s ben sabut, però sovint s’oblida, que totallengua té literatura. Quan tot li està ve-tat, o autovetat, sempre li queda l’oralitat.

Tanmateix a finals del segle passat hi havia en-cara qui dubtava que a Aragó hi hagués litera-tura oral en català, i com a molt pensava que, encas d’haver-n’hi, només podia ser una traduc-ció matussera del castellà. S’observa per altra partque tota llengua que conviu ambuna o més llengües, i aquest és elcas de la nostra, sempre crearà ora-litat bi- o plurilingüe. Això no éscap especificitat franjatina, coms’ha dit, ans un fet inherent a to-tes les llengües en situacions bi- oplurilingües. L’interès per la lite-ratura oral pren volada amb el ro-manticisme, tot i que no hi faltenprecedents anteriors. A Aragó enrelació amb la nostra llengua aquest interès noes desvetlla, amb comptades excepcions, fins ala dècada dels vuitanta del segle passat, amb qua-si dos segles de retard respecte als altres terri-toris on es parla català. Ara, en escassos trenta anyss’ha passat de desenes de mostres de literaturaoral replegades a milers: des del Refranyer del Ma-tarranya de Blanc del 1983 fins al recent (2010)Literatura oral a Faió, Favara, Maella i Nonasp deSales en comptabilitzo 24 llibres publicats, alsquals s’han d’afegir els molts textos recollits endiaris i revistes. I l’activitat recol·lectora no tépas l’aire de voler-se aturar. Els recol·lectors hantingut en general la pruïja de recollir els textostal com els eren donats pels informants amb lamàxima fidelitat possible, i això si per un can-tó els dóna gran autenticitat, per l’altre no sem-pre n’ofereix una lectura fàcil, tret de quan esdisposa d’un bon narrador i de bones circums-tàncies d’obtenció del text. En són conscientsels recol·lectors i en certs casos —Carrégalo,Chauvell, Coll, Riva i Vidal— reelaboren els tex-tos narratius que els arriben, mantenint quasi no-més els trets argumentals, una actitud que hantingut també els tres grans recol·lectors de l’o-

ralitat catalana: Amades, Alcover i Valor. Crec queara, quan ja disposem d’un gran nombre de tex-tos de narrativa -contes, llegendes, facècies-, con-vindria reelaborar com ells la nostra narrativa oral,cosa que en facilitaria molt la lectura i difusió.En relació amb això vegeu ací el text de Ca-rrégalo i compareu-lo amb la versió que ell ma-teix va recollir al llibre Mont-roig. El patrimoni im-

material (la literatura oral), p. 60-61. La literatura oral i l’escrita sempres’han enriquit mútuament. Fins itot s’ha arribat a dir que la primeraés una versió degradada de la se-gona. Aquesta afirmació no és sinóun prejudici, però sí que eviden-cia que l’oralitat beu molt de l’es-criptura, transformant-la i rein-terpretant-la —i d’ací el seu es-pecial encant. I al revés és fàcil

d’observar la influència de l’oralitat en la lite-ratura d’autor. Es manifesta gairebé en tots elsautors, especialment en l’abundosa fraseologiade la narrativa de Moncada i en la poesia deLombarte. L’estudi d’aquesta literatura oral vaen augment: veiem, per exemple, com en els ín-dexs tipològics dels contes, nacionals o inter-nacionals, se n’hi citen amb freqüència dels nos-tres. És més, la seua difusió no va dirigida no-més a un públic tendencialment de llengua ca-talana, sinó que se’n fan edicions pensades pera tots els aragonesos, independentment de la llen-gua que parlen. Són llibres on apareixen textosen les nostres tres llengües, barrejats i sense tra-duir. C. González Sanz ha obert aquest camí el2010 amb mostres de la narrativa oral amb lamonumental antologia de contes De la chami-nera al tejao, i l’han seguit el 2011 S. Cabello iI. López Susín amb Lo que nos contaban los ya-yos I. No fa gaires anys M. Celma va presentarun projecte semblant de cançoner aragonès tri-lingüe al Govern, aturat de fa temps. Recullssemblants de refranys o endevinalles, posem percas, són fàcils d’imaginar.

