socialista · ellos el resurgimiento de tendencias an-tiguas del movimiento obrero (el blan-quismo,...

socialistaNum. 69 - If època. Portaveu del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). 1.- Quinzena de febrer del 1982.

Congrés extraordinaride la UGT catalana.

(Entrevista amb Joan Codina

a pp. 16 i 17)

Pujol vol "moralitzar'el país.

(p- 18)

La Llei de la Muntanya.

(Entrevista amb Joan Ganyet

a pp. 20 i 21)

Política cultural de laGeneralitat:

Sí al debat públic.

(P- 25)

Segones Jornades deSalut.

(pp. 28 i 29)

Conflicte agrari a la frontera:

Socialistes catalans ifrancesos cerquensolucions a París. (pp. 14 i 15)

Europa 1982:

L'esperança en el canvi (pp.2ai 3 )

Europa 1982: un vell continent que està canviant

1982 ha començat amb un clima de forta tensióinternacional. Fóra excessivament simple centraraquesta tensió amb casos concrets com la situació aPolònia o a El Salvador. El cert és que la crisi de ladistensió, i la crisi econòmica mundial vénen acom-panyades d'una crisi de certes ideologies fins aramolt consolidades, de crisis de valors, i les crisiscomporten canvis.

A Europa, aquest vell continent on sovint se

centren o es volen centrar els nuclis dels conflictes,dels acords i dels canvis estan passant coses i s'estanrevisant ideologies.

Aquestes planes que segueixen volen ser, per unabanda un element de reflexió i debat (articles de p. 2a 7) i per l'altra el comentari d'uns fets i d'unessituacions recents i actuals, uns exemples, uns tretsd'actualitat, sobre aquest vell continent que estàcanviant.

Más allá de las líneas de división tradicionales

La esperanzade una euroizquierda

per Jean Rony •

Los partidos socialdemócratas ysocialistas pertenecientes a la In-ternacional Socialista, nunca han

dejado de considerarse como los legíti-'mos herederos del movimiento obreroeuropeo. A sus ojos en eli país de laRevolución de Octubre, el comunismoera un fenómeno ruso. Por ésta razón sele podía abordar t con mayor o menorsimpatía pero, de todas formas, no teníanada que enseñarle al socialismo euro-peo. En cuanto a los partidos comunis-tas occidentales, los socialistas veían enellos el resurgimiento de tendencias an-tiguas del movimiento obrero (el blan-quismo, por ejemplo), revitalizadas porla crisis moral y política, consecuenciade la Primera Guerra Mundial. Unarepresión, en todo caso, y j sin futuro.Convenía, desde esto punto de vista,conservar la "antiíjua casa"¡y esperarallí el regreso del hijo pródigo. Los tresdecenios que siguieron a la RevoluciónRusa y a la creación de los diversos PCvieron enredarse las líneas de desarrollofijadas a comienzo'?! de la década del 20por los socialistas y io;? comunistas: nohubo ni reabsorción dol fenómeno bol-chevique, ni retroceso evidente del "re-formismo" ante las ideas revoluciona-rias. • ( Í :

El fascismo, el stalinismo, la SegundaGuerra Mundial, la crisis de los imperioscoloniales, plantearon nuevos proble-mas a los diversos componentes delmovimiento obrero europeo. Inmedia-tamente después de la guerra, la exten-sión del sistema de estados.construidosde acuerdo al modelo soviético y elprogreso general, de los partidos comu-nistas pudieron crear siri í embargo laimpresión de una. irresistible decadenciade la socialdemocracia. En realidad,desde comienzos de la década del 50, el

empuje comunista en Europa era trena-do y nos encaminábamos hacia la geo-grafía actual que establece la preponde-rancia confirmada de la socialdemocra-cia en la Europa del Norte, mientras queen la Europa del Sur influyentes parti-dos comunistas ocupan parte del terre-no, en una relación conflictiva con lospartidos socialistas. Solamente en Ita-lia, el Partido Comunista ha alcanzadouna influencia comparable a la de algu-nos partidos socialdemócratas de Euro-pa del Norte. De ahí, hacia fines de ladécada del 60, entre algunos partidos dela Internacional Socialista, el esbozo deuna actitud nueva más flexible, menosdefensiva, con respecto al fenómenocomunista.

i Actitud basada en la convicción deque la capacidad de expansión de lainfluencia comunista había alcanzadosus límites. Y que, en lo sucesivo, paralos partidos comunistas europeos, eldilema era el siguiente: abrirse a unaproblemática democrática y reformado-ra, que los socialdemócratas consideransuya, o convertirse en sectas sin ascen-diente sobre lo real. En algunos de losgrandes partidos socialdemócratas, si-guieron con mucho interés, en verdadcomprensión, el desarrollo de lo que, enlos años 1975, 1976 y 1977, se llamóeurocomunismo. En la base de esteinterés, el reconocimiento pragmáticode que, allí donde existen, los partidoscomunistas constituyen fuerzas con lascuales hay que contar y no aberracionesdestinadas e. desaparecer.

El diputado británico Eric Heffer,presidente del subcomité "Europa Oc-cidental" del comité ejecutivo nacionaldel Partido Laboralista expresó muybien el alcance y los límites de esterealismo: "Si los partidos comunistas

aceptan el proceso democrático, si afir-man una independencia, aun limitada,respecto a la Unión Soviética, si estándispuestos a aceptar el pluralismo, en-tonces, con la condición de que tenganuna base de masa, es evidente que hayque discutir y, si es necesario, concluiracuerdos." Sin embargo agregaba: "Porotro lado, si los partidos comunistas notienen base electoral sería absurdo paralos socialistas ayudarles a crear una.Esto no es una actitud antieurocomunis-tá, sino una actitud no eurocomunista"(1).

Desde hace varios años, el PartidoLaboralista británico invita a sus con-gresos a delegaciones oficiales de lospartidos comunistas español, francés eitaliano. Gesto simbólico, facilitado porla no existencia de un problema comu-nista en Gran Bretaña. La división deAlemania en dos y una histeria muydiferente impiden al SPD tomar unaposición oficial tan clara. En la práctica,sin embargo, el SPD ha llevado más lej osquizá las formas de cooperación ¡conalgunos partidos comunistas. ' !

¡ j » ¡i

Dos aspectos

Por lo tanto, dos aspectos en la políti-ca socialdemócrata con respecto a lospartidos comunistas europeos. Primeraspecto: tratar de limitar su influencia.Así, en Portugal y en España, a pesar delas orientaciones diferentes de los PCafectados, • la Internacional Socialistaaportó ayuda a los grupos que estánafinados a él, para impedir una hegemo-nía comunista en el movimiento obrerode esos países. Sin sobrestimar el alcan-ce de esta ayuda, no es ajena al hechoque, en la Península Ibérica, partidos

2 / L'Opinió Socialista 1.a Quinzena de febrer del 1982


socialistas que prácticamente habíandesaparecido durante el muy largo pe-ríodo del fascismo se presentan hoy endía como las principales fuerzas de iz-quierda. Segundo aspecto: no rechazaracuerdos con los partidos comunistas,cuando disponen de una base de masa,fundamentándose en principios que nopongan en tela de juicio la identidadsocialista, de manera que favorezcantambién las evoluciones internas en elseno de esos partidos comunistas. Sepuede suponer que la socialdemocraciacuenta con el hecho de que estas evolu-ciones, en el sentido del socialismo de-mocrático, introducirán elementos decrisis en los partidos comunistas. En esesentido los dos aspectos de la políticasocialdemócrata respecto a los PC se-rían por consiguiente más complemen-tarias que contradictorias. Del libro laSocial-démocratie et l'avenir, debido ala colaboración de Willy Brandt, OlofPalme y Bruno Kreisky, se desprendemuy claramente, por lo demás, la con-vicción de una legitimidad absoluta de lasocialdemocracia europea para hablaren nombre de todo el movimiento obrero(no sin acentos autocríticos, además).

El Partido Comunista Italiano, fue elprimero que atrajo la atención de algu-nos partidos socialistas, en particular elSPD. Desde el establecimiento de laOstpolitik, Willy Brant estuvo interesa-do por la posición del PCI, agrupaciónevidentemente mejor calificada parahacer comprender la nueva política ale-mana en Italia que el Partido SocialistaItaliano. Desde fines de la década del 60tuvieron lugar contactos entre comunis-tas italianos y socialdemócratas* alema-nes. Los hombres de la Ostpolitik tam-bién esperaban del PCI una especia decaución ante Moscú y los demás paísessocialistas de Europa. Razones internasen la RFA o en la Internacional Socia-lista constreñían a una gran discreción.Pero el encuentro Brandt-Berlinguer enfebrero de 1980 en Estrasburgo, des-pués de la intervención soviética enAfganistán y ante los riesgos de unretorno de la guerra fría, no fue sin dudasino la primera manifestación de unaentente cordial que se remonta muchomás lejos. De este encuentro puededecirse que correspondía al interés bienentendido del PCI y del SPD. En Ale-mania Federal el PCI es el comunismodemoniaco por naturaleza, para una de-recha que se extienda hasta dentro de lacoalición gubernamental SPD-FDP. Pe-ro es también un partido que goza degran prestigio político y teórico en laizquierda del SPD, en el sindicalismoalemán y entre los intelectuales. Reu-nirse con Berlinguer no era por lo tantoun gesto aventurado por parte de WillyBrandt, como tampoco lo fue, algunassemanas más tarde, para François Mit-

terrand. Los dos dirigentes socialistascorrieron entonces el riesgo calculado dedisgustar a su homólogo italiano, Bet-tino Craxi, así como Enrico Berlinguerse arriesgó a irritar a Georges Marchais.El PCI salía ganando al avanzar hacia suobjetivo principal: su inserción con ple-nos derechos en el movimiento obreroeuropeo.

Estos factores diferentes contribuye-ron para hacer aparecer, a comienzos de1980, la noción de euro-izquierda. Lue-go, algunos acontecimientos demostra-ron que esta euro-izquierda podía tomarcierta consistencia. No se podría hablarpor cierto de acercamiento entre lospartidos del eurocomunismo en su con-junt» y los partidos de la InternacionalSocialista. El aislamiento del PCF des-de 1977 lo ha hecho indisponible parauna política de este tipo a la cual, sinembargo, de 1972 a 1974, parecía ha-berse suscrito. Las dificultades internasdel Partido Comunista de España dis-minuyen el alcance de las iniciativas quetoma. Además, este partido, por elmomento no ha logrado consolidar ver-daderamente su influencia. La euro-izquierda está, por lo tanto, del ladocomunista y en lo esencial, es obra delPCI en el momento preciso en que estepartido ve reaparecer una real compe-tencia socialista en Italia.

Institucionaliz ación delos contactos

En julio de 1980, tuvo lugar en Roma,por iniciativa del Centro de Estudios dePolítica Internacional del PCI, un en-cuentro internacional sobre los proble-mas de la distensión, en el cual partici-paron especialistas socialistas y comu-nistas europeos. De mayor relieve fue laconferencia organizada en Madrid enfebrero de 1981, por las fundacionesculturales del PCE y el Partido Socia-lista Obrero Español (PSOE), siempresobre temas de política internacional.Los partidos socialistas europeos envia-ron representantes de un nivel que hizopensar que las fundaciones culturaleshabían servido de biombo para un en-cuentro directamente político (2). Lomismo sucedió con los partidos comu-nistas, entre los cuales se destacaba lapresencia de la Liga de los ComunistasYugoslavos... Y la ausencia del PCF.Esta conferencia no se proponía llegar auna "resolución". Además, según losproblemas, las divisiones no se produ-cían entre las familias políticas sino alinterior de cada una de ellas. Por ejem-plo, el PSOE se opone a la entrada deEspaña a la OTAN, mientras que el SPDse muestra favorable a ella. Acerca de la

integración europea', el SPD está máscerca de los comunistas italianos y espa-ñoles que de los laboristas británicos.

Lo esencial que hay que recordar estal vez la interferencia de las líneas dedivisión tradicionales y sobre todo elhecho mismo de que se produzcan. In-cluso tenderían a institucionalizarse ba-jo diversas formas. La Asamblea Euro-pea de Estrasburgo es, por su parte,lugar de relaciones frecuentes y cons-tructivas entre comunistas italianos ysocialdemócratas. No se descarta la po-sibilidad de que algún día el PCF seincorpore a ellas. Por último, el anunciode la suspensión de los obstáculos pues-tos hasta el momento para la entrada delas Comisiones Obreras, la central sin-dical española muy influenciadas por elPCE, en la Confederación Europea deSindicatos (CES), de mayoría socialde-mócrata (3), es un paso suplementarioen dirección hacia la euro-izquierda. Laoposición de Fuerza Obrera cierra aúnlas puertas de la CE S a una C GT que noha convencido a todos de su deseo deentrar. La nueva situación política fran-cesa podría facilitar, allí también, undesbloqueo. Más aun cuando en general,la componente socialdemócrata del mo-vimiento obrero europeo no tiene moti-vo para sentirse en situación desmedra-da con respecto a sus competidorescomunistas. •

(1) Eric Heffer, diputado de Liver-pool, prefacio de un estudio sobre eleurocomunismo editado por el PartidoLaboralista en 1980 (ver Palm que Au-jourd'hui, n.° 5-6, 1980).

(2) Por ejemplo, por el SPD, RarstenVoigt, miembro de la comisión de rela-ciones exteriores del Bundestag, y Ve-rònica Isenberg, subsecretária de rela-ciones del SPD: por el Partido Labora-lista, Stuart Holland, diputado, y JoanLestor, miembro del comité ejecutivonacional y presidenta del comité ejecu-tivo nacional y presidenta del comitéinternacional. Gian Carlo Pajetta dirigíala delegación del PCI y Manuel Azcá-rate, la del PCE. En cuanto concierne aPortugal, en ausencia de los partidossocialista y comunista, parece que MelóAntunes se expresó en nombre de todala izquierda.

(3) Recordemos que la CGIL italiana,en la cual los militantes del PCI de-sempeñan un papel fundamental, esdesde hace muchos años miembro de laCES. Por el contrario, a la Intersindicalportuguesa, cuya representatividad nonecesita demostración, se le niega laentrada.

1.a Quinzena de febrer del 1982 L'Opinió Socialista / 3


Una tradicionalfacultad de adaptación

por Jean-Mane Vincent *

Durante mucho tiempo gestores de primera línea del estado-provi-dencia, los socialdemócratas han sabido reaccionar con flexibilidadfrente a los asaltos del neoliberalismo de la década de los 70. ¿Podráneludir por mucho tiempo la opción, fundamental, entre un ajustemoderado de las limitaciones de la crisis y una vía francamentesocialista?

E l movimiento comunista interna-cional predijo infinidad de vecesel irremediable ocaso de la social

democracia. En ciertos momentos, cre-yó incluso posible acelerar las cosasdenunciándola con vigor, en realidadcon sectarismo, como el principal bas-tión del orden burgués. Es así que du-rante el quinto y el sexto congreso de laInternacional Comunista, se observacomo se desarrollan análisis que hacende la socialdemocracia un socialfascis-mo tan peligroso como el fascismo pro-piamente dicho. Más tarde, las tesis delperíodo llamado de la guerra fría, sinrecaer en excesos semejantes, denun-ciarán con vehemencia atlantista. Ahorabien, a pesar de esos ataques renovados—entrecortados, es verdad, por fases dealianza—, la socialdemocracia presentahoy un estado de salud menos malo quesu rival propietario casi exclusivo de laetiqueta comunista y revolucionaria.

La paradoja es que esta resistenciatanto o más inesperada cuanto que casino es posible atribuirla a una imagina-ción o una inventiva políticas particu-lares, ni siquiera absuelvo de los erroresy crímenes del stalinismo. Como lo handemostrado Christine Buci-Glucks-mann y Göran Therbom (1), se explicapor el papel central que la socialdemo-cracia ha asumido en el establecimientode vínculos duraderos y profundos entreel movimiento obrero organizado y elestado capitalista desarrollado. La ges-tión socialdemócrata, que se implantaen Suècia en los años 30 y luego invadecon fortuna diversa Europa del Norte yEuropa Occidental, no se reduce pura ysimplemente a una gestión leal del capi-talismo, es decir a una adaptación servila las necesidades y a los imperativos dela acumulación de capital. Está íntima-mente vinculada a una redefinición afondo de los dispositivos estatales asícomo a una reorganización de la hege-monía político-cultural.

Una revolución pasivaLa socialdemocracias en el poder no

incursionan ni en el terreno de la propie-dad de los medios de producción (nacio-nalizaciones) ni en el del poder dentro dela empresa en las que no buscan cues-tionar las prerrogativas de los "mana-gers". En cambio se muestran relativa-mente audaces en todo lo que conciernea la regulación de las relaciones con-tractuales entre los asalariados y losempleadores, al mercado del trabajo, ala jerarquía de los salarios y de losingresos, y, desde luego, a la protecciónsocial de los trabajadores y de sus fami-lias. La socialdemocracia y los sindica-tos sobre los que se apoya, se identificande este modo ampliamente con la exten-sión y la expansión del Welfare State,convirtiéndose así en los agentes de loque Christine Buci-Glucksmann y Go-ran Therborn, retomando un tema deGranisci, llaman una "revolución pasi-va": una modificación de las relacionesde clase fuera de la producción, en elmarco de su permanencia en tanto querelaciones sociales de producción. Estoexplica que los gobiernos de direcciónsocialdemócrata estén tan vinculados alas llamadas políticas económicas"keynecianas de izquierda": soteni-miento de la demanda global, ayuda a lainversión con el fin de mantener o alcan-zar el pleno empleo, política coyuntura-les con miras a disminuir los efectos delas fluctuaciones económicas. En ciertamanera, la socialdemocracia se encuen-tra a la vanguardia del capitalismo so-cial, de un capitalismo que busca ali-mentar su propia dinámica desarrollan-do sus capacidades de innovación, revo-lucionando los modos de vida, favore-ciendo la distribución de ingresos eleva-dos en ciertos estratos obreros.

Este modelo, lentamente perfeccio-nada y sobre todo pragmático, de-muestra por lo demás su fuerza de atrac-ción al producir efectos de contagiomucho más allá de los países domina-dos políticamente por la socialdemocra-cia. En el transcurso de las décadas del50 y el 60, gobiernos conservadores oinfluidos por el liberalismo económicose sienten obligados a extender la con-

tratación y la contractualización en lasrelaciones sociales ampliando la cober-tura de los riesgos sociales. La estagna-ción de las clases medias independien-tes y, paralelamente, la muy rápida as-censión de las clases medias asalariadasy de los obreros de la gran industria—quienes tendencialmente aumentansu peso relativo y la fuerza de sussindicatos— los empujan a ello casiirresistiblemente. En los países capita-listas avanzados ya no puede concebirseel orden social sin hacer referencia acomplejos sistemas de prestaciones so-ciales, a una extensión sin precedente delas intervenciones estatales en la vidacotidiana (vivienda, urbanismo, trans-portes, educació, distracciones, etc.), auna regulación cada vez más extrema denumerosas actividades (circulación,construcción, control de calidad de losproductos, etc.). Si es preciso se hará lapolítica socialdemócrata sin recurrir di-rectamente a los socialdemócratas, loque naturalmente no excluye que sedialogo con sus socios privilegiados, lossindicatos con mayoría obrera.

Aún minoritaria, la socialdemocraciaestá, sin embargo, en muy pocas ocasio-nes ausente en tales coyunturas. Inclusoocurre todo lo contrario si se toma enconsideración las administraciones re-gionales o comunales y sobre todo lasmunicipalidades de las ciudades defuerte componente popular.

Mucho antes de llegar al poder cen-tral, la socialdemocracia alemana de-muestra de este modo sus capacidadesgestionarías a nivel de las actividadessubestatales (Lander, comunas), opo-niendo al paternalismo satisfecho de símismo de los conservadores y a suestrecha racionalidad económica, unaatención mucho mayor a la vida asociati-va y a las aspiraciones democráticas delos usuarios de los servicios públicos (2).Los administradores socialdomócratasdel estado-providencia local aparecen,de esta manera, mucho más preocupa-dos de hacer frente a la crisis de legiti-mación que alcanza a la vida estatal, enrazón del carácter las más de las vecesburocrático y autoritario de la adminis-tración pública del bienestar social. Enotras palabras, la socialdemocracia pa-rece no querer un bienestar social otor-gado, que sólo podría generalizar lamentalidad de socorrido pasivo, sino alcontrario se muestra como completa-


Europa 1982: unveil continent que està canviant

mente deseosa de promover un biencomún, discutido y gestionado colecti-vamente. Por eso a medida que aumentala parte de los asalariados en la pobla-ción activa, los socialdemócratas —pesea sus prudencias y bacilaciones conser-vadoras— pueden aparecer como losgalantes de la extensión y democrati-zación de los servicios colectivos, esdecir, como los agentes de una transfor-mación del Estado en favor de los admi-nistrados.

Reacciones frente a laofensiva capitalista

Uno no puede asombrarse que lacrisis del estado-providencia, consecu-tiva a la disminución del régimen deacumulación de capital desde 1974,haya tenido profundas repercusionessobre las posiciones de los partidossocialdemócratas. Desde ese momento,se encuentran confrontados al fracasode las políticas keynecianas clásicas y ala ofensiva de la clase capitalista contrael aumento progresivo de los consumoscolectivos y de las prestaciones estata-les a las capas no privilegiadas de la so-ciedad. En muchos países, particular-mente en los países escandinavos, estána la defensiva y, como ocurrió en Suècia,obligados a dejar el poder después dedécadas de ejercerlo. Los fracasos conlos que tropezaron y con los que tropie-zan no deben, sin embargo, ocultar queson capaces de reaccionar y de adaptar-se con mucha flexibilidad a las situacio-nes nuevas. El SPD, a pesar de verseafectado en su prestigio a continuaciónde la política de austeridad practicadapor el canciller Schmidt, resistió victo-riosamente los ataques de la democraciacristiana y de Franz Jozef Strauss contralos gastos del estado-providencia. Des-pués de varios años en la oposición, elPartido Social Demócrata sueco, podríaregresar al poder en un futuro cercano.

