ANY 2009-2010

INDEX

Cinquè

1. Les fulles de quatre trèvols (1r Premi) Ivet Vinyet.............................. 42. El somni d’un extraterrestre (2n Premi) Laura Canadell...................... 7

3. La gota exploradora. (3r Premi) Arnau de Paz ....................................... 12

Sisè

1. Arribant als seus somnis (1r Premi) Carla Mengíbar........................... 132. El viatge de la Marta (2n Premi) Júlia Vergés..................................... 16

3. Els ossets perduts(3r Premi) Eloi Palau................................................ 19

2

LA DIADA DE SANT JORDI

La diada de Sant Jordiés diada assenyalada

per les flors que hi ha al mercati l'olor que en fan els aires,i les veus que van pel vent:

"Sant Jordi mata l'aranya".L'aranya que ell va matar

tenia molt mala bava,terenyinava les flors

i se'n xuclava la flaire,i el mes d'abril era trist i els nens i nenes ploraven.

.................................Quan el Sant hagué passat

tot jardí se retornava:per això cada any per Sant Jordi

és diada assenyaladaper les flors que hi ha al mercat

i l'olor que en fan els aires.

Joan Maragall (1860-1911)

3

LES FULES DE QUATRE TRÈVOLS

- Hola em dic Diana,i tinc 11 anys. Avui he anat amb els meus avis al

bosc. La meva àvia Antònia i jo hem anat a collir herbes mentre el meu avi Ton

anava collint bolets. Al cap d’una estona ens hem trobat i hem tornat cap a

casa però pel camí he vist una planta que no havia vist mai i li he preguntat a

la meva àvia:

- Àvia com es diu aquesta planta tan estranya?-I la meva àvia m’ha

respost :

- No la toquis es verinosa!-però abans que m’ho digués jo ja l’havia tocat.

I sí en efecte, aquella planta era verinosa, però el que no sabia era el que em

podia passar per haver-la tocat.

Quan hem arribat a casa he preguntat a l’àvia:

- Però com es deia aquella planta?

- Fulles de quatre trèvols.

I jo li he contestat:

- Queeè???

I amb aquest –Queeè???- s’ha acabat el tema. La meva àvia ha dit –A dinar!-

Després de dinar el meu avi ha anat a fer la migdiada,la meva àvia s’ha

assegut al sofà i ha engegat la televisió, i jo he anat a jugar al jardí. Al cap

d’una estona m’he començat a marejar i marejar... He vist una llum molt fina i

he tancat els ulls. Quan els he obert era verda i portava una faldilla verd

fosc,unes sabatetes verdes i un cinturó marró i,i,i... de cop m’he fixa’t en el meu

entorn i he vist que estava sobre una fulla però de mida enorme i tenia pel

voltant tot de tiges de potser uns dotze metres d’alçada,verdes, marrons. He

començat a pensar i a pensar,però no sabia on era i el pitjor, jo què era? M’he

posat a caminar i he vist una marieta gegant i li he preguntat:

- Què sóc?

- Eh,eh! Veniu tots , aquesta podria ser la futura reina del regne del bosc!!

4

Al moment un munt d’animals gegants del bosc s’han reunit al meu voltant.

- Jo, la reina?? d’on?? –els he dit.

- Del bosc! – m’han respost ells.

- I després un jove, verd com jo se m’ha acostat.

- Qui ets?

- Em dic Diana i fa poc era una noia humana, però ara no sé qui sóc, ni

on sóc.

- Tranquil·la, ets un follet; estàs al bosc.

Jo també sóc un follet, però no un follet qualsevol, sóc el rei dels follets,

el rei del regne dels bosc.

- I per què em diuen reina??

- Perquè jo, Rei del regne del bosc, fa un any que busco esposa, una

reina per al meu regne, una companya, i tu m’agrades!

- Para el carro – l’he interromput. – Jo només tinc onze anys!! I a més, a

més a mi no m’agrades.

- Què? Com goses dir això al rei!!

- Mira, en primer lloc jo aquí no hi volia venir, en segon lloc jo sóc humana

i no un follet verd! I en tercer lloc vull tornar a CASAAAAA!!!!

- Però si ets un follet. Això és casa teva, no?

