Abans de la cobla hi havia la COBLA DE TRES CUARTANS. Tal i com diu el nom, en aquest grup musical hi ha tres músics.

Abans de la tenora hi havia la cornamusa. una tipologia d'instrument musical aeròfon que fan servir canyes tancades dins d'un tub a les quals arriba l'aire, de manera constant des d'un recipient en forma de sac o bossa.

Aquestes formacions tenien diverses funcions a les festes populars: il·lustrar musicalment la funció religiosa, animar el ball de plaça i orquestrar els balls o saraus sota sostre. A nivell musical, la cobla estava molt compensada, per que el tamborí s'encarregava de la part rítmica i de les notes greus, el sac de gemecs marcava l'harmonia i la melodia, el flabiol doblava la melodia en una octava més aguda i la tarota feia la segona veu de la melodia.

Tenen el flabiol i tamborí, dos tibles, dues tenores, dues trompetes, trombó, dos fiscorns i contrabaix. Evidentment hi ha 11 per que el flabiol i el tamborí els toca la mateixa persona.

Va transformar la sardana afegint més instruments i canviant el so de sempre per temes del operístic i sarsuela. Això va fer que la sardana es poses de moda. La cobla la va transformar liderant el canvi de la cobla de tres quartans en un conjunt que al començament era de cinc o set sonadors, i que al pas del temps va anar incorporant instruments de metall. Pep Ventura tocava

La cobla està formada per dotze instruments i onze instrumentistes. Els músics estan distribuïts en dos fileres. Al davant hi ha els instruments de vent fusta i al darrera hi ha els de vent metall.

Flabiol: vent fusta.

Tamborí: percussió.

2-Tibles: vent fusta.

2-Tenores: vent fusta.

Trompeta: vent metall.

Contrabaix: corda.

2-Tompeta: vent metall.

2-Fiscorns: vent metall.

Es un instrument de vent metall. El músic que toca la trompeta es diu trompetista. Dins la cobla es troba a la segona filera a l’esquerra i se'n poden trobar dos. Les primeres trompetes van ser fabricades amb banyes d'animals cuinats, canyes de bambú, tubs vegetals buits per dins, o petxines de mol·luscs.

Els dos estils de sardana que hi ha són: l’empordanès i el selvatà. Tipus de sardana: Sardana de concert: per tocar en un concert. Sardana coral: la cobla te l’ajuda d’una coral i pot ser cantada. Sardana obligada: en la cobla destaca un instrument o més d’un. Sardana de lluïment: colla sardanista que balla en exhibicions.

Sardana de punts lliures: els dansaires introdueixen jocs de peus sense deixar el compàs o la rotllana. La dificultat rau en què tots els dansaires han d'estar coordinats i atents per ballar els passos que prèviament s'han inventat i memoritzat. Un dels dansaires va anomenant els diferents noms dels passos i tota la colla els ha d'executar en el moment precís. Generalment es balla en concursos i es valora no només la coordinació sinó la sincronia amb la música i els diferents punts ballats.

Sardana de germanor: »la que es balla al poble o ciutat» Sardana manresana: també anomenada sardana de set tirades. És una sardana que té 3

tirades de curts i 4 de llargs, amb l'esquema 2 curts-2 llargs-1 curt-1 llarg-1 contrapunt-1 llarg. S'interpreta tant en ballades de sardanes com en concursos de colles.

Sardana revessa: el compositor posa a prova els oients i dificulta la distinció entre els curts i els llargs, de manera que suposa un repte per als dansaires que han d'esbrinar-ne el tiratge. Generalment se n'interpreta una en els concursos de colles. També hi ha concursos individuals de sardanes revesses; en aquests, els concursants, que no ballen, han d'endevinar el tiratge d'un cert nombre de sardanes revesses.

Es balla fent una rotllana.

Curts i llargs: són la successió de compassos, que poden ser més ràpids o més lents. Es van alternant.

La successió d’aquests sons s’anomena tirada.