Para los conservadores y los neolibe-rales de diferentes matices, no obstantees la victoria del Partido SocialistaFrancés el elemento más desconcertan-te de la coyuntura presente. He aquí unpartido aún muy débil hace diez años,enfrentado por añadidura a una fuertecompetencia comunista, que derrota aun presidente de la República saliente yse impone a un régimen dominado por laderecha durante más de 20 años, sin quesus adversarios hayan sido capaces deoponerles estrategias creíbles. Se puededesde luego, esgrimir que el PS no es unpartido de tipo socialdemócrata clásico,es decir, fuertemente implantado en laclase obrera, y que, en algunos aspectos,se parece más a un partido radical (3),susceptible de influir amplias masas,pero incapaz de organizarías duradera-mente (en particular a causa del carácter

1." Quinzena de febrer del 1982

La victoria del PS en Francia, un elemento desconcertante en la coyunturaeuropea.

débil de sus lazos.con el movimientosindical). Sin embargo, no hay que olvi-dar que el Partido Socialista Francésestá muy profundamente mareado por loque algunos llaman el "laborismo muni-cipal" y que, en realidad, tiene impor-tantes y múltiples conexiones con lastres grandes centrales sindicales france-sas (aun si ellos no son privilegiados). E neste sentido no es erróneo afirmar que elPartido Socialista Francés pudo y supohacerse eco de todos aquellos que noquerían que el estado-providencia fuesedesmantelado poco a poco, y que lacompetencia entre los individuos fueraaumentada en detrimento de los valoresde solidaridad. Su éxito debe, pues,colocarse bajo el signo de las reaccionesmasivas de los asalariados para defen-der no sólo el empleo sino también uncierto modo de vida y de relacionessociales conquistadas poco a poco sobreel laisse-faire capitalista (como fue elcaso en Alemania y como se insinúa yaen Gran Bretaña) (4).

En algunos países, el nuevo socialis-mo es arrastrado por una corriente sub-terránea contra las políticas de reaccióneconómica (monetarias, por ejemplo),pero no por ello representa intereseshomogéneos. Los que lo sostienen vandesde la clase obrera más desfavorecidaa las capas burocráticas y tecnocráticasque viven del estado-providencia, pa-sando porias clases medias asalariadas.Cabe esperar en esto que, frente a laclase dominante, se manifiesten dos ti-

pos de opinión: tentación de limitarse auna gestión moderada de la crisis delcapitalismo o, por el contrario, incentivode un proceso auténticamente socialistaque encontrará muchas dificultades. Esdecir que de ninguna manera se está altérmino de las transformaciones del mo-vimiento obrero, sobre todo si se tomaen cuenta la crisis del movimiento co-munista internacional. Ciertamente, lasocialdemocracia no hará más que per-severar en su ser. •

(1) Le Défi social-démocrate, FrançoisMaspero, París, 1980.

(2) Véase al respecto el libro de D.Bleitrach, J. Lojkine, F. Oary, R. Dela-croix y C. Mahieu: Clase ouvrière etsocial-démocratie: Lille et Marseille, E di-tions sociales, Paris, 1981.

(3) Es la tesis defendida por H. Porte-lli en su libro, le Socialisme français, telqu'ilest, PUF,Paris, 1981. Por el contra-rio, J.C. Poulain, G. Streiff, C. Bernas,G. Cornillet, C. Montagny y N. Bourdinen la Social-démocratie au présent (Edi-tions sociales, Paris, 1979) sólo quierenver en el PS un partido socialdemócrataclásico.

(4) La evolución hacia la izquierda delPartido Laborista debe ser vista en sucontexto.

* Profesor en la UniversidajParís VHI-Vince

Saint-

L'Opinió Socialista


Ei socialisme del tercer tipus (i II)

De la teoria a la pràctica

E ntre Lenin i Blum, el conflicteideològic es basa sobretot en larelació entre els mitjans i els fins.

El comunisme gira els primers contra elssegons quan defineix el socialisme per lapropietat col·lectiva dels mitjans deproducció, sense considerar l'aparell delpoder que la redueix a un mecanisme delegitimació de dictadures que es trobenentre les més totalitàries de la història.De fet, no és altra cosa que una tècnicaentre d'altres per avançar cap a l'objec-tiu suprem del socialisme, el qual ex-pressa l'esperança de tants i tants ho-mes: desenvolupar una llibertat tangran, tan profunda, tan real, tan totalcom sigui possible, tot donant a tothomles bases materials que els permetind'exercir plenament els drets recone-guts per la Declaració de 1789. A l'altrabanda del marxisme-léninisme, la só-cialdemocràcia tendeix a acostar-se alsfins per mitjà d'instruments diferents dela conversió de les empreses privades enpúbliques, sense descartar-la completa-ment.

Un cadàver separa el comunisme delsaltres dos tipus de socialisme: el de lallibertat. Uneix en coivi la socialdemo-cràcia i el socialismo francès, que lidonen la primacia. Tonen, per altrabanda, una zona d'acció comuna, onfiguren molts dels objectius del governMauroy: l'elevació del nivell de vida delsmés desafavorits, el desenvolupamentde la seguretat material, la reducció delventall dels salaris, la redistribució permitjà del joc de la fiscalitat progressiva idels subsidis familiars, el rellançamentper mitjà de la demanda, la prioritat enla lluita contra l 'atur —sense parlard'altres que són aprovats també pelsliberals d'esquerra: la igualtat de sexes,els drets dels immigrats, l'anti-racisme,l'asil polític, la humanització del règimpenal, etc. Alguns pailita socialdemò-crates, per altra banda, ü'han inclinat enaquests darrers Eiiy.-i ai]J al socialisme ala francesa: el britànic en reclamarnovesnacionalitzacions, cl suec en sostenirdurant un temps cl famós projecteMeidner, que preveia un traspàs pro-gressiu del capital cle les empreses pri-vades als sindicats obrers. Però les duesideologies continuen essent diferents.

Les posicions sobre la propietat col.-lectiva dels mitjans de producció jus-tifiquen que hom parli d'un tercer tipusde socialisme, distint de la socialdemo-

_per Maurice Duverger *

EI marxisme ha estat interpretat alllarg de la història.

cràcia. I és que afecten realment puntsessencials. D'entrada tenen el mèrit detrencar la imatge borrosa que embol-callava el problema amb un llenguatgemolt de temps esquarterat entre la visiómarxista d'un sector públic que envaïa apoc a poc tot el camp de l'economia i elrefús evident d'aquesta perspectiva perpart d'una majoria aclaparadora delsciutadans d'Occident. La S.F.I.O. se'nsortia per mitjà d'una contradicció entreles paraules i els fets en el terrenyeconòmic que era quasi equivalent a lacels països de l'Est en el terreny polític.

Després del congrés d'Epinay, lescoses s'han aclarit. Ja des del 1972,François Mitterrand precisava en la sevaintroducció al programa "Changer lavie" que fiols la propietat de grans mit-jans de producció ha de passar delsector privat al sector públic; i afegia:

"Un ampli sector privat continuaràlliurement les seves activitats i lesdesenvoluparà". El context assenya-lava ben bé que això no afecta només lafamosa "transició" sinó també el so-cialismo establert. El projecte del 1980no es desvia d'aquesta línia. L'exercicidel poder la precisarà progressivament.Permetrà especialment la correcció de latendència de les economies desenvolu-

pades a engrandrar una mena de prole-tariat de les petites i mitjanes empreses,reduïdes a la situació de contractistes desegona mà de les firmes gegants, que lesutüitzen en els temps de crisi com unsamortidors que aguanten el pes princi-pal dels sacrificis.

Més important encara és l'objectiuassignat d'ara endavant a les nacionalit-zacions. Concebudes de bon comença-ment contra la dominació dels mono-polis, han tingut tendència a lliscar cap ala protecció cle l'ocupació o el desenvo-lupament dels avantatges socials. AGran Bretanya, un sindicalisme gangre-nât pel corporativisme les ha enfonsatmés o menys en la ineficàcia econòmica.Això és justament el contrari de la teoriade Marx. En la propietat col·lectiva ellveia, per damunt de tot, un mitjà dedesenvolupar la producció a fi de pren-dre el relleu d'un capitalisme que creiacondemnat a esllanguir-se progressiva-ment. L'evolució de les nacions indus-trials ha contradit aquesta darrera pre-visió, car l'economia occidental té moltmés dinamisme que ño la dels països del'Est.

Però la lògica del benefici comportallacunes cada cop més evidents. À Fran-ça, la distribució del crèdit se centra méssobre l'extensió dels patrimonis que nosobre la capacitat d'innovació, i l'interèsde l'establiment prestador domina ge-neralment per damunt del de les empre-ses en dificultats. La nacionalitzacióde les banques podria permotro'ls de sermés útils al desenvolupament econòmic.,Per altra banda, els progressos de lestècniques de punta depenon sovint derecerques i d'inversions cl cost de les1

quals és massa olevat i massa llunyà comper interessar els capitalistes. Les fir-mes públiques troben aleshores una su-perioritat que ens han demostrat, perexemple, la construcció de l'Airbus, elsprogrames nuclears de l'E.D.F., el"Commissariat à l'énergie atomique",les indústries d'armament, etc., senseparlar de la racionalitat més gran delsgrups constituïts de cara a l'interès de lacol·lectivitat. Les nacionalitzacions es-devenen d'aquesta manera un deia mit-jans emprats pel socialisme francès perlluitar en el marc d'una competènciainternacional que accepta plenament,com una de les condicions mateixes delmanteniment de la democràcia occiden-tal.



En aquest sentit és exemplar la con-traposició entre el refús de Giscardd'Estaing i de Barre a l'esforç d'expan-sió d'Elf-Aquitaine fora de les nostresfronteres i l'autorització concedida perMitterrand y Mauroy.

Els vedats de les multinacionals

Els partidaris de l'economia privadano veuen amb bons ulls que les empre-ses públiques s'aventurin en els vedatsde les multinacionals. El nou governfrancès, en canvi, encoratja llurs esfor-ços. Per mitjà de la nacionalització po-dria constituir així unes firmes potents,capaces de plantar cara amb idèntiquesarmes als gegants del capitalisme en unmercat unificat, que tendeix a desenvo-^lupar-se a l'escala del planeta. En unsistema d'economia mundial en què ladecisió s'escapa dels poders polítics peranar a caure a les mans d'enormes grupsapàtrides, l'entrada de competidorscontrolats per un règim de socialismedemocràtic no és solament útil a aquestdarrer i al país que el practica. Enintroduir uns elements d'interès col.lec-tiu, corregeix una mica la lògica delbenefici. En tot cas, aquesta mena derelacions exteriors completa eficaçmentels circuits habituals, diplomàtics i co-mercials.

Tot això suposa evidentment que eldinamisme de les empreses públiquessigui protegit contra els dos perills mor-

tals que l'amenacen: en primer lloc, unaintervenció massa gran de l'Estat, el riscde la qual és alt en un sistema dominatper l'administració de les finances; ensegon lloc, una colonització sindical,l'amenaça de la qual no és pas menorquan l'esperança dels treballadors éstan forta i el somni d'autogestió tanresplendent. L'estrucutra de les nacio-nalitzacions és més important que llurnombre quan l'essencial és, per exem-ple, aplicar el model Renault i refusar elmodel anglès. Seria interessant de relle-gir Schumpeter quan demostra que elsdirectors de firmes socialistes han defruir d'una llibertat d'acció "quasi il·li-mitada", de manera que no es compro-meti el rendiment per les directrius delgovern i les ambicions dels subordinats.Però ell creia també que la propietatcol·lectiva transformaria profundamentles relacions amb el personal, ja quedesenvoluparia un vassallatge moralque aquest refusa al capitalisme.

Com els seus predecessors, el socia-lisme del tercer tipus entra ara a lahistòria gràcies a un aparell de poderque el fa passar al terreny dels fets.Mentre el nostre parlamentarisme nopermetia sinó governs de coalició, con-tradictoris i fràgils, condemnats a viureal dia i al minut, això impedia unaempresa que requereix la potència i ladurada. Ara s'han reunit gràcies a laconjunció de les institucions de la V.aRepública, del partit re-creat per Fran-

çois Mitterrand, de la seva preeminèn-cia sobre uns comunistes integrats nova-ment a la política nacional, i de la clarivi-dència dels electors, que han comprèsaquesta evolució de vint anys. Disposantaixí de mitjans anàlegs als dels social-démocrates, el socialisme francès potllançar-se a l'aplicació d'un model mésambiciós i més elaborat, més ben adap-tat a les condicions dels anys 80.

Això suposa una perseverança queultrapassa el període d'una legislatura.Caldrà doncs que el suport de la majoriadels ciutadans es prolongui més enllà de1986, ¡"que pugui expressar-se nova-ment en unes formes que no l'esterilit-zin. L'exemple de les eleccions israelia-nes no pot ser ignorat, i menys encara e!de les socialdemocràcies. Si conservenmolt de temps el poder malgrat la pro-porcionalitat, és perquè tenen el quasi-monopoli de l'esquerra. Fins i tot enaquesta situació, els laboristes britànicsno haurien pogut governar mai plena-ment sense un sistema majoritari encaramés rígid que el nostre. No ha arribatperò el moment de plantejar aquestproblema. Però cal pensar-hi sempre,fins i tot si no se'n parla mai. I és queafecta l'interès permanent de la nació,més enllà del projecte en què ara estàcompromesa. •

* Professor de Ciència Políticaa la Sorbona(Traducció d'A.D.)

La Internacional Socialista: maneres diverses, però coincidents, d'entendre el socialisme.

1." Quinzena de febrer del 1982 L'Opinió Socialista / 7


Leyenda y realidad deMija i I Suslov

por F. fìamos Molins *

Creo firmemente que sin unestricto dogma con una solainterpretación posible, no se

puede mantener ningún monolitis-mo, en el sentido que a este vocablohan dado siempre los comunistas.Por eso acepto que el monolitismodel PCUS y del bloque comunistamundial, exige una muy precisa ideo-logía que solamente admita una res-puesta a cada planteamiento y unaúnica explicación a las realidadesconsecuentes. También comprendoque para conseguir ésto, no puedeconfiarse en varios ideólogos sino enuno sólo, que sea consciente de quecuanto más simples y radicales sonlas ideas, más fácil resulta manteneruna ortodoxia.

Podría añadir que lo anterior esuna exigencia de cada momento, in-troduciendo una posibilidad deadaptación a la cambíente problemá-tica que los procesos históricos vanconfigurando. Tal consideración ca-rece de sentido, si tengo en cuéntaloscuatro pilatres sobro los que monta-ba sus razonamientos y conclusionesel último ideólogo oficial del Kremlin,Mijail Suslov. Estos pilares seguíansiendo las cuatro verdades impere-cederas que aprendió en 1921, a susdiecinueve años, en aquellos elemen-tales centros de formación aceleradade dirigentes salidos de la clase obre-ra. También estudió un año en elllamado Instituto Económico de Pro-fesores Rojos de Moscú, cuandotodo debía ser "rojo" para evitarsospechas. Quizá, por eso se le co-nocía como "el profesor rojo".

Suslov se aprendió bien lo de laindispensale alianza entre proleta-rios y campesinos, resuelta mediantela proletarización del campesinadocon sueldo por día trabajado. Y lo dela necesaria nacionalización total delos medios de producción, extendidaa todos los servicios como peluque-ros, sastres, limpiabotas o vendedo-res de helados, con sueldos fijoscomo cualquier funcionario. El papeldirigente de la clase obrera está cla-rísimo que se realiza a través de suspartidos comunistas, con el monopo-lio del Poder en sus manos. Conside-rando que debe situarse en un primerplano la lucha sin cuartel contra cual-quier debilitamiento de la pureza

ideológica, siempre apreciada comoun primer paso para un solapadorestablecimiento del capitalismo pordeclarados o emboscados "enemigosdel pueblo", su tinglado ideológicoquedó firmemente asentado en losaños veinte y ninguna fisura presen-taba en los años ochenta. Estos eranlos llamados "cuatro principios deSuslov", que ni son de Suslov ni sumantenedor ha ofrecido durante seisdécadas la más mínima aportacióndoctrinal. No es exagerado conside-rar que Suslov, como ideólogo, es unsoberbio mito.

Todo lo que Mijail Suslov ha escri-to, o se ha sabido de sus actitudes, esconsecuente con sus "cuatro princi-pios". De aquí su oposición a todocambio de las condiciones del trabajoagrícola, pese a los constantes fraca-sos con las consiguientes crisis ali-menticias de la URSS. No le inmuta-ba que la productividad en las pe-queñas parcelas que se entregan a loscampesinos para su disfrute privado,fuera diez veces superior a la de lastierras comunitarias del koljós. So-bre esto, en la revista humorísticarusa "Cocodril", aparecían no hacemucho dos campesinas tumbadas entierra y rodeadas de hierbajos. Unade ellas preguntaba "¿Qué hemosplantado aquí?", "No me acuerdo",era la respuesta. He leído en fechareciente que Breznev anunció cam-bios radicales y habló de "patrimo-nios familiares" en el agro. De ser así,no me extrañaría que Suslov quehaya muerto del berrinche.

También es conocida su oposicióna toda medida liberalizadora de laeconomía, y cuando en los años se-senta se permitió la venta de lasflores que cada cual pudiera cultivar,hasta en balcones o terrazas, casi loconsideró como el principio de unaescalada capitalista. Hacia el exte-rior, quiso convertir en doctrina ladependencia de Moscú de todos lospaíses del Este, con su plantea-miento de "la soberanía limitada",haciendo abortar en 1956 un mo-desto intento aperturista de JanosKadar en Hungría, después de escri-bir que "La vía húngara es un peligrode restauración capitalista y contagiofascista en nuestros países". Comopara cualquier capitoste de grupús-

culo testimonial, para este ideólogotodo lo que no fuera comunismo so-viético era fascismo occidental. Poreso sus actitudes ante las tensionescon Yugoslavia, Rumania o China, ala que propuso atacar militarmente, olos conflictos con Hungría, Checoes-lovaquia y Polonia, han sido de taldureza, que con ocasión de la di-sidencia checa hasta Kosiguin dijo deél "que no quería saber nada delfuturo".

Por otra parte, justificando laapreciación de que en todo ideólogodogmático hay un visceral persegui-dor de quien no piense como él, sutrayectoria política siempre ha esta-do relacionada con acciones represi-vas. Así, Suslov aparece como "apa-ratchic" de la Comisión de ControlCentral del PCUS desde 1931 al 34, ydedicado a imponer la colectiviza-ción agrícola. Por los procedimientospoliciales como se desarrolló, susresultados fueron la pérdida csi totalde la cabana ganadera, pues los cam-pesinos sacrificaban hasta las galli-nas con tal de no entregarlas al koljós,el hundimiento de la producciónagrícola, cientos de miles de represa-liados con cárcel o deportación yhambres espantosas en regiones en-teras: hambres que aun no se hanolvidado pues superaron, con mucho,a las del periodo de la guerra civil y,como entonces, el país se lleno deniños abandonados.

En 1936 ya está en la Comisión deControl del Consejo de Comisariosdel Pueblo. En las purgas de trotskis-tas, bujarinistas, jefes militares,miembros del Partido y funcionarioso especialistas en general, que dura-ron hasta 1940, cuyas espeluznantescifras pueden leerse en el informe deJruschov al XX Congreso del PCUS,tal Comisión de Control jugó un pa-pel muy activo. No creo que Suslovquedara mal. Es posible que por taleficacia se acordaran de él al enviarlea Lituania en 1944, para una masivaacción punitiva sobre las poblaciones .del Báltico por su hostilidad al Podersoviético, que se las había anexiona-do por el pacto con Hitler de 1939.

En 1949 llega a director dePRAVDA. Se distingue por sus edi-toriales de culto a Stalin, al que cadadía se le dedicaban todas las loas

8 / L'Opinió Socialista 1.« Quinzena de febrer del 1982


imaginables. Al final no podía faltaruno de los calificativos en uso normalcomo "Jefe del proletariado mun-dial", "Padre de todos los pueblosdel mundo", "El mejor intérprete delmarxismo-leninismo que ha existi-do", "El más grande estratega detodos los pueblos y todos los tiem-pos" etc... según el tema, pero aca-bando indefectiblemente con lo de"Sol de la humanidad"; como unobligado "Amen" final. Esto le aupaal Presidium (Politburo) en 1952.

Como otros especímenes de la flory nata del stalinismo, sufre un eclipseal morir Stalin en 1953. Pocos deellos reaparecieron, pero Suslov flotade nuevo, aliado con Jruschov contraMalenkov, Molotov y Kaganovich, yvuelve a ser candidato al Politbüro de1955 a 1966. Aliado a Breznev contraJruschov, y defenestrado Nikita en1964. Suslov recibe su premio en1966 al volver a ser miembro afectivodel Politburo. La muerte le ha llegadocomo número dos del Régimen.'Sutrayectoria es un caso excepcional encuanto a su supervivencia entre pur-gas y más purgas. Y es admirable yaque todas las convulsiones se le con-virtieron en ascensos. Puede ser quesupiera aplicar mejor que nadie laregla de oro de la "Nomenclatura" dealabar a los jefes, denunciar quea los iguales y despreciar a los inferio-res.

Y como a veces la vida te reservalas menos esperadas situaciones, enmi visita a Moscú en 1978 con ladelegación del PSOE, me encontrésentado frente a Mijail Suslov conFelipe González, Alfonso Guerra y

Miguel Boyer, y con los recuerdos demi detención en Moscú en 1948 y micondena, sin juicio, de diez años en elGULAG. El ideólogo nos leyó unascuartillas sobre la situación mundialy la política iternacional soviética,que igual podían servir para socialis-tas españoles que para conservado-res australianos. Felipe tuvo que ad-vertirle que las políticas planetariascon todos los océanos en juego y lasproblemáticas de los cinco continen-tes, muy al alcance de la URSS yUSA, no eran las que debíamos deba-tir, para que se circunscribiera anuestro país y a nuestro entorno, conlo que le dejó casi sin nada que decir.

Por cierto me sorprendió que hastalas frases introductorias de saluta-ción y agradecimiento por haberaceptado el PSOE la invitación paraaquella visita, las tuvo que leer en suscuartillas. Tal circunstancia me larecordó un chiste que el pasado mesde julio me contó un amigo, residenteen Moscú y de vacaciones con sufamilia española. Se trataba de quealguien llama a la puerta de la casa deBreznev. Este saca un papel del bol-sillo y lee "¿Quién llama?". No con-testa nadie y por la mirilla ve a Suslovque espera silencioso a que le abran.Breznev se saco otro papel y lee"¿Por qué no contestas?". "Es queme olvidé el papel", responde Suslovcomo excusa por su mutismo. Y esque los chistes políticos, en las dicta-duras, suelen dar en el clavo de susparadojas. O

* diputado en el Congreso

Los viejos del Kremlin van muriendo. El primero, abajo a la izquierda es Suslov.

Dospresidentssocialistes

Els socialistes han obtingut, aques-tes darreres setmanes, dos èxits im-portants: Un fou elegit president deFinlàndia. L'altre, president del Par-lament europeu.

