101

annex isant cLiment de LLobregat a L’edat mitJanatoponímia, camins principals i morfologia urbana

Josep CaMpMany guillot

Centre d’estudis de gaVà

Introducció

A principis de 2009, el bon amic i president del Centre d’Estudis Beguetans, Xavier Parellada, resumia en un treball les recerques que s’estaven duent a terme en relació al camí ral de Sant Boi a Vilafranca del Penedès. Aquestes recerques, continuadores dels excel·lents treballs de Xaiver Sánchez,1 i Miquel Vives,2 posaven de relleu la problemàtica d’establir el traçat detallat del camí entre la vila de Sant Cli-ment i el terme municipal de Begues, especialment la dificultat de discernir entre diverses variants pos-sibles, centrades l’una en el camí carener denominat la Carrerada i l’altra en el camí de fons de vall que ressegueix la riera de Salom.3 En les conclusions del treball, esmentava que «és possible que hagin con-viscut diversos traçats pel camí ral durant la història, trams alternatius utilitzats segons les necessitats i potser segons les èpoques i estat dels camins». Com a tasca pendent, indicava que «cal investigar si el cadastre antic de Sant Climent aporta informació del traçat del camí ral, i també estudiar capbreus i do-cuments de masies d’aquesta parròquia».

sant cLiment de LLobregat a L’edat mitJana.TOPONÍMIA, CAMINS PRINCIPALs i morFoLogia urbana

tercera versió

Josep Campmany Guillot, Centre d’Estudis de Gavà 2 de gener de 2010

Introducció

A principis de 2009, el bon amic i president del Centre d’Estudis Beguetans, Xavier Parellada, resumia en un treball les recerques que s’estaven duent a terme en relació al camí ral de Sant Boi a Vilafranca del Penedès. Aquestes recerques, continuadores dels excel·lents treballs de Xaiver Sánchez,1 i Miquel Vives,2 posaven de relleu la problemàtica d’establir el traçat detallat del camí entre la vila de Sant Climent i el terme municipal de Begues, especialment la dificultat de discernir entre diverses variants possibles, centrades l’una en el camí carener denominat la Carrerada i l’altra en el camí de fons de vall que ressegueix la riera de Salom.3 En les conclusions del treball, esmentava que «és possible que hagin conviscut diversos traçats pel camí ral durant la història, trams alternatius utilitzats segons les necessitats i potser segons les èpoques i estat dels camins». Com a tasca pendent, indicava que «cal investigar si el cadastre antic de Sant Climent aporta informació del traçat del camí ral, i també estudiar capbreus i documents de masies d’aquesta parròquia».

Figura 1. Les diferents propostes de traçat del camí ral per Sant Climent, dibuixades per Xavier Parellada. En vermell, el camí carener de la Carrerada. En lila, el camí de fons de vall pel Mas Alemany (també denominat camí de mitja costa). En rosa i ratlla contínua, l’enllaç entre el Puig d’Endí i el camí de fons de vall per les Marrades d’en Grau. En rosa i ratlla puntejada, l’enllaç per la Font del Pepa.

1 Xavier Sánchez i Torres, El Camí Ral. Recerca de restes de l’antic CamíRal de Barcelona a Vilafranca del Penedès a la zona forestal del terme de Sant Boi de Llobregat, Sant Boi, maig de 2005, issuu.com/xavier_sanchez/docs/recerca_cam__ral_issuu. Una versió publicada en paper es pot trobar a: Xavier Sánchez, «El camí ral a Sant Boi. Recerca de restes de l’antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès a la zona forestal del terme de Sant Boi de Llobregat», Materials del Baix Llobregat, núm. 14 (2008) p, 85-90. 2 Miquel Vives i Tort, L’evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix, des de l’època romana fins al tercer decenni del segle XX, Tesi Doctoral, UB, 2008, www.tdx.cat/TDX-0725108-1053533 Xavier Parellada, Camí ral de Barcelona a Vilafranca per Sant Boi i Begues. Tram Begues - Sant Climent de Llobregat, 6 de maig de 2009, comunicació personal, missatge del 10 de maig de 2009.

Figura 1. Les diferents propostes de traçat del camí ral per Sant Climent, dibuixades per Xavier Parellada. En vermell, el camí carener de la Carrerada. En lila, el camí de fons de vall pel Mas Alemany (també denominat ca-mí de mitja costa). En rosa i ratlla contínua, l’enllaç entre el Puig d’Endí i el camí de fons de vall per les Marra-

des d’en Grau. En rosa i ratlla puntejada, l’enllaç per la Font del Pepa

1. XAVIER SáNCHEZ I TORRES, El Camí Ral. Recerca de restes de l’antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès a la zona forestal del terme de Sant Boi de Llobregat, Sant Boi, maig de 2005, issuu.com/xavier_sanchez/docs/recerca_cam__ral_issuu. Una versió publicada en paper es pot trobar a: XAVIER SáNCHEZ, «El camí ral a Sant Boi. Recerca de restes de l’antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès a la zona forestal del terme de Sant Boi de Llobregat», Materials del Baix Llo-bregat, núm. 14 (2008) p, 85-90.2. MIQUEL VIVES I TORT, L’evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix, des de l’època romana fins al tercer decenni del segle XX, Tesi Doctoral, UB, 2008, www.tdx.cat/TDX-0725108 1053533. XAVIER PARELLADA, Camí ral de Barcelona a Vilafranca per Sant Boi i Begues. Tram Begues - Sant Climent de Llobre-gat, 6 de maig de 2009, comunicació personal, missatge del 10 de maig de 2009.

102

Esperonats pel repte, al llarg de l’estiu de 2009 hem aplegat tot un conjunt de documents d’època pre-dominantment medieval, juntament amb alguns d’època moderna, i hem estudiat atentament el mapa cadastral de Sant Climent disponible en línia (https://ovc.catastro.meh.es/OVCFrames.aspx?TIPO=Consulta). El resultat ha estat molt satisfactori, ja que a més de poder determinar, tot i els dubtes encara existents, el traçat del camí ral fins a inicis del segle XVIII, hem pogut també realitzar una aproximació a la mor-fologia medieval de la vila de Sant Climent de Llobregat, tot identificant els seus principals ravals o nu-clis de població. Alhora, hem intentat localitzar una sèrie de topònims medievals que apareixen profu-sament a la documentació. Alguns els hem pogut situar sense gaire marge d’error; per als altres fem una proposta o assaig de localització, que futures recerques hauran de confirmar o desmentir.

Documentació estudiada

D’una banda, hem estudiat el mapa cadastral. Encara que el cadastre sigui actual, les partions de les fin-ques i, especialment, la toponímia menor recollida en les descripcions de les parcel·les, poden ser d’aju-da por emplaçar peces de terra o feixes esmentades en documents més antics. D’altra banda, les terme-nacions de les parcel·les sovint deixen entreveure l’estructura territorial precedent de les peces de terra vinculades a les masies o a les propietats pageses. En el nostre cas, el cadastre ens ha ajudat en la deter-minació de la localització d’alguns topònims i la determinación de la traça del camí ral entre l’estret de Roques i el poble.

Cal assenyalar, però, que el cadastre té inconvenients, que de vegades poden esdevenir insalvables, i tots procedeixen de la gestació història de la documentació cadastral. En aquest sentit, cal tenir en compte que els mapes cadastrals es confeccionen a partir de les descripcions de les parcel·les consignades al re-gistre de la propietat o al registre d’hipoteques, de finals del segle XVIII i principis del XIX. El primer inconvenient derivat d’aquest fet és que sovint la toponímia està recollida en variants castellanitzades, i de vegades mal castellanitzades, dels topònims originals en català. El segon, que en el moment en què s’ha donat un procés de substitució toponímica (un indret perd el nom antic i n’adopta un de nou), el ca-dastre recull la darrera versió. Finalment, com que la toponímia recollida als mapes cadastrals proce-deix de documentació, i no d’un autèntic treball de camp, d’una enquesta feta a la població que viu so-bre el territori, de vegades el topònim d’una partida pot estar mal localitzat sobre el mapa.

A banda del cadastre actual, hem estudiat una sèrie de documents d’època medieval i moderna. Tots ells són documents d’origen notarial, és a dir, capbreus, inventaris de transaccions, relacions de terres i con-fessions realitzades sota règim feudal o senyorial i amb finalitats estrictament econòmiques. Això, jun-tament amb el fet que la documentació conservada en general és parcial, provoca algunes llacunes i fa molt difícils els intents de reconstruir, a la manera d’un puzzle gegant, l’estructura geogràfica de les di-ferents peces de terra, honors i heretats situades al terme municipal de Sant Climent. En aquest sentit, no ha estat possible realitzar una reconstrucció geogràfica total, com sí que vam poder fer fa uns anys per a la vall de la Sentiu de Gavà.4

Els documents utilitzats són els següents:

1 Inventari de l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, de la segona meitat del segle XVI. Arxiu de la Co-rona d’Aragó (ACA), Diversos, Sentmenat, olim Monacals-Hisenda 3510. Conté la rúbrica o regesta de compravendes, establiments i donacions de moltes peces de terra i cases a Sant Climent dels se-gles XIII, XIV i XV.

4. MANEL ALONSO i JOSEP CAMPMANy, «La masia de can Llonch, abans mas Sbert, a la vall de la Sentiiu de Gavà». 1res. Jornades d’Estudi del Patrimoni del Baix Llobregat, Cornellà, 2000.

103

2 Capbreu de la baronia d’Eramprunyà en temps de Jaume Marc II, 1391. Arxiu de la Baronia d’Eram-prunyà (ABE), llibre 7, A-122. Aquest lligall, que existia a l’arxiu a principis dels anys noranta, i va ser buidat per Dolors Sanahuja, no va ser digitalitzat, i no forma part del conjunt disponible per als estudiosos. Ignorem si no va ser digitalitzat perquè en el moment de fer-se l’operació ja havia estat sostret i havia desaparegut de l’Arxiu (igual que el famós Llibre de la Baronia o el mapa de les ma-rines d’Eramprunyà) o bé no es va digitalitzar a causa del mal estat en què es trobava. Hem treballat a partir de les fitxes de buidatge realitzades per Dolors Sanahuja, cedides gentilment per l’autora fa uns anys.

3 Manual d’establiments de Jaume Marc II, 1390-1399. Arxiu Històric de Protocols Notarials de Bar-celona (AHPNB), notari Francesc Fuster, 59/15. Recull diversos establiments senyorials realitzats en-tre les dates assenyalades.

4 Llibre d’establiments de Jaume Marc IV, 1458. Arxiu Parroquial de Sant Climent de Llobregat (APSCL). En realitat és un capbreu, tot i que no abasta la totalitat dels homes propis dels Marc ni tots els masos existents a la parròquia.

5 Confessions dels enfiteutes de l’església parroquial de Sant Climent de Llobregat, 1528. AHPNB, no-tari Francesc Sunyer.

6 Llibre d’actes notarials de Sant Climent, volum II (1590-1599), Arxiu Parroquial de Sant Climent de Llobregat.

A banda d’aquests documents originals, hem consultat l’ampli estudi fet per Dolors Sanahuja a la seva tesi doctoral, publicada abreujadament l’any 2002, en què hi ha interessants referències documentals del segle XIII procedents de l’Arxiu Diocesà de Barcelona,5 així com un parell de documents, un del segle XIII que havia format part del Llibre de la Baronia d’Eramprunyà i fou transcrit i editat per Eduardo de Hinojosa, i un altre del segle XI editat per Francesc de Bofarull.6

Finalment, gràcies a una estada a Madrid, hem pogut consultar també el manuscrit de la Biblioteca Na-cional d’Espanya Guía de los caminos más principales del Principado de Cataluña, d’Oleguer de Ta-verner i d’Ardena, comte de Darnius, fet cap a l’any 1726.7 Les seves referències al camí ral de Sant Cli-ment a Begues són més detallades que les d’Ambrosio de Borsano de tres o quatre dècades abans.8 Tam-bé hem consultat alguna documentació existent a l’Arxiu de la Ciutat de Barcelona sobre els arranja-ments que s’intentaven portar a terme al camí ral a finals del segle XVI.9

Primera aproximació a la toponímia medieval

Per fer una primera ullada a la toponímia medieval, farem servir l’inventari del segle XVI. Els docu-ments que s’hi resumeixen, corresponents majoritàriament al segles XIII, XIV i XV tenen l’inconveni-ent de no esmentar les termenacions de les finques. Normalment només indiquen la localització de la peça esmentada en la transacció a través d’una gradació doble, parròquia i lloc concret o partida, i ens

5. D. SANAHUJA, El territori d’Eramprunyà entre els segles X – XVI. Rubricatum, núm. 3, Gavà, Museu de Gavà, 2002. 6. E. DE HINOJOSA, El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la edad media, Madrid, Imprenta de For-tanet, 1905, apèndix X, p. 306-312. F. DE BOFARULL, El castillo y la baronía de Aramprunyá, Barcelona, Enrich y Cia, 1911, apèndix II, p. 151-152. 7. BN, ms 10529. Hi ha còpies del mateix manuscrit a la mateixa BN, ms. 6332 i ms 1965. 8. Biblioteca de Catalunya, ms. 2371. 9. AHCB, Cartes comunes originals, any 1581, f. 90.

104

Figura 2. Mapa de Sant Climent amb la toponímia de les partides que apareix al cadastre. Fem notar que hi ha topònims són clarament incomplerts o erronis: can Mas es refereix a can Mas de les Valls, el Pive possiblement és el Pi Vell, etc. Hi hem inclòs els principals camins, les masies, i el plànol del poble de Sant Climent a inicis del segle XX (aproximadament 1915). A la trama de camins, rieres i topònims dels plànols del cadastre hem superposat l’orografia del terreny. La primera zona gris clar correspon a cotes superiors als 150 m. La zona gris fosc a cotes superiors a 250 m i la zona negra a cotes superiors als 350 m. El camí marcat amb la línia doble negra puntejada és l’actual carretera de Sant Boi a Sant Climent i Viladecans. A partir de les traces de les parcel·les actuals és també possible reconstruir el tram de l’antic camí ral entre l’Estret de Roques i el poble. Aquest tram està assenyalat, igual que la resta de camins, amb doble línia contínua vermella amb interliniat blanc.

Figura 2. Mapa de Sant Climent amb la toponímia de les partides que apareix al cadastre. Fem notar que hi ha topònims que són clarament incomplerts o erronis: can Mas es refereix a can Mas de les Valls, el Pive possible-ment és el Pi Vell, etc. Hi hem inclòs els principals camins, les masies, i el plànol del poble de Sant Climent a ini-cis del segle XX (aproximadament 1915). A la trama de camins, rieres i topònims dels plànols del cadastre hem superposat l’orografia del terreny. La primera zona gris clar correspon a cotes superiors als 150 m. La zona gris fosc a cotes superiors a 250 m i la zona negra a cotes superiors als 350 m. El camí marcat amb la línia doble ne-gra puntejada és l’actual carretera de Sant Boi a Sant Climent i Viladecans. A partir de les traces de les parcel-les actuals és també possible reconstruir el tram de l’antic camí ral entre l’Estret de Roques i el poble. Aquest tram està assenyalat, igual que la resta de camins, amb doble línia contínua vermella amb interliniat blanc

105

informen dels noms de les persones involucrades en l’acte que recullen.