- NO!

- Doncs llesta, on és casa teva?

- Casa meva és al poble d’aquí al davant! I que quedi clar, no sóc un

follet, sóc una humana convertida en follet. Per culpa d’una maleïda

planta!!

- Per culpa de què?

- D’una maleïda planta!

- I què li passa a la planta?

- Avui al matí, he anat amb els meus avis al bosc, i tornant cap a casa he

vist una planta molt estranya.

- Fulles de quatre trèvols, no?

- Si, com ho has sabut?

- Perquè jo, rei del regne del bosc, també era humà. Un dia vaig venir a

caçar papallones i una de molt maca es va parar sobre la planta fulles de

quatre trèvols, la vaig voler agafar i vaig tocar la planta. I anant cap a

5

casa em vaig marejar i marejar..., vaig tancar els ulls.I quan els vaig obrir

era un follet.

- Quan fa que ets follet?

- Uns dos anys més o menys.

- I no has buscat cap antídot per tornar a ser humà?

- Sí, però no m’hi vaig esforçar gaire perquè, com tu, em van trobar els

animals, els vaig caure bé i em van fer rei. Des de llavors que amb això

de tornar a ser humà ja no hi he pensat més.

- Aaaaa....., doncs ara que ja som dos casos, hem de tornar a començar

la recerca de l’antídot.

- D’acord! Som-hi!!!!

Al cap de tres dies de caminar ...

- Crec que estem a punt de trobar-lo.

- I com ho pots saber?

- Perquè aquí davant tens la maleïda planta que deies, i a la meva

anterior recerca vaig trobar un pergamí que deia:

“ Fulles de quatre trèvols: toca, follet seràs, torna a tocar i .....”

- Tot aquest temps he estat pensant en aquest enigma i ara la meva

ment l’acaba de resoldre!!

- Ah sí?

- Tu creus que si la tornem a tocar tornarem a ser humans?

- Provem-ho!

I així ho vam fer i sí, vam tornar a ser humans i resulta que aquell jove tenia la

meva edat i vivia a la casa del davant. Ens vam fer amics, vam créixer junts i

ara aquesta història l’expliquem als nostres companys d’ESO

FI

Diana

6

TINA

EL SOMNI D’UNEXTRATERRESTRE

En Tinatini és un extraterrestre que viu al planeta Lila.

El planeta Lila, és un planeta, que de moment ningú l’ha descobert.

És un planeta gran com la terra. En el planeta Lila, els seus habitants són uns

extraterrestres de color lila, que parlen el Lilès, tenen tres ulls, tres cames i tres

peus.

Quan els Lilesos tenen més de 7 anys, per poder-se desplaçar, es poden

comprar un petit botó de color violeta que se’l posen al braç dret i quan el

cliquen es transformen en petites boles lluminoses.

En Tinatini té 7 anys, és alt i bastant gras. Acostuma a anar vestit amb roba de

color verd, ja que és el seu color preferit.

En Tinatini té dues germanetes una que té 3 anys que es diu Tinatara i una que

té 2 mesos que es diu Tinatina.

El somni d’en Tinatini és poder anar al planeta Blau, ja que des de ben petit li

agradaria anar-hi.

El dia de l’aniversari d’en Tinatini, els seus pares li van regalar el petit botó de

color violeta per poder-se desplaçar allà on ell volgués. Se’n va alegrar molt, i

se li va acudir, que podia anar al planeta Blau, ja que ara ja tenia el botó de

desplaçament que tant havia desitjat.

7

Va pensar que per anar al planeta Blau li faria falta: menjar, ampolles d’aigua,

roba neta, bambes, un lot, un sac de dormir, una tenda de campanya,...

Ho va agafar tot i ho va posar dins d’unes quantes maletes.

Molt decidit, va esperar que es fes de nit, i que tota la seva família dormís. Va

clicar el botó de desplaçament per primera vegada i........

No s’ho podia creure! Tot ell era una bola lluminosa!

Es va fixar que quan es transformava en bola lluminosa, li apareixien uns petits

botons daurats, que servien per anar més ràpid o més a poc a poc, o per

transformar-se. Va clicar el d’anar més ràpid, i va sortir disparat de casa seva!

