SomriureS entre noies

Gem

ma G

elab

ert G

onza

lo

k

isp

ar

fid

u

SOM

RIU

RES

«

entre

noi

es »

emboscall39

MNEMOSINE

Mnemosine(memòries, biografies,(memòries, biografies,(memòries, biografies,(memòries, biografies,(memòries, biografies,

viatges, estudis)viatges, estudis)viatges, estudis)viatges, estudis)viatges, estudis)

2. Mercuri Molera, Altra disputa entre l’Aser Onyósi Anselm Turmeda, àlies Mascaron

7. Antoni Rotllant, ¿La revolución devora alrevolucionario?

10. Pere Tort, pintor11. Antoni Rotllant, Los cuervos festejaron la victoria12. Dolors Fàbregas, Els meus colors13. Cecília Alcántara, Instants amics14. Josepa Plans i Sayós, Records i sentiments15. Fidel Matínez, Tus licores17. Empar Barcons i Xavier Pàmies, Cap allà on

neix el Nil18. Antoni Rotllant, Cuarenta años después19. Miquel Vilardell, La meva pel·lícula22. Mercuri Molera, Sojorn a Praga amb Franz Kafka23. Ramon Erra, A Bòsnia ens trobarem24. Miquel Bech, Les vivències d’una guerra que em va

tocar viure25. Frederic Santaeulària, Cultura i llengua ibèrica26. Pelut i Pelat27. Josep Nogué, Manual del Creador -El poder de

les formes28. Ernest Rodríguez & Àngel Rodríguez, La

pastisseria a mà29. Pasqual Mas i Usó, Màssimes30. Frederic Santaeulària, Glossari iber31. Frederic Santaeulària, Curs de cultura i llengua

ibèrica32. Albert Mora, Sol enllà. Converses amb en Roure34. Prudenci Reguant, El llibre del perfecte amor35. Amadeu Lleopart, L’art de brodar36. Frederic Santaeulària, Jacaretingapaguácaribé37. Víctor Sunyol, Pelat i pelut 238. Santiago Mora Soteras, Cartes a diaris

Mnemosine. Filla del Cel i la Terra, personifica lamemòria: se li atribueix l’art del raciocini i ladesignació dels noms convenients a les coses. Vaser la primera a fer ús de tot allò que contribueix arecordar les coses.

xxxxxxx

Un dia vaig pensar que jo podria ser la protagonista d’un llibre,del meu llibre; amb una història, la meva història; igual que tutambé podries ser-ho...

No és tan sols una biografia.Són pensaments que tothom pot plantejar-se i preguntar-se.Sentiments que cadascú ha sentit a la seva manera.Sensacions descrites amb paraules.Reflexions i visions de la vida des d’uns ulls, els meus ulls.

Dubtes incansables que mai deixen de qüestionar-se.Preguntes sense resposta i respostes trobades en pinzellades devivències.

És una petita gran part de mi que considero molt meva però querespiro ànsies de compartir.

Les quatre passes que he fet fins ara, i el resultat que n’heobtingut.

Les conclusions de segons que avancen i dies que passendeixant un rastre gravat en les ombres abandonades.

No és tan sols una biografia;sóc jo entre paraules,entre lletres i escrits;descrita amb sentiments i pensaments.

Perquè com va deixar escrit Ramón Sampedro en les sevesCartes des de l’infern :

«Seu. Escriu la teva història. Tal vegada triguis la resta de la tevavida a explicar-la; però algun dia la llegiran els teus fills, els teusmarits, els teus pares, les teves mestres o algun altre ésser

humà que t’hagi conegut. Aquest haurà estat un bon motiu perviure. La teva vida haurà servit per revelar la teva veritable

història.»

Perquè en un llibre volen els somnisi els sentiments floten.

k i s p a r f i d u

SOMRIURES« entre noies »

Gemma Gelabert Gonzalo

kispar fidu: jo entre paraules, entre lletres i escrits;

descrita amb sentiments i pensaments.

Gemma Gelabert Gonzalo:Vaig néixer a Sabadell l’1 d’abril del 1986.

He viscut tota la vida al mateix poble i a lamateixa casa, i la veritat és que em sentoorgullosa quan penso que sempre he estataquí... m’ho sento més meu.

Escric perquè de vegades és l’única maneraper a extreure el què penso i el què sento...ja sigui perquè estic melangiosa o perquènecessito plasmar el que em recorre perdins i deixar-ho gravat en uns fulls...

Changed with the DEMO VERSION of CAD-KAS PDF-Editor (http://www.cadkas.com).



Gem

ma G

elab

ert G

onza

lo

k

isp

ar

fid

u

SOM

RIU

RES

«

entre

noi

es »

emboscall39

MNEMOSINE

Mnemosine(memòries, biografies,(memòries, biografies,(memòries, biografies,(memòries, biografies,(memòries, biografies,

viatges, estudis)viatges, estudis)viatges, estudis)viatges, estudis)viatges, estudis)

2. Mercuri Molera, Altra disputa entre l’Aser Onyósi Anselm Turmeda, àlies Mascaron

7. Antoni Rotllant, ¿La revolución devora alrevolucionario?

10. Pere Tort, pintor11. Antoni Rotllant, Los cuervos festejaron la victoria12. Dolors Fàbregas, Els meus colors13. Cecília Alcántara, Instants amics14. Josepa Plans i Sayós, Records i sentiments15. Fidel Matínez, Tus licores17. Empar Barcons i Xavier Pàmies, Cap allà on

neix el Nil18. Antoni Rotllant, Cuarenta años después19. Miquel Vilardell, La meva pel·lícula22. Mercuri Molera, Sojorn a Praga amb Franz Kafka23. Ramon Erra, A Bòsnia ens trobarem24. Miquel Bech, Les vivències d’una guerra que em va

tocar viure25. Frederic Santaeulària, Cultura i llengua ibèrica26. Pelut i Pelat27. Josep Nogué, Manual del Creador -El poder de

les formes28. Ernest Rodríguez & Àngel Rodríguez, La

pastisseria a mà29. Pasqual Mas i Usó, Màssimes30. Frederic Santaeulària, Glossari iber31. Frederic Santaeulària, Curs de cultura i llengua

ibèrica32. Albert Mora, Sol enllà. Converses amb en Roure34. Prudenci Reguant, El llibre del perfecte amor35. Amadeu Lleopart, L’art de brodar36. Frederic Santaeulària, Jacaretingapaguácaribé37. Víctor Sunyol, Pelat i pelut 238. Santiago Mora Soteras, Cartes a diaris

Mnemosine. Filla del Cel i la Terra, personifica lamemòria: se li atribueix l’art del raciocini i ladesignació dels noms convenients a les coses. Vaser la primera a fer ús de tot allò que contribueix arecordar les coses.

xxxxxxx

Un dia vaig pensar que jo podria ser la protagonista d’un llibre,del meu llibre; amb una història, la meva història; igual que tutambé podries ser-ho...

No és tan sols una biografia.Són pensaments que tothom pot plantejar-se i preguntar-se.Sentiments que cadascú ha sentit a la seva manera.Sensacions descrites amb paraules.Reflexions i visions de la vida des d’uns ulls, els meus ulls.

Dubtes incansables que mai deixen de qüestionar-se.Preguntes sense resposta i respostes trobades en pinzellades devivències.

És una petita gran part de mi que considero molt meva però querespiro ànsies de compartir.

Les quatre passes que he fet fins ara, i el resultat que n’heobtingut.

Les conclusions de segons que avancen i dies que passendeixant un rastre gravat en les ombres abandonades.

No és tan sols una biografia;sóc jo entre paraules,entre lletres i escrits;descrita amb sentiments i pensaments.

Perquè com va deixar escrit Ramón Sampedro en les sevesCartes des de l’infern :

«Seu. Escriu la teva història. Tal vegada triguis la resta de la tevavida a explicar-la; però algun dia la llegiran els teus fills, els teusmarits, els teus pares, les teves mestres o algun altre ésser

humà que t’hagi conegut. Aquest haurà estat un bon motiu perviure. La teva vida haurà servit per revelar la teva veritable

història.»

Perquè en un llibre volen els somnisi els sentiments floten.

k i s p a r f i d u



kispar fidu: jo entre paraules, entre lletres i escrits;

descrita amb sentiments i pensaments.

Gemma Gelabert Gonzalo:Vaig néixer a Sabadell l’1 d’abril del 1986.

He viscut tota la vida al mateix poble i a lamateixa casa, i la veritat és que em sentoorgullosa quan penso que sempre he estataquí... m’ho sento més meu.

Escric perquè de vegades és l’única maneraper a extreure el què penso i el què sento...ja sigui perquè estic melangiosa o perquènecessito plasmar el que em recorre perdins i deixar-ho gravat en uns fulls...

SOMRIURES«entre noies»

MNEMOSINE39

k i s p a r f i d u


emboscall


Primera edició: octubre de 2006© Gemma Gelabert Gonzalo© D’aquesta edició: emboscall

C/ Soledat, 7, 1r - 1a. 08500 Vicwww.emboscall.com

Dipòsit legal: B--2006ISBN: 84-96716--

A totes aquelles personesque alguna vegada

m’han regalat un somriure sincer.

Per a ulls petits que veuen el móndes de mirades de somnis.

Per a ulls més gransque avancen descobrint-se.

I per als més experimentatsque somriuen veient tot el que han caminat.

7

M’agradaria escriure un llibre on es mostressin totesaquelles inquietuds que alguna vegada m’han rondatpel cap. Qüestions que penso que tothom s’ha formulatalgun cop, que han passat pel cap de més d’una persona.

Preguntes sovint dubtoses, sense resoldre o amb unasolució molt personal i autònoma. Aquells conflictespersonals que desxifrem avançant amb els ulls benoberts i les mans preparades per a palpar cada espaique ens uneix a un món que a cada pas és més nostre.

Voldria plasmar en ell tots aquells pensaments queflueixen pels meus sentiments i que les meves manstranscriuen en fulles de paper.Potser sense necessitat d’aconseguir un objectiu, potserintentant evitar que allò que em fa viure s’esborri tanfàcilment. Amb l’esperança potser que alguns ulls veginen les seves paraules algun tipus d’inspiració, algunallum que els guiï en el seu camí a instants dubtós, queeviti que naufraguin aquelles mirades perdudes en unhoritzó massa llunyà i poc definit.Que per uns moments fes qüestionar als qui ho llegeixenel sentit de la direcció dels seus passos. El destí queintenten perseguir, allò pel que lluiten, tot allò pel querealment viuen.

M’agradaria aconseguir que per uns moments s’aturessini mirant-se en el mirall imaginari de les il·lusions hi

8

veiessin reflectida la seva pròpia imatge i s’hireconeguessin.

Aconseguir que cada lletra els despertés curiositat devoler aprendre més sobre allò que els rodeja. Que cadaparaula provoqués entusiasme per conèixer qui sónrealment.

Despertar en cada un ànsies de trobar la seva pròpiaidentitat, que els personifica en un ésser diferent a laresta per la seva voluntat d’avançar amb coratge peraquell camí que han decidit seguir.

9

Relats en català,

L’entrada a un món de lletres que va obrir-meles portes per a saltar noves fronteres.

« Un relat és una carta que l’autor s’escriu a sí mateix

per a explicar-se coses que d’una altra manera no podria esbrinar »

// L’ombra del vent \\

« Escriure és entrar a l’interior d’un mateix,és conversar amb l’ànima

és parar-se un moment i reflexionar »

// NitsdAbril \\

www.relatsencatala.cat

10

Sóc persona per sobre de tot.Jo, especialment, enmig d’una igualtat de desigualspersones.

Allò homogeni en el seu conjunt és completamentheterogeni en la seva unitat.

Ser persona significa existir i avançar pels camins que etvan creant.Ser un mateix és avançar sabent a cada pas on et trobesi per on vols continuar.

Tots aquells que lluiten per la seva vertadera existènciasón els qui viuen realment la vida que ells decideixen.Aquells que són capaços de somriure sense haver dedissimular i plorar o entristir-se sense amagar-se’n i sensepor a tornar-se a aixecar.

11

Jo? Persona

Jo? PersonaLesbiana? També

Hi ha gent que em pregunta:I com ho saps, que t’agraden les noies?

I jo em responc a mi mateixa,«Com saps tu que t’agraden els nois?»

Com ho sé?

Doncs perquè sento el mateix que tu sents per un noi enveure una noia.Perquè en elles hi veig màgia.Perquè sovint els seus somriures em fan ser feliç en laseva enorme senzillesa.Perquè m’emociono en les seves paraules.

Perquè la vida es veu diferent des d’ulls de noia.

12

He / She / It

ELL: No, no és ell. No és ell qui em roba el cor. No és ellqui em ronda pel cap constantment. No és a ell a quitinc a tota hora ficat al cap. Ell no és qui m’ha fet somiartantes vegades. Per a ell no sento el que puc sentir cap aun altr@. No, no és ell.

ELLA: Sí, potser sí. Segurament és ella. Possiblementella és a qui tinc a cada instant rondant pel meu cap. Elmés probable, sí, és que sigui ella. No sé el perquè. Nitampoc sé el com. No sé el quan. Ni sé l’on. No pucrecordar quan va ser, ni com va ser. No sóc capaç detrobar un perquè. No en sé el motiu. Sols en sé laresposta: Sí, ella. El perquè, segurament no el sap ningú.

L’AMOR: Sí, l’amor: aquest bell sentiment sovint tandolorós. Aquestes fredors que ens recorren tot el cos.Aquelles imatges que ens volten pel cap. Aquellssomriures que provoquen espurnes en els nostres ulls.Aquelles mirades que desperten tendresa entre l’espaique ens separa. Aquell maleït espai de temps quedistancia el meu jo de tu. Aquells segons del dia en quèel meu pensament s’allibera del teu record. Aquellsinstants en que sóc capaç de pensar en alguna cosa queno em recordi a tu. Sí, l’amor. Aquell sentiment quepotser mai havia sentit tan proper. I que ara, un copl’intueixo rere l’entrada al meu cor, no puc aconseguir-lo. Aquell sentiment que tants cops m’he negat.

«Potser més que paraules és tot el que hauria de fer perfer-ho realitat.»

13

Però... qui en sap la veritat?

He, She, It: tan sols un petit recull d’allò que en voldriafer mil cançons.Ell, Ella, l’Amor: tres paraules que ho podrien descriuretot.

El perquè, segurament no el sap ningú.El què, tan sols un somni que no s’esfuma en l’aire.

14

RETALLS D’UN VELL DIARIRecopilant històries i reconstruint un passat no tan llunyà

«La veritat és que en un diari només expliques coses aun simple full, per això jo et parlo de tu, perquè així

em sembla que parlo amb una persona que t’entén, etguarda els secrets i a qui pots explicar-li els problemes

que no goses explicar a ningú.»

«Gràcies per escoltar-me.»

15

1996 / 1998 – 10 / 12 anys:

Al principi descrius la vida com una successió desituacions que van passant al teu voltant a mesura queavances.Ho descrius tot tal com ho veus, ho veus tal com és, ésaixí i no t’ho qüestiones ni ho analitzes, simplement hoacceptes.

1998 – 12 anys:

«A vegades penso que sóc una inútil.Però quan veig que les coses em van bé m’animo.»

Començava a trobar-me en un terra insegur, en unaescala d’inconstants alts i baixos, a mirar la vida amb unsaltres ulls, des d’altres punts de vista i altres perspectives.Començava a descobrir les diferents cares de la vida.

1999 – 13 anys:

Comencen les inflexions, els alts i baixos, els estats deconfusió que trenquen èpoques de normalitat.«Em notava estranya, però cap a pitjor. Avui m’he tornata sentir com nova, cap a millor.»

