ITINERÀNCIES POÈTIQUES

RODA POÈTICA PROPOSADA PERCARME ROSANAS.

DES DE I A 31 DE JULIOL DEL 2010RECULL DELS POEMES EDITATS

D’ANTON FORTUÑO SASREALITZACIÓ D’ELL MATEIX.

Foto -assumpta-

1 - Encara’t

- pas enrere -

a la força del vent

que et prova.

Que el teu cap

no reculi,

que es senti capaç

de ser quilla

que destrossa

l’impossible

que en contra teu

avança

encara que el peu

en terra s’hagi

de clavar.

.....................Anton

2.-El teu pas

és el camí.

Ta paraula

serà la meta?

Caldrà preguntar

si veus l'horitzó

i sents on resona

el tornaveu.

Allà esperaré

el teu somriure.

.........

Foto Montse Subirats

3.- Junts caminaven

els dos peus

i no es parlaven.

Empolainats

es sentien diferents,

majestuosos

en sa peuada ingènua.

El seu silenci

no avisava

i podent ser companys

eren distants

en sa petjada.

...................

Camins trillats

per hipòcrites.

mandataris.

no poden suportatr

que els superin

o avancin.

3 – 7 - 10

4 - Finestral obert

als plàcids viures...

Els cortinatges

correguts...

Pot entrar-hi

aire, llum, plugim...

.....................................

Com en la vida

fins el plor

pot ser hostatger

del finestral

quan sia

o quan toca.

3 – 7 – 10

5.- Als estels del temps

- capets d’agulles enceses,

lluernes en la nit fosca

de riu i canyes quietes –

me’ls miro amb recança.

Als estels del temps,

- actes emmarcats al cel,

ullets brillants

de nins en jocs nocturns –

me’ls miro amb cobdícia.

Voldria que em diguessin

si son molt lluny per anar-hi

- sembla que els cullo amb els dits -.

...................

Em deixen el record

de sa mirada viva

com lletres de Pau

sospeses en la teranyina

d’uns actes que no tornen

6.- Necessitava parlar

I parlava, parlava...

No tenia pausa

I boca,llengua reseca,

Però ell...

Parlava, parlava.

.................

Molts es preguntaven

;

- Què diu?

- Paraules,... Paraules...

El mon és de les Paraules.

- Què diuen,... què volen dir ?

- No importa, TU, Paraules

12 – 7 – 10

7 .- Quatre pètals de rosa roja

he estès damunt del blat.

El fons l’alegria boja...,

els pètals : Pau, Amor, Llibertat...,

I el que em falta,

dins del meu cor salta:

Independència per demà.

13 - 7 - 10

8 .- Dormo per sobreviure

en la terra dels somnis.

Tinc les meves veritats

arrelades en el ventre.

Conquestes.... Vol d’àliga.

Conquestes... Realitats futures.

I dormo en l’esperança

d’un demà que arriba.

Calla, no em despertis,

els diamants ja brillen

14 – 7 - 10

9 .-El sol esclafarà son rovell d’ou

i inundarà de groc la nostra terra,

i vindrà el ruc fen quatre solcs

per que el vi de nostra sang

circuli ...

No cal escriure molt

per dir No res ?

Qui sap si dient SI

ho diem tot

per que acceptem

que arribi el sol.

Si que vola ja l’ocell

tant de temps parat.

Quantes ments diuen SI

botant els peus d’alegria,

votant el cap decidint

el que volen ser

i sempre els han barrat...

18 – 7 – 10

Arbre centenari d’arrel profunda

has alletat plançons per un nou viure,

fa temps t’esporgaren d’orgulls

i et cotaren ramatge per empeltar-ne

una nova saba que no et fes lliure.

Quan el vent jolia de paraula plena

exclamant a crits ta digna identitat,

provaren de mil formes tapar-te la boca

retallant-te els llavis per fer-te mut.

No han parat ses arrels de fer-ne soca,

d’esboternar potents pollancs.

Li han negat

l’aigua comprensiva d’estimança mare,

però de l’arrel puja incòlume voluntat.

Per més que facin mal a l’arbre vell

de tot ell ressuscita...

Per més que el tallin

Més encoratgina.

I per dins seu exclama :

SI NO ÉS AVUI SERÀ DEMÀ

QUE AL MEU CEL ARRIBI. AMEN

Aquarel·la pròpia de una foto de La vinya vermella de

Maria Rosa.

21 - 7 – 10

Quan el bosc s’aplana en la parada

El ramat verd – milícia trempant la Terra –

Creix amb surriac de fulles i tiges tendres

I amagats a la soca els braguers creixen,

Sang de la Terra extreu joiosa la cepada

I quan al trull neix el vi que enamora,

La `planta oxida la verdor que dava vida

I encén el foc en el pàmpol que crema.

Ha complert missió xuclant el suc terra,

Ha complert missió i ara ajoca ses ales

En un sacrifici cruent que purifiqui la plana.

El vent jugarà fent córrer, volant els pàmpols,

Pàgines escrites, paraules ara lliures...

El cicle fruit acaba i el vermell és llengua

Que neteja les impureses

De pecats d’uns àngels.

Foc del vi, foc del pàmpol...!!!

Foc de la paraula quan desperta...

Veus que ens alliçonen del neguit de Nostra Terra.

22 – 7 – 10

Botes velles

De sola foradada,

Boca oberta de serp

Que en misteri badalla.

Pel barranc

Neden i botes i peus,

Xipolleig de paraula baixa ,

Camí de mar de poca vela

Que en el rieral ofega

La tristesa d’un patir

Gana de trobar nou camí

On teu nom s’hi aplegui.

No em posis còdols als peus,

Posa’m ta conduïda gràcia

I en el mirall dels teus ulls

Que reverberi ma esperança.