Després va clicar el d’anar amunt, va pujar molt amunt, amunt... fins que va

arribar a l’espai. Va clicar el botó de parar. No es podia creure el que veia, veia

tots els planetes Mart, Saturn, Urà, Júpiter, Venus,... també veia la Lluna, i el

Sol, i sobretot el seu sommiat planeta Blau. No s’ho va pensar n’hi dues

vegades, que ja va sortir disparat, cap al planeta blau.

Anant molt i molt i molt depressa, el viatge va durar més o menys 1 hora.

Quan va arribar al planeta blau, va clicar el botó de tornar-se tal com era, i es

va fixar que clicant diversos botons et podies convertir en humà, i també va

veure un botó per saber parlar diversos idiomes segons el lloc on estàs. Va

clicar el botó de tornar-se humà, perquè havia llegit en un llibre, que els

habitants que ocupen el planeta Blau són humans. No s’ho podia creure, tot ell

s’havia convertit en un humà! Ara era un nen, amb els cabells castanys i curts,

era alt, i bastant prim, anava vestit amb una samarreta de color lila, uns texans

pirates i unes sabates de primavera. Quan va parlar, de seguida va saber, que

estava a Catalunya, perquè parlava el català.

Es va quedar meravellat, fascinat, no s’ho podia creure, tot ell era un humà, i el

seu somni s’havia fet realitat!

Va caminar una mica, mirant sorprès el paisatge. Es va asseure en un banc, va

agafar la maleta on havia posat el menjar, i va veure que tot el menjar del

8

planeta lila s’havia convertit en menjar per humans. Quan va veure aquell

menjar, li va venir una mica de fàstic, però quan va agafar una bossa de

patates, i les va tastar, de seguida va canviar d’opinió.

Al cap d’una estona, va notar com algú li tocava l’esquena fent copets fluixos

amb la mà. Es va girar. Va veure una nena petita, la nena, era bastant blanca

de pell, tenia els cabells castanys, recollits amb dues cues bastant altes. Anava

vestida, amb una samarreta de tires de color blau, on hi havia dibuixat un

unicorn, i amb una samarreta blanca de màniga curta a sota. També portava

uns pantalons pirates de color rosa fosc, amb unes botes bastant altes de color

negre.

La nena li va dir:

- Hola! Com et dius? .

- Jo em dic Tinatini-

- Jo em dic Tina i tinc 7anys. Quants anys tens tu Tinatini?

- Jo també en tinc 7.

En Tinatini li va preguntar quin dia feia els anys i la Tina li va respondre que els

feia el dia 1 de març. En Tinatini va somriure, ell també els feia el mes de març,

però el dia 3!

La Tina li va preguntar si volia anar a casa seva, i en Tinatini va respondre que

sí.

Van caminar uns 5 minuts, abans d’arribar a casa la Tina, era una casa, tota

feta de pedra, amb un jardí enorme, on hi tenien un estable amb un cavall de

color castany, amb una taca petiteta al front de color blanc.

Van trucar el timbre, i al cap d’uns segons, la porta es va obrir.

Van pujar unes escales, totes fetes de fusta. Tota la casa era molt bonica.

Van anar cap a l’habitació de la Tina. Estava pintada, amb dues parets liles i

dues de color verd pistatxo. Una de les parets de color lila, hi havia un quadre

d’un cavall de color blanc amb la caballera rossa i amb un poltre de color marró

9

fosc. També tenia una taula, en forma de “L”, també un llit, amb una manta

verda amb cors vermells, un armari molt gran, unes estanteries totes plenes de

llibres, i en un racó una casa de nines.

Van entrar. La Tina va dir que ara venia, que anava a preguntar a la seva mare

si en Tinatini el seu nou amic, es podia quedar a jugar a casa seva. La mare li

va dir que sí. Així doncs van passar 2 hores jugant, i la mare de la Tina els va

cridar a berenar. A en Tinatini li va agradar molt el berenar, ja que tot el què va

menjar era nou per ell.

Es van posar a jugar, i de tant cansats que estaven es van adormir tots dos.

