Mireia Carreras Galindo

CaracterístiquesGòtic CatalaHistòriaCom és l’edificiL’exteriorL’interior CapellesMuseu i tresorCapella de músicaMestres de capellaLa BasílicaArxiu ParroquialConclusióWebgrafía

Santa Maria del Pi és una església ubicada a la Plaça del Pi de la ciutat de Barcelona d’estil gòtic català.

La seva planta és una nau amb absis i capelles laterals i té un campanar octogonal ( 1460-1497 ).

La van començar el 1321 i la van acabar al 1391.

El dia de la seva consagració va ser el 17 de Juny de 1453.

És l'art gòtic desenvolupat a Catalunya, Balears i el País Valencià.Presenta unes característiques particulars, especialment en arquitectura, que el diferencien del gòtic europeu d'influència francesa. També comparteix algunes característiques amb el gòtic desenvolupat al sud d'Occitània. El seu origen es troba en el manteniment de molts trets de l'arquitectura romànica.

L’església del Pi està documentada des del 987. Hi ha la tradició que en el mateix lloc existia una capella dedicada a Santa Maria ja en el segle IV. Situada en l’antiga riera d’en Malla, que sortint del portal sud del cardo de la ciutat romana de Barcino, anava cap a la zona de Sarrià, en un lloc anomenat Palma del Pi o Pino. A l’entorn d’aquesta capella es va anar formant al segle IV un dels primers ravals de la ciutat fora de les muralles anomenat la Vilanova del Pi i poc a poc va sent l’actual barri. Té un cementiri medieval que és documenta l’any 1074. No s’han localitzat restes de l’edifici romànic. L’església romànica devia de ser més petita que la gòtica ( com passa també amb la catedral ). La construcció de l’actual temple gòtic es deu a la primeria dels segle XIV. Consta el 1321 l’existencia de la capella de Sant Climent i de Sant Llorenç i el 1332 es treballa en el quart tram de la nau. Pere el Ceriminiós féu donacions l'any 1379 per començar el campanar, que s'acabà durant les obres que va dirigir el mestre major Bartomeu Mas, entre 1460 fins a la seva mort l'any 1497 . El segle XV es correspon amb un període d’esplendor per l’església del Pi que s’havia convertit en una de les comunitats principals de la ciutat. Pere Joan Matoses cedeix una biblioteca a l’església que va ser una de les primeres de les ciutats .

Al s XVII la comunitat del Pi, decau l’influència de la cort. La seva activitat social és centrada per els interessos econòmics que són les capelles de música. En aquest moment rep la dependència de la parròquia de Sant Esteve de Castellar (Castellar del Vallès) en extingir-se el monestir de Sant Llorenç del Munt que en detenia la jurisdicció. La parròquia i terme de Sants també va pertànyer al Pi fins el s XIX. Des de 1697 fins al 1714 la comunitat del Pi va participar activament en els successius setges que patí Barcelona, principalment amb aportacions econòmiques destinades al suport del cos militar que defensava la ciutat. El setge dels anys 1713-1714 va ser el més difícil i dramàtic degut a les destruccions que patí i als morts comptats entre els membres de la comunitat.  Cap a la meitat del segle XVIII comença la recuperació. El segle XIX és moment de creixement.  L’any1817 s’eliminà el cementiri, actual plaça de Sant Josep Oriol, que va ser traslladat al Poblenou seguint les directrius higièniques del moment. L’any 1835,la primera desamortització (Juan Álvarez Mendizábal) no va afectar directament a la basílica però sí a les comunitats conventuals de la seva jurisdicció que van ser eliminades.

Algunes esglésies conventuals foren erigides parròquies i la jurisdicció del Pi es va fragmentar. A partir d’aquell moment s’inicia una llarga decadència de la vida tot i que s'esdevé la declaració de basílica menor l'any 1925 i que comença el reconeixement històric i artístic de l'edifici que és declarat monument nacional l'any 1931. L’any 1936 la Guerra Civil Espanyola representà un cop molt for a la vida parroquial tal com havia esdevingut fins aquell moment i al llarg dels segles, desapareixent . La catedral més petita és atacada pels musulmans al segle X.

