: 1

ÉS UNA REVISTA DE LLIBRES

I AQUEST N’ÉS EL NÚMERO 10.

SEGONA ÈPOCA • GENER DE 2000

Joan Josep Isern: “Un repàs a la narrativa apareguda el 1999”.

Sam Abrams: “Francesc Parcerisas, traductor”.

Maria-Josep Ragué-Arias: “El teatre de Manuel Molins. L’exili, el paraigua i la màscara”.

Juli Capilla: “El segle de la megamort. Sobre El meu segle, de Günter Grass”.

Vicent Alonso: “Tot Celan en castellà”.

Gustau Muñoz: “El pes del passat”.

Entrevista a Juan Manuel Bonet: “L’art sorgeix on menys s’espera”.

Pàgines centrals dedicades a Francesc Parcerisas.

`

2 :

Il·lustracionsd’aquest número:

Rafael Armengol

Distribució:Gea llibres, tel. 96 158 03 11La Tierra, tel. 96 511 01 92Triangle, tel. 93 265 18 21

Impressió:Impremta Palàcios, Sueca.

P.V.P.: 500 pessetes

ISSN: 1132-7820Dipòsit legal: V. 3755-1997

Edita:Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

Coordinació:Vicent Alonso, Gustau Muñoz,

Francesc Pérez Moragón, Felip Tobar

Col·laboradors:Pasqual Alapont, Rafael Alemany,Enric Balaguer, Carme Barceló,

Josep Lluís Barona, Adolf Beltran,Vicent Berenguer, Josep Bernabeu,

Assumpció Bernal, Josep Lluís Blasco,Emèrit Bono, Francesc Calafat,Ferran Carbó, Enric Casaban,

Emili Casanova, Jordi Colomina,Agustí Colomines, Germà Colón,Antoni Ferrando, Josep Franco,

Antoni Furió, Ferran Garcia Oliver,Lluís Gimeno, Marc Granell,Carme Gregori, Albert Hauf,

Josep Iborra, Ramon Lapiedra,Gemma Lluch, Josep Lozano,

Josep Martines, Tomàs Martínez,Josep Martínez Bisbal, Lluís Meseguer,

Isabel Morant, Vicent Olmos,Manel Pérez Saldanya, Vicent Pitarch,

Joan Ponsoda, Eugeni Portela,Vicent Raga, Ramon Rosselló,

Pedro Ruiz Torres, Vicent Salvador,Vicent Simbor, Enric Sòria,

Ferran Torrent, Pau Viciano,Rafael Xambó.

Redacció:Av. Blasco Ibáñez, 32

46010 ValènciaTelèfon: 96 386 40 90

Fax: 96 386 44 93E-mail: Vicent.Alonso@uv.es

núm. 10.

Fet a la Ribera del Xúquer

LLIBRE RECOMANAT:

V. M. Rosselló i J. Esteban Chapapría

La façana septentrional

de la ciutat de València

Bancaixa, 1999.

Enric Guinot

Els fundadors

del Regne de València

3i4, 1999.

LLIBRE RECOMANAT:

`

.¿I qui diu que la literatura no haja de ser omplir

espais blancs de blanc?

Rafael Armengol ha nascut a Benimodo, en la Ribe-ra, el 1940. Com ja diuen els manuals, fou un dels in-troductors del nou realisme a la Península amb Boix iHeras i el seu Tríptic monoteista dividit per tres. Enla seua ja dilatada carrera, la sèrie La matança del porcsempre marcarà un dels grans moments de la pinturavalenciana contemporània. La seua afecció a la para-doxa i a la provatura s’ha reiterat en les darreres sèriesBarres i estrelles, Popeie en Pompeia i Quattrocento:Piero della Francesca.

: 3

L’any del Barça, Martí i Pol, Joan Oliver...i Francesc Trabal

(Un repàs a la narrativa apareguda el 1999)

Un resum del que va donar la narrati-va catalana el 1999 el podria començarde moltes maneres, però com que en elfons sóc un clàssic començaré posant-me sota l’advocació de Sant Jordi, devo-tament venerat per la gent del llibre ipels cultivadors de roses. No en va unaFesta del Llibre fluixa —com la que espreveu per a enguany, que cau en Diu-menge de Pasqua— deixa funestes se-qüeles en els comptes de resultats d’au-tors, editorials i llibreters.

El Quincorn, de Miquel de Palol, pas-sarà a la història com un delspremis Sant Jordi de menys re-lleu dels darrers vint anys. Pre-tensiosa i confusa, ni va agradara la majoria dels crítics ni vaconvéncer el públic, que és quial capdavall emet el veredictedefinitiu. A la finalista —LaRosa d’Hivern, de Miquel MasFerrà, una novel·la molt millorque la guanyadora— la va per-judicar una pèssima promocióagreujada pel fet que Mas siguiun dels pocs autors mallorquinsque no s’ha barallat amb capdels seus col·legues d’illa. És adir, que quasi ningú no en vaparlar als papers, cosa per laqual va haver de tirar del bocaa boca. Al meu parer, tanmateix,La Rosa d’Hivern és un delsvuit o deu llibres més remarca-bles de l’any. La tercera del podi santjor-dià va ser L’edat dels monstres, de PepBras. Una novel·la de records d’infante-sa que assoleix el punt exacte d’equili-bri entre les pretensions de l’autor i elsresultats obtinguts. Per entendre’ns i serbreus: a les antípodes de l’artefactepalolià.

Pel que fa a les líders del rànquing devendes de la Festa del Llibre del 23d’abril —Lola, de Maria de la Pau Janer,i El gust amarg de la cervesa, d’Isabel-Clara Simó— em remeto al que vaigescriure en aquestes mateixes pàgines(Caràcters, núm. 8): Lola és una novel·laque funciona i que està escrita amb unalloable i prometedora ambició; El gustamarg de la cervesa, en canvi, començaamb força però de seguida es decantacap al drama efectista. A remarcar, però,la història de Vicenta, protagonista de la

tercera part, que podria contenir el ger-men d’una bona novel·la. Aquesta quedes de fa tant de temps ens deu l’autorad’Alcoi.

Josep Maria Espinàs —protagonistad’una de les notícies més sonades del’any: el seu pas a El Periódico desprésde vint-i dos anys i nou mesos de pre-sència diària a l’Avui— va oferir-nosl’onzena entrega de la seva estimablesèrie de viatge a peu. En aquest cas lanovetat va ser que, per primera vegada,

l’autor deixava els Països Catalans i s’en-dinsava per terres de Castella.

Maria Barbal va publicar Carrer Bo-lívia, una novel·la a mig camí entre Ju-lià de Jòdar i Paco Candel sobre unaparella andalusa que arriba Barcelonaempesa per la misèria. Una prosa de luxeal servei d’una història que, explicadaamb un pèl més de passió, hauria estatencara més satisfactòria.

AblanatanalbA, de Màrius Serra, és unartefacte perfectament construït al vol-tant dels jocs lingüístics i els seus perills.Amenitat i habilitat són els seus dos ei-xos principals. Tanmateix, continuo pre-ferint el Serra de Mon oncle o de La vidanormal.

Jordi Mata, autor tan afortunat a l’ho-ra de guanyar premis com odiat per unsector de la crítica, va situar en el mer-cat dues novetats amb premi incorporat:

La compassió del dimoni, una històriaamb noms i cognoms fàcilment iden-tificables que demostra que la nostracultura és com un castell anglès —po-ques parets dretes i plena de fantas-mes—, i La segona mort de Shakespeare,on especula amb la teoria que l’autènticautor de Hamlet va ser ChristopherMarlowe.

El periodista, poeta i crític literariDavid Castillo ens va sorprendre amb Elcel de l’infern, un debut novel·lístic deprimera magnitud que parla dels grans

oblidats de la transició: elsgrups llibertaris. Una altra deles fites de l’any, aquesta d’enCastillo, sens dubte. Com ho vaser també la nova entrega deJesús Moncada al voltant delmite mequinensà: Calaveres atò-nites, un deliciós recull d’histò-ries explicades amb registre oralsobre la Mequinensa dels pri-mers anys cinquanta.

Les setze narracions que con-figuren Maniobres privades, deValentí Puig, varen marcar unpunt de continuïtat amb total’obra anterior de l’autor mallor-quí. Amb això potser n’hi hau-ria prou per donar a entendreque, llibre a llibre, Puig s’estàconvertint en un dels autorsmés sòlids i imprescindibles dela nostra literatura.

Si, a l’estil dels Òscar de Hollywood,tinguéssim aquí un premi al conjunt dela millor trajectòria professional, la de1999 se l’emportaria sense cap discussiól’editorial Quaderns Crema. La sevaexcel·lent targeta de resultats durantl’any que comento presenta vuit encerts:una recopilació imprescindible —Vuitan-ta-sis contes, de Quim Monzó—, unanovel·la de gran empenta —No torna-rem mai més, de Ramon Solsona—, elretorn de Julià de Jòdar amb els tresrelats de Zapata als Encants i un quintetde debutants (o quasi) de nivell notò-riament per damunt de la mitjana: TanaMarcé, amb Sortir de rutina; CarlesDecors, amb Al sud de Santa Isabel; Pas-qual Farràs, amb La mort del fabulador;Pere Guixà, amb L’examen de l’autodi-dacte, i Maurici Pla amb Dissabte a lesfosques.

4 :

Mentre va fent punta al llapis per a laseva propera novel·la Ferran Torrent vapublicar Living l’Havana, una píndolaon es troben concentrades les millorsvirtuts de la factoria torrentiana dintred’un contingut de to volgudament me-nor, que no vol dir prescindible. MartíDomínguez va publicar El secret deGoethe, llibre del qual només cal dir querepresenta un pas endavant en la línia delseu extraordinari debut, un parell d’anysabans, amb Les confidències del Comte deBuffon.

Una altra de les fites de l’any ens lava portar el menorquí Joan Pons, amb Ellaberint de les girafes, una novel·la sobreel pas del temps, els records i la memò-ria que un servidor no va dubtar a qua-lificar des del moment que va llegir-laper primera vegada de memorable.

3 i 4

Per raons diverses hi ha quatre llibresque mereixen ser esmentats també, en-cara que sigui fugaçment, en aquest re-sum: Nit de 1911, de Maria ÀngelsAnglada, que ens va deixar precisamentel mateix dia de Sant Jordi; Bulbs, de J.N. Santaeulàlia; De nit, sota les estrelles,de Jordi Coca, i el debut d’Empar Mo-liner, amb L’ensenyador de pisos que odia-va els mims.

En el capítol de curiositats no deixa decridar l’atenció la coincidència d’unesquantes novel·les que incorporen la mortdel president Jordi Pujol com a elementde la seva trama: El dia que va morir elPresident, d’Anna Grau, i El vol del drac,de Jordi Sierra i Fabra, a les quals espodria afegir —fent una incursió mo-mentània a la llista de novetats en cas-tellà— la darrera (i fallida) producció deTerenci Moix: Chulas y famosas. No vullser malpensat però 1999 va ser any elec-toral...

A part dels èxits esportius presents enboca de tothom, el centenari del Barçava tenir també la seva repercussió edito-rial: el dia de Sant Jordi, sense anar méslluny, hi havia en els aparadors de nove-tats dotze llibres diferents sobre el tema:narrativa, diccionaris, reculls d’articles,històries (oficials o crítiques) del Barça,biografies de jugadors, reculls fotogrà-fics... i un llarg etcètera que, potser peraquest mateix atapeïment, no va acabarde fer forat en les preferències dels com-pradors.

I, posats a parlar de centenaris i altrescommemoracions, val a dir que 1999 vadonar joc per a tots els gustos. El cen-tenari de Joan Oliver/Pere Quart va sercelebrat de manera proporcionada, mal-grat els esgarips dels que, equipats amb

lupa, deien que l’Administració no de-mostrava un excessiu entusiasme perl’entremaliat autor de Sabadell. Els se-tanta anys de Miquel Martí i Pol, encanvi, sembla que varen ser celebrats algust de tothom. La part vergonyosa,però, correspon al centenari del pobreFrancesc Trabal, del qual ningú —ni elsde la lupa i els esgarips, ni les instànciespúbliques— se’n va voler recordar. Pot-ser varen ser massa emocions per a unany que va acabar sota el signe de labajanada —les celebracions pel final d’unsegle i d’un mil·lenni que no acabaran,de fet, fins al 31 de desembre de l’anyque acabem d’estrenar— i els terroríficsauguris auspiciats per l’entranyable«efecte 2000».

Joan Josep Isern

: 5

Entrevistaa Juan Manuel Bonet:

«L’art sorgeix on menys s’espera»

—Fa anys va escriure que València és unaciutat per a ser viscuda més que per a servisitada. Pensa el mateix després de viurecinc anys a la ciutat?

—Citava també Atenes i una certa Barce-lona. Em referia al fet que són ciutats queno s’imposen a primera vista, però que te-nen una vida urbana molt grata. No és queno hi haja monuments, que n’hi ha, evident-ment, però m’agrada molt més el seu caràc-ter viu. Quan vaig escriure això en La rondade los días estava pensant en el centre, els vol-tants de la Llotja, en els artesans, en aque-lles tendes on, de sobte, et trobes un solpenjat que pareix del segle XV, animals dis-secats o una paradeta de flors…Amb eltemps vaig començar a fixar-me en la Valèn-cia racionalista gràcies a un pintor, MarceloFuentes, i altres amics. Vaig començar aobservar els xamfrans rodons, la gran quan-titat d’edificis vaixell... Aleshores proposa-rem una exposició a l’IVAM sobre la Valèn-cia racionalista que finalment varen fer TitoLlopis i Juan Lagardera fa dos anys. Tambéhi és la València més moderna. La gent defora està percebent noves realitzacions ar-quitectòniques de Calatrava, Foster… Hi hanous campus, noves biblioteques….

—Pensa que es respira a la ciutat un am-bient cultural sa, creatiu, com diu el tòpicmés florit?

—Pense que és un àmbit molt laberíntic.En alguns aspectes no ens remet a Atenes,sinó més bé a Sicília. He seguit l’Equip Crò-nica, desprès vaig tenir una fase de distancia-ment, i em vaig apropar a Jordi Teixidor, Mi-quel Navarro, Carmen Calvo. Posterior-ment, he trobat gent més jove, com DavidNavarro o metafísics com Manuel Sáez, Pacode la Torre, Joan Mestre, que em continueninteressant molt. De fet, hi ha gent que con-sidera que em pesa massa aquest interès queno amague. M’he retrobat també amb moltspintors, com Yturralde. Crec que tinc unavisió prou ampla, des dels figuratius als abs-tractes. En aquest sentit, hi ha un potencialde creació importantíssim a València, queafecta també terrenys com l’arquitectura. Enpoesia, hi ha també coses. Seguesc des de fatemps l’obra de Gaspar Jaén, i per suposatl’obra de Paco Brines. També la literatura encastellà com la de Max Aub, Gil Albert. Tam-bé m’ha interessat l’obra d’un escriptor pro-per a les avantguardes com Carles Salvador.I la de Joan Fuster em sembla important, pugao no estar sempre d’acord amb ell.

Bibliòfil, poeta, crític i estudiós de l’art, J.M. Bonet dirigeix l’IVAM des de fa més dequatre anys. Ha incorporat noves línies d’ac-tuació sense trencar l’herència rebuda del go-vern socialista. Nascut a París fa 46 anys, laseua estada a València, de la qual en destacael seu potencial creador, li ha permès involu-crar-se en projectes com la recuperació de l’es-criptor pel qual sent més devoció, Max Aub.Autor del Diccionario de las Vanguardias enEspaña, es declara un «liberal sense carnet» iconsidera la unitat de les arts la característicaprincipal del panorama artístic actual.

cia que és el carrer de Cavallers…És abso-lutament cert: hi ha una València més aus-tera. Subratlle l’existència d’artistes contin-guts, amb una voluntat de forma. Certa lí-nia de la generació dels 60 ha evolucionatfins a donar una imatge contrària a la fallera.

—Però València és terra del pop ¿per quèsón tan poperos els valencians?

—M’ha interessat bastant el pop, peròconfesse que me n’he distanciat. València ésla terra on més s’ha arrelat de tota Espanya.Potser siga per aquesta altra dimensió delgust per l’excés, per les falles… Però tambécrec que el pop valencià no ha eixit tan pro-cliu al barroquisme. Hi ha una evolució.Cardells, per exemple, ve del pop, però cadavegada és més auster; fins i tot una artistaamb una tendència cap als colors vius, comRosa Torres, té un sentit de l’equilibri i dela construcció; Carmen Calvo té aquestadimensió barroca, però també un amor perla forma, pel color blanc; amb MiquelNavarro passa el mateix. El Pop valencià s’haanat contenint, modelant. El mateix ManoloValdés està utilitzant una gamma de blancs,de rosa, de grisos. La seua obra, l’esculturaque fa poc ha comprat l’IVAM és d’una granausteritat i rigor.

—Quin paper ha jugat l’IVAM en la vidacultural valenciana?

—Abans, la ciutat estava menys articula-da. L’IVAM fou el primer intent aconseguitde dotar d’un museu de capçalera una comu-nitat autònoma. Des de la seua creació, onvàrem coincidir els quatre directors que hatingut el museu, ha canviat radicalment lacapacitat de la ciutat d’estar inscrita en elmapa de tot el país i en el mapa internacio-nal. La generació de Teixidor, Yturralde,Valdés, havien de buscar les coses fora…Ara, per suposat, s’ha de continuar viatjant,però és molt distint estudiar art tenint unmuseu on es veuen les coses que s’han deveure. La llista d’exposicions i publicacionsabraça moltíssimes coses. Ja comença a ha-ver-hi un bagatge molt important.

—L’IVAM està reivindicant diversos artis-tes catalans. Li està menjant el terreny na-tural al MACBA?

—Jo no ho plantejaria en aquests termesi amb un museu tan concret. Sí que és certque diversos artistes catalans han trobat unamajor receptivitat a l’IVAM. Hem fet expo-sicions de Joan Brossa, Joaquin Gomis,Cirlot, Michaelis, Villèlia…Potser Catalu-nya no haja fet tot l’esforç de memòria histò-

—Es refereix als criteris de Fuster sobrel’art?

—Crec que era molt irònic i tenia una vi-sió molt àcida de molts aspectes de la vida.Però l’he seguit sobretot, fins i tot des deMadrid, com articulista, en la vessant méspropera a Montaigne. Recorde l’antologiaque varen fer ell i Josep Albi de la poesiasurrealista publicada al 1951 en la revistaVerbo, d’Alacant, Poesia surrealista enEspaña. La portada la va fer Antonio Sau-ra… Però dels escriptors valencians, si hi haalgú pel qual sent especial devoció, és MaxAub, malgrat l’opinió d’un bon amic meu,Andrés Trapiello, amb el qual discutesc. Percert, Max Aub comenta en un dels seus lli-bres que junt a la València, ve a dir xarona,que es podria resumir en Blasco i Sorolla, engeneral dels excessos i del barroquisme, hiha una València fina, del divuit; una Valèn-

6 :

rica que calia. El MNAC té una secció d’artmodern que acaba relativament prompte i elMACBA està més centrat en la contempo-raneïtat. Precisament, amb aquest últim pre-parem una exposició conjunta.

—El primer director de l’IVAM i actualconservador en cap del Thyssen, TomàsLlorens, amb qui vostè sembla tenir una gransintonia, deia no gaire que l’art ha de tornara la recerca de la bellesa. Què en pensa vostè?

—Actualment sí que tenim una bona sin-tonia, crec. Ho subratlle perquè no sempreha sigut així, i això prova que tot evolucio-na. A principis dels vuitanta, vaig protago-nitzar, com a crític d’art, junt a ÀngelGonzález i Quico Rivas, una polèmica agu-da que utilitzava l’Equip Crònica, per la seuapolitització, com a element de la discussió.Nosaltres manteníem una postura moltpurista. La reacció més negativa a la nostracrítica fou la de Tomàs Llorens. Però ara crecque tenim una posició relativament paregu-da pel que fa a la recerca d’un equilibri entremodernitat i tradició. No volem fer museusespectacle i ens fixem en artistes que s’apar-ten moltes vegades de la norma. Quant a larecerca de la bellesa, crec que és una paraulaun poc canònica. Preferesc parlar d’expe-riència i d’intensitat. Jo parlaria de la neces-sitat de la recerca del que és essencial. La pa-raula intensitat n’és la clau. La traducció del’experiència del món en formes artístiquespot ser abstracta o figurativa. Però subrat-llaria més com a característica actual la uni-tat de les arts. L’experiència artística no éssubstancialment diferent de l’experiència del’arquitectura, la música o la poesia. Unapersona interessada per les arts plàstiques hade tenir interès o curiositat per la paraulapoètica o els espais arquitectònics. Jo saltede Rothko a John Cage, per exemple. Emdóna molta ràbia l’especialització i crec queés un element molt vàlid de les velles avant-guardes aquell esperit d’unitat que tenien.Apollinaire escrivia poesia en sintonia ambla pintura de Picasso….

—Alguna disciplina artística ha influïtmés sobre les altres al llarg d’aquest se-gle?

—Crec que cap art determinat ha anat perdavant. Per exemple, en el projecte de laBauhaus hi ha moltes coses que em semblenformidables, però crec que supeditava exces-sivament tot a l’arquitectura; el projected’art total de Wagner es centrava, al capda-vall, en la música i el teatre. M’agraden dosmoments especials de l’avantguarda, comsón el cubisme i el dadaisme, per la maneraen què hi coexistien les arts. Sent atracciópels homes orquestra com Shwitters oRaoul Hausmann. Dels dadaistes, curiosa-ment, el que menys aprecie és Marcel Du-champ. Em provoca una certa indiferència.En la gent que treballa el món de l’objecte,

preferesc la poètica de Schwitters, més do-tada de màgia, que la ironia i la fredor deDuchamp.

—Quin sentit tenen les avantguardesara?

—Se segueix fent avantguarda en un sen-tit molt tradicional o tòpic, en un panora-ma que qualificaria de neoavantguardista. Hiha gent que li agrada fer manifests, inclourel’art dins d’una normativa molt estricta, enuna avantguarda molt ideologitzada, d’acu-dit. Veig que hi ha bastants artistes que con-sideren vàlid encara fer un art amb missat-ge, en un fenomen que he qualificat, de ve-gades amb polèmica, de nou realisme social.Un art que ha florit en temàtiques com elSIDA o el feminisme o en la forma d’estu-diar la violència en el món contemporani. Ésun món que el trobe un poc neo, no m’inte-ressa especialment. També hi ha una certamoda, en un sentit intel·lectual moltnordamericà, d’insistir en el fet que tot elque de bo s’està fent ara mateix es localitzaen el Tercer Món. Com l’exposició que esva fer al Pompidou, Els mags de la terra. Noestic en la posició anti aquests països, ni moltmenys, però sí que m’emprenya que es digad’on ha de procedir l’esmaragda. Crec quel’art sorgeix on menys s’espera.

—D’on sorgeix el seu interès pels artistesi escriptors rars o poc coneguts?

—Quan preparava el Diccionario de lasVanguardias en España em vaig trobar ambmoltes sorpreses positives. No tot va pas-sar a París a principis de segle, encara que vaser, efectivament, el nucli fonamental. Emvaig adonar que hi havia una trama de lamodernitat també en la Península. Hi haviamés gent del que se sol recordar avui quesabien qui era Freud, Le Corbusier, Picassoi Stranvinsky, per dir-ho en quatre noms. Lahistòria és molt més complexa del que espodria pensar quan es diu que l’avantguar-da era republicana i d’esquerres, per exem-ple. Hi hagué coses molt singulars, pose elcas de la col·laboració de l’arquitecte falan-gista Ponce de León amb La Barraca…

—Coincideix aquest interès amb la seuaevolució ideològica des del radicalisme d’es-querres fins a considerar-se un liberal sensecarnet, com va declarar fa uns anys?

—Va ser al final d’aquell radicalisme. Emreafirme en això de liberal, i també en aixòde sense carnet. Procedesc d’una trajectòriageneracional en la qual, a finals dels seixan-ta i principis del setanta, la manera més lò-gica de ser antifranquista era anar-se’n a l’ex-trem. Vaig arribar a ser militant d’una orga-nització que es declarava luxemburguista id’acció comunista, que va donar suport a lacandidatura electoral «Frente de Unidad delos Trabajadores». He seguit una evoluciócom la de molts altres. Des de fa anys diccol·loquialment que defense un centre ex-

trem. Vaig descobrir la figura d’AdolfoSuárez.

—Altres companys de viatge també hanevolucionat des del radicalisme d’esquerresa posicions afins al PP. Com explica aquestfenomen?

—Sí, n’hi ha gent. Tinc bons amics comPilar del Castillo (prop del PP) o GillermoCortázar (en el PP) que vénen de BanderaRoja. Són de la gent més competent queconec. En el meu cas, no haguera pogut vo-tar mai Alianza Popular tal com era. Fins queel CDS no es va enfonsar, he continuat vo-tant-lo. Crec que el PP defensa ara plante-jaments centristes i liberals i això crec queni els seus enemics ho poden negar al presi-dent Zaplana. No he passat pel PSOE —iconec de tota la vida Alfonso Guerra, per-què he viscut a Sevilla—, com altra gent queha passat pel procés d’encantament i desen-cantament. He sigut coherent. Considereque el PSOE ha fet coses en el terreny cul-tural, com el mateix IVAM, i crec, fins i tot,que el millor llegat dels socialistes són lesinfrastructures culturals. Però hi ha moltescoses discutibles i l’herència de corrupció idespropòsits dels últims anys és difícil decorregir. Em crida poderosament l’atencióla gran incapacitat del PSOE per fer possi-ble que apareguen noves generacions, novesidees.

—Ha treballat amb total llibertat al llargd’aquests quatre anys?

—Un museu no és un lloc per a fer po-lítica. Fernando Villalonga —primer con-seller de Cultura amb el PP— em va cri-dar i em va donar carta blanca. La relacióentre el govern i el museu de capçalera jol’he viscuda esplèndidament. No he rebutcap consigna, la qual cosa entenc que ésuna prova de confiança. He viscut sensesobresalts els quatre consellers que hi ha-gut a Cultura durant els quatre anys. Crecque l’IVAM, en certa mesura, està per da-munt del bé i del mal. No se li demanacarnet a ningú, ni per a fer conferències niper a comissariar exposicions. No hi capplantejament ideològic respecte a l’art enaquest sentit.

—Canviant de tema i per a concloure,vostè és un bibliòfil reconegut, què pensa delfutur del llibre?

—Les noves tecnologies són complemen-tàries. No crec que hi haja la temptació, perexemple, de llegir La Regenta en CD-Rom.Però si que s’hauria de fer una tasca impor-tant de posar tot aquell material imprescin-dible per als investigadors, com per exem-ple tots el números de La Revista deOccidente, en aquests nous suports. De ve-gades resulta molt difícil accedir a aquesttipus de material, o és molt car.

Ferran Bono

: 7

Francesc Parcerisas,traductor

Francesc Parcerisas és, inqüestionable-ment, una de les personalitats artístiquesmés riques i complexes de la literatura cata-lana contemporània. La seva carrera abraçauna gran diversitat de gèneres, interessos iactivitats. Un d’aquests gèneres, interessosespecials i activitats és la seva llarga i fructí-fera dedicació a la traducció literària i, mésconcretament, a la traducció de poesia.