Tot i això, resulten útils, tant per l’amplitud de segles que abasten com pel nombre de documents utilit-zables, per fer un primer buidat que ens proporciona una sèrie de topònims climentons, que relacionem tot seguit (no hem copiat els corresponents al sector de la Quadra Burgesa, actualment de Viladecans, però que antigament eren de la parròquia de Sant Climent):

1 Lloc denominat el Pont (E-23, de 1333)2 Lloc denominat Regayada, sobre el pont (document H-28, de 1238)3 Lloc denominat Regayada (documents A-23, de 1320; E-24, de 1370; T-24, de 1458; X-24, de 1238)4 Cases a la vila (documents C-23, de 1338; O-23, de 1292; A-25, de 1227)5 Casa a la vila, al lloc denominat Clotes (documents S-24, de 1332; T-24, de 1458)6 Lloc denominat Carrer de la Vall (document E-25, sense data)7 Lloc denominat Palau (document E-1, de 1334)8 Mas denominat Çalom, al lloc denominat Palau (document Z-25, de 1278)9 Lloc denominat Coma Gelena (document C-26, de 1391)10 Lloc denominat la Coma del Llor (document T-31, de 1402).11 Lloc denominat Coma de Montbaig (document H-23, de 1333)12 Lloc denominat els Escarabats (documents B-23, de 1334 ;13 Lloc denominat Coma dels Escarabats (documents D-23, de 1341;14 Lloc denominat Vall dels Escarabats (documents S-23, de 1320; Z-23, de 1320; T 24, de 1458;15 Lloc denominat Querol (documents F-23, de 1333; G-23, també de 1333; P-23, de 1320; Z-23, de 1320;

M-24, de 1354)16 Lloc denominat Coma de Querol (documents F-24, de 1350; L-25, de 1320)17 Lloc denominat Les Valls (document O-28, de 1392)18 Lloc denominat Coma de les Valls (document S-23, de 1320)19 Lloc denominat Coma d’Àlber, o coma Alba, (document E-25, sense data)20 Lloc denominat la Coma (documents M-3, de 1320)21 Lloc denominat el Racó (documents P-23, de 1320; R-23, de 1320; y-23, de 1320; L-25, de 1320)22 Lloc denominat el Tascal (documents P-23, de 1320; G-24, de 1408; Q-24, de 1400; L-25, de 1479)23 Lloc denominat el Tascal de la Figuereta (document V-24, de 1425)24 Lloc denominat el Breç (documents Q-23, de 1387; R-23, de 1320; X-23, de 1320; N-24, de 1357; B-26,

de 1230)25 Lloc denominat Roca Ventosa (document Z-23, de 1320)26 Lloc denominat Bosquerons (document Z-23, de 1320)27 Lloc denominat La Torradora (document L-24, de 1394)28 Lloc denominat el Gorg (document A-23, de 1402)29 Lloc denominat Ça Calm (documents T-23 i V-23, de 1320)30 Lloc denominat Costa de l’Arenal (document B-24, de 1320)31 Lloc denominat Maioles (document X-24, de 1238)32 Lloc denominat Ferrer (document Z-24, de 1246)33 Lloc denominat Croses (document E-25, sense data)34 Lloc denominat Coll de Roures (document M-25, de 1320)

Només d’aquest primer recull podem treure algunes conclusions parcials força rellevants :

• Existeix un indret denominat el Pont. En època medieval, l’existència de ponts per salvar rieres era força singular, i sovint només es produia en casos de camins força importants. Solien tenir una forta em-premta popular i deixaven traces en la toponímia. Així doncs, estem convençuts que aquest topònim fa

106

referència a l’existència d’un pont medieval que devia estar situat sobre el camí ral, i que ben probable-ment salvava el principal curs d’aigua dels que hi ha a Sant Climent: la mateixa riera de Sant Climent. De moment tenim dos esments, un de 1238 i l’altre de 1333. El de 1238 ens indica, a més, que aquest pont estava localitzat sota un indret denominat la Regayada, d’emplaçament desconegut, de moment.

• La vila de Sant Climent apareix esmentada cinc vegades. Sembla que té un sector denominat Clotes, paraula que fa referència a un indret deprimit, enfonsat respecte de la resta. Hi ha un esment també a un carrer de la Vall, tot i que no s’hi localitzen cases, sinó una peça de terra.

• Hi ha un indret denominat Palau on hi ha el mas Çalom. Actualment es conserva el topònim riera de Salom, una de les tributàries de la riera de Sant Climent.

• Les depressions planeres o vessants suaus entre turons reben el nom de comes:10 coma Gelena, coma del Llor, coma de Montbaig, coma dels Escarabats, coma deQuerol, coma de les Valls, coma de l’Àl-ber. Un indret simplement es denomina la Coma. Dels topònims esmentats, també es conserven a la toponímia actual la coma Gelena, la coma de Montbaig i la coma de Querol. La coma del Llor fa re-ferència a la vall que hi ha més enllà de l’Angle, a Sant Boi, on hi havia l’establiment del Llor. La co-ma de l’Àlber no sabem on era, de moment.

• La coma dels Escarabats probablement fa referència al topònim actual de les Comes, i riera de les Comes, que designa la capçalera de la vall des Escarabats, una altra de les valls tributàries de la rie-ra de Sant Climent.

• Pel que fa a la coma de les Valls, fa referència a la capçalera de la riera de Salom, on es localitzen els masos de can Colomer de les Valls i can Mas de les Valls. Ipsas Valles (les Valls) és un topònim ja documentat al segle XI, que surt al Cartulari de Sant Cugat.11

• Hi ha tres topònims molt repetits, i que actualment no es conserven: el Breç, el Tascal i el Racó. Els dos primers ja apareixen esmentats en altres documents medievals del segle XII.

• La Roca Ventosa probablemente fa referència a l’Era Ventosa esmentada com a un dels límits dels alous del Monestir de Sant Cugat en el terme d’Eramprunyà al segle XI.12 El topònim s’ha conservat al mapa cadastral modern.

• El topònim Bosquerons (algun cop escriuen Becarons) s’ha conservat i apareix al mapa cadastral mo-dern de Sant Climent. Segons ens explica en Josep Maria Cervelló, «el terme de Buscarons, surt en un relat excursionista de finals del XIX com un lloc on el torrent havia excavat un pont natural en-mig de vinyes».13

• La Torradora probablement fa referència al Puig de na Terrada o la Terrada, que també apareix al ca-dastre modern.

• Els topònims denominats el Gorg, Ça Calm, costa de l’Arenal, Maioles, Ferrer, Croses i coll de Rou-res, que s’esmenten una vegada, no sabem on estaven, tot i que el Gorg fa referència a un clot en una riera i l’hem situat prop del nucli urbà.

• Finalment, hi ha dos esments interessants que permeten relacionar les localitzacions de diversos to-pònims: un document (T-24, del 1332), fa referència a tres peces de terra contigües, situades respec-tivament als Escarabats, la Regayada i la Clota (o Clotes).

En definitiva, la informació recollida ja ens comença a permetre d’efectuar algunes relacions entre to-pònims, que facilitaran el seu posterior emplaçament al mapa. Igualment, tenim el preciós esment a

10. Al Pirineu, les comes són «muntanyes altes unides, cobertes de gespa, de gran extensió, en què no hi ha ni penyes ni precipi-cis, on hi ha pastures per a ramats», però aquesta definició no s’aplica al nostre entorn. Coma, en el nostre context, vol dir «espai de terra que hi ha entre dues muntanyes o alçàries poc distants entre sí». Vegeu J. BALARI, Orígenes históricos de Cataluña, Sant Cugat, CSIC, 1964, vol. I, p. 141. Agraeixo a Xavier Parellada, Josep Maria Cervelló i Pere Izquierdo els aclariments i correcions sobre aquest punt.11. Cartulari de Sant Cugat, edició de J. Rius, doc. 372, vol. II, Barcelona, CSIC 1946, p. 18. 12. Cartulari de Sant Cugat, edició de J. Rius, doc. 436, vol. II, Barcelona, CSIC 1946, p. 80-81.13. Josep Maria Cervelló, de Sant Boi, comunicació personal per correu electrònic, 16/10/2009.

107

l’existència d’un pont medieval a Sant Climent, fet que fins ara, creiem, havia passat desapercebut.

El camí ral a les confessions i establiments del 1391, 1458, 1528 i 1599.

A partir del buidatge del llibre 7 A-122 de l’ABE, trobem una sèrie de finques, situades en determina-des partides de terra, que termenen amb camins, especialment el camí reial.

1 Una peça a la Coma de l’Àlber, que limita al sud amb el «Caminus Regali» (plec 9, de Guillem Ta-salió).

2 Una peça a la Coma Doya, que termena al nord amb el «Cami Reial que porta a Vilafranca del Pe-nedès» (plec 9, de Guillem Tasalió).

3 Una peça al Querol, que limita al nord amb el «camí que va a Torrelles» (plec 15, d’Arnau Bruloni).4 Una casa, el mas Ferrer, que termena al sud amb «lo carrer Nou» i al nord amb un «carrer públic»

(plec 19, de Guillem Ferrer).5 Unes cases que limiten, a llevant amb el «vieo tangente ad vieo novum» (plec 20, d’Andreu Raurich).6 Un estar o corral que limita a l’est amb la Carnisseria i al sud amb la «Pobla de Sant Climent» (plec

20, d’Andreu Raurich).7 Unes cases que limiten, a llevant i al nord, amb la «plaça», i a ponent amb el «camí ral» (plec 21 de

Pere Pagès).8 Una casa al «camí nou», que limita a midgia amb la «Pobla» i al nord amb el «Camí nou» (plec 22,

Bertomeu Castelló).9 Unes cases «al carrer Major» (plec 31, de Pere Oller).10 Quatre cases «junt a la plaça de Sant Climent» (plec 33bis, de Guillem Vedell).11 Una peça a «la Pobla, iuxta villam Sancti Clementis» (plec 35, de Guillem Bonet).12 Cases al «camí Nou de Sant Climent» (plec 44, de Ferrer de Podiol).13 Una peça a la «Vila Veya» (plec 59, de la muller de Bernat Salom).14 Una peça a «lo pont» (plec 71, de Climent Moragues).15 Una peça al lloc denominat «camp del pont» (plec 72, de Ferrer Lampart).16 Un estar o casa al lloc dit «Clotes» (plec 83, de Pere Vingut).

Del Llibre d’establiments de 1390-1391 de l’AHPNB treiem les següents referències:

17. Tres peces de terra a «la carretera de la Vall» (f. 3, nom il·legible).18. Una casa a la «Popula nova» que limita a dues vies públiques (establiment a Jaume Deulofeu)19. Dues peces a la «carrera de la Vall» (establiment a Berenguer de Terrassa)20. Una casa que limita a ponent «amb el camí pel que es va al camí nou» i, al nord, «amb el camí ral»

(establiment a Andreu Raurich).21. Una peça al «carrer de la Vall de Sant Climent» (establiment de Bertomeu Ros de Gavà).22. Una peça al «carrer de la Vall» (establiment de Maria, muller de Guillem Ros de la Canal).

Del llibre d’establiment de 1458 de l’APSCL treiem les següents dades:

23. Cases a la «popula nova», que termenen a llevant, sud i nord amb vies (confessió de Martí Soler, f. 3-3v).

24. Dues peces als Escarabats, que termenen a migdia amb el camí Reial i al nord amb el torrent dels Escarabats (confessió de Romeu Panyella, f. 5 i 5v).

25. Tres feixes contigües a la Vall dels Escarabats, que termenen a migdia amb el «Camí Reyal de les Valls» i al nord amb la «riaria de la Coma dels Scarabats» (confessió d’Antoni Pagès, f. 7v – 8).

108

26. Unes peces a Ses Valls, que limiten al nord amb el Camí Reial i a l’oest amb Melcior Colomer (con-fessió de Climent Bassa de les Valls, f. 11 – 12).

27. El mas Deulofeu, que termena amb el Camí Reial al nord i amb Climent Bassa a l’est (confessió de Melcior Colomer de Sant Climent, f. 14-14v).

28. Tres peces al Tascal, que termenen al nord amb la «carraria publica» i al sud amb Bertomeu Bardi-na (confessió de Beneta, muller de Jaume Gual, f. 21-21v).

29. Una peça al Tascal, que limita amb el «camí de la Vall» (confessió de Gabriel Bauluç, f. 50).30. Una casa, era i pallissa «subtus villa de Sanct Clemente», a «lo pont» que limita amb la Riera de

Sant Climent (confessió de Climenta, muller de Bertomeu Bofill, f. 54-54v).31. Una peça a la Regayada, que limita al nord amb el torrent de l’Angle i a ponent amb el torrent de

Querol (confessió d’Andreu Raurich, f. 64-64v).32. Un corral «quadam patio domorum sive casalot» a Sant Climent, que termena a l’est amb el Camí

Nou (confessió d’Andreu Raurich, f. 64-64v).33. Unes cases al Camí Nou (confessió de Bertomeu Planes, f. 79).34. Un pati «sive stadium domorum, in loco vocato Sa Pobla», amb hort (confessió de Bertomeu Planes,

f. 79).35. Un pati on abans hi havia una casa propera al Camí Nou (confessió de Romeu Panyella, f. 81).36. El mas Pasteller, que termena al nord amb el Camí Ral i el mas Argent, ara d’en Ros (confessió de

Vicenç Bonet, f. 95).37. Cases amb hort a la plaça (confessió de Bertomeu Pagès, f. 97v).38. Cases «en el camí nou de Sant Climent dins del poble» (confessió de Romeu Panyella, f. 124v-135).

Del llibre d’establiments de 1528 de l’Arxiu de Protocols recollim dues dades:

39. Una peça a les Valls, propera a can Colomer de les Valls, que termena al nord amb «vieo regio quo itur de dicta parroquia ad oppidum Villefranche Penitensis» (confessió de Melcior Colomer de Sant Climent).

40. Una casa «quo antiquitur erat tres domus» que són «in sacraria seu vico ipsius parrochie» que limi-ta a llevant i migdia amb el camí reial i el camí que va a l’església i, al nord, amb el camí a les fonts (confessió de Jaume Folquet).

Finalment, del llibre d’actes notarials de l’Arxiu Parroquial de Sant Climent, carpeta 3, volum II (1590-1599) recollim una darrera però important referència.

41. Establiment a Sebastià Mas de les Valls, usufructuari, i Joana Colomer, propietària, del mas Colo-mer de les Valls, amb els següents límits: llevant, honor de Sebastià Mas i Joana Colomer, alou de l’església de Sant Climent (possiblement la peça esmentada a l’anterior nota 39), denominat Mas Nou, a migdia un altre honor de Sebastià i Joana, que és alou del beneficiat de l’ermita de Bruguers, un honor d’Antic Pons de les Canals i tercer honor de Joan Ros de les Canals, a ponent un honor de Pe-re Colomer i, al nord, amb «la serra o camí Ral que va de Sant Climent a Vilafranca del Penedès».

D’aquesta informació en podem treure les següents conclusions:

• Es confirma l’existència del pont (documents 14, 15 i 30). Aquest pont, a més, està sota la vila de Sant Climent i sembla confirmar-se que s’aixeca sobre la riera de Sant Climent. Per delimitar encara més la localització d’aquest pont, recordem que estava situat també sota un indret denominat Regayada. Pel do-cument 31, sabem que aquest indret era el triangle situat sota el torrent de l’Angle i a llevant del torrent de Querol. Els dos torrents s’uneixen, i la confluència s’ajunta després amb la riera de la vall dels Esca-rabats, punt a partir del qual es forma la riera de Sant Climent. Sembla doncs que el camí ral travessava

109

la riera de Sant Climent just després de la unió d’aquests torrents, i que tot seguit entrava al poble. Una referència aportada per Dolors Sanahuja indica, a més, que l’any 1211 existia una casa situada «in villa Sancti Clementis, ad pontem apud factoriam», que termenava a cerç amb el carrer «quod tenditur de ecclesiam ad fabricam».14 És a dir, que aquest pont estava construït just al costat de la farga de Sant Cli-ment, un establiment industrial que ja està documentat al segle XI, concretament, els anys 1067 i 1068.15 Val a dir, de tota manera, que un document del 1391 esmenta una peça de terra situada a la «fàbrica ve-lla»,16 és a dir, que abans d’aquella data hi havia hagut una farga que en aquells moments ja estava arru-ïnada. Ignorem si era la farga esmentada entre els segles XI i XIII, o era una d’anterior.

