Ruta llibertària pels carrers del Raval (2015)

6
RUTA LLIBERTÀRIA 18 de juliol de 2015 12.00h Plaça Jean Genet (Escola Oficial idiomes) Barcelona 7 Barricada Bretxa de Sant Pau Dissabte 18 de juliol de 1936. Els resistents anaven a totes, esperaven la tropa franquista Cavalleria de Montesa que sornt a les 5 del ma de la caserna del carrer Tarragona, havia de baixar dividida en dues columnes pel Paral·lel i per l’Eixample, fins trobar-se a la confluència de la Ronda Sant Pau amb el Paral·lel, a l’ano- menada Bretxa de Sant Pau; el seu pla era apoderar-se de Montjuïc, Poble Sec i el Ra- val, enllaçar amb les tropes de la caserna de les Drassanes i fer-se amb Capitania al final de les Rambles. A la plaça d’España els esperen els primers anarquistes; sense cap es- crúpol, els nacionals, a canonades trinxen la primera barricada allí aixecada: vint morts. No obstant, surt més gent que segueix lluitant i retardant l’avanç insurrecte. En aquells moments, de manada, ràdio Barcelona anuncia l’inici de la tragèdia: Ciutadans: Ha arribat el moment que tant temíem: l’Exèrcit ha traït la seva paraula i el seu honor, i s’ha llançat al carrer per combatre la República. (...) Que cada ciutadà com- pleixi amb el seu deure (...)”. El missatge és contestat amb les sirenes dels vaixells anco- rats al port i les de les grans fàbriques. Durant la nit, veïns i veïnes del Poble Sec i del Raval havien construït una de les barri- cades més grans de la ciutat a l’anomena- da Bretxa de Sant Pau (confluència Pa- ral·lel amb la Ronda S. Pau). Quan s’atan- sen els soldats de Montesa, una pluja de trets els cau al damunt; aquells esperen reforços, i ocupen balcons, fins i tot pre- nen dones i nens com escuts humans; aconsegueixen fer fora els resistents de la barricada que deixen molts companys morts. Són dos quarts d’onze del ma. Els milicians es reorganitzen dins del Poble Sec i del Raval, al carrer de Sant Pau; entre ells hi ha Francisco Ascaso i Joan García Oliver, els quals assumeixen la direcció del contraatac. Un altre grup ho fa al local del Sindicat de la Fusta de la CNT, al carrer del Rosal, darrera El Molino. Des dels carrers de Sant Pau, Rosal, Tàpies, Salvà i des de molts terrats comencen les descàrregues per re- cuperar l’estratègica barricada; el primer objecu és silenciar les metralladores. Una a una van callant; llavors els treballadors, tots a la vegada i pels quatre costats assalten el for, i aquells que havien ocupat emerament l’ espai, es rendeixen. El cronista dels traïdors, deixà escrit: “Así, entre las once y las doce de la mañana, las tropas de Montesa y Zapadores fueron materialmente desbordadas por los grupos ar- mados, y bien puede decirse que fueron aniquiladas.” TERESA CLARAMUNT Siento amor sin límites, y la infame sociedad actual pone ante mi noble deseo una valla. Anhelo el gozo, y sólo dolor me rodea. Deseo la vida, y la muerte con su faz fría se presenta a mi vista. Lo bello, lo grande me fascina, y por do- quier veo fealdades, pequeñeces y miseria. Amo el trabajo por ser fuente de vida, y los que trabajamos nos roe la anemia, las escaseces nos agobian, el hospital es nuestra recompensa. Creo posible una sociedad más justa, más be- lla, más humana, que hemos dado por llamar la sociedad anarquista, ácrata ó libertaria; y aunque todos los hombres que se titulan anarquistas cometiesen mil crímenes á diario, continuaría yo llamándome tal con noble orgullo, aun ante un tribunal a lo Marzo, muriendo convencida de la pureza del ideal, con- vencida á la vez que los crímenes perpetrados son resultado de la sociedad ac- tual, porque todos somos hijos del ambiente que nos rodea, y en una sociedad tan corruptora, todo crimen tiene clara explicación y hasta su justificación. Fragment de l’article publicat al Suplement de la Revista Blanca, núm. 56 (9 de juny de 1900) A LAS BARRICADAS (Llum) Negras tormentas agitan los aires nubes oscuras nos impiden ver, aunque nos espere el dolor y la muerte, contra el enemigo nos llama el deber. El bien más preciado es la libertad hay que defenderla con fe y valor, alza la bandera revolucionaria que llevará al pueblo a la emancipación, alza la bandera revolucionaria que llevará al pueblo a la emancipación. En pie pueblo obrero, a la batalla hay que derrocar a la reacción. ¡A las barricadas, a las barricadas, por el triunfo de la Confederación! ¡A las barricadas, a las barricadas, por el triunfo de la Confederación!