De fet, la seva dedicació a la traducciópoètica és gairebé tan antiga com la sevacarrera de poeta original perquè trobem lesseves primeres versions de poesia en el seusegon llibre publicat: Escultures de mar.Aquest llibret poc conegut recull, incrustatsen el text en prosa que constitueix la prime-ra de les tres parts, «La Rivière» de PaulEluard i «Water music» de Lawrence Durrellversionats pel jove poeta Francesc Parceri-sas. Des d’aquella llunyana data de l’u demarç del 1969, la data del colofó del llibret,Francesc Parcerisas no ha deixat de consa-grar una part important de la seva energiacreativa a la traducció de poesia.

En aquest sentit, cal considerar FrancescParcerisas com a hereu i continuador de latradició moderna i contemporània en litera-tura catalana de grans poetes traductors comara Joan Maragall, Carles Riba, Marià Ma-nent, Agustí Bartra, Marià Villangómez,Segimon Serrallonga o Feliu Formosa.

Al llarg d’aquests trenta anys de dedica-ció apassionada a la tasca de traductor,Parcerisas ha ofert les seves versions poèti-

ques al públic lector d’una manera molt va-riada. Aquestes variades maneres de presen-tar les seves traduccions dibuixen un arc queva des de l’antologia general de panoramahistòric fins a la recreació d’un poema tra-duït, apropiat com a obra original, passantpel poema o poemes específics puntualmentversionats, la participació en antologies col-lectives o d’un sol autor, o el trasllat d’unrecull sencer d’un autor determinat.

En la primera categoria d’antologies decaire panoràmic Parcerisas ens ha donat, demoment, una sola obra: Poesia anglesa inord-americana (Edicions 62, 1985). Estracta d’una antologia general de la poesiaangloamericana entre els segles VIII i XIX.Aquesta antologia formava part de la sèried’antologies publicada a l’extraordinàriacol·lecció «Les Millors Obres de la Litera-tura Universal» (volum 48) d’Edicions 62 ila Caixa. Parcerisas va dissenyar, prologar ianotar el volum. Com era habitual a la col-lecció, seguint els criteris d’edició establertsper l’editorial, Parcerisas va incorporar mol-tes traduccions històriques d’altres autors,de manera que d’un total de 214, 135 ver-sions són seves.

Pel que fa a les traduccions de reculls sen-cers, hem d’esmentar dos de ben especials:Catai (Empúries, 1985) d’Ezra Pound i Lallanterna de l’arç (Edicions 62, 1992). En elcas de Catai es tracta d’una primera versióíntegra del recull de les ja llegendàries recrea-cions de poesia xinesa clàssica que Pound vapublicar l’any 1915 a partir de traduccionsliterals trobades a les llibretes que ErnestFenollosa va deixar inèdites en morir el 1908.Per tant ens trobem davant un fenomencuriós: una versió de versions. La publica-ció de La llanterna de l’arç, va significar elprimer volum de l’autor irlandès en aparèi-xer a la península ibèrica, abans de ser guar-donat amb el premi Nobel de Literatura. Amés, d’una manera completament natural,aquesta traducció va servir de punt de par-tida d’una amistat personal entre el traduc-tor i l’autor traduït.

Aquí, en fer referència al tema de la rela-ció d’amistat entre el traductor i l’autor tra-duït, hauríem de parlar de tres llibres que F.Parcerisas ha versionat en col·laboració ambl’autor, que donava la casualitat que era amicseu. Aquest és el cas d’El visitant (CafèCentral, 1992) i El viatge (Columna, 1992)de David H. Rosenthal i de Calculations ...(Proa, 1997) de D. Sam Abrams.

Com a exemple de la participació deParcerisas en antologies d’autoria compar-tida, podem esmentar El cel de la finestra(Columna, 1995), una mostra de l’obra delgran poeta gal·lès d’expressió anglesa, R. S.Thomas, feta a quatre mans amb JordiAinaud. Aquesta antologia també va signi-ficar el primer volum de l’autor editat a lapenínsula, i va aparèixer amb el suport del’Institut Britànic de Barcelona com a partintegral d’un any d’activitats per promoureles relacions culturals entre el país de Gal·lesi Catalunya.

Pel que fa als molts poemes puntuals queestan escampats per les pàgines de revistes illibres, per una banda podríem esmentar lescol·laboracions del poeta-traductor a ElsMarges, Reduccions i Vèrtex entre altres pu-blicacions, i, per l’altra banda, hauríem deparlar de les versions de poemes concretsque ha incorporal a llibres seus. Per exem-ple, a L’edat d’or trobem un poema de JosepElias i dos poemes de Iannis Ritsos (a partirde l’anglès de Nikos Stangos) traslladats alcatalà i camuflats entre els poemes del pro-pi autor.

Ara bé, la forma més extrema de traduc-ció poètica de Parcerisas es quan l’autor faun poema original seu a partir de la recrea-ció i apropiació d’un text d’un altre autor.Aquest fenomen es pot veure a «Variaciósobre un poema de Lawrence Durrell» (aL’edat d’or, feta a partir del poema «Taormi-na» de l’autor del Quartet d’Alexandria, o,

8 :

IAM

més recentment, a «Homenets de paper»,confegit a partir de «Four and a Half Dan-cing Men» de la poeta angloamericana AnneStevenson.

Encara hi ha dues modalitats de traduc-ció més. La primera és la traducció parcialque són les cites incrustades als poemes deParcerisas on el sargit entre l’original i la citatraduïda està tan ben resolt que no es nota.La segona és quan Parcerisas té tan interio-ritzada la poètica d’un autor traduït, com araSeamus Heaney, que acaba fent poemes a lamanera de l’autor versionat, una menad’«imitació» per emprar el terme de Lowell.

La totalitat de les versions poètiques deParcerisas es pot dividir en dues grans famí-lies segons l’estratègia de traducció que l’au-tor hagi emprat. Parcerisas sempre utilitzauna de dues estratègies: la traducció pura ola traducció impura. La traducció pura ésquan l’autor posa el seu talent de poeta alservei de l’original per tal de crear en la llen-gua d’arribada un equivalent poètic que con-servi el màxim del sentit i els aspectes for-mals. I la traducció impura és quan l’autortreballa en sentit contrari: usa el seu talentper acostar l’original a la seva pròpia produc-ció poètica.

Què és el que crea la necessitat de traduir

El senyor Andrés Amorós ha deixat la di-recció de la Institució Alfons el Magnànim,cridat per una de més alta (i econòmicamentmés sucosa, és clar): la del Teatro NacionalClásico, a Madrid, on resideix i treballa coma catedràtic de la Universitat. I l’ha deixada,naturalment, fent una lloança de la seua ges-tió i criticant, cosa més sorprenent, la rea-litzada per la IVEI. Encara que, ben mirat,aquesta actitud no és tan sorprenent com hoseria en una situació de plena i civilitzadaconsolidació democràtica i cultural.

D’ençà que la Conselleria de Cultura i laDiputació decidiren eliminar la InstitucióValenciana d’Estudis i Investigació, en unprocés traumàtic i amb formes, retòriques igestos d’autèntica revenja i depuració ideo-lògica, no han cessat d’atacar-la i de minimit-zar i menysprear la labor que va fer, a basede mentides, tergiversacions i acusacionsmés o menys velades sobre la professiona-litat i l’honradesa dels seus responsables itreballadors. Una vertadera dèria que, si béno sorprén a causa del tarannà, per tots co-negut, de la classe política i «intel·lectual»que ens governa, sí que crida l’atenció pel seuto groller i la seua manca d’habilitat per adissimular la mala consciència amb què hand’abordar aquest tema.

Cal comprendre-ho, però. ¿Quin ha es-tat el resultat d’aquella gran operació de

poesia en Parcerisas? Les raons que el mo-tiven són diverses. En primer lloc, la seva in-finita curiositat intel·lectual que l’ha dut aconèixer una gran diversitat de cultures illengües. En segon lloc, un sentit inherenten el poeta que fa sentir ganes profundes de«jugar» (recordem aquí el significat gadame-rià del terme) amb textos aliens, acostant-s’hi i allunyant-se’n. En tercer lloc, hi ha enla traducció la possibilitat d’exercitar-se coma poeta. I, en darrer lloc, trobem un profundsentit de responsabilitat cultural que ha fetque el poeta s’hagi prestat a servir de pontd’enriquiment entre literatures diverses.

Amb els anys, la passió que Parcerisas sentpel fenomen de la traducció s’ha desbordati l’ha dut a altres esferes d’actuació com ésara dirigir una col·lecció exclusivament detraduccions («Clàssics Moderns», d’Edha-sa), participar activament en la vida associa-tiva (ha estat soci fundador de la secció detraductors de l’Associació d’Escriptors enLlengua Catalana), dedicar-se a la docènciauniversitària (és actualment professor a laFacultat de Traducció i d’Interpretació de laUniversitat Autònoma de Barcelona) o pro-moure activitats que giren entorn de la tra-ducció poètica (seminaris, jornades, simpo-sis, homenatges) des del seu càrrec actual de

director de la Institució de les Lletres Cata-lanes de la Generalitat de Catalunya.

Des de la seva incorporació al món aca-dèmic Parcerisas ha fet contribucions valuo-ses en el camp de la història de la traduccióa Catalunya (la seva tesi versa sobre el tema)i en un camp molt poc perfilat: el de la tra-ducció comparada. En aquest darrer campParcerisas ha fet aportacions ben curiosescom investigar els límits de la traducció apartir d’estudiar totes les versions existentsd’un poema determinat i provar de fer-neencara una de nova i diferent, una «re-visió»en diu el poeta-traductor (ha treballat sobre«El Cigne» de Baudelaire i un sonet deJoachim Du Bellay) o triar un poema (perexemple, «The Sightseers» del poeta irlan-dès Paul Muldoon) i a través de successivesversions anar-se apropiant el poema aliè.

Si la traducció és un acte d’acostament apartir d’una experiència profunda de l’alte-ritat que genera tolerància, enriquiment,obertura i alliberament, Francesc Parcerisas,amb les seves múltiples maneres d’enfocarl’art de traduir ha fet la cultura catalana delnostre temps més tolerant, més rica, mésoberta i més lliure.

D. Sam Abrams

revitalització de la cultura i la investigacióque serví com a excusa per a dissoldre unainstitució de tan llarga trajectòria i tan alt

prestigi? ¿On és l’OPVI, l’estrella de l’ope-ració que havia de vertebrar i impulsar la in-vestigació al nostre país? ¿On està el presti-gi del nou Magnànim? Segons el senyorAmorós, el senyor Lis i el senyor Paricio,responsables de l’invent, en la quantitat dellibres que han publicat. Cent trenta —enrealitat, com reconeix Amorós, noranta-sis,la resta està «en preparació»—, és a dir mésque els que publicava la IVEI. I, a més, diuenorgullosos, amb menys personal —això sí,s’obliden de dir que abans la Institució con-templava també la investigació, amb un pres-supost molt més reduït i que ara els llibresels fan fora de la casa, pagant-los ben pagats,és clar. Això és tot. Quantitat. Però, de què?,per què?, per a què? Sempre són llibres, ésclar, i això està bé, encara que siguen d’amicsi coneguts i en el criteri per a triar-los primenles conveniències del triador. Però una ins-titució pública ha de tenir uns altres crite-ris: el de la qualitat i el de la conveniència dela gent a la qual van dirigits aqueixos llibres,aqueix treball editorial i cultural. Peròaquests criteris, com s’ha comprovat, no vanser els que motivaren la «urgència» de dis-soldre una IVEI que, com tothom sap, tretd’ells, els complia perfectament, sense tantd’aldarull ni tanta dèria.

Marc Granell

: 9

L’exili,el paraigua i la màscara

Manuel Molins, important autor delteatre valencià des que l’any 1968 formàel Grup-49 i que ha aportat ja un volumconsiderable d’obra teatral, que abraçadistints àmbits, des del teatre històric ala recerca de la història marginada i ocul-tada, a gèneres més «tradicionals» com lacomèdia, el melodrama o la farsa mésgrotesca i descarnada, s’acosta ara, enaquesta Trilogia d’Exilis, a una indagaciósobre la identitat de l’individu (i/o lacol·lectivitat) enfrontat a determinadespèrdues (exilis) i les seves contradiccions.I ho fa per a mostrar-nos un món que volassumir el caos i el llenguatge: la matèriadels somnis.

És l’exili de la raó, de la utopia, el dela paraula; són els exilis de Dionís, deVerlaine, de Wittgenstein. És l’exili d’unllenguatge que no serveix per a la comu-nicació real entre els éssers humans, l’exilid’uns costums socials que ens obliguen aportar una màscara que encobreixi lanostra veritable identitat. És l’escripturateatral que es farceix de personatges depersonatges i d’històries d’històries per amostrar-nos camins d’exili i camins deparadís, paraigües que són màscares, màs-cares i màscares, dolor i plaer insepara-blement units en el laberint de la vida ide la paraula.

Manuel Molins utilitza referents míticsi literaris, identifica la literatura amb lavida i la utilitza com a arma crítica. És unimaginari literari que es construeix pelteatre i des del teatre, en un marc meta-teatral on les accions mostren accionsque mostren accions... somnis... al·lu-cinacions de present, passat i futur enunes estructures teatrals riques en com-plexitat. Són situacions en les quals l’ac-ció real se’ns sostreu per a donar-li ladimensió del record o la visionària sen-sació del futur.

Tres personatges fronterers de la nos-tra història literària i filosòfica són elseixos sobre els quals es basteixen les tresobres d’aquesta Trilogia: Friedrich Nietz-sche, Paul Verlaine i Ludwig Wittgens-tein. Són personatges als quals la vida—o potser el seu intent de donar formaal caos— va abocar a la «follia». És la «fo-llia» dionisíaca que s’enfronta a la raó, ésla dansa de soledat i desig de Dionís en-frontat a les aranyes petitburgeses quel’envolten o de Wittgenstein preguntant

Manuel MolinsTrilogia d’Exilis

Tres i Quatre, València, 1999364 pàgs.

per què es torturen les mosques. És elcirc dels colors de les paraules que obli-ga a exiliar la poesia de les institucionssocials per a convertir el poeta en clown;és el deliri simbolista de l’absenta. És la«follia» de la màquina rentadora de parau-les que intenta desemmascarar l’ús ficti-ci del llenguatge; o la racional «follia» deWittgenstein que ens aconsella el silencidavant les coses de les quals no es potparlar.

«Diònysos», la primera de les tresobres, ens presenta el record de Nietz-sche en els seus darrers moments, expli-cat pel seu amic Franz Overberck en unacarta. És el record de la seva visita a l’hos-pital psiquiàtric on havia anat a pararFritz, víctima de la sífilis; és el momenten què Franz es planteja dur-lo a casa ies demana a ell mateix: és veritablementAlemanya, la seva casa?

Aquesta situació ens obre al crit ritualdel Bramul, el cant dionisíac, a la sevamúsica tant diferent de la del DoctorWagner que controla el psiquiàtric. És elteatre de Dionís, el del joc i del plaer,oposat també a la mímesi imperant.Dionís i Ariadna, a l’illa llunyana on Sofiai Alfies volen anar, on Fritz vol anar. PeròDionís és plaer i dolor, és qui dona plaerperò té set de buidar-se en un cos esti-mat. I Dionís, que és el teatre, és tambéel desig sexual; ambdós aspectes compor-ten plaer i dolor. Els dos són joc.

En la seva obra, Molins ens parla d’unasexualitat que no s’adscriu als tòpics queoposen força/tendresa, actiu/passiu, mas-culí/femení: ens mostra una imatge feme-nina que uneix virginitat i prostitució,una imatge masculina que inclou la inse-guretat i la por. Ens mostra també la sa-viesa de la follia per a fugir d’un món alie-nat utilitzant com a armes la música, elteatre i la recerca dionisíaca. A l’illa deDionís no cal el paraigua metafòric queutilitzen els personatges quan la por es-devé necessitat d’encobrir el desig i laidentitat autèntica.

El temps escènic és present i futur,desig i record que alternen escenes pro-peres al realisme amb escenes rituals queinclouen processons dionisíaques i frag-ments del text en vers, escenes rituals quehabiten el lloc oníric on viu la utopia: enstrobem en un manicomi o el que veiemés el paradís de la follia dionisíaca?

L’estructura de l’obra es tanca amb granperfecció, però la seva dimensió com asignificat queda oberta. Les metàfores iels simbolismes de Molins no són maielementals, la seva escriptura és rica i l’es-tructura de la obra té una profunda i ricacomplexitat. I l’amenitat de l’obra ensporta a la reflexió, a les preguntes: «Qui-na raó justifica l’alienació, la vida quenomés és mort? Quin és el país al qualpertanyen Fritz, Friedrich Nietzsche,Dionís o nosaltres mateixos?».

La follia de Dionís es podria assemblara la d’«Els viatgers de l’absenta», nom dela segona obra d’aquesta trilogia, nomenys complexa en la seva dramatúrgiani en la seva escenificació. Una obra quetambé ens parla del teatre, que se situadins el marc d’un circ, que inclou tambéfragments rituals com el de la Visió de laVerge Folla i que ens oposa l’espai men-tal del París dels simbolistes amb el deldesert de Rimbaud.

«Els viatgers de l’absenta» se situatambé en el terreny de les fronteres, enla recerca de l’inconegut. Com a «Diò-nysos», a «Els viatgers de l’absenta», tam-bé ens trobem amb la recerca de l’amor,de l’amor essencial, lluny dels arquetips;també aquí ens movem entre la raó i lafollia, entre el món i el seu exili de pre-sons i manicomis... El gran poeta, Ver-laine, és el gran assassí de la presó, elpobre desgraciat que en el circ fa el nú-mero d’«Els colors i la mort». I els colorsde les vocals amb les seves diferents pos-sibilitats de significació podríen ser aquíel fil metafòric conductor de l’obra. És ladestrucció d’una bellesa que no es corres-pon a la identitat de Verlaine i Rimbaud,la música dionisíaca de l’amor que ésdolor i plaer. És l’oposició, absolutamentcomplementària dels dos homes, en unaobra d’antagonismes complexos i plenade teatralitat.

Trobem aquí de manera més explícitaun tema que creiem que forma part detota l’obra de Molins, la necessitat de

10 :

matar l’Altre per a ser nosaltres mateixos,la necessitat de matar el Pare, de deixarde formar part de la Mare per a trobar lesnostres arrels, la nostra identitat. La fi-gura de la mare —que es reprodueix so-vint en l’esposa— té aquí el protagonismegegantí de l’ombra que constreny i que,en besar, al final, el seu fill, uneix la vidaamb la mort, els dos espais escènics im-plícits en els dos actes. És la soledat fi-nal de la mort que, com diu Verlaine al’obra de Molins, cal viure-la «com un fillde ningú». Una altra vegada l’exili: elspersonatges «busquen paraules entre to-nes i tones d’absenta però no entenenl’exili de l’absència».

Les paraules són les grans emmas-caradores de la realitat i Wittgenstein, elfilòsof, vol desemmascarar-les. Per això ala tercera obra, «La màquina del doctorWittgenstein», el dramaturg torna a ma-tar simbòlicament la mare i també, comfeia a «Diònysos», oposa els personatgesdel sistema establert amb els de la «fo-llia», però en aquesta obra Molins fa unasíntesi essencial que uneix en un sol per-sonatge les diferents personalitats, assassíi filòsof, contemplades ambdues per unatercera personalitat del mateix ésser: elmetge que estudia el cas de l’assassí queestava obsessionat pel filòsof. Diferentshistòries bíbliques, alguns elements de laquotidianitat utilitzats com a elementsmítics, donen dimensions més profundesa les situacions, les anècdotes i els temesplantejats. Les oposicions es multipli-quen: lògica contra gramàtica, animals ihumans, ruralia i urbs, vida quotidiana iinvestigació filosòfica, realitat i desig,honestedat legal i legítima manca d’ho-nestedat, amor i violència, amor i conei-xement, amor i mort.

Molins es pregunta i ens pregunta: hiha alguna raó per a explicar la violència?Què es el que lliga l’amor al crim? Onés la veritat? Qui som? Podem narrar-nos amb honestedat? La seva respostaens diu que vivim en una «oculta gramà-tica de confusió i desig», perquè, en serexpulsats del Paradís, vam perdre latransparència dels noms. Tots som màs-cares de nosaltres mateixos. Només so-bre noms. Tots som víctimes de la con-fusió perquè desconeixem les regles delsnoms. Tot són errors gramaticals. I elslímits que assenyalen les paraules sónimpossibles d’establir. L’únic món pos-sible encara sembla ser el de l’exili.«Wittgenstein» fon i confon en un totels tres personatges, l’assassí, el filòsof iel metge que som: fon l’home múltiplei multiplicat amb l’amor que sent en el

seu interior com «la veu d’un somni la-berint».

Però l’obra ens mostra novament unainstitució psiquiàtrica: és l’espai del met-ge, el de l’assassí que ha mort la sevadona, el del filòsof Wittgenstein, cons-tructor de la màquina de l’honestedatmentre parla amb Thomas Wittgensteinl’assassí. Una altra vegada, doncs, l’espaidel record, la follia i l’exili.

Per això, s’estructura en tres parts ones mostren els tres personatges: l’Assas-sí, el Filòsof i el Metge. Tres parts quetambé ens dibuixen una música textualdiferenciada, en vers curt el primer textde l’Assassí dirigint-se al filòsof; en unaprosa de sonoritat musical el monòleg delFilòsof recordant l’Assassí i meditanttambé sobre ell mateix; i per fi, la terce-ra, ordenada en fragments de prosa nar-rativa, diferenciats per les línies que con-vergeixen en el pensament. I com diuMolins en el seu postscriptum: «la realitatesdevé significativa per la irrealitat».

Per acabar, m’agradaria citar aquí unesparaules de Thomas Bernhard que escriua La corrección parlant de Wittgestein:«Todo lo que había descrito en el ma-nuscrito era distinto (...) todo era siem-pre distinto de lo descrito, lo real distintode lo descrito (...) lo corregí todo y fi-nalmente comprendí que nada es comorealmente es, lo descrito se opone a loreal» .

Sé, però, que el que he dit no serveixper a descriure les obres, cal llegir-les,rellegir-les, cal imaginar-les, veure-les daltd’un escenari.

Aquest és el llibre. Preciós per fora iper dins.

Maria-Josep Ragué-Arias

16,5 x 11,5 cm.

: 11

Llunydels éssers humans

Racista, degenerat, feixista... Els qualifi-catius que s’han aplicat a Michel Houelle-becq no es caracteritzen precisament per lasubtilesa. No obstant això, aquest autorfrancés —assagista i poeta— ha assolit ungran èxit de públic i de crítica amb les seuesdues úniques novel·les. La primera, Exten-sion du domain de la lutte, va ser publicadaen castellà per Anagrama; la segona, d’unarepercussió molt major, ha aparegut recent-ment en la nostra llengua i es diu Lesparticules élémentaires.

La capacitat provocativa de Houelle-becq no prové, com alguns podrien espe-rar, del fet de conéixer un gènere i trans-gredir-ne els codis, de jugar amb els tò-pics a l’estil de Quim Monzó o de Quen-tin Tarantino. En lloc d’això, es derivadirectament d’una visió del món pròpia,d’un diagnòstic sagnant de la societatactual que no deixa pràcticament res in-tacte. Per entendre’ns: fa una autòpsiasobre el que ell creu un cadàver i el quemolts consideren encara un cos viu, perla qual cosa és totalment comprensibleque s’enutgen. Les novel·les de Houelle-becq són literatura d’idees, de moltes mésidees que alguns llibres d’assaig amb tí-tol pretensiós i tapes de color crema;malgrat que el lector no hi estiga d’acord,amb aquestes idees, la vàlua dels raona-ments sol ser indubtable.

Per començar, la capacitat observadora deHouellebecq, a l’hora de descriure l’èpocaactual, és molt major que la de qualsevol«novel·lista de raça» —d’aquests que naixencada setmana als suplements culturals delsnostres diaris. Només la seua descripció deles relacions humanes ja és desoladoramentprecisa: «en esta época uno se vuelve a verpoco, incluso cuando la relación arrancacon entusiasmo»; «uno intercambia núme-ros de teléfono, pero se acuerda poco delotro»; «les relacions familiars persisteixenuns anys, de vegades uns decennis, en rea-litat persisteixen molt més que les altres; ifinalment també s’apaguen». Aquesta sin-ceritat implacable s’estén a tots els perío-des de la vida: «la majoria dels nens, sobre-tot quan estan reunits en bandes, aspiren ainfligir humiliacions i tortures als éssersmés febles»; «aquest és un dels majors in-convenients de l’extrema bellesa en lesnoies: només els lligons experimentats, cí-nics i sense escrúpols se senten a l’altura;per tant, solen ser els éssers més vils els que

Michel HouellebecqAmpliación del campo de batalla

Trad. d’Encarna CastejónAnagrama, Barcelona, 1999

176 pàgs.

Les partícules elementalsTrad. de Maria Bohigas

Empúries / Anagrama, Barcelona, 1999296 pàgs.

obtenen el tresor de la seva virginitat, i aixòrepresenta per a elles el primer estadi d’unacaiguda irremeiable».

Com podem veure, les coses que té a dirHouellebecq —o els seus avatars— sónmés que abundants, i això converteix cadacapítol en un viver d’idees, en un text de-purat que aglutina molt de contingut enben poc espai. I aquesta preferència de l’au-tor per la concisió es deixa entreveure enalgun paràgraf: «La narració d’una vidahumana pot ser tan llarga o tan breu comes vulgui. L’opció metafísica o tràgica, limi-tada en últim terme a les dates de naixençai de mort clàssicament inscrites en una là-pida, té la virtut de l’extrema brevetat».Però la cosa literària no s’acaba ací: enAmpliación del campo de batalla suggereixla possibilitat que la novel·la haja esdevin-gut un mecanisme inútil per retratar l’èpo-

ca coetània, i en Les partícules elementalspodem descobrir —a través dels protago-nistes— que Shakespeare era un «pallasso»,Huxley «un pèssim escriptor» i l’obra deProust «una collonada». També una cita li-terària ens indica quina és la perspectivapredominant en totes dues obres: «Mau-passant establecía una separación absolutaentre su existencia personal y el resto delmundo. Ésa es la única manera en quepodemos pensar el mundo actualmente».Així, els herois de Houellebecq són éssersdesplaçats, gairebé sempre al marge dequalsevol vida social: el protagonistad’Ampliación del campo de batalla és unanalista informàtic de trenta anys que, acausa d’una depressió, és ingressat en unaclínica i despatxat del treball; el mateix liocorre a Bruno en Les partícules elementals,i el seu germà Michel, més aïllat encara,acaba dedicant-se exclusivament a la recer-ca científica. Es tracta d’actituds que elspermeten mirar-s’ho tot amb una distànciaenorme, per la qual cosa s’hi efectuen re-trats tan lúcids com demoledors d’objectesque, des de dintre, podrien semblar perfec-tes. S’hi afirma que els dos grans sistemesde jerarquització social són l’economia i lasexualitat. O que els anomenats «jovesmarginals» formen, entre ells, un sistemasocial amb molts més prejudicis que la so-cietat burgesa. O que el moviment hippydels 60 té com a descendents directes elsserial killers dels 90. Afirmacions que sem-blen gratuïtament provocadores, però que,efectuades des del punt de vista de qui lesfa —i argumentades de manera ben sòli-da—, no ho són gens ni mica. Aquesta dis-tància també s’aplica a les tècniques literà-ries: se’ns descriuen vides humanes amb laterminologia de les ciències pures —d’unamanera semblant a la de Marie Darrieusecqen Naixement dels fantasmes, però ací moltmés elaborada— o se’ns mostra allò que sesol considerar positiu com a repugnant—i a l’inrevés.

