Siqmunda5

Especial Sant Jordi o “la cigala al...“

Eddy Thorial Digueu-nos pesats, però ja hi tornem. Siqmunda 5 és a les

teves mans, i no acceptem devolucions. Aquest número pretenia sortir per Sant Jordi i per aquest

motiu l’hem volgut fer un xic més literari. Hem contactat amb escriptors més consolidats i ara, tot i que la diada ja ha passat, seria lleig no fer anar el seu material (sembla que ho fem per compromís, però no, que ens fa il·lusió, eh?).

Sembla que, per fi, hem aconseguit fer del blog un lloc més actiu. Sembla, perquè encara no és prou plural. El blog, com la revista, pretenem que sigui cosa de tots, nostra i vostra (som uns somiadors?).

Per cert, al blog hi hem començat un webcòmic que, de moment, explica anècdotes vinculades a la revista i a l’equip que la fem. I diem de moment perquè sabem on comença, però no sabem on pot acabar...

En l’apartat intern, queda confirmat: som uns ineptes, l’únic número que vam entregar a l’hora ha estat el primer. Però dei-xant això de banda, creiem que no n’hi ha per tant, que el resul-tat és, com sempre, més interessant que mai.

Ah! I que la Siqmunda porti casc a la portada, és per fer un homenatge a Sant Jordi -molt avançat, és l’homenatge al Sant Jordi de 2011-, i aquestes coses...

Siqmunda us estima

En aquest númeroAquest número és més de Sant Jordi que mai, amb escrits de

Sara Bailac i Toni Ibàñez, escriptors ponentins guanyadors de premis de renom. Sense marxar de la literatura, en David Sanz ens porta una entranyable història... d’amor?

Pel que fa al teatre, parlem del projecte Prometeu, que mal-da per dur aquest noble art una mica més enllà de les butaques i els escenaris. El flash el dispara la Mari Carme Pujol, mentre que la banda sonora va a càrrec dels Garlic Lollipops. També parlarem dels festivals de cinema de Lleida i entrevistarem Miguel Ángel González. La Flora Larrigaudiere ens dibuixarà uns somriures i, finalment, us portem un cara a cara i un ex-periment d’allò més “escriptofílics”. Hey ho, let’s go.

La pàgina de la Eli

I don’t reproach the spring for starting up again.

Wislawa Szymborska

No és fàcil trobar la veritat enmig de tantes bajanades, com si

la palla i el gra fossin la cara i la creu del mateix decorat on som en-

sarronats a còpia d’anuncis i titulars, missatges com teranyines que

ens empastifen el cervell. Les formigues també treballen, s’afileren,

van totes a una. La primavera és un prodigi de pètals efímers i cuques

que reviscolen. Jo em sento molt més pletòric que a l’hivern.

No és fàcil obrir camí enmig d’aquesta selva nauseabunda,

plena de vòmits etílics i tubs d’escapament. Quan arriba la nit guai-

to les estrelles perquè elles són pures i em fan sentir pur. Després

demano una copa d’Eristoff negre, fumo i xerro pels colzes fins a

quedar-me afònic. És un tic de poeta maleït. Sovint se m’acosta una

vampira (una d’aquestes xuclatites amb ulls de serp que es pensa

que tots els mascles han de caure rendits als seus peus) i em propo-

sa l’eterna temptació, la que no pot ser defugida. Demano una altra

copa, m’acabo el paquet, desconnecto el mòbil, ploro per dins. La

vampira ha llegit Doktor Faustus de Thomas Mann. Que malapècora.

L’eterna temptació avança de matinada sota la lluna color taronja.

Travessem el riu per la passarel.la i, entre els blocs de pisos, com

un fantasma que sobrevola la ciutat, apareix el castell de Gardeny.

No és fàcil trobar la veritat quan la sang es barreja amb

l’alcohol i la vampira està d’allò més assedegada. De res no em ser-

Boli Bic

Eristoff Black

Toni Ibañezentrellum.blogspot.com

freewebs.com/tonibanez/operaomnia.htm

virà la creu vermella al pit. Impàvides, dormen les cigonyes als seus

nius. He arribat a pensar que podria escapolir-me’n. Ara ja és massa

tard. La flama crema, m’abrusa. Demà ho haurem oblidat. L’oblit és el

cosí germà de la felicitat. Sense oblit la vida és impracticable.

No és fàcil tancar la porta i deixar fora els delictes que has

perpetrat. ¿Qui no ha esclafat mai una mosca? ¿Qui no ha fugit de la

seva pròpia ombra deixant enrere llàgrimes alienes? ¿Qui no s’ha

suïcidat un parell de vegades? Fa dies que descarto tots els jos que

m’empudeguen per tal de poder quedar-me amb el meu millor jo.

No pas el que beu Eristoff i fuma Camel, no pas el que va vendre

l’ànima al diable, no pas el que es deixa temptar per vampires de pa

sucat amb vinagre. No pas aquests, sinó l’altre, el que en comptes de

braços voldria tenir ales, el que sap que l’amor i la llibertat no són

incompatibles (com sostenen alguns filosapastres).

No és fàcil trobar la veritat si totes les mentides es posen

d’acord per a fer-te la guitza. Màscares, carnavals, nines, joguines,

artefactes, simulacres, logomàquies, ànsies de figurar, carallotades.

Voldria volar fins al teu cor i amagar-m’hi. Mentrestant, quan no hi

ets, et somio. El riu és el nostre còmplice. Habitem els cims nevats.

