Sense fi Tripa OK - Angle Editorial · Primera edició: setembre de 2015 ISBN: 978-84-16139-61-3 DL...

Narratives76

Sense fi

Sense fi Tripa OK.indd 3 16/06/15 11:20

© 2015 Salvador Company

© Dino Valls, per la imatge de portadaDe profundis (Oli / llenç; 92 x 73 cm, 1989)

© Prats i Camps, per la foto de l’autor

© 9 Grup Editorial SL, per l’edicióAngle Editorial

Muntaner, 200, àtic 8a / 08036 BarcelonaT. 93 363 08 23

[email protected]

Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: setembre de 2015ISBN: 978-84-16139-61-3

DL B 17226-2015Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre,ni la seva incorporació a un sistema informàtic,

ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà,sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes,

sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

El jurat del XXV Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler (2015), convocat per l’Ajuntament de Tarragona, Òmnium Cultural del Tarragonès i

el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, el formaven: Maria Lluïsa Amorós, Margarida Aritzeta, Pere Guixà, Jordi Llavina,

Bernat Puigtobella i Joan Chavarria com a secretari.


© 2015 Salvador Company

© Dino Valls, per la imatge de portadaDe profundis (Oli / llenç; 92 x 73 cm, 1989)

© Prats i Camps, per la foto de l’autor

© 9 Grup Editorial SL, per l’edicióAngle Editorial

Muntaner, 200, àtic 8a / 08036 BarcelonaT. 93 363 08 23

[email protected]

Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: setembre de 2015ISBN: 978-84-16139-61-3

DL B 17226-2015Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre,ni la seva incorporació a un sistema informàtic,

ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà,sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes,

sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Sense fiSalvador Company

XXV Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler


Per a A. i A., sense fi


Punt de break(Toni)


Que há(-de alguém) confessar que valha ou que sirva? O que nos sucedeu, ou sucedeu a toda a gente ou só a nós; num caso não é novi-dade, e no outro não é de compreender.

Bernardo Soares


La manera més segura de perdre un partit és deixar que la por de fallar t’envaesca fins al punt de dominar-te: quan aquesta idea o sensació o sentiment t’arriba al braç i te l’arronsa, la major part de les vegades ja estàs perdut. De fet, en aquest es-port amb què em guanyava la vida ensenyant a practicar-lo, es dóna la irònica paradoxa que com més et preocupa no fallar, més falles; i com més falles, més por tens de fallar…

Ara, tanmateix, ací on sóc, no és això el que em preocupa. Ací, però, no és la paraula, perquè, per exemple, no m’estic mi-rant flotar en una piscina de bocaterrosa, completament ves-tit, com en aquella pel·lícula en blanc i negre que vaig veure fa anys per televisió. Per tant, potser fóra més exacte dir açò que ara sóc; perquè, contra el que es podria imaginar després del que m’ha passat, puc anar amunt i avall tant com vulga, no-més em cal pensar el lloc on vull ser i allà que hi sóc. D’això, en vaig començar a ser conscient quan, després de veure com ficaven el meu taüt dins del nínxol i l’aparedaven amb rajoles i amb pòrtland, vaig passar de la contemplació de les llàgri-mes de la meua endolada tieta (el més semblant que he tingut a la mare i al pare que no vaig conèixer), en primera fila, i de les d’Úrsula, allà darrere dels altres vint-i-dos assistents, amb ulleres fosques i un vestit negre d’estiu que —només figura-


dament, ai las!— ressuscitaria un mort; vaig passar, deia, de veure-les plorar, sense solució de continuïtat, a veure la pista tronada de terra batuda a la vora de la qual Ximo Tort, l’ho-me d’Úrsula, a uns quants centenars de quilòmetres del ce-menteri, seguia el partit de la prèvia d’un Future que jugava el seu darrer deixeble.

Ara, doncs, només em preocupa saber en què vaig fallar per a veure’m —és un dir, ara que m’han soterrat— com ara em veig, però com més hi pense, com més possibilitats sospe-se i descarte, és a dir, com més m’obsedeix esbrinar-ho, més em fa la impressió d’anar lluny d’osques.

