BIOGRAFIES

Rosa Parks La lluita contra el racisme

Paola CaprioloApèndix de Gloria García OrellanaIl·lustracions de Tha

Primera edició, 2013

Dipòsit Legal: B. 1.482-2013ISBN: 978-84-682-1390-3Núm. d’Ordre V.V.: FJ86

Títol original: No, de Paola Capriolo

© 2010 EDIZIONI, S.r.l.Sobre la història de Rosa Parks.

© GLORIA GARCÍA ORELLANASobre les activitats i l’apèndix «Història dels afroamericans».

© CARLES FERRERSobre la traducció.

© AUGUST THARRATS, “THA” Sobre les il·lustracions al text literari.

© VICENS VIVES PRIMARIA, S.A.Sobre aquesta edició segons l’art. 8 del Reial Decret Legislatiu 1/1996.

Aquesta edició s’ha publicat per acord amb Ute Körner Literary Agent, S.L.,Barcelona-www.uklitag.com.

Obra protegida pel RDL 1/1996, de 12 d'abril pel qual s'aprova el Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual i per la LLEI 23/2006, de 7 de juliol. Els infractors dels drets recone-guts a favor del titular o beneficiaris del © podran ser demandats d’acord amb els articles 138 a 141 d’aquesta Llei i podran ser sancionats amb les penes assenyalades als articles

270, 271 i 272 del Codi Penal. Prohibida la reproducció total o parcial per qualsevol mitjà,inclosos els sistemes electrònics d’emmagatzematge, per reproducció, així com el tractament

informàtic. Reservat a favor de l’Editor el dret de préstec públic, lloguer o qualsevol altra forma de cessió d’ús d’aquest exemplar.

IMPRÈS A ESPANYA. PRINTED IN SPAIN.

Paola Capriolo

Rosa ParksLa lluita contra el racisme

Il·lustracions de Tha

4

5

I

—Vinga, aixeca’t o faré que et detinguin.—Sí, ja sé que ho pot fer.Després d’haver pronunciat aquesta resposta en veu baixa i

tranquil·la, Rosa veu com la cara del conductor es torna vermella de ràbia, i que li tremola la berruga que té al costat de la boca. És com si aquest individu corpulent, brutal, s’estigués reprimint per no des-carregar la mà sobre aquella dona negra que s’ha atrevit a desafiar-lo. A grans gambades, l’home baixa de l’autobús per complir la se-va amenaça trucant a la policia, mentre tots els passatgers semblen contenir la respiració. Els blancs, als quals el color de la pell els ga-ranteix el privilegi d’asseure’s a les files del davant, intercanvien co-mentaris d’indignació a mitja veu: és increïble que haguem de per-dre tant temps pel desvergonyiment d’una negra que es nega a obeir la llei. (“Negra”, així és com la qualifiquen, de manera despectiva.)1

A les darreres files, les reservades a la gent de color, regna en canvi un silenci tens, i molts, mirant de no cridar l’atenció, aban-donen els seients per baixar discretament de l’autobús. Rosa els se-

6

gueix amb la mirada, però no vol condemnar-los pel fet que evitin implicar-se, per la seva por ancestral,* tan profundament arrelada en tots aquells que descendeixen de diverses generacions d’esclaus. O és que potser no sent, també ella, aquella mateixa por? No, de fet no la sent en absolut, i això gairebé la sorprèn. En canvi, des que s’ha oposat amb una negativa ferma i inalterable a la pretensió del con-ductor, sent que ha emprès un camí necessari, del qual ja no podrà apartar-la ningú al món. Sent que té raó, que ha proclamat d’una vegada per totes la dignitat personal, l’orgull, el dret a ser respec-tat pels altres, i no només en el seu propi nom, sinó en nom de tots aquells temorosos germans que s’estan afanyant tant a abandonar-la a la seva sort.

