SERAFINA FERRARONS

Aquesta historia ha de començar per força a les dues de la tarda del vint-i-cinc d'octubre

del 1885, quan una nena molt valenta veié la llum d'aquest món en una masia pobre de

la parròquia de Crespià. Dos dies més tard, el rector de Crespià, Benet Bosch, batejà el

nadó, amb els noms de Serafina, Maria i Francesca. La nena era filla de Bonaventura

Ferrarons, nascut a Besalú, i de Maria de pares incògnits. En aquell moment, els pares

residien a Crespià Com a avi patern signaren el matrimoni, format per Josep natural de

Maia i Maria Pairó de Dosquers. Foren padrins l'avi patern i la Serafina Capell.

La voluntat de viure féu que la Serafina sobrevisqués a la dura infància de l'època,

sense vacunes, sense escola i des que el seu cos pogué al treball al camp. A l'edat de

nou anys. el seu pare se l'endú a la verema a França. En Bonaventura era veterà de la

verema i parlava el francès. La causa era que a l'edat de catorze anys havia seguit la

carlinada. En Ventura, segons l'edat que marca el cens de Sant Joan les Fonts, havia

nascut el 1858 a Besalú. La Serafina explicava que el seu pare havia fet un rot a taula,

cosa la qual respongué "bon profit pare, encara que sigueu un porc" El pare li buidà el

contingut de l'olla pel cap i el féu anar a recollir fems a la carretera. Es donà que en

aquell moment passava la carlinada, que reclutava tothom qui podia i en Bonaventura

els segui. Estigué amb els carlins tota la campanya fins que el feriren prop de cal Xai, en

una de les lluites que hi hagueren pel control de la ciutat d'Olot al 1875. Els carlins el

traslladaren a l'hospital de Camprodon, des del qual, amb la guerra perduda, féu camí

cap a França per Prats de Molló. A França treballà a les mines de La Menera i a pagès.

Romangué a França uns deu anys, temps suficient per conèixer bé l'idioma, i tornà amb

vint-i-un anys. El primer que va fer fou anar a can Ferrarons, on els seus pares li

digueren que com que havia marxat per voluntat pròpia, ells no hi tenien cap obligació.

Llavors anà a treballar de mosso de pagès pels pobles de la rodalia de Banyoles, on

conegué una pastora que es deia Maria. La seva xicota, nascuda el 1867, havia estat

recollida pel preu de set rals i mig de l'Hospici de Girona, per un pagès que la posà a

treballar tan aviat com pogué. Probablement, pel que m'havia explicat la Serafina la

Maria hauria estat recollida per una família de Dosquers i seria versemblant que els qui

li feren una mica de pare i mare foren els que signaren com a avis paterns del bateig de

la Serafina. Es a dir, en Josep, natural de Maià, i la Maria Pairó de Dosquers. Atès que

1

en aquella època la dona en casar-se adoptava el cognom de l'home, en Josep seria en

Josep Pairó. Del tema dels padrins paterns la Serafina Capell que fou qui li posà el nom

no en sé res.

Per tant, els pares de la Serafina eren pobres en un extrem i amb cap família que els

pogués ajudar. Per això en Bonaventura i la Serafina, el 1893 caminaren cap a les

vinyes de França a recollir raïms. La nena estava admirada per la manera amb la qual el

seu pare entenia aquella gent que ella no comprenia de cap manera. Feren la verema, el

pare cobrà els Napoleons d'or que havien de solucionar l'hivern i feren el camí de

tornada. Pel camí, trobaren un alberg on tenien lloc si la nena es conformava de dormir

amb dos nois de la seva edat, cosa a la qual la Serafina es negà i hagueren de dormir al

ras. No fou la darrera vegada que la Serafina anà a França a la verema perquè ella

explicava de grans batalles entre mainada dels veremadors de Besalú i de la rodalia de

Banyoles. Es veu que els de Banyoles deien als de Besalú alguna cosa relacionada amb

el robatori de Vera Creu, ocorregut al 1900, quan la Serafina tenia 15 anys.

Poc a poc, la Serafina fou creixent dura, espavilada, treballadora, analfabeta, però molt

catòlica i bona persona. De la seva infància, apart de les veremes, només en tinc

constància que acudí a doctrina, on aprengué les oracions que no deixà de repetir en

vida. Fou una persona que no deixà de resar per els altres i considero que tenia una

capacitat d'estimar els seus tan gran que li donava un cert poder. Sé que deixaren el

camp de la misèria i es traslladaren a Banyoles, on la Serafina féu de criada en una casa

de senyors que la tractaven bé. En aquella època nasqueren els seus germans Enric

Ferrarons Prada, nascut a Vilert el 1893 i Salvador Ferrarons Prada, nascut el 1906).

La Família Ferrarons es traslladà a Sant Joan les Fonts entre el 1910 i el 1914, a causa

de les obres de la carretera que comunicava el poble amb Olot. Sant Joan era un poble

amb una indústria emergent que reclamava braços. La família anà a viure a un dels

pisos de lloguer de la gran masia de Castanyer. Al poble la Serafina fou a treballar a la

colònia tèxtil de la Sebastiana, l'Enric a la paperera Torras i en Salvador a la filatura de

can Bo.