• Apareixen moltes referències al carrer, carrera o carretera de la Vall (documents 17, 19, 21, 22 i 29). Creiem que fa referència al camí que anava des de Sant Climent a Viladecans, tot resseguint i, de vega-des, confonent-se, amb la riera. L’actual carretera entre aquests dos municipis podia haver aprofitat al-guns dels trams d’aquest camí.

• Les referències a carrers dins la vila són molt abundoses, i mostren allò que s’intuïa: que no presen-tava una estructura totalment compacta, sinó que s’hi podien distingir fins a quatre petits ravals. En pri-mer lloc, la Vila Vella (document 13) que probablement és la sagrera o «vicus» esmentada en un altre lloc (document 40). En segon lloc, tenim una nova referència al sector denominat Clotes (document 16),

14. Arxiu de la Catedral de Barcelona, Capellanies i vicaries, Pergamí 3-19-39, citat per DOLORS SANAHUJA, D. SANAHUJA, El territori d’Eramprunyà entre els segles X – XVI. Rubricatum, núm. 3, Gavà, Museu de Gavà, 2002, p. 39. 15. ACA, pergamí 383 de Ramon Berenguer I, F. DE BOFARULL, El castillo y la baronía de Aramprunyá, Barcelona, Enrich y Cia, 1911, apèndix II, p. 151-152. 16. Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, llibre 7, A-122 (no digitalitzat), lligall 22, confessió de Bertomeu Castelló.

Figura 3. Entorn de l’església de Sant Climent amb el parcel·lari del cadastre. (1) església, (2) ac-tual edifici municipal, (3) antiga escola, (4) raconada del carrer de la Poca Farina, (5) carrer de la Poca Farina, abans del Capítol, (6) carrer de l’Es glésia o camí ral, (7) carrer del còdol i (8) traves sia del Còdol. En blau assenyalem un espai circular de radi 30 metres, i en verd l’antic carrer i plaça del Capítol, possible «Pobla Vella»

110

que probablement integrava el carrer Major (document 9). Ambdós sectors, la sagrera o vila vella i el ra-val de les Clotes, situat en una cota inferior, devien tocar-se a la plaça (documents 7, 10 i 37), que actu-ava alhora de punt articulador on confluïen els camins de Torrelles, el de la vall dels Escarabats i el de Viladecans, o carrera de la Vall. Un tercer sector que apareix esmentat amb profussió és la Pobla (docu-ments 6, 8, 11, 18, 23 i 34). En dues ocasions es precisa que és Nova, clarament en oposició a la Vila Ve-lla o sagrera. Un document ens aclareix que la Pobla està al costat de la Vila de Sant Climent. I un altre, que aquesta Pobla, que sembla una agrupació rodejada de camins, limita amb la carnisseria i, cap al nord, amb el quart dels ravals o sectors de la vila: el camí Nou. Aquest camí o carrer Nou apareix es-mentat sis vegades (documents 4, 12, 32, 33, 35 i 38). Al nord tenia una altra via pública, sense nom, que probablement donava al pati del darrere de les cases. Per accedir a aquest carrer Nou, hi havia una «via tangente» o carrer transversal, esmentat dues vegades (documents 5 i 20), que desembocava al camí ral.

• Trobem també referències al camí de Torrelles (document 3) localitzat a la partida del Querol.

• Finalment, tot un seguit de referències ens van determinant la ruta que seguia el camí ral. Especial interès tenen les que el situen a la carena de la serra que divideix les valls dels Escarabats i de les Valls, just per on passa la Carrerada. Ho diu sense cap gènere de dubtes el document 41, i ho confirmen tant els que indiquen que el camí ral estava al sud de la vall dels Escarabats (documents 24 i 25) i els que el situen al nord de les Valls (documents 26, 27 i 39). La documentació, doncs, soluciona els dilemes plan-tejats en l’estudi sobre el terreny del tram entre Sant Climent i Begues, i apunta que indubtablement el camí ral passava per la carena, pel lloc denominat la Carrerada, al menys fins a finals del segle XVI, de moment, ja que fins aquí arriba la documentació.

• Altres referències al camí ral ens el relacionen amb topònims de localització deconeguda: passa pel sud de la Coma de l’Àlber (document 1), o Coma Alba, que potser era l’actual Puig d’Endí, pel nord de la Coma Doyen (document 2), potser l’actual turó del Pedró, i pel nord del mas Pasteller (document 36), que probablement és l’actual can Bonet, ja que era propietat d’en Vincenç Bonet. Tenim un darrer es-ment a un camí públic (document 28), al nord de les propietats d’en Bertomeu Bardina. El topònim de torrent Bardina encara es conserva avui i correspon al torrent que passa pel costat de can Bonet.

Comprovem doncs que la informació proporcionada per la documentació és molt significativa, i permet reconstruir amb certes garanties el trajecte detallat del camí Ral, restituir la microtoponímia medieval (que en alguns casos s’ha conservat fins avui) i fins i tot aproximar-nos a la morfologia urbana medieval i modena de Sant Climent.

Aproximació a la morfologia urbana medieval de Sant Climent

Apronfundim una mica més en la morfologia urbana de Sant Climent a l’època medieval. A la figura 3 mostrem l’entramat de carrerons més proper a l’església. Si es fa l’exercici de dibuixar un polígon que ressegueixi aproximadament les 30 passes preceptives que delimitaven les sagreres medievals,17 segons Jaume Vendrell, «és fàcil trobar la traça de la Sagrera al voltant de l’església de Sant Climent: a Ponent hi havia fins a començaments del XX el cementiri i arribava fins al torrent, a Llevant hi ha la placeta i les escales frontals i pot donar la distància fins a les trenta passes (a l’interior del carrer, hi ha una espit-llera que donava a la façana de l’església i que va quedar cegada amb la construcció de la casa que hi ha tot just sota de l’escala). A cerç, darrere de la rectoria, l’edifici construït a començaments del XX es va menjar tot l’espai lliure de la Sagrera que albergava una àmplia zona on estenien els veïns i que corres-

17. V. FARÍAS, R. MARTÍ i A. CATAFAU, Les sagreres a la Catalunya medieval, Girona, Universitat, 2007.

111

pondria a l’edifici que actualment alberga la cuina del Museu. Finalment, a migdia, al costat del Camí Ral (carrer de l’església) l’espai es força més just. El campanar (segle XI) es menja l’espai i amb prou feines es distancia 10 metres del camí. Però hem de comptar que bona part d’aquest costat es va utilit-zar per a la construcció de l’altar del Sagrat Cor i de les dependències de la rectoria aixecades el 1900».18 És remarcable també el carrer obert en paral·lel al camí ral, que avui rep el nom de carrer de la Poca Fa-rina, i que era anomenat carrer del Capítol fins a començaments dels XX, probable indicació del promo-tor de la urbanització. Aquest carrer i la placeta interior conformen una trama típica medieval. Proba-blement, com indica Jaume Vendrell, aquesta part del poble no va existir fins al XIII, amb el primer ei-xample exterior del nucli originari de la població. Aquest espai podria ser la «pobla vella» que no es do-cumenta, però que segons Pere Izquierdo es dedueix dels esments documentals de la «pobla nova».19

L’existència de la sagrera queda confirmada per altres documents procedents de l’Arxiu de la Catedral, ja que era el rector de la parròquia qui administrava la sagrera, com si en fos el senyor jurisdiccional, i en aquesta època la rectoria de Sant Climent era exercida pel capítol de canonges de la Catedral de Bar-celona. En concret, són dos pergamins del segle XIV. El primer esmenta, en les termenacions d’una ca-sa que Elisenda de Gavà va vendre a Arnau Julià de Sant Climent, la sagrera del poble.20 El segon, de 1328, és un document pel qual el rector de Sant Climent denegava a Bonanat Vedell i la seva muller el permís per fer obres a casa seva, situada a la Sagrera de Sant Climent, a no ser que acceptés que els fes-sin un nou establiment i paguessin una entrada de 15 sous.21

A banda de la sagrera i l’espai de l’antic carrer del Capítol (diguem-li «pobla vella»), el poble medieval s’estructurava al llarg del camí que anava del pont a l’església, que no era altre que el camí Ral. Contrà-riament al que opina Dolors Sanahuja, creiem que es tractava d’un poble obert, sense muralla, aixecat amb l’única protecció legal i efectiva de la immunitat eclesiàstica de la sagrera.22 Pel que fa a la resta de ravals, a partir de les confrontacions extretes dels documents que hem assenyalat més amunt, junt amb el fet que un dels actuals carrers de Sant Climent encara s’anomena Carrer Nou, podem confegir el plà-nol mostrat a la figura 4.

És fàcil justificar l’existència del raval de Clotes (en verd a la Figura 4). Sembla lògic pensar que, un cop plena d’edificacions l’àrea més antiga, la «Vila Vella» dels documents, va sorgir un petit burg o barria-da a banda i banda del camí ral, entre aquesta i el pont. No debades, el sector que hem delimitat com a Clotes està travessat pel carrer denominat actualment carrer Major, que formava part del camí ral.

Entre els dos sectors hi havia una cruïlla important, ja que d’allà hi sortia el camí que portava a Vilade-cans, o camí de la Vall, i també el camí que pujava fins a Torrelles i el brancal que s’endinsava per la vall dels Escarabats. Aquesta cruïlla conforma l’actual plaça de Francesc Macià, i no és difícil imaginar que en temps medievals esdevingués la plaça Major del poble. Les cases de Pere Pagès, que cap al 1391 limiten al nord i a llevant amb la plaça i a ponent amb el camí ral, confirmen aquesta proposta d’ubica-ció.

Un cop consolidats aquests dos sectors, el creixement de la població devia motivar l’aparició d’un nou raval, aïllat de la resta. Es tracta de la Pobla Nova (en color taronja a la Figura 4). No és una denomina-

18. Jaume Vendrell, de Sant Climent, comunicació personal per correu electrònic, 29/12/2009.19. Pere Izquierdo, de Gavà, comunicació personal per correu electrònic, 29/09/2009.20. Arxiu de la Catedral de Barcelona, Capellanies i vicaries, Pergamí 3-19-40, citat per Dolors Sanahuja, D. Sanahuja, obra es-mentada, p. 39. 21. Arxiu de la Catedral de Barcelona, Capellanies i vicaries, Pergamí 3-19-35, citat per Dolors Sanahuja, D. Sanahuja, obra es-mentada, p. 39. 22. Sanahuja infereix l’existència d’una muralla a partir de l’esment a una porta (d’entrada) que està situada al costat de la carnis-seria. Creiem que hi ha un error de transcripció, i on ella llegeix «porta» hauria de llegir «pobla», tal com comentarem a continua-ció.

112

ció desconeguda: a Sant Boi també es documenten la Pobla Arlovina i la Pobla de Sant Pere, al segle XI,23 i al terme de Gavà la Pobla de l’Horta, al nord del nucli urbà primigeni, entorn d’una antiga forti-ficació medieval.24 Aquestes pobles eren ravals aïllats sorgits als segles XI i XII fora dels limits de les viles primigènies. Per ubicar el raval de la Pobla Nova de Sant Climent, ens valem de les referències que indiquen que estava situada a tocar de la vila antiga, i al sud del camí Nou. Mirant el parcel·lari actual, hi ha un indret que s’ajusta perfectament a aquesta ubicació, que existia ja abans de 1900, i que mostra també unes parcel·les petites i molt concentrades: el delimitat pel carrer de Sant Jordi i la travessia No-va. D’alguna manera, aquesta Pobla expandia el nucli de la Vila Vella per la banda del camí ral que va cap al coll de la Creu i Begues, en direcció oposada al raval de les Clotes.

La travessia denominada Nova la separa del darrer dels ravals medievals identificats, el del carrer Nou (en color crema a la Figura 4), un nom que s’ha conservat fins ara. El fet que aquest raval no s’identifi-qui amb la Pobla Nova indica que va aparèixer després, probablement al segle XIII. Les termenacions de les cases confessada per Guillem Ferrer cap al 1391, que esmenta un camí públic al nord del camí Nou ens permet veure hi l’actual carrer Maymó, que limitava aquest raval pel nord. Les confessions d’Andreu Raurich cap al 1391 informen d’un carrer que enllaça el camí ral amb el carrer Nou, que amb tota probabilitat corresponia a l’eix conformat per les actuals travessies del Còdol i de Maymó.

23. M. LLEDÓ BARREDA, J. MIQUEL, «Anàlisi territorial del Sant Boi medieval i modern», 1r. Congrés d’arqueologia medie-val i moderna a Catalunya. Actes, Barcelona 2000, p. 457. 24. J. CAMPMANy, Gavà: històries medievals. 24 personatges gavanencs del passat, Gavà, Associació d’Amics del Museu, 2006, p. 119.

Nou. Mirant el parcel·lari actual, hi ha un indret que s’ajusta perfectament a aquesta ubicació, que existia ja abans de 1900, i que mostra també unes parcel·les petites i molt concentrades: el delimitat pel carrer de Sant Jordi i la travessia Nova. D’alguna manera, aquesta Pobla expandia el nucli de la Vila Vella per la banda del camí ral que va cap al coll de la Creu i Begues, en direcció oposada al raval de les Clotes.

La travessia denominada Nova la separa del darrer dels ravals medievals identificats, el del carrer Nou (en color crema a la Figura 4), un nom que s’ha conservat fins ara. El fet que aquest raval no s’identifiqui amb la Pobla Nova indica que va aparèixer després, probablement al segle XIII. Les termenacions de les cases confessada per Guillem Ferrer cap al 1391, que esmenta un camí públic al nord del camí Nou ens permet veure-hi l’actual carrer Maymó, que limitava aquest raval pel nord. Les confessions d’Andreu Raurich cap al 1391 informen d’un carrer que enllaça el camí ral amb el carrer Nou, que amb tota probabilitat corresponia a l’eix conformat per les actuals travessies del Còdol i de Maymó.

7

8

1

5 3

9

20

6

4

1110

19

1312

1718

15 14

16

2

Figura 4. Localització dels ravals medievals a la trama actual de carrers. (1) camí ral en direcció a Sant Boi, (2) el pont sobre la riera de Sant Climent i la farga adjunta, (3) riera de Sant Climent, (4) carrer Major, (5) riera de la Coma dels Escarabats, (6) plaça Major, (7) camí a Torrelles, (8) camí a la vall dels Escarabats, (9) camí de la Vall, (10) església, (11) carrer de l’Església, (12) carrer Nou, (13) travessia del Còdol, (14) travessia de Maymó, (15) carrer del Còdol, (16) travessia de Sant Jordi, (17) travessia Nova, (18) carrer de Sant Jordi, (19) Pobla Nova, (20) camí ral en direcció a Begues.

