1

Selecció de poemes representatius de la literatura universal

Selecció de Pere Ignasi Poy

Cant XXIII

I la velleta pujà al pis de dalt, rient d'alegria,per anunciar a la seua senyora: el teu home és a casa.Se li movien amb força els genolls, els seus peus s'afanyaven.Es quedà dreta al costat del capçal, i parlà per a dir-li:«Vinga, de pressa, Penèlope, filla, és hora que vegesamb els teus ulls el que has anhelat i esperat cada dia:ha arribat ja el teu Ulisses a casa, a pesar que tardava.Ha mort aquests pretendents arrogants que afligien sa casa,li maltractaven el fill i es menjaven els béns i la hisenda.»Li respongué aleshores la molt assenyada Penèlope:«Dida estimada, t'ha tornat boja algun déu dels que podentraure-li el seny a qui és assenyat i està ple de senderi,o concedir la saviesa al lleuger d'esperit i a l'estúpid:és ell qui t'ha pertorbat una ment que era tan mesurada.No sé per què vols burlar-te de mi, que ja tinc tantes penes,ni per què em parles d'aquesta manera, i véns i em despertesd'un son tan dolç que em lligava i cobria les meues parpelles.Mai no m'havia adormit amb un son tan profund des que Ulissesva eixir de casa, a buscar la ciutat que no dic, Mala–troia!Vinga, doncs, vés-te'n, i baixa de pressa i torna a la sala.Perquè si haguera vingut qualsevol altra dona o donzellade les que tinc, per a traure'm del son amb aquesta notícia,ràpidament l'hauria enviat de manera molt duracap a la sala de nou, però a tu et protegeix la vellesa.»I li va dir al seu torn Euriclea, la dida estimada:«Jo no em burlava de tu, filla meua. El que passa és que Ulissesha tornat ja de debò i és a casa, com jo t'anuncie:és el mateix foraster que tothom ultratjava en la sala.Ja feia temps que Telèmac sabia la seua tornada,però amb bon seny i criteri ocultava els projectes del pare,fins a poder castigar la violència i l'orgull d'aquests homes.»Va dir això. Va saltar del seu llit ben alegre la donai s'abraçà a la vella. El plor li banyà les parpelles,i li parlà, dirigint-li paraules com fletxes que volen:«Iaia estimada, conta-m'ho tot tal com és, no m'enganyes:si és veritat que ha tornat de debò, com tu dius, i és a casa,com ha pogut atacar tots aquests pretendents sense honrasent ell tot sol, mentre els altres, ací, feien sempre gran colla?»

ppoy

@xt

ec.c

at@

Pere

Igna

siPo

y

2

I li va dir al seu torn Euriclea, la dida estimada:«Jo no ho he vist i no ho sé. Jo només he sentit com gemienquan els mataven. Nosaltres, al fons d'una cambra ben feta,séiem a terra amb espant, amb la porta tancada i barrada,fins que el teu fill Telèmac ha eixit de la sala a cridar-mequan el seu pare mateix l'ha enviat que vingués a buscar-nos.He trobat, doncs, Ulisses plantat allà enmig dels cadàvers;i ells, al voltant, escampats per damunt de la terra batuda,jeien els uns sobre els altres. T'hauria fet goig contemplar-lo,com un lleó, tot tacat de la sang i del fang de la lluita.Ara tots formen un munt al costat de les portes del pati,i ell purifica la seua bellíssima casa amb el sofrei amb un gran foc per cremar-lo. I a mi, m'ha enviat a cridar-te.Vine i segueix-me, per tant, i que els vostres dos cors s'abandonena l'alegria, després que tots dos heu patit tantes penes.Ara per fi s'ha acomplert el desig tan profund que teníeu:ha tornat viu, ha vingut a la llar, i ha trobat dins de casatant el seu fill com a tu. I els que havien fet tantes ofenses,els pretendents, en sa casa mateixa ha pogut castigar-los.»

