TELEMEDICINA: FACILITADORS I BARRERES

Francesc Saigí (fsaigi@uoc.edu)

10 de març del 2012

Entre els diferents elements que configuren l'extens mosaic de l’e-Salut (vegeu

European Commission, Information Society, ICT for Health), la Telemedicina és, sens

dubte, la que ha despertat més interès, fins l'extrem de ser identificada com el

component gairebé exclusiu del "paradigma" e-Salut. Definida com l’ús de les

Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC) per al diagnòstic, monitorització i

tractament de pacients en situacions en les que l’espai o el temps separen els

participants [1], la Telemedicina es compromet a proporcionar solucions als reptes que

els canvis socioeconòmics plantegen als sistemes sanitaris al segle XXI: demanda

d'atenció sanitària, envelliment de la població, augment de la mobilitat dels ciutadans,

necessitat de gestionar grans quantitats d'informació, competitivitat global i provisió

d'una millor atenció sanitària. I tot això en un entorn de limitacions pressupostàries i

contenció de la despesa.

Aquest interès per la Telemedicina queda reflectit tant en l’augment progressiu del

nombre de projectes que s’hi van desenvolupant com en l’augment de l’activitat

científica i investigadora que es genera al seu voltant. El Mapa de tendències 2011

publicat per la Fundació TIC Salut fa palès aquest augment en el nombre d’entitats que

declaren fer ús de Telemedicina, constatant que “les noves tecnologies permeten

resoldre problemes d’accessibilitat sense generar nous costos, mitjançant la prestació

d’assistència en el lloc més adient segons la necessitat del pacient” [2]. Però malgrat

aquest interès aixecat i els esforços econòmics i humans invertits, és manifest que la

Telemedicina encara té una presència testimonial en l’activitat clínica. Com es pot

veure en el següent gràfic, són poques les aplicacions de Telemedicina que han

aconseguit consolidar-se dins la pràctica clínica i incorporar-se als processos

assistencials en el sistema sanitari català [2]:

El Debat que anem a encetar té com a objectiu central aconseguir un millor

coneixement i comprensió de quines són aquestes barreres i quins poden ser els

facilitadors per a que els projectes de Telemedicina iniciats a diferents nivells

puguin desenvolupar-se de forma exitosa en el sistema sanitari català. I això ho

voldríem fer des de la perspectiva de tots els actors implicats. Per a fer-ho, iniciem el

debat amb un parell de preguntes per a situar-nos en l’escenari:

- Per què la majoria d’experiències pilot de Telemedicina no acaben de

consolidar-se a la pràctica clínica i de gestió habitual en el nostre sistema

sanitari?

- Quins elements contribueixen a l’èxit en la implantació de projectes de

Telemedicina a Catalunya?

Referències:

[1] Hersh WR, Hickam DH, Severance SM, Dana TL, Krages KP, Helfand M. (2006)

Diagnosis, access and outcomes: update of a systematic review of telemedicine services.

J Telemed Telecare 12(suppl 2); S2:3.31

[2] Fundació TIC Salut. Juny (2011). Mapa de tendències de les Tecnologies de la

Informació i de la Comunicació en els Serveis de Salut de Catalunya. Document en

línea. (Data de consulta: 9 de març del 2012).

http://www.gencat.cat/salut/ticsalut/html/ca/dir1771/doc16792.html