Quan en Tinatni es va despertar, es va girar per mirar si la Tina ja s’havia

despertat, i si que estava desperta, i l’estava mirant amb cara de sorpresa. En

Tinatini li va preguntar perquè el mirava amb aquella cara, però quan li va voler

demanar, no li va sortir en Català, si no que li va sortir en Lilès! De seguida es

va aixecar i va anar al lavabo a mirar-se al mirall. No s’ho podia creure! Ell ja no

anava transformat de humà, si no que tornava a ser un extraterrestre lila, va

clicar el botó de desplaçament, un cop convertit en bola lluminosa, va clicar el

botó del llenguatge, i llavors el botó de Català. Va tornar a l’habitació de la Tina,

i va decidir explicar-li la veritat.

-Ho sento Tina per no haver-te dit la veritat. La veritat és que jo no sóc humà,

n’hi sóc d’aquest planeta, jo sóc un extraterrestre, com veus de color lila. Vinc

del planeta Lila, i ara segur que ja no vols ser la meva amiga sabent la veritat,

no et preocupis ja me’n vaig al meu planeta!

En Tinatini va agafar les seves maletes, i va anar cap a la porta per sortir de

l’habitació, però quan anava per obrir-la, la Tina va dir:

-Espera’t!

En Tinatini es va girar.

-No cal que te’n vagis, trobo que podem ser amics igualment, tant és l’aspecte

de les persones, o tant és de quin país o planeta siguin, el que importa és la

persona, cada persona és única, i no hi ha ningú més igual que ell.

10

Després d’aquelles paraules, en Tinatini va deixar les maletes a terra, i va corre

cap a abraçar a la Tina. L’abraçada no va durar gaire, i en Tinatini li va dir:

-Tina, perquè no vens tu al meu planeta?

La Tina hi va estar d’acord.

Així doncs, en Tinatini va agafar les maletes, i va donar al mà a la Tina. Quan

va clicar el botó de desplaçament, es van convertir en boles lluminoses, i van

començar el viatge cap al planeta Lila.

Quan van arribar-hi, encara era fosc, i anaren cap a casa en Tinatini. Es van

tornar a trasformar tal com eren.

Al cap d’uns 10 minuts, es va fer clar, i el pare d’en Tinatini, en Tanatara va

treure el cap per la porta de l’habitació, per dir-li bon dia, però va quedar

sorprès quan va veure la Tina. Va fer un crit, i al cap de pocs segons la seva

mare ja era allà, preguntant que passava. Però quan va veure la Tina també es

va quedar molt sorpresa, i va preguntar amb en Tinatini qui era aquella nena, i

ell li va explicar tot.

Després de parlar una bona estona, van decidir que comprarien un botó de

desplaçament per a la Tina, així es podrien veure quan ells volguessin.

Així ho van fer, quan es van obrir les botigues van anar-li a comprar. A la Tina li

encantava aquella idea, un cop comprat , se’n van tornar cap a casa en

Tinatini.

Es van despedir i van quedar per veure’s un altre dia. La Tina va clicar el botó

de desplaçament i es va transformar en bola lluminosa i cap a la terra se’n va

anar.

FI

11

Quan els cargols tenien dents i les vaques portaven sostens...

Hi havia una vegada,una gota que estava farta de viure en un got brut,lleig i

fred.

Un dia va decidir d’escapar-se de casa,va agafar la motxilla i va demanar un

taxi que la portés a la gran ciutat anomenada Bassal,la ciutat mes gran de

l’univers aquàtic .

Quan va arribar, va anar a demanar si quedava cap plaça lliure a l’hotel Gerra,

però com no n’hi havia ,va continuar buscant per tota la ciutat. Després de molt

caminar va trobar un centra d’acollida on allotjar-se, anomenat Ampolla.

Tot plegat,no tot era tan fàcil com s’avia imaginat,la vida era molt mes difícil:

Ja que havia de treballar,buscar una vivenda,etc.

De cop es va sentir una alarma a la gran ciutat,resulta que s’estava fent de dia i

les gotes la llum del sol s’evaporaven,pero ja era massa tard per fer res.

-Tres,Dos,Un...

-Buuuummm!!!

La gota quan es va despertar no tocava de peus a terra, era dins d’un gran

núvol ple de gotes amb molta marxa, però ella, del que tenia moltes ganes,era

de tornar el més aviat possible,per tant,es va convertir en un petit núvol de

vapor per marxar de la gran ciutat i tornar el seu got estimat.

