Proves d’Accés a la Universitat

SELECTIVITAT 2018

FILOSOFIA

________________________________________________

Resum d’autors, model d’examen i recomanacions.

(Autors nous per a aquest curs que no entraven el curs passat: Tomàs dAquino, i Ortega i Gasset.)

Vius! Es recorda que això és una súper síntesi de les idees

dels autors estudiats. A l’examen, cal desenvolupar-lo amb la

màxima extensió possible!

COM PLANTEJAR L’EXAMEN DE SELECTIVITAT DE FILOSOFIA

1.- De què va un examen de Filosofia a Selectivitat?

Cal tenir present que l’examen de Selectivitat en Filosofia gira sempre al voltant

d’un problema filosòfic. Aquest problema es concreta en una obra i en uns

arguments plantejats per un autor. Per tant, l’important per tenir èxit a l’examen és ser capaç de vincular l’obra d’un autor, amb el problema que aquest autor planteja.

La resta de la prova consisteix en una qüestió de claredat expositiva en la redacció,

i d’una mica d’estratègia en la presentació i en la discussió dels arguments. Res més.

2.- Saber utilitzar el temps limitat

L’examen de Filosofia dura una hora i mitja. L’examinador dóna un full mida Din-A3

horitzontal: són, per tant, 4 fols per escriure (Extensió recomanada: preg. 1a.

Aut/cont: ¾ fol; preg. 1b. Tema/tesi: 2 frases; preg. 1c. Coment linXlin: ½ fol;

preg 1d. ½ fol; preg 2: 1 fol sencer; preg. 3: 1 fol sencer. Total 4 fols (1 fol Din-A3).

Convé portar rellotge, bolígraf i típpex (no féu porcades), i calcular el temps.

Important: que ningú no s’aixequi de l’examen sense haver repassat amb cura el text lliurat a l’examinador.

3.- Entendre l’argumentació del text és central per decidir quina opció es tria

El més important a l’hora de triar quin autor comentem en l’examen de Selectivitat

de Filosofia és comprendre clarament la problemàtica del text que se’ns proposa:

saber què se’ns demana. D’aquesta manera, evitem allò que baixa més punts a

Selectivitat: dir coses sense sentit o presentar arguments que, tot i ser part del

pensament de l’autor, no estan en el text. Important: no es pot respondre a coses

si no ho demana la pregunta. Cal escriure amb frase curta, no caure en frases

repetitives, evitar llenguatge col·loquial de pati d’escola cutrillo, i procurar no fer faltes d’ortografia.

4.- Presentació clara

En la redacció també és bàsic tenir cura de la presentació. Una escriptura deixada,

lletra petita i il·legible, manca de marges, paràgrafs massa extensos, i frases mal

puntuades, predisposen negativament a la correcció per part de l’examinador. Posa

punts: són gratis! Punts i seguits, punts i aparts: ‘abulta’ la resposta i fes-la llarga. Ho torno a dir: la resposta super breu puntua negativament (excepte preg. 1.b).

5.- Saber argumentar amb cura

L’examen de Filosofia dóna una importància central a la maduresa en

l’argumentació de l’alumne/a. A través de la redacció, cal mostrar a l’examinador

que s’ha entès el sentit del text comentat, que se sap situar el text proposat en el

pensament de l’autor, i que s’és conscient de la seva significació en el conjunt del pensament filosòfic.

Autors

Filosofia Antiga

Idealisme: Plató

Realisme: Aristòtil

Filosofia Medieval

Escolàstica medieval. Tomàs d’Aquino

Filosofia Moderna

Racionalisme. René Descartes

Empirisme Britànic. David Hume

Idealisme transcendental. Immanuel Kant

Filosofia Contemporània

Materialisme dialèctic. Karl Marx

Vitalisme nihilista. Friedrich Nietzsche

Raciovitalisme: José Ortega i Gasset

1. Plató BIOGRAFIA (427-347 aC)

Va néixer a Atenes un any després de la mort de Pèricles. Pertanyia a una família

noble. El seu vertader nom era Aristocles. "Plató" és un malnom que significa:

"d'esquena ampla". Per part de pare tenia com a avantpassat el darrer rei d’Atenes,

i la seva mare estava emparentada amb Soló, legislador llegendari de la ciutat. No

es va casar ni va tenir fills. Fou educat pels millors mestres de l’època (Cràtil i

Sòcrates). Va ser professor d’Aristòtil durant 20 anys. Fou un grandíssim savi.

Adorava les matemàtiques. La injusta condemna de Sòcrates el va afectar

moltíssim. A partir d’aquí, desconfià de la Política: inaugurà la separació total entre

‘Pensament’ i ‘Acció’. El món del pensament és més elevat que no pas el mon de

l’acció (política). L’any 387 aC. Plató fundà l’Acadèmia ―la primera ‘universitat’ del

món, que va durar fins l’any 529 dC. Rebé aquest nom per haver estat fundada als

jardins consagrats a l’heroi Academos. És el primer filòsof del qual tenim una

quantitat enorme de textos exotèrics (divulgatius): 28 diàlegs. En morir l’any 347

aC, el seu nebot Espeusip el succeí a l’acadèmica. Va viure 80 anys. -Textos que cal citar: El banquet, Fedre, La república.

CONTEXT Segle V-IV aC

El context platònic és l’època clàssica (s. V-IV aC). Està marcat per les

conseqüències dramàtiques de la derrota d’Atenes a la guerra del Peloponès contra

Esparta: això significa l’esfondrament de tot el món intel·lectual bastit per Pèricles.

És un moment de crisi i reconstrucció. La guerra del Peloponès ha trencat l’equilibri

tradicional d’Atenes. Els pagesos pobres s'arruïnen per mor de la guerra: es veuen

obligats a malvendre les seves terres als grans terratinents, i emigren a la ciutat,

provocant un augment de la pobresa. El conservadorisme polític de la seva obra és

inseparable de la sensació de decadència que es nota per tot arreu. Com a

conseqüència de la derrota contra Esparta hi ha una crisi intel·lectual a Atenes. La

teoria de les Idees ―fins i tot― pot ser interpretada políticament com a recerca

dels models morals perduts amb la decadència de la ciutat.

1.1. INFLUÈNCIES PRINCIPALS 1. Sòcrates: la problemàtica moral

Plató sosté, com Sòcrates, que la

Filosofia té per funció esbrinar què és

el “Bé” i, d’aquí, què són els conceptes.

Are bé: no coneixem per inducció, com

deia Sòcrates, sinó per introspecció.

De la formació socràtica del Concepte,

Plató passa a buscar el coneixement de

les Essències de les coses.

2. Parmènides: el “Ser” i l’essència

Converteix la identitat de Parmènides

entre “Ser” i “Pensar” (“és el mateix

pensar que ser”), en la identitat entre

“Ser” i “Idea” (eidos). Plató es

pregunta també pel “Ser”, recollint la

diferència entre el “Ser” (forma pura) i

“l’aparença” (canviant, corruptible).

D’aquí dirà Plató que allò que NO

canvia és la ‘Idea’ (eidos), i són

ESSÈNCIES, mentre que allò que sí

canvia és el món físic (com deia

Heràclit).

3. Heràclit: el “no-ser” i l’aparença

Com ell, Plató accepta l’existència del

‘món sensible’. Ara bé: Plató afirma,

com Heràclit, que sobre les coses

sensibles en moviment constant NO es

fonamenta la Ciència. La ciència només

ha de tractar d’allò que NO CANVIA,

segons Plató. Defensa la relativitat del

món físic. Conclusió: la ciència NO

tracta del món físic (anti-empirisme).

4. Pitagòrics/Òrfics

Plató n’assumeix 2 aspectes: la

immortalitat de l’ànima (athanatizein), i

el gust per les matemàtiques. Accepta

l’origen celest i preexistent de les

ànimes (psiqué). Inferioritat del cos. “El

cos (soma) és la presó (sema) de

l’ànima (psiqué)”. Creu la transmigració

(metempsicosi) de les ànimes. Dóna

gran importància a les matemàtiques; el

model del coneixement veritable és el

matemàtic.

1.2. DIALÈCTICA PLATÒNICA: el MÈTODE - La dialèctica a Plató és un diàleg orientat a la recerca de la veritat. És el

camí (methodos): el mètode per a arribar a la veritat absoluta. És la tècnica

de coneixement per excel·lència. L’encarregada d’accedir al món de les idees

és l’ànima. Per què? Perquè és eterna, com també ho són les idees (eidos).

- La dialèctica és la forma a través de la qual l’ànima es purifica (des-

sensibilitza) i passa del món sensible (Dóxa: les aparences), al món

intel·ligible (Epistéme: el saber). La dialèctica té 5 característiques:

1. DIALÈCTICA COM A MÈTODE

Vol dir que és un procés de recerca a

través del qual l’ànima es purifica

d’allò sensorial a la recerca de les

essències (no sensorials).

2. DIALÈCTICA COM A

CONEIXEMENT

Vol dir que és un progrés a través de la

recerca del “Bé” (aghaton).

3. DIALÈCTICA COM A

PERFECCIONAMENT

Vol dir que el sentit de la vida es troba

en l’esforç de perfeccionament cap

el món de les Idees (eidos).

4. DIALÈCTICA ASCENDENT

Vol dir que és una pujada a un nivell

millor de coneixement que és el món

intel·ligible (la pujada del presoner de la

cova).

5. DIALÈCTICA RACIONAL

Vol dir que rebutja la mística i implica

un esforç de l’enteniment, com ho

demostra el fet que les matemàtiques

siguin la porta d’entrada al món de les

“formes pures” (eidos: idees o formes).

1.3. DUALISME ONTOLÒGIC: Tª DE LES IDEES

- El dualisme ontològic planteja una Metafísica: la realitat NO és una, sinó

dues: una sensible i l’altre suprasensible. És el nucli del pensament

platònic.

- La pregunta que es fa ell és: ¿què és el “real”?, ¿què és allò que “És”, en si

mateix? Plató fixa, així, dos mons completament separats. Per Plató, la

resposta al problema del “Ser” exigeix un esforç racional. La ‘realitat’ NO és

una: hi ha dos tipus de realitats amb dos objectius MOLT diferents:

Dualisme ontològic

Cosmos noétos Cosmos aiszetós

Són Formes pures (noétos).

Són Models o arquetipus perfectes.

Són independents dels sentits.

La Ciència és epistéme.

Són úniques, necessàries, indivisibles,

universals i eternes.

És el coneixement de l’essència.

Les idees són “innates”, les tenim

abans de néixer (innatisme).

És allò que veiem a través dels sentits.

Són imatges, opinió, dóxa.

És contingent i relatiu.

Són còpies imperfectes de les formes

pures.

Hi ha diversos graus de perfecció.

És l’aparença (phainomenon).

Les coses són apreses, les coneixem

després de néixer (ambientalisme).

- Segons Plató, per arribar al món intel·ligible només hi ha un camí: la

perfecció de l’ànima a través de la dialèctica. Molt important: el món

intel·ligible NO el podem conèixer a través dels sentits. Per què? perquè és

no corporal. Per passar del sensible a l’intel·ligible cal un procés de

purificació de l’ànima (des-corporalització o des-sensibilització) que

s’anomena dialèctica ascendent (pujada cap amunt).

- Plató explica tot això mitjançant dos relats metafòrics molt famosos: el mite

de la caverna i el símil de la línia.

- En el famós mite de la Caverna apareix el tema de la dialèctica

ascendent, (el presoner que es deslliga i puja a l’exterior), que és el procés

a través del qual l’ànima se separa del món sensible i progressa envers

el coneixement de les idees (procés que fan els philosophoi i conclou amb la

mort).

- El procés de pujada (ascensió del món sensible al món intel·ligible) és

dificultós: a través d’aquest mètode arribem al coneixement de les

formes pures (eidos). La interpretació del mite és la següent:

1. DIALÈCTICA ASCENDENT

Amb aquest mite Plató ens vol explicar

el mètode ascendent fins a arribar a la

idea de Bé (la llum del Sol) i el pas des

del món sensible, obscur, ple d’errades

(món de la caverna) al món

intel·ligible, món de perfecció (món

exterior de la caverna).

2. PAPER DEL FILÒSOF

Amb el mite de la caverna, Plató està

fent una reflexió sobre quin ha de ser

el paper del filòsof: l'autèntic savi

(filòsof) és el que a través d’un procés

difícil i dolorós abandona l’opinió (món

sensible, ombres), i s’adreça a la idea

de bé (essència). El pas del philodoxói

al philosophoi.

3. EDUCACIÓ (PAIDEIA)

Però el mite no acaba aquí. L'home que

ha vist la llum del Sol (que ha conegut

les Idees), no es limita a contemplar-les

passivament, sinó que vol transmetre

aquest coneixement i divulgar-lo

(ensenyar-lo) entre els homes que

encara resten a la foscor de la caverna.

4. PROCÉS DIFICULTÓS

Per això, aquest home que ha conegut

les Idees torna a la cova, però els

individus esclavitzats a les ombres no

poden creure que existeixi un món

superior, i finalment el maten. És

possible que amb aquest mite es vulgui

explicar l’actitud de recerca de la veritat

que va acabar provocant la mort de

Sòcrates.

- L’altre mite platònic és el Símil de la Línia. Aquí Plató fa una jerarquia en graus

d’importància dels coneixements en el procés d’ascensió dialèctica de l’ànima.

=GRAUS D’ASCENSIÓ DINS EL MÓN SENSIBLE=

1r NIVELL: ombres

L'Opinió (dóxa)

És el més baix. Té com objectiu el

coneixement de les coses del Món

Sensible que estan en canvi continu:

l’esdevenir. S'utilitzen els sentits.

2n NIVELL: imatges

Imaginació (eikasia)

És el segon nivell. És l'art imitatiu: el

pintor copia els objectes dels Món

Sensible, és un imitador d'aparences i

no d'allò real.

3r NIVELL: objectes

Creença (pistis)

És el coneixement dels objectes

materials, sensibles i visibles. La física

i la biologia: segons Plató NO són

considerades ciència (parlen del món

físic, canviant).

=GRAUS D’ASCENSIÓ DINS EL MÓN INTEL·LIGIBLE=

1r NIVELL

La ciència (epistéme)

té com objectiu allò intel·ligible.

S'utilitza la raó, la intel·ligència.

2n NIVELL

Pensament (diànoia)

És el pensament matemàtic: a partir

de representacions visibles (dibuix d'un

triangle) raona a la recerca d'unes

conclusions que només "poden veure's

amb els ulls de la intel·ligència"

(eidos).

3r NIVELL

Coneixement (noesi)

És el més elevat de tots. Té per objectiu

el coneixement de les Idees pures

(eidos). La raó no utilitza imatges del

Món Sensible: es passa d'Idea a Idea.

És un raonament estrictament

abstracte, metafísic.

Nota: Les matemàtiques són el pont entre el món sensible i el món intel·ligible, segons ell.

- Per què Plató elabora aquesta Teoria. Dóna 4 arguments?

1. PROBLEMA LINGÜÍSTIC

Plató vol explicar per què els signes

convencionals (orals o escrits) tenen

significats fixos. Plató anomena Idea a

allò que NO canvia. Podem dir "table",

"taula" o "mesa", però la Idea és

sempre la mateixa. Plató hauria volgut

dir que, malgrat que canviï el

significant, el significat no canvia.

2. PROBLEMA DE L’EPISTÉME

Hi havia un model sofístic de ciència,

relativista, en què no hi estava gens

d’acord. Plató diu que d'allò que canvia

i que es transforma mai no en podrem

fer ciència. La Ciència ha de tractar

d'allò que NO canvia (Parmènides).

3. TEORIA DEL CONEIXEMENT

Les Idees perfectes exigeixen un

coneixement perfecte. Per a Plató

conèixer és recordar (anamnési). Tenim

un coneixement de les Idees perquè

l'ànima és immortal (athanatizein) i ha

estat anteriorment al món de les Idees.

4. DUALISME PSIQUÉ-SOMA

L'ànima (psiqué, que vol dir alè, buf) té

uns continguts del coneixement que li

són propis: les Idees. L'ànima és

immortal (athanatizein) i per això el

coneixement propi de l'ànima (les

Idees) és superior.

- La paraula grega eidos es tradueix generalment per Idea. Significa

fonamentalment 5 coses (molt important):

a) El Concepte Universal (és la definició, però NO produïda per l’home).

b) L'Essència (allò que “és”, en sentit ple).

c) L'Ideal, el model (prototip o arquetipus d’una cosa).

d) La Causa, el seu arkhé (el per què una cosa “és com és”).

e) La Finalitat, el seu telos (el sentit últim i superior d'una cosa).

- Estratifica en cinc, de major a menor grau d’importància, la gradació de les idees:

1. Idea del Bé (idea suprema, que ell anomena Aghaton: excel.lència màxima).

2. Idees Ètiques (justícia, etc).

3. Idees estètiques (bellesa, harmonia, proporcionalitat, equilibri, etc.).

4. Idees matemàtiques (quadrat, cercle, polígon, etc.).

5. Idees de coses (taula, arbre, casa, etc.).

D’aquesta classificació, ―de major a menor grau d’importància, n’extreu tres

idees sintetitzadores, que per a Plató són:

1. IDEA DE BÉ (AGHATON)

D’entre les idees pures, la superior és

el ‘Bé’, que l’anomena aghaton

(excel·lència màxima). Compara la

idea de ‘Bé’ amb el Sol. El Sol il·lumina

i dóna vida a totes les coses. És el

principi de perfecció de les coses (tou

ontos phanotation).

3. IDEA D’UNITAT –U-.

És d'origen pitagòric. La Unitat apareix

com una característica fonamental de la

idea de bé. El bé és U, si una cosa és

bona és Una. Cada idea unifica múltiples

coses, còpies d´ella. Ara bé, les idees

són al seu torn múltiples. Per tant,

necessitem la idea d’unitat per unificar

la multiplicitat de les Idees.

2. IDEA D’AMOR (EROS)

Per sota de la idea de ‘Bé’ hi ha la idea

d’Eros (amor). L’amor ens porta al

coneixement del ‘Bé’ perquè les idees

són bones. L’amor és la força que ens

porta al coneixement i el motor de la

dialèctica ascendent. Progressem en el

coneixement perquè estimem les idees

(philo-sophós). Segons ell, hi ha dos

tipus d’amor diferents: 1. L’amor als

cossos: aquest NO és l’amor autèntic

perquè el cos pertany al món sensible.

2. Hi ha un tipus d’amor suprem:

l’amor de l'ànima. És l’amor superior: a

través de l’amor de les ànimes arribem

a l’amor de les Idees (perfectes).

Nota aclaratòria: Els grecs tenien 3 paraules per definir amor: eros, philia i

agapé. Eros era l’enamorament físic, no sempre durador.

Philia tenia a veure amb l’amistat i amb pertànyer al grup

i al clan familiar. Agapé designava l’amor cap a persones del mateix sexe. Més tard, en el món romà, agapé

designà l’amor sense sexe, una espècie d’amor altruista.

“L’amor (eros) ens porta

al coneixement (noésis)

de l’altre perquè volem el seu bé màxim

(aghaton).”

1.4. DUALISME EPISTEMOLÒGIC: Tª DEL CON.

- El dualisme epistemològic es deriva del dualisme ontològic anterior. Van

lligats, però NO són el mateix. El dualisme ontològic, com hem dit, fa

referència a la divisió de la realitat en dues: sensible i suprasensible. El

dualisme epistemològic fa referència a la noció platònica del coneixement: la

teoria de la Reminiscència (anamnési).

- Per a Plató el Coneixement és sempre una espiritualització: des-

sensibilització. És un procés de purificació (millora) de l'ànima. L'ànima ha

viscut en el món de les idees en anterioritat: per tant, NO és matèria,

però viu empresonada en el cos, que SÍ que és matèria. És per això que

l’ànima NO prové del món sensible.

- En Plató el coneixement és sempre explicat com un record o una

reminiscència (anamnési). Conèixer és re-conèixer. L'ànima prové del

món de les idees: ha estat en contacte amb elles i les coneix, però, per

recordar-les, ha de fer un procés d'espiritualització. L’ànima té una

capacitat per arribar a conèixer les Idees, però aquesta capacitat està com

emboirada pel cos. L’ànima ha de fer un esforç per enlairar-se per sobre

dels límits que li vol imposar el cos.Traduït: Pensar és re-pensar.

- Quan l’ànima coneix la Idea en realitat l’està re-coneixent. Per això, hi ha

diversos nivells en l’ascensió dialèctica. La sensació és el punt de partida

del coneixement i, per elevar-nos fins l'intel·ligible, necessitem l’esforç de la

AGHATON

TO

EROS NOÉSIS U

raó i de la dialèctica, que permeten a l’ànima retrobar-se amb el nivell

superior que li és propi (les Idees).

1.5. DUALISME ANTROPOLÒGIC: L’ÀNIMA

- Per Plató, l’home és un compost de dos elements totalment diferents (cos:

soma i ànima: psiqué). L’home és la unió accidental d’una ànima

empresonada dins un cos. El cos és ‘algo’ purament sensible, mortal,

contingent, permanentment canviant i efímer. Res de bo pot sortir del cos.

Ha estat format pel Demiürg, que és un petit déu antic, d’origen pitagòric.

- Plató és el precursor del dualisme espiritualista. Per Plató, “L'home és

ànima i el cos és la seva presó”. És el tema del “soma/sema” (soma, cos;

sema, presó). Per tant, la dualitat antropològica soma-psiqué és la solució

platònica al coneixement: per a conèixer, només l’ànima (immaterial) pot

captar les idees perfectes (immaterials). Important: la divisió cos-ànima NO

té cap significat religiós. Súper Important: l’ànima és un instrument

de coneixement; NO és cap principi vital d’animació com a Aristòtil. A

Plató, les parts de l’ànima (psiqué) immortal (athanatizein), són 3:

1. Ànima racional

Ubicada al cap, relacionada amb l’activitat intel·lectual.

2. Ànima irascible

Ubicada al cor, relacionada amb les passions.

3. Ànima concupiscible

Ubicada al pubis, relacionada amb les funcions vitals.

- Així, cal remarcar que la Teoria de les ànimes és la porta d’entrada a la

Política, per a Plató, i hi està completament relacionada.

- Per tal d’explicar la relació problemàtica entre les 3 parts del l’ànima, Plató

també fa ús d’un altre relat metafòric: el mite del carro alat. Les ànimes

són eternes: viuen des de l’eternitat al món intel·ligible (cosmos noétos)

contemplant les idees, que són eternes (eidos athanatizein). Allà, les ànimes

són felices.

- Les ànimes marxen en processó, cadascuna a dalt d'un carro tirat per un

auriga: amb un cavall blanc (bo) i un cavall negre (dolent). En un

moment determinat, el cavall negre es desboca, surt del camí i, malgrat els

esforços de l’auriga, cau al món sensible (i n’arrossega la resta).

- L’auriga (l’home dalt el carro) representa la part racional de l’ànima, que la

guia i la condueix. El cavall blanc representa la part irascible: passional. El

cavall negre representa la part concupiscible: sensual, de l’ànima, que és

la més baixa (pàg. ant.). Plató creia que les ànimes són eternes i que es

corporalitzen dins un cos com una mena de càstig (el cavall negre –els

instints- es desboca). Per tant, la relació entre el cos i l’ànima és purament

accidental (com un error).

- Les ànimes humanes tenen les mateixes característiques que les Idees (no

materials, eternes). Conclusió: l’ànima es troba simplement presonera del

cos, que és mortal i canviant. L'ànima pretén fugir del cos a través d’un

procés de purificació, que és la dialèctica ascendent: implica la millora

moral (assolir el “Bé”: idea suprema). 3 proves dóna Plató de la

immortalitat de l’ànima:

1. EL CONEIXEMENT ÉS RECORD

Tot coneixement és reminiscència.