Els desenllaços poden semblar molt dis-tints —intimista el primer i de ciència-fic-ció el segon—, però en realitat ens estandient el mateix. Tant el passeig solitari del’informàtic com els resultats de les inves-tigacions de Michel Djerzinski, a la vora delsegle XXII, coincideixen a mostrar-nos unallunyament total de l’espècie humana.

Felip Tobar21,5 x 15 cm.

12 :

Dramaturga peu d’escena

Recentment, en el marc de les Jornadesde Badajoz que organitza l’Institut Inter-nacional del Teatre del Mediterrani en col-laboració amb la Junta d’Extremadura, enun dels debats, en concret sobre la coauto-ria de l’actor dins la nova escriptura dramà-tica, es va poder escoltar el testimoniatgedel director i d’un dels actors del Théâtredu Lierre. El seu treball, una trajectòria demés de vint anys, es fonamenta sobretot enuna preparació profunda del cos de l’actoren totes les seues possibilitats d’expressió:la veu, el cant, la dansa... De fet, aquestalínia de treball ha produït ja realitats moltfecundes en el panorama europeu. Recor-dem a tall d’exemple l’experiència d’Euge-nio Barba i l’Odin Teatret.

A Farid Paya, director del Lierre, li eradifícil entendre el treball solitari d’un dra-maturg lluny dels escenaris, millor dit: llunyde la sala de treball on els actors engendrenl’espectacle teatral. Això és lògic atès el seumètode de treball i el seu codi sígnic d’ex-pressió dramàtica. Enmig d’una exposicióatractiva el director iranià-francès esmentàels exemples de Shakespeare i Sòfocles, elsquals escrivien les seues obres íntimamentrelacionats amb el món de l’escena.

Això és cert, certíssim, i és una pena queno conservem els seus «quaderns de direc-ció» o que no tinguem un vídeo per gaudirde les seues propostes escèniques. Nomésels textos perduren, escrits per ells, indivi-dualment, a peu d’obra o al caliu de la llar,tant se val. Per tant, és lògic pensar que sidesprés de tants anys encara ens semblenvius és perquè deuen posseir algun valorintrínsec. I això ho deu saber millor queningú el senyor Paya perquè, justament, elseu darrer espectacle està basat en els tex-tos de Sòfocles sobre el cicle d’Èdip.

Tot i amb això hem d’aprendre d’aques-tes experiències que han enriquit notòria-ment el teatre contemporani i han am-pliat la personalitat de l’actor. Els refe-rents dels dramaturgs d’ara no poden sernomés literaris; hauríem d’entendre quecal mantenir una dialèctica constant ambl’actor. Certament, els models de produc-ció professional no permeten moltes ale-gries en aquest aspecte, però pagaria lapena vincular més el treball del dramaturgi de les companyies teatrals. N’eixiríemtots beneficiats, sens dubte.

Pasqual Alapont

: 13

El seglede la megamort

«Si, segons les sumes totals de Breze-zinski fetes l’any 1993, els morts a sangfreda per raons ideològiques, arriben agairebé 175.000.000, cap altre segle tédret a considerar-se el segle de la mega-mort.» Aquesta cita extreta de L’home del’abric, l’assaig amb què Valentí Puig gua-nyà el premi Josep Pla 1998, ens dóna latalla exacta del que ha estat el segle XX.L’afirmació és de Zbigniew Brezezinski,i Valentí Puig la introduí al seu assaig perfer entendre l’escepticisme conservadorde l’escriptor i periodista empordanés.Un escepticisme comprensible si ens ate-nem a les dades i als fets que el ròssec deliquidació apunta en la comptabilitat to-tal d’un segle absolutament inabastable.

Per descomptat, la dada dels morts—175.000.000 n’és una estimació aproxi-mativa— és esfereïdora i categòricamentdissuasiva respecte a qualsevol intent, peringenu que siga, de dirimir-nos de la cul-pa i la responsabilitat que ens pertoca.Tot això són obvietats que no pel fet derepetir-les forçaran un canvi radical en lamalaurada trajectòria de l’ésser humà.Però no ens en podem estar, una altravegada, de denunciar un segle que ha es-tat radicalment catastròfic per a la huma-nitat. Aquesta denúncia no respon al’oportunisme contestatari —ara que aca-bem de celebrar amb pompa l’inici delnou mil·lenni— ni a l’esnobisme aduladord’aquells qui juguen a fer tots els papersde l’auca de la típica «americanada» on totacaba indefugiblement bé. Ans al contra-ri, és la resposta més innocent de totes:aquella que encara confia —ni que siga demanera negativa, amb la denúncia de lesnostres mancances— en un avenir mésfavorable o, si més no, més suportableper a tothom.

El reguitzell de desgràcies que han so-tragat de manera compulsiva els fona-ments de la població mundial és innom-brable: guerres, fam, analfabetisme, rè-gims totalitaris disfressats de democràcia,dictadures, tiranies encapçalades per lí-ders feixistes carismàtics i vergonyosa-ment secundats per una massa totalmentalienada i irreflexiva, revolucions sagnantsen nom de la salvació del gènere humà,violació sistemàtica dels drets humansfonamentals, fanatisme covat des del fo-namentalisme religiós, però també des dela intransigència econòmica, desestruc-

Günter GrassEl meu segle

Edicions 62, Barcelona, 1999360 pàgs.

turació de la consciència de classe, instau-ració de la societat de consum, imposicióo generalització —ara en diuen globalit-zació— del sistema capitalista... El nom-

là— ha fet un recorregut insistent i obses-siu per la història del seu país. El fenomendel nazisme, el mur de Berlín, l’holocaust,el genocidi jueu, la persecució dels gitanos...són, alhora, el teló de fons de la Gesellschaftpre i posthitleriana i el paisatge o el deco-rat en blanc i negre de les novel·les de l’es-criptor del Danzig, com ara El timbal dellauna (1959), El gat i la rata (1961), Anes-tèsia (1969), Diari d’un cargol (1975), Unallarga història (1995) o El meu segle (1999).

A El meu segle Günter Grass fa desfi-lar una galeria de personatges que, desd’un jo omnipresent, ens expliquen lahistòria del segle XX. El llibre està es-tructurat en 100 capítols, amb un ordreque va de l’any 1900 al 1999. Els perso-natges de cada capítol molt sovint fan elrecordatori de cada any des de la posiciódistanciada del pas d’un temps indetermi-nat i variable, segons el protagonista quefa de narrador principal de la història. Elresultat de tot plegat és un mosaic d’his-tòries que relaten de manera subjectiva iparcial el segle XX.

Günter Grass va ser guardonat l’anypassat amb el Premi Nobel de literatura.Amb aquest premi l’Acadèmia sueca esdecanta un any més per una línia d’escrip-tors manifestament compromesos ambles causes perdudes i amb els sectors mésmarginals i desfavorits de la societat con-temporània. L’italià Dario Fo el 1997, elportugués José Saramago l’any 1998 il’alemany Günter Grass l’any 1999 hanestat els guanyadors del Nobel dels dar-rers tres anys. Tots tres pertanyen a unanissaga d’escriptors de tarannà esquerrà,clarament distanciats de les carantoinesacomodatícies del modus vivendi de laburgesia més encarcarada, íntimament lli-gats a un tipus d’escriptura que excedeixde llarg els límits convencionals de la li-teratura. Cadascú a la seua manera ens haadvertit al llarg de les seues obres de labuidor d’una societat deshumanitzada ianestesiada per les consignes ideologit-zants d’una socialització que subordinaels interessos reals a les necessitats crea-des, i que oblida de manera sistemàtica,capciosa i interessada els grans problemesque tenallen l’home i el condemnen a laignomínia de la misèria econòmica i a laruïna moral.

Juli Capilla

21,5 x 13 cm.

bre de desgràcies i de fenòmens negatiussupera, amb escreix, els avenços assolits;de tal manera que si haguéssem de pon-derar uns i altres en una balança, el resul-tat fóra tan descoratjador que més valdeixar-ho córrer i mirar d’apedaçar el queresta de nosaltres de la manera més dig-na i discreta possible.

Tot això ve a tomb d’un llibre i un escrip-tor alemany l’obra del qual és una reflexióconstant sobre la història de l’home delsegle XX. Günter Grass és un defensoraferrissat dels pàries que fan la història dela humanitat, i un denunciador implacablede la barbàrie i la irracionalitat que, en nomde no sé quantes teories redemptores, hanassolat l’home contemporani, en general, iel poble alemany, en particular. Al llarg dela seua obra —prou extensa i que, per sort,ens hi ha arribat majoritàriament en cata-

14 :

Depuracióexcessiva

Ramon GuillemSolatge de sols

Bromera, Alzira, 199956 pàgs.

La trajectòria poètica de Ramon Gui-llem se’ns ofereix com una mostra cohe-rent i continuada d’una determinada con-cepció estètica basada en una estrictaimatgeria que acaba per reduir l’existèn-cia humana a breus instants de contem-plació o de reflexió al voltant dels temesde sempre.

La lectura es mou d’aquesta manera pelsterrenys de la transcendència a través del’amor (amb definicions interessants comla que ens dóna a Tarda imprevista: «L’amorés una tarda imprevista, / una taronja delcolor de les natges / un trau on es posa elclavell de la vida»), la mort esmentada ambuna relativa llunyania exorcitzadora («Femles paus, mort. / Si no em busques / pro-met no invocar-te» diu al poema Armisti-ci) i la inevitable metapoesia amb les perti-nents implicacions que suggereixen la su-pervivència mitjançant el suposat poder deles paraules («qui sap si un dia vindrà / laresurrecció, pels mots, de la carn» podemllegir a Qui sap).

Trobem per tant en aquest últim llibredel poeta de Catarroja amor i mort, me-mòria i oblit, certesa i dubte, cos i àni-ma. D’aquesta manera basteix la seuaobra al voltant de les múltiples parado-xes que, en principi, ens han dit que con-formen la nostra existència elaborant-seuna veu poètica molt personal i unifor-me des d’aquell D’on gran desig engendra(1985) fins avui.

Tanmateix, trobe en aquesta personalitati en aquesta uniformitat una excessiva pro-fusió d’imatges, una simbologia massa prò-pia i al mateix temps molt universal (l’aiguaen totes les seues formes —rius, fonts, cai-gudes—, les fruites com a referent innevi-table dels diversos tipus de sensualitat, lanatura —arbres, pardalets...) que, per la seuamanera tan íntima de ser expressada (remeta l’antologia publicada per 7 i Mig l’any 1998,L’íntima realitat 1981-1996), pot causar uncert desconcert en la persona que llig el lli-bre i que es veu afectada per un llamp ence-gador que impedeix la visió exacta del quees vol donar a conèixer.

Em fa l’efecte que el nostre poeta havolgut realitzar un exercici màxim dedepuració que deixa la majoria dels poe-mes en pura carcanada, la qual cosa resul-taria molt interessant si mitjançant aquestmecanisme s’arribara a algun tipus de re-sultat constructiu. Per exemple, si acon-seguírem expressar, manifestar, comuni-car la màxima informació, sensibilitat,imatge, qualsevol cosa, en definitiva, quepuga ser assolida en un poema amb elsartificis més elementals.

Molt s’ha parlat sobre el concepte deldesig i la bellesa en Ramon Guillem. Pelque fa al desig el dramaturg, novel·lista iassagista egipci Tawfiq al-Hakim contrapo-sava fa anys, referint-se al seu sistema cul-tural, el moviment i la urgència i deia queel moviment, és a dir, la vida, seria allò mésrepresentatiu del pensament artístic occi-dental mentre que la urgència, o siga, eldesig i el plaer, ho serien de l’oriental.Intente assossegar el dubte que em provo-ca comprovar que no trobe el tan comen-tat desig en la poesia de Guillem sinó mésbé una certa aridesa provocada per l’essen-cialització exagerada de què parlava abans.

El solatge que ens deixa el sol de Gui-llem resulta una mica abusiu per a un lec-tor afectat per tanta metàfora sense capaltre fonament que donar-nos la seuapinzellada d’un rampell concret que atenyal poeta en qüestió però que no esticmassa segura que puga interessar a unapart dels lectors de poesia potencials dela nostra literatura. Tampoc és cap des-gràcia, al capdavall. Resulta francamentdifícil agradar a tot el món i tampoc hau-ria de ser aquesta la finalitat de qui escriu.Ramon Guillem posseeix una veu poèti-ca ben definida i molt personal en el trac-tament dels temes que l’afecten. Això,com a mínim, és comprovable. El fet quepuga interessar més o menys als seus lec-tors depén molt dels implícits compartits,de les expectatives creades o del solatgeque puga quedar després de tanta figuraenllaçada i tanta retòrica eixuta.

Per desgràcia, formem part d’una lite-ratura i d’una cultura poètica en concretque en gran mesura s’autoalimenta, enpositiu i en negatiu. Llibres escrits perpoetes que llegiran els poetes i els amicsdels poetes amb tot el que això suposad’arriscat a l’hora d’intentar formar-seuna opinió sensata del resultat final. Dequalsevol manera la rellevància d’una obraliterària no s’hauria de fonamentar enarguments d’autoritat sinó en la capaci-tat d’assolir l’objectiu marcat a l’horad’escriure el llibre. Quin serà, doncs,l’objectiu de Ramon Guillem?

Júlia Zabala i Tomàs

Poesia bascacontemporània

Jon KortazarLa pluma y la tierra

Poesia vasca contemporánea(1978-1995)

Las Tres Sorores / Ed. PramesZaragoza, 1999

208 pàgs.

L’any 1984, la revista Reduccions dedi-cava el número vint-i-dos monogrà-ficament a la poesia en èuscar. JonKortazar, que tingué cura de l’edició, vacloure la seua col·laboració en el núme-ro amb una «Introducció a la darrera po-esia basca (1960-1984)». Dos anys des-prés, Edicions del Mall publicava unaAntología de la narrativa vasca. L’any1990, Jon Kortazar publica a l’editorialEtor l’estudi Literatura Vasca - Siglo XX.Paral·lelament, Bernardo Atxaga rebia elPremio Nacional de Narrativa 1989 perla seua novel·la Obabakoak. Per primeravegada, un llibre escrit en èuscar desper-tava un interès general i era traduït a lesprincipals llengües europees. L’any 1978,Bernardo Atxaga havia revolucionat l’es-quifit món poètic en èuscar amb Etiopia;publicat en castellà per Visor, en versióde l’autor, sota el títol de Poemas &híbridos i traduït al català per l’editorialBromera amb un pròleg del mateix JonKortazar.

L’any 1993, l’editorial Visor publicavauna Antología de la poesía vasca que in-cloïa Jon Mirande, Gabriel Aresti, MikelLasa, Ibon Sarasola, Juan Mari Lekuona,Koldo Izaguirre, Bernardo Atxaga,Joseba Sarrionaindia, Felipe Juaristi,Iñigo Aranbarri i Xabier Lete, on es potconstatar la total posada al dia d’unapoesia que s’expressa en una llengua mi-noritària i que ha efectuat un espectacu-lar esprint en aquest darrer quart de se-gle (de la producció anterior recomanesobretot la lectura del diabòlic JonMirande).

Fa poc, la revista Litoral, de Màlaga,ha dedicat també un monogràfic a laPoesía vasca contemporánea (números204-205), amb un criteri ampli, tot in-cloent tant autors en èuscar com en cas-tellà. Entre els autors en castellà que in-clou, són de molt recomanable lecturaJon Juaristi i el també bilbaí Iñaki Ez-

: 15

tacable entre l’última promoció de poe-tes catalans. Potser d’una de les seues vir-tuts, com és una exuberància lingüísticaimpressionant, deriva en contra seu laincapacitat de selecció.

És el que ocorre a Antara (premi depoesia Josep Maria Ribelles de Puçol), unpoemari d’estructura interessant perquèpresenta dues parts ben diferents quanta dicció. La primera, dita “Antara” tam-bé, compta amb poemes bellíssims comara “Elogi de la plaça de Dalt”, “Davantd’una sepultura a sant Pere de Galli-gants”, “Epitafi” o “Als titans que soste-nen, des de fa segles o des d’ahir, un con-trafort de l’església de sant Martí a Valèn-cia”. És aquest un tipus de poesia de ges-tes quotidianes, freqüent en AlexandreNavarro, encaminada a atorgar memòria—una entranyable i digna memòria poè-tica— als llocs, a les gents o als objectesque han estat oblidats pel temps. A res-cabalar aquella pèrdua d’identitat ambl’excepcionalitat artística que tot bonpoema ha de saber copsar i generar des-prés. Aquesta és la premonició funesta,per exemple, de Vicent Macip davantd’un dels seus retaules: «Em sé perdut,però no puc fer res. Déu tinga pietat /dels qui permetran l’oblit de tanta belle-sa. / Exhibiran, després, un silenci decarasses grotesques». En aquest propòsitjuga un paper important un lèxic farcit deparaules patrimonials que vol reivindicarels suggeriments poètics del llenguatgeatàvic de la terra. D’ací, per exemple, queel títol —Antara: «faixa de terra de lapartió, que cal llaurar de través perquè haquedat sense llaurar pel dret»— aglutinel’atractiu fònic i l’emblema simbòlic.

Els poemes de “Mare de terra” (calenja tants ressons estellesians?), la segonadivisió del llibre, d’expressió molt méscontinguda, assagen un desig de precisióque pot ser molt positiu a l’hora d’acor-dar riquesa imaginativa amb suggeriment,i profusió verbal amb diafanitat. Però sien algun cas hi reïx, l’efecte de conjuntés que l’autor ha estat massa condescen-dent a l’hora d’organitzar sobre el paperla convivència entre els poemes. D’exem-ples que mereixen especial atenció, tor-na a haver-n’hi: «No és difícil arribar alport on el desig ens mena. / Sols cal dei-xar enrere pedaços de pell esgarrada, /fragments de joia difícilment suportable».És a partir d’aquest punt que hauria d’ac-tuar allò que més amunt he volgut reivin-dicar com a sentit de l’ètica del poema.Perquè sé de cert que, aleshores, la poe-sia d’Alexandre Navarro n’eixirà benefi-ciada.

Maria Josep Escrivà

querra. És també interessant l’obra dePedro Ugarte.

L’any 1997, Kortazar publica en èus-car un completíssim estudi de 648 pàgi-nes sobre la poesia basca contemporània:Luma eta Lurra (Euskal Poesia 80koHamarkadan), on analitza l’obra de cin-quanta-sis poetes i la pràctica totalitatdels llibres apareguts durant la dècadad’eclosió dels 80.

Amb aquestes premisses, La pluma yla tierra no és sinó el filtre que l’autorindirectament ens ofereix d’una produc-ció certament inflacionista. El llibre ésuna anàlisi brillant i individualitzada (devegades millor que l’obra dels mateixosautors) de cinc poetes innegablementrepresentatius de les diferents inquietudspoètiques que hi campen en l’actualitat.L’obra de Bernardo Atxaga, JosebaSarrionaindia, Felipe Juaristi, KoldoIzaguirre i Tere Irastortza hi és analitza-da i interpretada detalladament. Però so-bretot demostra la sobrada capacitat deKortazar per a l’anàlisi i la interpretació.

Entre ells, per al meu gust, destacal’obra d’Atxaga, tot i que comença a res-sentir-se de l’inevitable pas del temps,però per això mateix continua despertantel nostre interés (és poca la literaturadels 70 que resisteix una relectura pro-ductiva), no estrictament historicista.També l’obra de Sarrionaindia mereix serdestacada; són els seus uns poemes dra-màtics, de gran intensitat: d’algú atrapatper la seua pròpia peripècia vital i ideo-lògica, que en el límit de la desespera-ció sap encara conservar una actitud re-flexiva que podria donar-li peu a l’espe-rança.

La pluma y la tierra conté una aclari-dora introducció que ordena, explica iestableix les necessàries connexions ambla tradició i amb els principals correntspoètics del final del mil·lenni alhora quedóna notícia de les singularitats ocorre-gudes al si de la poesia basca contempo-rània amb la lucidesa a què ens té acos-tumats l’autor. Una literatura fràgil i in-cipient com la basca necessita d’un pro-fund esperit crític per tal d’anar supe-rant-se. En aquest sentit, recomane elvalent i modèlic article de Kortazar pu-blicat en el monogràfic Letras vascas, hoy(Ínsula, núm. 623, novembre 1998), onfa un acostament de caire sociològic a laliteratura en èuscar, amb enginy i gràciaestilística. Un exemple de com un crític—tocant tòtems i tabús, mostrant lesvergonyes i dient el que no convé— potajudar una literatura. Millor dit: la Lite-ratura.

Lluís Roda

Les gestesquotidianes

Alexandre NavarroAntara

7 i Mig, Benicull de Xúquer, 199953 pàgs.

Una vegada vaig sentir dir a JoséAgustín Goytisolo que l’important quanes fa poesia no és escriure’n molta o poca,sinó poesia bona o dolenta, perquè unpoeta no té res ni ningú que l’obligue aescriure; només ha de retre comptes al’exigència personal i a un estrany i exclu-siu sentit de l’ètica entre ell i les seuesparaules.

Quan un poeta —un poeta jove comho és Alexandre Navarro— escriu demanera abundant, els lectors de poesia,fidels i estrictes com pocs, canvien lagenerositat de la sorpresa per un sentitcrític implacable. I això no hauria d’es-pantar ningú: són les normes del joc i elpoeta, més que ningú, hi juga.

No tindrien aquests comentaris mésimportància si, com jo crec que de fetocorre, la poesia no se’n ressentira. Unritme veloç de publicació —Alexandreha publicat cinc llibres i dues plaquettesdes de 1995 i té més d’un parell de títolsen espera— sol propiciar que se’n perdael rastre i el cas és que, parlant d’Alexan-dre Navarro, això seria lamentable, per-què la seua veu és d’una peculiaritat des-

16 :

Carles de fet,de fet Carles

Carles PonsParelles de fet, de fet parelles

Universitat de València, 199990 pàgs.

És una sort que haja estat Ramon X.Rosselló —recent autor de l’importantmanual Anàlisi de l’obra teatral, la millorsistematització aproximativa al teatre es-crita mai per cap investigador valencià, idirector actual de la brillant trajectòriadel Grup de Teatre de la Universitat deValència— qui haja coordinat el millorllibre conegut de l’actor Carles PonsForés (Vilafranca, 1955 - València 1999).El llibre és alhora una reunió de pecesbreus —terreny màximament estimat perl’escriptura de Pons— i una reflexió pri-mària sobre el teatre com a diàleg. I tam-bé una traducció compartida per Rossellói Hilari Garcia —un retorn, podríem dir:una restauració— d’originals en castellàa un valencià senzill, allunyat de subtile-ses no motivades pel text, i transparent.

Si es mira el panorama interessantíssimde l’escriptura dramàtica valenciana de lesdues darreres dècades, s’hi observa undécalage entre cultura dramàtica generali pràctica lingüística. I possiblement, lallengua és un dels aspectes responsablesde la dificultat d’establir jerarquies i pre-ferències en la dramatúrgia compromesaa revolucionar la societat valenciana desde la potència profunda de l’espectacle.En un moment històric en què la vigèn-cia del naturalisme i les avantguardes decaixa italiana conviu amb la necessitat dediversificar els espais i les formes de par-ticipació de la paraula en les propostesdramàtiques, i d’adreçar-se a un públic endiversitat creixent i sotmés a miratgestecnològics.

Les millors obres valencianes d’aquestsanys naveguen entre el perill del mini-malisme de frase breu —interjeccional,podria dir-se de vegades— i les dificul-tats d’una escriptura naturalista o eclèc-tica, que el públic —a diferència delPrincipat— tendirà a mimetitzar de lallengua en què li ha estat interferida: elcastellà.

En el cas de l’obra Parelles de fet, de fetparelles, de Carles Pons cal remarcar lapuresa enunciativa: la tendresa acoblada

amb l’humor elegant, la sàvia ingenuïtatusada amb esqueixos d’erudició, l’amorprofessional a l’ofici dramàtic com a ex-pressió de la professió dramàtica del’amor com a ofici de viure. Sense pal·lia-tius ni mediocritats: en el mestratge decada conversa, de cada decepció, de cadaborratxera.

Les victòries de Carles Pons sobre elspatiments lingüístics valencians —com aactor, com a artista de doblatge, com alocutor d’actes, com a participant audio-visual— havien començat a traslladar-sea les formes diverses de la seva escrip-tura. La senzillesa d’aquests jocs teatralsabsolutament seriosos demostra que,possiblement, una de les tristes victòriesde la mort recent de l’estimat CarlesPons ha estat el fet que, com a autor,estava fent-se, és a dir, hagués coronatcreacions per a teatre i per a audiovisualsque poquíssimes persones tenen el do decrear.

Senyor d’un concepte coral i vitalistadel teatre, Carles Pons havia demostratles capacitats de sumar textos —perexemple, en la primera Puja’t al carro—,de l’adaptació meticulosa —per exemple,en Merlí i el jove Artús—, o del diàleg depostil·les i ocurrències intel·ligents i vis-cudes amb obres senceres —per exemple,en L’aniversari de don Eduardo. I a més,havia anat escrivint petits però intensosmoments dramàtics que sintetitzen lespossibilitats del teatre per a il·luminarqualsevol racó de la vida humana, per adenunciar-ne les vicissituds, i per a dei-xar que poques paraules donen oportuni-tat als gestos, als cossos, d’esdevenir rea-litats o meravelles interrogants.

Lluís Meseguer

Revistade revistes:

¶ El ContemporaniEl darrer número d’aquesta revista d’«arts,història, societat» presenta un bon conjuntd’incitacions al debat intel·lectual. Hi haarticles d’Osvaldo Raggio sobre l’historia-dor Edoardo Grendi, de Vicent Soler sobrel’arc mediterrani («quelcom més que la llen-gua»), de Lluïsa Julià sobre Maria-MercèMarçal, de Karolina Jeftic sobre fotografia,d’Abelard Saragossà sobre les Normes deCastelló des d’un punt de vista ètic, d’Anto-ni Saumell sobre associacionisme agrari aCatalunya al primers terç del segle XX, id’Axel Honneth sobre la trajectòria intel-lectual de Jürgen Habermas. Una entrevis-ta amb Jürgen Kocka i les habituals seccionsde ressenyes, notes sobre llibres i actualitatcultural i columnes d’opinió (per exemple,la de Martí Domínguez) completen un su-mari suggeridor. La revista compta amb il-lustracions —obra gràfica d’un artista reco-negut— que articulen un discurs paral·lel.(Núm. 19, setembre-desembre 1999, Edito-rial Afers, La Llibertat 12, 46470 Catarroja,tel. 961 26 86 54, e mail: afers@xpress.es).