Era l'època dels grans torejadors, Joselito, i Juan Belmonte. Els braus eren l'esport i la

festa nacional, cosa que decidí a en Salvador a tirar-se als camins a la cerca d'una

oportunitat en una plaça. Al final hagué de tornar a casa seva gràcies a la bona voluntat

d'un carreter que el trobà, amb un company d'aventura, força més lluny de Vic.

2

La Serafina comença a relacionar-se amb les noies del poble que la coneixien com la

Serafina de Banyoles. Així com els seus germans eren l'Enric de Banyoles i en Vadó de

Banyoles. La noia freqüentà els balls de manubri que es feien a les eres i places i en un

d'aquests balls conegué en Francesc Valeri Farrés, nascut al 1886. En Francesc Valen

era fill d'en Miquel Valeri Tarrés i de la Cecilia Ferrés Ferragut. En Francesc Valeri era

fill d'en Miquel Valeri Tarrés i de la Cecilia Ferrés Ferragut. De l'època de solter d'en

Francesc se sap que féu el servei militar al castell de Montjuic a l'any 1904, segons la

data d'una fotografia. El servei li durà tres anys i en el decurs d'aquest temps tingué una

acció d'armes. Estant de guàrdia en una nit sense lluna sentí un sorolls. Cridà el sant i

senyal i l'alto, però no rebé cap contesta, de manera que dispara. El cas és que matà una

cabra. No el castigaren per haver complert amb la seva obligació i els donaren la cabra

amb el ranxo.

Una altre vegada estava a Girona amb dos santjoanencs de la seva edat, entre els quals

hi havia el que seria alcalde en els anys quaranta, Francesc Sala Rabert. Els tres nois

entraren en una sala de ball, però només un d'ells portava sabates i no estava permès de

ballar amb espardenyes. El cas és que s'anaren intercanviant les úniques sabates, cosa

que feu gràcia a les noies presents que no negaren cap ball, al que portava sabates.

Miquel Valeri Tarrés

En Miquel Valeri era fill de la Cot al terme de Santa Pau. Les referències orals de can

Valeri de la Cot es remunten a la guerra del francès, quan un avantpassat assassinà un

soldat napoleònic, que després de saquejar-li la casa, anava de ventre. L'avantpassat

guardà molts anys els ossos i les insígnies a la paret de la façana, com a record, trofeu

de guerra i senyal de la seva fidelitat a la causa borbònica que al capdavall guanyà la

guerra.

La vida d'en Miquel també s'havia vist afectada per la III Carlinada. En Miquel Valeri

era un home alegre el qual solia riure's de la vida i de la gent. Aquest fet quasi li val la

vida, quan en els seus temps de voluntari carií féu un comentari sobre un capellà mort

en el combat. Algú escoltà les paraules, llavors sacrilegi, i en Miquel hagué de fugir per

cames dels carlins que el volien afusellar. Desertor de la carlinada, ho tingué més bé per

3

venir a treballar a Sant Joan les Fonts de paleta: Sant Joan era una poble on la majoria

dels empresaris eren burgesos liberals i progressistes i els obrers eren membres de la

Primera Internacional i fins i tot molts havien combatut amb les armes als carlins a

través de la Milícia Ciutadana de 30 homes que hi havia hagut al poble durant la III

Carlinada. Era l'època en què la família Torras acabava de construir l'Obra Nova i la

família Capdevila havia convertit el Molifondo en la fàbrica La Reformada. Sant Joan

continuava l'expansió industrial que havia aturat la Carlinada i es necessitaven paletes.

En Miquel Valeri aprengué l'ofici en una de les colles que construïen els habitatges

dels obrers que abandonaven les cases de pagès pobres per anar a treballar en les

indústries que s'havien construït i es construïen a Sant Joan.

En aquella època es casà amb la Cecilia Ferrers Ferragut, la qual era germana de la

Leonor Ferres Ferragut que es casà amb en Domingo Espadaler, amb qui compartí la

creació del principi de l'actual empresa Transports Minguet.

La notícia més destacada de la seva vida és que troba una olla plena de monedes d'or

en un mur de l'església de Castellar de la Muntanya. Probablement restes del tresor de

la columna liberal que fou destruïda el març del 1874 entre Colldecarrera i el Toix. Se

sap que els soldats que conduïen la mula amb els diners foren atacats i deixaren l'animal

que s'estimbà prop del Puig de Castellar. Més tard els carlins preguntaren a en Puig si

havia vist res, cosa que contesta negativament. A la contrada es deia que en Puig tenia

els diners o part, però mai es va demostrar. Fossin d'on fossin en Miquel Valeri que

sempre anava eixut comprava porcs i els sacrificava al mig del carrer per gaudí dels

veïns que es beneficiaven de les botifarres, comprava mobles i vestia més bé que mai.

Aquesta circumstància féu sospitar les forces vives del poble i el propi capellà de

Castellar que ja devia saber alguna cosa de l'olla però no la trobava. El cas és que en

Miquel Valeri hagué d'anar a Girona a demanar ajut al seu cunyat sergent de la Guàrdia

Civil. Un cop es va haver passejat pel poble amb el germà de la Cecília ningú li digué

res més. Tanmateix, en Miquel deixà els duros a en Joan Rubio , un familiar de la

Cecília que no li torna el capital. En Joan Rubió era el ferrer del poble i amb els diners

de l'olla, construí una casa al costat de la plaça, on crea el bar de can Periquet. En Joan

tenia tres fills l'Antoni Rubio (barber) l'Estrella Rubio i un altre que era disminuït

mental. En Ton i l'Estrella sempre es varen fer amb la família Valeri. En Miquel i la

Cecília tingueren quatre fills l'Ezequiel, la Teresa (1876-1885) en Francesc (1886-

1965) i la Júlita(1896).