Consta d'una sola nau de grans dimensions (54 metres de longitud per 15,50 metres d'amplada i l'alçada de 27 metres), amb absis poligonal i capelles laterals situades entre els contraforts gòtics. L'absis és cobert per una volta radial que agafa també el primer tram de les capelles, set voltes més hi ha a la resta de la nau. Als peus del temple es troba el cor.

La façana principal, té damunt de la portalada, una gran rosassa de dotze braços del segle XIV, destruïda en l'incendi del 1936 i reconstruïda entre 1939 i 1943 per l'arquitecte Josep Maria Jujol, basant-se en fotografies i també en l'estudi de les rosasses dels monestirs de Pedralbes i de Sant Cugat. La façana és presidida per dues torres octogonals, una a cada costat. També de planta octogonal és l'enorme campanar al costat meridional de la capçalera, de cos exempte La façana principal, té damunt de la portalada, una gran rosassa de dotze braços del segle XIV, destruïda en l'incendi del 1936 i reconstruïda entre 1939 i 1943 per l'arquitecte Josep Maria Jujol, basant-se en fotografies i també en l'estudi de les rosasses dels monestirs de Pedralbes i de Sant Cugat .

La façana és presidida per dues torres octogonals, una a cada costat. També de planta octogonal és l'enorme campanar al costat meridional de la capçalera, de cos exempt, de 54 metres d'altura i amb murs que a la base tenen un gruix de 3,55 metres. A la banda contraria, hi ha la façana lateral i l'absis que presenten un mur continu amb finestrals entre els contraforts, sobre aquests es veu una torreta vuitavada que conté una escala de cargol que permet l'accés a la coberta. Sobre els contraforts de la façana lateral encara es poden contemplar les restes dels campanars de cadireta, on devien ser les campanes abans de la construcció del campanar actual.

Porta principal : Està presidida per la imatge de la Mare de Déu amb Nen que hi ha al timpà, és una excel·lent escultura gòtica. A la seva llinda hi ha els bustos de Maria entre apòstols. A l'entorn de la porta hi ha uns arcs cecs en una motllura horitzontal.

Porta lateral, coneguda com de l'Avemaria, éstà situada al centre de la façana lateral. Donava pas antigament al fosar gran, actual plaça de Sant Josep Oriol. Malgrat a la seva estructura clarament gòtica, amb arquivoltes, conserva una imposta romànica interessant, amb capitells esculpturats, segurament realitzada amb materials reutilitzats de l'anterior església.

Porta de l'absis. Comunica amb la sagristia encara que avui no s'utiliza. Antigament donava pas a l'espai darrere del presbiteri. Data de creació l'any 1578 encara que va ser molt modificada durant la restauració de Francesc de Paula Villar i Lozano.

Altar : L'altar actual va ser projectat l'any 1967, per Joaquim de Ros i de Ramis i el presideix una gran imatge de la Verge Maria, obra de l'escultorEnric Monjo de l'any 1973. Al presbiteri s'han succeït nombrosos retaules; el del segle XIV va ser substituït per un realitzat entre 1508 i1514 pel pintor Joan de Borgonya, el qual va ser destruït en la guerra de successió espanyola l'any 1714 i n'hi va haver un altre de l'any1736 desaparegut a les reformes efectuades l'any 1868 en què se'n va instal·lar un de neogòtic, projectat per l'arquitecte Francesc de Paula Villar i que fou cremat el 1936.  Des del 1986 s'hi pot veure un cadirat rococó de Josep Mas i Dordal de l'any 1771, que havia estat instal·lat originalment en aquest mateix lloc, fins que se'l substituí el 1868 per un de Francesc de Paula Villar que destruí l'incendi de 1936.

El sepulcre del patró de vaixell Arnau Ferrer, mort el 1394 durant el setge de Catània, és al mur de la dreta de l'absis, es tracta d'un sarcòfag de pedra sobre dos lleons.

Entre les capelles destacables hi ha:

Capella dels Dolors, antiga de la Mare de Déu de Gràcia.