Al soterrar, em semblà d’allò més normal que em pogués moure amb el pensament com qui recorda, que la visió d’Úr-sula allà darrere em dugués fins a Ximo igual que la d’aquest vell amic o conegut o col·lega em feia retrocedir en el temps fins una vesprada de quan teníem tretze anys i en un club d’un poble prop de València, jugant a dobles amb dos nanos més, a la fi de l’entrenament, entre dues clarors, una restada meua que pretenia ser un passing-shot que botàs al mig del passadís, lluny de l’abast de Ximo, es convertí en una pilotada al seu ull esquerre que li’l va espatlar per a tota la vida. Cal dir també, en descàrrec meu, que, a banda que jo no pretenia enviar la pilota a l’ull de Ximo, ell tenia el costum de girar-se a mirar com treia el seu company, per si de cas li pegava una pilotada, deia, de manera que si el servei era prou ràpid i la restada, aprofitant-ne la velocitat, igual o més, Ximo no tenia temps d’entrar de volea. Quantes vegades ens havien dit els entrenadors que quan el nostre company restava sí que po-díem mirar-lo, que calia mirar-lo, però que no ho féssem mai quan treia! Quan el company trau, explicaven, heu de fi-


xar-vos en el restador, en el seu moviment, per a llegir la di-recció de la bola, i heu de mantenir la raqueta dreta, davant de la cara, i no a l’altura del melic com abans de restar. Ximo, com sempre que no estava d’acord amb una cosa o li sembla-va prescindible, deia que sí i feia el que li rotava. I si bé és cert que en el dobles aquesta actitud no li funcionava gaire (ja aleshores començava a perdre importància, el dobles; anys després vindria el pàdel, plaga endèmica d’aquesta part del món), la seua intuïció en el joc solia ser infal·lible. Estic segur que sense aquella pilotada Ximo hauria arribat molt lluny. No sé si a ser professional, però a sa casa tenien possibles i al-menys ho hauria pogut intentar. D’altra banda, ell sempre ha cregut que ho vaig fer a posta, que li vaig tirar a pegar, a la cara fins i tot, i potser per això i perquè no el vaig veure al meu soterrar, vaig tenir la pensada que, si el seguia unes ho-res, uns dies, trobaria la raó del que m’havia passat.

Però tampoc no és que cregués que Ximo, més de vint anys després, vint-i-quatre per a ser exactes, m’hagués mort per a revenjar-se d’una pilotada fortuïta. Encara menys quan, fins feia molt poc, a penes un parell de temporades, que és quan començà a dedicar-se en exclusiva a entrenar el nano que ara du, havíem treballat colze a colze un grapat d’anys a l’acadè-mia del seu germà. A més, d’allò de l’ull, Ximo fins i tot en feia broma: «Era cosa del destí, dient-me Tort de cognom!». Però tinc la intuïció, aquest sisè sentit que en vida mai no vaig tenir, a diferència d’ell, que sempre endevinava a on li volies tirar la pilota; tinc la intuïció, deia, que si sóc mort és per ell, per alguna cosa que, encara no sé com, té a veure amb ell. Deu ser també, ara que hi caic, perquè és ell l’última per-sona que vaig veure en vida, a l’aparcament d’unes pistes prop de Bétera després de jugar un partit de dobles d’una setmana esportiva a què m’havia demanat que ens hi apuntàssem.


Eren les onze i escaig de la nit d’un dimecres: ens vam som-riure, encaixàrem i cadascú se n’anà al seu cotxe. Abans d’obrir la porta del meu, però, algú o alguna cosa va sorgir de darrere o de dins meu, no sé ben bé, i abans de colpejar-me el crani amb res de contundent o potser en colpejar-me’l, el cap em rodà i vaig perdre el coneixement. El següent que vaig veure, ahir, va ser el meu cadàver dins del taüt, en un tanatori, mentre li feien els darrers retocs per a exposar-lo.

Una part de mi, d’aquesta mena de consciència que és l’únic que conserve, sap que no descansarà —en pau, com diu el tòpic— fins a descobrir què va passar. Mentre que una al-tra, que només puc definir de manera irrisòria com instint de supervivència, tan sols vol continuar rodant per aquesta part del món on vivia, intentant ensumar els menjars que m’agra-daven i mirar i tocar i percebre tot allò que em feia sentir viu i a què llavors no podia donar la importància que ha adquirit ara que m’està vedat.

Una d’aqueixes coses —i perdó pel mot—, tal volta la més important, és Úrsula.


