T. 13. La Terra: la dinàmica terrestre · dinàmica terrestre . TEORIES MOBILISTES TEORIA DE LA...

19
T. 13. La Terra: la dinàmica terrestre

Transcript of T. 13. La Terra: la dinàmica terrestre · dinàmica terrestre . TEORIES MOBILISTES TEORIA DE LA...

T. 13. La Terra: la dinàmica terrestre

TEORIES MOBILISTES

TEORIA DE LA TECTÒNICA DE PLAQUES: (Wilson,

1931 i Mackenzie i Le Pichon, ‘70)

Compendi d’idees que explica els processos geològics terrestres.....teoria de la tectònica global

TEORIA DE LA TECTÒNICA DE PLAQUES: punts

fonamentals

•Compendi d’idees que explica els processos geològics terrestres.....teoria de la tectònica global

•Aquestes plaques es mouen, canvien i interactuen

•Les seves vores tenen molta activitat geològica

Aquesta teoria explica la majoria de fenòmens geològics que es produeixen a la Terra: distribució de volcans, orogènesis, jaciments de materials i fòssils, ....

LES PLAQUES LITOSFÈRIQUES: segons aquesta teoria,

la part mes externa de la Terra, la litosfera, es troba

fragmentada en blocs o plaques litosfèriques que “llisquen

contínuament sobre una capa plàstica o astenosfera”.

Tipus:

•Plaques oceàniques: sols litosfera oceànica (ex. Pacífic)

•Plaques mixtes: litosfera oceànica i continental (ex. Eurasiàtica)

LES PLAQUES LITOSFÈRIQUES: les plaques estan

separades per límits o bords, en els quals es localitza la

principal activitat sísmica i volcànica del planeta:

•Límit divergent: constructiu o distensiu

•Límit transformant: lliscant o conservador

•Límit convergent: destructiu o compresiu

LÍMITS DIVERGENTS: La majoria coincideix amb les dorsals oceàniques, que són els llocs per on la litosfera es fragmenta i el material del mantell puja per l'esquerda per sortir a l'exterior a banda i banda de les dorsals. En aquestes zones es crea nova litosfera i el fons oceànic s'expandeix, d'aquí el nom de límit constructiu.

A les dorsals, les plaques es desplacen en sentits contraris, és a dir, se separen: per aquesta raó es denominen també límits divergents.

DORSAL OCEÀNICA: són serralades submarines amb una amplada de 1000-4000 km i altura mitjana de 3 km. Tenen una cobertura sedimentària insignificant i la potència dels sediments augmenta segons s'allunyen de la dorsal.

Està formats per roques volcàniques, vulcanisme intermitent, activitat sísmica amb sismes de magnitud moderada i focus situats a menys de 70km.

Aquest profunda vall es pot observar en algunes regions de la Terra, com ara el Rift Valley de l'est d'Àfrica, a la regió dels grans llacs, que s'estén cap al Sud des del Golf d'Aden. Es tracta d'un sistema de valls amb terrenys per sota del nivell del mar, el que fa que es localitzin en el seu interior els grans llacs africans, i amb una gran activitat volcànica

LÍMITS TRANSFORMANTS: en aquests límits no es crea ni es destrueix litosfera. Les plaques que estan en contacte es desplacen lateralment, en la mateixa direcció però en sentits oposats, al llarg d'una falla transformant, el que produeix fricció en la litosfera i genera freqüents terratrèmols.

Amb una longitud d'uns 950 km, la falla de Sant Andreu és un exemple de límit transformant. Té com a particularitat que està emergida, la qual cosa facilita el seu estudi. Es tracta d'una zona activa (en la qual es produeixen uns 300 terratrèmols a l'any), en aquest lloc la placa pacífica avança cap al nord-oest, pel que fa a la placa nord-americana uns 5 cm a l'any.

LÍMITS CONVERGENTS: Es localitzen en zones on dues plaques s'aproximen o convergeixen (l. Convergent), en ells es destrueix litosfera (l. Destructiu) i segons el tipus de placa que col·lisioni tenim xocs:

1. continental-oceànica

2. oceànica-oceànica

3. continental-continental

LÍMITS CONVERGENTS: (continental-oceànica) Quan xoquen, la placa oceànica (que és més densa que la continental), s'enfonsa sota la continental.

A la zona de subducció, coberta per l'oceà, s'origina una fossa oceànica, i en el continent una SERRALADA paral·lela a la vora de la placa continental.

Ex. Fossa de Perú-Xile o serralada dels Andes

Característiques de les fosses oceàniques: són profundes depressions allargades i estretes. Segons la seva proximitat al continent, reben sediments d'origen continental i oceànic, els quals es deformen causa de l'empenta de les plaques (prisma d'acreció).

Gran activitat sísmica, els hipocentres es localitzen en un pla inclinat 45º respecte al continent (fins 700km prof) - pla o de Benioff

Gran activitat volcànica: a mesura que els materials descendeixen, va augmentant la seva pressió i temperatura, fonent-se. D'aquesta manera ascendeixen originant una filera de volcans al llarg de la placa continental superior (arcs volcànics continentals).

LÍMITS CONVERGENTS: oceànica-oceànica. Quan dues plaques oceàniques xoquen, una d'elles subdueix sota l'altra i es generen una fossa oceànica i un arc insular.

Característiques dels arcs insulars:

•Cadenes d'illes d'origen volcànic que es formen en la vora de l'escorça que no subdueix, com a conseqüència de la fusió parcial de l'escorça que subdueix.

•La majoria en el cinturó de foc del Pacífic, (90% dels terratrèmols de la Terra)

•Quan en una de les plaques hi ha vinent un continent, es forma un arc insular paral·lel i separat del mateix per un mar interior (conca marginal o trasarco) amb una profunditat de 2-5km. Ex. Arxipèlags del Japó i Filipines.

LÍMITS CONVERGENTS: continental-continental. Dues plaques continentals col·lisionen un cop subducida la litosfera oceànica que existia entre elles. Però, en tenir dues la mateixa densitat, no subdueix cap.

La subducció origina:

•Al principi, la formació d'un arc volcànic d'illes a causa de la fusió de les roques que subdueixen.

•Una vegada que la litosfera oceànica desapareix, la col·lisió dels dos blocs continentals (obducció) i el formació d'una serralada intracontinental com la de l'Himàlaia.

•Aquestes serralades presenten escàs vulcanisme, ja que la compressió provocada per la col·lisió dels continents tanca els conductes magmàtics, el volumen de sediments és més gran i no queda escorça oceànica que subdueix i que es pugui fondre.