Mauro Koivisto guanyà folgada-ment la presidència de Finlàndia peruna majoria absoluta en el collegidels grans electprs, 167 vots sobre untotal de 301. És la primera vegadaque un socialista assoleix la presi-dència de la República finlandesa. Elpresident anterior, el moderat UrhoKekkonen, es mantingué en el càrrecmés de 20 anys.

Koivisto, ex primer ministre, estàconsiderat com un socialdemòcrataperò amb la proximitat d'un veí tansusceptible com la URSS no es po-den tenir gaires vel.leitats innovado-rres. El fet important és, però, queKoivisto començà treballant com aobrer portuari i que a poc a poc, ambuna gran tenacitat, sabé conquistar-se les simpaties de la població fins apujar a la presidència del país.

Per altra banda, el socialista holan-dès Piet Dankert, fou designat aquestmes de gener president del Parla-ment europeu d'E Strasbourg. El fetcuriós és que a l'Assemblea Euro-pea dominen els corrents conserva-dors i centristes i que Dankert passàdegut a la mala entesa regnant entreaquests darrers. Cal aclarir, però,que la composició del Parlamenteuropeu, elegit el juny de 1979, jano reflexteix, probablement, l'evolu-ció política soferta pels països de laComunitat des d'aquella data elsquè, en general, s'han orientat méscap a l'esquerra.

Dankert coneix molt bé els pro-blemes espanyols i, àdhuc, les aspi-racions de Catalunya. Està casat ambuna catalana de Prada, a la que cone-gué en els concerts de Pau Casals i solpassar les seves vacances d'estiu a lapoblació veïna de Cotlliure.

Els dos triomfs socialistes, a des-grat de les peripècies que els hanfacilitat, són significatius de la deca-dència de la política conservadora aEuropa. •



La crisi dels dos grans (USA î URSS) no s'atura

El socialisme,Túnica alternativa

Els tràgics esdeveniments de Polòniahan posat de relleu la manca de credibi-litat política de russos i nord-americansentre l'opinió internacional, alhora quehan demostrat la necessitat d'acabaramb els acords de lalta si es vol construiruna Europa independent dels dos blocs iaccelerar la progressió del socialismedemocràtic.

S'ha comprovar que, tant la URSScom els Estats Units han sofert unimportant desgast ideològic i que ja nopoden arrossegar darrera seu impor-tants corrents d'opinió, especialmententre la joventut. S'ha acabat l'època enla qual sectors obrers s'entusiasmavenper la revolució russa i donaven la sevaadhesió incondicional a la URSS. Hanpassat els temps en què molta gent escreia les proclames de Washington enfavor de la llibertat dels pobles. Ladefensa de les llibertats del poble polo-nès i l'acció contra 'T expansionismo so-viètic" menades pels dirigents actualsdels Estats Units, no lliga amb l'ajutincondicional a les dictadures d'Amèri-ca Llatina i amb l'explotació del tercermón.

Davant dels perills, ni molt menysimaginaris, d'una possible expansió so-viètica a Europa (la que pot prendre for-mes molt diverses) i en front de lespressions nord-americanes per l'accele-ració del rearmament, la majoria de lapoblació europea, ideològicament de-samparada, no pot fer altra cosa queproclamar el seu desig de pau. Nombro-ses enquestes de caire internacional hodemostren.

Conscients d'aquesta situació, elssectors europeus més bel·licistes i reac-cionaris han llençat sobre els pacifistes,qualificatius del gènere: "cinquena co-lumna psicològica dels soviètics" i ame-nitats per l'estil. El corolari de la cam-panya anti-pacifista ér> l'acusació de queles noves generación« viuen novamentl'esperit de Munic, quan les potènciesdemocràtiques es plegaren a les exi-gències de Hitler i provocaren, per laseva abulia i abandó, la segona guerramundial. De fet, no es pot oblidar quefou precisament la burgesia europea laque facilità la prresa de poder i laconsolidació del feixisme per temor a untriomf socialista a Europa.

Rearmament i dificultatssoviètiques

El rearmament soviètic i l'amenaçaque aquest constitueix per Europa occi-dental és un fet real. Informacions serio-ses de procedència diversa assegurenque el desenvolupament de l'armamentde la URSS, nuclear i convencional, ésimpressionant.

El complex militar-industrial, tant ala URSS com als Estats Units, és unarealitat ben concreta. Segons el llibre"Davant la Guerra" de Cornelius Casto-riadis, socialista francès d'esquerra, es-pecialista dels problemes soviètics,l'expansió militar-industrial a la URSSes fa en detriment de la societat civil,quina situació econòmica no és gairebrillant, i està facilitada pel desgastideològic del partit comunista.

És un fet conegut que la situacióeconòmica de la URSS i del bloc soviètics'ha deteriorat considerablement elsdarrers anys. Els màxims dirigents dela URSS, començant pel número u Leo-ni da Brejnev, ho han reconegut oficial-ment una i altra vegada. El fet de que 63anys després de la revolució russa de1917, la URSS es vegi obligada a impor-tar uns 60 milions de tones de cerealsper a alimentar el país, demostra elfracàs de l'economia d'Estat centralit-zada per crear una agricultura moderna ieficient. El mateix es pot dir de diversesbranques industrials fonamentals per ala vida civil. El rearmament acceleratcontribueix a l'agreujament de la crisieconòmica i a les dificultats de la pobla-ció civil, crisi que s'extén al conjunt delbloc soviètic.

Un fet encara més preocupant per alsdirigents del Kremlin, és l'erosió ideolò-gica dels partits comunistes en el poder.L'exemple més clar i recent ós el delpartit comunista polonès, el qual s'en-sorrà pràcticament davant l'expansiódel moviment Solidaritat deixant un buitde poder que l'exèrcit ha emplenat ambel cop del 13 de desembre propassat. Ladictadura militar ha suprimit, amb unarepresió salvatge, les llibertats que elPartit Comunista fou incapaç d'admi-nistrar.El desgast nordamericà

El rearmament impressionant dels

Estats Units es desenvolupa també, ensituació de crisi econòmica greu. S'hareconegutt ja oficialment que el paísestà en plena recessió i que el ProducteNacional Brut baixa a un ritme anualaproximat de cinc per cent, mentre quela xifra de parats forçosos s'apropa alsdeu milions.

La crisi econòmica no impedeix, però,que Estats Units s'hagi dotat del presu-post militar més fabulós des de la Guerrade Corea. El rearmament nord-americaes finança amb retallades considerablesdels programes socials i d'educació, del'oblit de l'ajut al tercer món i ambdèficits enormes dels pressupostos del'Estat, pagats en gran part, gràcies ahabilitats monetàries, pels països euro-peus.

Nombrosos economistes nord-ameri-cans i internacionals preveuen el fracàsde l'experiència econòmica actual, ins-pirada en les concepcions ultra-conser-vadores del més pur capitalisme salvat-ge.

El desgast ideològic dels Estats Unitsés, també, un fet palès. La seva imatgede marca en l'àmbit mundial ha sofertuna forta davallada arran de la guerra deVietnam, l'escàndol de Watergate, ladimissió forçada del president Níxon, elsfets d'Iran i agreujada ara pel suportobert de Washington a les dictaduresfora del bloc comunista.

Només els socialistes...

Ni els russos ni els nord-omeri cfnspoden donar, doncs, sortides progres-sistes als problemes que té plantejats lahumanitat. La repartició del món enzones d'influència, el rearmament acce-lerat, la crisi econòmica, l'erosió ideolò-gica i la pèrdua de credibilitat els hi hoimpedeix. Per altra banda, els dos granss'entenen prou bé quan es tracta deconservar els seus sectors reservats.Polònia n'és un bon exemple. Els EstatsUnits denuncien l'intervencionisme so-viètic, per l'exèrcit polonès interposat,però en la pràctica deixen fer. Reaganamenaça amb sancions però es guardamolt bé d'interrompre les enormes ven-des de cereals a la URSS així com de latecnologia de punta. El mateix escenari



es produí arran de la intervenció militarsoviètica per aixafar les rebel·lions delpoble hongarès el 1956 i del txecoslovacel 1968. A canvi d'això, tenen les manslliures a Amèrica Llatina.

Per altra banda, és sabut que els dosgrans menen negociacions secretes aGinebra sobre el desarmament limitatnuclear sense que cap altre país puguiintervenir-hi.

Això no vol dir, però, que l'acord entreels dos grans no es pugui trencar arrande guerres localitzades en zones d'in-fluència litigiosa, per un incident impre-visible o perquè un dels dos es creguiprou fort per aixafar l'altre sense riscsmajors.

Davant d'aquesta realitat, reparticiódel món en zones d'influència i voluntatde domini polític i econòmic, rearma-ment accelerat i desgast ideològic delsdos grans, els socialistes, junt amb lesforces progressistes existents arreu delmón, poden oferir noves sortides a lahumanitat.

És un fet que dins dels dos blocs enpresència, es manifesten noves i impor-tants possibilitats d'acció. La malahu-rada experiència polonesa, a desgrat deles deformacions informatives que pre-senten Solidaritat com un moviment decaràcter exclusivament confessional, ifins i tot papal, cosa evidentment falsa,oferia noves perspectives per a l'evolu-ció dels països de l'Estat cap un soci#-lisme democràtic i autogestionari. Esuna experiència que, inevitablement, esreproduirà, a Polònia mateix i en altrespaïsos del bloc soviètic.

Així mateix, el triomf dels socialistesfrancesos i grecs l'any passat, obre no-ves perspectives al socialisme occiden-tal, més radicals i transformadores, al-hora que prossegueixen experiències so-cialistes més moderades en altres païsoseuropeus. Per altra banda, els trenca-ments o tivantors amb Moscou produïtsen els partits eurocomunistes arran delcop militar de Polònia, especialment enl'italià, obren a l'esquerra noves possi-

La liquidació dels acords de lalta i laperspectiva d'un desenvolupament eco-nòmic, polític, social, científic i culturalde nou tipus, emmarcat dins d'una Eu-ropa socialista, pot donar als pobleseuropeus, d'Amèrica Llatina i del tercermón, nous horitzons movilitzadors, es-pecialment entre la joventut, horitzonsque ara li manquen.

Els socialistes de Catalunya i d'arreude la península poden jugar un paper im-portant en la construcció d'aquesta novaEuropa, entre altres raons, perquè espreveu l'entrada d'Espanya en el Mej-cat Comú dins de dos o tres anys. Esqüestió de preparar-s'hi.

Carmel Rosa

Membres de la Junta salvadorenya; a la dreta el president J.N. Duarte, una imatgemolt menys coneguda que la de les ulleres negres de Jaruzelski. •

Quan russos ï americans apliquen els acords de lalta

Polònia per a mi,El Salvador per a tu

Quan els Estats Units i alguns païsosoccidentals semblaven massa decidits aaplicar sancions contra Polònia arran delcop d'estat del 13 de desembre, laURSS crida alt i fort: Cal respectar elsacords de lalta!

És en nom de lalta que Estats Unitstenen també les mans lliures per aixafar .l'esquerra salvadorenya. Mentre Polò-nia cau dins del bloc de països queChurchill i Roosevelt posaren, a peticióde Stalin, sota la influència soviètica, elmón occidental passava sota la tuteladels Estats Units i, en primer terme,Amèrica Llatina.

Des de que es signà l'injust acord delalta el febrer del 1945 sense consultarels pobles interessats, les decisionss'han respectat per ambdós països, di-verses vegades. Ara, els russos han im-pel·lit a l'exèrcit polonès a acabar'ambuna experiència democràtica que feiatrontollar, a la llarga, el seu sistema degovern. Els nord-americans ajuden a -fons a la Junta reaccionària salvadorenya ihan anunciat una intervenció més enèr-gica davant el fracàs de l'ajuda. Potserintervindran directament, amb tropespròpies. Potser utilitzaran tropes d'unpaís llatí-americà dominat, també, perun règim dictatorial.

Tant la URSS com els Estats Unitstemen els contagis progressistes dins dellurs zones d'influència. Washingtondemana sancions contra el militarismepolonès però no aplica cap mesura efi-cient. La URSS crida contra la políticaimperialista a Amèrica Llatina però dei-xa fer, sense organitzar cap campanyamundial de protesta. El fet de què, persota mà, cada u ajudi i estimuli resistèn-cies a casa del veí, no fa perillar l'acordfonamental entre els dos grans.

L'ajuda als pobles polonès i salvado-reny contra les dictadures militars no-més pot venir de les poblacions mésconscients. A dins d'Estats Units mateixes manifesten j a corrents d'oposició alapolítica agressiva dels seus dirigents.L'espectre d'un nou Vietnam colpeja lesimaginacions. Dins del bloc soviètic, elscorrents progressistes poden manifes-tar-se més difícilment però existeixentambé.

Mentrestant, els qui tenen la possibili-tat de fer-ho han de cridar la seva repul-sa contra les dictadures militars a l'Est ia l'Oest i ajudar en el què els siguipossible, als pobles que lluiten per laseva llibertat. •

C.R.

1.a Quinzena de febrer del 1982 L'Opinió Socialista /11


Ante la discusión de la LAU, una comparación interesante

La Universidad en AlemaniaEn estos momentos en que la Univer-

sidad Española está pendiente de laaprobación por las Cortes de su Ley deAutonomía Universitaria, resulta de in-terés observar cuál es la situación de lossistemas universitarios que se dan en losdiferentes países europeos. Y qué dudacabe que el sistema universitario ale-mán, articulado en base a los estados fe-derados, es un modelo interesante deobservar.

La Ley Federal que enmarca los as-pectos generales del sistema universi-tario alemán, fue aprobada en 1976, trasuna modificación de la Constitución.Modificación necesaria para que el Par-lamento Federal pudiese legislar en loconcerniente a educación universitaria,ya que hasta ese momento, eran losestados federados los que poseían latotalidad de competencias enmateria deeducación universitaria. Así pues, a par-tir de la modificación constitucional de1976, al Gobierno Federal y al Parla-mento, les corresponde diseñar las lí-neas básicas de la enseñanza universita-ria.

La aprobación de esta ley orgánica(Hochschulrahmengesetz), necesitó deun proceso consensual para llegar a ver-se aprobada, ya que, si bien el gobierno(SPD-liberales) contaba con la mayoríaen el Parlamento, se encontraba en mi-noría frente a la CDU en el ConsejoFederal (organismo de representaciónde los "lands") y, la aprobación definiti-va de la ley, requería el placer delConsejo Federal. Así las cosas, la nuevaley nacería sin satisfacer plenamente anadie: insatisfacción socialdemócrata alno poder imponer de forma nítida sufilosofía universitaria, insatisfacción delos democratacristianos al considerar lanueva ley como una ingerencia del Go-bierno Federal en aquellos estados go-bernados por la CDU.

Y si entre las fuerzas; políticas estaregulación del sistema universitario nodejaba contento a nadie, menos aún a losestudiantes que veían como la Hochs-chulrahmengesetz hundía definitivamen-te sus esperanzas do conseguir un siste-ma tripartito en la gestión de la universi-dad (profesores, personal no docente yestudiantes, con igual número de votos):máxime si tenemos en cuenta que elcarácter tripartito en la gestión de lasuniversidades, había sido conseguidoinicialmente durante los años 60 enaquellos "lands" gobernados por lossocialdemócratas. Aunque después, laDemocracia Cristiana, había denuncia-do estas situaciones ante el Tribunal

Constitucional Federal (T.C.F.), argu-mentando que eran anticonstituciona-les, pues "atentaban contra la libertadde ciencia" reconocida en la Constitu-ción. El argumento, un tanto rocambo-lesco, consistía en que si los profesoresno tenían la mayoría en la gestión uni-versitaria, esto significaba la negacióndel principio constitucional de libertadde ciencia. El caso es que el T.C.F.compartió el criterio de la CDU y mani-festó la necesidad de que siempre, elestamento del profesorado contase conmayoría en los organismos de gestiónuniversitaria.

Esta actitud del Tribunal Constitu-cional Federal hay que entenderla apartir del espíritu fuertemente conser-vador que caracteriza al sistema judicialalemán; reestructurado durante la pos-guerra, durante los gobiernos de laCDU.

El forcejeo progresistaLa regulación que la Hochschulrah-

mengesetz da al tema de los estamentos,fue uno de los puntos en que la Demo-cracia Cristiana se mostró más intransi-gente: asegurada .ya por decisión judi-cial, la mayoría del estamento docente,la CDU se dio cuenta de que no todos losprofesores eran conservadores, por loque en determinadas votaciones, lasposturas progresistas podían ganar su-mando los votos de los estudiantes yprofesores; por ello la CDU defendió ylogró introducir en la Hochschulrah-mengesetz, que cuando se discuta sobrela contratación de profesorado, la mayo-ría que decide, es la mayoría de entre losprofesores, quedando al margen de estetipo de decisiones, alumnos y personalno docente.

Lo comentado hasta ahora, puedeservir como ejemplo del forcejeo que seviene dando en la universidad alemanapor introduco- un modelo progresista endetrimento de los criterios reaccionariosy clasistas de la Universidad clásica. Yeste forcejeo se concreta en las dificulta-dos que el Ministerio Federal de Educa-ción y Ciencia encuentra para homoge-nizar todos y cada uno de los distritosuniversitarios. La falta de competenciasen materia educativa del Ministerio Fe-deral, la imposibilita corregir situacio-nes que se dan en algunos estados;fundamentalmente, estados goberna-dos por la CDU: por ejemplo, en Bavie-ra, feudo de Straus, no se reconocendeterminados títulos universitariosotorgados en otros "lands". La salida a

muchas de estas situaciones tendría quebuscarse recurriendo al Tribunal Cons-titucional Federal (del que ha hemosdado muestras de su orientación políti-ca). En el Ministerio Federal, AxelRaulfs, Asesor Personal del Secretariode Estado Parlamentario, refiriéndose aesta situación de limitación de compe-tencias, nos comentaba irónicamente"que su ministerio es conocido en Alema-nia como el que cuenta con mayor capa-cidad de persuasión", ya que su funciónse ha de centrar en realizar estudios,elaborar propuestas... y, esperar que losrespectivos "lands" las hagan suyas.

Si resulta interesante en nuestra si-tuación observar el marco político de laUniversidad Alemana, no lo es menos suestructuración, funcionamiento y capa-cidad técnica.

La RFA, cuenta con un millón deestudiantes universitarios, agrupadosen cerca de 170 distritos universitarios.Los fondos destinados a financiar laeducación, se nos muestran difíciles decreer, acostumbrados a la penùria de laUniversidad Española. Alex Raulfs nosfacilitó algunos datos que ilustran lasituación: en el año 78 en toda la RFA segastaron en educación 50.000 millonesde marcos (¡dos billones de pesetas!); losgastos de investigación suponen el 0'7%del presupuesto global del Estado, peroa esta cantidad hay que añadir los fon-dos con que cuenta el D.F.G. (Comuni-dad de Investigación Alemana) con unpresupuesto anual de 1.600 millones demarcos. Todo esto comporta un sistemauniversitario en el que la docencia, lainvestigación, el estudio, encuentran losmedios necesarios para su desarrollo.Paralelamente a esto hay que apuntarque al estudiante universitario su matrí-cula le viene a costar 24,5 marcas alsemestre (1.800 ptas. al año) y que, delmillón de estudiantes universitarios,800.000 están becados, cobrando men-sualmente entre 15.000 y 27.000 ptas.

Enseñanza profesional ouniversitaria

La discusión en torno al modelo uni-versitario, se centra hoy en el tipo de"distrito universitario" que ha de preva-lecer. Trasplantado el problema a Es-paña, coincidiría con el debate entre"enseñanza profesional o enseñanzauniversitaria". El problema de fondo essemejante: ¿creación de cuadros mediosy mantenimiento de una "élite" reduci-da en su número o, impulsar una ense-ñanza que contribuya a reducir la estra-



tificación social? Y en Alemania Federal,la solución a esta dicotomía vendrá dadapor el éxito que pueda llegar a tener laGesamthochschule (Escuela SuperiorGeneral Integrada); "distrito universita-rio" que reúne a los estudiantes que enEspaña llamaríamos de "escuelas uni-versitarias" ((Fachhochschule en laRFA) y a los licenciados universitarios.Las Gesamthochschulen están siendoimpulsadas por el Partido Socialdemó-crata, en contra del criterio de la CDU,que desea mantener la división entreestudios prácticos y teóricos (Fachho-chschule frente a Universidad); las titu-laciones de las Escuelas Superiores Ge-nerales Integradas, no son reconocidas,como decíamos al principio, en Baviera,donde no existen este tipo de distritosuniversitarios.

Friedrich Buttles, rector de la Ge-samthochschule de Paderborn, nos co-mentaba que "amen de las mejoraspedagógicas sustanciales que este nuevotipo de Universidad aporta, ofrece aluniversitario la posibilidad de incre-mentar sus conocimientos prácticos porlo que estos nuevos licenciados universi-tarios encuentran más fácilmente unpuesto de trabajo".

El plan de estudios de una Gesamt-hochschule, consiste en un tronco co-mún de semestres, a lo largo de loscuales, el estudiante puede dar por ter-minado su aprendizaje en un nivel in-termedio o continuar hasta un máximode 8 semestres, obteniendo, según elcaso, una titulación de grado medio osuperior. Qtra característica de este tipode distritos universitarios, es que sepuede acceder a ellos, ya sea a través deltítulo de "bachiller" o del de "formaciónprofesional". Este modelo contribuye adisminuir la diferenciación clasista enlos estudios y no supone un deterioro enla formación universitaria; esto último,queda demostrado en el estudio realiza-do por el Dr. Hitpass de la Universidadde Essen, según el cual no existe dife-rencia de rendimiento durante los estu-dios universitarios, entre los alumnosprovinentes del "bachillerato" y aque-llos que provienen de la "formaciónprofesional".

Son estas características progresistasde las Gesanthochschule las que las hacemerecer el rechazo de la DemocraciaCristiana. No se puede olvidar que laUniversidad Alemana sigue siendo tre-mendamente clasista: tan sólo un 15 ó20% de los universitarios, son hijos detranajadores. Y esto es así, no porqueexistan barreras ecbnómicas, si no por lapropia estructura de la sociedad alema-na: la opción de ir a uno de los tres tiposde "distritos universitarios", se ha derealizar, más o menos cuando el estu-diante tiene 12 años, con lo que son lospadres los que en la práctica toman ladecisión. Decisión que está mediatizada

Axel Raufols, ministro de Enseñanza de Alemania Federal.

por el consumismo al uso: los padresprefieren que el hijo vaya a estudiar a lasescuelas técnicas (Fachhochschule), yaque así podrán terminar sus estudios yencontrar trabajo más rápidamente. Yuna vez que el joven ha terminado elcallejón sin salida que supone laFachhochchule, es menos probable quecontinúe estudios superiores; sin em-bargo las Escuelas Superiores Genera-les Integradas, facilitan el que se puedair completando los estudios, incluso unavez el joven ha empezado a trabajar.