Úrsula Vivó, una dona de les de traca que podria haver sigut el que volgués a la vida i que per alguna raó que se m’escapa es va conformar de traure’s la diplomatura de Turisme, mun-tar al centre una boutique de moda íntima amb els diners de son pare, casar-se amb un mediocre ressentit com Ximo i do-nar-li dos fills, nen i nena, de tres i cinc anys. Úrsula i jo ens coneixíem des que ells van començar a eixir, unes setmanes o un parell de mesos abans que Amparo insinuàs que ens n’anàssem a viure al seu piset d’Alboraia i que jo, davant d’aqueixa perspectiva, amb vint-i-dos anys, la deixàs sense contemplacions amb més pànic que quan has de traure un se-gon servei amb pilota de partit en contra i acabes de fer doble falta. I parlant de dobles faltes: m’arribà a dir, la cabrona d’Amparito, que estava prenyada, que no volia que ens casàs-sem —mentida—, però que almenys em fes càrrec del que venia, etc., etc. Sí, sí, un embaràs psicològic resultà ser el que venia, segons ella, quan el pas dels mesos i l’evidència del ventre pla la delataren… Redéu, quin ensurt! Si fins i tot se les va apanyar per a ensenyar-me un test d’embaràs positiu! Però tornem a Úrsula, potser l’única dona per la qual he sen-tit alguna cosa semblant a això que se’n diu estar enamorat. En aparença, com he suggerit, Úrsula era la típica nena de


papà de la capital que, una mica per fotre la família, s’encana-lla enrotllant-se amb un monitor —pijo com ella, només cal-dria!— amb el qual acaba casant-se; però Úrsula era —i és— molt més que això. Podria haver sigut, per exemple, economista, una gran empresària, cap regional d’un partit majoritari, científica, enginyera i, en unes altres circumstàn-cies, la mare dels meus fills i no dels de Ximo, perquè sota la seua aparença de xiqueta aviciada hi havia una dona ferma, intel·ligent, segura de si mateixa i, alhora, d’allò més tendra quan entrava en confiança. I això per no parlar dels seus ulls blau fosc, dels seus llavis perfectes i dels cabells rogencs i agraïts fins a mitja esquena o del cos de deessa de marbre amb piguetes taronja que gasta, si de cas una mica descom-pensat per un parell de mamelles naturals que sembla que fa-ran esclatar els sostenidors i els botons de la brusa.

Fa dos anys i escaig, un dia que Ximo no tenia temps de fer-los classe de pàdel, a ella i a una amiga, em va telefonar perquè el substituís. El que ve ara, però, requereix una mica d’explicació: malgrat el perill que puga semblar un fantasma —cosa que des de fa uns dies, per raons òbvies, és difícil-ment evitable—, he de dir que des que vaig deixar la compe-tició i vaig començar a fer classes, tot just amb dèsset anys, no m’ha costat gens trobar xiques i, aviat, dones amb qui jau-re. De fet, ja que al capdavall, per dues raons almenys, no em lliuraré de quedar com un fantasma, puc dir que n’he tingut per a triar i remenar. Pel que sembla, hi ha alguna cosa, bé, n’hi havia, en la meua mirada que les feia estovar-se; un es-guard bohemi, d’artista, com em va dir la mare d’un alumne, una madureta impressionant que se m’estigué tirant tot un estiu al iot que havia tret al marit en el divorci. Això dels ullets, un cos molt més ben conservat que la mitjana dels marits o xicots i el morbo de tirar-se el monitor, m’han pro-


porcionat una vida sexual que, en varietat i qualitat, no té gaire a envejar a ningú.

Dit això, tornem a Úrsula i a la seua amiga. Després de la classe, l’amiga, una separada de quaranta i escaig, morena i plena de corbes molt ben fetes —dues de les quals, si més no, per mà humana—, que s’hi havia presentat amb l’actitud i la roba de qui va a un càsting porno, em va donar la seua targe-ta, «per a una altra classe o per al que vulgues…». I, és clar, passà el que havia de passar; i alguna cosa més, però. Fèiem la classe en unes instal·lacions vora riu, al costat d’un antic col-legi religiós, que als matins solien estar buides, i, després d’allò de la targeta, com que érem a la fi d’un juliol insupor-tablement bascós, elles van anar a dutxar-se al seu vestidor i jo al meu. Tot seguit, els esdeveniments es van precipitar. Quan ja era sota el raig de la dutxa, en sentir obrir-se la porta del vestidor, vaig pensar que entrava a canviar-se algun usua-ri, però no: abans que un servidor pogués badar boca, la sepa-rada curvilínia i estrella frustrada del porno se’m va ficar nua a la dutxa amb dos condons a la mà i un somriure entremaliat que em va fer reaccionar en qüestió de segons. I en això està-vem, gemegant sota l’aigua, ella sostenint la paret amb les mans i jo al darrere, que entrà Úrsula. Llavors, la seua amiga canvià completament d’actitud: era com si l’hagués enxampa-da tirant-se Ximo, perquè féu un crit, s’apartà d’una revolada i li pregà, tot demanant-li perdó, que no li digués res al seu xicot, que havia sigut un arravatament, una escalfada, i que no tornaria a passar. Després em vaig assabentar que el xicot de l’amiga era un cosí d’Úrsula que era com un germà per a ella. Doncs bé, tot i la situació, allà continuava jo sota el raig mirant com un estaquirot com mirava Úrsula el meu membre que, orgullós i aliè a les circumstàncies, sobresortia de la cor-tina d’aigua, com si saludàs dins del seu impermeable. I enca-