No és fàcil saber callar quan les paraules irrompen. Hi ha un

silenci que penetra la tarda i es fon amb el crepuscle. Quan més lliu-

re sóc és quan m’abraces.

He après a sentir sense idees. He aconseguit desconnectar

el cable que unia el magí amb totes les extremitats. Ara la pell és un

mapa sense signes ni rutes, completament inèdit. M’he guillotinat

per a poder ser feliç. No us recomano llegir llibres ni escriure’ls.

La literatura és per als amargats. Qui viu amb plenitud no necessita

paraules. Les paraules són crosses, símbols massa imperfectes, pau-

pèrrimes imitacions de la realitat. Escriure és malaltís.

No és fàcil trobar la veritat, suposant que la veritat existeixi,

que ja és molt suposar. Jo m’inclino per la hipòtesi més absurda. Hi

ha dues veritats: la dels somriures i la de les llàgrimes. La resta és

incert com una boira de matinada. No us deixeu entabanar.

En Carles era un noi vergonyós i el dia que va perdre la ver-

gonya es va posar molt nerviós. No nerviós com quan arribes a la

porta de casa i no trobes les claus; més aviat nerviós com quan tens

una cita a cegues i resulta que has quedat amb la dona barbuda del

circ internacional americà de tres pistes amb l’espectacle de la dona

barbuda més barbuda de l’hemisferi nord i tres quartes parts del

sud. I això és posar-se molt nerviós.

Ho va descobrir quan va mirar-li l’escot a la veïna del tercer

segona, que estava per sucar-hi pa, quan ella el saludava per l’escala.

Això no hagués resultat gens estrany si no fos perquè havia agafat

la veïna, l’havia fet entrar a casa, l’havia dirigit cap a l’habitació,

li havia tret la roba i un munt de coses més que fan els papes a les

mames per divertir-se els dies que se’n va el llum. Es va preocupar

més encara quan, fent el cigarret de després, va mirar la veïna, que

jeia al seu llit amb la mateixa cara de felicitat que hagués posat el

nen Jesús si en comptes d’or, encens i mirra li haguessin regalat una

PlayStation 3.

Després d’això, va sortir de l’habitació, va vestir-se i es

va dirigir cap a on es dirigia la gent quan perdia quelcom: l’Oficina

Municipal d’Objectes Perduts.

“Bon dia”, va dir-li al senyor que el va atendre. “Vinc a

buscar la vergonya, a veure si l’han trobat” va dir-li sense cap vergo-

nya, és clar, al recepcionista.

No sabia que aquell home també havia perdut una cosa feia

molt de temps: el sentit de l’humor. Va mirar-lo de dalt a baix amb

No et fa vergonya?

David Sanz/theblackeyes.obolog.com/

tot el menyspreu amb què un funcionari et pot mirar, i això és molt;

tant, que la seva densitat a l’aire va agafar cos propi i, amb la malicia

pròpia del menyspreu que tenen els reis envers el poble, va atacar

en Carles, intentat mossegar-lo amb la seva boca menyspreadora.

Ell, en un gest ràpid i gens de vergonya, va esquivar l’atac.

Això, és clar, no s’ho esperava, l’enze menyspreador. Per no

haver d’escriure aquest nom més vegades, a aquesta criatura li di-

rem... Eustaqui. Així doncs, l’Eustaqui va caure al terra fument-se una

gran patacada, i des d’allí va córrer cap a un racó a llepar-se les es-

garrapades que s’havia fet, gemegant.

Molt suspicaç, en Carles va sortir d’allí abans que l’home

malhumorat o, millor dit, “deshumorat”, l’ataqués amb més coses

d’aquelles. Sabia perfectament que a l’escriptor d’aquesta història

no li venia de gust escriure més vegades el nom genèric d’aquelles

criatures.

Va arribar a casa tan ràpid com va poder, ja que pel camí va

aixecar les faldilles d’una noia que li va somriure tímidament, li va

robar el bastó a una senyora gran que, encertadament, li va cridar

“desvergonyit!” i va fer una donació a l’ESGAE.

Però no s’esperava de cap manera la sorpresa tràgica que li

venia a sobre. Perquè, si s’ho hagués esperat, no seria cap sorpresa,

i, a qui no li agraden les sorpreses?

Va resultar que la dona gran sense bastó havia estat campiona

olímpica de marató, i s’ho va muntar per agafar-lo just quan sortia de

fer la donació a nom de “Marroncín”. Ell va córrer tant com va poder,

però la senyora gran s’havia fet famosa pel seu esprint a l’última

etapa del circuit, i el va atrapar per l’esquena i el va tirar a terra,

on va xocar sorollosament contra uns contenidors de reciclatge. La

dona va recuperar el seu bastó i, a més a més, la seva dignitat com a

corredora.

Dib

uix:

Adr

ià S

ànch

ez A

ran

A les següents Olimpíades va guanyar dos ors i quatre plates,

per a satisfacció del públic de la tercera edat.

Així que en Carles va arribar a casa, es va llençar feixu-

gament sobre el sofà, després de tot un dia de desvergonyiment

aclaparador. Just quan va caure al sofà, va notar alguna cosa dura.

Va aixecar el coixí i allí, on es perden normalment el comandament

a distància de la tele i alguns milions d’euros en monedes d’un i dos

cèntims, va trobar dues coses: la seva vergonya, intentant amagar-se

en un raconet, i un feix de rialles i somriures; va resultar que era el

sentit de l’humor del funcionari, que s’havia casat amb la seva vergo-

nya aquella tarda pel ritu Zulu.