Figura 4. Localització dels ravals medievals a la trama actual de carrers. (1) camí ral en direcció a Sant Boi, (2) el pont sobre la riera de Sant Climent i la farga ad-junta, (3) riera de Sant Cli-ment, (4) carrer Major, (5) riera de la Coma dels Esca-rabats, (6) plaça Major, (7) camí a Torrelles, (8) camí a la vall dels Escarabats, (9) camí de la Vall, (10) esglé-sia, (11) carrer de l’Esglé-sia, (12) carrer Nou, (13) travessia del Còdol, (14) tra-vessia de Maymó, (15) car-rer del Còdol, (16) travessia de Sant Jordi, (17) travessia Nova, (18) carrer de Sant Jordi, (19) Pobla Nova, (20) camí ral en direcció a Be-gues

113

A la Figura 5 localitzem totes aquestes cases documentades, les confrontacions de les quals ens han aju-dat a determinar la morfologia urbana medieval de Sant Climent. Aquest nucli urbà acollí un nombre variable de cases, segons els capbreus medievals i moderns: una cinquantena de cases entre 1360 i 1380, de les quals entre 15 i 20 eren propietat de persones o institucions alienes a la senyoria d’Eramprunyà,25 xifra que va minvar fins a 20 cases el 1497, per recuperar-se lentament en segles posteriors: 28 cases el 1516, i entre 60 i 65 cases en el tombant dels segles XVII i XVIII.26

25. J. CAMPMANy, «Senyors i pagesos a Eramprunyà, 1323-1460», Materials del Baix Llobregat, núm. 5 (1999), quadre p. 107. 26. J. IGLÉSIES, Estadístiques de població de Catalunya el primer vicenni del segle XVIII, Barcelona, 1974.27. «Custums del dit Castel de Alaprunya», Llibre de la Baronia d’Eramprunyà, f. 106v - 110v, transcrit per E. DE HINOJOSA, El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la edad media, Madrid, Imprenta de Fortanet, 1905, apèndix X, p. 309.28. ABE, llibre 7, A-122 (no digitalitzat), lligall 76, confessió de Pere Castany. 29. AHPNB, notari Francesc Fuster, 59/15, confessió de Pere Soler de Sant Boi. APSCL, Llibre d’establiments de Jaume Marc IV, f. 32-32v i 69v, confessions de Bertomeu Bardina i Joan Ferrer.

Assaig de localització de la toponímia menor medieval

A banda dels topònims esmentats i localitzats més amunt, tenim diversos casos de topònims encara no localitzats: la coma Alba o de l’Àlber, la coma Doyen, el Breç, el Tascal i el Racó, juntament amb el Pa-lau, Gorg, Ça Calm, Costa de l’Arenal, Maioles, Ferrer, Croses i el Coll de Roures.

Pel que fa al Tascal, el document del Llibre de la Baronia que hem estudiat indica clarament que és un topònim reiteratiu, és a dir, que fa referència a diversos indrets que tenen ja els seus propis topònims però que, en tenir característiques d’explotació econòmica semblant, sovint reben una denominació co-muna.

Diu aquest document: «tota la vayl deçcarabats qui es a Sant Climent es del senyor Rey quitia, e la vayl deç Querol e del Brech es del senyor Rey quitia. E aço sapella taschal de Sent Climent».27 Queda clar, doncs, d’una banda, que la vall del Querol i la del Breç són molt properes, gairebé contígües, i que el Tascal és un nom conjunt que reben una sèrie de predis situats tant a la vall dels Escarabats com a la vall de Querol i la del Breç.

Assumit això, la vall del Breç podria fer referència al vessant del turó de Montbaig que mira a Sant Cli-ment, drenada pel torrent Bardina (topònim ja documentat en forma de nom al segle XI, que esdevingué nom de masia. Creiem que aquesta masia era l’actual can Bonet, que està situada justament a la conflu-ència entre el torrent Bardina i la riera de Sant Climent).

Pel que fa al Tascal, als documents trobem peces situades a la «coma dels Escarabats, al lloc dit Tas-cal»,28 i d’altres situades al Tascal que termenen amb la «riera de la Vall», fent referència a la riera que baixa cap a Viladecans, una altra peça situada al Canyamàs de Sant Climent termenava amb la riera de Viladecans i el camí al Tascal, i encara una altra estava situada al «Tascal de la Figuereta»,29 i termena-va amb el camí de la Vall, dades que confirmen que el Tascal fa referència a peces situades en aquestes tres valls del terme. A l’època medieval, altres sectors amplis de Gavà i Viladecans rebien també el ma-teix nom de Tascals.

En aquest mateix document s’esmenta el mas de Coyl Darla, de la Canal. La Canal és el topònim que rep la part superior de l’actual riera de Sant Llorenç. Per un altre document, sabem que aquest mas es-tava en terme de Sant Climent. L’esment del coll potser fa referència a l’actual coll de can Bori, i potser el mas de Coyl Darla era aquesta masia, actualment enderrocada. Un document del 1391 ens esmenta que al Coll Darla hi havia un mas denominat Riera (potser can Riera Vell?),30 i un altre de la mateixa època esmenta dues peces situades al Coll Darla, que termenen al nord amb el Puig Aguilar, la cota més

114

elevada de la serra de Miramar.31

El que no hem pogut situar és l’important topònim de Racó, que surt esmentat força vegades, però no-més en els documents de l’inventari, i no en els capbreus d’entre finals del XIV i inicis del XVI. Podria tal volta fer referència a l’actual partida de la Camagriga (topònim que creiem que deriva de Coma Gre-ga, és a dir, coma plantada de vinya de tipus grec). En aquesta partida hi ha una font i configura una zo-na que queda en un racó, mirada des del camí de la vall dels Escarabats.

També difícil és la localització del lloc denominat Palau. Ja hem esmentat que en aquest indret hi havia el mas Çalom. Però un altre document, del 1391, localitza una peça de terra a l’indret de l’Angle, «anti-gament Palau».32 I un document del 1458 esmenta la riera de Salom, o sigui que el topònim medieval Salom existia.33 Per tant, potser Salom i Palau són dos llocs diferents. Si això fos així, caldria ubicar el

30. ABE, llibre 7, A-122 (no digitalitzat), lligall 47, confessió de Jaume Riera. 31. AHPNB, notari Francesc Fuster, 59/15, confessió de Berenguer Gerona d’Oliveres, de Castelldefels.32. ABE, llibre 7, A-122 (no digitalitzat), lligall 18, confessió de Pere Vingut. 33. APSCL, Llibre d’establiments de Jaume Marc IV, f. 80, confessió de Climent Romaguera.

A la Figura 5 localitzem totes aquestes cases documentades, les confrontacions de les quals ens han ajudat a determinar la morfologia urbana medieval de Sant Climent. Aquest nucli urbà acollí un nombre variable de cases, segons els capbreus medievals i moderns: una cinquantena de cases entre 1360 i 1380, de les quals entre 15 i 20 eren propietat de persones o institucions alienes a la senyoria d’Eramprunyà,25 xifra que va minvar fins a 20 cases el 1497, per recuperar-se lentament en segles posteriors: 28 cases el 1516, i entre 60 i 65 cases en el tombant dels segles XVII i XVIII.26

1

12 10

4

89

3

11

52 6 7

Figura 5. Localització de cases esmentades a la documentació medieval. (1) cases d’Andreu Raurich, 1458; (2) cases de Jaume Folquet, 1528; (3) cases d’Andreu Raurich, 1391; (4) casa de Pere Pagès, 1390; (5) casa de Climenta, muller de Bertomeu Bofill, 1458; (6) i (7) cases de Guillem Ferrer, 1391 i Andreu Raurich, 1458; (8) casa de Bertomeu Castelló; (9) casa de Jaume Deulofeu, 1391; (11) casa de Martí Soler, 1458; i (12) corral d’Andreu Raurich, situat al costat de la carnisseria (10).

25 J. Campmany, «Senyors i pagesos a Eramprunyà, 1323-1460», Materials del Baix Llobregat, núm. 5 (1999), quadre p. 107. 26 J. Iglésies, Estadístiques de població de Catalunya el primer vicenni del segle XVIII, Barcelona, 1974.

Figura 5. Localit-zació de cases es-mentades a la do-cumentació medie-val. (1) cases d’An-d r e u R a u r i c h , 1458; (2) cases de Jaum e Folquet , 1528; (3) cases d’Andreu Raurich, 1391; (4) casa de Pere Pagès, 1390; (5) casa de Climen-ta, muller de Ber-tomeu Bofill, 1458; (6) i (7) cases de Guil lem Ferrer, 1391 i Andreu Rau-rich, 1458; (8) casa de Bertomeu Cas-telló; (9) casa de Jaume Deulofeu, 1391; (11) casa de Martí Soler, 1458; i (12) corral d’An-dreu Raurich, situ-at al costat de la carnisseria (10)

115

Palau en algun lloc proper a l’Angle, és a dir, al llarg del tram del camí Ral entre l’estret de Roques i el poble de Sant Climent.

Un altre topònim difícil de situar és el Gorg. Un document ens parla d’una peça situada a les Valls, de-nominada «la peça del Gorg», mentre que un altre ens parla d’un hort situat al Gorg que termena a lle-vant amb la riera dels Escarabats.34 Potser es tracta de dos indrets diferents, però amb la mateixa deno-minació. És clar que un gorg és una clotada en una riera, i al sector n’hi ha força, de clotades.

34. ABE, llibre 7, A-122 (no digitalitzat), lligall 83, confessió de Pere Vingut, i APSCL, Llibre d’establiments de Jaume Marc IV, f. 64-64v, confessió d’Andreu Raurich.

Figura 6. Assaig de localització dels quatre ravals de Sant Climent identificats a la documentació medieval, amb alguns dels topònims fora vila. Sota la Sagrera o Vila vella (en gris a la figura) hi havia l’indret de Clotes (en verd), a tocar del pont del camí ral sobre la riera de Sant Climent. A la banda sud, hi havia el Camí Nou (en groc) i la

Pobla (en taronja)

116

Pel que fa a la Regayada, ja hem esmentat abans on estava situada, aigües amunt de la riera de Sant Cli-ment, abans del punt d’unió amb el torrent de l’Angle. El nom fa potser referència als recs o construcci-ons hidràuliques que utilitzaven les fargues medievals que, com se sap, depenien de la força de l’aigua per moure els martinets. La localització de la farga al costat del pont i sota el paratge de la Regayada suggereix si més no aquesta possibilitat.

Altres topònims són més fàcils d’ubicar. A la Roca Ventosa, per exemple, esmentada múltiples vegades, s’ubicava una peça de terra que limitava al sud i a l’oest amb el torrent de Querol,35 localització coinci-dent amb la que li atorga el mapa actual del cadastre.

Un altre topònim documentat és el de les Pedres, on hi ha una peça que termena, a l’est, amb el torrent Bardina.36 Ambdós noms encara es conserven. I la ubicació de la Serra de Torrelles esmentada en un darrer document referit a una peça a la vall dels Escarabats també sembla òbvia.37 Finalment, un es-ment al Pla de Mirambell, un indret on el 1458 Sibila, muller d’Antoni Mayol de Gavà «possitis cons-truire molendino per molendo bladum» per fer el qual ja tenia permís concedit des del 1373.38 Creiem molt probable que es tractés del mas després conegut com can Tallada, on hi hagué en època moderna un molí fariner. Altres topònims, només esmentats un cop, no estem en condicions d’ubicar-los, de mo-ment.

A partir de totes aquestes consideracions, presentem la Figura 6, amb la toponímia menor medieval de Sant Climent que hem pogut fixar.

Notícies del camí ral en època moderna

Al llarg d’aquest treball hem pogut determinar doncs el traçat del camí ral, almenys fins a finals del se-gle XVI. Precisament en aquesta època, el camí va ser objecte d’atenció per part d’altes instàncies: el 1581, els jurats de Valls i Vilafranca van escriure als consellers de Barcelona exposant llur desig que s’adeqüés el camí i es fes apte per a que els carros circulessin des de Barcelona fins a les seves ciutats, i demanaven que Barcelona arreglés la collada de Begues i el pont de Sant Boi. Els jurats de Vilafranca explicaven que, el març de 1578, havien començat a moure la proposta d’arranjament del camí pel ter-me de Begues, i que va buscar diverses ofertes de particulars per fer-ho, però que des d’aleshores no s’ha-via avançat. Els vilafranquins raonaven que l’adequació del camí ral seria profitosa per a Barcelona, ja que d’aquesta forma es podria transportar el blat des de Valls, Castella i Aragó fins a Barcelona «sense perill del mar i de les costes, sempre subjectes a lladres i corsaris». En concret, demanaven fer el pont de Sant Boi (que des de l’època medieval havia estat substituït per un pas de barques) i la reparació del camí un tram de menys de dues llegües, entre Sant Climent i Begues.39

Davant d’aquestes peticions, el Consell de Cent va adoptar una actitud molt passiva. Va encarregar l’ela-boració d’informes i dictamens tècnics previs (que, si s’han conservat, no hem sabut trobar) i amb el pas del temps les propostes van anar quedant arraconades. Si es va fer alguna cosa, poca devia ser, ja que un segle i escaig després el camí seguia no sent apte per a carruatges. Ho sabem per l’informe que en va

35. APSCL, Llibre d’establiments de Jaume Marc IV, f. 5-5v, confessió de Romeu Panyella. 36. APSCL, Llibre d’establiments de Jaume Marc IV, f. 106v, confessió de Bernat Ros de Gavà. 37. APSCL, Llibre d’establiments de Jaume Marc IV, f. 79, confessió de Bertomeu Planes. 38. APSCL, Llibre d’establiments de Jaume Marc IV, f. 120, confessió de Sibila, muller d’Antoni Mayol.39. AHCB, 1B.X-48, Cartes comunes originals, any 1581, f. 90, citat per J. CARRERA PUJAL, Historia política y económica de Cataluña. Siglos XVI-XVIII, vol. 1, Barcelona, Casa Bosch , 1947, p. 525-526. Aquest setembre de 2009 hem intentat consultar l’original del document, però a l’AHCB ens han informat que actualment això no és possible a causa del precari estat de conserva-ció en què es troba. Per tant, hem hagut de refiar-nos dels extractes publicats per Carrera Pujal, i traduir-los.

117

fer el comte de Darnius, l’any 1726,40 que transcrivim sencer, en l’apartat del camí ral que ens interessa: «Este camino hasta llegar a Sant Climent es bueno y carretero, de Sant Climent hasta Begues todo des-filado, con una grande subida. Mas, rodeándola, se puede hazer carretera. Y de aquí hasta Vilafranca, es camino llano y con mucha facilidad se le hacia carretera». Així doncs, sembla clar que el camí, des-prés del segle de conflictes caracteritzat per la Geurra dels Segadors, primer, i per la se Successió, des-prés, seguia patint les problemàtiques denunciades pels jurats de Vilafranca i Valls a finals del segle XVI.

Conclusions

Utilitzant com a material bàsic el mapa actual de cadastre (amb la informació que facilita de partions de finques, parcel·lari urbà i estructura de la propietat) i els documents medievals i moderns (principal-ment d’origen notarial) que hem pogut espigolar de diversos arxius, hem pogut acomplir tres objectius:

1) determinar amb gairebé total seguretat el traçat del camí ral dins del terme de Sant Climent fins a inicis del segle XVIII.

2) realitzar una aproximació a la morfologia medieval de la vila de Sant Climent de Llobregat, tot identificant els seus principals ravals o nuclis de població.

3) localitzar una sèrie de topònims medievals que apareixen profusament a la documentació. Alguns els hem pogut situar sense gaire marge d’error; i per als altres fem una proposta o assaig de loca-lització.

Les conclusions han quedat reflectides en una sèrie de plànols que acompanyen aquest article. Esperem que futures recerques confirmin, desmenteixin o complementin les nostres conclusions.