Homer (segle VIII a.C.)Traducció del grec clàssic de Joan Francesc Mira

3

Epode II

«Feliç l'home que, allunyat dels negocis,com el llinatge dels mortals dels temps antics,

conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen,lliure del neguit dels venciments,

que no és despertat, a la milícia, per l'esclafit esfereïdor de la trompetani redubta la mar embravida,

i defuig el fòrum i els llindars altiusdels ciutadans poderosos.

Així, doncs, marida les sarments, ja crescudes, de les vinyesals alts pollancres

o, en una vall pregona, vigila els mugidorsramats dispersos,

talla amb el podall les branques inútilsi n'empelta de més productives

o posa dins d'unes gerres netes la mel espremudao esquila les indefenses ovelles,

o bé, quan Autumne ha alçat el seu cap ornat de fruites maduresdamunt dels camps,

com frueix collint les peres d'empelti el raïm que rivalitza amb la porpra

per obsequiar-vos, a tu, Priap, i a tu, pareSilvà, protector dels termes!

Li és grat d'ajeure's, sia sota una vella alzina,sia damunt d'atapeïda gespa.

S'escolen mentrestant els rierols entre uns marges alts,es lamenten els ocells dins els boscatges

i les fonts amb la remor de l'aigua que rajafan venir un son lleuger.

Però, quan el temps hivernal de Júpiter tonantaglomera les pluges i les neus,

amb la gossada acaça de totes bandesels feroços senglars cap a les xarxes teses davant d'ells,

o bé en un pal llis para les teles de malles amples,parany per als golafres tords,

i atrapa als llaços una poruga llebre i una grua migradora,uns bons premis.

Qui els ocells de les cruels angoixes que porta l'amoramb aquests esplais?

I si, a més d'això, una dona honesta tingués la seva part en la curade la casa i d'uns infants xamosos

i, com una pagesa sabinao com la muller d'un àpul feinador,

amuntegués a la sagrada llar la llenya secaa l'arribada del marit cansat

i, en tancar el gras bestiar dins el clos de canyissos,munyís els braguers botits

i, bo i traient de la dolça gerra el vi de l'any,aparellés uns menjars no comprats,

el que és a mi, no em plaurien pas més les conquilles del llac Lucrío el rèmol o els escars de Creta,

4

si per cas una fragorosa tempestade les mars orientals n'empenyia alguns cap a la nostra,

ni l'ocell africà no baixaria pas al meu estómac,ni tampoc el francolí de Jònia,

més delitós que l'oliva collida de les més opulentesbranques de l'arbre

o l'agraella que estima els pratsi les malves salvatges a un cos carregat

o l'anyella immolada per les festes Terminalso el cabrit rescatat del llop.

Durant aquests àpats, com és de plaent de veure les ovelles després de la pasturatornant de pressa a casa,

de veure els fatigats bous la rella giradaportant al bescoll llangorós

i els esclavets nats a la casa, eixam que indica la seva riquesa,asseguts a l'entorn dels Lars brillosos!»

Dit això, l'usurer Alfique estava a punt de fer-se camperol,

havent recuperat per les idus tots els diners prestats,mira de coŀlocar-los per a les calendes.

Quint Horaci Flac (65 a.C.–8 d.C.)Traducció del llatí de Josep Vergés

5

Vaig de no-res aquest vers fent

Vaig de no-res aquest vers fent:no m'hi contemplo, ni altra gent,no diu jovent, ni d'amor sent

el devessall.Quan l'he trobat, jo era dorment

dalt d'un cavall.

No sé pas l'hora que em véu nat,no sóc alegre ni entristat,no sóc feréstec ni ensucrat.

En alta vall,de nit vaig ser ben fetillat

damunt cavall.

Potser dormia i no ho sabí,si era despert, no ho coneguí.Del cor, que un dol em migpartí,

resta un penjall.Però no en servo, us ho puc dir,

cap esgarrall.

Temo morir, car sóc malalt.Ho diuen tots i és el que em val.Reclamo metge curial.

Mal agafall!Si ell em guareix, serà com cal,

si no, brivall.

Tinc una amiga, sóc cortès.Mai no la viu ni m'ha fet resque em doni goig o em sigui pes.

No n'he treballcar cap normand hi ha ni francès

pel meu fogall.