ra vaig quedar més parat quan Úrsula va somriure i va xiu-xiuejar, a penes per damunt del soroll de la dutxa, que, vist que la classe no havia acabat, ella també hi volia participar… L’amiga, d’entrada, s’hi negava, però en veure que Úrsula es treia el vestidet i es ficava sota l’aigua, de seguida s’hi va ave-nir.

Jo crec que allò del cosí i d’enxampar-nos a mitjan faena fou un teatret, que les dues amigues s’havien posat d’acord per a ficar-se amb mi a la dutxa. Temps després, li ho vaig pre-guntar, a Úrsula, que m’ho negà morta de riure… Però bé, això ara tant fa. Tampoc no crec que calga explicar molt com anà la part aquàtica de la classe: aquelles dues MILF em van fer (fer-los) de tot; i quan ja no podia més, sense poder aguantar-se el riure, començaren a morrejar-se i a magrejar-se com si no fos el primer colp que ho feien i com si fes anys que no es gitaven amb ningú… El que sí que cal explicar, perquè jo almenys no m’ho esperava, és que si bé a l’amiga, com era lògic, li passà el morbo al cap de tres classes amb sessió extra de dutxa, Úrsula i jo vam continuar veient-nos, com a mínim, una volta la setmana, ja sense excuses, en un apartament que tenien sos pares al Saler. I si dic que cal explicar-ho no és sols perquè no m’ho esperàs, sinó perquè encara no m’ho explique: que una dona alliberada com ella i una mica desatesa pel ma-rit tinga el capritx de fotre amb algú com jo, ho entenc, i no era el primer colp que em passava, però que esdevinguérem amants i que la cosa haja durat tot aquest temps! Perquè allà, en aquell apartament, amb la remor d’una mar que al desè pis arribava en sordina, vam follar per darrera vegada fa tres dies, el dia abans de la meua mort. Jo, una mica melangiós, vaig ei-xir després a fumar al balcó i a contemplar com s’acostava de llevant, majestuosa, una tempesta estival; i ella, una mica més callada que d’habitud, va romandre al llit fumant també, mi-


rant-me molt seriosa, i somrient quan la mirava, però, com si hagués de dir-me alguna cosa que no sabia com dir-me i que al remat no em va dir…

De tota manera, no vull que s’entenga que Úrsula pensava contar-li allò nostre, a Ximo, o que el volia deixar per mi. Es-tic segur que, per moltes raons, mai no li ho hauria contat. L’any passat, però, a la fi d’agost, vaig pensar que Ximo se n’assabentaria. L’assumpte és que Úrsula i jo vam haver de gi-tar-nos a casa d’uns amics seus, perquè sos pares eren a l’apartament del Saler i era l’únic dia que ens podríem veure abans que ella i els nanos se n’anassen quinze dies a Eurodis-ney i a la Costa Blava, aprofitant que Ximo i el jugador que entrena —i la mare del xaval— marxaven a competir en uns júniors per no sé quines repúbliques exsoviètiques. Jo m’havia negat des del principi a anar a hotels, no els podia pagar i no volia fer de mantingut, i ma casa, per raons òbvies de discre-ció i de sordidesa, quedava descartada: era un lloc molt tronat i un company de l’acadèmia viu al mateix barri. Aquells amics d’Úrsula vivien en un àtic de luxe, en una embocadura del carrer de Colom, i com que tenien un gat i se n’havien anat de vacances, li havien deixat les claus perquè anàs algun dia a veure l’animal i alimentar-lo. Recorde que era a punt d’escórrer-me, en un instant de silenci i quietud màgics, quan aparegué darrere de la porta el titular del llit, i vaig pensar que ja l’havíem fotuda, que allò nostre se sabria, que al cap-davall li arribaria, a Ximo, i etc., etc. Heus ací, però, que abans que el tipus contestàs a la pregunta d’Úrsula:

—Però Miqui, què collons féu ací?Una veu angoixada de dona jove, que clarament no perta-

nyia a la seua, per la manera com va reaccionar ell, el va cri-dar des del passadís i li preguntà si estava bé i si tocava a la policia.