Enseñanza privada,a la baja

La Gesamthochschule de Paderborncuenta con 8.800 estudiantes y un pre-supuesto anual de 80 millones de mar-cos (3.200 millones de pías.).

Estas cifras nos pueden servir deorientación para comprender los recur-sos con los que cuenta el sistema univer-sitario alemán.

Cuando la enseñanza estatal alcanzaestos niveles de eficacia, la existencia decentros privados queda reducida a lamínima expresión: en la R.F.A., la ense-ñanza privada es cuantitativamente muyinferior a la enseñanza impartida encentros públicos. Se podría decir que esla salida para aquellos estudiantes adi-nerados que han fracasado académica-

mente en la enseñanza estatal; o bien esutilizada por una minoría de estudian-tes, que desean recibir una formaciónenmarcada en una determinada filosofía(es el caso de los centros de la IglesiaCatólica).

No obstante, tanto la CDU como losgrupos ecologistas, mantienen en susprogramas electorales la "desestabili-zación de la enseñanza".

Los planes de estudio de las distintasdisciplinas, llaman la atención por suflexibilidad, frente a los programas deestudio españoles; el sistema pedagógi-co de la universidad alemana dista mu-cho del rígido seguimiento de progra-mas exámenes a plazo fijo y demásanacronismos de las facultades españo-las. Los trabajos de investigación porparte del alumnado son medio habitualde desarrollar el estudio de las materias;afortunadamente para la R.F.A., losexámenes como coartada burocráticaque encubra las deficiencias pedagógi-cas del sistema, han desaparecido.

La conclusión inevitable tras observarla realidad del sistema universitarioalemán, tiene que ser a la fuerza, reco-nocer que la Universidad Española esuna institución periclitada, que pocotiene que ver con las necesidades docen-tes de una sociedad industrializada de laEuropa Occidental.

Javier Pérez Llorca


Catalunya

Socialistes catalans amb la ministressa francesa d'Agricultura

Constituïda una comissióPSF-PSC per a temes agraris

Una delegació del PSC, compostapeis diputats Pere Ayguadé, Esteve To-màs i Josep Vidal (Pep Jai), acompa-nyats pel delegat a Espanya del PSF,Josep Rocàbert, i del membre de laUnió de Pagesos i secretari de relacionsexteriors de la Coordinadora de Agricul-tores y Ganaderos (COAG), Eliseu Mun-ní, anaren a París els dies 3 i 4 de febrerper tal de mantenir un diàleg amb elsresponsables de l'actual Administraciófrancesa a l'entorn del tema agrícol.

Foren unes converses en profun-ditat, a cabali de la política i de laqüestió sindical, i que a la fi fructifi-cà en un acord concret: el constituiruna comissió de seguiment entrediputats socialistes catalans i fran-cesos pel tema de l'agricultura. EsPere Ayguadé, secretari de PolíticaAgrària i diputat al Çarlament quivalora per a L'OPINIÓ les entrevis-tes mantingudes a França amb laministressa d'Afjricultura, EdithCresson, i amb altres responsablesde l'Administració Mitterrand:

—La primera entrevista que vam tenirnomés arribar a París fou a l'AssambleaNacional amb un grup de diputats socia-listes. Aquests ens van explicar quin erael seu punt de vista de la problemàticaagrària de França i de la ComunitatEconòmica Europoa. A la vegada, tam-bé, vam establir que era molt importantel relacionar-nos amb aquests companysfrancesos, ja que la seva tasca parlamen-tària serà una gran experiència pel canvid'un país on ha governat durant moltsanys la dreta i, per tint, la seva tascalegislativa serà important, no tant percopiar-la aquí a Espanya, sinó per atenir-la en compte. Àrab tot haig de du-que les atencions vers nosaltres forenmagnífiques en tot moment.

Ja a la tarda, vam anar a visitar laministressa Edith Cresson. L'entrevis-ta, encara que de caràcter oficial, fou detall informal, sense protocol, en unaconcepció nova d'atendre els visitants aun organisme oficial, completamentoposat a la rigidesa de casa nostra.

—En concret, però, vosaltres quèli vau plantejar?

—Vam estar parlant extensament ambBernard Goury, cap del gabinet tècnic

"A Brussel·les es parla de la problemàtica dels pagesos de la CEE, mentrenosaltres en paguem les conseqüències"

del ministeri, junt amb el seu equip, carl'Edith Cresson hagué d'anar a un ho-menatge que el Govern Mauroy li retia.En aquesta conversa vam estar parlantdels problemes de l'agricultura france-sa, de les fronteres i, com no, de la realsituació a la CEE. Per la nostra part,nosaltres vam expressar la nostra visió,sobre tot aquella que es refereix a quetot el que passi a França serà reflectit aCatalunya i a Espanya, tot el que facinels socialistes a França influirà aquí i, enmolts casos, tergiversat, canviat o aug-mentat. Per tant, nosaltres no ens po-dem permetre cap luxe, i necessitemexplicar als nostres ciutadans quina és lavertadera posició dels socialistes fran-cesos.

També vam posar de manifest que elssocialistes espanyols volíem tenir unvincle permanent de comunicació ambells per a poder explicar quinos eren lesvertaderes accions i, a la vogada, lesgestions fetes no fa gaire pel ministreespanyol José Luis Alvarez. El que ensexplicaren sobre la visita d'aquest ésrealment alarmant pel que fa a les nego-ciacions del Govern espanyol prop de laCEE.

La disputa agràriauna cortina de fum

— Podries concretar más sobreaquest aspecte?

—Pel que la ministressa ens va expli-car a l'endemà, i tot tenint en compteque si bé la nostra entrevista es perllon-gà al llarg de dues hores amb ella,Alvarez sols hi va estar tres quarts

d'hora pel que, evidçntment, no podienparlar de gran cosa. Es més, pel que vampoder extreure de l'entrevista, a nivelldeCEE s'està fent un "pont" que passapel damunt de França: l'entrada d'Es-panya a la CEE vindrà més condiciona-da pels alemanys o els anglesos que elsfrancesos, car l'entrada està més enfunció d'aspectes industrials i comer-cials qaue de la pròpia agricultura. Es adir, l'agricultura quedarà marginada enla negociació d'entrada d'Espanya...

—Es a dir, que la qüestió agràriano és tan dificultosa com sembla perl'entrada d'Espanya a la CEE?

—No. Jo crec que és una cortina defum, darrera de la qual s'hi amaguen unconjunt d'elements. Aquí hom vol fercreure que l'agricultura és el problemaessencial per a l'entrada d'Espanya a laCEE quan això no és així. La negociacióen aquests moments està en altres co-ses. Una altra cosa és el tema delsagricultors francesos.

Això és un tema del que el Governfrancès no sap com sortir-se'n. Durantmolts anys la dreta ha anat consolidantuns sindicats a la seva mida i que notenen res a veure amb altres de méspetits, com els dels socialistes o elscomunistes. Aquells grans sindicats enmans de la dreta durant tota l'època deGiscard 'Estaing, Pompidou i De Gaullehan estat consolidant-se.

—I quins són doncs, els interessosque ara mouen als pagesos del mig-dia francès?

—Molt senzill, en aquests momentshom està discutint els preus agraris anivell de Brussel·les, de tota la CEE, i


Catalunya

els francesos demanen un augment del 14per cent i els altres, sobre tot els ale-manys, un 9. car seria entrar en unacadena inflacionista.

Els francesos demanen aquest aug-ment degut a que el seu finançament esfonamenta en la subvenció, el crèdit il'ajut, mentre que per l'altra part elsalemanys estan pagant totes les compen-sacions per a aquests pagesos: com queprodueixen a uns costos alts, han devendre menys car i, per tant, els hi hande compensar a aquests pagesos mitjan-çant un complement a modus de sub-venció perquè el preu arribi a un preucorrecte al mercat i els pagesos no pro-testin. Són els països de petita produc-ció agrícola els que paguen, subvencio-nen, als altres i comencen a estar cansatsde fer-ho només per a salvar l'agriculturra francesa o italiana i també demanen algovern francès a fer un sacrifici per asalvar la seva pròpia agricultura.

El Govern Mauroy, però, no vol fer elsacrifici que li demanen els altres païsoscomunitaris car la seva agricultura estàsobre unes bases falses, muntades per ladreta; un foment de la petita explotació,amb una financiado tecnològica del Go-vern per a conservar la petita indústriafamiliar... tot plegat fa pujar extraordi-nàriament els preus i suposen una enor-me càrrega financera. Si hom li posa unlímit als preus el pagès francès sap quese li ha acabat perquè l'Estat francès noes pot permetre el luxe de continuarpagant-li unes subvencions. I per aixòcontesten.

Nosaltres en podem estar amb elscriteris de fons, de salvació d'aquestapagesia que mora, però el que no podemadmetre són els seus mètodes. Mitter-rand i Mauroy, mentre, diuen que lanova política agrícola francesa no es potsolucionar sols amb els vuit mesos denou govern, sinó que cal més temps per asolucionar dècades de vicis creats. Els hidemanen temps per a que les noves lleisque hom està creant agafin el seu rodat-ge correcte, com la Llei de Mercats, la deDescentralització Administrativa del'Agricultura, etc.

—Com veus les relacions en elterreny agrícol entre França i Es-panya.

—Dóna la impressió que a Espanyano li interessa tenir massa bones rela-cions en aquest camp amb França, liinteressa més a l'actual govern el tenir elsuport alemany o britànic per a entrar ala CEE i, si hi han problemes agrícolsamb França, trobar-nos-els un cop dins.Si això es fa així ens podem trobar amb

Edith Cresson ministressa d'Agricultura del Gabinet socialista francès. PereAyguadé: La disputa agrària entre França i Espanya és una cortina de fum peramagar interessos industrials.

conflictes com el que actualment estemvivint. No n'hi ha prou amb entrar a laCEE, si hi ha d'entrar amb unes condi-cions: que l'Estat esapnyol entri a laCEE amb les mateixes estructures quela Comunitat i, per tant, el govern es-panyol ha de fer canvis donant partici-pació a les entitats professionals agrà-ries per a que aquestes puguin discutirels preus, puguin recollir dades estadís-tiques, i que el pagès es trobi protegit,que no ho està! També és important laqüestió de la representativitat dels pa-gesos, o el tema de la sanitat animal —amb l'actual situació no podrem vendreni un gram de porc a la CEE a causa de lapesta porquina africana que tenim, iabans que tot hem d'acabar amb ella—... en definitiva, si entréssim d'aquestamanera a la CEE això seria un desastreper a l'agricultura i la ramaderia espa-nyola.

La comissió PSF-PSC

—Per concloure i per arrodonir totel que hem dit, quines són les con-clusions que n'heu extret de la vos-tra visita al govern socialista deParís?

—Primer, un intent del PSF d'ajudarals seus homònims espanyols, segon que

ens foren obertes totes les portes i demolt bona manera, que el Partit Socia-lista està creixent i s'està organitzantd'una manera magnífica des de la sevavictòria electoral. Una tercera conclusió,molt important per a nosaltres, és quefarem una comissió permanent entrediputats socialistes francesos i catalansper anar intercanviant experiències iinformació. Un altre acord també haestat el formar un staff a partir del buróde Política Agrària del PSF junt amb elnostre per a intercanviar també dades iper a la formació de quadres, o d'inter-canvi dels mateixos. Un altre nivell és elconèixer l'estructura sindical francesa afons i també poder intercanviar dadesentre uns i altres.

E s molt important el fer un seguimentdel que passa en les relacions bi-lateralsentre França i Espanyà, o amb la CEE,car no ens en podem fiar del Govern quetenim, està format per una colla d'inú-tils, que en cap cas estan defensant elsinteressos d'Espanya respecte la Co-munitat Econòmica Europea, sinó queestan més preocupats per solucionar lacrisi interna del seu propi partit, o de sipodran fer alguna cosa a les propereseleccions, i estan abandonant quelcomtan important com és la voluntat euro-peista d'Espanya

J. M. Campillo


Catalunya

Joan Codina considera explosiu Tactual electoralisme de la patronal

"L'única possibilitat de milloraés Fanar cap el canvi'rW

Joan Codina i Torres, fins ara president de la Unió General deTreballadors,de Catalunya —cal tenir en compte que quan aquest númerode L'OPINIÓ surti al carrer el congrés extraordinari de la UGT estarà totjust començant—, fa un repàs ample de la situació social en aquestsmoments: des del que pot representar la UGT que en sorgeixi d'aquestcongrés, passant per una crítica mesurada a la política de Treball de laGeneralitat, fins a la demanda d'una necessitat de canvi d'estructures i dementalitat en la nostra societat

— Per què la UGT va a un congrés,què s'espera treure'n d'ell.

— Reglamentàriament, degut a unasèrie de dimissions que hi ha hagut desdel cinquè congrés, hom determina quequan més del cinquanta per cent delsecretariat dimiteix cel fer llavors uncongrés extraordinari que elegeixi la no-va executiva.

De tota manera, nosaltres al cinquècongrés ja havíem decidit que faríemunes conferències sobre organització iadministració. I en aquesta circumstàn-cia, d'un congrés extraordinari per aelegir una nova executiva, també estocaran els temes que estaven previstosfer en conferència per a desarrollar-losen el mateix congrés.

Cal tenir en compte que, pel que esrefereix a organització i administració, laUGT està fent un proccu de restructura-ció: el tenir la base comarcal en comptesde la de unió local. Tot això ha dut aproblemes de reorganització i adaptaciói, per tant, hem d'obrir una nova etapaper a tirar endavant aquesta organitza-ció comarcal donant el paper que cor-respongui a les federacions i a les unionsterritorials.

— Això vol dir que les unionslocals van cap a la seva desaparicióen favor d'una entitat t erritorial ma-jor?

— Van a la seva desaparició com aòrgan executiu. El secretariat de la unióvocal de tal o qual lloc no pot existir coma tal, primer perquè es dispersen moltsesforços —moltes vegades és difícil in-clus que les unions comarcals tinguin elssecretariats al complet— i, per tant, lesunions comarcals donen més possibili-tats de fer secretariats que siguin execu-tius i que puguin treballar.

D'altra banda, la UGT s'ha d'adaptara la realitat i s'ha de conseguir que cadaorganisme sigui autònom econòmica-ment, la qual és una altra de les causesque no es poden mantenir segons aquins llocs locals amb una certa infraes-tructura. Si una unió comarcal pot man-tenir un o més locals en determinatsllocs, això serà segons les seves possibi-litats.

Aquest nou tipus d'organització costad'entendre si no comprenem que labase del sindicalisme és la defensa delsinteressos professionals, com a obliga-ció, a més a més de la defensa delconjunt dels interessos de la classe tre-balladora. Aquests interessos són as-sumits per les federacions d'indústria,les quals estan constituïdes a la vegadaper les seccions sindicals d'empresa ipels sindicats comarcals que ór, on eslliguen els interessos professionals.L'estructura territorial és la que com-prèn tots els problemes d'una maneraconjunta,, de tots els treballadors, icoordina els esforços de totes les fede-racions.

EI Congrés d'UGT

— Llavors, això no vol dir altracosa que el sindicalisme va ti endin-snr-se encara més en l'àmbit del'empresa.

— L'actual organització sindical esfonamentava en un principi en un sentitglobalitzador, en un sol grup i sensemirar a quin sector professional hi per-tanyia. Però això ja ha canviat, no és elmateix estar a la clandestinitat que enuna democràcia. Hem de tenir en comp-te que l'estructura sindical sempre té

com a base el lloc de treball, encara quetambé hi ha d'haver una estructura ter-ritorial per a treballar sobre altres as-pectes que s'escapen a l'àmbit de l'em-presa.

— Doncs, ja que estem en aquestterreny què n'opines del que hom hanomenat "quota sindical obligatò-ria".

— Intentaré explicar-ho gràficament:en aquest país hi ha massa "cucuts". Elcucut és aquell ocell que posa l'ou al niudels altres, que es desenpreocupa delseu creixement, car ja li fa un altre. Ambaquest senzill exemple vull dir que tam-bé en el pla humà hi ha qui pretén que hihagi altres que siguin els que li facinl'esforç per treure'n després el profitsense contribuir en res.

Aplicant el dret comparat a moltspaïsos hi ha la "quota sindical obliga-tòria". Quan negociem un conveni no ésmai en benefici exclusiu dels afiliats a laUGT o les CCOO, ho és per a tots elstreballadors. Però, en canvi, totes lesdespeses i infraestructura que hom hade tenu- per a poder ésser una centralsindical representativa, i com que tot-hom se n'aprofita, el mínim que es potdemanar és que cadascú hi col·labori en lapart que li correspongui en aquestesdespeses. Això tampoc vol dir de capmanera una afiliació obligatòria, és uncànon que, nosaltres, considerem con-tribueix a l'estructura que mantenen lescentrals sindicals que negocien.

— Algun ram, però, ja ho fa, no?— Si hi han procedents de dos o 1res

convenis en els que en la signatura delsconvenis ja s'ha posat aquesta clausula, ino ha passat res. I és, precisament, laCEOE la que posa el crit al cel tot dientque és una exigència que va contra lallibertat sindical, mentre que olis fan elmateix sense dir-ho perquè també pa-guen i cobren quotes entre els seusafiliats i els que no ho estan.

— Retornant al tema del congrésextraordinari, és que aquest impli-carà un canvi també en la actualpolítica sindical de la UGT a Ca-talunya?

— La nostra ha estat, i de temps, unalínia molt clara d'actuació, encara que


Catalunyaaquesta sempre depèn de quin tipusd'organització es té, així com de la sevaorganització. Amb tot, la nostra línia nocrec que canvií considerablement: no-saltres som un sindicat de classe i, com atal tenim interessos contraposats ambels de l'actual Govern de la Generalitat,que és un clar govern de dretes. No-saltres sempre hem posat un clar èmfasien la necessitat de consolidaries institu-cions autonòmiques de Catalunya, sen-se declaracions ampuloses, sinó treba-llant perquè les relacions laborals i in-dustrials siguin el més avançades possi-ble.

La UGT seguirà posant tots els seusesforços en la responsabilitat que nosal-tres creiem que estem demostrant quetenim, encara que tenint en compte queles circumstàncies van canviant dia a diai que no es donen totes les facilitatsperquè aquestes relacions industrials esdonguin tot el correctes que hauriend'ésser. I això no es fa per culpa delssindicats, tothom se n'adona, però no-saltres seguirem en la nostra línia.

— El tema del fet nacional catalàque també es tractarà al congrésextraordinari d'UGT té també quel-com a veure amb aquesta políticaque m'acabes de descriure?

— Això és una qüestió diferent. A laUGT es tracta el tema del fet nacional, ides de la nostra òptica crec que s'had'inserir en l'òptica d'incidència en elmón del treball, als partits els hi per-toquen els altres temes. En aquest sen-tit, la UGT és l'únic sindicat que éscapaç d'aglutinar sense distincions atots els treballadors de Catalunya, siguiquina sigui la seva procedència perquèaixò ho tenim plenament superat.

De tota manera, n'hi ha molts d'inte-ressats en que hi hagi una diferènciaentre treballadors per la seva proce-dència i, per a nosaltres hi ha un enormeinterès de que això no es dongui. Laclasse treballadora ha d'ésser una i soli-dària amb la de la resta de l'Estat, sinó jano ens podríem dir que som un sindicatamb una orientació socialista.

A Catalunya, però tenim unes peculia-ritats que també s'han d'entendre.

Ara bé, com que la situació laboral iaquestes qüestions ho són a nivell de totl'Estat, el que hem de potenciar és quetota aquesta legislació s'apliqui el méscorrectament a Catalunya sense dema-nar, però, tractes de favor ni complexesd'inferioritat.

Política errònia ala Generalitat

— Des de la teva postura d'ex-conseller de Treball de la Generali-tat com valores l'actual política de

Codina: "la patronal saboteja TANEamb finalitats electoralistes".

l'actual conseller de Treball i, com adiputat i senador, com veus que estreballa pel camp social des d'aque-lles institucions parlamentàries?

— Com a ex-conseller, a l'època en laque ho vaig ésser pràcticament no hiteníem cap traspàs i el departamentfuncionava amb un pressupost ridícul.El que vam intentar fou el crear unainfraestructura per quan vinguessin elstraspassos —part dels ara ja hi són a laGeneralitat—, i també, un cop fora de laconselleria, hem intentat que la Genera-litat participés en aquell intent d'acordentre UGT i el Fomento del Trabajo pera poder aplicar la política estatal del'AMI a Catalunya, però no vam arribar acap fi positiva.

Com a crítica al conseller que em vasucceir, aquest no ha fet els planteja-ments que s'havien de fer a cada moment.O sigui que més aviat ha teoritzat moltperò, a l'hora de la pràctica, no s'hapogut portar (com ho han estat els seusfamosos "Plans Rigol" que, si bé tenienuna certa voluntat, no han dut a capsolució pràctica dintre de Catalunya).Ha faltat en cada moment l'oportunitatde veure clar el que era més necessari perCatalunya i que, en un moment determi-nat, no hi ha hagut la valentia de denun-ciar a qui ha boicotejat vertaderamentaquestes intencions; i si ha estat elFomento, un conseller de Treball tél'obligació de denunciar a les forces queno volen que s'arribi a aquests acords.

Aquest ha estat el seu més greu error.De tota manera, nosaltres cercaremsempre una col·laboració realista per asolucionar problemes, defugint de plan-tejaments electoralistes, encara quesempre reservant-nos el dret de denun-ciar qualsevol cosa que vagi contra elsinteressos dels treballadors.

A les institucions sols ens queda eldret de la denúncia contínua de les cosesque es fan malament, que en són moltes,

però com que no en tenim altres possibi-litats cal esperar que en un futur hi hagiuna nova estructura parlamentaria quepermeti canviaries estructures d'aquestpaís. L'única possibilitat és el canvi, ical que es dongui el més aviat possible,no sols de la situació sinó de la mentali-tat.

— Per acabar, una darrera qües-tió. A l'ANE es va pactar una bandasalarial concreta segons unes previ-sions de puja del cost del nivell devida. Ara resulta, però, que aquestcost augmenta més del que hom es-perava i que, per contra, la patronalvol imposar un sostre d'augmentsalarial encara més baix que el pac-tat. De seguir així, la situació dar-rera no acabarà essent explosiva?