Sí, un camí necessari… Mentre espera amb tranquil·litat al seu seient, mirant a través de la finestreta, Rosa torna a evocar certes nits de la seva infantesa a Pine Level (Alabama), quan en lloc de fi-car-se al llit es quedava asseguda al costat del foc fins a la matinada

7

en companyia del seu avi. Aleshores tenia sis anys. Molt lluny d’allà, en un continent anomenat Europa, els soldats nord-americans aca-baven de lluitar a la Primera Guerra Mundial: havien vençut i ara tornaven a casa.2 Tornaven els blancs, però també moltíssims joves de color que havien arriscat la vida pel seu país, com els blancs, i que alhora pretenien ser tractats amb la mateixa dignitat i gaudir dels mateixos drets que els blancs. Però al sud dels Estats Units una petició com aquella seguia sonant com la pitjor de les blasfèmies.* Encara que des dels temps del president Abraham Lincoln els ne-gres ja no eren esclaus,3 encara estaven subjectes a les absurdes lleis de la “segregació”: no podien freqüentar els mateixos locals públics que els blancs, estudiar a les mateixes escoles, curar-se als mateixos hospitals, beure a les mateixes fonts… En alguns autobusos de línia que donaven servei d’una ciutat a una altra, no se’ls permetia pujar a bord, ni tan sols per seure a les files del fons; havien d’instal·lar-se sobre la part de dalt del vehicle, enmig de l’equipatge dels viatgers, tant si era hivern com estiu, sota el sol o sota la pluja…

Però els nois que tornaven de la guerra ja no semblaven disposats a tolerar una situació com aquella. Després de vestir l’uniforme «te-nien molts fums», s’havien tornat sassy (‘impertinents’), un adjectiu que els blancs del sud aplicaven a les persones de color quan aques-tes feien el gest de rebel·lar-se contra els abusos a què eren sotme-ses. I la impertinència, en aquella zona, podia ser castigada amb una severitat extremada, sobretot si el càstig l’executava el tristament fa-mós Ku Klux Klan, una associació secreta de racistes (això de ‘se-creta’ és una manera de parlar, perquè a Alabama formaven part d’aquesta associació, i amb molt orgull, gairebé tots els polítics veri-tablement poderosos, tant els republicans com els demòcrates)4 els principis de la qual no es distingien pràcticament gens dels que un tal Adolf Hitler propugnaria a Alemanya uns anys després. Els se-nyors del Klan no suportaven veure aquells «negres fastigosos» fent el fatxenda amb l’uniforme de l’exèrcit nord-americà, i sobretot no podien suportar la idea que també allà, als estats del sud, les co-ses poguessin canviar, fins al punt que els blancs perdessin la posi-

8

ció de predomini absolut que ocupaven. Així doncs, van fer esclatar una onada de violència salvatge contra la gent de color, amb incen-dis, pallisses, matances, i ni tan sols respectaven les esglésies dels ne-gres, perquè, segons la seva versió personal del cristianisme, no tots

9

els homes, sinó tan sols els de pura raça blanca, havien estat creats a imatge i semblança de Déu, de manera que consideraven pràcti-cament un sacrilegi* que els homes de color s’adjudiquessin el dret a resar.

10

Veient tot allò que estava passant, la població de color es va sen-tir comprensiblement atemorida, encara que només alguns van pen-sar a defensar-se. Una d’aquestes persones va ser, precisament, l’avi matern de Rosa, que, a les nits, dormia al costat de la llar de foc, al seu balancí, amb el fusell carregat a l’abast de la mà.

—Jo no em vull ficar en embolics —deia—, però penso defensar el que és meu. Si els homes del Klan entren aquí, no sé quant temps podré resistir, però sé del cert una cosa: al primer que travessi el llindar li engegaré un tret.

I la petita Rosa s’asseia a terra, al costat del seu avi, sense tancar els ulls per evitar que la son la vencés. «Passi el que passi», pensa-va, «ho vull veure. Vull veure l’avi com dispara amb el fusell, si s’hi veu obligat».