L’ànima contempla les idees abans de

"caure en el món dels sentits".

Conclusió: l’ànima és immortal.

2. LES IDEES SÓN ETERNES

Si les idees són eternes, forçosament

també ho ha de ser l’ànima. Conclusió:

l’ànima és immortal.

3. JOC DE CONTRARIS

Els contraris no poden coexistir en una

mateixa cosa. Ex: si un cos és fred no

pot ser calent. Un ésser viu perquè té

ànima; si morís voldria dir que la idea

de mort ha expulsat la idea de vida: és

a dir, l’ànima. Si l’ànima participa de la

idea de vida, no pot participar de la idea

de mort. Conclusió: l’ànima és

immortal.

- El destí final de l’ànima també és descrit en forma mítica. Les ànimes que

han usat dignament la pròpia raó tornaran després del període de prova

terrena a l’estat originari i seran eternament felices. Les ànimes que n’hagin

fet un ús indigne, transmigraran (Metempsicosi) de cos en cos, passant

d’home a un animal cada vegada més inferior, segons quines hagin estat les

passions (irascibles o concupiscibles) que l’han dominada.

1.6. TEORIA POLÍTICA

- La originalitat de Plató és que lliga la seva teoria ontològica,

l’epistemològica i l’antropològica. Cadascuna d’aquestes ànimes (o parts de

psiqué) té una virtut (areté) pròpia i pertany a una classe social diferent.

- MOLT IMPORTANT: Una societat justa és la que relaciona el tipus d’ànima

de cada individu, amb la seva funció social política. Això s’anomena

eugenèsia (eu: bo; gen: origen; a cadascú el millor lloc que li pertany en

funció del seu origen). Conclusió: ‘Ànima’ i ‘Política’ estan totalment

relacionades.

- Veiem, per tant, que l’ànima (psiqué) fa de PONT entre la teoria ontològica

(els 2 mons), l’epistemològica (el record o reminiscència), l’antropològica

(l’home), i la Política.

- L’estructura d’una Polis Justa (kalopolis) hauria de reflectir l’estructura de

les ànimes dels ciutadans que la formen. Quan l’ànima i la funció social

coincideixen, aleshores l’home és just (Kalós anthropós) i la ciutat és feliç

(eudaimonopolis). Hi ha un isomorfisme (“igual forma”) entre les parts de

l’home, i la ciutat perfecte (utopia): la kalopolis. Important: per Plató, el

que és just té a veure amb la part de l’ànima de cadascú. Les classes

socials NO s’hereten (eugenèsia).

- La justícia és el més important per a Plató. Per què? En un Estat just hi ha

1. Ordre (cosmos), a través de la 2. Llei (nómos): aquests dos ingredients

són el fonament d’una Polis perfecta (utopia). La polis és com una nau que

pilota el filòsof-rei educant (paideia) al poble envers la idea màxima: el Bé

(aghaton). Aquesta kalopolis o aristo kratos (aristei, els millors) ha de

funcionar forçosament amb 3 tipus d’ànima (psiqué), que corresponen per

origen a 3 classes socials distintes. L’estructura és la següent:

1. PRIMER NIVELL

El filòsof-rei és superior perquè la seva

ànima racional ha dominat a les

altres dues, i li correspon el lloc més

alt en l’escala social. Té l’ànima capaç

de comprendre la política perquè

coneix la idea del bé.

2. SEGON NIVELL

El segon lloc és pels guardians, perquè

l’ànima irascible ha dominat la

sensualitat materialista, tot i que siguin

agressius i violents.

3. TERCER NIVELL

En tercer lloc, el nivell més baix i la

menor consideració correspon a l’ànima

concupiscible perquè és un ànima

mancada d’autodomini: és l’ànima dels

obrers i els artesans, incapaços de

captar la complexitat de la política.

- El govern de l’Estat supedita la vida privada a la pública; considera

indiferent que el filòsof-rei pugui ser home o dona, i pretén l’abolició de la

família i l’educació dels nins d’acord amb les parts més desenvolupades de

l’ànima que els correspon (Eugenèsia).

- Així, les idees més importants de la seva Teoria Política ―reflectides al llibre

República― són les següents:

1. VISIÓ NEGATIVA DE LA

POLÍTICA

Plató sap que la política pertany al món

sensible. Per tant, inevitablement està

destinada a la degradació i a la

decadència. Creu, però, que es pot

retardar aquesta decadència a través

de una societat ideal en què hi hagi

ordre (cosmopolis).

2. NÓMOS O LLEI

El concepte fonamental en la República

és nomos (llei i ordre,

inseparablement). En una República

justa la llei ha de ser coneguda i

acceptada per tots els ciutadans. Ha de

ser superior a la simple suma de les

voluntats individuals.

3. ANTIRRELATIVISTA

Plató no creu que les lleis poden

canviar quan canvien els nostres

interessos. Així havia començat el

Relativisme i s’havia perdut la dimensió

comunitària de la convivència, en la

mesura que el Bé comú havia estat

abandonat pels interessos subjectius.

4. IMPORTÀNCIA D’ALLÒ

COL·LECTIU

Cal recuperar el sentit col·lectiu de la

ciutat i el primer esforç del filòsof-rei ha

de consistir a fer que els ciutadans

perdin de vista els seus interessos

personals o familiars per centrar-se en

la defensa de la ciutat, com a entitat del

tot superior a les voluntats individuals.

5. L’EDUCACIÓ A TRAVÉS DE LA

LLEI

La llei és superior a la voluntat

individual i els habitants de la República

han de creure que té un valor universal,

indubtable. La llei ha de posar ordre a la

ciutat. S’educa a través de lleis.

6 LA POLÍTICA HA MATAT

SÒCRATES

Plató amb el temps tindrà una visió

pessimista de la política (punt 1):

pertany al món de l’opinió (canviant,

efímer) i sovint no governa qui té més

coneixement, sinó el més popular

(demagògia). Conclusió: la democràcia

li pareix un invent fatal.

- Segons Plató, hi ha 5 tipus de règims polítics. Proposa una gradació des del

món perfecte, —que és l’Aristocràcia—, fins els més imperfectes, que són la

Democràcia i la Tirania.

- Aquests 5 tipus de règims polítics se succeeixen progressivament. Per

tant: NO són estables. Plató creu que els règims polítics se succeeixen els

uns als altres d’una manera cíclica. Planteja el tema de la decadència dels

règims polítics d’una manera original. Com se succeeixen els règims polítics?

Descobreix que els governs cauen pels seus propis errors i per la corrupció

interna: -primer- un règim polític es podreix interiorment, i –després- pot

ser derrotat pels seus enemics com a conseqüència de la seva prèvia crisi

moral (recordem la guerra contra Esparta). Els cinc tipus de règims en

espiral són:

1. ARISTOCRÀCIA

(en grec, Aristoi=el millor i kratos=

poder). L'Aristocràcia és el govern dels

millors, segons Plató. Està dirigida pel

filòsof-rei, perquè el filòsof és qui

millor coneix la idea de bé i per tant

qui millor pot portar-la a la pràctica.

Aquest govern entra en crisi per error

dels magistrats.

2. TIMOCRÀCIA

(en grec timos=valor). És el govern

dels militars (són els que tenen l’ànima

de plata). És un govern excessivament

violent. Els guerrers volen governar la

ciutat com si es tractés d’un quarter

militar, i això provoca injustícies. Hi ha

una revolució i aleshores apareix la

Oligarquia.

3. OLIGARQUIA

(En grec oligos=pocs) "Govern dels

pocs": és el govern dels rics que són

sempre una minoria. Els rics cada

vegada volen ser més rics, i això fa

que els pobres també cada vegada

siguin més pobres. Així es provoca una

revolució popular com a conseqüència

de la qual apareix la Democràcia.

4. DEMOCRÀCIA

(demos=poble). Etimològicament és el

poder del poble, entès com igualtat

davant la llei. Era el model de Pèricles,

que havia fracassat en la guerra del

Peloponès contra Esparta. És un règim

d’opinió pública, dels nombrosos (hoi

polloi): un règim degradat; sotmès a

l’opinió de la majoria. Degradat per

què? Perquè els aficionats a l’opinió

(philo doxoi) ―els de la caverna―, no

tenen res a veure amb els aficionats a la

saviesa (philo sophoi).

5. TIRANIA O DICTADURA

És el govern radicalment més injust.

Apareix com conseqüència de la

degradació de la Democràcia. A la

Tirania no hi ha cap virtut ni cap tipus

de llei excepte la voluntat del tirà, i això

esdevé una anarquia (sense govern).

- El millor sistema és l’Aristocràcia (recordem que aquesta paraula NO té res

a veure amb el significat actual), i el pitjor és la Dictadura (just després de

la Democràcia).

- A la famosa carta VII de Plató, es pot veure la seva visió negativa pel que fa

als assumptes públics, i la corrupció en què els governants utilitzen el poder:

la política pertany al món sensible (que ell detesta: considera la vita activa

com ‘algo’ no durador). L’important és la vita contemplativa (les idees, allò

que NO canvia).

1.7. TEORIA ÈTICA

- L’ètica de Plató s’anomena intel·lectualisme moral, ―igual com Sòcrates,

però per motius diferents. Actuar bé es conèixer la idea del bé, i qui actua

malament ho fa per ignorància, segons Sòcrates. Plató està d’acord amb

això, però hi afegeix que la Raó està per sobre del cos, perquè “el cos és la

presó de l’ànima”. Per tant: res de bo pot sortir del cos (pertany al món

1

2

3

4

5

1

2

3

sensible). Segons Plató, el cos ens genera necessitats i desitjos tot el temps,

i, mentre els apaivaguem, ens desviem de l’autèntic objectiu: la cura de

l’ànima en la dialèctica ascendent. La seva ètica, per tant, és

antimaterialista.

- Així, l’ètica platònica està lligada al bé col·lectiu (no pas al bé individual). La

felicitat individual està subordinada a l’Estat (bé comú). És així com es

connecta la teoria Ètica i la Política: van inseparablement unides.

- Com hem vist al punt anterior, la divisió de classes que proposa Plató és

rígida i selectiva: NO hi ha mobilitat social. Per tant, la qüestió política és

alhora una qüestió ètica: cada ciutadà ha d’ocupar a la societat el lloc que li

correspon (eugenèsia), i ha de realitzar les tasques i practicar les virtuts

(areté) del grup social al qual pertany. Les idees més importants d’aquest

apartat, en síntesi, són:

1. ETICA I POLÍTICA

Per a Plató són inseparables. L’objectiu

de la Política és el bé; és a dir, la

Justicia, la llei, l’ordre. El bé i la virtut

són indivisibles. Conclusió: l’home bo

actua correctament dins la polis (molt

imp: segons ell, és impossible ser ‘bo’

fora de la polis).

3. IDEA DEL BÉ (aghaton)

El filòsof-rei és la unió del saber, més

el poder. Només qui coneix la idea de

bé pot practicar-la (intel·lectualisme

moral). El filòsof ha dedicat tota la

seva vida a la idea de “Bé”. Per tant:

ha de governar.

4. L’HARMONIA DE L’ÀNIMA

Cal que hi hagi una harmonia entre la

forma de ser profunda de l’home (la

seva ànima) i la seva actuació política.

Hi ha un isomorfisme (igual forma)

entre societat feliç i home feliç.

2. ANTIVIOLÈNCIA

La violència per la violència és

destructiva per a la ciutat: la Llei

(nómos) NO es pot imposar per la

violència (timocràcia), sinó a través de

l’Educació (Paideia). Plató és

radicalment contrari a la violència.

5. EDUCACIÓ COL·LECTIVA

L’educació (paideia) mostra com portar

una vida justa (kalos). Plató creu que

l’educació ha de ser col·lectiva. La forma

d’educar la societat és la Llei (nómos).

6. ÈTICA ANTIMATERIALISTA

En base al binomi cos-ànima, Plató

prioritza psiqué per sobre de soma. La

felicitat no té res a veure amb el cos

(pertany al món sensible), sinó amb la

raó: el saber (l’autoconeixement) és

l’autèntica font de la felicitat.

2. Aristòtil

BIOGRAFIA (384-322 aC)

Juntament amb Plató és un dels més importants de tota la història de la Filosofia.

Va néixer a la ciutat d'Estagira (Macedònia), d’on li ve l’apel·latiu «Estagirita». El

seu pare, Nicòmac, era metge del rei Amintes de Macedònia. El fet de ser macedoni

i pertànyer a una família relacionada amb la casa reial, explica que fos nomenat pel

rei Filip II, mestre del seu fill Alexandre Magne. Aristòtil va viure la seva infantesa a

la ciutat macedònica de Pela. L’any 366 aC ―amb 17 anys, ingressà a l’Acadèmia

de Plató, a Atenes. No va conèixer personalment Sòcrates (aquest morí 15 anys

abans de néixer Aristòtil). Va estudiar 20 anys a l’Acadèmia platònica, fins a la mort

del mestre. Deia que era amic de Plató, però “més amic de La Veritat”. Va escriure

sobre molts temes: política, metafísica, lògica, física, ètica, etc. Fundà una

institució semblant a l’Acadèmia ―el Liceu―, on feia de professor. Allà era costum

dialogar passejant per un jardí, per la qual cosa es va anomenar peripatètics

(peripatéin significa passejar) als alumnes i seguidors d’Aristòtil. Va viure 62 anys. -Textos: Metafísica, Ética a Nicòmac, Física, De Ànima.

CONTEXT Segle IV aC

El moment en què viu Aristòtil és el final de l’Època Clàssica. està marcat per la

figura d’Alexandre Magne i el seu Imperi Macedònic. En el segle IV aC Macedònia

es convertí en la potència econòmica i militar més important de Grècia. Aquest èxit

es degué a l’acció de Filip II, rei de Macedònia (el pare) i d’Alexandre. L’any 336

aC Filip morí assassinat per la seva dona per tal d’afavorir al seu fill com a

successor. Alexandre conquerí tot l’imperi Persa (actual Irán, Iraq, Egipte,

Afganistan, fins a la Índia) i construí l’Imperi Macedònic més gran del món.

El projecte d’Alexandre volia integrar les diferents ètnies i cultures dels distints

territoris de l’imperi, unificant-les sota una cultura grega (hel·lenització). Aquest

projecte unificador tenia tres línies d’acció: 1. una mateixa moneda, 2. una

mateixa llengua, i 3. mescla ètnica familiar (matrimonis mixtos). Això tingué

aquestes conseqüències: 1. nova realitat imperial destrueix la polis grega

independent. 2. creixent desconfiança en l’activitat política, i 3. una creixent

mentalitat individualista i cosmopolita (influència d’altres cultures). Això suposà un

canvi enorme en la manera de viure dels grecs. Aristòtil (qui fou mestre

d’Alexandre durant 3 anys i macedoni), es presentarà com un pensador

conservador que defensarà: 1. la polis com l’estructura social més perfecta

―contra el gegant Imperi―; 2. la naturalesa social de l’home ―contra

l’individualisme―, i 3. la política com l’art d’articular la convivència garantint

felicitat col·lectiva (Alexandre morí l’any 323 aC, i un any després morí Aristòtil).

2.1. METAFÍSICA: TEORIA DE LA SUBSTÀNCIA

- Aristòtil va donar a aquest tractat de Metafísica el nom de Filosofia

Primera. Aquesta Filosofia primera és, ―segons la seva mateixa definició,

“la ciència de l’Ésser en allò que és Ésser”; és a dir, la ‘ciència’ que

resulta del nivell més alt d’abstracció (ton meta tà physikà, el que està més

enllà de la física, physis). Per Aristòtil, la Metafísica té dos àmbits

fonamentals de saber:

1. ONTOLOGIA (onto logei)

Saber que s’ocupa del l’origen primer

de “l’Ésser”.

2. TELEOLOGIA (telo logei)

Saber que s’ocupa de la finalitat última

de “l’Ésser”.

- Aristòtil comença admetent, ―amb Plató, un “concepte universal”, que és

causa de les perfeccions de les coses. Però aquest universal, segons

Aristòtil, NO es troba en un món superior, com a Plató, sinó dins la physis

de les coses mateixes.

- Segons Aristòtil, a la realitat sols existeixen les coses individuals, concretes:

allò que ell anomena substàncies (“Ens”, “Ésser”, “ousia” o “entel·lèquia”).

Ara bé: aquestes substàncies realitzen —cadascuna a la seva manera— un

Universal: l’essència, allò que la cosa “És”, que comparteix amb la resta

particular de la seva mateixa espècie. Per tal d’entendre millor això,

Aristòtil distingeix entre substància primera (particular), i substància

segona (Universal):

Substància Primera (proto ousia):

- Vol dir ‘l’Ésser’ concret: un moix, un arbre. Segons Aristòtil, a la base d’allò

real es troba la substància (proto ousia). Substància és el fonament de tot

allò real, sigui cosa, ésser viu o objecte. Té cos, corporeïtat; NO és

immaterial. Coneixem (pels sentits) el que “És” perquè és “real” (no ideal).

Conclusió: identifica el “Ser” amb una cosa corporal que pertany a la physis.

Substància Segona (deutero ousia):

- Vol dir la ‘forma’ o ‘essència’ de cada Ésser, la qual és Universal i

abstracte (NO corporal). És l’espècie o gènere al qual pertany cadascun

dels éssers particulars (substància primera). Important: la Ciència, segons

Aristòtil, NO tracta de Substàncies primeres, sinó de Substàncies segones.

Conclusió: són més importants. Per què? Perquè la Ciència busca el

coneixement més enllà dels individus i les coses concretes; és a dir: dels

éssers particulars. Això és clau.

- De substàncies primeres, n’hi ha de tres tipus: 1. Corruptibles (plantes,

animals, homes) i 2. NO corruptibles (astres, sol, lluna) i 3. Etern (en

xerrarem més envant). La substància segona DETERMINA la substància

primera. Què vol dir això? Que NO pot existir l’una sense l’altra. Conclusió:

substància primera i substància segona són INSEPARABLES. És a dir:

essència i existència van junts.

- A més, Aristòtil distingeix entre allò que “existeix per si mateix”

(Substància), i allò que “afecta” a la substància (Accident). En termes lògics,

‘P és Q’, el subjecte (P) es correspon amb la substància, mentre que el

predicat (Q) es correspon amb l’accident.

Accidents, atributs o categories de la substància

- Segons Aristòtil, existeixen 9 accidents o categories, que esdevenen

atributs NO necessaris (poden ser o no ser) de la substància: estat,

quantitat, qualitat, acció, passió, relació, lloc, temps i posició.

Substància (exemple)

SÒCRATES Existència (substància primera)

és home (gènere) Essència (substància segona)

CATEGORIES O ACCIDENTS

és pobre 1. Estat

fa 7 pams d’alçada 2. Quantitat

és un pensador 3. Qualitat

dialoga 4. Acció (acció passiva)

és jutjat 5. Passió (acció passiva)

és mestre de Plató 6. Relació

a l’àgora 7. Lloc

al migdia 8. Temps

està dret 9. Posició

- Segons Aristòtil, hi ha dos tipus de canvis en la substància: canvi

substancial i canvi accidental:

Canvi substancial

- Es produeix en la relació entre substància primera i substància segona.

Vegem-ho amb un exemple. Hem dit que ‘l’essència’ o substància segona

(deutero ousia) determina la substància primera o ‘existencia’ (proto

aousia). Si canvia aquesta, llavors es parla de canvi substancial. Ex: si Pere

mor (substància primera), llavors això l’afecta substancialment i deixa de

ser home (substància segona). És a dir: en termes lògics ‘P és Q’, el canvi

afecta a ‘P’.

Canvi accidental

- Es produeix quan les categories o atributs (qualitat, quantitat, lloc, etc.) són

‘accidents’ que poden (o no) canviar sense afectar la substància primera

(Pere). En aquest cas es tracta només d’un canvi accidental. Ex: Si Pere

deixa de viure a Felanitx i marxa a viure a Barcelona, segueix essent home

(substància segona) encara que canvïi de lloc, creixi, etcètera. És a dir: en

termes lògics ‘P és Q’, el canvi afecta a ‘Q’.

- A més, tota substància primera (proto ousia) està constituïda

inseparablement de ‘Forma’ i ‘Matèria’. Aquesta unió rep el nom aristotèlic

de Teoria Hylemòrfica i la teoria és molt famosa:

1. MATÈRIA (Hylé)

És allò de què està feta la substància

(ex: marbre).

2. FORMA (Morphé)

És l’essència de la substància: allò que

‘és’. (ex: escultura).

- Important: la ‘forma’ no significa que sigui la seva silueta o forma física

(l’aspecte): vol dir que és l’Universal. Segons Aristòtil, la ‘forma’ és

indivisible de la ‘matèria’, i alhora la matèria és indivisible de la ‘forma’.

Aristòtil nega el caràcter suprasensible o ideal (eidos) de la ‘forma’

(idea), com deia Plató, i diu que la ‘forma’ és finita. Això què vol dir? Que si

la ‘matèria’ desapareix, també desapareix la ‘forma’. I no hi ha ‘forma’ si no

existeix la ‘matèria’. Conclusió: la ‘forma’ NO és eterna. És a dir: a l’inrevés

que Plató.

- Per tant, la ‘forma’ és l’essència d’una substància primera, mentre que la

‘matèria’ és la seva existència real (recordem que per Plató essència

[cosmos noétos] i existència [cosmos aiszetós] estaven separades). Ara

bé: en un primer moment primordial, a més, la ‘matèria’ (hylé) es divideix

en 2: matèria primera i matèria segona. Semblantment, la ‘forma’

(morphé) és divideix en 2: forma primera i forma segona:

1. Matèria primera

És “informe”; és el fet material en si

(és quasi el mateix que To Apèiron

d’Anaximandre: una espècie d’infinit

embrionari o proto-matèria).

2. Matèria segona

És ‘matèria’ amb mescla de ‘forma’.

1. Forma primera

És forma pura sense ‘matèria’.

L’anomena Aristòtil Primer motor

immòbil PMI o també Déu filosòfic

(intel·ligència creadora: 3r tip. subst).

2. Forma segona

És ‘forma’ amb mescla de ‘matèria’.

- Suposant que la matèria és inert (no es pot moure a si mateixa), aquest

món en moviment ha de ser mogut per un primer motor immòbil —PMI:

acte pur—. És allò que Aristòtil entén com un Déu filosòfic (és immanent:

NO és un Déu religiós). No pot existir matèria “informe”. Sí, però, que

existeix una primera forma immaterial: aquesta forma no és activa de

per si, sinó també “causa” de tota activitat.

- Així, la forma pura que causa tot el moviment primer de la physis o causa

sui és Déu. És una forma pura sense matèria, separada de totes les coses, i

és causa de totes elles. És Acte pur sense mescla de potència. És una

realitat infinita, eterna i immutable: Déu (o també intel·ligència creadora

immanent).

- Aristòtil negarà la immortalitat de la ‘forma’ o arquetipus de tota substància

(en contra de Plató). Si la ‘matèria’ desapareix, també desapareix la ‘forma’.

Per tant, ‘essència’ i ‘existència’ són indissolubles. Nega, per tant,

qualsevol dualisme ontològic platònic.

- A més de la diferència entre ‘matèria’ i ‘forma’, tota substància es modifica o

canvia com el pas entre potència (dynamis) i acte (energeia):

1. Potència (Dynamis)

És la força o l’impuls que té tota

substància de canviar que està

determinada per la physis (Ex: l’home

ignorant –acte- és savi en potència).