— Efectivament que en pot ésserd'explosiva perquè si els sindicats quevam signar l'Acord Nacional d'Ocupacióho vam fer fent un sacrifici per la bandasalarial a canvi d'unes contrapartidesque ho compensaven, però si aquestesno es donen difícilment els treballadorsens podrem conformar amb una situacióde pèrdua de poder adquisitiu que noestigui compensat amb la creació denous llocs de treball i amb una seguretatde desocupació més ampla per aquellsque ni en tenen.

Ara, però, sembla que venen eleccionsi la patronal està jugant a política, i noper guanyar, la qual cosa seria lícita, sinóper impedir que guanyi un altre, que ésuna cosa totalment destructiva. Com ademòcrata accepto la política que esvulgui fer per a cercar noves i millorssolucions per a continuar tirant enda-vant, però la postura d'anar només encontra, per sistema, i mirar d'eliminarles opcions polítiques contraries i quepoden guanyar i l'anra contra mesurescom les de l'ANE no poden més quedesembocar en actituds d'aquesta me-na.

Qualsevol règim polític democràtic esmanté a partir de la base de que hi haginunes centrals sindicals, una patronal iuns partits polítics disciplinats i benorganitzats i, per tant, una qüestió és eltema econòmic i un altre el polític. Aixòés el que ens fa témer que aquestaduresa de la patronal, com l'incompli-ment de l'ANE, va dirigida contraaquest principi, de disminució de lacredibilitat de les organitzacions obre-res. Les centrals sindicals no accepta-rem aquest sabotatge i exigirem l'acom-pliment de l'ANE, i si això no és així crecque el millor seria el deslligar-se d'uncompromís que sols ens durà a sacrificissense cap compensació. La política de lapatronal és un error i una provocació, deperseguir interessos molt mesquins i deno vetllar pels interessos de la totalitatdel país.

J.M1.C.M.


Catalunya

El PSC interpel·la sobre la creació de la direcció general d'Acció Cívica

Pujol vol "moralitzar" el paísL'actual Govern de la Generalitat que

presideix Jordi Pujol està ben decidit avetllar per la moralitat, els bons costumsi la urbanitat del poble català Per aques-ta raó fonamental, i adscrit al departa-ment de Presidència —és a dir, sota lesordres directes del President— homdictà un decret el passat dia 5 de febrerpel qual es creava la "Subdirecció Gene-ral d'Acció Cívica'M això és la raó per laque, una vegada més, el Grup Socialistadel Parlament hagi presentat una inter-pelado al Consell Executiu "sobre elsmotius i els propòsits que Than deci-dit a crear" l'esmentada subdirecció.

"Les actituds individuals i col·lec-tives —diu l'exposició de motius del'esmentat decret— que se sintetitzenen el civisme han estat objecte, enles darreres dècades, d'un decliviimportant, la qual cosa fa necessarid'emprendre una acció permanentque, amb una preocupació pedagò-gica i amb Pexigènciad'accentuar laconsolidació i desenvolupamentd'aquests comportaments, n'esti-muli el coneixement i en fomenti lapràctica per tal de superar aquellacircumstancia negativa i renovarpermanentment aquells valors quesón bàsics en tota comunitat."

Efectivament, amb aquesta exposicióde motius hom no pot arribar a com-prendre ni el sentit ni el contingut de lanova subdirecció creada. Només un de-tall no s'escapa: que s'augmenta la dota-ció pressupostària de l'aparell de laGeneralitat, com a dada més percepti-ble. Però, per a fer què? Si en lesdarreres dècades hi ha hagut un decliviimportant del civisme, el ciutadà ha desaber des de quan i en quin grau, abansde que s'esveri tot creient-se un dege-nerat. Si declivi del civisme s'entén comla manca de pràctica democràtica quoti-diana, resulta que en el nostre cas elprocés ha estat ala inversa: d'una mancaabsoluta de pràctica democràtica, irrea-litzable en la dictadura franquista, n'es-tem passant a una altra de convivènciademocràtica amb el treball quotidià. Pertant, aquí no hi« ha declivi, sinó tot elcontrari, i el procés s'ha anat realitzant,inclus, malgrat la repressió del fran-quisme., Que la manca de civisme és "al carrer"?

És possible, que la gent es torni més in-sensible envers el seu co-ciutadà. Lesraons, però, no les hem de trobar en unapaulatina degeneració o depravació de

Jordi Pujol I, el Moralitzador

l'home modern, sinó com a complementde l'estadi d'explotació en la que viul'home. La crisi econòmica desballestauna societat, sinó recordem les anteriorscrisis del capitalisme, com la de 1929.

Que la manca de civisme és a laconsciència individual de cada persona?Pot ser, encara que el més probable ésque la mentalitat de tots plegats estiguicanviant, que hom estigui oblidant elsvells patrons de respecte a "les jerar-quies", de l'educació de "Padre Padro-ne", les institucions morals victorianes,l'alliçonament de la classe política diri-gent o els formulismes protocolaris de-cimonònics. La gent no pot creure avui, a1982, en els esquemes de "les cl;irrerresdècades", car aèria tornar a caure a les" clases" de FEN, al batxillerat, la religióa les facultats universitàries, a la censu-ra, i als exercicis espirituals.

Res no s'ha perdut, sinó tot el contra-ri: anem guanyant poc a poc, pas a pas,precisament, a partir d'aquestes darre-res dècades.

El civisme d'una societat es nota en elbon govern del seu Govern, i valgui la

redundància. Quan la gent té treball, perexemple, ni surt al carrer a demanaralmoina ni roba. Quan la gent veu que lesseves contribucions serveixen per a mi-llorar en el seu conjunt no estalvia pica-rescament el pagar els seus impostos.Quan la gent veu que "les autoritats"són responsables, miren pels interessosgenerals del poble i no es dediquen a (in-grandir els seus aparells burocràtics, lla-vors és quan el poder és més a la vora delpoble i aquest fa costat als administra-dors i legisladors que ha elegit; en cascontrari, es nega a votar: s'absté i"passa" de tot.

Molts més exemples podriera trobar,tants com els que diferencien un modelde la dreta com un de l'esquerra perquè,en definitiva la creació d'aquesta direc-ció general de "bons costums i morali-tat" forma part de la divisòria entre elsdos projectes. Uns entenen que la "mo-ralitat" es predica i, altres —l'es-querra— que la moralitat es fa amb lagestió, l'administració i la legislació decada dia. •

18 / L'Opinió Socialista I.» Quinzena de febrer del 1982

Municipals

Els ajuntaments ï la crisi comunista

Assegurar la línia de governUn dels temes que preocupa en els ambients municipals de Catalunya és

la possible repercusió que la crisi interna del PSUC pugui tenir en elfuncionament dels ajuntaments. El conflicte municipal de Madrid, saldatpositivament, ha posat també sobre la taula la repercusió municipal delsconflictes interns del PCE.

—Com valora, Esteve Tomàs, se-cretari de Política Municipal delpartit, la situació creada a l'Ajunta-ment de Madrid?

—La crisi municipal de Madrid no haestat promoguda, precisament, pelPSOE, sinó que ha vingut arrel delsconflictes interns que té el PCE, enaquests moments, i en concret la desti-tució d'uns quants regidors, que de fet,col·laboraven estretament en el progra-ma dissenyat pel pacte municipal pro-gressista signat a Madrid, i per tant hihavia una línia de treball que era neces-sari continuar. Amb l'expulsió d'aquestsregidors comunistes, es va crear unasituació nova que podia prendre duesdimensions: Que l'eficaç labor que fal'Ajuntament de Madrid quedés trenca-da per raons internes d'un partit, i aixòcalia evitar-ho de totes totes. I en segonlloc, que el canvi dels regidors del PCE

pogués significar un canvi en la líniapolítica seguida a l'Ajuntament de Ma-drid. Aquests dos temes bàsics hanmotivat la posició, absolutament raona-ble, dels socialistes de Madrid, i final-ment, després de certes postures deforça per part comunista, aquests hanhagut d'acceptar la realitat, i han retor-nat al pacte municipal.

—I, com penses que pot afectar lacrisi interna del PSUC en el funcio-nament dels ajuntaments de Cata-lunya, on es governa amb el "Pactede Progrés"?

—La crisi del PSUC, evidentment, ésun motiu de preocupació per part delnostre partit, però potser d'una maneramés intensa encara, ho és per a lasecretaria de Política Municipal, en fun-ció de que, en el seu dia, vàrem signaruns "Pactes de Progrés" amb el PSUCque podien quedar alterats degut a la

. crisi interna dels comunistes. La nostraposició és molt clara: Es tracta d'unacrisi d'un partit, d'un altre partit, que noté per que afectar-nos a nosaltres comopció política. I, en segon lloc, queaquesta crisi no perjudiqui l'estabilitatdemocràtica i la governabilitat delsajuntaments en els quals els dos partitsformen el govern. Nosaltres hem man-tingut contactes permanents, per tal deseguir l'evolució de la seva crisi interna,a través de la Secretaria de PolíticaMunicipal del PSUC.

I aquesta secretaria ens ha donat totamena de garanties que això no afectaràal funcionament dels municipis, i que la

, posició de la direcció actual del PSUC ésla de destituir als actuals regidors, que através del seu procés intern, decideixenabandonar aquell partit, i substituir-losamb altres militants membres de lallista. A això nosaltres no ens hi oposa-rem, a no ser que aquest canvi de regi-dors signifiqui un canvi de la direcciópolítica a aquests ajuntaments.

Si en algun cas es posés en perilll'estabilitat de les institucions, nosaltresens hauríem de replantejar, seriosa-ment, les relacions i els acords que en elseu dia vàrem signar amb el PSUC. •

La "casa Blava" al servei dels jovesL'àrea de Joventut de l'Ajunta-

ment de Barcelona va inaugurar, ladarrera setmana de gener, les instal.-lacions de la "Casa Blava" a Vallvi-drera. Es tracta d'una finca, perta-nyent a Parcs i Jardins de l'Ajunta-ment, i que l'àrea de la Joventut haaconseguit que se cedís, per a posar-la al servei dels joves de Barcelona.Tot un exemple del que significaposar a disposició de la ciutat, elpatrimoni municipal.

La "Casa Blava" ha estat arranja-da per que serveixi de lloc de trobadai treball per als grups de joves deBarcelona. No és una casa de colò-nies, sinó un lloc de reunió, formació,programació de tota mena d'activi-tats juvenils. 6'5 milions de pessetess'han invertit en la seva adequació,mantenint-se la seva estructura decasa de camp de dues plantes ambescala de fusta, arcades, grans fines-trons... i un llarg passadís subterranique surt ala muntanya, i que els veïnsdiuen que havia servit d'amagatall alsmaquis.

La "Casa Blava", construïda a principis de segle, ha estat posada al servei de totsels joves de Barcelona,

Altres equipaments semblants del'àrea de Joventut, que ha funcioneno de propera inauguració, són perexemple, les cases de colònies d'Oix,a la Garrotxa, i la de Tuixent; un

campament a Vilada, tocant a LaBaells, una altra casa a Sant HilariSacalm, i dues granges d'iniciació almón agrícola —can Galopa i can Gi-rona—. •


Municipals

Joan Ganyet diputat socialista:

Igualtat pels habitantsde muntanya

Amb la presentació, el passat 22 de desembre, de la proposició de LleiGeneral de Muntanya al Parlament de Catalunya, proposició preparadapel nostre partit, pels Grups de l'Alt Pirineu i la Unió de Pagesos, tota lagravíssima problemàtica de la muntanya catalana, ha passat a ocupar unlloc important de l'actualitat informativa.

Un fet resulta cert: Malgrat que la crisieconòmica i l'atur han deturat una micala marxa de la gent de muntanya vers lesciutats, la realitat és que el procés dedesertització està assetjant perillosa-ment les comarques muntanyenques deCatalunya. D'això i de moltes altrescoses n'hem parlat una estona amb enJoan Ganyet, diputat socialista al Par-lament.

I un primer tema que surt a laconversa, és el del projecte de Lleid'Agricultura de Muntanya elaborata Madrid per la UCD...

— Aquest projecte de llei ha passat jael tràmit de comissió, i per ésser aprova-da li manca el del debat en el Ple delCongrés de Diputats. No obstant, fa

setmanes, per no dir mesos, queaquest tràmit està aturat perquè existeixun dictamen dels lletrats del Congrés,advertint als membres de la Comissiód'Agricultura, dels perills d'anticonsti-tucionalitat del projecte. I aquests pe-rills d'inconstitucionalitat, segons elslletrats, vénen del nivell de detall a quebaixen alguns dels articles, i que deter-minen retalls en les competències reco-negudes a les comunitats autònomes. Iaixò lliga amb una sèrie d'esmenes pre-sentades pels diversos grups de l'oposi-ció. S'ha de recordar que nosaltresvàrem presentar una esmena a la totali-tat i que d'altres grups varen fer esme-nes parcials, i que la majoria d'elles hanestat rebutjades pel grup centrista. Les

Presemi ad 6 de la llei de muntanyaEn el moment do sortir al carrer el present número de l'OPINIO ja s'hauran

celebrat actes de presentació a la Comarca del Pallars Jussà, concretament aTorre de Cabdella, Pobla de Segur i Tremp; i a la Vall d'Aran, a Viella, Salardú iLes.

Altres actes que es desenvoluparan són els següents:Alta Ribagorça Pont de Suert: 7/2 - a les 12 migdia.Pallars Sobirà Rialb: 12/2 - a les 9 del vespre.Ribera de Cardós: 13/2 - a les 6 de la tarda.Esterri d'Aneu: 13/2 - a les 9 del vespre.Sort: 14/2 - a les 12 del migdia.Alt Urgell: Organyà: 19/2 - a les 9 del vespre.Oliana: 21/2 - a les 12 del migdia.Seu d'Urgell: Data a precisar.Cerdanya Bellver: 20/2 - a les 6 de la tarda.Puigcerdà: 20/2 - a les 9 del vespre.Ripollès-Garrotxa Camprodon: 27/2.Olot: 28/2.Berguedà-Solsonèí; (ìòsol: 6/3 - 4 de la tarda.Berga: 6/3 - 9 del vespre.Solsona: 7/3 - 12 del migdia.Lleida Lleida: 26 /2 -8 del vespre.Barcelona Barcelona: 3/3 - a les 8 del vespre.

esmenes anaven destinades a queaquesta llei fos més favorable a lescompetències autonòmiques, assegurarque perdés el caràcter extremadament"forestalista" que té, intentar democra-titzar la figura que es crea de les associa-cions de muntanya, i que segons estancontemplades podrien convertir-se enautèntics focus de pressió dels gransgrups econòmics dins les zones de mun-tanya, i, també, canviar la cota a partirde la qual s'ha d'aplicar aquesta llei, queestà pensada des de la prespectiva de laglobalitat del territori espanyol, peròque no té en compte la diversitat desituacions dels sistemes orogràfics; per-què és molt diferent la muntanya de lacornisa cantàbrica, que els Pirineus, elsistema central o la.Penibètica. Ales-hores, el projecte de llei de la UCD posacom a cota mínima els 1.000 metres, elque és pràcticament inadmisible. No-saltres posàvem la cota de 800 metres;moltes zones de muntanya a Catalunyaho són a partir de 700 metres. Així,doncs, ara s'està a l'espera que la comis-sió, si ho creu convenient, rectifiqui eltext a presentar al plenari, per evitar elsperills d'anticonstitucionalitat, sobreels quals el dictamen adverteix.

Una llei fonamental— Parlem de la proposició de llei

de la Muntanya Catalana...— Sí. De la mateixa manera que per

als ciutadans de l'Estat Espanyol, en elseu moment va ser fonamental l'aprova-ció de la Constitució Democràtica, i porals catalans ho fou, també, l'aprovacióde l'Estatut, pels ciutadans residents ales comarques del Pirineu, aquesta ésuna llei de rang similar. Perquè és laprimera llei de Muntanya que es fa aCatalunya i, també, a l'Estat Espanyol,cas de que s'aprovi, eixugant ata' elretard que portem en referència a totsels països europeus que tenen mun-tanya, i intentant posar-nos al mateixnivell de les directrius de la ComunitatEconòmica Europea i del Consell d'Eu-ropa. Això representaria, per una banda,posar sobre la taula els drets que corres-ponen als ciutadans de les comarques demuntanya de Catalunya, en la mateixalínia que han fet els altres països euro-peus.

20 /L'Opinió Socialista 1.» Quinzena de febrer del 1982

Municipals

— I els grans trets de la llei, quinssón?

— Per una banda, marcar els ob-jectius que es pretenen de cara a aques-tes zones de muntanya, que estan en ungreu perill de desertització, puix en lamajoria d'elles continua baixant el censde població, malgrat que els seus habi-tants ara no es poden traslladar ambtanta facilitat a les grans capitals, per-què no hi troben llocs de treball. Malgrataixò, però, continua baixant la poblacióen gairebé tots els municipis de mun-tanya.

Per una altra banda, es tracta dedeterminar quines són aquestes zones ocomarques de muntanya a Catalunya, i apartir d'aquí organitzar-les democràti-cament, crear-les com a entitats de dretpúblic representantives de la seva zona;establir al nivell català, un consell gene-ral de les comarques de muntanya, en elqual aquestes hi són representades, aixícom els diversos organismes de l'Admi-nistració, per tal d'elaborar els gransobjectius de la política de muntanya;crear la figura de la Direcció General deMuntanya i, sobretot, establir el con-tracte entre les comarques de muntanyai l'Administració de la Generalitat, através de l'anàlisi de les seves deficièn-cies i de les inversions necessàries, con-tracte que agafa la figura de Pla Comar-cal, amb una duració de cinc anys, il'especificació anyal de les partidesd'inversions que han de ser compresesdiferenciadament als pressupostos de laGeneraltiat. Així es pot realment co-nèixer la realitat existent i aplicar d'unamanera racional i ordenada les inver-sions necessàries per redreçar la mun-tanya catalana.El que tampoc és cap solució són elsviatges messiànics del President de laGeneralitat o les visites pastorals delsconsellers, demanant a la gent que ex-pliquin llurs problemes i dient queja elstindran en compte.

Problemes i més problemes

—Es pot parlar de ciutadans desegona classe, a l'hora de les zonesde muntanya?

— En els actes públics desenvolupatsaquests dies al Pallars Jussà, que és laprimera comarca on hem anat a explicarel contingut de la llei de muntanya, esparlava de ciutadans de tercera catego-ria. Perquè fins ara es deia que hi haviaciutadans de dues categories, els habi-tants de la ciutat i els habitants delcamp, però és que a dins dels habitantsdel camp hi ha els ciutadans més margi-nats que són els niés perifèrics, els quetenen les comunicacions més difícils, elsque tenen nivells d'escolarització mésproblemàtics, els que tenen més llu-

Que els que viuen a la muntanya,deixin de ser ciutadans de tercera

categoria.

riyans els seveis geriàtics, sanitaris, quesón els habitants de muntanya. S'ha detenir en compte, per exemple, que peranar a un hospital de segona categoria,els habitants de muntanya han de fer150 kms. de promig, i que hi ha comar-ques que no tenen ni un sol hospital.

— Les diverses comarques demuntanya de Catalunya tenen unsproblemes comuns, però també deuentenir-ne alguns d'específics de cadazona concreta...

— Dins de Catalunya hi ha un 25% delterritori que es pot considerar de mun-tanya i que, a diferència d'altres zonesde muntanya d'Europa i sobretot del'Estat Espanyol, aquest territori estàorganitzat funcionalment en comarques.Aleshores, la nostra proposició de llei, apartir d'aquesta realitat de la muntanyacatalana, crea els consells comarcals,considerant comarca de muntanya, totala comarca malgrat que hi pugui haverpart d'ella que estigui per sota de cotes,inclus de 500 a 400 metres. Això es veumolt clarament, per exemple, al PallarsJussà, en que la capital Tremp, i la sub-capital, La Pobla de Segur estan entre400 i 500 metres. Però resulta que elshabitants de Capdella o de la Vall Foscatenen els seus serveis a la Pobla deSegur o a Tremp, i que si se'ls hi privésl'accés a aquests centres, si no es poten-ciés encara més la interelació entre elspetits nuclis de muntanya i els fons deles valls, això aniria en perjudici delshabitants que viuen més amunt.

Característiquesespecífiques

Per tant nosaltres considerem que lescomarques de muntanya de Catalunya,es poden dividir en dos grans apartats:Unes que són totalment de muntanya, iunes altres que tenen una gran part desuperfície de muntanya, però que nosal-tres incloem dins d'aquesta proposicióde llei. En el primer apartat, hi ha les del'Alt Pirineu, és a dir, el Pallars Sobirà,el Pallars Jussà, La Vall d'Aran, l'AltUrgell i la Cerdanya; i en el segon grup hiha el Solsonès, el Ripollès, la Garrotxa iel Berguedà.

Efectivament, hi ha grans afinitatsentre les comarques de muntanya, i laproblemàtica es pot dir que és espe-cífica, i que es diferencia de les altresparts del territori català. Ara bé, tampocno hi ha una homogeneïtat entre les vallsi es pot parlar, per exemple, de co-marques que estan més avançades en laseva terciarització, per la seva dedicacióal turisme, com pot ser la Cerdanya o laVall d'Aran, comarques d'un alt per-centatge de dedicació a l'Agricultura,com el cas del Pallars Sobirà, o co-marques que ja tenen un equilibri entreels tres sectors productius, com és el casde l'Alt Urgell. No obstant això, la pro-blemàtica de les pastures d'alta mun-tanya, la problemàtica de la dificultatd'accessos, del maltractament que es faavui dia de les masses forestals, del'aprofitament del recurs neu, dels dèfi-cits d'ensenyament i sanitat, i les dificul-tats pròpies de l'activitat agrícola, elclima, les pendents etc..., tot això marcacom homogènia aquesta gran taca de laquarta part del territori de Catalunya.

—Com influeix el turisme en totala problemàtica de la muntanya?

— El turisme pot ser contemplat desde dues perspectives. Per alguns sectors.pot ser contemplat com una activitatque s'efectua en detriment de l'agri-cultura, de la ramaderia, i moltes vega-des de l'equilibri paisatgístic. I això hasucceït en algunes parts del territori delPirineu. Entre d'altres qüestions perquèl'activitat turística no ha estat estudiadai planificada, i no hi ha hagut la partici-pació suficient de les col·lectivitats lo-cals, per tal que el creixement fos ade-quat a les realitats de les comarques. Noobstant això, hi ha una altra lectura delfenomen turístic, més positiva, i és la deque ha contribuït a l'estabilització de lapoblació en els llocs on s'ha establertamb força, per exemple a la Cerdanya i laVall d'Aran, on la població no ha dismi-nuït, i fins i tot ha pujat moderadament.Malgrat tot, hem de dir que, per exem-ple, a la Vall d'Aran el sector primariestà en una situació dramàtica i té el pe-rill de desaparició a curt termini, i això ésmolt negatiu des de tots els punts de vista,inclus des del turístic i paisatgístic, per-què si es deixa de conrear, de tallarl'herba, hi ha una degradació immediatadel paisatge. A la Cerdanya, el turismeha estabilitzat la població, ha produït unrecanvi —al voltant de 2.500 habi-tants— que han marxat i han estatsubstituïts per altres.