Por als canvis, sobretot d’amistats, pèrdua d’allò queara és segur. Sortir de la seguretat, del terreny estableper trobar-te en arenes movedisses d’inseguretat.

Apareix l’atracció amb feblesa. Descripció de sentimentsamb precaució, intentant allunyar aquells pensamentsque semblen evidenciar-se.

16

«Després de veure pel·lícules romàntiques se’m fa un nusa l’estómac i no puc deixar de pensar-hi. Cada cop que veiala cara de la protagonista, amb aquell somriure, els seusulls plens de vida i lluminositat...»

Excuses inventades i fingides per allunyar-me d’aquestspensaments. Raonaments per intentar amagar-me delque sovint sento. No em vull creure, no m’ho vull creure.

Reflexions molt coherents que em sorprenen:«La vida sempre et dóna patacades que no es poden evitar,però cada error t’ensenya a millorar i això és el quediferencia les persones, el que et forma la personalitatque al final és el que et fa ser tu mateix i et fa sentir bé.»

«Moltes vegades m’he preguntat què serà de mi quan siguigran. Pensava que les coses no serien iguals, que tot serienproblemes, però a mida que vas creixent t’adones que cadamoment, cada minut i cada segon té la seva importància iel seu valor, tant si ets gran com petit.Cada moment que passa és un món ple de tresors, una nitplena d’estrelles on hi ha coses bones i d’altres que no tant,però si saps escollir bé les decisions, tots els camins etportaran al triomf i a la felicitat.»

«A mesura que et fas gran, aprens a apreciar els valorsque et dóna la vida i descobreixes el que vals i això et faavançar cada cop més.»

Començo a descobrir l’alliberament que em causa la Naturai l’esport a la muntanya:«Et sents lliure, sense res que et pari. Et ve una sensacióde llibertat.Mai deixaré de fer excursions. Per mi, fer excursions,veure muntanyes, caminar, respirar aire pur, és meravellós

17

i em treu els fums de tota la setmana, em sento amb mésforça, amb més autoestima!»

Continuen les reflexions i visions de la vida.Sempre m’ha agradat aquesta perspectiva filosòfica:«Cada etapa de la vida és diferent. Cada cop amb mésresponsabilitat i més coneixement del que fas. És una cosamolt senzilla que t’omple de felicitat i et fa aixecar el capi el vol sense estavellar-te ni deixar-te portar pel corrent.Només guiant tu i marcant el teu rumb. Lliure, a la tevaelecció, és fantàstic!»

2000 / 2001 – 14 anys:

No es pot dir que sigui una persona extravertida.Era introvertida, sort que amb el temps he anat canviant:«Cada cop em sento pitjor i ja no puc més. Aquests diesestic notant molts canvis, noves sensacions que no haviasentit i no les puc comentar a ningú, no puc i me les vaigguardant, guardant, i ja no puc més. Tinc un nus al pit quem’està fent molt mal.»

Sempre donant mil voltes a les coses. Capgirant lessituacions del dret i del revés:«Penso massa i em fa mal, dono mil voltes a les coses i jan’estic cansada. Però no ho puc evitar.»

18

Èpoques de canvis, amistats que van allunyant-se, novesaproximacions... enyorances i confusions...«Aquest any estan havent-hi molts canvis en tot. A mesuraque et fas gran les coses es van complicant més. Se’t vanobrint nous camins i alhora se te’n tanquen uns altres, enels quals has passat moments increïbles i et sap greu, peròsegueixes endavant, cada cop havent de prendre mésdecisions.Quan ets petit les coses et surten soles, tens un camímarcat i només l’has de seguir. Però cada vegada aquestcamí es fa més difícil i et desesperes. Però si caus unavegada t’has de tornar a aixecar. No t’has de rendir, hasde lluitar pel que vols.»

«Em posa negra ser així, capficar-me tant en les cosesque després no puc viure els moments.Potser és perquè sóc molt reservada i no expresso elsmeus sentiments.»

«Entre noies»

Cap als 15, les insinuacions es feien més evidents. Seguiasense voler-m’ho creure, però això no evitava que lesevidències seguissin allà.Vaig intentar iniciar un conte, una història per a desfogar-me del que dubtava i aconseguir aclarir-me:

«El que més odio i no puc suportar de les amigues és quancomencen a parlar dels nois, no m’agrada parlar d’aqueststemes. I encara em sento més incòmoda quan em preguntenqui m’agrada.La veritat és que mai he sentit aquella sensació que tothomdiu que sents quan estàs enamorat o t’agrada algú. Ni maim’he sentit atreta per cap noi.

19

Tot va començar en arribar la nova de la classe. Ella em vacanviar la vida, em va fer veure qui era realment, tot vaser tan estrany...»

2002 – 15 anys:

Mica en mica anava avançant en el meu camíd’aprenentatge de l’autonomia per a la convivència ambun mateix:«Estic aprenent a superar les coses i a no amoïnar-m’hitant. A fer la meva vida sense que ningú l’ordeni ni ladirigeixi. A decidir les coses per mi mateixa. Em sento méssegura.»

Aïllaments, confusions, estats d’absència i una estranyamelangia...«A vegades em sento com si estigués aïllada del món, comsi no m’adonés del que passa, com si tot rodés sense mi.»

Les etapes d’inflexió ja són conegudes i anomenadesamb nom propi:«He estat a punt d’entrar en una d’aquelles fases depres.»

Comparacions amb la resta. Em sento diferent, ambaltres motivacions, altres afeccions, altres expectatives:«Avui he pensat que potser no estic aprofitant la vida,que potser hauria de ser més arriscada i provar cosesnoves.»

20

Amors, nois: Realment incapaç de mantenir una relacióo intentant creure’m i convèncer-me d’una atracció queno és la real?«No sé si a aquesta edat ja podria mantenir una relació,no em veig capaç.»

Observació involuntàriament constant de la reacció delsaltres:«No suportava aquella situació; em sentia cohibida,obligada a anar amb ell, culpable pel que pensessin elsaltres.»

Voltes i qüestions del perquè sobre el mateix tema:els nois,«Jo amb aquest tema de nois sempre he sigut moltestranya. Mai m’ha agradat ningú, allò que diguis que no elpots parar de mirar o que sents aquell pessigolleig...I a vegades, quan algú m’atrau, intento amagar-ho, com sino volgués sentir-ho. És inconscientment, però a la vegadaconscient.Em fa com por que no surti bé, que després em senti pitjor.I més ara que sembla com una obligació sortir amb algú.L’únic que espero és que això canviï i que més endavantpugui mantenir una relació i m’enamori.»

29/3/2002 – 15 (a punt dels 16):

M’adono que no em sento com la majoria.M’agraden altres coses, tinc altres motivacions.«A vegades penso que sóc rara.T’explicaria tantes coses! Coses que penso i que moltesvegades no paro de donar-hi voltes. Coses que no explicoa les amigues ni a ningú, potser perquè no en tinc necessitato perquè no m’hi atreveixo, no ho sé, penso que hi ha coses

21

que la gent no entendria, coses que només penso sobre mii sobre el meu món.»

Sense adonar-me’n, o potser sense voler adonar-me’n;però vaig descobrint qui sóc.

2002 – 16 anys:

Els baixons han estat una constant en mi. Des de lesedats on comences a plantejar-te i qüestionar-te lescoses, sempre he tingut moments d’un aïllament moltpersonal.«No sé què em passava que estava una mica depre. Això jaem passa sovint, que m’agafen baixons. Suposo que sem’acumulen les coses.»

22

Confusió de pensaments:

Aquell estiu, l’estiu del 2002, vaig anar a uns Camps detreball que van ser un punt d’inflexió molt bèstia en lameva vida.

Van ser l’inici d’una etapa trencada que em va marcar iva canviar-me, em va fer créixer.Crec que vaig aprendre’n molt, del que em va passar.

En tornar, vaig omplir fulls i fulls intentant reconstruiraquells dies i extreure’n alguna conclusió que m’ajudésa deslligar aquell embolic.

«Aquests camps de treball, potser al final ho he passatmalament, sí. Hi havia moments que no sabia on amagar-me ni a on anar.Però també m’han ajudat a entendre’m i a descobrir elmeu «problema» que en part em fa ser com sóc. Em menjomassa l’olla i em fa por el que els altres pensin de mi. Hede saber passar una mica de les males cares de la gent.»

Segueixo amb les preguntes i resolent els perquès del’amor i els meus sentiments:«Jo no sé si és que tinc por a estimar o a demostrar-ho.Crec que «el meu problema» és que m’agrada anar a moltsambients sense lligar-me del tot a ningú.»

Vaig tornar alterada d’aquelles estades en els Camps detreball. Estava estranya i molt confosa. Els meus pares,veient el meu estat, van dir d’anar uns dies fora per adesconnectar, aclarir-me i alliberar-me de les idees queem consumien:

23

«Ara estic a Navarra passant uns dies amb els papes.Necessitava calmar-me. Tenia ganes de marxar d’allà,necessitava sortir dels Camps perquè ja no podia mésamb mi.»

En tornar, vaig seguir analitzant aquells dies. Vaig estarun temps intentant reconstruir les situacions i extraientconclusions de tot.«És normal que la gent no tingui clar el que vol, però fan elque pensen en aquell moment i són sincers amb ellsmateixos.Ja sé que no m’hi he de capficar més, però és que el quemés em preocupa és que no ho puc deixar córrer, perquèno sé si és el que he estat fent tota la vida.La veritat és que ara sí que estic feta un lio, però crecque l’embolic l’he tingut tota la vida. Perquè m’he adonatque penso massa en el que els altres opinen de mi i que vullestar bé amb tothom i no es pot.

No sé si és que m’adapto a tots els ambients o és que enrealitat no sé el que vull i estic fingint i tancant-me en unmón que no existeix.

He tornat a tenir por i me l’he amagada.

Vull que tothom se senti bé amb la seva vida i amb ell mateixquan jo encara no tinc clar si estic fent el que convé.Crec que tinc por de decebre la gent, i sobretot de perdre-la. Però és que el que estic fent és perdre’m a mi mateixa.

Sé que no puc tornar enrere i canviar el que he viscut itampoc vull canviar-ho perquè totes aquestes coses m’hanfet ser com sóc.Però crec que estic perduda i no ho vull demostrar.

24

La veritat és que aquesta angoixa m’ha estat perseguintmolt temps.Sé que tothom està canviant i que en aquesta edat tothomestà molt perdut i no en sóc l’única.

A vegades tinc por d’ensenyar els meus sentiments i defer algun pas del qual no n’estic segura.»

Per fi extreia per primera vegada aquell pensament quefeia temps que em rondava pel cap, amagant-se, i queem martiritzava,«La resta ja ha estat perquè vaig dir una cosa que fa molttemps que pensava: que no sabia si era lesbiana o què.Ell em va dir que no em mengés l’olla per això, que ellconeixia molta gent que ho era i ja ho aniria descobrint.»

Tot i així seguia negant-m’ho i sense acceptar-ho:«A partir d’aquí m’ho vaig muntar jo sola, perquè veig queno ho sóc. I sé que no ho sóc.»Sembla mentida com intentes tancar els ulls per a noadonar-te de la veritat.

«Va arribar un moment que em sentia amenaçada per tot,que les mirades de la gent em mataven i que no estava béallà.Tinc ganes de recuperar la meva vida.»

Era un estat de desesperació estressant.I jo seguia capficant-me en no voler-m’ho creure:«Crec que el que em va passar allà van ser moltes coses ique em desfogués d’aquella manera va ser també perquèen aquell moment vaig pensar que potser sí que era el dubtede ser homosexual el que no em deixava seguir, perquè laveritat és que ho havia pensat altres vegades i mai ho havia

25

dit i allà ho vaig treure. I m’adono que no és res d’això, ressobre la meva orientació sexual.»

Entossudida en no admetre-ho. En no voler-m’ho creure.En impedir-me acceptar-ho. Allunyar-ho del meupensament per no haver de tornar a plantejar-m’ho.

Vaig acabar aquell desgavell d’idees que intentaven treurel’aigua clara de l’embolic que m’entortolligava amb unafrase:

«El més important és saber ser feliç».

26

Un punt d’inflexió en la meva vida

La meva mare va fer un diari amb tot un recopilatori deles anècdotes més importants que van passar durantaquell temps de confusions i canvis.

Actualment encara m’impressiona llegir tot el què vapassar i em sorprenen algunes de les accions que vaigarribar a fer.

Voldria agrair a tota la gent que en aquells moments vafer-me costat i no em va deixar caure. A tots aquellsque van aguantar-me i van ajudar a guiar la meva barcacap a un destí assequible i real.

Gràcies sobretot a la família, a vosaltres tres especialment:mama, papa i Núria. També a la tieta Ramona que vaestar molt pendent de mi en tot moment.Als amics que van fer-me costat i no van deixar-me enmoments difícils.

Sense la vostra ajuda tot hauria estat molt més difícil,i qui sap si hagués aconseguit sortir-me’n,

Gràcies.

27

3-15 d’agost del 2002:Assistència a un campament de treball de la Generalitatal Montsià: Joves de 14 a 16 anys, dormen en tendes decampanya sense els monitors. La darrera setmana éstraumàtica, no dorm i deixa de menjar. Alguns companys,beuen i fumen algun porro. Ella se sent tancada com siestigués en un manicomi. Són les seves explicacions, jaque el dia que la vam anar a recollir, dos de les monitoresem van venir a despedir, com si no hagués passat res. Ide camí de tornada, ella ho va anar explicant tot.

19-26 d’agost:Marxem una setmana a Navarra, el pare, la mare i ella.No observem res d’estrany. Ella parla molt delscampaments i entre els tres treiem conclusions, semprepositives. D’una experiència negativa pots aprendre mésque d’una molt positiva.

26-31 d’agost:Escriu al seu diari totes aquestes vivències, arribant a laconclusió que s’ha de viure al moment i no angoixar-se.Has de ser tu mateix i no deixar-te influir per la gentque t’envolta, ‘Carpe Diem’.

31 d’agost - 4 setembre:Marxem a Altafulla (Tarragonès). Estada en família: iaiapaterna, germana, mare, tieta i cosins. Tot molt normal.Potser parlem més amb la Núria (la germana) que ambella, però no observem res d’estrany.

28

4-11 de setembre:Festa major del poble. Surt amb els amics i algun diaarriba a les 2 o 3 de la matinada, però acordat amb elspares. Cap problema.

16-21 de setembre:Comencen les classes, la primera setmana ésdecepcionant: aquest ‘profe’ fatal, l’altre no sé què...Sols hi van al matí: és la presentació de professors i delcurs, «això ja és Batxillerat i s’ha d’estudiar molt, no ésl’ESO.»

21-22 de setembre:Festa major de la Mercè, tot el dia a Barcelona amb elspares. Cap problema.

23-27 de setembre:Segona setmana de curs, una paraula que ho defineixEUFÒRIA: tot li agrada. Sí, realment vol fer Arquitectura.No ho tenia gaire clar, però un estudi d’orientació delpsicòleg de l’Institut orientava cap a una carrera oformació de matemàtica, disseny i creativitat. Entre ellespodia estar molt bé l’Arquitectura, ja que segons ell técapacitat per fer-ho.

dijous 26 de setembre:No pot dormir a la nit, li ha vingut la regla i es trobamalament; però també té gana. Encara que ja haviasopat, s’aixeca a les 3 de la matinada. Mai s’havia aixecatper menjar.En sentir sorolls em llevo i em comenta tot això. Forçouna mica la situació perquè vagi a dormir. Al matí s’aixecanormal.