2. Acte (Energeia)

És el “Ser” d’una substància, el seu

moviment acabat, la finalitat a la qual

condueix la potència (Ex: l’home és savi

en acte).

- A més d’aquesta diferència entre potència (dynamis) i acte (energeia),

distingeix 2 potències: potència activa i potència passiva:

1. Dynamis activa

És el poder d’actuar que es troba a

l’interior de tots substància.

(Ex:l’eruga és papallona en potència).

2. Dynamis passiva

És el poder de sofrir un canvi de la

substància per agents externs a ella.

(Ex:el marbre és escultura en potència).

- El pas entremig que es deriva entre la desaparició d’una substància (S1),

que ha de permetre l’aparició d’una nova substància (S2) s’anomena

privació (allò que no sabia explicar Parmènides).

- Recordem que Parmènides NO admetia el moviment (adynamia), perquè

oposava “l’Ésser” al “no-ésser” i rebutjava aquest “no-ésser” per

impensable. Ara bé: entre l’ésser i el no-ésser hi ha més que simple

oposició. Entre tots dos (S1→S2) hi cap un tercer terme: l’ésser en

potència (S.pot). Què? Allò que no ‘és’ encara, però que pot arribar a ‘ser’;

la capacitat de ser.

- Tots els ‘éssers’ de la physis contenen una barreja de potència i acte. Això

què vol dir? Que posseeixen un ‘ésser’ actual —acte— i multitud de

potencialitats —potències— que seran (o no) actuades (realitzades) durant

la seva existència (physis). Definició aristotèlica de moviment (dynamis):

“és el trànsit de la potència a l’acte, l’actualització de potències”. Conclusió:

el canvi (moviment) és concebut com creixement, mentre que per Plató és

concebut negativament com corruptibilitat.

2.3. FÍSICA: TEORIA DE LA CAUSALITAT

- A la Física (Physei) Aristòtil l’anomena Filosofia Segona. En el cas d’aquest

filòsof (precursor de la Biologia), el terme Física significa tot allò que pertany

a la physis. Per tant: a la realitat biològica i física en general (inclosa la

Psicologia, la Zoologia o la Cosmologia). Res a veure amb avui dia.

- Aristòtil sosté que en tota la realitat física res no passa casualment ni per

atzar, predestinació, o per Déu. Tota substància primera té una causa i

una finalitat immanent (interna a la pròpia physis). ‘Causa’ és el principi

del qual procedeix alguna cosa. Creu que tot té un primer principi (arkhé) i

una finalitat (telos); una intenció final. Conclusió: de la mateixa manera

que plou per causa de la condensació, l’home viu per causa d’un fi últim (i

així, totes les coses de la natura.

- Segons Aristòtil, les coses o éssers vius “no existeixen perquè si”: no són

aleatòries: hi ha un per què, i aquest per què es troba a l’interior de la

pròpia physis. Això es diu Finalisme. La Ciència, per ell, és “el saber que

busca les causes de tota substància primera”. Ell ho recull influït pels

presocràtics, però va més enllà perquè en el concepte de causa NO

distingeix entre essència (allò que NO canvia) i existència (allò que

canvia). Aristòtil anomena 4 causes:

Causes internes Causes externes

1. Causa material: és allò de què

està feta tota substància (marbre).

2. Causa formal: és allò que “És” la

substància (escultura).

3. Causa motora o eficient: és el

principi de canvi (potència passiva:

escultor).

4. Causa final: és la finalitat per a la

qual la substància està feta (crear art).

- Dins la Física, —a partir de la Teoria de les quatre causes—, Aristòtil conclou

que el punt de partida del coneixement és l’experiència sensorial i NO

cap món suprasensible (contra el que deia Plató). Com a empirista que era,

distingeix, així, 2 tipus de coneixement:

1. Coneixement sensible

És el primer nivell de coneixement, i el

seu fonament és la sensació. Els

sentits poden ser propis (vista, oïda,

tacte, gust, olfacte), o comuns

(subjacents a tots els sentits).

2. Coneixement intel·lectual

És el segon nivell de coneixement i és

una facultat exclusiva dels humans. Es

dur a terme per l’enteniment, que

opera desenvolupant raonaments per

inducció-deducció.

- Aquesta distinció entre ‘Coneixement Sensible’ i ‘Coneixement Intel·lectual’

ja l’havia feta Plató, però a Aristòtil és radicalment diferent: el coneixement

intel·lectual sorgeix necessàriament a partir del coneixement sensible.

Per tant: NO existeixen les idees innates (Plató deia que sí: les formes

pures o eidos). El Món intel·ligible NO existeix. D’aquí prové la seva absoluta

oposició. Conclusió: Metafísica i Física són inseparables, a Aristòtil (a Plató

sí).

2.4. ANTROPOLOGIA

- Aristòtil concep l’Ésser humà també com a substància (Recordem S1: Pere;

S2: Ésser humà). Aristòtil suposa que l’ànima fa el paper de “Forma”, i el

cos, de “Matèria”. Això que anomenem Home és per a ell una unitat

substancial indivisible, NO una accidental unió d’ànima i cos, com a Plató.

Així, nega la preexistència i la transmigració de les ànimes. Conclusió:

Aristòtil és dualista materialista. Aquí ànima és allò que anima, que ‘mou’

(un cos sense ànima és inert, immòbil).

- Aristòtil considera l’home igual a un organisme viu ―com a biòleg que era.

Existeix una continuïtat absoluta entre tots els éssers vius, i aplica els

mateixos principis explicatius. En conseqüència, per Aristòtil l’ànima (que

allò que anima, mou) és mortal: desapareix quan mor el cos (que ja no ha

de moure). Per tant: quan mor el cos està in-animat (sense ànima).

Conclusió:

- L’ànima és un principi de vida, d’animació (res a veure amb Plató, que

era un instrument de coneixement, vinculada amb les classes socials).

L’ànima té tres funcions ―en termes actuals― quasi bé neurofisiològiques:

1. Ànima racional: es relaciona amb

l’activitat pensant

2. Ànima sensitiva: es relaciona amb

les funcions emocionals o afectives.

3. Ànima vegetativa: es relaciona

amb les funcions fisiològiques.

- L’ànima té dynamis: ‘mou’. Per a Aristòtil, tots els ésser vius (éssers

animats) tenen alguna de les 3 funcions (Animal ve de ànima). Només

l’ésser humà les té totes. Ex: una planta només té la funció vegetativa de

l’ànima, i un cavall posseeix les funcions vegetativa i sensitiva de

l’ànima, però NO la part racional. Per a Aristòtil, ‘Home’ és “la substància en

acte d’un cos físic que posseeix la potència de tenir vida”, literalment.

2.5. TEORIA ÈTICA

- L’ètica aristotèlica és la part de la Filosofia que reflexiona sobre la

vida feliç. Què és la felicitat (eudaimonia)? Per a ell, NO és un estat

d’ànim temporal (avui sóc feliç), sinó que és el fi últim (l’objectiu) al qual

ha de tendir una vida realment humana. Conclusió: només podem dir que

hem estat feliços quan fem balanç (al final) de la nostra vida. Per tant:

‘felicitat’ és causa final de la substància ‘Pere’.

- Per a Aristòtil, hi ha uns lligams molt estrets entre Racionalitat i

Felicitat. La raó porta a la felicitat per mitjà de l’exercici de la virtut (areté).

Aristòtil concep, així, la felicitat com el moment suprem de la contemplació

(theorein) intel·lectual: disfrutar entenent, o la prolongació d’aquest

instant lluminós en què l’ànima racional aristotèlica descobreix la veritat.

Però, què és la virtut?

La virtut (areté): La virtut és l’excel·lència d’un mateix (aristei).

Són atributs valuosos de la substància ‘Home’. És allò que lliga ‘pensament’ i

‘acció’. NO innats: s’aprenen per hàbit, rutina, costum (ethos), i configuren una

manera de ser (caràcter). Ex: ser valent, ser generós, ser modest, etc. Per saber

quins valors són preferibles, cal recórrer al terme mitjà (aurea mediocritas), que és

el punt entremig –NO equidistant- entre dos extrems. Conclusió: no naixem feliços;

hem d’aprendre a ser-ho.

- Per això, Aristòtil distingeix entre 2 tipus de virtuts, lligades a la distinció

que ell fa entre ‘Pensament’ (Biós théorétikos) i ‘Acció’ (Biós Politikós):

TIPUS DE VIRTUTS, SEGONS ARISTÒTIL

1. VIRTUTS DIANOÈTIQUES

Regulen la vida contemplativa.

Ex: el saber, la intel·ligència, etc.

2. VIRTUTS ÈTIQUES

Regulen la vida activa.

Ex: la valentia, la justícia, l’amistat, etc.

Biós théorétikos Biós politikós

- Bé i Felicitat són els objectius de la virtut i, per tant, de la vida racional.

Segons Aristòtil, “viure bé és actuar racionalment”.

- Per Aristòtil, el terme mitjà o Aurea Mediocritas és la base que equilibra

ambdós factors (Pensament i Acció). El terme mitjà NO significa la

meitat entre dos punts extrems (excés i defecte), sinó el PUNT

equilibrador que, en cada persona, pot ser diferent: NO és equidistant. El

problema ètic es redueix a aconseguir l’hàbit d’actuar a la vida buscant el

terme mitjà, i ser capaç d’elegir-lo (raó) correctament. Important: aquest

terme mitjà NO és el mateix per a tothom.

- Conclusió: l’ètica aristotèlica és radicalment intel·lectualista (desestima

les emocions com a font de felicitat: recordeu Plató i el mite de l’auriga, el

cavall blanc i el cavall negre).

- Veiem, per tant, que la felicitat és l’art del punt mitjà: ni passar-se ni

quedar-se curt; implica l’aprenentatge de la virtut de la moderació

(sophrosyne).

Exemples del Punt mitjà o aurea mediocritas

Defecte Punt mitjà Excés

Covardia Valor Gosadia

Timidesa Modèstia Imprudència

Avarícia Generositat Prodigalitat

Tacanyeria→|..........................................................|←Altruisme

DOLENT BO DOLENT

2.6. TEORIA POLÍTICA

- La concepció política d’Aristòtil es basa en el principi que l’home és social per

naturalesa: és “un animal polític” (zoon politikón). Un home sol NO és

home: la sociabilitat el porta a viure en societat. Això vol dir que la societat

NO és una cosa estranya, aliena, afegida artificialment a l’individu, ni

resultat d’un acord entre ciutadans. La societat és una cosa real (natural).

Conclusió: l’Estat és una polis feta de vincles de confiança. La polis és feta

de petites comunitats (fratries), i aquestes, fetes alhora de philias (amistats)

i, alhora, de oikos (cases). Creu que la Polis és la finalitat última de l’acció

humana, basada en la justícia (kalós) i en el bé comú (aghaton). El bé

comú ―com a Plató, és més important que el bé individual.

- Com que la societat és un fet en la naturalesa humana, es construeix

responent als 2 nivells reals que comprèn l’ésser humà: el Pensament

(Biós Théorétikos) i l’Acció (Biós Politikós). Conclusió: Aristòtil rebutja

qualsevol utopia, ciutat ideal (ou-topos: recordau Plató). La forma de

govern ideal per Aristòtil NO és l’Aristocràcia (Plató), sinó un règim mixt

entre República i Monarquia i Aristocràcia.

- L’objectiu de l’Estat i la seva forma de govern és la justícia: és a dir el

“bé comú”. Considera que l’existència real de diversos règims polítics depèn

de l’organització social i econòmica de cada Estat. Té una visió realista,

pragmàtica (no utòpica) de la Polis. Així, divideix les formes de govern en

règims justos i règims injustos:

FORMES POLÍTIQUES EN ARISTÒTIL

Nivell de

perfecció

Forma de

govern

Finalitat Comandament

Règims

justos

primer República Interès comú La majoria

segon Monarquia Interès comú Un individu

tercer Aristocràcia Interès comú Una minoria

Règims

injustos

quart Tirania Interès del tirà

Un individu

cinquè Oligarquia Interès dels

rics

Una minoria

sisè Democràcia Interès dels

pobres

La majoria

- Les dues virtuts (areté) més importants del polític per a Aristòtil són: la

prudència (sophrosyne) i la magnanimitat (megalopsíquia, l’home

d’ànima gran). Aquí ―com també passa a Plató―, l’ètica i la política van

juntes.

3. Tomàs d’Aquino AUTOR

Va néixer a Aquino, prop de Nàpols (Itàlia), l’any 1225, fill d’una família benestant.

Als 20 anys va ingressar a l’orde monàstica dels dominics, contra la voluntat

familiar. De jove, seguí els ensenyaments d’Albert magne (1206-1280), un

especialista en Aristòtil, el qual li va fer veure la possibilitat de conciliar la filosofia

(aristotèlica) i la fe (a través de la teologia). Fou ordenat sacerdot l’any 1250, amb

25 anys. Féu de professor a prestigioses universitats de París i Roma. Els seus

coneixements de filosofia eren amplíssims. Malgrat ser teòleg, els especialistes el

situen a l’alçada intel·lectual d’Aristòtil, Kant o Hegel, superant inclús Agustí

d’Hipona. Ha exercit una influència enorme dins l’Església.

-Textos: Summa teològica i Summa contra gentils.

CONTEXT Segle XIII L’època de Tomàs és la Baixa Edat Mitjana, anomenada en filosofia «Escolàstica

medieval». Es caracteritza per una època “més amable” entre “Raó” i “Fe”, en el

sentit que la primera esdevé una eina auxiliar de la segona: es farà ús del model

argumentatiu filosòfic per a “justificar” l’existència de Déu. L’Escolàstica representa

un període basat en l’expansió de l’aristotelisme teocèntric a tota Europa. S’intenta

així ‘solucionar’ l’antítesi fe/raó, tot afirmant que cadascun dels dos àmbits poden

tenir un desenvolupament autònom, malgrat que l’objectiu últim sigui el mateix: el

coneixement de la causa última de la realitat: Déu. La convicció de l’existència de

Déu esdevé completament universal en aquesta època, ―no només pels catòlics―,

sinó també pels àrabs i pels jueus. La “ciència” (o el coneixement pre-científic)

d’aquesta època es produirà per part de teòlegs que obriran nous camps de saber

sota el paraigües de la fe. En aquest període escolàstic sorgeixen les primeres

universitats [scuolas], fundades a l’entorn de l’Església. Es popularitza el model

escolàstic: trivium (gramàtica, retòrica, dialèctica) + quadrivium (astronomia,

aritmètica, geometria, música), com a preparació per a la teologia (la ‘ciència de

Déu). Fan ús d’un mètode en tres punts: Lectio, Disputatio i Autoritate.

Molt resumidament, Tomàs d’Aquino com a pensador defensa un

aristotelisme moderat, davant 2 actituds que ell pretén combatre:

Agustinisme platònic Aristotelisme radical

No està d’acord amb Agustí, que, amb

la seva il·luminació de “dalt” (món

intel.ligible) desvaloritza el saber

natural de “baix” (món sensible).

No està d’acord amb un naturalisme

aristotèlic exagerat, que només justifica

l’existència de la realitat a partir

d’elements exclusivament físics o

materials.

L’objectiu de Tomàs: incorporar a la Teologia cristiana tota la ciència

racional aristotèlica per a una síntesi entre saber i fe.

3.1. La ‘síntesi’ entre «fe» i «raó»

A partir d’aquest pensador es produirà una simbiosi (no pas una

reconciliació) entre raó i fe. Es considera que la raó és una facultat natural

de l’ésser humà, auxiliar de la fe, mitjançant la qual es construeix la ciència

[sempre de bracet de la religió]. La fe, però, només es fonamenta en la

revelació (Veritat dogmàtica). Hi ha un tercer espai: la veritat que la

ciència pot oferir per a “justificar racionalment” veritats de la Fe. Neix el

camp de la Teologia (Teo, Déu; lógos, Ciència). Per a Tomàs, existeixen

tres àmbits: la Ciència, la Teologia i la Fe. Això implica que existeixen 3

tipus de veritats:

LA «VERITAT» AL MÓN ESCOLÀSTIC MEDIEVAL (s. XIII)

Veritats Revelades Veritats Naturals

Són producte de la Fe i tenen un

caràcter dogmàtic (indubtable): NO

cal que siguin demostrades (són així

per «gràcia» de Déu).

Són producte de la Raó i la ciència. Són

resultat del saber purament racional. Fan

referència a fenòmens del món físic (no

poden contradir la Bíblia en cap cas).

Ex: Jesús nasqué de Maria verge Ex: el descobriment de la brúixola

Món espiritual Món sensible

Veritats Racionals

Són Veritats que es deriven d’arguments filosòfics per a explicar ‘científicament’ Déu.

FE RAÓ

TEOLOGIA

S’obrirà, per tant, un espai d’intersecció que serà la Teologia (s’estudiarà

a les Universitats com una ‘ciència’). Com ho justifica ell?

3.1.1. les cinc Vies tomistes

Tomàs d’Aquino pretén “demostrar científicament” que Déu afirma de si

mateix que existeix. Per a provar-ho, utilitza com a instrument

l’argumentació sil·logística [premisses + conclusió] aristotèlica.

Construeix cinc arguments o vies que, seguint el mètode inductiu, ―i

mitjançant Principi de Causalitat (tot partint de les coses particulars del

món sensorial)―, s’eleven fins a Déu com a Ésser Universal Existent.

Aquestes 5 vies són molt famoses (totes són neo-aristotèliques, menys la

quarta, que és platònica):

1. VIA DEL MOVIMENT

Per a Tomàs, la «natura» (physis) és el

món del moviment i del canvi. Si tota

cosa es mou, ha de ser moguda per un

altre. Si establim una cadena causal

entre coses que mouen i alhora són

mogudes, s’ha d’arribar forçosament a

una “cosa” que mogui, però alhora no

sigui moguda per cap altre: Déu.

2. VIA DE LA CAUSALITAT EFICIENT

Totes les coses de la «natura» poden

ser considerades com efectes d’una

causa anterior. Si establim una cadena

causal entre tots aquests factors, hem

d’arribar a una primera causa

“incausada”: Déu.

3. VIA DE LA CONTINGÈNCIA

Tomàs sosté que tots els éssers

naturals són “criatures” (creatore);

això vol dir, contingents (probables,

no necessàries: que poden ser o no

ser). Si establim una cadena causal, hi

ha d’haver un “ésser” absolutament

necessari que els faci existir: Déu.

4. VIA DE LA PERFECCIÓ

Tomàs adopta el concepte de perfecció

de Plató. Les coses són imperfectament

copiades (món sensible; cosmos

aiszetos) a imitació d’alguna cosa que

ha de ser forçosament perfecte (món

intel·ligible; cosmos noétos): Déu.

5. VIA DE L’ORDRE I LA FINALITAT

Tomàs recull el quart tipus de causa

aristotèlic: la Causa Final (pàg. 80).

Res no és per casualitat. Però aquesta

finalitat última no li ve de dintre

(immanent, Aristòtil) sinó de fora

(transcendent): està continguda en una

intel·ligència creadora. La causa de

totes les causes, -la ‘causa final’- és una

i només una: Déu.

Tomàs d’Aquino serà neo aristotèlic: el cristianitza, diguem-ne. De tal

manera que tota la filosofia escolàstica medieval, des del s. XII al s. XV,

estarà molt influïda per l’aristotelisme (d’aquí ve la mala ‘fama’).

No és difícil adonar-se com l’esquema de construcció de les cinc vies

conté un comú denominador molt inspirat en Aristòtil:

1. Es parteix d’un fet de l’experiència sensorial (les coses es mouen;

tot té una causa; les coses són contingents, tot té diferents graus de

perfecció, etcètera).

2. A partir del principi de causalitat aristotèlic, s’estableix una cadena

causal entre aquests factors i es procedeix per inducció.

3. Aquesta cadena causal no pot ser infinita; és impossible. Per tant,

hi ha d’haver sempre una primera causa, com una mena de primer

motor o “causa sui” [que es causa a ella mateixa].

4. Aquesta “causa sui” o primer punt de partida és Déu.

Aquestes cinc Vies o Arguments Tomistes han tingut una enorme

importància en el pensament teològic com a “prova” de l’existència de

Déu. Sintetitzats, són: 1. l’argument teològic, 2. l’argument

cosmològic i 3. l’argument ontològic. Tots foren refutats per Kant al s.

XVIII. En els tres casos hom incórrer en un fals argumentari, conegut amb

el nom de fal·làcia naturalista: tot partint d’un fenomen físic (que és

cert en el món natural) es fa servir el principi de causalitat per a

concloure’n un fenomen incert no-físic (Déu). Es tracta, en conseqüència,

d'un abús del principi de causalitat que només és vàlid en el món sensible

(i no en tots els casos).

3.1.2. la distinció tomista entre «essència» i «existència»

Tal com veiem a la 3a Via de la contingència, Tomàs farà una

reinterpretació de la teoria de la substància aristotèlica, tot afirmant que

l’essència (absolutament necessària) és anterior a l’existència matèrial

(probable, possible, contingent). Com? abans que tingui corporeïtat (o

existència), cal que “abans” sigui (essencialment) creada [creatore].

Aquesta teoria és contrària a la idea de Aristòtil, que afirmava que la Forma

(morphé, essència) i la Matèria (hylé, existència) eren inseparables de tota

substància (teoria hylemòrfica, pàg. 75): quan desapareixia una, també

desapareixia l’altra. Tomàs, en canvi, diu que res no pot existir sense prèvia

essència. Només en Déu «essència» i «existència» són una i la

mateixa cosa.

4. Descartes

BIOGRAFIA (1596-1650)

Va néixer a La Haye (França). Avui el poble s’anomena Descartes. A l'edat de vuit

anys fou enviat a una escola jesuïta molt prestigiosa, La Flèche, on també estudià

anys després David Hume. No es va casar. Va deixar prenyada una criada. Ella no

avortà i ell es féu càrrec de les despeses de la filla. La filla morí al cap de poc i

Descartes en quedà molt afectat. Era malaltís i misàntrop: li van permetre

descansar al llit fins tard, costum que conservà sempre. Va estudiar dret a la

Universitat de Poitiers per voluntat paterna –el pare era advocat-, tot i que mai no

li interessà el món jurídic. Havia llegit Ramon Llull i coneixia la seva obra. Entre

1618 i 1622 va participar en la Guerra dels Trenta Anys; un temps asquerós de

fam, morts i pesta. Mentre estava de guàrdia visqué un esdeveniment que el marcà

molt: l’anomenada “meditació de l’estufa” (10/nov/1619): va tenir la intuïció de

la necessitat del mètode i del Cogito. Estava fascinat per la Física i la Matemàtica.

No va escriure res d’Ètica. És considerat el pare de la Filosofia moderna: una

figura clau de la Revolució Científica moderna. Gran part de les seves obres van

entrar a l'Index Librorum Prohibitorum per part de l’Església. Morí d’una pulmonia a

Estocolm, mentre anava ―a les 4 de la matinada―a fer classes de Lògica a la reina

Cristina de Suècia. Va viure 54 anys. -Textos que cal citar: Discurs del mètode i Meditacions metafísiques.