Realment, la meva valoració dels fetsturístics al Pirineu, ha de passar per unaconsideració positiva, com a factoreconòmic de primer ordre, i una consi-deració negativa, i és que moltes vega-des l'establiment del turisme s'ha fetd'una manera indiscriminada, i no sem-pre donant el màxim de beneficis alshabitants de les zones afectades. •


Municipals

Els ajuntaments i la delinqüència

Potenciar al màximla prevenció

El problema de la delinqüència preocupa a les grans ciutats comBarcelona, en especial en moments d'una crisi econòmica tan greu coml'actual. Els ajuntaments d'esquerra es mouen entre la voluntatd'abordar a fons aquest tema, i els condicionaments econòmics, jurídicsetc... que s'hi interposen. Els ajuntaments de dreta, simplement, viuend'esquena al problema.

ments de casa nostra, encara es dedicamés als programes de tipus repressiuque als preventius.

—Cal una normativa legal que possi-biliti i faciliti les tasques dels ajunta-ments en aquest camp, i que resolgui lesqüestions de finançament.

Els dies 21 i 22 de gener, les àrees deJoventut i de Serveis Socials de l'Ajun-tament de Barcelona varen organitzarunes jornades sobre el tema: "Els Ajun-taments en la prevenció de la delin-qüència".

En el decurs de les jornades es varenanalitzar els diversos programes muni-cipals de prevenció, el marc jurídic-institucional en el qual es desenvolupal'actuació municipal en el tema de ladelinqüència i la seva prevenció, elsaspectes econòmics, i diverses experièn-cies italianes, angleses i franceses. Fi-nalment es va realitzar una taula rodonasobre els serveis que l'Ajuntament deBarcelona ofereix de cara als infants i alsjoves.

Hi varen participar representants, amés dels de la Casa Gran barcelonina,dels ajuntaments de Cornellà, Badalo-na, Sabadell, l'Hospitalet, Torí i Greno-ble, així com representants de la Gene-ralitat, de la Corporació Metropolitana idel Departament de Serveis Socials delComtat de Cambridge.

Les conclusions finals de les duesjornades de treball es poden resumir enels següents punts:

—Hi ha poca clarificació de compe-tències entre els òrgans públics (Muni-cipis, Generalitat).

—Interès dels ajuntaments en coordi-nar-se amb la Generalitat de forma glo-bal i no amb cadascuna de les Conselle-ries.

—S'explicità* que els ajuntamentshaurien de ser els gestors dels plans queelabori la Generalitat.

—Necessitat dins dels ajuntamentsde coordinar les àree;; de Serveis So-cials, Joventut, Ensenyament, GuàrdiaUrbana, Descentralització.

—En el debat es va palesar la mancade qualitat de l'ensenyament, la qualcosa produeix molts dels fracassos esco-lars.

—Evidència que els conceptes de se-guretat ciutadana i prevenció de la de-linqüència estan entesos des d'anglesdiferents.

—Es va constatar que als ajunta-

Tasca de sensibilitzacióUna de les ponències fou la presenta-

da per Pius Fransoy, responsable deT àmbit de Prevenció de la Delinqüènciade l'Area de Serveis Socials de l'Ajunta-ment de Barcelona. Pel seu indubtableinterès reproduïm ara alguns paràgrafsd'aquesta ponència, i concretament, l'a-partat on es parla.de l'enfoc que elconsistori barceloní ha donat a l'actua-ció municipal en matèria de prevenció.

Pius Fransoy comença dient que:"... ens hem fet dos tipus de planteja-ment: el polític i el tècnic. El plante-jament polític ve emmarcat per la recercade l'òrgan públic responsable en la ma-tèria preventiva, i per la recerca de l'im-prescindible coordinació entre els enspúblics, amb la finalitat de: 1) Potenciarla prevenció i el tractament dels jovesamb problemes delinqüencials, i marcarplans d'actuació trienal. 2) Aconseguirmitjans econòmics, materials i/o hu-mans per a la consecució dels plans.3) Impulsar nous projectes que per laseva envergadura i complexitat hagind'ésser portats per organismes públics: a)"Probations" o llibertat vigilada (me-nors); b) Reforma penitenciària; c) Pa-liar l'atur juvenil. Presa de mesuresencara que sigui a nivell de ciutat o barri;d) Potenciar la formació d'educadorsespscialitzats".

Pius Fransoy va exposar, també, lagran importància que donen a la tasca desensibilització i informació sobre el pro-blema, i va manifestar que la sensibilit-zació es desenvolupa en base a: Elabo-ració de tríptics; Família, l'Escola; Edi-ció de petits dossiers dibuixats explicant lapresó, el procés judicial, etc; Edició dediversos estudis que s'estan elaborant;Xerrades a barris, escoles, centres so-

cials; Organització de seminaris i de"cine-fòrums"; Organització d'un Sim-posium sobre l'administració local i l'ac-tuació en el camp de la prevenció de ladelinqüència.

Actuacions preventivesEntrant ja en les actuacions preventi-

ves concretes, l'Ajuntament de Barce-lona ha centrat l'atenció en els següentsaspectes: 1) Ajuda familiar. Moltesvegades la família no pot portar a termela seva funció estructuradora i socialit-zadora de la personalitat dels seus in-fants, per falta d'elements materials o decondicions personals dels seus membres.Aleshores, cal atendre aquesta proble-màtica amb ajudes materials, econòmi-ques, i amb ajudes personals, en casos demalaltia o desaparició d'alguns mem-bres. 2) Centres de temps lliure, quefuncionen en el temps post-escolar, iestan pensats per a tot tipus d'infants ide cara a possibilitar uns espais detrobada on poder parlar, jugar, fer tre-balls; i també a tenir programades di-verses accions estructuradores de lavida en grup i amb funció educadora. 3)Educadors de carrer. Necessitat d'u-na actuació allà on surgeix el problema,per tal de donar alternatives culturals,socials i d'esbarjo a les colles de nens ijoves. I també de cara a obtenir una in-formació del que està succeint als nos-tres joves, el més real possible. Enaquests moments ja hi ha tros equipsfuncionant a Canyelles, Besòs i Distric-te Ve. 4) Centres Oberts. Lloc inter-ring entre l'escola i el carrer. Ara hi ha 3centres oberts, al Carmel, Zona Franca iBesòs, atenent des tipus d'infants: in-fants sense escolfuïtzar, i inl'ants queanant a l'escola necessiten un reforç.

Quan s'evidencia la incapacitat de lafamília i la inoperància de les institu-cions de reforç, cal pensar en les insti-tucions de substitució: 1) Residènciesinfantils (6 a 11 anys, mixtes). N'hi ha 7repartides per barris de Barcelona. 2)Residència pre-juvenil (14 a 16, mixtes).N'hi ha una al Polígon Canyelles. 3)Residència juvenil (16 a 20, mixtes).N'hi ha una, amb capacitat per a 15joves, al Poble Sec. 4) Famílies substitu-tes. 5) Subvencions a tallers perquèacullin a joves per aprendre un ofici. 6)Centre d'acollida (en projecte) del Dis-tricte Ve. •

22 / L'Opinió Socialista 1/ Quinzena de febrer del 1982

Municipals

Después del juiciode "Els Alfacs"

por Rafael Nadal i Company *

L a Excma. Audiència Provincialde Tarragona ha dictado Senten-cia en la llamada causa de "Los

Alfaques". Se condena a D. FranciscoMolinos Ortega y D. Alfredo Orti Noe yse absuelve al resto de los inculpados.

Dejando aparte el pintoresco sucesode que la Sentencia llegue antes a losmedios de comunicación que alas partesinteresadas, a pesar de su constantevigilancia en la Secretaría de la Audien-cia, vaya por delante todos los respetosque como tal nos merece. Sin embargo,mi posición en el ejercicio de la acciónpopular respecto a la misma era y esotra. Pedimos la absolución para elobrero Sr. Villalba que se limitó a conec-tar la tubería a la cisterna que cargó elpropileno, así como para los asesores deSeguridad señores Marco y Molinos porcarecer de mando ejecutivo en la facto-ría. La Sentencia en su Resultando deHechos probados, cuya sacralización,de no mediar error en la apreciación deun documento auténtico, los hace in-modificables (inconveniente gravísimopues todo depende de la intuición detres respetables señores), ha venido ajugarconjugar las conductas de los seño-res Orti y Molinos, eliminando las otras,haciéndolas confluir en la causa origende la tragedia.

Según su contenido, "la cisterna sehallaba en perfectas condiciones, ha-biendo pasado los controles y trámitesreglamentarios", sin válvula de seguri-dad "por no ser preceptivo en aquellafecha". El Sr. Hernández en su condi-ción de Ingeniero Industrial y DirectorTécnico de Cisternas Reunidas, S.A.,"aceptó como conductor a D. FranciscoInbernón tras asesorarse y comprobarsu experiencia al servicio de la entidad,desde el 25 de mayo de 1966 al 28 deoctubre de 1967, como conductor de cis-tenas y sus conocimientos sobre gaseslicuados eran suficientes para readmi-tirlo en el mes de mayo de 1978 (son casidiez años entre una y otra fecha), capa-cidad que le relevó del correspondientecursillo que impartía la Empresa". ElSr. D. Sócrates Arguelles era "ajeno acualquier actividad técnica de Presiden-te del Consejo de Administración". Sereconoce carácter de Ingeniero Indus-trial de D. Alfredo Orti Noè. Pero no sele da relevancia dado (opinión del Tri-

1.a Quinzena de febrer del 1982

Rafael Nadal, senador y promotor dela Acción Popular en el juicio de "Els

Alfacs".

bunal) que podía ejercer este cargocualquier persona sin necesidad de os-tentar este título, si bien se conjuga suconducta, como antes hemos indicado,con la del asesor de seguridad Sr. Mo-linos, para llegar a la conclusión de que,éste "con manifiesta despreocupación yfalta de vigilancia sobre los controles desalida de cisternas que podía y debíahaber realizado", agregando más ade-lante "denunciara de palabra o por es-crito al Director de Refinerías y a losJefes de las correspondientes Seccionestan gravísimas infracciones (no pode-mos olvidar el careo entre ambos en elque el Sr. Molinos le recordaba susadvertencias al Sr. Orti) que igualmen-te estaba obligado a supervisar, contro-lar y corregir el también procesado eIngeniero Industrial D. Alfredo Orti Noè(como puede yerse se incide en título ycargo). Termina extendiéndose en ladescripción de la catástrofe y en losconsiderandos elimina el concepto deprofesionalidad de este señor que podíasignificar la agravación de su pena. No sevaloriza, como se esperaba, el temaválvula de seguridad, a pesar del singu-lar hincapié que en ello hicieron losPeritos judiciales con título de Ingenie-ros Industriales.

El Tribunal no sólo discrepa de nues-tra tesis, sino también del Fiscal quepedía para D. Alfredo Orti Noè, Directorde Enpetrol tres años. Para D. AlfredoMarcoyD. Alfredo Molinos, asesores deSeguridad, dos años. Un año para D.Sócrates Arguelles, Presidente del Con-sejo de Administración de CisternasReunidas, S.A., y D. Alfonso Hernán-dez, Director Técnico de esta empresa,y seis meses y un día para D. JoséVillalba que se limitó a enchufar latubería a la cisterna. Nosotros centra-mos la acusación en los señores Orti,Arguelles y Hernández, para los quepedimos 8 años de prisión mayor, peti-ción que alguien consideró exagerada,pero que se basaba en la misma filosofíaque inspiró a la Sala de la Excma.Audiencia Provincial de Barcelona en lacondena contra el periodista Vinader,por lo demás coincidentes con la peti-ción de las acusaciones privadas antesde que se retiraran después de ser in-demnizadas. Pues bien, si en la Senten-cia contra Vinader se subsumió su con-ducta, como profesional en el párrafo 5.°del art. 565 del C. Penal, elevándose lacondena, por el supuesto que aquellogeneró dos muertos, hasta siete años, deacuerdo con la facultad que disfruta enestos casos el Tribunal, no puede ta-charse de exagerada mi petición ante215 muertos y 65 heridos.

Con lo que se demuestra, una vez más,la poca uniformidad de criterios en lojudicial, constantemente patente en ma-teria de indemnizaciones en circulacióny no digamos en materia de defensa ypruebas, difícilmente corregible dentrodel sistema, derivado de una legislaciónque si en su tiempo podía calificarse deprogresista —me estoy refiriendo a la L.de Enjuiciamiento Criminal—, en losactuales, agravado con la interpretaciónrestrictiva que de ella se ha hecho,aunque sin alcanzar los niveles de laAlemania nazi, no cumple el cometidoque una sociedad democrática exige. Ymenos mal que la Constitución algo hamejorado, particularmente en lo refe-rido a asistencias a detenidos.

Volviendo al Juicio de Los Alfaques,muchos de los asistentes a sus sesiones,extrañaban que para hacer constai- algo ̂en acta se tuviera que contar con la m

L'Opinió Socialista / 23

Municipals

^autorización de la Presidencia, cuandoT lo normal es que fuera recogido taqui-

gráficamente o por otro medio parecido,en unos tiempos en que cualquier frivo-lidad es recogida por los medios audio-visuales. No hablemos de la famosa"repetición de la jugada". Aquí todo hade quedar en la memoria del Tribunal,orientado por el sumario en cuyas actua-ciones poca participación tienen las par-tes, entregado a su intuición o a las notasque pacientemente toma el MagistradoPonente. Muy poco convincente, pero esasí.

En cuanto a la acción popular, es claroque aún no suele verse con simpatía porla Magistratura, como lo prueban laselevadas fianzas que se siguen exigien-do, de lo que nos libramos gracias a lasingularísima comprensión del limo.Juez Instructor de la causa. Afortunada-mente el Tribunal Constitucional, con elacierto que ya le caracteriza, ha empeza-do a frenar esta facultad, y junto con laresolución que anulaba lo actuado enbase a declaraciones prestadas en Comi-saría, sin asistencia de letrado, compor-ta serias advertencias en el sentido deque algo ha cambiado. Con esto quierodecir que en el año 78, sin Constituciónysin T. Constitucional, de no contar con lacomprensión de un Juez, difícil se noshabría puesto. Pero es que, además,todos nos apercibimos que mi presenciaconstituía una verdadera curiosidad ju-rídica, al extremo de que hasta el tercerdía, entre los intervinientes, pocos sefamiliarizaron con el trato que me corres-pondía. El mismo fallo minimiza nuestraacción al excluirla de las costas, en lasque habitualmente se comprende las delas acusaciones, en el supuesto de con-dena, lo cual unido al desarrollo del Jui-cio, durante cuyo transcurso tuve queafirmar mis derechos, nos da idea aproxi-mada de cómo la Magistratura siguecontemplando el ejercicio de la acciónpopular.

La misma resistencia a la reintaura-ción del Jurado," cuya Ley es vigente,sólo en suspenso por un Decreto de laJunta de Defensa Nacional de Españade 8 de septiembre da 1936, cuya virtua-lidad es discutible, nos ayuda a com-prender la situación actual. Pero éstesería otro tema.

Para terminar diremos que la senten-cia dictada en la ya celebra causa de LosAlfaques no ha sido recibida precisa-mente con una delirante salva de aplau-sos por los medios de comunicaciónespañoles y extranjeros.

Y si el camino se hace al andar, quedaaún mucho por andar hasta conseguir ladefinitiva democratización de nuestraJusticia. •

»Senador por Tarragona del PSC(PSC-PSOE)

23 de enero en Ginebra

Cita por la pazEl pasado 23 de enero se celebró en

Ginebra una gran manifestación de jóve-nes de toda Europa, convocada pormultitud de organizaciones políticas ju-veniles y a la que se adhirieron muchísi-mos grupos pacifistas y ecologistas euro-peos. Era una manifestación por la paz yla libertad, en solidaridad con los traba-jadores polacos, contra la intervenciónnorteamericana en El Salvador y otrospaíses latinoamericanos, y en reivindi-ción de los pueblos. Dos días después sereunían en la misma ciudad suiza Ale-xander Haig y Andrei Gromiko, paramantener un diálogo de sordos, muestraun poco teatral y un mucho dramática desu propia inutilidad.

Los jóvenes catalanes no podíamos niqueríamos pasar por alto esta cita. Paranosotros no había duda: había que ir aGinebra, había que participar en esamanifestación y nuestra participacióndebía ser notoria. Por ello, la J.S.C,(junto con la JCC y la JERC) organizó unviaje de un fin de semana a Ginebra ehizo una convocatoria pública para quese apuntaran todos los jóvenes que lodesearan. El resultado sorprendió amuchos, pero nos enorgulleció a todos:el viernes 22 del Pla de l'Escorxador deBarcelona salían 40 autocares, transpor-tando 2.200 jóvenes catalanes, rumbohacia Ginebra.

Pese a todos los errores organizativosque pudimos cometer, pese a las dificul-tades inherentes a toda convocatoriarealizada con otras fuerzas políticas ju-veniles, pese al frío pasado, pese al pocotiempo de que se disponía, pese a mu-chas más cosas, no cabe duda de que elviaje valió la pena. Valió la pena, no sólopor cuanto actos como este suponen unel emento claro de reactivación y dinami-zación de una organización juvenil comola nuestra, sinó también, y fundamental-mente, porqué era una prueba impor-tante, mordaza de muchos incrédulosque demostraba que la juventud^de estepaís pasa muy poco de los "rollos" que laafectan directamente, que es capaz yestá ansiosa de responder a las iniciati-vas con las que sincera y espontánea-mente se pueda identificar; lo único ne-cesario es que esas iniciativas surjan.

Por otra parte, la cita en Ginebra noera una cita caprichosa ni el resultadocircunstancial de una vocación turísticay aventurera. Era mucho más; era lanecesidad de dar una respuesta a unapolítica loca, asesina y humillante: la deaquellos que, desde el Este o desde elOeste, han hecho del mundo su feudo yde los hombres sus siervos...

Que de los 6.000 jóvenes que había enGinebra 2.200 fueran de Catalunya esun dato que, sin caer en falsos triunfalis-mos, no podemos olvidar. Nuestra pre-sencia en el seno de un movimiento cadadía más vigoroso, como el movimientopacifista europeo, es inexcusable comojóvenes, como socialistas y como miem-bros de una realidad histórica no carac-terizada precisamente por ser el reino dela paz y la libertad. El encuentro deGinebra nos ofreció una importantísimaoportunidad para participar en ese mo-vimiento para impulsarlo; y nos ofreciótambién la oportunidad de gozar de unaintensa experiencia de convivencia,primero entre nosotros mismos y des-pués en Ginebra, con el resto de jóvenesque allí estuvieron; jóvenes de culturas ylenguas distintas, no totalmente coinci-dentes en sus opciones políticas o ideo-lógicas, pero unidos por el rechazo deuna locura y por el ansia de "algo dife-rente"; unidos por el significado de trespalabras que con voces entre tristes,impotentes e ilusionadas, sonaron entodos los idiomas: QUEREMOS PAZ YLIBERTAD...

Y ese es un grito que pensamos seguirrepitiendo mientras sea necesario. Noimporta donde tengamos que ir, lo quetengamos que hacer, las dificultades conlas que tengamos que enfrentarnos. Loúnico importante es que no vamos adesfallecer, que nuestra lucha por la pazy la libertad va a ser constante e impara-ble, pese a quien pese y guste a quienguste...

Francesc López Guardiola(J.S.C.)


Cultura ßiEn relació a la política cultural de la Generalitat

Cal un debat publicRaimon Obiols i Jordi Font, ambdós membres de

la Comissió Executiva del nostre partit, van criticar,en unes declaracions d'agència, les greus mancancesque oferix la política cultural de la Generalitat actual.L'agument principal de les quals és el nul interès perla creació d'infraestructures culturals, tan necessà-ries; Ama Moll ve respondre aquestes declaracionsconvidant als representants socialistes a un debatpúblic sobre la política lingüística, com si es tractésnomés d'això. Els interpel·lats van publicar un articleal Diari de Barcelona del dia 6 de febrer on s'exigeixun debat sobre política cultural global, que tot seguitreproduïm.

Conversem amb ells de l'article en qüestió, delstemes que s'hi apunten, i n'apareix un de nou. Es

tracta de la política de subvencions, de la què ensdiuen que no té nord; constitueix una infinitat departides disperses que no componen cap imatgeglobal, només és un trencaclosques sense solució.Aquesta política de dispersió subvencionadoraes útil per a conrear amistats i per a fer-ne denoves, però la situació del país reclama a critsun cert rigor en l'ús del diner públic.

Darrera les subvencions a entitats i a perso-nes hi ha d'haver criteris preestablerts, trans-parents, contrastables, criticables. És a dir, unapolítica clara que faci de la subvenció una inversiópública que doni fruits previstos a mig o llargtermini. No una pràctica de repartidora cliente-lar. Tampoc una pràctica de selecció subjectivai dirigista".

U nes breus, modestes i correc-tes declaracions efectuadesper nosaltres a un bon profes-

sional de l'agència Europa-Press, enles que valoràvem, des de l'òptica so-cialista cultural i lingüística que tractade dur a terme el govern del senyorPujol, han aixecat una petita tempesta.No era en cap cas la nostra intenció.Aina Moll, directora de política lingüís-tica del govern Pujol, replicà a lesnostres declaracions proposant un de-bat públic sobre la qüestió. Els socia-listes hem acceptat aquest debat que—com assenyalava el davantal del Bru-si d'ahir— pot i ha d'ésser "un debataclaridor". Hem afegit que caldria queen aquest debat hi fossin presents elsresponsables polítics de la gestióque elgovern Pujol du a terme en el terrenycultural i lingüístic, és a dir, el propipresident de la Generalitat o, en tot cas,el conseller de Cultura, senyor MaxCahner i García. Veurem si acceptaranaquest encontre i aquest debat, o bé sis'esmunyiran del mateix, perquè consi-derin més còmode anar fent bullir l'ollade la campanya contra la concertacióautonòmica.