29

divendres 27 de setembre:Torna a les tres de l’Institut, a la tarda preparen la festaa casa d’una amiga seva, sopen totes juntes a les 7 de latarda. A les 11 s’arreglen per anar a les carpes de SantQuirze, perquè aquell cap de setmana les tanquen. Pelmeu gust s’ha arreglat massa, ella no es així. Totes moltmaques, maquillades, i amb samarretes d’ara: moltdescobertes d’esquena. Jo insisteixo que porti unacaçadora, però ella no vol.Tornen a les 5 de la matinada, i 6 persones es queden acasa nostra, però fins a les 7 no s’instal·len per dormir. Ellai l’Enric (un company de classe, agradable i responsable)segueixen xerrant i tocant la guitarra. Cap problema.

dissabte 28 de setembre:A les deu s’aixequen i esmorzen.A les 3 de la tarda marxem a casa de la iaia paterna adinar, sempre xerra una mica, però per ella el primer ésel menjar. Avui xerra sense parar. A les 5 de la tardaencara té tot el dinar sobre la taula i no para de explicarcoses, totes molt normals i coherents. Només sorprènl’ímpetu amb què les explica. Creiem que és per la mancad’hores de dormir, però tota la família queda paradaamb la seva verborrea. Parla amb el seu tiet professorde dibuix tècnic de batxillerat, discutint sobre el cartabói l’escaire, amb un to fora de lloc. A la meva cunyada,coneixedora de les alteracions en l’adolescència, no liagrada gens i sospita alguna anomalia, però no ens endiu res.A les 7 de la tarda marxa en bicicleta a casa per ferdeures (hi ha uns 30 minuts). Nosaltres arribem a les11, ja que hem hagut d’anar al club excursionista per

30

parlar de la caminada que organitzem a l’endemà. Sopemi ella va fent coses trivials, com cosir-se una cinta catalanaa la motxilla o arreglar-se la bicicleta. Jo insisteixo enquè vagi a dormir, ja que són les 12 de la nit i no hadormit massa; demà s’ha de llevar a les 8 per a anar a lacaminada. Diu que de seguida hi va. Són les 2 de lamatinada i sento sorolls; ella continua fent coses, jo emposo molt seriosa i dic que si ella no dorm jo tampoc.Per fi va a dormir (posteriorment ens ha explicat que nova poder fer-ho).

diumenge 29 de setembre:Tenim la caminada de Sant Quirze. S’ha aixecat bé, finsi tot han tocat les gralles perfectament. La nit anterior,entre altres coses, s’havia estat petant grans de la cara iara la tenia tota senyalada, mai ho havia fet tant.Al vespre arribem a les 10 de la nit, desprès de tot el diaocupat amb la caminada. Ella està amb unes amigues ala porta de casa, parlant (monòleg com el dissabte enfamília). Les amigues amb una cara de sorpresa, ja queella no ha sigut mai una noia tan enraonadora.Quan acaba amb les amigues comença amb nosaltres,són les 12 de la nit. Jo la faig parar, ella ha de dormir inosaltres també. Però va dient: un moment i ja està.Així arribem a la 1 de la nit, jo m’enfado, ella s’enfada,però continua parlant amb el seu pare. A les dues,marxen a dormir. Ella no pot.

dilluns 30 de setembre:Són tres quarts de vuit i no es lleva, nosaltres marxem atreballar i jo l’aviso de l’hora, ella s’espanta perquè s’hadormit. S’aixeca ràpid i arriba amb retard a l’Institut. Noesmorza, es deixa l’entrepà a la cuina i marxa en bicicleta

31

(uns 5 o 10 minuts de casa). Discuteix amb la profe defrancès per un tema de fotocòpies, el tema de la discussióés raonable, però no el to. Ella es mareja i va al lavabo.Es refresca i va a comprar un Donut. Li donen unaaspirina perquè diu que té mal de cap.Quan arriba a casa, al mig dia, menja bé. Li faig cura dela cara, ja que la té tota plena de crostes de les feridesque es va fer.Va a gralles, està eufòrica. Torna a les 10 de la nit dientque a partir d’ara vol anar sempre en bicicleta. Vol acabarun treball de castellà, sense aconseguir-ho. Està totalmentdescentrada i nerviosa. Continua sense anar a dormir, joperdo els nervis i ens enfrontem. Li faig Valeriana ambl’excusa que té mal de coll, però no hi ha manera; deuhaver anat a dormir un altre cop a les 2 o 3 de la matinada.Passo totalment, quan el seu cos digui prou, caurà en rodó.

dimarts 1 d’octubre:S’ha aixecat a les 7 del matí, però entre la cura de lacara que s’ha de fer, les herbes i que no li rendeix lafeina, torna a arribar tard a l’Institut. M’ho comenta i joli dic que li faré un justificant per a aquests dos dies,però que vull parlar amb el tutor. Em té molt preocupadai vull confirmar que la seva actitud a l’Institut no és lamateixa que a casa.A la tarda anem a comprar, em discuteix el camí queagafo per anar a Sabadell, va nerviosa. Jo ja li he plantatcara dient que no vull que les coses me les expliqui tresi quatre cops sense parar, i va callada. Anem a comprarels llibres a l’escola d’anglès, entra parlant amb autoritati prepotència, les noies de la secretaria se la miren, peròdeuen pensar que és una adolescent mal educada. Cosaanormal en ella, que sempre és molt correcta.

32

dimecres 2 d’octubre:El tutor em dóna hora pel dimecres següent. Jo vaigpreguntant, per saber què passa per l’Institut i ellacontesta. Però ja no me’n fio, que la seva versió siguicorrecta. Diu que s’ha barallat amb les amigues desempre, perquè l’atabalen preguntant què li passa i siestà bé. Les amigues noves ara són les millors, perquècom no la coneixien abans, el seu estat els semblanormal... Els profes que la coneixen des de primer d’ESOtambé li pregunten si està bé, al qual ella contesta quemai ha estat millor i que no vol estar d’altra manera.Quan està a casa es passa la tarda i nit arreglant labicicleta (no sé què) i s’arregla roba, que no vull ni veure.Es fa llista de coses a fer (interminable), continua sensedormir. Ens hem tornat a barallar i trenquem la nostraharmonia. Aquesta nit ha trobat un CD de Laura Pausiniamb una cançó titulada ‘Lo siento’, que deixa escoltar alpare, per justificar-li les diferencies amb mi. Parla de lacarta que escriu una noia de 16 anys a la seva mare,dient-li que ha somiat com canviava, i que ja havia deixatde ser la filla petita que ella estimava; en fi, que voliavolar sola, sense el seu control.

«Mamá, he soñado que llamabas a mi puerta.Sentí como cambiaba, y como soy realmente ahora meveía, y me sentí tan sola y tan desesperada porque yo

no era ya la hija que quería.Y fue el final así de nuestra confianza de las pequeñascharlas que ayudaban tanto, yo me escondí tras unagélida impaciencia, y tú deseaste el hijo que se te ha

negado.

33

Y me pasaba el día sin volver a casa, no soportaba tussermones para nada,

y comencé a volverme yo también celosa, porque erascasi inalcanzable, tan hermosa. Y abandoné mi sueño

a falta de equipaje, mi corazón al mar tiré en unavasija, perdí hasta la memoria por falta de coraje,

porque me avergonzaba tanto ser tu hija.»

Laura Pausini – Lo siento

dijous 3 d’octubre:Aquest matí, abans d’anar a treballar m’ha posat la cançói jo no he pogut més i he plorat... ella també.A la tarda diu que el divendres, desprès d’anglès, aniranal barri del Poble Sec no sé quanta gent a practicar depatinar per a anar diumenge a la patinada d’El CorteInglés. Tot molt desmesurat. M’ha faltat al respecte. Elpare li ha fet veure que no m’ho mereixo, ja que sempreha tingut tota la llibertat que ha volgut, i que se l’haguanyada per ser una noia molt responsable.Ha anat a dormir a les 10 perquè estava cansada. Diuque ha dormit, però ho dubto, crec que ho ha fet pertranquil·litzar-me.

divendres 4 d’octubre:A les tres de la tarda arriba de l’institut i a les 4 marxa aanglès a Sabadell. Com que fa tard i l’Enric ha vingut acasa a veure-la, la porta amb moto i també la va a recollira les 7. A la sortida ha trobat la meva germana, que nosabia res de tot això. Al vespre em truca dient que l’hatrobat molt contenta i xerraire; tant, que ells no hanpogut dir res. Jo no dic res però estic molt preocupada.

34

Al final no es troben per a anar a patinar, es queda acasa i va a dormir d’hora. No sé si descansa, sembla quevol evitar el contacte amb la família i ens refusa.

dissabte 5 d’octubre:Surten en bicicleta amb una amiga i després amb unaaltra van a casa de l’Anna a donar-li un regal. Torna ales 15:30h. A la tarda sembla que han quedat per aanar a una discoteca de la Unitat Hermètica. Jo no hiestic d’acord, però no dic res. Ella mateixa diu que no hiva perquè a l’endemà s’ha de llevar d’hora per a anar ala patinada.Per la tarda arriba la meva mare a veure’m, m’ajuda arentar els plats i ella baixa amb la motxilla. Li fa un petói diu que se’n va. No sé ni a on, ni quan tornarà. Quantorno a casa després de portar ma mare, ella ja hi és. Niem saluda. Jo pujo a veure-la i li dic que la iaia(normalment està de mal humor) avui estava molt bé.El seu comentari és: «no serà que com que jo no t’estimocom t’estimava, ara te la mires amb altres ulls?» M’arribaa l’anima perquè té més raó que un Sant.A les 9 arriben la Marina i la Irene (dues amigues delgrup de gralles), que vénen a dormir (jo no en sabiares). A l’endemà marxen a patinar juntament amb laseva germana Núria.Quan arriba la Núria de l’Esplai on fa de monitora comentaque han quedat al parc de la Betzuca per parlar i cantar.Marxen les 4 i tornen a les tres de la matinada. Dormenal menjador per no molestar.

diumenge 6 d’octubre:Es lleven a les 7 i van a la patinada. En acabar marxaella sola a donar una volta per Barcelona. S’hi està dues

35

hores: de plaça Catalunya fins al Parc de la Ciutadella,per a recordar quan de petita hi anava amb la mevamare, la seva germana i el seu cosí.La Núria es preocupa molt en veure que no torna, laIrene i la Marina diuen que està molt estranya i quegairebé no la reconeixen.Arriben a casa a les 3 de la tarda, ella posa els peus ambaigua per relaxar-se, dina i se’n va a dormir. S’aixeca asopar i torna a dormir. Ha deixat de parlar amb nosaltres.

dilluns 7 d’octubre:Marxem a treballar a les 7:45, ella encara no s’ha llevat,tot i que jo l’he avisada dues vegades. Diu que hi va enbicicleta i té temps de sobra. No penso tornar a signarcap més justificant pels retards.Tinc moltes ganes que arribi dimecres per a parlar ambel tutor. Al matí, des de la feina, demano hora a unacompanya que ha muntat una consulta de Psicologiaper les tardes. No puc aguantar més la situació, pensoque se’ns està escapant de les mans i hem d’aturar-lacom sigui.Quan arribem a casa, a les tres, ella acaba d’arribar, i enlloc de dinar amb nosaltres ho fa davant de la tele perquèdiu que vol veure la patinada del diumenge. A la pantallaveu persones conegudes i amics (visions).Passa tota la tarda mirant la tele i canviant de canals. Johe de marxar i quan torno a les 9, ella no hi és. Els platsde dinar i berenar encara estan sobre la taula (inauditen ella). A les 7 tenia música i a les 8 gralles. La grallaestà a l’armari i començo a tenir por. Arriba a les deu dela nit, diu que ve de música i que ha estat donant unavolta pel poble. Sopa poc i se’n va a dormir.

36

dimarts 8 d’octubre:Quan marxem ella encara dorm. Sabem després que aprimera hora no hi ha anat i a la segona s’ha tornat adiscutir amb el professor per coses sense massaimportància. A l’hora de descans, el tutor la crida aldespatx. Ja fa uns dies que vol parlar amb ella, peròdesprès de la queixa de la professora de francès, l’atrapaal passadís i no la deixa marxar. Ella insisteix que estàmillor que mai i que els seus pares ja no vindran aparlar amb ell perquè tot està arreglat.El tutor em truca a la feina per dir que li interessa moltparlar amb nosaltres. Jo li confirmo que a nosaltrestambé, perquè ha canviat la conducta de la nostra filla ino sabem què és el que passa. A l’institut és igual que acasa. Jo vaig comentar la possibilitat que algú li haguésposat drogues a la beguda, el divendres a les carpes,ella assegura que no i jo la crec.Comento la possibilitat de passar-la a recollir i el tutorem diu que seria el més adient i que l’hauríem de portaral metge, ja que no està bé. El més difícil serà convèncer-la.Quan arribem a l’institut parlem amb el tutor i laCoordinadora pedagògica. Tothom està molt preocupatper la seva conducta. Decidim portar-la al metge, peròens diuen que ha marxat de l’institut amb la bicicleta.Marxem a casa, on la Núria ens diu que no ha arribat.Unes amigues seves també hi han anat per preguntarcom està i es preocupen en veure que no hi és.Tothom la busca per Sant Quirze i per Sabadell. Per fiarriba sola a les 4:30 de la tarda: suada, exhausta, ambun color gris a la cara, els ulls com sortits; sembla moltmés prima. Li diem que no està bé, que la portem almetge, ella que no cal, que mai ha estat millor. Per fi,

37

dient-li que ens està fent patir, la convencem per anar-hi. Ens donen hora per a l’endemà al matí, però estàmolt alterada, crida. Beu un litre de suc de taronja idevora el menjar: pollastre i meló. Sembla que estranquil·litza. Vol parlar amb la seva tieta. La truquem ive. Ella treballa d’educadora amb joves adolescents.L’Enric també ve. Estem tots al menjador i al·lucinem.No coordina el que diu, no se l’entén. Diu coses que noexisteixen, confon la realitat amb la ficció de la tele, elpassat amb el present, riu sense motiu... Després d’unaestona acaba esgotada i sols vol dormir. La deixem itothom marxa. No vol dormir a la seva habitació, ho volfer al sofà. La trobo a la porta del carrer, diu que volanar al lavabo. Jo desconfio, es tanca i s’hi està forçaestona, jo vigilo. Sopem tots quatre i se’n va a la sevahabitació a dormir. No tanca la porta (sempre dorm ambla porta tancada). L’endemà anem al metge.

dimecres 9 d’octubre:Sembla que ha dormit tota la nit. Hem anat al metge decapçalera. Ell sospita de drogues i demana anàlisi desang i orina. Li sol·licitem que demani també tiroides,perquè la Coordinadora pedagògica comenta que l’anyanterior van tenir un cas similar i era per un desequilibride la tiroides. Ens dóna volant per a anar al psiquiatradel Taulí a demanar hora per a urgències.La deixo a casa amb el seu pare. Ells dos esmorzen.Mentrestant jo vaig a l’institut a parlar amb el tutor decom ha anat tot i al Taulí a demanar hora.Quan arribo a casa no hi ha ningú. Quina por, potserhan marxat a passejar, ja no plou. A l’hora trucal’Armengol. S’ha escapat de casa i després de recórrer elpoble seguida de lluny pel seu pare, acaba al CAP on

38

s’amaga darrera d’una porta. El metge de capçalera diuque això és molt més seriós del que s’havia pensat enun principi i que anem a emergències.El psiquiatra del Taulí diu que hi ha un desequilibri químici que s’ha de tractar amb Risperdal, però ell és d’adults icreu més aconsellable que la visiti un especialista dejoves. L’endemà tenim visita al CAPIP sense cap hora enconcret.Al vespre comencem el tractament amb Risperdal.Tota la tarda ha estat l’Enric amb ella, tocant la guitarra.Quan la tocava ella, coordinava algunes cançons, peròel seu llenguatge era totalment incoherent, barrejantpersones de la infància amb el present i personatges deficció amb personatges reals. Realment deu haver estatuna tarda molt dura per a ell, en veure una amigaintel·ligent i jovial en l’estat que es trobava.Marxa molt deprimit a les 8 del vespre. Ella li demanaque no marxi, però ell té les seves obligacions i ens diuque demà tornarà. Ha estat molt bo per a ella.Ha sopat una mica, ha pres el medicament i s’ha posat adormir al sofà. Jo he dormit amb ella i ha dormit molt bé.

dijous 10 d’octubre:Quan s’ha despertat ha dit «hola» i ha preguntat si haviadormit tota la nit allà. Li he dit que sí. Està trista, molttrista.Li fan l’analítica, però fins d’aquí quinze dies no en sabranres. Tornem a casa a esmorzar (ella no gaire). S’ha posata plorar abraçada a la seva germana, dient que sentiamolt el que havia fet i que sempre l’havia admirat pertot el que feia. Totes dues ploraven abraçades.Hem tingut la primera visita al Taulí amb la doctora.