Va ser ell, Sylvester Edwards, el primer que va ensenyar a Rosa que no havia de tolerar que ningú la maltractés. Era de sang mixta,5 i per l’aspecte que tenia hauria pogut passar per blanc, fet que de ve-gades aprofitava per burlar-se de la mentalitat racista pròpia del sud. Per exemple, solia presentar-se als blancs que no el coneixien allar-gant-los la mà, que ells encaixaven sense vacil·lar, per després hor-roritzar-se quan descobrien que havien intercanviat una salutació com aquella amb un “negre”. I per si això no fos prou, es presentava sempre amb el seu cognom, mai amb el senzill nom de pila que els blancs esperaven d’aquells que en altre temps havien estat esclaus, amb la qual cosa ja no calia anomenar-los “Mister” o “Miss”, que era la forma de tractament apropiada per als blancs. Malgrat que sem-bli increïble, Edwards es considerava igual que ells, una convicció profunda que els seus descendents havien heretat. Potser a través de la sang, però sobretot a través de l’exemple i l’educació.

Per a Rosa, en qualsevol cas, va ser molt important créixer al cos-tat del seu avi. Nascuda el 4 de febrer del 1913, era filla de James McCauley, fuster, i de Leona Edwards, mestra d’escola, i quan tan sols tenia dos anys havia vist com s’esquerdava la unió dels seus pa-res. Empès per la necessitat de trobar feina, i per una certa aversió*

11

innata a posar arrels en un lloc determinat, el seu pare es trasllada-va contínuament, mentre que a la mare cada cop li costava més ai-xò d’haver-se de desplaçar d’un lloc a un altre. A l’últim, el pare se’n va anar a provar fortuna, deixant la dona i els dos fills, Rosa i el pe-tit Sylvester, a casa dels avis a Pine Level. Només va tornar en una ocasió, quan Rosa tenia cinc anys i el seu germà tres, i després ja no el van tornar a veure fins que ella va ser una dona adulta i casada.

Per tant, no és estrany que ara, durant aquests interminables mi-nuts d’espera a bord de l’autobús, el pensament de Rosa es dirigei-xi en primer lloc a l’avi Edwards, l’única veritable figura paterna de la seva infantesa. Amb tot, dels dies viscuts a Pine Level, no recorda només la lliçó d’orgull i dignitat que aprenia cada dia a casa. També recorda, sobretot, les petites i grans injustícies amb què topava cons-tantment quan s’aventurava fora d’aquelles parets.

Anava a l’escola, és clar, com tots els nens, però l’escola dels ne-gres no era l’escola dels blancs. Aquesta última era un edifici de tot-xos preciós construït amb diners públics (o sigui, gràcies als impos-tos pagats per tots, blancs i negres), que s’escalfava durant l’hivern a càrrec del municipi; els negres, en canvi, si volien que els seus fills anessin a l’escola, l’havien de construir ells mateixos, i si volien que no passessin fred, havien d’anar a tallar la llenya als boscos. A l’es-cola dels blancs cada grup de nens tenia la seva pròpia aula, men-tre que l’escola dels negres estava constituïda per una sola estan-ça. A l’escola dels blancs, les finestres estaven tancades amb vidres; a la dels negres, amb simples porticons de fusta, que deixaven pas-sar impunement el fred i els corrents d’aire. Els nens blancs dispo-saven tots els matins d’un autobús escolar, des de les finestretes del qual solien divertir-se llançant tota mena d’objectes contra els nens negres que havien de caminar a peu per arribar a casa. I si el curs escolar, per als primers, durava nou mesos, per als segons es reduïa a cinc, per tal que els nois i noies de pell fosca poguessin dedicar-se sense distraccions supèrflues a allò que, fins i tot després de l’abo-lició de l’esclavitud, continuava sent l’obligació ‘natural’ de la gent

12

de color de totes les edats: plantar el cotó a la primavera i recollir-lo a la tardor a les grans plantacions que, és clar, eren propie tat dels blancs.