¶ El TendurEl número 3 d’aquesta revista literària i deles arts de la Vall d’Albaida (Ontinyent, tar-dor, 1999) publica un article de Josep Ra-mon Tormo i Capsir sobre l’obra plàstica deJoan Kilis. A més de diversos textos litera-ris (d’Antoni Espí, Marian de Déu, DavidMira, Marc Gomar i Santiago Sanchis), elnúmero inclou una sèrie de fotografies deBatiste Martí García i un apartat de resse-nyes de llibres de publicació recent. (Núm.3, tardor 1999, Servei de Publicacions del’Ajuntament d’Ontinyent, Centre de Cul-tura Manuel Sanchis Guarner, Carrer delMúsic Martínez Valls, 12-14, 46870-Onti-nyent, tel. i fax: 96-2911744.

¶ TransversalDedica el dossier central a «el viatge com adesplaçament», tot convidant a viatjar peltema del viatge des de perspectives d’allòmés variades. Reflexions de J. M. Fericla, A.Bosch, M. Delgado, G. Picazo, P. Rousseau,J. Balló, J. Julià, X. Moret, F. Jarauta, M. Pla,una aportació literària i visual alhora dePerejaume («La fondària») i una conversa deJ. Casals amb C. Magris. Cal destacar lesseccions: comentari cultural i crítica i resse-nyes, que presenten un panorama viu i ata-peït del pols cultural. (Núm. 10, desembre1999, Ajuntament de Lleida, Major 31,25007 Lleida, tel. 973 70 03 94).

: 17

Tot Celanen castellà

Per l’abril de 1970, des del pont deMirabeau, Paul Celan es va llançar a les ai-gües del Sena. A casa, deixava una biografiade Hölderlin oberta en una pàgina on espodia llegir, subratllat, aquest passatge: «Elgeni, a vegades, s’obscureix, i s’enfonsa enel més profund del seu cor». El riu parisencacollí la desesperació del poeta o, potser, ladecisió de qui tan bé sabia que «les llàntiesde l’astorament són clares, també en la tem-pestat». Més de cent anys enrere, pel junyde 1843, havia mort Hölderlin, a la casad’aquell fuster de Tübingen que acollí, res-pectuós i esplèndid, la follia i el desesper delcreador de l’Hyperion. Les aigües d’un al-tre riu, el Neckar, en foren testimoni.

No seria difícil esbrinar per què NellySachs considerava Celan el Hölderlin delsnostres temps. Raons n’hi ha, de biogràfi-ques i de poètiques. Però no cal anar-se’n aconsideracions tals —vull dir, a elucubra-cions més o menys erudites— per consta-tar que determinats poetes —els grans, elsmeus grans si més no— et porten al cormateix dels problemes de l’existència huma-na. I ho fan de manera que llegir-los és comveure’t de sobte, gràcies a la paraula poèti-ca, en contacte amb les palpitacions d’un seroblidat i solitari, una mena de gloriosa re-venja contra la fascinació per les construc-cions, ordenades i sistemàtiques, del pensa-ment sobre el món.

Acostumats, però, a l’ordre i al sistema,enfrontar-se a la lectura de la poesia deCelan no és tasca fàcil. A no ser que accep-tem el que el poeta mateix, segons conta undels seus biògrafs, aconsellava a un lectorque li havia demanat pel sentit d’un poe-ma: «N’hi ha prou amb llegir i rellegir, i elsentit apareixerà per ell mateix». O que ensparem a entendre que hi ha raons de pesdarrere d’aquella afirmació de Pascal, queCelan cità en un famós discurs: «Ne nousreprochez pas le manque de clarté puisquenous en faisons profession!». I el comen-tari —just i revelador— que el poeta hi afe-gia: «Aquesta és, em sembla, si no l’obscu-ritat congènita, sí l’obscuritat adherida a lapoesia per tal que es produesca un encon-tre, una obscuritat des d’una llunyania o es-tranyesa, tal vegada projectada per ella ma-teixa». No són les paraules del poema lesúniques portadores del sentit. Si així fóra,el poema mateix es limitaria i ens limitaria.El sentit és el resultat d’un encontre, pro-piciat per l’estranyesa de l’altre —el lec-

tor— davant l’obscuritat «professional» delpoeta.

Gadamer ho ha entès perfectament en laseua lectura dels poemes inicials del llibreAtemwende (Canvi d’alè, 1968), precisa-ment el moment en què la poesia de Celanpresenta més descaradament l’hermetisme.I això li permet de copsar —en una inter-pretació tan brillant com rigorosament úni-ca— sentits que acosten la neu al mateixprocés d’escriptura o una morera negra(Maulbeerbaum) —que per a un coneixedorde la llengua alemanya ben fàcilment pot serllegida com un mena de monstre verbal—a la mort. El lector del comentari deGadamer, que es pot trobar a les llibreries(¿Quién soy yo y quién eres tu?, Herder,1999), comprovaran fins a quin punt l’aven-tura poètica de Celan és necessàriament unareinvenció de la llengua alemanya, la llengua—prou que se’n va lamentar Celan!— ambquè es comunicaven els assassins de sonpare —mort a mans de les SS en un campde concentració— i que alguns d’ells utilit-zaven també per a escriure poesia. Lareinvenció de la llengua com a condició in-

dispensable per a una poètica que és una deles més altes contribucions a la literatura delsegle XX.

Saludar la publicació en castellà de l’obracompleta de Celan no tindria, doncs, mésque aquesta objecció: si és rigorosamentimpossible deixar intactes les possibilitatssignificatives d’un text quan se’l tradueix,encara més quan aquell s’ha generat no no-més en una llengua determinada sinó sobre-tot contra aquesta llengua i, potser, contrala mateixa capacitat de generar significats.Per a casos així, i posats a demanar, caldriaque cada poema traduït anara acompanyatd’una explicació exhaustiva de les tries i deles decisions. Sobretot, perquè encara hi hapel món qui està disposat a acceptar la bon-dat inherent a qualsevol esforç. I també per-què ens ajudaria a recordar fins a quin puntl’obra poètica de Celan és l’obra d’un autèn-tic geni del llenguatge i de la poesia.

Certament, aquesta edició que comen-tem, a càrrec del poeta José Luis ReinaPalazón —que ja ens havia oferit una excel-lent edició de l’Obra Completa de GeorgTrakl— és un autèntic regal per a aquells queno tenim la possibilitat de llegir el poeta deCzernowitz en la seua llengua original. Sa-bem que ens perdem camins, evocacions,referències, contrasentits, destruccions, totsells suggerits pels mots originals, però mal-grat tot, i amb el text alemany a sota, un potanar més enllà de la creença ingènua en elmecanismes més o menys automàtics de latraducció poètica. L’edició, a més, inclou elsdiversos textos en prosa de l’escriptor, alsquals aplicà també, i sense concessions, elprincipi de l’austeritat expressiva que recor-re de dalt a baix tota la seua obra. I sobre-tot un text, «El Meridià», que llegí ambmotiu de la recepció del premi GeorgBüchner el 22 d’octubre de 1960, on Celanpresenta, de manera tan singular com pro-funda, la seua concepció de l’art i de la po-esia. Una poesia que no planteja exactamentla impossibilitat de la poesia, sinó una novamanera de dir que, conseqüentment, exigeixuna nova manera de llegir. Ni que fóra coma revenja, reacció o protesta contra la ma-teixa tradició poètica. O la simple traduc-ció literària d’una constatació que Celan fasaber a Hans Bender: «Vivim sota cels om-brívols, i hi ha pocs éssers humans. Per aixòprobablement hi ha tan pocs poemes».

Vicent Alonso

Paul CelanObras Completas

Trad. de José Luis Reina PalazónEditorial Trotta, Madrid, 1999

523 pàgs.

23 x 14,5 cm.

18 :

L’aferTornasol

Manel Joan i ArinyóEl cas Torreforta

Bromera, Alzira, 1999200 pàgs.

El gènere negre, aplicat a la novel·la, nos’ha caracteritzat mai a l’àmbit català peruna solidesa i un desenvolupament estè-tic apreciables. Els exemples esparsos quehi fan de corpus —des de Manuel dePedrolo fins a Josep Franco, per citar-nedues mostres geohistòriques de referèn-cia— no han abastat mai, segurament, elnivell dels vertaders creadors d’aquestgènere; aquests, tinguen l’origen quetinguen, no són en absolut catalans. Siga,però, ben rebuda la voluntat de contri-buir a la creixença de l’apartat «novel·lapolicíaca» a les nostres prestatgeries bi-bliotecàries.

A partir d’ací, cal establir uns mecanis-mes per seduir els lectors, que no sem-pre s’aconsegueixen. Un dels factors mésimportants és una bona construcció delspersonatges, i El cas Torreforta pateixaquesta deficiència: hi costa imaginar elsprotagonistes, humanitzar-los al nostreinterior. I si els protagonistes ja acusenaquesta mancança, no diguem ja els per-sonatges de segon terme: de res serveixfer-los figurar a l’inici, en un repartimentcaracterològic com els del teatre, si des-prés a penes els podem identificar. Elgran as a la mànega amb què juga lanovel·la és el teixit de la trama, treballatfins al final, ben distribuït i intel·ligible.Es tracta d’un afer policial amb flairesalcasserianes, seguit des del punt de vis-ta d’uns periodistes, en el qual es conju-guen els mòbils de casos criminals moltdifosos els últims temps, el conflicte èticentre periodisme morbós / periodismecompromés i la relació entre els personat-ges implicats. Ara bé, aquest rerefons ne-gre topa de ple amb un discurs sovint ro-sa, que tracta de defugir l’estil de la prem-sa groga i alhora condemnar-la pels seusplantejaments. A la fi, no ens en quedamés que una narració tirant a grisa, queestalvia taxativament les escenes verdes.Això sí, les escatològiques i violentes sóndetallades de tal manera que arriben adesentonar massa respecte a l’aire melo-dramàtic que es respira a la resta del re-

lat. Causa una gran sorpresa comprovarcom a poc a poc els elements externs ala intriga desvirtuen la seua vàlua: ManelJoan utilitza el dialecte oriental a les in-tervencions dels personatges (tots deTarragona), en principi per motivacionsrealistes, però manté el dialecte occiden-tal fora dels diàlegs. Per contra, els fa dirfrases hipercorrectes i recargolades —devegades fa l’efecte que estem veient unapel·lícula dels seixanta— que trenquenper complet aquell pretés realisme. Finsi tot un personatge arriba a dir en unamateixa frase les paraules «transportis» i«xiqueta», amb la qual cosa es genera unembolic dialectal no gens agradós.

Comptat i debatut, Manel (o Manuel,segons portades) Joan i Arinyó deu ser,a hores d’ara, un dels més fèrtils i laborio-sos representants de l’ofici d’escriptor aterres valencianes. Una dotzena de novel-les i un cabàs de guardons en poesia inarrativa pesen molt a l’hora d’escome-tre l’escriptura i la lectura un llibre comEl cas Torreforta, però queda encara moltde camí per recórrer si desitgem gaudird’un gènere policíac sanejat en català, imolt més encara si és escrit al País Valen-cià. D’una altra forma, les temptativesque sorgeixen ací i allà per bastir unanova literatura catalana de gènere clàssic(dins la contemporaneïtat d’aquest), enaquests temps futuristes, resten endarre-rides. Aquell característic dramatisme dutamb elegància és reduït a personatgessuperficials, històries culebronesques iescenes hiperbòliques.

Quasi valdria la pena rellegir L’aferTornasol, d’Hergé, i deixar-se guiar perl’incansable Tintín.

Joan Manuel Matoses

Maria Àngels AngladaNit de 1911

Empúries, Barcelona, 1999104 pàgs.

Maria Àngels Anglada (Vic 1930-Figueres1999) ens deixava el passat 23 d’abril, en undia ben significatiu, la Festa de la cultura, quel’honora i que la recordarà des d’ara, fet quede segur la satisfaria. També intencionada-ment, l’editor fa constar l’onze de setembre,com a data d’impressió de la darrera obra dela poeta, novel·lista i humanista. Ella matei-xa encapçala amb una data enigmàtica, Nit de1911, el relat que dóna nom al seu darrer re-cull; nou relats que l’escriptora corregí i quetanquen una obra prou extensa, compacta iplena de sentit des que el 1978 va guanyar elpremi Josep Pla amb la novel·la Les closes. Iés que en l’obra de Maria Àngels Anglada laconsciència històrica i cívica i la memòria són,sens dubte, elements centrals. Memòria per-sonal quan refà la història familiar a Les clo-ses i a alguns relats de No em dic Laura (1981),entre d’altres; i memòria col·lectiva deCatalunya i d’Europa a la resta d’obres i moltespecialment a El violí d’Auschwitz (1994),sens dubte, la novel.la més llegida i traduïda,i a Quadern d’Aram (1998), sobre el genoci-di del poble armeni. La seva obra s’alça con-tra la cultura ancestral de la guerra, a la qualhi oposa l’oasi, malhauradament exigu i breu,de l’amor i la música, de l’art. Per això, d’al-tres vegades, les seves creacions són l’afigu-ració d’uns personatges que la història ha fetanònims, sobretot el món de les dones, en laGrècia antiga que ella coneix tan bé, represen-tades per Glauca de Quios, la protagonista deSandàlies d’escuma (1985), per Chiara Torelli,la dona d’Andreu Febrer, el traductor de laDivina comèdia, a L’agent del rei (1991) o, enla modernitat, per la protagonista de «Tam-bé a tu Cleanorides» (dins No em dic Laura)on, per cert, també es fa referència a dos al-tres onzes de setembre, el de l’esclafament dela democràcia a Xile, que coincideix amb lamort d’un altre personatge, Sibil·la de Càn-dia, morta, però, el 1463. Memòria i recons-trucció, doncs, formen un llarg enfilall his-tòric que s’inicia en la Grècia antiga, Roma ila cultura que se n’ha destil·lat fins als nostresdies, de la cultura de la qual l’autora se senthereva i que defensava davant l’oblit genera-litzat d’avui.

Herevadels clàssics

23,5 x 15 cm.

: 19

Sap jugara la botifarra?

Temps cronològic dilatat però, que Ma-ria Àngels Anglada anul·la o fa coincidiramb textos, inscripcions i transposicionsde personatges i situacions; fets que ensparlen d’una mateixa realitat, d’una matei-xa humanitat, o violència. La majoria derelats de Nit de 1911 estan construïts desd’aquesta base. Alguns reprenen temesd’obres anteriors per donar-los continuï-tat des d’una fina ironia. Els dos primerss’entenen molt millor havent llegit Violad’amore (1983) en què la música esdevématèria narrativa; el tercer reprèn la nar-ració de «Giulia Felice» (de La dauradaparmèlia i altres contes, 1991). Mentre quea «La meva amiga» hi ressona El violíd’Auschwitz. Literatura, doncs, reivindica-tiva en molts sentits. No és estrany que enuna entrevista de 1992 em puntualitzésque dels autors vius en aquell momentl’interessava particularment Ismaïl Kadarei entre les obres italianes modernes desta-cava El jardí dels Finzi-Contini de Bassani.El jardí, la natura i la infantesa, com apunts cardinals de la felicitat, de la bellesaque cal preservar. Justament en el recullque comentem, hi té un pes important ladescripció del paisatge que l’autora con-templa en el seu trajecte habitual en trende Figueres a Barcelona on assistia a lessessions de la Secció Filològica de l’IEC.

Si aquests elements es troben a Nit de1911, en el relat de títol homònim —dedi-cat «A Josep M. Flotats, fundador del Tea-tre Nacional de Catalunya»— la música, elteatre clàssic i la poesia es trenen per fer unal.legat reivindicatiu de la cultura i de re-truc de l’actor i director destituït, amaratamb versos de Kavafis i conduït pel perso-natge de Marc-Antoni.

Lluïsa Julià

Jesús MoncadaCalaveres atònites

La Magrana, Barcelona, 1999240 pàgs.

«Per fer de secretari de jutjat a Mequi-nensa, cal conèixer una matèria impres-cindible, que no figura entre les assigna-tures de la carrera de dret.»

Quan Mallol Fontcada arriba a Mequi-nensa, tot just aconseguida la llicencia-tura, no espera trobar en aquell poble dedifícil accés per a un barceloní, una ga-leria de fets i succeïts tan digna de per-plexitat. Connectem, com a lectors, ambaquesta sensació de sorpresa del secretariinterí al llarg de cadascun dels capítols,convertits en relats subordinats en quèun mequinensà despulla la misèria prò-pia o la dels altres. Els personatgess’acosten al jutjat, al jutge o al secreta-ri, cada vegada amb una intenció diferent(demanar consell, informar, iniciar trà-mits...), ja siga personal o professional.I és gràcies a aquesta diversitat de situa-cions que podem endinsar-nos en un mi-crocosmos apassionant, en un laberintenvitricollat d’històries, contades amb laprecisió metronòmica del narrador d’ofi-ci. Tal i com ens deia al número 9 deCaràcters, Jesús Moncada té cura demolts detalls dels seus relats: «l’adjectiuimprecís o sobrer, la frase gandula quecal tibar, les errates insidioses...». Pertant, els qui ja hagen llegit Jesús Mon-cada xalaran una altra volta amb el lèxictreballat, incisiu, i un ventall d’expres-sions precioses a les quals tenim un ac-cés directe, per boca dels mequinensans,gràcies a l’ús de diferents narradors se-cundaris.

Jesús Moncada ha estructurat cada ca-pítol de manera que poden ser llegitscom a relats independents (ell mateixal·ludeix al volum com a «llibre de re-lats»). A la introducció, un personatgeexposa amb una certa impaciència lesraons que el duen al jutjat de Me-quinensa, o el motiu pel qual ha abor-dat el secretari judicial al mig del carrer.Tot seguit comença a narrar els antece-dents del suposat problema, i és aquí onapareixen els fantasmes polítics, religio-sos o amorosos del poble i el moll de les

històries que fan somriure qualsevol lec-tor. Jesús Moncada deixa per a la con-clusió, com a bon contista, la sorpresafinal, el desviament inesperat de la his-tòria i el prec del personatge perquè eljutjat intervinga en el cas. La velocitatamb què se succeeixen les històries ésconseqüència del to col·loquial en quèsón narrades, i un al·licient innegable peral lector.

La comicitat dels relats del llibre fuigde l’acudit fàcil i pren un to quasi filo-sòfic, com ens seria fàcil de veure en al-guns exemples com: «Si ets de dretes i,a més, de bona família, entenent la bon-dat en termes de patrimoni, per moltque vulguis esquitllar-te de la glòria ce-lestial, ho tens fotut; ja pots fer mans imànigues, estàs condemnat a patir-la». Oen aquest altre: «A la família, mai nodecidíem res, ho deixàvem tot a mansdel destí, que per això el tenim». O, fi-nalment: «Això de les idees és fotut, en-ganxós, no hi ha manera de desempalle-gar-te’n».

Digne successor de la prosa villalon-guiana, Jesús Moncada no fa anar elsprejudicis envers la societat rural del’època descrita, ans al contrari, ens fallegir entre línies i destriar, d’entre totsaquests éssers feliços o distrets, desgra-ciats o envejosos, quin d’ells s’assemblamés al nostre company d’escala, o quinens mira a l’espill als matins. Bufa-gateres, escalfabraguetes, esclafacanyes ixinxeus de capital, tots hi tenim unaestranya semblança, més que siga pel fetque al capdavall, «en un tres i no res,passem d’embrions incerts a calaveresatònites».

Maite Insa

20 x 12,5 cm.21,5 x 15 cm.

20 : Apartat de correus 267 / La Llibertat, 12 / 46470 Catarroja (País Valencià) / telèfon 961 26 86 54 / fax 961 27 25 82 / E-mail: afers@xpress.es

Cabdells:una nova revista d’investigació

Els incondicionals de la cultura de laSafor ja tenen un nou motiu de satisfac-ció amb l’aparició de la revista d’estudisi investigació Cabdells, editada per l’As-sociació Cultural Centelles i Riusechd’Oliva. La jove entitat, fundada l’any1996, ja havia donat evidents mostres dela vàlua de les seues iniciatives —l’esplèn-did llibre El Palau dels Comtes d’Oliva,la Beca d’Investigació «Serafí de Cente-lles», les «Jornades Internacionals sobrela Història del Comtat d’Oliva», l’expo-sició «El Palau Comtal d’Oliva»—, peraixò, la revista naix amb la seguretat que,a més d’ocupar un buit pel que fa a pu-blicacions d’aquestes característiques,esdevindrà una plataforma de difusió ireivindicació de la cultura i la llengua delsvalencians dins aquest cantó de les co-marques centrals del nostre país.

El suggeridor títol de la revista fa re-ferència als cabdells heràldics dels Cen-telles i alhora posa en joc un símil de lainvestigació: la imatge del cabdell que caldesembolicar per descobrir tot el mónque hi ha amagat al darrere. Com deiaVicent Andrés Estellés en un conegutpoema, i així ho recorda el director de larevista, cal sortir d’una llarga nit letàrgi-ca per passar a vetlar pel poble, a la re-cerca d’un temps perdut i oblidat.

Els artífexs d’aquest pretés redreça-

ment són els joves de vint-i-pocs anys del’Associació, encarregats de coordinar larevista; l’edat no és cap obstacle, per aixòmateix la revista és oberta tant a la col·la-boració d’historiadors de prestigi consa-grat com a la d’investigadors novells.

Cabdells tindrà una periodicitat anual ipublicarà articles d’assaig i d’investigació,el contingut dels quals ha de tenir rela-ció d’una o d’altra manera amb la ciutatd’Oliva o la comarca de la Safor: la seuahistòria, tradicions, literatura, patrimoni,arqueologia, toponímia,... Al cap i a la fi,han de ser treballs inèdits que, per la seuaextensió, no arriben a constituir un llibre.

Aquest número inicial veu la llum co-incidint amb un any memorable per a laciutat d’Oliva, el 1999, ja que hi conflu-eixen quatre aniversaris històrics: el 550aniversari del nomenament de FrancescGilabert de Centelles com a primer com-te d’Oliva; el 450 aniversari de la conces-sió de la butlla de la plebania a l’esglésiade Santa Maria la Major, privilegi compar-tit amb les esglésies d’Ontinyent i deMontblanc; el tercer centenari del naixe-ment de l’il·lustrat Gregori Mayans; i el250 aniversari de la construcció de la ca-pella barroca del temple de Sant Roc,antiga mesquita del barri del raval.

Per això el primer número de Cabdellsinclou articles i un apèndix documental

relacionats amb aquests temes. Des deNova York, Priscilla E. Muller exposa elprocés d’estudi sobre el desaparegut palaurenaixentista dels Centelles. Josep Sendraens parla, arran de la transcripció d’undocument del fons Osuna, dels abusos depoder dels delegats del comte a Sardenya.Josep Castell escriu sobre la relació entreels Centelles i els ordes franciscans.

Francesc Gil analitza el sistema bene-ficial de l’església de Santa Maria, des delsegle XIV fins a la defunció de totesaquestes institucions al segle XIX. JosepSanchis ofereix una visió sobre la dava-llada econòmica del mateix temple entreels segles XVIII i XIX. L’antiga confra-ria de la Sang d’Oliva, fundada a mitjansdel segle XVI, és el centre d’atenció deltreball de Manuel Martí.

Antonio Mestre hi comenta el contin-gut dels Apuntamientos de Oliva, tresvolums conservats en el fons documen-tal mayansià. Emili Casanova analitza lesinquietuds lingüístiques dels germansMayans i, més en concret, el seu projec-te de realitzar un Diccionari Valencià-Castellà. Darrerament Joan Francesc Piestudia el procés de construcció i les for-mes de finançament de la capella delCrist d’Oliva.

Manuel Martí

aeditorial afers

33/34

Les dones i la història

1999

: 21

El retornde l’artista

Ediciones Destino ha realitzat per a laFundación Max Aub i Bancaixa una ediciófacsímil de Jusep Torres Campalans, la jamolt coneguda biografia d’un fals pintorcubista escrita per Max Aub i publicada aMèxic el 1958 per Tezontle, sota la supervi-sió tipogràfica del mític impressor holandésA. A. M. Stols (Mastricht 1900-Tarragona1973), la influència del qual va ser sens dub-te determinant perquè l’aspecte gràfic del lli-bre s’assemblés —en sintonia amb les inten-cions simuladores de l’autor— al de lesmonografies de Skira.

Com s’ha escrit, amb Jusep Torres Cam-palans —també amb La calle de Valverde(1961)— Max Aub tornà a utilitzar les fór-mules literàries i gràfiques d’avantguardaque l’havien interessat, des de principis delsanys vint, després de distints viatges perAlemanya i França. Aquests coneixementsde les propostes modernes van ser els queel situaren en el nucli de l’avantguarda espa-nyola de preguerra, destacant-lo també comun dels autors que més van contribuir a larenovació cultural valenciana. Així, la seuaobra d’aquella època, tant la prosa com elque va escriure per a teatre s’inseriren en co-ordenades avantguardistes —Geografía(1929), Narciso (1928) i Fábula verde(1933), entre altres títols— i, en consonàn-cia, van ser il·lustrades per artistes alineatsen moviments renovadors, com els valen-cians Pedro de Valencia i Genaro Lahuerta—adscrit una mica vagament a la Nova Ob-jectivitat alemanya i al Novecentoitalià—, que el 1932 va obtenir latercera medalla en l’Exposició Na-cional de Belles Arts, amb un retratde Max Aub.

Els títols conservats a la biblio-teca de Max Aub reflecteixenl’interés que l’escriptor mantingué,durant tota la vida, per l’art i la li-teratura d’avantguarda: de Mari-netti, Cocteau, Max Jacob i Gó-mez de la Serna a Le Corbusier,Seuphor, Doisneau i Álvarez Bra-vo. Es pot dir que la seua fou unamirada universal que el diferenciàdels seus companys d’aventura va-lencians que va retratar, de maneraencertada i càustica, en La galli-na ciega, quan els va retrobar tren-ta anys després. Un altre reflexd’aquest interés per les fórmulesnoves són els divertiments gràfics

Max AubJusep Torres Campalans

Destino, Barcelona, 1999360 pàgs.

que Max Aub va realitzar en distintintes eta-pes de la seua obra, entre els quals destacaEl Correo de Euclides, una sèrie de felicita-cions d’any nou enviades als seus amics desdel 1959 al 1968 —denominada per Ricar-do Muñoz Suay com «El correo del maxallá»—, l’aspecte formal i l’estructura delcontingut de les quals remet a la ironia i lesdisposicions tipogràfiques del dadaisme.Sembla, doncs, conseqüent que Max Aubescrivís i dibuixés Jusep Torres Campalans,un llibre on, a més de mostrar la seua passióper l’art modern, va opinar com un expertsobre l’estètica i la filosofia que sustentarenles noves formes durant el primer quart desegle. Aquests coneixements, més que no-tables, dels fenòmens plàstics —en concret,el cubisme, el dadaisme i el surrealisme— iel fet que la suposada biografia s’assemblésa les d’alguns pintors moderns —en oca-sions s’ha citat sense cap fonament la deJoaquim Torres-García— contribuïren a ferreal Torres Campalans i aconseguiren que al-guns lectors, entre els quals algun destacatprofessional de l’art, manifestessen sense ru-bor haver-lo conegut i tractat. En Jusep Tor-

res Campalans és tan important el text comles il·lustracions, on Max Aub, mostrant unarara habilitat com a dibuixant, realitzà, a lamanera de Picasso, Braque i Torres-García,el fals catàleg d’obres del pintor —que apa-reix en el llibre junt al primer, en una imat-ge fotogràfica manipulada per Josep Renau.La simulació no podia ser més perfecta.