39

Després de la visita hem anat a passejar pel Parc Taulí.Ella ha anat parlant dels seus sentiments amagats, queno havia explicat per por al que diran. Continua barrejantpresent i passat i personatges de ficció. Té un sentit deculpabilitat de tot el mal que ha fet, tant a la família comals amics, però nosaltres li hem dit que tot te solució ique comenci a partir d’ara a ser sincera amb els seussentiments.Dinem i després està una estona tocant el piano. No hofa com abans, però déu ni do. Ha llegit contes en castellà,semblava que li faltava l’aire. Li he donat una pastillad’Orfidal i després ha seguit llegint bé. A les 6 de latarda ha tornat a venir l’Enric. De seguida ha preguntatcom estava i li ha canviat la cara quan ha sabut queestava millor. Poc després ha vingut l’Alba. També hanvingut altres amigues, però no hem volgut que la veiésmassa gent.A les 8:30 estava esgotada; ha sopat poc, s’ha pres lamedicació i se n’ha anat a dormir al nostre llit, així lavigilem.

divendres 11 d’octubre:Segona visita amb la doctora. Ens dóna moltesesperances. Jo estic treballant i m’ha trucat a la feinaperquè es pensava que era mentida i que ja no voliatornar perquè estava enfadada amb ella; fins i tot, m’hapreguntat el número de la nostra casa per a saber si erajo. L’he tranquil·litzat dient que a les tres estaria a casa.Hem dinat i a la tarda han tornat a venir l’Enric i l’Albaque han estat amb ella fins a les 8 del vespre. La trobemmillor, però encara diu coses molt rares que no acabemd’entendre.

40

Torna a dormir molt bé. La Núria comenta que l’estemdeixant fer el que vol i que hauríem de marcar unes pautesperquè no s’amagués els seus problemes al dormir.

dissabte 12 d’octubre:Parlem del tema, mirem el seu àlbum de fotos i començaa veure el merder que té al seu cap. Veiem una foto decarnestoltes on anaven disfressats de barca, tindrien uns5 anys. Ella era el timoner. Li comparo la seva vida d’araamb una barca que va a la deriva i ella n’ha d’agafar eltimó per portar-la allà on vulgui. Si no ho fa ella, hofarem nosaltres. Volem anar al Laberint d’Abrera, lipreguntem si vol venir i no respon. Al final diu que hianem nosaltres, que ella es vol quedar sola. Jo dic queni parlar-ne, que ve amb nosaltres. Al cotxe anem cantantcançons, ella se’n recorda molt bé, de les lletres, millorque jo.Ens diu que la seva ment és com un laberint i que peraixò l’hem portat. Jo li dic que si hi està a dintre ha deparlar amb els de fora i serà la manera que s’orienti pera trobar la sortida. Un castell humà, per molt que lapinya estigui ben feta, si l’anxeneta no vol pujar, el castellno es carrega. I ella és l’anxeneta. Per molt que lluitemnosaltres, si ella no s’hi esforça no aconseguirem res.Està tot el dia molt callada. Ja no tanquem la porta decasa i ella ho sap. A la tarda, quan arriba l’Enric, marxena passejar durant una hora. Després ve l’Alba i preguntasi poden anar a casa seva per canviar d’ambient.Accedim, i quan la vaig a buscar parlo una mica ambells. Em diuen que avui no ha dit gairebé res.Arribem a casa i vol anar directe a dormir. Es pren elmedicament i sense sopar se’n va al llit.

41

diumenge 13 d’octubre:S’ha llevat a les 7 com si hagués d’anar a l’institut. S’harentat la cara, les dents, i ha entrat a la nostra habitació.Després se’n torna a la seva i no tanca el llum. Jo m’aixecoi li pregunto si vol venir a la nostra. Diu que sí.Quan ens llevem pregunta pel seu pare, que la nit anteriorhavia estat recollint la sala on tenim la taula de ping-pong. Estan una estona jugant com feien abans i semblaque torni a ser la mateixa.Quan puja, ens vestim i parlem del laberint i de la sevalluita; que no pot continuar callant els seus sentiments.L’he vist més bé i li he explicat tot el que havia patit i comm’havia sentit. També li he dit que no li tenia en compteperquè el que passava és que estava malalta, i prefereixopatir a haver de viure amb la noia que estava creant.Hem anat amb ella i el seu pare a fer un circuit en bicicletafins a Sabadell (13 Km.). No es creia que fos diumenge.Ha preguntat des de quan està així, li hem dit que 5 diesi no s’ho creia. Ha vist a la gent passejar i jugar amb elsseus fills pel Parc Catalunya, ha anat molt bé. A l’horade dinar estava molt comunicativa i ha menjat molt bé.A la tarda, quan ha arribat l’Enric, han estat parlant iquan ha vingut l’Alba han jugat a ping-pong. Ha sortituna altra vegada la nostra Gemma.Ha estat com un miracle. Fins i tot ha dit si demà japodrà anar a l’institut. Li he dit que tenim hora amb ladoctora i ella ja ens ho dirà. Ha contestat: bé, doncsquan em llevi faré deures.A la seva habitació ha començat a tocar la guitarra, comfeia abans de tot aquest embolic.I se n’ha anat a dormir.

42

1 de novembreSurt a la nit amb les amigues a celebrar la castanyada. Ales 12 em truca per a que la vagi a buscar, no aguantamés, se li tanquen els ulls.Li costa molt expressar el seus sentiments i comunicar-se amb els seus amics.Pròxima visita: 12 de novembre.

dilluns 11 de novembreTornem de la feina a les 3 de la tarda. Ella encara no havingut de l’IES. Ens estranya molt, però esperem. A les4 de la tarda no en sabem res, truco a la Laie i ens diuque han sortit totes com cada dia i que han marxat ella ila Raquel cap a casa. Cinc minuts més tard truca elladient que ha estat a casa de la Raquel i que ara ve. Enstranquil·litzem.Però quan arriba està molt esverada explicant tot decoses estranyes que ha vist per l’habitació de la companya.Mirem de fer-li entendre que és impossible, però no hi hamanera. Com que demà tenim hora, esperem.

12 de novembreAl matí vol anar en bicicleta tant si com no. Jo li faigveure que està a punt de ploure, però no hi ha manera.Nosaltres marxem a treballar i ella en bicicleta a l’IES.Arriba al migdia, la Núria l’està esperant i li diu que dini,no fa cas. Després d’una estona, agafa la bicicleta i tornaa marxar. Quan arriba l’hora de marxar al metge ellaencara no ha tornat, havia marxat sobre les 2 del migdia.Anem sols a la visita. L’Esther es preocupa per la segonarecaiguda, ja que no l’esperava, però ens consola dientque és normal, perquè s’ha d’anar adaptant la medicació.Ens diu que aquesta nit li augmentem la dosi de Risperdal.

43

Truca a casa per a saber si ha arribat, encara no. Ens diuque hem de tenir molta paciència, que tot anirà be, laseva experiència així li ho indica. Són les 4 de la tarda,truca la Núria dient que la Gemma acaba d’arribar acasa. Nosaltres marxem.No ha recordat la visita amb l’Esther. Ha anat per SantQuirze Parc, arriba amb una roda punxada i esgotadacom la vegada anterior, ha tornat a perdre pes.

14 de novembreAnem a la visita amb la doctora. Està molt confosa i noes comunica. Està a casa bastant passiva. Li costa tocarel piano i relaciona coses que no tenen res a veure:llibres que es pensa que parlen d’ella o de situacionsrelacionades amb ella.Jo l’angoixo molt i m’ha agafat mania. Amb l’Armengoli la Núria està molt bé.Riu sense cap motiu, de vegades molesta.Puja la dosis de Risperdal i ens dóna visita pel dia 18 denovembre.

15 de novembreAnem sortint a passejar tant al matí com a la tarda. Haperdut l’educació: a l’hora de menjar fa rots sonors,menja i beu convulsivament, riu a la cara de les personessense cap raó. Quan passegem va per la carretera i noem fa cas.Les seves amigues truquen per a venir-la a veure, peròdiem que millor que no, ja que el record que pot quedarno és gaire agradable i quan torni a la realitat no liagradarà saber com l’han vist.Em trobo amb l’Enric; ell està molt preocupat, se l’estimai el dilluns li va contestar bastant malament. Jo li aconsello

44

que no li tingui en compte, ja que no estava bé. Licomento el que ens diu la Doctora: que tinguem moltapaciència i que tot anirà bé, ella és jove i va responentmolt bé i ràpid, però el procés és molt lent. Li aconselloque faci la seva vida i gaudeixi de la seva joventut. Emdemana què pot fer per ella i jo li dic que quan estiguibé poden fer classes de guitarra, ell accedeix.

17 de novembreAl matí anem d’excursió a la Serra de l’Obac. Li va moltbé, però encara no està del tot recuperada. A la tardareposem i comença a preguntar quants dies fa que nova a l’institut i altres preguntes per posar-se al dia. Vatornant a la realitat com la vegada anterior. Ha trucatl’Alba i l’ha vist molt bé.

18 de novembreTorna a la realitat. Anem a la visita de la Dra. Esther, laveu molt més bé. Parlem dels seus estudis i diu que siha de fer 1er de batxillerat en dos anys ella ja faràl’informe per fer-ho; el primer és ella, encara que hagide repetir. Seguim amb el mateix tractament.

dilluns 25 de novembreTorna a l’institut poc a poc i a partir de dimecres començavida normal, perquè ja es veu amb forces per fer-ho.

5 de desembreTornem a tenir visita amb la doctora. Tot ha anat moltbé, ha fet algun examen i no ha anat del tot malament.Continuem amb el mateix tractament.

45

Hem parlat amb el tutor i la EAP, convocaran elsprofessors per a parlar del seu cas. Ens diuen que noens preocupem que s’adaptaran al millor per a ella.

diumenge 15 de desembreAl matí hem anat d’excursió i a la tarda a una obra deteatre a la patronal. Hi ha uns focus que ens enlluerneni ella comença a relacionar gent que hi ha al teatre ambella. Surt bastant alterada i a la nit no dorm, o molt poc.Li dono un Orfidal.

16 de desembreVa a l’institut. A la nit no dorm i li torno a donar unOrfidal.17 de desembreEns truquen de l’institut; està molt perduda, li preguntencoses i li costa molt respondre. L’anem a buscar i laportem a casa. Està molt esverada i nerviosa, no parad’anar d’un lloc a un altre.

Tercera recaiguda.

19 de desembreVisita a la doctora. Riu sense motiu, les situacions queveu li fan gràcia.A les nits no dorm; toca el piano, posa musica, no témiraments de despullar-se amb la cortina pujada... Ami em té més mania que mai. És la pitjor vegada.La doctora diu que es va perfilant el quadre psicòtic,però encara no veu res clar. Creu que es podria parlard’un procés bipolar, però encara està per concretar.

46

Seguim amb el Risperdal i ens recepta també el Trileptalque controla l’estat anímic. Ens recomana donar-li Orfidalsi no dorm o està molt nerviosa.

dilluns 20 de desembreSegüent visita: els resultats del Trileptal no són tan ràpidscom els del Risperdal i poden trigar uns 15 dies.No ens hem d’angoixar, ella té un camp abonat i qualsevolcosa hauria pogut desencadenar aquestes crisis.Possiblement necessitarà una ajuda psicològica quanestigui equilibrada per a que entengui el què li passa iho pugui assimilar.

divendres 20 de desembreAquesta nit ha dormit força bé sense l’Orfidal.

dissabte 21 de desembreAquest matí està molt nerviosa. Li he donat 1/2 Orfidali també ha començat a prendre Trileptal. El prospecteindicava que era per a epilèpsia i ho volia confirmaramb l’Esther, però no podem contactar amb ella.

diumenge 22 de desembreAnem d’excursió als Cingles de Bertí. No està bé, però liagrada caminar.A la tarda està una mica millor, sembla que torna a larealitat.

dilluns 23 de desembreVisita amb la doctora. Està confosa, però coherent. Latroba millor del què esperava. Continuem el mateixtractament. Al gener la trucaré per saber si pot tornar a

47

l’institut. Al vespre està molt més receptiva amb mi.Cada dia passegem de 2 a 3 hores.

dimarts 24 de desembreTeníem sopar de família, però decidim celebrar-honosaltres quatre sols i anar a dormir d’hora. Hem anat aBarcelona a veure llums; s’ha angoixat una mica i hasabut dir-ho. Hem marxat cap a casa i hem sopat i jugatforça bé.

dimecres 25 de desembreEstà molt bé. Anem a dinar en família; molt bé, capproblema.

dijous 26 de desembreCada vegada està millor, xerra dels seus sentiments i delque sent durant les crisis. Està seriosa, però almenysxerra, comenta coses i entra en converses donant laseva opinió.

27 de desembreComença a mirar-se deures de l’institut. Per la nit tésomnis en els quals ella és el centre de tot, surten laNúria i l’Armengol que li fan costat. Jo també hi surto,però no l’entenc. Quan explica el somni reconeix que ésun somni i que no és la realitat.Demano hora a Sant Joan de Déu, volem un segondiagnòstic, estem contents amb l’Esther, però volemconfirmar tractament i diagnòstic.

48

30 de desembreLi ve una petita mostra de regla, si es pot dir així. Tornaa tenir tremolors a les cames, les ha de bellugar.

31 de desembreCelebrem el cap d’any tots quatre a casa.

La doctora demana un encefalograma per a la nostratranquil·litat; ella està bastant segura que tot sortirà bé ino quedaran seqüeles.

gener del 2003Fins al novembre tot va normal, ha continuat anant al’institut, a música i a anglès.

abril del 2004Ha passat tot un any de visites a l’Esther i un curs deprimer de batxillerat aprovat, no ens ho esperàvem.Les seves amigues s’han portat molt bé amb ella duranttot l’estiu, l’han convidat a tot arreu. Nosaltres hem estatuns dies a Menorca.Cap més recaiguda. Al mes de juliol l’Esther va trobarun diagnòstic que lligava bastant amb la malaltia de laGemma. És molt favorable, no deixa seqüeles: PsicosiCicloide. Ens en dóna informació.

49

Tot va molt bé, ara ja fa dos mesos que vàrem deixar elRisperdal i aproximadament un mes que ja no pren captipus de medicació. Tornem a tenir la Gemma que totsconeixíem, una mica més rebel; compleix 18 anys, segonde Batxillerat és força complicat, però el més importantés que ella està bé. I ara és quan valores que realmentés el més important, les altres coses tard o d’hora lestindràs o en tindràs d’altres, però la salut és el mésimportant, la pots tenir millor o pitjor, has d’acceptar laque tens, però contra més bona millor.