RECERQUES ADDICIONALS

La divulgació del present treball entre el col·lectiu d’estudiosos que estan treballant el camí ral de Sant Climent (a través del web del Centre d’Estudis de Gavà: http://centredestudis.entitats.gavaciutat.cat/archivos/23-378-document/cami-ral-medieval-sant-climent.pdf) ha comportat tota una sèrie de comen-taris, correccions, suggeriments i aportacions que ens han animat a corregir el treball original i ampli-ar-lo afegint-hi un nou capítol. Això va donar lloc a una segona versió del treball, que va generar encara més debat. Finalment, hem refós parcialment les conclusions del debat en allò que feia referència al que aquí s’hi deia i hem elaborat una tercera –i esperem que definitiva– versió.

El principal suggeriment, provinent d’en Xavier Parellada i Francesc Sánchez, de Begues, d’en Xavier Sànchez de Sant Boi, i d’en Pere Izquierdo, de Gavà, fa referència a l’estudi del parcelari, més exacta-ment, dels límits del parcel·lari, per determinar la posició del camí respecte de les diferents peces de ter-ra. A la Figura 7 mostrem l’actual parcel·lari del mapa informatitzat del cadastre, superposat amb l’oro-grafia.

40. OLEGUER DE TAVERNER I D’ARDENA, Guía de los caminos más principales del Principado de Cataluña, Biblioteca Nacional, ms 10529.

118

Figura 7. Parcel·lari de Sant Climent tal com el mostra la informació de domini públic del cadastre disponible en línia. A la figura presentem el corresponent als polígons 7, 8 i part del 9 del terme municipal de Sant Climent de Llobregat. És molt rellevant que, en el tram sobre can Colomer de les Valls, marcat amb un cercle, l’actual traçat de la carrerada (doble línia vermella amb interliniat blanc) discrepa de les termenacions de les finques i dels po-lígons 7 i 8. Cal concloure que, en aquest punt, el traçat antic del Camí Ral o Carrerada seguia les termenacions,

i no l’actual traçat

Abans de passar a analitzar la Figura 7, cal tenir en compte una sèrie de consideracions:

• Als plànols cadastrals, les parcel·les estan agrupades en polígons. No hi ha parcel·les que ocupin dos polígons.

• Els polígons acostumen a venir definits per accidents naturals o orogràfics permanents: carenes, cur-sos d’aigua o, molt especialment, camins importants. A la figura, el polígon 7 ve delimitat pel camí del fons de la vall de Salom (N), el camí de can Bori (E), la riera de Sant Llorenç (S) i el terme mu-nicipal (W). El polígon 8 ve delimitat per la Carrerada (N), el camí del cementiri (E), el camí del fons de la vall de Salom (S) i el terme municipal (W). I, el polígon 9, està delimitat per la Carrerada (S), el camí dels Escarabats (N) i el terme municipal (W).

• El plànol cadastral, i la divisió en polígons, es fixa definitivament en les mesures sobre el terreny fe-tes entre finals del segle XIX i principis del XX.

• Les parcel·les, en canvi, provenen de les descripcions contingudes al registre de la propietat, antiga-ment registre d’hipoteques, que s’estableix a l’Estat aproximadament cap al 1789. Aquestes descrip-cions, de caràcter notarial, provenen d’antics capbreus o precaris senyorials. En el moment d’inscriu-re les respectives finques al registre d’hipoteques, els propietaris van portar-hi els documents que en demostraven la propietat, i en molts casos es tractava de capbreus dels segles XVI o XVII.

119

• En conseqüència, el mapa cadastral reuneix informació de diversos moments històrics: d’una banda, del parcel·lari original del segles XVI o XVII (o inclús d’abans). D’altra, de les modificacions succes-sives provocades per particions de finques a causa d’herències, compravendes o donacions. I, final-ment, de la racionalització dels termes municipals a través dels polígons cadastrals, operació que cor-respon a finals del segle XIX i inicis del XX.

El que intentarem ara és, a partir de la morfologia del mapa cadastral actual, extreure informació cro-nològica en relació als dos camins que ens susciten especial interès: el camí de fons de vall i el camí de la carena, o Carrerada.

Tots dos camins són actualment límits de polígon cadastral. Per tant, tots dos camins es remunten, com a mínim, a finals del segle XIX.

Analitzarem ara la interacció entre camins i termenals de finques.

Una anàlisi independent portada a terme per Pere Izquierdo ha donat lloc a la Figura 8, en què es mos-tra el tram del camí que ascendeix cap a la carena de la Carrerada.

Com conclou Pere Izquierdo, «l’ascens pujava recte des de Sant Climent a la carena: és típic dels camins ramaders, molts dels quals es remunten a la prehistòria». Aquest ascens, remarca Izquierdo, «trenca el camí [del cementiri] en angle recte. Els altres accessos a la carrerada són posteriors a la delimitació de les finques».41

41. Pere Izquierdo, de Gavà, comunicació personal per correu electrònic, 24/09/2009.

Figura 8. Superpo-sició del plànol to-pogràfic, el parcel-lari del cadastre i les fotos aèries del vol am er icà del 1956, realitzada per Pere Izquierdo. En rosa s’assenyalen les partions entre pol ígons cadas -trals. Amb un cer-cle verd mostrem un tram de l’actual pista que se separa de les termenals de finques, que mar-quen el camí origi-nal. Amb una fletxa blava assenyalem l’actual via d’accés a la Carrerada, en ziga-zaga, que tam-bé és posterior a la parcel·lació del sec-t o r. Fon t: Pere Izquierdo

120

Per la nostra part, hem seguit la metodologia de comptar el nombre de partions de finques que van a pa-rar, perpendicularment, als dos camins en discussió: el del fons de la vall i el de la Carrerada. De totes aquestes partions, algunes tenen continuïtat a banda i banda del camí, com si el travessessin. En aquest, cas, podríem pensar que el camí és posterior a aquestes partions, és a dir, que el camí s’ha obert sobre una finca prèviament delimitada. Si no hi ha continuïtat a banda i banda, en canvi, podríem pensar que el ca-mí ja hi era quan es va delimitar aquella partió, i que la finca s’ha delimitat amb posterioritat del camí.

El resultat de la nostra recerca és el següent:

• Per a la Carrerada (amb lescorreccions assenyalades amb els cercles verds a les Figures 7 i 8), tenim que hi connecten perpendicularment un total de 36 termenacions de finques. D’aquestes, només 6 (tres vegades dues termenacions coincidents a banda i banda del camí) tenen continuïtat. Direm doncs que l’índex de «modernitat» del camí és de 6/36, és a dir, un 17%. Un camí molt antic tindria un ín-dex proper al zero. Un camí molt modern, un índex proper al 100%.

• Amb el camí del fons de la vall hi connecten perpendicularment un total de 33 termenacions de fin-ques. D’aquestes, un total de 20 (deu vegades dues termenacions coincidents a banda i banda) tenen continuïtat. L’índex de «modernitat» del camí és del 59%. I un 41% de termenacions serien poste-riors al camí.

Ara bé, les conclusions no poden ser taxatives. En primer lloc, com indica Pere Izquierdo, «la divisòria de terres no és la carrerada sinó la carena. Quan la carrerada se’n separa, les partions van per la carena (...) El fet que a la carena hi vagin a parar moltes més divisòries pel costat nord és el que desequilibra l’índex. Resulta que el vessant nord de la serra està molt més fragmentat que el costat sud, amb finques molt més petites. Mentre que les Valls sempre van pertànyer a unes poques famílies, molt conservado-res amb la institució de l’hereu (...) En canvi el camí de la vall, que va per mitja vessant, segueix fent de divisòria de finques quan entra en terme de Begues, encara que tan sols es creua amb dues divisòries, una de les quals és el propi terme municipal, que el travessen de banda a banda sense relació geomètri-ca cronològicament significativa».42

Per tant, podríem concloure, amb tots els matisos pertinents, que tant l’obertura de la Carrerada com la del camí de la vall semblen prèvies a la parcel·lació del sector. Hem de pensar que aquesta parcel·lació, al-menys en els principals casos, és molt antiga, ja que les grans masies del sector (can Colomer dels Esca-rabats, can Mas de les Valls, can Colomer de les Valls) tenen origen medieval. I els camins semblen, per tant, molt antics, anteriors o, com a molt, coetanis, a l’organització medieval de l’espai en aquest sector.

El segon lloc, la formació del parcel·lari del sector, correspon clarament a l’època medieval i moderna. En origen, en època romana i tardoromana, possiblement aquest sector eren boscos que eren explotats marginalment, esquema que es va mantenir durant la conquesta franca, excepció feta de diversos arti-gaments.

Ja hem remarcat en algun altre lloc que Sant Climent presenta, encara al segle XIV, una especial con-centració de terres tingudes en alou per particulars, en general petits propietaris. Ho sabem perquè una de les accions que realitzaren els Marc en entrar a la baronia d’Eramprunyà va ser comprar el dret de cobrar censos sobre aquestes terres als seus propietaris.43 Era una inversió de futur, una manera de ga-rantir la continuïtat patrimonial del llinatge: a canvi dels diners, es garantien el cobrament de censos

42. Pere Izquierdo, de Gavà, comunicació personal per correu electrònic, 29/09/2009 i 30/09/2009.43. J. CAMPMANy, «Economia, poder i territori a Gavà al voltant de l’any 1000», Actes de les Jornades Gavà mil anys, Gavà, Associació d’Amics del Museu, 2002, p. 41-42.

121

perpetus. Que aquestes operacions fossin possibles vol dir que, fins aleshores, aquestes parcel·les eren franques, alous lliures de cens. I, de fet, els fogatjaments generals de mitjan segle XIV ens indiquen l’existència d’entre 15 i 20 focs no depenents del senyor del castell. Cosa que comporta possibles artiga-ments de terres fiscals al segle X.

Un altre fet argument a favor d’aquest possible artigament en aquesta època: l’existència d’una església –sant Climent– esmentada ja al segle X, i amb sagrera medieval, però que no és parròquia fins a finals del segle XI.44 No és parròquia perquè no surt així esmentada als documents, i perquè el delme –pres-tació de planta geogràfica parroquial– es pagava al castell i a la seva església de Sant Miquel d’Eram-prunyà, i no a l’església de Sant Climent. A més, val a dir que encara al 1546 la cúria romana reconei-xia, mitjançant butlla,45 la unió eclesiàstica perpètua entre Sant Climent i Sant Pere de Gavà (l’antiga ca-pella matriu de Sant Miquel del castell havia esdevingut sufragània d’aquesta, a la plana, que n’havia heretat els drets), i d’ambdues al Capítol barceloní, unió eclesiàstica que no es trencaria fins a inicis del segle XVIII. Fins aleshores, entre el 1546 i el 1711, un mateix rector compartia la titularitat d’ambdues parròquies. La relació immemorial entre Sant Climent i Eramprunyà es pot remuntar, doncs, als primers anys de la conquesta franca del nostre sector.

Per tant, tot fa pensar que la colonització del terme de Sant Climent –que tenia ja un assentament per-manent com a mínim al segle X, coincidint amb la conquesta franca– va ser efectuat per artigaires. Més endavant, a finals del segle XI, quan ja ningú no discutia l’apropiació laica dels delmes castellers, els ai-res de reforma gregoriana devien propiciar la transformació de l’església en parròquia i la constitució d’una sagrera que els protegia i els garantia immunitat respecte del naixent poder feudal.

Tot aquest excurs serveix per argumentar que el parcel·lari del sector es va configurant a partir del mo-ment de la conquesta franca, primer a través dels artigaments dels pioners a inicis del segle X, i després ja a través dels establiments de les diverses masies, a partir de la segona meitat del segle XI.

Durant l’època medieval sabem que existia un mercat de la terra, que les heretats es desintegraven de vegades per satisfer deutes o pagar dots, i per tant el parcel·lari no es mantenia incòlume. No obstant ai-xò, aquest mercat de la terra, abans de la Pesta Negra, tenia un desenvolupament petit. Les reparcel-lacions eren poques en nombre, i el gruix de les transaccions deixava invariable el parcel·lari bàsic del terme.46 Aquest mercat s’incrementà després de la Pesta Negra, i tot al llarg del segle XVI,47 fins al se-gle XVIII, data en què la puixança de l’agricultura, especialment a la nostra zona, tan propera al gran mercat barceloní, va motivar una acceleració del mercat de la terra, i un augment de les parcel·lacions.

Possiblement al llarg del segle XVIII es va adequar el camí del fons de la vall, perquè l’acceleració eco-nòmica general del país al segle XVIII va tenir un reflex en l’evolució de la xarxa de camins, això és sa-but.48 Ja hem vist que ni a finals del segle XVI, ni a principis del XVIII, el camí que comunicava Sant Climent i Begues no era apte per a carruatges. Se’n queixaven els jurats de Vilafranca i el comte de Dar-

44. J. CAMPMANy, «Economia, poder i territori a Gavà al voltant de l’any 1000», Actes de les Jornades Gavà mil anys, Gavà, Associació d’Amics del Museu, 2002, p. 44. 45. Arxiu Diocesà de Barcelona, Parroquials 413, Sant Pere de Gavà, lligall 2, Unio Ecclesiarum Parrochialum Sancti Clementis de Lupricatuo et Sancti Petri de Gavano Mensa Capitularis Barcinonensi per Paulum Papam III sexto nonas Julii Pontificatus eius anno duodecimo, hoc est 1546. 46. Vegeu, per exemple, J. DE BOLÓS, El mas, el pagès i el senyor. Paisatge i societat en una parròquia de la Garrotxa a l’edat mitjana, Barcelona, Curial, 1995, p. 137-148. 47. L. DONAT, «Contractes ad laborationem i establiments de masos després de la Pesta Negra (1349)» i P. GIFRE, «Mercat de la terra i formació de patrimonis agraris (1486-1720). Una primera aproximació», dins R. Congost i Ll. To (Eds), Homes, masos, història. La Catalunya del Nord-est (segles XI-XX), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 125-149.48. M. VIVES, L’evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix. Des de l’època romana fins al tercer decenni del segle XX, Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2007, p. 20-21.

122

antic tindria un índex proper al zero. Un camí molt modern, un índex proper al 100%.

o Amb el camí del fons de la vall hi connecten perpendicularment un total de 33 termenacions de finques. D’aquestes, un total de 20 (deu vegades dues termenacions coincidents a banda i banda) tenen continuïtat. L’índex de «modernitat» del camí és del 59%. I un 41% de termenacions serien posteriors al camí.

Ara bé, les conclusions no poden ser taxatives. En primer lloc, com indica Pere Izquierdo, «la divisòria de terres no és la carrerada en sinó la carena. Quan la carrerada se'n separa, les partions van per la carena (...) El fet que a la carena hi vagin a parar moltes més divisòries pel costat nord és el que desequilibra l'índex. Resulta que el vessant nord de la serra està molt més fragmentat que el costat sud, amb finques molt més petites. Mentre que les Valls sempre van pertànyer a unes poques famílies, molt conservadores amb la institució de l'hereu (...) En canvi el camí de la vall, que va per mitja vessant, segueix fent de divisòria de finques quan entra en terme de Begues, encara que tan sols es creua amb dues divisòries, una de les quals és el propi terme municipal, que el travessen de banda a banda sense relació geomètrica cronològicament significativa».42

Figura 9. Imatge del Google Earth facilitada amb la dimensió vertical ampliada tres vegades per exagerar el relleu. Correspon al fons de les Valls. En blanc, el camí que denominem del fons de la vall. La Carrerada discorre per la carena de la muntanya de la dreta. Font: Pere Izquierdo.