description

Ruta llibertària pels carrers del Raval (2015) XIII Festes alter-Natives del Raval (16-19 juliol 2015)

Transcript of Ruta llibertària pels carrers del Raval (2015)

Page 1: Ruta llibertària pels carrers del Raval (2015)

RUTA LLIBERTÀRIA

18 de juliol de 2015

12.00h

Plaça Jean Genet

(Escola Oficial idiomes)

Barcelona

7 Barricada Bretxa de Sant Pau Dissabte 18 de juliol de 1936. Els resistents anaven a totes, esperaven la tropa franquista Cavalleria de Montesa que sortint a les 5 del matí de la caserna del carrer Tarragona, havia de baixar dividida en dues columnes pel Paral·lel i per

l’Eixample, fins trobar-se a la confluència de la Ronda Sant Pau amb el Paral·lel, a l’ano-menada Bretxa de Sant Pau; el seu pla era apoderar-se de Montjuïc, Poble Sec i el Ra-val, enllaçar amb les tropes de la caserna de les Drassanes i fer-se amb Capitania al final de les Rambles. A la plaça d’España els esperen els primers anarquistes; sense cap es-crúpol, els nacionals, a canonades trinxen la primera barricada allí aixecada: vint morts. No obstant, surt més gent que segueix lluitant i retardant l’avanç insurrecte.

En aquells moments, de matinada, ràdio Barcelona anuncia l’inici de la tragèdia: “Ciutadans: Ha arribat el moment que tant temíem: l’Exèrcit ha traït la seva paraula i el seu honor, i s’ha llançat al carrer per combatre la República. (...) Que cada ciutadà com-pleixi amb el seu deure (...)”. El missatge és contestat amb les sirenes dels vaixells anco-rats al port i les de les grans fàbriques.

Durant la nit, veïns i veïnes del Poble Sec i del Raval havien construït una de les barri-cades més grans de la ciutat a l’anomena-da Bretxa de Sant Pau (confluència Pa-ral·lel amb la Ronda S. Pau). Quan s’atan-sen els soldats de Montesa, una pluja de trets els cau al damunt; aquells esperen reforços, i ocupen balcons, fins i tot pre-nen dones i nens com escuts humans; aconsegueixen fer fora els resistents de la barricada que deixen molts companys morts. Són dos quarts d’onze del matí.

Els milicians es reorganitzen dins del Poble Sec i del Raval, al carrer de Sant Pau; entre ells hi ha Francisco Ascaso i Joan García Oliver, els quals assumeixen la direcció del contraatac. Un altre grup ho fa al local del Sindicat de la Fusta de la CNT, al carrer del Rosal, darrera El Molino. Des dels carrers de Sant Pau, Rosal, Tàpies, Salvà i des de molts terrats comencen les descàrregues per re-cuperar l’estratègica barricada; el primer objectiu és silenciar les metralladores. Una a una van callant; llavors els treballadors, tots a la vegada i pels quatre costats assalten el fortí, i aquells que havien ocupat efímerament l’ espai, es rendeixen.

El cronista dels traïdors, deixà escrit: “Así, entre las once y las doce de la mañana, las tropas de Montesa y Zapadores fueron materialmente desbordadas por los grupos ar-mados, y bien puede decirse que fueron aniquiladas.”

TERESA CLARAMUNT

Siento amor sin límites, y la infame sociedad actual pone ante mi noble deseo una valla. Anhelo el gozo, y sólo dolor me rodea. Deseo la vida, y la muerte con su faz fría se presenta a mi vista. Lo bello, lo grande me fascina, y por do-quier veo fealdades, pequeñeces y miseria. Amo el trabajo por ser fuente de vida, y los que trabajamos nos roe la anemia, las escaseces nos agobian, el hospital es nuestra recompensa. Creo posible una sociedad más justa, más be-lla, más humana, que hemos dado por llamar la sociedad anarquista, ácrata ó libertaria; y aunque todos los hombres que se titulan anarquistas cometiesen mil crímenes á diario, continuaría yo llamándome tal con noble orgullo, aun ante un tribunal a lo Marzo, muriendo convencida de la pureza del ideal, con-vencida á la vez que los crímenes perpetrados son resultado de la sociedad ac-tual, porque todos somos hijos del ambiente que nos rodea, y en una sociedad tan corruptora, todo crimen tiene clara explicación y hasta su justificación. Fragment de l’article publicat al Suplement de la Revista Blanca, núm. 56 (9 de juny de 1900)

A LAS BARRICADAS (Llum)

Negras tormentas agitan los aires nubes oscuras nos impiden ver,

aunque nos espere el dolor y la muerte, contra el enemigo nos llama el deber.