Esperem que aquest diari continuï tan bé i amb tan bonfinal com ara.

Rosa

50

PSICOSIS CICLOIDESL’ABANS I EL DESPRÉS

Psicosis cicloides: són malalties que bàsicament cursenamb episodis que es repeteixen. Els símptomes essencialssón la «confusió», «sentiments de felicitat o d’èxtasis»,«ansietat paranoide» i «alteracions de la psicomotricitat».També poden presentar-se símptomes d’humorincongruent, generalment deliris; al·lucinacions, ideesde mort i discrets canvis de l’humor.

És un trastorn que té una història ben definida, unescaracterístiques clíniques i evolutives i possiblementtambé una genètica diferent. La seva definició inclou elcriteri d’una condició psicòtica no relacionada amb elconsum de drogues i sense fonament orgànic de captipus. El primer episodi sol presentar-se entre els 15 i50 anys, apareixent de forma sobtada amb una progressióràpida cap a una psicosis.

Es caracteritza per oscil·lacions de l’estat de consciència,símptomes afectius variables (eufòria, tristesa, ansietat),escassa duració de l’episodi, tendència a la repetició,possibilitat de ser desencadenats per situacions físiquesi psíquiques i tornada a la normalitat en passar l’episodipatològic.Les Psicosis Cicloides pertanyen a un grup de psicosisatípiques i es caracteritzen principalment pel seu curs enforma de fases agudes, que es repeteix amb certaperiodicitat.

51

Els malalts creuen que són espiats, que els vigilen(angoixa desconfiada). No és estrany que el pacientestigui intranquil, queixant-se a vegades amb crits, querealitzi intents de fuga i en general, vivint la seva situacióamb immens terror. Els pacients se senten profetes, heroisi senten que poden ajudar els altres. Expressen les sevesidees amb entusiasme, parlen de forma patètica i escreuen impulsats a grans obres. El pacient que haexperimentat episodis d’èxtasis, tendeix a interpretar-los com una experiència enriquidora, que no ha de seroblidada. No sol guardar un record total de la crisi,recorda l’episodi com un somni. Pot haver-hi falsosreconeixements de persones, adjudica noms falsos ocreu reconèixer en ells persones del seu entorn.Dificultat del pacient per interpretar els successos del’entorn. Si encara parla, expressa que no sap el que fa.Pot presentar-se llenguatge incoherent.

Quan el cicle ha passat, és viscut pel pacient ambestranyesa, com alguna cosa que li ha passat, però queen certa manera és aliena a ell.

Hi ha tres fets fonamentals en aquestes crisis: l’inici agut,la tendència a la repetició i la total recuperació sensedeixar danys.

52

Em sentia poderosa, capaç de fer qualsevol cosa, ambtot el poder a les meves mans. Sentia que tothom estavaa l’expectativa del meu següent pas, que per a tothomjo era un ídol. No sentia pas tristesa, no estava pasdesanimada. Al contrari, durant les crisis em sentia comuna heroïna, com si fos capaç de canviar el món, com siel futur de tothom estigués a les meves mans.

Van ser tres crisis, cada cop amb menys importància.Entre crisi i crisi era quan em sentia confosa, perduda,desanimada, deprimida, sense ànims per res, sense ganesde seguir vivint, perduda sense saber el que feia aquí.

En paraules dels que em veien: estava absent, amb lamirada apagada, com si estigués al meu món, absentdel que passava a fora.

L’inici de tot: aquells camps de treball del 2002. L’estiude pas entre l’ESO i el batxillerat. Tots pensem que l’inicide tot va ser allà.Aquell estiu, vaig passar uns 15 dies en uns camps detreball. Vaig decidir d’anar-hi sola, sense ningú conegut,pensava que seria una bona manera d’obrir-me id’espavilar-me. El lloc i més ben dit les instal·lacions, noes pot dir que estiguessin molt aconseguides...Els primers dies, no van estar pas malament... ensanàvem coneixent entre nosaltres, i com és costum, esvan anar creant diferents grupets... A mesura quepassaven els dies, les coses van anar empitjorant... noentraré en detalls... La veritat és que els monitors estavenmolt decepcionats i molt desanimats. Els joves, passavenbastant de tot i no mostraven gaire interès. Cap a lameitat de l’estada, la veritat és que ja no en recordo

53

gran cosa, perquè ja no estava massa conscient, ja nom’adonava del que feia, vaig perdre el nord... no recordocom va passar, ni res. No recordo quan vaig començar aperdre el control, quan vaig començar a no ser jo, a noser conscient dels meus actes... No sé com és ni per quèva passar tot allò... l’únic que sé és que els últims diesno era jo...

L’últim dia em van venir a buscar ma mare i ma germana,que en veure’m es van preocupar força... Jo vaig amagar-me, com si no volgués que em veiessin amb elles, i esvan sentir força malament, a part que van veure queallà alguna cosa no rotllava, que estava molt estranya...Recordo, que de camí a casa, al cotxe, jo estava estiradaal darrera, i elles m’anaven preguntant com havia anattot, mostrant interès. La veritat, és que jo em vaig sentirbombardejada a preguntes i diria que vaig ser més bordeque no pas simpàtica...

Els primers dies a casa van ser força desesperants... noli trobava sentit a res... no tenia ganes ni il·lusió per ferres... els meus ànims estaven pel terra... em sentia moltconfosa... tenia un desordre total al cap...Els meus pares, veient el meu estat, van pensar queestaria molt bé passar uns dies fora, per despreocupar-me i «airejar-me». Així que vam anar una setmaneta,tots tres, a Navarra. La veritat és que no vaig gaudirmassa d’aquell viatge. Tot i que els dies eren complets ique tot allò era preciós, jo no podia treure’m del cap lesúltimes experiències de la meva vida, no podia deixarde pensar en tot allò... No parava de donar voltes acada situació que vaig viure allà, no parava de preguntar-me què era el que havia passat els últims dies...

54

Altre cop a casa. Ja no sé com em sentia. Sé que vaigcomençar a escriure un munt sobre coses sense sentit,donant mil voltes sobre el mateix, repetint-meconstantment amb paraules diferents... omplint el meuantic diari amb pensaments que em corrien pel cap...pensaments que vaig escriure desordenats, sense sentit,sense pensar-hi, escrivint sense parar, omplint fulls imés fulls fins acabar la capacitat de la llibreta.

Van passar uns dies. Jo no sé com estava. Després vanvenir dos caps de setmana molt moguts, massa. Tot eldia sense parar, les nits sense dormir, sense descansar,atabalada, sortint d’una per ficar-me en una altra: festad’aniversari d’una amiga, nit a carpes, amics a casa adormir, nits sense aclucar l’ull, excursió a l’endemà,patinada a Barcelona i un llarg etcètera.Fins que al final, es veu que vaig explotar... el meu cos isuposo que també el meu cap, van dir: Prou! I ho vanfer fent-me sortir de si. Segons ma mare, estava molteufòrica, ells no em reconeixien...

Un dinar qualsevol a casa la meva àvia, xerrant senseparar, explicant a les meves cosines històries i anècdotessense sentit, va fer dubtar la meva tieta del meu estat ila va preocupar. La meva tieta és infermera; i desprésde veure’m aquella tarda tan diferent, va qüestionar-seque, conscientment o inconscientment, hagués consumitdrogues. Deia que aquell estat d’excitació era moltfreqüent en l’ús de drogues. Jo vaig negar-hocompletament. Potser no recordo clarament el que vapassar aquells dies, però estic del tot segura que novaig prendre cap tipus de droga.

55

Però tot i així em van fer un anàlisis de sang percomprovar-ho. El resultat va ser negatiu, tot estavacorrecte, dins el general... tot i que també feia ja mésd’una setmana que n’havien dubtat...

A partir d’aquí, tot va anar empitjorant. No sé exactamentel que va passar cada dia... El següent que recordo, ésla visita a un psiquiatra del Taulí. Un psiquiatra que teniaun aspecte entre graciós i terrorífic. Recordo que vaigrespondre a totes les seves preguntes a «volea» dient elprimer que em passava pel cap, fins i tot, intentantdesconcertar-lo. I la veritat és que crec que ho deuriaaconseguir.

Em van enviar a una altra psiquiatra, ja que aquell erad’emergències i, en veure’m, va creure oportú que seguísun tractament i una sèrie de visites, que es van allargardurant un any.

No recordo quants dies van passar entre la visita a aquellhome, i la següent visita a la que seria la meva psiquiatradurant tant de temps. I tampoc recordo el transcursd’aquells dies.

No sé si a la primera visita amb l’Esther (la mevapsiquiatra), jo estava millor, o seguia en el món imaginarique em va acompanyar durant aquell temps.

A l’institut, el meu comportament tampoc era normal,les meves amigues em veien molt diferent i sovint empreguntaven què em passava, la qual pregunta jo nosabia pas respondre.

56

Els professors també van veure que la meva actitud noera gens normal... aquella falta de respecte, aquelladespreocupació per les classes... alguna cosa fallava.

La primera crisi no va trigar a arribar. Era l’inici delbatxillerat, un període considerat complicat, i suposoque aquest fet també va ajudar al desenvolupamentd’aquell estat.No associo molt bé el que vaig fer a cada crisi, no ensabria pas l’ordre...

Vaig deixar d’anar a classes durant uns dies o setmanes,no ho sé pas. Solia escapar-me en bici (sempre ha sigutuna companya, però aquells dies podia haver estat ungran perill). Recordo molt bé el dia que una mica abansde finalitzar l’hora del pati, vaig agafar la bici i me’n vaiganar fins a Sant Cugat per carretera. Va ser el primer iúnic cop, que he anat amb bici per la carretera de Rubí,coneguda pels seus revolts i les moltes morts de ciclistesi motoristes. Tenia la impressió que estava fent un actede valentia, de valor... Recordo que hi havia un helicòptervoltant per allà i que vaig pensar-me que m’estavengravant a mi... sentia ràbia al meu interior, molta ràbia,al mateix temps que una immensa energia em donavamolta força i em feia continuar. Abans d’entrar a Rubí,vaig posar-me en contra direcció per la sortida del’autopista. I, és clar, vaig arribar a l’autopista. Els cotxesem venien de cara, jo anava pedalejant pel poc tros quesepara el final del carril amb el final de la calçada. Algunscotxes feien sonar el clàxon, altres seguien, suposo quesorpresos també... Jo no en feia cas... no tenia clar onem dirigia... no sabia on volia arribar, només seguiapedalejant, sense parar, continuant el meu camí. Després

57

del túnel, on la velocitat dels cotxes es notava molt més,vaig poder veure el nou edifici del Banc Sabadell. Vaigcreuar la calçada de l’autopista. No sé pas com m’hovaig fer. Sé que, quasi sense mirar, vaig començar apedalejar perpendicularment a la direcció dels cotxes...La majoria accionaven la bocina, altres em feien llums...no sé pas com vaig aconseguir-ho... encara no hoentenc... Un cop a l’altra banda, enmig de les duescalçades, vaig continuar una mica més avall fins quevaig tornar a travessar per anar-me’n per la sortida queportava cap al polígon industrial Can Sant Joan, de SantCugat. Allà hi havia la Gimbernat, on estudia magermana. Vaig donar unes voltes pels voltants.Desesperada i exhausta, vaig intentar colar-me al trenper tal de poder arribar a casa. Però amb la bici eraimpossible. Vaig renunciar-hi i vaig seguir voltant perallà. Al final, seguint el sentit del tren, vaig anar per uncamí que portava a unes cases de més amunt. No sabiaon era, em sonava allò i sabia tornar enrere, però emsentia desorientada, i l’esgotament no ajudava per res.Finalment, no sé com, vaig trobar un camí al costat del’autopista, que conduïa al bosc. Encara no sé quinrecorregut vaig fer per allà dins, però el fet és que vaigaconseguir sortir a la carretera de Rubí, a l’altura del’inici del terme municipal de Sant Quirze. Per aquellscamins sí que no sé pas com m’ho vaig fer per noperdre’m. Mai havia anat per allà, mai havia estat peraquella zona... no sé pas com vaig poder fer-ho... diuenque tots tenim un àngel... qui sap, en aquell moment elmeu em va cuidar bé...El fet és que vaig aconseguir arribar a casa, després depassar-me tot el matí i mitja tarda fora, sense havermenjat res i buscant un camí de tornada, i qui sap si

58

també buscant el meu jo, buscant-me a mi mateixa,buscant una sortida a tota aquella situació d’impotència.Els meus pares diuen que vaig arribar pàl·lida, amb lacara blanca, deshidratada... em vaig veure un brick desuc sencer.Aquesta «experiència» és la que recordo millor de tot elque vaig fer, recordo cada detal l, la recordocompletament, ho recordo tot.

Durant les crisis, jo era ben conscient, recordo força bétot el que vaig fer, el problema és que no era conseqüent,no em qüestionava el perquè ho feia. L’Esther va dir queen aquells moments era com si hagués perdut les normesd’educació. Era com un nen petit que encara no sap elque està bé o el que està malament, que es comportasense pensar en el que passarà. Com si tots els valorsque anem aprenent dia a dia s’haguessin esborrat de lameva ment i no distingís entre el que està bé i el que no.

Però de mica en mica les coses van anar millorant. Lamedicació va ajudar-hi força i crec que el suport familiari el dels amics van ser una peça molt clau també. Poc apoc vaig anar centrant-me més, tot i que encara emcostava força, encara em sentia una mica desorientada,però ho veia tot altre cop clar.

Finalment, després d’un any de crisis i visitespsiquiàtriques, em van donar l’alta. Sí! Ho vaig aconseguir!L’Esther sempre deia que m’havia recuperat molt bé ique ho havia superat tot de conya! Fins i tot, no sé com,vaig passar l’etapa de batxillerat, i no pas malament...

59

Ara, després d’un temps, recordo aquella etapa comuna època borrosa de la meva vida que m’ha ajudatmolt a créixer i que m’ha fet canviar i veure la vida d’unaaltra manera. Diria que sóc força diferent a abans detot. Segueixo sent la mateixa Gemma de sempre, peròamb els seus trets característics, molts creats «gràcies»a aquella etapa.Una etapa que tampoc recordo com trista. Sinó quesimplement va ser com un «kit-kat», com un traspàs.Una època que va marcar un abans i un després en lameva vida.

60

La VIDA: Un mar de dubtesA vegades em sento immersa en un mar de dubtes, onels meus pensaments volten sense un destí fix, les ideeses difonen i no tinc res clar. Sento que la meva vida noté un objectiu on arribar, que les coses sorgeixen perinèrcia, però sense un motiu concret. Que elspensaments es repeteixen sense trobar una solució inoves idees sorgeixen augmentant la meva confusió.No sabria explicar què és el que espero de la vida, demoment, simplement visc, i intento que cada momentde la meva existència sigui el més satisfactori possible, in’obtingui el màxim profit.

Penso que les persones estem fetes per un destí comúque divergeix en diverses i infinites sortides, on cadascúsembla tenir un objectiu diferent al dels altres, però endefinitiva tots venim a fer el mateix: apareixem sensesaber per què ni desitjar-ho tan sols, en un món ontothom va a la seva i cadascú busca una sortida alsseus problemes, i anem avançant pel nostre camíintentant escollir els millors trencalls que ens condueixinal final de la nostra trajectòria, contents del nostre pasper aquest món.