42 Pere Izquierdo, de Gavà, comunicació personal per correu electrònic, 29/09/2009 i 30/09/2009.

Figura 9. Imatge del Google Earth facilitada amb la dimensió vertical ampliada tres vegades per exa-gerar el relleu. Correspon al fons de les Valls. En blanc, el camí que denominem del fons de la vall. La

Carrerada discorre per la carena de la muntanya de la dreta. Font: Pere Izquierdo

Per tant, podríem concloure, amb tots els matisos pertinents, que tant l’obertura de la Carrerada com la del camí de la vall semblen prèvies a la parcel·lació del sector. Hem de pensar que aquesta parcel·lació, almenys en els principals casos, és molt antiga, ja que les grans masies del sector (can Colomer dels Escarabats, can Mas de les Valls, can Colomer de les Valls) tenen origen medieval. I els camins semblen, per tant, molt antics, anteriors o, com a molt, coetanis, a l’organització medieval de l’espai en aquest sector.

El segon lloc, la formació del parcel·lari del sector, correspon clarament a l’època medieval i moderna. En origen, en època romana i tardoromana, possiblement aquest sector eren boscos que eren explotats marginalment, esquema que es va mantenir durant la conquesta franca, excepció feta de diversos artigaments.

Figura 10. Imatge del Google Earth facilitada amb la dimensió vertical ampliada tres vegades per exagerar el relleu. Correspon al fons de les Valls, a l’esquerra i la vall dels Escarabats, a la dreta. Entremig, la carrerada i, al fons, el coll de Begues. Es pot veure en blanc, el camí que denominem la Carrerada, que discorre per la carena de la muntanya de la dreta. Font: Pere Izquierdo.

Ja hem remarcat en algun altre lloc que Sant Climent presenta, encara al segle XIV, una especial concentració de terres tingudes en alou per particulars, en general petits propietaris. Ho sabem perquè una de les accions que realitzaren els Marc en entrar a la baronia d’Eramprunyà va ser comprar el dret de cobrar censos sobre aquestes terres als seus propietaris.43 Era una inversió de futur, una manera de garantir la continuïtat

43 J. Campmany, «Economia, poder i territori a Gavà al voltant de l’any 1000», Actes de les Jornades Gavà mil anys, Gavà, Associació d’Amics del Museu, 2002, p. 41-42.

Figura 10. Imatge del Google Earth facilitada amb la dimensió vertical ampliada tres vegades per exa-gerar el relleu. Correspon al fons de les Valls, a l’esquerra i la vall dels Escarabats, a la dreta. Entre-mig, la carrerada i, al fons, el coll de Begues. Es pot veure en blanc, el camí que denominem la Carre-

rada, que discorre per la carena de la muntanya de la dreta. Font: Pere Izquierdo

123

nius. I això era inacceptable en un context de creixement econòmic i d’acceleració dels intercanvis, es-pecialment amb Barcelona. Ara bé, no era factible adaptar la Carrerada per a carruatges. Pensem que, com ha remarcat Pere Izquierdo, hi ha desnivells de fins al 22%.49 En canvi, el camí de la vall era fàcil-ment adaptable, i probablement en origen ja havia estat apte per a carros.

No és descartable, doncs, que al segle XVIII (després de l’informe del comte Darnius i abans de l’esta-bliment del mapa cadastral) s’arrangés el camí del fons de la vall, que des d’aquell moment va passar a ser el camí principal, la variant del camí Ral apte per a carros que comunicava la ciutat amb Begues i el Penedès. Aquest arranjament era necessari perquè, tal com sabem, el camí principal –l’actual N-340 per l’Ordal– no va ser finalitzat (en el tram del pont del Lledoner) fins al 1802.

propera al gran mercat barceloní, va motivar una acceleració del mercat de la terra, i un augment de les parcel·lacions.

Possiblement al llarg del segle XVIII es va adequar el camí del fons de la vall, perquè l’acceleració econòmica general del país al segle XVIII va tenir un reflex en l’evolució de la xarxa de camins, això és sabut.48 Ja hem vist que ni a finals del segle XVI, ni a principis del XVIII, el camí que comunicava Sant Climent i Begues no era apte per a carruatges. Se’n queixaven els jurats de Vilafranca i el comte de Darnius. I això era inacceptable en un context de creixement econòmic i d’acceleració dels intercanvis, especialment amb Barcelona. Ara bé, no era factible adaptar la Carrerada per a carruatges. Pensem que, com ha remarcat Pere Izquierdo, hi ha desnivells de fins al 22%.49 En canvi, el camí de la vall era fàcilment adaptable, i probablement en origen ja havia estat apte per a carros.

No és descartable, doncs, que al segle XVIII (després de l’informe del comte Darnius i abans de l’establiment del mapa cadastral) s’arrangés el camí del fons de la vall, que des d’aquell moment va passar a ser el camí principal, la variant del camí Ral apte per a carros que comunicava la ciutat amb Begues i el Penedès. Aquest arranjament era necessari perquè, tal com sabem, el camí principal –l’actual N-340 per l’Ordal– no va ser finalitzat (en el tram del pont del Lledoner) fins al 1802.

Figura 11. Detall de l’ascens al coll de Begues des de les Valls, a Sant Climent de Llobregat. Imatge del Google Earth facilitada amb la dimensió vertical ampliada tres vegades per exagerar el relleu. Font: Pere Izquierdo.

48 M. Vives, L’evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix. Des de l’època romana fins al tercer decenni del segle XX, Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2007, p. 20-21. 49 Pere Izquierdo, de Gavà, comunicació personal per correu electrònic, 29/09/2009.

Figura 11. Detall de l’ascens al coll de Begues des de les Valls, a Sant Climent de Llobregat. Imatge del Google Earth facilitada amb la dimensió vertical ampliada tres vegades per exagerar el relleu. Font: Pere Izquierdo

Així doncs, al llarg del segle XVIII, si es volia disposar d’un camí apte per a carruatges directe entre Barcelona i el Penedès que estalviés la marrada per Martorell, la possibilitat més còmoda era efectuar els arranjaments planificats ja a finals del XVI. Com deia el comte de Darnius, des de «Sant Climent hasta Begues, todo desfilado, con una grande subida. Mas, rodeándola, se puede hazer carretera»; o els jurats de Vilafranca, que demanaven arranjar només un tram de dues llegües –precisament la distància entre Sant Boi i Begues, aproximadament–. Citant Xavier Parellada, «quan diu ‘rodeándola’ (la subida) es pot referir a que, per evitar la brusca pujada de Sant Climent a l’ermita del Remei, es podria fer una

49. Pere Izquierdo, de Gavà, comunicació personal per correu electrònic, 29/09/2009.

Per tant, podríem concloure, amb tots els matisos pertinents, que tant l’obertura de la Carrerada com la del camí de la vall semblen prèvies a la parcel·lació del sector. Hem de pensar que aquesta parcel·lació, almenys en els principals casos, és molt antiga, ja que les grans masies del sector (can Colomer dels Escarabats, can Mas de les Valls, can Colomer de les Valls) tenen origen medieval. I els camins semblen, per tant, molt antics, anteriors o, com a molt, coetanis, a l’organització medieval de l’espai en aquest sector.

El segon lloc, la formació del parcel·lari del sector, correspon clarament a l’època medieval i moderna. En origen, en època romana i tardoromana, possiblement aquest sector eren boscos que eren explotats marginalment, esquema que es va mantenir durant la conquesta franca, excepció feta de diversos artigaments.

Figura 10. Imatge del Google Earth facilitada amb la dimensió vertical ampliada tres vegades per exagerar el relleu. Correspon al fons de les Valls, a l’esquerra i la vall dels Escarabats, a la dreta. Entremig, la carrerada i, al fons, el coll de Begues. Es pot veure en blanc, el camí que denominem la Carrerada, que discorre per la carena de la muntanya de la dreta. Font: Pere Izquierdo.

Ja hem remarcat en algun altre lloc que Sant Climent presenta, encara al segle XIV, una especial concentració de terres tingudes en alou per particulars, en general petits propietaris. Ho sabem perquè una de les accions que realitzaren els Marc en entrar a la baronia d’Eramprunyà va ser comprar el dret de cobrar censos sobre aquestes terres als seus propietaris.43 Era una inversió de futur, una manera de garantir la continuïtat

43 J. Campmany, «Economia, poder i territori a Gavà al voltant de l’any 1000», Actes de les Jornades Gavà mil anys, Gavà, Associació d’Amics del Museu, 2002, p. 41-42.

124

carretera que voregés la muntanya, és a dir, a mitja costa: això lligaria perfectament amb que després d’això es fes el camí de mitja costa que passa per les masies i que és molt planer i perfectament apte per carros, i que és el que els beguetans d’edat avançada anomenen Camí Ral al ser el que feien servir per anar a Sant Climent i Barcelona. Podria doncs situar-se perfectament després d’aquestes dates el canvi d’ús que tant ens ha despistat, oblidant-se el camí per la carrerada per adoptar el nou de mitja costa». 50

Des d’aquest moment, mitjan segle XVIII fins ara, va ser el nou camí de fons de la vall l’utilitzat amb preferència, mentre que el vell camí ral quedava relegat a pas per a ramats, d’aquí el nom de Carrerada. I, de fet, és precisament aquesta situació la que recorda la memòria oral de Begues.51 També en Pere Izquierdo, amb un avi climentó, i de can Mas de les Valls, ens explica, referint-se a la Figura 1, que «si la tradició familiar no va errada, el camí ral és el que el Xavier Parellada pinta de lila a la figura 1 i és denominat ‘camí de fons de vall del Mas Alemany’ i nosaltres, de tota la vida, Camí Ral. Trencaria des-prés pel camí rosa, més o menys, per retrobar la Carrerada».52 Estem convençuts que la memòria oral que ens ha arribat fa referència a la situació produïda al segle XVIII.

En canvi, la documentació escrita, als mapes i documents notarials, un cop fixada, té una continuïtat més àmplia que l’oral. Per això els mapes més antics eviten denominar el camí del fons de la vall com a Camí Ral –nom que es reserva per a la Carrerada– i designen el tram de la vall com a «camí de Be-gues a Sant Climent». Era la manera en què els topògrafs d’inicis del XX intentaven casar les referènci-es orals dels perits municipals amb les referències documentals que treien del registre de la propietat.

Reflexions sobre l’antiguitat dels camins

La Carrerada original no coincidia exactament amb l’actual pista que porta aquest nom. Ja hem vist, grà-cies al parcel·lari, que hi ha un parell de trams, a sobre de can Colomer de les Valls i a la pujada des del camí del cementiri, on clarament el camí antic no seguia la pista actual. D’altra banda, en Xavier Sánchez explica que «de fet, des del coll de la Creu fins a l’ermita del Roser, es troba un camí excavat en el ro-cam (que va quedar en desús quan es va fer l’actual pista) molt amagat entre el bosc que probablement seria l’únic reste de com era aquest camí al terme de Sant Climent (...) i que valdria la pena visitar-lo i, fins i tot, fer alguna cata per veure si es troben roderes».53

Hem apuntat que possiblement el camí del fons de la vall es va arranjar per fer-lo apte per a carruatges al segle XVIII, cosa que va provocar el bandejament de l’antic Camí Ral relegant-lo bàsicament a usos pecuaris, i ho hem argumentat a partir del canvi econòmic que es produeix en aquest segle, així com la memòria oral recollida sobre el terreny, tant a Begues com a Sant Climent.

Queda pendent reflexionar sobre l’origen del Camí Ral, Carrerada, i del camí de la Vall, i ho farem al capítol següent.

50. Xavier Parellada, de Begues, comunicació personal per correu electrònic, 10/09/2009. 51. Xavier Parellada, de Begues, comunicació personal per correu electrònic, 08/09/2009 i també al treball, Camí ral de Barcelo-na a Vilafranca per Sant Boi i Begues. Tram Begues - Sant Climent de Llobregat, citat a la nota 3. 52. Pere Izquierdo, de Gavà, comunicació personal per correu electrònic, 23/09/2009.53. Xavier Sánchez, de Sant Boi, comunicació personal per correu electrònic, 16/09/2009.

125

Hipòtesi sobre l’origen del Camí Ral

Usualment, s’ha dit que el Camí Ral entre Sant Boi i el Penedès per Begues i Olesa té un origen romà o preromà.54 Probablement, els primers que van formular aquesta hipòtesi van ser en Frederic Pallí a la seva monografia sobre la Via Augusta, l’any 1985,55 a partir de l’estudi de la toponímia, i Josep Maria Solias, a la seva magnífica tesi sobre el poblament ibèric i romà al Baix Llobregat.56 Aquest darrer va ser el primer en reflexionar sobre el patró dels assentaments romans i ibèrics des d’una perspectiva es-pacial, més enllà de l’estudi puntual de cada jaciment.

Com apunta Josep Maria Solias, «els camins són immemorials, els traçats varien segons la tecnologia i necessitats de cada època. Partint d’aquesta premissa, la comunicació entre la vall baixa del Llobregat i la zona de Begues i el Penedés pel massís del Garraf existeix des de sempre. Les troballes arqueològi-ques abonen aquesta afirmació i el darrer congrès sobre la prehistòria del massís no ha fet més que apor-tar dades que confirmen la tendència. Aquests camins han de tenir molt a veure amb l’aprofitament agrí-cola, forestal i la transhumància de petita escala i segur que es trobaven perfectament assentats en èpo-ca ibèrica i romana.

D’altra banda, però, el model romà d’explotació del territori del Baix Llobregat és el de l’agricultura «de plantació» on els augments d’escala i el conreu de pocs o un únic producte fa que s’abarateixin costos. Aquest model exigeix una inversió en infraestructures per a poder exportar i ser competitius. En aquest sentit, les dues grans estructures de transport serien l’ancoratge de les Sorres i la Via Augusta i el delta del Llobregat és conformaria com una zona d’activitats logístiques i intercanviador modal de transport.

Per tant, el gran eix viari romà a la comarca ha de ser la Via Augusta, que passa per l’esquerra del riu fins travessar-lo a Martorell. Això és així perquè discorre per un territori segur i no ha de fer pujades i baixades, amb lo que els carros i les cavalleries de bast no han de fer sobreesforços i la velocitat dels ca-valls es multiplica. Per tant, aquesta ha de ser la ruta principal».57 També afirma en Solias que «d’aquests camins principals sortien els camins secundaris, que no tenien les característiques tècniques de les vi-es, però que arribaven fins els llocs més allunyats. En aquest grup cal emmarcar el nostre «camí». Aquest, com a molt, ha de ser un «camí secundari» en època romana. Això no treu que pugui ser més important en èpoques posteriors o, fins i tot anteriors. I, per suposat, ha de ser apte per a poder-hi passar carros».58

En el moment en que hi ha inseguretat, però, aquesta via es troba molt exposada i cal canviar-ne el tra-çat i és el moment en que pren força un traçat per dalt del Garraf. La inseguretat s’accentua a l’Imperi Romà a partir de mitjan segle IV i és molt forta a partir del segle V. Jo penso que hem de buscar en aquesta època, en la Baixa Romanitat i el regne visigòtic el triomf de la ruta pel Garraf. I penso, així mateix, que no es tracta d’una ruta «fundada» per algú sinó d’un us cada cop més gran d’una ruta exis-tent, en no tenir tants perills com l’altra».59

Ara bé, en el cas del camí ral, a banda d’aquests indicis, lamentablement no diposem de proves materi-

54. M. VIVES, L’evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix. Des de l’època romana fins al tercer decenni del segle XX, Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2007, p. 368-369 i 747-750. 55. F. PALLÍ, La via Augusta en Cataluña. Faventia monografias, Bellaterra, UAB, 1985. Citat per XAVIER SáNCHEZ, «El ca-mí ral a Sant Boi. Recerca de restes de l’antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès a la zona forestal del terme de Sant Boi de Llobregat», Materials del Baix Llobregat, núm. 14 (2008) p, 85. 56. j. M. SOLIAS, El poblament ibèric i romà del curs inferior del Llobregat, Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, 1990. Tam-bé al resum: J. M. Solias, La romanització del Baix Llobregat. La Sentiu, núm. 19 (juny 1992) p. 29.57. Josep Maria Solias, de l’Hospitalet, comunicació per correu electrònic, 6/11/2009. 58. Josep Maria Solias, de l’Hospitalet, comunicació personal per correu electrònic, 29/12/2009. 59. Josep Maria Solias, de l’Hospitalet, comunicació per correu electrònic, 6/11/2009.