El bien más preciado es la libertad hay que defenderla con fe y valor,

alza la bandera revolucionaria que llevará al pueblo a la emancipación,

alza la bandera revolucionaria que llevará al pueblo a la emancipación.

En pie pueblo obrero, a la batalla hay que derrocar a la reacción.

¡A las barricadas, a las barricadas, por el triunfo de la Confederación! ¡A las barricadas, a las barricadas, por el triunfo de la Confederación!

Page 2: Ruta llibertària pels carrers del Raval (2015)

1 Carrer de l’Est, 20. Execució del botxí de la ciutat El 9 de febrer de 1935 morí a trets a la bodega “Montferry” del carrer Tubau 19 –al costat del cementiri de S. Andreu– Federico Muñoz Contreras, botxí de Barcelona. El funcionari fou mort per militants anarquistes en represàlia per

l’execució dos mesos abans (21-12-1934), de l’anarquista Andrés Aranda Ortiz, con-demnat per un atracament a la Sastreria Maleras del carrer Hospital, 18. Aranda, de les Joventuts Llibertàries, fou executat pel botxí en un pati de la presó Model.

José González Carrera, conegut com «El Camarero», domiciliat al carrer de l’Est, 20, i Genís Urrea Piñol foren acusats de l’ assassinat del botxí. Federico Muñoz Contreras, exercia com a botxí des de 1924, quan va substituir a Rogelio Pérez Vicario, el qual tam-bé havia mort en mans anarquistes el mateix any. El 14 de març de 1952 l’anarquista Genís Urrea Piñol, del grup d’afinitat Los anónimos, fou afusellat al Camp de la Bota, junt amb quatre dels seus companys, dos mesos abans del Congrés Eucarístic Internaci-onal, disset anys després d’haver mort a Federico Muñoz Contreras.

La pena de mort va existir a Espanya fins l’any 1932. Des de 1934 –Bienni Negre, govern de les dretes– es reservà per delictes terroristes. Franco la restaurà el 1938, i la Consti-tució de 1978 l’abolí (excepte el braç militar que se la reserva per temps de guerra).

Pena de mort i tortura constitueixen la manifestació d’ impotència dels poders, són expressió venjativa d’esperits posseïts per una enorme dosi de frustració libidinosa. Tortura i mort van associades, però ni l’una ni l’altra poden matar les conviccions.

La tortura no fou abolida fins les Corts de Cádiz, l’any 1812. Ferran VII la restablí, fins 1820 On hi ha poder, hi haurà resistència.

2 De la Galera del carrer de les Egipcíaques a la de la Plaça Sal-vador Seguí La presó més antiga de dones que coneixem, anomenada “La Galera”, era al c. de les Egipcíaques. El 1794, “aquest any, una nit de juliol, les recluses, que fins

aleshores romanien a un casalot del carrer de les Egipcíaques, foren traslladades a la nova presó, bastida a la cantonada de St. Pau i Robador. Les 168 recluses passaren d’u-na presó a l’altra enmig del secret més gran: les botigues i les cases eren tancades a pany i clau i s’advertí que si algú era sorprès tafanejant el pas d’aquelles dones, seria multat”. (Nueva Crónica de Barcelona, nº 73, p. 864). El 1800 s’instal·la a la Galera una fàbrica de filats en la qual les dones recloses hi havien de treballar.

Què s’hi menjava en aquells sinistres indrets? Tenim el Reglamento de la Real Casa Ga-lera de l’any 1803, en el que es diu que cada empresonada rebrà al dia medio pan de munición [el que menjava la tropa], cuatro onzas de arroz [133 g], una de tocino [33 g] para comida y cena con la verdura del tiempo; al medio día un guisado con los livianos que abonará la Administración de carnes. Tot seguit afegeix que a les sis grans solemni-tats de l’any, se’ls hi donarà a més un principio de carnero. El 1807 es diu que dándose

però, que la vaga s’estenia, els seus principals líders desapareixien de l’escena, cagats de por i fugint del seu compromís polític.

Aquella nit del 26 es va calar foc al Patronat Obrer de Sant Josep del Poble Nou, fet de signe anticlerical que va començar a donar una nova dimensió a la protesta.