Em sorprèn que certes persones tinguin les idees tanclares. Jo visc en un mar de dubtes, on cada dia m’apareixuna nova incògnita. Hi ha persones que sempre estan, oalmenys es veuen, segures de si mateixes. No és que jono em senti segura de mi, però sovint dubto de lesmeves creences, qui sap si estem equivocats o si enstrobem en el bon camí. Crec que no hi ha unes pautes

61

fixades que indiquin el que està bé i el que no, tot i quehas d’actuar sense ofendre ni ferir els altres, i intentantsentir-te a gust amb tu mateix.

62

Amb el cor a la màNo sé ben bé què és el que sento, però sé que sentoalguna cosa que em fa bategar el cor fortament, i queno vull acceptar, o em fa por reconèixer...Sé que a vegades els sentiments no són fàcils, i que noels podem dominar... però crec també que jo mai hesabut massa bé com controlar-los, o com mostrar-losexternament. Hi ha certes coses que em resulten moltdifícils d’exterioritzar i d’expressar, i que fins i tot emcosta pensar-les.

No sé si tothom s’ha sentit alguna vegada així, peròdubto, tot i que a vegades ho penso, que sigui la únicapersona que es troba en aquesta situació... ja que totssentim, i no tots tenim la mateixa facilitat per expressar-ho, i per tant penso que molta altra gent es deu sentircom jo.

Sembla mentida que costi tant dir certes coses, que etresulti impossible «afrontar» una determinada situació ique davant d’això ens tanquem i intentem fer una altracosa, pensant que aquell no és el moment adequat iesperant que algun dia ja arribarà, fins a descobrir alfinal, que aquesta ocasió no arriba, i penedir-te finalmentde no haver-ho fet en aquell moment.

63

Dins d’un armariDins l’armari d’on no puc sortir-ne. Dins d’un armarisense una sola llum que m’aclareixi les idees i que m’ajudia veure les coses clares. Dins l’armari, on els dubtescada vegada són més grans i augmenten. On la por noem deixa fer un pas endavant.

Dins d’un armari d’on no sé sortir-ne i que ni tan sols sési hi sóc dins.

Però ja fa massa temps que en dubto i això em fa pensar,cada vegada més, que sí que hi sóc i no vull reconèixer-ho.

Merda de societat, que ens ha inculcat des de sempre larelació perfecta i ideal, i que ha evitat i impedit que capaltra mena de relació es pugui fer amb tranquil·litat iseguretat, sense por.Merda d’ideals que ens marquen com hem d’actuar. Queens imposen uns límits, que si vols trencar, no pots evitarser rebutjat per alguns.Merda de parella perfecta (home-dona) que ens hanimposat.

No puc evitar sentir ràbia per tot el que ens han robat.Per tots els impediments que ens han posat. No pucimpedir sentir-me confosa i perduda, i amb por d’acceptarel que no sé del tot segur que sóc.

No puc evitar sentir-me culpable de sentir el que sento ide pensar com penso.

64

No puc desprendre’m d’aquesta por que m’acompanyades de fa tant de temps i que sembla que no vulguidesaparèixer i deixar-me viure.

Per què no pot ser una cosa normal, com qualsevolaltra? Tot i que cada vegada comença a ser més acceptat,encara es mira amb mals ulls.

Sé que arriba un punt en què has de passar del quepensin els altres sobre tu... però em resulta molt difícil.No puc evitar pensar com seria la meva vida, comcanviaria la imatge que tenen de mi els que em coneixen.

Tant de bo pensés d’una altra manera, tant de bo tinguésles coses clares. Tant de bo no tingués por d’acceptarcom sóc.

Voldria poder compartir el que sento, poder sentir-mecontenta de ser com sóc. Poder estimar sense por detrencar les normes. Poder tenir les idees ordenades peruna vegada, poder saber com sóc, com penso i comsento.No dubtar més del que sóc. No tenir por a afrontar-honi a travessar la barrera que m’impedeix fer el salt.

Poder arrencar aquest «filtre» (com diria una personamolt especial per a mi) que des de petits ens han posati que ha anat creixent dins nostre.

Poder veure’m reflectida en un mirall i no dubtar en capmoment de qui sóc. Poder sentir-me segura de mimateixa, del que sento i penso. Poder descriure’m coma qui sóc vertaderament i no sentir-me’n avergonyida.

65

Poder cantar al ritme dels batecs del meu cor, podervolar lliure al costat dels meus pensaments, ser capaçde perseguir els meus somnis, aconseguir atrapar elsmeus objectius. Aconseguir treure el vel que em cobreixel rostre. Poder mostrar-me tal com sóc. Conèixer-mebé a mi mateixa.

Necessito saber d’una vegada per totes qui sóc realmenti com sóc. Però no sé quin camí he de seguir peraconseguir-ho.

No sé si visc enganyada per mi mateixa, o si realmentno sóc dins d’un armari. No sé si tots els meus dubtessón fruit del no res i si podrien ser esborrats amb unabufada.No sé si el temps arribarà a curar tot això. No sé sialgun dia sabré com sóc i no tindré por a expressar-ho.

El que sé és que en dubto i que m’he de descobrir... iqui sap, potser quan ho faci seré invencible, o potsersimplement seré jo mateixa, seré com sóc realment.

66

Tinc un somniTornava caminant pels carrers del meu poble, aquellscarrers antics, que em recorden vells temps... antiguesèpoques... estones passades al voltant de gent que jano sé ni on para... Eren ja les 8 del vespre i tornava dela Masia, després d’una tarda d’esplai.

Quan camino pels carrers del meu poble, solitaris, ensilenci, i amb la clara llum de les faroles il·luminant lafoscor, em sento estranya, m’agrada. Vaig caminant ambla música sonant de fons, escoltant les seves lletres;mirant la solitud del meu voltant, la tranquil·litat que esrespira. No sé si sabria viure en una ciutat on trobar uncarrer tranquil és una missió impossible. Anava ambpas lleuger, mirant sovint cap als turons (no se’n podendir muntanyes) on el bosc, més reduït que anteriorment,s’omplia d’una foscor relaxant, màgica. Les múltiplesllumetes de les cases que ocupen part d’aquests anticsboscos em fan pensar. Les miro, i com si fossin petitsestels, em transporten en busca de somnis. Em sentomolt bé, quan de nit, caminant pels silenciosos carrersque sols la meva música acompanya, miro al meu voltanti observo aquest paisatge que durant tants anys he vist ique de nit sempre em sorprèn. No és que sigui unpaisatge digne de veure... la veritat, és com qualsevolaltre poble, massificat per l’explotació urbanística... peròque de nit, la seva imatge canvia; o almenys jo la veigdiferent.

67

De nit, respiro màgia, un munt de sentiments em recorrenel cos i molts pensaments em ronden pel cap. Somio.Tinc desigs. M’agrada.

Avui, tornant, he sentit un altre cop aquesta sensació...com cada cop... sempre m’acompanya... He tingut ànsiesd’abandonar aquesta vida plena de rutina, d’obligacionsi preocupacions, que no ens deixen gaudir dels detalls ide les petites coses que fan la vida bonica. He desitjatagafar les quatre coses bàsiques i endinsar-me en unviatge a través de nous mons. Com si fos un rodamón,viatjant a través de boscos i muntanyes, sense un destídeterminat. Seguint el rumb del vent, guiant-me pelsvols dels ocells. Sense un objectiu a aconseguir,simplement vivint. Gaudint de l’entorn, descobrint l’olordels arbres, trepitjant la terra humida, respirant l’airefresc... He tingut ganes d’emprendre un viatge. Un viatgesense un objectiu, sense un horari o calendari on hidigués el què fer cada dia... Vivint cada instantplenament, intensament. Sense preocupacions rondant-me pel cap. Amb la ment lliure. Pensant només en lesolors que em rodegessin. Sentint cada moviment delsarbres. Respirant la bellesa del voltant. Observant elpaisatge. Tranquil·la.

La Lluna també era allà, elevada enmig d’un cel intenssense estrelles. Mentre caminava, l’observava, ella allàdibuixant somnis de llum. A vegades m’aturo i me lamiro. La contemplo, observo la foscor del cel... fa tempsque no veig un cel estrellat dels d’abans.

Avui, tornant, de nit, movent-me pels carrers del meupoble, amb un silenci trencat tan sols pel so de la música,

68

he tingut un somni. Un somni que sé que no pot serreal. Un somni que després se n’ha anat, amb la certesade no fer-se realitat.Era un somni senzill, un somni de llibertat. Era tan senzill,que no pot ser veritat.

M’agrada caminar de nit, per carrers solitaris, ambtranquil·litat i amb la ment lliure.M’agrada sentir el silenci. M’agrada somiar. M’agrada anara la muntanya i veure que al meu voltant només s’hirespira bellesa. M’agrada ser ll iure, l l iure depreocupacions, lliure de calendaris i horaris. M’agradaviure i sentir-me viva.

« Fui a los bosquesporque quería vivir a conciencia.

Quería vivir a fondoy extraer todo el meollo a la vida.

Olvidar todo lo que no fuera la vidapara no descubrir en el momento de la muerte,

que no había vivido.»

Walt Whitman(Citat a la pel·lícula El Club de los Poetas muertos)

69

KISPAR FIDUJo entre paraules

Un àlies que em va ajudar a descobrir-mei a destapar-me

És un nom amb molta «història».És un pseudònim sorgit del no res.Un nom que gràcies a una persona molt especial vacomençar a tenir forma. Tu li vas donar sentit...

Fins aquell moment no havia tingut mai un «àlies» tanpeculiar, tan meu.Era l’any de la sele, i del treball de recerca i del dur cursde 2n de batxillerat. I d’aquí va sorgir tot, d’aquí vanéixer la màgia del nom.El meu treball de recerca, que realitzava amb dues altrescompanyes, tractava sobre els dofins. Sí, és un tema estranyper a un treball de recerca, però vam escollir-lo quasi percasualitat i vam anar-li donant forma. El títol era: «Duesnoves vides». Exacte, perquè vam fer el seguiment de duescries de dofins. Durant els primers mesos, tot i la sorpresad’algunes persones quan et preguntaven sobre el treball,ningú hi va donar massa importància.

Però un dia, no sé ben bé com, tu vas trobar-ho peculiar,graciós. I a partir d’aquell dia va començar la «conya»amb els dofins, que va conduir a la resta de la història.Vas començar dient-me Dufina en les conversesinternàutiques. Després m’anomenaves així pel carrer itot. Molta gent s’estranyava en sentir-me anomenar així.

70

Al principi em va costar acostumar-m’hi, però em vaanar agradant.Al cap d’un temps, vas passar al diminutiu de Dufi, quemés endavant altres persones també van començar autilitzar.

Una nova paraula va agafar també protagonisme. Unsimple però complert SPARKI, va passar a ser un sinònimper a definir un munt de persones i reaccions. Unaparaula nova al principi, però que ha passat a formarpart del nostre vocabulari! Una paraula divertida, quedepèn de com, pot tenir diversos significats. Unaexpressió que va entrar a les nostres vides i que araquasi no falta en cap conversa.

Els campaments amb l’esplai, també van formar part dela creació de kispar fidu. Les totemitzacions,característiques d’alguns esplais, van «batejar-me» ambaquest «àlies». De fet no va ser ben bé aquest nom,perquè segurament us estareu preguntant que d’on surt,ja que les paraules que estic dient fins ara, no s’assemblenal nom en concret.Les totemitzacions són unes proves que han de realitzarles persones que volen passar a formar part del regneanimal... simbòlicament, és clar! És com una cerimònia«fantàstica». I com tota cerimònia, té el seu ritual. Entresa formar part del regne animal, com a animal amb elqual et sents més identificat. Jo vaig voler passar aquellesproves. No he sentit parlar de gaires esplais que hofacin, i després de passar 10 dies al voltant de tota aquellagent (nens i monitors), tenia ganes de provar-ho. I ésclar, després d’uns quants mesos sentint-me anomenarDufina o Dufi, quin millor animal podia escollir que eldofí!!! I així ho vaig fer!

71

Va ser una nit llarga... vam anar realitzant proves... finsa la fi, aconseguir el nostre animal, el nostre símbol.

La paraula Dufina va passar a formar part de la mevavida! I tot provinent d’un simple treball d’institut!

Un viatge fantàstic, a un lloc molt especial, també vaformar part d’aquesta història. El mot dufi seguia sent elmeu distintiu. I al cap d’uns dies allà, va passar a reduir-se més, fins arribar a ser un simple però intens Duf.

Les dues paraules, dufi i sparki, en aquest últim any dela meva vida han pres un valor molt important. Per això,un bon dia, a l’hora d’escriure un petit text en una revista,amb no gaire ressò, del tren, no vaig dubtar en utilitzaraquestes dues paraules tan característiques.Però no les volia escriure tal i com són, sinó, que vaiggirar l’ordre de les seves lletres... com qui fa córrer lespàgines d’un llibre amb una bufada...

Així va ser com vaig obtenir un KISPAR FIDU. Un kisparfidu que em sento meu, ja que té una llarga història i unmunt de detalls que em recorden moments preciososd’aquests últims anys.Una paraula que a primer cop d’ull pot semblar una erradao una invenció sense sentit, sense lògica. Però que té totauna història darrera, tot un passat ple de records. Unaparaula que em sento meva. Un pseudònim que harecorregut tot un camí al voltant de molta gent especial...

...Un KISPAR FIDU que té molt per a explicar.

72

Experimentant amb la vida

Van posar-me en aquella capsa on el món podia sercreat com un escenari.

La vida era bonica, semblava fàcil avançar sense fer-semassa preguntes.Veies la resta caminar cap a un mateix sentit, en unamateixa direcció. Avançaves deixant-te portar, la multitudt’arrossegava.

No em preguntava el perquè, no buscava el motiu delque feia, no mirava dins meu, no sabia ben bé qui era itampoc em buscava.

Rere una màscara pots amagar-te, pots disfressar el teurostre, però el personatge segueix sent el mateix,segueixes sent tu; tu buscant un jo del qual t’amagues.

Vaig decidir aturar-me, dir prou i tornar a començar denou dirigint-me cap allà on jo volia anar. Construir elscamins amb els meus propis passos.De sobte, se’m van aparèixer un munt d’obstacles: haviade saber qui era jo realment, què volia, què buscava...Havia d’estar segura del que sentia, del que corria acada instant per la meva ment... Havia de saber qui erala persona que habitava en mi.

És curiós veure’s saltar d’escenari en escenari, observar-se dansant al ritme d’uns passos que no et sents teus...

73

No caminis seguint un ritme que et marquen,camina perquè ets tu qui vol continuar avançant,perquè sents que vols seguir en aquella direcció que tuhas escollit.

Demanaria a tothom que s’aturés un moment, que esparés a pensar qui és realment. Que s’observés per unsinstants preguntant-se si se sent a gust amb aquell joque pren com a exemple. Que posés en dubte totes lescartes que té en joc i es plantegés la vertadera certesadel que fa.

Que lluités pels seus somnis, que fos capaç d’avançarorgullós de saber que és ell qui camina pel camí de laseva vida. Que se sentís posseïdor de les seves eleccionsi s’identifiqués en reflectir-se al mirall. Que s’hi veiés,que sentís que aquella imatge correspon a la personaque vol ser, aquella que té les mateixes il·lusions que ell,aquella que lluita per uns mateixos ideals... i enconseqüència, aquella que en avançar li dóna forces percontinuar lluitant.

Vaig aprendre que la transparència d’un mateix és elque et fa realment lliure.

74

Fàcilment difícilLes fàcils dificultats.

No sempre és menys difícil fer-s’ho fàcil.Seria fàcil, però no menys difícil.

És difícil fer-s’ho fàcil.