Botes velles

En fan camí

I el peu de mirar-te

No es cansa.

...........

DEDICAT A L’ASSUMPTA,

La van goghista

24 – 7 – 10

Els ulls senten la pell

En propis llavis...

Els llavis senten la llum

En sa mirada...

La veu esclata

neguitosa

Entre ulls i llavis.

Els dits

Son visió i unió

25 – 7 – 10

No t’oblidis del camí

Que la pell marca en l’arena,

És la peuada del cos

Que en la sorra remena

Com fregant-se

En l’escorça de la terra.

No et deixis, dissoluta,

Arrencar la reialesa

26 -7 -10

En el seu camí

Com en camins d’altres

Hi havia cants de tot.

D’oreneta riallera,

del pardal lladregot,

del rossinyol que sols canta

del capçot que s’encanta

del pit roig orgullós,

del reietó ... de la fumada...,

de la pastorella..., del

mussol...,

de la becada..., del corb...

Les rateres parades a espera

Feien forrolla

en qui camina encantat

I tot s’ho creu

I manifesta el que li diuen

Com si ell ho hagués descobert...

I l’esperonen per que repeteixi

I faci amb altre patxia

Adeptes de badomeries

I desconcerts,

Per que la bola petita

És faci gran i de pes...

.....................

Escolteu l’ocellada,

Les figues ja maduren

A veure qui omple el cistell ?

foto google imatges

27 -7 - 10

No tinc el mirar tranquil

de la vellesa,

no tinc el rosec

intranquil

de l’adolescència.

Resta el meu esguard

en una xicra petita

on l’herbori aromàtic

hi té vida.

Allí visc

cada dia.

sense trasbals,

sense neguit

amb la mirada fixa

en la meva diària dèria

que em ressuscita

28 – 7 – 10

Teva mirada em diu que calli.

Ara, els teus ulls m’anuncien que parli.

Ells,bestrets, es tanquen per dormir

i quan desperten de la vagància

son presidents abanderats que dirigeixen,

son cardenals a meva taula senzilla ,

son mestres per esperonar i alliçonar,

son destres advocats de ploma i llibre,

son inquisidors per anorrear-me,

son impertinents fins cançament,

son preguntons i ells ja ho saben...,

son incontinents de parla i soroll,

son barrera de pestanya fil reixada,

son abella o vespa per xuclar o picar,

son impertinents, volen esclavitzar-me,

son .....

son....

Però quan el mar blau els inunda,

quan treuen bromall i besen el cel,

quan a terra miren i s’hi aturen.

Quan dolçor amorosa respiren

Melodia i fantasia dispensen arreu

i amorosos encanten els seus vicis

i a mi em tenen en son precipici

com en vergella de vesc.

Allí, eternament collit i enganxat.

mes ales no es mouen, no belluguen

i en l’aigua verda cauen esmerçats

la placidesa engoleix meu cos i ànima

i en teus ulls resto hipnotitzat

28 -7 -10

Em perdo en les lliçons

de les paraules,

dels seus PER QUÈ,

i COM i QUAN,

Sempre em resulten

entremaliades

i em confonc en son abisme

de endemoniades sorpreses.

Lletrejo a cullerades,

paladejant les lletres verges

que al unir-les em fracasen

i em diuen el que no dic

i em volen conquerir

amb pressa extrema

i que entri en son laberint

del que trobaré sortida ?

7.- El respir com el diner,

si el gastes comprar-ne més.

Si dejunes de pistrincs

pots viure com fan els grills.

Calderilla aboca al mar,

mai en té prou, no en torna cap.

Muntanya vols de diner...?

et colgarà el seu interès.

En el riu del gasto estàs?

Ni en la boia aguantaràs.

Carretera et condueix

als bancs... Treballes per ells !!

Si et remenes per bancs i caixes

et pelaran com als pins les aixes.

Guarda’l sempre al butxacó

per omplir-te bé el porró.

Si es foraden les butxaques,

compte que caguen com vaques.

Si et convida el potentat,

segur, pagaràs son plat.

Dóna a la dona el diner

ella sempre sap que fer.

Si malgastes tot quan guanyes,

de vellet tot seran ganyes.

Diner i amic cuida’ls força

no els fallis com pi l’escorça.

No proclamis a tot vent

el que al teu bossot hi tens.

Escolta el piule del duret

i segueix per eix indret.

Tot quan et deguin apunta.

Llapis i paper, bossa unta.

Si t’adorms en la victòria,

el diner se’n va a la glòria.

Per això, que del caler,

guardat com de gos llebrer.

El diner no té color?

Vermell, groc: si en tens o no.

Si te’n burles pagaràs

el gatge (prenda) en ton fracàs.

Si el llueixes quan el tens

t’esquilaran tots els bens.

El caler com la salut,

guarda i cuida son engrut.

Si esternuda o es constipa

clarinet i pam i pipa.

Si perds en el teu negoci.

Nit, dia: treball sense oci.

Si es mou, belluga i s’apresta

no li concedeixis festa.

Si et volen prestar diner,

fes l’orni, sord, mut i cec.

No vols tenir a prop l’infern?

no avalis pas ni al govern.

Remenen l’olla els polítics?

Brou que donen ens fan tísics.

Si s’escapa de la ma,

ai! quan costa d’agafar.

- No en vull més, ja no en vull més... -.

- No empatxa, carallet -.

I deixem-nos de lliçons.

Plens o buits els butxacons,

tristes o alegres cançons

cantem. Diner no ho és tot.

Es millor tenir salut...!!

El de més, entra o bé surt.

GRÀCIES,

CARME ....

Gràcies,

Carme.

Petons i

abraçades.

..!!!

Conlloga

amiga.

................

Anton.,