Mai no la viu, i l'amo fort.No m'ha fet bé ni m'ha fet tort;quan no la veig, visc en deport.

Em jugo un gallque altres més belles dins el cor

em fan estrall.

Poc sé l'indret on casa ha,si és a muntanya o és al pla,no goso dir si tort em fa,

callo i avall.Fujo, car no li vull restar

d'aferratall.

6

Heus ací el vers. L'he fet i em plau.A cap madona poc escau.Ara el trameto al meu palau

pel bon vassallque em tornarà la contraclau

de l'enfonyall.

Guilhem de Peitieu (1071–1126)Traducció de l'occità d'Alfred Badia

7

Infern: Cant III

Per mi aniràs a la ciutat sofrent,per mi aniràs cap a l'etern dolor,per mi aniràs amb la perduda gent.La justícia mogué el meu alt factor:va fer-me la divina potestat,la summa saviesa, el primer amor.Abans de mi res no va ser creatque etern no fos, i duro eternament.Deixeu tota esperança els que heu entrat!Aitals paraules, de negror punyent,vaig veure escrites sobre d'una porta;i dic: «Mestre, el sentit m'és desplaent.»I ell em respon, com ànima més forta:«Aquí quedin els dubtes a racói tota portuguesa sigui morta.Ja hem arribat al lloc de tenebroron tu veuràs gernacions, reclosesque varen perdre el bé de la raó.»I ajuntant nostres mans fermes i closes,amb un rostre content, que em confortà,em menà dintre les secretes coses.

Allí sospirs, gemecs, i l'esgüellar,ressonaven en l'aire sense estrelles,i jo em sentia a punt de plortrencar.Llengües diverses, agres cantarelles,grinyols de ràbia, mots de sofriment,batre de mans i roncs de gargamelles,feien un batibull d'eixordament,dins l'aire on no es coneix la nit ni el dia,com polsegós arremolinament.Després, bo i esguardant un altre tros,vaig veure una gentada a la riberad'un gran riu, i dic: «Mestre, quin repòscerquen aquests, que els fa neguit l'esperaper passar el riu, si no m'enganya el frontaquesta pobra llum escadussera?»I ell em contesta: «Ja sabràs qui sónal punt que afermarem nostra petjadapel marge desolat de l'Aqueront.»Llavors, capbaix, parpella entreclucada,tement que la conversa li desplau,fins ésser al riu la boca duc tancada.

I vet aquí que vaig sentir una nau,i un vellardàs tot emblanqui de pèlque crida: «Ai de vosaltres, trista allau!Acomiadeu-vos de pensar en el Cel,que vinc a dur-vos cap a l'altra riba,cap a fosca eterna, al foc i al gel!»

8

I el guia fa: «Caront, res de corada!Així s'ha disposat allí on es potallò que es vol; tu llengua callada!»Mes tota aquella gent, nua i dejuna,va mudar de color i cruixí de dents,en escoltar llur mísera fortuna.I maleïen Déu, i llurs parents,la raça humana, i el país, i l'horadels naixements i dels engendraments.I tots, amuntegats, van córrer alhorasomicant vers la riba del neguit,que espera a tot aquell que a Déu no implora.Caront, amb ulls d'un foguejar seguit,els va cridar, i en feia gran barcada,i colpia amb el rem l'endarrerit.

Dante Alighieri (1295–1321)Traducció de l'italià de Josep M. de Sagarra

9

Sonet II

Quan t'hagin assetjat el front quaranta hivernsi a la bellesa del teu camp hi hagin solcat trinxeres,admirats com són ara, els teus encants externsseran com els parracs de les velles banderes.

Quan després et preguntin on són els teus esclats,on tot aquell tresor dels dies de puixança,respondre que en el fons dels teus ulls enfonsatsfóra només vergonya i una vana lloança.

Més lloança mereix la bellesa que s'usa,la que et deixés respondre: «Aquest fill meu angelicalequilibra els meus comptes i ja em serveix d'excusa.»De la seva bellesa, tu en series l'aval.

Això fóra tornar a ser nou, essent tu vell,sentir bullir la teva sang, ja freda, en ell.