Rosa no oblidarà mai aquelles jornades en què, amb la resta de nens, havia de treballar no quatre hores, o sis, o vuit, sinó, com se sol dir, “de sol a sol”, o sigui des que sortien els primers raigs de llum a l’alba fins al moment en què era massa fosc per continuar. El sol, amb el transcurs de les hores, envoltava la plantació amb una xafogor incandescent, el terra cremava sota els peus descalços o les sabates massa lleugeres (perquè allà ningú, excepte el capatàs, que era blanc, tenia les sabates adequades) i sovint els nens, com que ja no podien caminar per culpa de les butllofes, s’havien d’obrir pas entre les plantes de cotó arrossegant-se de genolls, i si per casualitat sagnaven i tacaven la preciosa blancor de la collita, l’amo els feia as-sotar, perquè així s’hi fixarien més una altra vegada.

13

Es tractava, sens dubte, d’una mala manera de créixer, sobretot per a una nena com Rosa, que era delicada i malaltissa, i patia una amigdalitis crònica. Sovint s’havia de quedar al llit durant dies sen-cers, i cada vegada que s’empassava la saliva sentia un dolor terri-ble. Però és possible que aquests períodes d’immobilitat forçosa con-tribuïssin a forjar el seu caràcter reflexiu. La petita Rosa es feia moltes preguntes: per exemple, quan a l’església sentia predicar que tots els homes són fills de Déu, pertanyin al poble a què pertanyin, solia preguntar-se com es concilia va* aquesta idea de fraternitat amb el tristament anomenat “Jim Crow”, és a dir, amb el sistema de segre-gació racial que estava en vigor als estats del sud;6 i quan la seva ma-re li explicava que el lema de l’estat d’Alabama era «Atrevim-nos a defensar els nostres drets», per un racó de la seva ment treia el cap la idea que aquell orgullós propòsit hauria de valer no només per als blancs, sinó també per als negres.

En qualsevol cas, Rosa havia sustentat aquest propòsit des de pe-tita, instintivament. Tenia deu anys quan un noiet blanc molt in-caut la va amenaçar amb el puny, i Rosa, en lloc d’arrencar a cór-rer, va agafar una pedra i va desafiar el nen dient-li que la pegués si tenia valor per fer-ho. El noiet va pensar que era millor no accep-tar el desafiament. Després, a casa, l’àvia la va renyar. Rosa havia d’aprendre d’una vegada per totes que els blancs són blancs, i que, per evitar problemes, havia de suportar les seves ofenses sense re-plicar. Però Rosa es va negar a aprendre aquella lliçó de resignació. Uns anys més tard, a Montgomery,7 quan un altre altiu noi blanc li va passar pel costat patinant i la va intentar empènyer per fer-la fora de la vorera, es va girar i va ser ella qui li va clavar una empenta. La mare del nen, que era a prop, es va encendre d’ira:

14

—Com goses empènyer el meu fill? Que potser no saps que per una cosa així puc fer que t’empresonin i que et tanquin amb pany i clau per sempre?

Però Rosa va respondre sense immutar-se:—L’empenta primer me l’ha tirat ell, i no veig per què li ho havia

de permetre; jo no li havia fet res!Un altre dia, caminava per la riba d’un rierol amb el seu germa-

net Sylvester, a qui estimava molt i a qui sempre mirava de protegir amb un zel gairebé maternal. Tots dos avançaven tranquil·lament, recollint llenya per a la llar de foc, quan un grup de nens blancs de deu anys va començar a perseguir-los, cridant que llançarien «el ne-gre», o sigui Sylvester, al riu. Finalment, Rosa es va aturar de cop i els va dir:

15

16

—Vosaltres no tirareu ningú a l’aigua. Proveu-ho i acabareu tots al riu.

I de nou els arrogants senyorets de raça blanca van haver de ren-dir-se davant la tranquil·la fermesa d’aquella nena petitona, que des-cendia de diverses generacions d’esclaus, però que s’atrevia a defen-sar, senzillament, els seus drets i els dels seus éssers estimats.