Quan estava a punt de recuperar el seu sentiment perdut, de-

ixant vidu prematurament aquell pobre sentit de l’humor, la veïna del

tercer segona (que, per si no us ho he dit abans estava per sucar-hi

pa) s’havia aixecat del llit i s’estava preparant un cafetó. En Carles

va mirar la seva vergonya, va mirar la veïna, i aquesta li va llençar un

petó. Sense pensar-s’ho més, va tornar a deixar-los el coixí a sobre

del matrimoni i es va tornar a emportar la veïna al dormitori, i, en-

cara que se’l podria titllar de poc original, li va fer un altre cop allò

que els papes fan a les mames per divertir-se quan se’n va el llum.

Foto

: Ger

ard

Pele

grí

Dib

uix:

Adr

ià S

ànch

ez A

ran

L’home que neteja una pedra amb un mocador blanc abans de ti-

rar-la al riu, també es llepa els dits i se’ls passa per les sabates em-

polsegades. Ell no sap que cada matí es creua la jove que a les 11.47

ha quedat congelada en rebre un ram inesperat de flors blanques. A

ella li agrada riure’s de les senyores que es posen bosses de plàstic

al cap si surten de la perruqueria mentre plou i ni s’imaginen com

n’estan, de gastades, les ungles del noi que els fa la permanent, que

té el costum de rascar-se el fil de la vora de la roba i que quan era

nen llepava pels dos costats la tapa del iogurt.

L’àvia que demana tanda per llegir el diari esportiu a la biblio-

teca, tindria ganes d’explicar que de jove coincidia a la perruqueria

(la mateixa on ara treballa el noi de les ungles gastades) amb la de-

pendenta de la pastisseria que un any, per la vigília de Sant Joan, va

regalar-li un tros de coca de crema perquè s’havia assabentat que es

deia Joana. La recepcionista que diu “qui demana?” quan respon al

telèfon no sap a qui correspon l’extensió 127 i sempre es diu que al-

gun dia provarà de trucar-hi per saber qui l’agafa, però mai no gosa.

És ella mateixa, la primera de rebre la visita de la recent llicenciada

carregada amb un ram de flors blanques que fa el porta a porta in-

tentant sumar subscripcions al diari esportiu que llegeix la Joana.

Hi ha xarxes socials que no passen pels cables. Encara queden

formes de relacionar-se que no volen anar-se’n.

Sara Bailac/ http://www.sarabailac.cat/

Xarxes SocialsFoto

: Ger

ard

Pele

grí

Molta merda

per Josep A. F. Trota de EribeFotos: Cristina Prim Carol

Teatre Prometeu

Hem enviat un corres-ponsal al Projecte Prom-eteu. La iniciativa, que té com a objectiu apropar l’art del teatre als joves de batxillerat, fa 3 anys que va d’institut en institut sent un èxit, i sembla que con-tinuarà. Per a fer les obres es basen en assignatures que estudien: mai la filoso-fia ni la biologia no han es-tat tan entretingudes.

Tal dia com avui, ara farà tres anys, va néixer en el cap d’uns professors de teatre de Lleida la idea d’acostar l’art dramàtic als joves de batxillerat, i només als de batxillerat. Per què als de batxillerat? Ells responen clara-ment: els joves de batxi-llerat tenen les coses clares, i és just en aquesta època, quan deixen de fer activitats extraescolars i es tanquen més a casa seva, davant d’una pantalla o d’un lli-bre. Diguéssim que és una etapa que delimita marcadament el que seria l’adolescència i l’edat adulta. És un moment clau, ja que després, dins la universitat o treballant (entre altres alternatives) comencem a entrar en un món més adult, amb més respon-sabilitats i més drets. En definitiva, després d’aquesta etapa serà quan es decidei-xi el nostre futur quasi sense marxa enrere: entrarem decididam-ent en unes poques portes, mentre totes les altres, que abans teníem obertes, es tancaran silenciosament.

Aquests formadors teatrals van pensar que apropar els estudiants a aquest art (que moltes vegades passa desapercebut per les seves vides) po-dria ser una bona manera d’ajudar-

los a créixer, no tan sols en experiència teatral, sinó també personalment. Quan et prepares per a actuar en un esce-nari entres en con-flicte amb tu mateix i t’enfrontes cara a cara ni més ni menys que amb la veritat (irònicament!). Els que heu fet teatre de-sprés de complir els

catorze anys sabreu de què parlo.

Amb aquesta idea al cap, els professors dramaturgs van passejar-se pels ins-tituts de Lleida buscant joves intrèpids i atrevits que volguessin dedicar una hora i mitja setmanal al teatre.

El primer any de vida, el projecte ja va donar fruits i tres obres fetes per alumnes de batxillerat s’exposaven públicament i de manera gratuïta. Al segon any en van ser cinc, com al tercer. Aquest últim any, a més, el grup musi-cal lleidatà Overdrive ha tocat música en directe en diferents obres represen-tades.

Vejam quin serà el resultat, del curs que vé!

(Text basat en converses tin-gudes amb els dos directors del projecte, Antonio Gomez i Ferran Farré)

* * *

Ferran Farré, un dels dos directors del projecte Prometeu, ens va conce-dir una entrevista, i publiquem per a vosaltres, histrions siqmundans, un fragment de l’entrevista en la qual el Ferran ens explica pros i contres de ser un professor de teatre:

“SIQMUNDA: ...i pels iniciats el text és un problema molt gran.