CONTEXT Segle XVII

El context propi de la Filosofia Moderna comprèn el període històric que va des del

segle XVI al segle XIX. El punt d’inici cal situar-lo en l’esfondrament de l’Edat

Mitjana. Enfront del teocentrisme medieval anterior, l’autonomia de la raó suposa

que la raó és la màxima facultat de l’ésser humà, més enllà de la qual no hi ha res

(Déu, substància, essència, ésser, etcètera). Per tant: La raó serà –amb el pas del

temps- l’únic criteri vàlid per a jutjar el que és vertader, del que no ho és (i no

Déu). Déu ja no constituirà l’origen i principi del sentit del món i l’univers. A això hi

contribuiran els descobriments científics del s. XVII, que afirmaran que l’home no

és el centre de l’univers (androcentrisme) ni la terra tampoc (geocentrisme). El sol

no gira al voltant de la terra, sinó al revés (Copèrnic). Això significarà que no som

els amos i creadors de tot: l’home NO és central a l’univers. Aquest explosió de

descobriments científics predominarà un interès creixent pel pensament científic

(però no com s’entén el terme CIÈNCIA des del S. XIX), a partir dels primers grans

descobridors del s. XVII (Kepler, Copèrnic, Galilei, Bruno, i Newton). Això farà que

es tingui una idea que el progrés científic és il·limitat. Aquest gir suposarà que tant

el platonisme com l’aristotelisme imperants en l’època medieval quedaran superats

pel Racionalisme i l’Empirisme. Es produeix, així, un canvi molt important en el

pensament occidental: la veritat no és una propietat objectiva de les coses, sinó

una propietat del subjecte. A partir d’ara, és “l’home que pensa” la cosa, i no “la

cosa en si”, allò més important. Les coses, -sense algú que les pensi-, no ‘són’ res

de res. Finalment, un tret essencial de l’època moderna serà la concepció de l’home

com un ésser racional, lliure, dotat d’autonomia i independència per pensar, dubtar,

i resoldre o enfocar la seva vida com vulgui. La llibertat, per tant, prové de la Raó.

4.1. EL DUBTE: EL PUNT DE PARTIDA

- Descartes considera que el punt de partida de la Ciència (i de la Filosofia) ha

de ser el dubte (recordau Pirró i Sòcrates). Què és dubtar? És començar

de nou. És posar en qüestió tot el que hom pensa com a veritable, cert, i

esbrinar si efectivament ho és.

- Això equival a posar en dubte tot el que se sap des del naixement i tot el

coneixement adquirit durant segles: una autèntica revolució mundial (mai

ningú no havia dit això abans). Els motius del ‘dubte’ són 5:

1. DUBTE DEL ‘GENI MALIGNE’

"Geni maligne" és una invenció de

Descartes. Vindria a ser una hipòtesi:

com una mena de follet enganyador

que ens fa creure que és veritat allò

que no ho és. Aquesta metàfora

significa que (hipotèticament) el món

no fos la creació d’un Déu bondadós,

sinó d’algun geni dolent que

m’enganyés i em fes creure falsedats.

2. DUBTO DELS ARGUMENTS

D’AUTORITAT

És inacceptable considerar certa una

veritat divina perquè ho digui Déu o la

bíblia.

3. DUBTE DELS SENTITS

Els sentits corporals ens enganyen.

Veiem miratges; ens expliquen coses

contradictòries. Per tant: no podem fiar-

nos-en.

4. DUBTE DEL MÓN EXTERN

Sovint no podem distingir entre un

somni i la vigília. Per tant: no estem

gens segurs de l’existència real del món

extern, que ens arriba només a través

del coneixement sensible (com Plató).

5. DUBTE LES VERITAT RACIONALS

De vegades, ens confonem fins i tot en

el càlcul matemàtic.

- Descartes vol arribar a una primera veritat superadora del dubte.

Necessita ‘algo’ que sigui evident per si mateix, independentment de tota

tradició o autoritat. Conclusió: la superació del dubte només pot fer-se d’una

manera ordenada, pas per pas. Per això, el descobriment de la primera

veritat (Cogito) només pot néixer de l’aplicació de regles metòdiques (dubte

metòdic o mètode cartesià).

- Posar ‘el dubte’ com a primera veritat central del pensament és molt

revolucionari al s. XVII. Per què? Perquè ataca el dogmatisme medieval

imperant durant tota l’Edat mitjana. L’Escolàstica medieval havia caigut en 3

errades, segons Descartes: 1. El criteri de d’autoritat (veritat divina: Déu

és infal·lible), 2. el verbalisme (termes abstractes que no volen dir res) i 3.

l’ús banal del sil·logisme (adulteració del pensament lògic aristotèlic).

- ¿Per què Descartes és tan important a nivell mundial? Perquè canvia el focus

d’atenció en la Història del Pensament: es passa d’una filosofia que busca

l’essència, ―l’Ésser―, a una filosofia que busca com JO arribo a conèixer

(qualsevol cosa). Traduït: més important que ‘la cosa’ és l’home que pensa

‘la cosa’.

CONEIXEMENT DE L’OBJECTE Subecte passiu

CONEIXEMENT PER AL SUBJECTE Subjecte actiu

Subjecte ETAPA PRE-MODERNA Subjecte ETAPA MODERNA

La veritat és una qualitat “real” de

l’objecte.

La veritat és una propietat del

coneixement per al subjecte.

4.2. EL COGITO I EL MÈTODE

- Conseqüència del ‘dubte’ sorgeix el ‘cogito’. Què és el ‘cogito’? És la

primera veritat indubtable a la qual arriba Descartes. La primera veritat

―l’única indubtable, es troba en el meu acte simultani de ‘pensar’ i ‘existir’.

La veritat cartesiana no prové de l’exterior sinó de la Consciencia: “Jo estic

cert que sóc una cosa que pensa” (Cogito, ergo sum).

- Conclusió: ‘pensar’ (cogito) i ‘existir’ (sum) són evidències simultànies. NO

és que primer pensi i després existeixi (com pareix la traducció castellana:

“pienso, luego existo”), sinó que pensar i existir es donen alhora. Sense

pensar no existeixo, i viceversa. O, en altres paraules, pensar és la meva

forma d’existir. Conclusió: Jo només puc existir sota la forma ‘d’ésser

pensant’.

- Això dit abans fa deduir Descartes que la Filosofia feta fins aleshores està

basada en idees confuses. Per què? Perquè segons ell no són

autoevidents (com ‘pensar’ i ‘existir’). Solució: cal un nou mètode.

Realitat

(Objecte)

Realitat

(Objecte)

- El “dubte metòdic” té pretensions de convertir-se en un sistema universal

per tal d’accedir a un coneixement absolutament veritable per a totes les

Ciències (no només per a la Filosofia). Com? cal que les idees resultants NO

es fonamentin amb la informació exterior (sentits), sinó amb la consciència

(idees innates). El mètode està inspirat en el model deductiu i té 4

passes:

PRIMERA REGLA:

Regla de l’evidència intel·lectual.

Cal partir NOMÉS d’idees absolutament

evidents. Una idea és evident, segons

Descartes, si és clara i distinta. Això

vol dir que es manifesta intuïtivament

com a òbvia (evident) per a la ment, i

no admet dubte de cap tipus.

SEGONA REGLA:

Regla de divisió i anàlisi.

De les idees complexes, cal

descomposar-les en idees més simples,

tot identificant si són evidents o no ho

són. Les que resulten NO evidents,

s’han de descartar completament.

TERCERA REGLA:

Síntesi.

Es tracta del procés invers a la segona

regla. Amb les idees simples evidents, i

rebutjades les no evidents, s’ha de

reconstruir-ho tot, mirant de relacionar

unes amb altres i deduir-ne de noves.

QUARTA REGLA:

Revisió.

Revisar el procés anterior tantes

vegades com faci falta. Es tracta de no

perdre de vista cap pas en la deducció, i

garantir que no hi hagi buits ni llacunes.

- El mètode cartesià pretén ser universal, sistemàtic i infal·lible. El

mètode va ser dràsticament rebutjat per l’Església. Per què? Perquè ho

posava en dubte tot, fins i tot els dogmes religiosos. El dubte, per tant, pot

ser perillós (recordau Pirró i Sòcrates). Hi ha 2 mecanismes mentals

bàsics propis del coneixement racional, segons Descartes:

1. La INTUÏCIÓ

És el mecanisme bàsic de la

consciència. Relaciona de manera

immediata el subjecte que coneix

(home), amb l’objecte de coneixement

(idea). Permet conèixer amb claredat

les veritats innates que conté la ment.

2. La DEDUCCIÓ

La deducció és el resultat de la

combinació d’idees innates entre elles

amb la finalitat de crear coneixement

universal i indubtable (recordem que la

paraula deducció tenia un sentit molt

diferent a Aristòtil).

- Descartes subestima la informació que prové dels sentits. Sosté que

l’exterior ens facilita informació sensorial errònia. Per això, la informació

vàlidament deduïda d’idees innates ha de ser font irrefutable de veritats

universals, produïdes com si es tractés d’un model matemàtic.

- Les idees innates tenen 2 característiques: són clares i distintes:

1. CLARA (s’oposa a la fosca):

És aquella que s’imposa amb la seva

presència: és autoevident a la ment.

2. DISTINTA (s’oposa a la confusa):

És aquella que NO pot ser confosa amb

cap altra: és una idea ‘simple’.

- Conclusió: hi ha un conjunt d’idees concebudes amb independència dels

sentits i, per tant, tenen una naturalesa absolutament objectiva, ―no

admeten dubtes― segons ell. Hi ha, però, 3 tipus d’idees:

1. IDEES ADVENTÍCIES:

Provenen de la nostra experiència

‘externa’ (arbre, colors, home, etc.).

Les idees adventícies són poc fiables.

Provenen de les dades sensorials.

2. IDEES FACTÍCIES:

Les construeix la ment a partir d’altres

idees (un cavall amb ales, etc.) Són

idees errònies. Vénen de la imaginació.

3. IDEES INNATES:

Són idees que el pensament les

posseeix en si mateix. Són autoevidents

per la ment. No són construïdes per mi,

ni procedeixen d’experiència externa

sensorial de cap tipus.

Tipus d’idees Origen Exemples

Innates

(veritables)

Raó

El tot és més que la part

Si penso, és que jo sóc

[p^¬p]

Adventícies

(poc fiables)

Experiència

La neu és blanca

L’aigua bull a 100ºC

L’aire és oxigen

Factícies

(errònies)

Imaginació

Els marcians són verds

Els ciclops tenen un sol

4.3. METAFÍSICA: Tª DE LES 3 SUBSTÀNCIES

- Quin és el fonament últim de la realitat? La metafísica cartesiana és hereva

de la Metafísica Escolàstica medieval, segons la qual la realitat és tripartida;

és a dir, es divideix en 3 coses (choses):

LA SUBSTÀNCIA A DESCARTES

TIPUS ATRIBUCIÓ MODALITAT

Res infinitum Déu, Perfecció Tots els possibles

Res cogitans Pensa-ment o ‘Jo’ Pensar

Imaginar

Sentir

Afirmar

Dubtar, etc.

Res extensae Cos

Món

Dimensions

Figura

Moviment , etc.

- Què és substància? és “una cosa que existeix de tal manera que no en

necessita de cap altra per existir”. Posem un exemple a la inversa: ‘groc’ és

una cosa que no existeix per si mateixa, necessita d’una altra (vestit ‘groc’).

Per tant: ‘groc’ no és substància.

- De les 3 substàncies, la més important és el “Jo” o subjecte que pensa. Per

què? Perquè sense un ‘Jo’ que les pensi, les altres dues deixen de ‘ser’: Ser

és ‘ser’ pensat. Tant se val el que siguin, si ningú les pensa! Ara bé: totes

són causades per la substància infinita (Déu), que les ha creat. Hi ha,

doncs, un doble moviment: el cogito garanteix Déu i Déu garanteix el cogito.

- Què és ‘Déu’, per Descartes? Ell no fou ateu, tot i que el seu déu no sigui

el Déu cristià. És una mena de Déu-Súper-Racional. I com ho justifica?

Segons ell, el ‘dubte’ és una imperfecció. Conclusió: hi ha d’haver una

perfecció, que és Déu (és una variant de l’Argument Ontològic1). Resultat:

sabem que hi ha Déu perquè dubtem i perquè som racionals. Per tant: el

Déu cartesià NO és el de la Fe (religiosa), sinó el de la Raó. Si podem

conèixer Déu és perquè, prèviament, l’home ―què és racional― pot pensar

Déu.

4.4. L’ANTROPOLOGIA CARTESIANA

- En l’home hi ha 2 substàncies: la ment (res cogitans) i el cos, la matèria

(res extensae). Conclusió: per a Descartes tot està fet de dues choses: o bé

té substància extensa (res extensae), o bé té substància pensant (res

cogitans). Només els humans tenim les dues. La resta d’éssers vius només

estan dotats de substància material.

- El dualisme platònic cos/ànima és substituït ara pel dualisme

cos/pensament. Important: el ‘jo’ (res cogitans) NO és material.

- La relació problemàtica entre matèria/no-matèria que existia des Plató,

queda ‘superada’ per una visió mecanicista del cos humà, segons la qual

la connexió cos/’Jo’ es produeix al cervell per mitjà de la glàndula pineal.

El cos és vist al s. XVII com una màquina. Descartes és dualista

1 L’argument ontològic de St. Anselm de Canterbury (S. XI) sobre l’existència ‘científica’ de Déu és molt

famós i consta de 3 premisses i una conclusió: 1. Déu és allò absolutament perfecte per sobre del qual res no es pot pensar. 2. Totes les coses que pensem, també existeixen a la realitat. 3. Si pensem Déu, ha d’existir forçosament a la realitat. Conclusió: Déu existeix. (Fou refutat per Kant).

materialista; la res cogitans és mortal: són dues substàncies distintes,

però inseparables (“jo sóc una substància que pensa”).

- Tot i ser dual, per a Descartes ‘Cos’ i ‘Pensament’ constitueixen una unitat.

En conclusió, podem afirmar que les idees principals d’aquest autor són:

1. DUBTE RACIONAL

El dubte és el motor a partir del qual

Descartes arriba a la primera veritat

fonamental: el Cogito. Per tant: el

dubte ha de ser el punt de partida del

Pensament t i de la Ciència.

2. COGITO ERGO SUM

Segons Descartes, la primera veritat

fonamental sobre la qual es fonamenta

el seu mètode és que “Jo estic cert que

sóc una cosa que pensa”. Per tant:

‘pensar’ (cogito) i ‘existir’ (sum) són

evidències veritables (innates).

3. L’HOME PENSANT

La consideració de l’ésser humà com

‘algo’ que pensa (res cogitans), i NO

com ‘algo’ passiu que repeteix veritats

divines, és el punt de partida de la

Filosofia Moderna.

4. COMENÇAR DE NOU

Aquest nou coneixement necessita de

refer tot el que s’ha fet perquè es basa

en idees confuses i no evidents.

5. UN NOU MÈTODE RIGURÓS

Aquest començar de nou s’ha partint

d’un nou mètode (methodos: camí) per

a pensar adequadament (mètode

cartesià), tant a la ciència com a la

filosofia. Significa pensar amb ORDRE.

6. CONEIXEMENT IL·LIMITAT

Mitjançant aquest mètode, i per intuïció

d’idees innates i deducció de noves ―tot

recombinant-les, Descartes conclou que

el saber no té límits (Kant no ho creu).

7. DUALISME MATERIALISTA

L’home és definit com una barreja de

“substància pensant” –res cogitans-

(“mi existencia como sujeto que piensa

y duda”) i “substància extensa” –res

extensae-.

8. IDEES EVIDENTS

El concepte d’èvidència cartesià és molt

diferent de l’actual. Per a ell, una idea

és evident si sorgeix de la ment, NO

dels sentits. És a dir: es tracta d’una

idea INNATA. (Avui dia ‘evident’

significa comprovable pels sentits!).

5. David Hume BIOGRAFIA (1711-1776)

David Hume va néixer l’any 1711 a Edimburg (Escòcia), fill d’una família

aristocràtica vinguda a menys. Se’l considera el més important dels empiristes

britànics. Estudià dret per pressió paterna ―com Descartes―, però tampoc li

agradava (en aquella època un fill de bona família havia d’estudiar dret sí o sí). Va

estudiar a la mateixa escola on també estudià Descartes (La Flèche), i coneixia la

seva obra (a ell personalment no: Descartes morí 61 anys abans), que ell

detestava. Mentre va viure, va ser més famós com a Historiador que com a Filòsof

(la seva Història d’Anglaterra -6 toms- fou un súper best seller: 100 edicions... ¡fins

el segle XIX). El 1734 va escriure la seva obra filosòfica clau: el Tractat de la

naturalesa humana. El 1769 tornà a Edimburg, fent de bibliotecari, on va viure fins

a la seva mort. Hume és escèptic: la Filosofia no sap res amb certesa. Per què? Pq

parteix d’idees quasi totes incomprovables sensorialment. El 1770 Kant digué que

Hume l’havia fet ‘despertar’ del “somni dogmàtic” [del cartesianisme: el Cogito].

Des d’aleshores, Hume es féu famós arreu d’Europa. Fou el primer filòsof ateu

(deia que la creença en una vida ultraterrenal era “el caprici més irracional”): els

seus textos tb entraren a l’Index Librorum Prohibitorum de l’Església. Al carrer

central d’Edimburg –el Royal Mile- hi ha la seva bella estàtua. Va viure 65 anys. -Textos que cal citar: Tractat sobre la naturalesa humana i Investigació sobre l’enteniment humà.

CONTEXT Segle XVIII

El context propi de la Filosofia Moderna comprèn el període històric que va des del

segle XVI al segle XIX. El punt d’inici cal situar-lo en l’esfondrament de l’Edat

Mitjana. Enfront del teocentrisme medieval anterior, l’autonomia de la raó suposa

que la raó és la màxima facultat de l’ésser humà, més enllà de la qual no hi ha res

(Déu, substància, essència, ésser, etcètera). Per tant: La raó serà –amb el pas del

temps- l’únic criteri vàlid per a jutjar el que és vertader, del que no ho és (i no

Déu). Déu ja no constituirà l’origen i principi del sentit del món i l’univers. A això hi

contribuiran els descobriments científics del s. XVII, que afirmaran que l’home no

és el centre de l’univers (androcentrisme) ni la terra tampoc (geocentrisme). El sol

no gira al voltant de la terra, sinó al revés (Copèrnic). Això significarà que no som

els amos i creadors de tot: l’home NO és central a l’univers. Aquest explosió de

descobriments científics predominarà un interès creixent pel pensament científic

(però no com s’entén el terme CIÈNCIA des del S. XIX), a partir dels primers grans

descobridors del s. XVII (Kepler, Copèrnic, Galilei, Bruno, i Newton). Això farà que

es tingui una idea que el progrés científic és il·limitat. Aquest gir suposarà que tant

el platonisme com l’aristotelisme imperants en l’època medieval quedaran superats

pel Racionalisme i l’Empirisme. Es produeix, així, un canvi molt important en el

pensament occidental: la veritat no és una propietat objectiva de les coses, sinó

una propietat del subjecte. A partir d’ara, és “l’home que pensa” la cosa, i no “la

cosa en si”, allò més important. Les coses, -sense algú que les pensi-, no ‘són’ res

de res. Finalment, un tret essencial de l’època moderna serà la concepció de l’home

com un ésser racional, lliure, dotat d’autonomia i independència per pensar, dubtar,

i resoldre o enfocar la seva vida com vulgui. La llibertat, per tant, prové de la Raó.

- Bàsicament, tot el pensament de Hume és un intent de rebatre el

Racionalisme en general, i a Descartes en particular. Hume afirma que l’únic

criteri de veritat és el Principi de còpia: només és veritat aquella idea

que prové d’una impressió. Les idees més importants de Hume són:

1. CRITERI DE VERITAT

Revisa el criteri de veritat, a través del

“Principi de la còpia”: només és veritat

aquella idea que sabem de quina

impressió prové. Si no, cal descartar-

la. No hi ha idees innates.

2. ESCEPTICISME

El coneixement només està constituït

“d’idees” i “impressions”. Res més.

5. CRÍTICA A LA FILOSOFIA

La major part d’idees filosòfiques no

provenen de cap impressió sensible.

Són incomprovables.

6. CRÍTICA A LA METAFÍSICA

Es basa en idees que no provenen de

cap impressió. Són pures fabulacions.

3. IMPRESSIONS

És la informació exterior que prové

dels sentits (vista, oïda, tacte, olfacte,

gust). Les impressions són “fortes” i

“intenses”.

4. IDEES

Provenen de les impressions, i són més

“febles”. Com ell diu, “les idees són

tènues imatges [de les impressions] en

el pensar”.

7. CRÍTICA A LA NOCIO DE CAUSA

No es poden tenir impressions futures, i

“causa” és que: després de A aleshores

B.

8. CRITICA A LA IDEA DE DÉU

Tampoc no tenim cap impressió

d’aquesta idea.

9. EMOTIVISME MORAL

Les idees morals no provenen

d’impressions, ni de la raó, sinó

d’emocions i sentiments.

5.1. NOCIÓ D’IDEA I TIPOLOGIA - Com hem dit, les idees són més febles que les impressions. Les idees són

“imatges de les impressions” que tenim a la ment, que obtenim en el

present o obtinguérem en el passat (NO en el futur). Hi ha dos tipus d’idees:

simples i complexes, com afirmava Locke:

1. IDEES SIMPLES

Corresponen a impressions simples

Ex: vermell, fred, agut, suau, dolç, etc.

Les impressions més fortes són les

visuals, segons Hume.

2. IDEES COMPLEXES

Corresponen a impressions complexes o

a la combinació d’impressions simples

mitjançant lleis d’associació. Ex: una

rosa (feta d’idees simples: color, forma)

- Estableix 3 lleis d’associació d’idees simples, influït per Newton. Es

coneixen pels sentits, però és la ment que les produeix per associació entre

idees simples:

Lleis d’associació d’idees simples, segons Hume 1.Llei de la Semblança 2.Llei de la Contigüitat 3.Relació Causa-Efecte

S’uneixen dues idees

que són semblants.

S’uneixen dues idees que

estan properes.

La ment uneix dues idees

i les correlaciona.

5.2. FORMES DE CONEIXEMENT

- Per a Hume hi ha 2 tipus coneixements: les anomena “Relacions d’idees”

(Relations of ideas, en anglès), i “Qüestions de fet” (Matters of facts).

Dues formes de coneixement, segons Hume

Relacions d’idees Qüestions de fet

Matemàtiques i Lògica Totes les ciències empíriques

Són veritats a priori Són veritats a posteriori

Ex: 2+2=4 Ex: Llei de la gravetat

No cal l’experiència sensible És imprescindible l’experiència sensible

La demostració és deductiva La demostració és inductiva

Sempre és certa És probable i provisional

Menys importants Més importants

- Hume considera més importants les “Qüestions de fet”. Per què? La

major part de les proposicions que emprem en la vida quotidiana són

d'aquest tipus; no de “Relacions d’idees” (Matemàtiques i Lògica).

5.3. CRÍTICA AL PRINCIPI DE CAUSALITAT - La gran aportació de Hume consisteix a demostrar que el principi de

causalitat NO es basa en l’experiència sensible. La crítica al concepte de

“causa” (presocràtic, aristotèlic i cartesià) és una conseqüència del seu

“Principi de còpia”. Com hem dit, per ell el límit del nostre coneixement

són les impressions. Res més. Aplicant aquest criteri a les “Qüestions de

fet”, resulta que el nostre coneixement queda limitat a 2 coses:

1. Les nostres impressions actuals (el que veiem o sentim avui)

2. El record d’impressions del passat (la música que escoltàrem ahir)

CONCLUSIÓ: No podem tenir impressions futures (el gust d’un menjar nou que

provarem demà).

- Per tant: no podem tenir cap coneixement ARA sobre el futur. Per

què? no tenim impressions sobre el futur. La idea “causa” és una suposició.