Just quan el vent va dirigir el seu nuvolet al camp on viva el seu got:

Brut, lleig i fred però tant enyorat, va decidir baixar i no moure-se’n mai mes

dalla.

12

ARRIBANT ALS SEUS SOMNIS

Hi havia una vegada una nena que es deia Lis, era alta i prima amb els cabells

llargs i estirats, tenia 11 anys. Era una nena amb els ulls verds i era molt

simpàtica però també tímida. La Lis tenia un somni, volia ser cantant i actriu

professional, fer concerts, firmar CD’S i tenir el seu propi guardaespatlles. Per

una banda, el problema era que la Lis, era tan jove, que la gent no es fixava

amb si cantava bé, però per una altra banda tampoc volia que si fixessis perquè

era molt vergonyosa.

Anava a una escola del centre de Barcelona on hi tenia els seus amics i la seva

germana, la Núria, que tenia quatre anys.

Un dia entrant a l’escola anava amb el seu mp4, escoltant la música que tant li

agradava i sense més ni menys, es va posar a cantar. Ella no s’adonava que

tenia la professora de música al darrera, i de sobte la professora es va posar a

aplaudir:

- Lis, no sabia que tinguessis aquest talent per la música- La Lis es va posar

molt vermella- no , de veritat, ets una krak!

- Gràcies, però no en se tant- va dir la Lis avergonyida.

- Oh, i tant! Mira Lis saps què?, quan fem el musical de final de curs, tu seràs la

cantant principal, no en tinc cap dubte.

- Gràcies senyoreta, però hi ha un problema, no puc cantar ni actuar en públic,

em poso nerviosa i he d’anar al lavabo.

- D’acord tu tranquil·la, jo t’ajudaré.

I just desprès allò va sonar el timbre que anunciava el començament de les

classes

La Lis no va poder fer classes, només pensant en el que li havia dit la

senyoreta de música, estava nerviosa, preocupada, pensant que li dirien els

seus pares quan els ho digués, perquè als seus pares no els agradava que la

Lis cantés, però ella no sabia perquè.

13

A les cinc quan va arribar a casa els hi va dir als seus pares:

- Pare, mare avui la professora de música m’ha sentit cantar i m’ha dit que

canto molt bé i que si vull , em farà la protagonista del musical de final de curs!

- T’ho prohibeixo!- Va dir el seu pare cridant.

- Per què? No pots, n’estic farta, m’agrada cantar, sense al música no podria

viure!

- T’he dit que no i a callar! Perquè no vull que siguis el centre d’atenció.

La Lis estava plorant desconsoladament, no podia parar, ara només faltava que

la mare si posés pel mig. Però no, no s’hi va posar. Per sort!

La Lis es va tancar a la seva habitació i va posar la música a dalt de tot. No

podia, no s’ho creia, per què li feia allò el seu pare?

El dia següent va anar a veure a la professora de música i li va dir :

- Ho sento molt però el meu pare m’ha prohibit fer el musical.

- Per què? No pot ser, seràs al meva estrella, perquè no ho vol el teu pare?

- No vol que sigui el centre d’atenció.- va dir ella plorant-

- No et preocupis – va dir la professora- jo parlaré amb ell.

- Moltes gràcies.

- Tranquil·la, de veritat.

El dia següent a la tarda al professora de música, va anar a parlar amb el pare

de al Lis i van estar una estona xerrant.

La Lis volia escoltar-ho, però el seu pare li va dir que anés a la seva habitació.

Al cap d’una estona va sentir com es deien adéu i es va afanyar a sortir, però ja

era tard, la professora ja havia marxat.

- Pare de què parlàveu amb la professora?

- Lis, la teva professora té raó, tens talent i no ho puc negar. No et deixava

perquè creia que si et feies famosa ens deixaries i ens oblidaries, com la teva

tieta , la Miley, no veus que des que s’ha fet tan famosa ja no ens ha trucat cap

cop.

- Ja pare, però jo això no ho faria mai. - va dir al Lis tot contenta- Moltes

gràcies pare.

14

- Ah.. I m’ha dit la professora que començareu les classes, per allò de la

vergonya, demà.