4

La desgràcia més gran que passa a Miquel Valeri fou la mort de la seva filla Teresa

Valeri Farrés de 8 anys, ocorreguda el 9 de setembre del 1885. Pare i filla baixaven pel

camí d'Olot, el vell el que segueix el Fluvià per la Canya. La nena que portava una nina

que li havia comprat el seu pare a les parades de la Festa d'Olot es començà a trobar

malament i al cap de poc d'arribar a casa seva mori empestada de cólera. Després en

Miquel s'oferí voluntari per enterrar els morts que provocava l'epidèmia que assolava

Sant Joan. En Miquel menjava alls i bevia aiguardent com a antídot. A sant Joan morí

tanta gent del còlera que hagueren de fer el cementiri actual. En els pitjors dies morien

entre 8 i 9 persones, les quals en Miquel anava a buscar i soterrava.

D'ell apart de les dificultats pròpies d'una vida en una època remota i convulsa sabem

que sabia llegir i escriure, que treballà de paleta a la fàbrica de paper de la família

Torras i que com a persona alegre que era havia fet d'actor en representacions teatrals a

la Plaça Major, que en el seu temps tenia el nom de Plaça d'Alfons XIII. A T'Obra li

agradava molt de posar sobre mal noms al companys. Encara ara alguns dels motius que

hi ha al poble tenen l'origen en la seva imaginació. Com a venjança per a ell, li'n

buscaren un de molt dur, com que a vegades rondinava, els seus enemics el batejaren

com el porc senglar.

De la seva experiència en la guerra dels carlins li'n quedà un odi envers els capellans.

D'aquesta circumstància n'ha quedat l'anècdota que un dia que sembrava mill pels

ocells de gàbia, el capella mossèn Bartomeu, qui fou l'iniciador de l'actual església

parroquial, li preguntà:

-Valeri què sembreu ?

-Grana de collons -contestà en Miquel.- A mi me l'apartés

A la tardor del 1921, en Miquel Valeri emmalaltí de càncer. Quan mossèn, Bartomeu li

portà el viàtic, digué:

-Ja m'has arreplegat papa negra.

-Déu li faci bo -contestà mossèn Bartomeu.

En Miquel es negà a rebre els sacrament i el capellà decidí marxar. Abans de passar la

porta, el capellà escoltà un murmuri.

-Mecagum Déu -murmurava en Miquel Valeri

El capellà preguntà a la filla d'en Miquel, la Júlita, què havia dit el moribund.

-Valgue'm Déu -contestà la Júlita.

5

En acabar la Missa del diumenge, mossèn Bartomeu demanà a els feligresos que

resessin per l'ànima d'en Miquel Valeri, el qual li havia donat una gran alegria, ja que

en el darrer moment de la seva vida s'havia encomanat a Déu, dient "Valgue'm Déu"

Arran de la seva mort el seu fill en Francesc Valeri Farrés comprà el nínxol, propietat de

la famíla. Era el 26 d'octubre del 1921.

La Cecília Ferrers Ferragut

De la Cecília no n'han quedat gaires anècdotes: devia tenir prou feina a pujar els seus

fills als quals protegia amb tota l'ànima. Per això l'únic fet que en sé d'ella està

relacionat amb una vella ganiveta de tallar pa de color negre que durant molts anys

estigué al calaix de casa com un símbol seu. Segur que l'oncle Salvador, la tia Antònia i

la Roser tenen en el record aquesta ganiveta.

El seu fill i padrí meu, s'inicià coma a fuster a la fusteria de la fàbrica Torras. En aquell

temps als aprenents els feien tota classe de vexacions per dolenteria, per abús o per

donar el lloc a un altre preferit per l'autor de les vexacions. El cas és que un mal

company cada dia s'orinava al serradures i obligava al jove Francesc Valeri a passar-se

per la cara les serradures molles. La Cecília s'assabentà d'aquest fet, cosa que la féu

esperar el mal company al Pont Medieval que hi ha sota l'Església Parroquial. Ella

caminava pel pont com si res, però quan estigué a l'alçada de l'individu se li abalançà,

es tragué la ganiveta de la faldilla i l'acorralà entre la barana del pont i l'afilada fulla al

coll. Allí li digué que si tornava a tenir una queixa d'ell, aniria de dret cap al riu, amb el

coll tallat. Mai més aquest individu molesta a en Francesc Valeri, que seria el millor

fuster de Sant Joan les Fonts.

La Cecília Ferrers gaudí de l'estimació d'en Miquel Valeri, el qual en rècord seu posà

el nom de la seva dona a la Cecília Valeri Ferrarons.