Vegem-ho amb un exemple: ¿què entenem per “causa”? és la connexió

necessària entre A i B; en termes lògics: [p → q]. Ex: cada vegada que poso

la llet al foc a 100º, aleshores bull. Hume, però, critica la idea de "connexió

necessària": la connexió no és evident, sensorialment parlant. Que hi hagi

"connexió necessària" és incomprovable. Senzillament, ens hem

acostumat a "creure-ho" (believe, en anglès), pel mecanisme psicològic de

la repetició (hàbit, costum). Però creure NO és saber, sinó suposar

(hipòtesi). En realitat, “causa” és una creença a partir de l’associació d’idees

simples (aigua→bull). Res més.

- Dit d’una manera més fàcil: La causalitat NO és cap llei interna de les coses:

prové de l’hàbit i el costum acumulat; no hi ha causalitat necessària, hi ha

simplement successió temporal. I prou.

- Criticant la idea “causa”, Hume desmunta també la inducció com a mètode

científic (descobert per Sòcrates). Per què? si no existeix cap connexió

necessària entre A i B, no té sentit emprar la inducció [p→q]. Conclusió: la

inducció és un simple procés de generalització provisional d’A elevat a

infinit (Aⁿ), sense força argumentativa.

5.4. CRÍTICA AL CONCEPTE DE DÉU

- L’ateisme de Hume és total: nega la “idea” de Déu (no la seva existència,

impossible de refutar) per 3 motius fonamentals:

(Compte!: això s’ha d’explicar extensament, no posar-ho així com està)

1. Hume nega que “Déu” sigui una idea innata, com afirmava Descartes: les idees

innates no existeixen.

2. Hume nega que la idea de “Déu” pugui ser considerada causa del món o dels

homes. Per què? el concepte de "causa" per a ell no és sensorial; prové de l’hàbit i

el costum: NO és cap llei interna.

3. No tenim cap impressió de “Déu”. Conclusió: respondre a la pregunta si Déu

existeix és impossible: les impressions constitueixen el límit del coneixement (més

enllà no podem saber res.)

5.5. CRÍTICA A LA METAFÍSICA

- Hume és escèptic radical: la Metafísica es basa en idees que no són

resultat de cap impressió sensible. El terme ‘substància’, ‘arkhé’, ‘primer

motor immòbil’, etcètera, NO són resultat de cap experiència, sinó fruit

(imaginat) de la Raó (per a Descartes eren innates). Tota la Metafísica grega

i medieval, així, queda negada per David Hume. Conclusió: la Metafísica

són dèries mentals, pures fabulacions abstractes sense base empírica.

- Fins i tot Hume critica la Idea innata cartesiana de ‘Jo’, i afirma que el ‘Jo’

només és un feix de sensacions diferents. Res més.

5.6. EMOTIVISME MORAL

- D’acord amb la classificació d’idees feta abans, Hume afirma que les idees

morals no són ni “Relacions d’idees”, ni “Qüestions de fet”. Idò, d’on

provenen? De les emocions o sentiments. Posem un exemple: ‘No

mataràs’. ¿És una proposició de tipus matemàtic («Relations of ideas», en

anglès)? NO. ¿Prové de l’experiència sensorial («Matters of facts»)? NO.

Conclusió: l’únic que pot fonamentar aquest manament és un sentiment,

segons ell.

- Conclusió: minimitza la importància de la Raó en la conducta. Fem allò

que considerem “bo”, i inhibim allò que considerem “dolent”. Però saber el

que és “bo” o “dolent” implica conèixer-ho prèviament, i això NO pot

establir-ho la raó. Per què? perquè no tenim impressions FUTURES en què

fonamentar la vida emocional. Res més.

- Important: els sentiments NO són impressions, encara que ho pareixi. Un

exemple: del color blau n’obtenirm la idea ‘blau’; però, ¿de quina impressió

prové la idea ‘bondat’? De cap! Els sentiments, segons Hume, es

fonamenten en creences, (believe, en anglès), hàbits (és a dir: sensacions

internes, no externes). Per tant: l’emotivisme ètic condueix a un

utilitarisme ètic: és “bo” allò que és útil [ara!]. Segons Hume, “cal que es

desplegui un sentiment per tal de donar preferència a les tendències útils,

sobre les pernicioses”. Es tracta d’un utilitarisme relativista (útil en

relació a...).

- ¿Com es tradueix aquest Utilitarisme al camp de l’ètica? Hume fa servir el

concepte de «Simpatia» per a defensar que el valor moral d’un acte

dependrà dels sentiments que provoquin en el propi subjecte i en els altres.

Conclusió: aquesta simpatia NO és racional: és psicològica i té un valor

emotiu (ni «Matters of facts» ni «Relations of ideas»). Alerta! Simpatia no

significa ‘ser simpàtic’, com avui dia.

- Segons Hume, “les idees de felicitat, alegria, triomf, prosperitat, estan

connectades amb els altres aspectes [del caràcter de la persona] i ens

infonen un sentiment agradable de simpatia”. En termes actuals, «simpatia»

vindria a ser una mena de sentiment d’empatia (compartir pathos) amb

persones, idees o coses.

-

- Hume no creia que hi hagués “un” sentiment moral, sinó molts i diversos.

Per què? perquè la vida se’ns mostra en la seva diversitat. Per això parlava

de «sentiments of approbation or disapprobation», als quals corresponia una

«moral deformity» o una «moral beauty». Per a Hume, la simpatia és «the

great source of moral sentiment» (la simpatia és la font principal dels

sentiments morals). Per tant: la simpatia no és un sentiment que ens surti

de forma natural. Cal treballar-la. I això no és fàcil! ―segons David Hume:

és un hàbit.

6. Kant BIOGRAFIA (1724-1804)

Kant va néixer el 1724 a Königsberg (Prússia Oriental, actualment Kaliningrad), i va

morir l’any 1804. De família modesta, Immanuel Kant va ser educat en el pietisme

[religió protestant]. Va ser el quart d’una família de nou fills. El 1740 va ingressar a

la Universitat de Königsberg com a estudiant de Teologia. Va entrar en contacte

amb la Filosofia Racionalista de Leibniz i Wolff, i prestà molt d’interès per la

mecànica d'Isaac Newton. La seva existència va transcórrer únicament a la seva

ciutat natal, de la qual Kant no va arribar a allunyar-se gairebé mai. No es va

casar. Després de doctorar-se a la Universitat als 31 anys, el 1770 va ser nomenat

professor ordinari de Lògica i Metafísica. Era molt baixet i malgarbat. Tenia uns

coneixements amplíssims, extraordinaris. Fou un il·lustrat i un cosmopolita, malgrat

no sortir mai de la seva ciutat. La seva vida és el paradigma d'existència metòdica

i rutinària. Tenia el costum de fer un passeig a la tarda, ―diàriament a la mateixa

hora i amb idèntic recorregut―, fins al punt que va arribar a convertir-se en una

espècie de senyal per als seus veïnats (ja són les 3h!). Kant es preguntà per què la

Metafísica no havia collit el "camí segur d'una veritable ciència", a diferència de la

fisica de Newton (que adorava). Dirà que l’obra de Hume ―que llegí als 40

anys―el va ‘despertar’ del “somni dogmàtic” [del cartesianisme: el Cogito]. És molt

famosa la seva frase: ”Sapere aude” (Atreveix-te a pensar!). Kant dirà que

“pensar” és infinitament més valuós que “conèixer”. Va viure 80 anys. -Textos que cal citar: Crítica a la Raó Pura i Crítica a la Raó Pràctica

CONTEXT Segle XVIII-XIX

El context propi de la Filosofia Kantiana és la Il·lustració. Durant el segle XVIII

Europa viu un entusiasme científic i cultural que conduirà a la idea que la Raó

Humana és omnipotent. El progrés es viurà com un fenomen d’evolució il·limitada,

font de felicitat individual i progrés social. El Segle XVIII és el segle de La

Il·lustració. Gràcies a la Revolució científica, es té consciència que “la Raó” i “la

Ciència” il·luminen finalment el destí de la Humanitat, sortint ja del tot de les

tenebres de l’Edat Mitjana. L’èxit espectacular de la Física de Newton es convertirà

en el model a seguir a l’àmbit de les ciències. És a partir d’aleshores que el

pensament occidental esdevé una crítica universal i frontal a qualsevol mena de

dogma religiós, superstició, fanatisme o opressió intel·lectual, social o política. Es

comença a creure en el progrés il·limitat de la humanitat gràcies al

desenvolupament de la Raó (s’arribà a pensar que la pobresa deixaria d’existir

gràcies al progrés científic). Els tres models de la il·lustració europea foren: El

liberalisme polític (a Anglaterra, amb l’empirista John Locke); a França

l’Enciclopèdia (Rousseau) i la Revolució francesa, i a Alemanya el pietisme

[protestantisme luterà] i el despotisme il·lustrat. A partir del segle XVII s’imposa a

nivell polític el Contractualisme, teoria segons la qual cal ―per a la construcció des

Estats―, un contracte social; un pacte en què els individus cedeixin els seus drets

naturals a uns representats polítics. Aquest serà el germen de les democràcies

europees actuals. La raó kantiana estarà molt marcada por la influència de Newton a nivel científic, i per la Revolució francesa, a nivel polític.

- La tesi fonamental de l’idealisme transcendental kantià afirma que

l’objecte de coneixement és una mescla entre les “dades de l’experiència” i

“les estructures de la nostra ment”. El filòsof intenta donar resposta al

dilema aparentment irresoluble entre el Racionalisme i l’Empirisme

mitjançant 3 preguntes, que exposem a continuació:

Les tres preguntes bàsiques de Kant

1.Què puc conèixer? 2. Què puc fer? 3. Què puc esperar?

Àmbits científics que es deriven

Teoria del coneixement Teoria ètica Teoria metafísica

Textos on planteja la seva teoria

Crítica a la raó pura Crítica a la raó pràctica La religió dins els límits de la Raó

6.1. TEORIA DEL CONEIXEMENT

- A la pregunta de “¿què puc conèixer?”, respon ―al seu llibre “Crítica a la

Raó Pura”―, que els Empiristes tenien part de raó en afirmar que “tots els

nostres coneixements comencen amb l’experiència”. Nega, per tant,

l’innatisme racionalista. Ara bé: Kant també admet que “no tot el

coneixement prové de l’experiència”. ¿Com és possible això? Diu que hi

ha 2 fonts de coneixements: l’Enteniment i Experiència. Quan coneixem,

intervenen 2 elements: el “subjecte” que coneix (l’enteniment), i

“l’objecte” conegut (l’experiència). Introdueix, així, 2 moments en l’acte de

conèixer.

‘MOMENT’ A POSTERIORI

En el nostre coneixement intervé

alguna cosa A POSTERIORI, que és tot

el “caos de sensacions” que reben els

nostres sentits (vista, oïda, olfacte,

tacte i gust). L’anomena l’element

MATERIAL, que atorga contingut al

nostre coneixement.

L’EXPERIÈNCIA

‘MOMENT’ A PRIORI

En el nostre coneixement també intervé

alguna “cosa” A PRIORI, que és la

nostra pròpia facultat de conèixer,

encarregada d’ordenar tot aquest

“material” que procedeix de l’exterior.

L’anomena l’element FORMAL, que

organitza tot aquest contingut que es

presenta caòticament.

L’ENTENIMENT

- En el concepte A PRIORI kantià es poden observar influències Racionalistes

(esquemes innatistes d’acomodació del coneixement). Alhora, en el concepte

A POSTERIORI podem veure influències Empiristes (continguts de

coneixement extrets de l’experiència sensible). Així, per Kant el coneixement

es basa en idees que NO depenen de l’experiència (a priori), i dades

que SÍ depenen de l’experiència (a posteriori). Al camp de la Ciència,

aquestes idees estan expressades en forma de Judicis [premisses o

enunciats].

- Kant afirma que el coneixement es construeix en idees formulades com a

JUDICIS. Un judici és una informació continguda en una asserció (com la

lògica), que es pot verificar o negar. Es poden classificar d’acord amb la

seva “dependència” o “independència” de l’experiència. Distingeix 2 tipus

de judicis:

1. JUDICIS ANALÍTICS A PRIORI

Són aquells en què el “predicat” SÍ

està contingut en el “subjecte”. Són

universals i necessaris, no depenen de

l’experiència i, per tant, són A PRIORI.

És un judici absolutament veritable,

però no ens dóna cap informació nova

que no estigui continguda en el

subjecte ‘triangle’ (polígon de tres

angles).

2. JUDICIS SINTÈTICS A POSTERIORI

Són aquells en què el “predicat” NO està

contingut en el “subjecte”. Són

contingents, depenen de l’experiència i,

per tant, són A POSTERIORI.

NO DEPENEN DE L’EXPERIÈNCIA SÍ DEPENEN DE L’EXPERIÈNCIA

- L’ideal kantià és la Física newtoniana, com hem dit. Per tant, els judicis que

la composen no poden ser ni solsament analítics ni solsament

sintètics. Per què? perquè si fos així, la ciència estaria només composta de

veritats universals i necessàries, però no podria progressar. Però la ciència

progressa. Com es pot explicar això? per un tercer tipus de judicis:

3. JUDICIS SINTETICS A PRIORI

És una mescla dels dos anteriors. Són judicis que tenen un correlat en l’experiència,

però que tenen un element A PRIORI O TRANSCENDENTAL —els dota de validesa

universal— que no és capaç d’atorgar l’experiència. Aquests són els judicis que SÍ

fan avançar les ciències. Són judicis que, a més d’ampliar el nostre coneixement,

són universals: el predicat NO està contingut en el subjecte i SÍ són anteriors a

l’experiència.

Nou tipus de Judicis, segons Kant

Judicis sintètics a priori

Són els que fan avançar realment les ciències

Són universals, ja que el predicat no està contingut en el subjecte

Són a priori, anteriors a l’experiència

Ex: els tres angles d’un triangle fan 180º graus

- Per tant, la tasca de Kant serà investigar com són possibles aquests judicis,

―que abordarà al llibre “Crítica a la Raó Pura”―, amb el desenvolupament

de la seva Teoria del Coneixement.

- Per intentar de respondre a la pregunta “¿Com són possibles els judicis

sintètics a priori?”, esmentada abans, Kant segueix amb la clàssica distinció

grega entre Coneixement sensible i coneixement intel·ligible.

Cadascuna d’aquestes 2 formes de coneixement li corresponen 2 capacitats

humanes distintes (sentits i enteniment):

Formes de coneixement

Terminologia grega Terminologia kantiana

1. Coneixement sensible 1. Sensibilitat (estètica transcendental)

2. Coneixement intel·ligible 2. Enteniment (analítica transcendental)

3. Nou àmbit que descobreix Kant 3. Raó (idealisme transcendental)

- Veurem ara com Kant amplia aquestes 2 formes de coneixement,

introduint-ne una tercera (la ‘Raó’, en sentit kantià). Analitzarem cadascun

dels tres nivells seguint la terminologia kantiana:

Primer nivell: “Sensibilitat” (Estètica Transcendental)

- La “Sensibilitat” és l’estadi inicial de coneixement. Com? Rep en forma de

sensacions (vista, oïda tacte, olfacte, gust) les dades que provenen de

l’experiència.

1r nivell: SENSIBILITAT

És la capacitat de REPRESENTAR ELS OBJECTES. Ens subministra les intuïcions

sensibles de les quals parteix tot procés de coneixement. És la capacitat de rebre

impressions de les coses. Es tracta d’una capacitat passiva, receptora de dades.

- Les impressions produeixen en nosaltres una sensació que dóna lloc a una

INTUICIO EMPÍRICA; és a dir, la referència d’un objecte d’experiència que

està present en la sensació. Però allò que coneixem per mitjà de la sensació

NO SON LES COSES tal com SÓN EN SI, sinó tal com són en relació a la

“sensibilitat”; és a dir, TAL COM ENS APAREIXEN. Constitueixen allò que

Kant anomena FENOMEN. El fenomen, és, doncs, l’objecte d’una intuïció

empírica. Per tant, hi ha una diferència entre LA COSA EN SI, i el que és LA

COSA COM ENS APAREIX:

LA COSA COM ENS APAREIX:

FENOMEN: la-cosa-per-mi

La unió de les dades empíriques i les

formes pures. És la barreja entre

‘matèria’ i ‘forma’. És allò que podem

conèixer.

LA COSA EN SI:

NOÜMEN: la-cosa-en-si

És l’objecte “tal com ‘és”, independent

del subjecte que el coneix. És

impossible de conèixer (però sí pensar-

la.)

- Conclusió: no pensem “idees”, sinó únicament “fenòmens”. En aquest primer

nivell “Sensibilitat”, distingeix Kant entre ‘matèria’ i ‘forma’:

1r nivell: “Sensibilitat”

FENOMEN (la-cosa-per-mi)

Matèria Forma

És la dada empírica de “l’objecte” És allò que ja existeix en el “subjecte”

És a posteriori És a priori

Exemple: “Taula”

La fusta, les quatre potes, el suport i

les peces d’enclavament

L’espai i temps imprescindibles per

conèixer la taula

Hi ha 2 formes a priori de la sensibilitat:

ESPAI TEMPS

SÍ prové de l’experiència NO provenen de l’experiència

- Així, Kant diferencia entre allò que prové de la sensació, (LA MATÈRIA; les

dades empíriques de l’objecte), i allò que ordena aquestes dades (LA

FORMA).

LA MATÈRIA

Són les dades empíriques que

provenen de l’objecte. És a posteriori.

LA FORMA

És allò que existeix en el subjecte

cognoscent (l’home que coneix) amb

anterioritat a la recepció de qualsevol

dada empírica. És a priori.

- Sense aquests dos elements de matèria i forma, el coneixement sensible

resulta impossible. Es necessita una matèria, ―provinent de les coses―, i

unes formes a priori capaces d’organitzar aquestes dades i constituir-ne el

FENOMEN. Ara bé: la FORMA A PRIORI DE LA SENSIBILITAT conté dues

dimensions: espai i temps.

FORMES PURES DE LA SENSIBILITAT

Són a priori: les posa el “subjecte” que coneix

1. ESPAI 2. TEMPS

És la forma pura de la sensibilitat

externa.

És la forma pura de la sensibilitat

interna.

Explica per què ens representem

espaialment tot objecte exterior.

Fa que captem interiorment les dades

ordenades de manera successiva.

- “Espai” i “Temps” són dues ‘formes’ pures. Per què? no hi ha en elles res

provinent de l’experiència. I són A PRIORI. Per què? ja es troben en el

“subjecte” que coneix, a punt de ser aplicades per a la intuïció sensible a les

dades empíriques de la sensació. “Espai” i “Temps” són les úniques

responsables d’estructurar les dades presents en la sensació.

- Molt important: NO hi ha, doncs, “Fenòmens” fora dels subjectes que

coneixen, ni coneixement que pugui anar més enllà dels “Fenòmens”.

Conclusió: el coneixement és limitat (com Hume).

Segon nivell: “L’Enteniment” (Analítica Transcendental)

- És el segon nivell de coneixement. Rep les dades del primer nivell

(sensibilitat), estructurades a partir de les formes pures a priori.

2n nivell: ENTENIMENT (Intel·lecte: Verstand, en alemany)

És la capacitat de CONÈIXER els objectes i sempre ha de partir dels continguts de la

“Sensibilitat” (1r nivell). És una capacitat activa. Unifica la pluralitat dels fenòmens.

- La funció de “L’enteniment” és conèixer els objectes, que és una facultat de

jutjar. Per què? perquè organitza els fenòmens (MATÈRIA) mitjançant

conceptes (FORMA):

2n nivell. “Enteniment”

FENOMEN (la-cosa-per-mi)

Matèria Forma

És la dada empírica de “l’objecte” És allò que ja existeix en el “subjecte”

És a posteriori És a priori

S’anomenen conceptes o categories

Hi ha 2 dos tipus de conceptes:

A priori A posteriori

Els produeix

l’enteniment per si

mateix

Provenen de

l’experiència

Són espontanis

NO provenen de

l’experiència

- Els conceptes purs o categories de “l’Enteniment” ens donen la possibilitat

de pensar “l’objecte”. Són condicions a priori que imposen les seves lleis a la

natura, entesa com a conjunt de tots els fenòmens. Estableix 12 categories,

agrupades en 4 dimensions: qualitat, quantitat, relació i modalitat.

CATEGORIES A PRIORI

Les ‘posa’ el “subjecte” que coneix al 2n nivell: ‘Enteniment’

1. Quantitat 2. Qualitat

1.1. Unitat 2.1. Realitat

1.2. Pluralitat 2.2. Negació

1.3. Totalitat 2.3. Limitació

3. Relació 4. Modalitat

3.1. Substància i accident 4.1. Possibilitat-impossibilitat

3.2. Causalitat* 4.2. Existència-no existència

3.3. Acció recíproca 4.3. Necessitat-contingència *Hume negava el principi de causalitat, però Kant diu que sí existeix: és a priori.

- Quan arriba al segon nivell de coneixement (Enteniment), Kant s’adona que

l’ésser humà és absolutament incapaç de conèixer el NOÜMEN. Per tant:

només podem captar FENÒMENS, no NOÜMENS. El que nosaltres coneixem

són les coses TAL COM SE’NS PRESENTEN a través de les FORMES A PRIORI

(espai-temps) de la ‘sensibilitat’ (1r nivell), i a través de les FORMES A

PRIORI (categories) de ‘l’enteniment’ (2n nivell). Sense el concurs

d’aquestes dues coses ÉS IM-“PENSABLE” qualsevol coneixement. La qual

cosa implica CERT GRAU de construcció de “l’objecte” conegut per part del

“subjecte” que coneix. Això que diu Kant és una revolució mundial.

- Aquesta afirmació anterior implica parlar d’una autèntica “Revolució

Copernicana del Coneixement” —com digué Kant—. A partir d’ara,

s’afirmarà que NO és el “subjecte” qui s’adequa a “l’objecte”, sinó que

es produeix una interacció “objecte”-“subjecte”. “L’Objecte”(el món)

s’adequa o es plega a les formes a priori que té l’home de conèixer, i ell, el

“Subjecte”, rep les dades empíriques que provenen de la “Sensibilitat”.

ABANS DE KANT

A PARTIR DE KANT

Subjecte Subjecte

El subjecte s’adequa a l’objecte.

El subjecte s’adapta a l’objecte (a

priori) i l’objecte s’adapta al

subjecte (a posteriori).

Tercer nivell: la “Raó” (Idealisme Transcendental)

- Per a Kant, el coneixement intel·lectual no acaba ni amb el primer nivell

(Sensibilitat: Estètica transcendental), ni en el segon nivell (Enteniment:

Analítica transcendental), sinó amb el tercer nivell: la “Raó” (Vernunft, en

alemany: idealisme transcendental):

3r nivell: LA “RAÓ” (alerta! aquesta paraula no significa el mateix avui dia)

És la capacitat d’UNIFICAR els coneixements de l’enteniment (2n nivell). Les

anomena “idees” o NOÜMENS, i NO poden ser captats per l’ésser humà.

- Així com “l’Enteniment” [2n nivell] unifica la pluralitat dels fenòmens

(Sensibilitat: 1r nivell), “la Raó” unifica els coneixements de l’Enteniment.

El material de la “Raó” o “idees”. Són 3: Ànima (bé màxim), Déu (perfecció

màxima) i Món (totalitat màxima).