- D’acord pare, t’estimo molt.

Al cap d’una setmana ja havia fet moltes classes per superar la vergonya i poc

a poc va anar superant-ho. Poc després van començar els assajos i sense

adonar-se’n ja era el dia de l’estrena.

La Lis estava molt nerviosa però tot i això ho va fer molt bé.

Quan va acabar l’obra la professora li va dir que l’havia vingut a veure un

‘’caçatalents’’ i que volia parlar amb ella, per proposar-li de fer una pel·lícula a

TV3 amb nenes de la seva edat, un musical.

La Lis va fer la pel·lícula i poc a poc es va anar fent famosa i per fi va complir el

seu somni, va fer un CD que es va conèixer a tot el món i va treballar molts

anys al ‘’Disney Channel’’ però mai de mai va oblidar que tenia una família.

Kiwi-17

15

La Marta és una nena de vil·la Juraci, que està a Argentina.

Avui la Marta va vestida amb una samarreta de màniga curta perquè és

l’estiu, amb pantalons texans curts i amb “converce” vermelles. Té els cabells

llargs ondulats i negres, els ulls marrons i els llavis gruixuts. Fa sisè.

Ahir va ser l’últim dia de curs i encara faltava un mes i un dia pel viatge de final

de sisè, i els dies se li feien eterns.

Tota avorrida a casa seva va encendre la televisió va prémer uns quants canals

que hi solien fer els dibuixos, però res, només notícies i només parlant de

política. Quin avorriment!

Va trucar a totes las seves amigues, totes se n’anaven de viatge, ella no podia,

els seus pares treballaven.

Molt avorrida és va adormir i quan es va despertar...

Estava en una casa molt estranya tot anava amb botons i pius es va mirar al

mirall i anava vestida metàl·lica va mirar a fora i... hi havia cotxes voladors!!

Estava al futur. Va mirar el calendari, i va veure que era el dia 23 d’abril, un

divendres!! Era el dia de Sant Jordi!

Va sortir a passejar pels carrer de la vila, però ja no es deia vila Juraci es deia,

ciutat del Juraci. Era veritat, la vila havia crescut molt.

Va parar en una parada de roses , o més ben dit, en una de rosebots (roses

robots). En va comprar una i va llegir les instruccions que deien:

16

“Grava el missatge que li vulguis enviar a la persona a la qual li vols regalar,

llavors digues el seu nom i cognoms tres vegades i sola anirà cap a la persona

en menys d’un minut.”

Va pronunciar tres vegades el nom de la seva amiga “Anna” però la flor no es

va moure. Llavors va entendre que era perquè ja havien passat 3 segles i l’

Anna ja no hi era.

Va seguir voltant i se li va acudir que podria investigar què havia passat amb la

seva família. Es va dirigir cap al cementiri , però havia canviat molt, si hi volies

entrar, havies de dir a qui volies anar a veure.

Ella no podia dir que anava a veure els seus pares, per això va dir:

-Vinc a veure uns familiars molt llunyans, que van viure fa tres segles.

-Molt bé, miraré si estan registrats en aquest cementiri. Em podries dir el nom?-

li va dir la recepcionista.

-Maria Llac Roca, Marc Arbre Garcia i Laura Arbre llac.

De cop és van obrir unes portes gegants i la Marta va entrar. Una guia la va

portar fins el lloc on eren els seus familiars.

Va veure la tomba de la seva mare, del seu pare i de la seva germana, però al

costat també hi havia la seva. És va quedar impactada, no sabeu quina és la

sensació que tens quan veus el teu nom escrit en una làpida.

Va estar observant allà dreta les tombes durant uns minuts, però al final va fer

mitja volta i es va dirigir cap a la sortida, ja que veure tants coneguts en un

cementiri li estava causant una sensació estranya.

Llavors quan ja er fora va anar a demanar més informació, però li van dir que

anés a la roboteca (biblioteca robot) on hi guardaven tots els diaris.

17

I així ho va fer, es va dirigir cap a la roboteca , biblioteca en aquell lloc, i va

anar a la zona del segle XXI, va mirar els diaris del 2010 i ho va trobar va llegir

un article que deia:

“Una de les coses més rares que han passat és la desaparició d’una nena de

12 anys. Els seus pares diuen que la van deixar una hora sola a casa. El cas és

que la nena va sortir de casa i ja no va tornar.”

