són les molses i les hepàtiques i són plantes de mida petita, que tan sols sobresurten uns quantscentímetres del sòl. Depenen de l'aigua per reproduir-se, i per això es desenvolupen en llocshumits i ombrívols.

** Busca una imatge d’una molsa i una d’una planta hepàtica

Les característiques més destacades de les molses i les hepàtiques són les següents:

• No tenen vasos conductors, i això fa que hagin d'absorbir l'aigua per tota la superfície del cos.

• No tenen arrel, ni tija, ni fulles autèntiques. Se subjecten al sòl per mitjà d'uns pèls molt petits.

• En determinades èpoques formen espores en unes càpsules al final d'un filament. Quan les espores estan madures, la càpsula s'obre i allibera les espores, que, dispersades pel vent, cauen a terra, germinen i formen noves molses.

Pteridòfits. Són les falgueres i els equisets i són plantes més grosses que les molses. Fins i totn'hi ha alguns exemplars que poden arribar a fer diversos metres d'altura. Com en el cas de lesmolses, les falgueres també depenen de l'aigua per reproduir-se. Viuen en llocs frescos, humits iamb molta ombra, com ara boscos, o a prop de cursos d'aigua.

Les principals característiques de les falgueres són les següents:

• Tenen vasos conductors, que s'encarreguen de distribuir les substàncies per tota la planta.

• Tenen arrel, tija i fulles. La tija és curta, subterrània i es disposa horitzontalment. De la tija en surten unes fulles grans, molt dividides, anomenades frondes. Tenen petites arrels que li serveixen per absorbir aigua i fixar la planta al sòl.

• Les espores es formen a la part posterior de les frondes, en unes agrupacions en forma de bony petites i de color marró, anomenades sorus.

** Busca una imatge d’una falguera. En ella assenyala els següents conceptes (frondes, espores, sorus, arrel i tija)

Plantes amb flors.El paisatge dels camps i dels boscos està dominat per aquest tipus de plantes i que poden tenirmides molt diverses, des de les petites llenties d'aigua fins a les grans sequoies.

Totes esreprodueixen permitjà de llavors i espoden classificar endos grans grups,segons si tenen lallavor protegida perun fruit o no. Esclassifiquen en:

Gimnospermes. El pi,l'avet, el xiprer, lasequoia i el cedre sóngimnospermes. Lamajoria són arbresgrans i formen boscosextensos a l'hemisferinord anomenat boscboreal o taigà. El grupmés nombrós de lesgimnospermes és elde les coníferes.

Les principals característiques de les gimnospermes són les següents:

Generalment són de fulla perenne; és a dir, conserven les fulles durant tot l'any. Les fulles sóndures i fortes, i solen tenir forma d'agulla, com per exemple el pi, o forma d'escata, com elxiprer.

Tenen flors petites i poc vistoses. Les flors s'agrupen formant conus. Cada individu té dos tipusde flors, les flors masculines i les flors femenines, situades en llocs diferents de la planta. Lesflors o cons masculins d'aquestes plantes s'agrupen als extrems de les branques més joves icontenen sacs de pol·len. Les flors o cons femenins són força més grans i s'anomenen pinyes. Al'interior de les pinyes es formen els pinyons, que són les llavors d'aquestes plantes.

La llavor no es troba dins d'un fruit.

Angiospermes. L'olivera, l'alzina, la tulipa i el blat són angiospermes. Hi ha espècies de midesmolt diferents i viuen en tots els ambients, fins i tot en fons marins.

Les principals característiques de les angiospermes són aquestes:

Moltes espècies són de fulla caduca; és a dir, durant l'hivern perden totes les fulles, i això els permet suportar més bé el fred. Les fulles tenen formes i mides molt variades.

Tenen llavors tancades dins d'un fruit, i això fa que estiguin més protegides i que es puguin escampar fàcilment.

Tenen flors de colors vius, característica que atrau animals que faciliten la pol·linització.

Generalment, les flors són hermafrodites.

Les diferents cèl·lules de les plantes s'associen per formar teixits, i els teixits s'agrupen performar òrgans. En una planta es distingeixen tres parts fonamentals: les fulles, la tija i l'arrel.

** Busca una imatge d’una gimnosperma i d’una angiosperma i assenyala en verd les seves semblances i en vermell les seves diferències.

Les fullesLes fulles són, generalment, de color verd i tenen una forma laminar. A les fulles es duu a terme la fotosíntesi, es produeix l'intercanvi de gasos amb el medi i s'elimina l'excés d'aigua, en forma de vapor, per mitjà d'un procés que rep el nom de transpiració.

La part ampla de la fulla s'anomena limbe. La cara superior del limbe s'anomena anvers, i lainferior, revers. Al revers hi ha els nervis, que són els relleus dels vasos conductors del limbe. Lapart que uneix el limbe amb la tija rep el nom de pecíol. Al revers hi ha uns porus petits,anomenats estomes, a través dels quals entren i surten gasos, incloent-hi el vapor d'aigua.