126

als o documentals que ens puguin il·luminar amb més precisió i exactitud sobre l’època clàssica, o an-teriors i tot.

1. La documentació arqueològica d’aquest camí és pràcticament inexistent.Únicament hi ha restes roma-nes o preromanes en quatre punts del camí, especialment a l’inici –Sant Boi– i al final –les Gunyoles–. Però les restes de Sant Boi tenen entitat pròpia, s’expliquen a partir de la posició rellevant del puig de Sant Boi respecte de la desembocadura del riu Llobregat, la proximitat de Barcino, la via Augusta i el port d’ancoratge de les Sorres. Pel que fa a les Gunyoles, el monument sembla més aviat una torre de vi-gilància romana que controla la via Augusta penedesenca.60 Entre aquests dos punts, hi ha absència de restes conegudes d’assentaments romans (vil·les) que puguin datar amb precisió l’antiguitat de la via. Ai-xí, no hi ha cap ni una referència a cap resta d’assentament romà continuat al terme de Sant Climent, i el mateix podem dir dels termes de Begues i Olesa de Bonesvalls. De fet, Miquel Vives, a la seva tesi, escriu que «La manca d’empremtes romanes en el territori fa molt difícil la presumpció de l’existència d’un camí romà predecessor de l’esmentat camí ral pel centre del Garraf»,61 i el mateix diu Xavier Sánchez: «no tenim la certesa que en l’època ibèrica o romnana hi hagués una via de comunicació amb Sant Cli-ment, ja que fins ara no s’han trobat restes arqueològiques que ho corroborin».62 Afegim que les troba-lles d’època romana o ibèrica de la cova de can Sadurní poden contextualitzar-se sense que calgui su-posar l’existència d’un camí important en aquella època (es tracta d’una cova que podria haver estat vi-sitada i ocupada ocasionalment, però no de forma permanent, ni relacionada obligatòriament amb una via de pas). I, d’altra banda, la carassa que hi ha sobre el portal de l’Hospital d’Olesa (Figura 12), que segons Pere Izquierdo podria correspondre al cap d’una medusa d’època romana, esculpida sobre mar-bre de Carrara, està totalment descontextualitzada en aquell indret i probablement va ser traslladada des d’un altre indret –potser d’alguna vil·la del Penedès– en el moment d’erigir el mur de l’hospital.63 En de-finitiva, remarquem que per datar aquest camí no disposem d’assentaments romans o preromans d’enti-tat al seu recorregut (no pas als extrems) que ens serveixin de referència (Figura 13).

2. L’existència d’eremitoris que s’han datat entre els segles VIII i X a la zona de Benviure,64 a Sant Boi de Llobregat, justament en una petita vall oberta al Camí Ral, entra en conflicte amb l’existència matei-xa del camí. Com podrien trobar aïllament els eremites al costat d’un camí important? L’existència ma-teixa del camí pot posar en qüestió la datació que s’havia donat fins ara d’aquests eremitoris, fins i tot qüestionar-ne aquesta funció. De fet, darrerament hi ha veus que propugnen que els eremitoris podrien ser també simples refugis agrícoles d’època no necessàriament reculada.65

3. L’assentament medieval de Benviure, a Sant Boi, que representa una fita (nucli de poblament) en el traçat del camí ral, no té precedents romans, i els escassos vestigis ibèrics que s’hi han trobat es daten en una fase bastant antiga, entre els segles VI i V, sense continuïtat.66 De fet, la documentació del segle XI designa aquest assentament com a Vila Nova,67 cosa que no tindria raó de ser si al sector hi hagués

60. Pere Izquierdo, de Gavà, comunicació personal per correu electrònic, 12/10/2009. 61. M. VIVES, L’evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix. Des de l’època romana fins al tercer decenni del segle XX, Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2007, p. 750. 62. XAVIER SáNCHEZ, «El camí ral a Sant Boi. Recerca de restes de l’antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès a la zona forestal del terme de Sant Boi de Llobregat», Materials del Baix Llobregat, núm. 14 (2008) p, 85-90.63. M. MIRET, «La carassa romana de l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls», Ressò, núm.19 (2002) p. 17. 64. M. PAGèS, «La torre circular i els eremitoris rupestres de Benviure, a Sant Boi de Llobregat», Acta Mediaevalia, núm. 1 (1980) p. 175-195. 65. M. LL. BARREDA, Arqueologia del vi i de la pedra seca a Sant Boi de Llobregat, memòria d’intervenció arqueològica, Sant Boi de Llobregat, 2004, p. 53-56.66. JOSEP M. VILA, «La torre de Benviure (Sant Boi de Llobregat). Evolució i transformació d’una turris medieval (s. XI-XX)», 1r. Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya. Actes, Barcelona 2000, p. 414-425. 67. Arxiu de la Catedral de Barcelona, Libri Antiquitati, vol. IV, núm. 155. Editat per J. Baucells, A. Fàbrega, M. Riu, J. Hernan-do i C. Batlle, Diplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI, Barcelona, Fundació Noguera, 2006, doc. 365, vol. II, p. 744-745.

127

obligatòriament amb una via de pas). I, d’altra banda, la carassa que hi ha sobre el portal de l’Hospital d’Olesa (Figura 12), que segons Pere Izquierdo podria correspondre al cap d’una medusa d’època romana, esculpida sobre marbre de Carrara, està totalment descontextualitzada en aquell indret i probablement va ser traslladada des d’un altre indret –potser d’alguna vil·la del Penedès– en el moment d’erigir el mur de l’hospital.63 En definitiva, remarquem que per datar aquest camí no disposem d’assentaments romans o preromans d’entitat al seu recorregut (no pas als extrems) que ens serveixin de referència (Figura 13).

2. L’existència d’eremitoris que s’han datat entre els segles VIII i X a la zona de Benviure,64 a Sant Boi de Llobregat, justament en una petita vall oberta al Camí Ral, entra en conflicte amb l’existència mateixa del camí. Com podrien trobar aïllament els eremites al costat d’un camí important? L’existència mateixa del camí pot posar en qüestió la datació que s’havia donat fins ara d’aquests eremitoris, fins i tot qüestionar-ne aquesta funció. De fet, darrerament hi ha veus que propugnen que els eremitoris podrien ser també simples refugis agrícoles d’època no necessàriament reculada.65

Figura 12. L’autor (bastant més jove –i prim– que ara) examinant la carassa de marbre que hi ha a la porta d’accés a l’hospital d’Olesa de Bonesvalls, en una visita realitzada l’any 1994 per Pere Izquierdo, Manel Alonso, Jordi Vaghi i l’autor. Foto: Jordi Vaghi.

63 M. Miret, «La carassa romana de l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls», Ressò, núm.19 (2002) p. 17. 64 M. Pagès, «La torre circular i els eremitoris rupestres de Benviure, a Sant Boi de Llobregat», ActaMediaevalia, núm. 1 (1980) p. 175-195. 65 M. Ll. Barreda, Arqueologia del vi i de la pedra seca a Sant Boi de Llobregat, memòria d’intervenció arqueològica, Sant Boi de Llobregat, 2004, p. 53-56.

Figura 12. L’autor (bastant més jove –i prim– que ara)

examinant la carassa de marbre que hi ha a la porta d’accés a l’hospital d’Olesa de Bonesvalls, en una visita

realitzada l’any 1994 per Pere Izquierdo, Manel Alonso, Jordi Vaghi i

l’autor. Foto: Jordi Vaghi

Figura 13. Jaciments romans a l’antic terme d’Eramprunyà tal com es va presentar a les Actes de les Jornades Roma a Gavà organitzades per l’Associació d’Amics del Museu de Gavà l’any 2001. Observi’s la pràctica absèn-cia d’assentaments romans a l’interior del massís de Garraf, excepció feta del petit assentament (no necessària-

ment permanent) de la cova de can Sadurní, a Begues

128

hagut algun tipus d’assentament o nucli de poblament continuïtat.

En definitiva, doncs, resulta difícil documentar el camí en època romana.

Ara bé, si el camí ral resulta tan difícil de documentar en època romana o preroma, quan és que el po-dem documentar amb seguretat? Creiem que la resposta rau en l’època més fosca de la nostra història, la de la tardoromanitat, que s’estén entre els segles VI i X. Vejam què ens diu Josep Maria Solias: «en el moment en que hi ha inseguretat, però, la via Augusta romana per la plana es troba molt exposada i cal canviar-ne el traçat, i és el moment en que pren força un traçat per dalt del Garraf. La inseguretat s’accentua a l’Imperi Romà a partir de mitjan segle IV i és molt forta a partir del segle V. Hem de bus-car en aquesta època, en la Baixa Romanitat i el regne visigòtic el triomf de la ruta pel Garraf. No es tracta d’una ruta ‘fundada’ per algú, sinó d’un us cada cop més gran d’una ruta existent, en no tenir tants perills com l’altra.

“Hi ha una altra qüestió cultural: els visigots semblen ser més ramaders que agricultors amb pràctiques de petita transhumància i, evidentment, no fan ‘agricultura de plantació’. De fet en aquest moment sem-bla que emergeix el delta del Llobregat i podria ser que fós en aquella època quan agafés importància el camí.

“Una dada que abona aquesta hipòtesi es troba en el tresoret de Begues (que caldria datar de mitjan se-gle VIII) que indica que s’usen aquests camins pel centre del massís, segurament per part d’elements berèbers, la punta de llança de l’exercit musulmà. Encara que es podria argumentar que el camí el van fer ells, sembla dubtós: es tracta de guerrers agrupats en tribus i no d’un exercit regular a l’estil romà, al que se li pot marcar la tasca de fer un camí».68

Precisament, és en època musulmana quan tenim el primer element documental del camí:

1. El camí ja existia abans de la conquesta franca. Així, les tropes comtals, comandades pels fills de Gi-fré el Pilós, refusaven el 898, a Begues, un contraatac organitzat des de Tortosa. En la topada hi mori-ren una trentena de musulmans. La batalla es lliurà al camí de Barcelona, segons les cròniques àrabs.

Els textos àrabs que parlen de la batalla diuen el següent: «Tahir ben Hazm (...) i Abu Zakariyya yahyà ben A’id ben Kaysan ben Abd al-Rahman ben Salih moriren màrtirs en una algarada contra Bigus, al camí de Barcelona (...) Moriren màrtirs juntament amb trenta combatents més».«Tahir ben Hazm, mawlà dels omeies, de Tortosa (...) morí a Al-Andalús l’any 285 màrtir en combat».«Abu Zakariyya yahyà ben A’id ben Kaysan ben Adb al-Rahman ben Salih, mawla de Hisam ben Adb al-Malik, de Tortosa, (...) i el seu cunyat Tahir ben Hazm moriren màrtirs en una algarada contra Bigus, en el camí de Barcelona. Cai-gueren juntament amb ells en la lluita uns trenta combatents (...) l’any 285».69

2. L’any 801, les tropes franques conquereixen Bàrcino. Després d’una sèrie d’anades i vingudes, arran de la pau signada l’any 810 a Aquisgrà entre l’emir de Còrdova i els monarques carolingis,70 la frontera s’establí al Llobregat. Ho indica clarament el geògraf musulmà al Maqqarí: «entre Barcelona i Tarrago-na, en un lloc conegut per riu Llobregat, on es troba la barrera que separa Al-Andalús d’Europa».71

68. Josep Maria Solias, de l’Hospitalet, comunicació per correu electrònic, 6/11/2009. 69. Ibn Al-Faradí, Tarih ‘ulama’ al-Andalus, Al-Humaydi, Gadwat al-muqtabis, Ibn Al-Abbar, al-Takmila, transcrits per D. BRA-MON, De quan érem o no musulmans, paràgrafs 318, 319 i 320, p. 241-242.70. Annales Regni Francorum, MGH (Annals Reials), any 810, citats per J. M. SALRACH, El procés de formació nacional de Catalunya (segles VIII-X), vol. I, p. 38 i p. 150. 71. Al-Maqqarí, Nafh al-tib, transcrit per D. BRAMON, De quan érem, o no, musulmans, paràgraf 16, p. 75.

129

En aquesta tessitura, pren total sentit el fet que Sant Boi fos transformat en una espècie de guarnició de frontera, i d’aquí que prengués el nom àrab d’Alcalà (castell, fortificació). I un enclau d’aquest tipus ha-via d’estar ben comunicat amb els centres de comandament i administració de la Frontera Superior an-dalusí. D’aquí la potenciació d’una via directa entre Alcalà i el Penedès (on hi havia una granja-residèn-cia governamental –la Múnia–, assentaments berbers – Mediona, Gelida–, i una ocupació del territori confirmada per la toponímia d’arrel àrab que ens ha pervingut). De fet, sabem que a mitjan segle IX es reorganitza la frontera. Hi ha un text d’Ibn Hayyan, a l’al Muqtabis, que ens ho clarifica, datat precisa-ment el 850/851. El valí de Tortosa –capital del nostre sector de frontera– escriu a l’emir de Còrdova i li diu que «destinaria la totalitat del que recaptés a la Frontera en conepte de capitació, del delme, i de tot tipua d’impostos –una vegada ateses totes les despeses fixes– al rescat de captius, a l’aprovisionament de cavalcadures per a tots els descavalcats, a la reparació de fortaleses, als interessos de les fronteres, i a tot allò que contribuís a enfortir-los enfront l’enemic».72 No ho diu explícitament, però la valorització d’un camí directe entre el Penedès i l’Alcalà –castell– de Sant Boi sembla un afer estratègic digne dels plans de reforç i adequació de la frontera explicitats pel valí de Tortosa.

3. Un altre element que ens indica l’existència del camí en època musulmana és el topònim de la Mas-sana (ja existent en època medieval, al segle XIV), entre els actuals nuclis de Begues i Olesa. Aquest nom es relaciona amb la presència d’un assentament proper a una via de comunicació.73

4. Més encara, a Sant Climent trobem el topònim medieval Palau. Aquest topònim l’hem ubicat a la zo-na de l’Angle, és dir, prop del camí ral, en el tram que va de l’estret de Roques a la vila. Doncs bé, les darreres recerques apunten que l’origen del topònim Palau és àrab, prové de l’àrab balat, que significa calçada o carretera empedrada, i fa referència a una primitiva xarxa d’establiments d’origen islàmic, de caràcter públic o fiscal, situats a prop de vies de comunicació importants.74 Certament aquesta proposta és molt discutida i és enrevessada, ja que és més fàcil pensar que el topònim Palau deriva directament d’algun establiment estatal d’època romana o visigòtica. Aquesta alternativa és la preferida per Pere Izquierdo i Josep Maria Solias.75 Aquest darrer remarca que un altre topònim proper, localitzat també a l’antiga parròquia de Sant Climent, avui Viladecans, és Sales, topònim germànic amb un significat si-milar a Palau.