Seria més fàcil apagar el llum i marxar.Seria més fàcil; potser sí, seria més fàcil... però seriaamagar-se’n... fugir d’allò pel que ens fa por lluitar...deixar de banda el que som, parar d’avançar perquè t’hasemblat veure que no hi podies arribar...

Resulta més fàcil tancar els ulls quan les imatges no sónles que buscaves...Pot semblar menys difícil canviar de careta quan no estàssegur de tu mateix...

Podria ser més fàcil estimar seguint les normes,pensar al mateix ritme que el flux del corrent de la gentque t’envolta...Podria ser més fàcil no voler adonar-se dels errors quecometem,no voler canviar algunes coses que et fan dubtar de tumateix...

Hagués estat més fàcil seguir sempre un camí marcat,unes pautes establertes;

75

no allunyar-se d’allò que se’n diu normal pel simple fetde ser la anormalitat que se segueix i sempre s’ha seguit...

És més fàcil entendre que l’aire ens bufai el Sol ens escalfa...

Hagués estat més fàcil girar el cap i deixar enrere aquellsdubtes que et voltaven ja feia massa temps...

Tancar una porta sempre és més fàcil que intentar obriruna nova finestra,

però... és més fàcil facilitar-te les coses per fer-te-lesmés difícils?

Seria més fàcil actuar deixant de pensar?Obrir els ulls amb la mateixa facilitat que els tanques?

Caminava en aquella nit freda que semblava fàcil, sentintaquells sons fàcils d’imaginar... Veient la teva imatgefàcil de crear... Escoltant el teu somriure fàcil derecordar... Idealitzant la teva figura fàcil d’admirar...

i pensava, potser fàcilment, en la senzillesa de la vidadifícilment dificultada que ens mou en ritmes constantsque eviten variàncies possibles... tot i que no semprefàcils...

76

Facilitar-te la vida no sempre significa crear-la a la tevamida...Dificultar-te les coses no sempre és una elecció, sovintés una acceptació presa amb valentia...

Semblava fàcil facilitar-se la vida apartant-ne tots elstrencalls dificultosos, deixant-se guiar per aquellescorrents aparentment fàcils de seguir, que et robaven lallibertat a cada fàcil pas. Sense adonar-te’n et prenien lavida, allunyant-te de la teva personalitat.

Fàcilment és més difícil saber qui s’amaga rere unamàscara construïda sense massa dificultats...

Fes el teu propi rostre tot i que les dificultats sovint nosiguin fàcils...

Facilita’t la vida, encara que no sempre hagis de seguirpel camí fàcil.

77

86.40086.400 són els cops que penso en tu cada dia.Penso en tu 60 vegades al minut,els 60 minuts que té una hora,i les 24 hores del dia.

Penso en tu a cada instant de la meva vida.En cada segon de la meva existènciatu hi estàs present.

Sempre tens un lloc en el meu pensament.

Voldria que 86.400 fossin també els moments que passocada dia al teu costat.Omplint-me cada instant d’il·lusió i esperançaamb un sol somriure dels teus llaviso amb una tendra mirada dels teus ulls.

Voldria moltes coses... però aquesta les supera a totes.

Tenint-te els 86.400 segons del dia al meu costat,em sentiria la persona més afortunada del món.

86.400 instants al dia,formes part de la meva vida.

78

Amor platònic, Amor impossible,Amor irrealitzable

ELLA... Sí, Ella... Sé que és ella... definitivament: ELLA.

Ella és qui em fa somiar constantment...

Sé que és ella perquè no me la puc treure del cap, nopuc deixar de pensar en ella, els 86.400 instants del diaforma part de mi, de la meva vida...No puc deixar de pensar en els moments que, per petitsque siguin, he passat al seu costat i he pogut gaudir dela seva persona... una persona meravellosa i digna deconèixer... una bellíssima persona, de les millors que heconegut i conec. Una persona meravellosa, que tot i queno s’ho cregui, és realment fantàstica i única.

Una persona que m’estimo tant, que de vegades pensoque seria capaç de fer qualsevol cosa per ella... Unapersona que m’ha ensenyat un munt de coses, i m’haofert molts moments inoblidables al seu costat. Que m’hadibuixat somriures. Que m’ha fet sentir sensacionstendres que m’han aturat l’ànima per instants...

Una magnífica persona amb la qual tinc una molt bonaamistat, una amistat que he viscut amb poques altrespersones, una amistat «intensa» i «sincera».

Amb una persona que sempre m’ha dit el que pensasense amagar-se’n i sense intenció de voler dissimular res.

79

M’agradaria dir-li el que sento. M’agradaria poder ser-lidel tot sincera i sincerar-me així amb mi mateixa també.Ho he intentat molts cops. M’ho he proposat molts diesi moltes nits. Hi he donat moltes voltes: al llit, amb elcoixí, durant el trajecte amb tren, mentre sentia lesexplicacions dels mestres de fons... però mai he pogutfer el pas... No puc, em resulta impossible. I a més,sabent quasi del tot segur que ella m’estima d’una altramanera... sabent del cert que mai canviarà la sevamanera de veure’m... que sempre serà un «amor»impossible, irrealitzable...I amb la por de no saber quina serà la seva reacció...això és el que em fa més por... dubtar de comrespondria... tenir por que es construís una barrera entrela nostra amistat, que es tanqués una porta... unad’aquelles portes que no es tornen a obrir mai... o quesi ho fan, ho fan sempre amb precaució... sense tornar-se a obrir del tot...

Però tampoc puc viure en una mentida... no pucenganyar-me, ni enganyar-la.Quan la tinc allà davant, mirant-me amb els seus ulls,amb aquella mirada que sembla que tingui tantes cosesa explicar, aquella mirada que em desfà per dintre...quan la tinc allà, sóc incapaç de dir-li... intento esborraraquest pensament de dins meu, i gaudir simplementd’una bona amistat. Però sempre acaba ressorgint aquestsentiment.No voldria perdre-la per res del món. Però la vida dónamil voltes, i qui sap si «despúes de un invierno malo,una mala primavera», qui sap si demà tot seguirà el seurumb, o si el vent farà girar les veles de cada nàufrag iens dirigirà a cadascú a diferents destins.

80

Sigui el que sigui, i passi el que passi, sempre serà un«amor» irrealitzable. Però sé que cada instant que hepassat amb ella quedarà gravat en la meva memòria i elrecordaré amb un somriure.Espero poder compartir molts instants més amb tu,encara que potser mai arribis a saber el que sento, isobretot espero, que si algun dia sóc capaç de dir-t’ho oho descobreixes, no pensis que tot el que hem viscut haestat una mentida. No pensis que t’he estat enganyant oque no he sigut sincera amb tu... sinó que pensa que,per por, no he sigut capaç de dir-te’n res... que me n’hemort de ganes molts cops... però tots coneixem la por,oi? Què us en puc explicar...

Simplement puc dir-te que t’estimo; com a persona, coma amiga, com a companya i de totes les maneres que espot estimar a algú. Que t’aprecio un munt, i quem’encantaria ser capaç d’expressar-te el que sento, deveritat.

Passi el que passi, no canviïs mai, no deixis que la tevallum s’apagui.

81

Estúpida esperança

«L’esperança mai es perd» o almenys sempre es diu queno es pot perdre.Estúpida esperança. Sembla mentida com moltes vegadesmantenim la il·lusió que es realitzi una cosa quan sabemdel segur que mai es complirà. Com pot ser, que tenintla certesa que no es farà realitat, inconscientment nopuguem evitar tenir esperances.Viure d’una il·lusió que saps que mai serà real? La veritatés que m’he preguntat el perquè de la vida molts cops imai he trobat una resposta que em convenci del tot.Crec que no hi ha cap motiu concret pel qual estiguemaquí. Simplement penso i accepto que hi som, pel fetque sigui, i que durant la vida et pots anar marcantdiversos objectius, sense la necessitat de tenir-ne unque sigui el principal motiu per viure.

Però, i aquella estranya sensació que sento quanm’adono que en el meu interior encara no s’ha apagat lallum del tot i encara hi ha una petita espurna que faclaror i que manté la il·lusió que es faci realitat allò quetant voldria? Aquella estúpida esperança que em fasomriure tímidament, mentre penso que mai seràpossible? Aquella sensació de creure en una cosa quesaps que no és real?Una sensació estranya fruit d’una esperança sense sentit.

«Mai es pot perdre l’esperança»... sempre hi ha algunmotiu per afirmar una frase com aquesta. Seguramentaquesta il·lusió mai es perd perquè entre d’altres coses,el futur mai es pot predir i la vida sempre et pot

82

sorprendre i, segurament també, aquesta petita espurnaque continua brillant mentre el nostre sentit comú intentaapagar-la, ens ajuda a continuar el nostre camí i a ferels passos amb més força.

El més possible és que aquella il·lusió que encara mantéla seva lluentor mai arribi a poder brillar ni enlluernar.Però m’ajudarà a somriure, potser inútilment, i a noperdre l’esperança, segurament estúpida, però que emfarà somiar desperta.

Estúpida esperança, que dia a dia i poc a poc ens omplela vida de somnis i ens fa somiar desperts.

No sé despertar del meu somni. No aconsegueixo obrirels ulls i mirar més enllà dels llençols.

És bonic viure dels contes, però també és necessari pensaren la realitat.

83

i saps què és el pitjor de tot ?Perd-te entre la multitud per poder oblidar-me de tu.Desapareix entre les mirades distants de la gent queamb pressa corre. Deixa descansar la meva mirada.Deixa’m aclucar els ulls sense haver de veure la tevaimatge. Deixa’m oblidar el teu rostre per tenir la mevament lliure. No vull seguir estimant-te. Vull oblidar-tecom qui deixa escapar l’aigua entre els seus dits. Vullveure com t’allunyes sense deixar rastre en el camí queens separa. Vull oblidar-me del patiment. Vull podermirar l’horitzó sense veure-hi els teus ulls dibuixats entreels núvols. Vull deixar la meva ment en blanc.

Però saps què és el pitjor de tot? Que en realitat, l’únicque desitjo és tenir-te cada dia al meu costat. Tenir-te aprop a cada instant sense necessitat d’haver-me d’inventarel teu rostre.

Vull deixar d’imaginar-te. Vull perdre l’esperança. Vulldeixar fugir aquests somnis inútils que m’estan fent tantde mal.

Però saps què és el pitjor de tot? Que en realitat, l’únicque puc fer és tenir-te constantment a la meva ment.Només faig que recordar petits instants, bonics records,estúpides tonteries que em van fer riure tant.

Com es fa per oblidar el que et ronda pel capconstantment? Com et puc treure del meu pensament?És que no m’he cansat ja prou d’ensopegar? És que noem cansaré mai de desitjar l’impossible? És que no puctrobar un altre somni? Un somni a la meva mida? Per

84

què tot em sembla tan inútil quan sé que mai seràs ambmi? Per què em dono esperances a mi mateixa si sé queno té sentit? Per què camino cap a tu, si el que vull ésfugir-ne? Per què m’acosto a tu, si l’únic que vull ésallunyar-me’n? Per què, per obrir els ulls, l’únic queaconsegueixo fer és tancar-los amb més força? Per quètant patir? Per què? Sempre el mateix: Per què? Perquè? Per què? Un per què de preguntes sense resposta.

Vull vomitar-ho tot. Vull desfer-me del dolor.

Sé que tu no en tens la culpa. Sé que sols vols seguir elteu pas. Sé que ja tens prou traves com per fixar-te enles dels altres. Sé que no puc tenir-te. Sé que no semprehi seràs. Penso que un dia desapareixeràs. Que potseralgun dia els nostres camins es tornaran a creuar en unatrobada curta, inesperada i no planejada, i serà unasalutació de compromís. Sé que en aquesta vida tot téuna fi. I el més estrany és que no sé per què vull posarun final a una relació que voldria que no acabés mai. Nosé per què necessito oblidar-te, quan l’únic que desitjoés poder estimar-te.

La vida no és una equació de segon grau que té unafórmula per a resoldre-la. Si així fos, utilitzaria lesmatemàtiques tot el dia per a dissenyar la meva vida.Dibuixaria els estels que més brillen en un cel del blaumés intens. Ompliria els meus dies d’aire. Em banyariaentre mil peixos per confondre’m entre tants cossos i nodistingir-me de la resta. Obriria totes les finestres itancaria l’última porta.

85

Però saps què és el pitjor de tot? Que en realitat, l’únicque vull és desfer-me del meu desig. L’únic que desitjoés oblidar el meu somni. Deixar enrere el que sento iobrir una nova finestra.

Però en realitat, només puc estimar-te. Només puc tenirla teva imatge clavada davant els meus ulls. Només pucveure la teva llum il·luminant petits rostres. Nomésaconsegueixo veure la claror que em condueix cap a tu.

El pitjor de tot és que no puc deixar d’estimar-te.

86

marxarVull marxar,vull fugir.Vull oblidar,no vull recordar.

No vull tornar a veure la nit arribar, amb ànsies de sortira notar el fred vent del vespre fregant-me la pell, sensela companyia d’algú que estigui al meu costat.

No vull tornar a sortir al carrer i, mirant la foscor llunyana,sentir que estic sola enmig d’estranys càlids aires freds.

No vull tornar a dubtar del que m’espera.

No vull seguir sentint que res té sentit.

No vull continuar mirant endavant sabent que no avançoenlloc.

No vull tornar a mirar enrere amb un ull mig aclucat pera no veure-hi clar.

No vull girar-me altre cop, amagant el que m’espanta.

No vull seguir fingint que res no passa.

No vull continuar sentint una falsa força que m’empenya creure’m el què no és cert.

87

No vull seguir mirant lluny, si el què està més proper noés clar.

No vull.No, no ho vull pas.

Vull marxar,vull fugir.Vull oblidar,no vull recordar.

Vull ser capaç d’oblidar.Vull tenir ganes d’existir per algun altre motiu.Vull poder continuar somiant per algun altre somni.Vull tenir altres il·lusions.Vull ser capaç de veure altres objectius.Vull poder fer un sol pas sense tenir la teva imatgeclavada davant l’interior dels meus ulls.

Vull marxar, fugir, oblidar i no recordar.

88

Estirada a la platja

Estirada a la platja,sentint la mar remugant de fons,em poso a pensari em preguntoper què fa tant de tempsque espero una mateixa resposta.

Espero que es compleixiaquell desig que sovintdubto si és somni o tonteria.Aquell desig pel qual no aconsegueixo perdre l’esperança.

Rumio com t’ho has fetper ocupar tant d’espaien el meu pensament.

Em pregunto el perquèets tan important per mi.I el perquè continuarmantenint les mateixes il·lusions.

Em qüestiono el viure amb tu,i el continuar seguint tenint-te lluny.L’espantosa possibilitat de perdre’t,i la bogeria de seguir estimant-te.

Però el què sé segur,és que sempre estaràs presenten la meva ment.

Bogeria de l’amor,la bogeria que ens fa perdre el cap pel cor.

89

Algun dia et trobaré

(L’encertaré )

Ella no ho sap,però l’estimo.Inconscientment, l’estimo;conscientment, l’adoro.

Era un amor boig,i amb la distànciapot ser que s’hagi refredat,però segueixo fent accions incomprensiblesamb un sol motiu: ELLA.

No ho sap...encara no ho sap.No sé si seré capaç de dir-li.M’agradaria, però serviria d’alguna cosa?

A vegades em pregunto,que si sé que ella no sent el mateix,què en trec de dir-li’n res?

Desapareixeria l’únic tel que ens amaga.Tot seria transparent entre nosaltres.No hi hauria cap màscara què ens ocultés res.

Per què sempre resulta tan difícil?Si puc intuir la resposta amb força certesa,què és el millor que puc fer?