** Busca una imatge on es puguin veure les diferents formes de les fulles

La tijaLa tija és la part aèria de la planta, tot i que algunes plantes la tenen subterrània. Les funcions dela tija són mantenir la planta dreta, servir de suport a la resta d'estructures de la planta,transportar substàncies i, de vegades, emmagatzemar aigua i reserves alimentàries, com en elstubercles de la patata.

Al llarg de la tija hi sol haver uns petits engruiximents, anomenats nusos, on s'insereixen lesfulles i les branques. Les zones de la tija que estan situades entre dos nusos reben el nomd'entrenusos.

** Busca una tija amb fulles i assenyala-hi els conceptes: nus, entrenús, gemma apical, gemma axil·lar, limbe, pecíol, nervis

La tija creix en longitud per les gemmes terminals apicals. Al llarg de la tija hi ha altres gemmes,anomenades gemmes axil·lars, d'on surten les branques.

L’arrelL'arrel és la part de la planta que, generalment, es troba sota terra. Té les funcions de fixar la planta al sòl, absorbir aigua i sals minerals i, de vegades, acumular substàncies de reserva, com en la pastanaga.

L'arrel típica d'una planta sol tenir una estructura ramificada, amb una arrel principal de la qual surten arrels secundàries. Les zones apicals finals acaben en una mena de caputxa, anomenada caliptra, que protegeix l'extrem de l'arrel del fregament amb el sòl.

La superfície de les arrels presenta un gran nombre de pèls absorbents, a través dels qualsentren l'aigua i les sals minerals a la planta.

** Busca imatges que siguin exemples d’arrels reservori de nutrients, com ara la pastanaga i el nap.

La nutrició de les plantes

Les plantes tenen nutrició autòtrofa; és a dir, elaboren matèria orgànica, amb la qual esnodreixen.

En la nutrició intervenen l'arrel, la tija i les fulles, i consta de les fases següents:

Absorció. Les plantes prenen aigua i sals minerals del sòl a través dels pèls absorbents de lesarrels. La mescla d'aigua i sals minerals que es produeix a l'interior de la planta s'anomena sababruta.

Transport. La saba bruta puja des de l'arrel fins a les fulles a través dels vasos conductors querecorren la tija.

Evaporació de l'excés d'aigua. L'excés d'aigua que ha pres la planta s'elimina, en forma de vapor, a través dels estomes. Aquest procés de transpiració afavoreix la pujada de la saba bruta fins a les fulles.

Fotosíntesi. Per mitjà d'aquest procés la planta transforma la saba bruta en saba elaborada, queés una mescla de substàncies orgàniques, principalment glúcids. Per dur a terme la fotosíntesi, laplanta requereix l'energia lluminosa del Sol, que és captada per la clorofil·la que es troba alscloroplasts de les cèl·lules. A més, necessita diòxid de carboni, que obté de l'aire a través delsestomes. En la fotosíntesi es desprèn oxigen, que s'expulsa a l'atmosfera a través dels estomes.Un cop produïda, la saba elaborada surt de les fulles pels vasos conductors de la tija i esreparteix per totes les cèl·lules de la planta.

Respiració. Les plantes, com tots els altres éssers vius, també respiren. Aquest procés té lloc alsmitocondris de les cèl·lules. Les plantes respiren quan manca la llum del Sol. En la respiració, lessubstàncies orgàniques es degraden i alliberen energia útil per a la cèl·lula. En aquest procés esrequereix oxigen i es desprèn diòxid de carboni i aigua, que s'expulsen fora de la planta a travésdels estomes.

** Busca una imatge d’una fulla on hi surti representada la fotosíntesi, així com les molècules que hi intervenen com ara l’oxigen, el diòxid de carboni i l’aigua

La relació en les plantes

Les plantes són capaces de rebre informació del medi i de respondre-hi. Però no es podendesplaçar, i per això la resposta es produeix movent alguna de les estructures del seu cos ocreixent en una direcció determinada.

D'aquesta manera, les respostes poden ser de dos tipus:

Respostes temporals. La planta recupera la posició inicial que tenia quan s'atura el canviambiental. Per exemple, algunes plantes carnívores tanquen les fulles quan s'hi posa un insecte.

Respostes definitives. Es basen en el creixement. Per exemple, quan es col·loca una plantahoritzontalment, la tija creix corbant-se cap a la llum, mentre que l'arrel creix en direcció al'interior de la terra.

Les plantes presenten adaptacions a les condicions del medi on viuen. Quan les condicions són extremes, poden perdre algunes de les seves estructures característiques i desenvolupar-ne de noves.