Senzillament? No, no era tan senzill. Es tractava de fugir d’una mentalitat tan arrelada en els blancs com entre la pròpia gent de co-lor, que havia acabat considerant la vexació,* la desigualtat, com una espècie de llei natural, davant la qual semblava absurd rebel·lar-se, tan absurd com pretendre que la pluja caigués del terra cap al cel o que el sol canviés de direcció en la seva trajectòria diària. Tot i amb això, Rosa, sense saber-ho, devia estar recorrent ja en aquells moments el camí que l’acabaria portant l’1 de desembre del 1955 justament aquí, en aquest autobús situat a l’avinguda Cleveland de Montgomery (avui Rosa Parks Boulevard), on ara mateix espera que arribi la policia.

ACTIVITATS

111

ROSA PARKS

La presa de consciència de Rosa Parks

Rosa Parks va viure l’episodi crucial de la seva vida l’1 de desembre del 1955, quan, durant un viatge en autobús, es va negar a abandonar un seient que, d’acord amb la llei, havia de cedir a un blanc. No és gens es-trany, doncs, que Paola Capriolo hagi escollit aquest moment com a punt de partida de la seva biografia de Rosa Parks. Ara bé, després de relatar breument l’episodi, Capriolo inicia un llarg flashback (capítols I a VI) on ens explica els fets previs de la vida de Rosa, així com el context so-cial i legislatiu en què es desenvolupava el dia a dia dels afroamericans cap al 1955.

a Què dictaven les lleis segregacionistes i per què les podem qualificar d’antidemocràtiques? (pàg. 7, 18 i 26-27) En l’àmbit de l’educació, quines diferències existien entre les escoles dels negres i les dels blancs? (pàg. 13) Com dificultaven les lleis el dret dels negres a votar? (pàg. 30-31)

L’actitud de Rosa Parks a l’autobús s’explica per la confluència de tres causes: el seu sentit innat de la justícia, el coneixement exhaustiu que tenia de les discriminacions patides pels negres i l’exemple vital d’algunes persones del seu entorn.

b Durant la seva infantesa, quina lliçó valuosa va aprendre Rosa del seu avi, Sylvester Edwards, i de la seva professora, Alice White? (pàg. 10 i 17-18)

c A través del seu festeig i posterior matrimoni amb Raymond Parks, Rosa va entrar en con-

tenia de les discriminacions patides pels negres i l’exemple vital

Durant la seva infantesa, quina lliçó valuosa va aprendre Rosa del seu avi, Sylvester Edwards, i de la seva

A través del seu festeig i posterior matrimoni

112

tacte amb la NAACP. A què es dedicava aquesta famosa associació? (pàg. 22) Quina feina realitzava Rosa a la NAACP i fins a quin punt la va ajudar aquesta feina a conèixer la discriminació continuada que patien els afroamericans? (pàg. 31-32)

d L’actitud antisegregacionista de Rosa es va veure reforçada per la his-tòria personal del seu germà, Sylvester McCauley. Per què? (pàg. 33-36)

e Una de les persones que més va ajudar Rosa va ser una do-na blanca anomenada Virginia Durr. Un bon dia, Virginia la va convidar a assistir a un seminari a la Highlander Folk School. Per a Rosa, per què va ser tan estimulant i inspirado-ra aquesta experiència? (pàg. 45)

Podem dir que els dos principals aliats de les anome-nades “lleis de Jim Crow” van ser el racisme, encoratjat per grups violents com el Ku Klux Klan, i la por i l’immobilisme social dels pro-pis negres.

f Com castigava el Ku Klux Klan aquells que manifestaven pública-ment el seu desacord amb les lleis segregacionistes? (pàg. 8-9) Simul-tàniament, quina actitud adoptaven la major part dels afroamericans davant el “Jim Crow”? (pàg. 16 i 48) De fet, com van reaccionar els negres que viatjaven al mateix autobús que Rosa les dues vegades en què la costurera es va rebel·lar contra la segregació? (pàg. 5-6 i 28)