No crec, doncs, que Miqui piulàs, pel que l’hi anava, tot i que vés a saber! D’altra banda, Ximo, com he insinuat, els darrers dos anys ha estat més interessat en la mare del seu nou deixeble ucraïnès que en Úrsula. I si bé no era tampoc la primera volta, tot s’ha de dir, que Ximo, segons Úrsula, li feia el salt, sí que semblava que aquesta vegada la cosa era més greu. Un colp, fins i tot, fa poc més d’un parell de setmanes, vaig sentir com li deia a la tia aquella en anglès, pel mòbil, que quan Ilia, que és com es diu el xaval, començàs a jugar Challengers, ell deixaria la dona i els fills i se n’aniria a viure amb ells dos a Florida. Érem a l’acadèmia perquè Ximo havia vingut amb Ilia per a fer un partidet amb un júnior nostre prou bo; i aquella part de la seua conversa per telèfon, l’havia sentida al lavabo, d’on ni ell em va veure eixir ni jo a ell en-trar. Al cap d’una estona, mentre miràvem pilotejar els dos xavals i ningú més no em podia sentir, vaig amollar-li, asse-nyalant Ilia, que jugava amb foc, que el que volia fer, tant per Úrsula i pels seus fills com per ell mateix, era una putada, perquè aquestes coses, d’habitud, acaben com el rosari de l’aurora. Em va mirar com si l’hagués amenaçat de mort, se m’atansà gairebé a tocar i només em digué mormolant, i apuntant-me amb el dit a la cara com si fos una pistola, que no n’havia de fer res jo, d’això, que no era cosa meua com duia ell el seu jugador i que fóra millor que no m’hi ficàs. Això em féu pensar que no m’havia entès, que no s’havia ado-nat que l’havia sentit parlar amb la mare d’Ilia; i li vaig pre-guntar en anglès si estava segur al cent per cent del que volia fer. Llavors em repetí que no em preocupàs tant per ell, que mantingués la boca tancada i que el deixàs treballar. I tot se-guit, com si s’hagués adonat que n’havia fet un gra massa i volgués alleujar la tensió, em preguntà:

—Des de quan domines tu tant la llengua de Shakespeare?


—Home, no diria jo que tant! Shakespeare! Però la de Jo, Claudi amb accent de West Midlands potser sí que la domine una miqueta més…

Ximo va somriure i va callar, però es notava que no havia agafat la insinuació. Perquè d’Audrey, aquella núvia de Co-ventry que vaig tenir tot un estiu i part de la tardor, feia vora deu anys, el fill de puta, que aleshores ja estava amb Úrsula, ja no se’n recordava, però bé que se l’havia intentada lligar amb l’excusa de practicar llengües: s’havia comprat la sèrie com-pleta en versió original sobre aquelles novel·les de Robert Graves, que Audrey llegia llavors, amb la intenció de veure-la amb ella! En resum, que com que jo també tenia molt a ca-llar, amb allò d’Úrsula, vaig somriure i vaig callar també. I quan Ximo, poc després, em demanà que ens apuntàssem al dobles d’aquell torneget que organitzava un monitor amic seu, prop de Bétera, ho vaig interpretar com un acostament, fins i tot com un intent de reconciliació.

Tot plegat, però, ja des del principi, allò del dobles havia si-gut una miqueta estrany: uns dies abans, a la botiga del mi-llor encordador de València, havia coincidit amb Toni, un amic comú que treballa amb Ximo, i m’havia dit si volia que ens apuntàssem a aquell mateix torneig. Li havia dit que sí i no n’havia tornat a saber res més; i quan Ximo em proposà d’apuntar-nos-hi, li vaig dir que ja m’hi havia apuntat amb Toni.

—Segur? —féu.Li vaig dir que sí, que és clar que n’estava segur, que si Toni

no ho havia fet encara ho faria aviat, i Ximo telefonà a l’acte a Toni, que jurava i perjurava no recordar aquella conversa nostra, ni tan sols la trobada a la botiga. No li vaig donar gai-


re importància, però tres dies més tard, quan vaig anar a re-collir a aquella tenda les raquetes encordades d’uns clients, li ho vaig preguntar, a l’amo, que sí que recordava que hi ha-víem coincidit feia uns dies Toni i jo. De què havíem parlat, però, no se’n recordava l’home, com és lògic, amb tanta gent que hi entrava i n’eixia tots els dies. En resum, que l’amnèsia de Toni encara em resulta inexplicable, per no dir sospitosa.


Sense fi Tripa OK - Angle Editorial · Primera edició: setembre de 2015 ISBN: 978-84-16139-61-3 DL...

Documents

Transcript of Sense fi Tripa OK - Angle Editorial · Primera edició: setembre de 2015 ISBN: 978-84-16139-61-3 DL...