El 27 de juliol, dimarts, no sortí cap diari. Els obrers no van anar al treball; els tramvies estaven tots parats. La vaga passà de protesta i reivindicació a revolucionària. Aquell 27 de juliol amb un efecte que s’encomanava es van començar a construir barricades per totes les cruïlles de la ciutat, sobre tot al casc antic. A més, aquell matí i seguint l’exem-ple del Poble Nou, van començar a cremar esglésies i convents per tot el centre de Bar-celona així com al barri del Raval. Va ser cremada la parròquia de Sant Pau de Camp, els escolapis de la Ronda de Sant Pau, les Jerònimes (Sant Antoni Abad, 8-Ronda), com també les esglésies al voltant de Drassanes, del Paral·lel, del Poble Sec i per descomp-tat de l’Eixampla. També es calà foc a la licoreria del carlí Antoni Tortres, en el carrer de la Cera, acusat de treballar pels escolapis.

Les barricades en la seva majoria eren defensades tant des del carrer com des dels bal-cons i els terrats; al Raval arribaren a aixecar-se’n més de 100.

El matí del 28 de juliol, dimecres, els revolucionaris assaltaren al carrer de Sadurní n. 13 la caserna dels “Veterans de la llibertat”, milícia de vells combatents que de manera voluntària havien seguit al general Prim a l’Àfrica el 1859; prengueren 200 fusells amb la seva munició amb els quals assaltaren la comissaria del carrer Conde del Asalto (Nou de la Rambla) per alliberar els companys detinguts.

La revolta s’havia estès per Sabadell, Palamós, Calella, Malgrat, Ripoll, Vilafranca, etc., però aquell dia començaren a arribar tropes de Tarragona, València, Mahó, Zaragoza...; la força de les armes esclafà –per a un temps– la revolta, que deixà 104 morts. Ferrer i Guàrdia i quatre persones més foren afusellades.

EN LA PLAZA DE MI PUEBLO

(Desacord)

En la plaza de mi pueblo dijo el jornalero al amo "Nuestros hijos nacerán

con el puño levantado".

Esta tierra que no es mía esta tierra que es del amo

la riego con mi sudor

la trabajo con mis manos.

Pero dime, compañero, si estas tierras son del amo

¿Por qué nunca lo hemos visto

trabajando en el arado?

Con mi arado abro los surcos con mi arado escribo yo páginas sobre la tierra

de miseria y de sudor.

Page 3: Ruta llibertària pels carrers del Raval (2015)

el aumento [de comida] a los que se hayan distinguido en el trabajo.

El reglament de 1839 afegeix que los presos pobres que no tengan medios de subsis-tencia serán alimentados con los fondos del establecimiento; deduïm que els aliments se’ls havien de pagar. Al 1850 es concreta que el preso que profiriere blasfemias, ento-nare canciones deshonestas... sufrirá por la primera vez un día de detención a pan y agua, dos en la segunda y cinco con igual ré-gimen en la tercera (...) todo aquel que blas-femase o profiriese palabras obscenas e inju-riosas será inmediatamente puesto en el cepo y en caso de reincidencia se le aplicará una mordaza.

El 1833 es construí un convent situat a l’actu-al plaça Folch i Torres; dos anys després, 1835, va ser incendiat i desamortitzat, con-vertint-se en presó de dones i homes de la ciutat per substituir la torre d’origen romà que havia fet la mateixa funció per als ho-mes, al costat de la Pl. de l’Àngel.

El 1839, s’inaugurà la nova presó popular-ment anomenada d’Amàlia, i llavors l’edifici de la vella Galera del carrer de S. Pau es con-vertí en Escola pública-nacional. Emili Salut diu que era l’escola pública més gran de Bar-celona, però també la més trista; el 1900 en-cara funcionava amb el rètol Escuela Pública Municipal, moment en què la burgesia cons-truïa les millors escoles privades del país: Es-colapis, Bonanova, Adoratrius,...

Barcelona durant el segle XIX va estar 70 anys en estat d’excepció; era una ciutat ocupada militarment. De presons, cases “de reforma”, o de “misericòrdia”, n’hi havia moltes, i era molt fàcil en aquelles circumstàncies anar-hi a parar uns anys. Un marit podia demanar, per exemple, que la seva dona ingressés per què “canviés”, no “xerrés tant”, etc., etc.