FERRAN FARRÉ: Sí, (riures) és un llastre.

S: La primera barrera po-dríem dir que és la vergonya, potser?

F.F.: Sí. S: Quan una persona vol in-

troduir-se al teatre, tu quines bar-reres li veus?

F.F.: Una de les barreres que ha d’afrontar és el que dius tu, ha d’aprendre, d’alguna manera, a des-bloquejar-se. Ha de passar per un procés de desinhibició que, a poc a poc, li doni confiança... Això passa per poder-se dissimular en el grup. I aquest fet, els que tenim defecte ped-agògic -dic defecte entre cometes; que som excessivament pedagògics i poc directors en el sentit d’acollir molt la gent i calibrar-ho tot, per a que tothom se senti a gust- passa per això, el fet que calibres bé el text per a que tothom se senti a gust i per a que ningú (fa veure que s’ofega) no se senti d’alguna manera as-setjat.

S: I això repercuteix en la qualitat de l’obra.

F.F.: Totalment. Hi ha d’haver desequilibris, la vida no és simètrica, hi ha asime-tries que són molt importants. Els pesos, els canvis de pesos... els canvis de pesos t’obliguen a superar obstacles.

S: Per això, potser, per als que comencen és una mica desencorat-jador?

F.F.: Exacte, justament per això -pedagògicament parlant- sempre penses que hi ha d’haver una idea de coralitat.”

“Una de les barreres que ha d’afrontar qui comença és aprendre a desbloquejar-se. Ha de passar per un procés de desinhibició i, a poc a poc, anar trobant confiança... això passa per poder-se dissimular en el grup. ”

El segon Projecte Prometeu

Potser és feliç perquè fa bon dia i pot jugar.Potser és feliç perquè la xocolata era molt bona.Potser és feliç perquè té tot el que necessita.Potser és feliç perquè no li ve de gust estar trist i amb això en té

suficient.Potser és feliç perquè encara té prou innocència com per no

pensar en res.Potser per això està tan despreocupat en aquest instant.Potser deixa la ment en blanc i somia coses impossibles.Perquè potser de sentir-se bé, de sentir-se amb forces, de sentir-

se estimat en té prou.I si fos així, per què a nosaltres ens costa tant estar com ell?

Estaria bé deixar, de tant en tant, les preocupacions de banda i pensar en tot allò que ens treu un somriure cada dia.

Qui sap... Mari Carme Pujol Marin/flickr.com/photos/31074298@N06/

Cop d’obturador

Flora Larrigaudiereflickr.com/photos/flowra/ per Cristina Prim

En aquest número us portem la Flora Larrigaudiere. Catalana amb nacionalitat francesa i addicta al dibuix des que era ben petita. El di-buix amb aquarel·les és la seva especialitat. Va començar a fer classes de pintura als 12 anys. Amb la tècnica mixta també hi té simpatia, ja que barrejar gravat i collage, aquarel·les amb tinta... la captiva. Veient les seves obres podem comprovar que li agrada més el treball manual que el digital, tot i que n’està aprenent per aconseguir més coneix-ement en l’àmbit de les arts. La dibuixant s’inspira majoritàriament en fotografies que va veient, encara que sempre fa ús de la seva in-cansable imaginació i creativitat.

Costa de creure que una noia com aquesta tingués pensat dedicar-se al món de les ciències i ficar-se en el batxillerat Científic, deixant anar un talent com aquest.

Molta sort!

Al micròfon

Bé, començarem per les preguntes típiques. D’on ve el vostre nom?

Va sortir d’una pluja d’idees. Va ser idea d’en Miquel Escuer, el primer guitarrista. Tot i que dels membres originals només

queda en David, ningú no s’ha plantejat canviar-lo perquè és un nom fantàstic.

Què us decideix a fundar-vos de nou? Bàsicament, que teníem interessos molt semblants pel que fa a tocar

i a composar. Vam veure que la cosa anava rodada, que no calia estirar la gent.

Quines han estat les principals dificultats amb què us heu trobat?La manca d’oportunitats per donar-nos a conèixer dins de Lleida ma-

teix. Es fan coses com el Directe i hi ha bars que aposten pels concerts joves però, més enllà d’això, no hi ha res. Sort de Myspace i Facebook.

Els Levi’s Awards ha estat una bona carta de presentació...Va ser una experiència guay, perquè vam fer una campanya de difusió

bastant exhaustiva i vam arribar a estar en setè lloc, tot i quedar tret-zens al final. Però... sortim a l’Spotify, que també és un mitjà genial.

Quina creieu que han estat clau per guanyar el Directe?Sociològicament, ha jugat al nostre favor l’edat, perquè allí hi havia

grups que feia deu anys que estaven junts i la nostra formació actual no-més té quatre mesos! També hi va influir la varietat d’estils: un concert dels Garlic no es fa avorrit, perquè totes les cançons són diferents. Pots passar d’un rock’n’roll a un ritme de funk molt tallat amb riffs contun-dents. Ara, s’ha de dir que hi havia grups molt bons i que no ens pen-sàvem pas que guanyaríem.

Quina es la característica comuna del vostre públic?Un sentiment una mica retro. No som un grup de modernillos. La

música que fem nosaltres pot quallar bastant en gent que escolta grups amb interessos similars als nostres o un pop-rock com ara el de Fito y Fitipaldis.