Artur Quintana

styli locusPublicació d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari

estiu 2012

7

La literatura oral catalana a l’Aragó

Publicació d’IniciativaCultural de la Franja

Direcció:Artur Quintana

Consell de redacció:Pep EsplugaLoli Gimeno

Carme MesseguerHèctor B. Moret

Màrio Sasot

Disseny:Esteve BetriàRicard Solana

RedaccióC/. Major 4

44610 CALACEITtempsdefranja@telefonica.net

Impressió i produccióTerès & Antolín s.c.

info@teresantolin.com

Dipòsit legal: TE-57/2009

É

Styli7.qx8 27/06/12 20:35 Página 1

styli locus 2

idea, de tal manera que, sense dir res a nin-gú, ho va planificar tot per a donar-li unbon escarment, furtant-li la matançacom a única forma que, ni que fora peruna sola vegada, ell i la seua prole tam-bé pogueren menjar magre.

Tant la rectoria com la casa del sagris-tà eren contigües a la iglésia però estavensituades en fronteres oposades. Ara bé,anant amb compte, i amb l’aju-da d’una escala, a través deltellat de la iglésia es po-dia passar de l’una al’altra. Lo Ro-get conei-xia bé leszones mésaltes i inacces-sibles dels edificisja que des de me-nut hi havia pujat amoixonar. I al capd’uns dies, quan va estimarque la matança estaria prou eixuta, unanit, negra i estriada nit, amb molta cau-tela per a no fer cap soroll que el pogueradelatar, va entrar al quarto del gorrí i ambtres o quatre viatges pels tellats li va pren-dre al vicari els cuixots i el que li va vin-dre bé.

Ignorant del tràfec nocturn de l’esco-là, l’endemà, a primera hora del matí i ca-rregat d’optimisme, el mossen va entrara la sagristia per a comprovar si tot esta-va a punt per a l’ofici. No havia traspas-sat encara la porta quan, de sobte, lo Ro-get, posant cara de compungit peròamb una espurneta de picardia als ulls, liva demanar que es volia confessar, que ha-via fet una malifeta, que estava en pecatmortal i que volia alliberar-se de segui-da d’aquell càrrec de consciència. I sen-se esperar resposta se’n va anar caminantcap al confessionari. Sorprès per tan ma-tinera petició, i una mica confús, el ca-pellà el va seguir sense dir ni piu. I allí,assentat al confessionari, es va disposar aescoltar expectant les explicacions del sa-gristà, que, al seu criteri, van pecar de la-

La monòtona existència del sagris-tà anava regida pels tocs de lescampanes: a les sis missa primera,

primer toc, a les onze el dinar al foc, a lesdotze desjunyir... Una vida presididaper estoles i roquets, i ambientada de for-ma permanent per la rància flaire de l’en-cens i la cera cremats que li penetrava laroba, i fins i tot la pell, conferint-li unaolor característica. D’escassa talla i primcom un ganxo, dotat d’uns ulls molt vius,d’un blau intens, que destacaven en unacara d’aparença infantil per causa de l’e-xigua barba i l’enrosida i pigada pell, eljove de casa el Roig, que estava ja propde la quarantena, feia honor a la mota-da amb la que eren coneguts els de la seuanissaga, ja que una espessa mata de cabelld’un roig daurat li coronava la testa. Denatural enèrgic i voluntariós, al Roget, toti la monotonia, li agradava el seu treballi no li importava estar a tota hora, tant dedia com de nit, a disposició de la iglésia.I és que, a ell, allò de ser escolà gairebéli havia vingut d’herència, perquè son parei son iaio també ho havien segut i, per talcausa, es podia dir que havia mamat l’o-fici. Però la paga era molt justa i, des desempre, a casa es van veure en la neces-sitat de complementar-la treballant de tanten tant a jornal. I així anaven passant,comptant amb l’ajuda de les quatre pa-taques i la mica de verdura que collien,i d’alguna dotzena d’ous que, si no po-dien vendre, descanviaven a la barata peruns talls de cansalada o d’abadejo desti-nats a il·lustrar l’eternament migrada olla.