6

El matrimoni d'en Francesc i la Serafina

En Francesc Valeri i la Serafina Ferrarons es casaren el 21 de març del 1914. En

Francesc Valeri Farrés tenia vint-i-nou anys era solter i natural de Sant Joan les Fonts,

on feia de fuster. La Serafina Ferrarons tenia vint-i-sis anys. Aquest matrimoni anà a

viure a una de les cases que estam situades a l'actual carrer Rafel Torras Juvinyà, camí

del cementiri que llavors se'n deia carrer Església pel fet que anava al temple monacal

que en aquella època era l'Església Parroquial. En aquella casa del carrer Església

número 9 hi vivien en Francesc, la Serafina i la germana d'en Francesc la Júlita,

nascuda el 1896). La Júlita demanà al matrimoni d'anar a viure amb ells perquè morts el

pare i la mare. no volia viure amb l'Ezequiel. De l'Ezequiel se sap que també visqué un

temps amb el nou matrimoni però que estava mal acostumat. Es menjava la carn abans

que fos servida a taula i abusava de la confiança d'en Francesc i la Serafina. Se Sap

d'ell que un dia es plantà a la Plaça Major amb l'uniforme de la Legió Estrangera

Espanyola, a la qual sobrevisqué, i que morí pobre a Sabadell a finals dels anys quaranta

o principis del cinquanta.

La primera filla del matrimoni entre en Francesc i la Serafina fóu la Pilar (1915-2006),

la segona la Cecília (1919-1967) ?, en Miquel (1921-2002), i en Salvador (9 de març del

1927). La Júlita es casà amb en Joan Plantalech i se n'anà a viure a un pis de la Plaça

Major. En Francesc deixà de treballar a la Torras per anar a fer de cap d'una fusteria

que hi havia al costat de l'Estada Juvinyà, propietat de la família Galceran. Els quatre

fills de la família anaren a l'escola, les noies a les Germanes de la Mare del Diví Pastor i

en Miquel al col·legi de capellans Sant Lluís Gonçaga.. Anaren creixent en pau fins que

arribà la proclamació de la República el 14 d'abril del 1931. La República fou rebuda a

Sant Joan amb una gran alegria. La gent penjà banderes i domassos dels balcons per

rebre la bandera que els republicans d'Olot havien baixat a peu amb aclamacions tot el

camí. Acompanyada per tot el poble la bandera tricolor fou penjada al balcó de

l'Ajuntament, situat en els baixos que ara ocupa l'Escola Municipal de Belles Arts.

L'endemà al patí de l'escola dels capellans tots els nens cridaven "Visca la República,

ara més que mai, capellans i frares de cara al trebai". El cas és que els capellans es

fixaren amb en Miquel Valeri que ho cridava com els altres, però devien ser conscients

7

que els seus pares sentien de veritat la República, com tothom. Buscaven venjança i per

això expulsaren en Miquel de l'escola. La Serafina els pregà que no l'expulsessin

perquè d'aquella escola en sortien tots els administratius i càrrecs de les empreses del

poble, mentre que els nens l'Escola Pública fessin el que fessin estaven destinats a

feines manuals. En Miquel entrà a l'Escola Pública d'una manera tímida: era un noi bo i

tranquil del qual els altres n'abusaven. De manera que aviat es convertí en el boc

expiatori dels altres, que el perseguien i el vexaven. Ho feren fins que el seu germà,

molt més petit, però decidit i ferotge tot sol els plantà cara i cops de roc i cops de puny,

sense cap mirament, els foragità i els espantà a l'entrada del Pont Medieval. Més tard,

en Salvador sol perseguiria colles nombroses de mainada que no es veien en cor amb

la seva indomable decisió. En Miquel Valeri havia d'anar a aprendre de cuiner a

Figueres per tenir un ofici, però l'esclat de la guerra Civil el 18 de juliol del 1936 ho

impedí. En els primers temps de la guerra, els seus pares intentaren aconseguir-li un lloc

d'aprenent a la manyeria de la Torras, però el Comitè Antifeixista donà el lloc a un

altre. Així fou que l'únic lloc de treball que trobà fou la fàbrica de pells de conill de la

família Vila, al costat del Pont Medieval.

La Pilar fou la primera a incorporar-se al treball, amb només 14 anys al 1924. Anà a la

paperera Rafel Torras Juvinyà, s.a. que era dirigida per Miquel Torras. La Pilar temia

molt no despertar-se bans de les sis del matí per això s'encomanava a les ànimes del

Purgatori, les quals, segons ella, no la deixaren mai fer tard a la feina. La Pilar tenia

veritable respecte i por pel director de la fàbrica, en Miquel Torras Montserrat, que

també era l'alcalde. Un cop es trobà cara a cara amb el director, que portava barba i

vestia de manera elegant, l'home tractà l'adolescent Pilar amb tota la tendresa i

amabilitat que li fou possible. Més tard la Cecília seguiria les passes de la seva

germana.

El cinema sonor

La gran afecció d'en Miquel Valeri era el futbol. Estava prim i corria incansablement

rera la pilota. Es passava hores i dies jugant a futbol. El capellà decidí organitzar un

Centre Parroquial i organitzà un equip de futbol infantil, amb els equipaments

necessaris per l'esport. Usaven el camp de futbol de la Unió Esportiva Sanjuanense,

situat al camps del mas Plançó, on ara s'aixeca la factoria de la Torraspapel. En Miquel

emmalaltí d'una pleura i després de romandre molt de temps malalt, el metge li prohibí

8

de jugar a futbol. Perquè la decepció no fos tan gran, el capellà li organitzà un negoci

de venda de gasoses en els partits que jugaven els seus companys. El negoci fou un èxit

i en Miquel estalvià un duro de plata.