William Shakespeare (1564–1616)Traducció de l'anglès de Salvador Oliva

10

El somni buit

Vull explicar-vos com, la nit passada,completament satisfet per un vi d'Arbois,per passar el temps vaig somiar al meu llitque era mort, i no m'equivocava gaire.Primer vaig veure el porter Cerberque bordava amb tres goles alhora;vaig haver de travessar tres rius;algú em va ensenyar les tres germanes filadoresque decideixen el destí dels pobles i dels reis.Vaig ser conduït davant tres jutges sorneguersacompanyats per tres donasses horribles,filles de l'infern i carcelleres del diable;ja que, gràcies a Déu, tot anava de tres en tres.Aquests llocs d'espant m'horroritzaven en veure'ls;i tremolava de por on s'estenia la foscord'un vast abisme on perversos esperitssemblaven haver-se empassat l'univers.I vaig demanar clemència infinitadels déus poderosos, que fan tot el bé;clamant com estava quan el geni benauratem va conduir als Camps Elisis,a la dolça seu de la pau eterna,i dels plaers que es diu que n'han nascut.Em van ensenyar, sota l'ombra fresca,mil herois coneguts per les seves bondatsescampades sobre els mortalsi que malgrat això no han existit mai:el gran Bacus, en tot digne del seu pare;Belerofont, victoriós de la Quimera;cent semidéus dels grecs i dels romans.A cada temps cada país tingué els seus sants.Però, amics meus, em cal declararque, si em va espantar el Tàrtar,aquest Elisi i la seva freda bellesatambé em van decebre ben de pressa.Impacient per fugir d'aquesta confusió,per escapolir-me'n buscava una sortida,quan vaig veure un fantasma espantóstot ple de fum i inflat de vent,i que semblava tancar-me el pas.«Què vols de mi? —vaig dir a aquest personatge—.—Res —em va dir—, perquè jo sóc el no-res;tot aquest país és el meu patrimoni.»Vaig quedar una mica confós per aquest parlament:«Tu el no-res, que mai no ha parlat...—Doncs sí, parlo; se m'invoca i jo inspirotots els savis que en el meu extens imperihan publicat tants i tants paperassos...

11

—Doncs bé! el meu rei, em llenço als teus braços;ja que al teu si hi neda tot l'univers,té, pren els meus versos, la meva persona i el meu somni,tinc enveja de l'afortunat mortalque et pertany tan bon punt neix.»

Voltaire (1694–1778)(Pseudònim de Jean François Aouret)Traducció del francès de Natàlia Izard

12

Reconciliació

La passió ens duu a patir! Cor feixuc,que has perdut tant, qui t'arrossegarà?On són les hores, foses tan de pressa?Debades el més bell et fou donat!Ombriu és l'esperit, l'obrar confús;el món excels, com escapa als sentits!

S'enlaira amb ales d'àngels una músicaque a milions combina sons amb sonsper penetrar del tot l'ésser de l'home,per curullar-lo de bellesa eterna:l'ull s'amara, i en el suprem anhelsent el valor diví de sons i llàgrimes.

I així el cor alleujat no triga a veureque encara viu, bat i voldria batreper fer do d'ell mateix com a respostaamb pura gratitud pels dons ubèrrims.I pot sentir —oh, si durés per sempre!—dels sons i de l'amor la doble joia.

Johann Wolfgang von Goethe (1749–1832)Traducció de l'alemany de Feliu Formosa

13

Quan ja ni xifres ni figures

Quan ja ni xifres ni figuressiguin clau de les criatures,quan es besin o cantin mésque els profunds erudits no ho saben,quan el món a la vida lliurei al món sigui reintegrat,quan de nou la llum i les ombress'acoblin en claredat certa,i hom vegi en contes i poemeshistòries del món eternes,llavors davant un mot secrets'esvanirà tot l'ésser errat.

Novalis (1772–1801)(Pseudònim de Friedrich Leopold von Hardenberg)Traducció de l'alemany de Feliu Formosa

14

Quan els dos ens separàrem

Quan els dos ens separàremamb llàgrimes i en silenci,amb el cor mig destrossatper allunyar-nos uns anys,ta galta era freda i pàŀlida,i més fred el teu petó;presagi aquella horade l'aflicció d'avui.