Realitat

(Objecte)

Realitat

(Objecte)

3r nivell de coneixement: la ‘Raó’ (Idealisme transcendental)

NOÜMENS (IDEES: la-cosa-en-si)

ÀNIMA DÉU MÓN

Són idees pures (sense relació amb la ‘Sensibilitat’, 1r nivell)

Són a priori

Són “la-cosa-en-si”

Són conceptes purs de la ‘Raó’

Són transcendentals perquè estan mancats de relació amb l’experiència

Són impossibles de captar: no en podem tenir cap coneixement

Són la superació dels límits de la sensibilitat (1r nivell) i l’enteniment (2n nivell)

Són la ‘Unitat suprema’ que pretén aconseguir la ‘Raó’

- En aquest cas, aquesta tasca unificadora es fa amb l’aplicació de

determinades formes, els anomenats 3 CONCEPTES PURS DE LA RAÓ. Els

conceptes purs de la raó expressen allò incondicionat; és a dir, allò no

sotmès a les condicions (empíriques) del coneixement. Allò incondicionat

constitueix la unitat suprema que pretén aconseguir la RAÓ, 3r nivell.

- -Kant nega tota possibilitat a la Metafísica el seu estatus de Ciència (en

sentit modern). Per què? Perquè Déu, ànima i Món són 3 coses: 1. A

PRIORI: són ‘Idees’ o ‘noümens’ anteriors a tota experiència; són 2.

TRANSCENDENTALS: estan mancats de relació amb l’experiència; i són 3.

PURS: estan mancats de tot contingut. Aquestes tres ‘idees’ o ‘noümens’

dirigeixen l’ús de la ‘Raó’ en el procés d’unificació sintètica. Mentre

“l’Enteniment” (2n nivell) es refereix a fenòmens, la “Raó” (3r nivell) es

refereix a la totalitat.

- Durant segles s’havia cregut que la Metafísica era la ciència més elevada

(des de Parmènides fins a Descartes). Ara, per Kant aquest error s’explica

per l’anomenada il·lusió transcendental: és a dir, en l’ús dels conceptes

metafísics més enllà d’allò empíric (el famós ‘somni dogmàtic’ del

cartesianisme, al·ludit per Kant).

- L’aplicació de les categories a objectes transcendentals porta a prendre les

‘idees’ de la ‘Raó pura’ –ànima, món i Déu- per objectes reals. NO ho són.

La crítica kantiana és, ―per tant―, demolidora (més encara que la crítica de

Hume): aquí s’inicia la decadència de la Metafísica.

6.2. ÉTICA KANTIANA - Aquí, a la resposta feta a la pregunta anterior: “Què puc conèixer?”, (Raó

Pura) ―explicada abans―, Kant intentarà anar més enllà i preguntar-se:

“Què puc fer?”, en resposta a la Raó Pràctica.

Les tres preguntes bàsiques de Kant 1.Què puc conèixer? 2. Què puc fer? 3. Què puc esperar?

Àmbits científics que es deriven

Teoria del coneixement Teoria ètica Teoria metafísica

Textos on planteja la seva teoria

Crítica a la raó pura Crítica a la raó pràctica La religió dins els límits de la Raó

- Així, al seu llibre “Crítica a la Raó pràctica” fonamenta l’acció humana

(l’ètica: voluntat i acció) en una anàlisi rigorosa de la ‘raó’ des del vessant

pràctic. La conducta: Què puc fer? El projecte kantià és incomprensible si

no s'assumeix que la teoria del coneixement porta a l'ètica.

- Kant afirmarà que els termes “bé” o “mal” no són —en sentit moral—,

aplicables a les coses per si mateixes (les coses, o les accions, no són en si

mateixes fetes de “bé” o “mal”). Per tant: els termes bé o mal han de ser

aplicats a la pròpia acció humana. La tesi ètica de kant és ―en el fons―

bastant simple: si una conducta particular no pot ser Universal, aleshores

NO és moral. I prou.

- Kant pensa que la voluntat dels homes a l’hora de decidir, pressuposa que

l’home és lliure (fer o no fer una acció). Així, seguint amb la classificació que

feia a la ‘Raó Pura’ (depenent o no de l’experiència), creu que l’acció

humana (Raó Pràctica) pot ser de 2 tipus:

1. ACCIÓ A POSTERIORI

És quan la conducta està en funció de

les conseqüències a posteriori en vistes

a un determinat objectiu. Es regeix per

la voluntat natural; és a dir, es mou

per inclinació.

Hi està en contra

1. ACCIÓ A PRIORI

És quan la conducta no està en funció

de les conseqüències o efectes. Es

regeix per la voluntat formal; és a dir,

es mou pel deure.

Hi està a favor

- Kant dirà que ―fins al s. XVIII― totes les teories ètiques havien estat

fonamentades en l’acció “a posteriori”. Ara, ell creu haver trobat una Ètica

que es pot fonamentar per la raó mateixa; és a dir: “a priori”.

- Kant afirmarà la necessitat de concebre una ètica que, ―igual que en la

seva teoria sobre el coneixement―, es fonamenti només en la raó a

priori (NO en la conseqüència –premi o càstig- de l’acció). Vol una ètica

racional definida A PRIORI, de forma pura; és a dir, buida de contingut

material (no diu què és el bé o què cal fer). Per tant: independent d’allò

empíric (del que passi o no a la realitat). En això consisteix el caràcter

UNIVERSAL que Kant exigeix a tota mena de judicis morals.

- Què és la voluntat? Allò que uneix ‘pensament’ i ‘acció’, ‘Raó pura’ i ‘Raó

pràctica’. La voluntat és com un dispositiu que activa l’acció per mitjà del

pensament. Distingeix 2 tipus de voluntats:

VOLUNTAT NATURAL:

es mou no per deure sinó per

inclinació. És a posteriori.

Kant hi està en contra

VOLUNTAT RACIONAL:

es mou pel DEURE. És a priori.

Kant hi està a favor

- Només la Voluntat Racional és lliure. La obligatorietat que han d’imposar els

JUDICIS MORALS, segons Kant, només ha de dependre de la Voluntat

Racional, i NO de la Voluntat Natural (fer en funció del que em fan a mi).

- La moral kantiana representa una inversió de la moral tradicional anterior:

allò que determina la Llei (moral) no és el concepte del bé com a objecte,

sinó a l’inrevés: la Llei (moral) és la que determina el concepte de bé. Per

aquest motiu, la Voluntat només ha d’actuar per Respecte al Deure:

l’actuació s’ha de regir pel respecte estricte a la Llei (moral). Per això, Kant

distingeix 3 tipus de “Deures” (‘deon’, deure; deontologia, ‘lógos’, saber):

Tipus d’accions en relació al “Deure”

1. Accions contràries al “deure”:

-“mentir per ajudar un amic”

Sempre són no universals.

Kant hi està en contra.

2. Accions conforme al “deure”:

-“ajudar na Laura perquè és ta mare”

Per interès, sentiment o inclinació.

Kant hi està en contra.

3. Accions per respecte al “deure”:

-“no espiar el whatsApp del teu nòvio”

Sols aquestes tenen valor moral universal.

Kant hi està a favor.

- La presència del ‘Deure’ en la Voluntat es manifesta per mitjà de l’obligació

(Llei moral) que es reflecteix en els imperatius (fes això o allò). Hi ha 2 tipus

d’imperatius:

1. IMPERATIU HIPOTÈTIC

Ordena allò que s’ha de fer per assolir

un determinat objectiu, recompensa o

càstig.

Ex: si vols aprovar, estudia!

Kant hi està en contra

2. IMPERATIU CATEGÒRIC

Mana l’acció en si mateixa sense

referència a cap objectiu, recompensa o

càstig.

Ex: no matar!

Kant hi està a favor

- Kant només està d’acord amb l’imperatiu categòric. Per què? Perquè és

Universal: vàlid per a tothom. Aquest principi es mou pel respecte al

deure. Resumit: si una conducta particular no pot ser Universal, aleshores

no és moral. Es formula de 2 maneres:

IMPERATIU CATEGÒRIC

1. Obra [o fes] en la teva vida accions [conductes] com si la màxima* d’aquestes

teves accions hagi de tornar-se, per la teva voluntat, en Llei* universal.

2. Obra [o fes] en la teva vida de tal manera que usis la humanitat sempre com un

fi [últim] al mateix temps, i mai no com un mitjà [instrument]. *Màxima: És el principi subjectiu de la conducta. Per exemple: un diabètic no pren sucre perquè és perjudicial per a la seva salut. El sucre no és objectivament perjudicial però sí que ho és per a la seva salut en concret.

*Llei: És el principi objectiu de la conducta: prescriu com ha d' actuar l’individu que actuï guiat només per la seva raó pràctica. Per exemple: "no robaràs" .

- ¿Com es pot traduir l’imperatiu categòric en llenguatge d’avui? 1. si un

precepte no val com a Llei (Universal), no pot ser moral, i 2. les persones

són finalitats en elles mateixes: tenen valor i no preu.

6.3. POSTULATS DE LA RAÓ PRÀCTICA

- A la 3a pregunta, abans al·ludida, “¿Què puc esperar?”, hi respon amb el

text titulat “La religió dins els límits de la raó”, escrit l’any 1793. Aquí Kant

establirà ara un lligam de pont entre la ‘Raó Pura’ (Teoria del

coneixement) i la ‘Raó Pràctica’ (Ètica).

- Si hem vist com ambdues (‘Raó Pura’ i ‘Raó Pràctica’) generen dos mons

complementaris, però separats: el món de la naturalesa (el Coneixement), i

el món de la llibertat (l’Ètica), Kant estableix ara vincle entre ambdós:

la justificació de l’acció ètica per postulats de la Raó Pràctica.

- Aquesta justificació prové del concepte: “Bé Suprem”. Per a Kant, el “Bé

Suprem” és la culminació de l’acció moral, no la causa, amb la qual cosa

manté l’autonomia de la voluntat. El bé suprem és, per tant, un Universal.

- ¿Què és el ‘bé suprem’? ‘algo’ a priori que es dóna per suposat (com un

axioma matemàtic) i guia la Llei Moral. Per tal d’assolir el ‘Bé Suprem’, la

Raó Pràctica postula [autoafirma] 3 principis que la fan possible: 1.

llibertat, 2. immortalitat de l’ànima i 3. Déu.

- Què és un postulat? Són afirmacions que s’accepten sense demostració. Una

cosa similar a un constructe matemàtic o una tautologia lògica A=A:

1r Postulat: la llibertat

Aquest és l’únic axioma que és

veritable per si mateix pel mateix fet

de tenir Voluntat. Per què? Perquè

podem escollir. El món de la ‘raó

pràctica’ està regit per la llibertat.

2n Postulat: la immortalitat de

l’ànima

No sabem si tenim ànima (és un

noümen), però hem d’actuar com si

existís (axioma). Per què? Perquè

assolir el bé suprem és l’objecte

necessari d’una voluntat determinable

per la llei moral. Però, per arribar-hi,

cal un procés cap a la perfecció.

3r Postulat: l’existència de Déu

No sabem si Déu existeix (és un

noümen), però hem d’actuar com si

existís (axioma). Per què? A més

d’assolir el bé suprem, també requereix

arribar a la felicitat. Per això, s’ha de

pressuposar que hi ha una causa

adequada a aquest efecte: és a dir,

l’existència de Déu.

7. Karl Marx

BIOGRAFIA (1818-1883)

Marx va néixer a Trèveris (Renània, Alemanya) l’any 1818. Va ser filòsof,

economista polític, sociòleg i revolucionari. Nasqué en una família jueva rica.

Abandonà els estudis de dret i va cursar estudis de Filosofia a Berlín. El 1841 es va

doctorar a la universitat de Jena amb una tesi sobre Epicur. Començà la seva

activitat filosòfica amb una crítica a les tesis sobre l'alienació religiosa de

Feuerbach. El 1844, influenciat pel filòsof alemany Hegel, va passar a formar part

de l’Esquerra Hegeliana, on coneix el seu company Friedrich Engels amb qui

estableix una gran amistat. L'any 1845 és expulsat de París i se'n va a viure a

Bèlgica. L'any 1848 publica el Manifest Comunista, escrit revolucionari que

encoratja la revolució. Tot i dedicar la vida a l’estudi del Capitalisme, Marx era del

tot incapaç de regular les seves pròpies finances. No va tenir mai una feina

remunerada; la seva supervivència depenia dels ajuts que li feia arribar el seu amic

Engels i va passar èpoques d’una misèria espantosa. La seva vida sembla treta d’un

relat miserable: va deixar embarassada una criada, va estar a punt d’anar diverses

vegades a la presó per deutes, un cop fou detingut ―juntament amb Engels― per

apedregar (en estat de borratxera) el vidre d’un banc. Intentà fer feina a

l’administració dels ferrocarrils, però no ho aconseguí perquè tenia mala lletra. I

així successivament... Marx va tractar només de filosofia político-econòmica: és

conegut, sobretot, per la seva anàlisi de la Història en termes de lluita de classes.

És considerat una figura clau per a entendre la societat i la política contemporània.

Morí l’any 1883 a Londres molt pobrament. Va viure 65 anys. -Textos que cal citar: El Manifest Comunista (coautor amb F. Engels) i El Capital (3 volums).

CONTEXT Segle XIX

La Filosofia Contemporània està marcada pel context històric que va de la Revolució

industrial a mitjans del s. XIX, fins a l’actualitat. Aquesta època es caracteritza per

la crisi de la idea de “Raó” i de “Progrés”: el saber ha produït avenços científics

enormes, però també ha fabricat la bomba atòmica: el progrés NO és il·limitat. Es

partirà, així, d’una mentalitat completament nova a la humanitat: “no són les

idees, sinó els fets, els que canvien el món”. El canvi, ―ocorregut a partir del

S. XVII, és radical al s. XIX: la inversió de l’ordre entre Contemplació i Acció.

Aquesta inversió consistirà a elevar l’Acció al nivell més alt de l’Ésser humà,

mentre que el món del Pensament viurà un temps actual de decadència. Els canvis

convulsos durant el S. XIX, marcats per la Revolució industrial, faran sorgir la

burgesia, el liberalisme, i el desenvolupament del capitalisme modern. S’originarà a

partir d’aquí una classe social nova: el proletariat, el moviment obrer, l’anarquisme

i el socialisme utòpic al S. XIX. L’Aristocràcia del segle XVIII entra en decadència en

favor dels burgesos que fan fortuna al món industrial (exportació, siderúrgia,

indústria tèxtil, etc.). La Nova teorització sobre l’economia política clàssica (Adam

Smith, 1723-1790) elaborarà els conceptes bàsics per a comprendre la teoria

econòmica que després desenvoluparà Marx. Finalment, a partir del segle XX, Inici

dels grans problemes mediambientals com a conseqüència dels avenços tecnològics

(contaminació, desertització dels boscos, extinció d’espècies vegetals i animals,

massificació urbana, etc.).

7.1. El MATERIALISME HISTÒRIC

- Seguint la distinció clàssica filosòfica entre ‘Pensament’ i ‘Acció, Marx

considera “l’Acció” més decisiva de l’ésser humà, que no pas el

“Pensament”. Fa la distinció així:

1. PRAXI (ACCIÓ)

Segons Marx, la “Praxi” (realitat

pràctica) és la forma que l’home té de

RELACIONAR-SE amb la naturalesa i

amb els altres homes, per a conservar

i transformar el medi. Aquesta és

l’única realitat, segons Marx.

2. TEORIA (THEOREIN)

És un subproducte de la Praxi.

ABANS MARX

De dalt cap abaix De baix cap a dalt

- Marx està convençut que la Filosofia ha de deixar-se de discussions

teòriques i abstractes, i ha de centrar-se en la realitat pràctica de la

gent. Afirma que la majoria de persones estan preocupades per aspectes

molt diferents que la major part de filòsofs. En realitat, Marx creu que

parteixen d’una anàlisi teòrica a partir de la qual, tracten d’encaixar-hi la

realitat pràctica als seus plantejaments. Marx farà exactament el contrari

d’això: partirà —primer de tot— per analitzar la realitat pràctica (praxi) o

material de les persones, per mirar d’inferir-hi una teoria explicativa.

Aquest és el significat del terme materialisme, en sentit marxista.

ANÀLISI TEÒRICA ANÀLISI TEÒRICA

REALITAT

PRÀCTICA

REALITAT

PRÀCTICA

- Segons Marx, aquestes relacions materials entre humans tenen lloc en el

marc d’una organització social concreta i en un moment històric determinat.

Això en Sociologia s’anomena Determinisme Social.

- L’anàlisi de la relació complexa entre Teoria-Praxi farà que Marx detecti un

problema greu que determina la relació dels éssers humans entre ells

(marcat per l’època que va viure): l’Alienació.

- Marx creu que les relacions socials de les persones estan sotmeses a un

problema que ell anomena “Alienació” (Entüsserung, en alemany).

Alienació és un terme tret de la Filosofia materialista de Feuerbach.

Aquest autor acusa l’idealisme de crear un home ideal que no existeix.

Assenyala que s’ha de partir de l’home concret (com Marx). La Filosofia no

pot partir d’abstraccions, com ara “Pensament” o “idea”: d’aquí prové el

materialisme de Feuerbach. Interpreten el terme Alienació de manera

diferent:

L’Alienació, segons Feuerbach i Marx L. Feuerbach (1804-1872) K. Marx (1818-1883)

Redueix l’alienació a l’àmbit religiós

perquè és on apareix manifesta

l’essència humana.

Considera l’alienació com “la pèrdua de

l’essència humana en realitats fora

d’aquesta”. Ho generalitza a tot l’home.

Considera l’origen de l’alienació en la

projecció de l’essència humana en

Déu: “L’essència de Déu (...) és

l’essència de l’home, objectivada i

separada dels límits de l’home

individual, real i corporal”.

L’Alienació és el resultat d’un

sotmetiment, d’un grup sobre un altre

amb una intenció determinada. Per tant,

l’essència humana és material, i

l’alienació, el procés que actua sobre ell.

Per tant: NO és Déu qui crea l’home,

sinó l’home qui crea Déu. Acte seguit,

Déu sotmet i aliena l’home.

L’Alienació implica sotmetiment, abús,

negació de la seva essència, etc.

L’alienació es desplega en tres

moments:

a) Objectivació: posada fora de si que

l’home fa de les seves pròpies

determinacions.

b) Separació: d’aquestes pròpies

determinacions de la seva relació

originària amb l’home.

c) Estranyació: consideració d’aquestes

determinacions com a pertanyents a

Déu, aliè i estrany a l’home.

L’home alienat és un ésser desposseït

del que és essencialment; és a dir:

negació de la seva condició material.

L’home alienat és sotmès als dictats

d’un grup social dominant.

L’alienació també pot ser definida com

el caràcter ideològic del pensament que

fa que els individus visquin atrapats,

ignorant els seus propis problemes,

inconscients d’allò que els està passant.

- Marx va més enllà de l’alienació religiosa de Feuerbach, i l’eixample a

diversos factors. Hi ha, almenys, 4 diferents tipus d’alienació:

1. ALIENACIÓ RELIGIOSA

Marx creu que “la religió és l’opi del

poble”: un sistema que té la classe

dominant per sotmetre la classe

oprimida evadint-los dels problemes

reals amb promeses d’un paradís al

més enllà amb una vida eterna.

2. ALIENACIÓ LABORAL

Conseqüència de l’estructura social

basada en els modes de producció, en

mans d’un grup reduït de capitalistes

(que són els propietaris de les forces

productives, els béns de producció, i

dirigeixen a més les relacions de

producció dels proletaris), mentre que

la classe obrera no disposa de res.

3. ALIENACIÓ ECONÒMICA

Aquest és el fonament de totes les

formes d’alienació. No existeix la

llibertat, perquè el proletariat està

esclavitzat a treballar, depenent

totalment de la classe dominant.

4. ALIENACIÓ IDEOLÒGICA

La ideologia dominant és el sistema

d’idees o representacions que la classe

social dominant exerceix per tal de

sotmetre la classe treballadora. En

aquest sentit la ideologia és el

mecanisme de poder amb què compta

la classe social dominant per tal

d’assegurar-se el seu domini.

- L’origen d’aquesta alienació se situa en l’anàlisi que fa Marx dels fenòmens

històrico-socials, però que s’originen en l’arrel de la societat: aquesta arrel

és el sistema econòmic. En els seus escrits sobre Economia Política, Marx

distingeix entre “Modes de producció” i “Relacions de producció”:

1. MODES DE PRODUCCIÓ

L’ésser humà produeix els seus mitjans

de vida per subsistir. D’aquí provenen

les seves condicions materials. Per

tant, en cada societat concreta, allò

que els individus són depèn de les

condicions de la seva producció

material.

2. RELACIONS DE PRODUCCIÓ

S’expressen jurídicament en les

relacions de propietat. Això explica per

què una distribució desigual del treball i

del benefici, comporta necessàriament

l’existència de classes socials

antagòniques.

- Les relacions de producció entre un grup d’individus (el Proletariat), que

treballa per a un altre grup d’individus (els que acumulen el capital, o

Capitalistes), s’expressen en relacions de propietat. Aquesta desigual

distribució genera la lluita de classes. A Marx, propietat i poder serien

sinònims. Per que? La base en què Marx sustenta aquesta relació de poder

és la Propietat Privada (la possessió individual de béns, serveis, capitals o

immobilitzat). El capital genera una propietat privada i unes relacions socials

basades en unes relacions de producció. I d’on sorgeix la propietat privada?

De l’acumulació desigual de riquesa pel treball.

- El treball assalariat (fer feina per un altre per un sou), aliena (sotmet) al

treballador. Per què? Perquè l’esclavitza pel fet de reduir-lo a una

mercaderia més entre les mercaderies que es compren i es venen. El treball

deixa de ser lliure i creatiu, per a convertir-se en un treball forçat i

repetitiu. El treballador ja no es posseeix a ell mateix, sinó que està en

mans del capitalista.

- Així, el treballador veu el treball com una força estranya que se li oposa,

perquè li és aliena. Resultat: el treballador no es realitza en absolut.

Conclusió: la feina és una activitat inhumana i embrutidora.

- D’aquesta anàlisi econòmica —d’on estudia la desigualtat provocada pel

treball—, Marx conclourà que el sistema social està dividit en 2 aspectes

diferenciats: Superestructura i Estructura.

1. SUPERESTRUCTURA

És el conjunt d’ideologies, valors,

creences, religions, lleis, etc. que

mantenen i justifiquen les relacions de

domini i explotació de la classe

dominant sobre la classe obrera.

2. ESTRUCTURA

Es basa en el sistema de producció o

sistema econòmic, i està formada pels

modes de producció. Els modes de

producció són el resultat equivalent a

les relacions de producció, més les

forces productives.

- Per a Marx, existeix una relació dialèctica entre “l’Estructura” (també

anomenada infraestructura) i la “Superestructura”, però la dominant és

sempre l’Estructura. Per això, Marx afirma que “no és la ideologia o la

consciència, la que determina la conducta, sinó la conducta la que determina

la consciència”.

- És a dir, com a conseqüència de les relacions de poder, es destil·len un

conjunt d’idees, valors o creences, que a la pràctica serveixen per a

justificar aquest sistema de relacions. Explicat més fàcil: Segons Marx, la

consciència d’un individu està determinada per la seva conducta, i no a

l’inrevés.

7.2. El MATERIALISME DIALÈCTIC

- Quan en termes històrics hi ha una revolució social, i, amb ella, un canvi de

les condicions econòmiques (Estructura), es produeix un canvi en la

ideologia (Superestructura). La relació entre estructura i superestructura

és dialèctica i s’expressa històricament. D’aquí neix el terme materialisme

dialèctic. Això vol dir que està socialment determinada per 2 classes

socials antagòniques, amb interessos contraposats en relació a la

propietat dels mitjans de producció. La distinció la fa de la manera següent,

en 2 classes socials oposades:

DIVISIÓ SOCIAL 1. BURGESIA

En el capitalisme, la classe social

dominant és la propietària dels mitjans

de producció.