Amb el duro de plata, en Miquel estava a punt de fer realitat un dels seus somnis que era

veure una de les projeccions de cinema sonor que feien a Olot. A sant Joan en el cinema

Catalunya, situat al carrer Sant Antoni 4, encara es feia cinema mut. En Miquel tenia

els diners però no podia desplaçar-se a Olot perquè era massa jove, de manera que

s'oferí a pagar l'entrada a les seves dues germanes a canvi que el deixessin acompanyar­

ies a una tarda de cinema a Olot. Les noies molt contentes el deixaren anar amb elles.

Elles feien tot el camí fins a Olot amb espardenyes i un cop a la ciutat es treien les

sabates de la bossa de mà i se les posaven. Així en Miquel rodejat de noies adolescents i

envejat pels nois d'Olot aconseguí veure el seu primer film de cinema sonor.

La Guerra

El matrimoni Valeri va tenir constància de la revolta militar arran dels comentaris que

se sentien pel carrer. Com la majoria de la gent s'estigueren a casa seva a l'espera de

notícies. Els aparells de ràdio només deixaven anar una i altre vegada el bolero de Ravel

i de tant en tant donaven alguna notícia. Quan les emissores informaren de la rendició

dels militars revoltats a Barcelona, els membres del Sindicat CNT- FAI, ja tenien el

control del poble. Armaren amb tot tipus de fusells els obrers i crearen controls a les

carreteres. A en Francesc el posaren de control a les Funoses, però com que deixava

passar tots els cotxes, el tragueren. Després el feren anar a despenjar les campanes de

l'església vella, que encara fumava la destrucció del dia abans. El comitè antifeixista

format per tots els organismes implicats en la lluita, es consolidà com a amo del poble i

començà a assassinar. En aquell moment, la família vivia en un pis del carrer de Santa

Magdalena, prop de l'actual fleca Vidal. Un dia arribà el comitè de Salt. El carrer

s'omplí de milicians que cridaven als veïns que baixessin les persianes. La Pilar i la

Cecília, des dels espais entre les fustes, pogueren veure l'assassinat del botiguer, Josep

Camps Juvinyà,

Entre els anarquistes del comitè hi havia una noi que guardava rancúnia a en Francesc

Valeri, perquè arran d'una antiga falta de respecte, en Francesc li havia clavat un

clatellot. Aquest noi , del qual mai la Serafina en va voler dir el nom, exigia la mort

d'en Francesc, al qual acusava de col·laborar amb els amos. En Salvador Farrerons

9

s'havia fet milicia i va dir que qui molestés a en Francesc se les hauria de tenir

directament amb ell. A partir d'aquell moment no se'n parlà més.

Passats els primers moments de la guerra, els Valeri intentaren fer la vida més normal

possible. En Francesc es féu càrrec de la fusteria Galceran, ja que el responsable havia

mort i el seu noi en Francesc havia de treballar a can Porxes, on la Generalitat intentava

crear una indústria de guerra que produís Alfa Cel·lulosa; un element per a la fabricació

d'explosius. En Francesc Galceran amb dos homes més fou un dels que traslladà les

bosses de joies, divises i monedes d'or que la Generalitat havia acumulat per organitzar

l'exili dels catalans. Una nit, pel fet d'estar allí, en Francesc traslladà les bosses del

camió al despatx de can Porxes i a la inversa. Al cap de pocs dies, el conseller de

Finances de la Generalitat, Josep Tarradelles, lliuraria el tresor a les autoritats de la II

República Espanyola, que el posaren en un fons comú que repartiren com volgueren.

Les privacions

A mesura que la guerra avançava la manca d'aliments es féu patent. Per més desgràcia

en Miquel Valeri agafà el tifus. La Serafina remogué cel i terra, caminà i caminà per

rutes inversemblants però a en Miquel no li faltà mai res ni xampany, que llavors era

considerat medicina. Un cop recuperat, en Miquel fou traslladat a la casa originària dels

Valeri a la Cot. Allí a pagès es recuperà i l'home en guardava molt bon record dels

Valeri de la Cot.

A Sant Joan en Francesc s'enrabiava cada vegada que els refugiats se li menjaven les

faves però com que se les menjaven crues de l'hort també li feien pena. La Serafina

continuava cercant els aliments que calien a través dels grups de dones que cercaven

menjar per les masies de la Vall de Camprodon, la Vall de Bas, la Vall de Bianya; ho

corrien tot. A vegades trobaven gent solidària que els canviaven el sabó artesà i els

peücs que portaven per pa negre o patates i a vegades les engegaven els gossos o les

deien "ara els de pagès som els rics i els de vila sou els pobres". A can Valeri

s'amagava un oncle de Mataró que tenia una fàbrica i es veu que tenia un ràdio

transmissor amb el qual es posava en contacte amb l'enemic.

En els darrers dies de la retirada. Quan ja passaven confusos i traumatitzats els darrers

republicans i en l'ambient es respirava la por per la incertesa del que farien els que

arribaven encapçalats pels mercenaris de la mitja lluna, la creu de la venjança i el jou,

que faria bous els que havien estat braus, algú va trucar la porta, la Serafina va optar

10

per obrir perquè a ella també l'havien obert quan havia demanat pa, va travessar el

passadís amb en Miquel darrera, va obrir a la insistència i va quedar de cara amb un

home d'ulls amenaçadors que parlava amb accent estranger. L'home li va ensenyar el

negre canó de la pistola, però no va veure cap por en els ulls de la dona: havia patit

massa per témer un arma. Va arrabassar-li el noi del costat.