Pel contrari, a casa del vicari les cosespintaven ben diferents. Mossen Ramongaudia d’una folgada posició gràcies alproducte de la capellania de la que era ti-tular i que havia instituït, uns segles abans,una ànima caritativa. Aquell benefici es-tava dotat amb les fèrtils terres d’una ex-tensa finca situada a la millor zona del ter-me. Unes terres que tenia cedides a tre-ballar a mitges però que eren tan pro-ductives que li permetien sostindre la casasense gaires privacions. Per això, a la seua

taula no faltava mai la vianda, particu-larment la del porc de casa que acostu-maven a matar cada any pels volts de TotsSants. Alt com un xop, de cabell castanyperò ja una mica enfarinat, i de caràcterburleta i irònic, el vicari era un seixan-tó a qui, tot i ser prim, la bona vida i lesescasses preocupacions l’havien dotatd’una voluminosa panxeta. Una mica pos-seït de si mateix, ni la paciència, ni la tem-prança, ni tampoc la humilitat no eren lesseues millors virtuts. I sempre donava perfet que per la simple raó de ser capellà tot-hom estava obligat a prestar-li auxili.

Es podia dir que les relacions entre ellseren correctes, però realment es devienmés a l’actitud una mica servil i de fin-gida submissió del sagristà que no a unabona harmonia. I és que, en el seu fur in-tern lo Roget considerava que el mos-sen era un misèries, ja que cada any li de-manava ajuda per a la matança, però encanvi no havia tingut mai la delicadesad’obsequiar la seua bona disposició ambalguna tallada, ni que fora de cansalada,per a confortar una mica els seus afligitsbudells i, el que era encara més impor-tant, els de la seua família. Perquè el ca-pellà, a canvi de la col·laboració, s’havialimitat sempre a convidâ’l a compartir,amb els altres “invitats”, els quatre bocinsde la tradicional immediata rostida de lesorelles i el morro de l’animal sacrificat.I per a acabar-ho d’adobar, de tant en tant,el vicari, que era bastant enfotetes, escomplaïa en provocâ’l traient la matan-ça a col·lació. Per tals circumstàncies, loRoget n’estava fart de tanta burxamen-ta i considerava immorals la continua os-tentació d’opulència del mossen i la seuainnata cicateria. Així es que, en vista dela penúria, cansat del fet que l’altre li bus-cara sempre les cossiguanyes, i sobre totd’esperar una recompensa que mai noarribava, el dia de la matança l’escolà vadecidir que d’aquell any no passava i quehavia d’ensenyar-li una lliçó de les queno s’obliden fàcilment. I des d’aquell mo-ment al seu cervell va anar fructificant la

Secret de co

Styli7.qx8 27/06/12 20:35 Página 2

styli locus3

còniques: “Que havia tingut un mal pen-sament i havia robat d’una casa unspernils i alguna altra cosa de la matança”.Ell s’esperava una exposició més sucosa,però no va gosar preguntar-li res per a quèno es pensara que tenia un interès mor-bós. De primer el va reprendre de for-ma enèrgica, però, a poc a poc, adoptant

l’acostumat posat paternalista, va anarrebaixant el nivell d’exigència

per a acabar dient-li que nopatira ja que allò es per-

donava amb unabona penitència.I immediata-ment el va ab-soldre impo-

sant-li la que vacreure convenient en

consonància amb lagravetat de la falta co-

mesa. Acabada la confes-sió, l’escolà es va afanar a

complir-la agenollat al primer banc iassegurant-se que l’altre l’estava veient desdel confessionari.