¿A qué hueles, libertad? (Lívia) ¿En cuáles tiernas cicatrices, en cuáles perfumadas gotas de sudor, en cuáles redondos callos rebeldes tengo que buscarte, dama de negro vestida? Quiero encontrarte allí, allí donde incendiaste revoluciones, donde alzaste hogueras, donde quemaste ideologías. Eres la mujer que avanza con brazo levantado y fusil cargado. Eres la que tienes falda y bigotes, polla y tetas, alas y pies. Eres la que no necesitas ni dioses, ni dueños, ni esposas, ni casas, ni maridos. Camino por los laberintos de la historia y te reconozco. Pero ahora no, ahora no puedo abrazarte. Suda la tierra y se agita el viento. ¿De qué color es la brisa? La libertad no se ve, alguna veces se siente, y, quizás, al atardecer de la vida, se huele.

6 La Setmana Tràgica al Raval: Sant Pau del Camp Juliol 1909. Potser com mai la gent va sortir al carrer per lluitar i fer-se’l seu; la insurrecció que esclatà a Barcelona es degué a l’avidesa d’una burgesia insacia-ble, a un exèrcit humiliat, a un Església rica i parasitària i a un moviment obrer

que havia pres consciència de ser la víctima propiciatòria i el mitjà d’enriquiment d’a-quests estaments. Una cosa ben senzilla: burgesos, terratinents, militars i eclesiàstics posseïen infinitament més dels que ells necessitaven per sobreviure. En realitat hi havia interessos com els de Romanones (alt polític, home sense escrúpols), Joan Güell i altres famílies que eren propietàries de la Compañía Española de Minas del Rif.

El 23 de juliol, divendres, tingué lloc una reunió de membres de Solidaridad Obrera al local del carrer Nou de Sant Francesc, n. 7, pral. Es constituí un comitè de vaga que acordà anar a la vaga el 26 de juliol. Era la resposta al decret que 15 dies abans Antonio Maura, ministre de la Guerra, havia promulgat per enviar 40.000 reservistes al Marroc. Recordem que només els xicots treballadors havien d’anar-hi al no poder-se redimir pagant. D’ells n’hi havia que eren ja pares de família. El decret de Maura prometia 50 cèntims diaris –mitja pesseta– a la família de cada soldat mobilitzat (en realitat calien 3,50 pessetes per subsistir). Una cobla que es cantava:

Los obreros de la mina están muriendo a montones

para defender las minas del conde de Romanones

que luego los asesina.

El 26 de juliol, dilluns la vaga prengué unes dimensions tant colossals que s’escapà de les mans del comitè que l’havia convocat. A primeres hores del matí en plena plaça de Catalunya es produí la primera detenció, Mercedes Monge Alcázar, la qual va fer fer-vents proclames per què la gent aturés la desfilada dels soldats que anaven cap el moll per ser embarcats; una altra de les detencions de primera hora seria la del anarquista Tomàs Herreros, director del diari Tierra y Libertad, que al pas dels soldats per les Ram-bles cridava “¡Pueblo imbécil, manada de corderos! ¡que os llevan a la guerra!”.

La consigna era “¡Tanqueu [botigues, magatzems, tallers...] pels nostres germans de Melilla!”. Si bé van ser els botiguers i els metal·lúrgics els primers que van fer vaga, calia que paressin els tramvies; aquests anaven custodiats per la Guardia Civil, i això feia difí-cil aturar-los. No obstant, el primer dels tramvies bolcats fou a la Ronda Sant Pau, i poc després al carrer de Pelai.

El capità general Luis de Santiago Manescau disposava en aquell moment de 1.500 sol-dats i oficials per aturar la revolta, però desconfiava de les seves tropes pel lligam que tenien amb el poble.

A la tarda d’aquell dilluns es va formar una manifestació espontània per les Rambles de dones i nens amb crits a favor de l’ exèrcit i en contra de la guerra. Tots els grups polí-tics en un principi estaven en contra del reclutament i de la guerra al Marroc. A mida,

Page 4: Ruta llibertària pels carrers del Raval (2015)

3 Barricada de la Bombilla, carrer de Sant Pau.

Aquesta barricada fou aixecada ben a prop de l’actual Rambla del Raval durant la gran vaga

revolucionària de 1917. La vaga no esclatà sols per de-manar millores socials sinó per acabar amb el caciquis-me al camp, el sistema industrial de producció mitjan-çant l’explotació humana, posar fi a la monarquia ins-taurant un govern provisional que convocaria Corts Constituents i, a la fi, promulgar una nova constitució.

L’exèrcit espanyol encara estava convulsionat pels fra-cassos de 1898 (pèrdua de les colònies americanes) i els desastres del Marroc; hi havia una inflació o excés d’oficials: 16.000 oficials per a 80.000 soldats (1-5), quan a França la relació era de 29.000 per a 500.000 soldats (1-13); dins l’estament era difícil la promoció ja que imperava el favoritisme. També pel retard tecnolò-gic dels militars. En aquesta situació, els militars consti-tuïren Juntas Militares al marge de la legalitat que pre-tenien regenerar l’estament, fins que aquestes foren prohibides; poc després, però, tornaren a ser admeses per por a una revolta. Per tot això, es confiava que els militars recolzarien la vaga, per no fou així; també es confiava en la burgesia progressista, la qual quan veié el què era la força obrera als carrers, es feu enrere.