La producció literària d’Aub, a partir delsanys quaranta, va evolucionar cap a un rea-lisme de forta arrel moral i crítica —amb elqual rememorà l’Espanya anterior al 1936 iles conseqüències de la guerra— que en oca-sions, segons considera J. M. Bonet, es tor-nà irònicament galdosià. Aquesta opció, tan-mateix, no exclogué obres com Jusep TorresCampalans —o com Crímenes ejemplares,molt relacionada amb les propostes deGómez de la Serna— on mantingué l’acti-tud d’escriptor d’avantguarda i reflectí igual-ment la seua preocupació per l’art gràfic i lescomposicions tipogràfiques, cosa que —enconsonància amb l’esmentada actitud— liagradava en extrem i sobre la qual el seu amicJoan Renau, company d’exili, va escriure:«pulula solitario por viejas imprentas, enbusca de tipografía exquisita para editar susmultiplicados librillos y libros». D’aquestamanera, Max Aub s’alineà amb la gent queva dinatmitzar —conjugant la ironia, l’ele-gància, la saviesa i l’àcid sulfúric— les arts iles lletres modernes. Entre d’altres, ambTristan Tzara, Picabia i Raymond Queneau.

Quan Max Aub va publicar Jusep TorresCampalans, Espanya era un im-mens desert cultural i València unade les zones més desolades d’aquellterritori, per on transcorria la vidad’una troupe pintoresca —definidaper R. Blanco com «la calderilla lo-cal»— i en la qual s’integraren al-guns dels antics companys de MaxAub dels anys vint i trenta, per alsquals ser un artista o un escriptord’avantguarda, a diferència del quepensava i sentia el pintor cubistaque ell creà, consistí a assistir a treso quatre festes de disfresses on seserviren —seguint el dictat del laprudència i la moderació— còctelsde baixa graduació. I això, anysabans que decidissen acceptar unasituació política que rebutjà qual-sevol intent renovador.

Carlos Pérez García

22 :

A R À C T E R S D E D I C A A Q U E S T E S P À G I N E S C E N T R A L S

17,5 x 10,5 cm.

fRANCESC PARCERISAS:

20 x 15,5 cm.

No fa gaire que vaig enllestir un nou llibre, que duu per títol Natu-ra morta amb nens. Sortirà publicat a Quaderns Crema aquestany dos mil. És el resultat de set anys d’escriptura a un ritme habi-tualment força lent, que sempre m’ha estat propi. El llibre no ésessencialment diferent de L’edat d’or o de Focs d’octubre en laseva estructura i temàtica. Hi predominen els poemes independents,units només de vegades pel mateix to de veu expressiva, i els temessón els únics que admet la poesia: la passió, la fugacitat del temps,l’art, el paper de l’escriptura... Crec que, fins a cert punt, el gruixdels poemes de Natura morta amb nens fa un salt a les essències, esdesempallega de la mica d’artifici que hi podia haver al llibre ante-rior, i depura la senzillesa de la dicció. Això ve reblat pel contrastque suposa la segona part del llibre, formada per un únic poemallarg —la mena de poema que no és habitual en els poemaris cata-lans. Es tracta d’un poema autobiogràfic, narrat des de diferent veusi records. D’altra banda, i com a contrapunt potser d’aquest llibre,vaig escriure amb l’Anna Aguilar un llibre de petits apunts poètics,per encàrrec del gravador i editor olotí Miquel Planes, que s’intitu-la Coses petites. Són trenta poemes que barregen imatges insòlitesamb frases líriques i que apareixeran en una edició de bibliòfil. Perpretext tracten d’objectes o de situacions de la vida quotidiana pochabituals en poesia. Com que el llibre és escrit a quatre mans, detant en tant donem dues versions del mateix poema, variants, peraixí dir-ho, de la mateixa intencionalitat però a través de formula-cions una mica divergents (com un Renga japonès molt escapçat).L’un i l’altre llibres no m’han impedit de rumiar algunes altres fei-nes literàries que no voldria deixar de fer i que tinc en diferentsestadis d’elaboració: en primer lloc i per descomptat continuar es-crivint poemes; en segon lloc fer un recull de traduccions poètiquesdisperses (ja en tinc un gruix aplegat i el títol, que serà alguna cosacom Inversions, perversions, subversions); també vull redactarun estudi divulgatiu sobre les edicions de traduccions al català itreballar en una petita investigació sobre els problemes que implicala traducció dels colors.

Espero que amb això podré anar escrivint uns quants anys més.

: 23

A L A G E N T Q U E E S C R I U E N E L C A N V I D E M I L · L E N A R I

OBRES PUBLICADES:

POESIA

VINT POEMES CIVILS, ARIEL, 1967HOMES QUE ES BANYEN, PROA, 1970DISCURS SOBRE LES MATÈRIES TERRESTRES, EDICIONS 62, 1972LATITUDS DELS CAVALLS, LUMEN 1974DUES SUITES, EDICIONS 62, 1976L’EDAT D’OR, QUADERNS CREMA, 1983FOCS D’OCTUBRE, QUADERNS CREMA, 1992TRIOMF DEL PRESENT. OBRA POÈTICA (1965-1983), COLUMNA, 1992

ASSAIG

L’OBJECTE IMMEDIAT, CURIAL, 1992CENT ANYS DE TRADUCCIÓ AL CATALÀ, EUMO, 1998 (AMB MONTSERRAT BACARDÍ

I JOAN FONTCUBERTA)

CRÍTIQUES:

BALCELLS, JORDI, «SOBRE POESIA CATALANA ACTUAL: UNA LECTURA DE L’EDAT

D’OR», (I III). CONVERSA AMB FRANCESC PARCERISAS, ESCOLA CATALANA,BARCELONA, NÚM. 242 (1988, GENER), PÀG. 9-10.

BONADA, LLUÍS, «REIVINDICAR L’EDAT D’OR», EL TEMPS, VALÈNCIA, NÚM. 191(1988, 15-20 DE FEBRER), PÀG. 74-77.

CARRER DELS ARBRES, «A FAVOR DE LA FELICITAT», CARRER DELS ARBRES 4, AJUN-TAMENT DE BADALONA, ESTIU 1987.

DOTZE SENTITS. POESIA CATALANA D’AVUI, CD-ROM, UNIVERSITAT POMPEU

FABRA, EDICIONS PROA, EDICIONS DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA,BARCELONA 1996.

NADAL, MARTA, «FRANCESC PARCERISAS. EL PASSAT COM A SUMA DE PRESENTS»,SERRA D’OR, BARCELONA, NÚM. 417 (1994 SETEMBRE) PÀG. 16-19.

OLLER, DOLORS, «FRANCESC PARCERISAS INTERVIEW», CATALAN WRITING,BARCELONA, NÚM. 2 (1988, DESEMBRE), PÀG. 74-79.

RAHOLA, PILAR, «SENYORS DE LA POESIA», SERRA D’OR, BARCELONA, NÚM. 354(1989, MAIG), PÀG. 32.

RIPOLL, JOSEP M., «FRANCESC PARCERISAS, TRIOMF DEL PRESENT», SERRA D’OR,BARCELONA, NÚM. 382 (1991, OCTUBRE), PÀG. 39-41.

SUBIRANA, JAUME, «FRANCESC PARCERISAS, L’HOME TRANQUIL», CULTURA,BARCELONA. III ÈPOCA, NÚM. 13 (1988, ABRIL), PÀG. 33-38.

TORRES TORRES, ANTONI, «FRANCESC PARCERISAS: «TRIOMF DEL PRESENT. POÈ-TICA 1965-1983», REVISTA DE CATALUNYA, BARCELONA, NÚM. 58 (1991DESEMBRE), PÀG. 145-146.

20 x 15 cm.

21 x 13,5 cm.

24 :

Bibliotequesnotables de La Ribera

TransgèniX

Vicent Climent FerrandoCol·leccionisme de llibres a la Ribera7 i Mig, Benicull de Xúquer, 1999

163 pàgs.

Segons unes dades molt conegudes, elPaís Valencià és una de les regionsd’Europa on hi ha menys hàbit de lec-tura. Les causes d’aquesta situació deuenser antigues, perquè la realitat és que elsvalencians medievals —almenys fins alpas del segle XV al XVI, marcat per l’ar-ribada de la Inquisició espanyola al nos-tre regne— eren bons lectors. Potser hihan influït també les successives decapi-tacions culturals que hem patit, i el fetd’associar la cultura escrita a una llenguadistinta a la col·loquial. Però, malgrattot, els exemples d’estima pel llibre con-tinguts en el títol que ara presentem enspoden ajudar a conservar l’esperança.

En efecte, Vicent Climent (Llombai,1959), llicenciat en Geografia i Històriaper la Universitat de València i docu-mentalista de RTVV, ha recorregut untotal de trenta-quatre biblioteques nota-bles de la Ribera del Xúquer, i n’ha des-tacat els títols que més l’han atret ol’han impressionat. El resultat d’aques-tes visites és el present llibre o reculldels articles publicats abans en l’edicióde la Ribera del diari Levante. Aquest fet—l’origen periodístic— explica l’estil del’autor, desplegat de forma generosa ambel protagonisme dels llibres i de regustplanià.

Podríem fer una distribució triple, se-gons que les biblioteques que són glos-sades al llarg de les 163 pàgines siguenpúbliques o d’algun determinat col·lectiu(com ara el convent de la Santa Creu deLlombai, o el Centre de Professors d’Al-zira), siguen privades (i en aquest apar-tat hi ha noms ben coneguts de les lle-tres, de l’art o de l’erudició comarcal) osiguen electròniques, ja que Climent haincorporat al seu itinerari llibresc lespossibilitats que ja forneix Internet a lacomarca.

En la llista de biblioteques personalsvisitades hi trobem, entre d’altres, nomscom el del poeta Badenes i Dalmau, l’ar-quitecte Segura de Lago, Soleriestruch,Joan Fuster, Josep Lozano (que prologa

el llibre), Josep Franco, Vicent J. Escartí,el pintor de Benimodo Rafael Armengol,Josep Bausset, mossèn Antoni Sanchis,etc. En totes, Climent entra amb la cu-riositat pròpia de qui sap que, per mitjàde l’observació dels llibres que poblenuna casa, es pot conèixer com són lespersones que l’habiten i quins interessosintel·lectuals les inquieten.

Així, veiem que hi ha qui s’aproximaa la literatura des de l’angle del pur lec-tor, mentre que hi ha qui troba en elsllibres una eina de saviesa que desprésemprarà en l’elaboració personal literà-ria, artística, religiosa o investigadora.Aquesta observació evidentíssima ésacompanyada per comentaris de l’amo—¿és que no hi ha dones bibliòfiles a laRibera?— sobre l’univers dels llibres, dela seua conservació i creació, o fins i totd’allò que es fa i, sobretot, no es fa, perpromoure la lectura i la divulgació delsnostres escriptors. Els mots que hi de-dica Josep Franco en són molt il·lus-tratius, atesa la inutilitat original i osten-tosa de Canal 9 (la penúltima cadena detelevisió en programació cultural de totl’estat!).

Llegint aquest llibre comprendreu l’es-ponera cultural de la comarca de la Ri-bera. Ara només falta que esdevinga lla-vor de futur.

Joaquim Juan-Mompó

Molts milers de nous virus, bacteris,plantes i animals transgènics podrienalliberar-se en el medi ambient per ausos comercials amb la consegüent con-taminació biològica desestabilitzadora ofins i tot mortal.

La transició cap a la producció fabrilmassiva d’aliments i fibres, mitjançantcultius de teixits en banys gegants debacteris, podria iniciar-se amb el tanca-ment de la llarga era històrica oberta enels temps del Neolític i la consegüenteradicació de centenars de milions decamperols.

Les armes biològiques genèticamentmanipulades podrien ser un perill igualo major que les bombes nuclears. La clo-nació d’animals i d’humans podria con-vertir-se en habitual, tot substituint par-cialment la reproducció per la replicació.La «lectura genètica» de les personespodria conduir a múltiples formes dediscriminació social basades en el «per-fil genètic».

Són algunes de les coses que, segonsRifkin (The Biotech Century, 1998), po-drien fer-se realitat abans de trenta anys.Els cultius i aliments genèticament ma-nipulats són la punta de llança de tot elprocés. La gent que demana avui unamoratòria recorda, amb la seua protes-ta, que la qüestió fonamental no és comaprendre a viure amb les noves tecnolo-gies genètiques, sinó si volem —i enquines condicions— que formen part deles nostres vides. L’abast dels problemesimplicats en aquest experiment radicalque té com a laboratori la totalitat de labiosfera és tan gran que el dret ciutadàa la informació, la consulta i la decisióno hauria d’ésser sacrificat en nom de la«llibertat d’investigació». D’un tempsençà, proliferen els venedors de miraclesi les llàgrimes de cocodril dels tecnòlegsdolguts per la «intransigència» dels eco-logistes.

En realitat, tot això amaga l’elecció delRegne d’Espanya, pel fet que la seuapoblació està mal informada, com a viad’accés per a trencar la forta resistènciaeuropea. Els publireportatges volen ferinvisible una invasió molt ben organit-zada.

Contra invasió, informació!

Ernest Garcia21,5 x 14,5 cm.

: 25

El pesdel passat

La relació amb el passat és, a l’Espanyaconstitucional i democràtica, com a mí-nim problemàtica. A hores d’ara semblabastant clar que l’assumpció d’una ple-na consciència democràtica, la inte-riorització col·lectiva d’una cultura de-mocràtica autèntica, exigeix la revisió del’actitud envers el passat que s’ha ins-tal·lat a Espanya els darrers vint anys.Una actitud basada en l’amnèsia, l’oblit,l’eufemisme, el borrón y cuenta nueva ila indulgència plenària. No hi ha dubteque calia superar una determinada ma-triu d’enfrontament i girar full, però avuies fa palès que la transmutació d’aquesttarannà en pur i simple desentenimentd’un passat terrible i condicionador limi-ta les possibilitats d’expansió i assenta-ment de la mentalitat i la pràctica demo-cràtiques.

Perquè no és ja l’episodi bèl·lic estric-te, la guerra civil de 1936-39, és el llargfranquisme (1939-1975) allò que planacom un llast enorme sobre la conscièn-cia col·lectiva i el sistema polític. L’expe-riència pròpia i la de tants països euro-peus indica que sense un ajust de comp-tes radical (en el sentit d’anar a les arrels)amb el passat la qualitat moral de la con-vivència democràtica es ressent, i es pro-dueix un menyscapte en les possibilitatsde futur. És això el que es té en comptea Alemanya quant al passat nazi, amb totel debat sobre l’abast de les responsabili-tats per l’holocaust; a França quant a lacol·laboració i el règim de Vichy; a Itàliaper la qüestió dels suports al feixisme. Perno parlar dels països de l’Est d’Europa,tant pel que fa a episodis de col·laboracióamb l’ocupant nazi com pel que fa al’estalinisme i les derivacions de les dic-tadures comunistes.

Si a Espanya hi hagués hagut un autèn-tic debat i un veritable treball sobre lamemòria històrica en un sentit de clari-ficació democràtica, serien impensablesepisodis recents com ara les declaracionsde Fraga Iribarne (ministre de Franco ifundador del PP) exculpant i embellint ladictadura; o l’espectacle de la impossibleunanimitat a les Corts Generals en lacondemna retrospectiva de l’alçamentmilitar del 36; o la penosa incapacitat del’Església Catòlica per a simplement de-manar perdó per la seua entusiasta illarguíssima col·lusió amb un règim cri-

Michael RichardsUn tiempo de silencio. La guerra civil yla cultura de la represión en la España

de Franco, 1936-1945Crítica, Barcelona, 1999

352 pàgs.

Nicolás Sartorius i Javier AlfayaLa memoria insumisa.

Sobre la dictadura de FrancoEspasa Calpe, Madrid, 1999

436 pàgs.

Ismael Saz i J. A. Gómez Roda, eds.,El franquismo en Valencia. Formas de

vida y actitudes sociales en la postguerraEpisteme, València, 1999

284 pàgs.

minal. O fins i tot el to crispat, demagò-gic, d’una bona part de la premsa madri-lenya. I tantes altres coses encara més defons que afecten els comportaments ciu-tadans, les actituds polítiques, la vivènciaindividual i col·lectiva de la democràcia.

Per això cal saludar l’aparició d’estu-dis i treballs relatius al franquisme, a lesseues diferents etapes, a la seua evoluciói formes de funcionament. Perquè aju-den a entendre millor un passat encarapresent i perquè aporten els instrumentsper avançar en aquest indefugible passarels comptes amb un règim que expropiàla llibertat a tota una societat durantquatre dècades. I que configurà al seugust, en una etapa de canvis decisius,l’entrellat social, emocional i cultural delpaís. La llarga durada del franquisme(amb un nucli de feixisme medieva-litzant, com deia Manuel Sacristán), i elssuports que ho feren possible, és l’obs-tacle major contra el qual s’estavellentots els “normalitzadors” de la nostrahistòria.

Michael Richards ha escrit un llibreimpressionant sobre la violència i la re-pressió, sobre la pulsió d’extermini delprimer franquisme, el del període mésbrutal, tractant de trobar el sentit méspregon de la política d’autarquia. Un sen-tit no sols econòmic, sinó social i ideo-lògic, que configurava un univers totali-tari de faç sinistra. La naturalesa real delfranquisme, el paper de nombrosos ideò-

legs i persones conegudes i després reci-clades, la imbricació dels diversos nivellsde pràctica social i cultural, són temesd’un llibre de lectura imprescindible quereobre i replanteja qüestions que homvoldria arxivar o recloure a l’àmbit res-tringit del debat entre especialistes.

Per la seua banda, Nicolás Sartorius iJavier Alfaya tempten una interpretacióde conjunt i elaboren una mena de reper-tori de temes i qüestions obertes que cal-dria escatir i aprofundir, des de la volun-tat insubornable d’encarar la força condi-cionadora del passat franquista. No és unllibre d’historiadors professionals, peròapunta gran quantitat d’anàlisis suggeri-dores i d’interrogants punyents. Sobre-tot, inaugura un tipus de discurs prome-tedor de cara a una relectura de totaaquesta problemàtica.

Ismael Saz i J. A. Gómez Roda hancompilat diversos estudis (d’ells mateixosi de Ramir Reig, Joan J. Adrià, J. DanielSimeón, Gil-Manuel Hernández i ÁlvaroÁlvarez Rodrigo) amb el denominadorcomú de fer ús de metodologies innova-dores (la història des de baix, la històriaoral) per a tractar d’escatir pautes decomportament (la sorda hostilitat, l’adap-tació, el consentiment) en ambients illocs diversos del País Valencià sota elfranquisme. El llibre té tota la vivacitat dela investigació de primera mà, a partird’hipòtesis adequades i del plantejamentde les qüestions escaients.

Ens trobem, en conseqüència, davanttres bons exemples —naturalment queben diferents quant a metodologia, ob-jectius i abast— d’estudis que s’arrisquena reobrir les pàgines tancades d’un pas-sat encara no superat. I que només po-drà ser superat a través de l’anàlisi i eldebat sense inhibicions al voltant del sig-nificat profund, la lògica de funciona-ment, les motivacions dels agents, elsprocediments de (re-)legitimació i lanaturalesa dels suports socials d’un rè-gim dictatorial que operà, en condicionsexcepcionals, la “gran transformació” dela societat espanyola.

Una dada d’una envergadura inimagi-nable que, entre altres, ha fet d’aquestauna societat no tan “normal” com algunsvolen i diuen.

Gustau Muñoz

26 :

¶ L’EspillArticles de Chantal Mouffe («Per a una po-lítica d’identitat democràtica»), de JürgenHabermas («Els estats europeus davant laglobalització»), de Giovanni Levi («Sobrel’ús polític de la història»), d’Isidor Cònsul(«Literatura i periodisme»), d’Ismael Saz(«Hi hagué franquisme a Espanya?») i deJosep Sorribes («Quan la ciutat no és ciu-tat»). Però el més destacat d’aquest núme-ro és el dossier sobre Neonacionalisme es-panyol, tema polèmic i de forta actualitat,amb aportacions de Juan Sisinio PérezGarzón, José Ignacio Lacasta-Zabalza,Camilo Nogueira, Ramón Cotarelo, JoanFrancesc Mira i Josep Ramoneda. A més,Joan Manuel Tresserras fa una anàlisi apro-fundida de l’obra de Manuel Castells i PierreGuichard comenta «El naixement d’unacolònia», de Josep Torró. Inclou també enla secció Documents una entrevista de graninterès amb Hannah Arendt: «Què en res-ta? En resta la llengua materna». (Núm. 3,segona època, tardor 1999, Publicacions dela Universitat de València (coedició ambTres i Quatre), Arts Gràfiques 13, 46010 Va-lència, tel. 96 386 41 15).

¶ RecEl número 2 de la Revue d’Études Cata-lanes, publicada per la Université PaulValéry de Montpeller, inclou un dossiersobre Vicent Andrés i Estellés amb arti-cles de Ferran Carbó («Vicent AndrésEstellés: una veu en la cruïlla d’un temps id’un país»), Vicent Salvador («Burjassot/Hamburg: la seducció europea en la poe-sia estellesiana»), Mariola Aparicio («ElLlibre de meravelles de Vicent Andrés Es-tellés: entre la tradició i la modernitat») iChristian Camps («Les valencianismesdans le Llibre de meravelles de VicentAndrés Estellés»). L’apartat dedicat al’Edat Mitjana inclou articles de Domini-que de Courcelles («Note sur le lullismeen Italie à l’époque d’Alphonse le Magna-nime, 1416-1458»), Costanzo Di Giro-lamo i Donatella Siviero («Da Orange aBeniarjó, passando per Firenze. Un’ in-terpretazione degli estramps catalani») iCarlos Heusch («De la medicina a l’ero-tisme. El problema de la prosa científica al’Speculum al foder, segle XV»). El núme-ro es completa amb articles d’É. Beaumar-tin, M. Bourret, etc. Service de Publi-cations. Université Paul Valéry. Mont-peller III, núm. 2, 2n. trimestre 1999.

Bellreguard Cultural

AJUNTAMENT DE BELLREGUARD (LA SAFOR), 2000

TEATRE-PROJECTE ALCOVER

Dissabte 29 de gener, 22:30 h.

Petita mortper la Cia. Malasang (Catalunya)

Dissabte 19 de febrer, 22:30 h.

Cyrano de Bergeracper Bambalina Titelles (La Vall d’Albaida)

Dijous 30 de març, 12:00 h.

Ahmosis I, Amenofis IV, Tutenkhamoni altres variacions sobre l’obra de Joan Brossa

per L’Ombra del Cranc Teatre (Mallorca)

EXPOSICIONS

14 de gener al 18 de febrer

Antoni DuràEstudi

del 25 de febrer al 24 de març

Ramón BorràsAngles de tranquil·litat

del 31 de març al 5 de maig

Isidre SabaterEntre-caps

CINEMA

Divendres 28 de gener, 22:30 h.

París-Tombuctú

Divendres 25 de febrer, 22:30 h.

Hoy empieza todo

Divendres 10 de març, 22: 30 h.

Solas

Revistade revistes:

: 27

Teoriesde la desintegració

xel Honneth, exajudant de Jürgen Ha-bermas i modernitzador de la teoria crí-

tica de l’Escola de Frankfurt, és, ara per ara,un dels intel·lectuals més sòlids d’Alemanya.I, consegüentment, un dels analistes mésaguts de la realitat i els factors que la confi-guren. Desintegració. Fragments per a un diag-nòstic sociològic de l’època és un conjunt delúcids assajos que dibuixen una radiografiadels problemes més actuals d’ací i d’allà. Laseua traducció al català il·lustra el compromísde la col·lecció «Arguments» amb la renova-ció de la literatura d’idees a casa nostra.

En efecte, els títols publicats fins ara enaquesta col·lecció demostren una voluntatd’intervenció sobre les idees generals queconfiguren el debat públic arreu d’Europa.En aquest sentit, s’ha de destacar la publica-ció de llibres com el d’A. Honneth, al cos-tat de papers firmats per I. Berlin o A. Tou-raine, que emmarquen aquesta obertura demires, juntament amb altres de contingutdiguem-ne més aplicat com Mare Espanya,de R. L. Ninyoles, o La ciutat desitjada, deJ. Sorribes. I, encara, de perles estrictamentliteràries com les Incitacions d’E. Sòria o Uncristall habitat de J. Garí.

L’orientació d’Alex Honneth s’inscriu,com hem dit, en la línia de la Teoria Críticai combina la dissecció de la realitat amb lacrítica de les interpretacions que s’hi fan. Lalectura d’aquest llibre ens alerta, en primerlloc, sobre la complexitat dels canvis ques’esdevenen en la nostra societat i en el nos-tre temps; i, seguidament, sobre una certaredefinició de la contemporaneïtat, lluny deles visions predominants en els ambientsintel·lectuals postmoderns.

Com en el vell assagisme, la característicafonamental d’aquest llibre és la seua capaci-tat higienitzadora. Al llarg dels deu assajosque el componen, Honneth estableix un dià-

Axel HonnethDesintegració. Fragments per a un

diagnòstic sociològic de l’èpocaTàndem, València, 1999

144 pàgs.

leg profund amb les aportacions més actualsdel pensament social. Un diàleg, però, sem-pre fonamentat en l’anàlisi de la realitat —i,especialment, dels textos que intenten des-criure-la i opinar-la. Un diàleg, val a dir-ho,amb altres corrents del pensament social,d’una banda, i amb la mateixa realitat can-viant, de l’altra. És en aquest sentit queaquest llibre és una mostra diàfana de lite-ratura crítica, més procliu a la desinfecciódels llocs comuns i de les formulacions ideo-lògiques que no a les propostes programà-tiques. De fet, Honneth i els seus predeces-sors de la Teoria Crítica són, en primer lloc,comentaristes crítics de la literatura crítica. Nodebades Horkheimer va deixar dit que l’Es-cola de Frankfurt era «un conjunt d’homesagrupats al voltant de la convicció que laformulació d’allò negatiu era el més impor-tant». D’ací que la característica més comu-na a la Teoria Crítica siga, segons Martin Jay,l’expressió «a través d’una sèrie de crítiquesd’altres pensadors i tradicions filosòfiques».El mateix Honneth reconeix en el pròlegque té com a objectiu «de sotmetre a exa-

men crític el contingut teòric i empíric delsprincipals diagnòstics del present».

Ara bé: la formulació filosòficosociològi-ca de Honneth el situa una passa més enllàde l’assagisme clàssic de tipus valoratiu.Honneth fonamenta les seues opinions enun paradigma definit de la teoria social, comés el dibuixat pel moviment cultural i intel-lectual conegut com l’Escola de Frankfurt.O dit d’una altra manera, Honneth, comHabermas, procedeix a l’anàlisi concretasobre el transfons dels teoremes i amb els mit-jans conceptuals subministrats per la teoria.