Després d’haver llegit això, la Marta, va anar cap a la finestra, va mirar a fora i

va veure els seus pares. El seu pare com un cavaller i la mare com una

princesa i llavors es va posar a plorar i va tancar els ulls, i va desitjar amb totes

les seves forces de tornar amb la seva família.

Quan va obrir els ulls és va trobar a casa seva, i va sentir la porta, els seus

pares havien arribat! Els hi va fer un petó hi una abrasada, ells no van entendre

res... Quin somni més estrany!!

La Marta des d’aleshores està contenta d`haver canviat aquell futur que ella

havia somiat!.

Tina

Fi!!

18

Havia una vegada una família d’ossos molt entremaliats. Una vagada els dos

ossets de la casa en Jordi i en Joan, eren dos bessons, van anar al bosc. Els

pares sempre els hi deien que no hi anessin, però no els hi feien cas. Els dos

ossets anaven caminant endins endins fins que és van trobar una nena molt

bonica que portava una caputxa amb un vestidet vermell, al braç també hi

portava un cistellet ple de pastissets, pa,verdura...Els dos ossets van

preguntar-se qui era, però com que no ho sabien li van preguntar:

-Qui ets?

-Sóc la caputxeta vermella.

-I que hi fas aquí al bosc?

-Vaig a portar uns quants pastissets a la meva àvia que esta malalta. Va dir la

caputxeta.

-I vosaltres que hi feu aquí al bosc?Va preguntar la caputxeta.

Els dos ossets van respondre a l’hora.-Em vingut a jugar aquí al bosc.

La caputxeta els va dir que no era gaire bon lloc per jugar però els ossets no li

van fer cas. Es van dir adéu i cadascú va marxar per cantons diferents.

Els ossets van continuar caminant fins que en Joan va dir:

-Ens hem perdut!

En Jordi el va mirar amb uns ulls com unes taronges.

I ara, que fem? Va preguntar en Jordi.

No ho se. Va contestar en Joan.

En Jordi va tenir una idea.

-I si cridem ben fort a veure si algú ens sent? Va dir en Jordi.

-No se si funcionarà! Va contestar en Joan.

Però ho van provar.

EOOOO!!! QUE HI HA ALGÚ!!!Però no va contestar ningú.

-I si mirem de tornar a casa? Va preguntar en Joan.

-D’acord. Va contestar en Jordi.

19

Però just quan és van girar per anar cap a casa seva van sentir una veu molt

fina.

En Jordi i en Joan van mirar per tot arreu però no van veure res, i van

continuar.

EOOOO, van tornar a sentir.

Els dos ossets ja é començaven a espantar. Fins que set nans van sortir davant

seu.

-Qui sou? Van preguntar els ossets.

-Som els set nans . Va dir un d’ells. –Si ho voleu sentir millor som els

pica-pedra.

-I vosaltres qui sou?

-Aquest és meu germà Joan i jo sóc en Jordi.

-I que hi feu per aquí? Va preguntar el més gran dels set nans.

-És que em vingut a jugar aquí al bosc i ens hem perdut i no sabem tornar a

casa. Va dir en Jordi.

Els nans van estar parlant per veure si els deixaven anar a casa seva però ja hi

tenien la blancaneus. El mitja dels nans va tenir una idea. Va dir: Com que

nosaltres tenim set mapes un per cada un us en podríem donar un. Tots hi van

estar d’acord.

Els ossets però no sabien llegir mapes, però els set nans, entre tots els en van

ensenyar.

Be, els ossets van anar marxant tot mirant el mapa, però com que encara no en

sabien gaire van anar del reves i es van tornar a perdre. Després els ossets’

n’arrepentien d’haver marxat i no haver fet cas als pares.

Caminant, caminant van veure un ratolinet molt petit que portava un barret de

cuina i una cullera de fusta més gran que ell.

-Qui sou? Els hi va preguntar el ratolinet.

-Jo sóc en Jordi i aquest es el meu germà Joan.

-Hi que hi feu aquí al bosc.

20