2. PROLETARIAT

La classe obrera només és propietària

de la força de la seva feina, -la força

productiva-, i NO dels mitjans de

producció.

CLASSE DOMINANT CLASSE OPRIMIDA

- Aquests 2 grups tenen interessos oposats, i Marx els defineix com a “classes

socials”.

- Així, el Determinisme econòmic de Marx fa que les relacions socials entre

les persones siguin bàsicament relacions materials: estan fonamentades

en relacions de propietat (és a dir, de poder). Això significa que els

humans no som iguals: les diferències estan basades en l’acumulació

material de poder en mans d’unes persones determinades, en perjudici

d’unes altres. D’aquí neix la classe social. Conclusió: cal una revolució

social que aboleixi les classes.

- Per a això, cal redefinir la “Història” de la humanitat en termes de

materialisme històric: NO són les ‘idees’ les que mouen la història,

sinó els sistemes i els modes de producció (Economia). La història de la

humanitat respon a un Determinisme econòmic i es regeix per la

dialèctica de la lluita de classes.

- El concepte ‘dialèctica’ (que ja hem vist a Plató i Heràclit), està vinculat a

Marx als processos socials i econòmics. El terme Dialèctica marxista té el

seu origen a Hegel (que no hem vist), però Marx proposa una solució a un

problema d’extrems econòmics per mitjà de 3 conceptes: Tesi, Antítesi i

Síntesi.

DIALÈCTICA A MARX

1.TESI: afirmació

La primera és la font del problema:

que la propietat del capital està

concentrada en la classe burgesa.

2. ANTÍTESI: negació

La segona és la classe proletària

creadora del valor amb el seu treball i

despullada de tot mitjà de producció.

3. SÍNTESI: revolució

Aquestes dues donaran síntesi com el

comunisme, la propietat social dels

mitjans de producció.

- Segons Marx, “tota la història de la humanitat és la història de la lluita de

classes”, conseqüència de forces econòmiques i materials. Aquesta lluita

entre classes determina el sistema polític i tot el conjunt d’ideologies,

valors, creences i religions d’una societat determinada. Per això, Marx

divideix la Història en 4 fases: societat esclavista, societat feudal,

societat capitalista, i societat sense classes: Comunisme. El final de la

dialèctica és el Comunisme.

- Cada època històrica (tesi) conté en si mateixa la seva pròpia

autodestrucció (negació: antítesi) i dóna pas a l’època següent: síntesi.

Així, la societat esclavista dóna pas a la societat feudal, i després a la

capitalista. Per tal de destruir la societat burgesa, cal la revolució

comunista: la Dictadura del Proletariat.

- La revolució comunista implica el proletariat com a agent actiu d’aquesta

Revolució: alterarà l’ordre econòmic (suprimint la propietat privada i

nacionalitzant les empreses), instaurant l’abolició de les classes socials,

donant pas a una societat sense classes i sense cap tipus de dominació: el

Comunisme (“tot en comú”).

- Fins ara (s. XIX), la Humanitat continua encara en l’etapa que Marx

anomena Prehistòria. En el futur —un cop superat el Capitalisme, aquest

procés dialèctic es dirigeix cap a un estadi definitiu a partir del qual

conclou veritablement la Història: una societat sense classes socials. El

Final de la Història, dialècticament, és el Comunisme.

- Marx fa una crítica radical a la ideologia (Superestructura), i pretén

desemmascarar allò que oculta. Creu que la ideologia, en realitat, no és un

forma d’explicar la realitat per tal de canviar-la, sinó al contrari: la

ideologia oculta i disfressa el que passa. Conclusió: es posa al servei de

la classe dominant per a justificar la realitat. La ideologia de cada època

històrica és la ideologia de la classe dominant, que serveix per justificar

(tapar) la diferència de classes.

- Fins ara (s. XIX), la Filosofia també ha estat còmplice d’aquest procés

d’ocultament. Per això, la Filosofia ha de partir de les condicions de vida

pràctica i, així, transformar les condiciones reals de vida de la gent.

Apareix aquí per primer cop un sentit de la Filosofia combativa, activista i

revolucionària que va tenir importants conseqüències al s. XX (algunes

positives: moviments socials, sindicals, pacifistes, etc. i d’altres negatives:

Comunisme; Stalin, Lenin, Fidel Castro; Xina, Corea del Nord, etc.).

Conclusió: la ideologia és alienant. És a dir: forma part de la

Superestructura.

- Marx fa una crítica brutal: situa la religió dins la Superestructura —com

hem vist—. La religió és una forma d’alienació que té la Classe burgesa

(capitalista) per seguir mantenint poder sobre la Classe proletària (obrera).

L’alienació religiosa i l’alienació econòmica estan vinculades. La Religió

promet el paradís en el més enllà, portant la resignació terrenal als mals

com a forma d’esperar la recompensa en una vida ultraterrenal que NO

existeix. La religió és una pseudo droga (opi) que adorm la consciència de

la gent i la des-“mobilitza”: no s’adonen que estan esclavitzats.

- Marx afirma que l’home s’aliena en el pla ideal (Religió) perquè ja es troba

alienat en el pla real (Economia). Una societat dividida en opressors i

oprimits és estructuralment injusta. Conclusió: porta l’home a buscar la

seva realització en un pla ideal (creences religioses) que és imaginari. És a

dir: del tot fals.

- Per això, l’alienació religiosa no es podrà superar mentre existeixi

l’alienació econòmica, segons ell. Conclusió: la religió és un efecte de la

injusta estructura social, però —alhora— es transforma en causa que reforça

la injustícia en formar part de la superestructura al servei de la classe

dominant. Per això, Marx diu que la religió adorm (la droga de l’opi) al

poble, prometent paradisos eterns inexistents.

- En aquest sentit, l’Antropologia de Marx és monista materialista:

l’éssència de l’home és la seva existència. Res més. No hi ha cap essència

metafísica (ni de la realitat ni de l’home) fora de la seva matèria, que és

l’existència corporal. Conclusió: essència i existència són una i la mateixa

cosa (Nietzsche pensarà el mateix).

- La vida no té cap finalitat fora de la vida biològica (Darwin). Buscar un per

què a la vida (una essència) és absurd, per la mateixa raó que un elefant o

un escarabat no té cap finalitat fora de ser biològicament un ésser viu. Per

tant: l’ésser humà és el conjunt de les seves relacions materials, més enllà

de les quals no hi ha res de res (Déu, ànima, etcètera).

- Com hem vist, l’època contemporània esdevé el punt de partida de la

decadència de la Metafísica, a partir del predomini de l’Empirisme, la crítica

kantiana i el Positivisme (“tot saber ha de ser comprovat”).

- La Metafísica és una dèria abstracte i inintel·ligible. Per què? Marx sosté que

la major part de filòsofs han basat les seves concepcions en una visió

transcendent de la realitat, tot formulant principis metafísics sense cap

fonamentació en la vida real (immanent).

- Per a Marx, és ‘l’Acció’ (la praxi o vida material) el fet determinant de l’ésser

humà: la seva essència cal buscar-la en el conjunt de determinacions

materials que condicionen històricament l’home i la societat.

- Per tant, la clàssica distinció entre ‘essència’ i ‘existència’ ha estat

falsament construïda sobre la base que l’essència és extrasensorial

(Metafísica) i l’existència, en canvi, basada en allò material. Marx dirà que

això és fals: l’autèntica ‘essència’ de l’ésser humà es troba en la seva

existència material. Conclusió: buscar una ‘essència’ és una pèrdua de

temps. Per tant: No és només una crítica a la metafísica: és a la Filosofia en

la seva totalitat.

8. Nietzsche

BIOGRAFIA (1844-1900)

Filòsof alemany, va néixer el 15 d’octubre de 1844 en una família de religió

protestant. Va tenir una germana, Elisabeth, que va jugar un destacat paper en la

seva vida. A partir de 1859 va estudiar en la prestigiosa escola de Pforta, on va

rebre una acurada educació i va començar a experimentar la influència de

Schopenhauer. Posteriorment va estudiar filologia clàssica i teologia a Bonn, que

abandonà per dedicar-se només a la filologia clàssica. El 1868 va conèixer el músic

Richard Wagner (es va enamorar de la seva germana, Cosima Wagner). No es va

casar. També sembla que va ser durant aquest període que va contreure la sífilis

(malaltia sexual) amb una prostituta, possible causa de la seva posterior malaltia

mental. El 1870 va ser anomenat catedràtic a la Universitat de Basilea, de la qual ja

era professor. El 1876 obté una baixa per malaltia (Demència). El 1877 ―un anys

després―va acollir-se a una jubilació voluntària, amb només 33 anys. Va morir

l’any 1900. Havia deixat un conjunt d’apunt sense editar: La Voluntat de poder. La

publicació pòstuma la va fer la seva germana. Va falsificar parts senceres del

manuscrit original que desvirtuaven el seu significat, destacant aquells aspectes

que després serien reivindicats per la barbàrie nazi. Va viure 56 anys. -Textos que cal citar: L’Anticrist, Així parlà Zaratrustra i La voluntat de poder.

CONTEXT Segle XIX

La Filosofia Contemporània està marcada pel context històric que va de la Revolució

industrial a mitjans del s. XIX, fins a l’actualitat. Aquesta època es caracteritza per

la crisi de la idea de “Raó” i de “Progrés”: el saber ha produït avenços científics

enormes, però també ha fabricat la bomba atòmica: el progrés NO és il·limitat. Es

partirà, així, d’una mentalitat completament nova a la humanitat: “no són les

idees, sinó els fets, els que canvien el món”. El canvi, ―ocorregut a partir del

S. XVII, és radical al s. XIX: la inversió de l’ordre entre Contemplació i Acció.

Aquesta inversió consistirà a elevar l’Acció al nivell més alt de l’Ésser humà,

mentre que el món del Pensament viurà un temps actual de decadència. Els canvis

convulsos durant el S. XIX, marcats per la Revolució industrial, faran sorgir la

burgesia, el liberalisme, i el desenvolupament del capitalisme modern. Nietzsche

desenvoluparà una filosofia totalment inèdita, marcada per la crisi del canvi de

segle, dirigint els seus atacs al Racionalisme, el Cristianisme i la idea de Progrés.

- L’obra de Nietzsche representa una crítica frontal a 3 corrents:

Racionalisme, Cristianisme i Idealisme, des de 2 perspectives:

1. VESSANT NEGATIU

Crítica radical als principals conceptes i

valors que tradicionalment han servit

per explicar el món en la cultura

occidental. Aquesta part de la seva

Filosofia s’anomena Nihilisme.

2. VESSANT POSITIU

Intent de comprensió i explicació de la

vida com a rerefons profund d’on tot

sorgeix. D’aquí ve que la seva Filosofia

es conegui com Vitalisme.

8.1. EL NIHILISME

- Al primer llibre de Nietzsche “El naixement de la tragèdia des de l'esperit de

la música” (influït pel filòsof Schopenhauer i el músic Wagner), mostra el

nucli del seu pensament. En aquest text, fa una anàlisi de la cultura grega

preclàssica (anterior a Sòcrates).

- En aquesta cultura, existien 2 forces estètiques: l’esperit dionisíac i

l’esperit apol·lini. Eren dues forces —representades al Teatre—, que es

combatien mútuament, però que –alhora- NO podien existir l’una, sense

l’altra:

Diferències entre Dionís i Apol·lo

APOL·LO DIONÍS

Déu propi de senyors, savi;

viu a Delfos i anuncia el futur

mitjançant oracles.

Déu de la fecunditat,

propi de dones i esclaus; astut, déu del

vi, de la vinya i del teatre.

Privilegia la música calmada: la part

més clàssica i canònica de l’art.

Privilegia la música sorollosa, la

dansa, la part més brutal de l’art.

Ordre, calma, mesura. Seriositat

vital.

El Desordre, desmesura, la borratxera,

l’excés.

Seny, vida en sentit

racional (bíos).

Bauxa, vida

en sentit biològic (zoé).

RACIONALITAT VITALITAT

- Abans de Sòcrates —segons Nietzsche—, aquestes dues tendències

s’entrecreuen i mantenen una tensió constant: per això expressen la vida

amb totes la seva contradicció (recordem Heràclit). Nietzsche considera

que la Grècia d’abans de Sòcrates no ha oblidat cap de les 2 forces: hi ha

equilibri. Conclusió: En el món que representa la tragèdia grega es

mantenen els valors lligats a la Vida, sense oblidar els lligats a la Raó.

- Ara bé: amb Sòcrates es produeix una inversió: el component apol·lini

(racional) s’imposa sobre el component dionisíac (vital). Conclusió: és el

triomf de la racionalitat, a costa dels valors vitals. Nietzsche hi està

absolutament en contra. Per a ell, amb la racionalitat socràtica, arriba la

decadència de la cultura grega, i comença l’època de la raó i de l’home

teòric (theorein).

- Amb Sòcrates, Plató i el Cristianisme posterior, s'inicia el predomini d'allò

que és lògic i racional: és a dir, dels valors apol·linis, en detriment dels

valors dionisíacs. Per a Nietzsche, l’home racional és un horror. Així, el

dualisme “Pensament”-“Acció”, explicat en lliçons anteriors, el modifica

Nietzsche en el binomi “Raó”-“Vida”.

1. VIDA (Vitalisme)

Amb el terme Vida es descriu el fons

profund del qual sorgeix tot el que és

concret, individual i canviant. Allò que

millor expressa la vida NO és la raó,

sinó l’art (la pintura, la música), que és

l’òrgan que millor sap interpretar-la en

comptes de la ciència o la Filosofia. El

mètode de captació de la vida no és la

raó, sinó la intuïció.

Nietzsche hi està a favor.

2. RAÓ (Racionalisme)

Amb ell terme Raó s’hi descriu el

concepte, la idea, la metàfora que ha

substituït la vida pel llenguatge. Creiem

captar la vida a través de la ciència i, en

comptes d’això, se la substitueix per

una veritat conceptual.

Nietzsche hi està en contra.

- Per tant, Nietzshe esdevindrà el gran defensor de l'actitud dionisíaca

d'acceptació de la vida tal com és. Serà el gran crític de l'actitud de

renúncia a la vida (l’home-súper-racional, segons ell), de fugida davant la

vida. Molt important: el rebuig absolut de Nietzsche el dirigeix a 5 corrents

principals:

1. Sòcrates i Plató

2. El Cristianisme

3. Descartes

4. Kant

5. Marx

- Quan s’imposa la raó sobre la vida, neix la Filosofia. Els seus dos grans

constructors són Sòcrates i Plató (que els odia a mort), i per això són els

dos més grans estafadors de la història d’occident. Per què? perquè

s’inventen el concepte (Raó) i oculten l’instint (Vida). Què és un concepte?

―es pregunta Nietzsche: una metàfora de la vida, però no és la vida. ¿La

ciència i la filosofia expressen la vida? NO, només l’art expressa la vida en la

seva complexitat i manca de significat. La vida NO té significat: la vida és

una força. I prou.

- Per tot plegat, el terme ‘Nihilisme’ significa: la manera de pensar (malalta)

dels qui menyspreen la vida (a favor de la Raó) i són incapaços de crear.

La Filosofia ha estat còmplice ―segons ell― en convertir la Ciència en

dipositària exclusiva de La Veritat, envoltada de teories i conceptes, que

―en comptes d’expressar la vida, l’oculten rere paraules vàcues i termes

artificials sense sentit.

- La crítica de Nietzsche, doncs, inclou gairebé totes les dimensions humanes.

Però: quina és l’arrel de la crítica? Haver cregut que l’home és racional

(Raó), abans que instint (Vida). Gran culpa de tot plegat la té la Filosofia

—com hem dit-. Per què? ha fet creure que la felicitat, l’enteniment, la

comprensió de la realitat, provenen de la raó. A grans trets, Nietzsche

accepta només aquests 3 corrents:

1. El corrent presocràtic en general (i Heràclit en especial)

2. el filòsof Shopenhauer (al final de la seva vida el menysprearà)

3. el músic Richard Wagner (al final també el menysprearà)

- ¿Per què arriba a aquest nihilisme tan destructiu? Perquè, segons Nietzsche,

el coneixement NO fa més feliços als homes (recordem Pirró); l’existència

material és l’únic que tenim (recordem Epicur); la vida és canvi i flux

constant, pura aparença (recordem Heràclit); la vida NO té veritat ni

mentida (recordem els Sofistes); la vida NO té essència (recordem Marx);

l’home NO és cap producte diví (recordem Hume).

- Conclusió: per a Nietzsche, el problema de la raó és que determina

l’essència en allò invisible i menysprea la vida i l’existència. Resultat:

aquest error ―que s’inicià amb Sòcrates- arriba fins gairebé el s. XX.

- L’antirracionalisme a Nietzsche és total. En síntesi, podem distingir 5 etapes

en el Nihilisme, que ell ataca frontalment:

PRIMERA ETAPA:

EL RESSENTIMENT

Acusació i recriminació contra la vida

(per culpa teva, per culpa teva). La

vida és culpable d’haver-me fet feble,

dissortat, ressentit. La vida sent

vergonya del seu poder i es posa

d’esquenes a l’acció. És la moral del

ramat i la vida del be.

SEGONA ETAPA:

LA MALA CONSCIÈNCIA

És també una acusació contra la vida,

però ara amb una interiorització de la

culpa (per culpa meva, per culpa

meva…) L’home s’autoacusa, es

considera pecador, veu la vida com

una forma de “mal”. L’exemple més

clar de mala consciència és el

Cristianisme, que considera tota la vida

des del punt de vista del pecat.

TERCERA ETAPA:

LA NEGACIÓ

La vida feble de l’etapa anterior es

converteix en negació (nihil) de la

vida: la voluntat de poder en el

nihilisme és voluntat de no-res (nihil).

La voluntat nihilista només és capaç de

tolerar la vida a condició de fer-la

buida, feble, mutilada. Aquí es jutja la

vida per (suposats) valors aliens a ella

(les Idees platòniques o la Pietat

cristiana, que ell odia).

QUARTA ETAPA:

LA MORT DE DÉU

Déu ha mort significa que ens hem

quedat sense cap criteri per a valorar,

sense cap valor suprem que ens orienti.

El final de la Modernitat (s. XIX) ha

descobert que aquests valors no

existeixen, ni tenen força vital. Déu ha

mort vol dir que hi ha un buit: sense

Déu la vida no té sentit (significat).

Segons Nietzsche, el Cristianisme no és

res més que “platonismo para la plebe”.

CINQUENA ETAPA:

L’HOME VELL

Aquesta figura ens representa a

nosaltres, els postmoderns (s. XXI).

Representa tots aquells que saben que

‘Déu ha mort’ però no gosen fer l’opció

pel Superhome (‘home futur’). L’home

Vell sap que la seva vida és buida i que

se sent incapaç de crear. Però també és

incapaç de trencar amb la buidor i amb

la manca de sentit nihilista. Sap que res

no té sentit, però s’aferra a aquest no-

res (nihil).

- El dualisme ontològic platònic és, per a Nietzsche, l’origen del problema. NO

hi ha cap món intel·ligible ni suprasensible ni metafísic: no hi ha essència,

només aparença (coincideix amb Heràclit, que ell adora). Conclusió: la

crítica antimetafísica és radical. Resultat: la cultura, la ciència, la Filosofia,

la política, el llenguatge, etc. s’han degenerat fins al punt que parla de la

decadència de valors racionals.

- En resum, les idees claus d’aquest apartat són:

1. CRÍTICA A LA RAÓ

Rebuig absolut i total a Sòcrates. Creu

que des de Sòcrates fins al S. XX la

major part de la Filosofia s’ha centrat

en allò racional, i ha subestimat la font

vital més rellevant de l’home: l’impuls

o la voluntat. La Raó ha reprimit tot

això i ha fet homes dèbils.

2. CRÍTICA AL DUALISME

El dualisme inaugurat per Plató entre

Cos i Ànima, ―o més ben dit: entre

racionalitat i instints, ha conduït al

predomini de la raó i ha fet un home

cerebral, deshumanitzat. Això és

horrible, segons ell.

5. CRÍTICA A LA FILOSOFIA

La Filosofia segons Nietzsche es

fonamenta en mentides, sustentades en

el predomini de la Raó. La “Veritat” és

un invent dels homes: una designació

de les coses acceptada per tothom. La

“veritat” no depèn, per tant, de les

coses, sinó de l’ús correcte de les

convencions del llenguatge.

6. CRÍTICA AL LLENGUATGE

La Raó utilitza el llenguatge, i el

pensament és llenguatge pur, però el

llenguatge expressa pures metàfores de

les coses. “El concepte és el residu

d’una metàfora”. La veritat no és un

atribut essencial de la realitat, sinó una

simple atribució de valor a una realitat.

3. CRÍTICA A LA RELIGIÓ

Considera la Religió una mena de

salvavides per a homes dèbils,

necessitats d’un Déu protector per tal

de creure en una esperança falsa. La

frase “Déu ha mort” significa el

descobriment que els valors religiosos

són creacions humanes (no divines).

7. CRÍTICA A LA MORAL

OCCIDENTAL

El Racionalisme és, per a ell, un

símptoma de decadencia: s’oposa als

valors de l’existir instintiu de l’home. La

degeneració de la cultura occidental

està relacionat amb l’ascens de la moral

judeocristiana, segons ell.

4. CRÍTICA A LA CIÈNCIA

Els il·lustrats del segle XVIII els

fascinava la raó: una eina que els

capacitava per entendre-ho tot. En el

segle XIX la raó científica volia tenir

l'última paraula. Nietzsche intueix que

la vida escapa a les capacitats de la

raó científica. La vida no és

matematitzable: la vida és procés,

canvi, irracionalitat. El més capacitat

no és el filòsof ni el científic: és

l'artista.

8.2. EL VITALISME

- El Vitalisme és la superació del Nihilisme. Ho exposa al seu importantíssim

llibre titulat Així parlà Zaratustra. La seva crítica negativa a la religió, a la

metafísica, a la moral, a la Filosofia, a la ciència, etcètera, es complementen

ara amb la part més positiva de la seva Filosofia. Zaratustra —el narrador

de la història—dirà SÍ a la vida, i establirà la nova taula de valors, contra

els valor decadents.

- El text Així parlà Zaratustra està escrit com un conte revelatori. La

transformació de l’Home Vell ―cinquena etapa del Nihilisme― en

Superhome ―superació vitalista― està expressat en la mutació de tres

elements metafòrics: camell, lleó i nin.

PRIMERA TRANSFORMACIÓ

El camell és l’Home Vell (que

transporta coses feixugues: els valors

racionals i religiosos).

SEGONA TRANSFORMACIÓ

El camell és transforma en lleó (que

vol conquerir la llibertat: “jo vull”).

TERCERA TRANSFORMACIÓ

El lleó finalment es transforma en un

nin (que és la innocència pura d’un

començament nou: el Superhome).

Alerta!: el superhome és una metàfora,

NO un home real (com pensà Hitler).

- El camell representa la submissió de la vida a les Idees. El camell

s’agenolla, transita pel desert atrafegat pel pes de la seva pròpia càrrega.

També l’Home Vell ―cinquena etapa del nihilisme― s’agenolla davant el que

no entén i accepta la culpa i el pecat. En el desert més solitari, el camell

esdevé lleó. Però el lleó és impotent per a crear. Sap què no vol, però no

sap què vol i, per tant, no pot ser Superhome.