Aquell dia la missa es va desenvoluparsense novetat. Però al mossen, que esta-va en dejú, se li feia la boca aigua pensanten el suculent esmorzar que li tindria pre-parat la casera. Per tal motiu va enllestirla celebració tan ràpidament com va po-der i després de traure’s els ornaments li-túrgics va marxar com una exhalació capa casa, mentre el Roget, des de la portade la sagristia, el contemplava amb unsomriure maliciós. Al girar el cantó de laiglésia al capellà el va sorprendre veure quela majordona estava a la porta de la rec-toria parlant amb una veïna i gesticulantenèrgicament. Quan la criada se’n va ado-nar de la seua presència, va deixar l’altraamb la paraula a la boca i se li va atansarcorrent. I, tota sufocada, entre grans es-paraments, li va dir: “Ai, don Ramon...,que esta nit mos han entrat i mos han ro-bat los pernils i alguna cosa de la matan-ça, i a dalt només queden les espatles iquatre fils de borrifaldes”.

de confessióA l’instant, posant-se la mà a la barbe-

ta en actitud pensativa, el capellà, ques’havia quedat sense sang a les borxaquesper causa de la sorpresa, recordant la con-fessió del sagristà, va respondre en veu alta:“Pos ja sé qui és!”.

“Pos això s’ha de denunciar!, perqué...,a vore qui ha segut! —va exclamar la ca-sera indignada”.

“No puc! —la va tallar el mossen—;jo ja sé qui és; el que passe és que no hopuc dir..., perquè és secret de confessiói no puc; però bé, ja miraré de solucio-nar-ho”.

Al vicari li costava creure que l’esco-là poguera ser l’autor d’aquella vilesa, detan tremenda ofensa a un humil servidorde Déu com era ell. No s’ho hagueraimaginat mai. Ara, la coincidència eramassa evident, i allò —pensava— era moltmés del que un ministre del Senyor po-dia suportar. I, bruscament, girant sobreles seues passes, va tornar cap a la iglésiaamb la intenció de parlar amb el Roget.Però ja estava tancada. Acte seguit va anara buscâ’l a casa. I no el va trobar tampoc.Absolutament neguitós, va passar el diaintentant-ho, però pareixia com si el sa-gristà se l’haguera empassat la terra, ja queno el va poder localitzar. Durant aque-lla nit no va aclucar els ulls. La cavil·la-ció el martiritzava i no parava de donar-li voltes a la malifeta. Es preguntava comhauria pogut entrar al quarto del porcsense que ningú se n’adonara, ja que perdins de la rectoria tot estava en ordre. Enqualsevol cas —reflexionava—, no en po-dia fer ús en públic, de la informació re-buda a través de la confessió. Tenia lesmans irremeiablement lligades, ja que nopodia prendre cap represàlia que pogue-ra transcendir. Això haguera segut vul-nerar el secret, i ell, que era un sacerdotde profundes conviccions, no estava dis-posat a trencâ’l per res del món. Però enel seu fur més íntim confiava poder-hosolucionar per les bones i en privat. Pertal motiu, l’endemà es va llevar benprompte, disposat a muntar guàrdia a l’en-

trada de la iglésia per a poder enxampar,d’una vegada, al sagristà. Però el Rogethavia matinat més i se’l va trobar que,d’esquena al carrer, ja estava obrint lesportes. Sense dir res, però mirant-se’l fito-fito, el mossen va tossir una mica i va es-perar que l’altre es girara. L’escolà no esva immutar. Podia sentir com la miradadel vicari se li clavava al clatell, però vacontinuar. Finalment, quan va acabar, esva anar girant. I en aquell instant, el ca-pellà, amb un posat sever com el d’unpare contrariat, i vigilant als costats queno hi haguera ningú que el poguera es-coltar, li va dir: “Ai, Roget, Roget; tu sique l’has fet bona!; vine ací pocavergonya,lladre; vine que ara t’hai de confessar benconfessat; a vore: qué vas fer tu l’atra nit?”.

Al sagristà la sobtada presència del mos-sen no l’havia sorprès. L’esperava amb de-ler i tenia preparada la resposta. Però in-esperadament el capellà va continuar: “Ah,malraçat! Que baratet t’has minjat lo per-nil, tu, eh?”.