Molts arbres, com el faig o el castanyer, són de fulla caduca i, per tant, perden les fulles durantla tardor i l'hivern. Això els permet sobreviure en les èpoques desfavorables.

Moltes plantes que viuen en llocs humits, com la selva de l'Amazònia, tenen fulles grosses iacabades en punta, característica que facilita a la planta que elimini l'excés d'aigua.

L'olivera té fulles petites i dures amb pèls al revers, característica que evita que la planta perdiaigua. Són de color gris verdós, que reflecteix la llum solar i evita que la planta se sobreescalfi.

Els cactus viuen en llocs secs i calorosos. Emmagatzemen aigua a les tiges. Les fulles dels cactussón espines, això els evita que perdin aigua amb la transpiració, alhora que els serveixen dedefensa.

El nenúfar és una planta que sura a l'aigua. Presenta estructures impermeables, i l'arrel i la tija estan atrofiades, ja que no necessiten fer la funció de sostenir la planta.

La posidònia és una planta que viu al fons del mar. No té tija i les fulles són molt llargues, fet que li dóna un aspecte que recorda el d'una alga, encara que, en realitat, és un vegetal.

La reproducció de les plantes

Les plantes, com els altres éssers vius, es reprodueixen i donen lloc a nous individus semblantsals progenitors.

** Busca una imatge on es pugui veure la reproducció d’una planta amb esqueixos

Reproducció asexual. Hi intervé un sol individu que origina una nova planta a partir d'unfragment seu. Per exemple, si plantem un tros (esqueix) d'un gerani, d'aquest tros creixerà unanova planta.

Reproducció sexual. Generalment hi intervenen dos individus, cada un dels quals aporta unacèl·lula reproductora o gàmeta. Els dos gàmetes s'uneixen i, posteriorment, es forma una novaplanta amb caràcters dels dos progenitors.

La florEn la flor es troben els òrgans reproductors d'algunes plantes. A l'interior de la flor es formen elsgàmetes i hi té lloc la fecundació.

Una flor consta de les parts següents:

El peduncle. És la part que uneix la flor a la tija. A vegades és gairebé inexistent.

El calze. Està format per unes fulles verdes i petites anomenades sèpals, que són a la base i protegeixen la flor fins que s'obre.

La corol·la. Està formada per unes fulles de colors, els pètals.

Els estams. Són els òrgans reproductors masculins. Estan formats per una part prima i allargada, anomenada filament, i un engruiximent final, que rep el nom d'antera. A les anteres hi ha els grans de pol·len, dins dels quals es troben els gàmetes masculins.

El pistil. És l'òrgan reproductor femení. Està constituït per una o diverses estructures en forma d'ampolla. La part superior rep el nom d'estigma, el coll s'anomena estil, i la base és l'ovari, que conté els gàmetes femenins, anomenats oosferes.

** Busca una imatge d’una flor on hi surtin totes les seves parts estructurals

La pol·linitzacióLa pol·linització és el transport del gra de pol·len des de l'antera d'una flor fins a l'estigma d'unaaltra. El transport de pol·len el pot dur a terme el vent o bé alguns per animals.

El transport dut a terme pel vent exigeix que la planta produeixi nombrosos grans de pol·len,amb la finalitat d'assegurar que algun gra arribi a una altra flor. És típic de les flors poc vistoses,com les dels pins o dels avets.

En el transport dut a terme per animals, com ara insectes, ocells i ratpenats, l'arribada del grade pol·len a una altra flor és molt més segura. Per això, les plantes necessiten produir menysquantitat de pol·len. És típic de flors amb pètals vistosos i olors agradables, com ara les roses iles orquídies.

** Busca una imatge de pol·linització anemòfila i una de pol·linització zoòfila.

Quan el gra de pol·len arriba a l'estigma, desenvolupa un tub pol·línic que arriba fins a unaoosfera de l'ovari. A l'interior de l'ovari es produeix la fecundació, que és la unió del gàmetamasculí i del gàmeta femení.

L'oosfera fecundada es converteix en la llavor, que conté l'embrió de la futura planta i les sevesreserves alimentàries.

A continuació, el calze i la corol·la s'assequen i cauen. L'ovari comença a créixer per formar elfruit, que té com a funció protegir la llavor i facilitar que es dispersi.

** Busca una imatge d’un fruit i una llavor.

Quan els fruits o les llavors estan madurs, se separen de la planta i es dispersen. La dispersióevita que les plantes creixin juntes i competeixin per l'espai, els nutrients i la llum. La dispersióés duta a terme pel vent, per animals o per l'aigua.

En unes condicions d'humitat i de temperatura favorables, les llavors germinen. Durant lagerminació, la llavor s'infla i es trenca, i l'embrió creix fins que es desenvolupa una nova planta.

** Investiga de quantes maneres diferents es pot dur a terme la dispersió de les llavors