Fan rock amb tocs de blues i de funk amb un estil que encara s’està

definint. Ja fa dies que se’n sent a parlar, sobretot des que van guan-

yar el “Directe” no fa gaire.

per C. Prim, A. Sànchez i O. Arenas

Com composeu?La dinàmica que hem adoptat últimament és ajuntar-nos als assajos

partint d’una idea d’un de nosaltres: apareix la Mireia, la cantant, amb una lletra o en David amb un riff de guitarra i treballem a partir d’això.

Què ens en podeu dir, dels temes que encara no teniu gravats?S’hi veu una evolució, dins la mateixa línia. Hi ha temes que els plan-

teges en un inici des d’una perspectiva vital, normalment amorosa, (sí, bàsicament, parlem d’amor), però veus com va canviant el sentiment, de la rancúnia a la nostàlgia, fins a l’acceptació o, de nou, a l’afecte.

L’amor és un tema fàcil? O és que esteu sempre enamorats?És un tema realista. No ens podem plantejar de fer una critica social

vivint a casa dels pares, amb estudis pagats i sortint cada cap de set-mana. Parlem de l’amor perquè pot involucrar molta gent. No és que sigui l’opció fàcil, és que és el que coneixem.

Una cosa que sobta bastant de vosaltres és que sigueu tots homes al voltant de la Mireia, la cantant. Creieu que la música, en aquest aspecte, és masclista?

Costa molt trobar una noia fent alguna cosa en una banda de rock que no sigui cantar, però cadascú s’adapta al que li va millor. No té per què ser masclista. A la Mireia li va millor cantar rock’n’roll.

La cantant podria ser un cantant?A aquestes alçades, hauria de ser la cantant.

1- Take me2- Spilled love blues3- Decrease

Tracklist

myspace.com/garliclollipopsband

Reserva: A belated premiere (Victor Bocharov) És un documental sobre la figura d’Alexander

Shiryaev i, avui per avui, la manera més fiable de descobrir l’obra d’un home que, amb l’excusa de la pedagogia del ball (feia animacions on cada foto-grama era un pas de la dansa que explicava), va fer animació stop-motion abans que ningú (pels volts del 1910). Es feia els seus propis ninots i decorats amb prou habilitat com perquè encara avui en dia no se sàpiga com aconseguia ficar els titelles en

segons quines posicions. Els primers espectadors del cinema creien que tot plegat era pura màgia i en les pel·lícules de Shiryaev (que fins i tot contenen efectes especials), és fàcil entendre aquest sentiment: velles com són i encara tenen l’immens poder captivador de l’amor pel cinema d’un home que ni tan sols sabia de què s’estava enamorant.

Collita: Madagascar, carnet de voyage (Fabien Dubois) El millor de la sessió del Brou II. Per moltes

raons: per les recreacions de textos, fotos i tot el que algú podria enganxar en una llibreta de viatge i pel tractament de dibuixos plans com si fossin obres 3D amb profunditat. Madagascar, carnet de voyage és el retorn als orígens del seu director, que retrata un ritual tribal de Madagascar amb una animació de línies simples però posada en escena complexa que, de vegades, calca la reali-

tat, i d’altres, la transcendeix. La història potser no va més enllà d’un quadre de costums, però tècnicament són 15 minuts d’absoluta glòria. És tan sols un curt, però ens posa en alerta del gran potencial que té l’animació.

La butacaLleida és un poble. Però surt als mapes. Lleida és un poble de pagesos i ignorants.

Pagesos i ignorants que, tanmateix, organitzen cada any dos festivals de cinema de renom internacional. Us parlem de l’Animac i de la Mostra de Cinema Llatinoame-ricà. Us deixem amb uns quants vins seleccionats dels fastuosos cellers d’aquests dos certàmens.

per Oscar Arenas Larios

Selecció: El hombre de al lado (Gas-tón Duprat i Mariano Cohn)

D’entre tots els caldos cinèfils importats d’Amèrica Central i del Sud que ens ha ofert la Mostra, caldria reivindicar les obres que han pas-sat més desapercebudes. Sí, a la Mostra han estat poc originals: han cedit a la ressaca de Sundance o París i han premiat La Nana. I hi ha una pel·lícula que, si bé no ha estat menyspreada, ha estat injus-tament eclipsada. I la diferència rau en l’ambició: El hombre de al lado, des de molt menys, arriba a molt més.

Premiada per les interpretacions masculines i per la direcció, ens retrata, en un escenari privi-legiat (una casa dissenyada per Le Corbusier) la relació entre uns personatges neuròtics i quasi allenians. Descollonant i mordaç a parts iguals. No hi ha cap altra manera de definir-la que no esmenti com un problema d’allò més absurd i banal (el molt poc del principi) arriba a provocar inquietuds d’alta volada o situacions d’allò més kafkianes (el molt més que el segueix). Al cap i a la fi estem parlant d’una topada entre móns: el món d’un Leonardo (Rafael Spregelburg) dissenyador pretensiós sotmès a la seva dona freda i dominant i el d’un Víctor (Daniel Aráoz) per sobre d’abstraccions, cridaner, eixelebrat i ex-pansiu. I el vi s’acompanya amb tapes d’avantguarda: l’snobisme d’un dissenyador, Le Corbusier, i les contínues picades d’ullet a l’art contem-

porani.Amb una fotografia lluminosa i

molt experimental, el dúo Duprat-Cohn dibuixa la gràfica d’un con-flicte que passa per alts i baixos, en el qual els capricis estúpids dels personatges marquen els punts d’inflexió (quan no és en Leonardo,

és la seva dona i quan no, és en Victor). Tot plegat genera una història deliciosa que, essent més llarga que La nana, passa molt més ràpid, fent molta més gràcia i tastant nous estils narratius a cada moment. Per això, de vegades, sembla una mena de faula trista i de vegades una comèdia d’allò més negra. Però inequívocament, tots aquests moments formen part del mateix film inquietant, irònic i imprescindible.