El 17 de maig del 1954, el Tribunal Suprem es va pronunciar sobre la causa «Brown contra el Ministeri d’Instrucció Pública». Va ser un dia feliç per a Rosa.

g Què va dictaminar el Tribunal i què va exigir, en conseqüència, a les autoritats del sud? (pàg. 39) En aquelles mateixes dates, què havia dis-posat el consell municipal de la ciutat de Baton Rouge? (pàg. 47) No obstant això, per què el que havia succeït a Baton Rouge podia consi-derar-se un fracàs per als afroamericans?

Durant els mesos previs a l’episodi cru-cial de l’autobús, es van produir dos suc-cessos que van commoure Rosa Parks i que, d’alguna manera, van incrementar el seu afany de lluitar pels drets civils.

Història dels afroamericans

La llarga lluita contra el racisme

Gloria García Orellana

21

D’Àfrica a AmèricaVaig créixer com les males herbes, desconeixent la llibertat, sense haver-la viscut.

Harriet Tubman

El 12 d’octubre del 1492, Cristòfol Colom, un enigmàtic navegant an-siós de glòria, va desembarcar a Amèrica per primera vegada quan ja gairebé no tenia queviures i la seva tripulació estava a punt d’amotinar-se. En aquell mateix moment, començava la colonització europea del Nou Món. Durant els anys i els segles següents, molts aventurers d’Espanya, Portugal, Anglaterra, Holanda i França es van endinsar al continent americà per tal de descobrir noves terres, conquerir-les i ex-plotar les matèries primeres que hi trobessin. Però, per treure l’or de les mines, cultivar el cotó o recol·lectar la canya de sucre, es necessitava mà d’obra en abundància. En un primer moment, els colonitzadors van re-córrer a servents blancs que portaven d’Europa i a indígenes del Nou Món, però això no era suficient, perquè la població europea era escas-sa i els nadius americans no estaven habituats a la feina extenuant a què eren sotmesos. En aquest estat de coses, els colonitzadors van decidir buscar mà d’obra en una altra banda, i va ser llavors quan van posar els ulls a l’Àfrica. Els esclaus negres semblaven els obrers idonis, ja que es-taven acostumats a la disciplina, resistien relativament bé les malalties tropicals i, sobretot, eren molt nombrosos.

120

L’esclavitud no era una cosa desconeguda per a molts pobles afri-cans. L’antic Imperi egipci o el romà havien utilitzat sovint esclaus ne-gres i, segles més tard, en tots els països musulmans va florir el comerç d’esclaus procedents de l’Àfrica negra. Als regnes i a les tribus d’aquella vasta regió les persones eren sotmeses a l’esclavitud per haver comès al-gun delicte o per la seva condició de presoners de guerra; altres vegades, la pobresa i la fam obligaven molts homes i dones a vendre’s voluntària-ment per poder alimentar la seva família. En general, aquests esclaus eren ben tractats i recuperaven la llibertat després d’un cert temps. Però quan al segle xvi els europeus van arribar a la costa occidental d’Àfrica a la recerca de mà d’obra, el comerç d’esclaus es va convertir en un ne-goci molt lucratiu que va incitar moltes tribus a entaular guerres contra els seus veïns amb l’únic objectiu de reduir-los a l’esclavitud i vendre’ls als blancs. Molt sovint, els tractants africans capturaven famílies sence-res, però en venien els membres per separat, amb la qual cosa a la tragè-dia de perdre la llibertat s’afegia la constatació que cap d’ells tornaria a veure mai més els seus éssers estimats.

Milions d’africans van ser arrancats de la seva llar per treballar a Amèrica. La travessia atlàntica, que durava entre quaranta i seixan-ta dies, era un autèntic calvari. Els esclaus viatjaven amuntegats sota la

Els europeus poques vegades feien incursions en territori africà per capturar persones i es-clavitzar-les. Eren tribus bel·licoses com els Ashanti, esperonades per l’ànsia de riqueses, les que capturaven els negres d’altres ètnies per vendre’ls com a esclaus. Al gravat de la dreta, un europeu desaprensiu examina la “mercaderia” abans de comprar-la.