90

Tinc l’esperançaque algun dia «et» trobaré.Algun dia trobaré aquella personaque podrà sentir el mateix que jo.Que somriurà per miigual que jo ploro per ella.Que els nostres cors podran bategar juntsmentre els nostres peus caminen a un mateix pas.

Algun dia et trobaré,algun dia l’encertaré.Mentrestant,les il·lusions seguiran omplint el meu cor.

91

Has?Has somiat algun cop en no despertar-te?En quedar-te adormit en els teus somnis?En no tornar a veure la realitat?En desitjar no obrir els ulls i veure el que t’envolta?

Has desitjat algun cop adormir-te per no tornar adespertar mai més?Oblidar-te de tot i fer fora les preocupacions?Aconseguir viure en els somnis?Deixar enrere la realitat que ens envolta?

T’has llevat alguna vegada amb l’única il·lusió de tornara aclucar els ulls?Amb l’única esperança d’adormir-te altre cop?

Has sentit alguna vegada la mirada tan llunyana i absentque no saps cap a on mira ?T’has sentit tan allunyat dels teus pensaments fins alpunt de dubtar del que sents?

Has tingut la necessitat d’escapar de tot?De fugir de tot per trobar-te amb tu mateix?

Has perdut el cap pel cor?T’has qüestionat el perquè del que fas tants cops finsdubtar de fer-ho involuntàriament?

Has tingut ànsies de canviar-ho tot?

92

De deixar enrere el que t’envolta i començar de nou?

T’has sentit perdut sense ganes de trobar el camí?Sols amb el desig de poder asseure’t?Sols aturar-te en un racó on ningú et vegi?Desitjar que ningú sàpiga de la teva presència?Ser capaç de fondre’t en l’aire per confondre’t entre la gent?

A vegades voldria perdre’m per no trobar el camí. Per nodespertar mai més i oblidar el que m’envolta.

93

Melangia

Hi ha dies quenecessito estirar-me al lliti no pensar en res.

No pensar en res,o pensar en tot.

Deixar la ment en blanc,o saturar-la d’imatges.

Veure passar la pel·lícula de la meva vidaqüestionant-me tot el que he fet.Veure tot el que sóci dubtar de cada petita part del meu cos.

Deixar-me endurper una immensa tristesaque m’esmicola l’ànima.

Ensorrar-me de pensaments tristosque enterboleixen la meva menti humitegen els meus ulls.

Endinsar-me en els meus somnisi esmicolar-los fins a no deixar-ne rastre.

Rebuscar pels meus pensamentsfins a ensorrar qualsevol esperança.

94

Necessito pensar sense pensar en res.Pensar deixant la ment en blanc.

Comprimir el meu cori extreure’n tota la seva forçafins a exprimir-lo tantque l’última gota de la seva energiaregalimi per les meves galteshumitejades de llàgrimes.

Hi ha dies que de sobteel meu somriure desapareixper deixar pas a un rostre absent.Que els meus ulls intentenmostrar el seu dolor,però les llàgrimes quedenpresoneres de la tristor.

Hi ha dies que no veig el motiu de somriure.Que no sé d’on extreure les forcesper a seguir endavant.

Dies en què sento que els meus ulls s’obren i es tanquensense adonar-se de cap canvi.Que tot gira al meu voltanti jo aturada en una tarimano segueixo cap moviment.

Hi ha dies en què res sembla tenir una forma.En què tot sembla indefinit.On els colors no aconsegueixen mostrar-se.Dies en què tot sembla enfonsar-sei jo m’ensorro amb ells.

95

no puc escapar-ne

Les parets se’m cauen a sobre. Vull escapar.Tot se’m fa immens. Necessito allunyar-me’n.

Fugir no sé on. Sentir que res em manté lligada a unlloc.Les agulles dels rellotges m’atrapen i sento que em prenenel temps al seu pas. No puc escapar-ne i tot semblaensorrar-se. El tic-tac del rellotge em persegueixeternament i se’m fa impossible separar-me’n.Els meus ulls busquen alguna cosa de la qual en desconecel nom. Busquen desesperats una imatge. Potser uncanvi.Els sons em retenen en els meus somnis. Els somnisdels quals vull fugir. Necessito fugir-ne. Les paraulesm’atrapen en habitacions blanques de les quals non’entenc el significat. Les cançons em confonen i treuenel sentit a totes les meves creences.Em traeix el cor que crida un plor desesperat però nomostra cap dolor. La ment m’abandona i no aconsegueixentendre’m.Em confonc entre els rostres i no puc distingir-me’n.

Vull cridar, córrer i marxar; però no puc, no puc somiar.Desitjo volar, alçar els braços i sentir que l’aire recorretot el meu cos. Necessito sentir la llibertat, arrancar lescadenes que em lliguen a una esclavitud creada per mimateixa.

96

És un crit desesperat per una situació desconeguda. Ésuna desesperació frustrant que a estones no em deixaguiar la meva vida.

És una frustració de la qual no puc escapar-ne i de laqual desitjo oblidar-me’n.

Però no puc, no puc escapar-ne.

97

< S i >Si tingués alesvolaria al més enllà.Ben alt, per confondre les personesque des de terra em miressin.

Si no tingués ullsno em caldria tancar-losper oblidar el què em consumeix per dins.

Si el negre no existísels meus dies estarien plens de llum.

Si les meves mans no es moguessinels meus dits mai podrien haver sentit el tacte de laterra humida.

Si pogués plorarseria capaç d’inundar els meus somnis.

Si per un instantel meu cor parés de bategarsols em mouria l’energia.

Si no tingués llavisno em caldria trobar-me sense res a dir.

Si les meves orelles no hi fossinno em seria necessari escoltar aquells silencis tan buits.

98

Si el dolor no existísmai n’hauria tastat el seu sabor.

Si pogués escollir entre la mort o la vidaescolliria la vida,

però si no existís la mortcrec que arribaria un punt en què somiaria en ella.

Si mai es poguessin tancar els ullsnecessitaria les mans per tapar-los.

Si no tinguéssim tactemai hauria desitjat acariciar un cos.

Si no existissin els sonsles cançons no m’omplirien de records.

Si el No fos impronunciablesempre m’hauria arriscat.

Si el dubte no pogués ser pensatno m’hauria plantejat mai tantes coses.

Si els sentiments no ens posseïssinno m’hauria sentit mai dominada pel meu cor.

Si pogués creure en totem passaria el dia envoltada de petits follets.

Si els somriures no existissinm’entristirien els tristos rostres de la gent.

99

Si mai hagués vist la llum del diano hauria escrit aquestes línies.

Si no m’hagués sentit perdudano hauria necessitat plasmar aquests versos.

Però si els «Sis» no existissinmai em pararia a pensar en les meravelles de la vidaque tot i entristir-nos sovint,no deixen de sorprendre’ns a cada instant.

Si pogués escollir entre la mort o la vidacridaria un C a r p e D i e m !

100

~ Si un dia em faltes tu ~

Perduda en els teus ullscom si no hi hagués més camíque el destí de les teves mans.

Confosa entre els teus passos,que s’allunyen i aproximendibuixant inflexionsen els meus inestables sentiments.

Esperant un somriure, una miradaque em faci saber que saps que estic aquímentre penso que la meva vida mai volarà prop de lateva.

Somiant en tardes passejantper escenaris silenciososamb la unió de les nostres paraules.

Veure el miratge de la teva màunida a la meva.

Sentir el ball dels teus ditsdamunt la meva pell.

Sentir-te fora dels somnisi viure’t en un món real.

101

presonera dels teus somriures

Sembla mentida com poden canviar les situacions.Et sents tancat en un mur amb quatre parets; perdut,cansat, arribant a la desesperació de no trobar respostesni solucions a tots aquells dubtes i preguntes que etronden pel cap constantment; i sense poder sortir-ne...

Quan de sobte, un simple cop d’aire pot fer-te canviar elrumb i dirigir-te cap a un altre món on tot semblatransformar-se.

Et quedaves fixat en pensaments monòtons que arribena una desesperant rutina amb objectius inabastables.Ara, mires al teu voltant i pots observar com petits detallset fan descobrir grans belleses. Les situacions més simplessón els moments més especials.

Els teus ulls eren el meu destí incansable, el teu somriureel meu objectiu a seguir.Eres tu qui em feia voler continuar, per qui lluitava.Avançava cap a tu amb esperances temoroses i moltfebles, mantenint-me més distant del que jo voldria.Però la teva meta era massa difícil d’aconseguir i el dolorde no tenir-te com voldria provocava desesperació enmi.

Volia ofegar-me quan no et tenia, i en enfrontar-meamb la dolçor dels teus ullets i la teva expressió em veiavençuda per la incapacitat d’expressar-te el que sentia.

102

Voldria gaudir del teu encanteri en el més bell dels somnisfets realitat. Però són altres direccions les que seguim.Nedar contra corrent no és fàcil. A vegades ésdesesperant la frustració que produeix el veure’s avançaramb totes les forces restant immòbil en un mateix espai.

És fantàstic poder somriure al teu costat, veure els teusulls mirant-me i poder escoltar la teva alegre veu sempreplena d’aquella innocència inconfusible.

Realment em conformo en poder gaudir d’aquestsmoments a prop teu. D’observar el canvi de la tevaexpressió en veure’m, de veure’t somriure quan sóc aprop. Saber que tu també aprecies el poder tenir-me.

Però sóc massa conformista, no hauria de conformar-me amb tan sols una curta distància que ens separa.Voldria esborrar les distàncies.

Poques persones són capaces de fer-me somriure tanfàcilment com tu; amb els teus simples passos, ambuna única mirada, amb un sol somriure, amb la tevasorprenent alegria, amb aquella innocència que emcaptiva.

Ets capaç d’arrencar-me de la tristor amb el més simplegest.

Et sento apropar-te i al mateix temps veig la distànciaentre nosaltres: dos mateixos sexes difícils d’unir. Lesnormes establertes creen unes idees massa fixes i difícilsde trencar.

103

Seria fàcil creure en l’esperit, en l’ànima que duem dintre.Apreciar la bellesa interior més enllà dels sexes i d’un cosexterior.

És la teva força la que em descol·loca en observar-te. Aquellaque és capaç de captar tota la meva atenció. Aquella queem roba la mirada i que em fa esbossar un somriureinevitable.

Però aquests dies, la meva ment ha estat ocupada peraltres pensaments que m’han deixat descansar de la tevapoderosa atracció. He estat capaç, sense adonar-me’n,d’oblidar per uns instants la pressió que em provoca lateva obsessió.

Tot i que, lliure de tu,segueixo presonera dels teus somriuresi exiliant-me al perquè dels poetesmentre t’estimo incansablement.

104

Quan penso sobre la meva vidaQuan les realitats són tan irreals que els somnis semblen no existir

Quan penso sobre la meva vida.Quan em pregunto sobre el perquè de tantes coses.Quan busco els motius i les causes de tants problemes.

Tinc dies melancòlics, dies pensatius.De tant en tant, la meva ment corre massa;més de pressa que el meu propi pensament.

Dins el cotxe, sovint la ment se’m queda en blanc.La mirada fixa en un punt llunyà, que poc a poc va avançant.El pensament lliure i vola a una velocitat que sóc incapaç de percebre.

Tantes preguntes se’m formulenque sóc incapaç de trobar-ne una sola resposta.

Decideixo seguir avançant;sense qüestionar-me el futur,sense intentar canviar el passat,evitant aquesta por tan temerària que sovint sembla que maivulgui desaparèixer.

Quan les realitats són tan irreals que els somnis semblen noexistir.Quan davant d’un desig tan gran sols et queda rendir-te.Quan la foscor envaeix el meu interior i sembla que la llum maimés arribarà.Quan per uns instants s’apaga tota esperança.

105

En aquests moments,milers de preguntes recorren el meu cap,pors inestables sorgeixen per fer-me dubtar de tot,i en aquests instants és quan em pregunto si realmentestic sent com m’agradaria.

Sé que els sentiments són incontrolablesi que no es pot dirigir una nau sense timó.Que un somni no pot ser real si no estàs adormiti que una cançó no pot sonar sense una melodia.

La teoria és molt fàcil d’entendre,però la pràctica molt difícil d’acceptar.

Volant entre un cel ple de núvols de tempesta.Corrent per boscos, entre arbustos densos que no emdeixen veure més enllà.Recorrent mars d’altes onades.Navegant per terres llunyanes.

Somiant, pots avançar ràpidament i recular al mateixtemps.

Avanço enrere, sense moure’m d’on sóc.

Quan les realitats són tan irreals que els somnis semblenno existir.

Quan davant d’un desig tan gran sols et queda rendir-te.Perdo tota l’esperança.

Somiant, dubtant i sentint que mai arribarà el final queem deixi començar.

106

EsbossoM’ensorro entre els meus pensaments.

Caic al buit,sense poder agafar-me en res.

Esborro els meus records.

Dibuixo riallesentre les meves pors.

Esbosso somriuresque oblidin els plors.

Recorro muntanyes,cercant el meu lloc.

Busco entre ànimes,per trobar el meu jo.

Cerco el racóon pugui sentir-me lliure.

Caço els somnisque no se m’escapen.

Miro als voltants,cercant càlides mirades.

Ofereixo el meu ser,esperant trobar una llar.

107

Espero l’amorque algun dia arribarà.

Cerco entre mirades fredes,l’escalfor que em fa falta.

Il·lumino el camí,quan tot sembla ser fosc.

Apago la llum,quan hi ha massa claror.

Remeno pels calaixos,buscant la solució.

Oblido les meves obligacions,cercant aquell xic de pau que ens escau.

Aplaço els meus compromisos,per trobar el meu propi temps.

Temptejo el camí,comprovant si és ferm.

Retallo records,per formar un àlbum de sensacions.

Respiro l’aire,captant tota la seva energia.

Observo amb paciència,guaitant cada racó.

108

Intento entendre el perquè del ser com sóc.Rumio respostes que m’ho responguin tot.Estudio solucions, que em facin ser millor.

Sumo somriures.Resto tristors.Multiplico rialles.Divideixo rancors.

Cerco una il·lusió,que desperti els meu somnis.

Regalo una abraçadaa qui sé que me la tornarà.

Dedico el meu tempsa aquells qui m’estimo.

Dono oportunitatsa aquells que s’ho mereixen.

Intento no tancar cap porta a ningú.

Obro la meva ment,permetent l’entrada a més gent.

Somio desperta,per tenir motius per viure.

Jugo entre els nens,per sentir-me jove.

109

Em miro el món amb altres ulls,per tal de trobar altres mons.

Visc, intentant no perdre’m cap detall.Intento ser jo, sent jo mateixa.Sóc com sóc.Penso com penso.I estimo com estimo.

Sóc així.Sóc com sóc.

ÍndexM’agradaria escriure un llibre 7Relats en català 9Jo? Persona 11He / She / It 12RETALLS D’UN VELL DIARI 14Confusió de pensaments: 22Un punt d’inflexió en la meva vida 26PSICOSIS CICLOIDES 50La VIDA: Un mar de dubtes 60Amb el cor a la mà 62Dins d’un armari 64Tinc un somni 66KISPAR FIDU 69Experimentant amb la vida 72Fàcilment difícil 7486.400 77Amor platònic, Amor impossible, Amor irrealitzable 78Estúpida esperança 81i saps què és el pitjor de tot ? 83marxar 86Estirada a la platja 88Algun dia et trobaré 89Has? 91Melangia 93no puc escapar-ne 95< S i > 97~ Si un dia em faltes tu ~ 100presonera dels teus somriures 101Quan penso sobre la meva vida 104Esbosso 106

Imprès a Vic.Octubre de 2006.

SomriureS entre noies

Documents

Transcript of SomriureS entre noies