- La personificació del Superhome en el nin (l’home del Futur; l’home

Superior) esdevindrà el ‘Gran Creador’ de nous valors: la transmutació de

valors. Qui fa de narrador és Zaratustra (un personatge inventat, que és

l’alter-ego de Nietzsche).

- En aquest text ―de gran importància per tal d’entendre el Vitalisme

nietzscheà―, hi apareixen 4 temàtiques rellevants:

1. EL SUPERHOME

La doctrina del superhome es

fonamenta en la mort de Déu. És

l’Home del futur. El superhome serà el

nou «déu terrenal»; el nou «sentit de

la terra»; el pol oposat a l’«Home

Vell». El Superhome serà el gran

creador de valors nous: el futur de

l’home.

3. TRANSMUTACIÓ DE VALORS

Tots els escrits de Nietzsche posteriors a

Així parlà Zaratustra estan marcats per

la idea de transmutació de tots els

valors. Per a ell, tots els problemes de

la Filosofia són, essencialment,

problemes de valors. Nietzsche exigeix

reconèixer que només la vida, és el

fonament últim de tots els valors (ni la

religió, ni l’ètica, ni la raó).

2. LA VOLUNTAT DE PODER

¿Amb que compta el Superhome per

activar la transvaloració? Únicament

amb la Voluntat de Poder. ¿Això què

4. L’ETERN RETORN

Etern retorn o «circularitat del temps»

mostra que la distinció entre passat i

és? No és voler el ‘poder’; és voler que

el ‘poder de la vida’ augmenti. Voluntat

de poder és l'imperatiu nietzscheà.

futur no la fa el mateix temps, sinó

cadascú de nosaltres des del seu propi

punt de vista. Allò que a algú apareix

com a passat, per un altre apareix com

a futur. El que compta és que en cada

instant creador s'il·lumina el paisatge

sencer del temps, com un llampec, i

s'interpreta que sempre passa el

mateix, la creació i mort de noves

formes.

- La Voluntat de poder: Aquesta expressió és un dels eixos claus de la

Filosofia de Nietzsche. Nietzsche diu que, en oposició a la “Raó”, la “Vida” és

fonamentalment Voluntat de Poder.

- Què és ‘Voluntat de Poder’? Situar la ‘vida’ com a valor (per sobre de la

raó). És voler que el ‘poder’ de la vida augmenti incessantment. ‘Voluntat de

poder’ és voluntat de ‘creixement’ de la vida. La voluntat de poder és el

nou criteri a partir del qual se’ns fa possible la valoració de les coses,

contra els valors de ‘l’Home Vell’.

- Contra el Nihilisme, la proposta nietzschiana és la transvaloració (o

transmutació) de valors (el nin: el Superhome): hem de posar la vida com

a valor màxim. Conclusió: hem de transformar, doncs, el nostre punt de

vista. Aquests són els trets bàsics del concepte “Voluntat de Poder”:

1. NO ÉS ‘PODER’, ÉS ‘VOLER’

Voluntat de poder no és voler “el

poder". Al contrari: significa voler que

el poder de la vida augmenti. Tot voler

és exaltació del poder de la vida: “jo

vull”, NO “jo pens”.

2. MÉS ENLLÀ D’ESPAI/TEMPS HI

HA VIDA

Kant a la Crítica de la raó pura havia

dit que espai i temps són les dues

condicions a priori de la sensibilitat: no

es pot conèixer res situat enllà d’espai i

temps. Nietzsche afirma ―contra Kant,

que arreu i més enllà d’espai i temps hi

ha la vida. Però la vida no és cap

argument (teoria) perquè és una força.

3. RES NO ÉS DEFINITIU

Voluntat de poder és el contrari de la

passivitat. És tenir la certesa que el

món no és res donat. Saber que s’hi

pot influir amb el desenvolupament de

la llibertat (“jo vull”), experimentant

que som creadors mateixos.

4. TRANSVALORACIÓ

Transvalorar significa deixar de mirar la

vida des del punt de vista de les Idees,

per passar a considerar les Idees des

del punt de vista de la vida.

Transvalorar vol dir que es recupera el

sentit de la vida com a creació: es passa

dels valors tristos, nihilistes, a la

voluntat de poder. Transvalorar significa

dir el gran “sí”. Transvalorar vol dir

passar del “tu tens el deure” (obligació,

imperatiu categòric kantià), al “jo vull”

(autonomia de la vida que expandeix el

seu poder).

5. BÉ I MAL

Transvalorar significa situar-se més

enllà de "Bé" i del "Mal" tradicional: són

mots que després de la transvaloració

deixen de tenir sentit moral: "Bé" és

allò que fa créixer el poder de la vida i

"Mal" el que la disminueix. (ex: ‘bé’

seria l’egoisme, i ‘mal’, la humilitat: a

l’inrevés de la Religió i la moral

convencional).

- Per començar, "Etern retorn" és una visió que Nietzsche recull d’Heràclit

(que adorava), i està lligada a la “Voluntat de poder” ―vist abans, i al

Vitalisme. "Etern retorn" significa que el temps retorna, com retornen les

fulles dels arbres que són alhora iguals i diferents. Tot és etern i res del que

ha passat no deixa de retornar.

- La vida és casualitat: no hi ha Déu, ni sentit suprasensible i per això tot és

possible. La concepció de Nietzsche del temps s’anomena “l’etern retorn”:

significa mirar els esdeveniments d’una manera absolutament innocent: les

coses s’esdevenen sense més ni més, per atzar. Per això, el Superhome vol

que retornin i que durin per sempre. Per tant, hi ha 2 maneres d’entendre el

temps, com podem observar:

Dues concepcions del Temps

1. VISIÓ CÍCLICA (a favor) 2. VISIÓ LINIAL (en contra)

El món antic identificava la

temporalitat amb els moviments

circulars dels cossos celestes i amb la

natura: la contínua repetició dia-nit,

hivern-estiu, vida-mort. Conclusió: tot

es repeteix cíclicament (tant a la

natura, com a l’home).

La visió actual del temps s’origina amb el

Cristianisme. El temps és linial: comença

en un punt (l’any ‘zero’). El temps té la

forma de fletxa, linial, orientada sempre

cap a un futur ascendent. Per això, es

creu en el progrés i el demà com a

significat.

Època grega abans de Plató A partir del Cristianisme fins ara

- L’etern retorn és l’intent de recuperar el moment en què la vida humana no

s’havia vist reduïda a temps linial. Se situa, doncs, més enllà de tot

dualisme (recordem cos/ànima de Plató), recuperant la visió cíclica del

temps com un “etern retorn de lo mateix” (recordem Heràclit). L’etern

retorn significa pensar des del cos, des de la vida (recordem Epicur).

- Al llibre La genealogia de la moral, argumenta que tota moral depèn de com

reconegui el valor de la vida. És a dir: de com s'ajusti a la voluntat de

poder. Nietzsche destaca la contraposició de dues morals abans del

Cristianisme: la moral de senyors i la moral d'esclaus.

ABANS DEL CRISTIANISME

MORAL DELS SENYORS MORAL DELS ESCLAUS

És la moral noble, elevada i opera amb

la contraposició «bo» i «dolent»: bo és

tot el que eleva l'individu, tot el que

porta a afirmar la vida; bo és igual a

noble, poderós, bell, feliç.

És la moral del ramat de bens; la

mediocritat. Una moral impregnada

d'instint de venjança contra la vida

superior. Vol igualar totes les persones.

És una moral que glorifica tot allò que fa

suportable la vida als dèbils; ‘bo’ serà

igual a pobre, mancat, impotent, malalt,

lleig.

Hi està a favor Hi està en contra

- Segons Nietzsche, la moral original era la moral de senyors: aquesta es

trobava a la base de tota cultura. Amb el Cristianisme (i amb la complicitat,

-negativa-, de Plató), es produeix una inversió de valors: la moral bona

passa a ser la moral dels esclaus, i la dolenta passa a ser la moral dels

senyors. Nietzsche hi està totalment en contra.

A PARTIR DEL CRISTIANISME

MORAL DELS SENYORS MORAL DELS ESCLAUS

És la moral de la mediocritat: els que

viuen apartats de Déu.

És la moral noble, elevada: els

seguidors de Déu.

- Contra aquesta inversió de valors feta pel Cristianisme, Nietzsche proposa

una transvaloració (o transmutació de valors). Ara veurem com ofereix

tota una sèrie de contraposicions entre la moral aristocràtica, pròpia de

l’Home Superior (la moral dels senyors, que ell defensa) i la moral d’esclau,

ressentida i nihilista (malaltissa):

Diferències entre l’Home Superior i l’Home Vell

MORAL DELS SENYORS MORAL DELS ESCLAUS

Superhome Home Vell

L’home noble és “feliç”, no ha de

construir artificiosament la seva

felicitat, i viu en una felicitat activa.

L’home Vell viu la felicitat dels

impotents, purament passiva, pròpia

dels qui pateixen per sentiments plens

de verí i d’enemistat.

L’home noble, quan té enemics, els

planta cara: d’aquesta manera els

mostra respecte.

L’home Vell és pervers i pateix un odi

insaciable.

L’home bo és el contrari del que

s’entén per “bondat” en la religió. És

qui no separa l’existència, -per una

banda-, i el sentit -per una altra-.

L’home Vell és qui separa l’existència, -

per una banda-, i el sentit -per una

altra-, de manera que el sentit de la

vida és transcendent i no immanent.

Nietzsche diu: “Tot el que no et mata,

et fa més fort”.

Els mals els viu l’home ressentit com a

fatalitats sense remei.

Hi està a favor Hi està en contra

- Nietzsche també ataca l’ètica kantiana amb odi extrem. Kant representa

tot allò que Nietzsche rebutja: l’esperit d’obediència, la submissió al poder,

la súper-racionalitat; Kant és un "funcionari", un "autòmat del deure"; no

estima la música. Kant és un creient: ‘Creu’ en la "Raó" que Nietzsche vol

destruir. Kant vol justificar el ‘deure moral’; per a Nietzsche, en canvi, la

moral és un prejudici. En resum: la crítica nietzscheana a l’ètica kantiana

afirma les 4 tesis següents:

1. UTILITARISME MORAL

Segons Nietzsche, NO hi ha moral

universal (Imperatiu categòric), sinó

que cada societat considera morals els

instints que li semblen útils. En ètica

Nietzsche seria utilitarista.

2. FALSETAT DELS VALORS

En conseqüència, no hi ha valors

morals des-interessats, altruistes. El

suposat desinterès sempre és

submissió als interessos dels altres i,

en conseqüència: vida inferior.

3. CONTRA LA MORAL RACIONAL

No hi ha moral racional: la moral neix

de fonts irracionals, primitives,

instintives. Per tant, no hi ha

‘autonomia de la moral’: la moral només

és una funció de la vida, per a ell.

4. IMPERATIU VITAL

En definitiva, l’únic imperatiu categòric

que existeix per a Nietzsche no és el del

‘Deure’, sinó el del ‘viure’. Allò que se

sol anomenar moral és una forma

desnaturalitzada de vida i l’ètica

kantiana seria l’expressió de la misèria

dels febles.

9. José Ortega i Gasset Va néixer a Madrid l’any 1883. Està considerat el filòsof espanyol més important (i

l’únic). Els pares eren propietaris del diari El imparcial, de tarannà culte i lliberal.

Estudià el batxillerat amb els jesuïtes de Màlaga, i Filosofia a Deusto i a Madrid.

Quan tenia 15 anys és testimoni d’un esdeveniment històric tràgic: el 1898 Espanya

signa davant els EEUU la pèrdua de les seves darreres colònies (Cuba, Puerto Rico i

Filipines). Després d’estudiar la carrera, marxa a fer estades a les universitats de

Leipzig, Berlín i Marburgo (on estudià Arendt, que no conegué), i pren contacte

amb Heidegger (que sí conegué) i el neokantisme de Hermann Cohen (del qual

s’allunya més tard). Torna a Espanya el 1910 i guanya la Càtedra de Metafísica de

la Universitat de Madrid. Obertament republicà, el juliol de 1936 ―quan esclata la

guerra civil, s’exilia a París, Holanda i Argentina, on viurà fins l’any 1942, any en

què es trasllada a Portugal. El 1945 torna a Espanya, malgrat durant els 10 propers

anys no farà gran cosa degut a la dictadura de Franco. Va viure 72 anys. -Textos: Meditaciones del Quijote, España invertebrada i La rebelión de las masas

CONTEXT Segle XX

Espanya políticament entre en crisi: perd les colònies d’Ultramar. Europa perd el

lideratge polític i econòmic que havia tingut al s. XIX. Dues grans potències es

reparteixen el món: EEUU i la URSS. Europa es transforma: la Revolució russa

(1917), la IGM (1914-1918), la Guerra Civil espanyola (1936-1939), la IIGM (1939-

1945), la dictadura (1945-1975) deixen un continent destrossat. Gairebé 60 milions

de morts ―inclosos els 6 milions de jueus assassinats pels nazis―; països arrasats,

divisions polítiques (Alemanya es fragmenta en dos països), i una sensació de

desolació i d’impotència s’apodera del món. La cultura viu un enorme pessimisme,

unit al col·lapse d’Espanya i a una brutal crisi de la filosofia i l’ètica. Ortega i Gasset

desenvoluparà un pensament inèdit a Espanya, existencialista, post nietzscheà i

post kantià, tot dirigint els seus atacs a l’Objectivisme i al Subjectivisme filosòfics.

Aquest pensador madrileny rebutja tota sistematització filosòfica.

S’enfronta als problemes del seu temps des d’una perspectiva

històrica. No li basta la «Raó» per a captar la realitat: veu necessari

acudir a la «realitat radical», que és La Vida, segons ell. L’obra

d’Ortega i Gasset representa una crítica frontal a 2 corrents:

Realisme i Idealisme, en fallida arran dels fets històrics citats:

1. REALISME ANTIC (grec)

Equivalent a l’Objectivisme, posa la

vertadera realitat en la ‘cosa’, en

l’Objecte. Ell, per contra, afirma que el

‘Subjecte’ NO és un tros de la realitat:

és algo concret que viu aquí i ara.

2. IDEALISME MODERN (cartesià)

Equivalent al Subjectivisme, l’idealisme

modern posa la veritat de les coses en

el ‘Jo’. Ell, per contra, afirma que el

‘Subjecte’ sol NO és l’eix entorn al qual

gira la ‘Realitat’.

9.1. Objectivisme Versus Subjectivisme

El seu pensament cal situar-lo en la superació del Realisme antic i

l’Idealisme modern des d’una particularíssima interpretació personal

que alguns especialistes han anomenat Raciovitalisme. Per a

comprendre bé d’on parteix aquest pensador madrileny, caldria

diferenciar en què discrepa d’aquestes dues corrents, analitzades al

llarg d’aquesta assignatura:

Dues concepcions filosòfiques contraposades

1. REALISME (època grega) 2. IDEALISME (cartesià)

El Realisme pressuposa que la

vertadera realitat són les coses en si;

és a dir, les ‘coses’ són objectives i

independents del meu pensament (i,

per tant, més reals). El filòsof antic

busca aquesta realitat del “Ser” de les

coses, i per això arriba al concepte de

substància aristotèlic (allò que no

canvia).

Descartes nega el Realisme i posa els

pilars de l’Idealisme, base del

Subjectivisme modern: les coses no són

segures; jo puc estar en un error i els

sentits m’enganyen. Resultat: l’únic que

no puc dubtar és del meu pensament.

Conclusió: el ‘Jo’, el ‘Subjecte’ es menja

el món exterior, desapareix (com si

diguéssim), i només en queda el ‘Jo’.

Crítica d’Ortega i Gasset

L’error dels antics fou creure en

l’existència del cosmos, de les coses,

com algo objectiu, separat del

‘Subjecte’ que rep totes aquestes

impressions, les selecciona i les viu. El

Realisme no ha sabut donar

importància al ‘Jo’ i aquest ha quedat

absorbit pel món exterior.

L’error de l’Idealisme cartesià és creure

que el pensament és independent de les

coses. Per a Ortega i Gasset, NO existeix

el ‘Jo’ sense coses, sense món: “el món

exterior no existeix sense jo pensar-lo,

però el món exterior és el meu

pensament... sóc el món i jo”. El

pensament no és una substància pensant.

Per tant: si la finalitat de la Filosofia és pensar la “Totalitat”, aquesta

no pot ser NOMÉS el ‘pensament’ (a seques), o NOMÉS les ‘coses’ (a

seques), sinó el pensament i les coses (indivisiblement), el ‘Jo’ amb

les coses. El pensament és una relació: un ‘Subjecte’ que pensa

coses. NO hi ha «pensament» sense «Subjecte» que pensi, ni pot

haver un Subjecte que pensi sense «coses» en què pensar.

Quin és l’objectiu de la Filosofia, segons ell? Doncs corregir el punt de

partida. Ortega i Gasset és crític amb el realisme i l’idealisme; se

situa en un pla molt més existencial, més viu, menys metafísic. Com?

Es pregunta per l’home i NO li dóna una resposta essencial, sinó

històrica: tracta de veure que allò essencial és la VIDA; és a dir, que

la realitat humana no consisteix en “Ser”, sinó en «Viure», fer.

El “Ser”, ―com quelcom objectiu (realista), com a dada de l’Univers –

la Totalitat― en sentit tradicional, és una ingenuïtat (segons ell). El

“Ser” és quelcom inventat per l’home, NO és una realitat; ans al

contrari, la realitat és anterior al “Ser”. El “Ser” és una interpretació

«del que hi ha», i això no és algo que l’home posi, sinó allò que

s’imposa per si mateix. ¿Quina és l’arrel de la seva crítica al Realisme

i a l’Idealisme? Denuncia la separació entre l’Objectivisme i el

Subjectivisme, que ell creu superada: ni les coses soles, ni el ‘jo’ sol.

La veritat està en ‘Jo’ amb les coses; és a dir, la Vida.

9.2. El «Raciovitalisme»

En conseqüència, Ortega i Gasset defensa un coneixement arrelat a la

Vida. El raciovitalisme és la seva teoria del coneixement que pretén

ser el punt mitjà entre el valor de la raó i el reconeixement de les

arrels de la vida. És a dir; la íntima unió entre Raó i Vida, entre Raó i

Història. Tota Raó és vital; és a dir, dóna raó de fets històrics vitals,

no únicament de fets purament físics. La vida és «la realitat radical»

(radicax, en grec, vol dir allò més profund, l’arrel), dintre de la qual

es troben les demés realitats. La vida de cadascú és la seva

existència concreta, particular. Aquest és el centre d’atenció d’Ortega

i Gasset: el viure històric de cada realitat humana, subratllant-ne el

caràcter racional que té la vida. Aquí veiem, però, que aquest

pensador té una manera d’entendre la paraula «Raó» diferent de les

visions vistes fins ara:

Diferents concepcions del terme «Raó»

1. RAÓ (en sentit tradicional) 2. RAÓ (en sentit orteguià)

Des de Grècia fins a la modernitat,

passant pels racionalistes, «Raó»

s’entén com la facultat que capta

l’essència de les coses, el Ser”, allò

abstracte, el concepte, allò immutable

(que també ataca Nietzsche). Es tracta

de la Raó Pura kantiana.

«Raó» és tota acció intel·lectual que ens

posa en contacte amb la realitat. És a

dir, per sobre de la Raó Pura està la Raó

Vital. És constitutivament històrica, es

fa en la història: no és un factum, un fet

acabat, sinó algo que «flueix», que està

en constant devenir, in fieri: la vida és

un quefer (no quelcom acabat, i la raó

tampoc).

En contra A favor

Conclusió: el punt de partida no és el món extern (Realisme), ni la

consciència (Idealisme) ―cadascuna per separat―, sinó la Vida: la

vida és la dada radical de l’Univers; és a dir, la coexistència del ‘Jo’ o

subjectivitat i el seu món. “¿Quién soy yo?” ―es pregunta Ortega i

Gasset―: “yo soy Yo y mi circunstancia”, afirma. Per tant: el primer

que cal fer és definir el «sentit de la meva vida», que és la suma

inseparable entre el meu “Jo” i el “món”. ¿I quin és «el sentit» que té

la vida, segons ell? Cap, no en té; és a dir, cadascú se l’ha de

construir. La vida no té essència ni sentit, com tampoc no té essència

ni sentit el món (al contrari que els grecs i l’època medieval). Ara bé:

que entén ell per “Viure”?:

1. VIURE ÉS LA MANERA RADICAL

DE SER HOME

La vida és la «realitat radical», la

realitat primera per a l’home. Per què?

perquè a ella hi hem de referir-li les

demés realitats.

2. VIURE ES TROBAR-SE AMB EL

MÓN

La vida no és res abstracte: és la meva

vida personalíssima, intransferible, que

ningú no pot viure per mi. La meva

vida consisteix a ocupar-me del meu

món, veure’l, pensar-lo, estimar-lo,

odiar-lo, estar trist o alegre.

3. VIURE ÉS OCUPAR-SE D’ALGO

La nostra vida és decidir constantment,

amb una finalitat, en funció d’algo.

Aquest viure suposa tendir cap al

futur: viure és anticipar-se, ocupar-se

d’algo, pre-ocupar-se, fer algo.

4. VIURE ÉS UN CONSTANT QUEFER

Res no se’ns dóna fet, necessitem fer-

nos-ho cadascú. Per això la vida és un

projecte (mai no pre-fixat, sempre

imprevist). La vida és llibertat.

5. VIURE ÉS UN PROBLEMA

L’home és el problema de la vida.

Trobar-se vivint és un problema perquè

no sabem ‘com’ ni ‘per què’; ens trobem

amb «les coses» entorn a un mateix,

que sempre són problemàtiques.

6. VIURE ÉS TROBAR-SE A SI

MATEIX I ALS ALTRES

Trobar-se un mateix, sentir viure, on el

‘Jo’ NO és l’únic subjecte, sinó també el

«món» i els altres. La vida és

essencialment consciència, adonar-se

d’un mateix i del món que t’envolta: la

realitat concreta de l’home en comunitat

vital amb la resta d’homes en un

determinat moment històric.

9.2.1. La «Raó vital »

El sentit de la Raó orteguiana és Raó vital. Què vol dir? Raó que dóna

compte de la vida. Conclusió: estan unides la raó, la vida i la història.

Es diferencia de les altres formes de Raó en què no es dirigeix a allò

fet (al factum), sinó al fer-se (fieri), al anar fent. Per tant: no pot

haver-hi oposició entre Raó i Vida (recordeu Nietzsche, que ho

oposava). La Raó és una funció viva i espontània, com veure o tocar.

Per això la Raó pura ha de cedir a la Raó vital. Ortega i Gasset no va

contra la Raó (pura) sinó contra el Racionalisme: raonar significa

referir algo a la totalitat de la meva vida: la vida mateixa, quan

s’insereix en el seu context, és quan es raona i s’entén. La Raó vital

és la síntesi de l’expressió “yo soy ‘Yo’ y mi circunstancia”:

Yo soy ‘Yo’ y mi circunstancia

yo soy Yo Mi circunstancia

En la seva filosofia la vida

s’individualitza, se subjectivitza.

L’home tendeix al seu ‘Jo’, al ser un

mateix. La persona ha ser autèntica i

conservar la seva consciència, sense

perdre la visió del món exterior.

La vida no és només ‘Jo’ sol, sinó tota la

realitat que m’envolta. La

‘circumstància’ és tot el que intervé en

la vida de l’home i és utilitzat per a fer-

se a si mateix. La circumstància és el

temps present viscut. El món és la meva

circumstància, inseparable del meu ‘Jo’.