Els assajos recollits se centren al voltantde diversos motius o temes de les vessantsde la contemporaneïtat. Lluny dels diagnòs-tics socials màgics, Honneth, com en unaltre sentit Morin o Luhman, sap que lacomplexitat és la característica fonamentalde les societats actuals. Els canvis actitudi-nals o de valors reflexionats per Honneth,en temes com ara l’estetització del món devida (G. Schulze) o l’hedonisme i la indivi-dualització (U. Beck), la desburocratitzaciódels sistema, els canvis estructurals esdevin-guts en els models de família o un cert re-torn a la pobresa; o el concepte i el protago-nisme social d’això que anomenem —enca-ra— la societat civil són temes claus per a undiagnòstic encertat —i operatiu teòricamenti política— de la contemporaneïtat.

Una lectura imprescindible. Però no obli-dem que aquests nous (?) fenòmens con-viuen, allà on ell escriu i ací on el llegim, ambla presència de mentalitats tremendistes ipreil·lustrades que, de vegades, ocupen espaissocials rellevants. Tot construeix la realitat.I, com diu l’axioma clàssic, allò que les per-sones defineixen com a real —encara que noho siga— ho és en les seues conseqüències.

Toni Mollà

A

28 :

Unlaberint transitat

«En el fons de tota la narrativa univer-sal, hi ha només quatre històries repeti-des.» Emparat en aquesta sentència bor-giana —de l’escriptor, no del papa—Joan Francesc Mira torna a recórrer elsviaranys d’un laberint que no ha deixatde transitar durant la seua llarga i prolí-fica carrera d’assagista. Unes temàtiques—i sovint unes mateixes idees— que haanat desgranant en els articles i les co-lumnes de la premsa, en congressos iconferències acadèmiques i, per des-comptat, en llibres anteriors. En aquestsentit, Sobre ídols i tribus, allunyant-sede les urgències del debat polític local,recupera moltes de les «obsessions» pre-sents a Hèrcules i l’antropòleg. Ambmenys erudició formal, sense gaire no-tes ni bibliografia, el nou llibre és unheterogeni recull d’escrits al voltant deles seduccions mútues entre el poder ila cultura (els ídols) i de les comunitatspreferentment nacionals (les tribus). Enaquella primera part, l’autor explora ambminuciositat, prenent-los com a símpto-mes, els significats ambigus que ha ad-quirit el mot «cultura» en la nostra so-cietat, i continua amb una indagació so-bre el paper i la imatge de la universitati les relacions entre el poder polític i elmón de la cultura. La segona part cons-titueix una reflexió sobre les nacionscom a marc d’existència de les societats

Joan F. MiraSobre ídols i tribus

Edicions Tres i QuatreValència, 1999, 223 pp.

DENES en plàstic

contemporànies que, lluny d’extingir-sepels efectes de la globalització, tendeixena fer-se universals i exclusives com aàmbits de pertinença. I en conseqüència,les ideologies nacionalistes que segre-guen aquests Estats-nació no sols no esdissolen, sinó que es refermen adaptant-se, si cal, a les noves circumstàncies. Ésel cas del nacionalisme espanyol queMira evoca en les seues manifestacionsaparentment banals i, per això, més efec-tives. Les sendes que segueix l’autor,però, encara tenen d’altres bifurcacionspel territori de les «tribus». Amb unavisió desmitificadora deixa seriosamenttocada una concepció de la identitat me-diterrània que massa sovint ha estat untòpic tan benintencionat com vague. Lesefusions al voltant de la unitat mediter-rània han tendit a passar per alt les pro-fundes diferències culturals i històriquesentre la riba occidental i l’oriental i, so-bretot, les que separen el nord i del sud.Ara bé, argumentar aquesta diferènciainterpretant el passat, des de la més re-

mota Antiguitat fins avui mateix, comun «xoc de civilitzacions» més que nouna simplificació històrica, potser sigauna lectura ahistòrica. Des del segle VIIaC fins a les guerres arabisraelianes, ambfluxos i refluxos, «nosaltres» els occiden-tals ens hauríem enfrontat amb els «al-tres», els orientals, fossen aquests feni-cis, cartaginesos, àrabs o turcs. Una llui-ta secular que tindria un darrer episodien la immigració magrebina —de con-torns, per tant, amenaçadors— als paï-sos de l’Europa mediterrània. Mira, però,s’afanya a tallar les derivacions ambigüesque prodria tenir aquesta interpretaciódel passat, en reconèixer que els occi-dentals no sempre han estat els «bons»d’aquesta història conflictiva. En qualse-vol cas, no deixen de reflectir-s’hi lescavil·lacions d’un professor de clàssiquespreocupat per les essències de la culturaoccidental i per l’arraconament del móngrecoromà en l’ensenyança. Una temà-tica tan variada, doncs, que podria ten-dir a la dispersió, si no fos per la uni-tat d’estil que li confereix un autor deploma brillant i experimentada com JoanF. Mira i, sobretot, per aquell to desim-bolt que fa d’aquests exercicis d’an-tropologia «recreativa» un agut reculld’assaigs.

Pau Viciano

: 29

Dones i història:el triomf d’un paradigma historiogràfic

La història de les dones ocupa un llocdestacat entre les tendències historiogrà-fiques més dinàmiques i que en majormesura han contribuït a la renovació de ladisciplina històrica en els darrers decen-nis. D’ençà dels anys 70, a l’estat espanyolcom arreu d’Europa (molt especialment aAnglaterra, França i Itàlia) i als EstatsUnits, les inquietuds vinculades al desen-volupament del moviment feminista vanimpulsar el plantejament d’una miradacrítica sobre les pràctiques de la historio-grafia. Aquesta reivindicà superar la «in-visibilitat» de les dones com a subjecteshistòrics en les aproximacions usuals a laHistòria i, a través d’una trajectòria ja llar-ga, en diàleg (quasi sempre fructífer, devegades tens) amb altres perspectives re-novadores de la historiografia (com ara elmarxisme, l’escola francesa dels Annales,la microhistòria, la nova història sòciocul-tural i els reptes del postestructuralisme)ha anat enriquint i fent més ambiciosos elsseus plantejaments. Ho ha fet tot aspiranta incorporar al conjunt de la Història lanecessitat de considerar la categoria de ladiferència de sexes, construïda socialmenti culturalment com un dels paràmetres fo-namentals en l’explicació del funciona-ment de les societats, de l’experiència in-dividual i social i dels processos de canvihistòric.

Amb plantejaments teòrics i metodo-lògics no idèntics, fruit de les diferentstradicions historiogràfiques i de les par-ticularitats nacionals del feminisme, lahistòria de les dones s’ha desenvolupatràpidament i ha evolucionat de maneraintensa al llarg dels anys 80 i 90. A l’es-tat espanyol, amb un cert endarreriment,cal dir-ho, respecte d’altres països veïns,són apreciables signes de normalitzaciód’aquests estudis, a través de la constitu-ció d’instituts i seminaris universitarisd’investigació, la fundació de l’AsociaciónEspañola de Investigación Histórica de lasMujeres (AEIHM) i del seu òrgan d’ex-pressió, la revista Arenal, i la presència enalguns plans d’estudis de les universitats.A les acaballes de la dècada, la revistaAfers ha volgut fer-ne balanç, i, com al-tres revistes d’Història en els darrersanys, ha dedicat a la història de les donesel seu darrer número. Són onze articles,precedits d’una introducció, amb partici-pació d’historiadores i historiadors de

Anna Aguado (coordinació i presentació)Les dones i la història

«Afers. Fulls de recerca i pensament»,núm. 33/34

Afers, Catarroja, 1999430 pàgs.

diversos àmbits (anglosaxó —K. Can-ning, J. W. Scott, L. L. Frader, S. O. Rose,E. D. Weitz—, francès —F. Thébaud—,italià —M. Palazzi— i espanyol —A.Aguado, C. Borderías, M. Ugalde, M.Bolufer, A. Furió) i terrenys d’especialit-zació, sobretot en els camps de la histò-ria social i cultural i notablement en His-tòria Contemporània, però també Medi-eval i Moderna. I amb dos eixos: la refle-xió de caràcter teòric i historiogràfic i elsestats de la qüestió en alguns àmbits derecerca concrets, sobretot dels estudiscontemporanistes, en temes com el tre-ball de les dones, la història del movimentobrer i del comunisme, els movimentsnacionalistes o la construcció d’identitatssexuades en els discursos mèdics i lespràctiques sanitàries.

La lectura dels treballs proporciona unapanoràmica prou completa i diversa del’evolució dels estudis, d’alguns dels seusresultats i dels debats que han anat mar-cant el camí seguit per la història de lesdones fins avui. Il·lustra, per exemple, larelació complexa de les historiadores fe-ministes amb altres corrents historiogrà-fics del quals han estat alhora deutores icrítiques (per exemple, del marxisme bri-tànic, com fa palès l’article de J. Scottsobre l’obra clàssica d’E. P. ThompsonThe Making of the English Working Class),la manera en què la història de les doness’ha beneficiat i ha contribuït (en parti-cular al món anglosaxó) a la generació dediscussions entorn de l’impacte del post-estructuralisme o de l’anomenat «gir lin-güístic» sobre la pràctica historiogràfica,per exemple sobre les relacions entre dis-cursos i experiències socials (K. Can-ning), o les seues aportacions a una defi-nició més complexa de les relacions depoder socials, més enllà d’una simple di-cotomia de domini i submissió, i a unacrítica de la noció de progrés que no abo-que a una història immobilista, sinó a unareconsideració de les transformacions «a

petits salts», les «renegociacions i redefi-nicions de la cultura» (M. Palazzi). Totd’aspectes que se situen al cor de les in-quietuds més actuals i compartides perhistoriadors dels dos sexes i de diversesposicions teòriques i metodològiques. Elbalanç en conjunt és optimista, vista laintensitat i riquesa del camí recorregutper la història de les dones fins al mo-ment present i el dinamisme amb quèafronta el futur. Un camí que F. Thébaudexemplifica amb el contrast entre els tí-tols adoptats per dos congressos d’histo-riadores/historiadors francesos en 1983 i1997 respectivament: de «És possible unahistòria de les dones?», a «És possible unahistòria sense les dones?». «Per als histo-riadors dels dos sexes —comenta Thé-baud resumint el clima que regnava enaquest darrer encontre— no hi ha histò-ria possible sense les dones com a objec-tes i subjectes, sense el gènere com a ca-tegoria d’anàlisi al costat d’altres cate-gories més usuals, sense la presència mésnombrosa de dones historiadores —per-què no hi ha paritat— en les institucionsuniversitàries i d’investigació.» Optimis-me, que no ingenuïtat ni autoindulgència:els articles també fan paleses les dificul-tats d’aquesta empresa, tant les derivadesde les resistències, explícites o sovintsoterrades, de certs medis acadèmics aprendre la qüestió de la diferència delssexes de manera realment seriosa, comuna perspectiva que apel·la a tota la dis-ciplina històrica i la enriqueix, i no comuna àrea específica i en certa manera mar-ginal de la història, com aquelles que re-sulten del debat intern entre les historia-dores (i, de manera creixent, també elshistoriadors) que fan l’esforç d’integrarde manera complexa en l’anàlisi històri-ca la construcció de les diferències degènere. L’èxit de l’empresa passa, en bonamesura, per aprofundir en la reflexió i lacrítica teòrica i metodològica i també enel diàleg, de vegades conflictiu, entre lesperspectives obertes per la història de lesdones i les que provenen d’altres enfoca-ments historiogràfics. No és, certament,una tasca fàcil, però ¿ho ha estat algunavegada escriure Història des de l’ambicióde la complexitat i el rigor en la interpre-tació del passat?

Mònica Bolufer i Peruga

30 :

“Sobre aquesta taulael món sencer

respira contingut”*

Aquest últim any he tingut el privile-gi i el luxe de poder visitar una exposi-ció antològica d’un dels artistes mésdestacables del segle XX: Giorgio Mo-randi (Bolonya, 1890-1964). Organitza-da per l’Institut Valencià d’Art Mo-dern (IVAM), la Fundación ColecciónThyssen-Bornemisza de Madrid, i elMuseu Morandi de Bolonya, s’ha pogutvisitar a Madrid, Segòvia i València,comissariada conjuntament per JuanManuel Bonet, Tomàs Llorens i MarinelaPasquali.

La mostra constava de 150 peces i re-collia una selecció d’entre tota la sevaproducció, posant èmfasi en el període demaduresa, a partir dels anys vint, en quèpredominen els bodegons. Compreniades d’un dels seus primers paisatges de1911 fins a les seves darreres obres de1964, les diferents tècniques —olis,aquarel·les, dibuixos i gravats—, els gène-res que va conrear —natures mortes, pai-satges i algun retrat— i les diferents eta-pes de la seva producció —que van desdel futurisme de Marinetti a la pinturametafísica de Chirico passant pel cubis-me i el cezannisme, fins a arribar a unllenguatge propi.

El magnífic catàleg —amb articlesnous, antics i una entrevista— dóna unavisió calidoscòpica dels diferents vessantsd’un artista que finalment entra en la ca-tegoria de gran mestre del segle XX.

Rosa color geniva, ocres d’ivori esgro-gueït, terres de fang sec, brunell de fullad’acer, fatigats blancs que semblen baveso bromeres de lava freda, són alguns delsnoms amb què Giorgio Morandi es refe-ria als seus colors. Els colors de Morandisón una de les característiques més dis-tintives, envejades i atraients de la sevaobra perquè són estàtics i dinàmics a lavegada, secs i polsosos com els dels fres-cos, delicats, apagats, apastelats i sobris,i sempre sota una llum única i irrepetible.

La vigència i la universalitat de Mo-randi vénen donades, al meu entendre,per la síntesi entre la pintura de tradiciófigurativa i l’abstracta, que durant el pe-ríode de les avantguardes s’havia escindit;però, sobretot, per la seva obsessió decopsar la identitat profunda de les cosesefímeres, d’expressar els sentiments deles sensacions, de buscar la veritat que esrevela perquè no es veu i de donar el

Un altre Humanisme,un altre Vico

Ernesto GrassiVico y el humanismo.

Ensayos sobre Vico, Heidegger y la retóricaAnthropos, Barcelona, 1999

237 pàgs.

El filòsof napolità està perdent un delstrets amb què hom solia presentar-lo, el deser desconegut o poc llegit. Més o menysdes de les celebracions, el 1968, del tercercentenari del seu naixement, el nom il’obra de Giambattista Vico han assolituna presència i un interès en diversosàmbits filosòfics com mai n’havia tingutabans. La fama que li fou negada en vidala té ara amb el sentit que li és propi, ambla persistència del seu nom en la memòriacol·lectiva i amb el recurs que es fa delrecord de la seua obra com un lloc d’inte-rès per escorcollar sobre el fer-se i desfer-se de la humanitat de les nacions. N’haresultat una pluralitat d’interpretacions olectures, perquè el tret que no perd el na-polità —i que és un dels seus atractius—és el de la resistència a deixar-se encabiren rígides categories historiogràfiques o adissoldre’s en cap interpretació única itotal. Fora d’Itàlia, potser siga als EstatsUnits on més cridaner s’haja produïtaquest renaixement de Vico i on més atre-vides han estat les lectures «postmoder-nes» del seu pensament, i és als EstatsUnits, entre 1969 i 1987, on primeramentes publicaren deu dels dotze assaigs deGrassi que componen aquest volum, jaeditats com a llibre en anglès i després enitalià, amb pròleg de Donald Ph. Verene,un dels principals exponents del viquismeamericà. La lectura de Vico que fa Grassiés força suggeridora i, si bé crec que no es-capa a la dificultat de donar compte de«tot» Vico, certament sí que resta fora dela crítica sovint adreçada al «Vico ameri-cà» de ser producte de lectures descontex-tualitzades i d’actualitzacions precipitadesdel seu pensament. Com se sap, Grassi foudeixeble de Heidegger i la particular aten-ció prestada a Vico en la darrera etapa dela seua vida ve precedida per una sòlida ioriginal obra centrada en estudis sobrel’humanisme (cfr., també en Anthropos,el seu llibre La filosofía del humanismo.Preeminencia de la palabra). Sap ben bé,doncs, el terreny textual que trepitja.

protagonisme al que les paraules no po-den dir.

El seu estudi dels valors constructius —abase de capsetes i gerros— i cromàtics elposen al costat de la retícula espacial deMondrian o de les gradacions de color deRothko. L’harmonia i, a la vegada, ambigüi-tat de forma i color, la reducció al mínimd’elements i el control tècnic, compositiu iestètic, són alguns dels seus secrets de cui-na. D’altra banda, la recerca de la puresa, laconcentració i l’essencialització, ¿què sónsinó processos de destil·lació, d’abstracció?

L’altra vessant de Morandi que mésm’atrau i estimula és el seu subtil diàlegamb la pintura de tots els temps, de ma-nera que no es veuen les costures ni lesbastides del collage. Així, la mirada frag-mentada del cubisme, la lluminositat delquattrocento italià, el silenci líric de Char-

din, l’aire evanescent, quasi fantasmal d’ElGreco, la corporalitat plàstica de Pierodella Francesca, la construcció espacial il’entramat de volum, llum i pinzellada delcolor de Cézanne, la vida subjacent, qui-eta i animada a la vegada de Vermeer, laintensitat emocional de la mirada al·luci-nada de místics com Zurbarán o SánchezCotán, o la personificació dels objectes deVelázquez, conviuen i esdevenen un totharmònic, íntim i complet.

És per això que el que d’entrada ens potsemblar una bella composició d’es-trisquotidians, sobris, quasi austers, fins i totvanitas, es converteix en una simfonia.

Abigail Monells

* N. COMADIRA: «Giorgio Morandi» a Elverd jardi, Barcelona, 1972.

: 31

ciutats romanes que corresponen a les co-marques del Sud del País Valencià: Ilici (l’ac-tual Elx), Lucentum (Alacant), Allon (iden-tificada per Josep Corell amb la Vila Joio-sa), i Dianium (Dénia), amb els respectiusterritoris. Les quatre ciutats formaven partde la Contestània Ibèrica i pertanyien enèpoca romana al conventus Carthaginensis.Des del punt de vista cronològic, el corpusrecull totes les inscripcions llatines des delprincipi fins al segle VII. Inclou també unainscripció amb noms ibèrics, però alfabetllatí, una bilingüe ibericollatina, i tres gre-gues, ja que són producte del món romà icontribueixen a la seua comprensió. Quantals materials, el corpus recopila les inscrip-cions en pedra, bronze i mosaic, incloent-hi també instrumenta domestica i alguns su-ports anepigràfics. Pel que fa a la bibliogra-fia sobre les inscripcions recollides en aquestcorpus, la història de l’epigrafia d’aquestaàrea comprén des del segle XV fins als nos-tres dies, amb un total de quasi 500 entra-des bibliogràfiques. Quant als índexs i lestaules de concordances, són complets i fa-ciliten la consulta, tot convertint-se en uninstrument indispensable. Els mapes i grà-fics ajuden a tenir una visió global i completadel material presentat. L’estructura del cor-pus segueix, com els editats anteriorment,la divisió administrativa romana en ciutats,a cadascuna de les quals hom assignava unterritorium. Les inscripcions estan inventa-riades en classes i, a excepció de les impe-rials —ordenades cronològicament—, apa-reixen ordenades alfabèticament. La presen-tació és acurada, amb una descripció com-pleta de les mateixes, foto o dibuix —quanaquella manca—, edició crítica de la matei-xa, traducció i comentari, amb la correspo-nent datació.

Com veiem, la correcta i interdisciplinarpresentació d’aquest llibre fa que siga una deles obres cabdals de l’epigrafia del País Va-lencià del nostre temps, un complement im-prescindible de la nova edició del segon vo-lum del Corpus Inscripitionum Latinarum.

Només ens queda congratular-nos per lapublicació d’aquest llibre, fruit de la cons-tant i rigorosa recerca d’aquest grup d’inves-tigadors. És una obra d’obligada referènciaper a totes les disciplines que s’interessen perla cultura i la història del País Valencià. Te-nim al davant la documentació més antiga—i de primera mà— de la nostra història. Ésel testimoni directe de la vida dels nostresavantpassats en totes les seues manifesta-cions, tant públiques com privades. Sensdubte ens acosta a la seua cultura, que enbona mesura és la nostra, i ens ajuda a en-tendre els nostres ancestres i a conéixer mi-llor la nostra història.

Santa Domínguez Palop

Una obrad’obligada referència

Continuant la col·lecció del «Corpusd’Inscripcions Romanes del País Valencià»,Josep Corell, amb la col·laboració de X.Gómez i C. Ferragut, acaba de donar a llumun nou llibre, Inscripcions romanes d’Ilici,Lucentum, Allon, Dianium i els seus territo-ris, el qual recull els epígrafs de les quatre

En contra de les interpretacions habi-tuals, i en particular en contra de la teside Heidegger sobre l’humanisme, Grassireivindica l’existència d’un humanismefilosòfic divers del platonisme, del neo-platonisme i de l’aristotelisme del Renai-xement i que ha estat passat per alt.Aquest humanisme se situaria fora de latradició metafísica occidental, en deixarde banda la qüestió de la relació entrel’existència i el pensament, vista com elproblema de la veritat lògica i centrar-se,en canvi, mitjançant l’anàlisi i la interpre-tació del llenguatge —en particular delllenguatge poètic—, en la qüestió de larelació entre verba i res, és a dir interro-gant-se per l’aparició històrica de la cosaen el llenguatge i per la revelació en cadacas d’un món diferent. Vico hi juga elpaper de ser el filòsof epocal que portaal seu acompliment cabdal aquesta tradi-ció filosòfica humanista. És el Vico feliçdescobridor del orígens poètics del llen-guatge i del món humà i de la conseqüentnecessitat d’una creació mítica del móncom a condició de possibilitat de l’apari-ció de la racionalitat, el Vico reivindica-dor de la facultat de la fantasia, de l’en-giny i del paper originari i fundacional dela metàfora, defensor d’una filosofia tò-pica i de la retòrica com a crítica de lafilosofia cartesiana i, també, segonsGrassi, expressió d’una visió tràgica de lavida que no reïx a salvar ni a consolar l’in-dividu i que, per tant, malgrat Vico, ésinassimilable pel pensament cristià. Encas d’haver-lo conegut, aquest humanis-me no hauria estat rebutjat per Heideg-ger, ans al contrari, Grassi remarca elsparal·lelismes i coincidències entre totsdos, fins al punt d’afirmar que «Hei-degger es el único pensador que podríahaber arrojado algo de luz sobre Vico» (p.174). Aquest nucli argumental s’articulai justifica en gran part dels articles arre-plegats al llibre, però també s’hi ocupa deconfrontar Vico amb el marxisme, ambl’estructuralisme, amb la psicoanàlisi iamb Joyce. I, més enllà d’aquestes con-frontacions i més enllà del mateix Vico,acaba formulant una defensa de la retò-rica com a filosofia, com el discurs capaçde reflectir l’ací i l’ara d’una situació con-creta, és més, com alternativa a l’abstrac-ció i el racionalisme perquè per a Grassi—i així acaben les pàgines conclusives delvolum— «filosofar hoy sólo tiene sentidosi la filosofía puede comenzar no por lasabstracciones y definiciones racionales delos entes, sino por su carácter apasionadoa través del cual el ser es sufrido porellos».

Josep Martínez Bisbal

Josep CorellInscripcions romanes d’Ilici, Lucentum,

Allon, Dianium i els seus territorisNau Llibres, València, 1999

411 pàgs.

32 :

Orientalismecontra uniformisme

Situats en el camí imparable de l’Euroi bombardejats constantment sobre fi-nals de mil·lenni enlluernadors, apocalíp-tics o no se sap què, semblen tambéimparables d’altres senderes no menyscapcioses: l’uniformisme ideològic n’ésuna. I parlar de cultura occidental, onregna la voluptuositat, la dialèctica i laretòrica, n’és un clar, antiquíssim i sis-temàtic exemple. Enfront d’això el con-text actual, derivat cap «al pensamentúnic», «convida a fugir de l’eurocen-trisme i assumir que els postulats orien-tals esdevenen una autèntica contribuciócrítica al sistema cada vegada més mo-nolític, uniformitzador i monològicd’occident».

Aquesta és l’opinió d’Enric Balagueren aquest preciós, suggeridor i rigorósassaig. Conegut fins ara com a estudiósde la literatura contemporània (amb lli-bres com Dinou poetes dels seixanta,Poesia, alquímia i follia, i amb nombro-sos articles sobre Rodoreda, Monzó,Fuster, Salvat-Papasseit o sobre la litera-tura autobiogràfica del segle XX) i coma assagista creatiu, despert i sensible aPaper reciclat.

Ressonàncies orientals presenta, però,un canvi en la seua trajectòria assagística:hi fa un seguiment força exhaustiu delllegat que el budisme i el taoisme handonat en les obres de Manent, Brossa,Màrius Torres, Tàpies i Gimferrer, de lamateixa manera com, adés, ha-vien influït, per exemple, en J.M. Junoy, Carles Salvador oCarles Riba i, posteriorment, enR. Panikkar, Ll. Racionero o S.Pániker. Talment com, en altresllengües i cultures, van influir, através de la ficcionalització defets històrics o a través de leslectures de les traduccions queels arribaven, en les obres deMalraux, Hesse, Pound, Rilke,Eliot, P. S. Buck, Watts, Huxley,Fromm, Pessoa, Foucault, Du-ras, Kerouac, Paz, Morin oBarthes. Balaguer segueix lespetges de tots ells. A través deles seues obres cus el vestit,amb el fil daurat de la filosofiaZen, que abillarà després l’arri-bada a les cultures europeesd’un món vist ben sovint com

Enric BalaguerRessonàncies orientals

(Budisme, taoisme i literatura)Edicions 3 i 4,València, 1999

226 pàgs.

a signe de profunditat, harmonia i sa-viesa. I ho fa amb uns plantejamentsnous, resseguint els trets d’autors orien-tals de totes les èpoques com MastsuoBasho, Lu Xun, Busson, Yamtata Banto,Tchousng-tseu, Siun-Tseu, Wang Tch’ongo Kobaiassi, i posant en escena les seuesmúltiples empremtes en els nostres au-tors a través de nombrosos haikus,tankes i referències filosòfiques. Ba-laguer va confeccionant un assaig en quèaborda, a través de les uts del pensamentoriental (sincretisme contra voluptuosi-tat, brevetat contra retòrica, essencialitatvital contra filosofia neoracionalista,etc.), les referències intertextuals, les in-fluències clares i precises, que han bas-tit tota una esplendorosa —i a la vega-da semioculta fins ara— recepció delstextos literaris asiàtics (procedents ma-joritàriament del Japó, l’Índia, El Nepalo la Xina) a les obres dels diversos au-tors catalans.

