EL COLOR DE LA IGUALTATRosa Caramel

Hi havia una vegada en el país dels elefants... una manada en què les elefantes eren suaus com

el vellut, tenien els ulls grans i brillants i la pell decolor rosa caramel. Tot això era perquè, des del

mateix dia del seu naixement, les elefantes nomésmenjaven anemones i peònies. I no era que els

agradessin aquestes flors: les anemones –i encarapitjor les peònies– tenen molt mal gust. Però això

sí, fan que la pell sigui molt suau i que els ullssiguin grans i brillants.

Les anemones i les peònies creixien en un jardinettancat. Les elefantes vivien allà i passaven el dia

jugant entre elles i menjant flors.“Petites”, deien els seus pares, “heu de menjar totes

les peònies i no deixar-ne ni una, perquè si no, notindreu la pell tan suau com les vostres mares, niels ulls grans i brillants i quan sigueu grans capelefant guapo voldrà casar-se amb vosaltres”.

Per tornar-se més roses, les elefantetes portavenunes sabatetes de color rosa, colls de color rosa i

grans llaços de color rosa a la punta de la cua.Des del seu jardinet tancat, les elefantetes veien els

seus germans i els seus cosins, tots d'un color grisbonic, que jugaven per la sabana, menjaven herbaverda, es dutxaven al riu, es rebolcaven pel fang i

feien la migdiada sota els arbres. Només la Margarita, entre totes les petites

elefantes, no es tornava ni una miqueta rosa, permés anemones i peònies que mengés. Això posava

molt trista a la seva mare elefanta i feia enfadar al

seu pare elefant. “A veure Margarita”, li deien, “Per què segueixes amb aquest

color gristan horrible, que queda tan malament a una elefanteta? Que no

t'esforces? Que ets una elefanteta rebel? Vés en compte Margarita,

perquè si segueixes així no arribaràs mai a ser una elefanta bonica i elegant!

I la Margarita, cada vegada més grisa, mossegava unes quantesanemones i unes quantes peònies perquè

els seus pares estiguessincontents. Però va passar el temps, i la Margarita

no es tornava de colorrosa. El seu pare i la seva mare anaven perden

a poc a poc l'esperançade veure-la convertida en una elefanta guapa i suau,

d'ulls grans i brillants. I van decidir deixar-la en pau.

I un bon dia, la Margarita, feliç, va sortir del jardinet tancat. Es va treure

les sabatetes, el coll, el llaç de color rosa i se'n va anar a jugar sobre

l'herba, entre els arbres de fruites exquisides i els bassals d'aigua.

Lesaltres elefantetes se la miraven des del jardí. El primer dia, aterrades.

El segon dia, desaprovant-la. El tercer dia, perplexes. I el quart dia,mortes d'enveja.

El cinquè dia, les elefantetes més valentes vancomençar a sortir del tancat, una rere l'altra.

Les sabatetes, els colls iels llaços bonics de color rosa van quedar entre les peònies i les anemones.

Després d'haver jugat a l'herba, d'haver provat aquellesfruites tan bones i d'haver menjat sota l'ombra dels grans

arbres, ni una sola elefanteta va voler mai més portar sabatetes, ni menjar peònies o anèmones, ni viure dins un jardí tancat.

I des de llavors, és molt difícilsaber qui del manat és un elefant i qui és una elefanta quan juguenjunts.

S'assemblen tant!