-Necessito que em guiï cap a França. Me l'emporto -. En el rostre de la dona es

marcà el sofriment més infinit.- Ella li explicà de genolls que el seu fill no sabia el

camí, que mesos enrera encara anava a escola, que no tenia salut, que era el fill que més

estimava perquè era el més dèbil, però tota suplica era en va. El despietat va agafar el

noi per emportar-se'1 carrer avall. : La mare amb els braços en creu / cridava no me 7

preneu ! / Vosaltres que veniu amb canons / i fugiu sense les cançons.

-Esperi -va cridar des del ventre, des de la desesperació i va entrar dins del pis. En va

sortir amb el darrer duro de plata dels del Rei que li quedava per comprar el pa dels

dies durs que vindrien, va córrer rera l'ogre que se'n duia el noi.

-Espereu la plata, tinc plata, tinc plata... Torneu-me el meu fill. -cridava en una

barreja de crit i de plor que a vegades es convertia en un papurreig llastimós

. L'home va girar-se i en veure la plata a la mà de la mare va deixar el noi per agafar la

moneda, mentre que ella d'una revelada agafà el nen. L'ogre, que havia vingut a salvar

els pobres del feixisme, va veure en la moneda la salvació, que ja buscava amb la

mirada extorquidora. Va besar el duro sota els ulls mig espantats i mig amenaçadors de

la mare que empenyia el fill carrer amunt, casa endins. El que ja no era republicà, ni

comunista; ni res va marxar carrer avall, muntanya amunt, camí enllà; amb el braç

esquerra baixat, amb el duro pres dins el puny esquerra, amb la pistola a la mà dreta,

amb la por a les cames, amb la més gran de les derrotes a l'esquena i amb la vergonya

més eterna a l'ànima.

Al cap de pocs dies entraren les tropes nacionals per la muntanya d'Aiguanegra.

Passaren dos-cents soldats de la República corrent i quan davallaren la Serra de Vivers,

es veié un genet al cim de la muntanya d'Aiguanegra, llavors pelada: la gent havia tallat

els arbres per escalfar-se . Després una bandera d'Espanya. En aquell moment,

11

l'Ajuntament penjà una bandera blanca del campanar. Tot seguit passà ràpida una

columna inacabable de soldats i tancs. Les noies i la gent s'amagaren a les cases per

evitar les violacions dels voluntaris marroquins. En Salvador Farrerons romangué uns

dies amagat en una cova al prat de Vivers i després passà a França. D'on es deia que se

l'havia vist a la Legió Francesa però mai més se n'ha sabut res.

La Mili d'en Miquel

La postguerra augmentà encara més la manca d'aliments, cosa que féu més intenses les

caminades de la Serafina. Tanmateix aquesta vegada la família tindria l'ajut d'en

Salvador que s'havia fet adolescent. En Salvador passà l'adolescència cercant menjar,

amb tots els mitjans. Pescava amb xarxa i amb bombes de mà abandonades. Caçava

ocells. Arribà a disposar d'un arsenal d'armes que li fou pres per la Guàrdia Civil. El

capità del batalló de presoners que arranjava el pont destruït i l'església li deixava

muntar una euga blanca, amb la qual recoma camps i camins. D'alguna manera feia

disbrats, però el peix que pescà i les aus que caçà serviren per omplir l'estómac dels

seus pares i germans. En aquest temps, morí en Bonaventura Ferrarons víctima d'un

accident: caigué del cingle que porta a la font de can Xerbanda, l'Enric morí de

malaltia i la Maria morí de vella. La Serafina quedà com a únic membre viu present dels

Ferrarons de Banyoles i rodalia. Per la seva part, en Francesc tornà a la fàbrica Torras

Per la seva part, en Miquel Valeri continuava a treballant a la fàbrica de les pells del

costat del pont. En aquesta fàbrica assecaven pells de conill per a la fabricació de barrets

a Amèrica. Hi treballà poc perquè l'exercit el reclamà a incorporar-se a les tropes de

l'Àfrica. Estranyament, aquell noi malaltís que tenia por de les babeques que es bevien

l'oli de les llànties de la fàbrica de pells de can Vila i que s'espantava amb la visió dels

films Nosferatu i Dracula, rebé la notícia amb gran alegria. Per a ell, l'Àfrica seria una

aventura digna dels films que havia vist. Embarcà a Barcelona al so d'una orquestra fins

a Màlaga. A Màlaga torna a embarcar en un vaixell de transport de carbó i després de

tres dies arribà al port de Melilla. Allí una munió d'orfes afamats que es menjaven les

peles de les taronges i d'adults sotmesos i plens d'odi a tot el que fora occidental els

rebé. Ells eren els fills de l'Espanya rural, els pobres de cada ciutat, i els fills dels

vençuts a la guerra. De Melilla passà al gran campament de 1'Hipódromo, on el

destinaren a Segangan, a la caserna de V de Regulares de Alhucemas. En aquella època

els regulares eren una força mixta formada per voluntaris marroquins i espanyols

12

obligats. En un principi, es declarà com a no apte per res. És a dir com a poc intel·ligent.

Atès el que havia declarat el destinaren a la quadra de les mules, cosa que no li agrada.