A València, els ferroviaris de la regió, al ser acomiadats 35 companys i negar-se la direcció a tornar-los a adme-tre, es llançaren a la lluita. Aquest conflicte avançà la vaga general a tot Espanya que ja estava preparada. CNT, UGT, PSOE i partits republicans havien arribat a l’acord de convocar-la amb l’esperança que l’exèrcit la recolzaria –com havia passat a Petrograd uns mesos abans. Aquells dies s’acabava de fundar el Partit Repu-blicà Català, que s’afegí immediatament a la lluita.

Els carrers del Raval es convertiren en autèntiques trin-xeres pel seguit de barricades construïdes pels seus veïns; el despotisme i menyspreu dels militars hi feren molts morts, veritables assassinats. Diverses barricades foren abatudes a cops de canó.

d’altres: un dona que ha perdut el seu marit a la fàbrica i té dues criatures, quan va a recollir l’ajut promès, aquest li és negat perquè no estava casada... i ha de despren-dre’s d’elles ingressant-les a la casa de Caritat.

En el procés contra Morell i Murillo, l’Ajuntament actua d’acusació, en nom de les víctimes i de la mateixa ciutat.

Però el dia 9 de maig 1885 la premsa de Barcelona descobreix el regal d’ una vaixella de plata, valorada en 16.000 duros, que Morell i Murillo havien fet a l’Alcalde Rius i Taulet el dia 2 d’abril de 1883, dia de l’onomàstica d’aquest. Epíleg: ni Morell ni Muri-llo foren mai imputats, ni tant sols multats. Sí, però, que Morell y Murillo cobraren de les companyies asseguradores pels danys materials derivats de l’explosió.

Ningú, però, rebé res pels 20 cossos esquarterats, escaldats, cremats, rebentats; ni pel grapat de cames i braços sepultades sota les runes de la fàbrica.

Quatre anys després, el cas fou sobresegut, la justícia no trobà cap responsable.

Però sí que el dia 25 de maig de 1889 esclatà una bomba potent, carregada amb pólvora i metralla, al domicili de Josep Morell, passatge del Comerç, n. 1, 2ª. L’explosió va fer una gran destrossa, sense cap dany a persones. La premsa explicà: Cuando explotó el cartucho, el sr. Morell se hallaba jugando tranquila-mente á las cartas.

CANCIÓN ANARQUISTA (Llum)

Salud proletarios llegó el gran día, dejemos los antros de la explotación no ser más esclavo de la burguesía.

Dejemos suspensa la producción iguales derechos, iguales deberes

tenga por norma la sociedad y sobre la tierra los hermanos seres

vivan felices en fraternidad. Trabajador no más sufrir

la opresión ha de sucumbir. ¡A derrotar el capital, al grito de

revolución social! El transgredir triunfará

bello jardín la tierra será todo lo vil, eliminar

pueblo vital luchar, luchar. La supremacía de Dioses y leyes

no manden tiranos la vil opresión y no haya fronteras, gobiernos ni leyes,

derrúmbense al paso de la rebelión. Formemos un mundo de paz y armonía

do libre imperen artes y amor viviendo la libre anarquía.

Natura, bríndales tu rica labor

QUÈ VOLEN AQUESTA

GENT? (Desacord)

De matinada han trucat, són al replà de l'escala,

la mare quan surt a obrir porta la bata posada.

Què volen aquesta gent que truquen de matinada?

"El seu fill, que no és aquí?", "N'és adormit a la cambra, què li volen, al meu fill?" El fill mig es desvetllava. Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?

La mare ben poc en sap de totes les esperances del seu fill estudiant,

que ben compromès n'estava. Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?

Encara no ben despert, ja sent viva la trucada i es llança pel finestral a l'asfalt, d'una volada. Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?

Els que truquen resten muts, menys un d'ells —potser el

que mana— que s'inclina al finestral, darrere xiscla la mare. Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?

De matinada han trucat, —la llei una hora assenyala—

ara l'estudiant és mort, n'és mort d'un truc a trenc

d'alba. Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?