121

coberta del vaixell, en uns espais molt estrets i tan baixos que els obli-gaven a mantenir-se sempre en posició horitzontal. De vegades estaven tot el dia encadenats, envoltats pel bassal pudent que formaven els seus propis vòmits, excrements i orins. La humitat i la calor eren extremes, cosa que convertia el vaixell en un lloc especialment apropiat per trans-metre malalties com la febre groga, el còlera, la disenteria o la verola. Es calcula que un de cada set esclaus moria durant el viatge a Amèrica. Quan els metges, fent el cor fort, baixaven a inspeccionar els malalts, solien trobar homes que deliraven de febre encadenats a d’altres que ja havien mort. Tant els morts com els malalts greus eren llançats per la borda sense contemplacions, cosa que va donar origen a una llegen-da: es deia que, seguint el deixant de cada vaixell negrer, nedaven dot-zenes de taurons ansiosos per menjar-se els cadàvers llançats al mar. Era usual que les esclaves fossin violades pels mariners, i que als negres que desobeïen els tallessin les orelles. Alguns esclaus, consumits per la tristesa i la desesperació, es negaven a menjar o se suïcidaven llançant-se a l’aigua. D’altres, més combatius, robaven ganivets o mosquets per rebel·lar-se, tot i que les revoltes gairebé sempre acabaven amb un fracàs rotund. Els rebels eren executats, immobilitzats amb mordasses de ferro o sotmesos a llargues tandes de fuetades i cops que, de manera

Després de ser marcats amb un ferro roent amb el senyal dels seus nous propietaris, els esclaus eren despullats, embarcats a les diferents cobertes, encadenats els uns amb els altres i estibats com sardines en llauna, tal i com reflecteixen els dibuixos d’aquest gravat esglaiador. Només quan el temps era tranquil, se’ls permetia pujar a coberta per desentumir-se i prendre l’aire.

122

habitual, els trencaven els ossos. El tràfic d’esclaus va constituir, doncs, un dels episodis més vergonyosos i deplorables de la història de la hu-manitat. Es creu que, entre els anys 1500 i 1850, quaranta milions de negres van ser capturats i embarcats rumb a Amèrica. Però mentre que els blancs emigraven al Nou Món a la recerca d’una vida millor i més lliure, els negres només podien esperar la més horrible de les servituds en aquella “Terra Promesa”.

A l’Amèrica del Nord, els primers africans van arribar a la colònia an-glesa de Jamestown (Virgínia) el 1619. Se’ls considerava “criats lligats per contracte”, cosa que significava que, si treballaven durant un cert temps a les ordres dels seus amos, podrien recuperar la llibertat. Tot i amb això, ben aviat va canviar l’estatus dels negres al sud en ser convertits en “serfs perpetus”, amb la qual cosa l’esclavitud va esdevenir una institució legal.

Durant més de tres segles, el comerç d’esclaus va ser un negoci molt lucratiu. A Liverpool, Nan-tes o Amsterdam es construïen vaixells negrers que transportaven a l’Àfrica productes manufac-turats (teles, armes, pólvora, bijuteria, metalls…) per ser intercanviats per esclaus. Després de vendre els captius a Amèrica, es carregaven les embarcacions amb matèries primeres (sucre, co-tó…) que s’exportaven a Europa. I tornem a començar. Era l’anomenat «Comerç triangular».