No li agradaven els fems, ni muntar aquells animals que se li revoltaven enmig de les

àrides muntanyes del Rifi el duien, on volien; no on ell desitjava.

Per solucionar aquest problema decidí estudiar per caporal. Amb aquesta intenció

escriví una carta demanant el llibre de les ordenances militars a la família, la qual

remogué cel i terra i li envià. En Miquel aprofità el llibre i fou nomenat caporal el

primer d'abril de 1943. A partir d'aquell moment el servei se li féu més lleu.

En un permís de tornada, el vaixell en el qual viatjava fou aturat per un gran comboi

de vaixells aliats que, segons ell, els va mantenir dos dies i dues nits parats enmig del

marejol que provocava el continu trànsit de vaixells de tot tipus. També fou destacat

prop de la frontera de Tunísia, on escolta el bombardeig dels aliats que desembarcaren

allí. Fou testimoni de l'encallament d"un submarí alemany i de l'aterratge forçós d'un

avió nord-americà. Un cop arribà a casa seva amb el primer permís, en trucar la porta

la seva germana Pilar, en un primer moment el confongué amb un marroquí. Atès que

vestia igual que ells i el sol de l'Àfrica l'havia deixat quasi negre.

El 1944 fou traslladat amb tot l'exèrcit de l'Àfrica a la Vall d'Aran, on s'havia produït

la petita invasió dels maquis i acabà, després de tres anys i mig, el servei a Mallorca.

En el decurs del servei li proposaren d'allistar-se a la División Azul i a una força que

anava a la Guinea Equatorial. El tema de Rússia el va deixar correr de seguida, però es

veu que a la Guinea no hi va anar per no fer patir a casa .

La vida continua a pesar de les privacions

Mentre en Miquel era a Sant Joan, en Salvador muntà un petit negoci amb en Quim

Roig a la porta del nou pis: s'havien traslladat a uns baixos del carrer Sant Antoni 1, que

havien estat la botiga d'en Bianya. Ara la casa era propietat d'en Jaume Coderch, al

qual havien assassinat el pare en Miquel Coderch Coca en els primers dies de la guerra.

En Miquel arribat de l'Àfrica començà a treballar a la fàbrica Torras, on no s'adaptà,

féu de manobre i tampoc i decidí dedicar-se al comerç, per la qual cosa compartí la

botiga que havia iniciat el seu germà i se 1' anà quedant: en Salvador feia de paleta ja

feia la seva. El 1946 en Miquel es donà d'alta de la contribució i quedà com a únic

propietari, el 12 de gener del 1948 es comprà una bicicleta BH a l'establiment Ràdio

Puig d'Olot. Amb aquesta bicicleta seguia les fires i festes de la comarca i venia

13

joguines, llibres, contes i revistes. Algunes de les joguines se les fabricava el seu pare

en Francesc Valeri, que feia carros pels cavalls de cartró, camions de fusta i altres

joguines. En un dels viatges que féu amb la parada que també l'havia fet grossa, ja que

anava a les fires de Sant Narcís de Girona, conegué a la Francisca Coromí Martí de

Vilareser, amb la qual es casà. El matrimoni em tingué a mi el 12 de juliol del 1958. El

29 de març de 1958 en Miquel fou nomenat carter interí de Sant Joan les Fonts càrrec

que ostentà molt de temps, fins que els beneficis de la botiga feren que s'ho deixés.

També es deixà l'exclusiva d'apostes de l'estat. En Francesc Valeri també li construí els

mobles del que s'anava convertint en una autèntica llibreria- papereria. Per la seva part

en Miquel , aprofitant que havia treballat en un taller de sants, feia figures de fang les

assecava a l'estufa de llenya, les pintava i les venia. Al 1965 morí en Francesc Valeri

Ferrés víctima d'un càncer. La Serafina viuda i jubilada es dedicà a passejar amb el seu

nét. o sigui jo. Se la podia veure, amb els seus vestits foscos, omplir els davantals de

quadres negres i grisos d'herbes per donar als conills. Estaven acostumada, a portar

alguna cosa de profit cada cop que tornava a la llar. Eren capaç de trobar bolets,

espàrrecs, fonolls, mores o qualsevol altra element silvestre comestible amb una

passejada senzilla fins als prats de can Xerbanda, a poca estona de casa seva. Si no

trobava res més portava herba pels conills que greixava al soterrani que donava al riu,

juntament amb les gallines. En aquest soterrani, arrencat a la pedra, en Miquel Valeri

ubica un laboratori fotogràfic. Ell féu un curs de fotografia per correspondència i durant

un temps es dedica a fer fotografies de carnet d'identitat que es revelava ell mateix. Feia

posar els clients a la façana blanca de fora els feia una fotografia de la cara i quan en

tenia unes quantes les revelava. A través d'accions com aquestes i de molt treballar, la

Francisca Coromi treballà deu anys a la filatura de can Bo, es compraren un pis, uns

baixos i un hort al carrer Aiguanegra, 13. Uns anys després, el 1975 la Francisca i en

Miquel compraren al germà de la Francisca en Miquel Coromí, una casa al carrer Santa

Magdalena, 24 on continuaren el negoci fins que a l'any 2000 la nova economia de

mercat el féu inviable. A l'agost del 1979 morí la Serafina Ferrarons , amb 92 anys, de

càncer d'ossos i a l'any 2002 després d'una llarga malaltia, causada per les malalties

mal curades en temps de privacions morí en Miquel Valeri.