Page 5: Ruta llibertària pels carrers del Raval (2015)

4 Teresa Claramunt. Carrer de l’Aurora, 19

(Sabadell 1862 – Barcelona, 1931) Aquesta extraordinària dona, autodidacta, d’una gran intel·ligència i forjada per la seva observació del món i la militància, tingué dos eixos: la lluita per l’abolició de l’esclavatge laboral i el treball per

l’emancipació de la dona: la dona és l’esclava de l’esclau.

El 1883 impulsà la Vaga de les set setmanes, a Sabadell, per la jornada de deu hores. Cal recordar que uns mesos abans la FTRE (Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, basada en els sindicats d’ofici, federacions locals i federacions estatals) celebrà un Con-grés a Sabadell. Es considerà que demanar les 8 hores era utòpic, i es quedà en lluitar per les 10. La patronal, amb el sometent, la massacrà, empitjorant les condicions labo-rals; això va fer reflexionar el moviment obrer, que endurí la posició i les accions.

El 1888 amb Antoni Gurri, el seu company viatjaren a Portugal, en recerca de feina. El 1889 passà a viure al carrer Aurora, n. 19, al davant d’on morí 124 anys després, el 5 d’octubre de 2013 Juan Andrés Benítez a mans del mossos d’esquadra. Avui pretenem que l’immediat espai Àgora sigui escola de vida i llibertat.

Des del nostre barri entrà en contacte amb l’espiritista Amàlia Domingo Soler i la repu-blicana, maçona i lliurepensadora, Ángeles López de Ayala; juntes fundaren la primera associació feminista d’Espanya: la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona, amb la seu al carrer de la Cadena, i poc després al de Ferlandina.

L’any 1891 esclataren dues bombes al Liceu, i entre d’altres persones fou detinguda. L’autor, Santiago Salvador, fou executat al Pati dels Corders de la Presó d’Amàlia.

L’any 1896 esclataren dues bombes al carrer de Canvis Nous durant la processó del Cor-pus i moriren 14 persones. Foren detingudes 400 persones entre elles Teresa, que fou tancada a la presó d’Amàlia. Explicava: “Se nos trataba peor que a depravados crimina-les. Para nosotras, no había cama ni comunicación, ni enfermería, ni respeto, ni nada... (…) ¿Cuánto sufrí moralmente los tres meses que estuve en la cárcel? ¡No puede conce-birse! Mucho se ha hablado y con razón de los tormentos materiales, pero de los mora-les no hay nada.”

D’Amàlia fou portada a Montjuïc per haver-se encarat amb les monges de la presó. En arribar al “castell maleït” fou tancada al calabós n. 2, del pont: “Mi calabozo era ma-ligno, húmedo, lleno de ratones y moscas, el jergón tenía muchos piojos y otros insectos repugnantes, pero a pesar de todo prefería esto a la cárcel porque estaba cerca de mi esposo.”Als calabossos de Montjuïc fou torturada, hi passà onze mesos; al sortir hagué d’exiliar-se a Londres.

En el procés de Montjuïc foren encausades 87 persones; foren condemnats a mort i afu-sellats Tomàs Ascheri, Antoni Nogués, Josep Molas, Lluís Mas i Joan Alsina. Les confessi-ons eren obtingudes per un grup de guàrdies civils dirigits pel tinent Narciso Portas, amb les tortures més salvatges. Altres 20 condemnats a presó entre 8 i 20 anys. Els al-tres 63 foren absolts però condemnats a l’exili, entre ells Teresa, que hagué de fer-ho a Londres.

5 Morell y Murillo. Carrer Reina Amàlia, 14

Els més negres episodis de misèria i explotació humana es donaren en aquesta fàbrica cotonera entre els anys 1864 i 1892. Jornades inacabables de 12 a 15 hores de treball, retribuïdes amb salaris de fam requeien damunt dones, noies

i nens que formaven la major part del personal. La dona cobrava un 35% menys que l’home, una criatura, la meitat d’una dona.

El 8 d’agost de 1877 totes es declaren vaga; els amos responen amb un lock-out o tan-cament de la factoria. Dos anys després, agost de 1879, els amos la tornen obrir, però amb nou personal contractat –esquirols– i amb sous encara més baixos.

La resposta del personal antic, ajudat pels veïns del Raval, serà contundent. Esperen al migdia la sortida dels esquirols quan aquests van a dinar; els insulten, escridassen i apedreguen. Llavors assalten les naus, destrueixen màquines i cremen la fàbrica. Quan arriben els bombers, les dones, amb ganivets de cuina tallen les mànegues d’aigua; atrapen una cisterna i l’arrosseguen fins el carrer de la Cera, deixant que es buidi... Arri-ben tropes militars de cavalleria sota el comandament del mateix Capità general: “¡Despejen la zona!”. Nombroses dones i homes són detingudes i tancades a la immedi-ata presó d’Amàlia.