Miguel Ángel González és un ésser que habita des de fa uns anys a Lleida. Aquest bon home prové de l’Argentina i, com molts de la seva espècie, té un tarannà fàcil de percebre. Però no és això el que volem co-municar d’ell. Miguel Ángel és un mestre en la manipulació del metall: és capaç de donar-li una forma i un contingut que faria que el més sant es fes l’harakiri. D’altra banda, les seves converses desprenen una e-nergia que podria moure muntanyes.

A l’Argentina, inicialment, treballava en una empresa d’enginyeria i arquitectura on adquirí molta experiència en la manipulació del ferro. Més tard va haver de deixar la feina per motius de salut. Al seu país tenia la vida muntada, però ho va deixar tot per poder viure plenament del que li agradava. En un moment en què tenia dubtes sobre la seva vida aparegué l’Ermengol, gran amic seu, en l’actualitat, que li va pro-posar de marxar a Espanya, ja que aquí podria viure de l’art. Als 30 anys s’establí a Lleida, on des d’un bon principi es va poder dedicar a la

seva passió: l’escultura. Participa en un gran nombre d’exposicions i en diferents concursos; fa o-bres per encàrrec i per la ciutat en té unes quantes d’exposades. Tot i ser un artista de renom i tenir un gran mèrit, no és prou reconegut per la

Miguel Ángel González

Hem anat al taller d’un escultor de la ciutat que

potser us ha passat des-apercebut. Sap fer parlar

el ferro com molt pocs.

per Roc Domingo i Cristina Prim

gent: mai no ha tingut un mecenes, s’ho ha pagat tot sem-pre de la seva butxaca.

En la seva obra, hi predomina la figura humana. A partir d’esbossos, a grafit en una llibreta, elabora les idees que posteriorment plasma, principalment, en ferro. Aquest fet és recent, ja que abans, construïa les escultures en les peces originals sense cap pas previ. Amb la farga i el bufador, va modulant i soldant les diferents peces. Al començament treballà amb materials com el marbre i la fusta, però des que descobrí el ferro no se n’ha separat mai, diu que les propietats i la força que li transmeten és el millor que aporta aquest material.

Miguel Ángel pretén fer reaccionar el públic comuni-cant els defectes i conseqüències del modus vivendi que hem dut a terme fins al moment com a societat. Així ens mostra el sofriment que estem carregant per haver dut una mala vida i no saber encaminar d’una manera correc-ta el nostre rumb. També intenta plasmar el que hauríem de dur a terme per a poder millorar el món i les nostres pròpies vides. Ell es declara molt compromès amb la cau-sa que la societat obri els ulls i rectifiqui els seus errors. D’aquesta manera, fa conferències als instituts per cons-cienciar els joves i per animar-los a actuar, ja que aquests, per ell, no han estat “corromputs” pels factors socials i ambientals.

Per aquest motiu està organitzant una revolució en què li agradaria que col·laboressin tots els joves que creguin en el món i tinguin ganes de fer alguna cosa per salvar-lo.

En tindreu més notícies...

Escriure, dibuixar, pintar, esbor-ronar, trencar, llençar...

L’ésser humà necessita expres-sar-se i, en un acte caritatiu sense precedents, Siqmunda va donar als lleidatans un espai ínfim i lliure de publicitat on plasmar les seves preocupacions, aspiracions, inspi-racions i d’altres sentiments amb noms genèrics acabats en -cions. El Post-it-atge (un nom posat en un moment d’imaginació) va comen-çar un dissabte dia 20 de març i va continuar durant gran part de la setmana següent.

Aquí, els resultats:

L’Experiment

Dia 1: Post-its a l’Escorxador i al ZaraVam començar amb dos llocs “pa’ ver qué pasa”: la

plaça de l’Escorxador i la plaça del Zara (encara desco-neixem el seu nom real). Quan vam anar a recollir els paperets del Zara, ens vam trobar que la gent s’havia dedicat a deixar que els seus fills petits hi dibuixes-sin. Tenim unes quantes proves que el futur artístic de Lleida és prometedor.

Dia 2: mentalitzacióL’endemà tocava ficar les cartolines que quedarien fixes durant dos

dies. Era moment de reflexionar i de veure una mica la tele al sofà (sí, era diumenge).

Dia 3: Post-its a l’IES Màrius TorresEn un acte de rebel·lia, imaginació i ganes de veure

llocs desconeguts, vam ficar-ne una altra al Màrius Torres. Allà van robar els post-its que no van ser uti-litzats. Esperem que facin goig allà on restin. Entre els que quedaven, els de l’artístic es van fer notar: gairebé tot van ser dibuixos.

Per David Sanz

Dia 3 (una mica més tard...): Post-its a la Biblioteca PúblicaQuin lloc ofereix la possibilitat de trobar un filó lite-

rari? La Biblioteca Pública, és clar. Allà, dos enamorats, el Selestino y la Selestina, ens van donar les gràcies per buscar totes les Elvires que ballen el dissabte amb l’Esperit Sant. Allà també vam trobar-nos-hi una re-flexió en espiral sobre la metaescripitura. Desconeixíem que els llibres estimulessin la imaginació tant com les drogues.