La qüestió que els socialistes hemplantejat és, en efecte, una qüestiópolítica, i de la màxima importància. Estracata d'escatir si té sentit o no quehom pretengui tirar endavant una cam-panya de "normalització lingüística"sense plantejar prioritàriament, i d'unamanera clara i contundent, la qüestiódel desgavell, els dèficits i l'escàndold'unes infraestructures culturals inexis-tents o deficitàries fins a extrems ter-cermundistes. Una veritable normalit-zació cultural i lingüística, sobretot a les

zones de població obrera, no pot passarpels enfocaments en curs. Que unscentenars de persones s'apuntin a lesclasses de català organitzades pelsAjuntaments —amb majoria socialistaen molts casos— i per la Generalitat, éssatisfactori. Però de cap manera éssuficient ni efectiu. La normalitzaciócultural o lingüística ha d'arribar a am-plis sectors de la població a través d'unadinàmica cultural extensa intensa. En elmoment present, quan els ajuntamentsde les zones urbanes i suburbanes, ambla voluntat de posar en marxa aquestadinàmica, topen sempre amb un abismeinfranquejable: la manca gairebé abso-luta d'equipaments culturals (perexemple de locals per a la programaciódeteatre, música o cinema, decasals decultura, de biblioteques, de centresd'esplai, etc.). I cal, d'una vegada pertotes, que el govern Pujol adquireixiconsciència d'aquest fet. Que posi enmarxa amb urgència una política deconvenis amb els municipis populars—especialment els del "cinturó", quees troben en una situació angoixosa enaquest camp, com en tants d'altres—per a la creació d'infraestructures,culturals. Que posi en marxa d'unavegada una política de concertaciód'actuacions en projectes d'interèssocio-cultural. No fer això no és sinóuna manera acomodaticia i xiroiad'amagar l'ou.

Les campanyes de normalització lin-güística —en la que participen decisi-vament tants ajuntaments governatspels socialistes —han d'ésser un delseixos d'una política cultural més àmpliai globalment coherent, que apunti deveritat a fer de Catalunya un sol poble,

culturalment avançat, tolerant i respec-tuós, plural, ric en la diversitat de lesseves expressions i capacitats, senseimposicions ni discriminacions de capmena.

Mentre la campanya de normalitza-ció lingüística, segons reconeix AinaMoll, troba un ressò positiu i una francavoluntat de col·laboració en els munici-pis d'esquerra, pel que fa a la potencia-ció de l'ensenyament del català, s'ob-serva una situació inversa que esdevéescandalosa i injusta. Els ajuntamentsno troben en la conselleria de Cultura lavoluntat de col·laboració que faria pos-sible coordinar esforços per a sortir deltercer-mundisme cultural que patim. Nosols això,sovins els ajuntaments ambgoverns socialistes o d'esquerra topenamb interferències i obstacles inaccep-tables, marcades sovint per càlculselectoralistes. Aquests ajuntamentshan reclamat reiteradament l'establi-ment d'un marc de col·laboració quepermeti posar en marxa, al llarg i amplede Catalunya, una veritable tasca denormalització i de progrés cultural.Existeix una proposta escrita en aquestsentit, elaborada per un ample i repre-sentatiu conjunt de regidors de cultura,amb el títol "Per un marc de col·labo-ració en la política cultural",que avan-ça propostes concretes. La resposta dela Conselleria fins ara ha estat el silencimés absolut.

És d'aquestes i d'altres qüestions quevolem debatre, amb claredat i senseestridències, amb el senyor Max Cah-ner. Esperem que sigui possible.

RAIMON OBIOLSJORDI FONT

1.« Quinzena de febrer del 1982 L'Opinió Socialista / 25

Debat

L'Estat deles Autonomies (i 3)

. per Joan Cornudella í Barberà

En aquest tercer, i darrer article hede tractar de l'apartat b) delsprocessos d'integració"en curs",

que diu així:b) pel que fa a Catalunya (Principat),

les formes d'integració de la societatcatalana a l'objecte de consolidar id'estabilitzar la Nació catalana i deconjurar la ruptura, vull dir les amena-ces de ruptura, vull dir les amenaces deruptura, històrica de la població catala-na.

Des del punt de vista socialista, laintegració d'una societat és una em-presa permanent d'aproximació a unasocietat sense classes. Podríem dir queconstitueix un projecte específicamentsocialista. Però en el nostre cas, elproblema és més complex. En primerlloc resulta més dificultosa la integraciósocial si la comunitat a integrar noposseeix els graus suficients de llibertatpolítica que permetin posar en joc, engrau suficient és oler, les constantshistòriques que identifiquen l'esmen-tada comunitat. I e! problema és méscomplexe en el nostre cas, perquè larecuperació dels graus suficients dellibertat política i la integració socialmés clarament lïiomogenització socialdesitjable per ala socialistes —noconstitueixen dos passos successiusans obligadament simultanis, que escondicionen mútuament.

El que ha de tirar endavant, o endar-rera, o no mouro's del lloc, és el poblede Catalunya tal COITI és avui, en la sevaactual configuració procedent del trau-ma d'una guerra civil, i els seus resul-tats, dels quaranta anys de govern delbàndol victoriós, molt ben caracteritzatespecialment en r elació a Catalunya, i alllarg dels quals es va produir un profundmoviment de canvi de l'estructura po-blacional de l'Estat espanyol. El canvi,en gran part indiferent a l'aventuraimmobilista-avonturn do recuperaciód'un passat com a condició d'un futurimperial— va significar per a Catalunyal'arribada massiva i concentrada en unspocs anys, d'uns població immigradaque es pot avaluar entre un 40 i un 45%de la població global

Aquesta és la situació dol Principat almoment de la restEureció de la Mo-narquia parlamentària amb la sevacàrrega de reforma política cap a la

democràcia i de promesa d'un Estat deles Autonomies.

Una població escindida? Jo no diriatant. Si bé hem de partir de la base depercentatges elevats de població im-migrada, no és menys cert que a Cata-lunya-Principat la població immigradano és susceptible, pel moment, d'as-sumir un projecte polític propi, ni pelque respecta l'autogovern emparat perla Constitució i per l'Estatut, ni pel querespecta una provincianització pura isimple. En qualsevol cas, la possiblenostàlgia de les procedències no jugacol·lectivament en aquesta direcció.

Una cosa és que la població immi-grada no presenti projecte polític propi,o que no secundi —menys versem-blantment encara—el possible d'aturardes de la dreta espanyola l'avenç delredreçament nacional de Catalunya, iuna altra cosa és que no compti. Evi-dentment compta i més evidentmentencara ha de comptar amb tot el seu pesincorporat a la vida social catalana.

Les hipòtesis basades en l'absènciadel fenomen són inútils i les nostàlgiesde situacions anteriors entretenimentsd'estones perdudes que no assumeixenla dinàmica irreversible introduïda pelsfets reals d'haver perdut la guerra civil.El temps cronològic ha continuat el seucurs i el continuarà, com sempre, peròel temps real és un altre i compta ambtotes les seves conseqüències a partirdu la introducció dels fets nous. Es unamanera de dir i de reflexionar sobre lasocietat catalana que té aproximada-ment els anys que van des dels 00 finsavui.

Volia dir això el slogan electoral delPSC (PSC-PSOE) a les eleccions alParlament do Catalunya, "La Catalunyanova"? Exactament no ho sé; no sé sivolia dir més coses. En tot cas, volia diraixò o això i més coses o solament méscoses, no ho vam saber dissenyar ambprou traça, i menys encara no ho vamsaber explicar al poble. El fet és que lacampanya electoral a la que vam anarentre cofois i creguis, la vam saldar ambuna desfeta prou considerable i prougreu.

El fet és que en una contesa clara-ment catalana va guanyar CiU, el cen-tre-dreta català. Si se'm permet, vaguanyar la "Catalunya vella". I va

guanyar significativament. Jo diria queva quedar demostrat quant pesa i compesa la "Catalunya vella" en el noucontext, en la nova situació.

No estic fent jocs de paraules empa-rant-me en imatges senzilles, "Cata-lunya vella" —"Catalunya nova". Nopretenc contraposar-les, cosa que fóraun error històric greu. I si algú, delibe-radament o per error o per inadvertenciales contraposa, està llest. Em refereixoa formacions polítiques "centre o cen-tre-dreta". Perquè el que és cert és queel PSC (PSC-PSOE) té molt present laCatalunya vella senzillament perquèn'és fill, i fill legítim.

Un error nostre del Partit dels Socia-listes de Catalunya, fou d'abanderar elslogan "Catalunya nova" com si l'anes-sim a forjar, en certa manera, de cap i denou. I no vam advertir, o no vam saberexplicar, que la "Catalunya nova" noens esperava a nosaltres ni a ningú perposar-se a caminar. Perquè era ja un fet,era present, ja actuava. El corrent os-mòtic operava ja puixantment, fona-mentalment, com un fet vital difícil dedeixar-se explicar i mesurar completa-ment per factors ideològics que, evi-dentment, operen en el complex joc deforja de la nova societat catalana; comopecen també i conjuntament la Marcahispànica, la frontera, la mar, l'empentamedieval vers la mar, la llengua, lacultura, etc. etc.

Vull dir que "la Catalunya nova" ora jauna realitat de la qual formàvem partnosaltres i els qui, com aquell que diu,acabaven d'arribar.

Aquest és un punt de vista qua noadmet cap mena do contraposició entredues entitats pretesament aïïladou "Ca-talunya vella-Catalunya nova". La reali-tat és una síntesi o integració-la inte-gració és sempre una mena de síntesi—que va véhiculant la vida quotidiana, unavida quotidiana, una vida quotidianaque ha guanyat cotes de relació méselevades amb l'adveniment de la de-mocràcia, més o menys consolidada, al'Estat espanyol. Signifiquen tambó lescotes més elevades de relació que elsistema de relacions està sofrint uncanvi? Probablement, si. A Catalunya i al'Estat espanyol. I això és cert, al meuentendre, fins el punt que els nostàlgicsde tota jeia tenen la partida perduda.t


Cultura

Golpes de Estado en EspañaJuli Busquets, comandante retirado

del Ejército y diputado a Cortes por elPartit dels Socialistes de Catalunya,(PSC-PSOE) acaba de publicar un nue-vo libro: "Pronunciamientos y golpesde Estado en España".

(Editorial Planeta, Colección Textos).

En este último libro, Juli Busquetsanaliza la historia de los pronunciamien-tos militares en España en los últimosdos siglos, examina sus causas de las quepueden deducirse sus repeticiones, y elcontenido sociológico del Ejército espa-ñol en los últimos doscientos años. Eneste repaso histórico, Busquets ve tres

formas de intervenciones militares: lasrebeliones, las presiones de los genera-les y el plante de oficiales.

Tras la introducción el libro se divideen tres etapas: Los pronunciamientosdel siglo XIX (de 1814 a 1874) centra-dos en la pugna entre una aristocraciaabsolutista y una burguesía liberal; losgolpes de Estado y la lucha de clases,centrados entre 1923 y 1936, analizandoantecedentes, hechos y consecuenciasde las dictaduras de Primo de Rivera yde Franco, así como los pronunciamien-tos y las intentonas contra la República ycontra la misma dictadura franquista; yfinalmente el período de la dictadura a lademocracia (1976-1981), donde se re-

pasan las presiones y conspiracionesmilitares de la transición, con especialatención sobre el 23-F, sus causas (ter-rorismo, miedo a las autonomías, faltade crítica al franquismo, etc.), y lasresponsabilidades de los gobiernos deUCD.

Las conclusiones que saca Juli Bus-quets en su libro son moderadamenteoptimistas, mientras exista un acuerdobásico entre la izquierda y la derecha delpaís que posibilite la consolidación de lademocracia, destacando el papel jugadoen estos momentos por el rey JuanCarlos a quien el autor dedica el libropor su intervención en la salvaguarda dela democracia el 23 de febrero de 1981. •

> L'Estat de les Autonomies no és nomésuna frase, que amaga darrera seu, perexemple, l'enyorament d'un passat uni-tari. Es vulgui o no, és un pas cap a lallibertat, almenys en el seu enunciat. Entot cas l'enunciat significa, com a mí-nim, una nova oferta d'unitat dins de lademocràcia; i per als socialistes, l'ofertaes proposa a dins una estructura fede-ral.

Jo penso que a Catalunya Principat,hem d'estar amatents a aquesta ofertanova en el desenvolupament de la qualtenim un paper a jugar. Aquesta és entermes globals la política d'Estat pro-clamada del PSC (PSC-PSOE). La de-fensa a ultrança, amb "sucursalisme" ono, amb LOH PA o sense, de l'Estatut deCatalunya i de la Constitució passa peraquí.

Amb l'Estatut i la Constitució o la màresulta que no volem ni un Estat escin-dit ni una societat escindida, tot i éssercompletament conscients que ni l'Esta-tut ni la Constitució són dos absolutshistòrics. Són un pas en el camí, sónuna fase en el procés.

Això és especialment clar i especial-ment dificultós per al PSC (PSC-PSOE).El nostre Partit reflecteix encara lainquietud d'una unitat inacabada, quees reprodueix, en grau minvant però esreprodueix, a cada sessió del ConsellNacional. Jo penso que és més degudaa la novetat del procés d'unificaciósocialista, i a les procedències, és clar,que no pas a diverses expectatives quees poguessin contemplar des de lesdiferents posicions en relació a Cata-lunya, les seves llibertats, les sevesInstitucions d'autogovern i la seva re-construcció nacional: "Més que mai unsol poble" és una afirmació assumidaper tothom, igual com la necessitat decontribuir a la política d'Estat pel querespecta la consolidació de la demo-cràcia.

I la "novetat del procés d'unificaciósocialista", reflecteix també la "nove-tat" del socialisme a Catalunya com aforça política important. Per exemple,penso que l'èxit espectacular del Partitdels Socialistes de Catalunya a leseleccions del juny del 1977, fou mésdegut a què la nova formació políticaapareixia com portadora d'un "canvi"que no pas a la seva estricta significaciósocialista. Què ens reserven les novescompeticions electorals? No ho sé, pe-,rò penso que si des de les nostresposicions institucionals —Parlament,grans Ajuntaments, sindicat socialis-ta— perdem credibilitat quant a lanostra representativitat de motors delcanvi i de reconstrucció nacional que ésun dels compromisos del canvi, estemperduts.

I no estem perduts sols nosaltres, elssocialistes que vam guanyar les elec-cions del 1977, ans estan perdudesmoltes altres coses. Aquest "sol poble"proclamat com objectiu principal delPSC (PSC-PSOE) no serà assolit plena-ment sinó sota el predomini de la versiócatalana del socialisme que apareixjustament com un factor nacional d'in-tegració social en el moment que Cata-lunya en té major necessitat.

Vull dir que sense assolir un sol Partitdels Socialistes de Catalunya, segons laDeclaració de Constitució sorgida delPacte d'abril del 1977, no quedaranclars i expedits els objectius que l'es-mentada Declaració expressa, objec-tius prioritaris que, al meu entendrecontinuen vàlids en general. Més quemai un sol poble, suposa, doncs, inde-fectiblement "més que mai un sol Par-tit". Això pren temps? Si. Aproximada-ment el que requeix el trànsit cap a laconsolidació de la democràcia.

Tot plegat fa cinc anys que va co-mençar l'aventura socialista la gran inova aventura socialista. Jo penso que

és un molt convenient exercici la lectu-ra de la Declaració. En ella destaca, comés natural, la reivindicació social aícostat de la reivindicació nacional.Penso que ofereix un quadre de situaciónou, nascut fonamentalment del canvioperat en la població catalana els anys60, i que aquest considerable fenomencanvia les dades que el socialismecatalà i l'espanyol tenien presentsabans del 1977. La Declaració deConstitució del PSC (PSC-PSOE) arren-ca d'un context político-social que tépoc a veure amb els cent anys desocialisme del PSOE de Pablo Iglesias iamb els voluntariosos —no se si volun-taristes— assaigs dels nostres prede-cessors catalans. —p. ex. Dr. MartíJulià, Serra Moret, Campalans, etc.—.Jo no diré que hàgim de trencar amb lestradicions que sempre serveixen dereferència, en alguna forma, i són res-pectables i ben segur admirables. Elque dic és que al meu entendre, caldeslligar-se del mimetisme i de qualse-vol complex emocional d'allunyament od'infidelitat als orígens. Els fets són elque són i si alguns fets ens han d'em-presonar són els d'ara, no els d'abans.

Els fets han donat el resultat de laConstitució i de l'Estatut dins dels qualses desenvoluparen, ara i aquí, i s'han dedesenvolupar els moviments d'integra-ció social i d'autogovern nacional aCatalunya.

Una política no gens fàcil que ensobliga a sotjar aquest doble desenvolu-pament de manera a no adoptar prema-turament actituds socialment radicals,extemporànies, ni actituds nacionalis-tes radicals que puguin introduir, amb-dues, factors d'escissió dins del nogens fàcil camí de la societat catalanacap als seus objectius.

I els Sindicats?

En parlarem en un proper article. •


Canviar la vida

Segones Jornades de Salut (I)

La Generalitat no téun model sanitari

El darrer cap de setmana de febrer van celebrar-sea l'Hospital de Sant Pau de Barcelona les SegonesJornades de Salut del nostre partit El temari tractâtinclou sis ponències que van ser discutides al llargdel dissabte —el primer dia—, per a poder dedicartot el segon dia a l'exposició de les conclusions en

La política hospitalària que proposemels socialistes, a partir de les conclusionsque, sobre el tema, es van acordar en lesjornades, es concreta en els punts se-güents:

La territorialització sanitària, que voldir el desenvolupament i la posta enmarxa dels criteris establerts en el MapaSanitari de Catalunya. El Mapa Sanitaride Catalunya és molt necessari; ha deser dinàmic i per tant susceptible delconstant perfeccionament. Les conclu-sions d'aquest tema "accepten com ainstrument de partida el Mapa Sani-tari elaborat l'any 1979 pel governE revisionai de la Generalitat, però

em d'incidir políticament per amodificar-lo i adequar-lo ales neces-sitats de cada moment".

D'altra banda, les conclusions de laponència segueixen afirmant que "lesadministracions locals hauran departicipar en la planificació sanità-ria de Catalunya i al mateix temps enel control de Gestió dels Hospitalsmitjançant llurs Juntes de Govern."

En segon lloc es tracta el tema del'autonomia de la gestió hospitalària, delque es diu que "cal establir la postaen marxa de criteris pressupostaris,tot diferenciant els hospitals depe-nents d'Insalud dels concertats ambl'Insalud. Els socialistes hem de re-fusar l'actual tipologia de concertsamb l'Insalud. Hem de refusar elmecanisme de contractació de llitsper dia d'hospitalització i proposarl'autonomia de gestió hospitalàriabasada en criteris demogràfics... Notots els hospitals podran tenir con-certs amb l'Insalud. Només aquellsque tinguin un nivell mínim assis-tencial que es determinarà. Tots elshospitals que acceptin el vincle eco-nòmic directe amb l'Administracióformaran part de la xarxa hospita-lària pública de Catalunya, inde-pendentment de la seva propietatpatrimonial o de la seva titulaciójurídica que, evidentment, serà res-pectada."

L'Hospital de Sant Pau de Barcelonafou el marc on es desenvoluparen lesSegones Jornades socialistes de Sa-lut.

La democratització hospitalària és eltercer punt. Els socialistes defensem unmodel d'hospital participatiu, en contradels actuals criteris d'organització ba-sats en la diferenciació estamentària i enla rígida jerarquització. Per akò "elshospitals que formin part de laxarxahospitalària de Catalunya hauran deconstituir per cada un d'ells unaJunta de Govern formada per repre-sentants de l'entitat propietària, del'Administració, dels treballadorsdel centre i dels usuaris, aquestsdarrers mitjançant les Corpora-cions Locals."

"La gestió hospitalària ha de reu-nir les característiques de gestiópròpies d'una empresa pública deserveis. Els hospitals establiran unapolítica de personal definida i almateix temps tendiran cap una ho-mogeneització salarial."

sessió plenària. De les sis ponències que forentractades, de moment només farem referència a tres:La política hospitalària, la política de salut mental i,en darrer lloc, la política de salut de la GeneralitatLes altres tres ponències, per qüestions de temps,encara no poden ser tractades; esperem poder fer-hode cara al pròxim número.

I en darrer lloc els mecanismes decontrol econòmic i,de qualitat assistèn-cia!. Aquests "seran elements bàsicsper a, des de la direcció de Tarea sani-tària i de la Generalitat, realitzar unseguiment estricte dels pressupos-tos aprovats per a cada hospital iaconseguir una homogeneització dela qualitat assistència! per a qualse-vol hospital del mateix nivell assis-tencial."

Integrar la salut mental

La ponència dedicada a la salut men-tal era una de les més clares abans que secelebressin les jornades, ja que recent-ment aquest tema va ser objecte d'unesjornades com segurament recordareu.L'eix central que proposem els socialis-tes és la superació de la idea referent aque la salut mental és una cosa residual.Al respecte, la introducció a la ponènciaassenyala que "com en tantes altrescoses és important partir d'un con-cepte integrador i pluridisciplinattant en la concepció i la planificació,com en la gestió de la salut mental."

Les mesures concretes que es propo-sen són les següents: en primer lloc queles Diputacions Provincials constituei-xin els Instituts Territorials de SalutMental, que seran la base del futurInstitut Català de Salut Mental. La ne-cessitat de la creació d'aquests Institutses basa en els aspectes que segueixen:

a) Interlocutor únic i especialitzatper a impulsar el nou model que hade culminar en la total integració del'actual assistència psiquiàtrica a laSanitat i als Serveis Socials i, con-seqüentment, la desaparició d'a-quest òrgan diferenciat que, enaquest moment de voluntat de canvi,es fa necessari.

b) Una major capacitat de gestió iagilització de la mateixa, aspectefonamental per a la transformació

28 / L'Opinió Socialista 1." Quinzena de febrer del 1982

Canviar la vida

que es proposa. Basât en un modelcomunitari (per tant descentralit-zat) que la normativa que regeix lesdiputacions fa inviable (contracta-ció de personal, petites comunitatsautònomes, centres de treball pro-tegits, etc.).

c) Procés de professionalitzacióde l'assistència en detriment de laburocracialització anterior.

d) Manifestació patent d'una vo-luntat política d'incidir de forma in-tegral en una transformació de laPsiquiatria.

e) Possibilitat de creació de l'Es-tructura Tècnica de gestió, adequa-da a l'envergadura i complexitat deltema i que permeti planificar.

f) Integració de criteris en la ges-tió de les institucions pròpies i con-certades.

En segon lloc, "l'establiment encada àmbit territorial d'un pla reno-vador de l'assistència que avaluï elsrecursos actuals, que estableixi lesnoves necessitats i que, en darrerlloc, calculi el seu cost i les vies definançament".