La rosada del matíem clavà un glaç al front;vaig sentir-la com l'avísdel que avui ja m'estremeix.Tots els teus vots s'han trencat,la teva fama és lleugera;sento mencionar el teu nom,i me'n sento avergonyit.

T'anomenen davant meu,com repicant-me a l'oïda;i sento un estremiment.Per què t'he estimat tant?No saben que et coneixia,els qui et coneixen tan bé:Molt,molt et planyeré,tan al fons que no ho puc dir.

En secret solíem veure'ns;i he de lamentar en silencique el teu cor pugui oblidar,i enganyar el teu esperit.Si tornés ara a trobar-te,després de tots aquests anys,com podria saludar-te?Amb el silenci, amb els planys.

George Gordon, lord Byron (1788–1824)Traducció de l'anglès de Francesc Parcerisas

15

Llegia. Què llegia? El vell poema auster

Llegia. Què llegia? El vell poema auster,El llibre etern! —La Bíblia? —No, la terra només.Tots els matins, quan veia aquest cel blau, llegia,Plató, els versos d'Homer, i jo, les flors de Déu.Lletrejo els matollars, els brins d'herba, les fonts;I no m'he d'emportar en cap dels meus passeigsUn llibre sota el braç, ja que el tinc sota els peus.Sovint em dirigeixo cap als llocs més agrests,I n'estudio a fons el seu text, i m'inclinoTractant de desxifrar la coroŀla i la branca.Caminava acotat —car així tradueixoEn idea la llum i les remors en síŀlabes—Mentre anava llegint un camp, plana florida.I vaig ser interromput en aquest somieig;Un dolç martinet negre amb un ventre ben blancEm parlava; em deia: —O pobre home que tremolesEntre el dubte penós i la fe que allibera,Ho aprovo. És profitós de llegir aquest llibre.Llegeix sempre, llegeix, o pensador inquiet,I que aquests camps profunds t'omplin de claredat!És saludable sempre fullejar la natura,Perquè és el gran missatge i la gran escriptura;Perquè la terra, càntic on tots ens abismem,Té per versets els boscos i per estrofes, serres!Llegeix. No hi ha cap cosa que pugui sondar l'homeQue, inquirida per l'ànima, no se li manifesti.Medita. Tot és ple de dia, fins la nit;Tot allò que treballa, iŀlumina, estimaO destrueix. Té uns raigs: la roda al dur botó,L'estel, la flor, i l'aranya al centre del teixit.Et cal percebre Déu. Comprendre és estimar.Les planes on germina l'herba amb l'ajut del cel,L'aigua, els prats, són frases en què l'assenyat veuSerpentejar sentits que copsa tot passant.Busca, doncs, la certesa. Si el que és real és just,Veure la veritat és trobar la virtut.Llegir bé l'univers és llegir bé la vida.El món escampa encens amb paraules sagrades,És l'obra en què cap cosa no menteix, ni desvia.L'home injust és aquell qui fa contrasentits.Si, completament tota la creació, els éssers,Els contactes, les coses, els elements, les causes,Brancatge amb què perfora el cel la xarxa negra,I l'arabesc de boscos sobre els coures del vespre,La bèstia, la roca, l'ala, l'espiga d'or,Tot aquest conjunt fosc, vegetació santa,Compon entrecreuant-se aquest gran secret: DÉU.En les coses efímeres, hi ha escrit el que és etern;Tota la immensitat, blava, obscura, estelada,Travessa la humil flor que el pensador contempla;

16

Veiem els camps, però ens enlluerna Déu.Els lliris que comprens esclaten dintre teu;Les roses que llegeixes et restaran al cor.Les flors, de les quals surt una invisible flama,Són els consells que Déu va sembrant pel camí;I no s'han de collir amb la mà, sinó amb l'ànima.Així ho fas; per això l'alba és sobre el teu front;Per això esdevens bo, just i savi; i en l'ombra,Aquell candor sublim del bressol recuperes.—Llavors vaig contestar: Ai! t'enganyes, ocell.La meva carn, de cendra, molt sovint sucumbeix;El meu cor solament serà blanc a la tomba;Perquè, faci el que faci, l'home és cec o dolent.—I vaig continuar la lectura del camp.