Salvador

TrípoliTunis

MarràqueixAlger

LiverpoolAmsterdam

Nantes

BenguelaMoçambic

Pernambuco

Illa deGorée

Ouidah

Luanda

Masqat

Tombouctou

Jiddah

Constantinoble

el Caire

Malindi

Bordeus

Lisboa

Santo Domingol'Havana

Nova OrleansJamestown

Ciutatdel Cap

Accra

Illes deCap Verd

ANTILLES

COSTADELSESCLAUS

COSTA D'IVORI COSTA

DE L'OR

Jamaica

Zanzíbar

Reunió

OC

EÀ

OCEÀ

PACÍFIC

OCEÀÍNDIC

AT

LÀ

NT

IC

Tròpic de Càncer

Equador

Tròpic de Capricorn

zona decomerçnegrer al'interiord'Àfrica

producteseuropeuscap a l'Àfrica

Comerç negrertransportd'esclausnegres cap ales colònies

productesamericanscap a Europa

comerçnegrercap alspaïsosislàmics

© I.C.L.

123

Els esclaus treballaven a les granges, com a criats de les mansions o en fàbriques, però, sobretot, a les plantacions, recol·lectant cotó o tabac. No tenien cap dret: no podien posseir béns ni escollir parella per casar-se i se’ls considerava, a tots els efectes, una propietat del seu amo. Era una situació tan humiliant que algunes esclaves, quan quedaven embarassa-des, es provocaven un avortament per no donar a llum un nou esclau. Malgrat això, alguns terratinents combinaven el càstig amb recompen-ses ocasionals: per exemple, concedien un dia lliure a qui es portava tal i com s’esperava que ho fes. Els negres que servien a casa dels seus amos gaudien de vegades del privilegi de menjar les sobres de la taula dels senyors, dormir en cabanes més dignes que la resta d’esclaus o vestir-se amb les peces de vestir que el blanc llençava. Aquests esclaus solien tor-nar-se particularment lleials i submisos, i de vegades delataven els que havien decidit fugir o revoltar-se. Però, en termes generals, a la ment dels esclaus no existia més que un anhel: la llibertat.

Però, com ho podien fer per aconseguir-la? Alguns esclaus intenta-ven enverinar els seus amos i d’altres s’arriscaven a fugir o fins i tot a

El servilisme absolut i l’adopció cega de la ideologia dels blancs per part d’alguns criats ne-gres són dos trets exemplificats fins a la caricatura per Stephen, el personatge del film «Djan-go desencadenat», de Quentin Tarantino, interpretat magistralment per Samuel L. Jackson.

ISBN: 978-84-682-1390-3

9 788468 2139031 1 4 7 3

De vegades, un petit gest pot canviar el món. Ho demostra el cas de Rosa Parks, una costurera negra molt humil que va néixer al sud dels Estats Units el 1913. Rosa va créixer en un ambient hostil, en què ser negre constituïa una mena de pecat pel qual calia pagar un preu molt alt. Les persones de color, al sud dels Estats Units, no podien estudiar a les mateixes escoles que els blancs ni curar-se als mateixos hos-pitals ni beure a les mateixes fonts públiques. Als autobusos, havien de cedir el seient a la gent de pell clara, i al carrer patien els atacs del Ku Klux Klan, que apallissava els negres i els incendiava les cases. Des de petita, Rosa va engendrar un profund sentiment de dolor i indig-nació davant la discriminació racial. Un dia del 1955, quan viatjava en autobús, el conductor li va exigir que s’aixequés del seient que ocupa-va perquè s’hi havia d’asseure un blanc. Inesperadament, Rosa va dir “no”, i amb aquest gest mínim va reorientar la història del seu país, ja que el seu exemple va fer que la comunitat negra reivindiqués els seus drets, tantes vegades violats. Un nou moment històric, més humà i més just, estava a punt de començar.

Partint d’una documentació minuciosa, l’escriptora Paola Capriolo relata la commovedora vida de Rosa Parks, una de les figures més represen-tatives de la lluita pels drets civils. El relat es completa amb una vi-brant història dels afroamericans que abraça des que els europeus van començar a introduir esclaus a Amèrica fins que Barack Obama va ser elegit president dels Estats Units.

BIOGRAFIES

Rosa Parks La lluita contra el racisme