En Salvador i l'Antònia

14

Per la seva part, en Salvador es casà amb l'Antònia Gatius Arbat, filla de Setcases, amb

la qual se n'anà a viure primer a Surroca i després al Sant Feliu de Guixols del principi

del turisme. A Sant Feliu no li mancà feina, sobretot a un treballador incansable com

ell. En aquesta localitat de la Costa Brava pujaren a la seva filla, Roser Valeri, que es

casà amb l'Antoni, un altre paleta que a més de ser un gran especialista té l'agradable

qualitat de somriure sempre. La Roser i l'Antoni tingueren dues filles la Marta i l'Ester.

La Roser Valeri

En Salvador Valeri i l'Antònia Gatius es casaren el 12 d'abril del 1947 a l'església del

Tura d'Olot. Només tenien 20 anys, per la qual cosa el capellà va resoldre, amb el poder

eclesiàstic de l'època, que en Salvador es lliurés del servei militar. A canvi, va haver

d"anar a treballar a les mines de Surroca a Ogassa, on va fer de paleta. En aquell poble

petit i amagat enmig dels Pirineus nasqué la Roser Valeri Gatius, van ser els seus

padrins els seus oncles Amanci Picola i Cecília Valeri.

Un cop complert el servei de paleta, tornaren a Sant Joan les Fonts fins que el pare de

l'Antònia, en Jaume Gatius Ros es va comprar una casa a Olot i els demanà que anessin

a viure amb ell.

Tot i viure a Olot, la Roser baixava, sovint, a casa de la iaia Serafina a Sant Joan les

Fonts. Recorda que, normalment, els diumenges passava els dies a casa de la iaia. La

diada consistia a passejar pel costat del riu, la font de can Xerbanda i el clot de l'Infern.

En els prats collien mores, maduixes silvestres i bolets, com ara camasecs i vaquetes.

Al matí, la Roser anava a buscar el pa, el qual no solia fer el pes. Per arreglar-ho el

flequer li donava la torna, que era una coca de pa molt bona. Quan arribava a casa, l'avi

agafava el pa amb la xocolata gruixuda i negra, la ratllava amb el ganivet i se la posava

a la mà . A la Roser li semblava una cerimònia que feia més bona la torna sucada amb

xocolata.

Del seu avi, en Francesc Valeri, la Roser recorda que no li agradaven els cotxes. Quan

anava per la carretera i en passava un que anava massa ràpid, o bé, s'acostava massa,

aixecava el bastó i l'escridassava.

La Roser recorda el pis, amb soterrani enfocat al Fluvià, on vivien els seus avis.

Constava de la botiga, el menjador, quatre habitacions i una cuina amb un escó. A la

part de darrera hi havia un traster, amb la comuna i un safareig. A ella li agradava sentir

el soroll de l'aigua del riu i escoltar les hores que donava el rellotge de l'església

15

parroquial, que quedava a l'altra banda de riu. Per a ella el més divertit era que a la

botiga hi havia una petita porta que donava a uns graons, arrancats a la roca, que

baixaven cap al soterrani. Era un soterrani obscur i gris, on la Roser tenia la sensació de

trobar-se en un altre món. La iaia hi tenia conills i gallines. Per la seva part, el seu oncle,

en Miquel Valeri, hi te tenia tota classe d'estris. Ella recorda sobretot els motlles de

guix, per fer figures del pessebre de fang, Que més tard es coïen a l'estufa de la cuina i

es pintaven sobre la vella taula.

En aquella època, el seu oncle, Miquel, era solter i, a vegades, si la iaia havia anat a fer

algun encàrrec, ell, com podia, li feia les trenes. Quan la gent veia les trenes tortes,

preguntava qui l'havia pentinada i ella deia el tio Paquel. En Miquel quan ho sabia

s'enfadava i li deia que si ho anava explicant no li faria més les trenes. La Roser recorda

que un dia la portaren al cinema d'Olot a veure Luces de ¡a ciudad protagonitzada per

Charles Chaplin, en Xarlot. També li'n queda una grata imatge de la carnisseria de

joguina, amb pernils, carn, tallant i tot el necessària que li regalà l'oncle Miquel per la

diada de Reis.

La Pilar i la Cecília

La Cecília es casà amb un guàrdia d'assalt vidu amb dues filles l'Angelina i una altre.

El matrimoni se n'anà a viure a una casa del grup d'habitatges socials de Sant Pere

Mártir a Olot. És una casa situada a poca distància del cim del volcà de Montolivet, on

hi ha un bufador que manté els aliments frescos a l'estiu. La Cecília morí d'una malaltia

a la dècada dels seixanta. En Joan morí a l'entrada del segle XXI i a la casa, encara hi

viuen l'Angelina i el seu home.

La Pilar es casà amb l'Amanci Picola, un treballador dels sants. L'Amanci era un home

culte que estimava les arts, li agradava la música i la història, però a pesar del seu ofici

no es dedicà mai a pintar. El matrimoni se n'anà a viure també a una dels cases del Grup

de Sant Pere Màrtir, on feren vida normal i tingueren dos fills la Dolors Picola i en

Jaume Picola, els quals es casaren amb en Miquel Soler i la Mercè Xart.

L'Amanci Picola morí a finals a principis del 90 ? i la Pilar Valeri el 17 de febrer del

2006.

16