Victor Hugo (1802–1885)Traducció del francès de Joan Peña

17

L'albatros

Sovint, per esbargir-se, els homes d'equipatgecapturen uns albatros, magnes ocells marins,que, indolents companyons, segueixen el viatgede la nau que s'esmuny sobre els avencs salins.

Tot just entaforats en la insòlita escena,aquests reis de l'atzur, maldestres i porucs,per la coberta es mouen arrossegant amb penales seves ales blanques a tall de rems feixucs.

L'alat viatger amb cara tan inepta i adusta!Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!L'un excita el seu bec amb la pipa de fusta,l'altre un alacaigut imita fent-se el coix!

El Poeta és semblant al rei de les altures,veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;exiliat en terra i blanc de les censures,ses ales de gegant van destorbant-li el pas.

Charles Baudelaire (1821–1869)Traducció del francès de Xavier Benguerel

18

El camí rebutjat

Dos camins divergien davant d'un bosc groguenci, malauradament, no els podia seguir tots dos alhorai ser un sol viatger; vaig aturar-me llargamenti en vaig mirar un, tan enllà com vaig poder,fins al lloc on s'esmunyia dins la terra;

Després vaig mirar l'altre, semblantment bonic,i vaig trobar-hi un atractiu millor,perquè era tot ple d'herba i volia ser fressat;bé que, de fet, el mateix nombre de petges,si fa no fa, havia seguit tots dos camins,

I tots dos aquell matí eren igualmentcoberts de fulles no ennegrides de cap pas.Em vaig reservar el primer per a un altre dia,però sabent que els camins sempre duen a nous camins,vaig dubtar que mai hi tornés.

Ho explicaré amb un sospird'aquí a molts i molts segles:dos camins divergien davant d'un bosc, i jo...jo vaig triar el menys batut,i fou aquesta la diferència que em calia.

Robert Lee Frost (1874–1963)Traducció de l'anglès de Pere Ignasi Poy

19

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls...

Vindrà la mort i tindrà el teus ulls...aquesta mort que ens acompanyadel matí al vespre, insomne,sorda, com un remordimentvell, o un vici absurd. Els teus ullsseran una vana paraula,un crit acallat, un silenci.Així els veus cada matíquan et plegues en tu mateixaal mirall. Oh cara esperança,llavors sabrem també nosaltresque ets la vida i ets el no-res.

La mort per a tothom té un esguard.Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.Serà com deixar estar un vici,serà com veure en un mirallque torna a sorgir un rostre mort,sentir que parla un llavi clos.Baixarem a la gorga muts.

Cesare Pavese (1908–1950)Traducció de l'italià de Xavier Riu

20

Súplica a la meva mare

És difícil de dir amb paraules de fillaixò a qui en el cor tan poc m'assemblo.

Tu ets l'única al món que sap, del meu, de cor,allò que sempre ha estat, més que cap altre amor.

Per això t'he de dir el que és horrend conèixer:dins de la teva gràcia hi neix la meva angoixa.

Ets insubstituïble. Per això és condemnadaa tanta solitud la vida que m'has dada.

I no vull estar sol. Tinc fam mai sadolladad'amor, d'aquell amor de cossos sense l'ànima.

Que l'ànima és en tu, ets tu, i tuets la mare i el teu amor m'és esclavatge:

he passat la infantesa esclau d'aquest sentir,alt, irremeiable, d'un immens compromís.

Fou l'única manera de sentir-me integrata la vida, l'única forma: s'ha acabat.

Sobrevivim: en la confusiód'una vida represa fora de la raó.

Ah, si us plau, t'ho suplico: no et vulguis pas morir.Sóc aquí, sol, amb tu, en un futur abril...

Pier Paolo Pasolini (1922–1975)Traducció de l'italià de Narcís Comadira