Dia 3 (continuació): Post-its a l’IES RondaAl cinquè punt de post-it-atge vam desco-

brir qui són els malvats que destrossen les il·lusions dels nens petits a les escoles, qui són els monstres que trenquen murals, de-senganxen dibuixos i arren-quen decoracions vàries fetes pels pobres nanos: les dones

de la neteja ens van llençar els post-its a les escombrar-ies. Fuck. Tot i això, vam poder rescatar la llista de la compra d’algú, la nota d’avís a aquesta persona recor-dant-li que li faltaven croissants (tothom que no es pot viure sense croissants) i potser la divagació que començarà una nova forma d’entendre el món: “Si voler és poder, volar és ?”

Dia 3 (final): Post-its al Centre Cívic de BalàfiaAquest ens va quedar bastant bonic tal com el vam col·locar, però

sembla que la gent no va compartir els nostres gustos (sabem que som raros) i no van utilitzar el nostre magnífic espai experimental. Sniff.

Director’s cutUs pregunteu què va passar amb els post-its de l’Escorxador?

POST-ITS DEL ESCORXADORFallecido el: 20/03/2010

Sus apenados creadores siqmundianos, esposos, hijos padres y enemigos. Al participar sus amistades en tan dolorosa pérdida, ruegan la tengan presente en sus oraciones y asistan al funeral corpore insepulto que por el eterno descanso de su alma

tendrá lugar en el contenedor de basura más cercano, y acto seguido se procederá a la inhumación del cadáver en el camión de la basura; por sus favores les quedan muy

agradecidos.Siqmunda us estima.

† †

En aquest número us portem un cara a cara sobre un tema gens trascendental, però del qual segur heu parlat algun cop. L’escriptura digital contra l’escriptura analògica. Els dos combatents són en Gerard Pelegrí i l’Aitor Solano. 3, 2, 1... Que comencin les gafapasterades!

GP: Tot i que l’escriptura amb suports digitals té avantatges evidents, res no pot superar l’encant de l’escriptura manual. El tacte del bolígraf en el paper, la seguretat que dóna dis-posar dels escrits en un format que es pot tocar, l’acte d’introspecció que suposa asseure’s davant d’un DIN A-4 en blanc sota la llum d’una bombeta... L’escriptura manual té un no sé què que cap màquina no pot igualar.

AS: Com bé dius, l’escriptura amb suport digital té molts avantatges, com ara la facilitat que ha donat a la difusió de la informació. Gracies a la digitalització de l’escriptura hem pogut llegir grans històries, poemes bonics, novel·les apassionants, etc., ja que els hem pogut conservar i difondre d’una manera clara i il·limitada. Però com tota gran tecnolo-gia, ha tingut el seu principi, en una base de paper DIN A-4 escrit sota la trista llum d’una bombeta solitària, en una escriptura precària per la manca de llum i perspectiva

GP: És indubtable que les màquines ajuden en gran mesura a difondre tot tipus d’obres escrites, però en la fase més primerenca del procés creatiu literari res no iguala el roman-ticisme que té l’escriptura a mà. La fredor d’una pantalla de LCD o la possibilitat que els escrits que un ha elaborat amb tant d’esforç es perdin per culpa d’un disc dur espatllat són petites coses que fan que les paraules en format digital perdin molt bona part de la seva força respecte de la seva forma clàssica. Si després vols difondre el que escrius sempre ho pots transcriure…

GP: L’argument que apuntes pel que fa a l’ecologia... No és també aplicable a tot aparell tec-nològic? O és que no necessiten energia i matèria prima, per a ésser fabricats i utilitzats? La fascinació excessiva que, en general, sentim per tot dispositiu electrònic ens ha fet oblidar moltes coses, entre elles que una part de l’essència de tota obra literària rau en un intercanvi intimista de l’escriptor amb un foli en blanc. Que el paper sigui titllat de format arcaic i poc respectuós amb el medi ambient no és més que una argúcia que la veu general de la societat ha ideat per convèncer-se que les màquines poden jugar el paper de suport literari sense danyar el contingut present en aquest suport i, a sobre, actuar millor des d’un punt de vista funcional. Al meu parer, això és un error que ens porta a renegar d’una tradició preciosa.

AS: D’acord, llencem tots els ordinadors i les fredes pantalles de LCD ja que maten l’encant d’una imatge caricaturesca de l’escriptor refugiat en els seus pensaments inten-tant plasmar en un paper les seves divagacions. Si tot és saber vendre l’escena! El paper és un format arcaic i poc ecològic, com dirien alguns modernillos “passat de moda”. En canvi, amb el format digital s’elimina aquest residu del manuscrit original, que acaba sent sempre l’error físic de la falta d’originalitat...

AS: Impressionant, que en un quasi inapreciable comentari, que no deixa de ser verídic, hagis basat tota la teva argumentació. És molt bonic parlar de l’escriptor “afi-

Cara a Cara

Cafè Curt

cionat” que utilitza un suport de cel·lulosa. Però i si parlem de feina? Una petita/gran empresa en què s’utilitzen centenars de folis diàriament... Crec que no podem parlar d’ecologia sens caure, com dius tu, en un error. Al meu parer, si ens referim a l’escriptura digital, no podem parlar mai d’ecologia. Si no quedes convençut, pensa en els milers d’escrits que guardaríem en un disquet de ¾ i quina quantitat de papers necessitaríem per a imprimir-los tots. Si encara no he pogut exposar-te un argument prou sòlid que et satisfaci, imaginat com hagués sigut escriure el treball de recerca, que ens manen a tots i totes quan cursem el segon curs del batxillerat, amb la teva preciosa tradició, 120 pàgines a paper i bolígraf.