Un breu capítol introductori ens inse-reix en les bases ideològiques i filosòfi-

ques del budisme i el taoisme. Aquestabase sintètica l’anirà ampliant, però, amesura que va estudiant els respectiusautors. Els seguidors de la teoria de larecepció jaussiana tenen, al final de ca-dascun dels capítols, tota una extensa irica bibliografia on pouar les contínuesreferències i on sucar-hi pa de debò. Alsegon capítol s’hi ofereixen uns «apunts»sobre els primers haikús i tankes a lanostra literatura, per passar després alsquatre capítols que són el nucli centralde l’obra: sobre el taoisme en l’obra deMarià Manent, Joan Brossa i el budismezen, Antoni Tàpies i la litúrgia de lamatèria i Pere Gimferrer, L’espai desert il’experiència del buit. El llibre acaba—imbricant d’una manera rigorosa,atractiva i suggeridora diversos correntsde crítica literària del segle XX— ambuna molt interessant reflexió sobre «ladialèctica Orient/Occident en la post-modernitat» a partir d’autors com Eliot,Lévi-Strauss, Pessoa, Racionero, Derrida,Pániker i Duchamp.

Llegint aquesta obra ens adonem queen les literatures orientals no tot és elkamasutra (traduït fa ben poc al català),sandokans o el món tibetà vist sols a tra-vés del cinema. Des de Bertolucci iCapra a Arundathi Roy i Kuriashi hi hatot un ventall de possibilitats de conei-xença d’un món que és tangencialmentdiferent i ens ofereix una perspectiva

nova d’interpretacions de la re-alitat. Un món on hi ha tambéel misticisme, la reflexió, la hu-manitat més pregona, la profun-ditat del pensament, el silenci ila força vital compartida amb lanatura. Tot un ventall de suco-ses experiències literaturitzadesa través dels ulls i dels motsd’alguns dels nostres escriptorsi artistes més importants i hete-rogenis.

Un llibre, escrit amb profun-ditat però amb concisió i senseteoricisme balder, que és i seràun llibre essencial per conèixertota una manera diferent d’in-terpretar, viure i creure’s elmón. Tot un festí, al capdavall,per als nostres sentits.

Manel Garcia Grau

: 33

Unpensament

per a temps de crisi

L’esplèndida col·lecció «Textos filosò-fics», començada per la desaparegudaEditorial Laia l’any 1981 i continuadaper Edicions 62, arriba ja, a hores d’ara,al volum 82. I ho fa amb una traduccióal català de textos d’Edmund Husserl, elfundador de la Fenomenologia, un delscorrents filosòfics més rigorosos i influ-ents del segle, si ho hem de mesurar pelpes dels pensadors que, d’alguna mane-ra, han desplegat les seves reflexions enel marc obert per l’autor de les Investi-gacions lògiques, Idees o Meditacions car-tesianes, per esmentar només algunes deles seves aportacions més rellevants que,amb el pas del temps, han acabat perconvertir-se en textos de referència ab-soluta. Així, l’herència husserliana potrastrejar-se, entre d’altres, de forma moltintensa, en Heidegger, Lévinas, Sartre,Merleau-Ponty, Patocka o, més recent-ment, en Derrida, Lyotard, Dufrenne,Henry o Marion.

Francesc Perenya, responsable de laimpecable edició de Fenomenologia, haaplegat quatre textos autònoms i inde-pendents que, en la mesura que perta-nyen a períodes temporalment molt di-ferents de l’obra de Husserl, constituei-xen una magnífica introducció a les pre-ocupacions nuclears del pensament delseu autor i al camp especulatiu obert perla Fenomenologia. A més del cèlebre ar-ticle redactat amb Heidegger per al’Encyclopaedia Britannica (1927), el vo-lum ofereix la traducció d’un text pro-gramàtic («La filosofia com a ciència es-tricta», 1911) i el que s’ha consideratamb justícia com el testament filosòfici polític de Husserl («La filosofia en lacrisi de la humanitat europea», 1935).Per cert, que d’aquesta conferència ja

Edmund HusserlFenomenologia

(trad. i ed. Francesc Perenya Blasi)Edicions 62, Barcelona, 1999,

234 pàgs.

n’havia aparegut una traducció, a càrrecde Josep R. Guzman, a la col·lecció«Materials de Filosofia» editada per laUniversitat de València.

En aquest textos trobem la formula-ció revolucionària del mètode fenome-nològic com una nova forma de pensar,d’aplicació universal, que reclama el re-torn a les coses mateixes tal com se’nsmostren. Allunyat per igual dels exces-sos de l’idealisme transcendental (legiti-mador d’un subjecte cognoscitivamentprepotent i imperialista) i de la ingenu-ïtat del realisme sensualista (que pagavael preu de l’eliminació de la consciènciaper tal de garantir una objectivitat, alcapdavall mai no assolida ), Husserl as-saja la reconducció de la filosofia a laseva comesa primigènia: pensar el que hiha, pensar el que se’ns dóna, amb la con-vicció que la donació de sentit constitu-eix el nucli fundador dels actes de cons-ciència. La teoria de la intencionalitatimpedirà, d’altra banda, la consideracióde la consciència com a simple recepta-

cle passiu i com a substància entotsola-da i closa: al contrari, la intencionalitatdeterminarà l’estructura de tots els actesde la consciència com a orientats i diri-gits cap a fora dels propis actes. Ambaixò, Husserl supera el concepte subs-tancialista de la consciència fundada enel model d’un Narcís que no pot deixarde contemplar-se a si mateix i de pen-sar que el món és la seva pròpia imatgeprojectada en l’aigua. Ras i curt: la in-tencionalitat trenca la tendència filosò-fica privilegiada des dels grecs de reduirl’exterioritat a una simple projecció delpensament. Dels horitzons oberts peraquesta aposta, i també de les seves li-mitacions, en parla, entre d’altres, tota lareflexió de Lévinas, deixeble de Husserla Freiburg i introductor, per si sol, de lafenomenologia a França (com ha reco-negut fins i tot Paul Ricoeur).

Paraules majors són, d’altra banda, lesque ens ofereix Husserl en el text de laconferència de Viena de 1935, en plenaexpansió del hitlerisme. Una reflexió so-bre el sentit de la identitat europea i so-bre el lloc de la filosofia en un temps decrisi que, encara avui, resulta estre-midora.

El diagnòstic de Husserl (1935!), «elperill més gran d’Europa és el cansa-ment», i la seva apel·lació a «lluitar coma bons europeus» contra l’hostilitat al’esperit i contra la barbàrie són, enaquest nou tombant de segle i davant dela reaparició dels vells fantasmes, unainvitació al pensament de la responsabi-litat, la llibertat i la justícia que no potser negligida (un altre cop). La històriaensenya.

Xavier Antich

34 :

: 35

Uncosmopolitismegens innocent

En aquest llibre, Martha Nussbaum fauna defensa del cosmopolitisme entèscom un projecte per fer efectiva entreels escolars nord-americans la conscièn-cia d’una ciutadania mundial. Ambaquesta intenció arriba, però, molt mésenllà: segons diu, s’haurien de revisar elsprogrames educatius per tal d’assegurarla idea que, per damunt de tot, els éssershumans formen part d’una única comu-nitat, la humanitat. Però no solamentaixò: s’hauria de reconèixer, de maneraexpressa, que altres formes d’adscripcióo pertinença —en particular, la nació—no tenen relleu moral.

El seu treball ha donat lloc a una se-guit d’intervencions —recollides enaquest mateix llibre— on diversos autorsmostren la seua conformitat, la seua dis-conformitat, o en fan interessants mati-sacions. El conjunt que en resulta té unaimportància afegida que rau en el fet queel debat forma part d’un altre, suposa-dament més ampli, considerat del mésgran interès als Estats Units d’Amèrica.Es tracta del debat entorn del multicul-turalisme, la discriminació ètnica i degènere i les possibilitats d’integració. Defet, Nussbaum escriu per mostrar la seuadiscrepància davant una proposta —for-mulada per un altre conegut filòsof, R.Rorty— d’exaltació dels valors patriòticsde la nació americana com a estratègiaper afavorir la cohesió entre les diversescomunitats marginades en aquell país.S’ha de tenir en compte, doncs, que ladefensa que fa Nussbaum de la ciutada-nia mundial es fa en contra d’aquestaparticular concepció i, tornem a dir-ho,per servir d’inspiració a un projecte derenovació dels valors dominants a l’es-cola americana. En aquest context, elsnacionalismes minoritaris són presentatscom una variant cega i irracional, fins itot intractable, d’aquell altre problema.Com ha assenyalat Kymlicka (v. L’Espill,2, 1999), aquest plantejament exerceixuna influència perniciosa sobre el trac-tament del problema nacional perquèn’aplica una conceptualització que, enbona mesura, li és aliena i perquè ho fades d’una posició culturalment domi-nant.

La defensa del cosmopolitisme ques’hi fa no és pas innòcua. Ben aviat espassa a afirmar que tot patriotisme de-

Martha C. Nussbaum (et al.)Los límites del patriotismoPaidós, Barcelona, 1999

187 pàgs.

genera inevitablement en patrioterisme,és a dir, en formes de xovinisme i dis-criminació inacceptables. De maneraque tan sols podem sostreure’ns d’aques-ta misèria declarant-nos ciutadans delmón, tot posant en joc la idea de lleial-tat cap a la humanitat. Aquesta lleialtatnomés admetria alguna altra formad’atenció complementària, cap a parents,amics o, fins i tot, cap a la comunitatmés immediata. I tot això sota el filan-tròpic lema que s’ha d’aconseguir que«tots els éssers humans s’assemblen mésals nostres conciutadans». En coherèn-cia amb aquests plantejaments, insisteixNussbaum en l’afirmació —ja apunta-da— que el reconeixement del lloc on hanascut i de la cultura on s’ha desenvo-lupat l’individu no té rellevància moral:el conjunt de les tradicions nacionals iètniques no serveix per a res —no hau-ria de servir-ne— en la recerca d’unavida més bona i més justa arreu del món.De manera que tant hi fa que hom sigajueu o japonès, budista o flamenc, queper tots ha de valer una mateixa «raóuniversal», una única manera d’entendreel món i de viure-hi.

Són aquests els punts als quals Nuss-baum adreça els seus arguments. I desd’aquesta perspectiva, inicia el seu primerarticle amb una extensa citació de Tagore.Ridiculitza, potser involuntàriament, elpensament del savi hindú en convertir-loen bandera del seu cosmopolitisme; per-què Tagore ha estat, si no exactamentoposat a alguna forma de cosmopolitis-me, sí tot un símbol d’un nacionalismeexigent i veraç. Aspirava justament a laindependència del seu poble, però lluita-va per una independència real que no esdeixés confondre amb una declaraciónominal com la que condemna encaratants pobles a la dependència econòmica,política i cultural. Un cop feta aquestaparticular interpretació del pensamentpolític de Tagore, Nussbaum segueix ambuna argumentació tan retòrica sobre els

avantatges de la ciutadania mundial quesembla proposar-la als habitants, unifor-mats i sense història, d’un planeta que noés el nostre. I acaba amb una altra cita-ció, aquesta de Diògenes Laerci, la inter-pretació de la qual sorprendrà els lectorsde la seua esplèndida obra sobre la cul-tura grega. El text escollit per Nussbaumpresenta una parella de filòsofs, Crates iHiparquia (Nussbaum ens estalvia un al-tre text, immediatament anterior, on esdescriu la pintoresca i diguem que com-plexa psicologia del primer). Són filòsofscínics la vida dels quals —amb el desafia-ment de les convencions socials (fami-liars en aquest cas), la còpula en públic iun trist sofisma— és presentada com aexemple dels atractius d’una vida cosmo-polita. És la demostració, per a ella, queaquest tipus de vida no té perquè ser tanfred i avorrit com solen pensar-ho elsnacionalistes dins el seu món acolorit iacollidor (!).

Alguns dels participants en el debatque té lloc tot seguit donen més densitata la posició defensada per Nussbaum.Així, per exemple, Amartya Sen desprésde fer algunes oportunes matisacions, totsimpatitzant amb la postura de Nuss-baum, la replanteja com la proposta d’unalleialtat fonamental —no exclusiva— capa la humanitat, que es posaria en el llocde molt diverses lleialtats locals que espresenten com a alternativa. Aqueixa lle-ialtat fonamental, com que afectaria totsels éssers humans sense exclusions de capmena, resultaria segons ell impecable. Amés, com que permetria d’incorporar totauna xarxa de lleialtats subsidiàries, desd’una perspectiva no centrada en els va-lors occidentals, l’objectiu de fer que «elsaltres s’assemblen cada vegada més alsnostres conciutadans» no quedaria buidade sentit. El problema, plantejat enaquests termes és, però, que la «multipli-citat de lleialtats» no té perquè resultarharmònica, sinó que és més aviat inevi-tablement i profundament conflictiva, i elconflicte que se’n deriva res no garanteixque puga ser resolt en termes d’aquellalleialtat fonamental que no exclou ningú.

D’una manera més realista, un altreparticipant en el debat, Hillary Putnam,objecta Nussbaum en afirmar que «no-més podem viure i jutjar des de l’interiorde les nostres herències particulars» (és

36 :

a dir, que ni podem viure —dignament—ni podem jutjar —correctament— des defora), de manera que «la lleialtat al mi-llor de les tradicions heretades és indis-pensable» per encarar amb responsabili-tat un projecte educatiu —i no sols edu-catiu— com aquest. De fet, Putnam—que no dubta a reconèixer-se com a«americà, jueu practicant i filòsof de fi-nals del segle XX»—, assegura no saberen què consistiria, moralment parlant,declarar-se «ciutadà del món».

Nussbaum i altres en aquest mateixllibre esmenten Kant amb diversa fortu-na. L’autor de La pau perpetua, habitual-ment considerat com un optimista irre-dempt pel que fa a la possibilitat justa-ment d’una ciutadania mundial, fona-menta el seu projecte en propostes quesón lluny de la formulada per Nuss-baum: mai a partir d’una voluntat il·lus-trada capaç ella sola d’establir en termesmaterials el que és just. «Abans de lliu-rar-se al suau sentiment de benvolença—escriu Kant— cal assegurar-se de notransgredir el dret de l’altre». I d’això, dela més que possible transgressió d’aqueixdret a conseqüència de la seua propos-ta, per no parlar-ne de la improcedènciaformal, no se n’ocupa Nussbaum. Nosom nosaltres els cridats a categoritzar,i menys encara a jerarquitzar, aquestsdrets per al conjunt de la humanitat. Niés desitjable; ni tampoc no és possible—o no hauria de ser-ho. Una altra cosaés que els valors i els programes educa-tius vigents a les nostres societats avan-çades —no sols a l’americana— es tro-ben mancats d’una bona dosi de sentitcomú.

Vicent Raga

L’escriptorque sorgí del cristall

Joan GaríUn cristall habitat

València, Tàndem edicions, 1999217 pàgs.

Baudrillard, Borges, Fuster, GonzálezRequena... i podríem continuar, per rigo-rós ordre alfabètic, enumerant alguns delsingredients de la cuina de Garí. Plat es-trella: l’espill insidiós. Al voltant d’aquest,aperitius, guarnició i llamineries. Sona alfons una música vellutada, amb ofici d’es-tilista. Pel mur van desfilant flaixos de se-qüències que invoquen fantasmes de cel·-luloide. És un àpat nocturn, amb lluna,delicadament amanit. Bons vins aromàticsi licors, però sense atényer el límit de l’em-briaguesa, dins el cercle racional del pen-sament assagístic. Els convidats, qualsevoldels lectors (/-es) que es moleste a posarel seu nom en la invitació en blanc. L’am-fitrió, un tal Joan Garí, nom de reminis-cències maragallianes, l’home que habita-va els cristalls i se’n va surtir per dedicar-se a col·leccionar-los. Bon profit.

L’autor ens hi serveix un brillant assaigsobre l’especularitat, organitzat a la clàs-sica manera dels diccionaris, tot redimintamb un ordre alfabètic sobreimposat elpecat original del fragmentarisme. Les lec-tures, les pel·lícules i les reflexions païdesamb bons àcids gàstrics per aquest voraçescriptor conformen les diverses entradesd’una enciclopèdia tan estrictament per-sonal com incitadorament comunicable.Hi desfilen criatures multicolors: els bes-sons, el clon, la lluna, l’esquizofrènic, lafinestra, el quadre (amb el seu marc), lamàscara i el tatuatge, Brossa, Wilde iStevenson, Déu i el Dimoni, un gran nom-bre de mites de l’imaginari col·lectiu quela literatura, l’art i el cinema han anat con-figurant com a textura de la cultura occi-dental.

El centre neuràlgic que és l’espill i lesmetàfores associades estén una teranyinade dendrites. La temptació era forta: eru-dició i autocomplença citacional, senten-ciositat aclaparadora i jocs de mots vis-tents —en la tradició gal·la que represen-ta canònicament sant Jean Baudrillard—i enlluernament per les irisacions que eltema suscita. L’autor voreja l’abisme: na-vega per l’inestable mar de les etimologi-

es suggeridores, juga amb paronomàsiescom la de «hippy» i «yuppy», es xuta ambmetàfores a les fronteres infernals de lapoesia i, sobretot, fa ús sovint de frasesllampants, a tall d’aforismes entreteixitsamb la seua prosa. Heus-ne ací un tastindicial: «El contrari de la mort no és lavida. És la memòria, l’escultura del temps,la seua collita»; «El mur és el revers de l’es-pill, la creu inevitable de tota cara —o vi-ceversa»; «No hi ha ulls com els d’un lli-bertí: són superfícies especulars pures».Garí es deixa seduir per aquesta contun-dent retòrica del saber gnòmic, o del seusimulacre. No debades és un estudiós delsgrafiti i de la publicitat. Tanmateix nos’atura a l’escorça dels mots, sinó que s’hiendinsa. La facúndia i l’erudició de l’autor—ell diu que se sent poc acadèmic però,segons en quines branques, faria fortu-na— no impedeixen que el lector pugatocar el moll de l’os, i assaborir-lo.

En efecte. Quan diu Garí que «tota me-tàfora és un arma, però no tots saben comcarregar-la», és ben conscient que les seuesmetàfores contenen càrregues de profundi-tat, són fruit d’una maduració. El lector sentque l’home que s’assaja davant seu —i quedibuixa un autoretrat valent— té coses a dir.I sap dir-les, a més, amb una prosa tan pre-cisa i eficaç que es podria comparar ambpoquíssims escriptors de la seua generació.Una d’aquests poquíssims és justament elprologuista, Enric Sòria, que sap forjar tam-bé un català de carn i bronze. Però el seupròleg no he volgut llegir-lo encara, perquè—què voleu que hi faça— no sóc amic delstrios, i ara tocava celebrar l’àpat mà a mà ambaquest habitant dels cristalls que n’ha surtitper parlar-ne.

Vicent Salvador

: 37

Elcompromís

i els intel·lectuals

La polèmica al voltant del paper socialde l’intel·lectual no és nova. Els seus orí-gens són tan antics com els de la figuraque la sustenta. Ocorre, però, que de tanten tant s’atien les brases de l’antiga que-rella i torna a revifar amb flames noves.Fa uns mesos, la intervenció de l’OTANals Balcans enfocà de nou el bufador con-tra el caliu de la cendra que reposa sem-pre viva a la vella llar. El foc no tardà aenlairar-se amb el nervi de sempre.

No ens enganyem, però. Que la polèmi-ca siga ja antiga no ens ha de dur a caureen els braços d’una desconsideració pre-cipitada. Antiga no vol dir pas anacròni-ca. Al capdavall, no és també la ciència unapolèmica perpètuament vigent i bé quegosa d’una magnífica reputació? Cada mo-ment històric requereix una nova defini-ció de la vella qüestió: és, doncs, ben lò-gic i ben sa que, de tant en tant, reviscolela foguera, això sí reformulada. D’aques-ta manera, el que cal preguntar-se, ara i ací,és quin paper social han de jugar ara ma-teix els intel·lectuals.

Fou Umberto Eco qui atià les brases,quan titulà la seua «Bustina di Minerva»del diari L’Espresso d’una manera en gensingènua: «El deure primer dels intel·lec-tuals: romandre ben muts quan no servei-xen per a res». Les ratlles següents tam-poc no desmereixien el títol. L’intel·lec-tual, en versió d’Eco, no té cap compro-mís amb la redempció del gènere humà,sobretot després d’haver-se demostratque els intel·lectuals crítics s’han equivo-cat reiteradament en les seues anàlisis. Enel món que corre ja ningú no creu enl’intel·lectual infal·lible, capaç de discer-nir el rumb de la Història. Per què plo-rar, doncs, la seua mort? L’intel·lectual noté a l’abast la solució dels problemes, aixíque el que ha de fer és callar i avisar elsbombers. I, qui són els bombers, segonsEco? Els legisladors i la policia. O siga,que, sabater, a fer sabates, l’intel·lectual noserveix per a res més que per a produircultura. Conseqüent amb aquesta idea,Eco es negà a condemnar la intervencióde l’OTAN als Balcans.

El guant, però, no tardà gens a ser re-collit. Antonio Tabucchi ha dedicat totun llibre, La gastritis de Plató, a respon-dre la provocació del semiòleg. En ellafirma que l’intel·lectual no pot deixard’exercir el seu paper d’incrèdul que gar-

bella la realitat aparent per descobrir-hi,amagats, els grans de la impostura. Desd’aquesta posició privilegiada, l’intel-lectual ha de posar-nos en avís del llocd’on ens vénen els perills, uns perills queel comú dels mortals, segurament, noserà prou astut per discernir. No estàmort, doncs, l’intel·lectual compromésamb la realitat del seu temps, ben al con-trari.

Quin és, però, l’intel·lectual per quisospira Tabucchi? És un ser infal·lible,capaç d’indicar sense possibilitat d’errorel camí que cal seguir, a l’estil de PierPaolo Pasolini? Des de fa ja unes dèca-des, la figura de l’intel·lectual sentinella,capaç d’intuir d’on ens vénen tots elsproblemes i de formular els remeis ambels quals exorcitzar-los, sembla que haperdut el crèdit que tingué en èpoquespassades. Ja ningú no creu en fórmulesmagistrals en plenes acaballes de segle.Ningú? La lectura del text de Tabucchi síque sembla, de vegades, reivindicar la re-surrecció d’un intel·lectual visionari, ca-paç de descobrir, en una garbellada, elrumb de la història.

Eco sustenta el seu raonament en una afir-mació: en èpoques passades, els intel·lectualshan errat massa cops el judici com per con-fiar en ells cegament. Així, exemples com elde Sartre, tan fascinat per la Revolució Rus-sa que acabà per justificar el sistema totali-tari d’Stalin, o el de Heidegger, qui no esprivà de donar-li suport al règim nazi, no hancontribuït en excés al crèdit dels intel·lec-tuals crítics. Abans d’acceptar-li el raona-ment, caldria, però, revisar-ne la premissa:podem identificar com a intel·lectuals críticsaquells que s’alineen amb el poder, amb qual-sevol poder? O, potser, com afirma GünterGrass, per exercir la crítica cal oposar-seprèviament i sistemàtica a tots els dogmes?

Al capdavall, la querella dialèctica en-tre Eco i Tabucchi ha posat de rellevàn-cia un aspecte del tema que em semblacabdal: poques han estat les veus que,arran de la qüestió dels Balcans, han in-tentat escorcollar la realitat aparent permirar de traure’n l’aigua clara. És quepotser l’intel·lectual ha adoptat una pos-tura en excés acomodatícia? Fa uns anys,la intervenció nord-americana al Vietnamo, més enllà, la mateixa guerra civil espa-nyola, generaren un debat prou més in-tens i més ric que el que hem viscut so-

bre les múltiples guerres de l’antigaIugoslàvia. O, si ho preferiu, sobre la in-vasió russa de Txetxènia, el genocidi delskurds o d’altres conflictes que ni tan solshan trobat un racó als diaris. Què haocorregut, d’aleshores ençà?

Potser, en aquell moment, els intel-lectuals encara aspiraven a canviar el món.Avui, fins i tot els més compromesos hanrenunciat a una aspiració tan magna. Tor-nem a Günter Grass: «Esperar de l’art lafunció específica d’actuar de salvavides dela crisi del món en aquest final de segleseria exigir o esperar massa de l’art. Po-dem estar contents que l’art no expire».Quina és, doncs, la funció social de l’art?Contesta Paul Auster: «De jove jo creiaque l’art podia canviar el món. Ja fa tempsque vaig abandonar aquesta idea. Poste-riorment potser he pensat que l’art potcanviar la gent, els individus, ajudar-los aentendre el món i a entendre’s ells ma-teixos. Però m’agradaria concretar-homés: considero que, actualment, el llibreés un lloc privilegiat per a la trobada il’entesa entre dos estranys, el lloc i elmoment on dos éssers humans (l’escrip-tor i el lector) poden arribar a entendre’si a comunicar-se d’una manera molt pro-funda, molt íntima».

El poder econòmic i el poder polític,corol·lari sempre d’aquell, han demostratuna capacitat molt superior a la de l’artper modificar el curs de les coses. I, se-gurament, l’intel·lectual ja no és avui unmarginat del poder: menja millor, es ves-teix millor i es relaciona millor. I les di-gestions pesades mai no han sigut bonesamigues de l’esperit crític. El silenci,però, no és també una de les formes méssubtils de la complicitat? Pot considerar-se innocent aquell que tanca els ulls peramagar-se a si mateix (i als altres) la rea-litat? La mort de l’intel·lectual crític, nosignifica, en el fons, sinó el naixement del’intel·lectual còmplice? A hores d’ara,ningú espera de l’intel·lectual que resulteinfal·lible en les anàlisis ni en els pronòs-tics que se’n deriven. Ja hem après que noes pot predir el curs de la Història. Però,almenys, tenim el dret d’esperar delsintel·lectuals que impulsen el debat alvoltant de les qüestions que ens afecten.El diàleg, i no les profecies. El pensamentplural, en oposició al pensament únic,siga del caire que siga. El contrast de pa-

38 :

rers, i no pas el silenci. Un silenci que noés sinó la més mísera de les complicitats.

Tanmateix, les coses han canviat moltdes que Emile Zola publicà el seu al·legata favor de Dreyfuss. En aquell moment,la veu de l’intel·lectual sonà ferma en unmón gairebé silenciós. Avui, fóra benimprobable que J’acuse tinguera un im-pacte social equivalent. Escrivia no famolt Francisco Umbral que la sobrein-formació que patim té com a finalitatúltima mantenir-nos ben fornits de notí-cies, per tal que estiguem ben desinfor-mats. Vivim en un món absolutamentcacofònic, on resulta complicadíssim fer-se escoltar. José Saramago va denunciara primers de l’estiu passat que els parla-ments nacionals i internacionals han con-vertit els drets humans en objecte demera retòrica; que, en els últims anys, elsgoverns no han fet gairebé res d’allò aquè estan moralment obligats perquèexistisca un món en el qual la realitzacióplena dels drets humans siga el primerobjectiu. Vaig buscar la notícia en tots elsdiaris que em van caure a les mans, aquelldia. Tan sols venia en un i n’ocupava uneslínies breus, irrellevants. En absolut com-parable al ressò de J’acuse.

Aleshores, enmig de la cacofonia, quinressò pot tenir la veu de l’intel·lectual? Elpanorama no convida a l’optimisme.Però, amb tot, tenim el dret d’esperar quela veu dels intel·lectuals busque els canalsadients per fer-se escoltar. Des de lamodèstia i no pas des de la infal·libilitat,a fi d’alimentar un pensament plural quepuga contraposar-se al pensament únicque, des de sempre, han dictat tots elspoders.