S’ha acomplert l’aforisme de millor morir drets que viure agenollats.

La fàbrica serà reconstruïda, encara que durarà poc; tot apunta a una altra catàstrofe: el 26 de juny de 1882, esclata una de les dues calderes. Moren 20 treballadores/rs, en-tre les quals hi ha algunes criatures que hi treballaven. D’altres queden mutilades, sen-se cap protecció. Els amos havien comès la criminal acció de suprimir la vàlvula de se-guretat així com el manòmetre indicador de la pressió per fer treballar la caldera al do-ble de les seves possibilitats físiques.

Com una llei sagrada del capital, s’acompleix un segon aforisme: la fi del capital és aconseguir el màxim de benefici amb els mínims costos.

Amb llàgrimes, el Foment del Treball –patronal– i l’Església organitzen recaptes de di-ners per ajudar les famílies damnificades. Però llavors es destapa la hipocresia d’uns i

Uns anys després era executat Antonio Cánovas del Castillo, cap del govern, per Michele Angiolillo, com a revenja pel procés de Monjuïc.

Teresa participà en conflictes molt importants, com ara la vaga general de febrer de 1902, en la qual va quedar marginada de la direcció de l’anarquisme per diversos mo-tius; per exemple, no va donar suport al sindicalisme de Solidaridad Obrera, que Clara-munt considerava moderat.

El 1903 viatjà a Andalusia amb L. Bonafulla; a Ronda foren detingudes. Un cop més fou detinguda després la Setmana Tràgica, 1909, i fou exiliada a Zaragoza des d’on seguí impulsant la CNT i la vaga de 1911.

Fundà el diari El Productor l’any 1901; dirigí El Rebelde, el 1907.

Page 6: Ruta llibertària pels carrers del Raval (2015)

ITINERARI

1 Carrer de l’Est, 20. Domicili de José González Carrera, conegut com «El

Camarero». Ell i Genís Urrea Piñol mataren el botxí de Barcelona, Federico

Muñoz Contreras, el febrer de 1935.

2 Plaça Salvador Seguí (carrer Robadors entre Sant Josep Oriol i Sant Pau).

Entre 1794 i 1839 hi hagué aquí la presó de dones La Galera. Eren tanca-

des dones per robatoris, prostitució, agressions, etc. També aquelles que

eren denunciades pels seus marits a fi que “canviessin” i es “portessin”

més bé a casa.

3 Carrer de Sant Pau. On es muntà la barricada de la Bombilla, a la gran va-

ga revolucionària de 1917. La vaga no esclatà sols per demanar millores

socials directes sinó per acabar amb la monarquia i instaurar un sistema

de signe ben contrari al conservador i classista. Hi hagué més de 70 morts

i milers de detinguts.

4 Carrer de l’Aurora, 19. Aquí, ben a prop de l’Àgora Juan Andrés Benítez,

vingué a viure Teresa Claramunt amb el seu company Antoni Gurri l’any

1889.

5 Carrer reina Amàlia, 14. Lloc de la nefasta fàbrica de filats i teixits “Morell

y Murillo”. Els pitjors nivells d’explotació provocaren les més heroiques

respostes de les dones i homes, nens i nenes del Raval, a la segona meitat

del segle XIX.

6 Sant Pau del Camp. El vell monestir fou cremat i devastat el dimarts 27 de

juliol de 1909, segon dia de la Setmana Tràgica, com a expressió i resposta

de la gent del Raval a les riqueses de l’Església, al seu silenci davant les

morts al Marroc i al seu tracte amb la gent humil.

7 Barricada de la Bretxa de Sant Pau (carrer de Sant Pau/Ronda de Sant

Pau/Paral·lel). En aquesta cruïlla, la gent dels nostres barris aixecà una

immensa barricada per fer front i aturar les tropes franquistes que baixa-

ven de les casernes de Pedralbes i plaça d’España, el dia 19 de juliol de

1936.

Els carrers del nostre barri varen ser qualificats pel narrador Emili Salut com a “vivers de revolucionaris”, integrats per per-sones que, contra els pronòstics de la gent d’ordre, han plantat cara a allò que sem-blava inamovible, ho han mogut i capgi-rat. No volem romanticismes ni demagò-gies del passat, volem saber allò que ha sigut realitat i per tant repetible, emmot-llat al nostre moment; no volem escriure pàgines ni belles ni velles, sinó veritables. La bellesa més gran no es troba al Macba sinó al rostre i als cossos d’aquells que donaren el millor que tenien en la lluita per una societat més fraternal i justa.