Finalment "aconseguir que s'esta-bleixi un pla d'assistència psiquià-trica mínim i bàsic per a Catalunya,en funció de la redistribució delsactuals recursos, a la vegada ques'elabora un pla d'expansió a partirde les possibilitats actuals per al'establiment d'una actuació sanità-ria en salut mental per a tots elsciutadans de Catalunya."

La política de salut dela Generalitat

Respecte a aquesta ponència enslimitarem a transcriure-us íntegramentles conclusions, donat que la seva articu-lació i el pes específic de tots i cada undels punts ens impedeixen de fer unasíntesi raonable.1.— Respecte a les competènciestraspassades, la ponència denuncia:

a) la no transferència del percen-tatge de funcionaris dels serveiscentrals que corresponia als serveistransferits, creant-se ara la neces-sitat d'improvisar un nou funciona-riat. (INSALUT i INSERCO).

b) la infravaloració econòmicadels serveis traspassats.

c) la no transferència d'atribu-cions en matèria de subvencions ahospitals, ja que segueix en mansd'una comissió central. (Antiga Co-misión Central de CoordinaciónHospitalaria).2.— La ponència constata la mancad'un model sanitari global i per tantla definició d'uns objectius i unesprioritats. Com a exemples es de-

nuncia la indefinició en els següentspunts:— Paper del sector públic.— Assistència primària.— Organització xarxa hospitalària.— Funcions d'inspecció.— Planificació familiar (campanyes,centres).— Educació sanitària (p.e.: hàbittabàquic).— Serveis psiquiàtrics en hospitals.— Formació de tècnics en salut pú-blica, i funcionament de l'Institutd'Estudis de la Salut.— Informació terapèutica i farma-covigilància.3.— La ponència constata que totaaquesta indefinició sobre temes tanrellevants és deguda a la constantcontradicció entre la ideologia delpartit que governa la Generalitat iles necessitats de gestió d'uns orga-nismes públics d'assistència. A mésles directrius institucionals estransmeten malament als òrgansexecutius per manca d'un modeld'administració pública a Catalunyai per tant d'un funcionariat amb unmínim de preparació professional,confonen les accions i opinionsd'experts amb la funció d'una autèn-tica administració pública sanitàriade Catalunya.4.— La indefinició política es tra-dueix també en una marginació delParlament de Catalunya, on no hanestat debatudes diverses de lesprincipals directrius de la políticasanitària.5.— Considerem positives algunesiniciatives, com ara:

a) la nova declaració de malaltiesobligatòries:

b) la normativa d'acreditaciód'hospitals, si bé crèiem erroni queno s'estableixin uns criteris mínimsobligatoris per a totes les institu-cions, i en canvi es deixi l'acredita-ció com una decisió voluntària.

c) l'intent d'atendre amb urgènciales comarques deprimides de Cata-lunya.6.— Critiquem la posició de la Con-selleria respecte el decret limitadorde transferències, que sota una du-resa superficial ha estat en realitatforça tímida. (Coordinació i planifi-cació sanitària).7.— Cal que el nostre partit instru-menti els mitjans necessaris per afer el seguiment continuat de la polí-tica del govern de la Generalitat,així com del debat parlamentari.8.— Cal que una de les tasques prio-ritàries de la Comissió de Salut delssocialistes, sigui en el més breu ter-mini possible, formular la nostravisió sobre la política sanitària de laGeneralitat.

Per acabar aquesta crònica nomésvolem assenyalar que aquestes SegonesJornades de Salut han comptat amb laparticipació de més de cent cinquantaassistents, d'entre els que cal destacar,en general, l'elevat nombre de regidorsde Sanitat, a més dels professionalsd'aquests terrenys i dels militants inte-ressats.

En un altre ordre de coses, i percontrastar el balanç positiu que tothomfa d'aquestes jornades, s'ha de dir que lamancança més important amb que s'hantrobat els nombrosos assistents ha estatla impossibilitat d'intercanviar les expe-riències polítiques pròpies, donada labrevetat de temps que ofereixen, engeneral, totes les jornades d'estudi. •

Un aspecte general de l'assistència a les jornades.

1.a 'Quinzena de febrer del 1982 L'Opinió Socialista / 29

Canviar la vida

Al Parlament i al Congrés dels Diputats

Acció parlamentaríacontra la discriminació

de la donaLes diputades socialistes Anna Ba-

lletbó, Marta Mata i Rosa Barenys hanpresentat respectivament al Congrés deDiputats i al Parlament de Catalunyasengles proposicions no de llei entorn ala discriminació que per raons de sexecontinua produint-se en aspectes con-crets de la societat civil, malgrat lagarantia de no discriminació que recu-llen tan la Constitución Espanyola coml'Estatut d'Autonomia.

Les proposicions no de llei pretenenque es faci complir el marc legal quereconeix que la dona no pot ser discri-minada pel seu sexe i que s'avanci enprincipis legislatius i d'actuació per a ferefectiva aquesta no discriminació. Lesproposicions són fruit de conclusionselaborades en el si de diverses comis-sions sectorials del partit (Comissió dela Dona, Comissió d'Ensenyament iComissió de Serveis Socials), i de lacoordinació de les tasques legislativesdels Parlaments de Madrid i de Cata-lunya. Pel que fa al Congrés dels Di-putats aquesta coordinació per tractarels problemes de discrimació de la dona,s'està duent a terme amb els altres grupssocialistes de l'Estat.

Al Parlament de Catalunya, fa mesd'un any, el Grup Socialista preguntà alConsell Executiu que quin tipus d'acciótenia previst portar a terme per a lapromoció de la dona que s'assenyala al'Estatut; el govern Pujol va contestardient que no era previst emprendre captasca específica sinó que aquesta pro-moció aniria vinculada en la normalgestió de govern del Consell; tot i ambaixò, un any després, el govern de laGeneralitat no solament no ha fet res enaquest sentit sinó que els grups que lidonen suport han refusat P! Parlamentles proposicions de llei socialistes sobreServeis Socials i Escoles Bressol, perexemple, que anaven orientades a crearmesures que reduïssin, en dos aspectesconcrets, la discriminació de la dona.

La proposició no de llei ara presen-tada reclama que es prenguin mesuresurgents en matèria laboral i en matèriad'ensenyament per tal de fer real i efec-tiu el principi d'igualtat entre sexes

recollit en els textos de la Constitució il'Estatut.

En el tema laboral es demana ques'eviti la discriminació en "l'accés,selecció i formació laboral, en larealització d'ofertes i d'anuncis tantimplícitament com explícitament;en els llocs de treball pel que fa alseu exercici i a les possibilitats depromoció i perfeccionament; i que esfomenti i es difongui el coneixementde la normativa vigent sobre la nodiscriminació de la dona.".

Pel que fa a l'ensenyament es de-mana: "co-educació a tots els nivellsde l'ensenyament; revisió de pautes imodels discriminatoris en el funcio-nament de les classes, en programesi llibres; assolir una formació idistribució del professorat masculí ifemení que, de forma equilibrada isense discriminacions, actui a totsels nivells de l'ensenyament; fomen-tar la dedicació del professorat a lasensibilització dels alumnes davantdel« casos actuals de discriminació;i introducció del tema de la discri-minació en els nivells alts dels plansd'ensenyament de segona etapad'EGB i als ensenyaments mitjans".

La proposició no de llei presentada alCongrés dels Diputats té dos punts,referents a aspectes laborals i d'ense-nyament, gairebé idèntics als presentatsal Parlament català; té, però, un tercerpunt dirigit a un tema de competènciaestatal, que demana la correcció de ladiscriminació que es produeix als mit-jans de comunicació, especialment enla publicitat, tot proposant un seguit demesures, recomanant la seva especialaplicació als mitjans de comunicaciópúblics de ràdio i televisió:

"Que s'evitin els anuncis on lesnenes apareixen discriminades,exercint rols de submissió, respectea l'home, passivitat o qualsevullaconducta degradant per a la condi-ció femenina."

"Que es rebutgin els anuncis quediscriminen a la dona, bé reduint-laa un rol de submissió, passivitat o

inferioritat respecte a l'home, béconvertint-la en un simple objecteeròtic."

"Que en els mitjans de comuni-cació social públics: ràdio i televisió,es programi prestant atenció a la nodiscriminació de la dona. Que s'afa-voreixi la seva equiparació —com aciutadana— amb l'home, evitantqualsevol tracte vejatori o simple-ment instrumental d'ella".

El grup Socialistes de Catalunya delCongrés dels Diputats ha presentattambé una altra proposició no de llei queincideix en aquest tema tot demanant laderogació d'un seguit d'articles de l'es-tatut de personal no sanitari al servei deles institucions sanitàries de la Segure-tat Social. Fa poc vàries sol.licitutspresentades per dones per cobrir unesplaces de cel.lador a l'INSALUD forenrebutjades per raons de sexe, d'acordamb els articles de l'estatut de personalque ara els socialistes intenten derogar.

Aquests articles limiten al personalfemení certes feines per considerar-les"no idònies o decoroses" com podenser "rentar, banyar o afeitar als ma-lalts masculins" feines aquestes re-servades en exclusiva als cel.ladorsvarons.

Anna Balletbó, Marta Mata i RosaBarenys han manifestat la voluntat delgrup dels Socialistes de Catalunya, tanta Madrid com a Catalunya, de seguird'aprop el compliment d'aquestes me-sures i, en cas que no siguin aplicades,recórrer a d'altres procedimento legis-latius per a fer-les efectives. No n'hi haprou amb que es reconeix en les lleis-marc (la Constitució i l'Estatut) el dret ala igualtat entre sexes, si els governs nodesenvolupen (ni a Madrid ni a Catelu-nya) unes tasques de concrotització,d'aplicació i de promoció d'aquests;drets, arribant, fins i tot, a aplicar san-cions legislatives a tots aquells que, ambla seva actitud estan perpetuant la dis-criminació entre sexes. A l'escola, altreball o als mitjans de comunicació,com en el conjunt de la societat, ladiscriminació continua campant impu-nement, malgrat la lletra escrita en elstextos legals. •

30 / L'Opinió Socialista 1." Quinzena de febrer del 1982

PartitObjectiu de la Federació XI

La Catalunya centralper una nova imatge

Les tres comarques centrals de Catalunya, el Bages, el Berguedà i elSolsonès configuren la Federació XI del nostre partit Amb el seuprimer secretari, el company Jordi Marsal, hem parlat una estona sobrela situació actual d'aquesta federació, seguint la nostra tanda dexerrades al respecte.En Jordi Marsal té actualment trenta

anys, és casat i amb dues filles. Llicen-ciat en Filosofia Pura, fins fa dos anys imig treballava com a professor de Filo-sofia Grega a la Universitat Central deBarcelona.

Els seus orígens socialistes daten del'any 70, a través de la Unió Socialistadel Bages. S'incorporaria després aConvergència Socialista i al PSC (C),col·lectius dels quals seria representanta l'Assemblea de Catalunya. En aquestsmoments, i al marge de primer secretaride la Federació XI, és també primertinent d'alcalde de l'Ajuntament deManresa, on porta les àrees d'Hisenda iAdministració, i membre de l'ExecutivaNacional del PSC (PSC-PSOE), inte-grat dins l'àrea de Política Municipal.

—Quines agrupacions integren laFederació XI?

—Mira, a la comarca del Berguedà hiha una sola agrupació, a Berga, si bétenim gent repartida per bastants po-bles. Al Solsonès hi ha una agrupació aSolsona, i pràcticament sols hi ha mili-tants en aquesta població. Al Bages hitenim unes 15 agrupacions, de les quals,per citar-ne algunes, podem parlar de lesde Manresa, Sant Joan de Vilatorrada,Pont de Vilumara, Súria, Sallent, Na-vàs...

—Parlem dels orígens de la Fede-ració...

—Va tenir els seus orígens al Bages, jad'abans de l'existència de ConvergènciaSocialista, i a partir de la Unió Socialistadel Bages. Un segon pas d'expansió esprodueix cap al Bergadà, primer aBergacapital (l'any 1977), i després es va anarextenent als altres pobles.

Quant al Solsonès, la nostra presènciaés més recient, i hi tenim menys gent,però també és una zona amb menysnombre d'habitants. Aquesta agrupacióexisteix des de fa pocs mesos. La xifratotal de militants de la Federació rondaels 300.

Zona amb moltes possibilitats

—I quins són els problemes mésimportants que teniu?

1.a Quinzena de febrer del 1982

—Jo diria que, bàsicament, són els detot el partit en general: La capacitat demilitància; la sobrecàrrega sobre els ma-teixos militants; una certa dificultat decomunicació entre el partit i la socie-tat... i, també, el quejo penso que és unproblema psicològic de tot el partit, el deno saber valorar, suficientment, els de-sitjós i les realitats.

—I la problemàtica generald'aquestes comarques?

—La comarca del Berguedà té enor-mes possibilitats, sobretot en el campturístic, amb el Túnel del Cadí. Araestem en un moment en que es podenaprofitar unes potencialitats turístiquesimportants, i depèn de que es faci bé omalament.

En general a les tres comarques patimun greu problema d'atur i de crisi eco-nòmica global. Són comarques intermit-ges entre la Catalunya rica i la Catalunyapobra, però que cada vegada es decan-ten més cap a la pobra.

A Manresa en concret, si bé la crisi deltèxtil es va sentir ja als anys 60, hiteníem també el sector metall i algunafàbrica tan important com la de "Pire-lli", ara s'hi ha afegit també la pròpiacrisi del metall i ens trobem amb unagran paralització de les inversions. Man-resa, per altra banda és una ciutat moltcomercial, i el comerç es ressent, lògi-cament, de la crisi, i de la problemàticade les comunicacions a la comarca. A totel Bages hi ha uns 8.000 aturats, delsquals 4.000 són a Manresa.

—I, a partir d'aquesta problemà-tica externa i interna, quins són elsgrans eixos d'actuació que us heumarcat?

—Mira, un primer gran objectiu seriael de refer tota aquesta situació que etplantejava abans, sobre les nostres co-marques, amb una millora substancialde les comunicacions, cap a Barcelona,cap al Nord, amb el Túnel del Cadí, cap aVic i cap a Igualada.

Es tracta de donar una imatge atracti-va de tota aquesta zona de la Catalunyacentral, de cara a les inversions.

A nivell intern, els objectius passenper una extensió del partit a tots aquellspobles on encara no arribem, i això fer-

ho, també, a nivell sindical i municipal.Alhora que enfortim la presència allà onja la tenim, obrint-nos més cap a fora. Enaquest sentit, per exemple, f a tres mesosque funciona l'oficina parlamentària.

Un altre objectiu és el d'enfortir mésencara les relacions entre partit i sindi-cat, en una zona en que les relacions jasón molt bones.

La implantació del partit

—Com valores la presència delpartit a nivell d'entitats, associa-cions, etc...?

—Bé, al Solsonès com ja et deiaabans, hem acabat de néixer, i per tant laimplantació és molt reduïda. Tenim pre-sència a entitats culturals i esportives, i aSolsona capital una relativa implantacióde la UGT.

El Berguedà és la zona més dinàmica,en part potser perquè al no tenir gairebéresponsabilitats de govern ens permetdedicar més esforços a la labor interna.La UGT és totalment majoritària alssectors del Textil i a les mines. Tenimforça incidència a nivell d'associacionsde pares, entitats culturals... També lesJoventuts socialistes estan agafant unadinàmica important. Voldria destacar,que recentment els socialistes hem fetuna pel·lícula sobre la comarca que estàtenint un important ressò.

Al Bages, a nivell sindical, hi ha unaimplantació igualitària d'UGT i CC.OO.La UGT té una implantació majoritària aPirelli, i una important presència almetall, tèxtil, fusta, mines. Tenim forçaincidència a les associacions de pares, iara s'està entrant en el món del coopera- -tivisme. A Manresa capital hi ha unaimplantació bastant distribuïda a totsels nivells.

—I quina és la presència munici-pal?

—Tenim l'alcaldia a Manresa, SantJoan de Vilatorta, Pont de Vilumara,Castellbell i Vilar, i Castellar de N'Hug.Presència municipal, entre d'altresllocs, a Berga, Solsona, Sallent, Navàs,Súria, Sant Vicenç de Castellet, Cardo-na, Puigreig, Bagà, Santpedor... Com acaracterística de les tres comarques, iespecialment del Bages, cal destacarlapresència de molts alcaldes/lnfieperiq^vdents; i els llocs on la situaciómunicipal "t̂ Nestà més deteriorada sónMCardona i "̂Sant Vicenç de Castellet, w oQCUMEST ACiO ^

\1> /L'Opinió SocfeífctA 43£j/

Partit

La visió filmada d'una comarca, produïda pels socialistes

S'estrenà "El Berguedà"Un cop més la Federació Socialista

del Berguedà és notícia a les nostresplanes per una nova iniciativa promogu-da pels actius companys socialistes de lacomarca de Berga.

El dissabte dia 30, fou estrenada aBerga la pel·lícula "El Berguedà", de 45minuts, realitzada pel Col·lectiu de Ci-nema Berguedà, per encàrrec del PSC,la JSC i la UGT de la comarca. Al'estrena hi assistiren unes 2 5 O personesque emplenaren el local, quedant-semolta gent al carrer; el president de laDiputació, Francesc Martí, la diputadaAnna Balletbó, el coordinador nacionalde la JSC Xavier Soto, el secretari depremsa d'UGT Armendàriz i el secretaridel tèxtil de la UGT estatal estiguerenentre els presents, així com també elsalcaldes de Berga, Guardiola, Puig-Reig, Bagà i altres pobles de la comarca.

r t »Lade SaltóEl company Pere Tierno.i la seva

muller treballaven i somniaven per aSabadell el Parc Catalunya, lloc on elsinfants sabadellencs podessin fruir delsol, de l'aire, dels jocs i do les flors. Ara,els nostres germans Tierno-Segura hanvist morir la seva filíela Júlia, als tresanys d'edat. Des de l'Opinió Socialista,els socialistes de Sabadell els hi volemfer arribar els nostres sentiments desolidaritat en llur dolor. Quan el ParcCatalunya de Sabadell sigui una realitat,molts recordarem l'infant absent. B

Classiüs diecatalã

obertes i gratuïtes ai localdel PSC

dimarts: catai an o-parlantsdijous: castellano-parlantshorari: 2'15 a 4 h. tarda

C/. Nicaragua 75, Barcelona

L'acte fou presentat per membres delCol·lectiu de Cinema i pel periodistaJosep M." Huertas, el qual va dir quecalia potenciar iniciatives com aquellaque suposen mitjans de comunicació id informació a les comarques, que aixòera una manera d'enriquir el poder co-marcal en front del centralisme quemassa sovint influeix Barcelona, i esmaravellà de que una pel·lícula comaquella hagués pogut ser realitzada ambun pressupost de 26.400 pessetes, comaixí s'ha fet.

"El Berguedà" és un reportatge moltben realitzat sota la direcció tècnica deJordi Plana i amb guió de Pep Galletque, seguint el curs del Llobregat des deCastellar de n'Hug, dona una visió àm-plia i precisa de cada una de les seveszones, des del paissatge, a la riquesa,l'agricultura, la ramaderia, la mineria, eltèxtil, la història, el romànic, la crisi, et.

La pel·lícula divideix la comarca en siszones per al seu estudi detallat: l'AltBerguedà, la zona del Pedraforca, laplana, la zona baixa on hi ha la majoriade les colònies tèxtils, la zona del pantàde La Baells, i Berga ciutat. En ella s'hiinclouen entrevistes amb el primer se-cretari de la federació del PSC, amb elsecretari general d'UGT, amb l'alcaldede Castellar de N'Hug, etc.

S'han trigat dos mesos i mig en lafilmació d'aquest reportatge, ajustant-lo al pressupost abans indicat, i ja abansde la seva estrena, tretze pobles de lacomarca han demanat la seva exhibició.

Els socialistes berguedans tenentambé la intenció de passar la pel·lículaen una propera sessió del Consell Na-cional del partit per si la iniciativa potservir d'estímul a projectes semblantsen altres comarques de Catalunya. •

CDC i ERCEn les dates de l'aniversari de la

mort de Pallach he trobat, llegint elsdiaris l'intent d'una de les ensarro-nades típiques de la dreta (que esgosa anomenar) nacionalista del nos-tre país. (CDC, ERC).

Mira per on els hi ha donat per ferhomenatges a Pallach, dient que eratot un mestre, ¡recalcant que era ellel que personificava el socialismecatalà "moderat i europeu".

Però el que voldria destacar ésaquesta comunió que fan entre socia-lisme moderat i nacionalista, com sií'os l'únic possible socialisme a Cata-lunya, l'únic nacionalista, el moderat.Perquè d'acord amb això m'agrada-ria saber on haig de classificar alslluitadors socialistes d'abans de laíjuerra, de la clandestinitat i d'ara,que han unit sempre, l'allibaramentnacional i el de classe, des d'unaòptica a l'esquerra de Pallach (molts,vells companys seus de lluita) i queavui militen als partits d'esquerra,voleu dir llavors, que no són socialis-tes? o que no són nacionalistes?

Nois de la dreta, queja ens conei-xem!

Un altre tret de l'ensarronada és la

política-ficció. Ens diuen que si Pa;Uach visqués faria això, faria allò, imira per on (a la dreta sempre els hiquadren el comptes, no oblidem que te-nen pràctica amb això dels duros) estreuen de la mànega que la política quefaria és la que fan ells. Doncs bé, jo tam-bé faré política-ficció, penso que potserPallach "el socialista moderat, peròno "moderadament socialista" com liagradava definir-se, a aquestes altu-res, s'hagués adonat que vosaltres,CDC i ERC, sou la dreta d'aquestpaís i que com a dreta defenseu elsinteressos de la classe a la que repre-senteu, que per la major paït delsvostres dirigents el nacionalisme ésuna de les maneres de tapar els seusinteressos econòmics i de tapar laseva gestió MEDIOCRE allà on te-niu responsabilitats de govern. I crecque el socialista moderat, que eraPallach, estaria, igual que els seushereus ideològics, al partit que tractad'aplegar a tots els socialistes deCatalunya, el P.S.C, (psc-psoe) en elqual, potser, representaria un sectormoderat, però això si. inequívoca-ment SOCIALISTA. •

Joan Ruiz i Carbonell

32 / L'Opinió Socialista !.• Quinzena de febrer del 1982

socialista · ellos el resurgimiento de tendencias an-tiguas del movimiento obrero (el blan-quismo,...

Documents

Transcript of socialista · ellos el resurgimiento de tendencias an-tiguas del movimiento obrero (el blan-quismo,...