Vicent Usó i Mezquita

I quan el món s’acabe,què?

Laura Gallego GarcíaFinis Mundi

SM, Madrid, 1999206 pàgs.

Vivim —en escriure aquesta nota— elsdarrers dies d’un any que no és un any més.És l’any amb què acabem un mil·lenni i n’en-cetem un altre. I cada un de nosaltres el pre-para amb més o menys il·lusió, segons les ex-pectatives. Però de segur que coincidirem aalbirar una vida millor que la que respiremara mateix, potser pel marcat grau d’incon-formisme que ens caracteritza.

Doncs bé, salvar el món de la seua fi ine-fable i immediata és el fil que condueix l’ex-traordinària aventura que tres personatgesprotagonitzaran en un context absoluta-ment apocalíptic. Michel d’Évreux, unjoveníssim monjo de l’orde de Cluny, acon-segueix escapar de les flames que cremen elseu monestir amb un còdex molt especial:una còpia del Beat de Lièbana, que inclou, amés, uns fulls solts en pergamí que expli-quen les visions d’un vell ermità, Bernardode Turingia. Les visions no només es con-centren a assegurar que el món s’acabaràl’any mil, sinó que donen les premisses bà-siques per tal d’evitar-ho a través d’un sim-bolisme que s’haurà de desxifrar. La Rodadel Temps —amb els eixos del Present,Futur i Passat, que es troben en algun llocd’Europa— fonamenta cada pàgina. La jo-ventut, la inexperiència, el poc contacte ambel món real provocat pel tancament al mo-nestir... Tot plegat fa que el jove Michel sesenta obligat a cercar algú que l’oriente enl’aventura que s’ha proposat emprendre, lade salvar la humanitat per mil anys més.Aquest amic és Mattius, un joglar avesat arondinar arreu del món amb els seus canta-res. Amb ells, Sirius, el fidelíssim gos deljoglar que adquireix trets humans al llarg detotes les aparicions.

Tres eixos cronològics per a tres partscontinuades —i dividides en tres anys: 997,998 i 999 d.C.—, en les quals una trama moltben travada serveix per a introduir tant te-màtiques com personatges secundaris quesustenten els principals i els donen continuï-tat. Lucía, una jove rebel que vol esdevenirjoglaressa, és encomanada a Mattius perquèla forme com a tal. Un dels elements fantàs-tics de la narració són les Bruixes de la Ger-

mandat del Bosc, amb tots els poders cone-guts. I els entrebancs els posa la Confrariadels Tres Ulls, els quals no són més que elcontrapunt de vicissituds que han de patirper a posseir els tres eixos.

A més a més de la fonamental part de fan-tasia, són també destacables els ambientssocial i literari de l’època. S’hi entreveuencom un teló de fons però innegablementpresent, cosa que confereix a la novel·la lavirtut de ser didàctica. L’ambient medievales palpa en els costums descrits a cada po-blació, com ara les festes al voltant de lescollites, la profunda religiositat, el poder delsexèrcits i, fins i tot, l’estructura social feu-dal. Dins d’aquest ambient som testimonisdel creixement interior del monjo Michel,que passa de criatura indefensa, sense recur-sos per enfrontar-se al món, a personatgecapaç de prendre decisions realment serio-ses. Pel que fa a l’ambient literari, l’autorarastreja tota la literatura medieval europea,des de les escoles anomenades en territoricastellà Mester de Juglaría i Mester de Clerecía—a través del monjo i del joglar— fins alrepertori de cantares de gesta més represen-tatius. Qui i com eren els joglars, quina fun-ció acomplien, els tipus que n’hi havia, elsrecursos que empraven per a desenvoluparel seu treball, els prejudicis socials que reque-ien i recauen sobre ells —molt més accen-tuats en el cas de les dones, representat perLucía... Són alguns aspectes remarcables ique ens fan pensar si no seria hora de des-terrar dels currículums d’educació secundà-ria les lectures de les grans obres medievals,només per intentar aconseguir l’objectiu defer agradable la literatura als adolescents.

L’enhorabona més sincera, Laura, per unpremi tan merescut.

Conxa Rovira

: 39

Aquestes pàginesde novetats bibliogràfiques són patrocinades

pel Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València:

EDITORIAL AFERS

Aguado, Anna (coord.): Les dones i lahistòria, «Afers. Fulls de recerca i pen-sament», XIV: 33-34, 430 pàgs., 5.200PTA.

Bilbeny, Norbert: Política noucentista. DeMaragall a d’Ors, col. «Els Llibres delContemporani», 9, 155 pàgs., 1.500PTA.

Greenfeld, Liah: Nacionalisme i moderni-tat, col. «El món de les nacions», 4 (co-edició amb la Universitat de València),196 pàgs., 2.000 PTA.

EDITORIAL AGUACLARA

Bascuñana, Ramón: Hasta ya no másnunca, col. «Anaquel Poesía», 54, 50pàgs., 1.200 PTA.

Gracia, Antonio: Libro de los anhelos, col.«Anaquel Poesía», 53, 88 pàgs., 1.200PTA.

Mirón, Andrés: Marabú, col. «AnaquelPoesía», 56, 50 pàgs., 1.200 PTA.

Sanz, María: Domus Aurea, col. «AnaquelPoesía», 55, 80 pàgs., 1.200 PTA.

ALGAR EDITORIAL

Tobeña, Adolf: Neurocotilleos, col. «SinFronteras», 3, 240 pàgs., 1.850 PTA.

Zurhorst, Meinolf: Julia Roberts, col.«Libros de Cine», 4, 186 pàgs., 995 PTA.

Zurhorst, Meinolf: Richard Gere, col.«Libros de Cine», 3, 186 pàgs., 995 PTA.

EDICIONS BROMERA

Abeyà, Elisabet: La bruixa que anava ambbicicleta, il·lustracions de Roser Capde-vila, col. «La Sirena», 11, 24 pàgs., 650PTA.

Aleixandre, Marilar: Escuracassoles,Xuplanates i Butoni, il·lustracions deLázaro Enríquez, col. «La Mar», 20, 24pàgs., 600 PTA.

Atxaga, Bernardo: L’home sol, trad. dePau Joan Hernàndez, col. «L’Eclèctica»,30, 392 pàgs., 2.900 PTA.

Cano, Carles: On és el nas de Pinotxo?,il·lustracions d’Incha, col. «La Mar»,17, 24 pàgs., 600 PTA.

EDICIONS DEL BULLENT

Bolufer, Salvador: Burrera Comprimida(poemes satírics), 171 pàgs., 1.800 PTA.

Marçà, Vicent: El detectiu Camaperdiu,col. «Els Llibres del Gat en la Lluna»,17, 64 pàgs., 800 PTA.

Nel·lo, David: La formiga cubana, col.«Els Llibres del Gat en la Lluna», 18,80 pàgs., 800 PTA.

C.E.I.C. ALFONS EL VELL

AA.DD.: El gust d’Ausiàs March, 324pàgs., 3.000 PTA.

AA.DD.: 1459-1999: Gandia, 450 anysde tradició universitària, 212 pàgs.,2.500 PTA.

Bataller Calderón, Josep: Les rondallesvalencianes, 310 pàgs., 1.200 PTA.

EDITORIAL DENES

Castaño, Juan Ángel: Seis estaciones, col.«Poesia. Edicions de la Guerra», 38, 72pàgs., 1.295 PTA.

Ferrer Escrivà, Francesc: Agenda escolarcurs 99/00, col. «Tècnica», 4, 144 pàgs.,575 PTA.

Tornal, J.; Peñarroya, M.; Morant, R.: Mu-jeres y lenguaje: una mirada masculina,col. «Calabria», 1, 152 pàgs., 1.800 PTA.

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILO-

LOGIA VALENCIANA

Alemany, Rafael (ed.): Ausiàs March i elmón cultural del segle XV, col. «Sympo-sia Philologica», 1, 378 pàgs., 3.000 PTA.

Bruguera, Jordi: El vocabulari del Llibredels fets del rei En Jaume, col. «Biblio-teca Sanchis Guarner», 50, 226 pàgs.,1.900 PTA.

Calaforra, Guillem: Paraules, idees i accions.Reflexions «sociològiques» per a lingüistes,col. «Biblioteca Sanchis Guarner», 48(coedició amb Publicacions de l’Abadiade Montserrat), 306 pàgs., 2.200 PTA.

Jiménez, Jesús: L’estructura sil·làbica delcatalà, col. «Biblioteca Sanchis Guar-ner», 49 (coedició amb Publicacions del’Abadia de Montserrat), 268 pàgs.,1.900 PTA.

Casas, Mariano: Pirates de la marjal,il·lustracions de J. Arocas i A. C.López, col. «El Micalet Galàctic», 68,104 pàgs., 775 PTA.

Duran, Teresa: Glup-Glup, col. «La Sire-na», 12, 24 pàgs., 650 PTA.

Fernández Paz, Alberto: Amor dels quin-ze anys, trad. de Josep Franco, col.«Espurna», 44, 136 pàgs., 975 PTA.

Fo, Dario: Misteri Buffo, trad. i ed. deJosep Ballester, col. «Bromera Teatre»,20, 152 pàgs., 995 PTA.

Fuster, Joan: Les originalitats, intr. ipropostes d’Antoni Martí, col. «ElsNostres Autors», 41, 136 pàgs., 975PTA.

Galiana, Agustí: Nosaltres els humans, col.«Sense Fronteres», 7 (coedició amb laUniversitat de València), 224 pàgs.,1.850 PTA.

Greus, Àlan: Relats de la creença,col. «L’Eclèctica», 67, 152 pàgs., 1.800PTA.

Lluch, Josep: El pare sense veu, il·lus-tracions de Montserrat Ginesta, col.«La Sirena», 10, 24 pàgs., 650 PTA.

McPherson, Ann; Macfarlane, Aidan:Nou diari de la jove maniàtica, trad. deVíctor Oroval, il·lustracions de JohnAstrop, col. «Espurna», 4, 208 pàgs.,1.075 PTA.

Mira, Joan Francesc: Valencia para visi-tantes y vecinos, fotografies de FrancescJarque, 128 pàgs., 6.500 PTA.

Mira, Joan Francesc: València per a veïnsi visitants, fotografies de FrancescJarque, 128 pàgs., 6.500 PTA.

Ormazabal, Joan: Un ocell sobre la banyad’un bou, il·lustracions de José Bel-monte, col. «La Mar», 18, 24 pàgs., 600PTA.

Salvà, Francesc: Un dia fatal, il·lustra-cions de l’autor, col. «La Sirena», 13, 24pàgs., 650 PTA.

Savall, Antònia M.: Hui faig sis anys, il-lustracions de Mercè Arànega, col. «LaMar», 19, 24 pàgs., 600 PTA.

Tabucchi, Antonio: Nocturn a l’Índia,trad. de Joan F. Mira, col. «L’Eclèctica»,16, 136 pàgs., 1.800 PTA.

Tremblay, Michel: Les cunyades, trad. i ed.d’Antoni Navarro, col. «Bromera Tea-tre», 19, 160 pàgs., 995 PTA.

Viza, Montserrat: Sóc fadrina!, il·lustra-cions de Mercè Arànega, col. «La Sire-na», 9, 24 pàgs., 650 PTA.

40 :

Mundo es un proyecto solidario. Tallerde cooperación para el desarrollo, 68pàgs., 850 PTA.

EDITORIAL SAÓ

Gandia Silvestre, Marc: Una aproximacióal monestir de Santa Maria de la Vall-digna, col. «Biblioteca Josep Giner», 4,128 pàgs., 1.900 PTA.

Garcia-Arnau, Ramón: Recull d’humanis-me cristià, 152 pàgs., 1.900 PTA.

Ruiz, Pedro: Recull d’escrits. Universitati compromís social, 192 pàgs., 1.900PTA.

Sospedra Vila, Manuel: A un santo desco-nocido: San Torcuato, 82 pàgs., 1.900PTA.

EDITORIAL 7 I MIG

Baixauli, Francesc: L’ombra del tamariu,col. «Quaderns Literaris», 10, 238pàgs., 2.200 PTA.

Climent, Vicent: El col·leccionisme de lli-bres a la Ribera, col. «Collita», 14, 163pàgs., 1.900 PTA.

Fortea, Maria Josep: Senyors cristians,vassalls musulmans, col. «Collita», 15,61 pàgs., 1.300 PTA.

Hernàndez, Agustí: Dues llunes somnia-des, pròleg d’Arantxa Bea, epíleg deManel Alonso, col. «Poesia», 24, 72pàgs., 1.995 PTA.

Hernàndez, Francesc J.: Aproximacionssociològiques a l’educació, col. «Depa-so», 4, 287 pàgs., 2.500 PTA.

Viadel, Francesc: Dies de Venus, col.«Quaderns Literaris», 11, 123 pàgs.,1.500 PTA.

EDITORIAL PRE-TEXTOS

Cuenca, Luis Alberto de: Señales dehumo, col. «Textos y Pre-Textos», 409,2.850 PTA.

Moreno, María Paz: Correspondenciaatrasada, premi «Villa de Cox» 1999(coedició amb l’Ajuntament de Cox),68 pàgs., 1.000 PTA.

Montejo, Eugenio: Partitura de la cigarra,col. «La Cruz del Sur», 407, 92 pàgs.,2.000 PTA.

Ortiz, Fernando; Colón Carlos: La im-prenta de San Eloy, pintures i dibuixosde Joaquín Sáenz (coedició amb la Di-putació de Sevilla), 122 pàgs., 2.200PTA.

Ortiz, Fernando: Posdata, prólogo deJavier Salvago, col. «Pre-Textos Poesía»,405, 56 pàgs., 1.300 PTA.

EDITORIAL MARFIL

Benet Salinas, Maluy; Jimeno Montesa,Ma Dolors; Mateo Sanfélix, Vicent;Moneri Calatayud, Pilar; Vallès San-chis, Ismael: Hostes, col. «Autorsd’Ara», 4, 112 pàgs., 1.230 PTA.

Lluch i Girbés, Enric: El marquès delPotet, col. «La Carrasca», 11, 94 pàgs.,750 PTA.

Moya, Bienve: Llegendes urbanes i relatssuburbials (Contes de cementeris - Con-tes prodigiosos), col. «Autors d’Ara», 3,128 pàgs., 1.275 PTA.

Seguí Rico, Josep Lluís: Maghica, col.«Autors d’Ara», 2, 132 pàgs., 1.300PTA.

Verdú Pons, Josep Raül: El barranc del’Infern, col. «La Carrasca», 10, 63pàgs., 750 PTA.

Verdú Pons, Jordi Raül: El vellet de laSafor, col. «La Carrasca», 9, 93 pàgs.,750 PTA.

Vilaplana i Barnés, Silvestre: La miradad’al-Azraq, col. «Autors d’Ara», 1, 132pàgs., 1.350 PTA.

EDITORIAL MIL999

Borràs, Joan Ramon; Pellicer, Joan Enric:Apte 2. Nivell mitjà, 160 pàgs., 1.995PTA.

Fuster, Joan: Nosotros, los valencianos,trad. de Josep Palàcios, 360 pàgs., 2.800PTA.

Hurtado, M.A. (et al.): Dotze cançonspopulars catalanes per a piano i músicade cambra, 35 pàgs., 1.500 PTA.

Pellicer, Joan E.; Ferran, Francesc:Gramática de uso de la lengua catalana,253 pàgs., 2.300 PTA.

Pellicer, Joan E.; Giner, Rosa: Gramáticade uso del valenciano, 293 pàgs., 2.300PTA.

NAU LLIBRES

AA.DD.: Migraciones e integración socialen la diferencia. Inmigrantes para eldesarrollo, 60 pàgs., 550 PTA.

Ardit, Manuel; Peris, Tomas: La historiacomo interpretación de conflictos, col.«Proyecto GEA-CLÍO», s.n., 121pàgs., 1.525 PTA.

Beneito, Ángel (et al.): El proceso deindustrialización: del molino y el tallera la fábrica, col. «Proyecto GEA-CLÍO», s.n., 100 pàgs., 1525 PTA.

Bernabeu, Almudena; Pina, Sonia: ¿Dere-chos y libertades de los extranjeros?, 35pàgs., 500 PTA.

Fundació Pau i Solidaritat (ed.): Nuestro

Pujol, Carlos: Esta verdadera historia, col.«Pre-Textos Poesía», 406, 60 pàgs.,1.300 PTA.

Torres, Màrius: Antología (ed. bilingüe),pròleg de Pere Rovira, selecció i traduc-ció de Luis Santana, col. «Pre-TextosPoesía», 408, 104 pàgs., 1.750 PTA.

Varela, Blanca: Concierto animal, col.«Pre-Textos Poesía», 402, 56 pàgs.,1.000 PTA.

TÀNDEM EDICIONS

Andrés Sorribes, Joan: La forja de Lesse-ra, col. «La Moto», 12, 300 pàgs., 1.200PTA.

Associació Cultural Antoni Llidó (ed.):Antoni Llidó. Epistolari d’un compro-mís, col. «Tàndem de la Memòria», 6,260 pàgs., 2.250 PTA.

Garí, Joan: Un cristall habitat, col. «Ar-guments», 8, 224 pàgs., 1.850 PTA.

Gisbert, Montse: El bebé més dolç delmón, col. «Naixements», 2, 34 pàgs.,2.500 PTA.

Honneth, Axel: Desintegració. Fragmentsper a un diagnòstic sociològic de l’èpo-ca, trad. de Gustau Muñoz, col. «Argu-ments», 9, 144 pàgs., 1.500 PTA.

Ricart Leal, Raquel: Un mort al sindicat,col. «La Moto», 11, 260 pàgs., 1.200PTA.

EDICIONS TRES I QUATRE

Albalat, Antoni: Llibre de voliaines, Pre-mi Octubre de Poesia 1999, col. «Poe-sia 3i4», 99, 68 pàgs., 1.250 PTA.

Balaguer, Enric: Ressonàncies orientals,col. «La Unitat», 174, 226 pàgs., 2.500PTA.

Fuster, Joan: Correspondència III. ErnestMartínez Ferrando, ed. a cura de VicentAlonso, 496 pàgs., 4.900 PTA.

Guinot, Enric: Els fundadors del Regne deValència (2 vols.), col. «Biblioteca d’Es-tudis i Investigacions», 39 i 40, 1.250pàgs, 8.500 PTA.

Joyce, James: Els morts, col. «LlibresClau», 23, 136 pàgs., 1.400 PTA.

Mira, Joan F.: Ídols i tribus, col. «LaUnitat», 173, 225 pàgs., 2.500 PTA.

Molins, Manuel: Trilogia d’exilis, col.«Teatre 3i4», 44, 364 pàgs., 1.800 PTA.

Sáez Mateu, Ferran: Dislocacions, PremiOctubre d’Assaig 1999, col. «La Uni-tat», 175, 280 pàgs., 2.500 PTA.

Tolstoi, Lleó: La mort d’Ivan Ilitx, col.«El Grill», 5, 116 pàgs., 1.200 PTA.

Tree, Matthew: Ella ve quan vol, PremiOctubre de Narrativa 1999, col. «Nar-ratives 3i4», 64, 184 pàgs., 1.500 PTA.

: 41

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT

D’ALACANT

Campos Pardillos, M. A.; Pina Medina,Víctor Manuel: La gramàtica anglesa enels textos, col. «Joan Fuster», 6, 205pàgs., 1.950 PTA.

Durá Doménech, Antonio; Vera Guari-nós, Jenaro: Fundamentos físicos de lasconstrucciones arquitectónicas, 426pàgs., 3.600 PTA.

Espinós Felipe, Joaquim: La Poètica del’Imaginari, 74 pàgs., 1.400 PTA.

Garcia Sempere, Marinela: La versió ca-talana medieval dels tractats de falcone-ria, 234 pàgs., 1.800 PTA.

Giménez López, Enrique: Gobernar conuna misma ley, 266 pàgs., 1.900 PTA.

Hernández, C.; Doménech, B.; Vázquez,C.; Illueca, C.: Óptica geométrica:teoría y cuestiones, col. «Textos docen-tes», 241 pàgs., 2.800 PTA.

Lorenzo García, Santiago: La expulsiónde los jesuitas de Filipinas, 332 pàgs.,2.800 PTA.

Martín Cantarino, Carlos: El estudio delImpacto Ambiental, col. «Textos Do-centes», 168 pàgs., 1.900 PTA.

Mateo Martínez, José: La enseñanzauniversitaria de las lenguas extranjeras,col. «Textos Docentes», 274 pàgs.,3.400 PTA.

Mora, Francisco Javier: El ruido de lasnueces, 178 pàgs., 2.400 PTA.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Arnau Paradís, Andreu: Manual de comp-tabilitat pública, col. «Universitas», 1,170 pàgs, 1.900 PTA.

Badia Contelles, José Manuel (et al.): In-troducción práctica a Microsoft Word 6,col. «Universitas», 4, 166 pàgs, 1.500 PTA.

Domènech Betoret, Fernando: Proceso deenseñanza / aprendizaje universitario, col.«Universitas», 2, 214 pàgs, 2.200 PTA.

Elipe Songel, Juan Antonio: Le Code desMarchés y el derecho público español,col. «Estudis jurídics», 3, 288 pàgs.,2.500 PTA.

García Marzá, Domingo: Teoria de la de-mocràcia, col. «Universitas», 3, 178pàgs, 1.900 PTA.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT DE VA-

LÈNCIA

Batllori, Miquel: La Universitat de Valèn-cia en l’àmbit cultural de la Coronad’Aragó (lliçó magistral d’obertura delcurs 1999-2000), 60 pàgs., 600 PTA.

Canós, María José; Ivorra, Carlos: Mate-màtiques per a economistes. Càlcul di-ferencial, col. «Educació. Sèrie Mate-rials», 34, 208 pàgs., 2.100 PTA.

Cavallo, Guglielmo: Del signo incompletoal signo negado, col. «Arché», 6, 32pàgs., 728 PTA.

Clanchy, Michel: La cultura escrita, la leyy el poder del Estado, col. «Arché», 5,14 pàgs., 416 PTA.

Cronos. Cuadernos valencianos de histo-ria de la medicina y de la ciencia, 2, 218pàgs., 3.000 PTA.

Crousaz, J.P. De: Tratado de lo bello, trad.de Ma Ángeles Bonet, col. «Estética &Crítica», 12, 188 pàgs., 2.000 PTA.

Cuadernos de Geografía, 64 («Mujeresvalencianas: geografía y género»), 276pàgs., 1.350 PTA.

Fernández González, Jesús; Santiago-Guervós, Javier de (eds.): Lynx. Issuesin Second Language Acquisition andLearning, 142 pàgs., 2.000 PTA.

Lázaro Lorente, Luis Miguel; MartínezUsarraldo, María Jesús: Educación,empleo y formación profesional en laUnión Europea, 256 pàgs., 1.650 PTA.

March Poquet, Josep Ma; Sánchez Andrés,Antoni: La transición rusa. Cambio estruc-tural e institucional, 104 pàgs., 1.000 PTA.

Martínez Luciano, Juan Vicente; More-nilla, Carmen; Rosselló, Ramon X.;Sirera, Josep Lluís (eds.): Les avant-guardes i la renovació teatral, col. «Qua-derns de Filologia. Estudis Literaris»,IV, 146 pàgs., 1.300 PTA.

Moltó, M. Dolors; Pascual, Lluís: Però,què és això de la genètica?, col. «Edu-cació. Sèrie Materials», 32, 428 pàgs.,4.590 PTA.

Pasajes. Revista de pensamiento contem-poráneo, 1, 100 pàgs., 1.000 PTA.

Peset, Mariano; Berchez, Joaquín; Oleza,Joan: Sapientia Aedificavit, edició en cas-tellà o en català, 310 pàgs., 5.000 PTA.

Picó, Jorge: Enciéndeme (Premi «CincSegles» de la Universitat de València),col. «Teatro Siglo XX. Serie Textos»,96 pàgs., 1.300 PTA.

Pons, Carles: Parelles de fet, de fet pare-lles, col. «Teatro Siglo XX. Serie Tex-tos», 90 pàgs., 1.300 PTA.

Rivas, Francisco; López, Ma Luisa (eds.):Asesoramiento vocacional de estudiantecon minusvalías físicas y sensoriales, 200pàgs., 2.000 PTA.

Vigarello, Georges: Historia de la violación.Siglos XVI-XX, col. «Feminismos», 55(coedició amb Cátedra i Instituto de laMujer), 394 pàgs., 2.300 PTA.

42 :

Incògnita

de llibres

Bernardo AtxagaL’home sol391 pàgs.23,5x15 cm.BromeraValència

RamonXirau

Indrets del temps66 pàgs.

20 x 12 cm.eds.62

Barcelona

Germà Colón i Lluís Gimeno (a cura de)Cultura i humanisme en les lletres hispàniques(segles XV i XVI)348 pàgs.24 x 17 cm.Societat Castellonenca de CulturaCastelló de la Plana

Matthew TreeElla ve quan vol

180 pàgs.18,5 x 12 cm.

3i4València

Antoni LloretEl Cafè Metropol

245 pàgs.20 x 12,5 cm.

La MagranaBarcelona

Raimon ÀvilaLitúrgia del fang54 pàgs.20 x 12,5 cm.La MagranaBarcelona

Ferran TorrentLiving l’Havana90 pàgs.20,5 x 13,5 cm.ColumnaBarcelona

Enric Roncero i VenturaPenyagolosa126 pàgs.20 x 13 cm.TàndemValència

Josep Nebot i CerdàMariola

132 pàgs.20 x 13 cm.

TàndemValència

Josep Maria Chordà FandosCarlota, a la banyera!

134 pàgs.18 x 13 cm.

EdelvivesSaragossa

: 43

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA

NOVETATS EDITORIALS, 1999

Alemany, Rafael (ed.):Ausiàs March i el món cultural del segle XV,col. «Symposia Philologica», 1, 378 pàgs.

Calaforra, Guillem:Paraules, idees i accions. Reflexions «sociològiques» per a lingüistes,

col. «Biblioteca Sanchis Guarner», 48, 306 pàgs.

Jiménez, Jesús:L’estructura sil·làbica del català,

col. «Biblioteca Sanchis Guarner», 49, 268 pàgs.

Bruguera, Jordi:El vocabulari del Llibre dels fets del rei En Jaume,

50, 226 pàgs..

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

`

Nom i cognoms:......................................................................................................................................................................................

Adreça:.................................................................................... Població:............................................ País:............................................

Codi Postal:...................................... Telèfon:...................................................... e-mail:.................................................................

Em subscric a la revista Caràcters per cinc números, a partir del número...................., raó per la qual:

OPCIÓ A: Us tramet un xec per valor de 2.300 PTA. a nom de: Universitat de València. Revista Caràcters.

OPCIÓ B: Us adjunte fotocòpia de l’ingrés de 2.300 PTA., a nom de la revista Caràcters, en el compte

corrent de la Universitat de València (Bancaixa, Urbana Sorolla de València: 2077-0735-89-3100159143).

Data:.......................................................

Signatura

Envieu els justificants a: Caràcters. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Blasco Ibáñez, 32, 46010 València