L’altre el va deixar parlar. I al cap d’u-na estona, que al vicari se li va fer eter-na, lenta, pausadament, recreant-se encada paraula, mentre el mirava fixamentals ulls, li va respondre en un to burlesc:“Pos ahir, durant la confessió, amb la pe-nitència que em va imposar, vostè mateixes va ficar el preu; així és que, au!, ja hosap, a fer punyetes!”.

I girant-se d’esquena sense esperarcontestació, se’n va anar caminant entreels bancs cap a la sagristia, tot parsimo-niós i satisfet per l’escarment que li aca-bava de donar al panxacontent del capellà,que es va quedar plantat a l’atri de la iglé-sia amb un pam de nassos i sense donarcrèdit al que li estava passant.

Josep A. Carrégalo Sancho

* Recreació de la facècia o acudit que, amb el tí-

tol de «Los pernils del vicari», figura transcrita al

meu recull Mont-roig: el patrimoni immaterial (la li-

teratura oral), ASCUMA, Calaceit, 2007, p. 60-61

Styli7.qx8 27/06/12 20:35 Página 3

styli locus 4

Aurèlia LombarteAurèlia Lombarte Segura va nàixer a Mont-roig de Tastavins el 1933 i resideix a Vall-de-roures. Escriu en castellà i en ca-

talà, en aquesta darrera llengua des del 1986 per estímul del seu amic Desideri Lombarte. La seua poesia es troba dispersaen revistes matarranyenques i diverses antologies.

Trini, dóna’m una cajetillai fica’m una copa d’aiguardent.

Tinc que anar al monte a fer llenyaque fa una temporadeta

vam esporgar els ametlers.Lo va heredar del seu pare.

Va ser estanquer coranta anys.Guardadetes dins d’un sobrejo tinc les dos credencials.

Lo seu home tenie una fusteria,ella les faenes de la casai el negoci de l’estanc.

Lo seu germà, lo més menut,llaurant la terra i la vinya

plantadeta de garnatxa i macabeu.Una xiqueta menuda, vivaratxa i juguetona.

I la casa prosperant.Pobra família, com tantes altres,

quina se n’està tramant:una Espanya, la d’entonces, de caciques i ignorants

només faltaven les bombesper acabâ’ho d’arreglar.Aquella estanquera jove,

amable i servicial,después de l’any trenta-nouno va tindre més l’estanc.

El seu germà, que estimave,mort a les batalles del Segre.

Lo seu home, camps de refugiats francesos,al Barcarès, quan bufe la tramuntana

tragant l’arena del mar.A Burgos, al camp de Miranda de Ebro,

lo tracte és inhumà, quatre llentiges en pedres,mortets de fred i de fam.Ai, Trinidad de l’estanc,

aquella guerra cruelque penes te va portar!Tota vestida de negre

vas pels carrers de la vila.La xiqueta no la soltes de la mà,

la casa està precintadai quan te dixen entrar

només les quatre parets.Que fredor vas sentir al cor,que camí de dures pedres, lo que tindràs que triscar.

Un dia fred de febrerlo pare mos va tornar.

Que no falto l’esperança.Que difícil tos serie començar

a treballar i, per ser bones persones, olvidar.A fira mos va comprar una burreta

i va omplir lo graner de blat.La vinya com un jardí carregada de raïms.

De dia a replegar ametles,de nit a la voreta del foc

los tres teníem que desclofar,lo pare entonave una jota,que estilo i que bé cantave.La mare agraïda se’l mirave

i dos llàgrimes com dos perlesli caïen cara avall.

Al final de l’any cinquantala noia se va casar.

Te vaig regalar tres néts.Tu, la iaia mes carinyosa,

los vas cuidar i els vas mimar.Mare, escolta’m, que te contaré un secret:jo ne tinc sis, què alegria, los ham doblat.Si puguérem estar tots una nit de vetlada

a la voreta del foci a la entrada de l’estanc,

sentir aquella olor tan bonaa tabaco i aiguardent...

Pero això, mare estimada,ja no passarà mai més.

TABACO i AIGUARDENTUn record a tantes dones

que com la meva mare van servíctimes d’aquella guerra

Styli7.qx8 27/06/12 20:35 Página 4