Capella de Sant Josep Oriol. Amb motiu de la beatificació de Josep Oriol el 1806 s'hi va fer un retaule, i quan va ser canonitzat al1909 l'hi fou dedicat un altar dissenyat per l'arquitecte Joan Martorell amb una imatge del sant de l'escultor Venanci Vallmitjana i Barbany. A les cantonades s'hi instal·laren quadres del pintor Llimona. Tot plegat fou cremat l'any 1936, i actualment hi ha una imatge antiga del sant, de Ramon Amadeu.

Capella de la Mare de Déu de Montserrat. S'hi troba enterrat Sant Josep Oriol que fou prevere de aquesta església entre 1687 i1702.

Capella de la Immaculada, antiga de Sant Miquel, que allotjà el retaule de Sant Miquel pintat per Jaume Huguet el 1455 - 1460, del qual se conserven unes taules al Museu Nacional d'Art de Catalunya, com per exemple Taula de l'aparició de Sant Miquel Arcàngel. Hi ha en aquesta capella el sepulcre del pintor Antoni Viladomat i Manalt (1775).

Capella de Sant Miquel, del gremi de Tenders Revenedors, amb una escultura del sant obra de Salvador Gurri i Corominas de finals del segle XVIII.

Capella Mare de Déu dels Desemparats, obra del artista Ramon Amadeu i Grau del segle XVIII.

Capella de la Puríssima Sang. La capella, construïda en un edifici annex a l'església, es va finalitzar l'any 1486. Va ser utilitzada com a capítol de la comunitat fins que fou cedida a l'Arxiconfraria de la Puríssima Sang l'any 1547. Aquesta institució va costejar l'any 1670 la reforma de la capella amb la construcció d'un retaule barroc obra de Joan Grau. El retaule que conté actualment és una còpia de l'anterior, cremat el 1936. Es tradició que en aquesta capella Sant Josep Orio realitzava les curacions miraculoses.

A partir de l'any 2011 és obert al públic el tresor de la basílica que conté importants mostres d'orfebreria com per exemple el Lignum Crucis de l'any 1498 o un magnífic calze amb esmalts anomenat tradicionalment el "Calze bo" donat a la Basílica per l'il·lustre Dr.Felip de Malla l'any 1431, de plata amb esmalts. A més, en el tresor, es conserven els quadres l'Adoració dels Reis de Juan Carreño de Miranda i La Sagrada Família d'Antoni Viladomat i Manalt i una excepcional col·lecció de pavesos del segle XIV. Complementa la part visitable una exposició permanent sobre la història i les característiques de la Basílica, així com sobre la vida quotidiana i les personalitat que hi han

participat al llarg de la història.

Lignum Crucis

És documentada entre el segle XVII i l'any 1936, fou recuperada el 1990 per iniciativa de Jordi Sacasas i David Malet. On hi havia uns mestres.

Benet Buscarons: va ser mestre de capella, músic i sacerdot.

Pau Llinàs: fou un mestre de capella.

Pere Joan Llonell: va ser un compositor i mestre de capella.

Josep Masvidal:  fou un mestre de capella català.

David Malet i Casamitjana

Manuel Cabero i Vernedas: és un director coral català.

Un mestre de capella és el director de la capella de la música.

L’arxiu de la basílica compta amb un gran fons de documentació civil i eclesiàstica que es remunta a l’Edat Mitjana. El document més antic

data de l’any 1.180.

Hi ha un arxiu parroquial amb imatges de fons. Hi ha moltes però jo he volgut posar unes quantes.

Fons musical

Fons documental

Fons bibliogràfic

Aquest treball m’ha servit per prendre una mica més sobre Barcelona i sobre Santa Maria del Pi. Per a mi ha estat molt interesant fer aquest treball perque he après coses del passat , en el meu cas he après que abans hi havia una catedral més petita i asobre van fer una però més gran. També m’ha servit per saber com és per dintre i com són les catedrals gòtiques, per dir-ho d’alguna manera.

Viquipèdia http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_del_Pi

Basílica de Santa Maria del PI http://basilicadelpi.com/

Bsílica Santa Maria del Pi arxiu parroquial http://www.apsmp.cat/