5. El canvi econòmic produït ja a la tardoromanitat, que comportà episodis intensos de deforestació per tal de crear pastures per a la ramaderia. Aquesta tendència es comença a notar als segles VI i VII, i no decau, sinó que es manté. S’estableixen així els principals circuits de la ramaderia transhumant, i les ciu-tats es converteixen en punts de destinació dels ramats. L’augment de la importància econòmica de la ramaderia en la Catalunya tardoromana devia comportar la potenciació del camí ral o carrerada, que al capdavall és la continuació de la Carrerada General que ve de la Catalunya interior, passant per Pinós, Prats de Rei, Montmaneu, Santa Coloma de Queralt, Bellprat, La Llacuna, Font-Rubí, la Granada, i Les Gunyoles, des d’on, pel coll de Garró, enllaça amb el nostre camí ral orientat a Barcelona.

6. El fet que, un cop creat el camí ral, i un cop efectuada la conquesta franca del nostre sector, a partir de l’any 898 aproximadament, els artigaires trobessin terrenys disponibles –fiscals– a banda i banda del

72. D. BRAMON, De quan érem, o no, musulmans, Eumo-IEC-Institut universitari Jaume Vicens Vives, Barcelona 2002, 0. 206, paràgraf 251.73. P. BALAñÀ, «Massa-/sama-<mänzil en la toponímia catalana», Societat d’Onomàstica, Butlletí Interior, núm. LXVI, 1996, p. 15-17. La Massana sembla provenir de l’àrab mänzil, hostal o assentament situat al costat d’una via important.74. R. MARTÍ, «Palaus o almúnies fiscals a Catalunya i al-Andalús», Les societés méridionales à l’age féodal, Tolosa de Llengua-doc, 1999, p.63-70. R. Martí, «Palacios y guardias emirales en Cataluña», II Congreso de castellología, Alcalá de la Selva, 2001. J. CAMPRUBÍ, R. MARTÍ, S. SELMA i M. VILADRICH, Fortificacions i toponímia omeia, dels Pirineus a Damasc, 2000. Ci-tats per J. Gibert, «Toponímia i establiments emirals al Baix Llobregat», Materials del Baix Llobregat, núm. 10 (2004) p. 79-83.75. Pere Izquierdo, de Gavà, comunicació per correu electrònic, 29/09/2009, Josep M. Solias, de l’Hospitalet, comunicació per correu electrònic, 29/12/2009

130

camí ral, tant a Sant Climent com a Begues (on també hi documentem petits aloers al segle X),76 ens ve a dir que a banda i banda del camí no hi havien assentaments preexistents.

Un camí molt antic hauria transformat l’entorn i hauria fixat assentaments previs, i els seus propietaris difícilment haurien esdevingut aloers, ja que els potents responsables de la conquesta els haurien posat sota el seu domini. Només els sectors desocupats o sense assentaments poden admetre artigatges, i en general això és sinònim d’una absència de poblament previ.

Així doncs, sembla prendre cos la hipòtesi que el camí ral, configurat com a via de comunicació impor-tant entre Sant Boi i el pas del Llobregat, i el Penedès, es potencia entre els segles V i IX. Cosa que no nega l’antiguitat del camí, que podria haver-se originat en la prehistòria i haver-se consolidat durant l’èpo-ca romana, especialment si, com mostren les profundes roderes marcades en alguns trams o l’excavació mateixa de l’estret de Roques, era apte per a carros.

Reflexions sobre altres camins d’època romana

A banda d’aquest camí, hi havia alguna altra via important per travessar l’eix Garraf-Ordal, i que unís directament també Bàrcino amb el Penedès?

Creiem que no, que l’única via important en època romana era la de la costa, que acabava en cul de sac a Castelldefels. I que, des d’allà, sorgien diversos viaranys que enllaçaven amb un camí de menys im-portància que travessava el massís de Garraf: el camí de la Sentiu. Vegem-ne els arguments.

1. Una simple mirada a la figura que mostra els principals assentaments romans (Figura 13) ja indica per on devia passar el camí principal del sector en època romana: el camí de la costa, amb un traçat similar al de l’actual c-245.

2. Als documents medievals trobem profusament la denominació strata o strata publica en una zona que proposem prop de Viladecans, l’any 983; a prop de Sales, l’any 986; als Bezzarones, lloc que pot ser proper a la Roca de Gavà, l’any 986; al terme de Sant Boi (Lupricato), l’any 1002; el mateix any, a Al-mafar, possiblement l’actual Torre Roja de Viladecans; 77 a la torre Alamandis (probable nom al segle XI de la torre d’Almafar, potser l’actual Torre Roja), l’any 1108;78 a Sant Boi, a tocar del riu Llobregat, l’any 1109; l’any 1119, a la parròquia de Sant Boi; el 1120, de nou a Almafar; i l’any 1135, altra vegada a Sant Boi.79 També trobem aquest topònim a Castelldefels, ja des de l’any 1167, en un lloc prop de la Cova Fumada.80

Precisament, a Castelldefels, l’estrada designava part de l’actual barri de Montmar, i es troba documen-tada moltes i diverses vegades: l’1 d’octubre de 1387, per exemple, es feia un inventari dels béns d’Arnau Costa de l’Estrada, a Castelldefels;81 Jaume Marc d’Eramprunyà establia l’11 de març de 1391 a Arnau

76. j. CAMPMANy, «Economia, poder i territori a Gavà al voltant de l’any 1000», Actes de les Jornades Gavà mil anys, Gavà, Associació d’Amics del Museu, 2002, p. 41-42.7677. JOSEP RIUS, Cartulario de «Sant Cugat» del Vallés. Barcelona: CSIC, 1945-1947, docs. 157, 190, 177, 365, 372 i 373. 78. A. BACH, Col·lecció Diplomàtica del monestir de Santa Maria de Solsona: el Penedès i altres llocs del comtat de Barcelo-na (segles X-XV), Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1987, doc. 32. 79. JOSEP RIUS, Cartulario de «Sant Cugat» del Vallés. Barcelona: CSIC, 1945-1947, docs. 803, 846, 900 i 930. 80. J. ALTURO, L’Arxiu Històric de Santa Anna de Barcelona, del 942 al 1200 (aproximació històrico lingüística), Barcelona, Fundació Noguera, 1985, doc. 393.81. ACA, Diversos, Sentmenat, olim Monacals-Hisenda 3510, Inventari de l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, rúbrica numera-da P-2.

131

Pujols una terra a Castelldefels que limitava a migdia amb el «camino vocato de la strada»;82 l’any 1427, Bartomeu Vilar confessava una terra a Sa Estrada;83 i al capbreu de 1587 diversos masos (cal Patxoca, cal Maties i cal Garrofer) tenen terres que limiten amb «l’Estrada».84

3. Sabem que la denominació d’estrada per a aquest camí no significa automàticament que tingués una categoria diferent d’altres camins denominats vies (com ara la «via San Clemento» –el camí ral– al se-gle X), tal com explica Miquel Vives a la seva tesi.85

Tot i això, remarquem que la denominació d’estrada, al nostre sector, només s’empra per designar aquest camí que lliga els nuclis habitats –origen dels actuals nuclis urbans–, cosa que ens fa pensar, si més no, en un origen o funció diferent per a aquest camí respecte dels altres. Potser, en estar relacionat amb l’an-coratge de les Sorres, era un camí empedrat? No en tenim cap prova…

En definitiva, creiem que amb el nom d’estrada es designa un camí públic principal, d’origen romà, que unia les importants vil·les de Castelldefels, La Roca, Gavà, Sales, Fonollar i Nucli antic de Sant Boi.

Ara bé, aquesta via seguia cap al sud travessant el Garraf, o bé que acabava en un cul de sac prop de l’actual port Ginesta? Alguns creuen que la referència que situa l’estrada prop de la Cova Fumada con-vida a pensar que prosseguia per un primitiu i difícil camí ran de la costa.86 En canvi, nosaltres creiem que, sense descartar l’existència d’algun corriol poc important ran de costes, la via principal de Sant Boi finia en un cul de sac i s’enfilava pel Garraf fins retrobar el camí de la Sentiu. Aquesta és la tesi que vam presentar l’any 2002 a la IV Trobada d’Estudiosos del Garraf.87 Un factor important per justificar aques-ta continuïtat pel Garraf és la presència de corrals al llarg de la possible ruta i el fet que un topònim àrab detectat a Castelldefels, Rafeguera, faci referència al cobrament del peatge que pagaven els ramats en trànsit.88 A la Figura 14 presentem el traçat que allà proposàvem per a l’estrada, i la seva connexió amb el Camí de la Sentiu per travessar el Garraf, amb diverses possibles opcions.

Ara bé, és precisament aquest camí de la Sentiu, que al segle XII es documenta travessant el massís de Garraf, el que podria ser una altra via secundària de l’antiguitat, equivalent en importànica al camí en-tre Sant Boi i el Penedès. En aquest cas, la connexió es faria entre Bàrcino i el sector marítim del Gar-raf-Penedès. Aquesta proposta té l’avantatge, a diferència del camí de Sant Climent i Begues, de ser una via amb jaciments i assentaments d’època romana coneguts al llarg del seu recorregut:

1) La vall de la Sentiu, amb les restes de can Llong, atribuïdes a una vil·la, i els assentaments ibèrics previs de Coll Roig i Eramprunyà.

2) Les restes romanes de prop ca n’Amell a Campdàsens, que suggereixen que la via de la Sentiu, després d’arribar al coll de Vallgrassa, tombava cap a mar o tenia un ramal en direcció a aquesta plana.

3) Les restes romanes i ibèriques de Sitges, punt de destí a l’altra banda del massís.

82. AHPNB, notari Francesc Fuster, 59/15, Manual d’establiments de Jaume Marc II, 1390-1399, f. 29r. 83. Biblioteca de Catalunya, manuscrit 1137, Capbreu de Castell de Fels de 1427. 84. J. CAMPMANy, A. LÓPEZ-MULLOR, M. SANZ, J. PUIGDEMONT, Les masies de Castelldefels, Castelldefels, Ajunta-ment de Castelldefels, 2002, p. 86, 96 i 168. 85. MIQUEL VIVES, L’evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix, des de l’època romana fins al tercer de-cenni del segle XX, Tesi Doctoral, UB, 2008, p. 405.86. X. MIRET i I. M. MUNTANER, «Història i recorregut del camí de les costes de Garraf», dins Miscel·lània Penedesenca, Vi-lafranca, Institut d’Estudis Penedesencs, núm. 3 (1995) pàg. 125-154. 87. J. CAMPMANy, «El camí de la Sentiu: la via altmedieval per travessar el Garraf (estudi del tram oriental)», dins IV Trobada d’Estudiosos del Garraf, Barcelona, Diputació, 2004, p. 195-200. 88. J. RIUS, Cartulario de Sant Cugat del Vallès, Barcelona 1947, vol. III, doc. 946, p. 128. J. BALARI, Orígenes históricos de Catalunya, Sant Cugat, 1964, p. 551.

132

4) La gran vil·la de Darró, a l’actual Vilanova i la Geltrú, amb totes les restes ibèriques dissemina-des per la façana marítima del Garraf.

5) El poblat ibèric de Calafell, indicatiu de l’existència d’una ruta terrestre paral·lela a la costa, i que devia confluir amb la Via Augusta prop de Roda de Berà.

En tot cas, l’estudi d’aquesta proposta com a connexió costanera entre Barcino i Tarraco precisa d’estu-dis més profunds que superen el marc d’aquest treball.

Figura 14. L’estrada romana de la costa a la seva part final. La via planera s’acabava a l’actual barri de Montmar. D’aquí sorgien diversos viaranys que s’enfilaven Garraf amunt: el camí de la Sentiu, en línia negra contínua, que naixia a Gavà, una altra ruta (línia discontínua) que resseguia la carena que fa de terme municipal entre Gavà i Castelldefels, i una segona (línia puntejada) que s’enfilava al turó de la Cova Fumada, on ascendia per la carena fins a la Pleta del Cèrvol. Allà confluïa amb el traçat anterior per travessar el Pla de les Basses fins a enllaçar amb el camí de la Sentiu a Campgràs. Cal notar que prop del pic de la Pleta del Cèrvol hi ha un gran corral per tancar bestiar, molt malmès. També al Campgràs n’hi ha d’altres (cercles vermells). Els cercles blaus indiquen masies relacionades amb l’estrada: (1) can Patxoca, abans mas d’Arnau Pujols, (2) ca n’Orbat, (3) cal Maties i (4) cal Garrofer.

Final

Així doncs, creiem que l’evolució històrica dels camins del sector entre el Llobregat i el Garraf ha vingut marcada per les següents fites:

o època romana: el camí principal era pel pla, l’estrada que vertebrava les vil·les de la costa amb l’embarcador de les Sorres. S’acabava a Castelldefels, tot i que diversos viaranys s’enfilaven al Garraf i confluïen a l’antic camí de la Sentiu. El camí de Sant Climent seria una via de tipus secundari, sense les característiques tècniques de les vies principals, però que arribava als llocs més allunyats.

o època tardoromana/musulmana: es potencien la Carrerada i el camí de la vall, en una zona sense assentaments previs documentats, probablement antics boscos.

o Segle XVIII: es potencia l’antiga variant pel fons de la vall (o de mitja costa) per al pas de carruatges. La Carrerada queda progressivament relegada.

o Segle XIX: un nou accés a Begues des de Gavà, i l’arribada del ferrocarril a la darrera ciutat deixa sense ús supralocal l’antic Camí Ral de Sant Climent.

1

2

3

4

Figura 14. L’estrada romana de la costa a la seva part final. La via planera s’acabava a l’actual barri de Montmar. D’aquí sorgien diversos viaranys que s’enfilaven Garraf amunt: el camí de la Sentiu, en línia negra contínua, que naixia a Gavà, una altra ruta (línia discontínua) que resseguia la carena que fa de terme municipal entre Gavà i Castelldefels, i una segona (línia puntejada) que s’enfilava al turó de la Cova Fumada, on ascendia per la carena fins a la Pleta del Cèrvol. Allà confluïa amb el traçat anterior per travessar el Pla de les Basses fins a enllaçar amb el camí de la Sentiu a Campgràs. Cal notar que prop del pic de la Pleta del Cèrvol hi ha un gran corral per tancar bestiar, molt malmès. També al Campgràs n’hi ha d’altres (cercles vermells). Els cercles blaus indiquen masies relacionades amb l’estrada: (1) can Patxoca, abans mas d’Arnau Pujols, (2) ca n’Orbat, (3) cal Maties i

(4) cal Garrofer

133

Final

Així doncs, creiem que l’evolució històrica dels camins del sector entre el Llobregat i el Garraf ha vin-gut marcada per les següents fites:

• Època romana: el camí principal era pel pla, l’estrada que vertebrava les vil·les de la costa amb l’embarcador de les Sorres. S’acabava a Castelldefels, tot i que diversos viaranys s’enfilaven al Gar-raf i confluïen a l’antic camí de la Sentiu. El camí de Sant Climent seria una via de tipus secun-dari, sense les característiques tècniques de les vies principals, però que arribava als llocs més allunyats.

• Època tardoromana/musulmana: es potencien la Carrerada i el camí de la vall, en una zona sense assentaments previs documentats, probablement antics boscos.

• Segle XVIII: es potencia l’antiga variant pel fons de la vall (o de mitja costa) per al pas de car- ruatges. La Carrerada queda progressivament relegada.

• Segle XIX: un nou accés a Begues des de Gavà, i l’arribada del ferrocarril a la darrera ciutat dei-xa sense ús supralocal l’antic Camí Ral de Sant Climent.

(Tercera versió. 2 de gener de 2010)