Heu vist com han deixat aquestes pàgines? És una llàstima que s’hagin passat del límit i haguem hagut de tallar just ara, que la cosa s’estava escalfant... El que farem serà pujar la versió completa al blog on podreu votar pel vostre preferit. Si ho haguèssim de posar en aquest número hauríem de fer 4 pàgines més...

Pip, pip. piiiiip!

Sessions de curtmetratges al Cafè del Teatre, el darrer dimecres de cada mes a les 21:30.

El que potser us heu perdut:24 de febrer (curts de l’Índia):

El director d’Animació del National In-stitute of design d’Ahmedabad (Índia), Sekhar Mukherjee, i Isabel Herguera, directora de l’Animac, van parlar del cosí indi de l’Animac, el Chitrakatha. Al-

guns curtmetratges projectats eren fruit de tallers on havien participat els dos convidats. La darrera peça de totes, One fine friday, estava di-rigida per Vaibhav Kumaresh, a qui l’Animac va dedicar una projecció i comptava amb la coordinació del mateix Mukherjee.

31 de març (curts n’asturianu): Enmig de curts divertidíssims rodats en bable i que traspuen la idiosincràsia dels asturians, cal esmentar, pel ressò del seu director, Temporada baja i 7337. Heu de saber que es diu Sergio Sánchez, que no us deu dir gaire res, però si us diuen que és el guionista d’El Orfanato, de sobte tot adquireix una certa rellevància. A part d’aquests dos curts, on la mitologia i la simbologia d’El Orfanato és més que present, caldria esmentar Lo que necesites selo yo, una sàtira brutal i minimalista dels programes de teleescombraries i La neña de los mios güeyos, que narra les trifulques d’una companyia que representa una obra tradicional, amb embolics de faldilles, egos artístics i escenografies tronades pel mig.

Agenda

En matèria d’exposicions;

Joan Leandre. In the name of Kernel series. Del nou al vell

Videoart a la Seu Vella, fins al 30 de maig. Horari: lapanera.cat

Albéniz. Un modernista universal

Al Museu de Lleida fins al 27 de maig. Horari: museudelleida.cat

Alphonse Mucha; Seducció, modernitat i utopia

Digueu-nos pesats, però, si no hi heu anat, aprofiteu que teniu fins a l’11 de Juliol.

Si hi aneu segur que hi torneu, encara que sigui només per l’aire condicionat.

Nelly Blue, a càrrec de T de Teatre i Los TigresEl musical el faran al teatre de l’Escorxador el dia 30 de maig i valdrà 15€.

Convocatòria, per si no ho havíeu llegit al blog;Crea+Intermèdia-Producció’10Estan buscant gent de Lleida que es mori de ganes de tirar en-

davant projectes artístics. Si compleixes aquest parell de requi-sits, tens fins al 28 de maig per entregar un dossier amb el teu projecte. El premi? Fer-lo realitat.

Nelly Blue, a càrrec de T de Teatre i Los Tigres

Aquest cop us avisem amb molta antelació;El 25 i el 26 de juny se celebra el Festinoval 2010El festival d’artistes emergents és el lloc ideal per a descobrir nous grups i moviments. A la web podeu escoltar els grups que hi aniran, entre els quals hi ha els Ix!, La increible història de Carles Carolina, Cesk Freixas o Bikimel. Variat i de qualitat.

Aquest cop us avisem amb molta antelació;

Sanjosex al Cafè del Teatre

Sanjosex passarà per Lleida a presentar el seu tercer disc, Al

marge d’un camí. Si no el coneixeu, doneu-li una oportunitat.

És el dia 29 de maig i val 10€ (8€ reduïda).

Col·labora: Qualsevol mitjà no és res

sense el seu públic. Nosal-tres sense vosaltres som menys que res. Sense aquell dibuix que et transporta a un dia de boira ara que fa calor, sense aquell text que emociona tothom que el llegeix, del qual n’estàs tan satisfet/a o la foto de la qual tots volen còpies, Siqmunda no hi seria. Ens agradaria ser el bo i millor de tots vosaltres: qualsevol cosa que ens vulgueu fer arribar envieu-nos-la a Siqmunda@gmail.com.

Apunts finals: I fins aquí arriba la Siqmunda 5. Sabem que us ha agradat, com a mínim al

vostre subconscient, no cal que ho intenteu “dissimular” per a semblar més rebels i, si no podeu evitar “dissimular”, us animem per què ens envieu quel-com per a millorar-ho de cara al sisè. Gairebé fem un any, així que pensem fer un número “llegendari”.

ContactePer a subscriure-us al butlletí nomes fa falta que ens feu arribar el vostre

nom i correu. Podeu contactar-nos via mail a siqmunda@gmail.com, pel blog a http://siqmunda.obolog.com a la pestanya de contacte, o per Facebook cer-cant el grup o la pàgina del fanzine i enviant-nos un facebook mail.

Podeu contactar per qualsevol queixa, dubte o col·laboració que vulgueu fer. Us estem esperant.

Siqmunda us estima.

Siqmunda 5(xx/05/10)